RESUM APUNTS DE FONTS HISTÒRIQUES (MEDIEVAL I MODERNA)

Catalunya apareix des del segle IX fins el 1714. Té la peculiaritat que la documentació
escrita que hi apareix és la mateixa al principi que al final, sent la Cancelleria Reial qui
feia els models, que eren el mateix que un document de Felip III.

Hi ha dues etapes:

- Una primera en què només s’escrivia en llatí, a més de què calen estudis de
Paleografia per entendre els textos.
- Una segona en què ja s’escriu en lletra humanística (la nostra) i s’escriu en
català, amb algunes formalitats residuals en llatí. A partir del segle XIX es
canviarà al castellà.

Hi ha un canvi de percepció sobre com hem d’entendre un document. Al principi

(1899) tenim l’exemple d’Andrés Giménez Soler quan entra a la ‘Real Academia de las
Buenas Letras’, diu que un document ens l’hem de prendre “en sentido natural”. Ara
bé, actualment s’identifiquen tant l’emissor com el receptor i veure la intencionalitat del
document (per exemple, quan un rei deia que estava encantat de celebrar corts, el que
en veritat volia mostrar era que volia recaptar impostos). El document s’ha d’interpretar
per a saber veure bé la informació que en conté; s’ha de llegir entre línies. A més,
sempre s’ha de treballar amb hipòtesis, que després haurem de corroborar o
desmentir. El treball de l’historiador no es escriure el passat, sinó que ha d’intentar
aixecar una explicació comprensible del passat; fer entendre a la gent el perquè dels
fets i no una mera descripció.

Els textos s’han de consultar formulant-los-hi una sèrie de preguntes, les quals van en
relació al període en el que s’està vivint (abans les visites pastorals dels bisbes es
prenien en sentit textual, ara amb un nou punt de vista, es fan noves preguntes i surten
qüestions curioses).

Hi ha diversos tipus de fonts. Un dels més utilitzats són els inventaris post-mortem,
que tenen molta importància d’informació fins el segle XIX, fetes per l’església; unes
fonts que s’han de llegir en sentit crític perquè no estaven pensades per ser llegides
molts anys després; mostren un gran caos institucional perquè quan convergien
diverses jurisdiccions no arribaven a saber com s’havia de jutjar, sent en molts casos
el batlle qui havia d’impartir justícia d’una “venjança justa”; analitzar ben
profundament els aspectes ben minúsculs del document; i finalment l’elecció del
document, que donat que hi ha hagut grans pèrdues documentals, s’ha de reconstruir
una hipòtesi per vies indirectes. A Catalunya la pèrdua de documentació ve,
bàsicament, del trasllat d’arxius del Consell d’Aragó que hi havia a Simancas i a
Madrid, perdent-se per robatoris o pèrdues pel camí, documentació que mai ha sortit
de Madrid, crema de documents en les successives guerres i la destrucció per part de
les noves autoritats que anaven entrant al govern; i una Guerra Civil l’objectiu del qual
en gran manera va ser eliminar documentació passada; doncs tot aquest ambient va
afavorir en què molta documentació es perdés. Així que en termes generals:
la font no explica res per si sola, cal formular hipòtesi, hi ha una relació dialèctica entre
font i historiador i la història és una ciència oberta; les preguntes varien amb el temps i
les societats.

Uns altres documents força importants que surten son els Fogatges, que serveixen per
treballar la demografia. Però hi ha falta de dades, ja que era molt difícil fer un cens. A
Catalunya però, per contar contribuents, apareixen aquests fogatges, que foren
aprovats a Cervera en el s.XIV, la mateixa estructura des del segle XIV fins a 1705
(última cort) i el recompte de població era per a pagar les primeres 30.000 lliures. Però
apareixen certs problemes amb aquestes fonts: Barcelona no apareix ja que disposava
de privilegi, com altres zones; són incomplets i hi ha pèrdua d’informació; només hi
apareix el cap de família, no sabent quantes persones habitaven el lloc, per això alguns
s'aventuren a aplicar un coeficient per a veure la gent que viu, encara que depèn dels
historiadors: alguns diuen 5 persones/família, altres 4’5, uns altres que més…; tot això
porta a que hi hagi una demografia diferent, ja que no és el mateix a Arenys que a
Manlleu, el mateix a les muntanyes de Prades, a les Guilleries o la Plana, possiblement
aquest coeficient (5 persones/família) en uns llocs és massa baix i en altres massa alt;
aquesta font arriba fins al que ens pot mostrar; calen fonts alternatives: documentació
notarial per a saber les dades de les famílies. I bàsicament seran els testaments, que
diuen els fills que han quedat amb vida (problema de l'esperança de vida: no és que es
morissin amb 40 anys, sinó que es morien abans dels 6 anys. 3 moments perillosos:
nounats, 6 anys i 14 anys. Després d'això, és normal que l'edat arribés als 60 o 70 anys.
El nom de fills que apareixen, no són els que neixen). No fa falta saber tots, sinó amb
conèixer la meitat, ja es pot extrapolar; un forat negre als ‘fochs’ regentats per
capellans, ja que acompanyats per una majordoma, es deia que aquelles llars estaven
“beneïdes per els somriures dels nens”; el càlcul dels diners variava, els diners que
volia el rei, es repartia entre els municipis, no les famílies. Així que hi havia diverses
opcions: si hi havia alguna família que no podia pagar li ho repartien entre els altres
veïns, l'ajuntament demanava un préstec per a pagar el demandat o, atès que els
ajuntaments volien comptabilitzar les menys famílies possibles per a pagar menys, es
calcula que s'ocultava el 10% de les famílies.

Ara sí, a partir del segle XVI ja comencen les fonts eclesiàstiques, i a partir del segle
XVIII, comencen a haver-hi censos, el més important el del Comte de Floridablanca en
la Val d'Aran. Calcula la població total, les edats, gènere i estat civil, a més de la
professió que exerceixen cadascun dels censats.

Apareixen, a més del cens, els Capbreus, que és la confessió que li fa un pagès al seu
senyor feudal, i el que li ha de pagar en funció de les seves pertinences. Declararan tots
els habitants, encara que no siguin vassalls. Però a més ens podem trobar que la
mateixa població sigui vassalla de molts (Igualada era regentada pel Rei, el duc de
Cardona i l'Abadia de Montserrat; Vic era controlada pel Rei i diversos senyors
feudals); així que cadascun d’ells farà un capbreu sobre el que té. Encara que els
capbreus fan una llista com els fogatges, perquè els lliures no tenien perquè declarar.
Però una llista amb més informació perquè diu el nom, persones a càrrec, habitatge,
règim senyorial o jurídic al qual està sotmès, lloc i béns immobles. Les tasques eren els
treballs que havia de fer el vassall (amb uns límits) obligat. Al final s'acabarà substituint
per una quantitat econòmica. Cal fer un estudi de toponímia, que serveix per a saber
com es deia abans i que hi ha en l’actualitat. Tot això fa que puguis muntar la toponímia
de l'època, arribant a una recreació sobre com era el terreny abans de la creació
d'urbanitzacions o polígons industrials. Fins pots portar l'evolució en diversos mapes.
(A Anglaterra ho reconstrueixen amb la ‘Arqueologia del Paisatge’, però nosaltres
treballem més amb aquestes fonts).

Les derrames seran importants. Són municipis els quals fan una llista dels veïns per
nivell de riquesa per a pagar un desperfecte o balafiament. Apareixeran tots els caps
de família, però no posa els que viuen en cada casa.

El més important és ajuntar-ho tot. El cens a Catalunya dóna 406.000 habitants. Els
estudis que ho han obviat, han donat entre 500.000 i 600.000 habitants; per tant té
una ocultació d'identitats de 100.000 habitants.

A partir del Concili de Trento, l'església obliga a apuntar el “Compliment Pascual - qui
es confessarà per la pasqua”. No solien haver-hi notaris, així que en els arxius
parroquials es guardava molta informació. En el bateig apareix la informació més
detallada sobre la data del naixement, els seus pares, professió dels pares, padrins;
que serveix per a conèixer com va poder ser (amb més documents) la vida del subjecte.
Serveix per a veure també en les morts catastròfiques; en les quals pot arribar a morir
molta gent. La taxa de fecunditat era més alta pels rics, ja que tenien una dot per casar-
se amb gent benestant; en els nois, fins que no eren econòmicament viables es no
podien emancipar; es casaven no abans dels 23 - 25 anys, però fins i tot havent-hi
molts embarassos, no es poden quantificar els avortaments però sí els infanticidis,
perquè en estar batejats, es pot arribar a una xifra aproximada i és important saber la
taxa de fecunditat, per a veure el nivell econòmic de la població. Molts vivien poc per
sobre del llindar de la pobresa. Així que la taxa de fecunditat és molt inestable en
aquests períodes.

Els testaments surten com a mesura per una bona mort a partir de la pesta bubònica,
però tant per rics, pagesos o mercaders/viatgers. Hi ha una sèrie molt completa de
testaments i amb poques llacunes; tots tenint una estructura fixa:

1. Invocació - en nom de ntre. senyor Jesucrist, seguit d'una preparació a la mort…

2. Cos - Jo, nom, condició de l'ofici, família (noms de pares), estat civil (solter,
cònjuge o viduïtat - nom del/la difunt/a), nomenament dels marmessors (gent
que corrobora que es faci factible el testament), els deixes (béns més petits,
deutes, disculpes...), misses que se li realitzaran (solen ser una novena i en cap
d'any - 200 lliures), béns immobles i cars (hereu universal - “l’hereu - hereva si
 no hi ha fills”. Els altres demanaven “la legítima - un terç de tot per a repartir
entre els altres”, el/la “conco/conca - el germà/a de l'hereu, que renuncia a la
legítima per a quedar-se a la casa (si renunciava es quedava a casa per a tota
la vida amb una condició: no podria casar-se)”, cònjuge i les seves condicions.

3. Inventaris post-mortem - són el recompte dels béns fets d'un notari per a saber
tots (des de la pinta fins a les cases) els béns. Les armes no surten. La funció
fonamental és perquè els marmessors poguessin fer bé el seu treball, per a fer
bé la legítima, vendre els béns del difunt que no es volguessin (cas del mercat
dels “Encants”).
Finalment les fonts econòmiques, que són el nivell de fonts per a treballar la realitat
econòmica, no són escasses sinó difícils de treballar, pel problema de les conversions
entre monedes de l'època (lliura, sous, diners, pes en plata…) no sabem la quantitat de
diners. S'intenta convertir aquest equivalent en moneda per a calcular el valor real de
la moneda. Però no hi ha taules de conversió i no hi ha manera d'arribar a trobar sèries
de preus. La majoria de fonts vénen de l'església; no produïen res però consumien de
tot. A més hi ha la font del cadastre, com a impost sobre els béns immobles, és també
important (tributs/drets = impostos), pel mercat… però no sempre era blat, sinó també
vi o cervesa.