1.

INTRODUCCIÓ

Jugar treballant, treballar jugant

«Tria’ns. Tria la vida. Tria pagar la hipoteca, tria rentaplats, tria

u
cotxes, tria seure al sofà mirant concursos que paralitzen la ment
i espremen l’ànima, endrapant menjar escombraries. Tria podrir-
te, pixar-te i cagar-te a sobre en un asil, una vergonya total per als
mocosos egoistes de merda que heu produït. Tria la vida. Bé, jo
vaig triar no triar la vida. Si aquests merdosos no s’hi poden encarar,
és el seu problema.»

Aquesta cita de Mark Renton, el jove antiheroi de Trainspotting, la novel·la

de culte d’Irvine Welsh de 1993, expressa una contradicció fonamental inherent
al debat sobre ocupació, ociositat i política econòmica de plena ocupació. En
primer lloc, el fragment reflecteix gràficament la incapacitat del capitalisme modern
per convèncer un nombre important dels seus joves ciutadans que els pot
donar una vida prou significativa, segura i econòmicament productiva. Al mateix
temps, sens dubte, conjura un temor fortament arrelat a la societat que comporta
un munt de conviccions sobre les conseqüències negatives de l’ociositat
(idleness). Alguns dels elements d’aquesta preocupació són reals i requereixen
indubtablement algun tipus d’intervenció política —com l’efecte demolidor de
l’atur en els nivells de pobresa i en l’alienació dels aturats respecte a la societat—
, però cal recordar que l’arrel d’aquests problemes es troba en un sistema
econòmic que es basa literalment en la desigualtat i l’exclusió socials. Finalment,
la cita de Renton al·ludeix a la capacitat dels éssers humans per començar a
entendre i aclarir aquestes contradiccions, i també per desafiar activament alguns
dels seus principis bàsics —fins i tot si això significa senzillament l’elecció de la
no-elecció—. Aquest assaig, tot i que potser és menys dur que aquesta cita
literària en concret, també es disposa a examinar provocadorament el debat
sobre ocupació i ociositat amb l’objectiu d’ampliar-lo mitjançant referències
directes a les experiències i a la situació social dels joves.

Com a metàfora del canvi social, el concepte de “joventut” sovint s’utilitza

com un vehicle per articular un seguit de problemàtiques i pors socials més
ampli. Per tant, no és estrany que gran part de la preocupació i del debat públic
sobre el treball i l’ociositat se situï en el terreny de la joventut. Juntament amb
els debats acadèmics sobre l’atur, la formació i el mercat laboral —i a banda de
la preocupació dels governs pels adolescents “problemàtics”—, la cultura
contemporània conté nombroses imatges de la nova joventut ociosa. Malgrat
que es tracta de classes socials i de contextos nacionals diferents, alguns 5
 conceptes com els fenòmens de la “generació X” als Estats Units i la “generació
Jugar treballant, treballar jugant

química” al Regne Unit —que sovint no estan prou documentats sociològicament

i, a més, s’utilitzen de manera força reaccionària— com a mínim comencen a
plantejar si les economies capitalistes occidentals poden oferir als joves feines
u

interessants i creatives, o simplement si els poden donar un gruix d’ocupació

suficient per no malgastar el talent de gran part de la nova generació.
Paral·lelament a diversos estudis sociològics, aquests conceptes proporcionen
dades provisionals sobre la possible formació de cultures i identitats alternatives
que podrien fer trontollar moltes de les creences i les expectatives fonamentals
sobre el futur del que s’anomena transicions de joventut “normals”. Sobre la
base d’un enfocament que combina l’economia política i els estudis culturals
(cultural studies), el propòsit central d’aquest article és rebatre algunes de les
definicions, els descobriments i les conviccions tradicionals que envolten el
debat sobre l’ocupació i l’ociositat, explorar els estudis emergents que destaquen
les respostes dels joves davant la seva situació econòmica actual i intentar
suggerir diferents maneres de reconceptualitzar aquesta qüestió.

Naturalment, encara hi ha d’haver una forta discussió social —i fins i tot

moral— per promoure la consecució de feines i d’un futur econòmic segur i
estable per als joves. Qualsevol desacord respecte a aquest objectiu equivaldria
literalment a abandonar la nova generació a la seva sort. Al mateix temps, és
evident que els joves són utilitzats com un motor fonamental en l’actual
reconstrucció del capitalisme global, per no parlar del seu paper clau com a
“exèrcit de mà d’obra de reserva”. Irònicament, parar una atenció excessiva al
que s’anomena “joventut ociosa” pot representar, més que una preocupació
progressista, un suport tàcit a les polítiques d’un mercat de treball flexible —
caracteritzat per sous baixos, desprofessionalització i sobretot “feines
escombraries”— i, en darrer terme, una acceptació globalitzada del “nou ordre
mundial postfordista” (Amin, 1994).

A aquest trencaclosques, cal que hi afegim que cada vegada hi ha més

consens ideològic pel que fa al problema de la joventut ociosa en tot l’espectre
polític. La confusió entre la filosofia liberal segons la qual “els joves tenen
problemes” —una ideologia que assumeix que la joventut és una etapa vital
que requereix ajuts o assistència social— i la posició més autoritària que creu
que ”els joves són un problema” ha donat com a resultat l’acceptació d’una
sèrie de suposicions comunes que giren al voltant d’una major necessitat de
disciplina laboral i d’ordre social i el manteniment del que s’anomena transicions
generacionals “normals” (MacDonald, Banks i Hollands, 1993). Com
argumenta Males (1996) de manera convincent, quan es tracta del tema de la
6 joventut, la majoria d’adults, organitzacions i partits polítics són extremament
reaccionaris. Els programes d’ocupació socialdemòcrates de l’Estat del benestar

Jugar treballant, treballar jugant

comencen a semblar sospitosament plans d’accés al món laboral (workfare)
conservadors, mentre que els mitjans de comunicació relacionen, sense dubtar-
ho, la joventut ociosa amb problemes com la delinqüència, les drogues i la

u
decadència dels valors morals. La qüestió fonamental que envolta tot això és
per què les nostres societats temen tant l’ociositat —quan es tracta clarament
d’una part endèmica del nostre sistema econòmic— i per què volem que els
joves ocupin uns llocs de treball sense avaluar-ne seriosament la qualitat, la
significació o el valor social.

Aquest assaig vol aclarir la disparitat que s’estableix en els arguments

ideològics, polítics i econòmics i examinar més de prop el que amaguen aquestes
preocupacions. La primera part de l’estudi qüestiona algunes de les maneres
tradicionals de conceptualitzar l’ociositat, subratlla la posició particular que ocupen
els joves en el mercat laboral dins les economies capitalistes occidentals 2 i
analitza les conseqüències d’algunes de les variants ideològiques de les
economies polítiques convencionals pel que fa als joves. La segona part de
l’estudi pretén ampliar el debat i oferir una alternativa a les idees tradicionals
sobre l’ociositat dels joves mitjançant l’observació dels possibles efectes que
poden tenir les transicions alterades i endarrerides en els àmbits de l’ocupació
i la llar familiar sobre el “treball simbòlic” que el col·lectiu juvenil dedica a activitats
culturals, moviments socials i diverses formes d’identitat política. Aquesta anàlisi
no implica l’acceptació de la tesi sobre la “fi del treball” ni l’abandó del principi
d’oferir feines interessants i creatives als joves, sinó que planteja la urgència de
reconfigurar el debat amb vista a l’assoliment d’un canvi cultural, social i econòmic
al més ràpidament possible.

2. REVISIÓ DE L’ECONOMIA POLÍTICA DE LA JOVENTUT

¿Què és el que constitueix efectivament una anàlisi politicoeconòmica de

la joventut, i què pot aportar aquesta anàlisi al debat general sobre l’ocupació i
l’ociositat? Aquest tipus d’enfocament buscaria, simplement, situar i analitzar la
relació entre una determinada franja d’edat —la joventut— i uns sistemes
polítics i econòmics més amplis. A més, seria interessant per estudiar la posició
i el rol dels joves en l’economia, la seva relació amb l’Estat i la manera com
funcionen aquestes estructures per definir i construir socialment aquest grup.
Tot això està molt bé i s’han d’elogiar molts elements d’aquest tipus d’anàlisi,
però per tal d’ampliar el debat com cal, crec que és necessari explorar amb
més profunditat de quina manera certes assumpcions inherents a l’economia
7
 política en general han elaborat una definició d’ociositat que té limitacions greus,
Jugar treballant, treballar jugant

tant en termes teòrics com en termes polítics. Només així serà possible tornar
al tema de la joventut i començar a avançar cap a una perspectiva que prevegi
una anàlisi econòmica, política i, fins i tot, més “cultural” i alternativa.
u

Per començar, tots els tipus d’economia política, sigui quina sigui la inflexió
ideològica, assumeixen la preeminència dels processos econòmics i polítics a
l’hora d’estructurar la societat. Això s’observa clarament en les tendències
marxistes, keynesianes o de lliure mercat. El marxisme sempre ha insistit en el
fet que el treball és la base de la creativitat humana i un aspecte central en l’anàlisi
de qualsevol societat, mentre que les perspectives de la nova dreta han combinat
paradoxalment una creença sovint inqüestionable en el poder del mercat amb
la necessitat d’un estat autoritari. El punt de vista socialdemòcrata, tot i que
històricament ha afavorit la intervenció pública i l’Estat del benestar, sempre s’ha
vist limitat per imperatius del mercat laboral i per necessitats econòmiques
diverses, malgrat la insistència en un cert contracte social entre els treballadors,
l’Estat i el capital3. Això no vol dir que aquests punts de vista no interpretin les
qüestions polítiques i econòmiques de manera diferent, sinó simplement que
ho fan des d’un rerefons comú.

Malgrat que no volem rebutjar aquestes aportacions, és important

reconèixer que el fet de prioritzar el mercat i l’Estat té conseqüències notables
en l’anàlisi dels grups socials que majoritàriament es troben exclosos d’aquests
processos, per no mencionar com hem arribat a entendre l’activitat humana en
altres esferes de la vida social. Si l’ocupació i la feina “productiva” són elements
bàsics i altament valorats dins el mercat laboral, l’exclusió d’aquest escenari es
considera, consegüentment, secundària i negativa. Independentment de la
manera com representem l’ociositat —a través de la marginació econòmica,
l’exclusió social o bé simplement la desocupació—, existeix una creença
intrínseca d’absència i de pèrdua4. L’Oxford Handy Dictionary, per exemple,
defineix l’ociositat precisament amb aquest tipus de llenguatge: «mandra,
indolència, desocupació, inutilitat, manca d’objectius». La marginació econòmica
s’acostuma a vincular a l’exclusió política, i en aquest àmbit també és interessant
veure casos en què sorgeixen representacions igualment poc afalagadores.
Així, Marx parlava del “lumpenproletariat” no solament com quelcom irreflexiu,
sinó també com una influència políticament corruptora en la lluita de la classe
obrera; Beveridge, per la seva banda, va vincular específicament l’ociositat amb
la ignorància. En aquest mateix sentit, s’estableix una connexió directa entre els
primers discursos thatcherians respecte als qui s’aprofiten del subsidi d’atur i el
debat dels anys noranta sobre les classes desafavorides, dotat d’un caràcter
8 més amenaçador políticament. En essència, la mateixa economia política crea
i relaciona conceptes negatius com ociositat i apatia política, els quals sovint

Jugar treballant, treballar jugant

s’empren per legitimar el funcionament “natural” del mercat i l’activitat de l’Estat.

Aquest tipus de plantejament també té conseqüències a l’hora d’analitzar

u
i comprendre altres esferes i activitats que queden fora dels límits econòmics i
polítics. Per exemple, podríem assenyalar el fet que el concepte de “lleure” es
defineix simplement com a “absència” o “alliberament” del treball, o bé que
l’economia clàssica ha deixat de banda durant molt de temps qüestions com les
feines domèstiques, les relacions de gènere i l’entorn de la llar. Potser el més
significatiu són els mecanismes amb què l’economia política sovint ha intentat
entendre i analitzar l’activitat cultural, tant estèticament —a mode d’un conjunt
de valors idealistes— i comercialment —a mode d’un complement a la
producció— com, simplement, amb un cert fetitxisme per als productes de
consum. Un cop més, això no vol dir que totes les variants d’aquesta tradició
siguin igualment defectuoses en aquest punt, i tampoc que no continguin les
llavors d’una anàlisi més exhaustiva. El problema rau en la manera de concebre
la relació entre el que és econòmic, polític i cultural i en com aquests diferents
àmbits convergeixen en contextos significatius més extensos, com ara base-
superestructura, determinisme-hegemonia, estructura-agència i cultura-
ideologia5.

Els límits d’aquest enfocament també es perfilen d’una manera més clara
quan intentem entendre la joventut dins el marc de l’economia política tradicional,
perquè és evident que els joves tenen un rol molt ben definit en les economies
capitalistes occidentals i constitueixen un punt clau en el debat ideològic sobre
l’ocupació i l’ociositat. Per començar, se’ls fa servir efectivament com una
“vàlvula de control” en relació amb l’oferta de l’economia. En part, això s’esdevé
per la facilitat amb què l’Estat i el mercat poden utilitzar l’edat com una base per
controlar el subministrament de mà d’obra6. A més, com que la mà d’obra jove
és més flexible —pel fet que les experiències i les expectatives laborals de la
gent jove encara no estan formades—, també són la part més exposada als
canvis en els processos laborals i a la redefinició de les característiques desitjables
de l’oferta. Aquesta circumstància s’observa especialment en la reestructuració
del treball a través de la redefinició de la formació professional, el canvi cap a
l’ocupació en el sector dels serveis, la flexibilitat, l’eventualitat, els sous baixos
i la disminució dels drets i la protecció dels treballadors a partir de la negociació
col·lectiva. En segon lloc, els joves han estat presentats específicament com un
dels causants de les crisis econòmiques, i se’ls ha descrit com a individus no
qualificats, desmotivats i mandrosos —en una paraula, “ociosos” (per a una
dissertació sobre aquests dos papers, vegeu Hollands, 1990;1994a)—. Per si
encara no n’hi hagués prou, també s’ha fomentat tot un conjunt de “terrors 9
 morals” que relacionen explícitament la joventut ociosa amb problemes com la
Jugar treballant, treballar jugant

delinqüència, la violència, la sexualitat, les drogues, la cultura juvenil i la immoralitat

(Hall i altres, 1978; Cohen, 1980; Males, 1996). L’ociositat no és tan sols
dolenta per ella mateixa —ja que parlem de joves sense cap mena de socialització
u

o disciplina en la vida laboral—, sinó que també s’utilitza per explicar la participació
juvenil en un gran nombre de problemes socials diversos7.

Per adonar-nos de la importància del particular rol econòmic dels joves,

només cal que mirem la situació general en què es troben dins el mercat de
treball. Malgrat les diferències entre països pel que fa al càlcul dels índexs
d’activitat econòmica i d’atur, es donen algunes semblances remarcables dins
els entorns capitalistes. Per exemple, el percentatge de persones de 14 a 24
anys que formen part del mercat laboral a la Unió Europea és solament del
50%8. Aquesta xifra indica que, com a grup social, els joves no encaixen
fàcilment en l’assumpció de la importància del treball i del seu impacte en
l’estructura de la vida quotidiana. Les anàlisis extretes d’un gran nombre
d’enquestes també demostren que en aquests sistemes econòmics occidentals,
i en d’altres, la població jove de 15 a 24 anys assoleix, sense excepcions, un
índex d’atur general que supera el de qualsevol altre grup d’edat (tota la informació
citada aquí prové de White i Smith, 1994, pàg. 105-107)9.

Malgrat el seu caràcter depressiu, aquestes estadístiques generals encara

subestimen l’abast del problema. Això passa perquè el fet d’agrupar diverses
franges d’edat en una de sola emmascara la pèssima posició econòmica dels
membres menys afavorits de la generació més jove. La classe social, el sexe,
l’ètnia i les diferències nacionals i regionals repercuteixen directament en la
prosperitat econòmica dels joves. A Escòcia, per exemple, només un terç dels
joves de classe treballadora que deixaven l’escola trobaven feina quan acabaven
els estudis, i el 40% s’havia de refiar dels plans de formació governamentals
per pal·liar la manca d’un lloc de treball (Central Statistics Office, 1993:54). Als
Estats Units, alguns grups minoritaris com els joves hispans i negres
experimenten un índex de desocupació d’una vegada i mitja a dues superior al
dels joves blancs (Saks i Smith, 1981; Males, 1996), mentre que l’atur juvenil
d’algunes comunitats Ojibway —aborígens— del nord d’Ontario, al Canadà,
arriba gairebé fins al 90% (Minore i altres, 1991). El sexe també afecta la
situació econòmica i les oportunitats. En concret, el 83% de les adolescents
nord-americanes amb fills estaven condemnades a viure en la pobresa, en un
nombre que doblava el de les que no en tenien (vegeu Males, 1996)10.

¿Quins d’aquests joves que tenen la fortuna de complir la “norma”

10 econòmica troben feina realment? ¿Quines són les seves expectatives, les
seves experiències i la seva posició social en el marc del mercat laboral? ¿En què

Jugar treballant, treballar jugant

es diferencien d’altres grups desafavorits? Tot i que la població jove és força
diversa, hi trobem unes tendències comunes. Els joves treballadors de les
economies capitalistes occidentals es troben sobrerepresentats en feines del

u
sector dels serveis amb un alt índex d’eventualitat i sous misèrrims i en les quals
els sindicats probablement no existeixen. En altres paraules, aquests joves són
utilitzats per estimular el que alguns observadors socials han qualificat com la
“macdonaldització”11 del mercat de treball (Newman i Lennon, 1995). Aquest
fenomen no es refereix únicament al desplaçament cap al sector dels serveis,
sinó que també reflecteix les expectatives cada vegada menys esperançadores
pel que fa als nivells salarials i als drets dels treballadors, per no esmentar la
proliferació d’unes noves estratègies de direcció que inclouen “direcció
d’impacte”, “avaluació de la qualitat total” i règims de producció “just a temps”
(Hollands, 1990).

Per demostrar aquest vincle, n’hi ha prou de veure alguns exemples per
països. Al Canadà, el 77% de joves de 16 a 19 anys que treballaven ho feien
com a venedors, oficinistes o fent feines de serveis o en el sector primari
(Statistics Canada, 1994). La recerca acadèmica evidencia que la joventut
canadenca representa un percentatge desproporcionat dels treballadors del
sector dels serveis, poc qualificats i mal pagats (Radwanski, 1986; Lowe i
Krahn, 1990), com també que són els qui majoritàriament han suportat el pes
de la introducció de pràctiques laborals flexibles i la disminució dels salaris reals
(Myles, Picot i Whannel, 1988). Als Estats Units també s’ha produït un descens
en els salaris de la gent jove. Per exemple, un treballador nord-americà de
menys de 25 anys avui cobra, en termes reals, menys del que cobrava l’any
1973, mentre que el sou per hora ha disminuït el 10% al llarg de la dècada
passada (Vogal, 1994). L’any 1995, Newman i Lennon van dur a terme un
estudi sobre dos-cents treballadors de la indústria del menjar ràpid, i van descobrir
que en aquest sector hi havia molta competència. Aquest estudi també va
revelar la preeminència d’una jerarquia basada en l’edat12 —la qual cosa no va
significar cap sorpresa—. Fins i tot els llicenciats dels Estats Units accepten
feines per a les quals no es requereix qualificació, i es calcula que gairebé el
30% d’aquests joves fa feines que normalment no demanen cap titulació
(Howell, 1994:88).

Finalment, el Regne Unit també ha experimentat un agitació semblant en

el sector dels serveis, i, paral·lelament, un descens més accentuat en la indústria
en comparació amb altres economies occidentals. L’impacte que això ha suposat
per als joves de determinades regions del país ha estat tan intens que, durant els
anys vuitanta, alguns experts parlaven d’un “mercat laboral de joves en extinció” 11
 (Ashton i Maguire, 1983) i de transicions juvenils “trencades” (Willis, 1984).
Jugar treballant, treballar jugant

En vint anys, d’ençà de 1970 —i malgrat que això no compensava les pèrdues
de les ocupacions a jornada completa de la indústria—, els llocs de treball del
sector dels serveis van augmentar en quatre milions, malgrat que val a dir que
u

molts d’ells no requerien qualificació, eren a temps parcial i els ocupaven les
dones (Maguire, 1991). Els joves de classe obrera que deixaven l’escola van
haver de competir, cada vegada més, amb dones casades i estudiants més
grans i amb més qualificacions per feines que vint anys abans sens dubte haurien
estat per a ells. Ara, a un nombre significatiu dels qui busquen feina se’ls ofereix
formació i pràctiques laborals a través d’una sèrie de plans governamentals
(Finn, 1987). Atesa la seva posició única en el mercat laboral capitalista, no és
estrany que la majoria d’aquests programes s’adreci específicament als joves13.

Des d’una certa perspectiva, pot ser que les transformacions a què s’han
d’enfrontar els joves en el terreny econòmic siguin simplement un reflex dels
canvis generals que experimenta el capitalisme. A més, altres grups discriminats
com les dones, les minories ètniques, les persones discapacitades i la classe
obrera en general també han tingut una evolució similar en el pla econòmic.
Malgrat que aquesta afirmació és certa en molts sentits —ja que explica les
semblances de la situació laboral dels joves amb la d’aquests altres grups14—,
continuo dient que els joves han tingut un paper molt important en aquests
canvis. En concret, el grau en què la massa de població jove pot ser exclosa del
mercat laboral, la seva flexibilitat pel que fa a les expectatives salarials i als drets
i el fet que els joves són l’objectiu dels programes de formació vocacionals i la
macdonaldització del treball són proves irrefutables de la seva complexa situació.

Una altra explicació seria que sempre hi ha hagut un gran nombre de

joves fent feines mal retribuïdes, fins i tot en la indústria primària i manufacturera,
que es caracteritzen per la presència de sindicats. De nou, aquest punt de vista
és encertat només en part. Històricament, l’organització laboral es basava en
un injust sistema d’aprenentatge, la qual cosa servia per controlar l’oferta de mà
d’obra i protegir el valor dels oficis, però, sobretot, per mantenir una jerarquia
d’edat extremament rígida (Cohen,1983). En el passat, malgrat la discriminació
per edats existent en el mercat laboral, a la majoria dels joves que hi participaven
se’ls assegurava no tant sols la possibilitat de dur a terme una transició econòmica
—que incloïa sous raonables i plens drets sindicals—, sinó també una transició
social i cultural cap a l’edat adulta que els conduiria cap al matrimoni i la
independència familiar. Avui dia no sembla que hi hagi cap contracte social
similar. Les transicions tradicionals s’han modificat considerablement, no sols
en el terreny econòmic, sinó també en el cultural i el social. Ja no hi ha garanties
12 econòmiques, ni una progressió cap a un salari i una seguretat laboral dignes, ni
pràcticament la possibilitat d’obtenir un lloc de treball. També assistim a

Jugar treballant, treballar jugant

l’endarreriment consegüent a l’hora de marxar de la llar familiar i a una cultura
adolescent o postadolescent prolongada en el camp del lleure i el consum.
Mentre els sociòlegs especialitzats en l’àmbit juvenil intenten mesurar les

u
conseqüències del que ha passat, el que queda clar és que el món dels joves
s’ha capgirat completament.

Així com la majoria de “fets” sobre la joventut que hem presentat són
incontestables, algunes interpretacions del problema laboral dels joves, les
seves conseqüències socials i les repercussions polítiques que ha causat sí que
han rebut moltes crítiques. Des del meu punt de vista, en molts països
occidentals hi ha hagut una convergència d’opinions sobre allò que s’anomena
“joventut ociosa”, tant des de la perspectiva política com des de la perspectiva
econòmica. Aquest fenomen està relacionat, en part, amb algunes de les velles
creences de l’economia política, però també ha succeït perquè algunes variants
d’aquesta tradició no han pogut seguir la lògica de la seva posició per tal d’arribar
a entendre unes condicions noves. Tanmateix, és important distingir els diferents
enfocaments, perquè, malgrat diferències òbvies, sovint no tan sols generen
definicions similars de l’ociositat juvenil, sinó que també creen polítiques i
reformes semblants.

Un dels paradigmes més dominants que ha influït en el debat sobre la

joventut ociosa de les dues darreres dècades és la perspectiva de la “nova
dreta” (representada pels governs de Reagan i Thatcher durant els anys
vuitanta)15. Aquesta configuració política i econòmica híbrida es defineix per una
curiosa barreja d’economia de lliure mercat convencional i una sèrie de valors
morals conservadors i de vegades autoritaris. L’atur es pot veure agreujat per
factors estructurals com la rigidesa dels mercats laborals, la falta de competitivitat,
les interferències de l’Estat —per exemple, amb la concessió de subsidis
elevats—, els canvis en l’estructura ocupacional i la manca d’especialització;
l’ociositat, en canvi, és veu majoritàriament com una qualitat personal i individual.
En el cas concret dels joves, aquesta interpretació sovint s’ha manifestat com
un atac públic a seva la suposada falta de qualificació, per no esmentar les
crítiques a la seva motivació per obtenir un lloc de treball. Moltes vegades,
l’elevada taxa d’atur juvenil es relaciona amb el pagament de subsidis generosos
i la decadència més general dels valors familiars, el teixit cultural i la moralitat de
la societat.

Un bon exemple actual d’aquest punt de vista —i que s’ha aplicat tant als
Estats Units com al Regne Unit— és la reprovació de Charles Murray (1990;
1994) de la classe inferior com un grup de «bastards lladres i ociosos» (Bagguley 13
 i Mann, 1992). Amb referència als joves, Murray entrellaça un seguit d’imatges
Jugar treballant, treballar jugant

d’una generació gandula, delinqüent i immoral. Les conseqüències econòmiques

i ideològiques d’aquest punt de vista són òbvies. Per començar, les polítiques
econòmiques de lliure mercat com la desregularització del mercat laboral es
u

combinen amb mesures en contra de les polítiques socials destinades a

deshabituar els joves de les prestacions socials mitjançant la reducció o la
cancel·lació dels pagaments i l’enduriment dels requisits d’eligibilitat. Els qui no
accepten feines mal pagades, temporals o insatisfactòries són titllats d’ociosos,
indolents i mandrosos.

Al mateix temps, el fet que l’Estat es retiri econòmicament justifica la

necessitat d’implantar “polítiques d’ordre públic” més estrictes i fins i tot autoritàries
—paradoxalment, amb vista a vigilar una població jove ociosa i immoral
presumptament “fora de control”—. Els exemples d’aquest tipus de polítiques
governamentals són molt abundants, i van des de la imposició del toc de queda
als adolescents i l’adopció de mesures enèrgiques contra la delinqüència juvenil
amb càstigs bastant durs fins als intents de prohibir o censurar elements diversos
de la cultura juvenil, com determinades lletres de cançons o festes “il·legals”16.
En el marc d’una economia política de nova dreta, els joves són un instrument
efectiu per promoure mercats laborals flexibles i, alhora, se’ls considera dimonis
ociosos que amenacen l’ordre social. La conseqüència principal d’aquest
enfocament és que s’han produït repetidament atacs de “pànic moral” al voltant
del tema de la joventut i l’ociositat des del començament dels anys vuitanta
(Mungham, 1980; Hollands, 1991).

Les aproximacions de centreesquerra i dels socialdemòcrates

constitueixen una crítica de la ideologia de la nova dreta i ofereixen una mena
d’interpretació alternativa al problema de la joventut ociosa. En aquest sentit, és
molt probable que aquesta posició general es fonamenti en la idea que gran part
dels joves continuen tenint un compromís amb la feina, malgrat els nombrosos
obstacles i les formes de discriminació relacionades amb l’edat17. D’altra banda,
és possible rebatre afirmacions sobre el descens dels nivells de formació i
d’educació, i assenyalar la falta d’inversió i de planificació com a explicacions
plausibles de l’alta proporció d’atur juvenil (Howell, 1994). Des d’un punt de
vista més institucional que individualista, aquest enfocament s’ha centrat
històricament en la incapacitat del capitalisme per generar la plena ocupació, i ha
insistit en la necessitat de la planificació, la inversió i el benestar socials per
contrarestar-ne els efectes negatius. Malgrat que accepta la necessitat del mercat,
tradicionalment aquesta perspectiva ha vist la joventut com un “grup amb
problemes”, més que com la font de mals econòmics o socials, i, per resoldre
14
el problema, ha proposat principalment la intervenció de l’Estat i la realització

Jugar treballant, treballar jugant

d’inversions en els àmbits de l’educació, la formació i el lleure.

Al marge d’aquesta herència històrica alternativa, en cert sentit aquesta

u
posició comparteix algunes idees amb la dreta política. Una part del problema
rau en algunes de les contradiccions centrals de sempre de la socialdemocràcia,
com el reformisme, el problema de les crisis econòmiques i la incapacitat de
l’Estat per controlar i dirigir el capitalisme. En termes de política real, les propostes
dels governs socialdemòcrates pel que fa a temes de joventut sempre s’han
subordinat a la necessitat del capitalisme de tenir una mà d’obra flexible, i de
vegades hi han constituït un veritable ajut18. També hi ha hagut un canvi
considerable en el significat ideològic del socialisme i la socialdemocràcia. Com
a exemple recent, el centreesquerra cada vegada ha prioritzat més les demandes
del mercat en perjudici de les necessitats dels ciutadans, incloent-hi els joves.
Aquesta tendència es confirma amb el suport explícit a les polítiques de flexibilitat
del mercat laboral del govern laborista de Blair al Regne Unit i del govern
demòcrata de Clinton als Estats Units. Amb l’excepció del partit socialista de
Jospin a França (The European, 7-13 d’agost de 1997), el pilar fonamental de
la política ha estat la creença que la millor font d’ocupació, prosperitat i estabilitat
és un sector privat no regulat. La creença històrica que l’ociositat no és culpa de
l’individu està eclipsada curiosament per l’obligatorietat dels programes de
formació tant als Estats Units com al Regne Unit, a més de la priorització general
de les responsabilitats dels joves per damunt dels drets. L’Estat del benestar
modern també s’ha tornat molt més conservador en l’àmbit econòmic, amb
retallades en educació i la privatització de bona part dels plans de formació i
d’accés al món laboral, polítiques que afecten els joves de manera
desproporcionada.

Finalment, els governs socialdemòcrates han començat a acceptar la

retòrica de la dreta en algunes qüestions socials i de joventut. Així, en aspectes
com la delinqüència, la sexualitat i la moralitat es dóna una acceptació gairebé
unànime davant l’existència de problemes específics dels joves19. I tot i que hi
pot haver elements de caire més institucional —si pensem en la manca
d’oportunitats o en alguns factors estructurals—, en aquest context podem
distingir ràpidament un voluntarisme creixent. Concretament, mentre que als
Estats Units l’Administració de Clinton va ser inaugurada l’any 1993 sota el
compromís de “posar els infants davant de tot”, l’anàlisi de les seves polítiques
més recents posa de manifest un punt de vista antiadolescent virulent (Males,
1996:6-7). En el seu llibre The Scapegoat Generation (La generació cap de
turc), Males analitza una sèrie d’exemples, des de dades tergiversades sobre
embarassos d’adolescents o l’anomenada “guerra contra la droga” fins al 15
 bombardeig dels mitjans de comunicació sobre l’augment de la violència juvenil.
Jugar treballant, treballar jugant

Segons Males, això és el que provoca que altres problemes com la pobresa
juvenil, la disminució dels pressupostos d’educació i la violència i l’abús contra
els joves perdin pràcticament tot el protagonisme. Semblantment, al Regne
u

Unit, alhora que es pretenia ajudar els joves amb els programes de formació als
joves desocupats, el renovat partit laborista s’ha mostrat inflexible a l’hora de
“ser dur amb la delinqüència juvenil”, per no parlar del suport que ha donat a lleis
antijoventut dels conservadors en matèria de drogues, raves, reunions il·legals
i congelació de beneficis (Collins, 1997b; The Guardian, 29 d’abril de1997).

La dificultat és que fins i tot els partidaris d’un enfocament més liberal
encara opinen que les transicions en la joventut són desitjables, i també possibles,
en el capitalisme occidental modern20. Per tant, gairebé no es qüestionen el
tipus de feines per a les quals els joves reben educació i formació, ni sembla
que tinguin una solució per a la reestructuració global dels mercats laborals i les
conseqüències que això comporta per als grups més dèbils com els joves. Per
als governs, la joventut ociosa esdevé un nou obstacle —o, millor encara, un
enuig— que requereix algun tipus de legislació o de control. Tot això demostra
amb quina facilitat es passa de la perspectiva segons la qual “els joves tenen
problemes” a la que diu que “els joves són un problema”. La convergència
creixent entre els governs conservadors —que utilitzen intervencions de l’Estat
tals com programes de formació i d’accés al món laboral o lleis d’ordre públic—
i alguns partits socialistes —que emfasitzen la responsabilitat individual i la
preeminència del mercat— fa encara més confusa qualsevol anàlisi honesta
sobre la política juvenil.

Per acabar, no podem considerar completa cap discussió sobre

l’economia política dels joves sense tenir en compte el punt de vista marxista21.
Segons el meu parer, a partir de la seva preocupació per analitzar la relació entre
una determinada franja d’edat amb connotacions socials —la joventut—, un
modus econòmic de producció —el capitalisme—, la legitimitat política
—l’Estat— i les formes de vida culturals i socials que aquesta combinació
produeix, aquest enfocament té el potencial d’oferir l’anàlisi més exhaustiva del
problema de la joventut, l’ocupació i l’ociositat. També serveix per establir un
contrast crític respecte a l’anàlisi ideològica d’altres formes d’economia política,
incloent-hi la nova dreta i les posicions socialdemòcrates. Un dels aspectes
importants que ens ofereix el marxisme és el reconeixement de la particular
situació econòmica i de classe del col·lectiu de joves dins el capitalisme. La
representació d’una generació de treballadors disciplinada i flexible a través del
sistema educatiu i formatiu i la utilització dels joves en situació d’atur com a
16 “exèrcit de mà d’obra en reserva” també són aspectes importants del debat.
Finalment, de totes les aproximacions, la marxista ha estat la més oberta a

Jugar treballant, treballar jugant

l’hora d’intentar teoritzar sobre els aspectes culturals de la joventut, dins un
extens context on convergeixen forces d’ordre econòmic i polític (Hall i Jefferson,
1976; Hebdige, 1979; Willis, 1977).

u
Amb tot, això no vol dir que aquesta sigui la perspectiva perfecta. Un dels
problemes que planteja la posició marxista més ortodoxa és la tendència cap a
un cert tipus de determinisme estructural i econòmic. Per aquest motiu, encara
que ofereix una anàlisi de la manera com actua el capital sobre els joves
treballadors en particular, aquesta perspectiva no expressa l’experiència cultural
dels joves ni explica gaires coses de les seves lluites i activitats fora del mercat
laboral —en àmbits com la llar, la família o el lleure i el consum— (vegeu Mizen,
1995, per a un exemple d’aquesta posició). Tret d’una nota crítica sobre el
capitalisme com a perpetrador de l’ociositat, aquest enfocament ens proporciona
una anàlisi alternativa de l’atur juvenil poc desenvolupada. D’altra banda, fa la
sensació que es justifiquen les divisions socials creades per raons de sexe o
d’ètnia, mentre que s’ignoren les diferències entre la joventut de classe obrera
creades arran de la intervenció de l’Estat, la posició del mercat o les diferències
en l’estil de vida (Hollands, 1996). Fins i tot les anàlisis marxistes que es
preocupen per la resistència i la cultura juvenils des d’un punt de vista més
cultural sovint acaben reproduint categories de classe ortodoxes i teories
mecàniques d’acció social. Així com hi ha hagut avenços útils en aquest terreny,
se sent una necessitat creixent d’estudiar de quina manera i amb quina intensitat
els sistemes actuals de reorganització i regulació del capital han alterat les
transicions dels joves, les cultures i les identitats juvenils, fins al punt que esdevé
necessari reconsiderar alguns factors des d’una perspectiva econòmica radical.

3. RECONSIDERAR L’OCUPACIÓ I L’OCIOSITAT: EL TREBALL

SIMBÒLIC, L’ALTERACIÓ DE LES TRANSICIONS I EL
TRENCAMENT GENERACIONAL

Si bé cal considerar la posició econòmica subordinada de la gent jove, les

explicacions convencionals —com ja he dit— no ajuden gaire a fer progressar
el debat sobre els joves, l’ocupació i l’ociositat. No obstant això, cada vegada hi
ha més estudis que destaquen els darrers canvis en aquest sentit, com les
cultures del treball dels joves, les repercussions derivades del retard en l’abandó
de la llar familiar, el trencament polític i generacional i la formació de cultures
juvenils alternatives, fets que posen a prova l’statu quo i deixen entreveure la
direcció que pot prendre el debat.
17
 Abans de discutir la rellevància d’alguns d’aquests materials específics, és
Jugar treballant, treballar jugant

important donar algun tipus d’alternativa —encara que sigui breument— del
que considero que és la naturalesa limitadora de les definicions actuals de
joventut ociosa. He esmentat prèviament els termes ”agència” o “experiència
u

cultural” com a substituts de perspectives més negatives que descriuen la

“joventut inactiva”. Paul Willis, en el seu llibre Common Culture (1990) (Cultura
viva, 1998), es decanta pel terme “treball simbòlic” per expressar la creació
quotidiana de significat i d’identitat en el món social. Willis (1990:10) defineix
aquest terme com «l’aplicació de les capacitats humanes, en tots els aspectes,
als recursos simbòlics i a les primeres matèries —col·leccions de signes i
símbols; per exemple, el llenguatge que heretem, com també els textos, les
cançons, les pel·lícules, les imatges i els artefactes de tots tipus— per tal de
produir significat». Segons Willis, el treball simbòlic és tan “necessari” com
fonamental per a la producció i la reproducció de la vida quotidiana com la
mateixa supervivència material. En l’economia política, sempre s’ha admès la
necessitat de producció material —generalment, en forma de sou—; tanmateix,
molts estudis han ignorat el significat del treball simbòlic com a feina remunerada,
o bé li han restat importància22. Aquest terme té una importància crucial en el
debat sobre l’ociositat. D’acord amb Willis, el treball simbòlic és un element
fonamental i, lògicament, fins i tot previ a la producció, ja que, si bé no tots els
éssers humans són “productius” —en un sentit econòmic restringit–, el cert és
que tots són comunicatius.

El treball simbòlic també és crític en relació amb el debat sobre la joventut

i ociositat des d’un altre punt de vista. En cert manera, aquest retret té a veure
amb la posició singular dels joves en la cultura i el mercat de treball dins el
capitalisme. En particular, i com ja s’ha dit, la joventut és un grup social amb
moltes possibilitats de ser exclòs del treball productiu i de la producció material.
Aquest fet és significatiu en si mateix, perquè, per a molts, l’única “ocupació”
que queda es troba en l’àmbit del treball simbòlic. D’altra banda, és en aquesta
franja d’edat construïda socialment on les identitats de les persones es formen
de manera més cohibida (Willis, 1990:7). Willis (1990:13) sosté que, avui
dia, la dificultat és que «per a molts joves, tot allò que tradicionalment ajudava a
tenir importància social, a sentir-se membre de la societat i a tenir protecció i
seguretat psicològica ha perdut validesa».

Aquest trencament, que segurament es deu al canvi econòmic i a les

crisis polítiques destinades a contrarestar-lo, té repercussions en altres àmbits
relacionats amb la producció de la identitat. En conseqüència, és molt probable
que els joves emprenguin la construcció de la significació i la identitat tant a
18 través del resultat de la producció material, com de l’activitat laboral en si.
Paral·lelament, és possible que les manifestacions polítiques del treball simbòlic

Jugar treballant, treballar jugant

s’expressin al marge de les estructures polítiques tradicionals, fins i tot deixant
de banda aquestes estructures. Amb això no volem dir que els joves hagin
conferit menys rellevància al treball remunerat i a l’Estat, sinó simplement que

u
les discussions sobre el significat del que es podria considerar “treball substitutiu”
(formació, educació, economia informal), el lleure i la cultura, l’atur i els
moviments socials han envaït progressivament aquesta rellevància.

Tanmateix, començaré abordant la qüestió de la joventut i les cultures i

les formes de treball canviants. En aquest sentit, Touraine (1991:38) fa una
observació útil en una anàlisi de les orientacions dels joves quant al treball: «La
imatge de l’homo economicus i l’ètica del treball dels períodes de gran
industrialització [...] que van conduir a la separació de la vida laboral de la vida no
laboral han de ser substituïts per esforços que tinguin com a objectiu l’alineació
de l’activitat ocupacional amb normes culturals i socials més tolerants. Els joves
senten una impaciència especial per veure com l’experiència laboral i les relacions
entre superiors i subordinats jeràrquicament s’ajusten a les normes que prevalen
en altres àrees de la vida social, i per aquest motiu sovint rebutgen formes
d’organització rígides en el lloc de treball».

Podem extreure un exemple concret d’aquest fenomen a partir d’un

estudi que destaca algunes demandes i reptes que els mateixos joves fan en el
lloc de treball. Les investigacions dutes a terme pel grup d’experts Demos
(Wilkinson, 1995) sobre adults joves al Regne Unit mostren, entre moltes
altres coses, que el control del temps és el tercer objectiu més important de la
vida professional dels joves treballadors. Wilkinson (1995) manté que el canvi
i la recessió econòmica són dues de les raons principals per les quals els joves
treballadors del Regne Unit comencen a adoptar noves actituds i noves
pràctiques laborals, i el mateix informe revela bastants canvis interessants en
relació amb la cultura del treball. En primer lloc, l’allunyament de nocions antigues
com la jerarquia corporativa i la lleialtat a l’empresa i l’acceptació de la necessitat
de formació continuada i flexibilitat per canviar de feina. En segon lloc, el rebuig
de les hores extres i de cultures laborals obsoletes a favor de pràctiques
laborals reals amb horaris flexibles. En tercer lloc, s’ha constatat l’existència
d’un nombre creixent de joves treballadors que opten per treballar per compte
propi o amb contractes d’obra i servei o bé per prendre’s períodes sabàtics
allunyats del món laboral.

Una pregunta difícil de respondre és per quin motiu els joves en general
—òbviament, uns més que uns altres— són els qui més s’impliquen en els
intents de canviar la cultura del treball. Si combinem l’observació de Touraine i 19
 les tesis de Willis, podem suggerir que, com que estan acostumats a participar
Jugar treballant, treballar jugant

en treball simbòlic a d’altres llocs, en contextos com el lleure i la cultura popular

els joves que comencen a treballar poden esperar més flexibilitat, més creativitat
i més control que els que els permet la major part de les feines actuals23. Un
u

altre fet que podria explicar per què els joves fan pressió per aconseguir aquests
canvis el trobem en els joves amb ocupacions liberals, els quals gaudeixen d’un
major grau de control i d’elecció en la seva feina. Però la realitat és que la gran
majoria de joves —fins i tot els de classe mitjana— cada vegada té més probabilitats
d’acabar fent fer feines monòtones del sector dels serveis, a temps parcial o
amb sous baixos, la qual cosa vol dir que, en general, els joves no es troben en
situació de poder canviar la rutina laboral ni es poden permetre el luxe de
decidir-se a tenir més temps lliure en comptes d’un sou més elevat24. En
aquest sentit, alguns estudis plantegen qüestions fonamentals per als empresaris,
els polítics i els sindicats; no obstant això, la posició subordinada dels treballadors
joves dins el conjunt del mercat laboral sembla suggerir que tenen limitacions
importants per rebel·lar-se contra la seva situació.

Una de les dificultats amb què topem a l’hora de centrar-nos en les

carreres professionals i les feines a jornada completa és que aquesta anàlisi no
té en compte un grup important de joves amb experiències perifèriques o fora
del lloc de treball —fixem-nos, per exemple, en els joves la vida professional
dels quals consisteix a alternar activitats temporals, feines a temps parcial,
períodes de formació i d’educació, treballs per compte propi, treball negre i
atur de llarga durada (MacDonald, 1997)—. Això té conseqüències notables
en la manera com els joves s’orienten i s’impliquen en el treball. En aquest
sentit, l’estudi de MacDonald i Coffield sobre els joves i la cultura d’empresa
distingia moltes respostes, que incloïen des dels joves que donaven suport a la
retòrica thatcheriana de la lliure empresa i la individualitat fins als qui avançaven
amb dificultat i consideraven els plans d’ocupació com una última opció i un
treball substitutiu. De la mateixa manera, la investigació que jo mateix he dut a
terme amb motiu del Pla de formació per a joves (Youth Training Scheme)
(Hollands, 1990) ha posat de manifest que els joves adopten estratègies
d’incorporació i d’oposició ben diverses. Novament, hem comprovat que
alguns subgrups de joves aspiren a ser directius, a treballar en una professió
liberal o fins i tot a tenir un negoci propi, mentre que d’altres simplement
“sobreviuen” en l’economia submergida o es polititzen pel fet que són explotats
com a aprenents. Finalment, els aclaridors estudis de Willis (1988; 1990)
sobre l’atur juvenil demostren que hi ha una gamma de nivells d’activitat i de
respostes creatives juvenils d’una envergadura molt superior a la que ofereixen
les aproximacions que ha presentat tradicionalment l’economia política. Aquests
20
descobriments fan que ens abstinguem de reproduir visions estereotipades

Jugar treballant, treballar jugant

d’aturats avorrits que s’entretenen amb jocs d’ordinador estúpids. Tota aquesta
recerca demostra que la joventut és un col·lectiu divers amb un rol actiu a l’hora
de respondre a les condicions del treball substitutiu i l’ociositat forçosa, més

u
que no pas una víctima desemparada de les forces econòmiques estructurals25.

L’impacte que ha tingut la reestructuració econòmica en les perspectives

laborals i els ingressos dels adults joves també té implicacions que limiten les
oportunitats d’abandonar la llar familiar26. De nou, bona part dels discursos de
l’economia política no han tingut en compte l’efecte que provoca l’endarreriment
de la incorporació al món laboral en altres transicions, com ara el matrimoni o
la possibilitat d’independitzar-se de la llar dels pares. La recerca de Jones
(1995:25) remarca el sorgiment d’un nou període transitori o intermedi en el
qual els joves marxen de casa —més aviat per tenir independència que per
casar-se— i després hi tornen empesos per diversos motius socials i
econòmics. En un estudi que va fer a Escòcia (1995:63), Jones va trobar que
el 47% dels homes i el 25% de les dones de 23 anys encara vivia a la llar
familiar. Al Canadà, Boyd i Prior (1989) confirmen l’augment tant en l’edat dels
joves que encara viuen a llar dels pares com en el percentatge dels qui hi tornen,
tendència força similar a la que es produeix als Estats Units (Goldschieder i Le
Bourdais, 1987).

Les repercussions del retard en les transicions són diverses, però força
suggerents. En primera instància, aquest retard significa que la llar ha esdevingut
un lloc molt més important a l’hora d’encarar-se als canvis econòmics, tant per
als joves com per als seus pares. Aquesta circumstància pot ser l’origen de
conflictes i de negociacions, cosa que dependrà de si la generació més jove està
mancada de recursos o bé de si el seu sou contribueix en alguna mesura a
engruixir els ingressos minvants de la família (Allatt i Llenadle, 1992). Les
retallades en les prestacions socials a les famílies fan que aquesta relació sigui
cada vegada més important, si no més difícil. Això ens demostra que un problema
social com el dels joves sense sostre és, més que el resultat d’una joventut
ociosa o immoral, fruit de la incapacitat de l’Estat a l’hora de controlar i afrontar
el canvi econòmic 27.

Al voltant d’aquesta idea hi ha qüestions importants que fan referència a

la reproducció i la transformació de les relacions i les identitats de gènere dins
la llar. Mentre que una part d’aquest debat retorna a la qüestió de distingir entre
el treball “productiu” de l’esfera pública i les feines domèstiques no retribuïdes
de l’esfera privada, un element fonamental que en moltes ocasions s’ha obviat
es refereix a les identitats de gènere a la llar segons la generació. Un dels punts 21
 de vista és que la feminització del mercat laboral, juntament amb la ruptura de
Jugar treballant, treballar jugant

les idees patriarcals segons les quals l’home és qui “porta el pa a casa”, podria
fer canviar les identitats de gènere dels joves en relació amb la feina i la llar. Una
altra perspectiva és que aquestes transformacions, en representar una amenaça
u

per a les identitats de gènere convencionals, provoquen l’enfortiment dels rols

tradicionals en els joves. Els estudis encapçalats per Willis (1985), Griffin (1985)
i Hollands (1990) indiquen la continuació d’un model de rols de gènere
tradicionals entre la majoria dels joves. Així, doncs, les dones joves fan feines
domèstiques a canvi de quedar-se a la llar familiar; els homes joves, en canvi,
cerquen alternatives per pagar la seva “manutenció”. Més recentment, però, es
constata l’existència d’algunes identitats de gènere compartides entre els joves,
fins i tot en àrees que tradicionalment s’han caracteritzat pel protagonisme dels
homes (Hollands, 1997)28.

Finalment, alguns investigadors han suggerit que la impossibilitat de marxar

de la llar familiar ha creat les condicions idònies per a l’aparició d’una fase o una
identitat juvenil ampliada o “postadolescent” (Irwin, 1995). No em refereixo
tan sols al fet d’ajornar l’abandó de la llar familiar o l’adopció de responsabilitats
i valors adults —com el matrimoni—, sinó a una ampliació i un canvi real dels
comportaments i les cultures juvenils. Inicialment es pot pensar que aquesta
situació pot enfortir les relacions entre pares i fills a causa del perllongament del
període de socialització, però també és possible que això doni lloc a un
trencament generacional (Moore, 1995). Paradoxalment, la principal raó que
obliga els joves a quedar-se a casa —l’econòmica— fa que puguin disposar de
més diners per al lleure i la cultura juvenil. En particular, els estudis que es van
dur a terme en una regió d’Anglaterra en recessió econòmica van apuntar que
molts adults joves que experimenten transicions endarrerides inverteixen bona
part de la seva identitat, i també dels seus recursos financers, en rituals de
socialització col·lectiva que s’esdevenen en bars, concerts o locals nocturns.
Aquesta circumstància no sols afecta els joves de vint anys i escaig, sinó també
els qui ja han superat la barrera dels trenta (Hollands, 1995).

Un dels motius per justificar aquesta situació podria ser que el trencament
generacional sempre ha estat característica entre els joves. De fet, les primeres
teories vinculades al “descobriment de l’adolescència” i a aspectes sociològics
relacionats amb les “unitats generacionals” i el “buit generacional” conferien,
inicialment, una mena d’utilitat analítica a aquesta concepció popular29. Fins a un
cert punt, els mitjans de comunicació i el cinema han modernitzat aquesta idea
mitjançant conceptes com “ganduleria” i “generació X”, i l’aplicació de teories
postmodernes sobre els joves l’han dotada d’una certa utilitat acadèmica30. No
22 obstant això, l’adopció d’aquest tipus d’enfocament tendeix a relativitzar la no-
continuació de les divisions socials entre els joves —malgrat que puguin estar

Jugar treballant, treballar jugant

canviant— i, a més, ignora les condicions econòmiques, tecnològiques i culturals
especifiques amb què els joves s’enfronten en la societat actual. Amb això no
volem dir que no es produeixi algun tipus de trencament generacional, sinó

u
més aviat que es tracta d’un trencament específic basat en unes condicions
molt concretes.

La joventut sempre ha estat una fase preliminar que ha comportat

trencament i diferència, però una de les seves funcions —a part de
l’experimentació— és la socialització i la preparació dels joves per a
responsabilitats i funcions adultes. Tanmateix, darrerament alguns experts han
assenyalat que aquesta tendència ha canviat de manera considerable. Suzanne
Moore (1995), per exemple, s’ha fixat en la contradicció que hi ha entre la
pressió que exerceix la societat industrial occidental sobre els joves perquè
creixin més ràpidament31 —principalment des dels mitjans de comunicació i
com a consumidors— i la nostra incapacitat per proporcionar-los les
infraestructures econòmiques i socials més bàsiques per tal que puguin esdevenir
plenament adults —és a dir, feines amb sous dignes, habitatges a preus
raonables, i ple accés a les prestacions socials i als drets de ciutadania—. Segons
Moore, en aquest interval els joves han començat a construir un món propi
que ben pocs adults entenen o volen entendre. Per bé que aquest fenomen no
és completament nou, el fet que s’allargui i que es mantingui en una fase
postadolescent denota una certa evolució. Molts joves, en comptes de mostrar-
se passius, negatius o fins i tot “ociosos”, han optat per donar resposta a les
dificultats econòmiques i al retard en les transicions mitjançant una recerca
d’identitats alternatives en l’àmbit cultural cada vegada més activa.

Com a mostra d’aquest enèrgic paisatge postadolescent, observem la

participació dels joves en múltiples estils culturals, la qual cosa s’ha designat —
potser equivocadament— com a cultura rave (Newcombe, 1991), malgrat
que alguns experts prefereixen termes més amplis com “generació química” o
“generació acid-house“ (Welsh, 1996b). Amb unes arrels que es remunten als
clubs d’homosexuals i de població negra dels anys setanta als Estats Units i als
ritmes balears importats pels discjockeys i els estiuejants d’Eivissa durant els
anys vuitanta, el fenomen acid house va arribar al seu punt àlgid al Regne Unit en
l’anomenat “estiu de l’amor” de 1988, i de llavors ençà ha originat una gamma
d’estils musicals i culturals que s’han estès per Europa i Nord-amèrica (Collins,
1997a). Les festes il·legals en magatzems i els festivals a l’aire lliure al Regne
Unit a finals de la dècada dels vuitanta van fer coincidir els joves de classe obrera
i de classe mitjana, com també els migrants, els ravers i els hippies. La
comercialització del fenomen, que inicialment va ser un intent de controlar-lo, 23
 va servir per augmentar-ne la influència entre la població urbana i els estudiants
Jugar treballant, treballar jugant

universitaris de la majoria de les ciutats més importants. Solament al Regne

Unit, es calcula que actualment cada setmana prop de mig milió de joves
assisteix a diferents actes, festes i festivals de música dance, i que més d’un
u

milió ha tastat la droga del dance, l’èxtasi (Redhead, 1993:11). Si definim més
àmpliament la generació química i hi incloem, a banda de la generació post-
rave, un extens conjunt de cultures com ara els joves post-punk —hardcore—
, new age i migrants (Goodwin, 1994), grunge, tecno-hippies (Collins, 1993),
dolies —joves en atur polititzats—, okupes, anarquistes i ecologistes (Kingston,
1992), la generació química creix no tan sols en nombre, sinó també en valor
i significació.

L’expansió i la fragmentació de diversos aspectes d’aquest fenomen

juvenil fan que sigui difícil calcular-ne tota la magnitud (Thornton, 1995). El
terme “contracultura” com a experiència col·lectiva o com a moviment social
potser és massa fort per descriure el que està succeint, si considerem l’èmfasi
en la diversitat i els gustos o els estils personals. A més, l’ús de símbols compartits
per la gran majoria de joves —les drogues, la música i el desafiament davant la
llei—, com també la prevalença i la longevitat del fenomen —més de deu
anys—, neguen l’aplicació de qualsevol tipus de model paral·lel o d’anàlisi
subcultural minoritària. De la mateixa manera, resulta complicat fer convergir
les anàlisis que redueixen les diferents cultures de la droga i els estils de dance
a simples “cultures del defugiment”32 amb aquelles que proclamen que aquesta
divisió generacional és el principal moviment per al canvi social dels anys noranta.

Pel que fa a aquest últim punt, algunes veus del moviment suggereixen
que el rave representa una revolució cultural juvenil essencial i de gran
envergadura33, o que com a mínim reflecteix l’intent de crear “una altra societat”
que pugui sobreviure més enllà dels límits del capitalisme industrial occidental.
Tot i que la primera visió del potencial revolucionari del rave s’ha exagerat una
mica, la segona interpretació té més pes. Com a resposta a la criminalització i la
comercialització del fenomen, hi ha qui manté que els millors elements de la
cultura s’han convertit en alternatius i s’han anat polititzant a mesura que han
establert lligams amb l’ecologia i la globalització, els mercats interns —com el
bescanvi o activitats diverses basades en el “fes-ho tu mateix”— i els moviments
d’estils de vida alternatius. Un dels millors exemples de l’orientació política del
moviment rave són les activitats i els objectius del col·lectiu Exodus, que, a més
de desafiar la llei organitzant trobades rave de manera continuada durant els
darrers cinc anys —o, tal com a ells mateixos els agrada anomenar-les, “festes
comunitàries”—, també destina recursos econòmics a la reconstrucció d’edificis
24 abandonats per a persones sense sostre (The Guardian, 15 d’abril de 1997).
Els partidaris del moviment també esmenten altres conflictes contra la legislació,

Jugar treballant, treballar jugant

com la Llei sobre les activitats de lleure de 1990 (Entertainments Act) (—que
contenia restriccions respecte a la llibertat de moviments i el dret de reunió—
, la Llei d’enjudiciament criminal (Criminal Justice Act) i la legislació més recent

u
contra els locals nocturns i el consum abusiu de drogues (Public Entertainments
Licenses Act) aprovada l’any 1997 (Collins, 1997a;1997b).

Com que una part considerable del que s’ha escrit sobre aquest fenomen
cultural avui ja no és vàlida, m’agradaria oferir la meva anàlisi particular i especular
sobre la manera com podria encaixar aquesta visió en el debat sobre la joventut,
l’ocupació i l’ociositat. En primer lloc, si realment existeix una tendència
generalitzada i creixent cap al trencament generacional —representada sobretot
per l’anomenada “generació química”—, crec que ha sorgit precisament a causa
de la marginació econòmica i la criminalització de les activitats juvenils per part
de l’Estat34. De fet, un dels punts de convergència bàsics de l’experiència juvenil
es troba en la mateixa economia. La proletarització del mercat laboral juvenil ha
significat l’anivellament de les oportunitats econòmiques per a tots els joves —
malgrat que els de classe obrera en surten més mal parats—. A més, la
criminalització dels joves, tot i que se centra bàsicament en barris i comunitats
de classe obrera, s’ha estès a tot el col·lectiu en qüestions com la legislació
contra les drogues i la delinqüència o els tocs de queda. En segon lloc,
paral·lelament hi ha hagut un increment en el nombre de joves que opten per
no ser ociosos i participen en diferents tipus de treball simbòlic que els permeti
trobar una identitat en l’àmbit cultural. Malgrat que encara hi ha força desigualtats
en el terreny del lleure i el consum, s’ha produït un eixamplament i, fins i tot,
una democratització, dels símbols i les activitats culturals dels joves.

Les escasses possibilitats de trobar una feina amb sentit, la legislació

estatal antijoventut i la presència cada vegada més gran del treball simbòlic són
factors que han tingut una rellevància considerable en la naturalesa de les accions
polítiques en què participen els joves. Malgrat tot —i irònicament—, com més
joves són engolits per aquest huracà econòmic i cultural, més s’esvaeix el seu
interès per les solucions polítiques tradicionals35. És molt probable que la
marginació política hagi estat sempre una característica de la situació social dels
joves; tanmateix, avui la seva falta de recursos materials i el seu denigrat estatus
organitzatiu fan que hi hagi almenys dues coses que distingeixen el període
actual del d’altres moments. D’una banda, a conseqüència d’alguns dels canvis
que acabem d’esmentar, la preocupació és que tota una generació pot créixer
sense socialitzar-se econòmicament ni políticament. D’altra banda, a part de
ser titllats d’ociosos en l’àmbit econòmic, veiem també un menyspreu respecte
25
 als joves en el terreny polític amb la proliferació de conceptes com “generació
Jugar treballant, treballar jugant

X” o “generació apàtica”36.

La qüestió clau no és que els joves siguin apolítics, o fins i tot

u

conservadors37, sinó que cal veure amb quines formes i de quina manera
s’expressen políticament. Podem il·lustrar aquest punt a partir dels joves que
han decidit actuar políticament en l’àmbit dels “moviments socials” —tal com
han estat etiquetats— (Beck, 1992; Melucci, 1988; Offe, 1985; Touraine,
1980)38. Els joves sembla que tenen un paper especial en aquests moviments,
en part perquè han estat exclosos de la producció, però potser també perquè
manifesten més interès per formar-se una identitat en l’esfera cultural (Melucci,
1988; Habermas, 1987). Si incloem la participació en un ventall d’activitats
culturals juvenils més ampli, es podria dir que, en realitat, la majoria d’ells
col·laboren en algun tipus d’acció política. Així, doncs, aquest tipus d’enfocament
repta fins i tot els partidaris de les versions més radicals de l’economia política,
que, curiosament, poden acabar reforçant el discurs de la joventut apàtica, ja
que si es considera que el poder resideix gairebé exclusivament en l’economia
i l’Estat, aleshores la política “real” s’analitza majoritàriament en els conflictes
que sorgeixen arran de l’ocupació —per exemple, els moviments sindicals—
o en el fet d’influir o d’adquirir més control en l’estructura política formal del
govern. Les lluites polítiques que es produeixen en l’esfera de la cultura i de la
societat civil queden, aleshores, el marge d’aquest tipus d’anàlisi i fins i tot els
moviments socials es veuen amb certa agitació. Malgrat això, aquestes tensions
plantegen tres punts importants en relació amb el debat sobre la joventut,
l’ocupació i l’ociositat, als quals només em referiré breument.

El primer punt està relacionat amb el debat sobre la naturalesa del poder
dels joves dins la societat. Tot i que es podria dir que estan marginats
econòmicament i políticament, també es pot dir que els joves tenen un poder
simbòlic rellevant —tal com posa de manifest l’intent de l’Estat i del mercat de
disciplinar-los—. La segona qüestió se centra a veure si les cultures i els
moviments juvenils existents són progressistes o conservadors, reproductius
o transformadors, sectorials o col·lectius39. Finalment, hi ha el tema crucial de
com alguns d’aquests moviments i respostes juvenils amorfs poden fer política
i/o fer-se un lloc en el panorama polític i econòmic actual. Jo diria que la
inexistència d’aquestes preguntes ha desembocat en polítiques que augmenten
la marginació política i econòmica dels joves i que, paradoxalment, en comptes
d’utilitzar l’energia d’aquest col·lectiu, el que fan és construir una inútil
representació de la joventut ociosa i apàtica.

26
4. CONCLUSIÓ

Jugar treballant, treballar jugant

En aquest assaig he volgut analitzar algunes de les contradiccions inherents
al debat sobre la joventut, l’ocupació i l’ociositat. Si bé cal reconèixer la

u
importància de les perspectives de l’economia política per entendre la posició
subordinada dels joves, l’error de les anàlisis convencionals a l’hora de
comprendre la importància creixent de les modificacions en les transicions i el
trencament cultural dels joves ha impedit pensar en aquest assumpte. Més que
donar un avantprojecte de solucions polítiques detallades, aquesta conclusió
pretén aportar suggeriments i plantejar idees generals per tal de fer avançar el
debat.

En primer lloc, hem de començar a utilitzar un llenguatge diferent del de

la nova dreta, hem de deixar de parlar dels joves com un problema social i hem
d’encetar un nou debat sobre les limitacions i les possibilitats que ens ofereix el
sistema econòmic actual. Els joves només són un problema quan se’ls discrimina
i se’ls exclou del sistema. D’una manera convincent i provocadora, Males
(1996:275) posa de manifest que «l’únic gran imperatiu és reduir la pobresa
de les famílies joves, dels adolescents i dels infants». De fet, esmenta la
prosperitat econòmica que hi va haver durant la postguerra als Estats Units,
estimulada per salaris i prestacions socials mínims, com la responsable que
milions de famílies americanes i els seus fills sortissin de la pobresa. També
assenyala la influència que tenen els plans de seguretat social que caracteritzen
molts països europeus per garantir que els joves que creixen en la pobresa
siguin els mínims. Els projectes socialdemòcrates tenen al seu abast la possibilitat
de treballar en la línia d’invertir efectivament en l’àmbit educatiu i formatiu i
d’oferir drets de ciutadania i d’ocupació no discriminatoris per als joves, i, al
mateix temps, han de posar fi a la criminalització i la construcció de pànics
morals vers els joves.

Aquestes formes polítiques poden fer aportacions útils al debat i donar-

hi una visió alternativa, però això no és el que passa avui dia. La recerca de
Males (1996) sobre el paper de cap de turc que fan els joves nord-americans
n’és una bona mostra. Fins i tot els partits socialdemòcrates europeus semblen
desviar-se d’una posició intervencionista a favor dels mèrits del mercat. Com a
exemple, només cal observar atentament l’enfocament actual del nou partit
laborista per comprovar-ho: «La desigualtat en les actituds envers els joves
representa un repte per als laboristes, que han creat una religió virtual de drets
i responsabilitats. Demanant a un grup que accepti un munt de coses sense
oferir-li res en contrapartida, els laboristes estan mostrant una línia semiautoritària
27
 de la qual hauríem de prendre bona nota. Avui ho fan als nens; demà, potser ho
Jugar treballant, treballar jugant

faran als adults» (Freedland, 1997:15).

En essència, el que han proposat és una forma diluïda del vell contracte
u

social que s’oferia als joves en períodes històrics anteriors. Malgrat acceptar
parcialment el contracte social i el salari mínim, l’assumpció de l’economia
thatcheriana per part del nou partit laborista topa amb la seva retòrica radical
sobre els drets i la participació política (Marquand, 1997). Els privilegis del
mercat per damunt de l’Estat es fan absolutament evidents en les propostes de
programes de formació i mentre que es dóna la benvinguda als drets dels joves
i dels homosexuals, curiosament es mostra una voluntat nul·la no solament de
revocar la legislació conservadora antijoventut, sinó també de crear un seguit de
noves moralitzacions al voltant de les drogues, l’alcohol i fins i tot el tabac. En
canvi, no hi ha cap debat sobre la contradicció que suposa que una persona de
16 anys pugui treballar i pagar impostos però no pugui votar per un partit polític
que distribueixi aquests diners fins al cap de dos anys.

Un punt d’inici podria ser el retorn al vell debat sobre què és el treball i
com el podríem redefinir i reorganitzar en la societat actual. Malgrat que es
tracta d’un tema general, podríem començar amb algunes lliçons dels joves.
Això podria comportar intentar controlar i redefinir el treball d’una manera
creativa. Alguns estudis manifesten que, d’alguna manera, això potser ja està
passant, i que el moviment sindical hauria d’estudiar aquesta qüestió amb més
profunditat. També hem de canviar les creences més convencionals i començar
a preguntar-nos no si els nostres joves són prou aptes per al treball, sinó si el
treball és prou bo per a ells. D’aquí hauria de sortir un debat que abordés no
solament el treball a temps complet, sinó sobretot l’augment dels drets, de la
remuneració i de la creativitat en les feines a temps parcial, en els plans de
formació i en les trajectòries educatives i professionals que combinen períodes
d’ocupació amb períodes de desocupació.

El que realment es defensa aquí és l’establiment d’un salari social nacional

per a joves, tant si treballen com si no, tant si participen en plans de formació
com si segueixen l’educació superior. Això ajudaria a eradicar les falses distincions
entre joventut ociosa i treballadora, i a més formaria part d’una redistribució
general de les estratègies laborals. Addicionalment, podríem considerar també
la possibilitat de donar noves oportunitats d’ocupació en l’economia cultural —
la cultura rave mateixa es valorava en dos bilions de lliures anuals al començament
dels anys noranta— i d’explorar algunes de les noves formes de treball en
aquest àmbit —com el bescanvi, el “fes-ho tu mateix” o les cooperatives—.
28 Finalment, cal que hi hagi més acceptació, més tolerància i més suport cap a
cultures i estils de vida juvenils alternatius, entre els quals n’hi haurà que faran

Jugar treballant, treballar jugant

que els joves s’adaptin al treball convencional, i d’altres que no. Aquest
suggeriment pot semblar “arriscat”, però l’alternativa és continuar marginant el
col·lectiu juvenil i fer-lo servir de cap de turc.

u
En segon lloc, és important que comencem a considerar els joves com
a participants i creadors, i no com un simple “objecte” de les polítiques socials.
Aquest canvi de llenguatge i de prioritats ha de rebre suport per mitjà d’accions
i compromisos reals. No n’hi ha prou de parlar dels deures dels joves sense
donar-los drets —o fins i tot raons— perquè els acceptin, i la qüestió tampoc
no hauria de ser renunciar a una cosa a canvi d’una altra. Els drets dels joves
haurien de ser fonamentals i innegociables. Això pot comportar que el govern
admeti que el mercat no sempre pot donar significació a molts joves, ni tampoc
prou feina. També pot incloure la creació de polítiques “amb” els joves, unes
polítiques que no es basin simplement en les necessitats del capital global, sinó
que es forgin en les seves experiències en els àmbits de l’educació, la llar i el
lleure, i que es relacionin amb el que s’ha anomenat “tercer sector”. Finalment,
també podria significar respondre de manera molt més favorable a les seves
cultures, els seus moviments socials i les seves activitats fora de l’hegemonia de
la política i l’ocupació tradicionals. Cal renovar la fe dels joves a través de la seva
participació activa i la garantia dels seus drets.

Si això no es pot complir, i si tan sols una part dels arguments que he
presentat aquí és certa, els joves miraran qualsevol política de joventut amb
recel. La majoria de partits polítics del món occidental encara s’aferren a les
nocions funcionalistes que proposen el manteniment de transicions normals i
la reproducció de la nova generació d’acord amb les necessitats i les demandes
de la societat capitalista. Com diu Touraine (1991:259), «si els que estan a
favor d’una cultura juvenil oposada al treball i centrada en la vida privada tenen
raó, llavors qualsevol política encaminada a combatre l’atur no és res més que
un conjunt de mesures per reactivar la vida econòmica, i segur que toparà amb
la resistència dels joves». El problema és que el capitalisme mateix ha canviat les
transicions tradicionals fins al punt que necessitem allunyar-nos totalment de les
creences convencionals (Giddens, 1997) i començar a formular respostes
noves.

En plantejar aquestes qüestions, la meva intenció no és solament fer una

crida irreal a “la fi del treball” o, parafrasejant un passatge famós sobre l’ociositat,
un intent d’animar la societat a «començar una nova campanya per induir els
homes joves bons —i jo hi afegiria també les dones— a no fer res» (Russell,
1935). El que pretenc és, més aviat, començar a reconèixer les limitacions 29
 reals del nostre sistema econòmic, adonar-nos dels efectes que comença a
Jugar treballant, treballar jugant

tenir en les velles estructures institucionals del treball, la vida familiar i la cultura,
i començar a pensar alternatives que estiguin en línia amb l’experiència de la
generació més jove. Si no fem tot això, el potencial del trencament generacional
u

segur que creixerà, i, per a molts joves, la societat en general continuarà sent
una part del problema, més que la solució.

NOTES

1 M’agradaria agrair als editors John Vail i Jane Wheelock la seva ajuda per
millorar aquest assaig. També vull donar les gràcies a Vernon Gayle, Helen
Carr, Rob MacDonald i Colin Clarke per la lectura d’un primer esborrany i
pels seus comentaris i suggeriments constructius.

2 Més que analitzar exhaustivament qualsevol economia capitalista occidental o

fer massa generalitzacions, l’assaig se centra en materials sobre joventut
provinents del Regne Unit, el Canadà i els Estats Units. Amb això no vull dir
que no hi hagi diferències significatives entre Europa i Nord-amèrica o entre
els països industrialitzats occidentals, sinó que vull destacar algunes tendències
comunes en l’economia política de la joventut. Vegeu Males (1996) i Loeb
(1994) per al cas dels Estats Units, Griffin (1993) per als Estats Units i el Regne
Unit, i Cote i Allahar (1994), Tanner (1996) i O’Bireck (1996) per al Canadà.
Per a un estudi comparatiu entre el Canadà i el Regne Unit, vegeu Ashton i
Lowe (1991).

3 La invariabilitat del contracte social comportava intercanviar la feina feta per un

salari i un nivell de vida raonable, a més de tenir alguna xarxa de seguretat
estatal (com un subsidi d’atur, assistència mèdica, educació, pensions, etc.). Els
joves, tot i que al principi percebien sous més baixos i menys beneficis, quan
arribaven a l’edat adulta obtenien en compensació pel dret a totes dues coses.
Podeu veure una anàlisi sobre el trencament d’aquest contracte social al
Regne Unit a Hollands (1990), entre d’altres —per exemple, Finn, 1987;
Bates, 1984; Hollands, 1991; Mizen, 1995—. Al final de l’assaig, i com a
conclusió, remarcaré la versió diluïda d’aquest acord del nou partit laborista.

4 No voldria fer creure que l’absència de treball no té conseqüències negatives.

Hi ha hagut efectes catastròfics tant per als joves com per a la població en
general (pel que fa als joves, vegeu Willis, 1984; Rutter i Smith, 1994;
MacDonald, 1997). Al mateix temps, és important veure que els joves
reaccionen davant aquesta situació i cerquen alternatives, malgrat que no són
els causants del problema (vegeu Willis, 1990).

30
5 Em refereixo, en general, a alguns dels treballs sobre la reestructuració

Jugar treballant, treballar jugant

econòmica (Bagguley i altres, 1990), l’economia política dels signes i l’espai
(Lash i Urry, 1994) i el postfordisme (Amin, 1994; Harvey, 1989), com també
a algunes de les discussions actuals al voltant de l’economia i la llar (vegeu

u
Mingione, 1991; Morris, 1990; Wheeelock, 1990), el consum (Featherstone,
1987; 1990) i la modernitat (Giddens, 1990). Pel que fa a la documentació
sobre els joves, crec que hi ha molt poques anàlisis que intentin reconciliar els
treballs d’aquestes tradicions (vegeu Hollands, 1994, i, per a una excepció
empírica a aquesta norma, vegeu Hollands 1995; 1997). Amb això no
suggereixo ni defenso una anàlisi postmoderna de la joventut (per exemple,
Redhead, 1993), que, com argumentaré més endavant en aquest assaig, té
algunes mancances (vegeu MacDonald, 1994).

6 Encara que la gent gran és l’únic altre grup exclòs del mercat laboral a causa
de l’edat —a través de les polítiques de jubilació—, diria que els joves en són
el mecanisme de regulació principal, mitjançant l’augment de l’escolarització
obligatòria, els plans de treball i formació i l’expansió de l’educació superior i
complementària (vegeu Finn, 1987).

7 Aquest també és el cas d’altres grups socials que han tingut una posició feble
dins el mercat laboral (com les minories ètniques o les dones), els quals
mantenen diferències i similituds respecte als joves. L’èmfasi en l’ètnia, per
exemple, ha estat més per disciplinar les persones negres —especialment les
més joves— no tant a través del mercat laboral, sinó més aviat criminalitzant la
seva cultura (CCCS Race and Politics Group, 1982). Podríem dir que les
dones han patit un atac similar, amb el pànic moral vers les mares soles, els
nens problemàtics i els debats generals sobre la crisi de la família; així i tot, és
interessant veure com el col·lectiu de joves també s’infiltra en aquest terreny.

8 Evidentment, hi ha un enorme problema, fins i tot si convergim en la manera

de calcular aquestes xifres. En primer lloc, els països defineixen de maneres
diferents el grup dels joves: tot i que la majoria considera que els joves són les
persones de 15 a 24 anys, els Estats Units hi inclouen les de 14 anys, i el
Regne Unit, Itàlia, Noruega i Espanya les compten a partir dels 16 anys. En
segon lloc, cada país té un mètode propi per calcular el percentatge de
participació dels joves en el mercat de treball. Per exemple, a Bèlgica els joves
de 16 a 19 anys són tan sols el 8% de la mà d’obra, mentre que a Dinamarca
en són el 57%. Finalment, fins i tot una xifra com la taxa de participació del
50% dels països de la Unió Europea que he esmentat conté un percentatge
de joves que es consideren actius pel sol fet que busquen feina —però es
troben en situació d’atur—. Si tenim en compte tot això, la xifra real de joves
de 15 a 24 anys que treballen és força menys de la meitat. Les xifres sobre
l’atur també es veuen afectades pels barems que s’utilitzen per calcular aquesta
categoria, i no es fa cap excepció en el cas dels joves. Per exemple, a causa del
perllongament dels plans de formació al Regne Unit, el percentatge de joves 31
 de 16 a 19 anys considerats en atur va baixar del 32,3% l’any 1983 al 6,8%
Jugar treballant, treballar jugant

l’any 1990, mentre que el percentatge dels que tenien feina es va mantenir
estable (vegeu White i Smith, 1994:105).
u

9 És important veure que, en aquest cas, la categoria de joves inclou persones

de 15 a 19 anys, un subgrup que es podria “redefinir” com a estudiants i
aprenents en comptes d’aturats (vegeu la nota 8). També ens donen molta
informació els índexs d’atur del grup de 20 a 24 anys, gairebé dues vegades
més alts que la mitjana nacional. A la Unió Europea, les persones que tenen
fins a 24 anys són més d’un terç del total d’aturats (White i Smith, 1994, pàg.
105-107). Pel que fa als casos específics del Regne Unit, el Canadà i els Estats
Units, cal tenir en compte les estadístiques oficials següents: al Regne Unit, el
15,5% dels joves es troba a l’atur, dada que contrasta amb el 8,5% de la
població general (Office for National Statistics, 1997:84). Això és el que mostren
les dades, tot i les nombroses polítiques destinades a reduir les xifres d’atur
juvenil, que inclouen plans governamentals de formació obligatoris, la
impossibilitat de reclamar beneficis i altres factors, com ara el fet que el nombre
de persones que continuen estudiant després de l’educació obligatòria és
cada vegada més alt. Al Canadà, el grup d’edat que pot experimentar més
atur és el dels joves de 16 a 19 anys (el 19,7%), seguit de prop pel grup de 20
a 24 anys (16,6%) (Statistics Canada, 1994). Finalment, fins i tot en un país amb
una economia occidental pròspera com són els Estats Units, gairebé el 12%
dels joves de 16 a 24 anys no tenia feina l’any 1990 (OCDE, 1991).

10 Aquests casos desiguals —sobretot el que mostra l’últim exemple— també es

relacionen amb algunes dades generals preocupants sobre joventut i pobresa,
un tema que rarament es tracta en els estudis sobre els joves. Irònicament,
sembla que la incidència de la pobresa juvenil és directament proporcional a
la riquesa del país. El país més ric del món (els Estats Units) té el percentatge
més alt de nens i adolescents que viuen en famílies amb ingressos per sota del
llindar de la pobresa en el món industrialitzat (Males, 1996). Segons un estudi
comparatiu, després de rebre les prestacions socials, als Estats Units encara hi
havia més d’una cinquena part de nens que creixien en la pobresa (Luxembourg
Income Study, 1995). A l’estat de Califòrnia (la desena economia més gran del
món), amb sous mitjans que arriben als 50.000 dòlars per als majors de 40
anys i amb un 75% dels habitants propietaris de cases valorades en més de
200.000 dòlars, el 25% dels nens i els adolescents creix en la pobresa —xifra
que augmenta fins al 47% en el cas dels negres i fins al 40% en el dels hispans
(vegeu Males, 1996:2,11)—. Tot i estar una mica millor, el Canadà ocupa el
tercer pitjor lloc, amb un nivell de pobresa infantil del 13,5% —després de
rebre ajuts socials, d’acord amb el mateix estudi de Luxemburg—. A partir
d’uns criteris diferents, la National Anti-Poverty Association va qualificar els
joves canadencs com un dels grups socials més desafavorits del país, ja que dos
terços dels joves s’inclouen en la categoria de pobres (National Anti-Poverty
32 Association, 1995). Pel que fa al Regne Unit, uns estudis recents mostren que
 una cinquena part de les famílies no té cap membre amb ingressos (The

Jugar treballant, treballar jugant

Guardian, 19 de març de 1997), mentre que una anàlisi sobre la pobresa va
concloure que hi ha aproximadament una tercera part de famílies que es
troba en aquesta situació (Jordan, 1992; Child Poverty Action Group Report,

u
a The Big Issue, del 31 de març al 6 d’abril, núm. 226, 1997). Segons l’estudi de
Luxemburg, malgrat que el Regne Unit té la taxa de pobresa més elevada de
tots els països occidentals abans de pagar les prestacions socials (el 29,6%),
després dels pagaments baixa fins al cinquè lloc, per sota dels Estats Units i el
Canadà (Males, 1996:9). Un sondeig recent dut a terme als països de la Unió
Europea ha revelat que el Regne Unit té el nivell de pobresa infantil més alt
d’Europa després de Portugal (The Guardian, 28 d’abril de 1997).

11 Aquest terme se sol referir al canvi cap a un treball a temps parcial i mal
remunerat dins el sector dels serveis, però segons un estudi recent un de
cada quinze americans que avui dia treballen va trobar la seva primera feina
en un MacDonald’s —d’aquí el terme macdonaldització (vegeu Newman i
Lennon, 1995:66).

12. Considerem, per exemple, la cita següent: «L’excés de persones que busquen
feina provoca que cada vegada hi hagi més persones amb qualificacions en el
grup d’empreses de serveis amb sous baixos. Actualment, els treballadors de
més de 20 anys amb estudis mitjans generalment ocupen llocs de treball que
abans ocupaven persones que havien deixat els estudis o que buscaven una
primera feina» (Newman i Lennon, 1995:66).

13. Mentre que molts joves del Regne Unit s’han tornat escèptics respecte al que
consideren “plans governamentals de creació de treball” que no condueixen
a llocs de treball reals (Coffield i altres, 1986; Mizen, 1995), no es pot ignorar
la importància del que s’ha anomenat “nou” vocacionalisme a l’hora de reajustar
ideològicament les percepcions i les expectatives dels joves pel que fa a
treballar en el sector dels serveis i per compte propi (Hollands, 1990: 65-72;
Bates i Reisbrough, 1993; MacDonald i Coffield, 1991).

14. Observem novament un fort lligam entre joves i dones, ja que tots dos grups
tenen una representació massa elevada en feines a temps parcial i mal
retribuïdes del sector dels serveis. L’única diferència és que les oportunitats
laborals han augmentat per a les dones de mitjana edat i han disminuït per al
conjunt de joves (Maguire, 1991).

15. Aquí inclouria un canvi cap a la dreta al Canadà, amb algunes de les polítiques
reaccionàries del govern provincial del partit conservador a Ontario pel que fa
a l’educació i la seguretat social, per no esmentar les desafortunades propostes
del partit reformista, que l’hivern de 1996 va debatre públicament el retorn
als càstigs corporals per disciplinar els joves. El suport acadèmic per a l’elaboració
d’aquesta anàlisi de l’atur en un mercat lliure prové de Friedman i Friedman
33
 (1980), Minford i Ashton (1985) i Minford (1991). Les crítiques a la nova dreta
Jugar treballant, treballar jugant

al Regne Unit i als Estats Units es troben a Hall i Jacques (1983) i Schram
(1991).
u

16. Unes cent cinquanta de les dues-centes ciutats més grans dels Estats Units —
entre les quals hi ha Dallas, Miami, San Diego i Washington— han instaurat
lleis de toc de queda per als adolescents, tot i que es fan excepcions —gens
sorprenents, d’altra banda— quan es tracta d’anar a esdeveniments escolars,
a la feina o a l’església (Ottawa Citizen, 15 de gener de 1996). Al Regne Unit
també va sorgir la idea de multar els pares d’adolescents que són fora de casa
després d’una hora determinada, la qual es reflecteix en l’informe Preventing
Children Offending (The Times, 5 de març de 1997). El dret de reunió també es
va veure amenaçat al Regne Unit per la Llei sobre les activitats de lleure
(Entertainments Act) de 1990, que declarava il·legals els raves no comercials;
igualment, el Projecte de llei d’enjudiciament criminal (Criminal Justice Bill)
de 1994 legislava contra les reunions i contra un tipus de música particular
amb ritmes repetitius (vegeu Collins, 1997a; 1997b).
17. Vegeu Males (1996), Allat i Yeandle (1992), i Banks i Ullah (1988), com a
exemples de textos que donen suport a moltes d’aquestes afirmacions des
d’un punt de vista acadèmic. No totes les anàlisis socials liberals d’esquerres
constitueixen un contrapès per a la retòrica de la dreta més radical. Per
exemple, mentre que alguns acadèmics liberals d’esquerres com William
Julius Wilson i Ralf Darendorf destaquen de manera significativa alguns motius
econòmics que expliquen l’existència de marginats i “pobres de gueto” de la
societat —com ara els joves—, tots dos queden estancats en la tendència de
dretes de culpar la ideologia victimista originada arran de les tesis de les classes
desafavorides (Wilson, 1987; Darendorf, 1987).

18. En termes de joventut, es podria dir que els serveis dirigits per l’Estat com
l’educació i la formació serveixen en gran mesura per reproduir antics models
de treballadors i classes socials, mentre que el sistema de justícia juvenil vol
protegir la propietat privada i el treball dels serveis educatius i de lleure
organitzats per l’Estat per tal de donar una formació i uns hàbits acceptables als
joves. Es pot considerar que fins i tot els programes estatals de joventut més
progressistes simplement recullen els trossos que ha deixat el pas despreocupat
del mercat capitalista.

19. Curiosament, als Estats Units es culpa els liberals nascuts durant el baby-boom
de la crisi dels joves, no tant pel seu liberalisme o, com diu la dreta, per la seva
“permissivitat”, sinó per l’herència del deute i pel fet de destinar recursos a les
persones de mitjana edat de classe mitjana (vegeu McLeod, 1995:88).

20. El punt essencial del cas és si avui dia algun govern socialdemòcrata és capaç
34 de garantir als joves una bona entrada al món laboral i a la vida adulta, en
 comptes d’acceptar les limitacions que imposa el poder del mercat global i la

Jugar treballant, treballar jugant

seva obsessió per la flexibilitat, els sous baixos, l’eventualitat i la manca de drets
dels treballadors.

u
21. Utilitzo l’expressió “punt de vista” per emfasitzar la diversitat i la varietat
d’enfocaments marxistes. Fins i tot dins el camp de l’anàlisi sobre la joventut hi
ha diferències significatives entre models de treball i salaris més ortodoxos
com el que exposa Mizen (1995) i d’altres de més culturals com els de
Hollands (1990; 1995) i Willis (1990), entre d’altres.

22. Naturalment, Marx ho va reconèixer, especialment en les seves primeres

obres i en alguns passatges d’El Capital (volum 1). Vegeu també l’anàlisi d’H.
Braverman (1974), capítol 1.

23. Malauradament, la demanda dels joves de feines més satisfactòries —com

demostra el fet que gairebé el 40% dels joves de 16 a 24 anys deixa la feina o
canvia de feina cada any (GHS, 1987)— sovint s’utilitza per acusar-los de la
seva falta de compromís, més que per criticar la desprofessionalització i la
rutinització del treball. Aquesta idea està relacionada amb algunes de les
interpretacions més reaccionàries i conservadores de la “generació X” i del
fenomen de la ganduleria —és a dir, els joves són massa mandrosos o
indisciplinats per molestar-se a treballar.

24. En el seu llibre The Overworked American (L’americà que ha treballat massa)
(1992), Juliet Schur percep una tendència minoritària però creixent d’americans
que estan disposats a guanyar menys diners a canvi de tenir més temps lliure
o per estar amb la família. Schur manifesta que, en general, les persones que
trien aquesta opció són força joves i tenen estudis superiors, però, al mateix
temps, la subocupació i els contractes temporals que fan que molts treballadors
no qualificats s’hagin d’enfrontar necessàriament a aquesta situació. Lògicament,
la reacció —igualment forçada— de molts treballadors pobres serà fer encara
més feines a temps parcial, si en poden aconseguir, per tal de compensar els
seus sous.

25. Així com el reconeixement de l’agència i la diversitat no dóna una explicació

directa del motiu pel qual alguns joves reaccionen a favor d’una ideologia pro-
treball, mentre que d’altres la rebutgen, aquest reconeixement suggereix que
aquest tipus de decisions no es basen simplement en consideracions
econòmiques. L’estructura dels plans de formació estatals, siguin privats o
públics —organitzacions de la comunitat—, el tipus de formació fora del
treball que s’ofereix, la diversitat dels mercats laborals locals, les cultures de
treball històriques, la situació familiar i les opcions d’estil de vida contemporànies
són factors importants. Els partits i els moviments polítics han d’utilitzar aquests
elements per tal de controlar i dirigir l’energia i la creativitat dels joves (vegeu
Hollands, 1990, capítol 9). No es tracta d’intentar evitar la situació, ni tampoc
35
d’acceptar-la o de presentar-la amb romanticisme, sinó de qüestionar-se per
 què l’esquerra i el moviment obrer no han lluitat units contra el trencament
Jugar treballant, treballar jugant

del mercat laboral juvenil o les resistències culturals potencials que planteja
(Hollands, 1991).
u

26. Itàlia s’acostuma a esmentar com l’exemple extrem de país on els joves adults
viuen a la llar familiar més temps —fenomen que s’anomena “mammismo”—
ja que el 50% d’homes i el 33% de dones de 25 a 34 anys encara viuen a la
llar familiar (The Ottawa Citizen, 20 d’abril de 1996). Els països del bloc de l’Est,
com l’antiga Unió Soviètica, també tenen un nivell elevat de joves que han de
viure a casa amb els pares (Riordan, 1989). Malgrat les diferències culturals i
polítiques, hi ha una tendència generalitzada a endarrerir el moment de
marxar de la llar familiar (vegeu Jones, 1995).

27.Es tracta d’un fet semblant al que planteja el debat sobre la mobilitat i la
flexibilitat laborals i la ruptura familiar. En comptes de veure la família com
l’origen de la crisi, el problema real és l’efecte que tenen la flexibilitat laboral,
els esquemes canviants i el fet de treballar lluny de casa en les relacions
familiars. De manera semblant, els joves es poden quedar sense casa no “a
causa d’una crisi familiar”, sinó “a causa d’una crisi familiar produïda per l’atur,
la flexibilitat i les retallades en les prestacions socials”.

28. Malauradament, gairebé tots els nous sondejos reforcen els patrons de gènere
tradicionals en l’àmbit domèstic, fins i tot si la dona treballa més o si els dos
membres de la parella estan en situació d’atur —vegeu “New Man Still Shunning
Equal Share of Chores” (El nou home encara esquiva el repartiment de les
feines domèstiques), a The Guardian, 8 de setembre de 1997—. Sovint, però,
aquests estudis no tenen en compte el paper dels joves en les feines
domèstiques (vegeu-ne una excepció a Allat i Yeandle, 1992).

29. Vegeu G. Stanley Hall (1904), Mannheim (1952), Parsons (1942) i Berger i
Berger (1976).

30. Vegeu, especialment, Readhead (1993) i McRobbie (1993).

31. Rutter i Smith (1995) han fet un estudi recent al Regne Unit que dóna un cert
suport empíric a la idea de trencament generacional. Ambdós autors rebutgen
la ideologia de moral en retrocés i de família trencada de la dreta i l’argument
de pobresa o privació de l’esquerra tradicional, i suggereixen que la formació
d’una cultura juvenil cada vegada més aïllada —el buit generacional— ha
causat l’augment dels problemes socials i psicològics dels joves. Entre aquests
problemes, esmenten l’augment de la delinqüència, el consum excessiu
d’alcohol i de drogues, els trastorns alimentaris i el suïcidi com a simples
exemples de l’elevat grau d’estrès que pateixen els joves. Dissortadament,
aquest estudi no intenta explicar què és el que ha provocat aquesta cultura
aïllada, sinó que se centra en els factors sociopsicològics i les conseqüències
36 d’aquest trencament.
32. Per exemple, la interpretació postmoderna de Redheads (1993) del rave com

Jugar treballant, treballar jugant

un discurs bàsicament sociolegal no té en compte l’experiència real dels joves
pel que fa a aquest fenomen. Per tant, ens explica ben poca cosa sobre el
funcionament d’aquesta cultura com a font d’identitat o sobre la manera com

u
podria funcionar per canviar els valors o la visió de la societat per part dels
joves. D’altra banda, el tractament de l’atur i de l’economia que confereix
aquest autor com a teló de fons d’un fenomen simplement massa present en
els mitjans de comunicació i el rebuig de la importància de les relacions entre
classes dóna com a resultat un enfocament una mica dèbil d’“hedonisme en
mals temps” i mancat d’un argument politicoeconòmic clar.

33. Terrance McKenna, portaveu dels joves, opina que es tracta d’una cultura
que podria començar a redefinir l’art, el socialisme, el feminisme, la natura i la
psicologia. Paral·lelament, Fraser Clarke, membre del col·lectiu Evolution, creu
que tret del rave no hi ha cap altre moviment social que tingui prou energia
per propagar una consciència alternativa (ambdós citats a Kingston, 1992).

34. Alguns dels escàndols sobre la postadolescència, les transicions juvenils —o la

manca de transicions— i la formació de cultures alternatives provenen de
fonts cinematogràfiques o literàries, com la pel·lícula Trainspotting, d’Irvine
Welsh. En concret, estic en deute amb una part de la literatura publicada sota
l’etiqueta de la “generació química” (Champion, 1996; vegeu també Welsh,
1994, 1996a), i també amb algunes de les obres de caire sociològic de Welsh.
Per exemple, en la provocadora introducció del guió de Trainspotting i en una
altra de les seves obres, Headstate, intenta aclarir i contextualitzar l’ús que fa
del concepte ”generació química”. Welsh escriu: «El fet que l’Estat margini i
criminalitzi algunes persones ha desembocat en el desenvolupament d’una
cultura “alternativa” particular i de subcultures relacionades. Aquestes cultures
ja no són de domini exclusiu per a alguns bohemis. Són “majoritàries” pel que
fa al nombre de participants, tot i que els mitjans de comunicació populars no
ho reflecteixen [...]. Es tracta d’una reacció contra l’individualisme pur com el
defineix la dreta política —la reducció de l’individu a un simple consumidor
que fa una tria absurda entre una sèrie de coses inútils que li ofereixen els qui
tenen el poder— i el moviment cap a les interaccions col·lectives destruïdes
pels tancaments de fàbriques i per les devastacions comunitàries dels anys
vuitanta, per la legislació antisindicalista i fins i tot per l’informe de Taylor sobre
els estadis de futbol, el qual significa que, actualment, els únics espais on la gent
de classe obrera pot interactuar són els locals nocturns, els raves i les festes. En
paraules del poeta Paul Reekie, “les zones tranquil·les són els nous camps
d’entrenament de la interacció» (Welsh, 1996).

35. Quant a la implicació formal en la política i els partits polítics, sembla que hi ha
un acord força estès sobre l’accentuada manca de participació juvenil. Loeb
(1994:414) esmenta que als Estats Units, a mitjan anys vuitanta, menys del
10% dels universitaris de primer curs s’implicava en campanyes polítiques. Al 37
 Regne Unit, nombrosos informes revelen que els joves britànics també se
Jugar treballant, treballar jugant

senten alienats i desconnectats de les institucions majoritàries com els sindicats

i els partits polítics. Un document del TUC (Comitè dels sindicats) va mostrar
que solament el 40% de joves tenia intenció de votar, i que gairebé el 70% de
u

joves manifestava que els polítics no saben què representa per a ells la vida
laboral (The Guardian, 19 de juny de1996).

36. En aquest sentit, les dades sobre el desinterès polític dels joves han estat
utilitzades per culpar-los de la seva situació econòmica i social actual, en
comptes de plantejar problemes complexos sobre la rellevància que té la
política majoritària per a la joventut. Paradoxalment, la suposada existència de
la “generació X” ha creat imatges d’una generació apàtica. S’han extret
conclusions igualment despectives com ara que els joves són hiperconformistes
i conservadors políticament (Loeb, 1994:2; Phillips, 1991) o molt introvertits,
amb el grunge com a exemple del “total abandó” durant els anys noranta
(Ferguson, 1994). Al marge de totes les representacions, avui dia els joves
sempre hi surten perdent, ja sigui perquè donen suport a la seva pròpia
subjugació o bé perquè no es preocupen del que passa políticament.
37. La manca de connexió aparent entre els joves i la política, vista més de prop,
és força més complicada. Com diu Loeb (1994), aquesta manca d’interès
polític no s’ha de confondre necessàriament amb un cert suport per al “nou
conservadorisme”. En el seu estudi centrat en els campus universitaris dels
Estats Units, va trobar que «els estudiants no eren senzillament avars o
despreocupats», sinó que «havien arribat a la majoria d’edat sota la influència
de corrents polítics, culturals i econòmics que instaven la ciutadania en general
a buscar el benestar personal en comptes del bé social comú» (Loeb, 1994:3).
En canvi, va descobrir que, a mitjan anys vuitanta —quan el suport de Reagan
per part dels joves americans va esdevenir un fet documentat—, els joves
encara tenien un punt de vista més liberal que el conjunt de la població dels
Estats Units. Al Regne Unit, diversos informes i sondejos dels anys noranta han
demostrat que els joves tenen visions més liberals respecte a qüestions com
els drets humans, la situació dels països subdesenvolupats, la censura, la
legalització de les drogues i el fet de cobrir les necessitats dels grups desafavorits
com les famílies monoparentals i els aturats (Social and Community Planning
Research, 1996; Gaskin i altres, 1996).

38. Els moviments socials tenen lloc fora de les estructures polítiques tradicionals,
impliquen formes col·lectives d’acció basades en un interès comú més que
participants que comparteixen orígens comuns i sovint generen identitats
fortes. Normalment se situen al marge del món de la producció i el treball —
com les protestes estudiantils—, s’orienten cap a un problema concret —
com el pacifisme o l’ecologisme— i desenvolupen codis d’identificació cultural
forts —com els “migrants” new age—. Hi ha nombrosos exemples de la
38 participació dels joves en moviments socials que abracen des del suport a
 causes ecologistes fins als moviments per la pau, els grups contra els tocs de

Jugar treballant, treballar jugant

queda i a favor de donar més ajuts als països subdesenvolupats o de defensa
dels drets humans, les organitzacions antiracistes o els moviments defensors
dels drets dels col·lectius migrants i dels estudiants, per esmentar-ne només

u
uns quants (Evans i Heinz, 1994; Earle i altres, 1994; Kovacheva i Wallace,
1994; Loeb, 1994; Gaskin i altres, 1996; Males, 1996; Rootes, 1990). En
particular, als Estats Units Loeb (1994) estudia la relació que tenen alguns
moviments d’origen universitari amb l’accés a l’educació, la desinversió a Sud-
àfrica i els conflictes per conservar les granges familiars, mentre que Males
(1996: 291) documenta la derrota reeixida del toc de queda a la ciutat per
part del col·lectiu San Francisco Youth Uprising Coalition. Al Regne Unit, els
joves activistes que participen en el grup Reclaim the Future han encapçalat
una campanya d’acció directa contra l’abocament incontrolat de residus i, a
més, han donat suport i han cridat l’atenció sobre la vaga “no oficial” dels
treballadors del moll de Liverpool, la qual no ha tingut gaire ressò en els
mitjans (Pilger, 1996:23). Les protestes recents contra el partit conservador,
ara a l’oposició —per exemple, la manifestació del grup Reclaim the Streets—
i les dissidències actives contra nombrosos plans de construcció de carreteres
al Regne Unit han fet que les protestes juvenils cridessin l’atenció dels mitjans
de comunicació.

39. Des del meu punt de vista, el debat es distorsiona en el sentit que se
sobreentén que l’acció col·lectiva és automàticament transformadora i
progressista, mentre que les formes subculturals i individuals reprodueixen
models antics i són fonamentalment conservadores, i que la política dels joves
està més orientada cap a aquesta segona opció que no pas cap a la primera.
Alguns estudis acadèmics sobre joventut i política també semblen suggerir que
la participació en temes polítics i els sistemes de valors alternatius són bàsicament
domini dels joves més cultes de classe mitjana (Kocheva i Wallace, 1994; Te
Grotenhuis i Meijers, 1994: 223). Una de les maneres en què els sociòlegs
neomarxistes han respost a la manca d’activitat política entre els joves de
classe obrera en particular ha estat assenyalar la resistència de les subcultures
(Hall i Jefferson, 1976; Willis, 1977; Hebdige, 1979). Hi ha, però, molts
exemples de joves —tant de classe obrera com de classe mitjana— que
participen en l’acció col·lectiva en el sentit polític i cultural tradicional (vegeu la
nota 38). D’altra banda, si algunes polítiques subculturals dels joves tenen una
essència realment tan conservadora, ens podríem preguntar com és que
l’Estat els ha aplicat sancions econòmiques tan fortes i els ha ofert respostes tan
radicals per controlar-les. En aquest assaig utilitzo el terme “alternativa” per
referir-me a una àmplia gamma de respostes juvenils, algunes de les quals
desafien explícitament l’statu quo i tenen intencions i objectius polítics clarament
definits, mentre que d’altres són més retroactives i reactives. Tot i que els
moviments socials generalment tenen objectius concrets —cas que,
aparentment, no és el de la cultura rave—, de vegades la línia divisòria entre
els moviments que tenen objectius polítics i els que es retiren del sistema en 39
 comptes de reptar-lo per poder trobar alternatives no és clara (vegeu Waters,
Jugar treballant, treballar jugant

1994:167). Com ja he dit, és urgent que comencem a ampliar la definició de

política i acció política, sobretot quan es refereix a un grup social com els joves,
que, malgrat tots els intents i els propòsits, són exclosos de tots els tipus de
u

poder polític (vegeu Hollands, 1990; 1991; MacDonald i Coffield, 1991).

40
BIBLIOGRAFIA

Jugar treballant, treballar jugant

— Allatt, P. i Yeandle, S. (1992), Youth unemployment and the family, Londres,
Routledge.

u
— Amin, A. (ed.) (1994), Post-fordism, Oxford, Basil Blackwell.

— Ashton, D. i Maquire, M. (1983), «The vanishing youth labour market», a

Youthaid Occasional Paper, núm. 3, Londres.

— Ashton D. i Lowe, G. (eds.) (1991), Making their way: education, training

and the labour market in Canada and Britain, Milton Keynes, Open
University Press.

— Bagguley, P. i Mann, K. (1992), «Idle, thieving, bastards: scholarly

representations of the underclass», a Work, employment and society, vol. 6,
núm. 1.

— Banks, M. i Ullah, P. (1988), Youth unemployment in the 1980s, Bechenham,

Croon Helm.

— Banks, M. i altres (eds.) (1992), Careers and identities, Milton Keynes,

Open University Press.

— Bates, I. i altres (eds.) (1984), Schooling for the dole, Macmillan, Basingstoke.

— Bates, I. i Riesborough, G. (eds.), (1993) Youth and inequality, Milton

Keynes, Open University Press.

— Beck, U. (1992), Risk society: towards a new modernity, Londres, Sage.

— Boyd, M. i Pryor, E. (1989), «The cluttered nest: the living arrangements of

young Canadians», a Canadian Journal of Sociology , núm.14 (4).

— Braverman, H. (1974), Labour and monopoly capital, Nova York, Monthly

Review Press.

— CCCS Education Group (1991), Education limited: schooling and training

and the new right since 1979, Londres, Unwin Hyman.

— CCCS Race and Politics Group (1982), The empire strikes back: race and
racism in 70s Britain, Londres, Hutchinson.

— Central Statistics Office (1993), Social trends 23, Londres, HMSO.

41
 — Champion, S. (ed.) (1996), Disco biscuits, Londres, Sceptre.
Jugar treballant, treballar jugant

— Coffield, F., Borrill, C. i Marshall, S. (1986), Growing up at the margins,

Milton Keynes, Open University Press.
u

— Cohen, P. (1997), Rethinking the youth question, Basingstoke, Macmillan.

— Cohen, S. (1980), Folk devils and moral panics, Oxford, Martin Robertson,
segona edició.

— Collins, M. (1993), «Turn on, tune in, and sort it out», a The Observer Life,
5 de desembre.

— Collins, M. (1997a), Altered state: the story of ecstasy culture and acid
house, Londres, Serpent’s Tail.

— Collins, M. (1997b), «We fought the law and the law won», a The Big Issue,
7-13 abril, núm. 227.

— Cote, J. i A. Allahar, A. (eds.) (1994), Generation on hold: coming of age in

the late 20th century, Toronto, Stoddart.

— Earle, F. i altres (1994), A time to travel?: an introduction to Britain’s newer

travellers, Enabler Publications.

— Evans, K. i Heinz, W. (1994), Youth, identity and transition, Londres, Anglo-

German Foundation.

— Featherstone, M. (ed.) (1990), Global culture: nationalism, globalisation

and modernity, Londres, Sage.

— Ferguson, S. (1994), «Kurt Cobain: the comfort of being sad», Utne Reader,
juliol/agost, núm. 64.

— Finn, D. (1987), Training without Jobs, Londres, Macmillan.

— Freedland, J. (1997), «Age of consent goes up in smoke», a The Guardian,

15 de juliol.

— Friedman, M. i Friedman, R. (1980), Free to choose, Nova York, Harcourt,

Brace and Jovanovich.

— Gaskin, K., Vlaeminke, M. i Fenton, N. (1996), Young people’s attitudes to

the voluntary sector, Londres, Comission of the Future of Voluntary Sector
42
(NCVO).
— Giddens, A. (1990), The consequences of modernity, Cambridge, Polity.

Jugar treballant, treballar jugant

— Giddens, A., (1994) Beyond left and right, Cambridge, Polity.

u
— Giddens, A. (1998) The third way, Cambridge, Polity.

— Goldschieder, F. i Le Bourdais, C. (1987), «Nest-leaving patterns and the

transition to marriage for young men and women», a Journal of Marriage
and the Family, núm. 49.

— Goodwin, J. (1994), «A dark new age», a The Guardian Weekend, 7 de

maig.

— Griffin, C. (1985), Typical girls? Londres, Routledge.

— Griffin, C. (1993), Representations of youth, Cambridge, Polity.

— Habermas, J. (1987), The theory of communicative action, vol. 2,

Cambridge, Polity.

— Hall, G. Stanley (1904), Adolescence, Nova York, D. Appleton and Co.

— Hall, S. i Jefferson, T. (eds.) (1976), Resistance through rituals, Londres,

Hutchinson.

— Hall, S. i Jacques, M. (eds.), (1983) The politics of Thatcherism, Londres,

Lawrence and Wishart.

— Hall, S. i altres (1978), Policing the crisis, Londres, Macmillan.

— Harvey, D. (1989), The condition of postmodernity, Oxford, Basil Blackwell.

— Hebdige, D. (1979), Subculture, Londres, Methuen.

— Hollands, R. (1990), The long transition: class, culture and youth training,
Londres, Macmillan.

— Hollands, R. (1991), «Losing the generation game revisited: youth, politics

and vocationalism», a Youth and policy, núm. 33.

— Hollands, R. (1994a), «Back to the future? Preparing young adults for the
post-industrial wearside economy», a Garrahan P. i Stewart, P. (1994),
Urban change and renewal: the paradox of place, Aldershot, Avebury.

43
 — Hollands, R. (1994b), «Geordie youth cultures and the city», article presentat
Jugar treballant, treballar jugant

en la conferència City cultures, lifestyles and consumption practices, Universitat

de Coimbra, Coimbra, Portugal, 14-17 de juliol, 1994.
u

— Hollands, R. (1995), Friday night, saturday night: youth cultural identification

in the post-industrial City, Newcastle, Newcastle University.

— Hollands, R. (1997), «From shipyards to nightclubs: restructuring young

adult’s employment, household and consumption identities in the north-
east of England», a The Berkeley Journal of Sociology, vol. 41.

— Howell, D. (1994), «The skills myth», a The American prospect, núm. 18

(estiu).

— Irwin, S. (1995), Rights of passage, Londres, UCL Press.

— Jones, G. (1995), Leaving home, Buckingham, Open University Press.

— Kingston, S. (1992), «From anarchy to shamanarchy in the UK», a The

crack, (novembre).

— Kovacheva, S. i Wallace, C. «Why do youth revolt?», a Youth and policy,

núm. 44 (primavera).

— Lash, S. i Urry, J. (1994), Economies of signs and spaces, Londres, Sage.

— Loeb, P. (1994), Generation at the crossroads: apathy and action on the

American campus, New Brunswick, NJ, Rutgers University Press.

— Lowe, G. i Krahn, H. (1990), Young workers in the service economy, Ottawa,

Economic Council of Canada, document de treball núm. 14.

— MacDonald, R. (1997), «Inforal work, survival strategies and the idea of the
underclass», a Brown, R. (ed.), The changing shape of work, Londres,
Macmillan.

— MacDonald, R., Banks, S. i Hollands, R. (1993), «Youth and Policy in the

1990s», Youth and policy, núm. 40 (primavera).

— MacDonald, R. i Coffield, F. (1991), Risky business?: youth and the enterprise

culture, Londres, Falmer.

— McRobbie, A. (1993), «Shut up and dance: youth culture and changing

44 modes of femininity», a Cultural Studies, 7, 3, octubre.
— Males, M. (1996), The scapegoat generation: America’s war on adolescents,

Jugar treballant, treballar jugant

Monroe, ME, Courage Press.

— Maguire, M. (1991), «British labour market trends», a Ashton D. i Lowe,

u
G. (eds.), Making their way: education, training and the labour market in
Canada and Britain, Milton Keynes, Open University Press.

— Marquand, D. (1997), «Blair’s split personality», a The Guardian, 16 de

juliol.

— Melucci, A. (1988), Nomads of the present: social movements and individual

needs in contemporary society, Londres, Radius.

— Minford, P. (1991), The supply side revolution in Britain, Aldershot and

Elgar, Institute of Economic Affairs.

— Minford, P. i Ashton, P. (1985), Unemployment: cause and cure, Oxford,

Basil Blackwell.

— Mingione, E. (1991), Fragmented societies: a sociology of economic life

beyond the market paradigm, Oxford, Basil Blackwell.

— Minore, B. i altres (1991), «Looking in, looking out: coping with adolescent
suicide in the Cree and Ojibway communities in northern Ontario’, a The
Canadian Journal of Native Studies, XI (1).

— Mizen, P. (1995), The state, young people and youth training, Londres,
Mansell.

— Moore, S. (1995), «Stressed out on life», a The Guardian, 1 de juny.

— Morris, L. (1990), The workings of the household, Oxford, Polity.

— Mungham, G. (1982), «Worlkless youth as a moral panic», a Rees, T. i

Atkinson, P. (eds.), Youth unemployment and state intervention, Londres,
Routledge.

— Murray, C. (1990), The emerging British underclass, Londres, Institute of

Economic Affairs.

— Murray, C. (1994), Underclass: the crisis deepens, Londres, Institute of

Economic Affairs.

45
 — Myles, J., Picot, G. i Whannel, T. (1988), Wages and jobs in the 1980s:
Jugar treballant, treballar jugant

changing youth wages and the declining middle, Ottawa, Statistics Canada
Research Paper Series, núm. 17.
u

— Newman, K. i Lennon, C. (1995), «The job ghetto», a The American

Prospect, núm. 22 (estiu).

— Newcombe, R. (1991), Raving and dance drugs, Liverpool, Rave Research

Bureau.

— O’Bireck, G. (ed.) (1996), Not a kid anymore: Canadian youth, crime and
subcultures, Toronto, Nelson.

— Offe, C. (1985), Disorganised capitalism, Cambridge, Polity.

— Office for National Statistics (1997), Social trends 27, Londres, The
Stationary Office.

— Pilger, J. (1996), «They never walk alone», a The Guardian Weekend, 23 de

novembre.

— Radwanski, G. (1986), Ontario study of the service sector: background

papers, Toronto, Ministry of Treasury and Economics.

— Redhead, S. (ed.) (1993), Rave off: politics and deviance in contemporary

youth culture, Aldershot, Avebury.

— Riordan, J. (ed.) (1989), Soviet youth culture, Londres, Macmillan.

— Russell, B. (1935), In praise of Idleness and other essays, Londres, George

Allen and Unwin, Ltd.

— Schran, S. (1991), «Welfare spending and poverty: cutting back produces more
poverty not less», a American Journal of Economics and Sociology, 50, 2.

— Statistics Canada (1994), Youth in Canada, Ottawa, Statistics Canada.

— Tanner, J. (1996), Teenage troubles, Toronto, Nelson.

— Thornton, S. (1995), Club cultures: music, media and subcultural capital,

Oxford, Blackwell.

— Touraine, A. (1981), The voice and the eye: an analysis of social movements,
Cambridge, Cambridge University Press.
46
— Touraine, A. (1991), «A world that has lost its future», a UNESCO, Facing

Jugar treballant, treballar jugant

the future: young people and unemployment around the world, Hyderabad,
Orient Longman.

u
— Vogal, J. (1996), «Throw away the key: juvenile offenders», a Utne Reader,
juliol/agost, núm. 64.

— Welsh, I. (1993), Trainspotting, Londres, Minerva.

— Welsh, I. (1994), The acid house, Londres, Vintage.

— Welsh, I. (1996a), Ecstasy, Londres, Johnathon Cape.

— Welsh, I. (1996b), «Drugs and the theatre darling», introducció de les

obres Trainspotting i Headstate, Londres, Minerva.

— Wheelock, J. (1990), Husbands at home: the domestic economy in a post-

industrial society, Londres, Routledge.

— White, M. i Smith, D. (1994), «The causes of persistently high

unemployment’, in A. Petersen i J. Mortimer (eds.), Youth unemployment
and society, Cambridge, Cambridge University Press.

— Wilkinson, H. (1995), Generation X and the new work ethic, Londres,

Demos.

— Willis (1977), Learning to labour, Westmead, Saxon House.

— Willis, P. (1984), «Youth unemployment. A new social state», a New society,

67.

— Willis, P. (1998), «Notes on common culture: towards a grounded

aesthetics», a European Journal of Cultural Studies, vol. 1, núm. 2.

— Willis, P. i altres (1988), The youth review, Aldershot, Avebury.

— Willis, P. i altres (1990), Common culture, Milton Keynes, Open University

Press. En català, Willis, P. i altres (1998), Cultura viva, Diputació de Barcelona.

47