RESUM APUNTS DE FONTS

HISTÒRIQUES – MEDIEVAL I
MODERNA

Jorge Velasco Sánchez

PROFESSOR: ÀNGEL CASALS

FACULTAT DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA – UNIVERSITAT DE BARCELONA
24 DE MAIG DE 2020
HISTÒRIA – CURS 2019-2020
NIUB: 20291574
Catalunya apareix des del segle IX fins el 1714. Té la peculiaritat que la documentació
escrita que hi apareix és la mateixa al principi que al final, sent la Cancelleria Reial qui feia
els models, que eren el mateix que un document de Felip III.

Hi ha dues etapes:

- Una primera en què només s’escrivia en llatí, a més de què calen estudis de
Paleografia per entendre els textos.
- Una segona en què ja s’escriu en lletra humanística (la nostra) i s’escriu en català,
amb algunes formalitats residuals en llatí. A partir del segle XIX es canviarà al
castellà.

Hi ha un canvi de percepció sobre com hem d’entendre un document. Al principi (1899)

tenim l’exemple d’Andrés Giménez Soler quan entra a la ‘Real Academia de las Buenas
Letras’, diu que un document ens l’hem de prendre “en sentido natural”. Ara bé,
actualment s’identifiquen tant l’emissor com el receptor i veure la intencionalitat del
document (per exemple, quan un rei deia que estava encantat de celebrar corts, el que en
veritat volia mostrar era que volia recaptar impostos). El document s’ha d’interpretar per a
saber veure bé la informació que en conté; s’ha de llegir entre línies. A més, sempre s’ha
de treballar amb hipòtesis, que després haurem de corroborar o desmentir. El treball de
l’historiador no es escriure el passat, sinó que ha d’intentar aixecar una explicació
comprensible del passat; fer entendre a la gent el perquè dels fets i no una mera descripció.

Els textos s’han de consultar formulant-los-hi una sèrie de preguntes, les quals van en
relació al període en el que s’està vivint (abans les visites pastorals dels bisbes es prenien
en sentit textual, ara amb un nou punt de vista, es fan noves preguntes i surten qüestions
curioses).

Hi ha diversos tipus de fonts. Un dels més utilitzats són els inventaris post-mortem, que
tenen molta importància d’informació fins el segle XIX, fetes per l’església; unes fonts que
s’han de llegir en sentit crític perquè no estaven pensades per ser llegides molts anys
després; mostren un gran caos institucional perquè quan convergien diverses jurisdiccions
no arribaven a saber com s’havia de jutjar, sent en molts casos el batlle qui havia d’impartir
justícia d’una “venjança justa”; analitzar ben profundament els aspectes ben minúsculs
del document; i finalment l’elecció del document, que donat que hi ha hagut grans pèrdues
documentals, s’ha de reconstruir una hipòtesi per vies indirectes. A Catalunya la pèrdua
de documentació ve, bàsicament, del trasllat d’arxius del Consell d’Aragó que hi havia a
Simancas i a Madrid, perdent-se per robatoris o pèrdues pel camí, documentació que mai
ha sortit de Madrid, crema de documents en les successives guerres i la destrucció per
part de les noves autoritats que anaven entrant al govern; i una Guerra Civil l’objectiu del
qual en gran manera va ser eliminar documentació passada; doncs tot aquest ambient va
afavorir en què molta documentació es perdés. Així que en termes generals:
la font no explica res per si sola, cal formular hipòtesi, hi ha una relació dialèctica entre font
i historiador i la història és una ciència oberta; les preguntes varien amb el temps i les
societats.

Uns altres documents força importants que surten son els Fogatges, que serveixen per
treballar la demografia. Però hi ha falta de dades, ja que era molt difícil fer un cens. A
Catalunya però, per contar contribuents, apareixen aquests fogatges, que foren aprovats
a Cervera en el s.XIV, la mateixa estructura des del segle XIV fins a 1705 (última cort) i el
recompte de població era per a pagar les primeres 30.000 lliures. Però apareixen certs
problemes amb aquestes fonts: Barcelona no apareix ja que disposava de privilegi, com
altres zones; són incomplets i hi ha pèrdua d’informació; només hi apareix el cap de família,
no sabent quantes persones habitaven el lloc, per això alguns s'aventuren a aplicar un
coeficient per a veure la gent que viu, encara que depèn dels historiadors: alguns diuen 5
persones/família, altres 4’5, uns altres que més…; tot això porta a que hi hagi una
demografia diferent, ja que no és el mateix a Arenys que a Manlleu, el mateix a les
muntanyes de Prades, a les Guilleries o la Plana, possiblement aquest coeficient (5
persones/família) en uns llocs és massa baix i en altres massa alt; aquesta font arriba fins
al que ens pot mostrar; calen fonts alternatives: documentació notarial per a saber les
dades de les famílies. I bàsicament seran els testaments, que diuen els fills que han quedat
amb vida (problema de l'esperança de vida: no és que es morissin amb 40 anys, sinó que
es morien abans dels 6 anys. 3 moments perillosos: nounats, 6 anys i 14 anys. Després
d'això, és normal que l'edat arribés als 60 o 70 anys. El nom de fills que apareixen, no són
els que neixen). No fa falta saber tots, sinó amb conèixer la meitat, ja es pot extrapolar; un
forat negre als ‘fochs’ regentats per capellans, ja que acompanyats per una majordoma,
es deia que aquelles llars estaven “beneïdes per els somriures dels nens”; el càlcul dels
diners variava, els diners que volia el rei, es repartia entre els municipis, no les famílies. Així
que hi havia diverses opcions: si hi havia alguna família que no podia pagar li ho repartien
entre els altres veïns, l'ajuntament demanava un préstec per a pagar el demandat o, atès
que els ajuntaments volien comptabilitzar les menys famílies possibles per a pagar menys,
es calcula que s'ocultava el 10% de les famílies.

Ara sí, a partir del segle XVI ja comencen les fonts eclesiàstiques, i a partir del segle XVIII,
comencen a haver-hi censos, el més important el del Comte de Floridablanca en la Val
d'Aran. Calcula la població total, les edats, gènere i estat civil, a més de la professió que
exerceixen cadascun dels censats.

Apareixen, a més del cens, els Capbreus, que és la confessió que li fa un pagès al seu
senyor feudal, i el que li ha de pagar en funció de les seves pertinences. Declararan tots els
habitants, encara que no siguin vassalls. Però a més ens podem trobar que la mateixa
població sigui vassalla de molts (Igualada era regentada pel Rei, el duc de Cardona i
l'Abadia de Montserrat; Vic era controlada pel Rei i diversos senyors feudals); així que
cadascun d’ells farà un capbreu sobre el que té. Encara que els capbreus fan una llista com
els fogatges, perquè els lliures no tenien perquè declarar. Però una llista amb més
informació perquè diu el nom, persones a càrrec, habitatge, règim senyorial o jurídic al qual
està sotmès, lloc i béns immobles. Les tasques eren els treballs que havia de fer el vassall
(amb uns límits) obligat. Al final s'acabarà substituint per una quantitat econòmica. Cal fer
un estudi de toponímia, que serveix per a saber com es deia abans i que hi ha en l’actualitat.
Tot això fa que puguis muntar la toponímia de l'època, arribant a una recreació sobre com
era el terreny abans de la creació d'urbanitzacions o polígons industrials. Fins pots portar
l'evolució en diversos mapes.

Les derrames seran importants. Són municipis els quals fan una llista dels veïns per nivell
de riquesa per a pagar un desperfecte o balafiament. Apareixeran tots els caps de família,
però no posa els que viuen en cada casa.

El més important és ajuntar-ho tot. El cens a Catalunya dóna 406.000 habitants. Els
estudis que ho han obviat, han donat entre 500.000 i 600.000 habitants; per tant té una
ocultació d'identitats de 100.000 habitants.

A partir del Concili de Trento, l'església obliga a apuntar el “Compliment Pascual - qui es
confessarà per la pasqua”. No solien haver-hi notaris, així que en els arxius parroquials es
guardava molta informació. En el bateig apareix la informació més detallada sobre la data
del naixement, els seus pares, professió dels pares, padrins; que serveix per a conèixer
com va poder ser (amb més documents) la vida del subjecte. Serveix per a veure també en
les morts catastròfiques; en les quals pot arribar a morir molta gent. La taxa de fecunditat
era més alta pels rics, ja que tenien una dot per casar-se amb gent benestant; en els nois,
fins que no eren econòmicament viables es no podien emancipar; es casaven no abans
dels 23 - 25 anys, però fins i tot havent-hi molts embarassos, no es poden quantificar els
avortaments però sí els infanticidis, perquè en estar batejats, es pot arribar a una xifra
aproximada i és important saber la taxa de fecunditat, per a veure el nivell econòmic de la
població. Molts vivien poc per sobre del llindar de la pobresa. Així que la taxa de fecunditat
és molt inestable en aquests períodes.

Els testaments surten com a mesura per una bona mort a partir de la pesta bubònica, però
tant per rics, pagesos o mercaders/viatgers. Hi ha una sèrie molt completa de testaments
i amb poques llacunes; tots tenint una estructura fixa:

1. Invocació - en nom de ntre. senyor Jesucrist, seguit d'una preparació a la mort…

2. Cos - Jo, nom, condició de l'ofici, família (noms de pares), estat civil (solter,
cònjuge o viduïtat - nom del/la difunt/a), nomenament dels marmessors (gent que
corrobora que es faci factible el testament), els deixes (béns més petits, deutes,
disculpes...), misses que se li realitzaran (solen ser una novena i en cap d'any - 200
lliures), béns immobles i cars (hereu universal - “l’hereu - hereva si no hi ha fills”.
Els altres demanaven “la legítima - un terç de tot per a repartir entre els altres”, el/la
“conco/conca - el germà/a de l'hereu, que renuncia a la legítima per a quedar-se a
la casa (si renunciava es quedava a casa per a tota la vida amb una condició: no
podria casar-se)”, cònjuge i les seves condicions.

3. Inventaris post-mortem - són el recompte dels béns fets d'un notari per a saber
tots (des de la pinta fins a les cases) els béns. Les armes no surten. La funció
fonamental és perquè els marmessors poguessin fer bé el seu treball, per a fer bé
la legítima, vendre els béns del difunt que no es volguessin (cas del mercat dels
“Encants”).

Finalment les fonts econòmiques, que són el nivell de fonts per a treballar la realitat
econòmica, no són escasses sinó difícils de treballar, pel problema de les conversions
entre monedes de l'època (lliura, sous, diners, pes en plata…) no sabem la quantitat de
diners. No hi ha taules de conversió i no hi ha manera d'arribar a trobar sèries de preus. A
més hi ha la font del cadastre, com a impost sobre els béns immobles, és també important
(tributs/drets = impostos), pel mercat… però no sempre era blat, sinó també vi o cervesa.