Les mossegades i les agressions a la llar d' infants

Són comunes i normals entre els infants d'un a tres anys les
mossegades i d'altres agressions.

Les mossegades ens poden semblar no naturals i agressives.

Però l'infant d'1 any, no és conscient de que fa mal. La majoria
de les vegades, aquest comportament  es deu a la curiositat
natural i la falta de llenguatge verbal.
Si un infant vol una joguina i encara no està capacitat per
demanar-la , segurament utilitzi algun tipus d'acte agressiu
per aconseguir-la. Si amb això obté el que vol ( la joguina o
l'atenció de l' adult), probablement torni a comportar-se d'
aquesta manera més endavant.

Per què ho fan?

De vegades el nen/a es sobreestimula tant que perd el control
i esgarrapa o mossega.
La proximitat també pot generar aquest tipus de
comportament, encara que només hi hagin 2 nens/es. Els
infants tenen el sentit del propi espai tant com els adults ,i si
es veuen envaïts, poden agredir.
Com hem d' actuar els adults?
Les agressions infantils que es produeixen a la llar d'infants,
no són un signe d'agressió personal. L' infant no planeja les
seves accions, no hi té intencionalitat; a aquestes edats és pur
instin. Les mans i les dents són les primeres eines socials i
aprenen a utilitzar-les en funció de la resposta que n'obtenen.
Cal dir que les mossegades tendeixen a desaparèixer a mesura
que el llenguatge evoluciona, mentre que les agressions
manuals (picar) no.
Castigar un infant perquè agredeix als altres només afavoreix
que aquell nen/a es senti frustrat. Com adults hem de tenir
clar quins són els esquemes de conducta social que volem
veure en els nostres fills/es i reproduir-los en tot moment. Es
tracta de generar situacions positives i de bona convivència
que afavoreixin que a llarg o curt termini les agressions deixin
de tenir cabuda en les relacions dels nostres nens i nenes.
Entenem que no és fàcil acceptar aquestes situacions quan l'
agredit es el nostre fill/a. Us demanen paciència i comprensió
tant per l' infant agredit com per l' infant que agredeix.

El següent article, escrit per la psicòloga Imma Riu, va

aparèixer a la revista "El Pont" el desembre de 2009:

PETONS I QUEIXALADES

Tant és, petons o queixalades, són conseqüències de les

emocions que sentim. Els primers els normalitzem i els segons
els patologitzem. Si no és problema el fet que un infant digui
"totxe" enlloc de "cotxe" quan encara no sap parlar... per què
ho és que mossegui quan encara no sap expressar
sentiments? si fos capaç de dir "és que no ho entenc!", "no et
puc explicar el que vull", "tinc ganes d'estar amb tu", "em fan
mal les dents"... si fos capaç de fer-ho, segurament ho faria i
no mossegaria. Hi ha molts adults que no són capaços de dir
"em sento malament amb el que has fet" i es passen tres dies
fent morros amb un mutisme completament voluntari.
Les emocions ens mouen per facilitar-nos la vida. La por ens fa
fugir d'allò que temem o ens ajuda a preparar-nos i estar
alerta davant una situació perillosa. L'enuig és l'emoció que
tenim quan ens sentim frustrats, quan creiem que ens
traspassen els nostres límits. L'enuig ens porta a agredir per
defensar-nos. Aquell comportament agressiu que va ser tan
útil als nostres avantpassats per defensar-se dels
depredadors, ara no ens permet socialitzar-nos. El que hem
desenvolupat al llarg dels anys són altres respostes
alternatives: diem no, marxem, ens queixem... per aprendre,
tanmateix, necessitem temps, un entorn que ens ensenyi una
maduració del nostre sistema nerviós.

Mentre això passa als nostres cervells, curs rere curs i a totes
les escoles bressol, als voltants de l'any, els infants
mosseguen. De fet mosseguen, mengen amb les mans, o amb
poca traça amb la cullera i fan el pipí als bolquers. Quan hagin
après altres habilitats ja les posaran en pràctica. Però, mentre
no sigui així, les educadores es veuran en la difícil situació
d'explicar a aquell pare o mare com ha estat la mossegada
escandalosa que s'ha marcat a la cara de l'infant. O bé
comentar a uns pares, mig empeses per la pressió dels altres,
que el seu fill o la seva filla fa uns dies que mossega.

Elles saben molt bé què fer. Elles coneixen a la perfecció els

mecanismes d'aprenentatge dels seus infants. Algunes diran
"no" amb to afectuós però decidit, i apartaran l'infant del lloc
on es troba. D'altres li explicaran que allò fa mal. O potser
l'apartaran sense mirar-lo directament i evitar així que aquell
intent de cridar l'atenció tingui èxit. Li ensenyaran a reclamar-
la d'una altra manera. En molts casos podran evitar-ho
distraient-lo amb cançons o jocs. En alguna escola s'hauran
preocupat de disposar d'aquells objectes que permetran
descarregar aquella tensió acumulada per tot el que viu tan
intensament. En molts equips elles es tranquil·litzaran
compartint-ho amb les companyes i després observaran, com
per art de màgia, que aquest "ansiolític" també té un efecte en
la conducta de l'infant. I així, amb l'esforç i la dedicació de
cada dia, aquells infants que mossegaven tan sovint, quan
arribi el curs següent, hauran canviat la mossegada per un
encara matusser "és meu!". Encara els queda molt per
aprendre.

Moltes famílies seguiran amb més o menys coneixements o

intuïció aquestes passes i, si tot va com ha d'anar, després
d'uns anys trobarem un adult amb una maduresa emocional
reclamant de forma assertiva (educada però decidida) allò que
creu que li pertoca. Si no és així, formarà part d'un dels milers
d'adults immadurs amb els que compta la nostra "avançada
societat" esperant que el món giri al seu voltant.

Una mossegada a la galta o al braç d'un fill genera emocions

de tot tipus: pena, ràbia, por... és normal i adaptatiu. Allò que
fem amb aquestes emocions, però, també servirà de model del
nostre fill. He vist més d'un pare tenint una reacció violenta
davant d'un fill que jugava amb una pistola. Qui aprèn de què?
Tot això les educadores ho saben i, amb paciència, segueixen
la seva feina dia rere dia. Això no obstant, a l'altra banda de la
porta, el pare o la mera seguirà reclamant més vigilància
(guardes de seguretat?), que apartin els "agressius" (els
enviem tots al psicòleg?) o que aïllin les víctimes per evitar
nous atacs (vitrines de vidre protectores?).

Socialitzar-se vol dir estar en contacte amb virus, haver

d'esperar que sigui el torn per dinar, dormir amb altres sorolls,
tenir la possibilitat de rebre una mossegada... però també vol
dir tenir un bon sistema immunitari, saber esperar, tolerar,
compartir, afrontar frustracions i desenvolupar els mecanismes
emocionals necessaris per sobreviure en el nostre món actual
on els depredadors tenen nom de persona.

Imma Riu
Psicòloga
(publicat a la revista In-fàn-ci-a, nº 40, set/oct 2009)