Al llibre de ‘Catalunya dins l’Espanya Moderna: Introducció El Medi Natural’, Pierre

Vilar ens vol mostrar com és la geografia catalana, sense caure en un simple llibre
descriptiu, lligant-ho a fets històrics de la població autòctona de la zona.

Al principi del llibre se’ns parla sobre l’orografia de Catalunya i la importància que té el
relleu, tant en les muntanyes, con en les planes i en les depressions (contraposant-ho, en
aquest cas, al punt de vista geogràfic de les indústries tèxtils costaneres). Mostra com
Catalunya, gràcies a aquesta geografia tan complexa, ha aconseguit ser sempre un lloc
de pas i de refugi per als grups que han intentat passar per la frontera de la Península
Ibèrica a Europa i viceversa, a més de ser una zona bastant freqüentada per bandolers,
donat que tenien la protecció dels boscos del nord. Així que donades irregularitats del
terreny tan peculiars, Vilar divideix Catalunya en tres grans blocs:

1. Les serralades litorals – que són les més característiques del relleu català
(d’allí que se les anomeni els ‘catalànids’, que s’estenen paral·lelament per tota
la costa, però al sud-est (Ebre) son molt plegades, al centre (Monstserrat) són
amuntegaments de pudingues horitzontals i al nord-est (Maresme i Vallès) son
petits blocs de falles.
2. Depressió Central – sorgeixen entre les Serralades Litorals i els Pirineus. La
dividim entre la de les “conques”, com la de l’Urgell, el Segrià o la de Litera,
plena de sediments testimonials i de paisatge polsegós i desolat. Una altre al
centre català que va des del Solsonès fins al Lluçanès o a Collsacabra, que es
caracteritza per una elevada altitud de 600 a 1.000 metres amb un gran gruix
de materials.
3. La serralada pirinenca – al nord de Catalunya que s’estén des de l’Aragó, les
Nogueres i el Montsec; fins les muntanyes de la zona axial a l’est que finalitzen
a la zona d’Albères i el Cap de Roses.

Tota aquesta estructura forma que hi hagi una sèrie una sèrie de corredors
intrapirinencs, que hi destaquen la Cerdanya-Conflent i l’Olot-Le Perthus.

Els pirineus són una serralada que tenen com a curiositat que acaben al mar. A més
tenen un gran lligam històric amb Catalunya ja sigui a l’oest del Coll de Puymorens
amb muntanyes escarpades o a l’est amb les zones enfonsades.

Però hi ha una dissensió sobre el que es veu com a “zona axial” dels Pirineus, ja que
tothom pensa en les zones d’Andorra o Puymorens, des del Port de la Bonaigua als
Ports de Benasque, a la part catalana, son més nombroses les grans planes des d’Aneto,
Boí i Cabdella fins als pics d’Es Bòrdes. Tot això va provocar que durant la Edat
Mitjana hi hagués un sentiment de solitud, que canvià amb la presència de l’Església a
monestirs com la Seu d’Urgell, Tremp, Sta. María de Alaón o Roda de Isábena. En part
el gran contrast de zones dels Pirineus van servir com a al·licient per poder fer fora els
musulmans, creant els primers assentaments catalans entre les valls d’Organyà cap a
Olot.

Sobre la Depressió Central catalana cal destacar que el nom o li és molt acurat, ja que,
encara que per la zona del Segre-Cinca-Ebre està a altituds de menys de 100 msnm,
quant més anem avançant cap a l’est, les altituds augmenten ràpidament: 600 msnm a
Cervera, el Lluçanès a 900 msnm i el Cabrerès a més de 1.000 msnm. Així que s’hauria
de nomenar millor de la següent forma:

1. Planes de Lleida i Urgell - una depressió ben marcada a l’oest per la baixa altitud i
els trets agrícoles. Un territori gairebé tot de secà, excepte unes terrasses de
sediments dipositats al llarg del Segre que creen l’”Horta de la Capital” de Lleida.
Les terrasses que es van ampliant en extensió a l’est fins a Tàrrega a 395 msnm i a
l’oest per Tamarite de Litera fins a Monzón, arribant també a 395 msnm a l’altura
del castell. Bàsicament ara és terra de cultiu extensiu i abans ho era de la
transhumància durant l’hivern.
2. Altiplans de Segarra-Cabrerès-Guilleries - foradats per valls transversals
eixamplades. Els materials del sòl, dissolts per l’aigua dels afluents del Segre,
Llobregat i Ter donen lloc a què s’hagi escardat el terra, creant depressions, que
actualment son els eixos de les carreteres. A més les bones connexions van fer que
foren al s.XVIII llocs molt poblats i de terrenys de regadiu.
3. Plana de l’Empordà - que la seva depressió ve per la prolongació més enllà de la
“onada anticlinal - Schwelle”. El fons més fèrtil el fan que sigui un terreny molt bo
per l’agricultura. És la zona que dóna més comunicació entre Le Perthus cap a Olot
o cap a Tarragona, així durant l’època medieval, en especial la Reconquesta, va
tenir un gran paper.

Finalment la Regió Litoral catalana té la peculiaritat de tenir les muntanyes prop del
mar, deixant un petit espai no molt extens per a maresmes i aiguamolls. Des del Cap de
Cerbère a fins a Blanes les zones de platja són molt estretes, cosa que des d’allà fins a
Mataró i Barcelona es va eixamplant. D’allí que la regió de Mataró se la conegui com
“Maresme”, per el terreny guanyat al mar i el desdoblament dels pobles. Per sota de
Barcelona, del Garraf a Tarragona, donat que la Serralada Litoral toca al mar, només
seran certs punts els que disposin de platges.

Serà especial el cas barceloní, ja que quan desapareix l’amenaça dels pirates, es
fundaran grans ciutats com Mataró, Badalona i Blanes en època romana. Al s.XIX però,
quan els pirates deixin de ser una preocupació, els pobles compresos entre aquests, es
desdoblaran cap al mar; exemples d’això són Teià amb El Masnou, Vilassar de Dalt
amb Vilassar de Mar o Premià de Dalt amb Premià de Mar, arribant a ser més pròspers
els de costa que els de muntanya, encara que abans era al revés. La importància
d’aquests pobles vindrà lligada a les connexions, guanyant Arenys i Mataró connectant-
se amb el Vallès.