Manga

El manga ( 漫 画 , en kanji; ま ん が , en hirigana; マ ン ガ , en

katakana) és el còmic d'origen japonès, desenvolupat al final del
segle XIX.[1][2][3] No obstant això, la seva forma moderna data poc
després de la Primera Guerra Mundial.[4] El manga ha tingut un llarg
i complex precursor en la història de l'art japonès.[5][6][7]

El manga és un còmic apte per a totes les edats.[2] Inclou una àmplia
gamma de temes: acció-aventura, romanç, esports, drama històric,
comèdia, ciència-ficció-fantasia, misteri, terror, sexualitat, el món de
les empreses i el comerç entre d'altres.[2] Des de la dècada de 1950,
el manga s'ha tornat una part important de la indústria de l'editorial
japonesa,[4][8] que ha representat un mercat de 481 mil milions de Wikipe-tan, un personatge
[9]
iens al Japó el 2006 (aproximadament 2,66 mil milions d'euros a típicament manga.
l'època).[10][11] A escala mundial, el manga cada vegada ha anat
obtenint més popularitat.[12][13] Els mangues són normalment
impresos sense color,[14] tot i que alguns es fan a color, ja siguin Portal de l'Anime i
només algunes pàgines, capítols especials o tot ell.[15] Normalment Manga
els mangues són publicats per primera vegada en revistes d'antologies
de tiratge setmanal o mensual (com la Shonen Jump o la Big Comic).
Aquestes revistes d'antologies contenen centenars de pàgines i desenes d'històries individuals escrites per
diversos autors. Són impreses en paper de diari i són d'un sol ús.[2][7] Si la sèrie té èxit, els capítols són
recollits en una sèrie de volums anomenats tankōbons (Normalment de 9 a 11 capítols).[2][7] Un dibuixant
de manga (mangaka) normalment treballa amb uns pocs assistents en un petit estudi i s'associa amb un
redactor creatiu d'una companyia de publicitat comercial.[4] Si una sèrie manga és prou popular, pot ser
portada a l'animació en un format anomenat anime,[16] encara que a vegades és a l'inrevés i és el manga qui
surt de pel·lícules d'animació.[17]

"Manga" com un terme que s'utilitza fora del Japó es refereix específicament als còmics publicats
originalment al Japó.[18] Tanmateix, hi ha el manga i els còmics influenciats pel manga, entre els quals es
destaquen especialment a Taiwan («manhua»), Corea del Sud («manhwa»),[19][20] i a la República Popular
de la Xina; en particular de Hong Kong («manhua»).[21] A França, «la nouvelle manga» s'ha desenvolupat
com una forma de bande dessinée extretes en els estils influenciats pel manga japonès.[22] Als Estats Units,
la gent es refereix al manga produït al seu país com a còmics amerimanga.[23]

És un dels instruments del poder tou japonès.[24]

Contingut
Etimologia
Història i característiques
La tradició gràfica japonesa
La premsa satírica d'origen occidental (1862-)
Els primers mangues infantils (1923)
 El naixement del manga modern (1947)
L'auge del manga (1960-1988)
L'expansió internacional (1988)
Publicacions
Revistes
Dōjinshins
Gèneres
Mercat internacional
Amèrica
Estats Units
Mèxic
Europa
Traduccions al català
Àsia
Internet
Influències fora del Japó
Premis
Mangues més venuts
El lector
Vegeu també
Referències
Bibliografia
Enllaços externs

Etimologia
La paraula japonesa manga, traduïda literalment, significa «imatge» o dibuix «còmic» (de man, «caòtic»,
«desordenat», «divertit», i ga, «dibuix», «imatge»). Aquest terme va entrar en ús comú a la fi del segle
XVIII amb la publicació d'obres com les de Santō Kyōden autor de llibre amb vinyetes (Shiji no yukikai)
(1798), i a principis del segle XIX amb treballs com els d'Aikawa Minwa Manga hyakujo (1814) i la
col·lecció Hokusai Manga que conté un quadern amb diversos esbossos l'estil ukiyo-e del conegut artista
Katsushika Hokusai.[25] Rakuten Kitazawa (1876-1955) va ser el primer a utilitzar la paraula «manga» en el
sentit modern.[26][27]

Història i característiques
El manga va néixer de la combinació de dues tradicions: l'art gràfic japonès, producte d'una llarga evolució a
partir del segle XI, i el còmic occidental, afermat el segle XIX. El manga que es coneix avui en dia no es va
consolidar fins després de la Segona Guerra Mundial i la tasca pionera d'Osamu Tezuka.

La tradició gràfica japonesa

 Les primeres característiques
del manga es poden trobar al
Chōjugiga (dibuixos satírics
d'animals), atribuïts al Toba
Sojo (segles XI-XII), dels
quals actualment, tan sols es
conserven uns escassos
exemplars en blanc i negre.
Dues pàgines del manga de
Hokusai amb una representació Durant el període Edo,
dels banys termals. l'ukiyo-e es va desenvolupar
amb vigor, i va produir les
primeres narracions
remotament comparables als gèneres actuals del manga, que van de
la història i l'erotisme a la comèdia i la crítica. Hokusai, una de les
seves figures, implantà l'ús del vocable manga en un dels seus
llibres, Hokusai Manga, recopilat al llarg del segle XIX. Altres
dibuixants, com Gyonai Kawanabe, també van destacar en aquest
període artístic. El kanji manga de Seasonal
Passersby (Shiki no Yukikai), 1798,
de Santō Kyōden i Kitao
La premsa satírica d'origen occidental (1862-) Shigemasa.

Durant el segle XIX, en plena transició de

l'era feudal a la industrialitzada, els artistes occidentals es meravellaven de
l'ukiyo-e, gràcies a l'exòtica bellesa que transmetia. Amb tot, els inicis del manga
modern no només es devien en l'esteticisme de l'art del període Edo, sinó que
també hi havia una forta influència cultural europea al Japó.

Van ser Charles Wirgman i George Bigot (ambdós, crítics de la societat japonesa
del seu temps), els qui varen fer les bases pel desenvolupament posterior del
manga. La revista britànica Punch (1841) serví de model per la revista The Japan
Punch (1862-1887) de Wirgman, com ho havia estat abans per altres revistes
similars en altres països.
Comparació de L'expansió de les tècniques del còmic europeu es traduïren en una producció
Charles Wirgman (a lenta però segura per part d'artistes autòctons japonesos com: Kiyochika Kayashi,
dalt) i Kōtarō Takeo Nagamatsu, Ippei Okomoto, Ichiro Suzuki i sobretot Rakuten Kitazawa,
Nagahara (a baix) el
on el còmic Tagosaku to Mokube na Tòquio Kenbutsu ( ⽥吾作と杢兵衛の東京
1897.
⾒物 ) és considerat com el primer manga de l'era moderna. Simultàniament, des
de 1915 es començaren a assajar l'adaptació del manga a l'animació, el que més
tard esdevindria com anime.

Els primers mangues infantils (1923)

Les dècades de 1920 i de 1930 foren molt afalagadores, amb l'aparició i triomf del kodomo manga (còmics
infantils), amb exemplars com Les aventures de Shochan (1923) de Shousei Oda i Tofujin i Els Tres
Mosqueters amb botes al cap (1930) de Taisei Makino i Suimei Imoto.

L'ús de bafarades s'implantà en sèries com: Speed Taro (1930-33) de Sako Shisha, Ogon Bat (1930, dels
primers mangues amb superherois) d'Ichiro Suzaki i Takeo Nagamatsu i Les aventures de Dankichi (1934),
de Keizer Shima, així com la tira còmica Fuku-Chan (1936- ), de Ryuichi Yokohama.[28] Per llavors,
sorgiren els còmics bèl·lics com Norakuro (1931-41) de Suihou
Tagawa, ja que el manga patia la influència de les polítiques
militaristes que preludien la Segona Guerra Mundial, durant la qual
el van utilitzar amb fins propagandístics. El 1945, les autoritats
d'ocupació nord-americanes prohibiren aquest gènere de forma
generalitzada.
Manga anònim (1912-1926).

El naixement del manga modern (1947)

Després de la seva rendició incondicional, el Japó entrà en una nova era. L'entreteniment emergí com una
indústria que responia a la necessitat psicològica d'evasió davant una dura postguerra.[7][29] En aquell
període es produí una explosió d'artistes creatius.[7] La manca de recursos de la població en general requeria
mitjans barats d'entreteniment; a Tòquio la indústria del manga basat en revistes va veure com li apareixien
competidors. Així sorgí el Kamishibai, una mena de llegenda de cec, que recorria els pobles oferint el seu
espectacle a canvi de diners. El Kamishibai no competia amb les revistes, però sí amb els altres dos nous
sistemes de distribució centrats a Osaka:

Les biblioteques de pagament: Es va arribar a constituir una xarxa de 30.000 centres de

préstecs que produïen els seus propis mangues en forma de revistes o volums de 150
pàgines.
Els llibres vermells: Volums d'unes dues-centes pàgines de paper de baixa qualitat en blanc i
negre. El tret característic eren les seves portades de color vermell i el seu baix preu. Aquesta
indústria pagava els seus artistes amb sous propers a la misèria, però a canvi els atorgava
una àmplia llibertat creativa.

Osamu Tezuka, un estudiant de medicina d'uns vint anys apassionat dels dibuixos animats de Fleischer i
Disney, canvià el tarannà del manga amb el seu primer llibre vermell: La nova illa del tresor, del qual es van
vendre entre 400.000 i 800.000 exemplars, gràcies a una història d'un estil cinematogràfic que descomponia
els moviments en diverses vinyetes i combinava aquest dinamisme amb abundants efectes sonors.

L'èxit de Tezuka el portà a les revistes de Tòquio, particularment a la nova Manga Shonen (1947) que va ser
la primera revista infantil dedicada exclusivament al manga, i on Tezuka publicà Astroboy.[30][31] Allà
imposà el seu esquema d'epopeia en forma de sèrie de relats i diversificà la seva producció en múltiples
gèneres,[32][33] dels quals destaquen les seves adaptacions literàries i el manga per a nois o shonen. A mitjan
dècada de 1950, Tezuka es traslladà a un edifici de la capital anomenat Tokiwasi, al qual peregrinarien els
nous autors. Hi ha espai, però, per a autors com Machiko Hasegawa, creadora de la tira còmica Sazae-sant
(1946-74), Kon Shimizu o Shigeru Sugiura amb un grafisme molt diferent, completament diferent del de
Disney i pionera en l'estil shojo.[2][34][35]

Un any després, Manga Shonen desaparegué i els llibres vermells s'agonitzaren. Entre tots dos, i per obra
d'Osamu Tezuka, s'havien posat els pilars de la indústria del manga i anime contemporani.

L'auge del manga (1960-1988)

El triomf de les revistes de manga acabarà amb el Kamishibai, i molts dels seus autors es van refugiar en el
sistema de biblioteques. Les revistes de manga eren totes per a nens, i en les biblioteques es trobaren la seva
veta en crear un manga orientat cap a un públic més adult: el gekiga[36][37] a mans de Yoshihiro
Tatsumi.[38][39] Aquest estil de dibuix es caracteritza per ser molt realista, emocionalment fosc i sovint molt
violent. Els seus arguments normalment es basen en el dia a dia d'una persona que té una vida trista.[36][40]
La majoria dels autos d'aquest estil com Sanpei Shirato amb el manga Cròniques d'un militar d'Èxits Ninja
(Ninja Bugeichō) van sorgir a final de la dècada de 1950 i a principis de
la de 1960 per part d'estudiants d'esquerra i de classe treballadora amb
activisme polític.[36][37][41]

El manga abandonà l'estil de Disney per un altre més realista i

fotogràfic i es va obrir a nous gèneres més violents, escatològics o
sensuals com l'horror, les històries de samurais, sobre els yakuzas,
l'erotisme, etc. Sanpei Shirato el 1964 patrocinà l'única revista
underground de la història del manga, Garo. La competència en el
terreny gràfic del gekiga obligà les revistes a reduir la presència del
text, augmentant el nombre de pàgines i la mida per millorar la seva
visió.[36][40]

Amb el començament de l'auge econòmic, el poble japonès demanà un

Leiji Matsumoto el 2008.
augment del manga. Com a resposta, una de les principals editorials de
llibres, Kodansha, s'introduí el 1959 en el mercat de les revistes. El seu
títol Shonen Magazine canvià la pauta de periodicitat mensual a
setmanal, multiplicant la producció i imposant als autors l'estakhanovisme, encara que aquesta vegada amb
sous milionaris. Aviat, altres grups editorials com Shueisha, Shogakukan o Futabasha s'unirien. Aquest
sistema de producció sacrificava el color, la qualitat del paper i la sofisticació temàtica, enduent-se també de
pas la crítica política; a canvi, però, augmentaren vertiginosament les vendes fins a xifres astronòmiques i
amb elles els beneficis empresarials, convertint el manga en el mitjà de comunicació més important del país.

El 1969 un grup de dones amants del manga fundà el grup de l'any 24 (també conegut com els 24 Magnífics)
que estava especialitzat en el shojo («any 24» ve del nom japonès de 1949, any del naixement de molts
d'aquests artistes).[42][43] Les artistes més conegudes d'aquest grup són: Mōto Hagio, Riyoko Ikeda, Keiko
Takemiya, Yumiko Ōshima i Ryōko Yamagishi.[2] Aquest grup resultà la gran entrada de la dona en el món
del manga.[7][44][45] Posteriorment van anar apareixent subgèneres del shojo.[46]

Altres autors importants d'aquells anys van ser: Fujio Akatsuka, Tetsuya Chiba, Fujiko F. Fujio, Kazuo
Koike, Leiji Matsumoto, Shigeru Mizuki, Gō Nagai, Keiji Nakazawa, Monkey Punch i Takao Saito.

L'expansió internacional (1988)

El 1988, gràcies a l'èxit de la versió cinematogràfica d'Akira, basada

en el manga homònim del dibuixant Katsuhiro Otomo, publicat el
1982 a la revista Young Magazine de l'editorial Kodansha, el manga
va començar a difondre's internacionalment a escales mai somiades
anteriorment. Certament, el gran èxit d'aquesta pel·lícula a occident
no va ser una cosa que es forjà de la nit al dia. Ja en la dècada de
1960, Osamu Tezuka havia venut els drets d'emissió del seu primer
AstroBoy a la cadena nord-americana NBC que aconseguí un èxit
bastant notable entre l'audiència infantil. Posteriorment, la succeïren El fanservice i els temes sexuals
les sèries d'animació Mazinger Z, Great Mazinger i Grendizer, sent van començar a aparèixer en la
aquesta última un esclat mediàtic a França, on se la coneixeria com a dècada de 1980.
Goldorak. Totes elles es basaven en els còmics del mangaka Gō
Nagai, actual magnat d'un imperi de distribució editorial. En la
dècada de 1980, començaren a destacar sèries d'altra índole, com The Super Dimension Fortress Macross,
coneguda a occident per Robotech i la remasterització d'Astroboy, filmada en color i amb aires més
moderns. A aquesta se li sumà la saga èpica Gundam, només superada en temporades i episodis per la sèrie
d'animació nord-americana Els Simpson de Matt Groening.
Un altre dels autors més rellevants en aquest apogeu mediàtic de la fi dels anys vuitanta i principis dels
noranta, va ser el mangaka Akira Toriyama, creador de les famoses sèries Bola de Drac i Dr. Slump,
ambdues caracteritzades per un humor picant, irreverent i absurd. L'èxit d'aquestes dues obres fou tan gran
que en alguns països europeus arribà a desbancar de les llistes de vendes al còmic nord-americà i nacional
durant bastants anys. Aquest fenomen va ser més marcat a Espanya, on Bola de Drac vengué (i ven) tants
exemplars que és considerat el còmic d'origen estranger més venut de la història. En el mateix Japó, la
revista Shonen Jump -en moments puntuals, especialment durant algunes setmanes que coincidia amb
episodis decisius de la sèrie Bola de Drac- arribà a augmentar el seu tiratge setmanal a 6 milions
d'exemplars.

Amb el relaxament de la censura al Japó després de la dècada de 1990, aparegué una àmplia varietat de
mangues explícitament sexuals destinats als lectors adults de sexe masculí anomenat Hentai.[47][48]

Altres autors importants d'aquests anys són: Tsukasa Hojo, Ryoichi Ikegami, Masakazu Katsura, Masamune
Shirow, Yuzo Takada, Rumiko Takahashi o Jiro Taniguchi.

Avui en dia l'ús de les tecnologies de la comunicació i la popularitat permeten aconseguir llegir còmics
manga per diverses vies: comprar i llegir a plataformes digitals multidispositiu, comprar en botigues de
segona mà físiques i en línia, agafar en préstec de la biblioteca, intercanvi a distància amb la comunicació
mitjançant una plataforma en línia, llegir a un manga kissaten, servei de lloger i llegir mostres prèvies en
línia.[49]

Publicacions
Al Japó, el món del manga el 2007 va produir 406,7 mil milions de
iens (2.637 milions d'euros).[50] Recentment, la indústria del manga
s'ha expandit a tot el món amb empreses de distribució de llicències i
reimpressió del manga en les seves llengües natives.

Quan una sèrie fa algun temps que es publica periòdicament, els

editors solen recollir les històries i les imprimeixen en forma de
volums, anomenats tankōbons. Aquests volums utilitzen un paper de
més bona qualitat que no pas el que surt per primera vegada i, a
diferència de les revistes setmanals, no són d'«un sol ús» sinó per a Prestatgeries d'una llibreria
guardar i llegir quan es vulgui. Recentment, també es publiquen japonesa de manga.
versions de «luxe» impreses pels lectors que tenen més edat i la
necessitat de tenir-ho en un format de millor qualitat per nostàlgia
amb la sèrie. Els mangues més antics també han estat reimpresos utilitzant la menor qualitat de paper i es
venen per 100 iens (al voltant de 0,71 euros) cadascun per competir amb el mercat del llibre usat.

Principalment el mercat del manga es classifica per l'edat i el sexe dels públics destinataris.[8] En particular,
els llibres i les revistes que es venen als nois (shonen) i les noies (shojo) porten un distintiu d'art en la
coberta i es col·loquen en diferents plataformes en la majoria de les llibreries. A causa de la croada de
lectors, la resposta dels consumidors no està limitada per la demografia. Per exemple, els lectors de la
subscripció d'una sèrie destinada a les nenes i així successivament.

Al Japó hi ha mangues cafès o manga kissa (Kissa és una abreviatura de kissaten). En un manga kissa, la
gent beu cafè i llegeix mangues, i estan oberts durant la nit.

En els últims anys s'ha produït un augment en la quantitat de publicacions de webmangues originals, que
estan internacionalment establerts pels aficionats de tots els nivells d'experiència, i està destinat a la
visualització en línia. Pot ser ordenat en forma de novel·la gràfica si està disponible en forma impresa.
El Museu Internacional del Manga de Kyoto manté una llarga llista de mangues publicats al web.[51]

Revistes

Les revistes de manga solen tenir moltes sèries executant-se en forma concurrent d'aproximadament 20-40
pàgines per cada capítol de cada sèrie. Altres revistes com l'anime fandom Newtype es caracteritzen per tan
sols publicar capítols mensuals. Aquestes revistes de manga són conegudes col·loquialment com a «guies»,
normalment s'imprimeixen en paper de baixa qualitat i solen ser d'entre 200 i més de 850 pàgines. Aquestes
revistes també contenen one-shots i diverses històries de yonkoma (equivalent a la tira còmica). Les sèries
mangues poden durar molts anys depenent de l'èxit que puguin tenir. Alguns mangakes comencen la seva
carrera publicant one-shots perquè el seu nom es doni a conèixer.

Dōjinshins

Els dōjinshins (同⼈志 ) són mangues dibuixats per aficionats que normalment es publiquen en fanzines. El
同⼈
terme ve de dōjin ( 志
) grup literari, que és la forma tradicional de producció, i shi ( ) revista o
distribució. Els dōjinshins poden ser històries originals però normalment són una paròdia amb els
personatges del manga o anime donat, ja sigui partint només amb els personatges i fent una història nova o
seguir tota la sèrie en forma humorística. També existeixen dōjinshins sobre obres o pel·lícules europees i
americanes, com ara Harry Potter, Powerpuff girls o Star wars.

El Comiket és la convenció de còmics més gran del món, amb més de 500.000 visitants durant els 3 dies que
dura. Es dedica principalment als dōjinshins.[52][53] Allà, els dōjinshi nous i fins i tot els antics es compren,
venen i s'intercanvien. A causa de les lleis dels drets d'autor, els artistes de dōjinshi només poden imprimir
unes poques còpies dels seus llibres. Això fa que les obres dels artistes i els cercles més buscats es
converteixin en una cosa que només els que tenen més sort i rapidesa podran aconseguir abans que la tirada
s'esgoti. Els dōjinshins venuts el 2007 van donar uns ingressos de 27,73 mil milions de iens (176 milions
d'euros).[50]

Gèneres
Els mangues es classifiquen en diferents gèneres depenent del seu contingut. No obstant això, no tots els
mangues segueixen les pautes establertes del gènere en què estan classificats. Hi ha una gran varietat de
gèneres dirigits a diferents sectors de la societat.[54]

Shojo: Literalment «noia jove». És aquell manga amb temàtica romàntica, dirigit a un públic
femení adolescent. Després del shonen és el gènere amb més èxit. Entre els shojo amb més
èxit es destaquen: Sailor Moon, Card Captor Sakura i Fruits Basket entre d'altres.
Shonen: literalment «noi». És aquell manga destinat a un públic adolescent masculí; es
caracteritza per grans dosis d'acció i aventura deixant bastant de banda la part amorosa.
L'argument acostuma a desenvolupar-se al voltant de les escoles i instituts dels personatges o
en mons ficticis. És el gènere que té més èxit de tots, tant en vendes individuals dels mangues
com en nombre.[7][44][55] Entre els shonens amb més èxit es destaquen: Bola de Drac, One
Piece i Naruto entre d'altres.
Seinen: Temàtica per a adults. Són històries més madures, tot i que a vegades se sol
confondre amb el shonen, tracta temes més profunds, com ara la sexualitat o la política.[56]
Entre el seinen amb més èxit es destaquen: Lupin III, Akira i Old Boy entre d'altres.
Josei: És un gènere principalment creat per dones, i per a dones. Tracta els temes des d'un
punt de vista més adult. I pot tocar temes de la vida quotidiana de les dones adultes. És
 menys estilitzat. Alguns exemples són:Nodame Cantabile de Tomoko Ninomiya i Nana d'Ai
Yazawa
Yaoi: Yaoi, és una abreviatura de yama-nashi ochi-nashi imi-nashi (que significa «sense
clímax, sense resolució, sense sentit»). Són aquells mangues que la seva temàtica tracta
l'homosexualitat entre homes.
Shonen-ai: Literalment «amor entre nois». Estil semblant al yaoi però sense ser explícit
sexualment. Utilitzat sovint en les parelles de les subtrames del Shôjo.
Yuri: És aquell manga de temàtica lèsbica.[57] A diferència del yaoi, tot i incloure sovint
relacions sexuals, és molt més censurat i d'històries habitualment ambigües a la frontera
amor/amistat.
Hentai: És el manga de temàtica pornogràfica on les històries tan sols tenen finalitat sexual.
Dirigit majoritàriament a públic masculí, l'estil del dibuix és molt exagerat sobretot en
personatges femenins. Segons l'article 175 del codi penal japonès, es prohibeix la publicació
de material «moralment perjudicial» que, tal com s'interpreta actualment, inclou l'exposició de
genitals, de manera que és freqüent veure una barra cobrint els genitals a les publicacions o
bé que estiguin borrosos. Abans del 1994, la interpretació d'aquesta llei incloïa la prohibició
d'exposar pèl púbic, una norma que s'esquivava dibuixant personatges sense pèl púbic.[47]
Mecha: És aquell manga que tracta de robots gegants. Entre els mecha amb més èxit es
destaquen: Mazinger Z, Evangelion i Tengen Toppa Gurren-Lagann entre d'altres.
Jidaimono: Manga amb temàtica històrica.
Ecchi: Manga humorístic amb contingut eròtic. Un exemple clar d'una escena ecchi seria quan
hi ha una noia en roba interior o despullada i davant un noi paralitzat que li surt sang pel nas.
A diferència de l'hentai, en l'ecchi no hi ha escenes de sexe, tan sols es veuen parts del cos
nues o amb roba interior (les parts baixes molt rarament surten nues) o la silueta dels
personatges. Un exemple seria: Chobits.
Gore: Manga amb un contingut de terror i escenes de sang i fetge.[36][37][40]
Gekiga: Manga caracteritzat per ser molt realista, emocionalment fosc i sovint molt violent. És
un subgènere del seinen, ja que està destinat a adults.[58]

A més a més hi ha l'anomenat "la nouvelle manga", que combina el còmic francobelga amb el manga
japonès.[58]

Mercat internacional
La influència internacional del manga en el còmic mundial ha crescut considerablement en les últimes dues
dècades.[59][60] Diferents artistes coneguts de diferents parts del món dibuixen amb certes característiques
de l'estil manga.

Tradicionalment, el manga s'escriu de dalt a baix i de dreta a esquerra, ja que aquesta és la lectura tradicional
del japonès. Algunes editorials de manga tradueixen els texts mantenint aquest format (Les paraules es
llegeixen com sempre d'esquerra a dreta i de dalt abaix, però la història comença on seria l'última pàgina
d'un llibre occidental, és a dir el llibre es llegeix de dreta a esquerra i dins d'una mateixa vinyeta es llegeix
primer les bafarades de la dreta.) com fa l'editorial Glénat amb la publicació dels tankōbons. D'altres, en
canvi, ho fan amb el format occidental, d'esquerra a dreta, per tal de no confondre els lectors estrangers.
Aquesta pràctica es coneix com a «Volta».

Hi ha certes crítiques per part d'editorials i mangakes japonesos sobre la pràctica volta, ja que per exemple,
si una persona porta una samarreta on hi ha dibuixada la paraula «Hola», aquesta es publicarà com a
«Aloh».[61] L'Akira Toriyama sempre s'ha mostrat com un dels autors més crítics enfront de la volta.
La volta també crea errors en certes imatges, com pot ser un cotxe
on l'accelerador i el fre surten invertits o els botons d'una camisa
estan al costat equivocat.

Amèrica

Estats Units

El mercat del manga es va introduir de forma gradual als Estats

Units a mitjan dècada de 1970; primer va entrar associat amb l'anime
i després independentment.[13][62] No obstant això, l'anime tenia
més popularitat a causa del fàcil accés que li donaven les cadenes
televisives.[13][63][64][65] Un dels primers mangues traduïts a
l'anglès i comercialitzats als Estats Units va ser Hadashi no Gen de
Keiji Nakazawa, una història autobiogràfica dels bombardeigs Sentit de lectura en el manga
atòmics d'Hiroshima. [66][67] La traducció i publicació de mangues original.
va anar en augment entre els anys 80 i 90, incloent-hi Golgo 13 el
1986, Kozure Ōkami (El llop solitari i el seu cadell) de First Comics
l'any 1987 i Kumai, Area 88 i Mai, the Psychic Girl també el 1987 per les companyies VIZ Media i Eclipse
Comics.[68][69] Aviat arribaren més sèries, incloent-hi Akira publicat per Marvel Comics i Appleseed per
Eclipe Comics el 1988, Iczer-1 el 1994[70] i Ippongi Bang el 1995.[71]

En la dècada de 1980 i mitjan dècada de 1990 l'animació japonesa va tenir molta més sortida que el
manga.[65][72][73] Algunes de les sèries més populars van ser Bola de Drac, Neon Genesis Evangelion, i
Pokémon. Això va canviar quan el traductor-empresari Toren Smith fundà el 1986 l'Studio Proteus. Smith i
l'Studio Proteus actuen com a agent i traductor de mangues, inclosos els de Masamune Shirow Apples i
Kosuke Fujishima, per Dark Horse i Eros comix, eliminant la necessitat d'aquests editors de cercar els seus
propis contactes al Japó.[74][75] Al mateix temps, l'editorial japonesa Shogakukan va obrir mercat als Estats
Units amb la seva filial Viz.

El mercat del manga als Estats Units tingué un altre fort augment a
mitjan dècada de 1990, les versions d'anime i manga de Masamune
Shirow's Ghost in the Shell, traduït per Frederik L Schodt i Toren
Smith va ser molt popular entre els fans.[76] Un altre manga amb un
èxit massiu va ser Sailor Moon.[77][78] En 1995-1998, el manga
Sailor Moon s'exportà a més de 23 països, entre ells la Xina, el
Brasil, Mèxic, Austràlia, la major part d'Europa i de Nord-
amèrica.[79] El 1998, Mixx Entreteniment expedit els Estats Units va
treure més mangues com Magic Knight Rayearth de CLAMP.[80] El
Un nen llegint Black Cat a una
1996, Mixx Entreteniment va fundar Tokyopop i el marcat del
llibreria americana.
manga es va expandir considerablement i per totes les edats.[73][81]

En els anys següents, el manga es va anar tornant cada vegada més

popular, i els nous editors entraren en el camp mentre els editors establerts ampliaven els seus catàlegs.[82]
El desembre del 2007, es van arribar a publicar entre 1.300 i 1.400 títols diferents.[83] La premsa americana
començà a discutir sobre el tema, amb articles en el New York Times,[84] la revista Time,[85] el Wall Street
Journal,[86] i la revista Wired.[59]

Mèxic
A Mèxic es van publicar per primera vegada mangues el 1997 i van ser Video Girl Ai i Captain Tsubasa
(aquest últim sota el títol Los Súper Campeones del Fútbol fou redibuixada i publicada amb el sentit de
lectura occidental). Al mateix any fou publicat el manga Magic Knight Rayearth per l'editorial Toukan, que
va fracassar. Aparegué un còmic mexicà d'estètica imitativa al manga anomenat Tetsuko la chica de acero,
editada per Edito Poster.

El 1998 Toukan publicà Ranma ½ en sentit de lectura occidental, a la fi d'eixe any l'editorial Viz publicà
Dragon Ball, que arribà fins a 52 números.

El 1999 Viz anuncià la publicació d'una revista especialitzada anomenada MIXXZine i publicà el primer
còmic en format tankōbon: Video Girl Ai. Es publicà a la revista la sèrie Sailor Moon de manera
desordenada (començant per la sèrie avançada Sailor Moon Super S).

El 2005 hi hagué una explosió de títols publicats.

Durant el 2009 i el 2010 la publicació de noves sèries es detingué sense deixar de publicar els títols
començats abans.[87]

Europa

La influència del manga a la Unió Europea és una mica diferent de l'experiència dels Estats Units. El manga
s'obrí al mercat europeu durant la dècada de 1970, quan Itàlia i França van començar amb l'emissió
d'anime,[88] especialment a França a causa del japonisme que ha patit des de començaments de segle
XIX,[89] i el desenvolupament del còmic franco-belga.[22][90] Per exemple, volums 6 i 7 de Yu Aida de
Gunslinger Cirl, un manga que tracta d'una noia cyborg ballarina que viatja a París per poder fer el vals
Petruixka d'Ígor Stravinski.[91] No obstant això, els lectors de parla francesa de manga no es limiten a una
elit artística, ja que, a mitjan dècada de 1990,[92] el manga demostrà ser molt popular per a un ampli nombre
de lectors, que suposen al voltant d'un terç de les vendes dels còmics a França des de 2004.[92][93][94]
Segons l'Organització de Comerç Exterior del Japó, les vendes de manga només entre França i Alemanya el
2006 van arribar als 150,8 milions d'euros.[88] Els editors europeus de comercialització de manga traduïts al
francès inclouen Glénat, Asuka,[95] Casterman,[96] Kana,[97] i Pika,[98] entre d'altres.[92][99]

Els editors europeus també han traduït mangues a l'alemany,[100][101] l'italià,[102][103] el castellà,[104] el
neerlandès,[105] el català[106] i en altres idiomes. Els editors de manga del Regne Unit van incloure
Orionbooks/Gollancz[107] i Llibres i Titan.[108] Hi ha una sòlida presència d'editors americans en el
màrqueting del Regne Unit, per exemple, la línia de Tanoshimi Random House.[109]

A França la primera revista dedicada a l'anime i el manga (Animeland) va aparèixer el 1991.[110] El 2015 la
meitat de les vendes de manga a Europa es realitzaren a França, convertint-se en el segon gran consumidor
de còmics japonesos del món.[111]

Traduccions al català

El mercat del manga en català va tenir una aparició molt tardana en comparació a altres llengües, però
actualment es troba en auge, ja que el nombre de sèries en català va en augment. El primer a ser traduït va
ser Bola de Drac el 1992[112] seguit de Doraemon el 1994.[113] A entrants de segle, va aparèixer el tercer
manga traduït en català, Shin-Chan i el 2004 va sortir Detectiu Conan.[114]
L'augment de mangues en català va tenir lloc el 2005, quan l'editorial Glénat publicà el manga Inuyasha en
format tankōbon (per primera vegada).[115] Al cap d'uns mesos, veient l'èxit que va tenir, es van començar a
treure molts mangues en català com ara Naruto,[116] Bleach,[117] Cinturó Negre,[118] només en català,
Sakura, la caçadora de cartes,[119] Ikkyu (El primer seinen en català),[120] Kimagure Orange road,[121]
Love Hina,[122] Fushigi Yugi: El joc misteriós (el primer shojo publicat en català),[123] i Musculman,[124]
que a més és el primer cop que es publica en un país no asiàtic.

Des de l'aparició del primer tankōbon publicat per la Glénat fins al març del 2009 s'han venut més de
250.000 exemplars repartits en les sèries dites anteriorment.[125]

La publicació del manga en català ha comportat una forta polèmica per part d'alguns fans, ja que, per una
banda, els mangues que es publiquen en castellà valen 7,5 euros[126] mentre que el mateix còmic en català
tan sols costa 6,5 euros,[117] i perquè el preu ha pujat, ja que abans només valien 5 euros.[125] Per altra
banda, hi ha queixes perquè els mangues en català no es posen a la venda al mateix temps que en castellà i
van sempre uns quants números endarrerits i això suposa que es publiquin mesos més tard.

Pel que fa a les produccions realitzades des de Catalunya, són pràcticament nul·les, tot i que existeix una co-
producció com és Kintí, l'últim ninja català del 2008.[127] Producció del director Èric Antonell, que ha
guanyat, entre altres festivals, el Barcelona Visual Sound 2008 i el Vídeo Jove d'Alella 2009.

Àsia

La companyia Chuang Yi publica manga tant en anglès com en xinès a Singapur; alguns dels títols de
Chuang Yi són importats a Austràlia i Nova Zelanda. El Manganime al món sinoparlant va arribar primer a
Taiwan i Hong Kong, però arran de la reforma econòmica xinesa, la Xina continental ha esdevingut el
principal mercat estranger del còmic japonès, amb més de 500 milions de lectors a finals de la dècada del
2010.[128]

A Corea es pot trobar manga en la majoria de les llibreries. Tanmateix, és comuna la pràctica de llegir
manga per Internet, ja que resulta més econòmic que una versió impresa. Cases editorials com Daiwon i
Seoul Munhwasa publiquen la major part del manga a Corea.

A Tailàndia, abans de 1992-1995, la majoria del manga disponible sortia de forma ràpida, sense llicència i
de baixa qualitat. Recentment han començat a aparèixer traduccions llicenciades, però continuen sent barates
i de baixa qualitat comparades amb altres països. Entre les editorials de manga a Tailàndia es troben
Vibunkij, Siam Inter Comics, Nation Edutainment i Bongkouh.

A Indonèsia, s'ha produït un creixement ràpid en les indústries del manga, fins a convertir-se en un dels
mercats més grans de manga fora del Japó. El manga a Indonèsia és publicat per Elex Mitjana Komputindo,
Acolyte i Gramedia.

Internet

Una de les formes de distribució més popular del manga fora del Japó és a través d'Internet. El més comú és
que un reduït grup de persones digitalitzin la versió original editant els quadres de text i els tradueixin, per
posteriorment distribuir-los lliurement, usualment per mitjans com l'IRC o programes P2P com BitTorrent o
Emule. Aquest procés de traducció es coneix com a scanlation (de l'anglès scan: escanejar; i translation:
traducció). La majoria d'aquests grups es coneixen com a fansubs, i justifiquen les seves accions amb
peticions per tal que les persones no distribueixin els seus arxius i comprin les còpies originals quan els seus
projectes siguin llicenciats.
Influències fora del Japó
La influència del manga fora del Japó és molt destacable en la indústria del còmic original de gairebé tots
els països de l'Extrem Orient i la Indonèsia. Avui el manga també s'ha consolidat en la societat occidental a
causa de l'èxit aconseguit durant les dècades passades, deixant de ser quelcom exclusiu d'un país per
constituir-se en un fenomen comercial i culturalment global, en competència directa amb l'hegemonia
narrativa nord-americana i europea.

Als Estats Units hi ha un bon nombre de dibuixants de còmics que s'inspiren en els mangues. Vernon Grant
va ser un dels primers a ser influenciat per aquest estil des de la fi dels anys 1960.[129] Altres autors
coneguts són Frank Miller amb la seva obra de Ronin (1983-1984),[130] Adam Warren i Toren Smith amb
The Dirty Pair (1988-2002),[131] Ben Dunn amb Ninja High School (1993-present),[132][133] Stan Sakai
amb Usagi Yojimbo (1984-present),[134] i Manga Shi Comics 2000 de Crusade Comics (1997)[135][136] entre
d'altres.

A principis de la dècada del 2000, diverses editorials de manga dels Estats Units començaren a produir el
treball dels artistes americans en virtut de l'àmplia comercialització que oferia el seu mercat.[137] El 2002,
C.I. Entreteniment, anteriorment conegut com a Studio Ironcat i actualment fora del negoci, posà en marxa
una sèrie d'artistes de manga amb un estil que es va anomenar amerimanga.[138] El 2004 es llençà
eigoMANGA amb sèries com Rumble Park i Sakura Pakk. Seven Seas Entertainment va seguir amb aquesta
idea.[139] Al mateix temps, sortí Tokyopop on originalment només es publicaven amerimanga, però avui dia
es publiquen mangues de tot el món.[140][141] Tokyopop actualment és l'editorial de manga publicat
originalment en anglès de tot el món.[142][143][144]

Els artistes de parla francesa també han desenvolupat les seves pròpies versions de manga, com Frédéric
Boilet, un dels personatges més coneguts de la nouvelle manga.[145] Boilet ha treballat tant a França com al
Japó, i en més d'una ocasió ha col·laborat amb mangakes japonesos.[146][147] Un exemple franco-canadenc a
Mont-real, Quebec són els artistes de Grup MUSEBasement, coneguts pel seu estil que neix del còmic
canadenc i del japonès.[148]

A Espanya i la resta d'Europa, actualment s'estan desenvolupant a marxes forçades els «mangakes»
espanyols. De fet, algunes editorials estrangeres estan buscant mangakes espanyols per a la publicació de
mangues en els seus respectius països. Exemples com Sebastià Riera,[149] Desireé Martínez,[150] Studio
Kôsen, i molts altres estan aconseguint a poc a poc posicionar aquest nou manga, anomenat Iberomanga o
Euromanga, que engloba els autors que s'estan donant a conèixer a Europa. A més, existeixen molts artistes
aficionats que són influenciats exclusivament per l'estil del manga. Molts d'aquests artistes s'han tornat molt
populars fent petites publicacions de còmics i manga utilitzant principalment Internet per donar a conèixer
els seus treballs.

Tanmateix, el més important de tot és que gràcies a la irrupció del manga a occident, la població juvenil
d'aquestes regions ha tornat a interessar-se massivament pel còmic com a entreteniment, una cosa que no
succeïa des de la implantació d'altres formes d'oci com la TV.

Premis
La indústria japonesa del manga té un gran nombre de premis patrocinats per la majoria de les editorials, els
premis van destinats al mangaka o grup editorial creador de l'obra guanyadora i les seves regles depenen de
cada premi. Alguns exemples són:

Premi Akatsuka: Per a mangues humorístics.

 Dengeki Comic Grand Prix: Pel millor one-shot.
Premi Kōdansha al millor manga: Abraça tots els estils de manga.
Premi Seiun: Al millor manga de ciència-ficció de l'any.
Premi Shogakukan Manga: Abraça tots els estils de manga
Premi Tezuka: Per al millor manga nou de l'any.
Premi Cultural Tezuka Osamu: Abraça tots els estils de manga.

El Ministeri de Relacions Exteriors japonès també atorga el Premi Internacional de Manga anualment des de
maig de 2007.[151]

Mangues més venuts

Al final de l'any 2008 el manga One Piece, quan va arribar el volum 52, va desbancar Bola de Drac com el
manga més venut de la història del Japó. El 2011, One Piece va tornar a ser el manga més venut del Japó
amb més de 37 milions de còpies, a gran distància del segons més venut Naruto, amb més de 6 milions.[152]

El lector
El lector de manga a l'Estat Espanyol fou sotmès a la pressió social a causa d'una percepció negativa
equivocada de la seua afició a la fi de la primera dècada del segle XXI. S'entenia equivocadament que és una
cosa «infantil, estranya i fins i tot violenta i perillosa» a més que moltes persones pensaven que el contingut
principal era violent i pornogràfic.[153]

El lector es caracteritza per exigir als traductors més respecte per la llengua japonesa que s'aconseguisca la
llegibilitat. Aquesta última és l'exigència del lector d'altres productes.[154] L'exigència dels lectors de manga
és considerada un símptoma d'orientalisme: la necessitat de diferenciar-se respecte de la cultura
llunyana.[155]

Vegeu també
Llista d'artistes manga
Fake (manga)

Referències
1. LENT, John A. «Introduction». A: University of Hawai'i Press. Illustrating Asia: Comics, Humor
Magazines, and Picture Books (en anglès), 2001, p. 3-4. ISBN 0-8248-2471-7.
2. GRAVETT, Paul. Manga: Sixty Years of Japanese Comics (en anglès). Nova York: Harper
Design, 2004, p. 8. ISBN 1-85669-391-0.
3. Go Tchiei. «Characteristics of Japanese Manga (http://www.dnp.co.jp/museum/nmp/nmp_i/arti
cles/manga/manga2.html)», 1998. [Consulta: 5 abril 2008].
4. Kinsella, Sharon 2000. Adult Manga: Culture and Power in Contemporary Japanese Society.
Honolulu: University of Hawai'i Press. ISBN 978-0-8248-2318-4
5. Kern, Adam. 2006. Manga from the Floating World: Comicbook Culture and the Kibyōshi of
Edo Japan Cambridge: Harvard University Press. ISBN 978-0-674-02266-9
6. Ito, Kinko. «A history of manga in the context of Japanese culture and society (http://www.inge
ntaconnect.com/content/bpl/jpcu/2005/00000038/00000003/art00002)» p. 38 (3): 456-475.
Th J l fP l C lt [C lt 5 b il 2008]
Bibliografia
Berndt, Jacqueline. (2001). El fenómeno
manga. «Colección Fontana práctica».
Editorial Martínez Roca. Madrid, España.
ISBN 84-270-2157-7.
Manga manía (Fascículos). (2004). Treinta
y cinco volúmenes. Editorial Europea de
Promoción y Fomento. Barcelona, España.
ISBN 84-920786-0-X.
Bermúdez, Trajano. Mangavisión, guía del
cómic japonés, Editorial Glénat (Biblioteca
del Dr. Vértigo n.º 1).
Moliné, Alfonso. El gran libro de los
manga, Colección Viñetas, Editorial
Glénat. 280 páginas. ISBN 978-84-8449-
279-5
PABLO RODRÍGUEZ, Andrea de «La tragedia
de la rosa y la espada. Elementos
simbólicos de masculinización en la mujer
fálica del Shônen Manga (https://dialnet.uni
rioja.es/descarga/articulo/4544572.pdf)».
Kokoro: Revista para la difusión de la
cultura japonesa, 14, 2014, pàg. 14-22.
Gravett, Paul. Manga: 60 Years of
Japanese Comics. Nueva York: Collins
Design, 2004. ISBN 1-85669-391-0.
IGELMO SÁNCHEZ, Cristina. «La mujer en el
manga». A: I Congreso virtual sobre
Historia de las Mujeres (https://dialnet.uniri
oja.es/descarga/articulo/4098738.pdf).
Jaén: Asociación de Amigos del Archivo
Histórico Diocesano de Jaén, 2009, p. 27-
34.
TAJADA SANZ, Cristina. «Capítulo 28. El
mercado español del manga: estado de la
cuestión». A: La investigación sobre Asia
Pacífica en España. Granada 2006 (http://
www.ugr.es/~feiap/ceiap1/ceiap/ceiap1.pd
f). Granada: Universitat de Granada, 2007,
p. 473-488. ISBN 978-84-338-4589-4.
Schodt, Frederik L. Dreamland Japan:
Writings on Modern Manga. Berkeley,
Calif.: Stone Bridge Press, 1996. ISBN 1-
880656-23-X.
Schodt, Frederik L. Manga! Manga!: The
World of Japanese Comics. Nueva York:
Kodansha International, 1983. ISBN 0-
87011-752-1, ISBN 4-7700-2305-7.
TORRES SIMÓN, Esther «El lector de manga:
¿un lector orientalista? (https://ddd.uab.ca
t/record/40082)». Inter Asia Papers, 7,
2008, pàg. 1-18.
Estudio Phoenix. (2001). Cómo dibujar
manga. Ediciones Martínez Roca. Madrid,
España. ISBN 84-270-2338-3.
Bermúdez, Trajano. Mangavisión, guía del
Cómic japonés. Ed. Glénat: Biblioteca del
Dr. Vértigo nº1. (castellà)
Moliné, Alfons. El Gran libro de los Manga.
Ed. Glénat. (castellà)
Revistes especialitzades mensuals, a
destacar Minami, Shirase, Dokan,
Animedia, Anitype, Jonu Magazine, Mega
Hiro i Yukiko. Diverses editorials. (castellà)

Enllaços externs
Curs de manga i anime a Nipponia (http://www.nipponia.e A Wikimedia Commons (ht
s/cursos-manga.htm) (català) tps://commons.wikimedia.
Tota l'actualitat del manga i l'anime (http://www.misiontoky org/wiki/P%C3%A0gina_p
o.com) (castellà) rincipal?uselang=ca) hi ha
contingut multimèdia
Associació de manga i cultura japonesa de la UDG (http:// relatiu a: Manga
www.aulamanga.org) (català)
OtakUAB, club de manga de la UAB (http://www.otakuab.com) (català)
Club Manga Igualada, el més antic de Catalunya (http://www.clubmanga.cat) (català)
Diccionari del Manga (http://www.termcat.cat/docs/PDF/TerminologiaManga.pdf) del
TERMCAT PDF

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Manga&oldid=24283091»
La pàgina va ser modificada per darrera vegada el 27 jul 2020 a les 03:15.

El text està disponible sota la Llicència de Creative Commons Reconeixement i Compartir-Igual; es poden aplicar
termes addicionals. Vegeu les Condicions d'ús. Wikipedia® (Viquipèdia™) és una marca registrada de Wikimedia
Foundation, Inc.