3.

2 ESTRUCTURA I PROPIETATS DELS METALLS COLATS 
 

Un cop hem vist com és la pràctica del colament “per fora”, ara analitzarem quins són 
els trets estructurals característics d'un metall colat. Podríem dir que els metalls colats 
tenen  una  microestructura  tan  característica  que,  normalment,  l'observació  al 
microscopi d'una peça ens revela si ha estat efectivament colada. 
 
Microestructura dels metalls colats 
 
Els  trets  principals  de  l'estructura  d'un  metall 
colat son tres: 
a) Grans 
b) pours i cavitats 
c) segregació 
 
 
 
 
Estructura dels grans  
 
Els grans “equiaxials (1 a la figura)” (anomenats també, "chilled") són els primers que 
es formen així que el líquid calent entra en contacte amb el motlle fred. “Equiaxials” 
significa que la seva forma no “apunta” en cap direcció especial. 
En una segona etapa, es formen els grans columnars 2 (a la figura)” per creixement en 
la direcció perpendicular a la paret del motlle d’uns pocs grans equiaxials. 

 
   
Perquè els grans columnars són perpendiculars al motlle i no pas oblics? 
 
Els  grans  creixen  en  el  sentit 
del transport de la calor que és 
el del gradient de temperatura.  
Com  que  la  zona  més  freda  és 
la paret del motllo, el transport 
és  perpendicular  a  aquesta 
direcció. 
 
Flux de calor, F: 
𝑑𝑇
𝐹 𝜅  
𝑑𝑥
 
En  una  tercera  etapa,  quan  el  líquid  és  prou  fred  (T<TF),  es  poden  formar  grans 
“equiaxials (3 a la primera figura)” per nucleació dins del líquid. 
 
Com  que  dins  del  líquid  no  hi 
ha  cap  direcció  privilegiada  pel 
transport de la calor, els 
grans són equiaxials.  
 
Per  a  formar‐se  aquests  grans, 
el  líquid  s’ha  de  refredar. 
L'única  zona  per  la  que  pot 
perdre  calor  és  la  superfície 
lliure del líquid.  
 
 
Porus i cavitats  

La causa de la porositat pot ser doble: 
a) la contracció de solidificació. Generalment, en tots els metalls 𝜌 𝜌  (a TF). Hi 
han comptades excepcions de líquids més densos que el sòlid (una excepció és 
l’aigua).  
b) el despreniment de gasos. Tot i que no es un fenomen general, en alguns casos 
és molt important.  
   
La porositat pot ser de dos tipus: macroporositat (o cavitats internes) i microporositat. 
 
Macroporositat: 

 
el  líquid  que  ha  quedat  atrapat  a  la  part  inferior  de  la  peça  perd  el 
contacte  amb  el  líquid  de  la  massalota.  Quan  se  solidifica  es  contrau  i 
queda la cavitat.  
 
microporositat: distribuïda a tot el volum de lo peça.  
Els porus són més petits que els grans. Es podeu trobar a les fronteres de gra o dins 
dels grans: 

 
 
Un cas especial de microporositat es aquell en el que hi ha molt gas dissolt al líquid i la 
seva solubilitat disminueix quan el líquid es refreda. Llavors el líquid “bull” i forma una 
mena d’escuma. Es el cas dels anomenats "acers efervescents”. 

 
 
 
 
Segregació 
 
És la variació de concentració d’un 
punt  a  un  altre  de  la  peça.  El  seu 
origen es troba en la separació de 
les  línies  de  solidus  i  de  líquidus 
del  diagrama  de  fases.  Per  a  la 
majoria  d'aliatges,  la  concentració 
del líquid L (xL) és més gran que la 
del  sòlid  amb  el  que  està  en 
contacte (xS):  
xL > xS 
 
Com  a  conseqüència,  el  primer 
sòlid que es forma (xS1) té menys 
solut  que  el  que  es  forma  a  temperatures  més  baixes  (xS2):  el  solut  va  quedant 
“segregat”  cap  al  final  de  la  solidificació.  Aquest  fenomen  es  troba  perfectament 
explicat en els apunts de FCM.  
 
Les  variacions  de  concentració  poden  ser  a  nivell  macroscòpic  (segregació  major  o 
macrosegregació) o a nivell dels grans (segregació menor o microsegregació). 
 

  
La interfície sòlid‐líquid durant la solidificació  
 
Els tipus de grans, porositat, segregació depenen críticament de com és la superfície de 
contacte entre les fases liquida i sòlida durant la solidificació. Els dos casos més 
corrents són: interfície plana i interfície dendrítica. 
 
a) a) Interfície plana: 
velocitat de solidificació 𝑣  
qualsevol punt de la interfície es mou en la mateixa 
direcció i a la mateixa velocitat. 
 
 
 
 
 
b) Interfície dendrítica  
en aquest cas es pot definir una 
velocitat mitjana de solidificació 
 
𝑣̅   
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

 
   
Interfície dendrítica i estructura  
 
Imaginem‐nos un gra columnar que creix amb interfície dendrítica. 

 
La major part del líquid se solidifica per “l'engruiximent” de la dendrita:  

 
per  tant,  el  solut  que  se  segrega  del  sòlid  és  expulsat  sobretot  cap  a  l'espai 
interdendrític, això genera microsegregació.  
La macrosegregació és mínima.  
 
Pel que fa a la porositat, també domina la microporositat, ja que entre els braços de 
les dendrites queden petites “illes" de líquid que en solidificar formen petits porus . 
 

 
 
Finalment, les dendrites afavoreixen de formació de grans  equiaxials per trencament 
de la punta de les dendrites. 

 
   
Interfície plana i estructura  
 
Imaginen, ara, que els grans columnars creixen amb interfície plana: 

 
No  apareixen  els  grans  equiaxials  al  centre.  La  estructura  està  dominada  pels  grans 
columnars. 
 
Porositat: si no es produeix despreniment de gasos, el 
sòlid  és  compacte.  Només  poden  apareixen  porus  o 
cavitats  al  final  de  la  solidificació.  Aquesta  és  una 
porositat  molt  perjudicial.  El  xuclet  és  més  pronunciat 
que amb interfície dendrítica.  
 
La segregació és sempre “cap endavant”, per tant, 
només trobarem segregació major.  
 
 
 
 
Origen del creixement dendrític. 
 
La raó més corrent del creixement dendrític durant la solidificació d'aliatges metàl∙lics 
és l'expulsió del solut cap al líquid. 

 
El  solut  que  s'expulsa  cap  al  líquid  (perquè  xL  >  xS)  tendeix  a  acumular‐se  prop  de  la 
interfície. 
L’existència de la zona d'acumulació és el que provoca el creixement dendrític. 

 
 
Quan  la  velocitat  v  és  gran,  el  solut  s’expulsa  més  ràpidament  i  l'acumulació  és  més 
pronunciada.  Queda  clar,  doncs,  que  per  una  solució  sòlida  el  creixement  serà 
dendrític tret del cas d'una velocitat extremadament lenta ( no passa mai en processos 
industrials).  
 
Pel contrari, quan el metall és pur o és un aliatge eutèctic, xL = xS i no s'expulsa solut. 
Com  que  no  hi  ha  zona  d’acumulació,  aquests  dos  casos  solidifiquen  amb  interfície 
plana. 

 
 
Pels metalls purs i aliatges eutèctics, la solidificació dendrítica només és possible quan 
es  compleix  una  condició  molt  poc  corrent:  que  el  líquid  sigui  més  fred  que  el  sòlid 
("gradient negatiu").  
 
Resum:  
  Creixement 
 
Solució sòlida 
Metall pur 
eutèctic 
 
Dendrític 
X 
 
 
 
Pla 
 
X 
X 
}  
en les condicions 
normals de 
solidificació 
Microestructura normal dels metalls colats  
 
aliatge en solució sòlida  
 
microporositat  
microsegregació 
 
 
 
 
 
metall pur i aliatge eutèctic 
 
no hi ha microporositat, el material és compacte  
 
hi ha el perill de cavitats internes i superfícies dèbils (a les 
superfícies on es troben els grans columnars es concentra 
aquesta  macroporositat  de  forma  que  aquestes 
superfícies són una zona feble del material)  
 
no segregació 
 
 
amb agents nucleants el resultat canvia:  
‐ apareixen  grans  equiaxials  els  quals 
creixen sempre amb interfície dendrítica 
 
 
 
 
 
 
Zona pastosa i colabilitat  
 
La  interfície  dendrítica  disminueix 
considerablement la colabilitat ja que entre 
el  sòlid  i  el  líquid  hi  trobem  la  zona  de 
transició: la zona “pastosa” (mushy zone) 
 
 
 
   
Evidentment el gruix de la zona pastosa depèn de la longitud de les dendrites.  
 
Recordem  que,  segons  el  diagrama  de 
fases,  la  solidificació  comença  a  la 
temperatura  de  liquidus  i  acaba  a  la 
temperatura de solidus.  
 
 
 
 
 
Per tant, es raonable considerar que aquestes són les temperatures, dels dos costats 
de la zona pastosa. Deduïm, doncs, que la zona pastosa serà més gruixuda quan TS i TL 
siguin més diferents. 
 
El bronze de composició x2 tindrà una zona 
pastosa  més  gruixuda  que  el  bronze  de 
composició  x1.  Com  a  conseqüència  el 
bronze 2 serà menys colable.  
 
 
 
 
 
 
El  sòlid  que  es  forma  al  canal  del  líquid  obstruirà  més  ràpidament  el  seu  pas  si  la 
superfície is dendrítica.  

 
Per tant els metalls purs i aliatge eutèctics són més colables que les solucions sòlides. 
La zona pastosa té la seva importància, també, quan s'escull l'aliatge d'aportació d'una 
soldadura  “tova”  (el  metall  d’aportació  té  un  punt  de  fusió  més  baix  que  el  punt  de 
fusió dels metalls a unir).  
XE:  ideal  si  el  líquid  ha  d’entrar  en 
espais  estrets  (per  exemple  els  forats 
d'un circuit imprès)  
 
X+:  sobre  una  superfície  vertical  el 
líquid no fluirà tant cap avall per efecte 
de la gravetat.