ó,

ci ns
:
al
uc io
tr s us
on
i
7
01
l
ns nv c
ci /2
/1
1
n
co ca i i
na 10
at e
tit a
ad a ar ur
rn d in jo
jo na m la
la jor se e

né
sen i
de la the ux
e
te s d of rba
Ac ta tes ve

d ya a
un ri
al tò
at is
id us
C ’H
de s d
Ac inu ès-
ts eu
en us
M roc
um e M
on a d za:
eP i M rx nit
Xa rga
ya
us
O
un
al
at
A
C D
de
ria
A
tò
is
N
M H
d’ R
eu
us
O
M J
ACTES DE LA JORNADA

EDITA
Xarxa de Museus d’Història i de Monuments de Catalunya (XMHCat)

COORDINACIÓ
Raquel Castellà

AUTORIA DELS TEXTOS

Els autors

DISSENY GRÀFIC
Estudi AAAA

CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA
Traductorum

© DE LES FOTOGRAFIES
Aleksandar Gjorgjiev - Archive of Museum of the Macedonian Struggle
Archive Norwegian Folk Museum
Archivo Museo Euskal Herria
Lazar Pejovic´ – Photo archive NMCG
Magdalena Mieri
MHC (Pep Parer)
Jaclyn Nash
Photoaisa

© D’AQUESTA EDICIÓ
Museu d’Història de Catalunya

ISBN
978-84-393-9653-6

JORNADA

ORGANITZACIÓ
Xarxa de Museus d’Història i de Monuments de Catalunya (XMHCat)

DIRECCIÓ
Margarida Sala

COORDINACIÓ
Raquel Castellà
Teresa Rodón

PONENTS
Margarida Loran
Asier Madarieta
Magdalena Mieri
Geir Thomas Risåsen
Xavier Roigé
Branislav Svetozarevikj
Miloš Vukanovic´

IMATGE GRÀFICA
Estudi AAAA

DIFUSIÓ

COMUNICACIÓ I PREMSA
Gisela Pau
Irene de Pedro
 
WEB
Pau Janer
ÍNDEX 5 PRESENTACIÓ

PONÈNCIES

9 Repensando E Pluribus Unum: el museo nacional

y la pluralidad de discursos
— Magdalena Mieri

17 The role of national museums in modern society –

challenges and problems in balkan context.
The case study of the Museum of Macedonian
Struggle - Skopje
— Branislav Svetozarevikj

25 The transformation of the Historical Museum

of the National Museum of Montenegro after
regaining of independence (Its role in
the establishment and promotion of the new
national identity)
— Miloš Vukanovic´

33 Un intento de enfocar la imagen sugerida

— Asier Madarieta

45 The Norwegian Folk Museum in light of Norwegian

Identity and independence, yesterday and today
— Geir Thomas Risåsen

52 Els museus de societat al segle XXI: revisant

el passat i imaginant el futur
— Xavier Roigé

68 Reflexions i qüestions a debat

Reflexiones y cuestiones a debate
Reflections and questions to debate
Réflexions et questions à débattre
— Margarida Loran

* Les ponències estan reproduïdes en l’idioma original. Abans de cadascuna

trobareu un resum en català, castellà, anglès i francès. 

* Las ponencias están reproducidas en su idioma original. Antes de cada una,

encontrará un resumen en catalán, castellano, inglés y francés. 

* Les interventions sont reproduites dans la langue d’origine. Vous trouverez

avant chacune d’entre elles un résumé en catalan, espagnol, anglais et
français. 

* The lectures appear in the original language they were given in. Before each
one, you will find an abstract in Catalan, Spanish, English and French.
 PRESENTACIÓ

Bon dia, sigueu benvingudes i benvinguts a la Jornada Museus i identitat nacional: construcció, canvis i
inclusions que hem organitzat des de la Xarxa de Museus d’Història i Monuments de Catalunya, que, com
sabeu, gestionem des del Museu d’Història de Catalunya.

Què entenem per identitat?

D’identitats, n’hi ha moltes, i cadascun de nosaltres n’englobem de nombroses: la cultural, la social, la de

gènere, la nacional… Totes elles ens identifiquen com a persones individuals i com a grup.

La definició d’identitat ens diu que és el conjunt de trets propis d’un individu o d’una col·lectivitat que el
caracteritzen enfront dels «altres». Així doncs, la identitat nacional és el sentiment de pertinença a una
col·lectivitat; el sentiment de compartir trets propis i diferencials, que ens identifiquen, ens cohesionen i ens
diferencien dels «altres». La diferència és intrínseca per la necessitat que tots tenim de reconèixer-nos.

La filosofa Fina Birulés, en una entrevista, deia que la identitat és fruit d’una construcció i del conflicte, i el
també filòsof Samir Amin afirma que el fet d’existir ens dota d’identitat, i que aquesta identitat pressuposa
una frontera entre el «jo» i «l’altre». Però aquesta frontera no s’ha d’entendre com un impediment per a
l’entesa.

Els fets diferencials com la llengua, la història i la cultura ens reafirmen com a comunitat. Els trets
comuns que compartim i que ens han estat transmesos, com ara els orígens històrics, les tradicions i les
particularitats culturals, són els que ens han fet el que som. Tots aquests elements són alhora diferenciadors
i cohesionadors.

I com a museus, com gestionem la identitat nacional?

Com relacionem l’existència d’una identitat nacional en un món cada vegada més globalitzat i
amb l’actual diversitat cultural?

En una societat cada vegada més heterogènia, quin paper tenim els museus en aquest procés
de construcció i cohesió?

I com hem de fer compatibles la identitat nacional que ens identifica com a col·lectivitat
establerta amb la que estem construint?

Moltes preguntes i potser poques respostes. No hi ha fórmules, hem de treballar perquè la transmissió del
que som i la nova realitat social canviant siguin compatibles. La construcció basada en la diversitat i la
transformació social no comporta cap renúncia, i la creació d’un entorn inclusiu, obert i plural determinarà el
futur de les nostres institucions.

És amb l’objectiu d’obrir un espai de debat i reflexió a l’entorn d’aquestes preguntes que avui ens trobem
aquí. A la presentació de la Jornada parlem de com els museus nacionals d’història són entesos com
a institucions obertes al servei d’una societat canviant que conserva, investiga i comunica el patrimoni
material i immaterial de les comunitats d’un territori amb la finalitat de preservar la memòria històrica i
enfortir el sentit d’identitat nacional.

Els museus d’història expliquem a través d’un relat les històries referides a les nostres comunitats, de locals
a nacionals, mostrem la memòria col·lectiva i els monuments són els vestigis d’aquesta història. Identifiquem
la comunitat mitjançant el coneixement i ajudem a entendre com múltiples aportacions de diferents pobles i

5
cultures al llarg dels temps ens han llegat el patrimoni que avui compartim. Els nostres museus i monuments
fan visible la identitat col·lectiva de la qual som partícips.

Les nostres narratives museístiques i patrimonials defineixen i identifiquen la cultura i la memòria històrica
de la nostra comunitat. Esperem que aquesta jornada ens ajudi a aclarir si els museus i les entitats
patrimonials creem o potenciem l’enfortiment de la identitat nacional, i si aquest és el nostre objectiu o no.

Tots els implicats directament o indirecta amb el patrimoni som conscients del repte que suposen les
noves demandes de la societat actual; som conscients de les nostres mancances i dels nostres oblits, i els
prenem com un desafiament per als canvis necessaris que han de transformar els nostres centres en espais
d’inclusió, comunicació i participació social i cultural, des de la diversitat.

El nostre present i futur són la interacció i el compromís com a instruments de cohesió social.

Les opinions i experiències de totes les persones que configurem la societat creen un escenari d’expressions
culturals heterogènies i plurals que han de contribuir a la construcció d’una nova identitat i memòria
col·lectiva. I els museus, com a institucions compromeses que som, participem en aquesta construcció, com
ja especifica l’actual Pla de museus de Catalunya.

La creació de les xarxes temàtiques, com, en el nostre cas, la Xarxa de Museus d’Història i Monuments,
però també la d’Etnologia, respon al desig que els museus i centres patrimonials articulem la història de
Catalunya i incentivem el compromís social i la participació.

La transversalitat i el treball conjunt són els instruments dels quals disposem des de la Xarxa per contribuir
al desenvolupament i la cohesió, i per promoure la inclusió i l’esperit crític en els nostres centres. Aquest és
l’afany que compartim.

Des de la particularitat i des de cadascuna de les identitats que els nostres museus i monuments mostren,
col·laborem en la configuració de la identitat nacional del nostre país.

Avui, en aquesta jornada, hem volgut comptar amb representants de diferents entitats museístiques,
representatives de realitats socials i identitàries diverses, des del convenciment que la internacionalització
dels projectes que endeguem ens aportarà més instruments d’anàlisi i coneixement.

Així, al matí, hi participaran la senyora Magdalena Mieri, del Museu Nacional d’Història d’Amèrica; el senyor
Branislav Svetozarevikj, del Museu d’Història de Macedònia; el senyor Miloš Vukanovic, ´ del Museu Nacional
de Montenegro; el senyor Asier Madarieta, dels Museus de la Diputació Foral de Biscaia, i el senyor Geir
Thomas Risåsen, del Museu del Poble Noruec. A la tarda, hi intervindrà el senyor Xavier Roigé, degà de la
Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, i tot seguit es farà el debat on seran presents
totes les persones convidades i que presentarà i moderarà la senyora Margarida Loran, museòloga.

Us agraïm la vostra assistència i us desitgem una bona jornada.

Margarida Sala i Albareda

Directora del Museu d’Història de Catalunya

Barcelona, 10 de novembre de 2017

6
7
8
 Museus i identitat nacional: construcció, canvis i inclusions

Repensando E Pluribus Unum:

el museo nacional y la pluralidad
de discursos
Magdalena Mieri
Directora del Program in Latino History and Culture and Civic Engagement Projects National Museum of American History,
Smithsonian Institution

RESUM
REPENSANT E PLURIBUS UNUM: EL MUSEU NACIONAL I LA PLURALITAT DE DISCURSOS
En aquesta presentació, Magdalena Mieri parlarà dels reptes i les oportunitats del Museu Nacional d’Història Americana de la Institució
Smithsonian, a la ciutat de Washington DC, per crear una narrativa històrica inclusiva. La seva ponència convidarà els oients a participar
en un viatge per la història de la creació de la institució i el museu d’història pel que fa a la formació d’una identitat nacional marcada pel
progressisme providencialista i un sentit de llibertat, justícia i igualtat, que no és igual per a tothom.
A través dels anys i acompanyada per diferents onades migratòries i moviments acadèmics i socials, la identitat nacional va ser matisada
i problematitzada. Aquests canvis socials durant els anys seixanta i setanta, sobre la base de teories postcolonialistes, van oferir un nou marc
d’estudi que va permetre explicar les diferències i va legitimar la multiplicitat de visions, i van estimular la creació d’una societat basada en la
convivència de les diferències i la tolerància envers aquestes. D’aquesta manera, van néixer nous camps d’estudi com són la història pública,
els estudis americans i els estudis ètnics, que han arribat a formar part del bagatge intel·lectual dels nous conservadors del museu. Amb això,
es va aconseguir una nova conscienciació i sobretot la crítica dels mites providencials progressistes que havien format la base de la història
nacional.
Mieri exposarà l’impacte d’aquests canvis socials en la identitat de l’ésser «americà» i les variades interpretacions històriques, i com
aquests canvis afecten la pràctica museològica i la narrativa que es presenta al museu.
S’estima que l’any 2040 la majoria de la població dels Estats Units pertanyerà a alguna minoria racial. Quina responsabilitat té el museu
a l’hora d’acompanyar aquests canvis que sens dubte afectaran la identitat nacional? Quines eines i quins mètodes permetran acompanyar
el canvi? Aquestes seran algunes de les preguntes que convidaran els participants a reflexionar sobre la rellevància dels museus d’història
nacional avui dia.

RESUMEN
REPENSANDO E PLURIBUS UNUM: EL MUSEO NACIONAL Y LA PLURALIDAD DE DISCURSOS
En esta presentación, Magdalena Mieri hablará de los desafíos y oportunidades del Museo Nacional de Historia Americana de la Institución
Smithsonian, en la ciudad de Washington DC, para crear una narrativa histórica inclusiva. Su ponencia invitará a los oyentes a participar en
un viaje por la historia de la creación de la institución y el museo de historia respecto a la formación de una identidad nacional marcada por el
progresismo providencialista y un sentido de libertad, justicia e igualdad, que no es igual para todos.
A través de los años y acompañada por diferentes olas migratorias y movimientos académicos y sociales, la identidad nacional fue matizada
y problematizada. Estos cambios sociales durante los años sesenta y setenta, respaldados por teorías poscolonialistas, ofrecieron un nuevo
marco de estudio que permitió explicar las diferencias y legitimó la multiplicidad de visiones. Asimismo, estos cambios estimularon la creación
de una sociedad basada en la convivencia de las diferencias y la tolerancia hacia ellas. De esta forma, nacieron nuevos campos de estudio
como son la historia pública, los estudios americanos y los estudios étnicos, que han llegado a ser parte del bagaje intelectual de los nuevos
conservadores del museo. Con ello, se consiguió una nueva concienciación y sobre todo la crítica de los mitos providenciales progresistas
que habían formado la base de la historia nacional.
Mieri expondrá el impacto de esos cambios sociales en la identidad del ser «americano» y las variadas interpretaciones históricas, y cómo
dichos cambios afectan a la práctica museológica y la narrativa presentada en el museo.
Se estima que en el año 2040 la mayoría de la población de Estados Unidos pertenecerá a alguna minoría racial. ¿Qué responsabilidad tiene
el museo a la hora de acompañar estos cambios que indudablemente afectarán a la identidad nacional? ¿Qué herramientas y métodos
permitirán acompañar el cambio? Estas serán algunas de las preguntas que invitarán a los participantes a reflexionar sobre la relevancia de los
museos de historia nacional en la actualidad.

9
 JORNADA

ABSTRACT
RETHINKING E PLURIBUS UNUM: THE NATIONAL MUSEUM AND THE PLURALITY OF DISCOURSES
In this presentation Magdalena Mieri of the Smithsonian Institution National Museum of American History in Washington DC will be talking
about the challenges and opportunities involved in creating an inclusive historical narrative. Her lecture will invite the listeners to go on a
journey through the history of the creation of the institution and the history museum from the point of view of the shaping of a identity marked
by a progressive providentialism and a sense of freedom, justice and equality, which is not the same for everyone.
Over the years, waves of migration and academic and social movements affected the question of the national identity. Social changes in the
sixties and seventies, backed by postcolonial theories, provided a new framework for study that made it possible to explain the differences,
legitimised the multiplicity of visions and spurred the creation of a society based on coexistence and tolerance of differences. That opened up
new fields of study, such as public history, American studies and ethnic studies, which have become part of the intellectual equipment of the
new curators of the museum. That achieved a new awareness and, most of all, a criticism of the progressive providentialist myths that had
made up the basis of national history.
She will explain the impact of those social changes on the identity of the “American” being and the range of historical interpretations and how
those changes affect museological practice and the narrative presented at the museum.
It is estimated that by 2040 the majority of the population of the United States will belong to one of today’s racial minorities. What is the
museum’s responsibility when it comes to assimilating those changes, which will undoubtedly affect the national identity? What tools and
methods will enable us to assimilate that change? Those will be some of the questions that will invite the participants to think about the
importance of national history museums today.

RÉSUMÉ
REPENSER E PLURIBUS UNUM : LE MUSÉE NATIONAL ET LA PLURALITÉ DE DISCOURS
Pendant cette présentation, Magdalena Mieri parlera des défis et des opportunités du Musée National d’Histoire Américaine de l’Institution
Smithsonian, dans la ville de Washington DC, pour créer un récit historique inclusif. Son intervention invitera les assistants à participer à un
voyage à travers l’histoire de la création de l’institution et du musée d’histoire quant à la formation d’une identité nationale marquée par le
progressisme providentialiste et un sens de liberté, justice et égalité, qui n’est pas le même pour tout le monde.
À travers les années, accompagnée de différentes vagues migratoires et de mouvements académiques et sociaux, l’identité nationale fut
nuancée et problématisée. Ces changements sociaux au cours des années soixante et soixante-dix, sur la base de théories post-colonialistes,
offrirent un nouveau cadre d’étude qui permit d’expliquer les différences et légitima la multiplicité de visions, tout en stimulant la création d’une
société fondée sur la cohabitation des différences et la tolérance envers celles-ci. Ainsi naquirent de nouveaux domaines d’étude comme
l’histoire publique, les études américaines et les études ethniques, qui font partie du bagage intellectuel des nouveaux conservateurs du
musée. Ce fait permit d’atteindre une nouvelle prise de conscience et surtout la critique des mythes providentiels progressistes qui avaient
formé la base de l’histoire nationale.
Mieri exposera l’impact de ces changements sociaux sur l’identité de l’être « américain » et les diverses interprétations historiques, et
comment ces changements affectent la pratique muséologique et le récit présenté dans le musée.
Il est estimé qu’en 2040 la plupart de la population des États-Unis appartiendra à une minorité raciale. Quelle est la responsabilité du musée
au moment d’accompagner ces changements qui sans doute affecteront l’identité nationale ? Quels outils et quelles méthodes permettront
d’accompagner le changement ? Ces questions seront certaines de celles qui inviteront les participants à réfléchir sur l’importance des
musées d’histoire nationale de nos jours.

E Pluribus Unum en Latín de todos, uno- es el lema inscrito en el
escudo nacional de Estados Unidos. Alude a la integración de las
trece colonias americanas para crear un solo país,​aunque hoy
en día ha adquirido otro significado, dada la naturaleza plural de
los Estados Unidos como consecuencia de la inmigración.
I FORMAR UNA IDENTIDAD NACIONAL
El Museo Nacional de Historia Americana lleva 53 años
presentando una versión de la historia nacional, apoyando
la formación de una identidad nacional, no necesariamente
precisa o representativa de la historia y sus actores. Por medio
de sus colecciones y exhibiciones, siempre ha procurado
narrar una historia nacional progresista y hasta se diría que
providencialista: en tanto que su revolución fue ejemplar,
la nación americana estuvo llamada no sólo a emanciparse
sino también a emancipar a los demás pueblos del mundo.
Este discurso providencialista se mantuvo, desde los Padres
Fundadores hasta mediados del siglo XX, sin muchos
problemas. Pero fue a partir de la Segunda Guerra Mundial, y el
cambio drástico de la composición demográfica del país que
produjo, que se puso en duda la legitimidad de ese discurso.
Aun así, las colecciones del museo y su discurso narrativo no
variaron. Más bien, la narración oficial termina imponiendo
censuras, olvidos y marginalizaciones de las distintas
comunidades étnicas y culturales que ahora constituyen
una buena parte de la nación. Para que el museo sobreviva y
tenga una función relevante en la sociedad del siglo XXI, debe
ampliar su narrativa, crear espacios de múltiples perspectivas

10
 Museus i identitat nacional: construcció, canvis i inclusions
y problematizar la narrativa nacional. Invitando a los actores
culturales minoritarios a presentar historias alternativas,
paralelas, y complementarias desde diferentes puntos de vista,
se puede diversificar el discurso y narrar una historia nacional
que incluya la multiplicidad y la coexistencia.
Puesto que el Museo de Historia Nacional
Americana es una entidad netamente política, la creación de
espacios alternativos a la “historia oficial”, tanto físicos como
en la red, resulta en tensiones y controversias. Sin embargo,
estas tensiones además de ser inevitables, permiten el diálogo,
instrumento esencial del cambio.
El Museo Nacional de Historia Americana es
una institución que a pesar de ser relativamente joven ha vivido
cambios sociales y museológicos importantes. Forma parte de
la Institución Smithsonian, fundada en 1846, cuando Estados
Unidos, en pleno auge de expansión territorial, invadía México
y ganaba terreno de mar a mar. Fue en este mismo año que
la república norteamericana —la misma que Jefferson había
concebido como un “imperio de libertad”—emergió como
poder transcontinental. Estas “exploraciones expansionistas”
1
que marcaron su historia de los siglos XIX y XX, se llevaron a
cabo según la lógica providencial del “progresismo” que reunía
la nueva ciencia, la producción industrial y el imperialismo
moderno bajo una misma estrategia de expansión global.
La nación autodenominada “americana” estaba llamada a
emancipar a toda la humanidad y, por medio de su ciencia y
tecnología, modernizar el mundo entero.
El primer secretario de la institución fue Joseph
Henry, un científico graduado de Princeton University. En su
tarea de consolidación de la institución, Henry focalizó su
atención en la investigación y su divulgación, declarando que
el Smithsonian debía dedicarse a “the increase and diffusion
of knowledge”. Esta misión institucional que formuló Henry
complementaba el concepto providencial de la historia con el
que la nación justificaba su expansión imperial. En este sentido,
Henry marcó el comienzo de una larga historia institucional
de publicaciones académicas dedicadas a la promoción y
exhibición de la investigación científica. De ahí que la formación
de colecciones en esta era estuviera supeditada al imperativo
del progreso. La modalidad de exhibir la investigación era
el Cabinet of Curiosities o gabinetes de curiosidades, y las
exhibiciones sistemáticas de colecciones. En la actualidad,
la Institución Smithsonian continúa promoviendo esta visión
progresista de una “imaginada comunidad” nacional que ha
podido cumplir con su misión histórica gracias a su libertad de
pensamiento; libertad que se manifiesta no sólo en los avances
científicos, sus aplicaciones tecnológicas y adaptaciones
industriales, sino también en la capacidad de consumo masivo
de dichos bienes.
Siguiendo la ideología y dirección filosófica
marcada por Joseph Henry y los sucesivos líderes de la
institución, las colecciones del Museo Nacional de Historia
Americana comenzaron a formarse hacia mediados y fines
del siglo XIX. De hecho, el museo originario se llamó Museo
Nacional de Historia y Tecnología. Las colecciones de historia
estaban basadas no en la historia social o cultural sino en la
11
historia de desarrollo industrial y liberal. Por ejemplo, incluían
el primer elevador, el primer fonógrafo y gramófono, entre
otras herramientas ligadas a la historia de la medicina2. Por su
naturaleza nacional también fue el repositorio de colecciones
de recuerdos y reliquias presidenciales, los vestidos de las
primeras damas, vajilla presidencial, y objetos icónicos de los
diferentes presidentes.
Como consecuencia de esta práctica de
coleccionar y exhibir, el Museo Nacional de Historia Americana
fue creando una narrativa que respondía a la ideología
dominante del capitalismo, al progreso científico y tecnológico,
a la industrialización, y así también al nativismo3. Las famosas
International World Fairs por ejemplo sirvieron en gran parte
como plataforma para presentar al mundo estas colecciones y
por ende una narrativa ideal de la historia de la nación.
Las colecciones originales que ilustran la
historia social y cultural del país, en general, fueron adquiridas
completas—a través de donaciones—y, en su mayoría, reflejan
el material cultural de comunidades Europeas emigrantes.
Recordemos que Estados Unidos es un país mayoritariamente
poblado por inmigrantes. A partir de los siglos XVIII y XIX, la
mayoría de los inmigrantes provino de Europa (y por supuesto
involuntariamente de África, traídos como esclavos para luego
formar la base económica más fuerte del sur del país). En
parte, el proyecto progresista de la nación tuvo que ver con la
“promoción” de los EE. UU. como paraíso adonde podían llegar
los inmigrantes a realizar sus proyectos de vida: proyectos que
se confundían con el mito del American Dream. Las colecciones
sobre la historia política, cultural y social del país, fueron
formadas desde la mirada experta de curadores/historiadores
que por su formación ideológica, y por el estrato étnico-social
al que pertenecían, respondían a esta realidad de formación de
nación liberal, pujante y blanca.4
Después de la Segunda Guerra Mundial, EE.
UU. sufrió y absorbió cambios demográficos dramáticos que, en
los sucesivos años, impactaron en la práctica de la museología.
En gran parte, estos cambios se debieron al aumento en la
población de inmigrantes provenientes de Asia y América
Latina. Esto estuvo acompañado por los cambios en la Ley de
Inmigración y Nacionalidad de 1965 conocida como Hart-Cellar
Act por medio de la cual se quitaron las cuotas—o cupos—para
la cantidad de personas que podían inmigrar de determinados
países que antes estaban prohibidos. Por ejemplo, en 1882
Estados Unidos pasó una ley de exclusión inmigratoria de todas
las personas emigrantes de China. Este Chinese Exclusion Act
fue recién abolido en 1943.
Durante los años 60’ y 70’ se generaron en
Estados Unidos corrientes de pensamiento que abogaban por
la igualdad de derechos. Por nombrar algunos, el movimiento
por los derechos civiles liderado por afroamericanos tales como
Martin Luther King, los Panteras Negra (Black Panther Party),
Malcom X, los Nuyoricans Brown Berets y los trabajadores
migrantes reunidos por Dolores Huerta y Cesar Chavez en el
United Farmworkers Union. En esta época se formaron también
los centros de estudios étnicos en las universidades del país,
que generaron los ámbitos propicios para que surgiera la teoría
 JORNADA

del multiculturalismo. Esta teoría rompió con el, hasta entonces,
dominante concepto de melting pot, que representaba una
visión de la sociedad compuesta de inmigrantes en la cual
todos lograban asimilarse en una única cultura y nación. La
crítica en este debate era que el melting pot en la práctica borra
todo tipo de diferencia cultural, haciendo imperar la voz de la
mayoría y generando una sociedad monolítica. La reacción al
melting pot fue nuevamente revisitar el pluralismo en todos sus
aspectos y rescatar el E Pluribus Unum.
Estos cambios sociales durante los años 60’ y
70’, abrigados por teorías poscolonialistas,
ofrecieron un nuevo marco de estudio que permitió dar cuenta
de las diferencias y legitimar la multiplicidad de visiones
estimulando la creación de una sociedad basada en la
convivencia y tolerancia de diferencias. Sin esta historia sería
inconcebible un presidente Barack Obama.
Así fue que nacieron nuevos campos de
estudio como el Public History, American Studies o Ethnic
Studies, que llegaron a ser parte del bagaje intelectual de
los nuevos curadores del museo. Esto resultó en una nueva
concientización y sobre todo en una crítica a los mitos
providenciales progresistas que habían formado la base de la
historia nacional.5
En el campo museológico, el compromiso
con la representación de la diversidad comenzó en los años
80’. Un reporte de la Asociación Americana de Museos
llamado “Excelencia e Igualdad” marcó el curso que muchos
museos siguieron. Este centró a los museos en su dimensión
pública y su función de servicio a la comunidad. El caso de la
representatividad latina en el Smithsonian es bien sintomático de
este proceso. En 1995 un reporte llevado a cabo por un grupo de
empleados del Smithsonian y un grupo de ciudadanos llamó la
atención del gobierno nacional acerca de la ausencia casi total de
representación de la historia y cultura latinas en las exhibiciones,
colecciones, programas, material educativo y personal. Este
reporte alarmó al Congreso y, como consecuencia, se creó una
iniciativa institucional, con subsidio especifico del gobierno
federal, para remediar la situación. Esto sirvió de estímulo para
comenzar a repensar el discurso hegemónico presentado por el
Museo de Historia Nacional Americana.
A pesar de esta nueva concientización, el
problema actual que atañe al Museo de Historia Nacional
Americana es que sus colecciones no siguieron el ritmo de los
cambios demográficos. No fueron diversificadas ni se continuó
con un plan de colección que pudiera dar cuenta de la inclusión
de estas nuevas u olvidadas poblaciones dentro del imaginario
nacional. El resultado ha sido la creación (por omisión) de
vacíos culturales que reflejan los olvidos y silencios de una
historia nacional que pretende ser unida cuando de hecho
sigue estando fragmentada. Sin lugar a duda, la complejidad de
representar la historia contemporánea desde una multiplicidad
de perspectivas es el gran desafío con que se enfrenta hoy el
Museo de Historia Nacional Americana. Dicha complejidad,
tiene que ser concebida como esencialmente ambigua, ya que
esa ambigüedad es, en sí misma, el reflejo de la legitimidad que
poseen cada una de las perspectivas múltiples.
Teniendo en cuenta la ambigüedad como
criterio legitimador, surge una serie de preguntas que nos
invitan a reflexionar sobre la lógica intrínseca a la práctica
museológica. ¿Cómo se representa una identidad nacional
(Unum) inclusiva y pluralista (E Pluribus)? Esta pregunta, y
las posibles respuestas que podamos formular, atañen a
diversos aspectos de la práctica museológica, que van desde la
curaduría hasta la recepción pública.
Al intentar responder esta pregunta se
manifiesta la puja de poderes en la toma de decisiones
institucionales. En la práctica esto puede lograrse a través de la
negociación del poder entre las personas que forman el equipo
de trabajo, sus respectivas ideologías y la disponibilidad de
recursos institucionales. Las decisiones a tomarse en cuenta
siempre generan tensiones entre el poder curatorial, el de los
donantes y sponsors, el del gobierno local o nacional, el de
la colección, el estado de preservación, el presupuesto, y la
política institucional. Cuando todas las personas involucradas
en este proceso reflexionan sobre las tres preguntas
fundamentales de la práctica museológica —¿qué narrar?,
¿para quién? y ¿cuál es el fin?—la negociación puede dar
como resultado una decisión tan ambigua como la misma
ambigüedad que da la legitimidad a múltiples perspectivas.6
II IRRUMPIENDO EL STATUS QUO
La interpretación del pasado es política, siempre. El material
cultural del pasado, convertido en “artefacto” para ser guardado
y exhibido en un museo, es también un proceso político. Por

1 Robert Remini, 1846 Portrait of a Nation, National Portrait Gallery, Smithsonian, Washington, DC 1996. p. 4

2 La descripción de la formación de las colecciones del museo nacional forma parte del guión de la exhibición Making a Modern Museum: Celebrating the Fiftieth Anniversary of the
National Museum of American History curada por el Dr. Art Molella.http://americanhisotry.si.edu [consulta: Octubre 2014]

3 Nativismo, se refiere a la política de proteger y sobrevalorar al local en oposición a la población inmigrante. Esto resulta en una ideología de superioridad del blanco en oposición
toda persona “diferente” y resulta en una asimilación forzada para todas las comunidades inmigrantes, generando también e un rechazo a cierto grupo tal como el Acto de Exclusión
Chino de 1882

4 En estos años cobran auge los estudios identitarios, el movimiento por los derechos civiles de los afro americanos, el Hippismo, y la búsqueda de nuevos paradigmas teóricos

5 Yeingst y Bunch en su ensayo Curating the Recent Past in Exhibiting Dilemmas: Issues of Representation at the Smithsonian , Smithsonian Press, 1997. Washington, DC. se refieren
a los desafíos y demandas de explorar la historia contemporánea. (p. 144) Los autores se refieren también a la ambigüedad de representar la historia social y se refieren a como “dar
forma a la historia” (crafting) ha expandido el rol del “curador”. p. 144

6 Kathleen McLean argumenta en su ensayo Museum Exhibitions and the Dynamics of Dialogue (p.103) en Daedalus, vol 128, numero 3 sobre la dialéctica de privilegio, conocimiento
experto-erudición-formación de conocimiento prescripto, mas accesibilidad, cultura popular

12
 Museus i identitat nacional: construcció, canvis i inclusions
una parte, el curador influencia la selección de qué exhibir, y
qué tipo de narrativa se descarta u omite. Por otra, el público
que visita un museo “consume” esa historia. “Los visitantes
vienen al museo buscando reafirmación o respuestas” . Buscan7
formar una conexión personal con lo que encuentran en un
museo. Podría pensarse que siendo la experiencia museística
consumida por una creciente diversidad de públicos, se hace
necesaria una visión de la historia que sea más inclusiva,
complicada, y matizada. El error está en pensar que se trata
de una visión única que sea capaz de incluir las perspectivas
de diversas comunidades que no “encajan” en la narrativa
nacional. En vez de una sola narración totalizadora, lo que
puede hacerse es articular una gran variedad de narraciones
que conjuntamente ofrezcan una visión múltiple, ambigua
y llena de tensiones. La ausencia de estas tensiones es
precisamente lo que provoca que el museo pierda relevancia
social y cualquier tipo de impacto.
¿Cuáles son las posibilidades de lograr una
narrativa inclusiva cuando las colecciones ya establecidas no
dan cuenta de ello? Una posibilidad es el aumento de esas
colecciones y el ingreso de nuevos artefactos culturales;
pero, de ser así, esto debe acompañarse también de un
nuevo marco interpretativo. En los últimos años, y gracias
a la tarea intelectual llevada a cabo en centros de estudios
étnicos, se han desarrollado nuevos marcos interpretativos
y propuestas útiles. El uso de la voz en primera persona y
la auto-representación como marco de interpretación para
exhibiciones son estrategias de participación que ayudan
a incluir y validar las historias marginales. La práctica de
la interpretación en primera persona está enraizada en la
democratización y pluralización del acceso cultural. A medida
que las comunidades ganan agency (agencia) en su historia y
8
ganan poder económico y político, también acceden al discurso
narrativo de la nación.
El uso de la primera persona, la auto-
representación por medio de testimonios orales, facilita el
enlace personal y tono emotivo de la narración. Nos posibilita
poner en contexto algo (material o conceptual) que permite
al observador conectar emocionalmente con un objeto tan
azaroso como puede ser la camisa de un refugiado. Es el
contexto histórico, su efecto en el mundo, lo que comunica su
importancia.
III (RE) IMAGINANDO E PLURIBUS UNUM O LA MULTIPLICIDAD
DE VOCES
Las omisiones y silencios dentro de la narrativa nacional
presentada por el Museo Nacional de Historia Americana
ilustran las tensiones y ambigüedades que provocan las
historias marginales al querer pertenecer al centro y por
ende formar parte de la identidad nacional presentada por el
museo. Es entonces, dentro del marco teórico postmoderno y
poscolonialista—que atiende a la multiplicidad de narrativas y la
complejidad política—donde emerge la controversia, a pesar de
la intención de validar ciertas perspectivas históricas9.
Dar significado, contexto y una interpretación
más compleja y multifacética, es necesario para lograr una
13
narrativa histórica inclusiva. Sin embargo, intentar este modelo
interpretativo, en el contexto de la institución Smithsonian
(burocrática y cuasi gubernamental en su modus operandi)
no se logra sin controversia. Debemos aclarar también que el
Smithsonian, por su naturaleza cuasi gubernamental (recibe
el 70 % de su subsidio financiero del Congreso de Estados
Unidos) está fuertemente ligada a los cambios políticos del país.
De hecho, la institución carga el peso de
dolorosas controversias pasadas como el intento de exhibir
el Enola Gay (el avión que en la segunda guerra mundial tiró
las bombas sobre Nagasaki e Hiroshima), en un contexto de
revisionismo histórico, procurando contar la historia de los
bombardeos desde el punto de vista de las víctimas. Más
recientemente se dio a conocer un caso similar, esta vez en el
marco de la exhibición “Hide/Seek”, donde la obra del artista
David Wojnarowicz mostraba una instalación de videoarte con
la imagen de un crucifijo con hormigas caminando encima. Esta
exhibición de artistas gays sobre temas de homosexualidad,
provocó polémica cuando cierto sector religioso conservador
pidió ante el Congreso que se retirara la obra por ser ofensiva.
Los dirigentes del museo temen estas situaciones por una
cuestión muy práctica y concreta ya que tienen un impacto
directo en la partida presupuestaria anual (establecida por el
Congreso) y la consecuente falta de recursos financieros para
poder operar. Pero este deseo de evitar la controversia es en sí
controversial.
En lo que sigue, presento tres casos
paradigmáticos en los que se ve cómo el Museo Nacional
de Historia Americana ha provocado fuertes discusiones
internas y externas al contextualizar objetos percibidos como
pertenecientes a historias marginales como parte de una
identidad nacional.
Se trata de un azadón corto, una sección
de un alambrado, una motocicleta y una locomotora.
Considerados desde el punto de vista de la historia nacional
oficial, estos objetos parecen bastante oblicuos. Sirven, en
cada instancia, como muestras de los avances tecnológicos
que se hicieron en diversos campos económicos y políticos. Al
ser contextualizados desde puntos de vista más bien sociales y
culturales, estos objetos adquieren otros significados y tienen
una función diferente.
EL SHORT HANDLE HOE, AZADÓN CORTO
El short handle hoe es una herramienta de trabajo de
agricultura. Fue usada en particular por los trabajadores
mexicanos, que trabajaban en Estados Unidos bajo contratos
de acuerdo entre los gobiernos de ambos países, llamados
“braceros” por el trabajo con sus brazos. El programa de
contratación empezó en 1942 y terminó en 1962. El short handle
hoe era un azadón corto y la única herramienta que le daban a
los braceros para trabajar en los campos de agricultura. El uso
del azadón corto obligaba a estar constantemente curvado en
dos durante las jornadas de trabajo sumamente prolongadas,
que se extendían desde el amanecer hasta el atardecer, con el
domingo como único día libre. El contexto de uso de este objeto
hace que su significado sea tremendamente más emotivo por
 JORNADA

- Imagen del blog del museo http://americanhistory.si.edu

- Vista de la entrada a la exposición Muchas Voces, Una Nación del Museo Nacional de Historia Americana
- Águila con la inscripción latina E Pluribus Unum, uno de los primeros lemas de los Estados Unidos, cuyo significado es «De muchos,
uno». Siglo XIX. Colección del Museo Nacional de Historia Americana / Tramo de la frontera entre los Estados Unidos y México.
Mediados del siglo XX. Colección del Museo Nacional de Historia Americana
- Azadón corto. Mediados del siglo XX. Colección del Museo Nacional de Historia Americana

haber servido también de “instrumento de tortura” (cita del
testimonio oral).
Al pensar la exhibición que el museo organizó
sobre el programa bracero llamada “Cosecha Amarga, Cosecha
Dulce”, el marco interpretativo dominante fue destacar la voz en
primera persona: el testimonio personal que apela a la conexión
emocional, individual y personalizada. La voz curatorial solo se
consideró para brindar el contexto histórico y geográfico del
testimonio, pero manteniéndose mínima. Se tuvo en cuenta
tanto el punto de vista del empleador como el del trabajador. La
interpretación en primera persona fue importante para destacar
el aspecto humano en un tema que podría fácilmente haber sido
tratado como un asunto político-económico.
La exhibición consistía en paneles que, junto a
una colección de fotografías, ilustraban los testimonios orales
en forma de citas. Estas citas aparecían en forma bilingüe, en
castellano e inglés. Las evaluaciones del público destacaron el
valor emocional de tal presentación, logrando que los visitantes
más allá de su historia personal o conocimiento del programa
sintieran empatía por estos trabajadores.
En el caso de la exhibición “Cosecha Amarga/
Cosecha Dulce”, la controversia residió en traer el tema de la
contratación de trabajadores agrícolas al presente. Existe aún
hoy un programa en Estados Unidos muy similar al bracero:
las famosas visas H-2 que se otorgan para trabajo estacional y
temporario, que se presta al abuso de esos trabajadores

7 Yeingst, Bunch “Curating the Recent Past” in Exhibiting Dilemmas, Smithsonian, Washington, DC 1997. p. 154

8 Barbara Kirshenblatt-Gimblett “Destination Culture: Tourism, Museums, and Heritage” University of California Press, Los Angeles, 1998

9 J. Clifford, “Collecting ourselves” in Interpreting Objects and Collections, Susan Pierce, ed. Routledge, London, 1994. p. 261

14
 Museus i identitat nacional: construcció, canvis i inclusions
SECTOR DEL ALAMBRADO DE FRONTERA ENTRE ESTADOS
UNIDOS Y MÉXICO
La exhibición “Many Voices, One Nation”, inaugurada al público
en junio de este año, forma parte de un proyecto a largo plazo
y pan-institucional cuyo objetivo es documentar, investigar,
coleccionar e interpretar la inmigración como fenómeno
central a la identidad de Estados Unidos. “Many Voices, One
Nation” (“Muchas voces, una nación”) es una exhibición
sobre los 500 años de historia de Estados Unidos, presentada
cronológicamente y organizada a partir de casos de estudio
que centran la inmigración como esencial a la formación de la
identidad del país. Esta exhibición es un intento de presentar
una narrativa del país de acuerdo a los últimos estudios
académicos frente a una audiencia del siglo XXI. La exhibición
invita al visitante a reflexionar sobre tres preguntas esenciales a
la formación de la nación: ¿quién es libre? ¿Quién está incluido?
¿Y quién es igual? Historias antes marginales ahora tienen un
lugar central en esta exhibición.
Uno de los objetos críticos que se interpreta y
contextualiza es un sector del alambrado que forma la frontera
entre Estados Unidos y México de la región geográfica de
Mexicali/Calexico. Es un trozo de alambrado de 3 metros de
altura y 9 metros de ancho que estaba emplazado en el Sur de
California y que se desmontó en 1996 como parte del operativo
Gatekeeper para ser reemplazado por una barrera metálica
más sólida.
El sector de frontera permite hacer una
referencia a lo que ha sucedido y sucede en la frontera entre
Estados Unidos y México. Esta referencia es tanto hacia las
historias de inmigración legal como ilegal. Para poder dar
un contexto más inclusivo y emocional se coleccionaron
una serie de artefactos que fueron dejados en el desierto de
Arizona, en la frontera, por los migrantes que la cruzaron a
pie. En muchos casos las personas murieron en el intento.
El museo se acopló a un proyecto del arqueólogo Jason de
León que está realizando un mapeo de la frontera a partir
10
de los objetos encontrados allí. Entre ellos figuran mochilas,
zapatillas, bidones de agua, cepillos de dientes y otros
artículos personales. Estos objetos, anónimos pero evocativos
de la dureza del cruce, posibilitan traer el aspecto humano a la
interpretación de la frontera.
Exhibir la inmigración es un verdadero
desafió en un ámbito público donde el tema es tan caliente,
movilizador y político, más aun en el contexto actual del Museo
de Historia Nacional Americana, por las razones anteriormente
establecidas. Paradójicamente, este tema de inmigración es
central a la historia de Estados Unidos y brinda un prisma por
el cual analizar una serie de procesos políticos y culturales del
país y dar presencia a comunidades anteriormente omitidas en
la narrativa nacional.
Poder exhibir el sector de frontera es un
logro que implicó mucha discusión interna en el equipo de la
exhibición, siendo varios miembros del mismo pertenecientes
a minorías étnicas directamente afectadas por la historia de
inmigración que luchamos por defender la relevancia histórica
de tal artefacto en la actualidad.
15
La exhibición “Many Voices, One Nation”
inauguró meses después de haber asumido el actual presidente
de Estados Unidos, un individuo cuyos valores y discursos
son totalmente antagonistas al mensaje de la exhibición.
Esta inauguración se dio en medio de un resurgimiento del
nacionalismo, el nativismo y el racismo exacerbado.
MOTOCICLETA HARLEY DAVIDSON
Otro caso es el de la exhibición “América on the Move” que si
bien podría verse como una muestra inocua que presenta la
historia del desarrollo del transporte por tierra, esta exhibición
oculta un número de historias de comunidades marginales
que resultan en una visión miope de la historia que pretende
presentar.
La motocicleta Harley Davidson, con licencia
del estado del estado de Oregón, está exhibida en un sector
que ilustra el auge de la vida en ciudades y de la popularidad
y variedad del transporte. La actual interpretación no hace
referencia alguna a la procedencia de la motocicleta más que
indicar la licencia del estado de Oregón.
La historia que no se incluye en su actual
presentación es que esta motocicleta perteneció al dictador
de Guatemala, Jorge Ubico. Jorge Ubico asumió el poder
de Guatemala en 1931 y permaneció en el poder hasta 1944.
Su gobierno favoreció el enriquecimiento de compañías
norteamericanas en el cultivo de frutos, principalmente
bananas. Esta compañía actuó en detrimento y cruel opresión
de comunidades locales, provocando con sus propuestas
económicas la expropiación de tierras a los indígenas. La
motocicleta fue recibida por Ubico como regalo de la United
Fruit Company y fue el vehículo que utilizó para recorrer el país
de costa a costa y mostrar su “mano dura”.
Interpretar la motocicleta de Ubico desde
el punto de vista de la historia social, y en un contexto de
globalización y transnacionalismo, es muy diferente a la
interpretación como mera ilustración de un medio de transporte
característico de una ciudad del Noroeste Norteamericano de
los años 40.
La controversia en este caso tiene que ver con
la contradicción propia de la narrativa del museo en cuanto
a la relación con Latinoamérica tanto en lo económico como
en lo social. El contexto total de la exhibición “America on the
Move” omite mención del rol crucial que cumplieron ciertos
objetos. Tal es el caso de la locomotora Jupiter, que al igual
que la motocicleta, fue un instrumento que la United Fruit
Company utilizó para la explotación de la población indígena de
Guatemala, en acuerdo con gobiernos locales dictatoriales. En
este último caso, para el transporte de bananas y café.
Una reciente investigación acerca de la
proveniencia de la motocicleta dio luz a la conexión del objeto
con la United Fruit Company y la dictadura de Ubico. Este nuevo
descubrimiento generó una controversia interna en cuanto a
cómo presentar esta información. Y más gravemente aún, si
debería ser presentada. Luego de numerosas protestas de parte
de los curadores de la muestra y consultas con la dirección
del museo se determinó que la “mejor” vía para presentar esta
 JORNADA

nueva información sería en la red de Internet, en la página blog
del museo.11
La reinterpretación de este objeto en Internet,
no en el contexto físico de la propia exhibición, lleva a
reflexionar sobre la red como un nuevo espacio alternativo
donde podría pensarse, casi utópicamente, si será este el
espacio inclusivo, representativo y pluralista que las estructuras
rígidas de un museo físico se resisten a acoger. De hecho la
red Internet, por su naturaleza flexible y dinámica permite la
ambigüedad y coexistencia de narrativas, logrando así una
mayor democratización de la narrativa nacional.
pero que en las próximas décadas pasarán a ser mayoritarios.
Evitar la controversia intrínseca a la
presentación de interpretaciones alternativas y a la complejidad
histórica para crear nuevos espacios de convivencia, significa
perpetuar una identidad nacional dominada por un discurso
monolítico, hegemónico, blanco y masculino totalmente
anacrónico respecto a quien consume esta historia, a quienes
visitan el Museo hoy. ●

IV CONCLUSIÓN
El azadón corto presenta una historia de inclusión por
incorporar las propias voces de sus actores históricos en
diálogo con otras exhibiciones dentro del Museo Nacional
de Historia Americana. Si bien presentada como una historia
discreta, el mensaje y su contexto habla de quienes somos los
Estadounidenses.
El tramo de alambrado de frontera y la
exhibición “Many Voices, One Nation” incluye la diversidad
de narrativas históricas que conviven en la formación de una
identidad nacional, las narrativas enraizadas en las sucesivas
olas migratorias. El tramo de frontera es solo uno de los
varios ejemplos de inclusión de narrativas que contribuyen al
repensar del E Pluribus Unum. El ejercicio de creación de esta
exhibición, que llevó 4 años de planificación y solo ocupa un
15% del espacio de exhibiciones al público del museo, sirve de
modelo interpretativo para las exhibiciones a inaugurarse en
los próximos años. El proceso de creación de esta exhibición
también ha brindado varios “sub productos” tales como
la creación del primer glosario de términos culturalmente
sensibles y un proyecto de una nueva currícula educativa para
colegios secundarios cuyos temas centrales, basados en los
legados de la inmigración son: Fronteras, Legislación y Política,
Educación, Resistencia y Pertenencia.
El tema de la contextualización inclusiva de
la motocicleta y la locomotora nos invita a pensar en Internet,
en el espacio virtual y en las redes sociales como un espacio
alternativo de diálogo; en su potencial impacto que provee
alternativas más dinámicas que no deberían ser obviadas.
Los museos tienen la responsabilidad de
completar el vacío en la desigualdad de conocimiento,
articulando el pasado con el presente para crear ciudadanos
participativos en una sociedad. Quizás podamos tener la
esperanza de que los museos forman ciudadanos informados,
empáticos, que cuidan de las comunidad.
El Museo Nacional de Historia Americana,
como formador y guardián de una identidad nacional, en la
actualidad no tiene otra alternativa más que ser representativo
y pluralista. De no ser así arriesga su existencia, se arriesga
a volverse obsoleto para quienes pronto serán la mayoría
poblacional: es decir, los grupos que hoy día son minoritarios

10 Ver the undocumented migration project http://undocumentedmigrationproject.com/ [consulta: Noviembre 2014]

11 http://americanhisotry.si.edu/blog/2014/making sense of our Harley Davidson motorcycle with Guatemalan connections. [consulta: octubre 2014]

16
 Museus i identitat nacional: construcció, canvis i inclusions

The role of national museums

in modern society –challenges
and problems in balkan context.
The case study of the Museum
of Macedonian Struggle - Skopje
Branislav Svetozarevikj
Director Museum of the Macedonian Struggle – Skopje

RESUM
EL PAPER DELS MUSEUS NACIONALS EN LA SOCIETAT MODERNA: REPTES I PROBLEMES EN EL CONTEXT DELS BALCANS. ESTUDI DE
CAS DEL MUSEU DE LA LLUITA PER MACEDÒNIA (SKOPJE)
El Museu de la Lluita per Macedònia (Skopje) és un museu d’història que abasta des del començament del segle XIX fins al final del segle XX.
Aquest període reflecteix la història de la lluita i els esforços de nombroses generacions d’intel·lectuals i revolucionaris macedonis per crear
l’actual estat independent de Macedònia. Conceptualment, amb un total de tretze departaments, es divideix en dues seccions més petites: el
Museu de l’Organització Revolucionària Interior de Macedònia i el Museu de les Víctimes del Règim Comunista.
La temàtica històrica que cobreix aquest museu no sols és objecte de recerca i exposició, sinó que també té influència en el present i es
reflecteix directament o indirectament en la tasca del museu. Els museus d’història nacional d’Europa, i sobretot als estats formats recentment
als Balcans, suposen un autèntic repte per als seus autors i fundadors. Això es deu al fet que la història d’aquests països està profundament
interrelacionada. En el passat, han tingut una història comuna, que alhora ha estat una història de conflictes, de manera que el muntatge de
les exposicions sovint entra en un terreny molt sensible de l’actualitat, ple d’emocions.
Un grup d’experts en història, museologia, arquitectura, escenografia i altres temes d’interès es va encarregar de preparar el concepte
del museu, basat en diversos principis: la presentació real dels fets; l’èmfasi en esdeveniments positius que s’hagin produït en el passat i que
hagin acostat pobles i nacions, independentment de qui hagi governat aquells territoris i on es trobin; el fet d’evitar la presentació de persones
i esdeveniments en termes de blanc o negre, sense matisos, i l’ús de les tecnologies més avançades i innovadores a les exposicions.
Com a conseqüència d’aquesta aproximació, durant el període de construcció física del museu, l’opinió pública va respondre de maneres
diverses, que van anar de l’aprovació a les crítiques negatives. Tanmateix, després de la inauguració oficial, les coses van quedar molt més
clares per al públic. El museu és un dels primers de la regió a mostrar els moviments polítics de dretes i d’esquerres, els factors interns i
externs, les victòries i derrotes, els herois i antiherois, les idees d’un estat independent i les idees d’annexionar Macedònia a algun dels
estats veïns. Entre les 153 estàtues de cera del museu hi ha representants de diverses nacionalitats que han viscut a Macedònia: macedonis,
albanesos, serbis, búlgars, jueus, turcs, i també figures polítiques clau d’aquell període històric a la regió i el món.
El museu va adquirir per a l’exposició més de dos mil objectes originals, que el Govern de la República de Macedònia va comprar a
col·leccionistes i ciutadans. Gairebé la meitat van ser donacions. El gran nombre de donacions indica que va ser un museu aprovat i esperat
durant molt temps pels ciutadans.
Durant els sis anys de funcionament, el museu ha rebut més de 260.000 visitants i 70.000 visitants més han assistit als més de 900
esdeveniments organitzats al marge de l’exposició. El Museu de la Lluita per Macedònia ha rebut diversos reconeixements internacionals a la
seva tasca.

RESUMEN
EL PAPEL DE LOS MUSEOS NACIONALES EN LA SOCIEDAD MODERNA: RETOS Y PROBLEMAS EN EL CONTEXTO DE LOS BALCANES.
ESTUDIO DE CASO DEL MUSEO DE LA LUCHA POR MACEDONIA (SKOPJE)
El Museo de la Lucha por Macedonia (Skopje) es un museo de historia que abarca desde principios del siglo XIX hasta finales del siglo XX.
Este periodo refleja la historia de la lucha y los esfuerzos de numerosas generaciones de intelectuales y revolucionarios macedonios para
crear el actual Estado independiente de Macedonia. Conceptualmente, con un total de trece departamentos, se divide en dos secciones más
pequeñas: el Museo de la Organización Revolucionaria Interior de Macedonia y Museo de las Víctimas del Régimen Comunista.

17
 JORNADA

La temática histórica que cubre este museo no es tan solo objeto de investigación y exposición, sino que también tiene influencia en el
presente y se refleja directa o indirectamente en la labor del museo. Los museos de historia nacional de Europa, y sobre todo en los estados
formados recientemente en los Balcanes, suponen un auténtico reto para sus autores y fundadores. Ello se debe al hecho de que la historia
de estos países está profundamente interrelacionada. En el pasado, han tenido una historia común, que ha sido una historia conflictiva, por lo
que el montaje de las exposiciones a menudo entra en un terreno muy sensible de la actualidad, cargado de emociones.
Un grupo de expertos en historia, museología, arquitectura, escenografía y otros temas de interés se encargó de preparar el concepto del
museo, basado en diversos principios: la presentación real de los hechos; el énfasis en acontecimientos positivos que se hayan producido
en el pasado, y que hayan acercado a pueblos y naciones, independientemente de quién haya gobernado aquellos territorios y dónde se
encuentren; el hecho de evitar la presentación de las personas y los acontecimientos en términos de blanco o negro, sin matices; y el uso de
las tecnologías más avanzadas e innovadoras en las exposiciones.
Como consecuencia de esta aproximación, durante el periodo de construcción física del museo, la opinión pública respondió de maneras
diversas, que fueron desde la aprobación hasta las críticas negativas. Sin embargo, después de la inauguración oficial, las cosas quedaron
mucho más claras para el público. El museo es uno de los primeros de la región en mostrar los movimientos políticos de derechas y de
izquierdas, los factores internos y externos, las victorias y las derrotas, a los héroes y los antihéroes, las ideas de un estado independiente y
las ideas de anexionar Macedonia a alguno de los estados vecinos. Entre las 153 estatuas de cera del museo se encuentran representantes
de diversas nacionalidades que han vivido en Macedonia: macedonios, albaneses, serbios, búlgaros, judíos, turcos, así como figuras políticas
clave de aquel periodo histórico en la región y en el mundo.
El museo adquirió para la exposición más de dos mil objetos originales, que el Gobierno de la República de Macedonia compró a
coleccionistas y ciudadanos. De estos, casi la mitad fueron donaciones, lo que pone de manifiesto que ha contado con la aprobación de los
ciudadanos, que lo esperaban desde hacía mucho tiempo.
Durante los seis años de funcionamiento, el museo ha recibido más de 260.000 visitantes, y 70.000 visitantes más han asistido a los
más de 900 eventos organizados al margen de la exposición. El Museo de la Lucha por Macedonia ha recibido diversos reconocimientos
internacionales a su labor.

ABSTRACT
THE ROLE OF NATIONAL MUSEUS IN MODERN SOCIETY: CHALLENGES AND PROBLEMS IN BALKAN CONTEXT. THE CASE STUDY OF
THE MUSEUM OF RHE MACEDONIAN STRUGGLE – SKOPJE
The Museum of the Macedonian Struggle – Skopje is history museum that covers the beginning of 19. Century until the end of 20. Century. This
period reflects the history of the struggle and the efforts of numerous generations of Macedonian intellectuals and revolutionaries for creating
contemporary Macedonian statehood and independence. Conceptually, with its 13 departments in total, the museum is divided into two smaller
units: “Museum of the Internal Macedonian Revolutionary Organisation” and “Museum of victims of the communist regime”.
The historical theme covered by this museum is not only the subject of research and presentation, but it has its own influence in the present
time and direct or indirect reflection over the work of the museum. National history museums in Europe, and in particular in the newly formed
states in the Balkans, are a real challenge for their founders and authors. This stems from the fact that the stories of these countries are very
intertwined among them. In the past, they had a common history, but at the same time a history of conflicts, so the exhibitions setting often enters
into a very sensitive zone of actuality and a zone of emotions.
The museum concept was prepared by series of experts from the field of history, museology, architecture, scenography and other fields of
interests. It was based on several principles: 1. The principle of real presentation of facts; 2. Emphasizing affirmative events which had happened
in the past, bringing closer people and nations, regardless of who and where have ruled those territories; 3. Avoiding black and white presentation
of events and people; 4. Using state-of-the-art technologies and novelties in exhibitions, etc.
As a result of this approach in the period of the actual building of the museum, the public had various respond - from approval to negative
criticism. However, after the official opening, things got much clearer for the public. The museum is one of the first in the region that displayed the
right and the left political movements, external and internal factors, victories and defeats, heroes and anti-heroes, the concepts of independent
state and the concepts of adjoining Macedonia to some of the neighboring states. Among 153 wax figures there are representatives of various
nationalities who lived in Macedonia: Macedonians, Albanians, Serbs, Bulgarians, Jews, Turks, as well as key political figures from the region and
the world from that historical period.
For its exhibition the museum acquired more than 2.000 original items purchased by the Government of the Republic of Macedonia from the
citizens and collectors. Almost half of them were donation. This large number of donations indicates that the museum was approved and long
waited by the citizens.
In the six years of operation, the museum has been visited by over 260.000 visitors and 70.000 additional visitors who have attended over 900
organised events outside the exhibition. The Museum of the Macedonian Struggle is awarded with several international recognitions for its work.

RÉSUMÉ
LE RÔLE DES MUSÉES NATIONAUX DANS LA SOCIÉTÉ MODERNE : DÉFIS ET PROBLÈMES DANS LE CONTEXTE DES BALKANS. ÉTUDE

18
 Museus i identitat nacional: construcció, canvis i inclusions

DE CAS DU MUSÉE DE LA LUTTE POUR LA LIBÉRATION DE LA MACÉDOINE (SKOPJE)

Le Musée de la Lutte pour la libération de la Macédoine (Skopje) est un musée d’histoire qui couvre du début du XIXe siècle à la fin du XXe
siècle. Cette période reflète l’histoire de la lutte et les efforts de nombreuses générations d’intellectuels et révolutionnaires macédoniens pour
créer l’actuel état indépendant de Macédoine. Conceptuellement, avec un total de treize départements, il est divisé en deux sections plus
petites : le Musée de l’Organisation Révolutionnaire Intérieure Macédonienne et le Musée des Victimes du Régime Communiste.
Le thème historique que couvre ce musée ne fait pas seulement l’objet de recherche et d’exposition, il a également une influence sur le
présent et se reflète directement ou indirectement sur le labeur du musée. Les musées d’histoire nationale d’Europe, notamment dans les états
formés récemment dans les Balkans, supposent un authentique défi pour leurs auteurs et fondateurs. Ceci se doit au fait que l’histoire de ces
pays est profondément interreliée. Dans le passé, ils eurent une histoire commune, qui en même temps fut une histoire de conflits, de sorte
que le montage des expositions pénètre souvent dans un terrain très sensible de l’actualité, plein d’émotions.
Un groupe d’experts en histoire, muséologie, architecture, scénographie et autres thèmes d’intérêt se chargèrent de préparer le concept
du musée, fondé sur divers principes : la présentation réelle des faits ; l’accent sur des événements positifs qui se sont produits dans le
passé et qui ont rapproché les peuples et les nations, indépendamment de qui a gouverné ces territoires et où ils se trouvent ; le fait d’éviter
la présentation de personnes et événements en termes de noir ou blanc, sans nuances, et l’emploi des technologies les plus avancées et
innovatrices pour les expositions.
La conséquence de cette approche, pendant la période de construction physique du musée, fut que l’opinion publique répondit de
diverses manières, qui allèrent de l’approbation aux critiques négatives. Cependant, après l’inauguration officielle, les choses furent beaucoup
plus claires pour le public. Le musée est l’un des premiers de la région à montrer les mouvements politiques de partis de droite et de gauche,
les facteurs internes et externes, les victoires et les défaites, les héros et antihéros, les idées d’un état indépendant et les idées d’annexer la
Macédoine à l’un des états voisins. Parmi les 153 statues de cire du musée, il y a des représentants de diverses nationalités qui ont vécu en
Macédoine : macédoniens, albanais, serbes, bulgares, juifs, turcs, mais aussi des personnages politiques clés de cette période historique
dans la région et dans le monde.
Le musée acquit pour l’exposition plus de deux mille objets originaux, que le Gouvernement de la République de Macédoine acheta à des
collectionneurs et citoyens. Presque la moitié fut des dons. Le grand nombre de dons indique que les citoyens approuvèrent et attendirent
pendant longtemps ce musée.
Pendant ses six ans fonctionnement, le musée a reçu plus de 260 000 visiteurs et 70 000 autres visiteurs ont assisté aux plus de 900
événements organisés en marge de l’exposition. Le Musée de la Lutte pour la libération de la Macédoine a reçu diverses reconnaissances
internationales pour son labeur.

National museums in Europe are representatives of heritage and
diversity, but at the same time the similarities of the histories
and cultures of European nations. The diversity, in a European
context, should be accepted as a single bouquet with different
types of flowers. They are the guardians of our origin, that is, our
ancestors. Therefore, the visit to the Museums not only informs
the visitor, but more closely approaches the other people and
culture and enriches it. Accordingly, national museums speak
not only to a certain nation, they speak of Europe as well.
“The Museum of the Macedonian Struggle”,
Skopje, as you saw, is a historical national museum covering the
period from the beginning of the 19th century until the end of the
20th century. This period reflects the history of the creation of
the Macedonian state from the first occurrences of unorganized
resistance, then organized forms, through the establishment of
revolutionary organizations and uprisings, until the liberation
and proclamation of the independence of the Republic of
Macedonia. Conceptually, with its 13 departments in total,
the museum is divided into two smaller units: “Museum of the
Internal Macedonian Revolutionary Organization” and “Museum
of victims of the communist regime”.
Let me first, give a brief review of the history
in this period, because it is not only the subject of the museum
exhibition, but also because history still influences the present
conditions in the Balkans, and has direct or indirect reflection
over the work of the Museum.
The small peoples in Europe, through their
history, had a difficult path to freedom. It was the same with
the Macedonian people. In the early 19th century, Macedonia
was part of the great Ottoman Empire. It inhabited many people
on three continents: Asia, Europe and Africa. Throughout its
existence, the Ottoman Empire did not recognize members
of nations, but members of religions. Accordingly, there were
Muslims who belonged to the ruling class and Christians, Jews
and other religions that belonged to the category of unbelievers,
(“gjauri” or “kauri”) who did not have national rights or the
right to participate in the government. In the first half of the
19th century, the Ottoman Empire became weaker, waged a
number of wars against the stronger states in Europe, such as
the Russian Empire, the Habsburgs Empire and the great states
of Western Europe. On the other hand, the unliberated people,
from the beginning of that century, fought for freedom and the
formation of their own national states. Throughout the whole
19th century there were a number of people’s uprisings, often
involving solidarity members of various nationalities of Christian
religion. Thus, the Macedonian volunteers participated in the
uprisings of the neighboring peoples, the Serbs (1804 and 1812),
the Greeks (1821) and the Bulgarians (1878).The Macedonians
had three uprisings in 1876, 1878, and 1903, which unfortunately
failed. Because of the indifference of the great powers to bring
changes in the Ottoman Empire in those geographical positions,
the Macedonian uprisings were unique in the Balkans, without

19
 JORNADA
the support of the great European powers. The “status quo”
was retained for the simple reason that Austro Hungary and
Russia could not agree on the final division of influence and the
division of the remaining territory of the Ottoman Empire into its
European part.
Meanwhile, the newly liberated small Balkan
states: Greece, Bulgaria and Serbia, have developed plans
for their further territorial expansion on behalf of the Ottoman
Empire and on behalf of Macedonians who have not acquired
their own state. Their strategic aspirations foresaw the complete
annexation of Macedonia towards their territories, without the
will of the people living in it. The population living in Macedonia,
unilaterally have been declared as part of their national whole
by the three states. With this, all three neighboring states gave
themselves an exclusive right to “free” or occupy Macedonia.
For this purpose, they developed strong propaganda activity
in Macedonia in the last five decades of the Ottoman Empire.
The propaganda referred to the redemption of the rights to
open Bulgarian, Serbian and Greek schools, bribing and gaining
priests, agents, performing various pressures on the population,
up to armed activities for the liquidation of people who did not
belong to some of these propaganda. This also resulted in a
fratricidal war on the Macedonian terrain. These expansionist
activities ended with the two Balkan Wars in 1912 and 1913.
In the First Balkan War, these three countries, in alliance
with Montenegro and Romania, entered a war against the
Ottomans with an ultimatum that they were seeking autonomy
of Macedonia, and in the Second Balkan War these countries
fought against each other for the prize called Macedonia. The
Bucharest Peace Treaty finally divided Macedonia between
these countries forever. Since then, the demographic national
structure of the population has changed radically and
drastically, violently and with the migration of peoples.
In the First and Second World War, there were
wars between the Balkan states again for supremacy over
Macedonia. However, with its struggle, as a part of anti-fascist
forces, the Macedonian people in one part of the Macedonian
territory managed to form a national state in 1944 as a federal
unit within the Federal People’s Republic of Yugoslavia. In 1991,
R. Macedonia declared independence. In 1993, R. Macedonia
became an equal member of the United Nations, under the
temporary reference Former Yugoslav Republic of Macedonia,
due to the name dispute with the Republic of Greece and its
veto on the accession of the Republic of Macedonia in the
Euro-Atlantic associations. Today the Republic of Macedonia
is recognized under its constitutional name by 135 countries
in the world. It also has a candidate status for a member of
the European Union and a candidate for NATO membership.
Although it has long been meeting the conditions for entry into
these associations, even though R. Macedonia won the name
dispute at the international court, our state is hampered in
that intention with the veto of the Republic of Greece, seeking
a change of our name. R. Bulgaria still officially considers
Macedonians as Bulgarians, and the Macedonian national
minority in these two countries does not have any national
rights. Macedonian language is forbidden for public use,
20
Macedonians can not learn and create in Macedonian language,
even prohibited the Macedonian parties in these two countries.
Historical museums in the Republic of
Macedonia are not a new phenomenon. In fact, the largest
number of museums in our country have historical themes, both
nationally and locally. However, the main carrier at the national
level was the main institution, the Museum of Macedonia, which
contained a complex structure in itself. This institution is the
largest in the Republic of Macedonia today and has existed
for more than 70 years. The institution had an archeological,
historical and ethnological department, but also a department
for protection, while covering a large territory. The decades-long
scientific researches, findings and discoveries have already
required the separation of some departments into separate
museums. Thus, a special Archaeological Museum stood
out from the Museum of Macedonia, which today operates
successfully, while the historical and ethnological department
remained within the Museum of Macedonia. However, the need
for a separate Museum in which the history of the creation of
the modern Macedonian state will be presented, has become
a growing need in the Macedonian society. That is why in 2008,
the Government of the Republic of Macedonia has decided
to establish a completely new national institution, with a
completely new concept and a separate museum collection,
which will not disrupt the role of the Museum of Macedonia.
In the newly formed states that emerged
from the former Yugoslav federation, in the years after their
independence, a need for this kind of national historical museums
appeared. National historical museums in countries such as the
Balkans are a real challenge for their founders and authors. This
stems from the fact that the stories of these countries are very
intertwined among them. In the past, they had a common history,
but at the same time a history of conflicts. Therefore certain
issues that need to be addressed in the museum exhibitions
enter into a very sensitive zone of actuality and a zone of
emotions.The main problem of the museum’s authors is how to
portray history as it used to be, and not to cause reaction of the
neighboring countries, as well as the minorities living in each of
these countries. In addition, the decision of the Government of
the Republic of Macedonia to build such a museum was exposed
to various criticism in the public. Critics were referring to the
concept that, according to them, could disturb relations with the
neighboring countries, then display controversial figures from
Macedonian history, and that the former holders of communist
authority in Macedonia would be stigmatized with the museum
exhibition. Apart from these remarks, part of the public was
confused as to why people who worked against the interests
of independence of the Republic of Macedonia and worked for
other countries are also displayed. Perhaps the biggest challenge
for opening new national museums is the question of how such
institutions can reduce the influence of politics in the scientific
approach and the concepts of museum exhibitions, i.e. stay on
the level of scientific knowledge and not be affected by any future
political decision.
R. Macedonia, as it is known, for two and a
half decades is at the door of the European Union, due to the
 - Live musical performances in the
permanent exhibition
- Educational workshop for students
- Museum of the Macedonian Struggle,
exterior

21
 - Balkan war period in the museum
exhibition
- Visually impaired students during
visit
- Weapon fro the Otoman period
-Scene from the museum exhibition,
The foundation of Macedonian
Revolutionary Organisation

22
 Museus i identitat nacional: construcció, canvis i inclusions
incomprehensible obstacle, called the change of the name of a
country, applied by R. Greece. This situation is a rare obstacle
for greater cooperation with the European institutions and the
impossibility for Republic of Macedonia to use part of the funds
intended for museology. It must not have stalled our intentions
to find other ways of cooperation with related institutions in
Europe.
During the preparation of the concept, a series
of experts from the field of history, museology, architecture,
scenography and other fields of interests were advised. The
concept was based on several principles: 1. The principle of real
presentation of facts; 2. Emphasizing affirmative events, which
in the past had happened, bringing closer people and nations,
regardless who and where have ruled those territories; 3.
Avoiding black and white displays of events and people; 4. Using
state-of-the-art technologies and novelties in exhibitions, etc.
Such principles set us apart from the
stereotypes of the previous museum concepts in South-Eastern
Europe, and according to many authorities of this issue, in
the greater part of the continent. The previous principle, to
present only the winners and the heroes, was abandoned
in the museum exhibitions, so the “surprise” of the public
was expected. Namely, visitors had the opportunity to move
through a kind of historical tunnel between wax figures, mass
scenes, original museum objects, video and audio effects,
unique scenography and live scenes. In addition, the left and
right movements in the political and revolutionary movement,
internal and external factors, victories and defeats, heroes and
antiheroes, the concepts of independence and the concepts of
joining Macedonia towards one of the neighboring countries
are presented, and among 153 wax figures can be recognized
the characters of various nationalities who lived in Macedonia:
Macedonians, Albanians, Serbs, Bulgarians, Jews, Turks, but
also characters of important political factors in the neighboring
countries and the world that directly or indirectly influenced the
destiny of the Macedonians and minorities living there.
Government of the Republic of Macedonia
published an announcement inviting the citizens to offer
original objects for the Museum, which are significant for the
Macedonian history, for purchase and as a donation. To our
great satisfaction the response was great. Today, the Museum
has 2804 museum materials, as well as a very rich historical
archive. It is worth mentioning that almost half of those museum
objects are donated by the citizens. This data indicates the
citizens’ attitude towards such a museum. One of the most
common comments was that R. Macedonia has long needed
such a Museum. In this way, we created “Club of Friends
of the Museum”, with which we cooperate and create new
experiences, knowledge and successes.
After the opening of the Museum and after the
first months of its activities, when the public was introduced
with the exhibition, many questions that burdened the opening
of the institution were clarified. The small number of negative
comments that went through in the following period was
exclusively of daily political character, and most of them from
people who did not visit the Museum, and people who are from
23
R. Macedonia. It is necessary to emphasize that we are still
struggling for the greater scientific autonomy of museums in
terms of politics and that such commitments are not going fast.
ONE WISE THOUGHT SAYS:
IT’S HARD TO BUILD SOMETHING,
BUT IT’S MORE HARDER
TO MAINTAIN IT.
For over 6 years, the museum has been visited by over 260,000
visitors from over 110 countries around the world. Among the
visitors were international state delegations of the highest rank.
Considering that R. Macedonia has about 2 million inhabitants,
this number of visitors for this period is satisfying. Visitors left
about 25,000 signatures into the Book of impressions.
Their comments are one of our most
important business guides. High scores, but also well-
intentioned suggestions and criticisms help us in our work and
improvement. However, we also test our work in international
choices for the best museums in different categories. At these
museological meetings, aside the conception of the museum
exhibition, the most important is the work of the institution,
its approach to different categories of citizens, the role of
museums in the local community, cooperation with related
institutions, educational programs, etc. At those museological
conferences, the Museum of the Macedonian Struggle has
achieved several awards, which is just another proof of our
successful work. From the awards I will extract: Special
recognition for the great effort and for the enthusiasm shown
in implementing local patrimony as encouraging sign of vitality
in European context” which was awarded by the European
Museum Academy in Bursa 2013; “Special Award for Unusual
Presentations”, awarded by the Forum of Slavic Cultures in St.
Petersburg in 2015; and the national award “Project of the Year”,
awarded by ICOM - Macedonia for the project WIKI KLUB,
i.e. continuous training of students and teachers for applying
verifiable historical facts in Wikipedia on Macedonian language.
Perhaps our greatest acknowledgments are the awarding of
hosting and organization of the two most prestigious events.
Two museological conferences and a ceremony awards for the
best museum were held in the Museum of Macedonian Struggle
- in 2014 Conference of the Forum of Slavic Cultures and in 2017
Annual Conference of the European Museum Academy. Such
manifestations contribute to building the image of the institution
both on domestic and international level.
In addition to this kind of manifestations
and exhibition visits, “Museum of the Macedonian Struggle”
enables organization of about 150 commercial and non-
commercial events of various kinds per year. This means that
the Museum is mentioned at least twice a week in the media,
which greatly improves its publicity. Non-commercial events
relate to various exhibitions, lectures, promotions and concerts
of which about 20 are in our own organization. Through the
celebration of anniversaries of personalities and events from
Macedonian history, the Museum is constantly reminding the
citizens of their importance. At these events, besides Friends of
 JORNADA
the Museum, we invite the citizens through the media, as well
as specific target groups, such as pensioners, veterans from
wars, scholars and students. Through such events, the Museum
manages to maintain the actuality and it has established itself
as a place of many cultural events important for the state and
the capital city.
About 30 percent of visitors are students.
Naturally, for the youngest, the presentation is adopted to their
age. In addition, our institution has developed a successful
educational program. The Museum – A Friend of Children”
project was established in 2012. It lasted one month in the
first year and from the third year throughout the whole school
year. The project includes cooperation with the elementary
schools, whereby students are as first, guests of the Museum,
and then through the school sections - such as the historical,
artistic, literary and drama ones, enables the talented students
to create their own literary, historical, artistic or drama works in
our premises. All those works created throughout the year, are
promoted in a catalogue with the best ones selected through
established commissions of experienced pedagogues from
the state. The ceremony of awards is usually held in a crowded
hall with students, teachers and parents. It is interesting that
through this project we have examples where children bring
their parents to the Museum, and not vice versa.
One of the more successful collaborations with
schools is our adaptation to the curriculum for the seventh,
eighth and ninth grade in primary schools and first and second
year for secondary vocational schools, as well as third and
fourth year in gymnasiums. This means that history teachers
from these schools can hold part of their classes in the museum
exhibitions. For example, the history teacher from the primary
school Kocho Racin from Skopje has held almost the whole
curriculum for the subject history for one semester in the
Museum. The result of this teaching was the increased interest
in the subject history and the increase of average grade mark
from 3,1 into 4,1.
From the very beginning of the work of the
Museum, particular attention was paid to the openness of
the institution towards the vulnerable categories of citizens.
Active practice of social inclusion in the museum takes place
on several levels: easy accessibility, full logistics and material
assistance at all events organized by non-governmental
organizations and state institutions working with persons
with disabilities, as well as continuous cooperation with
about 20 such organizations in direction of joint planning and
creation of projects that would be applied to the museum for
the needs of these categories of citizens. In this way, the first
museum catalog of Braille was printed, in cooperation with the
Association of Blind People of the Republic of Macedonia.
The museum has similar cooperation with
other related cultural institutions, such as museums, theaters
and musical ansambels, then educational institutions such as:
faculties of history, museology, music and fine arts schools,
and so on. The museum organizes various manifestations,
which require minimal financial resources. Same is valid for
cooperation with a large number of individuals.
24
Through all of these above-mentioned forms
of work, the Museum of the Macedonian Struggle manages to
bring itself closer to the citizens and to turn the attention of
the public towards itself. The rough statistics show that for the
previous 6 years, besides visiting the museum exhibitions, with
these events, the museum has been visited additionally with
more than 70,000 visitors.
As we have previously indicated, R. Macedonia
is one of the smallest countries in Europe according to its
surface area and the number of inhabitants. That is why the
attendance of foreign visitors is of great importance. It ranges
on average between 25 and 30 percent and we think that this
percentage will increase in the future. The concept of the
museum exhibitions is thus created in a way that enables every
foreign visitor to get acquainted with how and why this modern
European country arose. We think that there isn’t more efficient,
faster and more attractive way, for foreign visitor to come to
such information. In fact, the Museum is the identity card of the
state. We have very pleasant experiences with foreign guests
as visitors. We receive many praise from them, emotional
entries in the book of testimonials and very often applause. We
must admit that the applause of visitors from the neighboring
countries, with whom we have had a lot of common things
throughout history, make us especially happy.
Personally, I consider that this type of museums
are most needed by all countries, but especially for those that
are small in number of inhabitants. The presentation of culture
is the representation of identity, and the world can be divided
into large and small nations, but there are no large and small
cultures. Therefore, investing in culture is an opportunity for
every nation to be affirmed in the most beautiful way and to be
equal to others.
I would like to express my gratitude to the
Historical Museum of Catalonia, which gave us the opportunity
to get to know each other, to learn from each other and I hope
for a further successful cooperation. ●
 Museus i identitat nacional: construcció, canvis i inclusions

The transformation of the

Historical Museum of the National
Museum of Montenegro
after regaining of independence
(Its role in the establishment
and promotion of the new
national identity)
Miloš Vukanovic´
Assistant Director for professional issues
National Museum of Montenegro

RESUM
LA TRANSFORMACIÓ DEL MUSEU D’HISTÒRIA DEL MUSEU NACIONAL DE MONTENEGRO DESPRÉS DE LA RECUPERACIÓ DELA
INDEPENDÈNCIA I LA SEVA INFLUÈNCIA EN L’ESTABLIMENT I LA DIFUSIÓ DE LA NOVA IDENTITAT NACIONAL
El Museu d’Història és una de les quatre seccions del Museu Nacional de Montenegro. És la secció més complexa del Museu Nacional i està
formada per quatre museus i tres monuments. L’exposició permanent del Museu d’Història, obert el 1989, és probablement la contribució més
important a la pràctica museística de la postguerra a Montenegro. S’ha concebut per representar, en la seva gran complexitat, la història de
Montenegro des de la prehistòria fins a l’època contemporània.
La necessitat d’adaptar tota l’exposició hi va estar sempre present. No obstant això, amb unes narratives nacionals tan canviants en els
anys noranta, no es disposava ni dels recursos ni de tot el temps necessari per fer-ho. Amb la recuperació de la independència de Montenegro
el 2006, va sorgir l’oportunitat el 2011 i es va crear el nou equip de conservadors.
En aquesta ponència presentaré la nova exposició permanent del Museu d’Història de Montenegro i com aquesta el defineix. L’esmentada
exposició es va crear fent servir un nou enfocament a l’hora de tractar el patrimoni polèmic, que inclou i descriu els episodis delicats i
controvertits de la història de Montenegro i de la regió. Així mateix, aprofundiré en els mètodes que s’han utilitzat per explicar les múltiples i
oposades perspectives històriques d’aquests esdeveniments i presentaré el «difícil» i violent patrimoni històric en l’ambient sempre present
de revisionisme històric intensiu. Finalment, presentaré les fases de transformació del Museu d’Història de Montenegro, del concepte i la
narrativa, i el seu paper en l’establiment de la nova identitat nacional montenegrina.

RESUMEN
LA TRANSFORMACIÓN DEL MUSEO DE HISTORIA DEL MUSEO NACIONAL DE MONTENEGRO TRAS LA RECUPERACIÓN DE LA
INDEPENDENCIA Y SU INFLUENCIA EN EL ESTABLECIMIENTO Y DIFUSIÓN DE LA NUEVA IDENTIDAD NACIONAL
El Museo de Historia es una de las cuatro secciones del Museo Nacional de Montenegro. Es la sección más compleja del Museo Nacional
y está compuesta por 4 museos y 3 monumentos. La exposición permanente del Museo de Historia, abierto en 1989, es probablemente
la contribución más importante a la práctica museística de la posguerra en Montenegro. Se ha concebido para representar, en su enorme
complejidad, la historia de Montenegro desde la prehistoria hasta la época contemporánea.
La necesidad de adaptar toda la exposición estuvo siempre presente. Sin embargo con unas narrativas nacionales tan cambiantes en
los años noventa, no se contaba ni con los recursos ni con todo el tiempo necesarios para ello. Con la recuperación de la independencia de
Montenegro en 2006, surgió la oportunidad en 2011 y se creó el nuevo equipo de conservadores.
En esta ponencia presentaré la nueva exposición permanente del Museo de Historia de Montenegro y cómo esta lo define. La mencionada
exposición se creó utilizando un nuevo enfoque a la hora de tratar el patrimonio polémico, que incluye y describe los episodios delicados y
controvertidos de la historia de Montenegro y de la región. Asimismo, profundizaré en los métodos empleados para explicar las múltiples y

25
 JORNADA

opuestas perspectivas históricas de dichos acontecimientos y presentaré el «difícil» y violento patrimonio histórico en el ambiente siempre presente
de revisionismo histórico intensivo. Finalmente, presentaré las fases de transformación del Museo de Historia de Montenegro, del concepto y la
narrativa, y su papel en el establecimiento de la nueva identidad nacional montenegrina.

ABSTRACT
THE TRANSFORMATION OF THE HISTORICAL MUSEUM OF THE NATIONAL MUSEUM OF MONTENEGRO AFTER REGAINING OF
INDEPENDENCE AND ITS INFLUENCE IN THE ESTABLISHMENT AND PROMOTION OF THE NEW NATIONAL IDENTITY
The History Museum is one of four units of The National Museum of Montenegro. It is the most complex unit of the National Museum
composing of 4 museums and 3 monuments. The permanent exhibition of the History Museum, of National Museum of Montenegro, opened
in 1989, is probably the most significant contribution to post war museum practice in Montenegro. It is conceived to represent the very
complexity of Montenegrin history from prehistory to contemporary era.
As the necessity for adaptation for the entire exhibition was always present, with the increasingly changing national narratives of the 90s.
The great amount of time and resources for such a task weren’t available and the opportunity arose after the regaining of independence of
Montenegro in 2006, and the creation of the new curator team in 2011.
This lecture will present the new permanent exhibition of the History Museum of Montenegro and how it defines the History museum
of the National Museum. The mentioned exhibition was created using a new approach in dealing with controversial heritage as it included
and depicts the most sensitive and disputed episodes of Montenegrin and regional history. I will elaborate on the methods used to explain
multiple and rival historical perspectives on same events and means to present “difficult” and violent historical heritage in the always present
atmosphere of intensive historical revisionism. Finally I will present the phases of transformation of the History Museum of Montenegro, in
concept and narrative, and its role in the establishment of the new Montenegrin national identity

RÉSUMÉ
LA TRANSFORMATION DU MUSÉE D’HISTOIRE DU MUSÉE NATIONAL DU MONTÉNÉGRO APRÈS LA RÉCUPÉRATION DE
L’INDÉPENDANCE ET SON INFLUENCE SUR L’ÉTABLISSEMENT ET LA DIFFUSION DE LA NOUVELLE IDENTITÉ NATIONALE
Le Musée d’Histoire est une des quatre sections du Musée National du Monténégro. Il s’agit de la section la plus complexe du Musée National
et elle est composée de quatre musées et de trois monuments. L’exposition permanente du Musée d’Histoire, ouvert en 1989, est sans doute
la contribution la plus importante à la pratique muséologique de l’après-guerre au Monténégro. Elle a été conçue pour représenter, dans sa
grande complexité, l’histoire du Monténégro de la préhistoire à l’époque contemporaine.
Le besoin d’adapter toute l’exposition y a toujours été présent. Nonobstant, avec des récits nationaux si changeants dans les années
quatre-vingt-dix, ni les ressources ni le temps nécessaire pour le faire n’étaient disponibles. Avec la récupération de l’indépendance du
Monténégro en 2006, surgit l’opportunité en 2011 et la nouvelle équipe de conservateurs fur créée.
Au cours de cette intervention je présenterai la nouvelle exposition permanente du Musée d’Histoire du Monténégro et comment elle le
définit. Ladite exposition a été créée en employant une nouvelle approche au moment de traiter le patrimoine polémique, qui inclut et décrit
les épisodes délicats et controversés de l’histoire du Monténégro et de la région. En outre, j’approfondirai dans les méthodes utilisées pour
expliquer les multiples et opposées perspectives historiques de ces événements et je présenterai le « difficile » et violent patrimoine historique
dans l’ambiance toujours présente de révisionnisme historique intensif. Finalement, je présenterai les phases de transformation du Musée
d’Histoire du Monténégro, du concept et du récit, et son rôle dans l’établissement de la nouvelle identité nationale monténégrine.

ABOUT NATIONAL MUSEUM OF MONTENEGRO
National Museum of Montenegro is a complex museum
institution which collects, preserves and interprets works
of art, historical, archaeological and ethnographic material
representing both Montenegrin and Balkan rich tradition,
for education and enjoyment of the public; in accordance
with highest ethical standards and practices of the museum
profession. Museum is dedicated to its role as an educational
institution and through exhibitions, diverse school programs
and publications, sheds light on historical, social and cultural
context in which its collections were formed. It aims to heighten
appreciation for and to provide comprehensive insight into
Montenegrin cultural heritage.
Composed of 4 separate but entangled
entities, National Museum of Montenegro with its conservation,
curatorial, archival, library, and administration departments is
located in 11 authentic and adapted historical buildings. It has
98 collections with over 10 000 musealia, 20 000 photographs
and 150 000 archival and bibliographical units under its custody.
They are stored in over 1500 square meters of storage place and
displayed in 14 803 square meters of exhibition space.
Most of them are located in the historical core of
the Old Royal capital of Montenegro, Cetinje, which thus became
known as Museum city. So the present structure of the National
Museum of Montenegro encompasses four museums: The
History Museum, The Art Museum, The Ethnographic Museum
and the newly founded Archaeological Museum with Lapidarium.
HISTORY OF NATIONAL MUSEUMS OF MONTENEGRO
The first form of collections in Montenegro accrued at the end

26
- Main building of the National Museum of Montenegro, known as Government House, where the permanent exhibition of the History
Museum is displayed
- King Nikola I Palace Museum

27
 ´
- Monument to Petar II Petrovic Njegoš inside the Njegoš Mausoleum (Lovcen Mountain National Park)
- Exhibition at the Petar II Petrovic´ Njegoš Museum (Biljarda Palace)
- Exhibition at the King Nikola I Palace Museum

28
 Museus i identitat nacional: construcció, canvis i inclusions
of the XVIII century with the formation of the Trophy room in
Cetinje Monastery. The trophy objects where weapons, flags
and personal items acquired after the battles with the Ottomans.
After the full international recognition of Montenegro in 1878
and establishment of contemporary government institutions, an
Act on formation of Museum and Library was declared in 1883.
In 1886 a proclamation of the Law on Museums and libraries
in the Principality of Montenegro. Three years later, in 1886,
construction of the “Laboratory”, a display room inside the main
barrack of the Military of Montenegro. The same year, at the
Royal tether “Zetski dom”, the first exhibition was opened. In it
the war trophies from the “Laboratory” where present as well
as archaeological material from the Roman town of Docela. Not
much happened until the end of World War One. In the newly
formed Kingdom of Serbs, Croats and Slovenians (latter known
as Kingdom of Yugoslavia), in 1926 the “State museum” was
formed, composing of the former Palace of King Nikola and
objects from the “Laboratory”.
Concrete development of museum institutions
accrued after World War Two. Montenegro got its statehood
back, now in the form of a federal republic in a 6 republic union
of Socialistic Yugoslavia. The new communistic authorities
invested heavily in cultural institutions. National identity was
cherished as long as it supported the socialistic union.
Besides the Palace of King Nikola, in 1950 two
new museum units where formed; the Art museum and Museum
of World War Two (Museum of National Liberation Struggle). A
year later Njegoš palace museum and Ethnographic museum
where established. In 1963 a couple of these institutions where
merged in an institution called Museums of Cetinje.
The major contribution to museology in
Montenegro accrued in 1989, with the Establishment of the
History Museum of Montenegro. This project was implemented
parallel with the final transformation of the museum institutions.
That year by the Proclamation of the Parliament of Montenegro,
all museum institutions located in the historical core of the Old
Royal Capital of Cetinje where reformed in to a public institution
National Museum of Montenegro.
Although the National Museum of Montenegro
has always presented a respectable institution, the crisis in
the last decade of the 20th century did leave a mark. However
after the renewal of Montenegrin independence in 2006, and
particularly after the establishment of the new management
in 2008 the National Museum of Montenegro has undertaken
massive reconstruction, renovation and adaptation of all units
under its custody – Exteriors, interiors, exhibition and storage
spaces as well as exterior landscape and utility services.
HISTORY MUSEUM
The development of the History Museum, of the National
museum of Montenegro is a long and still ongoing process. As
the core collections at the beginning of the primal formation
of museum institutions where of a historical character,
departments of such character always represented the most
prominent museum units of the National Museum. Below all the
transformations of the museum units of historical profiling.
29
1926-1989
— State museum (Laboratory + King Nikola palace)
— Njegoš museum (Njegoš palace + Njegoš birth house)
— WW2 museum
1989-2010 NATIONAL MUSEUM OF MONTENEGRO
— King Nikola palace
— Njegoš museum (Njegoš palace + Njegoš birth house)
— History Museum (permanent exhibition)
2010 HISTORY MUSEUM (NMMNE)
— Permanent exhibition
— King Nikola palace
— Njegoš museum (Njegoš palace + Njegoš birth house)
— 3 monuments
The State museum which was formed in 1926 was renamed in
1950 to Museum of the Place of King Nikola. In 1950 Njegoš
museum (which composed of Njegoš palace Biljarda and
Njegoš Birth house) was formed, which was followed by
the formation of Museum of Second World War (Museum
of People Liberation Struggle). After the formation of Public
Institution National Museum of Montenegro in in 1989, all of
these institutions became units of the mentioned institution.
A new primal historical museum unit was created, the History
Museum, which incorporated the former Museum of Second
World War (Museum of People Liberation Struggle) with different
collections which varied from archaeological to postal.
Before the last transformation of the units
which compose the National Museum of Montenegro, let
us look back at the formation of the History Museum in
1989. The idea to form a comprehending History Museum of
Montenegro, which would collect and represent the entire
history of Montenegro, came in the early in 1979s. The main
concept at that time was that different unites represent
different time periods. Cetinje Monastery was to be dedicated
to the medieval period. Njegos and King Nikola palace where
intended to be a museums for the Liberation wars (XV to XIX
century) and in the Government House (present day History
Museum) to form a Museum of Contemporary history.
This idea was abandoned and instead, with
the funds gained from Yugoslavian and international donation
after the devastating earthquake which hit Montenegro in 1979,
a new project of a History Museum was designed. History
Museum of Montenegro opened in 1989 and at that time
represented the most important contribution to museology in
Montenegro. Even if this museum never completely developed,
as the 90s war in Yugoslavia started, and fell in to slight decay,
it still was an impressive endeavour. Its exhibition, which
 JORNADA
represented the entire history of Montenegro from prehistory
until the late 80, represented the apex of Yugoslav museology,
with advisors from Czech musicological schools.
The complexity of our institution is
accompanied by the variety of the objects we guard. From
Illyrian helmets and Persian armour to partisan rifles; From
the Icon of our lady of Phileremo to Lubarda; from first books
printed in Slavic Cyrillic to the declaration Montenegro as the
first ecological country in the world in 1991.
In 2010 the last transformation of the units
inside the National Museum of Montenegro was implemented.
History Museum became one of four units of the national
museum. History Museum now consist of 3 departments and
3 monuments. The “Permanent exhibition”, which is located
in the old Government house with its collections from all time
periods of Montenegrin history, and two memorial palace
museums. The idea is that slowly all historical collections are
merged in to one organisational unit.
CHALLENGES OF THE HISTORY MUSEUM
As mentioned before the History Museum, with its departments,
today is one of four museums of the National Museum of
Montenegro, alongside Museum of Art, Museum of Ethnology
and Archaeological Museum. This organisation influences the
future development of the History Museum. I will just mention a
couple of aspects.
With the formation of the Archaeological
Museum in 2013, the range of interest, in the chronological
way, of the History Museum has to change. It is still unclear
where the collections of the Archaeological Museum ends and
Museum of History starts, as booth museums in their founding
documents cover and research the medieval period. Off course
it easy to say to let booth museums to cover the same period
but Montenegro doesn’t have the capacity to have two teams in
two different museums to form, expand and present collections
of the same time period. One idea is for the two museums to
complement each other, with the History Museum forming the
collections from the early middle ages, precisely from the time
of the arrival of the Slavs in the Balkans.
Second challenge is the merging of collections
of different units which are now a part of the History Museum,
but for more than 50 years have functioned independently. In that
time collections where formed and developed independently.
Now they have to be a part of a single system and represent the
idea of that system. For instance different numismatic collections
(we can say this for all types of objects) have to be merged in to
one and include the entire timeline of the history.
Third challenge, in this case maybe better
to say option, is the possible restarting of the idea to form
a Museum of contemporary history. With the opening of the
Archaeological Museum, and decade long existence of museum
units which deal with a period from XV to XIX century and have
a long, quite persistent tradition, which gives momentum to
some forces which resists change, a possibility of opening a
Museum of Contemporary history is still on the table. With an
abundance of collection and objects inherited from the former
30
WW2 museum, this museum unit can be formed quite easily.
Finally, the location of the museum is still an
open question. All the museum units are located in historical
building in the Old Royal Capital of Montenegro, Cetinje. This
town was the political centre of Montenegro from the end
of the XV century until 1945. After 1945 the capital moved to
Podgorica, where it is still today. This happened because of
several reasons, predominantly economical but also political.
Montenegro after 1945, wasn’t the same as the one in the
centuries before. Not just in sense of territory, but also in the
ideological way. While before 1918 Montenegro was a one
nation, Christian kingdom, after 1945 it was a civil, socialistic,
antifascist republic. Today, contemporary Montenegro is based
severally on those ideas, now including a multinational and multi
religious heritage. Those ideas have to be represented in the
History Museum and some suggest that the new capital might
be a more suitable location.
CONCEPT OF THE NARRATIVE
A museum can have many ways of influence on the general
public. One of main is the formation of the historical
consciousness. The main way of doing this is quite often via
its permanent exhibition. For a moment let us ignore the other
possibilities and let us focus on the main exhibition. It doesn’t
matter how many objects a museum puts on display or how god
and technologically impressive the design is. The main thing
in every exhibition is the narrative. Everything permanent and
temporary revolves around it.
The core narrative of the History Museum is
the one represented in the Permanent exhibition. Created in
1989 it covered the history of Montenegro from Prehistory until
the 80s. Separated in to 7 consequential entities, the narrative
was heavily reliant on depiction of state formation, rulers and
struggle for liberation. The entire XX century was dedicated to
the Workers movement and Communist party.
This narrative was modified from 2011 to 2016.
New historical findings where added, with a massive change to
segments depicting the XX century. It still remained heavenly
based on depiction of statehood, rulers, leaders and struggle
for liberation, but new elements where added especially in the 4
new segments of the XX century.
Still when you have a politically - statehood -
dynastic based narrative the main topic which the exhibition
will cover will be: struggle for independence, war, battles,
victories, constitutions, diplomacy, art, literature, architecture;
and those topics will be depicted threw objects like: Arms,
guns, flags, documents, letters, laws, symbols of statehood,
coins, paintings, books, etc.. The new exhibition has new topics
which include socio-economic and cultural elements but are
still in the shadow of the “glorious history” of pain and pride.
Most importantly we included topics which are still today quite
controversial. Not to give definitive answers to these topics but
to open a discussion.
NEW CONCEPT FOR A NEW STATE
Montenegro renewed its independence in 2006. It is a civil
 Museus i identitat nacional: construcció, canvis i inclusions

state composed, besides Montenegrins, with 4 other national

groups. These national groups belong predominantly to three
major religions; Christian Orthodox, Christian Catholic and
Sunni Muslim. The entire Balkan Peninsula, and Montenegro,
have been since antiquity on the borders of different cultural
influences. East and West, Latin and Catholic, Catholic and
Orthodox. With the arrival of the Ottomans and Sunni Islam, a
third cultural layer has been added. For such a small country
its cultural diversity is only equalled by its geographical
contrasts.
Bering this diversity in mind the old method of
narration in the Permanent exhibition isn’t suitable any more for
historical precision and the new social and political framework.
The old narration had elements typical for
a romanticized one nation view of state. It had a strict time
lines with a predominant nation/political/dynastic model of
narration. It didn’t include histories of all nations in Montenegro,
nor did it include histories of territories which at some point
in time did belong to another country/empire. It had a strict
tone of absolute transition of truth from the exhibition to the
receiver (visitor). It avoided addressing controversial issues,
which is a quite dangerous thing to do in the Balkans where
every historical controversy which has been put under a rug,
eventually comes out and is a good reason for conflict. In a
nut shell it was a one side/one nation narrative. You may find it
surprising, for such a narrative to exist in a socialistic system as
in 1989 Montenegro was still part of Communistic Yugoslavia.
But the party authorities didn’t care about the national history,
as long as it supported the general ideals of the Communist
party, Communism, brotherhood and unity.
The new narration has to have one goal. To
depict history in its totality with the emphasis on the ideas and
values which will strengthen the stability of the state and be
targeted and receptive to every citizen. It has to be an exhibition
of ides and values which the country is based on, in this case
antifascism, multiculturalism, religious tolerance etc. It has to
tackles controversial issues and open a discussion on them,
not to let non institutional authorities create a historical opinion
on them and in that way make fertile ground for conflict. It has
to represents the history „in total“, with all nations and cultural
influences represented. In its essence the narrative must form
a museum as forum, a place of discussion and growth, not
a temple where the visitor comes to worship objects and is
thought what to think.
So what is the role of a History Museum in
changing and creation of a new national identity? Primarily
changes are easier to implement than in the education system.
Museum is a much more flexible environment for change
and adaptation than the education system. New ideas and
methods can be developed and implemented relatively fast and
via museum be a part of the education system. Being such a
flexible environment, with its many ways of presentation (story,
object, space) it is easier to present and explain historical
concepts as well as to tackle controversial issues. In the end
a museum is a perfect enviroment to create and present a
culturaly mixed, multi religious society such as Montenegrin. ● - Permanent exhibition of the History Museum

31
- Biljarda Palace (home to the Petar II Petrovic´ Njegoš Museum)
- Monument to Petar II Petrovic´ Njegoš in Lovcen
´ Mountain National Park

32
 Museus i identitat nacional: construcció, canvis i inclusions

Un intento de enfocar
la imagen sugerida
Asier Madarieta
Responsable dels Museus de la Diputació Foral de Bizkaia

RESUM
UN INTENT D’ENFOCAR LA IMATGE SUGGERIDA
Les singulars competències dels territoris bascos de l’àmbit espanyol en matèria de gestió del patrimoni atorguen al territori de Biscaia,
dins de la comunitat autònoma basca, un protagonisme especial com a actor principal en la investigació, conservació i difusió del patrimoni
cultural. La responsable d’exercir aquestes competències és la Diputació Foral de Biscaia, organisme de govern del territori històric.
Va ser aquesta institució la que, el 1991, va crear el Museo Euskal Herria. Identificat per alguns autors com un museu etnogràfic i per d’altres
com a identitari, el museu va ser remodelat i reobert l’any 2006. Com el seu nom indica, l’objectiu fonamental del museu era, i és, servir d’espai per
mostrar i interpretar aspectes de la identitat dels bascos i ho fa abordant amb caràcter especial l’àmbit institucional basc sobre la base del sistema
foral, sistema de lleis articulades en l’edat moderna i encara avui operatives, sense oblidar aspectes del folklore, la llengua, les tradicions o l’esport,
que són qüestions citades per diferents autors com a elements que identifiquen un grup humà i el diferencien de la resta. A més, la importància de
l’argument foral queda avalada pel fet que el museu se situa en un lloc simbòlic per al sistema foral basc com és la vila de Gernika.
La ubicació, el nom, la disposició i les característiques de l’exposició permanent o el fet que el 70 % de les activitats de la programació
anual estiguin lligades d’alguna manera a qüestions relatives al territori, el folklore, la història o l’esport basc, ens parlen d’un museu que
treballa per a la difusió de la identitat dels bascos i les basques. De l’estudi i l’anàlisi d’aquestes activitats es desprèn una fotografia de com
duu a terme el museu aquesta tasca, els aspectes sobre els quals treballa i el públic cap al qual adreça la seva activitat.
En reflexionar sobre diversos aspectes relatius al passat, el present i el futur dels museus d’identitat, considerem que l’existència d’aquest
tipus de museus és necessària i perfectament possible, sense que hàgim d’entrar en eufemismes referents a denominacions i continguts, que
si es fan, auguren uns museus allunyats de la realitat a la qual haurien de pertànyer i abocats a un futur incert però en tot cas marginal.
Però, per garantir-ne el futur, els museus d’identitat han de ser permeables a les noves necessitats de la societat que representen,
transcendir la mera exposició d’objectes, amb més o menys fortuna, i explorar noves qüestions com l’àmbit de les mentalitats o els processos
de resiliència, a més d’incorporar la multiculturalitat com un element de conformació de la identitat. Són aspectes que faran dels nostres
museus eines vàlides a fi que la societat actual transcendeixi el procés de liqüefacció que alguns filòsofs i pensadors semblen endevinar.

RESUMEN
UN INTENTO DE ENFOCAR LA IMAGEN SUGERIDA
Las singulares competencias de los territorios vascos del ámbito español en materia de gestión del patrimonio, otorgan al territorio de Bizkaia,
dentro de la Comunidad Autónoma Vasca, especial protagonismo como actor principal en la investigación, conservación y difusión del
patrimonio cultural. La responsable de ejercitar estas competencias es la Diputación Foral de Bizkaia, organismo de gobierno del Territorio
Historico.
Fue esta institución la que 1991 creó el Museo Euskal Herria. Identificado por algunos autores como un museo etnográfico y por otros
como identitario, el museo fue remodelado y reabierto en el año 2006. Como su nombre indica, el objetivo fundamental del museo era, y
es, servir de espacio para mostrar e interpretar aspectos de la identidad de los vascos y lo hace abordando con carácter especial el ámbito
institucional vasco en base al sistema foral, sistema de leyes articuladas en la Edad Moderna y todavía hoy operativas, sin olvidar aspectos
del folklore, la lengua, las tradiciones o el deporte, cuestiones todas ellas citadas por diferentes autores como elementos que identifican a un
grupo humano y lo diferencian del resto. La importancia del argumento foral, viene además avalada por el hecho de que el museo se halla
situado en un lugar simbólico para el sistema foral vasco como es la villa de Gernika.
Su ubicación, su nombre, la disposición y características de su exposición permanente o el hecho de que el 70% de las actividades de
su programación anual estén ligadas de algún modo a cuestiones relativas al territorio, folklore, historia o el deporte vasco, nos habla de un
museo que trabaja para la difusión de la identidad de los y las vascas. Del estudio y análisis de dichas actividades se desprende una fotografía
de cómo realiza el museo dicha labor, los aspectos sobre los que trabaja y el público hacia el que dirige su actividad. 
Reflexionando sobre diversos aspectos relativos al pasado, presente y futuro de los museos de identidad, consideramos que la existencia
de éste tipo de museos es necesaria y perfectamente posible, sin que tengamos que entrar en eufemismos relativos a denominaciones y
contenidos, que de realizarse, auguran unos museos alejados de la realidad a la que deberían pertenecer y abocados a un futuro incierto pero
en todo caso marginal.
Pero, para garantizar su futuro, los museos de identidad deben ser permeables a las nuevas necesidades de la sociedad a la que

33
 JORNADA

representan, trascender la mera exposición de objetos, con mayor o menor fortuna, y explorar nuevas cuestiones como el ámbito de las
mentalidades o los procesos de resiliencia además de incorporar la multiculturalidad como un elemento de conformación de la identidad. Son
aspectos que harán de nuestros museos herramientas válidas para que la sociedad actual transcienda el proceso de licuefacción que algunos
filósofos y pensadores parecen adivinar

ABSTRACT
AN ATTEMPT TO APPROACH THE SUGGESTED IMATGE
The singular powers of the Basque territories in Spain in the field of management of the heritage grant Bizkaia, as part of the Basque
Autonomous Community, special protagonism as the leading agent in investigation, conservation and dissemination of the cultural heritage.
Responsibility for exercising those powers lies with Bizkaia Provincial Council, governing body of the historical territory.
That was the institution that in 1991 created the Euskal Herria Museum. Seen by some authors as an ethnographic museum and by others
as affirming identity, it was refurbished and reopened in 2006. As its name indicates, the fundamental purpose was, and is, to provide a space
to show and interpret aspects of Basque identity and it does so by paying special attention to the local institutional sphere based on the
special legal code, a system of laws passed in the Modern Age and still operative today, not forgetting aspects of folklore, language, traditions
or sport, all mentioned by authors as elements that identify a human group and differentiate it from the rest. The importance of the special legal
code argument is also confirmed by the fact that the museum is located in a symbolic place for it: the town of Gernika.
The location, the name, the layout and features of the permanent exhibition or the fact that 70% of the activities on the annual programme
are linked in some way to matters relating to the country, its folklore, history or sport, speak to us of a museum that works to disseminate the
identity of the Basques. A study and analysis of those activities give an idea of how it performs its task, the aspects it works on and the public
its activity is aimed at. 
Thinking about various aspects related to the past, present and future of identity museums, we consider that their existence is necessary
and perfectly possible, without having to resort to euphemisms related to denominations and contents which, if they came into being, would
augur museums far removed from a reality they should belong to and facing an uncertain but definitely marginal future.
In order to guarantee their future, identity museums must be open to the new needs of the society they represent, go beyond a mere
more or less felicitous exhibition of objects and explore new issues such as mindsets or processes of resilience, as well as incorporating
multiculturalism as a formative element of identity. These are aspects that will make our museums useful tools for society today that transcend
the process of liquefaction that some philosophers and thinkers seem to descry. 

RÉSUMÉ
UNE TENTATIVE DE PERCEVOIR L’IMAGE SUGGÉRÉE
Les singulières compétences des territoires basques dans le cadre espagnol en matière de gestion du patrimoine concèdent au territoire de
Biscaye, au sein de la communauté autonome basque, un rôle spécial en tant qu’acteur principal dans la recherche, la conservation et la
diffusion du patrimoine culturel. La responsable d’exercer ces compétences est la Diputación Foral de Bizkaia, organisme de gouvernement du
territoire historique.
En 1991, cette institution créa le Musée Euskal Herria. Identifié par certains auteurs comme un musée ethnographique et par d’autres
comme identitaire, le musée fut remodelé et rouvert en 2006. Comme son nom l’indique, l’objectif fondamental du musée était, et est,
de servir d’espace pour montrer et interpréter des aspects de l’identité des basques ; il le fait en abordant avec un caractère spécial le
cadre institutionnel basque sur la base du système provincial, un système de lois articulées à l’époque moderne et encore de nos jours
opérationnelles, sans oublier des aspects du folklore, de la langue, des traditions ou du sport, qui sont des questions citées par différents
auteurs en tant qu’éléments qui identifient un groupe humain et le distinguent des autres. De plus, l’importance de l’argument provincial est
cautionnée par le fait que le musée se trouve à un endroit symbolique pour le système local basque : la ville de Guernica.
L’emplacement, le nom, l’aménagement et les caractéristiques de l’exposition permanente ou le fait que 70 % des activités de la
programmation annuelle soient liées à des questions relatives au territoire, au folklore, à l’histoire ou au sport basques, nous parlent d’un
musée qui travaille à la diffusion de l’identité des basques. De l’étude et de l’analyse de ces activités se dégage une photographie sur la
manière dont le musée réalise ce travail, les aspects sur lesquels il travaille et le public auquel il adresse son activité.
En réfléchissant sur divers aspects relatifs au passé, au présent et au futur des musées d’identité, nous considérons que l’existence de ce
type de musées est nécessaire et parfaitement possible, sans que nous ayons à entrer dans des euphémismes portant sur des appellations et
contenus qui, s’il en était ainsi, augurent des musées éloignés de la réalité à laquelle ils devraient appartenir et voués à un futur incertain mais
en tout cas marginal.
Cependant, pour en garantir le futur, les musées d’identité doivent être perméables aux nouveaux besoins de la société qu’ils représentent,
transcender la simple exposition d’objets, avec plus ou moins de fortune, et explorer de nouvelles questions comme le cadre des mentalités
ou les processus de résilience, en plus d’incorporer le multiculturalisme comme un élément de création de l’identité. Ce sont des aspects
qui feront de nos musées des outils valables afin que la société actuelle transcende le processus de liquéfaction que certains philosophes et
penseurs semblent devine

34
 Museus i identitat nacional: construcció, canvis i inclusions
“Izan zirelako, gara. Eta garelako, izango dira”
Este viejo dicho vasco resume a mí entender el contenido
de estas jornadas.
“Porque fueron, somos. Y porque somos, serán”.
Bon dia. Egun on. Buenos días.
He de confesarles que cuando recibimos la invitación para
tomar parte en este foro y vimos el título de las jornadas a
mí me suscitó un gran problema: los tres términos bajo los
que se desarrolla la jornada, darían en sí mismos para ocupar
varias jornadas, como ya de hecho se viene haciendo. Porque,
¿qué es un museo? ¿Qué es la identidad? ¿Qué es el hecho
nacional?. Y en estas jornadas, han decidido unir las tres
palabras en un único título. He de reconocer la audacia del
planteamiento. Solo me cabe esperar por mi parte, estar a la
altura del reto que nos han lanzado.
La ponencia que voy a desarrollar en los
próximos minutos recoge la articulación del museo Euskal
Herria como un espacio para mostrar e interpretar aspectos
de la identidad de los vascos. Partiendo de una imagen
preexistente de nuestro pueblo, establecida en base a una
serie de parámetros institucionales, folklóricos, o culturales,
basados en un esquema tradicional de definición de un grupo,
básicamente nuestra función consiste en ayudar al visitante a
reconocer esa imagen, a interpretar los mensajes trasladados.
En definitiva, a enfocar de forma adecuada esa imagen que
nos ha sido previamente sugerida. En mi descripción y análisis
me detendré tanto en los aspectos estructurales del museo
(edificio, nombre, imagen…), como en los aspectos relativos a
su actividad y programación.
Desarrollaré el tema dividiendo mi intervención
en 4 apartados. En el primero de ellos, de forma introductoria
voy a realizar una serie de puntualizaciones que creo
interesantes para el oyente que desconozca a fondo nuestra
realidad histórica y actual, tanto institucional como política.
En el segundo apartado me extenderé en la historia de la
creación del Museo Euskal Herria que el año pasado cumplía
sus primeros 25 años de existencia. Explicaré la simbología
de la localidad en la que se encuentra, así como las diversas
etapas que ha vivido a lo largo de su todavía corta historia.
Me apoyaré también en datos de visitantes, estudios de
público, asistencia etc. El tercer apartado de esta conferencia
desarrollará las características y actividades que conforman el
programa de actividades del museo Euskal Herria. Finalmente
concluiré con un cuarto apartado en el que quisiera realizar
algunas reflexiones sobre la experiencia de nuestro museo y
los museos de identidad en general.
Voy a hablarles a lo largo de toda mi
intervención de un museo en evolución y que en la actualidad
está experimentando un cambio que en el plazo de dos
años, presentará toda su colección permanente y la propia
concepción del museo variada, para proyectar su idea durante
por lo menos otros 10 años.
35
INTRODUCCIÓN
Como ustedes saben, nuestro pueblo, el pueblo vasco, se halla
situado en el vértice del Golfo de Bizkaia, ocupando ambos
lados de la cordillera Pirenaica, que divide los estados francés
y español. Así pues, formamos una comunidad separada
en dos estados, el francés y el español, pero con unas
características culturales muy destacadas y diferenciadoras
de los grupos poblacionales que nos rodean. Especialmente
significativo es el aspecto idiomático, con nuestra propia
lengua, el euskera, así como diferentes características propias
relativas al derecho, el folklore o el deporte.
Estamos hablando de un espacio que acoge
a unos 3.100.000 vascos y vascas. Nunca en la historia este
espacio ocupado por los vascos se ha articulado políticamente
como una unidad política independiente, si bien, el reino de
Navarra, a comienzos del siglo XI agrupó bajo el reinado de
Sancho III el Mayor a los territorios que hoy, más o menos,
podrían conformar el espacio ocupado por los vascos.
Este espacio se halla como decíamos
separado en dos estados: al Norte, se reivindican como
vascos tres territorios, Laburdi, Baja Navarra y Zuberoa. Es
lo que nosotros conocemos con el nombre de Iparralde, o
zona Norte, precisamente. Sin un organismo político territorial
que los una, recientemente el estado francés ha reconocido
la formación de una Mancomunidad de territorios vascos,
de nivel competencial inferior al Departamento. Al sur de los
Pirineos, dentro del Estado español tenemos los territorios de
Araba, Bizkaia y Gipuzkoa, que desde 1979 y tras la aprobación
del correspondiente estatuto de Autonomía, conforman la
Comunidad Autónoma del País Vasco, y por otro lado el territorio
foral de Navarra, que constituye en sí misma una comunidad
autónoma. Ambas comunidades autónomas gozan de estatutos
que les confieren un alto grado de autonomía también en el
ámbito cultural. Dentro de la comunidad autónoma vasca,
existe además por ley desde 1983, una amplísima separación de
poderes territoriales donde las Diputaciones Forales, entidades
gobernantes en cada territorio, gozan, a su vez, de un alto nivel
de competencias, desde la recaudación de impuestos hasta
competencias en cuestiones de gestión de las carreteras,
asistencia social o también cultural.
La entidad a la que represento, BizkaiKOA,
gestora del Museo Euskal Herria, es una entidad plenamente
pública, dependiente de la Diputación foral de Bizkaia, y que
además del Museo Euskal Herria gestiona otras 12 entidades
de titularidad foral así como presta ayuda a otras instituciones
museísticas del territorio.
Políticamente, como saben, el nacionalismo
vasco, articulado políticamente a finales del S. XIX, constituye
una de las corrientes políticas más importante del País con
un fuerte sentimiento de pertenencia de sus habitantes.
Ciñéndonos a la Comunidad Autónoma Vasca y tomando
como base los datos de las últimas elecciones autonómicas
celebradas en 2016, el 58,88% de los votos fueron para los
partidos definidos como nacionalistas, que obtuvieron 46 de
los 75 escaños del Parlamento Vasco.
 JORNADA
HISTORIA DEL MUSEO EUSKAL HERRIA
Fruto de la realidad institucional que refería en el apartado
anterior, desde comienzos de la década en 1980, el gobierno del
territorio de Bizkaia, la Diputación Foral de Bizkaia, promueve
la creación de un museo que ayude a comprender el significado
histórico y cultural de Euskal Herria y a su vez del entorno foral
en el que se halla enclavado, abriendo sus puertas con dichos
objetivos en el año 1991.
La sede del museo es un magnífico palacio
de 1733 y pertenece a la parte de Gernika que se salvó del
bombardeo de la Guerra Civil de 1937. El edificio, una antigua
torre medieval, acogió a diferentes familias muy influyentes
política y económicamente en el territorio. Tras su incendio
producto de una revuelta social, adquirió su aspecto de palacio
barroco que exhibe en la actualidad. El remate del nuevo palacio
lo constituyen sus jardines, que lo dotan de una atmósfera verde
y apacible: uno, más próximo, de estilo francés y romántico y
otro inglés, más extenso y alejado y hoy convertido en Parque
de los Pueblos de Europa.
Como decíamos en 1982 la Diputación Foral
de Bizkaia lo adquiere y lo rehabilita a un nuevo uso acorde con
una historia tan simbólica: El Museo Euskal Herria se abre al
disfrute público en 1991 y lo hace con una exposición clásica,
compuesta por obras procedentes de fondos de la Diputación,
donaciones, depósitos y nuevas adquisiciones. Se logra
entonces reunir un importante número de obras de artistas de
finales del XIX y principios del XX (los Arrue, Guinea, Sert, Segui,
Floutier, Lazkano...) documentación, cartografía histórica y obra
gráfica en las que se ve reflejada la idiosincrasia, los paisajes y
las gentes del País Vasco.
El Museo presentaba una buena infraestructura
y ubicación, la exposición permanente era ordenada y limpia
pero monótona, sin paneles explicativos ni nada que lo
conectara con sus usuarios. Se realizaron estudios de público
que reflejaban lo que los visitantes (asiduos, esporádicos y
potenciales) esperaban del museo y ayudaron a realizar un plan
estratégico de transformación para redefinir el equipamiento y
su difusión.
Involucrar al usuario mediante la interactuación
fue la estrategia adoptada entonces por el Museo Euskal Herria,
para lo cual se tomaron varias vías:
1— Ampliar la difusión de los contenidos a segmentos
de población con diferentes intereses para potenciar la
comunicación y el conocimiento: audio guías en 4 idiomas,
catálogos impresos y nuevas tecnologías que hicieran más
atractiva la exposición permanente.
2— Programar exposiciones temporales que complementaran
la información de la permanente y la ligaran a la
contemporaneidad y al entorno.
3— Ofrecer un programa de visitas y actividades pedagógicas
dirigidas a diversos públicos.
Tras el proceso de renovación y ampliación en el 2006 el museo
se reinauguró con más de 800 obras redistribuidas en el edificio
del palacio, ampliando los metros de exposición y siguiendo un
nuevo discurso expositivo.
36
En la actualidad el museo dispone de un
presupuesto cercano al millón de euros, y en el mismo trabajan
de forma permanente 5 personas que atienden a labores de
dirección, administración, programación y educación y un
número de visitantes que oscila en torno a los 20.000 anuales.
De los visitantes, algo más de la mitad son
hombres (52%) y el resto mujeres (48%). La gran mayoría
nos visita por la mañana (70%), tenemos sólo un pequeño
porcentaje de estudiantes (8%) y proceden en su mayoría del
propio territorio de Bizkaia (51%). Del Estado proviene un 21%,
al igual que de otros lugares del mundo (21%) y sólo en una
pequeña parte, los visitantes son de otros territorios vascos
(7%).
Vayamos ahora a conocer más en profundidad
el Museo Euskal Herria. Comencemos por su nombre.
El nombre del Museo, Euskal Herria, hace
referencia a la denominación que en una acepción cultural,
actualmente es la más utilizada para mencionar a todos los
territorios vascos.
No es accesorio que un museo sobre nuestro
País se localice en la localidad de Gernika-Lumo. Se trata, de
una localidad importante y en la simbología vasca. En ella se
encuentra el roble bajo el que antaño juraban los fueros los
futuros señores y reyes del territorio. Bajo este árbol tenían lugar
las famosas juntas en las que los pobladores de los territorios
reflexionaban y debatían sobre las decisiones a tomar, en una
muestra de democracia temprana que sirvió de modelo al mismo
John Adams para elaborar la Constitución de los EE.UU.
El símbolo foral y la realidad de los fueros
entendidos como ejemplo de autogobierno y resumen
de nuestras propias características hacen de este lugar
especialmente apropiado para la ubicación en el mismo de un
museo sobre el País Vasco. Finalmente, como es conocido, el
simbolismo de la localidad fue acrecentado por el bombardeo
que sufrió durante la guerra civil de 1936 y el posterior cuadro
que sobre este motivo título Pablo Picasso. Así que se trata
de un lugar de especial significación para los vascos, y como
decía, especialmente apropiado para ubicar en el mismo el
Museo Euskal Herria.
Detengámonos a examinar la grafía que hasta
la fecha ha venido representando al museo. Está constituida
por unas letras de la denominada “grafía vasca” que recuerdan
a una tipografía inventada en la primeras décadas del s. XX
en ámbitos del nacionalismo vasco y que se basaban en la
tipografía de las estelas funerarias. La empresa que ganó el
concurso para la dotación museográfica del museo, planteaba
en su proyecto adoptar esta grafía para la imagen visual del
museo. Mencionemos que no es un caso único, por cuanto
también el Euskal Museoa o Museo Vasco de Bilbao, opta en su
logo por una grafía de similares características.
Adentrémonos ahora en el contenido del museo
y lo vamos a hacer describiendo el proyecto museográfico
original del museo, con el que se reabrió en el año 2006, después
de una primera remodelación. He de decir que en la actualidad
este proyecto museográfico ha variado en algunos detalles si
bien el discurso general del centro sigue siendo el mismo.
 Museus i identitat nacional: construcció, canvis i inclusions
En su planta baja, el centro acoge 7 espacios
diferenciados: en los mismos se resumen los siguientes temas:
La recepción/tienda; la presentación del museo Euskal Herria,
un apartado sobre la historia del propio edificio; La explicación
sobre el hábitat y el poblamiento y la diferencia entre la tipología
urbana y la rural; el territorio y sus habitantes; cartografía
histórica y la prehistoria, por cuanto a pocos kilómetros de la
localidad de Gernika, se encuentra la cueva de Santimamiñe,
que alberga pinturas rupestres de hace 13.000 años y una de las
primeras encontradas en nuestro país.
La planta primera trata el tema de la Foralidad
a lo largo de todos los territorios vascos, aquellos siete
territorios identificados como espacios en los que habitan
en la actualidad los vascos. La planta acoge 8 espacios
diferenciados. El primero de ellos bajo el título la “entrada en
la historia” cumple la función de introducción al espacio y a la
temática. A continuación vienen cinco espacios, que titulados
bajo el nombre de los diversos territorios, estos es “Navarra”,
“Iparralde” (zona al norte de los Pirineos) Gipuzkoa, Araba y
Bizkaia, presenta la realidad foral y la articulación foral en los
diversos territorios, porque si bien existe en todos ellos un
sustrato común y un funcionamiento similar, existen algunas
variaciones entre los diferentes territorios. El siguiente espacio
recoge la actividad de los vascos a lo largo del mundo, un
capítulo importante en nuestra historia por haber sido el vasco
un pueblo emigrante a consecuencia de las propias leyes
forales, las crisis económicas y los avatares políticos que
ha conocido a lo largo de los años y que han sido motivo de
esa emigración especialmente al continente americano. Este
espacio recibe por ello el título de “Vascos en el mundo. La
octava provincia”. Finalmente, el último espacio reflejado en
esta planta recoge los diversos hitos y fechas en los que el
sistema foral pierde vigencia hasta llegar a la situación actual
del sistema foral.
La planta segunda del museo se refiere
a diversos aspectos relativos a la lengua, el folklore, los
deportes y las creencias. Se trata del espacio que mejores
críticas recibe por parte de nuestros visitantes, quizá por ser
el más curioso, el más cercano y de más fácil interpretación y
comprensión. El espacio alberga 5 temas diferentes: en primer
lugar tenemos la música y el baile. Más adelante reconocemos
el espacio dedicado a la lengua, con un mapa que muestra
el origen desconocido del euskera. Se tratan en otro espacio
aspectos relativos a las creencias y tradiciones. Más adelante
se trata de forma especial el tema del bertsolarismo, arte de la
improvisación en euskera muy arraigada y extendida en el País,
para finalizar la planta con una referencia a nuestra gastronomía.
El espacio central de la planta lo ocupa un montaje audiovisual
referido a los deportes tradicionales del País Vasco.
Por último, la planta tercera es diáfana y se
dedica a albergar exposiciones temporales.
Dejando a un lado la disposición y el detalle de
los espacios dedicados a servicios, recepción, tienda, baños,
etc. vemos que en su articulación original el Museo Euskal
Herria apostó por tres grandes bloques para explicar al visitante
lo que es el pueblo vasco y cuáles son sus características
37
principales. En el primer bloque un reconocimiento geográfico,
paisajístico e histórico del mismo, articulado a través de las
maquetas de la planta primera que recoge la tipología urbana
y rural más habitual en nuestro paisaje hasta hace poco más
de 100 años, una referencia a la cartografía histórica en la que
se reconoce la visión que de nosotros tenían desde el exterior,
y finalmente una breve pero intensa referencia a la existencia
prehistórica en nuestras tierras. El segundo gran tema lo
constituía la articulación política e institucional de los vascos:
la referencia a los fueros era obligada, por tratarse de un tema
crucial en la historia vasca y ser una de sus peculiaridades pero
además estando el museo colindante con el árbol de Gernika
era una explicación y un repaso obligado para entender muchos
de los aspectos de nuestra existencia y de nuestra forma de
relacionarnos, así como para situar al visitante en algunas
claves de la situación actual. Finalmente, en la planta segunda
se acomete el otro gran bloque el de la lengua, las costumbres
y creencias y el folklore, para muchos verdadero espacio de
explicación de cualquier pueblo y de las características y
diferenciación del mismo, incluido como no, el pueblo vasco.
Descritos los espacios y explicada la temática
así como la disposición de objetos y espacios, podemos
decir que estamos ante un planteamiento muy tradicional,
que adopta discursos referentes a la historia, la tradición y el
folklore como elementos principales para explicar el pueblo
vasco y diferenciarlo del resto. El profesor Iñaki Arrieta, lo
incluye como un museo de folclore y etnografía.1 Se trata de
volver a la idea ya formulada por el conocido antropólogo
Joxe Miguel Barandiaran, considerado el padre de la cultura
vasca, quien opinaba que “el espacio geográfico, la lengua
común, la participación en el mismo ordenamiento jurídico, en
la misma tradición o en el mismo mundo anímico y religioso,
son elementos clave en la identificación del colectivo, en
el modelamiento de las relaciones entre los individuos y el
grupo, así como en la respuesta dada ante los problemas
fundamentales de la existencia”2. Nótese que la formulación del
Museo Euskal Herria, sigue fielmente el esquema expresado
por Joxe Miguel Barandiaran, en cuanto habla de territorio,
de lengua, de ordenamiento jurídico, creencias, tradiciones o
folklore. Este caso es también trasladable a otro museo que ya
mencionábamos anteriormente, el Museo Vasco de Bilbao.
PROGRAMA DE ACTIVIDADES DEL MUSEO EUSKAL HERRIA
A continuación, en este tercer apartado quisiera describir
las actividades que desde el Museo Euskal Herria se llevan
a cabo para dinamizar el espacio y difundir sus contenidos y
temáticas. Para resumir, decir que se organizan las habituales
visitas guiadas, exposiciones temporales, talleres, conferencias,
conciertos y cuentacuentos. Voy a utilizar como ejemplo la
programación del año 2016.
— VISITAS GUIADAS: Se ofertan 4 tipos de visitas guiadas:
VISITA GENERAL:
Dirigida a todo tipo de grupos, a partir de 10 personas.
Escolares mayores de 4 años, adultos y público con
 JORNADA
necesidades especiales. La duración de la visita para mayores
de 12 años es de una hora y para los de 4 a 12 años de 30
minutos. Se pueden realizar visitas durante todo el año.
En la visita para mayores de 12 años se recorre la planta baja
y primera planta, siendo opcional la visita libre de la segunda
planta y exposición temporal del ático.
VISITAS TEMÁTICAS:
Durante el curso 2015-2016 se ofertaron cuatro visitas temáticas
por la exposición permanente del Museo: “Cultura e Historia
vasca”; “Historia del Palacio Montefuerte”; “Arte Vasco del XIX-
XX” y “La Ilustración en Euskal Herria”.
VISITAS A EXPOSICIONES TEMPORALES:
A lo largo del 2016 se prepararon tres visitas guiadas
específicas a las siguientes exposiciones temporales:
- “Hezurretan idatzia - Escrito en los huesos”: Con una duración
de 1 hora, estaba dirigida a escolares de 5º y 6º de primaria.
Para complementar y hacer más comprensible la temática de la
visita a esta exposición para niños de 10 a 12 años, se crearon
materiales pedagógicos.
- “ETXETIK AT. Euskal Diaspora Vasca” con una duración de 45
minutos, estaba dirigida a niños y niñas a partir de 9 años.
- “GERNIKA. Arbolaren kokalekua”, se organizaron visitas de 45
minutos dirigidas a niños y niñas a partir de 9 años.
VISITAS ESPECIALES:
Se siguió ofertando la visita adaptada a personas con ceguera
o baja visión, en la que se visita la segunda planta del Museo:
“cultura y folklore vasco”.
En 2016 se ofertó una visita guiada gratuita el día 18 de mayo
por ser el Día Internacional de los Museos.
— EXPOSICIONES TEMPORALES:
Dentro de la oferta expositiva del Museo Euskal Herria, a
lo largo de 2016 se pudieron ver las siguientes 4 muestras
temporales:
- “Bartzelonako Gernikak. 1937. Los Gernika de Barcelona”,
que narraba la creación en 1937, en medio de la Guerra Civil
Española, de la “Comisión de Ayuda a Euzkadi”, ente que realizó
varias iniciativas para ayudar al pueblo vasco en aquel duro
momento de la historia. En esta muestra se pudo ver la obra
gráfica creada para anunciar aquellas iniciativas como carteles,
postales, sellos, etc.
- “Hezurretan idatzia - Escrito en los Huesos” era una
exposición creada por el Arkeologi Museoa de Bizkaia, y tuvo
como fin enseñarnos la importancia que la antropología tiene a
la hora de crear nuestra historia.
- “GERNIKA. Arbolaren kokalekua - El lugar del Árbol” fue una
exposición organizada para celebrar el 650 aniversario de la
fundación de la villa de Gernika,
- La última exposición programada “ETXETIK AT. Euskal
1 Revista andaluza de antropología. Nº 9: La representación de las culturas en la museología antropológica del estado español. Septiembre de 2015. p. 65
2 Citado por Amaia Mujika Goñi en “Los museos etnográficos en el País Vasco. Una visión general y un proyecto particular. El museo arqueológico etnográfico e histórico vasco de
Bilbao”. En Anales del Museo Nacional de Antropología. … p. 296
38
Diaspora Vasca”, realizaba una visita panorámica a la
emigración. Un centenar de objetos nos llevaban por los
caminos y los quehaceres de los vascos por el mundo.
— TALLERES
El museo programa anualmente tres tipos de talleres: los
propios para escolares, los dedicados a las familias, y aquellos
ofertados en épocas vacacionales.
TALLERES PARA ESCOLARES:
Los talleres están dirigidos a alumnos de 4 hasta 16 años y
tienen una duración máxima de 2 horas. La oferta de talleres
pedagógicos de este año 2016 ha sido la siguiente:
- “Euskal Kultura Jokoa o juego de cultura vasca” (8-12 años): El
fin de esta actividad consiste en que los participantes conozcan
la cultura y folklore de Euskal Herria de una forma amena y
participativa, mediante una visita especial a la segunda planta
del Museo y un juego de pruebas y preguntas.
- “Basoak Historian – Bosques en la Historia” (4 – 12 años)
Actividad relacionada con la Agenda 21 en la que el objetivo es
que el alumnado comprenda la importancia que han tenido los
árboles y bosques en la Historia de Euskal Herria. La simbología
de los árboles para los vascos y el uso que se les ha dado como
recurso material. En el caso de las y los niños de 4 a 8 años
realizan una actividad de reutilización de materiales mientras
que las y los de 9 a 12 hacen un juego de pistas por el parque
que rodea el museo.
- “Altxorrak eta Kartografia – Tesoros y Cartografía” (10 – 16
años) Actividad en la que el alumnado podrá conocer la
evolución e importancia de la cartografía a lo largo de la
Historia y aprende a interpretar mapas antiguos. Para ello los
participantes visitan la sala de cartografía del Museo; realizan
un experimento sobre las brújulas y terminan con el juego “en
busca del tesoro” en el jardín del Museo.
- “Foruak eta Batzarrak – Juntas y Fueros” (10 – 14 años) Mediante
esta actividad realizada en conjunto con la Casa de Juntas de
Gernika, los participantes conocen el significado e importancia
que los Fueros y las Juntas tuvieron en Euskal Herria.
— TALLERES PARA FAMILIAS:
El fin de estas actividades gratuitas es que todos los
componentes de la familia (niñas, niños y adultos juntos)
conozcan distintos aspectos de la cultura e Historia de Euskal
Herria mediante talleres y juegos divertidos. Para niñas y niños
mayores de 4 años junto con adultos, de 16:30 a 18:00. Como
mínimo 6 participantes y máximo 15.
Durante el 2016 se han ofertado7 talleres de estas
características:
- Euskal Kultura Jokoa. Juego de cultura vasca.
- Euskal ihauteriak. Carnaval vasco
- Elkanoren abenturak. Las aventuras de Elkano
- Herri Kirol Olinpiadak. Olimpiadas de deporte tradicional
 Museus i identitat nacional: construcció, canvis i inclusions
Sardina Freskue.
- Pista Jokoa Museoan. Juego de pistas en el Museo
TALLERES EN VACACIONES:
Las y los más pequeños, en periodo vacacional, tienen la opción
de conocer la Historia y cultura de Euskal Herria de forma
divertida mediante juegos y actividades plásticas. En Navidad,
Semana de Pascua y Verano. De 11:00 a 13:00, para niñas y
niños de 5 -10 años.
Durante el 2016 se ofertaron los siguientes 14 talleres en
vacaciones:
- Armarriak. Escudos
- Elkano.
- Altxorrak. Tesoros
- Argazki Albuma. Álbum fotográfico.
- Obras de arte en color
- Gastronomía
- Esculturas
- Los Bandos
- Mitología vasca
- Explorando el parque.
- Olentzero.
- Gabonetako apaingarriak. Adornos navideños
- Urtaroak eta ohiturak. Las estaciones y las tradiciones
La participación en estas actividades es muy elevada creando
casi siempre una lista de espera para poder participar.
— OTRAS ACTIVIDADES:
Durante todo el año, el Museo Euskal Herria organiza
actividades especiales dirigidas a visitantes de todas las edades
y características. En ocasiones, relacionadas con la exposición
temporal que se muestra en ese momento, otras veces para
celebrar fechas especiales, pero siempre relacionadas con la
Historia y cultura de Euskal Herria.
Se programaron 5 conferencias. Además el
museo acogió 5 conciertos de música de los alumnos y alumnas
de la escuela de música local. Se proyectaron 5 documentales y
se llevaron a cabo 4 sesiones de cuentacuentos.
El museo estableció entradas y aperturas
especiales en 6 ocasiones a lo largo del año.
Finalmente con motivo del 25 aniversario de la
apertura del museo se programaron una serie de actividades,
todas ellas relacionadas con la temática expuesta en las salas
del Museo: sobre la gastronomía, las danzas, la historia o el
propio Museo en sí.
El programa incluyó cata de vino tinto y aceite
de Rioja-alavesa de manos de un sommelier, romería de bailes
vascos, una sesión de recreacionistas bajo la temática de
Euskal Herria en la Edad Media y finalmente un cuenta-cuentos
para adultos bajo el tema Las joyas del Museo, Visita de cuento.
El balance del programa de actividades
del museo nos arroja que se llevaron a cabo un total de
66 actividades de las que 46 tenían relación directa con la
temática del museo, esto es con temas relacionados con la
identidad vasca. De estas 46 actividades la mayoría, 25, estaban
destinadas a todo tipo de público, 12 exclusivamente al público
39
infantil y 9 eran destinadas exclusivamente al público adulto.
En cuanto a las temáticas se refiere, del total
de 46 actividades que se relacionaban con la temática vasca,
la mayor parte de ellas, 12 tenían como cuestión aspectos
generales del museo. Analizando sin embargo, las actividades
en las que se trataba un tema concreto, observamos que 11 de
las actividades estaban relacionadas con el folklore, la danza,
o los deportes, 8 con cuestiones relativas a la organización
institucional y aspectos políticos y 7 tenían como objetivo
la diáspora o emigración vasca. Otros aspectos también
abordados por las actividades de forma especial eran la
gastronomía (2 actividades), o las costumbres.
Hemos de decir que este balance de
actividades muestra claramente que el museo además de en
su disposición permanente aborda a través de sus actividades
también aspectos relacionados con las cuestiones relativas
a la identidad, como no podía ser de otra forma. Analizando
la temática, y descontando las actividades relativas a la
diáspora que debemos relativizar por cuanto durante el año
2016 y dentro del programa de las Jornadas Europeas del
patrimonio el museo realizo una exposición y unas actividades
que distorsionan lo que hubiera sido una actividad habitual del
museo, hemos de decir que la oferta es bastante equitativa en
lo que a aspectos generales se refiere (30%), folklore (28%) y
aspectos institucionales (20%). Analizando a los destinatarios
de dichas actividades, el 55% de las actividades del museo esta
dirigido a todos los públicos, mientras el 26% se dirige única y
exclusivamente al público infantil y el 19% al público adulto de
forma exclusiva. Esto muestra que el museo no centra toda su
oferta programática en un solo estrato de población si no que
atiende a diferentes edades.
Finalmente constatamos que la programación
de actividades no se centra en el público escolar, sólo 5
actividades de las 46, esto es, el 11%, se dirigen de forma
exclusiva a este colectivo, si bien carecemos de los datos
de ocupación de estos talleres, que son en cualquier caso,
mayores que los del resto de actividades de forma conjunta.
REFLEXIONES SOBRE EL PASADO, EL PRESENTE Y EL
FUTURO DE UN MUSEO DE LA IDENTIDAD
Quiero abordar para finalizar, el cuarto apartado de mi
comunicación. El relativo a las reflexiones respecto del pasado,
presente y futuro de un museo de identidad.
En primer lugar tengo que reconocerles que la
invitación para venir a esta jornada me ha supuesto un intento
extra de reflexionar sobre lo que es un museo que trata la
identidad nacional, sobre lo que es la propia identidad nacional
y sobre los mecanismos que pone en funcionamiento un museo,
en este caso el museo Euskal Herria, para actuar como un
museo de identidad.
Creo que deberíamos empezar por reflexionar
sobre que es la identidad. Hemos ya visto anteriormente
las palabras del maestro de la cultura vasca Joxe Miguel
Barandiaran, que ponían el acento en cuestiones geográficas,
idiomáticas, políticas, folklóricas y tradicionales. Creo que es
una definición que con diversas variantes y actualizaciones,
 JORNADA
sirve hoy día para definir lo que entenderíamos por
características nacionales de un grupo. Sin embargo
son también las mismas características que tratamos y
encontramos en los museos denominados etnográficos. Así,
veíamos también como el profesor Iñaki Arrieta, situaba nuestro
museo Euskal Herria en el grupo de los museos de folklore y
etnografía del País Vasco.3 Díaz Balerdi, por su parte, describe
el museo como un espacio que intenta ser “una síntesis sobre
los territorios del país y sus quintaesencias”.4
Siendo esto así, qué es lo que diferencia
entonces un museo etnográfico, como el que hay en cualquier
pueblo o región, de un museo que trabaja la identidad
nacional?. Realmente debemos concluir que no existe tal
diferencia, o que la misma se halla en ámbitos ajenos a la
realidad museística. Se halla en mi opinión en la intensidad
y nivel de sentimiento de pertenencia, y por ende de no
pertenencia, que se trabaja en las relaciones humanas, se
trata como decía Barandiaran, de que diversos aspectos
relacionados con el territorio, las creencias, etc, actúan e
intervienen “en el modelamiento de las relaciones entre los
individuos y el grupo, así como en la respuesta dada ante los
problemas fundamentales de la existencia”. Estos aspectos una
vez constatados van a ser trabajados desde un ámbito externo
a la realidad museística o educacional, van a ser identificados
e impulsados desde un ámbito político y trasladados luego
al imaginario de la sociedad que se dotará de una claves
interpretativas que actuarán en su visita a nuestros museos, a
nuestras colecciones permanentes, exposiciones temporales y
actividades programadas.
Hablar de la identidad no es bueno ni malo
en sí mismo, ni puede serlo en función de que dicha identidad
venga respaldada o no por un poder político estructurado
o institucionalizado, llámese Estado o no. Convengo con el
filósofo Daniel Innenarity cuando en un libro referido a los
espacios públicos, y en un capítulo titulado “Historia, memoria
e identidad colectiva” expone que “nadie necesitaría historias
de vidas que fueran siempre iguales. Sólo las variantes hacen
de ellas algo interesantes”. 5 El profesor Alvarez Junco en un
reciente ensayo, abogaba por la utilidad del conocimiento de
la diversidad, cuando afirmaba “no soy tribal, no amo sólo
lo que veo y tengo cercano ni soy amigo únicamente de mis
compañeros de mesa. Quiero no odiar, temer ni desconfiar del
otro, del diferente a mí, porque estos sentimientos son la base
de las xenofobias y los fascismos. Me gusta salir, viajar e intento
vivir, con poco éxito, por supuesto, ese amplísimo mundo ajeno
del que apenas he podido hacer algo más que atisbar, por la
rendija de la puerta, su infinita y fascinante variedad de idiomas,
climas y colores”. Y diferentes agentes reclaman la existencia
6
3 Arrieta, Iñaki: Folclore y etnografía en los museos vascos: una historia centenaria, una diacronía atemporal”. En Revista Andaluza de antropología. Núm 9: la representación de las
culturas en la museología antropológica del estado español”. Septiembre 2015. p. 52-75
4 Díaz Balerdi, Iñaki. Archipiélagos imaginarios. p. 75
5 Daniel Innenarity: “Historia, memoria e identidad colectiva” en “El nuevo espacio público”. Espasa, 2006. p. 157-167
6 Álvarez Junco. “Dioses útiles”. p. 18
7 El País, 19/4/2017
40
de museos de identidad que sirvan de elemento vertebrador
de un pueblo. Pongamos dos ejemplos: en el primer caso la
reivindicación del historiador Felipe Fernández-Armesto quien
en un artículo escrito en abril de este mismo año 2017, abogaba
por la creación en base a las colecciones reales, de un “Museo
de España, que contribuiría a nutrir el tipo de orgullo que
conduce a la paz y al progreso: el orgullo de ser español”7. Y un
segundo ejemplo, este anterior: los esfuerzos por establecer
parámetros para la configuración de una identidad europea
realizados en 2003 por los filósofos alemán Jurgën Habermas
y francés, Jaques Derrida, realizando un llamamiento a la
población para “ampliar sus identidades nacionales y darles
una dimensión europea”. Podemos si quieren convertir el
término “identidad” en el de “comunidad” del filósofo Zygmunt
Bauman pero, cómo les comentaré más adelante, no creo que
el huir de la realidad y de la terca definición de los términos,
adoptando unos nuevos o cambiando los existentes a nuestro
antojo y gusto, sea el modo más académico, responsable, ni, en
definitiva, útil de actuar.
De hecho, es nuestra misión plasmar la
identidad del grupo al que pertenecemos. Porque quienes
actuamos desde una óptica institucional, recibimos el mandato
de la sociedad a través de la articulación política, para realizar
esta labor. La adhesión a las identidades no es ya una cuestión
sobre la que nosotros debamos incidir. Esta se manifestará de
forma voluntaria, desde la óptica individual e incluso colectiva.
La negación de la identidad, la propia y la de los demás, es
también un ejercicio individual, asumido por las personas
con total responsabilidad y en el que de ninguna manera
podemos incidir y sobre la que incluso debemos ser previsores
y debemos actuar desde la educación, para que, de darse este
hecho, sea realizado de forma pacífica y tolerante.
En consecuencia, siendo necesarios los
museos que hablen de la identidad, opino que retirándonos
a espacios más cómodos o menos controvertidos hemos
dejado que otros perviertan las palabras y el significado de las
mismas modificando su comprensión. Sin embargo debemos
luchar contra esta tendencia y abogar por que se definan de
forma clara las palabras y los términos que utilizamos. Hay
que ser valiente y afrontarlos, como han hecho ustedes en
la organización de esta jornada. No podemos conformarnos
con inventar nuevos nombres, llámese museos de sociedad,
museos de la vida cotidiana, museo integral. Museos cómodos,
no generadores de controversia. Podemos seguir inventando
más nombres y los museos de sociedad pueden servir para
buscar lugares comunes pero en todo caso, en torno a motivos
“fáciles” y poco exigentes con lo que estaremos ayudando a
generar la comunidad liquida de la que también habla Bauman.
- Museo Euskal Herria en el Palacio Alegría en Gernika-Lumo,
Bizkaia
- La exposición permanente del museo está distribuida
en tres plantas y, en la cuarta planta, se encuentra la sala
de exposiciones temporales El interior nos ayuda a conocer
la historia y la cultura de Euskal Herria mediante maquetas,
obras de arte, audiovisuales y piezas diversas

41
 JORNADA
Aprovecho para traer aquí una reflexión de la profesora Mieri,
cuando afirmaba respecto de la inclusión o no de ciertos
aspectos en algunas exposiciones temporales organizadas por
el Museo Nacional de Historia que “Evitar la controversia, algo
intrínseco a la presentación de interpretaciones alternativas,
y rechazar la creación de nuevos espacios que den cuenta
de dichas interpretaciones, puede conducir a que el National
Museum of American History pierda relevancia para la actual y
futura sociedad norteamericana”.8 O en palabras del profesor
Díaz Balerdi, si recubrimos los museos de “un barniz de asepsia
(…) preservándolas de conflictos, disputas, contradicciones,
luchas e incongruencias que se dan en toda comunidad o
sociedad” estaremos configurando espacios cómodos pero
9
alejados de la sociedad, lo que sin duda auguraría un futuro
bastante desalentador para nuestros museos.
Es importante la visión que se dé y su conexión
con el presente. No podemos tener museos que por no
entrar en conflicto o no generar controversia se postulen en
cuestiones que no entroncan con el presente. Estaremos ante
una opción caduca y por tanto perecedera de museo. Hablaba
antes de la modernidad liquida, en la que una de sus principales
características constituye la búsqueda de la identidad, como
la responsabilidad vital del sujeto, que busca hacerse con una
identidad flexible y versátil. Si realmente es así, nuestro museos
deben ser instituciones que ejerzan el papel de importantes
“asideros” en el que dicha sociedad pueda georeferenciarse.
Estaremos contribuyendo de esta manera a situar dicha
modernidad en unas coordenadas más prometedoras de las
que parece preconizar Bauman.
Porque ante el riesgo aducido por algunos
de que los museos de identidad tienden a la mitificación o
a la creación de un relato no coincidente con la realidad y
fruto de invenciones, les referiré que dicho peligro reside en
cualquier formulación o relato, sea del carácter que sea, que
conformemos y nadie estamos libres de ello. Diaz Balerdi, en un
ensayo sobre la nueva museología y su análisis en el caso de
Quebec, aludía a que una de las razones que se citaba para el
fracaso de las iniciativas ecomuseales se encontraba, citando a
Hubert, en la mitificación de pasado10. De hecho el falseamiento
de la realidad, sea esta histórica o presente y no digamos futura,
no escapa a ninguna de las disciplinas humana, ni siquiera
aquellas tenidas por más científicas. Y como ejemplo diversas
investigaciones aparecidas en prestigiosas revistas científicas y
que resultaron ser un absoluto fraude.
De hecho como afirmaba Pilar Romero ya en
2002, en un artículo bajo el título “Identidad cultural y museos”,
“Los museos de cualquier tipo, ya sean de arte, historia,
etnografía e incluso de historia natural, han sido considerados
como una institución propia que continuamente ha estado
8 Mieri, Magdalena: Silencios y omisiones: narrando y exhibiendo la historia nacional. p. 142
9 Arrieta, Iñaki: Historia centenaria del museo San Telmo: breve crónica político-cultural de idas y venidas”. En HER&MUS 10 (VOL IV, núm 1) mayo-junio 2012. p. 38-48
10 Diaz Balerdi: “¿Qué fue de la nueva museología?. El caso de Quebec”. Artigrama núm 17. 2002. p. 493-516
11 Romero de Tejada, Pilar: Identidad cultural y Museos. Una visión comparada.” En Museo Nº 6, 2002. p. 11-23
12 Roige, Xabier y Arrieta, Iñaki: Construcción de identidades en los museos de Cataluña y país Vasco: entre lo local, nacional y global”. En Pasos, Vol. 8 Nª 4 p. 539-553. 2010
42
originando múltiples identidades y preservándolas por la forma
como se seleccionan y se exponen sus colecciones”.11 De forma
clara. Los museos de identidad vienen funcionando desde hace
muchos años y han sido en muchas ocasiones utilizados para
la formación de una identidad nacional. Baste para ello, y por
alejarnos un tanto del caso europeo, la abundante creación de
museos en los países centro y sudamericanos, caso del INAH
mexicano y la abundante bibliografía existente al respecto.
En consecuencia y siguiendo al profesor Iñaki
Arrieta, es claro que “el problema no estriba tanto en el hecho
de que el museo explique identidades, sino en como se explica
la identidad”.12
Como han visto a lo largo de las información
que les he trasladado en los apartados anteriores, desde la
Diputación Foral de Bizkaia y en el caso del museo Euskal
Herria de Gernika, nosotros construimos nuestros museos y
nuestro discurso en torno a una serie de características que
identifican al pueblo vasco, diferenciándolo de los demás.
Dichos elementos giran en torno a elementos como el idioma,
el folklore, las instituciones, las leyes, los deportes, elementos
todos ellos que los intelectuales mencionan también a la
hora de definir un grupo de población. (Barandiaran, Álvarez
Junco….). Es cierto que nosotros como emisores podemos
establecer en torno a una realidad un discurso concreto,
aunque en nuestro caso, somos muy escrupulosos a la hora de
mantener la más absoluta cirugía académica. Así actuamos por
ejemplo en una controversia que afectaba al origen del euskera
y que tenía como algunos elementos principales espacios
arqueológicos por nosotros gestionados, y donde ante las
diferencias de criterio existentes optamos por mostrar y contar
única y exclusivamente la interpretación que los elementos
materiales permiten probar. Sin embargo no es menos cierto,
que cuando alguien afirma una identidad, es el receptor quien
le da un carácter exclusivo, excluyente, inclusivo o incluyente.
Esto es, nosotros podemos desde nuestros museos plasmar
una imagen, un relato, pero luego será el receptor de dicho
mensaje quien visualizará dicha identidad como única o
compatible con otras.
Debemos ser vigilantes en admitir que a
pesar de todos los esfuerzos que hagamos y que tenemos que
hacer, sin embargo siempre pecaremos de subjetivismo y de
dejar a un lado diferentes aspectos en la obligada síntesis o
generalización. Pero hemos de articular procesos, protocolos,
estructuras, etc que eviten que esto sea así. Las acciones
positivas adoptadas en nuestros museos para rescatar el papel
de la mujer en el devenir de la Historia, pueden servirnos de
ejemplo y modelo.
Vivimos en un territorio dual, Bizkaia, origen
y destino de migrantes. En el año 2016 y bajo el paraguas
 Museus i identitat nacional: construcció, canvis i inclusions
de las Jornadas Europeas de Patrimonio organizadas desde
el Consejo de Europa, bajo el lema “Etxetik kanpo (fuera de
casa) migraciones y patrimonio cultural, coordinamos junto
a más de 100 instituciones y asociaciones, muchas de ellas
de inmigrantes, un completo programa de 300 actividades
relacionadas con la difusión del patrimonio cultural. En la
introducción del catálogo de dicho programa se afirmaba que
encerraba “múltiples significados y permite visiones poliédricas
de la cultura en las que el centro se traslada del objeto al
sujeto, a los protagonistas que viven del patrimonio y lo hacen
suyo día a día. Una dimensión más humana, centrada en las
manifestaciones de todos y cada uno de sus municipios, pueblos
y barrios de Bizkaia. Un patrimonio amplio y multidimensional,
que se enfrenta hoy al desafío de superar visiones tradicionales
y dar respuesta a una nueva sociedad más compleja, más rica y
que debe manifestarse en un mundo global, disfrutar de nuestras
similitudes y aprender de nuestras diferencias”.13 Es sin duda
un aspecto que no debemos olvidar al afrontar la disposición y
actividad de nuestros museos en el futuro.
Las personas nos rodeamos por lo general
de cosas que necesitamos o creemos necesitar, tanto en el
campo material como inmaterial. Está claro que entre estas
“cosas” inmateriales se encuentra la pertenencia a un grupo,
en cuanto somos entes sociales. Creo que ello es así salvo que
compartamos la visión de Álvarez Junco cuando afirma que
“las naciones existen, pero sólo en la mente de la gente (…) son
comunidades imaginarias”14 Desde los museos que trabajamos
en torno a la identidad, nuestra labor es ayudar a las personas
a reconocerse en un grupo, en aquellas personas en las que
si pertenecen a ese grupo, y eso es lo que hacemos. Y lo
hacemos además desde la perspectiva del espacio geográfico,
la lengua, el folklore, elementos que tanto los intelectuales,
como las mismas personas que conforman la sociedad nos
advierten son los elementos que más aprecian o necesitan para
sentirse partícipes de un grupo social. Es desde luego nuestra
responsabilidad el hacerlo de forma correcta y siempre bajo
criterios totalmente probados, académicos, y por supuesto
estableciendo elementos, discursos y actividades que ayuden
a posicionar dichas identidades en el marco de una sociedad
global, y en el ámbito de la inclusión y no de la exclusión.
Quizá nuestros museos se han quedado en la
simple constatación de museos etnográficos de pueblo, en los
que nos bastaba recoger los diferentes útiles que habían sido
utilizados por nuestros antepasados y mostrarlos de forma más
o menos ordenada para así contribuir a dar a conocer lo que era
nuestro patrimonio y nuestras señas de identidad. Pero es hora
de dar un paso adelante y de encauzar nuestro discurso hacia
los elementos que nos caracterizan y al esfuerzo que nuestras
comunidades han hecho para mantenerlos dentro de un mundo
cada vez más globalizado.
Creo que los museos hemos valorado y
creado nuestro discursos en torno a elementos materiales
excesivamente. Hemos abandonado otras cuestiones también
importantes pero quizá más inaprehensibles, aspectos
inmateriales como el concepto de resiliencia o la mentalidad.
En el primero de los casos, si bien toda la historia de nuestra
43
lengua puede servir de ejemplo, iré a citar de forma concreta la
ocupación romana, subrayando que lo importante no era que
hubiéramos sido capaces de resistirnos o no a la ocupación
romana, hecho por otro lado totalmente falso, si no que
supimos acordar y compaginar nuestra cultura y características
con esa ocupación, sacando ambos pueblos, provecho de
dicha colaboración. En el caso de la mentalidad, valga por
ejemplo la explotación agraria típica vasca, el caserío, elemento
vertebrador de nuestra cultura y paisaje. Es importante es
este caso rescatar la visión gestora, de responsabilidad hacia
los antepasados y los herederos, que subyacía en la toma de
decisión de los integrantes de dichas explotaciones, aspectos
muy valiosos para una sociedad actual débil en este tipo
de valores. Esto es lo que los museos de identidad pueden,
podemos, aportar a la sociedad actual y a la futura.
Hay otros aspectos que también abren
puertas a que nuestros museos, pequeños o grandes aborden
la complejidad de la sociedad. Me refiero a la referencia de
Xavier Roigé cuando habla de los “museos posnacionales”15
o la variedad de posibilidades que ha abierto internet. Según
Magdalena Mieri “De hecho internet, por su naturaleza flexible
y dinámica permite la ambigüedad y la coexistencia de
narrativas, logrando así una mayor democratización, en este
caso, de la narrativa nacional”.16 En uno y otro caso, pueden
ser elementos válidos para afrontar la diversidad, los diferentes
enfoques, el debate sobre múltiples cuestiones, que no harán
sino enriquecer a todo el grupo.
Más allá, Roigé, Boya y Alcalde afirmaban en
2010 que “Cuatro son las estrategias que han llevado a cabo
esos nuevos museos a la hora de reinventarse y actualizarse: la
revitalización crítica, la revitalización artística, la revitalización
multicultural y la revitalización autóctona (Roigé, Boya y Alcalde
2010. 186-187).(…) También han intentado convertirse en zonas
de contacto, en los términos planteados por Clifford (1999:259),
es decir en espacios de colaboración activa y de autoridad
compartida con la población local”.17
Pero no debemos caer en utilizaciones de
nuestros museos en base a los intereses de otros colectivos.
Como afirma Mauricio Maggi (2005, 5) “la atracción del
mercado turístico es cada vez más grande y avanza hacia
una banalización de las especificaciones locales y hacia la
promoción del lugar siguiendo la lógica normalizada en el
marqueting territorial “clonando” modelos que han funcionado
en otros lugares y han transformado en clichés los elementos
que caracterizan estos parajes. Sería conveniente reflexionar
acerca de si esa es la vía más adecuada para una auténtica
pedagogía patrimonial que difunda, de manera efectiva, y, a la
vez, sensibilice y haga participes a los ciudadanos de lo que es
parte consustancial de su historia.”18
Sin duda, tenemos valores que podemos
explotar como los citados por Diaz Balerdi “Hay centros
modestos, carentes de los medios con que cuentan otros, que
sin embargo ofrecen una cercanía y un entusiasmo inexistentes
en instituciones de mayor envergadura. Transmiten valores
emotivos, algo poco frecuente en el panorama museístico, y
generalmente lo hacen a través de lo que comunican al visitante
 JORNADA

quienes se involucran de manera intensa con las piezas

conservadas o con sus actividades cotidianas. La intensidad
no reside, como tantas veces se ha repetido, en el valor de lo
conservado sino en el buen hacer de las personas”.19
Termino aquí citando nuevamente al profesor
Iñaki Arrieta cuando afirma que “en una sociedad que parece
avanzar a la globalización, los museos continúan siendo tal
vez más que nunca proyectos de identidad. Pero sin duda, los
nuevos paisajes museológicos deberán asumir, nuevos retos,
sin duda polémicos, sobre las relaciones entre las culturas,
entre el pasado y el presente, entre las identidades y el
interculturalismo”.20 ●

13 Etxetik kanpo. Migraciones y patrimonio cultural. DFB. 2016

14 Álvarez Junco. La Razón. 18 de abril de 2016

15 Roigé y Arrieta: “Construcción de identidades en los museos de Cataluña y País Vasco: entre lo local, nacional y global”. En Pasos. Revista de turismo y patrimonio cultural. Vol
8. Nº 4 p. 545

16 Mieri, Magdalena: Silencios y omisiones: narrando y exhibiendo la historia nacional. p. 141

17 Arrieta, Iñaki. Reinventando los museos. p. 19 y 20

18 Díaz Balerdi, Iñaki. Archipiélagos imaginarios. p. 120

19 Díaz Balerdi, Iñaki. Archipiélagos imaginarios. p. 17

20 Roige, Xabier y Arrieta, Iñaki: Construcción de identidades en los museos de Cataluña y país Vasco: entre lo local, nacional y global”. En Pasos, Vol. 8 Nª 4 p. 539-553. 2010

44
 Museus i identitat nacional: construcció, canvis i inclusions

The Norwegian Folk Museum

in light of Norwegian Identity
and independence, yesterday
and today
Geir Thomas Risåsen
Conservator Norsk Folkemuseum

RESUM
EL MUSEU DEL POBLE NORUEC, A LA VISTA DE LA IDENTITAT NACIONAL I LA INDEPENDÈNCIA DE NORUEGA, AHIR I AVUI
Per comprendre la importància del paper que el Museu del Poble Noruec ha tingut en favor de la cultura noruega durant el segle XX cal
examinar la història d’aquest país. Entre el 1380 i el 1814 Noruega va formar part del regne de Dinamarca i Noruega i era governada des
de Copenhaguen. La primavera del 1814 Noruega va declarar la independència, va redactar la seva constitució i va escollir un rei. Al cap
d’uns quants mesos, va ser obligada a acceptar una nova unió, aquest cop amb Suècia. Finalment, l’any 1905 Noruega va esdevenir un
país plenament independent. Des de mitjan segle XIX, els noruecs vam començar a descobrir la nostra història i la nostra cultura pròpies. La
fundació del Museu del Poble Noruec l’any 1894 formava part d’aquest projecte d’identitat nacional. El «patrimoni nacional» suposadament
autèntic es trobava a les zones aïllades de les muntanyes i les valls de Noruega i, en molts aspectes, aquesta és encara la imatge que el
Museu del Poble Noruec ofereix al públic. Entre les classes altes urbanes, l’interès per les antiguitats rústiques, els vells edificis de fusta i els
vestits típics tradicionals encara és viu avui, tal com ho veiem al museu. Però Noruega ha canviat molt des del 1894 i, per tant, el museu s’ha
d’adaptar a aquesta nova realitat a l’hora de presentar el país avui dia.

RESUMEN
EL MUSEO DEL PUEBLO NORUEGO, A LA VISTA DE LA IDENTIDAD NACIONAL Y LA INDEPENDENCIA DE NORUEGA, AYER Y HOY
Para comprender la importancia del papel que el Museo del Pueblo Noruego ha tenido en favor de la cultura noruega durante el siglo XX
es preciso examinar la historia de este país. Entre 1380 y 1814, Noruega formó parte del reino de Dinamarca y Noruega y era gobernada
desde Copenhague. En la primavera de 1814, Noruega declaró la independencia, redactó su constitución y eligió a un rey. Al cabo de unos
meses, fue obligada a aceptar una nueva unión, esta vez con Suecia. Finalmente, en 1905, Noruega se convirtió en un país plenamente
independiente. Desde mediados del siglo XIX, los noruegos empezamos a descubrir nuestra historia y nuestra cultura propias. La fundación
del Museo del Pueblo Noruego en 1894 formaba parte de este proyecto de identidad nacional. El «patrimonio nacional» supuestamente
auténtico se encontraba en las zonas aisladas de las montañas y los valles de Noruega y, en muchos aspectos, esta es todavía la imagen que
el Museo del Pueblo Noruego ofrece al público. Entre las clases altas urbanas, el gran interés por las antigüedades rústicas, los viejos edificios
de madera y los trajes típicos tradicionales se mantiene hoy en día, tal como lo vemos en el museo. Pero Noruega ha cambiado mucho desde
1894 y por lo tanto el Museo tiene que adaptarse a esta nueva realidad a la hora de presentar hoy en día el país.

ABSTRACT
THE NORWEGIAN FOLK MUSEUM IN LIGHT OF NORWEGIAN IDENTITY AND INDEPENDENCE, YESTERDAY AND TODAY
To understand the important role the Norwegian Folk Museum have played for the Norwegian culture during the 20th century we have to look
at the history of the nation. From 1380 to 1814 Norway was part of the Danish-Norwegian kingdom and was ruled from Copenhagen. In the
spring of 1814 Norway declared its independence, wrote its constitution and elected a king. A few months later, Norway was forced into a
new union, this time with Sweden. Finally, in 1905, Norway become a fully independent nation. From the mid-nineteenth century, Norwegians
started to discover our own history and culture. The establishment of the Norwegian Folk Museum in 1894 was a part of this national identity
project. The supposedly true “national heritage” was found in the isolated mountain and valley regions of Norway, and in many ways, this is
still the image the Folk Museum presents to the public. Among the urban upper classes, the interest for peasant antiques, old timber buildings
and folk costumes is still strong today, in the way we encounter it at the museum. But Norway has changed a lot since 1894, and therefore the
way the Museum presents itself must also change in the way we present Norway today.

45
 JORNADA

RÉSUMÉ
LE MUSÉE DU PEUPLE NORVÉGIEN, À LA VUE DE L’IDENTITÉ NATIONALE ET L’INDÉPENDANCE DE LA NORVÈGE, HIER ET AUJOURD’HUI
Pour comprendre l’importance du rôle que le Musée du Peuple Norvégien a joué en faveur de la culture norvégienne au cours du XXe siècle,
il faut examiner l’histoire de ce pays. Entre 1380 et 1814, la Norvège fit partie du royaume du Danemark et elle était gouvernée depuis
Copenhague. Au printemps de 1814, la Norvège déclara son indépendance, rédigea sa constitution et choisit un roi. Au terme de quelques
mois, elle fut obligée d’accepter une nouvelle union, cette fois avec la Suède. Finalement, en 1905, la Norvège devint un pays pleinement
indépendant. Depuis la moitié du XIXe siècle, nous, les norvégiens, avons commencé à découvrir notre histoire et notre culture propres.
La fondation du Musée du Peuple Norvégien en 1894 faisait partie de ce projet d’identité nationale. Le « patrimoine national » soi-disant
authentique se trouvait dans les zones isolées des montagnes et des vallées de la Norvège et, dans de nombreux aspects, telle est encore
l’image que le Musée du Peuple Norvégien offre au public. Chez les classes aisées urbaines, l’intérêt pour les antiquités rustiques, les
vieux édifices en bois et les vêtements typiques traditionnels est encore vivant de nos jours, comme nous le voyons dans le musée. Mais
la Norvège a beaucoup changé depuis 1894 et, par conséquent, le musée doit s’adapter à cette nouvelle réalité au moment de présenter le
pays de nos jours.

In this lecture, I will try to tell the story of The Norwegian Folk
Museum. I will start with reminding you of the Norwegian
history from the 14th century until the beginning of the 20th
century. Then I will look at the Norwegian Folk Museum and
other Norwegian folk museums in light of the rebuilding the
Norwegian identity as an independent nation at the time the folk
museums was established. Towards the end, I will also say a
few words about how the Norwegian Folk Museus works today
to meet a new reality and the future.
THE HISTORY OF NORWAY
But first a brief introduction of the Norwegian history. Like other
countries we are proud of our history. From the last decades of
the 8th century, Norwegians started expanding across the oceans
to the British Isles and later to Iceland and Greenland. This was
the Viking Age which consisted partly of looting and plundering,
partly of trading and partly of settling in these areas. The Viking
Age is still regarded as a very important period of our history.
During this period the different parts of what is
today Norway was unified as one kingdom. Norway gradually
become a Christian kingdom during the 11th century. During
the medieval time the Norwegian royal family made alliances
with royal families in other European countries. One example is
Princess Christina, the daughter of the Norwegian king Håkon
Håkonsson. In 1258 she was married to Don Felipe, the younger
brother of the Castilian King Alfonso.
The Norwegian population expended quickly
until 1349 when it was halved by the Black Death and successive
plagues. In 1363 king Håkon the 6th married princess Margrethe
of Denmark, as part of a Nordic alliance.
In 1376 their young son Olav was elected king of
Denmark after his grandfather. When the Norwegian king Håkon
died in 1380, Olav also inhered his father’s throne. Soon after the
young Norwegian-Danish king and his mother queen Margrethe
settled in Denmark. When the young king Olav died in 1387 his
mother Margrethe managed to hold on to the power and after a
while she became the ruler of Norway, Denmark and Sweden.
Sweden left this Nordic union after a while but
the Danish-Norwegian union lasted for 434 years until 1814.
During the Napoleonic wars, the Danish-Norwegian king had allied
himself with Napoleon. After Napoleon’s fall in 1814, and the peace
treaty of Kiel, Denmark was forced to give Norway to Sweden.
The Norwegians used this opportunity to
declare their independence, created a constitution and elected
their own king, the Danish prince Christian.
However, no foreign powers recognized the
Norwegian independence but supported the Swedish demand
for Norway. After a short war with Sweden, Norway accepted
a personal union with Sweden, but managed to keep its
Constitution, its own Parliament called the Stortinget, and
separate institutions.
This new union was a very loose union with two
independent nations with separate laws and armies, only linked
together with the joint King and joint Foreign Service.
The union with Sweden ended peacefully in
1905 when it was dissolved from the Norwegian side. During
a referendum August 13, 1905, 85.4% of the Norwegian voter
participated. Of these, 99.95% voted to leave the Union with
Sweden.
WHAT WAS NORWAY LIKE AROUND 1900?
The population of Norway increased from 150,000 in 1500 to
900,000 in 1800. In 1900, the population had risen to 2.2 million,
and almost 1 million had emigrated to America. In 2012, the
population passed 5 million. Traditionally Norway has been a
country based on agriculture, fishing and shipping, with exports
of fish, wood and iron.
At this time Norway was a heterogeneous
society. Like in the rest of Europe, the bourgeois life in the
towns was in strong contrast to the traditional rural life.
The industrialization took place from the mid-
1800s. It started with the textile industry in the 1840s, and was
followed up with mechanical workshops to build new machinery.
People started to move from the countryside and to the cities.
This growing industrialization created a life of riches for some
and a life in poverty for others.
At the same time, the different parts of the
long and mountainous country were connected by railways and
steamboats. The second half of the century was characterized
by urbanization and growing prosperity among most people,

46
 - The medieval Gol Stave church is on of the main
attractions at the Norwegian Folk Museum
- The museum shows examples of the Norwegian
building heritage
- The Norwegian building heritage became an
important inspiration for Norwegian contemporary
architecture after 1905

47
 - Folk costumes is the most important
party suit for most Norwegians.
Not least, we see it during the
celebration of the country’s national
day 17th of May. The picture shows
the Royal Family
- The museum’s interest in folk dance
and folk art has played a major role
in Norwegian nation building and for
Norwegian identity
- Norway became an independent
nation in 1905 after 414 years in union
with Denmark and then 91 years in
union with Sweden. Postcard from
1905 to vote yes (JA) for independence

48
 Museus i identitat nacional: construcció, canvis i inclusions
plus large-scale emigration.
At the same time, the wish for independence
from Sweden grew. Like in the rests of Europe, the Norwegians
started to look at their own national Heritage. Who were
we? What was our history? What was the pure and original
Norwegian, and what was imported from other countries?
FOLK POETRY AND THE NORWEGIAN LANGUAGE
Norway has a rich legacy of folk poetry through legends,
fairytales and songs with roots back to the Middle Ages. This
was still a living tradition among ordinary people and was now
collected, written down and published from the mid-1800s.
One other thing was the written Norwegian
language, which har died out around 1500 and replaced with
Danish. The late 19th century was a time when Norwegian
writers made international success. The most famous today is
Henrik Ibsen.
In the countryside most of the people were
talking different Norwegian dialects, very different from this
Danish written language. This resulted in a native language
movement where the goal was to create a new writing language
based on the Norwegian dialects. That is the reason why
Norway today use both what we call Bokmål based on the
Danish tradition, an New Norwegian – the new language created
in the late 19th century and used by 10-15% of the population,
mainly in West and Central Norway.
DISCOVERY OF THE NATIONAL HERITAGE
The cultural heritage was also part of this national discovery and
movement. The Norwegian Stave Churches were an important
discovery. These old buildings were neglected and nobody knew
how old they were. Here was a distinctive building heritage
that had survived since the Middle Ages. Around the country at
this time, many medieval stave churches were torn down and
replaced by modern and larger churches. The Norwegian painter
J. C. Dahl was the first to understand the value of these special
buildings, and he made the first international publication of this
important heritage in 1837, in a book published in Germany.
Five years later, in 1842, the Bird Room was
decorated at the Royal Palace in Oslo. It is the waiting room
for people who have an audience with the king. As we can
see, the painted architecture was inspired by the stave church
decorations from Dahl’s book from 1837.
In 1844 the Society for the Preservation of
Ancient Norwegian Monuments, or the National Trust of Norway,
was founded as one of the first cultural heritage organizations
in the world. Naturally, saving the stave churches was an
important part of the work. Old churches and other important
buildings were bought by the association and preserved on the
place where they stood.
The traditional folk costumes also became
subject of attention towards the late 1800s, with artists travelling
around and making drawings and paintings of costumes that
soon went out of use. This interest also included Norwegian folk
music and folk dance, which was now regarded as an important
part of the nation’s cultural heritage.
49
THE COLLECTORS
In the Norwegian society at the time there was in general a
strong focus on growth and economic development, but also
increasing awareness of what was meant to be the distinctive
Norwegian culture.
Norway was still in union with Sweden, and the
Norwegian-Swedish King Oscar II shared this national interest.
In 1881, he established his own collection of old wooden
buildings and other objects at Bygdøy peninsula in Oslo,
where he had his Norwegian summer residence. This Royal
collection was open to the common public. The intention was
to show that the king was warmly interested in Norway, thereby
strengthening the ties between the monarch and the nation.
The main monument in this collection was,
as we see at the picture, Gol stave church. The church dates
from the early 13th century and when it was to be demolished
and replaced by a larger church, it was bought by the king and
rebuilt on his summer estate. The other timber buildings in the
collection are five early-18th century farmhouses, all of which
were rebuilt here as part of the royal collection.
Inside, the buildings where filled up with
antiques and curiosities. King Oscar II’s collection from 1881 is
today considered to be the world’s first open-air museum.
Skansen, which is located in the Swedish
capital Stockholm, is today probably the most famous open-air
museum, but this museum was established 10 years later in 1891
But the king was not alone in creating his
own private collection in Norway. At the same time, Thomas
Heftye, a wealthy banker and one of the richest men in Norway,
established a similar collection at his country estate outside
Oslo from the mid-1860s. It is later known as the Heftye
Collection.
Heftye showed his Collection to famous guests,
including the Prince of Wales, later King Edward the 7th of Great
Britain. On the picture to the right, the Swedish-Norwegian
princes and the imperial Prince Napoleon of France are visiting
Heftye in the 1870s.
THE NORWEGIAN FOLK MUSEUM
— (18.) The Norwegian Folk Museum founded 19th of December 1894
This was a part of our national background
when the Norwegian Folk Museum was founded December
19th in 1894. And if you look at the Pictures, the Norwegian Folk
Museum of today is a lot of things.
The founder of the museum was an enthusiastic
young man from one of the wealthy, bourgeois families. His
name was Hans Aall.
— (19.) Hans Aall
During a trip to collect antiques in the Norwegian valleys of
Hallingdal, Numedal and Telemark in the summer of 1894 on
behalf of the Museum of Applied Art in Trondheim, Hans Aall got
the idea to establish a national Norwegian Folk Museum.
He was first and foremost inspired by the
Nordic Museum founded in 1880 and the open-air museum
founded 1891 at Skansen in Stockholm, and of course by Arthur
 JORNADA
Hazelius, the creater of Skansen.
On December 19, 1894, the Association of the
Norwegian Folk Museum was founded. One of Aall’s strongest
supporters was a man called Moltke Moe. He was a Professor of
Folklore and the son of Jørgen Moe, one of the most important
collectors of Norwegian Fairy tales. The other important
supporter was Gustav Storm, who was a Professor of History
and expert in Norwegian medieval history and poetry.
From the very beginning, Aall was employed as
the museum’s first curator, a position that in 1904 was upgraded
to director, which he was for more than 40 years.
After initially being located in a private apartment,
the museum moved to its own locations in Oslo city in 1897.
It we take a closer look at the first exhibited
objects, we will see that most of them are what we will call
samples of traditional Norwegian folk art. In the picture we see
richly decorated cabinets and chests, typical examples of the
traditional folk art.
In 1898, the museum bought a piece of land on
Bygdøy peninsula next to King Oscar II’s Collection. Very soon
they started to rebuild and restore old timber building bought for
the open-air museum.
The central area closest to the main entrance
was at first rented out to the large Cultural History Exhibition in
1901. When the exhibition closed, the buildings constructed for
this purpose were taken over by the Folk Museum, which opened
its own indoor exhibitions and its open-air museum in 1902.
Following the union dissolution in 1905, King
Oscar II donated his collection at Bygdøy to the Norwegian state
and in 1907, they were incorporated in the Folk Museum. With
this gift, the Gol stave church became part of the Norwegian
Folk Museum. The same happened in 1921 with the objects
from the Heftye Collection – but not the buildings.
The years that followed were characterized by
great activity at the Museum, all thanks to Hans Aall.
From the very beginning the Folk Museum was
meant to be - and is still today - a museum for the Norwegian
cultural history. The museum shows how people have lived
in Norway from the medieval time up to our times. Here the
daily life on the countryside and in towns is presented in
one of Europe’s largest open-air museums. The museum
has collections from all parts of the country, mainly from the
period after the Reformation in 1537. Most of the museum
area consists the open-air museum with buildings moved from
Norwegian farms and an “old town” with town houses, mainly
from Oslo. In addition, the museum has large exhibition areas.
THE FIRST EXHIBITION IN 1902
- The first exhibition presented
- Interiors showing daily life at the countryside
- Interiors from different periods
- The systematic collections of items
This exhibition was arranged:
- Topographically timber buildings and items from the countryside was looked at
- Historically
- Evolutionary
50
SOME OF THE RESULTS OF THE NATIONAL PROJECT THAT
THE NORWEGIAN FOLK MUSEUM WAS PART OF
Before we look at the Folk Museum of today, a few words
about the result of this national project that the Norwegian Folk
Museum was part of when Norway got its independence in 1905.
In 1905, a Danish prince was elected as the
new king of Norway under the name of Haakon the VII. His wife,
Queen Maud was an English princess. Now, both of them had to
become as Norwegian as possible and what suited better than
learning the national sport of skiing?
But best of all: they had a 4-year young son –
crown prince Olav, who grew up as a Norwegian.
The coronation gift from the Norwegian people
was this winter cottage outside Oslo. Of course the architecture
of this new-built cottage had to be genuine Norwegian and was
inspired by the same sort of houses there is to be found at the
Folk Museum.
For Norwegians even today, this sort of dark,
sun-burnt timber buildings are still what we want a cottage to
look like.
Looking at wealthy Norwegian homes
throughout the 20th century, most of them have been equipped
with peasant antiquities similar to those we founded at the
Folk Museum. For many people, furniture like this has been an
important part of being Norwegian.
Another important legacy that the Folk
Museum has contributed to, is the use of folk costumes on
important occasions such as weddings, but not least when we
celebrate our Independence Day on the 17th of May. These
outfits tell us from which part of the country our family comes
from. Our folk costumes are today just as popular people
among affluent, middle-class city people as among the people
in the countryside.
Therefore, it is also not strange that our royal
family wears a lot of costumes on the occasion of special events
such as May 17 and Christmas Eve.
But the Norwegian Folk Museum is not
responsible alone for what became the definition of what was “the
true Norwegian image” during the late 19th and early 20th Century.
The Norwegian Folk Museum founded in 1894
and was the first founded after King Oscar II in 1881. But there
where many new open-air folk museums to come all over the
country in the following years to come.
- Maihaugen at Lillehammer founded in 1904.
- The Drammen Museum founded in 1908.
- The Heiberg Collection in West Norway founded 1909.
- The Brekke Park in Skien founded 1909.
- The Glomdal Museum founded in 1911.
- Old Bergen founded 1949.
Most of these museums have a lot of old timber buildings and
large collections of objects. Apart for Old Bergen, all those
open-air museums were established in a time where the old
as the most important part of the Norwegian cultural heritage,
not the towns.
 Museus i identitat nacional: construcció, canvis i inclusions
THE NORWEGIAN FOLK MUSEUM YESTERDAY AND TODAY
The Norwegian Folk Museum in Oslo expanded during the 1930’s.
In the following years, the open-air museum
was greatly expanded with the ambition to show complete
farms from 15 different regions in Norway. However, only the
farms from 6 regions was completed.
But the museum need also an old town, which
was planned in the 1930’s. At the same time we got the urban
city collection with:
- Period rooms 1550-1850
- Original historic rooms
- The Stortingssalen (the National Assembly Hall)
- Henrik Ibsen’s study
- «The Victorian room»
The 1930’s was also the time for a large number of new
exhibitions.
In the 1930’s. the museum had a large-scale exhibition program
and opend this exebitions:
1935 Church Art Collection
Folk Art Collection I & II
1936 Folk Art Collection III
Agriculture
Tapestry
Music Collection
Toy Collection
1937 «Old Norwegian goods»
Folk beliefs
Funerals and cemeteries
Ride (Horse?) and vehicle
Handicrafts
1938 Crafts
During this period, the museum played a central role as a
research institution and issued its own publications. During the
1950s and -60s this trend continued, and the research branched
out to include many academic fields.
Now also buildings from the Western Fjords and
the Coastal Culture was accepted at the museum as a part of
the Norwegian culture.
The understanding of what was “the Norwegian
people” was eventually problematized.
In 1951, the museum expanded its work to
include the Lapplander or Sami culture as well, when the
Sami collection at the University Ethnographic Museum was
transferred to the Norwegian Folk Museum.
In 1989, the purpose of the museum was
amended to apply “life and living conditions in Norway”.
From the 1990s there was an increasing awareness of the
responsibility to include other minorities and, more importantly,
newer immigration to Norway in the museum’s field of work.
In 1994, at the Museum’s 100th anniversary, the
museum received a new visitor center and new storage space.
In 1998, the Oslo Cooperative Housing
Cooperation offered the museum Wessels gate 15, a 19th-
century apartment building. This three-story brick building
51
contains today eight period interiors, including a Pakistani
immigrant flat, and three different permanent exhibitions.
In the 2000’s, at the initiative of the Government,
a number of smaller museums have become incorporated in the
Norwegian Folk Museum Foundation.
The original Norwegian Folk Museum is today
a department of the Norwegian Folk Museum Fundation. The
expanded foundation now comprises:
- Bogstad Manor House,
- The farm of the Royal summer residence at Bygdøy,
- The Ibsen Museum with Henrik Ibsen’s apartment in Arbiens
gate in Oslo
- Eidsvoll 1814, where the Norwegian Constitution was written
and declared in 1814,
- Norwegian Maritime Museum in 2015.
- The Norwegian Ethnological Research and the Norwegian
Pharma Historical Museum are also part of the Norwegian Folk
Museum Foundation.
The Foundation has an annual turnover of 30 million Euros and
has about 200 employees. Seasonal personnel like summer
guides come in addition to this number. The Foundation
receives annual government grants of 15 million euros and must
earn the rest.
The Norwegian Folk Museum was originally
owned by a member association, but was in 1990 reorganized
as a self-employed foundation with a supporting member
association (Friends of the Museum). The Norwegian Folk
Museum have in 2017 about 300,000 visitors. Of these,
approximately 70-75% are tourists from Norway and other
countries, who come to learn about Norwegian culture.
The Norwegian Folk Museum’s collections
today comprise 155 buildings dating from the Middle Ages to
modern times and approximately 155,000 objects. The museum
has published its own yearbook since 1943. The Member/
Friends Association has about 2,000 members.
The Norwegian Folk Museum shall promote
“knowledge, understanding and tolerance” by showing
historical and cultural diversity in Norway.
The Norwegian Folk Museum Foundation will
build, manage and disseminate historical knowledge and create
experiences relevant to human life in contemporary and future
Norway. ●
 JORNADA

Els museus de societat

al segle XXI: revisant el passat
i imaginant el futur
Xavier Roigé
Universitat de Barcelona

RESUM
ELS MUSEUS DE SOCIETAT AL SEGLE XXI: REVISANT EL PASSAT I IMAGINANT EL FUTUR
En aquesta presentació, Xavier Roigé fa un repàs del paper dels museus i els plantejaments que fan en relació amb les identitats nacionals.
Parteix de la base que tots els museus aborden la identitat i creen un relat a través de la museografia, les exposicions i els continguts. Un
relat que mai no és neutre. Diferents tipologies de museus tracten la identitat des de diferents perspectives. Els museus presenten un relat
hegemònic, ja que estan sotmesos a moltes pressions, i això els dificulta poder exercir la crítica, tot i que, de mica en mica, alguns museus
van trencant aquesta situació i accentuen la perspectiva crítica.

RESUMEN
LOS MUSEOS DE SOCIEDAD EN EL SIGLO XXI: REVISANDO EL PASADO E IMAGINANDO EL FUTURO
En esta presentación, Xavier Roigé repasa el papel de los museos y la forma en que estos plantean las identidades nacionales. Parte de la
base de que todos los museos abordan la identidad y crean un relato a través de la museografía, las exposiciones y los contenidos. Un relato
que nunca es neutro. Diferentes tipologías de museos tratan la identidad desde diferentes perspectivas. Los museos presentan un relato
hegemónico, ya que están sometidos a muchas presiones, y esto les dificulta poder ser críticos, aunque, poco a poco, algunos museos van
rompiendo esta situación y acentúan la perspectiva crítica.

ABSTRACT
MUSEUMS OF SOCIETY IN THE 21ST CENTURY: REVIEWING THE PAST AND IMAGINING THE FUTURE
In this presentation, Xavier Roigé reviews the role of museums and the approaches they take in relation to national identities. He starts from the
basis that all museums address identity and create a narrative through their museography, exhibitions and content. An account that is never
neutral. Different types of museums deal with identity from different standpoints. Museums present a dominant account since they are subject
to pressure from many sides, and this makes it difficult for them to exercise their critical judgement, though little by little some museums are
disentangling themselves from this state of affairs and are placing the emphasis on the analytical perspective.

RÉSUMÉ
LES MUSÉES DE SOCIÉTÉ AU XXIE SIÈCLE : RÉVISER LE PASSÉ ET IMAGINER LE FUTUR
Dans cette présentation, Xavier Roigé étudie le rôle des musées et leurs approches quant aux identités nationales. Il part de la base que tous
les musées traitent l’identité et créent un récit à travers la muséographie, les expositions et les contenus. Un récit qui n’est jamais neutre.
Différentes typologies de musées abordent l’identité depuis diverses perspectives. Les musées présentent un récit hégémonique vu qu’ils sont
soumis à de nombreuses pressions, ce qui les empêche de pouvoir exercer la critique, bien que, peu à peu, certains musées brisent cette
situation et accentuent la perspective critique.

A l’era de la globalització i la crisi d’identitats nacionals, els
museus continuen sent un dels elements centrals de la creació i
redefinició de la identitat. Tots els museus –siguin d’art, història,
antropologia o arqueologia– tenen un paper fonamental en els
discursos d’identitats nacionals. En tots els museus nacionals
és present, d’una manera o l’altra, el tema de les identitats,
cosa que ens porta a interrogar-nos pel rol que exerceixen els
museus en la creació de les identitats nacionals (Arrieta i Roigé,
2010). Com assenyalen McLean i Cooke (2003), els museus
construeixen una visió del país, esdevenen símbols d’un país
i fins i tot elements d’identitat col·lectiva. Són alhora reflex de
les identitats nacionals i creadors d’identitats. Com diu el lema
del museu nacional d’Austràlia, el museu «explora el passat,
il·lumina el present i imagina el futur».

52
 Museus i identitat nacional: construcció, canvis i inclusions
MUSEUS I IDENTITATS NACIONALS
El paper dels museus nacionals en la definició i configuració
de la identitat d’una nació ha estat àmpliament debatut en
la bibliografia museològica i és, sens dubte, una qüestió
controvertida. Així, McIntyre i Kirsten criden l’atenció sobre les
dificultats contemporànies dels museus nacionals que tracten
de «negociar i presentar interpretacions en competència sobre
les històries nacionals i les identitats nacionals» (McIntyre i
Wehner, 2001: XIV). Els nous museus tracten, sovint, de cercar
equilibris sobre les diferents interpretacions de la història de
cada país, sobre la multiculturalitat que caracteritza la societat
contemporània, però també presenten generalment un discurs
nacionalista sobre el país propi. Per això, mentre que alguns
autors suggereixen que els museus poden cercar algun tipus
de terreny comú en la interpretació de la nació, un acord
sobre l’essència de la identitat nacional o «un mínim comú
denominador», d’altres consideren que els museus nacionals
haurien d’abandonar la tasca de «dir-nos el que som» (Bohman,
2000: 284).
La influència de la identitat representada
pot ser tan forta que pot arribar a confondre’s amb la
suposadament real. Mason (2007) ens mostra al respecte la
interdependència de la nació imaginada i la nació més o menys
real indicant que els museus poden arribar fins i tot a ser punts
de partida per a les ideologies nacionals. L’anàlisi dels museus,
dels seus objectius i de la seva política expositiva implica la
desconstrucció de la forma en què els diferents interessos
interactuen dins i fora del museu i ens ajuden a desxifrar
algunes de les complexitats de la terminologia nacional (Mason,
2007).
El paper dels museus en la creació de les
identitats és, però, molt complex. D’una banda, perquè, pel
fet de fonamentar-se en objectes, els museus creen un relat
creïble. Tots els relats sobre la identitat són un discurs o
una interpretació d’aquesta realitat, però els museus tenen
la particularitat que, com que treballen amb objectes reals,
aquests fan el relat molt més creïble. Cap discurs és neutre,
però tot i així els museus són instruments molt verídics, no
només per la credibilitat dels objectes, sinó també per la
credibilitat institucional.
Encara que els museus de societat (d’història,
antropologia, memòria o arqueologia) són els que tenen un
paper més significatiu en la creació dels relats nacionals, tots
els museus tracten de la identitat: a través de la museografia,
exposicions i continguts creen un «relat». En el cas dels
museus d’història, aquest paper és decisiu perquè creen
un relat del passat nacional, de les vicissituds que han
contribuït a la formació del relat. Però tots els altres museus
també creen discursos sobre les identitats. Així, els museus
d’etnologia presenten generalment una visió idealitzada de
les característiques nacionals, generalment fonamentant-se
en un passat idealitzat i tradicional, sovint presentat com a
immutable. Ens presenten moltes vegades un passat immutable
que hauria perviscut durant molts segles, només modificat
pels canvis en la industrialització i la globalització que haurien
transformat aquella identitat. L’exemple més clar d’aquest tipus
53
de museus són els que es troben a l’aire lliure, tots aquells
que segueixen el model d’Skansen a Suècia. Molts d’aquests
museus han creat «pobles» que apleguen diferents zones del
país, en una imatge de la diversitat i, alhora, la unitat nacional.
Molt sovint, el relat dels museus etnològics tradicionals ofereix
una imatge distorsionada del passat en què es destaca una
societat idealitzada, sense conflictes, amb uns elements
d’identitat compartits per tota la població. També els museus
d’arqueologia, tot i presentar un passat molt més llunyà,
construeixen relats sobre la identitat a partir de la importància
de l’objecte, la seva identitat, la seva singularitat. Sovint se
cerquen relats d’origen dels països en èpoques remotes,
malgrat que la creació de les nacions contemporànies és molt
més tardana. Un altre element de la identitat d’aquests museus
consisteix en l’ús d’objectes emblemàtics que es converteixen
en elements de la identitat d’un país i que, fins i tot, són
utilitzats políticament. Així, per exemple, la Dama d’Elx ha estat
identificada sovint com a símbol del passat remot de la societat
espanyola.
Però els museus d’art també són elements
de construcció d’identitat. D’una banda, per la utilització dels
objectes com a elements emblemàtics de la identitat i, de
l’altra, per l’ús dels edificis com a símbols d’una nova identitat i
imatge de modernitat, com els museus d’art contemporani. Així,
durant els anys noranta i dos mil, i fins a la crisi econòmica, va
proliferar la creació de museus d’art contemporani contemplats
com a nous símbols de modernitat d’una ciutat, motivats en
gran manera per l’èxit de Guggenheim Bilbao. A banda d’això,
molts museus d’art, com el Prado o el Louvre, són veritables
vitrines de la nació on es mostra l’esplendor del passat i es
generen discursos nacionals (Poulot, 2005).
ELS MUSEUS, COM CONSTRUEIXEN ELS RELATS
D’IDENTITAT?
La interrelació entre els museus i la identitat, com hem vist,
s’assoleix de diferents maneres.
1— Nous símbols de modernitat. Molts museus
s’han construït sobre la base del model del Guggenheim Bilbao.
La idea fonamental consisteix a construir un nou edifici que
serveixi de referència en el paisatge urbà, a banda de permetre
portar a terme un projecte de renovació urbanística. D’aquesta
manera, es tracta de crear nous elements de referència i
identitat urbana i nacional. L’estratègia, però, no ha tingut el
mateix èxit en tots els casos. En el cas d’Espanya, projectes
com la Cidade da Cultura a Galícia o la Ciutat de les Arts a
València han generat no només problemes econòmics de
finançament, sinó resultats poc destacats en el pla cultural.
La perspectiva de crear aquests nous símbols continua arreu
del món. El Louvre Abu Dhabi obre la porta a una nova era dels
museus en què aquests s’erigeixen com a elements d’una nova
modernitat i aspiren a ser noves icones d’un país.
2— Targetes de presentació de la nació. Els
museus d’història sovint van més lluny de la presentació d’una
sèrie d’objectes per esdevenir un element de construcció de
discursos. Museus d’història com el d’Estònia, la Casa de la
Història de Bonn, el Museu d’Història Alemanya de Berlín, o el
 JORNADA
Museu Nacional d’Escòcia, entre molts d’altres exemples, han
construït relats històrics i d’identitat. Les inversions en museus
d’història s’han fet –especialment en el cas de museus– allà
on era necessari un nou relat sobre la història (com en el cas
d’Alemanya després de la reunificació) o després de processos
d’independència.
3— Objectes emblemàtics. Els objectes
emblemàtics, és a dir els més significatius d’un museu, allò
que en francès s’anomenen els objectes phares (fars), són
convertits sovint en elements de referència nacional. En
alguns casos, per la seva pròpia simbologia relacionada amb
la identitat (banderes, quadres emblemàtics, referències a
elements fundacionals de la nació) o sovint pel valor històric
que presenten amb relació a episodis de la història nacional.
Les obres de Delacroix al Louvre o la bandera nord-americana
al National Historic Museum de Washington són un parell
d’exemples que ens poden servir per veure la importància
d’aquests objectes amb relació a la identitat. D’altra banda, la
imatge de la Mona Lisa al Louvre no té relació amb la identitat
francesa, però s’ha convertit en un element reproduït com a
referent del museu i, fins i tot, del país. Les obres també poden
ser contrasímbols, com el quadre de Felip V penjat de cap per
avall al Museu d’Elx.
4— Vitrines de la nació. Els museus actuen
sovint com a «vitrines» que mostren l’esplendor històrica del
país. Sovint, aquestes representacions estan molt allunyades
de la realitat actual, però són presentades com a elements
d’identitat. El Museo Nacional de Antropología, per exemple, és
un cas clar en el qual es va construir un relat sobre l’esplendor
del passat indígena del país. Ha estat acusat de reflectir «indis
morts», és a dir, objectes arqueològics en contraposició al fet
que els indígenes són presents en la realitat nacional del país
però reflecteixen una realitat ben diferent.
5— Memòria traumàtica. Els museus de
memòria històrica esdevenen en molts casos elements de
referència nacional atès que parlen d’un passat traumàtic que
ha contribuït a la generació del país actual. Són un tipus de
museus molt controvertits perquè els seus relats són difícils de
simplificar i es plantegen dubtes sobre quines imatges donar i
el límit per a la sensibilitat i la consciència dels visitants. Així, el
Museu de l’Holocaust de Jerusalem és una institució nacional
que presenta el genocidi dels jueus durant la Segona Guerra
Mundial com un dels fets transcendentals en la formació de
l’estat actual. Un altre exemple pot ser, a Polònia, el Museu
de l’Aixecament, que presenta la insurrecció contra els
ocupants alemanys que va generar milers de víctimes. Amb
una museografia espectacular, el museu reflexiona sobre els
que van lluitar i la necessitat de la seva lluita. Auschwitz és un
altre referent nacional a Polònia. Ho són també els centenars
de museus relacionats amb la resistència a França, Itàlia, els
Països Baixos i Dinamarca. Però els usos de la memòria són
múltiples. Els espais de memòria traumàtica es poden convertir
en llocs de reconciliació? La museïtzació d’espais relacionats
amb guerres i llocs de repressió no només els ha convertit, amb
el temps, en llocs de memòria, sinó en espais que cerquen una
reconciliació.
54
6— Creació de nous elements d’identitat
nacional. Els objectes que poden servir per generar una identitat
no són només els de caràcter històric. En alguns casos, els
museus converteixen elements emblemàtics en nous elements
d’identitat. Així, l’ovella Dolly dissecada és un dels objectes més
fotografiats del National Museum of Scotland, a Edimburg, com
a reflex dels avenços científics del país en clonació.
7— Gestes militars. Els museus militars han
estat durant molt de temps elements de la construcció de les
narratives dels països a partir de la història militar. Aquest
tipus de museus ha evolucionat i, al costat dels museus
que expliquen les gestes militars i el paper de l’exèrcit i el
militarisme en la construcció dels ideals nacionals (com el
Musée de l’Armée de París o el Museo del Ejército de Toledo),
en trobem d’altres que expliquen la guerra com un element
social i destaquen els fets històrics, l’impacte dels conflictes
en la població civil, el sofriment dels soldats i l’impacte en la
societat. L’Imperial War de Londres o el War Museum d’Ottawa
són un bon exemple d’aquesta manera de fer dels museus
militars i de construir narratives sobre la identitat nacional d’una
altra manera.
8— Revisió de la història, llocs de
qüestionament i debat. La creació de museus que aborden
de manera crítica els fets del passat ofereix una perspectiva
diferent perquè revisen els processos històrics i, fins i tot, els
grans mites nacionals. El Tropenmuseum d’Amsterdam és
un bon exemple d’un museu que, tot i ser creat per justificar
el colonialisme, ara serveix com a element de revisió de la
història colonial i presenta una imatge del país fonamentada
en el multiculturalisme i la diversitat cultural. El Musée
d’Ethnographie de Neuchâtel és també un bon exemple de
com es reflexiona sobre la història i l’etnologia del propi país
des d’una perspectiva crítica, qüestionant el visitant. La Cité
Nationale de l’Immigration de París i el Musée de l’Homme, a la
mateixa ciutat, també aborden la història d’una manera diferent
atès que qüestionen la societat francesa i el fet que actualment
estigui fonamentada en el multiculturalisme.
9— «Jugar» amb la història. Davant dels
discursos sovint poc didàctics, la introducció d’una perspectiva
lúdica en la narrativa permet tota una experiència de la història.
Viure la història ens permet endinsar-nos en les narratives
històriques i en els grans fets que han marcat la història. La
simplificació contribueix sovint a donar un valor diferent a la
història. El DDR Museum de Berlín, un museu privat, ofereix
la possibilitat de «retornar» al temps del comunisme a l’antiga
República Democràtica Alemanya: entrar a les cases, entendre
el lleure d’aquella societat, els seus estris domèstics, els seus
cotxes... fins i tot els fets dramàtics com la repressió política,
l’espionatge o el control de la població. No evita una història
nostàlgica.
10— La identitat a l’aire lliure. Els museus
a l’aire lliure han estat una de les formes museístiques més
innovadores i també elements importants en la construcció
d’una idea nacional del passat, d’un passat romàntic.
L’Skansen, a Estocolm, va ser el primer a presentar –a través de
la recuperació de cases de diferents poblacions del país– una
 Museus i identitat nacional: construcció, canvis i inclusions
imatge de Suècia amb una identitat nacional i alhora amb una
diversitat. Juntes, les cases creen una imatge sintètica de la
identitat basada en el folklore i en les formes de vida anteriors
a la industrialització. El model de l’Skansen suposa, de fet, la
«invenció» d’un passat que es materialitza en la interpretació i la
història viva. El museu ha tingut una notable influència en molts
d’altres tipus de societats.
Hi ha, en definitiva, múltiples estratègies i múltiples formes de
representació de la identitat als museus.
Durant les darreres dècades, l’orientació dels
museus ha experimentat una evolució sense precedents pel
que fa al nombre d’iniciatives, els recursos globals i el nombre
de persones que hi treballen. En el cas dels anomenats museus
de societat, els canvis han estat encara més intensos. Veurem
ara alguns tipus de museus, amb exemples concrets i mostrant
com aborden la qüestió de la identitat.
EXPOSAR LA NACIÓ: ELS MUSEUS DE SÍNTESI HISTÒRICA
Una de les principals formes de mostrar els relats de la identitat
als museus d’història consisteix a fer-ne un relat sintètic.
Abordar una síntesi de l’evolució d’una societat no és fàcil. Com
representar tots els elements d’una societat sense caure en un
reduccionisme o en un discurs lineal que sovint està carregat
d’una forta identitat? Com renovar les presenta­cions que aniran
quedant obsoletes? Molts museus de síntesi han arribat a la
conclusió que una presentació general de la cultura d’una
societat resulta impossible, com si es tractés d’una monografia
o estudi de comunitat, raó per la qual recorren a presentacions
parcials a través d’exposicions que es van renovant amb
freqüència, renunciant a l’exposició permanent de síntesi o
bé convertint aquesta en «una exposició de llarga durada»,
però sempre amb la voluntat d’anar-la renovant. És sobretot
un qüestió relacionada amb la narrativa de les històries i en la
manera d’explicar la identitat nacional pròpia. Mentre que les
exposicions permanents són compromisos a llarg termini, les
exposicions temporals o de llarga durada –però sense pretensió
de permanència i de ser un discurs sintètic i únic– es permeten
el luxe de reflexionar sobre les controvèrsies i les realitats més
quotidianes.
Les formes d’exposició de la identitat nacional
són molt diverses En primer lloc, i amb independència de la
denominació concreta, cal esmentar els museus d’història
nacional de nombrosos països que podem qualificar com a
«museus d’història de síntesi» en la mesura que, totalment o
parcialment, integren tant col·leccions i discursos arqueològics
com històrics i etnogràfics (o, si més no, d’història social i
de la vida quotidiana), amb l’objectiu d’il·lustrar I’evolució de
les societats i els grups humans que han viscut al llarg del
temps en I’àmbit territorial del seu interès, interessant-se
tant per la dimensió política i institucional com per la social,
econòmica, tecnològica i cultural. Entre aquests cal assenyalar
especialment els museus d’Història Alemanya de Berlín i Bonn,
el Museu Nacional d’Història Americana de Washington i el
Museu d’Història del Japó de Tòquio.
L’actual Deutsches Historisches Museum és
55
el resultat de la fusió del museu homònim fundat el 1987 a
Berlín Oest, coincidint amb el 750è aniversari de la fundació de
la ciutat de Berlín (conjuntament pel govern federal i el Land
de Berlín), amb el Museum für Deutsche Geschichte, fundat el
1952 per explicar la història des d’una perspectiva marxista-
leninista. Amb la reunificació, el 1990, el museu oriental va
ser dissolt pel darrer govern de l’RDA i totes les col·leccions i
propietats van ser transferides al seu homònim occidental. EI
foment del coneixement i la difusió de la història d’Alemanya és
el principal objectiu del museu, que també es proposa contribuir
que els ciutadans alemanys tinguin una idea clara de qui són
com a alemanys i com a europeus, com a habitants d’una
regió especifica i com a membres de la civilització mundial
(Koschnick, 2008). La mostra permanent presenta la història
alemanya des de I’època romana fins als temps recents i tota
mena d’objectes i documents de la història alemanya, tant pel
que fa als aspectes polítics com als socials i econòmics, sempre
dins del context de la història general europea.
A l’antiga capital alemanya, Bonn, la Casa
de la Història de la República Federal Alemanya (Haus der
Geschichte der Bundesrepublik Deutschland Bonn), dona també
una visió de la història alemanya. Creada el 1989 i oberta el
1994, va ser un projecte impulsat pel canceller Helmut Kohl.
El museu pretén mostrar l’evolució històrica i les tradicions
democràtiques de l’Estat alemany modern i promoure la
comprensió i la responsabilitat dels ciutadans davant de l’Estat
democràtic mitjançant un recorregut a través d’objectes
originals de la història política, econòmica i social, els principals
corrents artístics i intel·lectuals, així com les condicions de
vida quotidianes. El projecte museològic va determinar que
el museu no s’havia de limitar al període que va de la Segona
Guerra Mundial a la reunificació, sinó que, en qualitat de museu
d’història contemporània, també havia de poder mostrar
l’evolució de I’Alemanya del futur mitjançant una política activa
d’adquisicions i exposicions. És per això que l’àmbit final de
l’exposició permanent és una pantalla gegant panoràmica que
ofereix al visitant la idea que «el futur és a les nostres mans».
Per la seva banda, el Museé national suisse/
Schweizerische Landesmuseum de Zuric constitueix un altre
exemple europeu de museu d’història nacional que repensa la
seva missió i funcions i, sobretot, el seu llenguatge museogràfic,
tant pel que fa a la forma com al discurs, per adaptar-se i
respondre millor a la realitat i a les transformacions, necessitats
i expectatives de la societat suïssa contemporània. Els orígens
d’aquest museu es remunten a l’any 1883 i des de 1898 ocupa
un edifici construït a propòsit per l’arquitecte Gustav Gull, a
Zuric, que recentment ha estat remodelat i ampliat. D’ençà de
la promulgació de la Llei sobre els museus i col·leccions de la
confederació, el gener de 2010, el museu constitueix una unitat
administrativa amb personalitat jurídica pròpia que integra tres
centres (el Museu Nacional de Zuric, el Castell de Prangins i el
Fòrum d’Història Suïssa d’Schwyz) i el Centre de Col·leccions
d’Afforlten am Albis, veritable cor del museu nacional, que
emmagatzema i conserva més de 820.000 objectes. Tots
aquests museus dediquen les seves exposicions permanents a
la història cultural suïssa, des de la prehistòria fins al present,
- Sala dels noms en record a les víctimes de l’holocaust al Memorial Yad va-Xem, a Jerusalem, conegut popularment com a Museu de
l’Holocaust
- Deutsches Historisches Museum de Berlín
- Museu Guggenheim de Bilbao

56
- Interior del Jüdisches Museum de Berlín
- Museu de les Ciències Príncep Felip, que es troba integrat dins de la Ciutat de les Arts i les Ciències de la ciutat de València

57
 JORNADA
i contribueixen a l’estudi i el debat de la identitat suïssa i dels
contrastos i la varietat que en marquen la història i la cultura.
En el camp internacional, una de les propostes
amb més projecció i influència ha estat la del National Museum
of American History de Washington, renovat recentment, que
forma part de la Institució Smithsonian, el complex museístic
més gran dels Estats Units i probablement de tot el món.
Creat el 1955 pel president Eisenhower, el museu va obrir les
portes per primera vegada el 1964 com a Museum of History
and Technology. El 1980 va adoptar la denominació actual per
expressar millor la reorientació de la seva missió: la recollida,
cura, estudi i interpretació dels objectes que reflecteixen
l’experiència del poble nord-americà. El Museu, com ell mateix
es defineix, pretén «crear oportunitats per a l’aprenentatge,
estimular la imaginació i presentar idees desafiants sobre el
passat del nostre país». Recull i conserva més de tres milions
d’objectes diversos, dins d’una visió molt àmplia de la història
social, «des de l’original d’Star-Spangled Banner i el barret
d’Abraham Lincoln fins a la trompeta de Dizzy Gillespie i
les sabatilles de robí de Dorothy del Mag d’Oz. Per això, les
nostres col·leccions formen un mosaic fascinant de la vida
americana i constitueixen la col·lecció més gran d’història
dels Estats Units». En aquest sentit, tal com diu la informació
del museu, «més que mai, el Museu Nacional d’Història d’avui
brilla amb nova llum sobre la història d’Amèrica. El museu
treballa per assegurar que les nostres col·leccions, exposicions,
investigacions, publicacions i programes educatius tinguin tot
el suport de base per inspirar una comprensió més àmplia de
la nostra nació i dels seus molts pobles i per fer les nostres
exposicions i programes tan accessibles com sigui possible
a tots els visitants». Les exposicions tracten de qüestions tan
diverses com American on the move (història dels transports),
The American Presidency: A Glorious Burden (accions, rituals
i aspectes organitzatius dels presidents del país), First Ladies
at the Smithsonian, The Star-Spangled Banner: The Flag That
Inspired the National Anthem (sobre la bandera de Baltimore
per celebrar una victòria en una batalla), Communities in a
Changing Nation: The Promise of 19th-Century America (sobre
l’experiència de tres comunitats diferents: obrers industrials,
jueus immigrants i esclaus i afroamericans lliures) o On the
Water: Stories from Maritime America, entre d’altres.
Per completar la panoràmica sobre les
pregones transformacions experimentades pel museus que
hem anomenat de «síntesi històrica», caldria parlar també
dels cas del museus nacionals de nacions sense estat, com
ara el National Museum of Scotland, que també han iniciat un
profund procés de transformació en la mesura que s’enfronten
als mateixos problemes i reptes que la resta de museus en què
els conceptes d’identitat, història i nació esdevenen els eixos
més importants de reflexió i inspiració. Inaugurat el 1998, el
National Museum of Scotland pretén mostrar i explicar aspectes
d’Escòcia, però a l’ensems contribuir al coneixement de les
cultures d’arreu del món. Definit com un museu de societat,
inclou ciència, tecnologia, història, etnologia, arqueologia i arts
aplicades. Les diferents galeries tracten d’aspectes relacionats
amb el territori i la natura a Escòcia («Beginnings»), de la ciència
58
des d’un punt de vista interactiu («Connect» i «Communicate!»),
de la història d’Escòcia («Early People» i «Kingdom of the
Scots») i de l’Escòcia industrial («Scotland Transformed»,
«Industry and Empire»). Però el museu no es refereix només a
Escòcia, sinó que disposa d’espais dedicats al món natural i a
les diverses cultures del món, dos espais que seran ampliats
amb un ambiciós projecte d’ampliació i redefinició per
transformar-los, tal com el centre manifesta, «en un museu per
al segle XXI».
Partint de la història social, amb perspectiva
estatal o sense, tots aquests museus s’interroguen sobre el
passat i el present dels seus països. Esdevenen llocs per a
les memòries nacionals reformulant els vells conceptes de
museus d’història. Exploren històries sobre els fets polítics,
però també sobre els aspectes emocionals de la història del
país i esdevenen institucions que, a més de reflexionar sobre
el passat, configuren i conceptualitzen identitats nacionals. Es
converteixen en poderoses institucions productores d’identitats
que, com diuen Smith i Núñez (1998), «commemoren els morts i
inspiren els vius».
IDENTITATS PLURALS: MUSEUS DE CIVILITZACIÓ I SOCIETAT
Mentre que a Europa la major part dels museus etnològics
tradicionals estaven en crisi al final dels vuitanta i el
començament dels noranta, al Canadà la peculiar situació
sociopolítica d’aquest país i el paper dels autòctons o
primeres nacions en la ideologia naci­onal van comportar
l’aparició de grans projectes de museus de societat, amb
una fusió de diverses disciplines, fonamentalment la història
i l’antropologia (Iniesta, 1994a i 1994 b). Gairebé en paral·lel
es van crear dos museus de nom similar, però de continguts
i discurs museològic molt diferents, que han tingut una gran
influència al món: el Canadian Museum of Civilization (avui
Canadian Museum of History) i el Musée de la Civilisation. Les
coincidències en el nom expressen una certa competitivitat
entre les administracions implicades, ja que el primer va
ser promogut pel govern federal canadenc i el segon per la
província de Quebec, de manera que tots dos responen a un
discurs identitari diferent. Però no només tenen diferències
pel que fa a la identitat que representen, sinó també quant
al model museològic i el seu públic (el primer rep un públic
majoritàriament turístic, fins al punt de ser el primer museu del
país en nombre de visitants, mentre que el segon té un públic
procedent majoritàriament del Quebec). En tot cas, el model de
«museu de la civilització» ha tingut un gran impacte arreu del
món, sobretot per la seva concepció de museu interdisciplinari i
per la combinació d’exposicions referencials de llarga durada al
costat d’altres de temporals per poder tractar successivament
diferents aspectes de la realitat.
El Musée de la Civilisation (inaugurat el 1988
a Quebec, capital de la província del mateix nom, on hi ha un
fort sentiment d’identitat francòfona i sovint independentista)
es distingeix per una museologia molt innovadora i es defineix
com un «lloc de coneixements i d’idees, un museu amb
riques col·leccions, un centre educatiu i de memòria». La
llei de Museus Nacionals del Quebec atribueix al Musée de
 Museus i identitat nacional: construcció, canvis i inclusions
la Civilisation una triple missió: la conservació i difusió del
coneixement de la seva col·lecció etnogràfica, fer conèixer la
història i els diversos components de la cultura quebequesa,
particularment les cultures materials i socials del territori i
les altres cultures que l’han enriquit, i assegurar la presència
del Quebec dins de la xarxa internacional de manifestacions
museològiques. Pretén aportar una visió dinàmica de
l’experiència humana en conjunt, però amb una mirada
preferent sobre el Quebec. Per aconseguir aquests objectius,
el museu va renunciar a disposar d’una exposició permanent
i es planteja com un conjunt d’exposicions de referència (de
llarga durada, però no «permanents» i temporals, amb una
programació temàtica que combina exposicions espectaculars
amb altres de més reflexives, però sempre tractant de convidar
l’espectador al descobriment i l’exploració.
— El Canadian Museum of History, per la
seva banda, va ser una gran inversió duta a terme a partir
de la reconversió del National Museum of Man, el qual va
ser construït per motius d’estratègia política a la ciutat de
Gatineau (al Quebec francòfon), però només separat per un pont
d’Ottawa, la capital del país des d’on habitualment es visita el
museu. Plantejat gairebé des d’una dècada abans, es va obrir al
públic el 1989 com un símbol de la identitat canadenca a través
d’una memòria col·lectiva (Macdonald i Alsford, 1989:3). D’ençà
de l’obertura al públic, el 29 de juny de 1989, aquest museu
estatal del govern canadenc ha tingut una mitjana d’1,3 milions
de visitants cada any, aproximadament. L’any 1981, el govern va
aprovar la remodelació del museu i la construcció d’una nova
seu per donar resposta a les seves necessitats de creixement
i modernització, com ara la millora de les reserves, on molts
dels valuosos objectes que conserven s’estaven fent malbé.
Dos anys després es va decidir la ubicació del nou museu en un
gran solar al parc Gatineau, al costat del riu Ottawa i amb vistes
al Parlament del Canadà. El museu està portant a terme en
aquests moments una profunda reforma, sobretot de la part que
tracta de la història del Canadà. Fins ara tenia tres grans espais
d’exposició. El primer, la Gran Galeria, (Grand Hall) està dedicat
al patrimoni i a l’art monumental dels autòctons de la costa oest
del Canadà. El segon, The First Peoples Hall, va ser obert més
tard (el 2003) i comprèn set galeries on es presenten més de
2.000 objectes i imatges que il·lustren la història dels autòctons
del Canadà. El tercer gran espai –en remodelació– està dedicat
a la història del Canadà des de l’arribada dels primers europeus
fins a l’actualitat (el Canada Hall). La visita està acompanyada
per actors que representen diferents personatges de l’època,
en una interacció que permet al visitant rebre més informació
dels continguts. El museu disposa d’una companyia estable de
teatre (Dramamuse) que interpreta les col·leccions mitjançant
teatre interactiu. Així, personatges com un caçador de pells,
un cuiner, un ferrer, uns soldats anglesos o una dona burgesa
són presents al llarg de la visita per explicar al públic les
seves activitats quotidianes i la seva visió de la societat i
transmetre informació a través de la tècnica de living history.
El museu té una gran espectacularitat, però se n’han criticat
diversos aspectes com la separació entre els pobles autòctons
(presentats en clau del passat i sense relació amb el present) i
59
la història del Canadà (com si fossin aspectes diferents) i evitant
mostrar els conflictes entre els uns i els altres. El Canadian
Museum of History, com altres projectes similars d’altres
països, constitueix una extraordinària vitrina de projecció de la
identitat nacional i una mostra de l’aprofitament dels museus
per part del poder polític. Constitueix alhora un gran teatre de la
unitat nacional, qüestionada sobre tot pel Quebec.
Qüestions similars es discuteixen al
National Museum of Australia. Plantejat com una gran
reflexió sobre la nació australiana (Weber, 2004), el museu
ha rebut qüestionaments tant d’aquells que consideren que
no representa prou bé els pobles aborígens com d’aquells
que consideren que presenta una història excessivament
crítica amb el paper de la colonització. Així, Windschuttle va
arribar a la conclusió que els historiadors socials radicals
havien determinat la narració de l’exposició Instantànies de
la història d’Austràlia, mentre que en la mateixa línia Edgar
(2001) arribava a considerar que el centre era «un museu
descaradament polític», que «denigrava els immigrants britànics
que van construir la societat on vivim». Aquesta classe de
consideracions mostren les polèmiques entre els partidaris
d’una història única i els que més aviat pensen que el museu ha
«de presentar idees i punts de vista d’Austràlia, que pot ser que
no sempre siguin agradables» (Wardle i Gris-Smith, 2001; citat
a Rider i Dean, 2005), que sovint acompanyen aquests tipus de
museus. O, com es va escriure en un comentari sobre el museu
a la premsa, «la història d’Austràlia no és tota dolçor i llum. Hi ha
moments de foscor i aspectes de grandesa ... com en qualsevol
lloc, les exposicions del museu són inevitablement parcials,
però no presenten una visió distorsionada del passat» (White,
2001; citat a Rider i Dean, 2005).
En la mateixa línia que el Museu Nacional
d’Austràlia, el Museum of New Zealand Te Papa Tongarewa
constitueix un bon exemple dels centres museístics que
representen les identitats plurals d’un país, amb una vocació
especial per reconèixer l’aportació de les cultures autòctones.
El museu va ser creat l’any 1992 pel Parlament neozelandès a
partir de la unificació en una sola entitat del National Museum
(antic Dominion Museum) i la National Art Gallery de Nova
Zelanda, dues institucions heretades de l’època en què el país
era una colònia britànica. Sis anys més tard, el 1998, es va
inaugurar a la capital del país, Wellington, el gran edifici de nova
arquitectura (més de 36.000 metres quadrats) destinat a acollir
aquest nou museu. L’obertura del centre va ser la culminació
d’un llarg procés de planificació i construcció començat a
mitjan anys vuitanta del segle passat, l’objectiu del qual va ser
clarament explicitat des del principi: crear un símbol d’identitat
nacional internacionalment reconegut. Tanmateix, la nova
institució havia i ha de tenir en compte la diversitat ètnica i
cultural del poble de Nova Zelanda i emfatitzar i presentar tant
la riquesa i la vitalitat de la cultura maori com l’art i la història
social dels paheka (denominació donada popularment als
neozelandesos blancs i descendents dels colons britànics).
En conseqüència, i des de l’inici del projecte, el museu es
va plantejar com una institució bicultural, és a dir, com un
organisme en què l’estructura, el disseny arquitectònic, la
 JORNADA
distribució espacial i els temes expositius estarien clarament
dividits entre maori i paheka. El pes del biculturalisme com a
principi fundacional del museu s’evidencia també amb el nom
maori adoptat per la institució: Te Papa Tongareva, que es pot
traduir com «el nostre contenidor de les coses preuades i les
persones que neixen de la Mare Terra a Nova Zelanda», que fins
i tot s’imposa com a marca preferent de la institució.
Els exemples que acabem de veure assenyalen
un tipus de museus que, a banda dels aspectes conceptuals,
tenen en comú el fet de referir-se tant a les poblacions
autòctones com a les europees. En tots els casos, el desig
d’oferir una visió d’unitat dins del respecte a la diversitat i la
voluntat d’entretenir i educar a la vegada comporta reptes a
problemes candents d’aquestes societats (Dean i Reader, 2005).
NOVES IDENTITATS
Considerats també com a museus de societat s’han de situar
diversos projectes de transformació i remodelació d’antics
museus etnològics i, fins i tot, arqueològics europeus de
vocació universal o, si més no, supranacional i, alhora, de
creació o remodelació de museus d’història i civilització
europea, que alguns teòrics de la museologia han qualificat
com a «museus postnacionals» i que estan generant un nou
panorama museològic a Europa. Entre aquests podem esmentar
els encara recents Musée des Civilisations de I’Europe et de la
Méditerranée, a Marsella, i el Musée des Confluences, a Lió, o el
projecte del Humboldt Forum, a Berlín.
Tot i les diferències, en els museus més
innovadors que s’estan desenvolupant en aquests moments
trobem tres característiques comunes. Primerament, el caràcter
interdisciplinari. Com en el model canadenc dels museus dits
de civilització, aquests nous projectes europeus neixen de la
necessitat d’aplegar disciplines socials diferents i superar la
vella noció vuitcentista de museus disciplinaris, en molts casos
fusionant antics museus que han quedat desfasats o que tenen
poc èxit de públic. En segon lloc, el fet de basar el seu projecte
en exposicions temporals, més que en exposicions permanents,
per permetre una renovació constant dels continguts, poder
abordar un nombre de temes més divers i superar així les
dificultats d’abordar una síntesi que sempre pot caure en el
reduccionisme. En tercer lloc, els museus són anomenats
amb nous conceptes, com ara «museu de les civilitzacions»,
que escapen deliberadament de les connotacions de termes
com cultura popular o tradicions. Aquests nous termes
impliquen una aproximació multidisciplinària a aspectes que
són simultàniament socials, històrics, religiosos, morals,
científics i tecnològics (Rogan, 2003a) i deixen de representar
només el passat per reflexionar també sobre el present i
els seus problemes. Finalment, en quart lloc, trobem també
una reformulació pel que fa a les identitats. En uns casos,
les identitats nacionals o estatals han estat substituïdes per
identitats més àmplies, com l’europea, o bé els discursos sobre
la identitat tenen un component més ampli, s’integren en una
visió més genèrica i no mostren un discurs lineal. La diversitat
cultural i les similituds, els contactes, les tradicions i els canvis
porten a la construcció de noves identitats en el context d’una
60
societat globalitzada (Rogan, 2003a; 2003b)
El projecte de reconversió del Musée des Arts
et Traditions Populaires, creat com el Musée de l’Homme el
1937 en ple govern del Front Popular després de la separació
de les col·leccions exòtiques i les franceses de l’antic Musée
Trocadéro, és potser el cas més paradigmàtic. Durant la
dècada dels noranta, el museu va ser qüestionat per manca
de públic i pel seu discurs, de manera que es va reconvertir en
el Musée de la Civilisation de l’Europe et de la Méditerranée,
instal·lat a Marsella. El discurs museogràfic de la «Galeria de
la Mediterrània» s’estructura al voltant de quatre grans eixos
temàtics, considerats els quatre «fets de civilització» que
defineixen l’especificitat del món mediterrani davant d’altres
mons com l’asiàtic, l’americà o l’africà. Sónː el naixement de
l’agricultura, l’origen de les religions monoteistes (explicat a
partir de Jerusalem, ciutat santa per al judaisme, el cristianisme
i l’islam), el concepte de ciutadania i dels drets humans i,
finalment, la Mediterrània com a punt de partida de les grans
rutes marítimes intercontinentals. Però en el museu tenen un
paper molt important les exposicions temporals, que tracten
temes tan diversos com el gènere, la gestió dels residus, les
cultures urbanes, les formes interculturals, les migracions o fins
i tot el futbol.
El Musée des Confluences de Lió va obrir
al públic el 2014 amb la voluntat de crear alhora un centre
de ciències naturals i de societat. Parteix d’un gran projecte
arquitectònic del taller d’arquitectura austríac C00p Himmelb(l)
au que es va construir amb un retard de deu anys i que es va
convertir en un autèntic desastre financer, ja que dels 60 milions
d’euros previstos va passar a costar-ne més de 250. El projecte
científic va ser dirigit inicialment per Michel Côté, posteriorment
director del Musée de la Civilisation del Quebec. La principal
novetat que presenta és que ja no es tracta solament d’un
museu de societat, sinó que partint del model canadenc de
museus de civilització, el projecte prefigura un museu de
les ciències i de les societats. El nom de «confluències» fa
referència a la seva situació a la confluència dels rius Roine i
Saona, però també al projecte cultural associat a les ciències
i les societats i a la trobada dels visitants i els coneixements.
Pretén, doncs, difondre alhora la cultura científica i construir
un pont entre les ciències i els aspectes més importants de
les societats. La missió del Musée des Confluences és, per
tant, mirar de comprendre l’home i el seu entorn, copsar el
món natural i cultural i, alhora, explicar el progrés tècnic.
Totes aquestes disciplines es conjuguen a partir de quatre
exposicions de referència que tracten dels orígens de la vida
combinant les explicacions científiques amb les interpretacions
dels orígens (Origines, les récits du monde), sobre les societats
i la forma d’organització (Sociétés, le théâtre des hommes),
sobre la diversitat d’espècies (Espèces, la maille du vivant) i
sobre les visions de la mort en altres cultures i a la nostra pròpia
(Éternités, visions de l’au-delà). Les exposicions temporals
tracten temes diversos: en el moment d’escriure aquest text
ofereix una exposició sobre Lumière i els orígens del cinema,
una sobre els verins a través de la història, una sobre els
tuaregs i una altra sobre el sentit d’una col·lecció en un museu.
 Museus i identitat nacional: construcció, canvis i inclusions
Com en els museus de la civilització, seran exposicions que
evolucionaran al compàs de les preocupacions de la societat.
La voluntat de promoure el diàleg intercultural
constitueix també un dels leitmotivs del Humboldt Forum de
Berlín, un dels projectes culturals més grans i importants en
desenvolupament actualment a Alemanya. El nou centre ha
estat concebut com un fòrum internacional de art, cultura i
ciència. L’equipament s’instal·larà en una reconstrucció parcial
de l’edifici de l’antic Castell-Palau de Berlín, un lloc important de
la història d’Alemanya situat en un dels extrems de l’anomenada
Museum Insel (Illa dels Museus) i prop d’aquest important
complex museístic de fama internacional. A les tres façanes
reconstruïdes de bell nou de l’antic palau berlinès s’afegirà
un nou edifici modern, dissenyat per ubicar-hi un gran centre
cultural i d’exposicions. D’acord amb el projecte, una de les
principals missions del nou centre serà «inspirar i promoure
el diàleg entre les cultures del món». Alguns dels museus,
biblioteques i institucions de recerca més importants del país i
la capital alemanya uniran les seves forces a l’Humboldt-Forum:
per exemple, els museus nacionals de Berlín hi presentaran
una extraordinària col·lecció artística i cultural d’artefactes
d’Àfrica, Àsia, Amèrica i Oceania; la Biblioteca Central i Regional
de Berlín hi ubicarà un important centre de documentació
multimèdia, i finalment, la Univesitat Humboldt hi exposarà la
seva enorme col·lecció de recerca científica que adoptarà la
forma de showcase of the sciences (vitrina de les ciències). El
centre projectat també aspira a esdevenir un lloc d’informació,
educació i trobada intel·lectual obert tant als berlinesos com
als visitants. La seva programació serà molt diversa i oferirà
des d’exposicions a obres de teatre, pel·lícules, espectacles
de música i dansa, etc. Per aquest motiu, el projecte ha estat
qualificat per alguns com el nou Centre Pompidou del segle XXI.
Inspirats d’alguna manera en el model
canadenc del museu de civilització, els projectes que acabem
de veure influiran notablement en la transformació dels antics
museus etnològics els propers anys. Tots tenen raons similars
i responen al que hem anomenat museus postnacionals. Les
identitats són fortament presents en aquests museus, però
en un sentit molt diferent. Les societats actuals tenen nous
costums, noves maneres de cuinar, noves pràctiques religioses,
noves experiències i formes de vida que no es reconeixen
en el patrimoni que els museus etnològics conservaven
(Rogan, 2003a:47). Per això, totes les barreres es trenquen: les
disciplinàries, les cronològiques, les identitàries i, fins i tot, les
exposicions permanents. Els museus postnacionals responen
a una nova lògica en què l’antropologia «es converteix en
l’estudi de la societat contemporània en una dimensió històrica»
(Rogan, 2003: 48).
IDENTITATS MULTICULTURALS
Des dels primers museus etnològics es va procurar fer una
síntesi que permetés la presentació general dels aspectes
geogràfics, cultu­rals i socials d’una societat. Experiències com
els museus regionals o els museus antropològics de final del
segle XIX i de la primera meitat del XX van intentar plantejar
una presentació general d’una cultura, un èmfasi que també
61
va caracteritzar molts dels museus comarcals dels vuitanta.
De fet, molts d’aquests centres semblen museus clònics amb
un mateix esquema que inclou una presentació del medi, un
recorregut històric (prehistòria, vestigis del món antic, època
medieval i moderna) i un recorregut etnogràfic per les formes de
produc­ció tradicionals i els diferents elements festius, religiosos
i familiars. Tots aquests museus sintètics topen amb la dificultat
d’abordar una síntesi de tots aquests aspectes i d’abordar de
forma reduccionista la complexitat de la societat.
Guibal, antic director del Musée Dauphinois,
que va fer un pro­jecte de renovació del Musée des Arts et
Traditions Populaires que no es va portar a terme, assenya­
lava clarament les dificultats de fer funcionar un museu de
societat com si fos d’art i proposava de forma molt didàctica la
necessitat de reconvertir el museu de síntesi en un museu que
renovi constantment les exposicions: «No es pot fer funcionar
un museu de societat, un museu de civilització, com si fos
un museu d’art. Al Louvre es veurà la Gioconda o la Venus de
Milo. Aquestes obres han de ser allà, visibles cada dia. Però,
en canvi, no es va a l’ATP per contemplar un objecte, encara
que la qualitat estè­tica d’algunes de les nostres peces sigui
destacable. Aquests objectes només són interes­sants dins
d’una situació. Més que una exposició permanent del nostre
fons, impossible d’assegurar, cal privilegiar les exposicions
temporals (les mirades sobre el patrimoni evolucionen
ràpidament) (...)ˆ S’han de fer moltes inauguracions durant
l’any. I cada inauguració ha de ser un esdeveniment» (citat a De
Roux, 1992). Gràcies a la constant renovació dels continguts,
els museus poden abordar temes molt més diversos i alhora
plantejar diferents punts de vista. És per això que molts
museus de síntesi han renunciat a l’exposició permanent i s’han
plantejat partint d’exposicions temporals, cosa que permet
renovar els continguts i també fa possible aconseguir més
públic que torni al museu a veure la mateixa exposició.
El Musée Dauphinois no és només un bon
exemple d’aquesta opció, sinó que es tracta d’un museu que
ha tingut una influència decisiva en molts projectes posteriors.
Inaugurat el 1968 en un antic convent, es defineix «com un
museu de patrimoni regional dedicat a les cultures i als homes
que han fet aquella regió, des de la prehistòria fins al patrimoni
que actualment està en procés de constitució». El Dauphinois
disposa de prop de quatre mil metres quadrats destinats a
la presentació anual de tres o quatre exposicions dedicades
generalment al patrimoni regional, però també a altres temes i
cultures. El Museu proposa dues exposicions de llarga durada,
que actualment són Gens de l’Alpe, una presentació de les
formes de vida a la muntanya el segle XX, i La grande histoire
du ski, dedicada al turisme d’hivern i a la cultura de l’es­quí. A
més, el museu presenta nombroses exposicions temporals
d’una durada de sis a catorze mesos, sobre el patrimoni
regional de l’Aude i dels Alps i també sobre les altres cultures
estrangeres presents a la regió. Va ser especialment interessant
un cicle de tres exposicions dedicades a la immigració (De
l’Isère au Maghreb, Mémoires d’immigrés i Racines. Greniers
et protections dans l’Atlas marocain), realitzades amb la
col·laboració de marroquins de la regió de l’Isère que explicaven
 JORNADA
les seves condicions de vida actuals, la memòria del passat i les
formes de vida de la societat d’on venien.
Malgrat tractar-se d’un museu ubicat en
una ciutat de només 150.000 habitants, el museu ha estat
reconegut internacionalment per la qualitat de les exposicions
que organitza, per l’originalitat del sistema i per la tasca del
seu conservador, Jean Claude Duclos, creador també d’altres
interessants museus de la ciutat com el Musée de la Résistance
et de la Déportation i del d’història, Musée de l’Ancien Évêché.
Es parla, fins i tot, d’una trilogia dels museus etnològics més
destacats del món que inclou el Dauphinois, el de la Civilisation
de Quebec i el d’Ethnographie de Neuchâtel. En tots els casos,
l’eix central del museus el constitueixen les exposicions
temporals, més que la conservació i presentació permanent de
les seves col·leccions.
El panorama dels museus etnològics quedaria
incomplet sense mencionar un dels tipus de museus que més
han aportat a la renovació museològica: els museus a l’aire lliure
–en la concepció nòrdica, nord-americana i centreeuropea– i
els ecomuseus –en la tradició francesa i estesa a altres països.
Com assenyala Duclos (2001:78-79), aquests centres han fet
aportacions tan importants com la innovació en l’expressió
museogràfica del temps i de l’espai, en la participació de la
població, en la reflexió col·lectiva sobre el desenvolupament i
l’estímul de les poblacions per dominar el seu futur i en el recurs
a la interdisciplinarietat, amb conseqüències felices tant pel que
fa als intercanvis entre els investigadors i la població, com a
l’expressió que permet el progrés, d’una forma més general, del
coneixement d’un espai determinat.
Tanmateix, molts museus a l’aire lliure
i ecomuseus es troben en una cruïlla difícil. Molts d’ells
proporcionen una imatge arcaica, romantitzada, aliena a
les transformacions de la societat, un món del passat que
probablement interessa molt menys als públics actuals
que als de deu o vint anys enrere. Un públic que, a més,
s’ha anat acostumant a museus amb elements multimèdia i
virtuals poderosos que cerquen altres aproximacions, com
els museus de patrimoni industrial que estan coneixent una
forta expansió a la darrera dècada. Com renovar, així doncs,
els seus plantejaments i adaptar-se als nous reptes temàtics
i a les necessitats canviants de la societat? De fet, al costat
de museus que semblen aturats en el passat n’hi ha molts
d’altres que han anat variant els seus objectius romàntics
de conservació de la societat «tradicional» mitjançant noves
propostes que –sense renunciar als seus objectius inicials de
desenvolupament sociocomunitari– permetin contemplar una
visió de la vida quotidiana amb els seus costums, conflictes i
contradiccions.
Els ecomuseus, versió francòfona del model
nòrdic dels museus a l’aire lliure, van ser un dels elements més
característics de la renovació impulsada per la nova museologia
dels anys setanta. Gairebé quaranta anys després de la seva
creació, els ecomuseus resisteixen millor la crisi que els museus
etnogràfics o etnològics tradicionals, però com en el cas
dels museus a l’aire lliure també hauran de redefinir els seus
objectius durant els propers anys. Com diu Segalen (2006:301),
62
no només s’hauran de referir a la cultura del passat sinó també
als problemes contemporanis (agricultura, indústria, turisme,
explotació dels recursos naturals, etc.).
Encara que aparentment el concepte mateix
de museu a l’aire lliure sembla ja caduc, en benefici de la
preservació in situ i de la interpretació del paisatge, el model
centenari de museu a l’aire lliure no està superat i només a
Europa n’hi continua havent uns tres-cents. ŽSi bé la majoria es
mantenen d’acord amb els principis originals de presentació,
amb un cert aire nostàlgic i caduc, en molts casos han anat
emprenent una renovació dels continguts i de les formes
expositives.
Un exemple molt clar de reinvenció d’un museu
és el Nederlands Openluchtmuseum (Museu a l’Aire Lliure dels
Països Baixos), creat l’any 1912 durant el període de més eufòria
de l’Skansen, que els darrers anys ha emprès un ambiciós pla
de renovació que l’ha portat a guanyar el Premi al Millor Museu
Europeu de l’Any el 2005. Inicialment, l’Openluchtmuseum
responia als mateixos principis de l’Skansen (De Jong, 1994):
una idea romàntica, un desig de presentació d’una societat
gairebé intacta com a contraposició als ràpids canvis socials,
conseqüència de la industrialització, i una valoració estètica
del producte tradicional davant el menyspreu als productes
industrials. Tanmateix, el museu no va poder evitar un certa
davallada de públic i el dilema de com podria resistir un model
així el pas del temps (De Jong, 1994). Això va portar, el 1987, a
l’anunci per part del Ministeri de Cultura de la intenció de tancar
el museu, una decisió que va es poder evitar gràcies a la pressió
pública, que va arribar a manifestar-se per exigir la permanència
de la institució. Des de llavors, el Museu va iniciar un procés
de remodelació reorientant els seus objectius i la seva missió.
Ha ampliat els objectius aprofundint en la substitució de la
noció de cultura popular per la de la vida quotidiana com a eix
temàtic de la missió del museu. I, d’altra banda, ha fet un esforç
considerable per modernitzar les exposicions, tant des del punt
de vista temàtic com museogràfic, incloent-hi mostres sobre els
diversos aspectes de la societat rural holandesa per explicar la
realitat de la vida quotidiana i allunyar-se de la idealització. Però
l’element més destacat ha estat la construcció d’unes noves
instal·lacions a l’entrada del recinte, on destaca l’espectacular
multimèdia HollandRama.
Paral·lelament al naixement de la disciplina
antropològica, la fascinació per les altres cultures va portar a
acumular importants col·leccions d’objectes que mostraven
l’exotisme dels altres i la visió d’unes cultures considerades
primitives. Museus de grans dimensions, com el Museé de
l’Homme de París (1937, procedent de l’antic Trocadéro), el
Berliner Museum für Völkerkunde (1873) o el Tropenmuseum
d’Amsterdam (inaugurat el 1871 com a Colonial Museum),
entre molts d’altres, presentaven els diferents aspectes
tècnics, econòmics i socials de les cultures primitives, en
especial els seus artefactes. Els museus etnològics van
tenir un desenvolupament extraordinari a la fi del segle XIX i
començament del XX.
Des dels anys setanta del segle XX, molts
dels grans museus etnològics dedicats a la presentació
 Museus i identitat nacional: construcció, canvis i inclusions
d’altres cultures han anat entrant en crisi, en gran part com a
conseqüència del nou context de les relacions entre cultures,
de manera que la relació amb els altres no es pot establir en
termes d’exotisme, sinó de relacions interculturals en el context
d’una societat globalitzada. La valorització d’altres cultures
ha portat aquestes a denunciar, en molts casos, la forma en
què eren presentades en aquests museus, fins a l’extrem de
demanar fins i tot la devolució d’objectes –sobretot els de
caràcter sagrat– a les cultures que els van produir, com les
sol·licituds judicials dels autòctons nord-americans (Simpson,
1996:216-218). La visió dels altres, als països occidentals, ja no
interessa tant en termes de curiositat, sinó com unes cultures
amb les quals el contacte és quotidià. I, d’altra banda, hi ha la
necessitat de superar el regust colonial que han tingut aquests
museus durant moltes dècades. Els vells museus colonials no
només han perdut públic i s’han envellit, sinó que a més s’han
tornat «políticament incorrectes».
Les solucions adoptades per fer front a aquests
reptes han estat diverses, però podríem dir que s’han seguit
quatre grans línies: la revitalització crítica, la revitalització
artística, la revitalització multicultural i la revitalització
autòctona.
La primera opció, que s’ha anomenat
museologia crítica o de la ruptura, correspon a museus que
han accentuat la perspectiva crítica. El cas més paradigmàtic
és el del Musée d’Ethonographie de Neuchâtel (MEN), un antic
museu etnogràfic obert l’any 1904 però que va orientar una
proposta molt innovadora i crítica a partir de la direcció de
Jacques Hainard (entre 1980 i 2006) i, posteriorment, de Marc-
Olivier Gonseth. Hainard va desenvolupar el que anomenava
una «museologia de la ruptura», en la qual els objectes adopten
un paper secundari i es construeixen exposicions fortament
crítiques, provocadores i reflexives al voltant de temes
contemporanis. Els objectes no són exposats per si mateixos,
sinó com a part d’un discurs, i es converteixen en els arguments
d’una història, amb un enfocament dissenyat per permetre
als visitants relativitzar les seves percepcions i els seus
coneixements per desconstruir i qüestionar les seves certeses.
La segona opció (la revitalització artística)
consisteix a destacar els objectes des d’un punt de vista
formal, promovent-ne la contemplació estètica i com a màxim
proporcionant un suport amb textos o elements multimèdia per
contextualitzar-los. És el cas del polèmic Quai Branly, obert el
2006 amb els fons etnogràfics del Musée de l’Homme. Aquest
museu, creat per Paul Rivet després de l’Exposició Universal de
1937, reunia fins a 2004 una riquíssima col·lecció sobre la vida i
la història de la humanitat i tenia com a objectiu agrupar en una
mateixa exposició la humanitat en la seva evolució (prehistòria),
en la seva diversitat (antropologia biològica) i en les seves
expressions culturals i socials (etnologia). Aquesta triple funció
convertia al museu en un centre de referència mundial, però
durant els anys vuitanta i noranta havia quedat obsolet. En
arribar a la presidència de la República el 1995, Jacques Chirac
va proposar, seguint la proposta del col·leccionista Jacques
Kerchache, l’obertura d’una sala dedicada a les «primeres arts»
al Louvre. El projecte es va concretar en una nova galeria el
63
2000, amb l’oposició dels conservadors del Musée de l’Homme
i del Musée National des Arts d’Afrique et d’Océanie que no
volien perdre els seus tresors, i dels mateixos conservadors del
Louvre, resistents que aquest tipus d’art entrés al seu palau.
Aquesta galeria va prefigurar el que ha estat el projecte del
Musée Quai Branly, també una proposta de Jacques Chirac
per a la creació d’un nou museu dedicat a les «primeres arts».
El projecte pretenia, a més, i seguint els passos d’anteriors
presidents, deixar una empremta del seu mandat en forma
d’una gran institució cultural.
—A mesura que es va anar concretant el
projecte, les polèmiques es van multiplicar. La primera i més
important es va referir a la forma de presentació dels objectes:
havia de prevaler l’interès artístic de les peces exposades o
el cultural? Molts antropòlegs van anar denunciant, a mesura
que avançava el projecte, que només l’interès estètic era
present en la realització del museu i en l’elecció dels objectes
exposats (Price, 2007). Així, es va criticar la disparitat de
la representativitat dels objectes exposats, la qual cosa
va suscitar protestes al Quebec per l’escassa presència
d’objectes procedents de les primeres nacions d’aquell país.
La segona polèmica es va generar a partir del concepte mateix
de «primeres arts», terme que per a molts no deixa de ser un
eufemisme d’«art primitiu». Les discussions suscitades van
comportar llargs debats sobre el nom del museu, anomenat
inicialment Musée des Arts Premières i finalment Musée des
Arts et des Civilisations d’Afrique, d’Asie, d’Océanie et des
Amériques, però amb el topònim Musée du Quai Branly com a
principal i gairebé única denominació coneguda. El Museu va
obrir les portes el 20 de juny de 2006 en un nou edifici singular
creat per Jean Nouvel proper a la Torre Eiffel i proveït d’una
gran superfície (10.000 metres quadrats d’exposicions) i d’una
extraordinària bellesa. En paraules del president Jacques
Chirac, la creació del museu naixia «d’una voluntat política: fer
justícia a les cultures no europees. Es tractava de reconèixer el
lloc que ocupen les seves expressions artístiques en la nostra
herència cultural i, també, el nostre deute amb les societats
que les han produït». I afegia: «També es tractava de posar allà
on correspon, trencant una llarga història de menyspreu, arts i
civilitzacions massa temps ignorades i desconegudes per tornar
tota la seva dignitat als pobles sovint humiliats, oprimits i de
vegades aniquilats per l’arrogància, la ignorància i de vegades la
ceguesa» (Chirac, a La Guía del Museo, 2006).
Davant de l’èmfasi artístic i formal del Branly,
altres museus etnològics han adoptat vies diferents per
presentar les diferències culturals. És el que hem anomenat
revitalització multicultural. En aquest cas, el focus predominant
consisteix a explicitar les circumstàncies en què es van formar
les col·leccions i a mostrar i explicar el paper del colonialisme.
Les noves sales del Museum für Völkerkunde de Viena (creat
el 1928 i renovat recentment) adoptaran aquesta visió. El
creixent multiculturalisme de les societats occidentals ofereix
un incentiu considerable per a la reconversió dels museus
etnològics en centres de reflexió sobre la diversitat. Aquest
és el cas, per exemple, del Tropenmuseum d’Amsterdam, un
museu amb una llarga història i que inicialment portava el
 JORNADA
nom de Museu Colonial (1864). Tot i que la visió colonialista va
començar a canviar a la dècada dels setanta amb l’interès per
la visió dels problemes de les societats no desenvolupades,
ha estat sobretot en la darrera dècada quan ha anat canviant
l’orientació per posar èmfasi en els intercanvis culturals i les
formes de vida de les altres cultures, incloent-hi els problemes
multiculturals de la societat holandesa i deixant de posar
èmfasi en els objectes per centrar-se en les relacions entre els
aspectes culturals, socials i econòmics. Així, per exemple, les
exposicions permanents tracten d’àrees culturals, però també
n’hi ha una sobre el colonialisme holandès i una sobre les
relacions entre els humans i els ecosistemes. La museografia
també ha estat renovada i combina vídeos, animacions i sons
amb una forta presència d’elements multimèdia molt atractius.
Una part important del museu és el Tropenmuseum Junior,
dedicat als nens, en el qual s’ha fet una reproducció d’un barri
de Bombai amb els seus carrers, els restaurants, la música, la
dansa, les botigues, els sons de la ciutat, els cinemes... on els
visitants poden experimentar la vida a la metròpoli índia.
La darrera alternativa, la revitalització
autòctona, consisteix a privilegiar les perspectives dels
membres de les cultures representades i dels seus
descendents, respectant les veus dels nadius i els drets a la
diferència. Trobem exemples diversos d’aquests museus, des
del cas de museus tribals on els membres d’aquestes societats
presenten la seva cultura fins a museus nacionals que mostren
les polítiques culturals de les societats autòctones (Price,
2007:17). L’opció d’aquests museus es dona, sobretot, en països
on les societats indígenes o autòctones en són part integrant
i on el patrimoni cultural ha estat utilitzat com a element per
dignificar unes cultures que havien sofert un fort procés de
marginació. És el cas, per exemple, del Canadà (al Museé de
la Civilisation de Quebec o al Museum of Anthropology at the
University of British Columbia de Vancouver), els Estats Units
(National Museum of the American Indian de Washington),
Nova Zelanda (Museum of New Zealand Te Papa Tongarewa),
o Austràlia (National Museum of Australia). La creació de tots
aquests museus no s’ha fet sense controvèrsies amb relació
al procés de restitució de les cultures autòctones i dins de les
polítiques de reconciliació amb aquestes cultures (Simpson,
1996:264).
Els antics museus etnològics estan redefinint
ràpidament les seves funcions. L’equilibri entre la presentació
estètica i la informació etnogràfica, el paper del colonialisme i
les relacions multiculturals són els principals reptes d’aquests
centres que, si són capaços de redefinir els seus objectius,
es poden arribar a convertir en uns dels museus amb més
possibilitats en el futur atès que poden proporcionar resposta
a molts dels temes que preocupen a la societat actual. Això
implica, tanmateix, tot un canvi d’orientació.
CONCLUSIONS
Els museus estan intrínsecament relacionats amb la identitat
i cal assumir aquesta premissa de forma honesta. Algunes
pautes ens poden ajudar a plantejar com tractar la identitat als
museus:
64
1— Els museus no han de ser tant llocs on
aprendre història (aquesta funció la fa l’escola) com llocs
on puguem reflexionar sobre la història. Més que construir
discursos, els museus s’han de plantejar com a llocs on
formular preguntes i qüestionaments.
2— Els museus no han de crear relats
cronològics sinó que s’han de plantejar com a llocs on es poden
experimentar sensacions, com a llocs on es pot «viure» una
història. Han de ser llocs que estimulin els visitants a cercar
més informació, a documentar-se.
3— Els museus de societat del segle XXI
s’han de construir a partir de paràmetres interdisciplinaris. La
interdisciplinarietat permet construir nous relats i, sobretot,
adaptar-los al llenguatge del museu i superar l’aire disciplinari
que tenen molts discursos.
4— Els museus s’han d’adreçar a tots els
públics. Molts museus presenten la paradoxa que han construït
relats per a adults mentre que la major part dels seus usuaris
són nens o públic escolar. Sense complexos, els museus han
d’assumir la seva funció didàctica i construir espais per a tots
els públics. Els «museus de nens» o les seccions dels grans
museus nacionals adreçades als nens són un bon exemple
d’una nova manera de fer museus.
5— Cal assumir que tots els museus de
societat, atesa la natura dels seus discursos, són controvertits.
Sense assumir aquesta premissa no és possible crear o
reformar les exposicions.
6— Les identitats són plurals. Els museus
de societat han de reflectir aquestes identitats plurals, en el
context d’una societat multicultural en la qual conviuen diferents
identitats, llengües i cultures. Els museus poden ser llocs de
debat sobre la multiculturalitat, sobre les diferents percepcions
de la història, sobre les diferents memòries d’una societat.
7— Cal assumir que una síntesi de tota la
història esdevé gairebé impossible, per la qual cosa cal superar
aquesta visió de discurs unilineal per adoptar museus temàtics
i amb exposicions variables. Fer exposicions de referència
més que exposicions permanents. La renovació expositiva ens
permet tractar successivament diferents temes, actualitzar els
discursos i plantejar nous debats.
8— Els museus poden ser llocs de reconciliació.
Els museus de memòria poden ser instruments per tancar
ferides i històries traumàtiques del passat, però mantenint alhora
una reflexió sobre les causes i conseqüències dels conflictes.
9— Els museus han de ser llocs de participació
i debat. La política de públics ha de portar el museu a erigir-se
com un lloc neutre on el debat i la participació poden esdevenir
una de les seves funcions principals. Llocs on es democratitza
el coneixement i on el coneixement es pot revisar a través de la
participació.
10— Els relats del passat s’han d’actualitzar
freqüentment, perquè les visions del passat canvien ràpidament
i es construeixen en funció del present.
Els paisatges museològics estan canviant i
aquests nous paisatges trenquen les barreres disciplinàries
 Museus i identitat nacional: construcció, canvis i inclusions

vuitcentistes i exploren nous reptes, generalment polèmics, at the museum of Scotland». Tourism Culture & Communication, vol. 4, núm. 3,

sobre les relacions entre les cultures, entre el passat i el 2003, p. 153-162.

present, i entre les identitats i el multiculturalisme. Pel fet de Mortaigne, V.; De Roux, E. (1994). «Les musées de société. Langueurs parisiennes,

situar-se al centre dels problemes i les qüestions nacionals, énergies régionales». Le Monde, 25 d’agost de 1994.

els museus de societat estan sotmesos –més que qualssevol Munroe, K. (1999). Report. Canadian Museum of Civilization Library.

altres– a qüestionaments, tensions i debats. Musée Quai Branly (2006). La Guía del Museo, París: Musée du Quai Branly.

Padró, J. «La museología crítica como forma de reflexionar sobre los museos como

zonas de conflicto e intercambio”, a Lorente y Almazán (coord.) (2003), Museología

BIBLIOGRAFIA crítica y Arte contemporáneo. Saragossa: Prensas Universitarias.

Bestard, J. «Exponer al otro o exponerse a sí mismo». La Vanguardia, suplemento Pérez, P. (2007). La insurrección expositiva. Gijón: Trea.

“Culturas” (2007). Price, S. (2007). Paris Primitive. Jacques Chirac’s Museum on the Quai Branly.

Bohman, s. «Nationalism and Museology: Reflection on Swedish Experience», a Chicago: The Chicago University Press.

Fladmark, J.M. (ed.) (2000). Heritage and Museums: Shaping National Identity, p. Rogan, B. (2004). «The Emerging Museums of Europe». Journal of European

275-296, Shaftesbury: Dorset, Donhead Publishing. Ethnology, vol. 33:1, p. 51-123.

Davallon, J. (2006). Le Don du patrimoine : Une approche communicationnelle de la Rogan, B. (2004b). «Towards a Post-colonial and a Post-national Museum. The

patrimonialisation, París: Hermès Sciences-Lavoisier. Transformation of a French Museum Landscape». Journal of European Ethnology,

De Roux, E. (1992a). «Menaces multiples sur les ATP. La chute de la maison Rivière». vol. 33:1, p. 37-50.

Le Monde, 9 de gener de 1992. Roigé, X. (2007). «Museos etnológicos: entre la crisis y la redefinición». E-Quaderns,

De Roux, E. (1992b). «Le Musée de la Civilisation de Québec. Espaces en núm. 9 (http://www.antropologia.cat/quaderns-e-16)

mouvement pour un monde qui bouge». Le Monde, 9 de gener de 1992. Roigé, X.; Arrieta, I. (2010). «Construcción de identidades en los museos de Cataluña

De Roux, E. (2002). «Le Musée Quai d’Orsay rejette Darwin». Le Monde, 19 de març y el País Vasco. Entre lo local, nacional y global». Pasos. Revista de Turismo y

de 2002. patrimonio Cultural, vol. 8, núm. 4, p. 539-553.

Dean, D.; Rider, E. (2005). «Museums, Nation and Political History in the Australian Segalen, M. (2005). Vie d’un musée, 1937-2005, París: Éditions Stock.

National Museum and the Canadian Museum of Civilization». Museum and Society, Smith, A.D.; Núñez, R.M. (1998). «Conmemorando a los muertos, inspirando a los

3 (1), p. 35-50. vivos. Mapas, recuerdos y moralejas en la recreación de las identidades nacionales».

Desvalées, A. (1992). «Les musées d’ethnologie européenne et les écomusées» Revista Mexicana de Sociología, vol. 60, núm. 1, p. 61-80.

(1992). Les cahiers de publics et musées. La nouvelle Alexandrie. París: Direction des Simpson, M. (2001). Making Representations. Museums in the Post-Colonial Era,

musées de France, p. 67-70. Londres: Routledge.

Durrans, B. (1993). «The future of ethnographic exhibitions». Zeitschrift für Ethnologie Tilden, F. (1976), Interpreting our heritage, Chapel Hill: University of Carolina Press.

(Z. Ethnol.), 1993, vol. 118, n.1, p. 125-139. Viel, A. (1997) «Quan bufa l’esperit dels llocs. Natura i cultura al diapasó de la

Edgar, P. (2001). «Submission to Review» http://www.nma.gov.au/libraries/ perennitat». Aixa, núm. 8, p. 29-40.

attachments/review/ review_submissions/mr_edgar/files/88/Mr_Edgar.pdf Wardle, A.; Grey-Smith, S. (2001). «Submission to Review» (http://www.nma.gov.

Gonseth, M-O.; Hainard, J.; Kehrs, R. (2002) (ed.). Le musée cannibale, Neuchâtel: au/libraries/ attachments/review/review_submissions/mr_wardle_ms_greysmith/

Musée d’Ethnographie Neuchâtel. files/136/Mr_Wardle_Ms_Grey-mith.pdf).

Gorgus, N. (1999). Le Magicien des vitrines. Le muséologue Georges Henri Rivière, Weber, T. (ed.) (2004). Land, Nation, People. Stories from the National Museum of

París: Éditions de la Maison des sciencies de I’homme. Australia, Canberra: National Museum of Australia.

Hainard, J. et al. (1989). Le salon de l’Ethnographie, Neuchâtel: Musée Windschuttle, K. (2001). «How Not to Run a Museum: People’s History at the

d’Ethnographie Neuchâtel. Postmodern Museum». Quadrant (setembre) (http://www.sydneyline.com/National

Harms, V. (1997). «Will museums of ethnology have a future?». Antropologia Museum.htm). ●

portuguesa 1997, vol. 14, p. 21-36

Hubert, F. (1999). «Le musée de Bretagne à Rennes». Bulletin du Musée basque,

núm. 153, p. 83-98.

Iniesta, M. (1994a). Els gabinets del món. Antropologia, museus i museologies,

Lleida: Pagès editors.

Iniesta, M. (1994b). «Antropologia, patrimonis i multiculturalisme. El cas del Canadà i

del Quebec». Aixa, núm. 6, p. 79-97.

Koschnick, L. (ed.) (2008). German Historical Museum Berlin, Munic: Prestel.

Lukic, N. G. (2002). «Identité, diversité et nation dans les musées d’ethnographie en

Croatie». Ethnogies, vol. 24, núm. 2.

Mason, R. (2007). Museums, Nations, Identities: Wales and its National Museums,

Cardiff: University of Wales Press.

Mcdonald, G.F; Alsford, S. (1989). Museum for the Global Village, Hull: Canadian

Museum of Civilization.

Mcintyre, D.; Wehner, K. (ed.) (2001). National Museums: Negotiating Histories,

Canberra: National Museum of Australia.

Mclean, F.; Cooke, S. (2003). «Constructing the identity of a nation: the tourist gaze

65
66
67
 JORNADA
Reflexions i qüestions a debat
Margarida Loran. Museòloga.
TEMES COMUNS:
— EL CINC MUSEUS HAN TINGUT UN PAPER SIGNIFICATIU
EN LA FORMACIÓ DE LA IDENTITAT NACIONAL I DE LA
CONSCIÈNCIA HISTÒRICA DELS CIUTADANS DELS PAÏSOS
RESPECTIUS.
Tant el Museu Nacional de la Història Americana com el Museu
del Poble Noruec mostren una llarga trajectòria d’alinear-se
i contribuir de manera decisiva als esforços de construcció
d’una identitat nacional en els seus estats respectius. La
relació ha estat molt estreta i la seva existència és gairebé
indissociable de l’imaginari nacional.
El Museu de la Lluita per Macedònia i el Museu
d’Història de Montenegro, de creació més recent, presenten
la història dels nous estats, posant l’èmfasi en la lluita i
l’assoliment de les independències respectives (una història
«de dolor i d’orgull»), en resposta a una demanda social per a
aquest tipus de museus en la regió dels Balcans.
El Museu d’Euskal Herria no ha participat tant
de la creació, però sí de la presentació, i per tant validació,
d’una imatge preexistent del poble basc basada en uns forts
trets distintius de caràcter cultural, amb la missió d’ajudar el
públic a reconèixer-la i interpretar-la, «enfocant-la de manera
adequada».
— EN UN GRAU O UN ALTRE, TOTS HAN PASSAT, O ESTAN
PASSANT, PER LA POSADA EN QÜESTIÓ DE LA IDENTITAT
NACIONAL QUE PRESENTEN.
El Museu Nacional de la Història Americana i el Museu del
Poble Noruec expliquen un canvi d’orientació i trajectòria en
resposta a la «problematització» de la seva narrativa oficial
sobre el que significa ser americà o noruec, provocada per
la presa de consciència sobre la diversitat de la societat que
demana incloure les minories.
El Museu de la Lluita per Macedònia i el Museu
d’Història de Montenegro, davant de la dificultat d’explicar una
història de conflicte, i en un context de crítiques en l’opinió
pública, s’esforcen per mostrar els fets en la seva totalitat
i complexitat, incloent-hi les diferents minories nacionals,
religions i ideologies.
El Museu d’Euskal Herria ha passat per
un procés de redefinició estratègica que l’ha portat a
incorporar nous plantejaments de relació amb els usuaris i
a complementar la narrativa de l’exposició permanent amb
exposicions temporals que aborden la contemporaneïtat i
l’entorn.
— LA REFLEXIÓ SOBRE EL PAPER DELS MUSEUS EN
L’ACTUALITZACIÓ DE LA IDENTITAT NACIONAL ÉS
ESSENCIAL PER A LA SEVA RELLEVÀNCIA.
68
Mieri argumenta de bon inici que els museus nacionals
d’història han de seguir fent un paper de formació, salvaguarda
i presentació d’una identitat nacional, però que l’únic camí
per fer-ho, actualment, passa perquè aquesta identitat sigui
representativa i pluralista. Si no, hi ha el perill de perpetuar
una identitat nacional dominada per un discurs monolític i
hegemònic, que és anacrònic per als ciutadans d’avui.
Aquesta opinió és compartida pels altres
ponents, que també hi aporten reflexions en aquesta línia.
Madarieta, per exemple, creu que els museus d’identitat són
i continuaran sent necessaris i valuosos si aconsegueixen
connectar amb el present i oferir respostes a la cerca
d’identitat de la societat actual. Davant de les crítiques i
susceptibilitats que provoca la tasca de crear o representar
identitats, argumenta que el perill no és explicar identitats,
sinó la manera en què s’expliquen, i que aquesta és la clau.
Vukanovic´ està convençut del paper
fonamental del museu per crear i presentar una nova identitat
nacional que reflecteixi l’actual societat montenegrina, que és
culturalment diversa i multireligiosa. Creu que és l’agent més
ben posicionat per fer-ho, molt més que el sistema educatiu,
que és poc flexible i lent a introduir canvis.
— ELS CINC MUSEUS APORTEN PLANTEJAMENTS,
ESTRATÈGIES I PRÀCTIQUES EN EL CAMÍ D’AVANÇAR CAP A
NARRATIVES MÉS INCLUSIVES I COMPLEXES.
El Museu Nacional de la Història Americana ha desenvolupat
un nou marc interpretatiu, amb la utilització de la veu en
primera persona i l’autorepresentació mitjançant testimonis
orals, que ha assajat en algunes exposicions. Ha demostrat
ser efectiu per incloure i validar històries marginals, aportar
context i generar empatia entre el públic.
El Museu d’Història de Montenegro elabora
un canvi de model de la narrativa de l’exposició permanent,
deixant d’explicar la història d’una sola nació, en un to de
veritat absoluta, per passar a explicar la totalitat de la història
i presentar les idees i els valors (l’antifeixisme, la tolerància
religiosa, etc.) que representen tots els ciutadans perquè
són els fonaments del país. També el Museu d’Euskal Herria
es planteja el repte de centrar-se en conceptes i valors (de
resiliència i mentalitat en el cas basc), més que en la cultura
material, per avançar en aquest sentit.
El Museu del Poble Noruec explica el procés
d’ampliar les col·leccions per incloure-hi la diversitat,
començant per la cultura lapona als anys cinquanta, i més
endavant, durant els noranta, amb la nova immigració. En
coherència amb la missió de «promoure el coneixement, la
comprensió i la tolerància, mostrant la diversitat cultural i
històrica noruega».
 Museus i identitat nacional: construcció, canvis i inclusions
— AVANÇAR CAP A UNA NARRATIVA HISTÒRICA INCLUSIVA
DE LA IDENTITAT NACIONAL ÉS UN REPTE QUE GENERA
MOLTES CONTROVÈRSIES, PERÒ TOTS ESTAN DISPOSATS A
ENCARAR-LES.
Com argumenta Mieri, la controvèrsia és quasi intrínseca en
aquesta empresa. Mostrar la complexitat històrica i presentar
interpretacions alternatives topa amb les pressions externes,
de la política, i les inèrcies d’autocensura internes, per la por
de l’impacte que pot tenir en el finançament públic.
Tots estan d’acord que no s’ha d’evitar,
i que, encara que no sigui fàcil, s’ha d’assumir aquesta
responsabilitat amb valentia. Madarieta destaca que cal estar
preparat per transitar espais incòmodes, però que l’alternativa,
l’asèpsia, comporta el risc d’allunyar-se de la societat i que
altres perverteixin les paraules i els significats.
Un espai més democràtic i lliure de limitacions
i de pressions que les exposicions permanents és la web i
les xarxes socials, en l’opinió de Mieri, que pot ajudar a la
democratització de la narrativa nacional. El blog del Museu
Nacional de la Història Americana és l’exemple d’un espai on
la multiplicitat de narratives poden coexistir.
QÜESTIONS A DEBAT
La jornada es tanca amb un debat en el qual participen tots
els ponents, i que està moderat per la museòloga Margarida
Loran. El debat es proposa aprofundir en qüestions centrals
d’aquest canvi cap a un paper inclusiu i transformador dels
museus en la construcció d’identitats, buscant l’intercanvi de
perspectives en relació amb tres grans temes:
1 — Els processos de redefinició de museus
nacionals i el difícil equilibri per representar la complexitat
quan el tema identitari és motiu de conflicte dins la societat.
2 — Les formes en què les narratives
nacionals són matisades, complementades, desenvolupades o
construïdes a escala local.
3 — La inclusió i implicació dels públics i de
les comunitats actualment no representades en els relats, les
polítiques i els programes del museu.
Cada bloc del debat presenta un ventall de qüestions sobre les
quals els ponents poden triar respondre. El primer bloc tracta
els processos de redefinició de museus i identitats nacionals, i
Loran proposa als ponents, i també als participants a la jornada,
que reflexionin sobre les oportunitats i les dificultats de:
- Abordar el conflicte i la reconciliació (derivats d’episodis
difícils o de les conseqüències de canvis polítics
transcendentals).
- Incloure les dinàmiques de canvi social contemporànies.
- Obrir espais d’opinió, diàleg i negociació amb diferents
comunitats, amb independència professional.
- Informar els processos de redefinició amb recerca que aporti
evidència, elements de reflexió i visió de conjunt, per evitar
que hi dominin les emocions i la controvèrsia pública.
La conversa s’inicia amb una menció al context de postveritat
i notícies falses que afecten els mitjans i el periodisme,
69
en referència als Estats Units en particular, i el paper i la
responsabilitat que tenen els museus, en aquest entorn,
per abordar el conflicte de manera pausada, dialogant i
fonamentada. En referència al tema de la reconciliació en
aquest país, s’observa que, malgrat el bon treball que es fa,
no hi ha reconciliació encara, realment, i que la feina a fer per
abordar els conflictes oberts és molta.
Les dificultats són moltes, en opinió dels
ponents, però un repte fonamental expressat és l’excessiva
influència política en aquests processos de creació o
redefinició de museus. Es mencionen exemples de diversos
llocs d’Europa, de museus que han tancat, o no han arribat a
obrir, per un canvi de govern. Es constata com, en les grans
decisions de processos de creació o redefinició de museus, la
veu dels professionals de museus acaba comptant poc.
En el cas dels museus dels Balcans, i també
altres llocs d’Europa, es veu com a problema la tendència
ideològica a presentar una sola visió i la intensitat de l’opinió
pública crítica. El cas del Museu de la Lluita per Macedònia és
paradigmàtic en aquest sentit, per l’opinió crítica persistent
que rep des de la seva inauguració, que continua malgrat
els esforços d’integració i la recepció positiva per part de
bona part de la societat. Cal trobar, en aquest cas, formes de
connectar diferents visions del món.
S’argumenta la necessitat de ser realistes
i reconèixer que aquests processos de redefinició
malauradament tenen límits per les dificultats comentades,
i requereixen dosis de paciència. També cal ser conscients,
s’apunta, que la realitat és complexa i que aquesta complexitat
s’ha de gestionar de manera diferent de com s’està fent en
aquest moment. I això té a veure amb el mateix concepte de
museu, que ha d’anar més enllà d’un espai de divulgació, si es
vol que polítics i societat els vegin necessaris.
Des d’una perspectiva positiva, tanmateix,
s’emfatitza que aquests processos proveeixen l’oportunitat
d’articular polítiques positives, de parlar dels valors, i de fer
debats que són enriquidors i que contribueixen a unir els
museus amb la realitat del seu entorn. Cal anar més enllà dels
fets històrics i polítics, i el relat sobre trets identitaris singulars,
s’argumenta, per explicar els processos, les mentalitats i els
valors com la resiliència per explicar el que som.
A més, els museus d’història nacional, en
particular, s’opina que tenen una oportunitat i responsabilitat
de contribuir al debat sobre fer un país, especialment en
nacions sense estat, com ho fan a Escòcia, Flandes o Valònia.
Un aspecte rellevant per al Museu d’Història de Catalunya, per
al qual també es veu l’oportunitat de presentar un model de
país amb una narrativa que, a més de representar una síntesi
històrica de conjunt, estigui basada en els valors i que busqui
inspiració en la història local.
Respecte a l’ús dels valors, d’altra banda, una
opinió matisa el debat demanant més reflexió crítica, ja que
els valors poden unir però alhora també poden ser conflictius.
En el cas americà, per exemple, els valors nacionals de
llibertat, de perseguir la felicitat, són també valors econòmics
i individualistes, no inclusius. S’explica l’exemple d’una
 JORNADA
exposició al Museu Nacional de la Història Americana que
proposa una reflexió al visitant sobre aquests temes: qui és
lliure?, qui està inclòs?, qui és igual?
Hi ha acord en què la controvèrsia i la
confrontació en aquests processos són inevitables, però
també que els museus que presenten una sola veritat són
perillosos. I d’aquests, n’hi ha molts, i fins i tot de nous,
molt recents. Cal coratge per obrir el museu a la discussió,
a la «canviabilitat» de la història. El concepte de canvi,
s’argumenta, està massa poc present en els museus, i s’ha de
reivindicar tant en la narrativa com en les formes de treballar.
Finalment, el conjunt d’aportacions permeten recollir, també,
una sèrie d’idees o criteris que ajudin a abordar les dificultats i
oportunitats dels processos de creació o redefinició:
- Col·laborar amb tots els grups d’interès.
- Fonamentar els processos de redefinició en la recerca, un
element clau per construir una narrativa fonamentada que els
polítics no puguin tombar fàcilment.
- Comunicar molt millor, un dèficit crònic dels museus, i fer
molta pedagogia dels processos, sobretot amb els polítics.
- Activar qüestions d’avui, contemporànies, per augmentar la
rellevància social.
- Aprofitar els temes que uneixen la societat en el seu conjunt
i diversitat.
- Generar emocions.
El segon bloc del debat aborda les narratives nacionals a
escala local. Loran explica que és un tema que no ha sortit
durant les ponències, però que és d’interès per als museus
integrants de la Xarxa de Museus d’Història i Monuments de
Catalunya que organitza la Jornada.
Loran proposa, en primer lloc, explorar
els pros i contres d’una narrativa única, presentada
centralitzadament en un sol museu nacional, o d’una narrativa
descentralitzada i fragmentada territorialment. Després, i
en relació amb les experiències particulars de relació amb
museus locals, Loran demana compartir perspectives, idees,
recomanacions o lliçons apreses respecte a tres qüestions:
Formes de contribuir a la creació, negociació i
representació de les identitats nacionals des dels museus locals.
L’articulació de museus locals i nacionals en
processos de coneixement, diàleg i negociació d’una identitat
que està canviant.
Connectar identitats diverses i específiques,
territorials, en favor d’una cohesió social més gran.
Sobre aquest tema els ponents reconeixen tenir-hi poca
experiència. Tots treballen en museus nacionals o de temàtica
«nacional», excepte un que és professor d’universitat, i la seva
tasca professional no els ha portat gaires oportunitats de
treballar amb museus locals en la construcció d’identitats, fet
que ja és indicatiu en si mateix. Malgrat tot aporten algunes
opinions i idees valuoses.
Es parteix de la base que els museus locals
tenen molt a aportar a la narrativa nacional, complementant,
70
amb assajos més detallats, i des de la particularitat local, el
relat central i sintètic del museu nacional. S’argumenta que
l’articulació amb el museu nacional és difícil en tots els països,
i està lluny d’estar resolta, malgrat que hi ha models de relació,
tant en estructura organitzativa com en narrativa. Cada tipus
de museu ha de tenir el seu propi paper, ja que són dimensions
diferents, i totes necessàries.
A Catalunya s’explica que funcionen xarxes
temàtiques vinculades a museus nacionals, però s’argumenta
que la situació actual dels museus locals, que acumulen molts
dèficits després dels anys de crisi, mostra un panorama difícil.
El paper que poden dur a terme, per tant, està encara lluny del
seu potencial. Actualment n’hi ha que expliquen el relat global,
però en petit, i n’hi ha que presenten un relat de singularitat i
diferència. Idealment podrien explicar fets nacionals des de la
particularitat, sobre com s’han viscut a la localitat.
S’argumenta que els museus locals que
funcionen són els que tenen una forta dimensió social, els
que inverteixen en cohesió social. Si aquesta condició social
existeix, potser, en el nivell local, seria més fàcil obrir aquests
diàlegs necessaris per construir identitats nacionals i per
afrontar la controvèrsia. Per la proximitat i les relacions
establertes, que afavoreixen la participació. Tanmateix,
s’observa que potser la societat no està preparada per afrontar
la controvèrsia i entendre que cal un procés d’anàlisi i crítica.
S’explica el cas dels museus de Saint Louis
(EUA) on, arran d’una controvèrsia provocada per una
exposició, en relació amb actituds racistes, es va generar un
diàleg intencionat sobre diversitat i inclusió que després es va
traspassar a escala nacional, de manera que l’experiència local
va poder beneficiar tot el país. S’explica també un projecte a
Biscaia, en què s’ha tractat la història local de la Guerra Civil,
en concret els bombardejos locals, en col·laboració amb les
associacions locals, que hi han aportat dades i testimonis.
El tercer i últim bloc del debat se centra en la inclusió i en
la implicació de públics i comunitats, amb la idea de valorar
estratègies efectives i lliçons apreses per:
- Diversificar les col·leccions i decidir què exposar i com
interpretar-ho, tasca en la qual tenen un paper cabdal les
polítiques de col·leccions i expositives.
- Atraure la visita i la participació dels públics i les comunitats
que s’hi volen incloure, a desenvolupar mitjançant la
programació pública i la comunicació.
- Involucrar els públics i les comunitats en la presentació d’ells
mateixos.
- Utilitzar webs, blogs i xarxes socials com a espais
alternatius, flexibles i democràtics per incloure i connectar
comunitats i identitats.
Sobre aquest tema els ponents aporten la seva experiència
concreta per involucrar els públics, que realitzen mitjançant
el treball amb les escoles, amb els mestres, amb voluntaris
de gent gran, etc. El Museu Nacional de la Història Americana
aporta un cas de participació de la comunitat de «braceros»
(treballadors agrícoles mexicans) per incloure’n les veus
 Museus i identitat nacional: construcció, canvis i inclusions

en la interpretació d’una exposició temporal sobre la seva

experiència, per a la qual es van recollir més de cinc-cents
testimonis.
Es troben a faltar estratègies per portar i
implicar els joves, i també la comunitat local, als museus,
com també per recuperar la museologia social dels museus
comunitaris, molt basada en la participació i que seria molt útil
per al tema que es tracta.
A part del treball de programes públics i
comunicació, també es destaca la necessitat de dotar-se de
plans de col·leccions, a fi que aquestes també siguin inclusives
i reflecteixin la diversitat. Aquest és un àmbit difícil i poc
treballat en general, en opinió dels participants, amb l’excepció
notable del Museu del Poble Noruec, que és un exemple de
bona pràctica a seguir. S’argumenta també que cal fer les
col·leccions més contemporànies i aprofitar les possibilitats
que ofereix la xarxa per crear-les.
El debat acaba amb una discussió sobre les
oportunitats que proporcionen la web i les xarxes socials per
afavorir el diàleg, la participació i la inclusió de presentacions
alternatives en la construcció de narratives d’identitat
inclusives. El cas del web i el blog del Museu Nacional de la
Història Americana, de la Institució Smithsonian, és un cas
d’èxit en aquest sentit, en què des del museu es posen moltes
esperances i expectatives, i on es preveu fer molta feina.
El treball a la xarxa és, tanmateix, un àmbit
poc desenvolupat encara en la resta dels museus participants
en el debat, que se’l miren amb un cert escepticisme. Es
reconeix que és un mitjà àgil i que permet abordar diferents
discursos en paral·lel, però que és només un mitjà més.
L’estratègia de la resta de museus participants per incloure i
implicar els públics i les comunitats passa principalment pel
treball relacional presencial, amb les escoles i amb el públic en
general, que, en el seu cas, consideren més efectiu.
Arribats a aquest punt, és l’hora de tancar
el debat. Margarida Loran agraeix als ponents la seva
participació i totes les perspectives i opinions que han aportat,
i destaca que seran molt útils en la tasca del Museu d’Història
de Catalunya i dels museus de la Xarxa de Museus d’Història
i Monuments. Conclou que caldrà continuar reflexionant i
aprofundint sobre els temes tractats avui, perquè s’han obert
vies molt interessants de millora de la pràctica professional
que s’hauran de treballar i desenvolupar. ●

71
 JORNADA
Reflexiones y cuestiones
a debate
Margarida Loran. Museóloga
TEMAS COMUNES:
— LOS CINCO MUSEOS HAN TENIDO UN PAPEL
SIGNIFICATIVO EN LA FORMACIÓN DE LA IDENTIDAD
NACIONAL Y DE LA CONCIENCIA HISTÓRICA DE LOS
CIUDADANOS DE LOS PAÍSES RESPECTIVOS.
Tanto el Museo Nacional de la Historia Americana como el
Museo del Pueblo Noruego muestran una larga trayectoria
a la hora de alinearse y contribuir de manera decisiva a los
esfuerzos de construcción de una identidad nacional en sus
estados respectivos. La relación ha sido muy estrecha y su
existencia es casi indisociable del imaginario nacional.
El Museo de la Lucha por Macedonia y el
Museo de Historia de Montenegro, de creación más reciente,
presentan la historia de los nuevos estados, haciendo hincapié
en la lucha y la consecución de las independencias respectivas
(una historia «de dolor y de orgullo»), en respuesta a una
demanda social de un museo de ese tipo en la región de los
Balcanes.
El Museo de Euskal Herria no ha participado
tanto de la creación, pero sí de la presentación, y por lo
tanto validación, de una imagen preexistente del pueblo
vasco, basada en unos fuertes rasgos distintivos de carácter
cultural, con la misión de ayudar al público a reconocerla e
interpretarla, «enfocándola de forma adecuada».
— EN UN GRADO U OTRO, TODOS HAN PASADO, O ESTÁN
PASANDO, POR EL CUESTIONAMIENTO DE LA IDENTIDAD
NACIONAL QUE PRESENTAN.
El Museo Nacional de la Historia Americana y el Museo
del Pueblo Noruego explican un cambio de orientación
y trayectoria en respuesta a la «problematización» de su
narrativa oficial sobre lo que significa ser americano o
noruego, provocada por la toma de conciencia sobre la
diversidad de la sociedad que solicita incluir a las minorías.
El Museo de la Lucha por Macedonia y el
Museo de Historia de Montenegro, ante la dificultad a la
hora de explicar una historia de conflicto, y en un contexto
de críticas por parte de la opinión pública, se esfuerzan en
mostrar los hechos en su totalidad y complejidad, incluyendo a
las diferentes minorías nacionales, religiones e ideologías.
El Museo de Euskal Herria ha pasado por
un proceso de redefinición estratégica que lo ha llevado
a incorporar nuevos planteamientos de relación con los
usuarios y a complementar la narrativa de la exposición
permanente con exposiciones temporales que abordan la
contemporaneidad y el entorno.
72
— LA REFLEXIÓN SOBRE EL PAPEL DE LOS MUSEOS EN LA
ACTUALIZACIÓN DE LA IDENTIDAD NACIONAL ES ESENCIAL
PARA SU RELEVANCIA.
Mieri argumenta, de entrada, que los museos nacionales de
historia deben seguir desempeñando un papel de formación,
salvaguarda y presentación de una identidad nacional, pero
que, actualmente, el único camino para hacerlo pasa por que
esa identidad sea representativa y pluralista. Si no, existe el
peligro de perpetuar una identidad nacional dominada por un
discurso monolítico y hegemónico, que es anacrónico para los
ciudadanos de hoy en día.
Esta opinión es compartida por los demás
ponentes, que también aportan reflexiones en esa línea.
Madarieta, por ejemplo, cree que los museos de identidad
son y seguirán siendo necesarios y valiosos si consiguen
conectar con el presente y ofrecer respuestas a la búsqueda
de identidad de la sociedad actual. Ante las críticas y
susceptibilidades que provoca la labor de crear o representar
identidades, argumenta que el peligro no es explicar
identidades en sí mismas, sino la forma cómo se explican, y
que esa es la clave.
Vukanovic´ está convencido del papel
fundamental del museo para crear y presentar una
nueva identidad nacional que refleje la actual sociedad
montenegrina, que es culturalmente diversa y multirreligiosa.
Cree que el museo es el agente mejor posicionado para
hacerlo, mucho más que el sistema educativo, que es poco
flexible y lento a la hora de introducir cambios.
— LOS CINCO MUSEOS APORTAN PLANTEAMIENTOS,
ESTRATEGIAS Y PRÁCTICAS EN LA LÍNEA DE AVANZAR
HACIA NARRATIVAS MÁS INCLUSIVAS Y COMPLEJAS.
El Museo Nacional de la Historia Americana ha desarrollado
un nuevo marco interpretativo, con la utilización de la voz
en primera persona y la autorrepresentación mediante
testimonios orales, que ha ensayado en algunas exposiciones.
Ha demostrado ser efectivo para incluir y validar historias
marginales, aportar contexto y generar empatía entre el
público.
El Museo de Historia de Montenegro elabora
un cambio de modelo de la narrativa de la exposición
permanente, dejando de explicar la historia de una sola
nación, en un tono de verdad absoluta, para pasar a explicar
la totalidad de la historia y presentar las ideas y los valores
(el antifascismo, la tolerancia religiosa, etc.) que representan
a todos los ciudadanos porque son los fundamentos del país.
 Museus i identitat nacional: construcció, canvis i inclusions
También el Museo de Euskal Herria se plantea el reto de
centrarse en conceptos y valores (de resiliencia y mentalidad
en el caso vasco) más que en la cultura material, para avanzar
en este sentido.
El Museo del Pueblo Noruego explica el
proceso de ampliar las colecciones para incluir la diversidad
–empezando por la cultura lapona en los años cincuenta y,
durante los noventa, con la nueva inmigración–, en coherencia
con la misión de «promover el conocimiento, la comprensión
y la tolerancia, mostrando la diversidad cultural e histórica
noruega».
— AVANZAR HACIA UNA NARRATIVA HISTÓRICA INCLUSIVA
DE LA IDENTIDAD NACIONAL ES UN RETO QUE GENERA
MUCHAS CONTROVERSIAS, PERO TODOS ESTÁN
DISPUESTOS A ENCARARLAS.
Como argumenta Mieri, la controversia es casi intrínseca a
esta empresa. Mostrar la complejidad histórica y presentar
interpretaciones alternativas topa con las presiones externas,
de la política, y las inercias internas de autocensura, por el
miedo al impacto que puede tener en la financiación pública.
Todos están de acuerdo en que no se tiene
que evitar, y que, aunque no sea fácil, se tiene que asumir
esa responsabilidad con valentía. Madarieta destaca que hay
que estar preparado para transitar por espacios incómodos,
porque la alternativa, la asepsia, comporta el riesgo de
alejarse de la sociedad y que otros perviertan las palabras y
los significados.
Un espacio más democrático y libre de
limitaciones y de presiones que las exposiciones permanentes
son la web y las redes sociales, en la opinión de Mieri, que
pueden ayudar a la democratización de la narrativa nacional.
El blog del Museo Nacional de la Historia Americana es el
ejemplo de un espacio donde pueden coexistir multiplicidad de
narrativas.
CUESTIONES A DEBATE
La jornada se cierra con un debate en el que participan
todos los ponentes, y que está moderado por la museóloga
Margarida Loran. El debate se propone profundizar en
cuestiones centrales del cambio hacia un papel inclusivo
y transformador de los museos en la construcción de
identidades, buscando el intercambio de perspectivas en
relación con tres grandes temas:
1 — Los procesos de redefinición de museos
nacionales y el difícil equilibrio para representar la complejidad
cuando el tema identitario es motivo de conflicto dentro de la
sociedad.
2 — Las formas en que las narrativas
nacionales son matizadas, complementadas, desarrolladas o
construidas a escala local.
3 — La inclusión y la implicación de los
públicos y de las comunidades actualmente no representadas
en los relatos, las políticas y los programas del museo.
Cada bloque del debate presenta un abanico de cuestiones
73
sobre las que los ponentes pueden elegir responder. El
primer bloque trata los procesos de redefinición de museos
e identidades nacionales, y Loran propone a los ponentes,
y también a los participantes en la jornada, que reflexionen
sobre las oportunidades y las dificultades de:
- Abordar el conflicto y la reconciliación (derivados de
episodios difíciles o de las consecuencias de cambios
políticos transcendentales).
- Incluir las dinámicas de cambio social contemporáneas
- Abrir espacios de opinión, diálogo y negociación con
diferentes comunidades, con independencia profesional.
- Informar los procesos de redefinición con investigación
que aporte evidencia, elementos de reflexión y visión de
conjunto, para evitar que en ellos dominen las emociones y la
controversia pública.
La charla se inicia con una mención al contexto de posverdad
y noticias falsas que afectan a los medios y al periodismo,
en referencia a los Estados Unidos, en particular, y al papel
y la responsabilidad que tienen los museos, en ese entorno,
para abordar el conflicto de manera pausada, dialogante y
fundamentada. En referencia al tema de la reconciliación en
ese país, se observa que, a pesar del buen trabajo que se
hace, realmente todavía no existe reconciliación, y que queda
mucho trabajo por hacer para abordar los conflictos abiertos.
Las dificultades son muchas, en opinión de los
ponentes, pero un reto fundamental expresado es la excesiva
influencia política en esos procesos de creación o redefinición
de museos. Se mencionan ejemplos de diversos lugares de
Europa, de museos que han cerrado, o no han llegado a abrir,
debido a un cambio de gobierno. Se constata cómo, en las
grandes decisiones de procesos de creación o redefinición
de museos, la voz de los profesionales de museos acaba
contando poco.
En el caso de los museos de los Balcanes,
y también en otros lugares de Europa, se observa como
problema la tendencia ideológica a presentar una sola visión
y la intensidad de la opinión pública crítica. El caso del
Museo de la Lucha por Macedonia es paradigmático en ese
sentido, dada la opinión crítica persistente que recibe desde
su inauguración, que se mantiene a pesar de los esfuerzos
de integración y la acogida positiva por una buena parte de
la sociedad. En ese caso, es preciso encontrar formas de
conectar diferentes visiones del mundo.
Se argumenta la necesidad de ser
realistas y reconocer que esos procesos de redefinición
desgraciadamente tienen límites, debido a las dificultades
comentadas, y requieren ciertas dosis de paciencia. Se apunta
que también hay que ser conscientes de que la realidad es
compleja y que esa complejidad hay que gestionarla de forma
diferente a como se está haciendo ahora. Y ello tiene que
ver con el propio concepto de museo, que debe ir más allá
de ser un espacio de divulgación, si se quiere que políticos y
sociedad lo vean como necesario.
Desde una perspectiva positiva, sin embargo,
se enfatiza en que esos procesos posibilitan que se articulen
 JORNADA
políticas positivas, que se hable de los valores, y que se
hagan debates que son enriquecedores y que contribuyen a
vincular los museos con la realidad de su entorno. Hay que ir
más allá de los hechos históricos y políticos, y el relato sobre
rasgos identitarios singulares, se argumenta, para explicar los
procesos, las mentalidades y los valores como la resiliencia
para explicar lo que somos.
Además, los museos de historia nacional,
en particular, se opina que tenían una oportunidad y
responsabilidad de contribuir al debate sobre construir un
país, especialmente en naciones sin estado, como lo hacen en
Escocia, Flandes o Valonia. Ese es un aspecto relevante para
el Museo de Historia de Cataluña, que considera que también
existe la oportunidad de presentar un modelo de país con una
narrativa que, además de representar una síntesis histórica de
conjunto, esté basada en los valores y que busque inspiración
en la historia local.
Respecto al uso de los valores, por otra parte,
una opinión matiza el debate pidiendo más reflexión crítica,
ya que los valores pueden unir pero al mismo tiempo también
pueden ser conflictivos. En el caso americano, por ejemplo, los
valores nacionales de libertad, de perseguir la felicidad, son
también valores económicos e individualistas, no inclusivos.
Se explica el ejemplo de una exposición en el Museo Nacional
de la Historia Americana que propone una reflexión al visitante
sobre estos temas: ¿quién es libre?, ¿quién está incluido?,
¿quién es igual?
Existe acuerdo en que la controversia y la
confrontación en esos procesos son inevitables, pero también
en que los museos que presentan una sola verdad son
peligrosos. Y existen muchos de ese tipo, e incluso algunos
que son nuevos, muy recientes. Es preciso valor para abrir
el museo a la discusión, a la «cambiabilidad» de la historia.
El concepto de cambio, se argumenta, está demasiado poco
presente en los museos, y se tiene que reivindicar tanto en la
narrativa como en las formas de trabajar.
Finalmente, el conjunto de aportaciones permite recoger,
también, una serie de ideas o criterios que ayuden a abordar
las dificultades y oportunidades de los procesos de creación o
redefinición:
- Colaborar con todos los grupos de interés
- Fundamentar los procesos de redefinición en la
investigación, un elemento clave para construir una narrativa
fundamentada que los políticos no puedan refutar fácilmente
- Mejor considerablemente la comunicación, una carencia
crónica de los museos, y hacer mucha pedagogía de los
procesos, sobre todo con los políticos
- Activar cuestiones de hoy, contemporáneas, para aumentar
la relevancia social
- Aprovechar los temas que unen a la sociedad en su conjunto
y diversidad
- Generar emociones
El segundo bloque del debate aborda las narrativas nacionales
a escala local. Loran explica que es un tema que no ha surgido
74
durante las ponencias, pero que es de interés para los museos
integrantes de la Red de Museos de Historia y Monumentos de
Cataluña que organiza la jornada.
Loran propone, en primer lugar, explorar los
pros y los contras de una narrativa única, presentada de forma
centralizada en un solo museo nacional, o de una narrativa
descentralizada y fragmentada territorialmente. Después, y
en relación con las experiencias particulares de relación con
museos locales, Loran pide compartir perspectivas, ideas,
recomendaciones o lecciones aprendidas respecto a tres
cuestiones:
Formas de contribuir a la creación,
negociación y representación de las identidades nacionales
desde los museos locales.
La articulación de museos locales y nacionales
en procesos de conocimiento, diálogo y negociación de una
identidad que está cambiando.
Conectar identidades territoriales diversas y
específicas, en favor de una mayor cohesión social.
Sobre este tema los ponentes reconocen tener poca
experiencia. Todos trabajan en museos nacionales o de
temática «nacional», excepto uno que es profesor de
universidad y al que su labor profesional no le ha dado
demasiadas oportunidades de trabajar con museos locales en
la construcción de identidades, hecho que ya es ilustrativo en
sí mismo. A pesar de todo aportan algunas opiniones e ideas
valiosas.
Se parte de la base de que los museos
locales tienen mucho que aportar a la narrativa nacional,
complementando el relato central y sintético del museo
nacional con ensayos más detallados y desde la particularidad
local. Se argumenta que la articulación con el museo nacional
es difícil en todos los países, y está lejos de estar resuelta,
aunque existen modelos de relación, relativos tanto a la
estructura organizativa como a narrativa. Cada tipo de museo
debe tener su propio papel, al margen de sus dimensiones ya
que son todos necesarios.
En Cataluña se explica que funcionan redes
temáticas vinculadas a museos nacionales, pero se argumenta
que la situación actual de los museos locales, que acumulan
mucho déficit después de los años de crisis, muestra un
panorama difícil. El papel que pueden llevar a cabo, por lo
tanto, está todavía lejos de su potencial. Actualmente, unos
museos explican el relato global, pero en pequeño, y otros
presentan un relato de singularidad y diferencia. Idealmente,
podrían explicar hechos nacionales desde la particularidad, a
partir de cómo se han vivido desde la localidad.
Se argumenta que los museos locales que
funcionan son los que tienen una fuerte dimensión social,
los que invierten en cohesión social. Si esa condición social
existe, tal vez, en el ámbito local, sería más fácil abrir esos
diálogos necesarios para construir identidades nacionales
y para afrontar la controversia, dadas la proximidad y las
relaciones establecidas, que favorecen la participación. Sin
embargo, se observa que quizá la sociedad no está preparada
 Museus i identitat nacional: construcció, canvis i inclusions

para afrontar la controversia y entender que es preciso un
proceso de análisis y crítica.
Se explica el caso de los museos de Saint
Louis (EE.UU.) donde, a raíz de una controversia provocada
por una exposición, en relación con actitudes racistas, se
generó un diálogo intencionado sobre diversidad e inclusión
que después se traspasó a escala nacional, de manera que
la experiencia local pudo beneficiar a todo el país. Se explica
también un proyecto en Vizcaya, en el que se ha tratado la
historia local de la Guerra Civil, en concreto los bombardeos
locales, en colaboración con las asociaciones locales, que han
aportado datos y testimonios.
El tercer y último bloque del debate se centra en la inclusión
y en la implicación de públicos y comunidades, con la idea de
valorar estrategias efectivas y lecciones aprendidas para:
- Diversificar las colecciones y decidir qué exponer y cómo
interpretarlo, tarea en la que tienen un papel primordial las
políticas de colecciones y expositivas.
- Atraer la visita y la participación de los públicos y las
comunidades a los que se quiere incluir, mediante el
desarrollo de la programación pública y la comunicación.
- Involucrar a los públicos y las comunidades en la
presentación de sí mismos.
- Utilizar webs, blogs y redes sociales como espacios
alternativos, flexibles y democráticos para incluir y conectar
comunidades e identidades.
el blog del Museo Nacional de la Historia Americana, de la
Institución Smithsonian, es un caso de éxito en ese sentido,
en el que desde el museo se depositan muchas esperanzas
y expectativas, y desde donde se espera poder llevar a cabo
mucho trabajo.
El trabajo en la red es, sin embargo, un
ámbito poco desarrollado todavía en el resto de los museos
participantes en el debate, que lo miran con un cierto
escepticismo. Se reconoce que es un medio ágil y que permite
abordar diferentes discursos en paralelo, pero que es solo un
medio más. La estrategia del resto de museos participantes
para incluir e implicar a los públicos y las comunidades
pasa principalmente por el trabajo relacional presencial, con
las escuelas y con el público en general, que, en su caso,
consideran más efectivo.
Llegados a este punto, es hora de cerrar
el debate. Margarida Loran agradece a los ponentes su
participación y todas las perspectivas y opiniones que han
aportado, y destaca que serán muy útiles en la labor del
Museo de Historia de Cataluña y de los museos de la Red de
Museos de Historia y Monumentos. Concluye que habrá que
continuar reflexionando y ahondando sobre los temas tratados
en la jornada, porque se han abierto vías muy interesantes de
mejora de la práctica profesional que se tendrán que trabajar y
desarrollar. ●

Sobre este tema los ponentes aportan su experiencia concreta

para involucrar a los públicos, que realizan mediante el trabajo
con las escuelas, con los maestros, con voluntarios de gente
mayor, etc. El Museo Nacional de la Historia Americana aporta
un caso de participación de la comunidad de «braceros»
(trabajadores agrícolas mexicanos) para incluir sus voces
en la interpretación de una exposición temporal sobre su
experiencia, para la que se recogieron más de quinientos
testimonios.
Se echan en falta estrategias para implicar a
los jóvenes y a la comunidad local y llevarlos a los museos,
así como también para recuperar la museología social de los
museos comunitarios, muy basada en la participación y que
sería muy útil para el tema que se trata.
Aparte del trabajo de programas públicos y
comunicación, también se destaca la necesidad de dotarse
de planes de colecciones, para que estas también sean
inclusivas y reflejen la diversidad. Ese es un ámbito difícil y
poco trabajado en general, en opinión de los participantes, con
la excepción notable del Museo del Pueblo Noruego, que es
un ejemplo de buena práctica a seguir. Se argumenta también
que es preciso hacer más contemporáneas las colecciones y
aprovechar las posibilidades que ofrece la red para crearlas.
El debate acaba con una discusión sobre
las oportunidades que proporcionan la web y las redes
sociales para favorecer el diálogo, la participación y la
inclusión de presentaciones alternativas en la construcción
de narrativas de identidad inclusivas. El caso de la web y

75
 JORNADA
Reflections and questions
to debate
Margarida Loran. Museologist
COMMON ISSUES
— THE FIVE MUSEUMS HAVE PLAYED A SIGNIFICANT
ROLE IN THE FORMATION OF THE NATIONAL IDENTITY
AND HISTORICAL AWARENESS OF THE CITIZENS IN THEIR
RESPECTIVE COUNTRIES.
Both the National Museum of American History and the
Norsk Folkemuseum have extensive and long-standing
experience in aligning themselves with and contributing
decisively to the efforts to construct a national identity in
their respective countries. The relationship has been very
close and their existence is almost inseparable from the
national imaginary.
The Museum of the Macedonian Struggle and
the more recently created National Museum of Montenegro
present the history of new states, with the emphasis on the
struggle for and attainment of their independence (a history of
“pain and pride”). This is in response to public demand for this
type of museum in the Balkans.
The Euskal Herria Museum has been involved
less in the creation but more in the presentation and hence the
validation of a pre-existing image of the Basque people based
on strong distinctive traits of a cultural nature, its mission
being to help the public to recognise and interpret this image
“by focusing on it in an appropriate manner”.
— TO SOME DEGREE, THEY HAVE ALL IN THE PAST OR IN
THE PRESENT BEEN THROUGH THE QUESTIONING OF THE
NATIONAL IDENTITY THEY PRESENT.
The National Museum of American History and the Norsk
Folkemuseum described a change in direction in response
to the ‘problematisation’ of their official narrative on what
it means to be American or Norwegian, brought about by a
growing awareness of the diversity of society that calls for
minorities to be included.
In light of the difficulty of explaining a history
of conflict, and against a backdrop of public criticism, the
Museum of the Macedonian Struggle and the National Museum
of Montenegro have striven to show the totality of events in
all their complexity, including in their accounts the various
national minorities, religions and ideologies.
The Euskal Herria Museum has been through
a process of strategic redefinition that has led it to adopt
new approaches to its relationship with its users and to
complement the narrative of the permanent exhibition with
temporary exhibitions that explore the present-day and the
environment.
76
— REFLECTION ON THE ROLE OF MUSEUMS IN UPDATING
THE NATIONAL IDENTITY IS ESSENTIAL TO THEIR
RELEVANCE.
Mieri argued from the outset that national history museums
have to continue to play a role in education and in preserving
and presenting a national identity, but the only way to do this
today requires this identity to be representative and pluralistic.
Otherwise, there is the risk of perpetuating a national identity
dominated by a monolithic and hegemonic discourse that is
outmoded for today’s citizens.
This opinion was shared by the other
speakers, who also put forward their thinking along the
same line. Madarieta, for example, believes that identity
museums are and will continue to be necessary and valuable
if they succeed in connecting with the present and offering
responses to today’s society’s search for identity. In response
to the criticisms and sentiments that the work of creating or
representing identities gives rise to, he argues that the risk lies
not in explaining identities but in the way it is done, and that
this is the key.
Vukanovic´ believes strongly in the fundamental
role of the museum to create and present a new national
identity that reflects Montenegrin society today, which is
culturally diverse and multi-religious. He believes that the
museum is the agent best positioned to do this, far more so
than the education system, which is inflexible and slow to
introduce changes.
— THE FIVE MUSEUMS OUTLINE APPROACHES, STRATEGIES
AND PRACTICES FOR WORKING TOWARDS MORE INCLUSIVE
AND COMPLEX NARRATIVES.
The National Museum of American History
has developed a new interpretation framework that involves
the use of the first person narrative and self-representation
by means of oral testimony, which it has trialled in a number
of exhibitions. This approach has proved to be effective as a
means to include and validate marginal histories, to provide
context and to generate empathy among the public.
The National Museum of Montenegro
has devised a change in the model of the narrative of the
permanent exhibition: it no longer explains the history of a
single nation, in a tone of absolute truth, but has moved on to
explaining the totality of its history and to presenting ideas and
values (antifascism, religious tolerance, etc.) that represent
all of its citizens because they are the foundations on which
the country is built. In addition, the Euskal Herria Museum is
 Museus i identitat nacional: construcció, canvis i inclusions
addressing the challenge of focusing on concepts and values
(of resilience and mindset in the Basque case) rather than on
material culture in order to make headway in this respect.
The Norsk Folkemuseum explained the
process of expanding its collections to include diversity –
beginning with Lapp culture in the 1950s and later with the new
wave of immigration in the 1990s – in keeping with its mission
to “promote knowledge, understanding and tolerance, showing
Norwegian cultural and historical diversity”.
— ADVANCING TOWARDS AN INCLUSIVE HISTORICAL
NARRATIVE OF NATIONAL IDENTITY IS A CHALLENGE THAT
GENERATES NUMEROUS CONTROVERSIES, BUT ALL THE
MUSEUMS ARE WILLING TO FACE THEM.
As Mieri argues, controversy is almost intrinsic in a venture
of this nature. Showing historical complexity and presenting
alternative interpretations comes up against external pressure,
from the world of politics, and the internal habit of self-
censorship due to fear of the impact this may have on public
financing.
Everyone agreed that this should not be
avoided and that this responsibility should be shouldered with
bravery even though it may not be easy. Madarieta highlighted
the fact that it is necessary to be prepared to go through
awkward spaces, but that the alternative, asepsis, means
running the risk of becoming isolated from society and that
others will pervert the words and meanings.
In Mieri’s view, websites and social media
are more democratic than permanent exhibitions and are
unaffected by limitations or pressure. In her option, websites
and social media can help to democratise the national
narrative. The blog of the National Museum of American
History is an example of a platform where a multiplicity of
narratives can coexist.
TOPICS FOR DEBATE
The seminar closed with a debate in which all the speakers
participated and which was moderated by the museologist
Margarida Loran. The debate was intended to explore in
depth issues central to this shift towards an inclusive and
transformative role for museums in the construction of
identities by exchanging viewpoints on three main subjects:
1 —The processes for redefining national
museums and the tricky balance in portraying complexity when
the issue of identity is a source of conflict within society.
2 —The ways in which national narratives are
nuanced, complemented, developed or constructed at a local
level.
3 —The inclusion and involvement of
audiences and communities that are currently not represented
in museums’ accounts, policies and programmes.
Each section of the debate contained a series of questions to
which the speakers could choose to respond. The first section
dealt with the processes of redefining museums and national
identities. Loran asked the speakers and the participants in the
77
seminar to reflect on the opportunities and difficulties of:
- Tackling conflict and reconciliation (arising from difficult
episodes or the consequences of major political changes).
- Including contemporary dynamics of social change.
- Creating forums for opinion-sharing, dialogue and negotiation
with different communities, all the while maintaining a
position of professional independence.
- Informing the redefinition processes by providing research
that supplies evidence, elements of reflection and an
overview in order to prevent emotions and public controversy
from dominating.
The conversation began with a mention of the climate of
post-truth and fake news that affect the media and journalism,
with reference to the United States in particular, and of the
role and responsibility in this context of museums in relation
to addressing conflict in a considered and evidence-based
manner and in dialogue with others. With regard to the issue of
reconciliation in this country, it was observed that despite the
good work being done, reconciliation has not as yet really been
attained and that there is still work to be done to tackle the
conflicts that remain unresolved.
The speakers expressed the view that there
are numerous difficulties, but a fundamental challenge they
raised is the excessive political influence in these processes
for creating or redefining museums. Mention was made of
examples in various places around Europe where museums
have closed or have been unable to open due to a change
in government. It was noted that the voices of museum
professionals ultimately count for little in the major decisions
in processes to create or redefine museums.
In the case of museums in the Balkans, and
also in other places around Europe, the ideological tendency
to present a single vision and the intensity of critical public
opinion were regarded as problems. The Museum of the
Macedonian Struggle is a paradigmatic example in this
respect due to the persistent criticism it has been subject to
since it opened and which continues despite the integration
efforts made and its positive reception by much of society.
Consequently, ways to forge links between different visions of
the world need to be found.
The case was made for the need to be
realistic and to recognise that these redefinition processes
are unfortunately constrained by the difficulties that were
mentioned earlier, and that patience is required. There is also a
need to be mindful of the fact that circumstances are complex
and that a new approach to this complexity is called for at the
present time. This is related to the very concept of museums,
which need to be more than spaces for disseminating
information if politicians and society are to see them as
necessary.
From a positive perspective, however, it was
emphasised that these processes provide an opportunity to
formulate affirmative policies, to speak of values and to mount
enriching debates that help to connect museums with the
reality around them. There is a need to go beyond historical
 JORNADA
and political facts, as well as the account regarding distinctive
traits of identity, it was argued, to describe the processes,
mindsets and values such as resilience in order to describe
who we are.
In addition, the view was expressed that
national history museums in particular have an opportunity
and a responsibility to contribute to the debate on building a
country, especially in nations without statehood, just as they
do in Scotland, Flanders and Wallonia. This is a key issue for
the Museu d’Història de Catalunya, which was also seen to
have the opportunity to present a model of a country with a
narrative that not only presents an overall historical summary
but which is also based on values and which seeks its
inspiration in local history.
With regard to the use of values, an opinion
was put forward that qualified the debate by calling for more
critical reflection, as values can unite but they can also be
conflictive. In the case of America, for example, the national
values of liberty and the pursuit of happiness are also financial
and individualistic, non-inclusive values. The example was
given of an exhibition at the National Museum of American
History that invited visitors to reflect on theses issues by
asking questions such as who is free, who is included and who
is equal.
There was agreement on the fact that
controversy and confrontation in these processes are
unavoidable, but also that museums that present a single truth
are dangerous. There are many such museums, among them
newly-opened ones. It takes courage to open the museum up
to discussion, to the ‘changeability’ of history. The concept of
change, it was argued, is insufficiently present in museums
and it has to be upheld in the narrative and in working
methods.
Lastly, the contributions made it possible to draw together
a series of ideas or criteria that will help in addressing
the difficulties and opportunities of museum creation or
redefinition processes:
- Collaborate with all interest groups.
- Base redefinition processes on research, a key element for
constructing a narrative founded on evidence that politicians
will not easily be able to refute.
- Communicate in a much better way, a chronic failing among
museums, and educate others, particularly politicians, on
processes.
- Engage with contemporary and topical issues in order to
increase social relevance.
- Make the most of issues that bring society together as a
whole and in all its diversity.
- Stir people’s emotions.
The second part of the debate addressed national narratives
on a local scale. Loran explained that it was an issue that
had not come up during the speakers’ papers, but that it was
of interest to museums in the Catalan History Museums and
Monuments Network, which had organised the seminar.
78
Loran proposed firstly to explore the pros and
cons of a single narrative presented in a centralised manner
in one national museum, or of a decentralised narrative
presented in a fragmented manner across the territory. Later,
and with regard to the particular experiences of relations
with local museums, Loran asked for viewpoints, ideas,
recommendations and lessons learned on three issues:
Ways of contributing to the creation,
negotiation and representation of national identities in local
museums.
The forging of links between local and national
museums in processes of knowledge, dialogue and negotiation
concerning an identity in the throes of change.
Connecting diverse and specific territorial
identities for the good of greater social cohesion.
The speakers recognised that they have little experience
in relation to this subject. They are all, apart from one who
is a university lecturer, employed in national museums
or in museums that deal with ‘national’ themes, and their
professional work has given them few opportunities to work
with local museums on the construction of identities, a fact
that is itself revealing. Even so, they put forward a number of
valuable opinions and ideas.
The starting point for the discussion was
that local museums have a lot they can contribute to the
national narrative by complementing the central and overall
account presented by the national museum by means of
more detailed analyses based on local circumstances. The
view was expressed that forging links between local and
national museums is difficult in all countries and a solution is
still along way off, even though relationship models covering
organisational structure and narrative do exist. Every museum
has to have a role of its own, since they are different in scale
and scope, and they are all necessary.
It was explained that in Catalonia local
museums operate in themed networks linked to national
museums, but the view was expressed that the outlook for
local museums is bleak, as they face substantial deficits
after the years of the financial recession. The role they are
able to play, therefore, is still minor in comparison with their
potential. There are some local museums today that explain
the overall account but on a smaller scale, and there are those
that present an account based on singularity and difference.
Ideally, they could explain national events from their particular
perspective, addressing how the situation was experienced in
their locality.
It was argued that the local museums that
function are those that have a strong social dimension,
those that invest in social cohesion. If this social condition
exists, it may be that it would perhaps be easier at a local
level to initiate these dialogues necessary for constructing
national identities and for addressing controversy due to
local museums’ proximity and the relationships they have
established, which encourage participation. Nevertheless,
it was observed that society may not be ready to confront
 Museus i identitat nacional: construcció, canvis i inclusions

controversy and to understand that a process of analysis and
criticism is required.
An explanation was given of the case of the
museums in St. Louis (USA): following controversy caused
by an exhibition on racist attitudes, a deliberate dialogue
was launched on diversity and inclusion that later moved to
a national level. Consequently, the local experience was able
to benefit the entire country. A description was also given of
a project in Bizkaia during which the local history of the Civil
War was addressed, in particular the local bombardments, in
collaboration with local associations, which provided facts,
figures and testimony.
The third and last section of the debate focussed on inclusion
and the involvement of audiences and communities with a view
to evaluating effective strategies and lessons learned in order
to:
- Diversify collections and make decisions on what is to be
displayed and how the exhibits should be interpreted, a task
in which collection and exhibition policies play a central role.
- Attracting audiences and communities that museums want
to include in their account, encouraging them to visit the
museum and participate by developing an appropriate public
programme and suitable communication.
- Involving audiences and communities in their own portrayal.
- Using websites, blogs and social media as alternative
flexible and democratic forums for including and connecting
communities and identities.
for fostering dialogue, participation and the inclusion of
alternative presentations in the construction of inclusive
identity narratives. The website and blog of the National
Museum of American History of the Smithsonian Institution are
successful examples of this. The museum has high hopes and
expectations of them and foresees that it will put a lot of work
into them.
Working on the Web is, however, an area that
is still largely undeveloped in the other museums participating
in the debate and they view it with a degree of scepticism.
It is acknowledged to be a flexible tool that enables various
discourses to be addressed in parallel, but it is regarded as
just another resource. The strategy employed by the other
participating museums to include and involve audiences and
communities mainly entails relational work in person with
schools and the general public, and these other museums
consider this to be more effective.
At this point, the time had come to bring the
debate to a close. Margarida Loran thanked the speakers for
their contributions and for all the viewpoints and opinions
put forward, and she emphasised that they would prove very
useful for the Museu d’Història de Catalunya and the Catalan
History Museums and Monuments Network in their work. She
concluded that there was a need to continue reflecting on and
exploring the themes dealt with during the seminar, as it had
opened up very interesting avenues for improving professional
practice that needed to be worked on further and developed. ●

The speakers put forward their specific experiences on

involving audiences, which they do by working with schools
and teachers, volunteers caring for the elderly, etc. The
National Museum of American History put forward a case
in which the community of braceros (Mexican farmworkers)
participated in order to include their voices in the interpretation
of a temporary exhibition on their experience. More than 500
testimonies were collected from this community.
Strategies for bringing young people and the
local community into museums and involving them are felt to
be lacking, as are strategies for reviving the social museology
of community museums, which was strongly based on
participation and which would be very useful in relation to the
subject under discussion.
In addition to the work on public programmes
and communication, special mention was made of the need
for museums to equip themselves with collection plans to
ensure that they are inclusive and reflect diversity. This is
a complex area on which little work has been done, in the
opinion of the participants, with the notable exception of the
Norsk Folkemuseum, which is an example of best practice to
be followed. It was argued that collections need to be made
more contemporary and that the possibilities offered by the
Web need to be exploited in order to create more modern
collections.
The debate closed with a discussion of
the opportunities offered by websites and social media

79
 JORNADA
Réflexions et questions
à débattre
Margarida Loran. Muséologue
THÈMES COMMUNS
— LES CINQ MUSÉES ONT JOUÉ UN RÔLE SIGNIFICATIF
DANS LA FORMATION DE L’IDENTITÉ NATIONALE ET DE
LA CONSCIENCE HISTORIQUE DES CITOYENS DES PAYS
RESPECTIFS.
Le Musée National de l’Histoire Américaine et le Musée du
Peuple Norvégien possèdent un long parcours s’alignant et
contribuant de manière décisive aux efforts de construction
d’une identité nationale dans leurs états respectifs. La relation
a été très étroite et leur existence est presque indissociable de
l’imaginaire national.
Le Musée de la Lutte pour la libération de
la Macédoine et le Musée d’Histoire du Monténégro, créé
plus récemment, présentent l’histoire des nouveaux états, en
mettant l’accent sur la lutte et l’obtention des indépendances
respectives (une histoire « de douleur et de fierté »), comme
réponse à une demande sociale de ce genre de musées dans
la région des Balkans.
Le Musée d’Euskal Herria n’a pas autant
participé à la création, mais plutôt à la présentation, et donc
validation, d’une image préexistante du peuple basque fondée
sur de forts traits distinctifs de type culturel, en ayant pour
mission d’aider le public à la reconnaître et à l’interpréter, « en
l’approchant de manière appropriée ».
— DANS UNE PLUS OU MOINS LARGE MESURE, TOUS SONT
PASSÉS, OU SONT EN TRAIN DE PASSER, PAR LA QUESTION
DE L’IDENTITÉ NATIONALE QU’ILS PRÉSENTENT.
Le Musée National de l’Histoire Américaine et le Musée du
Peuple Norvégien expliquent un changement d’orientation et
de parcours pour répondre à la « problématisation » de leur
récit officiel sur ce que signifie être américain ou norvégien,
provoqué par la prise de conscience concernant la diversité de
la société qui demande d’inclure les minorités.
Le Musée de la Lutte pour la libération de la
Macédoine et le Musée d’Histoire du Monténégro, face à la
difficulté d’expliquer une histoire de conflit, et dans un contexte
de critiques au sein de l’opinion publique, s’efforcent de
montrer les faits dans leur totalité et complexité, en y incluant
les différentes minorités nationales, religions et idéologies.
Le Musée d’Euskal Herria est passé par
un processus de redéfinition stratégique qui l’a mené à
incorporer de nouvelles approches de rapport aux usagers
et à compléter le récit de l’exposition permanente par des
expositions temporaires qui abordent la contemporanéité et
l’environnement.
80
— LA RÉFLEXION SUR LE RÔLE DES MUSÉES DANS LA MISE
À JOUR DE L’IDENTITÉ NATIONALE EST ESSENTIELLE POUR
SON IMPORTANCE.
Mieri argumente dès le début que les musées nationaux
d’histoire doivent continuer à jouer un rôle de formation, de
sauvegarde et de présentation d’une identité nationale, mais
que, actuellement, la seule voie pour ce faire passe par le fait
que cette identité soit représentative et pluraliste. Autrement, il
existe le danger de perpétuer une identité nationale dominée par
un discours monolithique et hégémonique, qui est anachronique
pour les citoyens d’aujourd’hui.
Cet avis est partagé par d’autres intervenants,
qui y apportent aussi des réflexions dans le même sens.
Madarieta, par exemple, pense que les musées d’identité sont,
et continueront d’être, nécessaires et précieux s’ils réussissent
à connecter avec le présent et offrir des réponses à la
recherche d’identité de la société actuelle. Face aux critiques et
susceptibilités que soulève la tâche de créer ou de représenter
des identités, il argumente que le danger n’est pas d’expliquer
des identités mais la manière de les expliquer, et qu’il s’agit-là
du point clé.
Vukanovic´ est convaincu du rôle fondamental
du musée pour créer et présenter une nouvelle identité nationale
reflétant la société monténégrine actuelle, qui est culturellement
diverse et multi-religieuse. Il pense que le musée est l’agent
le mieux placé pour le faire, bien plus que le système éducatif
qui est peu flexible et très lent quand il s’agit d’introduire des
changements.
— LES CINQ MUSÉES APPORTENT DES APPROCHES, DES
STRATÉGIES ET DES PRATIQUES À LA VOIE PERMETTANT
D’AVANCER VERS DES RÉCITS PLUS INCLUSIFS ET
COMPLEXES.
Le Musée National de l’Histoire Américaine a développé un
nouveau cadre interprétatif, avec l’utilisation de la voix à
la première personne et l’autoreprésentation au moyen de
témoignages oraux, qu’il a mis à l’essai pendant quelques
expositions. Il a démontré que ce procédé était efficace pour
inclure et valider des histoires marginales, apporter un contexte
et générer une empathie chez le public.
Le Musée d’Histoire du Monténégro élabore un
changement de modèle du récit de l’exposition permanente, en
cessant d’expliquer l’histoire d’une seule nation, sur un ton de
vérité absolue, pour expliquer la totalité de l’histoire et présenter
les idées et les valeurs (l’antifascisme, la tolérance religieuse,
etc.) qui représentent tous les citoyens car elles sont les
 Museus i identitat nacional: construcció, canvis i inclusions
fondements du pays. Le Musée d’Euskal Herria relève aussi le
défi de se concentrer sur des concepts et valeurs (de résilience
et mentalité dans le cas basque), plutôt que sur la culture
matérielle, pour avancer dans ce sens.
Le Musée du Peuple Norvégien explique le
processus d’agrandissement des collections pour y inclure
la diversité, en commençant par la culture lapone dans les
années cinquante, puis dans les années quatre-vingt-dix, avec
la nouvelle immigration. En cohérence avec la mission de
« promouvoir la connaissance, la compréhension et la tolérance,
en montrant la diversité culturelle et historique norvégienne ».
— AVANCER VERS UN RÉCIT HISTORIQUE INCLUSIF DE
L’IDENTITÉ NATIONALE EST UN DÉFI QUI GÉNÈRE DE
NOMBREUSES CONTROVERSES, MAIS TOUS SONT PRÊTS À
LE RELEVER.
Comme argumente Mieri, la controverse est quasi-intrinsèque
de cette entreprise. Montrer la complexité historique et
présenter des interprétations alternatives se heurte aux
pressions externes, de la politique, et aux inerties d’autocensure
internes, à cause de la peur de l’impact qu’elle peut avoir sur le
financement public.
Tous s’accordent à dire qu’il ne faut pas
l’éviter et que, même si cela n’est pas facile, il faut assumer
courageusement cette responsabilité. Madarieta souligne qu’il
faut être prêt à traverser des espaces inconfortables mais que
l’alternative, l’asepsie, comporte le risque de s’éloigner de la
société et que d’autres dénaturent les mots et les sens.
D’après Mieri, nous avons un espace plus
démocratique, sans limitations ni pressions, que les expositions
permanentes ; il s’agit du Net et des réseaux sociaux qui
peuvent aider à la démocratisation du récit national. Le blog
du Musée National de l’Histoire Américaine est l’exemple d’un
espace où une multiplicité de récits peut cohabiter.
QUESTIONS DÉBATTUES
La journée s’achève sur un débat auquel tous les intervenants
participent et dont l’animatrice est la muséologue Margarida
Loran. Le débat vise à approfondir les questions centrales de ce
changement vers un rôle inclusif et transformateur des musées
dans la construction d’identités, en recherchant l’échange de
perspectives quant à trois grands thèmes :
1 — Les processus de redéfinition de musées
nationaux et l’équilibre difficile pour représenter la complexité
quand la question identitaire est un motif de conflit au sein de la
société.
2 — Les manières dont les récits nationaux sont
nuancés, complétés, développés ou construits au niveau local.
3 — L’inclusion et implication des publics et des
communautés actuellement non représentées dans les récits,
les politiques et les programmes du musée.
Chaque bloc du débat présente un éventail de questions sur
lesquelles les intervenants peuvent choisir de répondre. Le
premier bloc aborde les processus de redéfinition de musées
et identités nationales, et Loran propose aux intervenants,
81
mais aussi aux participants, de réfléchir sur les opportunités et
les difficultés de :
- Aborder le conflit et la réconciliation (découlant d’épisodes
difficiles ou des conséquences de changements politiques
transcendantaux).
- Inclure les dynamiques de changement social
contemporaines.
- Ouvrir des espaces d’opinion, dialogue et négociation
avec différentes communautés, avec une indépendance
professionnelle.
- Informer sur les processus de redéfinition avec une
recherche apportant une évidence, des éléments de réflexion
et vision d’ensemble, pour éviter qu’y prédominent les
émotions et la controverse publique.
La conversation commence par quelques mots sur le contexte
de post-vérité et fausses nouvelles qui touchent les médias
et le journalisme, en faisant référence aux États-Unis en
particulier, et sur le rôle et la responsabilité des musées, dans
cet environnement, pour aborder le conflit de manière pausée,
négociée et fondée. Quant à la réconciliation dans ce pays, on
observe que, malgré le bon travail réalisé, il n’y a pas encore
de véritable réconciliation et qu’il reste beaucoup de travail à
faire pour aborder les conflits ouverts.
Les difficultés sont nombreuses, selon
les intervenants, mais un défi fondamental exprimé est
l’excessive influence politique sur ces processus de création
ou redéfinition de musées. Des exemples de différents endroits
d’Europe sont cités, de musées qui ont fermé, ou qui n’ont
même pas ouvert leurs portes, à cause d’un changement de
gouvernement. Le constat est que, dans les grandes décisions
de processus de création ou redéfinition de musées, la voix
des professionnels de musées pèse très peu.
Dans le cas des musées des Balkans, ainsi
que dans d’autres lieux d’Europe, la tendance idéologique
à présenter une seule vision et l’intensité de l’opinion
publique critique sont perçues comme un problème. Le cas
du Musée de la Lutte pour la libération de la Macédoine est
paradigmatique en ce sens, en raison de l’opinion critique
persistante qui lui est adressée depuis son inauguration et qui
subsiste malgré les efforts d’intégration et l’accueil positif de
la part d’un large secteur de la société. Il faut trouver, dans ce
cas, des manières de connecter différentes visions du monde.
La discussion porte ensuite sur le besoin
d’être réalistes et de reconnaître que ces processus de
redéfinition ont malheureusement des limites à cause des
difficultés commentées, et qu’ils demandent de grandes doses
de patience. Il est dit qu’il faut également être conscients que
la réalité est complexe et que cette complexité doit être gérée
autrement que ce que nous le faisons actuellement. Et ceci
est lié au concept même de musée, qui doit aller au-delà d’un
espace de diffusion, si nous voulons que les politiciens et la
société les considèrent comme nécessaires.
Cependant, à partir d’une perspective positive,
il est souligné que ces processus donnent l’occasion de mettre
en œuvre des politiques positives, de parler des valeurs et de
 JORNADA
mener à bien des débats enrichissants contribuant à relier les
musées à la réalité de leur environnement. Il est dit qu’il faut
aller au-delà des faits historiques et politiques, et du récit sur
des traits identitaires singuliers pour faire comprendre les
processus, les mentalités et les valeurs comme la résilience
pour expliquer ce que nous sommes.
En outre, les musées d’histoire nationale, en
particulier, ont l’opportunité et la responsabilité de contribuer
au débat sur la manière de faire un pays, notamment dans les
nations sans état, comme le font l’Écosse, les Flandres ou la
Wallonie. Un aspect important pour le Museu d’Història de
Catalunya, pour lequel il existe aussi l’occasion de présenter
un modèle de pays avec un récit qui, en plus de représenter
une synthèse historique d’ensemble, soit fondé sur les valeurs
et cherche son inspiration dans l’histoire locale.
Quant à l’utilisation des valeurs, une opinion
nuance le débat en demandant davantage de réflexion critique
vu que les valeurs peuvent unir mais être aussi conflictuelles.
Dans le cas américain, par exemple, les valeurs nationales
de liberté, de recherche du bonheur, sont aussi des valeurs
économiques et individualistes, non inclusives. L’exemple
est donné d’une exposition au Musée National de l’Histoire
Américaine qui propose au visiteur une réflexion sur ces
thèmes : qui est libre ? Qui est inclus ? Qui est égal ?
Il existe un accord sur le fait que la
controverse et la confrontation sont inévitables dans ces
processus mais aussi que les musées qui présentent une
seule vérité sont dangereux. Et il y en a beaucoup de ce genre,
même de nouveaux, très récents. Il faut du courage pour
ouvrir le musée à la discussion, au « caractère changeant »
de l’histoire. Le concept de changement est trop peu présent
dans les musées, et il faut le revendiquer aussi bien dans le
récit que dans les manières de travailler.
Enfin, l’ensemble d’apports permet de collecter, également,
une série d’idées ou de critères qui aident à aborder les
difficultés et opportunités des processus de création ou
redéfinition :
- Collaborer avec tous les groupes d’intérêt.
- Promouvoir les processus de redéfinition dans la recherche,
un élément clé pour construire un récit fondé que les
politiciens ne puissent pas détruire facilement.
- Communiquer beaucoup mieux – la communication est
un manque chronique des musées – et faire beaucoup de
pédagogie concernant les processus, notamment auprès des
politiciens.
- Activer des questions d’aujourd’hui, contemporaines, pour
accroître l’importance sociale.
- Profiter des thèmes qui unissent la société dans son
ensemble et sa diversité.
- Générer des émotions.
Le second bloc du débat aborde les récits nationaux à l’échelle
locale. Loran explique que c’est un sujet qui n’a pas été
traité pendant les interventions mais qui est intéressant pour
les musées composant le Réseau de Musées d’Histoire et
82
Monuments de Catalogne qui organise la journée.
Loran propose, tout d’abord, d’explorer les
pour et les contre d’un récit unique, présenté de manière
centralisée dans un seul musée national, ou d’un récit
décentralisé et fragmenté territorialement. Ensuite, et selon
les expériences particulières de relation avec les musées
locaux, Loran demande de partager des perspectives, idées,
recommandations ou leçons apprises sur trois questions :
Manières de contribuer à la création,
négociation et représentation des identités nationales à partir
des musées locaux.
L’articulation de musées locaux et nationaux
dans des processus de connaissance, dialogue et négociation
d’une identité qui est en train de changer.
Connecter des identités diverses et spécifiques,
territoriales, en faveur d’une cohésion sociale plus grande.
Sur ce thème, les intervenants reconnaissent qu’ils ont peu
d’expérience. Tous travaillent dans des musées nationaux ou
à thème « national », à l’exception de l’un d’entre eux qui est
professeur d’université, et leur travail professionnel ne leur a
pas donné souvent l’occasion de travailler avec des musées
locaux à la construction d’identités, ce qui illustre déjà la
situation. Malgré tout, ils apportent quelques opinions et idées
précieuses.
Nous partons de la base que les musées
locaux ont beaucoup à apporter au récit national, en
complétant le récit central et synthétique du musée national
avec des tentatives plus détaillées et à partir de la particularité
locale. Il est dit que l’articulation avec le musée national est
difficile dans tous les pays, et qu’elle est loin d’être résolue,
bien qu’il existe des modèles de relation, aussi bien en
matière de structure organisationnelle que de récit. Chaque
type de musée doit avoir son propre rôle, vu que ce sont des
dimensions différentes qui sont toutes nécessaires.
Il est expliqué qu’en Catalogne il existe des
réseaux thématiques rattachés à des musées nationaux, mais
que la situation actuelle des musées locaux, qui accumulent
un grand déficit après des années de crise, est difficile. Le
rôle qu’ils peuvent jouer est donc encore loin de leur potentiel.
Actuellement, certains expliquent le récit global, mais à une
petite échelle, et d’autres présentent un récit de singularité
et différence. Idéalement, ils pourraient expliquer des faits
nationaux à partir de la particularité, comment ils ont été vécus
à partir de la localité.
Il est dit que les musées locaux qui
connaissent une bonne situation sont ceux qui ont une forte
dimension sociale, ceux qui investissent dans la cohésion
sociale. Si cet élément social est présent, au niveau local, il
est peut-être plus facile d’entamer les dialogues nécessaires
pour construire des identités nationales et faire face à la
controverse, en raison de la proximité et des relations établies
qui favorisent la participation. Cependant, nous faisons
observer que la société n’est peut-être pas prête à affronter la
controverse et comprendre qu’un processus d’analyse et de
critique est nécessaire.
 Museus i identitat nacional: construcció, canvis i inclusions

Le cas des musées de Saint Louis (USA) est
expliqué : une controverse provoquée par une exposition,
concernant les comportements racistes, a généré un dialogue
intentionné sur la diversité et l’inclusion qui est ensuite passé
à l’échelle nationale, de sorte que l’expérience locale a été
profitable pour tout le pays. Un projet à Biscaye est également
expliqué, qui a traité l’histoire locale de la Guerre Civile,
concrètement les bombardements locaux, en collaboration
avec les associations locales qui ont apporté des données et
des témoignages.
Le troisième et dernier bloc se focalise sur l’inclusion et
l’implication des publics et des communautés, afin d’évaluer
des stratégies efficaces et des leçons apprises pour :
- Diversifier les collections et décider ce qui sera exposé et
comment l’interpréter, une tâche dans laquelle les politiques
de collections et d’expositions jouent un rôle essentiel.
- Attirer les visiteurs et la participation des publics et
des communautés qui veulent s’impliquer, moyennant
le développement de la programmation publique et la
communication.
- Impliquer les publics et les communautés dans leur propre
présentation.
- Utiliser des sites, blogs et réseaux sociaux en tant
qu’espaces alternatifs, flexibles et démocratiques pour inclure
et connecter des communautés et identités.
est un cas réussi en ce sens, dans lequel le musée place de
grands espoirs et attentes, et auquel il prévoit de beaucoup
travailler.
Le travail sur le Net est, cependant, un
domaine peu développé encore chez les autres musées
participant au débat, qui le regardent avec un certain
scepticisme. Ils reconnaissent que c’est un moyen flexible,
qui permet d’aborder différents discours en parallèle, mais
que ce n’est qu’un moyen de plus. La stratégie des autres
musées participants pour inclure et impliquer les publics et les
communautés passe principalement par le travail relationnel
présentiel, avec les écoles et avec le public en général, qu’ils
considèrent plus efficace dans leur cas.
Parvenus à ce point, le moment est venu de
clore le débat. Margarida Loran remercie les intervenants pour
leur participation et toutes les perspectives et opinions qu’ils
ont apportées, et indique qu’elles seront très utiles pour le
travail du Museu d’Història de Catalunya et des musées du
Réseau de Musées d’Histoire et Monuments. Elle conclut qu’il
faudra continuer à réfléchir et approfondir les thèmes traités
pendant la journée, parce que des voies très intéressantes
d’amélioration de la pratique professionnelle ont été ouvertes,
qu’il faudra étudier et développer. ●

Sur ce sujet, les intervenants apportent leur expérience

concrète concernant l’implication des publics, qu’ils réalisent
en travaillant avec les écoles, avec les professeurs, avec des
bénévoles dédiés aux personnes âgées, etc. Le Musée National
de l’Histoire Américaine apporte un cas de participation de la
communauté de « braceros » (travailleurs agricoles mexicains)
pour inclure leurs voix dans l’interprétation d’une exposition
temporaire sur leur expérience, pour laquelle plus de cinq
cents témoignages ont été collectés.
Il manque des stratégies pour attirer les
jeunes, mais aussi la communauté locale, vers les musées
et les impliquer, ainsi que pour récupérer la muséologie
sociale des musées communautaires, fortement fondée sur la
participation et qui serait très utile pour le thème abordé.
En plus du travail sur des programmes publics
et de communication, le besoin de se doter de plans de
collections est également souligné, afin que celles-ci soient
également inclusives et reflètent la diversité. C’est un domaine
difficile et peu étudié en général, selon les participants, à
l’exception notable du Musée du Peuple Norvégien, qui est un
exemple de bonne pratique à suivre. Il est également dit que
les collections doivent être plus contemporaines et profiter des
possibilités qu’offre le réseau pour les créer.
Le débat finit par une discussion sur les
opportunités que fournissent Internet et les réseaux sociaux
pour favoriser le dialogue, la participation et l’inclusion de
présentations alternatives dans la construction de récits
d’identité inclusives. Le cas d’Internet et du blog du Musée
National de l’Histoire Américaine, de l’Institution Smithsonian,

83