Descargado en:

patatabrava.com

ART DE ROMA I L'ANTIGUITAT TARDANA (UB)

ROMA APUNTS II

CONEJO, A. 15-16
 17/11/14
Descobrint les províncies: Orient, Àfrica, Gàl·lia i Italia
Amb August Roma era la gran responsable de tot. Amb el temps les províncies
van rebent més importància. Hi ha certa “reivindicació” provincial sobretot a
partir de Trajà i de manera molt marcada a partir d’Adrià.
Any 180. Conquestes de Marc Aureli. Màxima expansió territorial. A partir
d’aquí Roma anirà reculant. Mapa de provincies romanes a la fi de la època
Antonina.
La provincia de Itàlia era la més important. Més o menys del mateix tamany que
l’actual Italia.
Hispania: primer divida en dues províncies (Citerior i Ulterior). En època
d’August es reestructura i Hispania té 3 provincies: Tarraconensis, Lusitania i
Bètica.
Dacia: enemics de Trajà. Més o menys Rumania.
Proper Orient: actual Turquia, Siria etc.
Nord Àfrica: Mauretania
Numídia: provincia molt rica sobre tot des del punt de vista agrícola. Producció
d’oli.
Gàl·lia: Narbonensis
Arc d’Orange (c. 20-25 dC)
Situat al damunt de la via Agrippa. Desciació de la via Augusta. Triple obertura,
arc central més alt i ample. Cronologia no segura. Hi ha autors que diuen que
és anterior. Inscripcions de l’àtic: arc es va contruir en honor de la segona legió
romana. És la que estava afincada al sud de França. Nom popular de la legió:
la Augusta. Aquests militars són els que van fundar la ciutat d’Orange.
Una segona lectura també a partir de la inscripció: es va fer per conmemorar
les victòries de Germanicus. Era el pare de Cal·lígula i el primer aspirant a
succeïr a Tiberi. August mor l’any 14, el succeix Tiberi. Germanicus va morir al
camp de batalla. Això va fer que Cal·lígula fos emperador.
Tercera lectura: es cert que després l’arc es va rededicar a Tiberi
independentment de a qui estigués dedicat al principi.
Estructura: tres obertures. Sabem que August va fer construir al menys dos
arcs amb triple obertura i estaven a la plaça del Fòrum de Roma. No es
conserva. Per tant no es tracta d’un esquema original. És una estructura ja prou
coneguda. Totes les ciutats porvincials són ciutats que es plantejen a imitació
de Roma. Dues façanes articulades a partir de la succesió de quatre
semicolumnes estriades. Fontó triangular al cos central. Existència d’un doble
àtic (poc freqüent). Durant l’Edat Mitjana va ser modificat per transformar-lo en
fortificació. A partir del s. XIX es van eliminar allò afegit a l’Edat Mitjana. Van
tenir un criteri respectuós amb el monument. Cares decorades amb relleus. Es
concentren en panells i sobretot en dos àtics.
Àtic superior: frisos (de les dues bandes, els del centre)
Difícil arribar a identificar-ho. Està molt amunt i les figures no són clares,
desordenades. Art oficial. Impensable això a Roma. Són els membres de la
legió romana que lluiten contra els gals. Per això el desordre, la anarquía. Molt
allunyat dels relleus que es fan a la capital molt més ordenats. Hi ha uns forats
enmarcant el fris. Emprentes de les grapes de ferro que permetien encastar
algun marc de bronze. A l’altre fris no hi són a causa de la restauració del s.
XIX.
Panells sobre els arcs laterals i sobre el primer àtic lateral. (8 panells en total)
Els que estan a sobre els arcs secundaris veiem armes. Imatges d’animals que
aludirien a escultures conmemoratives, etc. Elements figuratius de contingut
bèl·lic. Segueix havent-hi desordre.
Panells del primer àtic: detalls defensius o decoratius que es col·locaven a la
proa dels vaixells. Insisteix en la importància de l’exèrcit naval.
Pont du Gard: aqüeducte (40-70 dC)
Oscilacions de dates. Tres nivells per salvar el desnivell del riu Gard. A dalt de
tot hi ha arcs més petits. Tros d’un aqüeducte que feia 50 km. Portava l’aigua a
la ciutat de Nîmes. És una obra d’alta complexitat. Era tan precís que el
pendent d’aquest aqüeducte és de 34 cm per km. És molt poc. De la font a la
ciutat passaven 24h. Obres des del punt de vista tècnic més complicades.
Ductus: canal interior per sobre dels arcs petits per on anava l’aigüa.
Nîmes: Arena (c. 70 dC)
És un amfiteatre molt semblant al Colisseu. Reformat al 1863. Ja des de la
seva fundació una de les activitats preferides eren les venationes però en
particular amb braus. A l’entrada principal de l’amfiteatre hi ha dos caps de
braus. Dona fe de les preferències. Aquests amfitetares es creen a còpia de la
capital i de les necessitat dels habitants de la zona. És important també el de
Arles (s. I dC), igual que el de Nîmes.

Narbonne: Fresc del segon estil cases privades

Era capital de província. Té una col·lecció de pintura especialment especial. Els
patricis la feien servir per decorar les seves cases. La pintura romana té quatre
grans estils. Aquesta obra és del segon estil. Suntositat, luxe, gust del nobles.
Narbonne: Horreum (fi s. I dC)
Magatzem destinat a emmagatzemar productes líquids o gra. Subterranis per
mantenir la temperatura constant més o menys. També hi ha un horreum a
Tarragona. Pràcticament contemporanis tots dos.
Gàl·lia: Lutetia Parisiorum
Musée Cluny, París: són antigues termes romanes.
Frigidarium s. II/III dC
Una de les sales del museu. El frigidarium és la sala de la piscina d’aigua freda.
Eren les sales més grans i espectaculars. Coberta convinant opus
caementicium i opus testaceum. Volta d’aresta. És la que es feia servir
normalment a les termes. Repetició dels models que provenen de Roma.
Italia
Benevento: Arc de Trajà (c. 114-118)
Sud d’Italia, a prop de Nàpols. Arc honorífic dels darrers anys del govern de
Trajà. Conmemora la ignaguració de la via Trajana. Desviació de la via Appia
(principal via entre el sud i el nord d’Italia). Diferents relleus que miren cap a la
ciutat i els que miren cap a fora. Els que miren cap a la ciutat escenes que són
concesions, drets, que Trajà otorga als habitants de Benevento. Els que miren
cap a fora són concesions que Trajà otorga a la resta de províncies. Les
provincies volen doncs ocupar un lloc i que es faci visible que són Roma. Els
emperadors prenen conciència sobretot a partir d’aquesta època de Trajà.
L’emperador doncs no només pensa en la capital.
Única obertura. Façanes a partir de quatre semicolumnes que enmarquen
relleus. Part superior àtic amb inscripció laudatoria i amb relleus a banda i
banda. S’assembla a l’arc de Titus de Roma (no sabem si hi havia relleus o no
però es probable que sí tot i que no s’han conservat). Veiem que en un relleu
Trajà és molt més gran que la resta de figures: perspectiva jeràrquica. No és un
recurs freqüent però es va introduint. Exemple de com l’arte plebea es va fent
visible en les obres oficials. Estil que s’assembla una mica als relleus de la
època de Trajà. Això fa que s’hagi proposat que el mateix taller de la capital
que van fer la columna trajana podrien haver fet els relleus d’aquest arc.

Relleus de l’intradós de l’arc:

Suovetaurilia
Sacrifici precidit per Trajà amb el cap tapat (pontífex maximum). Acompanyat
de tots els magistrats. Sacrifici segurament amb motiu d’ignauguració de la
carretera.
Alimenta
Institució establerta antiorment però Trajà li dona un impuls més notable.
Repartiment d’aliments entre la gent necessitada. Virtut que ha de tenir
l’emperador. Gent necessitada reprodida. Dones amb corona amb forma de
castell. Hecumene: personificació de les ciutats de l’imperi. N’hi ha quatre per
tant són quatre ciutats diferents. Venen en representació dels seus habitants a
rebre l’aliment. També veiem nens però aquest són pobres. Escenes
quotidianes.
Intradós de la volta: casetonada. Casetons homogenis excepte pel més gran a
la part cenital de la volta. Trajà sent coronat ab la corona cívica per part de una
victòria (no es pot divinitzar a Trajà perquè encara no ha mort).
Àfrica: Numídia
Timgad (Algèria): vista aèria de la ciutat (c. 100)
Ciutat que es va fundar en època de Trajà. En un primer moment estava
pensada com a castrum (campament militar fixe). Espai pla, bona pedra.
Perímetre quadrat dividit en quatre quadrants mitjançant dos carrers: cardus i
decumanus. D’aquest quatre quadrants illes de cases (insulae) de manera
simètrica. Planta hipodàmica (ve dels grecs). Plaça del fòrum al centre dels
carrers principals. Van començar a aparèixer ravals posteriorment que no
segueixen la ordenació de la ciutat però s’anaven situant al voltant.
Timgad: Arc honorífic de Trajà (c. 100)
Va ser l’emperador amb el que es va fundar la ciutat. Triple obertura. Façanes
articulades amb columnes exentes. Solució habitual també en l’arquitectura
romana de la capital. Just l’entrada de la ciutat de la diagonal del mapa al
decumanus.
Timgad: Teatre a sota la plaça del fòrum. Part inferior de la càvea excavada i la
superior construida: combinació de tècniques (grega més romana). Teatre petit.
Leptis Magna (Libya)
Fundada pels fenicis, ciutat cartaginesa i finalment romana. De les runes
romanes lo més significatiu és època antonina i severa. Va ser on va nèixer
Septimi Sever. Ordenació urbanística no té gaire rigor geomètric.
Leptis Magna: Arc de Septimi Sever (fi s. II dC)
Arc de quatre cares. A Roma també n’hi havia un (via Flaminia). Tipologia
coneguda, no estranya.
Mercats (fi s. II dC)
Forum i basílica de justicia (fins s. II dC)
Semblant al de Roma. Tripòrtic. Basílica rematada per dos absis. Arcs de
marbre que decoraven els pòrtics del forum.
Baix relleu de Fascinus (fi s. II dC)
Falus per allunyar mals esperits.
Síria romana
Baalbek (Líban): Temple de Bacus (època d’Antoninus Pius)
El déu més important de la ciutat era Bacus. Per tant és el temple principal.
Construit damunt un podium molt gran (5m quasi). Al damunt un temple
perípter octàstil.
Palmira (Síria)
Jaciment arqueològic. Pòrrtics i arcs monumentals. Temple dedicat al déu Bel
(s. I dC). Diversitat de les províncies: cal tenir en compte la particularitat que
individualitza a cada regió. Antiga divinitat oriental. Això és obra oficial. La
diversitat donarà peu a la constant transformació de l’art.
18/11/14
Descobrint les províncies: Pompeia
Pompeia estava habitada des del s. IX aC. Colonies gregues, assentament
etrusc... 310 aC: depèn directament de Roma. 89-80 aC: guerra Civil Campania
vs Roma. Pompeia és opositora a Roma. Any 80: concidió jurídica de Colonia.
Colonia volia dir que depèn de la seva ciutat mare, Roma. Això creaba una
situació particular: una cosa és fundar una colonia des de 0 diferent de fer-ho
amb una ciutat més establida. Expansió urbanística.
59 dC: Disturbis en l’amfiteatre. 62 dC: (Tàcit) terratrèmol. Una part de la ciutat
es va destruir. Es van reconstruir i redecorar (canvi de la pintura). 24/8/79
Erupció del Vesuvi. A més de Pompeia altres ciutats es van veure afectades.
Plini el Vell va escriure sobre Pompeia.
Paper fonamental en els estudis sobre Roma. 1748: s’inicia la excavació de
Pompeia. Molt perjudicials pel jaciment. Anàrquiques, caça tresors, dispersió
del patrimoni. Al s. XIX la cosa canvia, Giuseppe Fiorelli millora les
excavacions.
Jaciment arqueològic
No té una estricta geometria. No es pot perquè és una zona irregular. Primer
asentament amb un perímetre corbat (hi havia muralles al principi). Es van fer
cardus i decumanus i al punt d’unió van situar la zona del forum. Plaça oberta,
en un dels extrems curts un temple, pòrtics. Temple hexàstil precedit per una
escalinata al davant del temple hi trobem un altar. Júpiter captolí. A un costat
llarg de la plaça hi ha el temple d’Apol·lo. Aquesta ciutat primitiva s’eixample.
Aquesta amplicació comportarà tirar a terra les muralles i desenvolupar el
cardus i el decumanus per fer crèixer la ciutat. Això obliga a crear un segon
cardus i decumanus per poder reorganitzar els carrers. Carrer via del Foro
(cardus maior) i via dell’Abbondanza (decumanus maior). Tots els parlal·lels al
cardus maior es diuen cardus minor (decumanus minor).
Voreres molt altes. Pompeia no té clavegueram per tant tot anava al carrer. Per
això van fer passos amb pedres grans. Tots els carrers tenen certa inclinació
perquè l’aigua fluís. Via dell’Abbondanza se li diu així per una font, una
personificació divina, la Concordia Augusta. Porta la banya de l’abundància
plena.
Al voltant dels carrers es creen insulae. Depèn del tamany les cases hi havia
varies o una sola casa. Domus de una única ínsula: families amb poder
adquisitiu. Entrada, passadís, estances que miren cap el carrer principal:
finalitat comercial, després del passadís pati tetràstil funció de recepció (atrium)
cobert a quatre vessants (impluvium) l’aigua queia a l’espai central. A sota una
cisterna per enmagatzemar l’aigua. Al voltant dependències privades. Un altre
distribuidor al voltant del qual altres estances. Al final peristil (pati ajardinat).
Plaça oberta zona quatri porticada. Al voltant era on estaven les estances més
fresques de la casa estances d’estiu. La més famosa de les domus és la casa
del Faune. En una ínsula sencera.
Salutacions de benvinguda al terra. Prové de la casa del faune. Pompeia,
Mosaic d’Alexandre Magne (original Philoxenos d’Eritrea?) (c. 100 aC). Versió
romana d’una obra grega. Arrels gregues per a una pintura romana. Plini el Vell
aludeix a la importància dels Pinakes a la cultura grega (pintura sobre taula,
quadres). Propileu d’Atenes era una pinacoteca. Versions romanes. Teseu
alliberador (Herculà: basílica) (c. 50-79 dC). Es representa el moment en el que
Teseu surt del laberint, minotaure estirat i mort a sota. Nens d’Atenes se li tiren
a sobre per agrair-li el que ha fet. Figura de Teseu és grega (cos, contraposto,
idealització). Es conserven també altres versions molt semblants. Teseu
alliberador (Pompeia: Casa de Gavius Rufus) (c. 50-79 dC). Laberint té un
protagonisme molt marcat. Minotaure estirat a terra. Nens se li apleguen, un als
peus un al braç. També la multitud d’Atenes. Teseu no està tant idealitzat, una
mica desproporcionat. Primera versió segurament va respectar força l’original
grec, el segon reinterpreta l’original grec més a la romana.
Sacrifici d’Ifigènia de Timantes? (Pompeia: Casa del Poeta Tragico) c. 50-79
dC. Ifigènia filla d’Agamennon i Clitemnestra. Agamennon va voler rivalitzar
amb Àrtemis (Diana) va voler ser millor caçador. Àrtemis atura els vents perquè
no arribin a Troia. Ifigènia ha de ser sacrificada per poder continuar.
Agamennon es toca la boca pensatiu, Clitemnestra a l’esquerra plora.
Teoria dels estils pompeians
August Mau (1882): va detectar similituts entre pintures de Pompeia. Va
proposar una clasificació en 4 estils. Estructura amb la qual molta gent és
crítica. Llibre VII De Architettura de Vitruvi. Buon freco: bona qualitat gràcies als
4 estrats prepartoris, pintura a base de materials orgànics, ampli ventall
cromàtic.
Primer estil. Imitació d’estructures. Pompeia: Casa de Sal·lusti (fi s. II- pr. S. I
aC).
Segon estil: utilització del recurs del trompe l’oeil. Boscoreale, Vil·la de Fanius
Sinistor (c. 40-30 aC). Suggerir una profunditat. Perspectiva arquitectónica,
profunditat. Tècnica de la perspectiva caballera. Línies paral·leles entre si.
Villa dei Misteri (s. II aC: c. 60 aC)
Villa exterior de la ciutat de Pompeia, estructura de domus. Triclinium
(Menjador dels Misteris). Decoració del triclinium del 60 aC. Sala petita que
conté una de les pintures de major qualitat. Configurat a partir d’un fris
enmarcat per un sócol. Marbre propi del primer estil. Fons vermell que permet
contrastar les grans imatges, les figures. Misteris iniciàtics d’una dona que s’ha
de casar. Rituals dirigits per Dionís i Ariadna. Figures de silens (figures del
de casar. Rituals dirigits per Dionís i Ariadna. Figures de silens (figures del
seguici dionisíac). Reflex del rostre de la dona en un mirall que aguanta un
amoret. Recurs ja utilitzat pels grecs, un dels soldats de Darius al mosaic
d’Alexandre Magne veiem el seu rostre reflectit a un escut.
Tercer estil: Casa de Lucrentius Frontus (c. 50 aC). Estil dels canelobres
(recurs de motius decoratius en forma de canelobre). L’arquitectura va perdent
realisme.
Pompeia: Domus Vetii (p. 62 dC) Quart estil. Arquitectura és merament
decoració. Això ho veurem a Roma a partir de l’any 64. Exemple Domus Aurea.

24/11/14
Tarraco
Civitas urbi ver aeternum est: Tarraco la ciutat en què la primavera sembla
eterna. Presència d’asentaments habitats molt primerenca.
Tàrraco quanta fuit ipsa ruina docet. Lluís Pons d’Icart. Tot el que vas fer ens
ho ensenyes a través de les teves ruïnes. Dibuixos Wyngaerde “Vistes de
Tarragona”. Dibuix un tant idealitzat. Tarragona està a primera linia de mar
aprofitant un promontori. Això també afavoreix la presència d’habitants.
Ubicació estratègica. Muralles potents.
Restes més antigues s. VII. No s’ha conservat res d’aquesta època. Part baixa
(més a prop del mar) és on hi hauria hagut una antiga fortificació indígena.
Assentament iber. Només s’han trobat monedes. S’hauria dit
Kesse/Kissa.../Tarrakon.
Finals s. III aC. Segona Guerra Púnica. En aquest marc els romans arriben a la
zona. Gneu i Publi Escipió van ser els fundadors del castrum a la zona.
Campament militar origen de la ciutat. Es constriurà a la part alta (castrum o
praesidium) delimitat per una muralla, originalment de fusta. És un campament
on residien els soldats durant l’hivern normalment. Campament de resistència.
Vincle comercial entre els ibers i els soldats romans.
A partir de l’any 200 aC la part baixa (fora del nucli ibéric) es configura una
cannaba (barri portuari). Caràcter comercial per via marítima, principal port
després d’Emporion (antiga fundació grega). Seca: fàbrica de monedes. Ciutat
pròspera. Hispania ja és un domini romà però amb dificultats. A partir del 197
aC: Hispania Citerior i Hispania Ulterior. No sabem quin rol tenia Tàrraco. Juli
Cèsar fa que Tàrraco sigui una colònia (45 aC). Depenia doncs de Roma.
Capital de conventus (territori judicial). 27-25 aC: August a Tàrraco.
Les muralles de Tàrraco
Muralla que es distingeix en dues fases. Primera fase tanca el praesidium.
Muralla de fusta substituida per una muralla estable. Ciutat de perfil triangular.
Es va fer utilitzant megàlits. Aquests grans carreus de pedra es disposaven un
damunt de l’altre fins a assolir 5-6 filades d’alçada sense morter. Per la pressió
que exerceixen ja s’aguanten. Construcció a sec. A sobre una filada única de
carreus de opus quadratum rematat per merlets. S’ha perdut. Torres tenien
major alçada. Fet íntegrament de opus quadratum. Aquest aspecta rudimentari
de la part baixa va fer pensar que era una muralla ibera (o d’altres). Però és
realment romana.
Torre de Minerva o de Sant Magí. D’aquí és d’on parteix la ampliació posterior.
En aquesta torre hi ha un relleu d’aquesta primera època (200 aC). Relleu
republicà més antic que es conserva fora de Itàlia. Només es conserva la part
inferior. Segurament es tractaria de Minerva (custos urbis: protectora de la
ciutat). A sota segurament hi havia una inscripció de la fundació de la ciutat.
De la primera fase conservem quatre torres. Torre del Cabiscol o del Seminari.
Al costat hi ha una porta molt estreta. Una porta és un punt de debilitat en una
muralla però si els enemics volen aprofitar aquell punt dèbil com a molt podran
entrar d’un en un: coll d’ampolla. També a la inversa: els soldats poden sortir
ràpidament sense obrir massa espai.
S. II aC (c. 150-125). Procés de romanització gens fàcils. No acceptaven pagar
els impostos als romans. Esclata conflicte. Guerres celtibèriques. Episodi més
conegut Numància. És en aquest context que la ciutat de Tàrraco s’eixample
molt, arriba fins els mar i engloba ja l’antic assentament indígena, arriba fins a
la canada. Perímetre d’uns 6 km de muralla. Ens queda 1,5 km aprox. Muralla
que no tenia exclusivament una funció defensiva. Augment notable de l’alçada
a aquesta segona fase (12 m, 6 d’amplada). Part inferior megàlits però dues
filas només. Al damunt opus quadratum. Busca reivindicar el prestigi de la
ciutat a més de defensar-la. Durant les guerres celtibèriques no es preveia que
Tarragona hagués de patir un atac. Vol demostrar la seva potència. D’aquesta
segona fase no hi ha cap torre. La torre és un element defensiu fonamental. Si
no n’hi havia vol dir que no s’esparava cap setge. (dibuix enllaç campus). Porta
monumental (dels Socors). Veiem una marca a la muralla d’una rampa que
servia per pujar a les parts altes de la muralla.
Muralla: dos paraments de mur. Nucli inferior sorra, fragments de pedra, totxo,
etc. I a partir de certa alçada toves. La major part de la pedra provenia dels
afores de la ciutat. Pedrera del Mèdol. A la pedrera en el punt central hi ha una
fita que indica fins a on arribava la pedra originalment.
Època Imperial. Renovació administrativa de Hispania. Nova Tàrraco: província
Citerior passa a ser la Tarraconensis, capital Tàrraco. La província Ulterior es
divideix en la Lusitania i la Bètica. Enlairament definitiu de Tàrraco. D’aquesta
època no s’ha conservat quasi res. Majoria de restes arqueològiques època
Flavia/Antonina. Vespasià: dret llatí a tots els ciutadants de la península, tots
són iguals. Celebració anual de Concilium Provinciae Hispaniae Citerioris.
Reunió dels representats de les ciutats de la província. Tenia lloc en un espai
de ciutat monumentalitzat. s.II: moment de màxima esplendor. Amb Septimi
Sever Tàrraco comença a perdre pes. Fi CPHC. Degradació que afecta a tot
l’imperi. 260 invasió franca. 476 caiguda de Roma.
Dos fòrums. Un de local, de colònia (part baixa). Evidències d’un temple. No és
el d’August, fa poc que se sap que estava a la part alta de la ciutat. Aquest era
el temple de la tríada capitolina (imitant a Roma). En la part alta el fòrum de la
província, l’acreditava com a capital. És on tenia lloc el CPHC. La part de sota
és la residencial, del poble. Part alta: part de representació. Es va construir en
terrasses a causa del pendent. En primer lloc hi ha un circ (època de Trajà), en
segon lloc gran plaça de representació (CPHC). Part més alta recinte de culte.
Recinte de culte de la part alta: fonaments dels temple d’August situat al mig de
la plaça. Plaça triporticada, temple al mig, devant una sala (funció
desconeguda), exedres als voltants. Contemporaneament a Roma s’estava fent
el templum Pacis: Gran tripòrtic, aula dedicada al culte de la pau, exedres
poligonals als costats. Mateixa estructura. Reproducció de nou de la capital.
Clipeus de Júpiter-Ammò. Culte que va promoure August. Mescla divinitat
romana/egípcia. Cara barabuda de Júpiter banyes pròpies d’Ammò. Decorava
l’entaulament del tripòrtic del recinte de culte. Fris continuu de medallons igual
que el for d’august de Roma. A través de les monedes veiem temple d’August.
Segurament es va fer en època de Tiberi. Temple octàstil.
Plaça de representació (CPHC). Molt gran. Cap plaça pública de tot l’imperi era
tant gran. La única a aquest nivell és la del for de Trajà. Galeries subterraneas,
a peu de terra i un pòrtic superior. No es conserva res de la plaça. Per salvar
els desnivells de les diferentes terrases es van fer escales. Es conserven dues
caixes d’escales. Edifici que serveix només per tancar les escales.
Tercera terrassa: Circ. A més de la seva finalitat lúdica també separava la part
alta de la part residencial.

26/11/14
Introducció al nou bloc
Moment molt indefinit que fa de unió entre el món antic i el món medieval. Fins
a principis del s.XX era un moment que no s’estudiva perquè era cosiderat
irrellevant. Ara s’estudia amb el nom d’antiguitat tardana. Fins els anys 70
(Peter Brown) no enfoquen el tema amb la nova perspectiva al món anglosaxó.
“El mundo de la antigüedad tardía” P. Brown. Arrel d’aquest llibre es fa una
exposició al Metropolitan de NY “The edge of spirituality”. Les analitza tenint en
compte els canvis que s’inicien en aquesta època. Alois Rigel al 1902 a Viena
comença a treballar qüestions d’aquest tema. Però no esté en compte al món
anglosaxó fins a P. Brown.
Dinastia dels Severs: Septimi Sever.
Primer emperador africà. Té a veure amb la seva força militar. Cap de les
legions. Àfrica en aquests moment és una de les províncies més importants. Ho
serà fins a la caiguda. Rebien molt menjar d’aquella zona. Va nèixer a Leptis
Magna (actual Libia).
Aquest període que anomenem Antiguitat Tardana no està clar quan comença
o acaba. Situarem l’inici amb Septimi Sever i el farem acabar a l’entorn de l’any
500. Hi ha qui la porta més a enllà. PDF al campus virtual amb emperadors.
La forma del món en aquests moments la coneixem per exemple per la Tabula
Peutingeriana que es conserva a la Biblioteca Nacional de Viena. És un rotlle
de pergamí en el qual hi ha la representació de les carreteres. Mapa de
carreteres de cronologia indefinida. És un còpia.
El que sabem ara és que el món romà estava organitzat a partir de Dioclecià en
quatre parts. Fa la última reforma. Cada quart de l’imperi estava dividit en
diòcesis (Hispaniae, Italia, Àfrica...). Roma amb Dioclecià deixa de ser la capital
de l’Imperi i es trasllada a Milà que serà capital fins el 402. Viennensis, Galliae,
Britanniae: capital Trier (Treveris). Pannoniae, Moesia, Tràcia: capital Sirmiu
(Sèrbia actual). Asiana, Pòntica, Oriens: Nicomedia. També important la ciutat
de Bizantium. Aquesta serà Constantinopolis. Roma cada vegada és una ciutat
més complicada, més població, ciutat molt difícil de gestionar. Al costat de les
intrigues de palau i del senat hi havia revoltes, protestes i una població
subvencionada per viure a Roma. És una cosa molt complicada, pocs mitjans.
Més o menys estabilitzades les fronteres la més inestable era la d’orient. Però
totes les fronteres assetjades d’una manera o una altra. A algunes zones hi
havia murs o fronteres naturals com el Rin o el Danubi. Comença a haver-hi les
anomenades invasions bàrberes tot i que el que volien normalment era arribar
a l’imperi per fer-se romans. Els germànics sabien lluitar per tant els feien
ciutadants si es feien soldats. (Principis del s.III fins a l’arribada de Dioclecià).
Exèrcit romà és mercenari. A la llarga el que passarà és que aquesta gent
s’integrarà. D’aquí que un africà pugui ser emperador.
Pagans: aquells que seguien el culte romà (pagans: camp). Era una religió
politeista. Amb els severs s’introdueix el culte al sol. Heliogabel: fill de
l’emperador i la seva esposa. L’emperador oficialment s’adhereix a una religió
monoteista. Al s. III dC el culte més important oficial a Roma era Mitraisme,
culta a Mitra Teodòcton. Els cristians vencent eleminaran tot això. 244: Pluti,
gran renovador de la filosofia antiga amb el neoplatonisme.
Al mapa de Peutingerina Roma i Constantinoble són dues deesses coronades.
Roma encerclada dins una rotlla, constantinoble al costat d’una torre i dalt una
escultura d’una divinitat pagana. Estem parlant ja del s. IV (posterior al 324
però recull informació d’abans del 79 perquè apareix Pompeia). Divinitat
pagana que representa la ciutat i al costat una torre amb la divinitat
(segurament és Constantí). L’imaginari cristià encara no ha traspassat segons
quins límits. Imaginari anterior a la oficialització del cristianisme. Capital oriental
fins el s. XV. Ravenna capital d’Occident del 402 fins la mort de Teodoric a
principis del s. VI. Roma en canvi apareix molt més gran perquè malgrat deixar
de ser la capital imperial formalment conserverà durant tots aquests segles (fins
el s. IX en que ja serà capital dels pontífex) Roma seguirà sent una capital
simbòlica. Les carreteres estaven pensades de manera radial des de Roma.
Cosa que Constantinoble no podrà fer mai. Roma seguirà sent doncs un centre
simbòlic de l’Imperi. Constantí va estar a Roma només tres vegades. La
segona i la tercera va anar per celebrar els seus 10 i 20 anys de regnat. Pasem
d’un món imperial en què les estratègies de qui està al poder tenen uns
paràmetres molt ben definits. August posa al dia les mateixes estratègies que
havia duut a terme Alexandre el Gran. Ara tindrem un canvi progressiu però
radical. Ravenna va ser l’última capital de l’Imperi a Occident. No té importancia
al mapa perquè Ravenna no és tan important perquè encara no habia estat
consolidada com a capital.
Formes de pensament en aquests moments. Arc de Constantí: encarregat pel
SPQR. Inscripció clara. Arc amb el qual Constantí celebra els deccennalia.
Constantí fa començar el seu regnat al 305 però en realitat no comença fins el
312 quan guanya. L’arc el fa al 315. Aquest emperador parla de la seva
capacitat associada a la inspiració divina però que no està definida (“Quod
instinctu divinitatis mentis”). Més tard diran que Constantí creà l’imaginari del
Crismó per vencer a Majenci. Està clar que quan va entrar a Roma no ho era
perquè no ho possa a l’arc. Però no sabem si ho va ser o no. Per què no
l’interessa possar si és cristià o no?. Constantí per ser emperador de tots els
romans en un monument oficial en aquest moment (315) no pot pendre part
d’una manera tant descarada sobretot tenint en compte que és la ciutat de
Roma. No ho farà ni a Constantinoble que era una ciutat nova. Per això no està
clar si Constantí era cristià o no.
Mitra matant un bou: relleu de finals del s. III. Culte de Mitra ve del culte al sol.
Serveix per garantir que cada dia el sol sortirà i es pondrà. Darrera de Mitra hi
ha el sol i darrera la lluna mab carro de bous. Té altres elements com un cranc i
una serp. Culte més popular de Roma (s. III-IV). Teodosi el prohibirà quan
s’instauri el cristianisme com a únic culte.
Plotí (203-270). 244 arriba a Roma. A partir del 254 comença a escriure.
Ennéades (6 blocs de 9 tractats): individu, món sensible, ànima, intel·lecte,
ésser, U. Es situa en la línia del món grec del platonisme. Base del pensament
medieval. Món que coneixem per tres principis: U, intel·lecte, ànima universal.
Tres formes. El que no fa mai és fer baixar la divinitat a terra. Metàfores de la
llum.
Cristians. Forma de pensament que s’acabarà imposant. No és la única.
Paraules que amaguen un seguit de conceptes al darrera (bàrbar, clàssic...).
Apunts dia 1 de decembre al full a mà

2/12/2014
Intervenció de Septimi Sever a Leptis Magna. Es situa a l’actual Libia.
Renovació de la ciutat.
1. Arc honorífic. Realitzat de manera contemporanea a l’Arc de septimi
Sever. Contrapunt. El de Septimi Sever és un Arc segurament creat sota
pressió de l’emperador però en aquest cas és clarament un arc
encarregat per Septimi Sever.
2. Nou fòrum presidit per una basílica.
Relleus es conserven en el museu de Trípoli. Tetrápila (arc quadrifront), es
situava a les cruïlles. Monumentalitzacció d’una cruïlla. Tant per les proporcions
ocm per la solució d’alguns elements com ara entaulament o timpà és bastant
original. La producció a les províncies sempre va tenir un punt d’originalitat
respecta a la metrópolis. Només en detereminades époques (s. I aC- I dC)
queden anul·lades per la potència que arribava des de Roma ciutat.
S’escampen certs models de producció artística malgrat que seguirà havent-hi
un corrent paral·lelament propi del lloc. Sobretot a orient. A partir de Trajà el
pes de les províncies respecte el de la metrópolis comença a crèixer. Al llarg de
tot el s. II es comença a veure. Es comenceran a crear dos àmbits: un molt
conservador a la ciutat de Roma, un pas per darrera del que passa en altres
llocs. Aquests llocs ja tenen més llibertat, no tanta pressió des de Roma.
Leptis Magna barreja de tipus oriental, africà i romà. El timpà amb punxes cap a
fora solució arquitectónica original. Progra,a decoratiu molt senzill carcanyols
victòries alades. Àtic conjunt de seguicis (concòrdia augustorum). Trobem
Septimi Sever i els fills, escenes de sacrifici... Escenes típiques d’aquests
monuments d’estat des de l’Ara Pacis. El que veiem aquí ja és una manera de
resoldre les figures i les escenes molt més semblant tècnicament al que
després identificarem l’escultura de sarcòfegs. Plec en negatiu.
Fòrum una mica posterior, anys 10 s. III. És possible que estiguès inacabat.
S’està reproduint pràcticament la basílica Ulpia. Basílica amb zona absidada
als extrems amb un corredor intern. Insistència en la referència que és Trajà.
Ho veiem en el arc a Roma i ho veiem aquí. Generalment tot els emperadors
busquen una legitimitat que no tenen i la troben en emperadors que els han
precedit i amb el qual més o menys hi ha certes afinitats. Trajà és un dels grans
emperadors que ja en aquest moments configuraven alguns dels valors de la
Roma en el seu màxim esplendor. Per tant no és estrany que Septimir Sever
utilitzi aquests paralels. La basílica ens conserva uns grups de relleus que
decoraven alguns dels elements i que presenten aquesta mateixa manera
naturalista excessiva. Naturalisme exagerat en alguns casos que també
s’allunya del corrent naturalista hel·lenístic que caracteritzava la producció
artística romana d’aquests moments. Traslladar amb nous mitjans d’expressió
una manera de concebre les obres més conceptual que naturalista. Al no ser
Roma tenen més llibertat en les obres oficials.
Sarcòfags
Obres excepcionals dins d’una dinàmica seriada. La gent tria entre els models
que hi ha. Llavors estn fetes abans de que qui les compra les encarrega (tot i
que hi ha excepcions).
Sacòfag dels museus capitolins. Peça de mitjans del s. III que ja podriem haver
trobat al s. II. S’anomena sarcòfeg de les estacions. Quatre personificacions
que flanquejen una porta que és la de l’Hades. Entreoberta, decorada amb putti
que trobem en cadascun dels quadrats. Barreja de plàstica hel·lenística (cossos
de les estacions) noves maneres més expressionistes de resoldre la
representació en què veiem figures se separen del fons de la mateixa manera
que les províncies a l’Hadrianeum. Capes resoltes mitjançant plec en negatiu
però aquests sarcòfeg s’assemblaria més a la columna d’Antoninus Pius part
de l’apoteosi. Les figures responen als paràmetres neoàtics, les compocions en
canvi comencen a ser extranyes. Representació naturalista però global si no
per parts. El conjunt es versemblant. És un sarcòfag bastant ordinari.
Sarcòfag Ludovisi
Estructurat en dos elements piramidals que flanquejen la figrua central molt
més evident i manifesta, un cavaller que és possiblement el difunt. Les part de
cadascuna de les figures ha estat treballada amb molta cura. Nivell de detall
molt gran. En lloc daproximar-nos al naturalisme ens en allunya. Retrat encaixa
perfectament amb els retrats de època d’anarquia militar i dels severs. Principis
de la segona meitat del s. III. Segurament era seguidor de mitra perquè porta
una creu al front. Molta profonditat del relleu. Manera molt expressiva de
treballar els rostres i tot. Parts treballades amb molt de detall. Plecs o altres
parts d’aquestes composicions en negatiu. Comencen a treballar en profunditat,
cap endins. Es l’espectador qui accepta o no la figuració. Volen estalviar-se
coses com explicar que un és més important que un altre, el faran més gran i ja
està.
Sarcòfag d’Acilia que té una cronologia anys 50-60 s. III com la resta. És un
sarcòfag realitzat possiblment epr un taller asiàtic a Roma. Això es conclou per
la forma de banyera del sarcòfag. També s’anomena lenós. Tornem a trobar
maneres de tractar molt diferent unes parts i unes altres. Des del cap fins els
peu ens trobariem tre maneres diferents. Caps són com retrats excepte un
personatge amb cabells curts i es va fer la proposta de que és l’emperador
Gordià III (238-244) però no està clar. La resta són rostres tipus filòsof. Hi ha
qui diu que és una escena del matrimoni (unió de les mans dretes) i hi ha qui
diu que es tracti d’una processor consular (processus consularis). Cerimònia
que es feia un cop escollit el cònsul. Els personatges de l’altre banda eren
femenins però no s’han conservat. En tot cas es tracta d’un seguici que ocupa
tota l’alçada del sacòfag. Rostres aparentment naturalistes, caràcter
exclusivament decoratiu dels vestits dels personatges, no podriem reconstruir
el cos dels personatges sota els vestits. Embolcallen les figures, treballats com
a incisions en la superfície del marbre. En la forma dels peus veiem com
comencen a possar-se quasi de puntetes.
Sarcòfag amb muses de la vil·la Celimonana.
Cinc muses a la cara anterior, la única que té rostre és Euterpe que porta un
aulòs. Totes elles acompanyades del seu atribut. En els laterals hi veiem un
grup de dues muses acompanyant un filòsof. Al fons arcs amb columnes.
Pràcticament l’autor s’ha limitat a fer un seguit de perforacions però que crea
un efecte de puntilles sobre una superfície. Són incisions sobre un plà. L’efecte
creat és una ficció d’uns arcs amb decoració vegetal. La roba de la musa està
també incisa en la figura (plecs negatius), s’ha prodecit de la mateixa manera
que en els arcs.
Sarcòfag de la Annona (270-75)
La Annona és la distribució finançada de pa a la ciutat de Roma. Aquest
sarcòfag s’anomena així perquè una figura porta a la mà de la cartilla per retirar
el pa del dia. Segurament és una personificació. Al costat un personatge sosté
un far a la mà. Identificat amb la ciutat de portus (la que hi havia a l’altre costat
del riu on hi havia Òstia). Ciutat portuaria relacionada amb el port de Trajà (es a
través on arriba el blat de la annona). A l’altre banda Àfrica, l’abundància amb
la cornucòpia i al mig una destrarum iuntio (matrimoni) amb la concòrdia al
darrera. Per tant escena de la vida privada d’un personatge. Personatge de
bastant nivell perquè es fa retratar amb la seva esposa més les
personificacions d’allò que el va fer important en vida. Llavors es pensa que era
el prefecte de l’Annona en època d’Aurelià. Per ordre d’Aurelià incrementa la
quantitat de pa diari. És molt freqüent que en els sarcòfegs es retrata al difunt.
Personificacions naturalistes que ens aproxima a canons clàssics. Però la
cortina del darrera, vestits de la parella, etc tipus de representació està utilitzant
unes tècniques que comencen sumar un seguit elements per crear un efecte
determinat (més conceptual) en realitat, la suma d’aquests elements no ens
reporta un element real.
La Tetrarquia
Arribada de Dioclecià canvi administratiu important. Presència de quatre
governants que contemporaneament s’ocupen de l’administració de l’imperi
(dos cèsars, dos augustus). Durada breu, Dioclecià dimiteix al 305 per deixar
pas als altres. L’autoritat que concedien a Dioclecià i mantenia coesionat
aquest experiment amb Dioclecià desapareix. Nova sèrie de lluites pel poder
similar a l’anarquia militar. Tot plegat acabarà amb l’impossar-se progressiu de
la figura de Constantí com a poder unipersonal de nou.
La ciutat de Roma ja té la muralla. Una de les primeres actuacions de Dioclecià
serà la recontrucció de la cúria. Terme que s’apropia l’esglèsia però fa
referència a un lloc de reunió del senat. En les últimes revoltes de la ciutat de
Roma l’antiga curia es crema. Poder relatiu ja que la cpaitalitat de Roma ha
desaparegut. La curia passa a tenir un poder municipal. No deixava de ser
l’essència de l’estructura de poder del món romà. Edifici ocupa exactament el
mateix espai que la curia que havia construit Cèsar lligada al seu forum. Edifici
simple, a l’exterior les restes de decoració ens indiquen que estava revestit en
plaques de marbre. A partir de cert nivell hi havia un fals carreuat d’estuc. A
partir del s. VI es converteix en l’esglèsia de Sant Adrià. Anirpa transformant-se
fins a la darrera forma barroca que serà desmantellada per recuperar la curia
que s’havia respectat. De la curia conservem les portes originals. No estan en
el seu lloc original, traslledades per Borromini a Sant Joan del Laterà (catedral
de Roma). Interior fruit d’una reconstrucció (bust de pórfid) les grades en que
es possaven les cadires que servien perquè els senadors s’asseguessin.
Paviment opus sectile. Nombre de senadors va anr variant segons les èpoques.
Dioclecià va voler intervenir aquí per una qüestió simbòlica: representava el
poder institucional a Roma. La gran intervenció de Dioclecià a Roma són les
termes més grans que mai s’havien construit. A la trama urbana diferents
elements. Termesde Dioclecià ara són una esglèsia (Porta dels Àngels). Fet
d’haverla recuperat com a esglèsia que en garantirà la supervivència. L’espai
centra, del frigidari és una estructura idèntica a la de les termes de Caracal·la.
Projecte del s. XVI en part atribuit a Miquel Àngel que fa una proposta però no
la portarà a terme. Com en altres edificis antics aquí la intervenció és senzilla.
Una part important dels elements que ja existien no cal tocar-los perquè ja
estan d’acord amb l’estètica de l’edifici nou. Espai transformat molt
posteriorment en esglèsia perquè és aquesta forma de frigidari la que ens
donarà un nou tipus de basílica. No serà aprofitat fins aquests moments per als
edificis de culte cristià.
Pel que fa a les termes parteix de les de Trajà però desplaça l’edifici termal a
l’espai central d’aquest gran recinte. Trajà i Caracal·la desplaçades cap els
costats llargs. Tota la resta es converteix en nexos per aquest centre termal. Es
van començar a finals del s. III i no s’acabarn fins al final del mandat de
Dioclecià 305-306. Aquest edifici el conservem en part i s’ha fet un estudi de la
capacitat. Asistència d’unes 3000 persones.
Amb la tetrarquia per les característiques pròpies d’aquest nou tipus de govern
fem un pas més en aquesta conceptualització. Això arriba a la retratística
oficial. Tots els emperadors respecten dos principis bàsics que des del s. I aC
s’havien respectat sempre: retrat més o menys naturalista sempre reflecteix
alguns trets que permeten identificar el personatge (característiques físiques
del personatge), la idealització del personatge juga amb els elements de
referència que sostenen el poder del personatge (Julio-Claudis s’assemblen a
August tot i que cap era descendent d’August). Això es respecta fins aquesta
època dels tetrarques. En pòrfir només pdia encarregar escultutres
l’emeprador. Com que son quatre i s’abracen, és una escena de concòrdia dels
governants tot i que és difícil veure qui es qui. Barret que es va possar de moda
a partir de Dioclecià. Els tetrarques aparèixen amb això i altres atributs però no
són identificables. Vestits de militars sostenint l’espasa. Atributs de poder,
elements que ens indiquen que són emperadors. Com que ho són tots quatre
són indistints. Això és revolucionari.

09/12/14
L’art és més conceptual que no pas descriptiu. El que tendim a pensar és que
les coses són així per la decadència de la època (no hi ha mitjans). Això té un
problema i és que tot plegat parteix d’una base de superioritat d’un occident
que només acepta les coses fetes de manera correcta a la manera de fer
d’occident. Maneres de conceptualitzar: sumaria (simplificar), “hiperrealista”
(gran detall en les parts però no en el conjunt o la composició).
La tetrarquia
Angle del tresor de la bbasílica de Sant Marc de Venecia. Retrat dels
tetrarques. Estan a Venecia perquè a una creuada en lloc d’arribar a terra santa
van quedar-se a Constantinoble. S’ho van carregar tot i es van emportar moltes
coses (1204). Capitell d’una basílica ha arribat a Barcelona (Sant Just i Pastor).
Eren escultures enganxades a dues columnes (dos tetrarques per columna).
Un de les escultures va perdre un peu i aques peu ha estat trobat a Istanbul.
Veiem dos militars, un amb barba, l’altre sense, el que porta barba abraça a
l’altre. Al vaticà conservem dues peces semblants més petites. Segurament
serveixen per representar la concòrdia entre els tetrarques. La tetrarquia era el
govern de quatre. Segurament cadascún d’ells van fer escultures en la seva
àrea d’influència en que es veu com eren. Aquí s’ha representat de manera que
no els poguem distingir entre ells: salt qualitatiu (des de Alexandre el Gran el
retrat tendeix a ser fisionòmic; per identificar el personatge, no realistes).
Com a molt un té barba, l’altre no, el que porta barba és el que abraça (criteri
d’edat). Barret i capa, vestits, espasa, tot i gual. Manera oficial de representar
personatges reunits per a dirigir l’imperi en igualtat de condicions amb
subalternitat. D’aquesta manera podem explicar aquesta no-diferenciació. Quan
desaparegui la tetrarquia això també desapareixerà, Constantí tornarà a ser
repersentat a la manera anterior per tant és un fet puntual. Dioclecià al 305 va
deixar de ser emperador i se’n va anar.
Al forum Dioclecià construeix un monument que apareix representat a darrera
dels relleus de Constantí. Es veuen columnes on es representen deus. A la
base es veu com al 303 es celebraven els vicennalia de Dioclecià i els
decennalia de la tetrarquia (tot i que tocaria més tar). Es fa esment només als
deccennalia. Victòries alades amb escut, vençuts a la part baixa, processor que
acaba en una lustratio (suovetaurilia). Tret de les cares de les victòries que
sobresurten una mica la resta està treballat amb plec en negatiu. El cap és el
que crea la imatge, ho recomposem sols.
Després al 305 Dioclecià se’n va. Se’n va a Split, al costat del mar. Residència i
darrera mausoleu i temple de Júpiter. Vil·la de repòs, fortificada. Es conserven
entre 160-190 m. De costat. Muralla que dona al mar: mur del qual encara
afloren elements de l’entaulament. Arcs serlians creats pels entaulaments.
Accés directe des de la plaça porticada principal del conjunt. Es conserven les
portes. Porta Àurea, de Ferro i d’Argent (noms arqueològics). Porta Àurea: cinc
níxols per cinc estatues (Júpiter i tetrarques, com al monument dels
deccennalia). No conservem les escultures.
Rotonda/Vestíbul. Plaça porticada d’accés a la residència: un pòrtic cap al
mausoleu, l’altre cap el temple de Júpiter. Van ser transformats en catedral i
baptisteri. Escales que baixen a la façana de mar. Rotonda tanca la part
porticada que hauria donat accés a la zona residencial.
Basílica hipetral: té especte de basílica que li falta teulada però en realitat és
una plaça porticada. Façana amb arc serlià.
Mausoleu (ara catedral): estructura octogonal, pòrtic sense coberta (no se sap
si hi va haver o no). Custodiar la caixa amb el cos de Dioclecià al centre
segurament. No es va canviar l’estructura al fer-se esglèsia. Dos nivells.
Temple tetràstil de Júpiter amb esfinx (ara baptisteri). Pròtir ha estat destruit.
Disposició tradicional del que és un temple.
Pràcticament tots els tetrarques que van podir van construir-se una o diverses
residències. Una altra és la de Gal·leri Tessalònica. Conservem moltes restes
arqueològiques (part de l’hipodrom, espais de residència...). Els únics elements
d’empeus és la rotonda (actualment esglèsia) que era un mausoleu i l’arc de
Gal·leri.
Mausoleu estructura centralitzada. Diàmetre 25 m. Bastant gran. Conservem
gràcies a ser esglèsia ara. Comunicat per una via porticada amb un tetrapilon.
Culminat amb una cúpula. Arc col·locat perpendicular al mausoleu. El que va és
monumentalitzar la via Hegnatia. Comunicaria des del port de Brindisi des d’on
zarpen les naus, via atrevasaria tots els balcans fins a Constantinoble enllaçant
les terres orientals. Durant un temps va ser transformat en mesquita. Estructura
massisa amb deambulatori extern i espai central. S’hi accedeix per obertures al
mur. Espais de transició decorats amb mosaics. Programes decoratius tant
mur. Espais de transició decorats amb mosaics. Programes decoratius tant
cristians com pagans ens mostren decoracions de les parts altes de mosaic
però sense inclinar-se per cap fet religiós.
L’arc era un tetrapilon. Podem reconstruir el programa dels relleus perquè fan
referència a les guerres contra els perses. Relleu de concòrdia entre els
terarques (Gal·leri fent ofrena acompanyat d’ells). Pla de fons i pla principal.
Majenci (últim tetrarca occidental). Té la particularitat que entre el 306-312
Roma tornarà a ser la capital. Fet pràcticament privat. Desmantallament de la
tetrarquia (Gal·leri i Constanci Clor al 305 augustus oriental i occ, pujen altres
dos cèsars). Inmediatament Constanci Clor mor, les legions nomenen al seu fill
Constantí, el fill de Maximià Herculi s’enfada i s’autoproclama August.
Comença un problema. Majenci fill de l’August Occidental, recolzament del
senat de Roma i de la ciutat. Capital seguia estant a Milà però breument Roma
serà presunta capital (306-312). Majenci intervé molt a Roma. Es concentra en
la zona del fòrum, al costat de l’Arc de Titus. Restaurarà el temple de Venus i
Roma d’Adrià. Nova basílica i nou temple.
Basílica original, no tradicional. Tradicionalment espai central amb espai
circundant. Majenci agafa la forma del frigidarium (termes) i ho fa basílica.
Estructura que funciona bé com a basílica, capacitat d’acollir molta gent.
Dislocació d’una estructura i canviar-la de funció. Accés de manera longitudinal
a través del costat curt mentre que tradicionalment s’hi accedia pel costat llarg.
Escultura de Júpiter o del sol invicte. Formada per peces de materials diferents
(entre 10 i 12 vegades més gran). Conservem una part. Estructura lluminosa.
Al costat de la basílica temple dedicat a Ròmul. Conservem l’estructura, portes
originals de bronze. Forma d’exedre. Constantí es caracteritzarà per intervenir
en quasi totes les obres de Majenci de tal manera que passesin a ser
asociades al nom de Constantí. Primer cas que coneixem de reutilització d’un
entaulament d’un altre temple: passa a ser una llinda en lloc d’un entaulament.
Reutilització constant d’elements arquietctònics per a una funció similar per la
que havien estat pensades (Típic Constantí).
Al afores Majenci es construeix una residència. Aquesta va associada amb un
circ, el circ de Majenci. Es conserva bona part de la cavea, murs i altres
elements. Al costat un mausoleu que dedica al seu fill Ròmul. Torna a ser
estructura centralitzada circular però sobre un pedestal.
Arribem al final de la tetrarquia. Constantí estarà obligat a conquerir Roma
(312) per superar a Majenci. Primera vegada que trepitjarà la ciutat de Roma.
Una de les tres vegades que hi estarà en la seva vida. Hi estarà per algun fet
rellevant. (Conquesta, decennalia i vicennalia). Tetrarquia de manera oficial no
acaba fins els 324. Fins aleshores campanyes que farà Constantí per acabar
de destruir als tetrarques. A Milà (capital) casarà la seva filla Constanza amb
Licini (tetrarca). Edicte de Milà: tolerancia respecte a les religions que es
practiquen a l’imperi, inclosa la dels cristians.
Intervencions de Constantí a Roma seran limitades. Ciutat de Roma el fet
cristià a partir dels 313 tolerada ha guanyat espais i visibilitat. Fins a l’Edicte de
Milà cristianisme cap monumentalitat (periòdicament represalies contra els
cristians, confiscaven bens i en segon lloc perquè al ser una religió popular
amb escasa representació a les classes altes era una comunitat humil). Amb
Constantí canvia.
Intervencions per usurpar la obra de Majenci (manera civilitzada de damnatio
memoriae). Passa amb la Basílica nova (que havia fet Majenci). S’hi accedia
per un costat curt i devant escultura a una zona absiada. Constantí crea un
altre accés pel costat llarg des de la via Sacra (tradicional). En correspondencia
construeix un absis al costat oposat però respecta l’escultura de la divinitat. La
transforma en un retrat d’ell mateix. Una part feta en marbre i una altra part
(vestit estuc o bronze). Rostre mostra signes clars d’haver estat retreballat. Es
veu sobretot pels cabells i la front. És freqüent retreballar retrats. També ho va
fer amb el colòs de la domus aurea de Neró. Costat del rostre més gran que
l’altre pel nou accés: el punt de vista ja no era frontal si no lateral. Escultura feia
12 m. Deforme, pensada per ser vista des de molt lluny. Trets exagerats però
ningú dubte que és Constantí: cara identificable de nou. Nova voluntat. Amb
Constantí tornem a entrar en el joc de les semblances dinàstiques. Cap de
bronze que sembla també Constantí o el seu fill. Podria ser d’una estatua
eqüestre molt gran o el cap de subtitució del colòs de la domus aurea de Neró
(334). Alt nivell de detall.
15/12/14
Escultura de dimensions col·lossals. Feta de diferents materials (estuc més
metal i marbre). Retreballada en época de Constantí. En origen un Júpiter o sol
invictus que precidia la basílica de Majenci. Constanti construeix un nou absis,
canvia la orientació de l’edifici i passa a ser vista lateralment. Això és el que
justifica que hi hagi una certa desproporció. Cabells estranys, front petit:
retraballada no sabem fins a quin punt. Escultura d’una divinitat que deixa de
ser-ho per passar a ser una escultura divinitzada de Constantí retreballant el
rostre. Fer això era típic, s’havia fet sempre. Escultura cinc vegades més gran
del natural per ser vista des de lluny. No té les mateixes característiques que
els bustos normals, és caricaturesca, faccions exagerades de tal manera que
un les percebi correctament des d’una certa distància.
En funció de què vull dir trio una manera o una altra. No és una qüestió d’atzar
o de decadència. Forma adeqüada al missatge que jo vull enviar. En aquest
cas cal que quedi ben clar qui és l’emperador. No hi ha dubte que es tracta de
Constantí perquè tenim les mateixes faccions que amb altres escultures.
Exemple: cap de bronze del 330. Més petita, mateixos trets característics. Per
tant en aquesta época el retrat serà fisionòmic no tan idealitzat. El dubte és si
es tracta de Constantí o Constanci II fill de Constantí. S’assemblen molt. Aquí
tornem a estar amb una escultura reaprofitada. No sabem si és el colós de
Neró o una escultura eqüestre de Constantí que hi havia al costat de l’arc de
Septimi Sever. Conservem tres elements el rostre, la mà... Cap doble de gran
que la escultura eqüestre de Marc Aureli. Aquesta cara ha estat reaprofitada
per tant podria ser el colós de Neró. No està clar doncs si es escultura eqüestre
o emperador com a sol invicte. Bronze sobre daurat. Tant en la de pedra y la de
bronze s’han exagerat elements però hi ha un gran naturalisme. Aquest tipus
d’escultura conviu amb la més idealitzada.
Arc de Constantí. c. 315
Es troba al costat del Colisseu. Ens possa devant de totes aquestes
contradiccions de la época. És un arc anterior reaprofitat. Relleus conflictius
perquè mostren contradiccions. Inscripció: senat dedica l’arc a l’emperador, es
parla de les capacitats de l’emperador i la inspiració divina (no especifica cap
divinitat concreta). En una altra inscripció sen’s parla de alliberador de la ciutat i
fundador de la pau. No està clar.
Fins a finals del s. XX no s’havia certificat que no és un arc fet en época de
Constantí si no de l’emperador Adrià. Sigui pels motius que sigui es decideix
que serà l’arc sobre el qual intervindrà el senat per fer-lo de Constantí. L’arc té
unes característiques similars a l’arc de septimi sever. Parc de dalt de les
columnes pinacles amb soldats. Àtic amb quatre relleus al costat i quatre en un
altre. Un relleu per costat, inscripció, quatre pressoners a cada banda, fris que
recorre els costats, quatre medallons a cada banda, dos relleus a l’interior i dos
medallons laterals. Collage escultòric. Únics elements originals serien els
quatre medallons de cada banda (d’Adrià). De Trajà quatre relleus, un a cada
costat de l’àtic i els altres dos a l’espai central i les quatre figures de presoners
dacis a cada banda. De Marc Aureli quatre relleus més per banda a l’àtic. De
Constantí és la resta.
Relleu sota la inscripció fundador de la pau. Escena d’adventus procedents de
l’arc del fòrum de Trajà. Relleu característiques del primer quart del s. II d.C. En
tots els casos les escenes tenen a veure amb campanyes militars. En aquests
cas contra els dacis. Tondi: peces originals de l’arc. Ritual de partida per anar a
caçar (els únics no militars) i al següent ofrena de l’emperador a silvà déu de
bosc. Tondi escenes de cacera. Cas bastant excepcional, sempre s’han
interpretat com la manera portada a l’extrem de reflectir aquesta tranquilitat,
pacificació absoluta, abundància vinculada a la pau. Discordant amb la resta
però es van respectar segurament perquè Cosntantí també és fundador de la
pau que portaria de nou un món com aquest. Part superior hi ha inscripcions
que fan referència als decennalia i a l’altre banda s’hi afegiran referències als
vicennalia.
Relleus de Marc Aureli: coronen l’àtic. Escena de adlocutio. Rostre retreballat
per donar-li la cara de Constantí. No sabem d’on venen aquests però cap dubte
de que parlen de campanyes militars. Flanquejant aquests relleus escultures de
presoners dacis del fòrum de Trajà.
Parts de Constantí: carcanyols, tondi laterals (sol i llun) i fris continu. Aquest fris
que ens mostren els fets militars que es volen remarcar i caracteritzen la
presencia de Constantí a Roma. Setge de la ciutat de Verona. A la part baixa
dels tondi veiem la oratio (després de la lluita contra Majenci l’emperador
s’adreça a la població de Roma). Finalment escena de l’argitio (moment en què
es distribueixen les riqueses asociades al botí capturat dels vençuts).
Segurament està molt pensat i les escenes també. Missatge directa contra una
classe diriget de Roma que és la que havia fet costat a Majenci però que
accepta el nou emperador i es beneficia de la largitio del nou emperador.
Missatge de més llarg avast: Constantí amb aquesta tria queda associat als
tres emperadors (Trajà, Adrià i Marc Aureli) mítics de l’edat d’or de l’imperi.
Queda associat com a quart emperador de l’edat d’or i fundador de la nova
gens Flavia (segons flavis). La gent de Roma ho podia acceptar?. La cultura
romana estava abocada en un cert sentit a que cada element tingui plástiques
diferents. Culminació conceptual de la producció artística caracteritzarà l’art
d’aquí en endevant.
Basilica Salvatoris, c. 324
Crist va ajudar a Constantí a vèncer a Majenci. Un cop pacificat l’imperi
Constantí compleix el seu vot a la divinitat com havia fet August i construeix
una basílica. Majencia també habia construit la basílica nova amb una escultura
del sol invicte. Aquesta basílica de Constantí tenia com a divinitat Crist. Actual
Sant Joan de Laterà. Sabem poques coses sobre la basílica nova, no deixava
de ser res més que en compromís entre l’emperador i la seva divinitat
protectora dins d’un context de religió molt ric i amb moltes possibilitats. Cada
emperador havia triat la seva divinitat. Les úniques ofnts que en parlen són
Eusebi de Cesarea que fa una vida de Constantí i una història eclesiàstica. Era
un bisbe arrià, necessitava guanyar-se a l’emperador, no és de fiar, ha
dintentar esborrar el seu passat arrià. Es poc fiable també el document de liber
pontificadis: registre del s. VI en el qual es recullen les vides de tots els pontifex
des de Sant Pere. Lo anterior al s. VI té poca fibilitat. Arriba fins el s. XIII perquè
s’encarrega de la producció vinculada als papas a Roma. Amb Constantí hi
havia papa però és una figura poc rellevant, el que fa coses és l’emperador.
Cita les basíliques que va fer Constantí. Parla d’aquesta i explica el que hi
havia.
La basílica es conserva (Sant Joan del Laterà) però hi ha hagut reformes
(Borromini recobreix l’edifici antic amb una nova decoració i cambia l’espai
completament. Nova decoració de l’absis en mosaic. Absis destruit i refet al s.
XIX traslladant el mosaic teòricament però no es va fer bé tot i que reproduint la
decoració. La decoració anterior al s. XIII fos la que fos no era anterior al s. V.
Cap edifici Constantinià tenia decoració icònica.
Aquesta basílica està a un extrem de la ciutat. No volia ofendre a ningú
construint al centre de la ciutat. No volia tensar la situació amb la ciutat de
Roma i trencaria el principi d’un emperador per a tots els romans siguin
cristians o no. Aquest enfocament ja no se sosté perquè al centre va construir
una capella en la que se celebra per primera vegada el nadal. Els cristians eren
tant romans com els altres romans. Per tant un temple a la divinitat dels
cristians no havia d’aixecar cap suspicacia. El temple està construit en lloc de
es castra nova equituum singularium (caballeria de Majenci). Aquesta caserna
va ser arrasada per construir el temple a la divinitat que havia permès destruir
l’exèrcit de Majenci. Per aquí hauria d’haver estat l’escultura eqüestre de Marc
Aureli. Es va identificar aquest emperador amb el fundador de la basílica
(Constantí) cosa que va fer que se salvés fins a l’actualitat.
Pensem que és anterior al 324 perquè només va donar propietats d’occident.
Més tard va vencer a Lisini i per tant va passar a ser emperador de tot l’imperi,
també d’orient.
Basílica és un tipus d’edifici per a fer-hi reunions amb diferentes finalitats. Els
temples romans no eren un lloc de reunió. Espai de reunió dedicat a una
divinitat com havia fet Majenci. Tindrà decoració luxosa però sense icones.
Opus sectile. Cobertes de fusta. Absis per possar de relleu a la divinitat per tant
fons daurat amb marbre i mosaic. És la primera vegada que els cristians tenen
un espai públic d’aquestes dimensions per tant no sabem si el mobiliari
posterior estarà d’acord amb el que es va fer a l’inici. A sobre l’estructura
metal·lica Crist com a magistrat flanquejat dels apostols i a la part que miraba
l’absis Crist entronitzat amb quatre angels. La curia era l’única que podia
accedir a la zona de Crist entronitzat envoltant de quatre àngels. Espai de cinc
naus segregat. Primera esglèsia. Comunitat passa de la semiclandistinitat a la
oficialitat. Amb el pas del temps això complicarà la relació entre els fidels.
16/12/14
Procedeix de l’arquitectura civil i en aquest moment passarà a configurar la
primera forma del que a partir d’ara seran els temples cristians. La linia que
separava civil de religios en el món romà era molt dèbil. Si recordem la basílica
de Majenci en principi té funcions civils però té pràcticament les mateixes
característiques d’aquesta inclosa l’escultura de la divinitat a l’absis original. No
deixa de ser un edifici monumental per a la comunitat cristiana, el primer.
Característiques imperials, molt gran. La resta de la decoració era anicònica. La
única figuració es concentrava en aquest festigium del qual conserve les
columnes de bronze daurat i que tal i com ens diu la descripció en origen
presentava decoració escultòrica. Crist amb cadira plegadissa envoltat per
apostols que mira cap a la nau. Mirant cap a l’absis un Crist entronitzat envoltat
per quatre angels. El que es veu des de la nau no es veu des de l’absis. Per
tant els programes escultòrics són diferents. No hem d’oblidar que qualsevol
edifici té una part pública i unes zones d’accés restringit. L’esglèsia està
comparimentada en diferents arees. La zona central (cor) només hi té accés el
clergat. Fora del cor té accés qualsevol persona. El crist entronitzat només el
veia el clergat. El crist magistrat en canvi ho podia veurem tothom. Això s’anirà
sofisticant amb el pas del temps. Crist com a emperador no pot ser el Crist que
veu tothom.
Basilica Sancti Petri, inic. c. 330
(Sant Pere Apòstol). Es va fer en el temple d’Apol·lo i és el lloc on havia estat
enterrat Sant Pere. Fora de la ciutat tenim els cementiris. Per tant és llògic que
un edifici per a Sant Pere on es conserva en cos ha d’estar fora de la ciutat.
Les tombes per als romans són inviolables, no es podia traslladar el cos. És
una esglesia de la qual tenim poques dades antigues. En el moment és un
edifici de normal promoció de l’emperador. No té més importància, no era res
excepcional. Són les conseqüències d’aquestes construccions el que fa que
semblin intervencions excepcionals.
Podem suposar que es comença a construir cap el 330 i que es debia acabar al
350. No el conservem però el coneixem prou bé. Va ser substituit al s. XVI per
l’edifici actual. Era l’edifici més gran que hi havia a Roma en aquells moments.
Era una estructura de 120mx66. Precedit per un atri, una plaça porticada la
qual s’accedia mitjançant una triple porta. Hi ha un desnivell notable del terreny.
No deixa de ser l’estructura que trobem per exemple al forum de Trajà. S’ha
canviat la orientació i la basílica és molt més gran que la plaça que s’adequa a
la façana però no és una gran novetat. A la basílica de Majenci ja veiem un
canvi d’orientació. En realitat no és cert que es fes al temple d’Apol·lo. L’edifici
es construeix per sobre la via Cornelia al lloc on presuntament havia mort Sant
Pere que era el circ de Neró. És aquí on la tradició cristiana situarà el lloc de la
crucifixió de Sant Pere. Sant Pere no era ciutadà romà per tant com a deliqüent
podia morir a la creu. Tot i que això és bastant inversemblant. EL cos havia
estat traslladat a la necròpolis que flanquejava la via Cornelia. Es va construir la
basílica destruint part del circ i part de la necròpolis. L’absis serveix per a
centrar la tomba. Més endevant serà molt recorrent com a solució.
La necropolis estava formada per petits panteons familiars que tenen una
estructura exterior que identifica la tomba i unes escales que permeten baixar
abaix. Una d’aquestes tombes és la que s’identifica com a tomba de Sant Pere.
S’anomena el mur vermell. L’edifici creix i es concep entorn a una tomba. Petit
edicle en un mur que es modifica perquè quedi com a monument aïllat. El
monument antigament sobresurtia, no estava sota terra. A finals de. S.VI tota
aquesta zona serà transformada. Les modificacions han deixat la tomba a sota
per poder-hi possar l’altar a sobre. En aquest cas l’altar estava devant.
Les columnes eren helicoidals amb vinyes. A sobre una mena de pèrgola que
tanacava la zona de l’absis. Per darrera de la tomba s’hi podia passar perquè
es visitava, era un lloc de peregrinatge. Conservem les columnes (8) que
monumentalitzen els balcons que hi ha als pilars de Sant Pere del Vaticà.
Aquest edifici podria semblar una novetat però les tombes dels herois ja eren
això. Coses que ja existeixen es concentren en la monumentalització d’una
tomba.
Sant Pere del Vaticà no era res més que un cementiri monumental. La tomba a
l’absis, la basílica darrera i entre una l’altre un transepte, nau de separació. A la
basílica hi havia altres tombes. És doncs un cementiri covert on es feia el
mateix que a altres cementiris, celebrar la mort del difunt. Celebracions que
sorgeixen dels romans pero que pasen a formar la liturgia cristiana. Transepte
doncs espai per separar tomba monumental de la resta. També fora hi havia
altres tombes i mausoleus vinculats a la tomba principal. Més tard perdrà l seva
funció de cementiri. Construcció de maó amb suports monumentals escultòrics.
Normalment en aquesta època són elements reaprofitats. Són estructures
relativament senzilles perquè no presenten cap problema d’estàtica, només cal
suportar el pes d’una coberta de fusta. Les cobertes són de fusta perquè és el
tipus més sofisticat, car i luxós. En aquest cas no és cassetonada, són bigues
de fusta com Sant Joan del Laterà.
Basílica construida en el palau cesorià, Basílica de la Santa Creu de Jerusalem
(fusta de la creu de Crist). Palau que era de la familia imperial, residència de la
mare de Constantí, Helena. Torna a ser un cub de maons amb un absis a
l’extrem. El palau tenia sales i es va aprofitar una d’aquestes sales per
convertir-la en la sala en que l’emperatriu guardarà un tros de la creu portada
de Jerusalem. Al Concili de Nicea es va fer una expedició amb Helena i el bisbe
Eusebi als loca sancta. Llocs que havien estat l’escenari dels fets. Vespasià i
Titus a l’any 70 conquereixen la ciutat i l’arrasen per tant no queda res, la
converteixen en una ciutat romana. La comunitat cristiana pretenia recordar el
lloc on havien passat les coses. Es troben llocs. Una part del votí que es porta
l’emperadriu un tros de la fusta de la creu, uns claus, etc. Dignifiquen aquests
objectes en un espai singular però clarament privat. Sembla que això comporti
la cristianització de Roma però no és així. Era normal que l’emperador fos
agraït amb la seva divinitat redilecta igual que August va fer amb Apol·lo.
Santa Anastasia és una capella privada que va fer també Constantí. Primer lloc
on se celebrarà el Nadal i estava al palau imperial.
Les altres intervencions que tindran lloc en aquests moments (330) seran en
part auspiciades per la familia imperial i en part perquè la comunitat cristiana
pasava a l’existència pública. L’altre aspecte que es monumentalitza seran els
cementiris. Les catacumbes havien estat una solució econòmica. Ara no cal
tenir una solució econòmica perquè l’emperador dona diners per al
manteniment de l’edifici. Per tant passem a solucions menys econòmiques,
monumentalització. Tots a fora la ciutat. Són el que s’anomenen com a
basíliques circiformes (amb forma de circ). Són cementiris amb una tipologia
basilical i forma de circ. Estructura tancada pels costats però amb un costat
semicircular com a deambulatori. Aquí no hi ha altars, no és una esglèsia, si de
cas els altars són les tombes dels enterrats.
Basílica circiforme (torpi natara?)
És una basílica amb un dels seus costats semicirculars, pilastres que
segregariaen l’espai deambulatori que l’espai central. Veien a recordar-ne la
memòria en el dia de la defunció. A la manera romana, banquet sobre la tomba.
Alguns d’aquests cementiris importants al costat es colocarà alguna tomba de
prestigi com és el cas. En aquest cas seria una basílica de 65x30, molt més
petita. Mausoleu circular. En el mausoleu acaba sent enterrada Santa Helena al
329. Aquesta era la tomba per Constantí en realitat (pel sarcòfeg, preparat per
a un militar i de porfid un militar emperador). Aquest mausoleu és molt més
gran que la basílica. El cementiri neix com a cementiri militar. Constantí serà
enterrat a Constantinoble. Al sarcòfeg caballers per sobre dels vençuts.
Basílica circiforme Santa Agnés
Presencia d’un altre mausoleu imperial. Basílica vinculada a les catacumbes de
Santa Agnés a la via Nomentana. Primer la basílica amb el mausoleu es
construirà allà on hi havia el cementiri. Monumentalitzem la superfície d’aquest
cementiri. Amb el temps es destruirà part de les catacombes per seleccionar la
tomba de Santa Agnès. El mausoleu és de Constanza era més complex que
l’anterior. Estructura central envoltada per columnes i una anella que envolta
aquestes columnes i a l’exterior un pòrtic columnat que envolta tota l’estructura.
El vestíbul d’accés té doble absis de tancament. A dins es conserva
l’arquietctura d’aquesta època. Està feta amb maons. Parcialment coberta amb
fusta. Galeria coberta amb volta. Maons recolzen sobre pilars o sobre columnes
i capitells. Totes aquestes columnes i capitells no estan fets expresament si no
reaprofitats. El qui promou aquests edificis té al seu abast una gran quantitat
d’edificis en desús que pot desmantellar per fer altres coses. Amb Constantí es
reprofitaran materials d’altres edificis per dignifcar i monumentalitzar encara
més l’edifici. En aquest cas un arquitrau en paral·lel sobre cadascuna de les
columnes. Tècnica de reaprofitar innovant. Galeria que envolta l’espai central.
Coberta amb volta de canó. Revestida en mosaic. No conservem la decoració
de l’espai central cobert amb fusta però que en el tambó sembla que tenia
decoració pictòrica. Conjunt de mosaic més espectacular d’aquest s. IV.
Serveixen per dignificar aquesta galeria i per recordar els difunts. Veiem el
marit de Constanza i ella mateixa al centre de dos sectors simètrics amb
escenes de verema, tradicionalment funeraria sense cap símbol religiós
particular. Elements geomètrics amb decoració floral i mosaics de repertori
helenístic que sembla pensat per un paviment (coses com una jerra, un bol...).
Són repertoris tradicionals que volen donar el màxim luxe possible.
Sarcòfeg per a Constanza. Verema, trepitjen el raïm com en els mosaics. Era la
filla de l’emperador. Acabarà donant el nom a l’edifici com a esglèsia.
Falta el dia 17/12
12/01/15
Sinagoga Europos
Programa iconogràfic llibre del pentateuc. Els llocs de reunió com la sinagoga
comencen a no tenir imatges i per tant aquest desplegament al s. III va
sorprendre. Va justificar l’existència d’obres com el genesi cotton, es conserven
escenes de la creació (fragments cremats). A partir dels estudis em vist que
aquest manuscrit es va fer servir com a model al s. XIII, s’ha pogut reconstruir i
es tracta d’un gènesi il·lustrat que recolza la tradició jueva. El món cristià beura
no nom´s del món grecollatí si no també del món jueu. Al costat de la sinagoga,
dos carrers més enllà es va trobar una domus ecclesiae. És una casa per a
reunió de la comunitat. Era un espai per trobar-se amb un baptisteri. Pati i
habitacions. El baptisteri també té primers elements de figuració. No és encara
públic, és semiclandestí, ja no és un àmbit tan privat com ho és el cementiri.
Escenes de les maries al sepulcre, un bon pastor, guariment del paralític,
escenes referides al món cristià, al món grecollatí (bon pastor) o al jueu
(Jonàs).
Es diu que els cristians s’apropien de la iconografia romana. Però no és així,
els cristians són romans d’origen jueu i el que fan es adaptar el seu univers
icònic a les noves necesitats de la comunitat. No són una cosa nova, són
romans jueus que s’han adherit a una altra fe. No és un fet d’importació. Roma
és una de les primeres ciutats cristianes perquè és una ciutat gran que tenia
una gran comunitat jueva. És un fet que sorgeix de dins de les comunitats
jueves que viuen dins del món romà. El bon pastor no està vinculat a cap relat
concret, és un valor de la societat romana adaptat a les necesitats del
cristianisme. A partir de principis del s. IV el que trobem és que també en el
àmbit funerari veiem això. Sarcòfeg en que veiem com el cristianisme no és
més que un fet d’evolució de la religió romana. Veiem una juxtaposició
d’escenes. Fan referència als miracles de Crist i a la vida de Sant Pere (fa
brollar aigua de la presó i Sant Pere acompanyat de soldats), noces de cannáa,
un orant, multiplicació dels pans, les tres negacions, Marta agraïnt la
resurrecció de Làtzar. La part de dalt no té una iconografia cristiana. Totes
dues peces conviuen.
Estàtua: no sabem si és un filòsof o la primera imatge de Crist. La figura té
totes les característiques d’una figura hel·lenística. Finals s. IV. No hi ha res
que ens digui que és Crist però s’ha interpretat com a Crist docent (com a
filòsof). La cultura cristiana no s’entèn si la separem de la cultura romana.
Esglèsia de Santa Pudenziana
Esglèsia de Santa Pudenziana
Esglèsia amb el mosaic més antic de Roma. La composició és igual a una
imatge de l’emperador envoltat dels que l’aclamen. Això es produia a la tribuna
de rostres, al senat, al palau i a la tribuna del circ. En aquests contextos
l’emperador està entronitzat i envoltat pels senadors, magistrats, etc. En aquest
context aquesta figura passa a ser Crist entre els apòstols. 4 animals de la visió
d’Ezequiel, no símbols dels evangelistes encara fins a Sant Jerònim.
L’emperador era també un déu per tant la representació és la mateixa. El nimbe
no és del cristians, apareixen molt abans i serveixen per caracteritzar els
personatges importants. A partir d’aquests moments ho veurem com un símbol
de santedat. S’està utilitzant aquesta imatge per mostrar que és Crist i que
tothom ho entengui. Volen atraure el màxim de partidaris i les imatges també
serveixen per això.
Segon conjunt monumental més antic és el de Santa Maria maiore. L’edifici és
pràcticament com el van fer. Hi va haver modificacions, sostre de fusta és de
finals del XIX però hi havia sostre de fusta, finestres eren totes obertes...
Recuadres amb mosaic i arc del s. V. Va ser redecorat després del 432 (Concili
d’Efes) on s’estableix el dogma de la theatokos (Verge és mare de Déu). Això
justifica la decoració d’aquest arc. Nau central seria només pel clergat, a cada
una de les bandes pels fidels homes i dones separats. Entendríem poca cosa
de la imatge de l’arc preabsidal. És una decoració inadeqüada. Podria ser un
experiment fallit o bé no té importància que es veiés. No tot el que es
representa està fet per ser vist. Les inscripcions gairebé mai són visibles. Aquí
hi tenim representat la infancia de Crist. La primera vegada que es representa
de manera tant monumental. Lloc públic, no restringit. En aquests moments
s’estan fonent la cultura romana no cristiana i la interpretació d’aquesta cultura
des del món cristià.
Les imatges tenen característiques del món romà no cristià (Maria amb
servents sembla un gineceu...). A sota epifania, matança dels innocents,
jerusalem, presentació al temple, avís de la fugida, destrucció del ídols, tres
reis devant d’Herodes, ciutat de Betlem. Cicle extens del naixement de Crist.
Veure les imatges de la nau és encara més difícil. Recuadres de mosaic amb
dues escenes. Primer assaig de monumentalitzar amb imatges un edifici. Els
responsables de quina forma adopta això serà la part més popular. Escenes
d’Abraham, Moises, Joshué. Moisés aturant el sol en la batalla. Cada vegada
qe baixava els braços s’aproximava la nit. La composició implica tot el panell.
Després també la caiguda de Jericault i trasllat de l’arc acompanyat dels
trompetistes. Joshué provocant un eclipsi de sol. Abraham revent als tres
àngels. Composicions molt semblants a tres obres del s. V: Virgili vaticà, Virgili
Romà i Ilíada ?. Hi haurà families romanes d’alta societat que es resistiran molt
a convertir-se en cristians. Són alegats en favor de la cultura tradicional. Les
escenes són quadrades o rectangulars. Temes Eneida. Són els manuscrits
il·lustrats més antics que conservem. Les que conservem normalment són
còpies del s. IX. En tot cas és el mateix món aquest i les imatges de Santa
Maria la Major. Registre altament erudit que en part ja es afí al món cristià i en
part no.
Cofre de Proiecta (British Museum)
Pertanyia a Proiecta. Pertanyia a un trèsor. Cofre d’argent sobre daurat.
Senyora amb el seu marit dins d’una corona de llorer. Al costat principal un
naixement de Venus. A la resta de costats seguicis marins associats a Venus.
A la part baixa veiem a Proiecta asseguda en un tron envoltada per serventes
(un li porta una caixa i l’altra li sosté un mirall) Peons a banda i banda. És una
peça cristiana perquè a la vora hi ha escrit Secunde (espòs) et Proiecta vivatis
in Cristo. L’estil és tradicional. Regal de noces. No hi ha cao problema amb les
representacions de Venus (divinitat pagana). Sense aquesta inscripció hauriem
pensat que és pagà. És la tendència que s’acabarà imposant.
S. IV
Esglèsia de Sant Clemente
És del s. XII, a sota del s. IV. Abans de l’esglèsia anterior hi havia una insula i
un mitreu. Sala de reunions del Mitreu amb l’altra al centre i els bancs al
voltant. Esglèsia inmediatament posterior al mitreu, no van conviure. Hi havia
un mitreu que va funcionar fins que els cristians van conseguir desgravacion
fiscals i van recuperar allò que els hi havien pres. Els cristians van apropiar-se
d’aquest espai i el van suprimir construint una esglèsia a sobre. Titulus
Clementes. Supresió voluntaria de la competència. A sobre trobem la nau de
l’esglèsia del s. IV. Aquesta esglèsia va arribar fins a finals del s. XI tot i que
moltes reformes. Era una esglèsia molt gran. Aguanta l’esglèsia de dalt. És un
edifici senzill (nau central gran amb gran absis i naus laterals). La façana és
una façana oberta, sense porta Paret que tanta intercolumnis al s. XI però en
origen era una façana oberta(columnata, nàrtex, columnata), convida a entrar.
Estratègia de fer entrar fins i tot a qui no tenia res a veure amb l’edifici.
Edifici finals s. IV, ara versió del s. XIX. El van voler reconstruir com era on era
però ens l’hem de creure en part. Basílica de Sant Pau extramurs. Interior de
l’edifici sembla una basílica, té imatges (finals s. IV), reflex de l’arquitectura
imperial. Mosaic absidial es conserva del s. XII. Transepte nau completament
transversal que separa la zona presbiterial de la resta de la nau. Ja no cal
separar el lloc de culte al màrtir de la basílica funerària per tant el transepte ja
no té aquesta funció. El transepte ja forma part de la tipologia de l’edifici. Sant
Pau té les formes de la basílica de Sant Pere.
S. V
San Vidal: uns metres sota terra. És molt semblant a Sant Clemente. Nàrtex
d’accés, ens trobem que hi havia columnes amb arcs (façana oberta
novament).
Santa Sabina. Esglèsia de cap els anys 20 s. V. Titulus promogut pel Papa.
Característiques de basílica de tres naus, gran absis, edifici extraordinariament
lluminosos. Tancaments reprodueixen els originals. Coneguda per les portes de
fusta del s. V decorades amb iconografia cristiana (apareixen per primer cop
algunes escenes). Interior de l’edifici decorat amb falsos marbres (a sobre
decoració del s. XVIII). A dins nau molt diàfana. Columnes material reaprofitat
però sèrie sencera, hem conservat la decoració dels carcanyols (opus sectile
anicònic). A sobre segurament decoració pintara però no ho hem conservat.
Segurament mosaic a peus i a absis. Inscripció dedicatoria amb dos
personatges de tancament a banda i banda (esglèsia dels circuncidats i la dels
gentils). En època medieval apareixeran com a móns contraposats
(cristianisme vs. judaisme).
Ravenna
A partir del 402 capital d’occident. Va seguir sent capital d’Italia després de la
caiguda de l’Imperi. Ciutat que tenia canals, construida sobre aiguamolls, era
una de les poques zones on es podia construir, port a prop. Serà substituida
per Venècia. Valentinià III palau molt important. Teodoric construirà la basílica
Salvatoris (sant Apolinar nou). Complex religiós del que conservem el
baptisteri. Basílica de la Santa Creu o dit de Gal·la Placídia (tot i que no va tenir
massa a veure). Baptisteri dels ortodoxos finals s. IV bisbe Neó el redecora
amb els mosaics de la volta, un baptisme de crist al centre, per sota
arquitectures ficticies i setze figures en estuc. Una part inferior amb decoració
en part sectilia anicònic i roleus vegetals.
Mausoleu dit de Gal·la Placídia annex a l’esglèsia de la santa Creu, decoració
exclusivament funeraria. Mosaic espectacular. Bon Pastor amb un Sant Vicens
i a la part alta apòstols amb actitut d’aclamació amb el fons estrellat. Aquest s.
V de Ravenna amb patrocini imperial al darrera es perllongarà fins a Teodoric.