Lu Xun i l’inici de la literatura moderna xinesa

Maria Fuentes Perete

Història i cultura de l’Àsia Oriental
Universitat Pompeu Fabra
 Índex
1. Introducció.....................................................................................1
2. Context històric..............................................................................2
3. Lu Xun i la seva obra.....................................................................4
4. Conclusions....................................................................................7
5. Bibliografia.....................................................................................8
 1. Introducció
El següent treball té l’objectiu de fer un breu anàlisi sobre Lu Xun i la seva obra, més
concretament de Mala herba i Diari d’un boig i altres relats, per la seva rellevant aportació en la
literatura moderna xinesa. Aquesta obra narrativa que tindrem en compte, segons Golden i Presas,
forma part dels relats que l’autor va publicar a la revista Nova Joventut i dels poemes que va
publicar al setmanari El Fil de les Paraules de 1923 a 1926 (Golden i Presas, 1994: 18).

En aquest anàlisi resulta molt rellevant tenir en compte el context en el qual l’autor escriu
les seves obres, ja que sembla estar compromès i influenciat en la seva escriptura amb la iniciativa
del Moviment del 4 de Maig de 1919 que va tenir lloc a Pequín. D’aquesta manera, el següent
treball també tindrà en compte el context històric en el que s’ubica a Lu Xun, tant per la
importància que puguin tenir en l’obra les circumstàncies que va viure l’autor com per la recepció
i la repercussió que aquest va causar en relació amb el Moviment del 4 de Maig. Per tant, es
dedicarà una part del treball a situar el pertinent context històric de Lu Xun i, més tard, a relacionar
els esdeveniments amb la seva obra, per així poder extraure’n conclusions i aconseguir una millor
comprensió del significat de la seva obra i del seu creador.

1
 2. Context històric
El moment en el que s’ubica a Lu Xun i a la seva obra correspon amb l’any 1919 a Xina, és llavors
quan, el que es coneix com el Moviment del 4 de Maig, esclataria per una situació prèvia de crisi
generalitzada. El país es trobava en l’inici de la República Xina, amb la fi de la darrera dinastia
(Qing), on “el Partit Nacionalista (Guomindang) i el Partit Comunista creaven un escenari
d’inestabilitat política” (Prado, 2007: 9). A més, hi havia un gran malestar pels conflictes continus
amb el Japó i per la presència semi colonial de potències estrangeres. A tot això cal sumar-li
l’emergència de dues línies de pensament noves per a la Xina, la qual patia la recepció del
darwinisme i l’interès per les idees sorgides de la Revolució bolxevic de 1917 a Rússia.

A partir d’això, entre d’altres coses, va originar-se la commoció cultural xinesa del
Moviment del 4 de Maig, amb la qual es van produir fets significatius a Pekín. En aquesta jornada
els representats de tretze universitats van reunir-se a la ciutat per redactar cinc propostes. La
primera “protestava por el acuerdo sobre Shandong alcanzado en la Conferencia de Versalles”
(Spence, 1990: 417). Aquesta s’explica per la indignació de la societat per l’article 156 del tractat
de pau, el qual consistia en atorgar la península de Shandong, fins llavors en possessió de l’imperi
alemany, als japonesos. El conflicte s’explica perquè Shandong estava considerada com “la cuna
del confucianisme”, la qual era una característica de la cultura xinesa, i la Xina havia recolzat al
bàndol aliat durant la Primera Guerra Mundial amb la condició de que se’ls hi tornés la possessió
de la península (Spence, 1990: 418). Així mateix, el Moviment del 4 de Maig intentava pressionar
al representant del país, Wellington Koo, per a que denegués el tractat i evités així el trencament
de la integritat territorial. En la següent resolució els representats feien una crida “que pretendía
despertar a “las masas de todo el país”, per a que aquestes s’adonessin de la precària situació en
la qual estava immersa la República Xina (Spence, 1990: 417). La tercera convocava un míting a
Pekín i la quarta proposava la creació d’un nou sindicat d’estudiants a la ciutat, al qual li seguia
la cinquena resolució amb la convocatòria d’una manifestació aquell mateix dia per mostrar la
disconformitat vers el Tractat de Versalles. A partir d’aquesta última es desenvolupa bona part de
l’actuació del 4 de Maig, ja que va dur-se a terme “desafiando una orden de la policía que prohibía
la manifestación” (Spence, 1990: 418). Aquest escenari va generar significatius casos de violència
als carrers, tant per part dels manifestants, amb la crema de la casa del ministre de comunicacions,
com per part de la policia, la qual va respondre de forma contundent amb moltes detencions i la
mort d’un estudiant (Spence, 1990: 418). Així mateix, en els següents dies els cercles
intel·lectuals de Pekín van organitzar-se per continuar amb la revolta, posant en pràctica les
propostes del 4 de Maig. És a dir, van crear un nou sindicat estudiantil més ampli, el qual abastia
alumnes de diferents escoles i universitats a la vegada que incloïa la participació de les dones com
a novetat. Tal com diu Spence, aquest format de sindicat va tenir gran repercussió arreu del país
i la repressió amb la que va contestar la República va provocar la simpatia de molts col·lectius de

2
treballadors fora de l’elit de lletrats, el qual va derivar en vagues i mobilitzacions d’altres sectors
laborals en ciutats com Shangai (1990: 419).

D’aquesta manera, sorgeix una prolífera publicació d’articles en diaris per tot el país, on
s’informa de la situació i dels problemes polítics, socials i culturals que pateix Xina: “escritos a
menudo en estilo sencillo y accessible para las personas poco cultas” (Spence, 1990: 419). Aquest
conjunt de fenòmens acaba per crear una voluntat de reforma general, expressada de diferents
formes i per diverses veus com són Cai Yuanpei, Chen Duxiu o Hu Shi, els quals van crear
“nuevas posibilidades para la vida y la acción en China” (Spence, 1990: 425). Tots ells ocupats
en reclamar una Xina “rejuvenecida y unificada” que fes front als seus problemes principals: “Los
señores de la guerra1, un sistema de terratenientes explotadores que ahora solía calificarse de
“feudal” y el imperialismo extranjero” (Spence, 1990: 421).

1
Segons Prado, aquests “senyors de la guerra” és el nom que se li atorga a “diversos grups militars
independents” durant “les lluites entre el Partit Nacionalista (Guomindang) i el Partit Comunista” (Prado,
2007: 9).

3
 3. Lu Xun i la seva obra
Lu Xun, conegut per ser “el más brillante de los escritores surgidos del Movimiento”, té un pes
fonamental en la història de la literatura (Spence, 1990: 426). Aquest és anomenat “el pare de la
literatura xinesa moderna” (Prado, 2007: 7). La seva obra va marcar un punt d’inflexió en el
progrés cultural de la Xina moderna i va tenir un gran ressò internacional (Prado, 2007: 7). A més,
la seva figura resulta molt rellevant per haver potenciat l’ús de la llengua vernàcula baihua,
substituint el xines clàssic wenyan, amb la intenció d’establir una llengua moderna, més
transparent i comprensible per al poble (Prado, 2007: 9). Segons Prado, aquesta voluntat de l’autor
per una transició lingüística va ser clau pel procés de modernització de la cultura xinesa.

L’obra de Lu Xun es caracteritza per estar escrita en prosa, en la seva majoria en forma de
relats curts amb un ritme ràpid i episòdic. Aquest és el “format narratiu per excel·lència de la
literatura xinesa, amb un prestigi superior a la novel·la” (Prado, 2007: 12). En els seus contes s’hi
pot apreciar un estil costumista, el qual, segons Prado, utilitza per tal d’integrar el contingut de
crítica social en la trama (2007: 12). És molt usual que el jo narratiu d’aquests relats s’expressi
en primera persona del singular, ja que això resulta ser una oportunitat per expressar la
problemàtica que sent l’intel·lectual enfront la societat. Lu Xun es caracteritza per tenir un estil
realista, simbolista i satíric, ja que aquest “odiaba el legado del confucianismo y lo atacaba con
sátiras implacables” (Spence, 1990: 427). El to que acostumava a fer servir l’autor era tràgic,
inclús desolador esmenta Prado (2007: 12). És a dir, Lu Xun “era severo en sus críticas y a menudo
pesimista en su tono, aun cuando sus relatos estan llenos de compasión” (Spence, 1990: 426).

Així mateix, el seu estil narratiu té molt a veure amb el contingut que expressa constantment
en cada relat. L’escriptor xinès s’identifica per la seva crítica contundent a la societat i a la cultura
amb la que va conviure. La intenció principal de Lu Xun era promoure un nou moviment cultural,
amb el qual fos capaç de demostrar les injustícies circumstancials que vivia la societat xinesa i
canviar l’esperit del seu poble a través de la seva literatura (Golden/Presas: 1994: 12). L’autor vol
transmetre en tot moment “una preocupació majúscula per l’educació i la cultura en temps de
crisi” (Prado, 2007: 8). Per tant, els temes que aquest tracta en la seva obra estan sempre
relacionats amb el malestar del seu context històric i social exposat en el punt anterior del treball.
Lu Xun fa costat al moviment del 4 de Maig de 1919, el qual “criticava amb duresa una societat
en ple caos polític i intel·lectual” (Prado, 2007: 8). Els temes que tracta són deguts a “la
combinació entre l’entusiasme i el desencant fruit de les turbulències polítiques i socials; les
tensions i els (des)equilibris entre la tradició i l’arribada del discurs occidental de progrés i
modernitat; l’alienació i el desajustament de la classe intel·lectual; i, sobretot, una preocupació
angoixant i extrema (...) per la Xina i per la seva gent” (Prado, 2007: 11). Així doncs, Lu Xun és
un escriptor compromès amb la seva realitat. Els temes dels que parla estan sempre vinculats amb
la circumstància i la intenció de transmetre al lector la crítica sobre aquesta. D’aquesta manera ho

4
explica Spence: “Lu Xun consideraba que su tarea era dirigir el rayo inquisitivo de su mirada
crítica hacia el atraso cultural y la cobardía moral de los chinos” (1990: 426). Per tant, la temàtica
de la seva obra pertany a un activisme constant sobre la situació xinesa, ja que Lu Xun creia
fermament que podia “subvertir la tierra con la pluma” i fer canviar la forma de pensar de la
societat (Spence, 1990: 426). Spence dibuixa una imatge de l’autor on s’entén amb claredat la
revelació que Lu Xun volia provocar: “era un hombre que se hallaba de pie ante una gran caja de
Hierro en la que se había dormido en pueblo chino. Si él no hacía nada, se asfixiarían todos; si
golpeaba una y otra vez la caja, despertaria a los que dormían dentro de ella, que entonces tal vez
conseguirían liberarse. Aunque no pudieran escapar, al menos serían conscientes de su destino.”
(Spence, 1990: 427).

Es el cas del famós relat “La vertadera historia de Ah Q”, dins de Diari d’un boig i altres
relats, el qual explica la historia d’un camperol vagabund, que no té família ni amics. Aquest és
un ésser repudiat pels habitants del poble, se n’enriuen de les seves desgràcies i no hi tenen cap
tipus d’empatia. Amb tot, aquest no es sent desgraciat i creu que està per sobre dels que se’n riuen
d’ell perquè posseeix “la victòria espiritual”. Això fa que com més desgraciat es trobi i més se’n
burlin, més orgullós estigui d’ell mateix. Segons Ma Sen, Lu Xun amb aquest relat vol reflectir
“el aspecto negativo de la mentalidad de todo el pueblo chino en esa época en que China, después
de haver sido derrotada sucesivamente por las potencias extranjeras, en lugar de buscar una
solución renovando sus fuerzas, se mantenia sumida en el orgullo de su civilización pasada” (Ma
sen, 1968: 264). D’aquesta forma podem observar en l’escriptor la crítica i la intenció de fer
arribar un missatge contundent al lector per a que reflexioni sobre la societat xinesa. Segons
Spence, en aquest conte Lu Xun estava molt capficat en fer entendre a la població la ineficàcia de
la revolució de 1911, la qual “no había hecho ningun cambio importante en el caracter chino y se
había limitado a instalar una nueva pandilla de sinvergüenzas en el poder” (Spence, 1990: 426).
A més, Prado assenyala que en el relat es “retrata detalladament la corrupció i la feblesa de
l’esperit nacional xinès, i demostra en clau satírica el fracàs dels suposats avenços que havia de
comportar la instauració de la República” (Prado, 2007: 12). Per això, l’autor utilitza la literatura
com una eina per avivar l’activisme polític revolucionari que estava vivint Xina, ja que creia que
aquest podia produir un canvi social regenerador.

En la mateixa línia trobem “Diari d’un boig”, un altre dels relats més coneguts de l’autor. En
aquest conte el protagonista és, com bé indica el títol, un boig, el qual simbolitza de forma
al·legòrica la joventut Xina de l’època. Segons Ma Sen, l’autor vol denunciar que aquesta joventut
viu encara en una societat feudal, la qual paralitza l’evolució de la mentalitat dels seus habitats i
impedeix l’avanç de la civilització (Ma Sen, 1968: 262). Tal com Prado indica, aquest relat en
concret es considera l’obra que inicia la literatura xinesa moderna, ja que és la primera que
s’escriu en baihua alhora que és una crítica brutal a la cultura xinesa tradicional (Prado, 2007: X).

5
Així doncs, “Diari d’un boig” és un conte de ficció que elabora la primera demostració pels joves
escriptors, els quals estaven immersos en el debat sobre les noves formes literàries després del
Moviment del 4 de Maig, que era possible “de una literatura nueva en ruptura con la línea
tradicional de la literatura ortodoxa” (Ma Sen, 1968: 263).

Pel que fa a Mala herba, aquest és un recull de poemes en prosa, i es defineix com la obra
més íntima a nivell estilístic de Lu Xun. Entre d’altres coses, “pel seu caire existencialista,
paradoxal i irònic ha de ser considerada com una obra única en el panorama de la literatura xinesa
del segle XX” (Golden i Presas, 1994: 18). Segons Golden i Presas, el poemari són bàsicament
reflexions concretes de Lu Xun d’aquella època, les quals possibilitaven parlar indirectament de
tot el que era difícil dir; pel qual va haver d’utilitzar un llenguatge més ambigu que en les seves
obres anteriors (Golden i Presas, 1994: 18). “Un paladí d’aquesta mena” és un exemple del tipus
de poemes que conté aquesta obra de Lu Xun, en el qual es realitza un atac dirigit als intel·lectuals
i als escriptors de la Xina que col·laboraven amb els anomenats “senyors de la guerra” (Golden i
Presas: 1994: 18). Per altra banda, “Esperança” es titula el poema que expressa l’enuig de
l’escriptor cap als joves indiferents amb la situació que s’estava vivint a la Xina. Així mateix
aprofita el poema “Entre les taques de sang esgrogueïdes” per denunciar les actuacions violentes
del govern de Duan Quirui contra els manifestants, règim del qual l’autor va haver d’amagar-se i
viure en clandestinitat. Tot i que, segons Golden i Presas, els poemes de Mala herba no són
únicament un reflex de la situació de crisi politicosocial. Aquesta obra té a veure amb el
compromís de Lu Xun per mostrar “les lluites fratricides que enfonsaven el Guomindang amb els
senyors de la guerra d’una banda i amb les forces comunistes de l’altra, però també amb els perills
i sacrificis a què s’exposaven els joves més conscients” (Golden i Presas, 1994: 19). Malgrat la
postura reformista de l’autor pugui associar-se amb una pertinent afiliació política al Partit
Comunista, mai va estar-ne associat personalment. El règim de Mao Zedong va fer servir la seva
imatge com una figura d’èxit revolucionaria que representava els ideals del partit: “El comunisme
va veure en l’esperit punyent i renovador que s’escampa per moltes de les seves obres una crítica
al passat feudal, en clara sintonia amb l’ideari del maoisme” (Prado, 2007: 10). En definitiva,
Mala herba s’ubica en una etapa on l’autor es debat entre fer una obra de creació més íntima o
continuar amb el compromís social pel qual havia començat a escriure. Té un pensament més
existencialista, “és el sentiment de trobar-se entre un passat que rebutja i un futur que no sap com
serà, en un present que detesta, allò que fa de Lu Xun un existencialista, perquè a més està
convençut que qualsevol acció que emprengui està abocada al fracàs. Amb tot, sent l’obligació
d’actuar.” (Golden i Presas, 1994: 20). Per tant, en l’obra Lu Xun, segueix una estructura que no
està delimitada, enfront la injustícia a la qual està sotmesa la seva societat “el poeta, com el
personatge, no pot sinó dirigir-se cap a un futur on sap que trobarà una mort certa, tot i que cap la
possibilitat que hi trobi moments de joia” (Golden i Presas, 1994: 20).

6
 4. Conclusions
Els anteriors punts permeten extraure una conclusió principal: Lu Xun i la seva obra literària estan
plenament relacionats amb el Moviment del 4 de Maig. La circumstància històrica de l’autor
condiciona la seva creació, on projecta la repercussió d’aquest clima revolucionari i el secunda
amb el seu compromís personal, dedicant, així doncs, un protagonisme principal a la crítica social
en la temàtica dels seus relats i poemes. Demostra una clara intenció de diàleg amb la seva època
i el seu país, on es troba que té moltes coses a dir.

És, per tant, l’escriptura l’eina que utilitza l’autor per dirigir-se a la societat i transmetre
la necessitat de reforma, possibilitant així l’esclat de la literatura moderna xinesa. Lu Xun veu en
el Moviment una esperança, “una señal del nacimiento en China de una fuerza nueva que pasaba
por encima de los límites entre las clases, las regiones y las ocupaciones que unía a millones de
personas en la búsqueda de coherencia y sentido en un mundo que parecía estar fragmentándose”
(Spence, 1990: 419). La sensació intencionada que Lu Xun provocava en el lector era “como si
los lejanos acontecimientos de Versalles y los indicios cada vez mayores de la debilidad de los
corruptos políticos locales se fundieran en las mente de las personas y las impulsaran a buscar
una manera de devolver el sentido a la cultura china” (Spence, 1990: 420). A banda de palesar-
ho a través d’una temàtica que al·legoritzava les problemàtiques, l’autor va realitzar canvis
pràctics que el situen com a referent reformador de la literatura xina moderna. Un d’aquests canvis
és l’ús de la llengua baihua, un mitjà per reestructurar la societat. L’establiment de “pautas del
habla vulgar contemporanea en obras literarias” va significar posar punt i final “al elitismo
inevitable que acompañaba el dominio del chino clásico, que era sumamente difícil” (Spence,
2001: 420). El vehiculament de la llengua vernàcula compleix les demandes del moviment, ja que
busca crear una comunicació lingüística més transparent i accessible per a la població: “la
transició lingüística havia de contribuir al progrés cultural i espiritual cap a una Xina moderna”
(Prado, 2007: 9).

En definitiva, “el Movimiento del 4 de Mayo fue un intento de redefinir la cultura china
como parte válida del mundo moderno” i Lu Xun va tractar d’expressar-ho en la seva obra
(Spence, 1990: 427). El paper de l’autor consistia en testimoniar i fer front a les injustícies
emprant el seu altaveu característic: la literatura. Encoratjant, d’aquesta manera, al seu públic
lector, convençut de que a través del seu compromís “los chinos al menos morirían pensando”
(Spence, 1990: 427).

7
 5. Bibliografia

• GOLDEN, Sean i PRESAS, Maria (Eds.) (1994). Lu Xun: Mala herba. Edicions 62:
Barcelona.
• PRADO, Carles (Ed.) (2007). Diari d’un boig i altres relats: Lu Xun. Edicions de 1984:
Barcelona.
• SEN, Ma (1968). “Lu Xun, iniciador de la literatura china moderna”, dins de Revista Estudios
de Asia y África, vol. 3, núm. 3. Disponible en línia:
http://estudiosdeasiayafrica.colmex.mx/index.php/eaa/article/view/195/195%20/. Data de
consulta: 05/12/17.
• SPENCE, Jonathan D. (1990). En busca de la china moderna. Tusquets Editores S.A:
Barcelona.