20266.

Art del Renaixement

Tercer Treball Individual
Albert Valado Pujol
Comentari de text:
Alfredo Vera Botí, “Il ben passato e la presente noia. Notas para un centenario: Andrea
Palladio (1508-1580)”, Murgetana, 119 (2008), pp. 37-54.

1)
-Context històric:
A inicis del s. XVI, Padua, què és el territori que centra l’atenció de l’article en un principi, és
una petita ciutat al nord d’Itàlia, una zona de frontera, una terra oprimida que ha passat de ser
un feude del Sacre Imperi Romà Germànic a formar part de la Serenissima República de
Venècia, en un intent d’aquesta d’extereure el màxim benefici i estabilitzar els territoris de la
terraferma1. És un moment clar de crisi per una Venècia que veu com les seves colònies
orientals cauen lentament sota el control dels turcs otomans. ç
El pensament predominant no era el neoplatonisme triomfant de Florència sinò les teories
aristotèliques, basades en l’assaig i l’experimentació. El Renaixement no havia penetrat
encara amb força en aquesta petita ciutat agrícola, la principal font d’ingressos de la qual
eren els peregrins que visitaven les relíquies de Sant Antoni. Tan sols alguns pocs edificis
seguien algunes de les pautes del Renaixement com la villa Cornaro o altres proves de
l’arquitecte Giovanni Maria Falconetto, qui introdueix la loggia florentina a la regió2.

-Andrea Palladio:
Andrea di Pietro della Gondola neix en el si d’una família humil de Pàdua, cap a finals de
1508. Als 16 entra a treballar al taller de Bartolomeo Cavazza da Sossano, que abandonarà en
emigrar a Vicenza per continuar la seva formació en el taller de Giovanni Giacomo da
Porlezza. Després d’una llarga etapa formativa de 10 anys, és anomenat oficial de dit taller.
El 1538, es contractat per l’humanista Giangiorgio Trissino per modificar la seva villa, prop
de Vicenza, a Cricoli, on el jove Andrea ja comença a demostrar el seu talent amb un edifici
ja simètric que inclou la loggia, similar a la de Falconetto. Trissino pren a Andrea sota la
seva tutela i és qui li donarà el nom de Palladio, en record del tratadista romà del s. IV, autor
del De Rustica, una obra en 14 capítols, el primer dels quals explica les característiques de les
residències rurals romanes. Palladio anirà incorporant característiques de l’arquitectura
1
Vera Botí, A. “Il ben passato e la presente noia. Notas para un centenario: Andrea Palladio (1508-
1580)”, Murgetana, 119 (2008), p.38.
2
Op. cit. p.39
clàssica d’aquest i altres autors com com Columela, Varró, Cató el Vell o Plini el Jove.
Trissino també serà l’encarregat de portar a Palladio per primera vegada a Roma, el 1541,
tornant el 1545-1546, i on estudia les fonts de primera mà a través dels dibuixos que realitza
de les runes imperials3.

- L’arquitectura palladiana: la Villa.

És a través d’aquest lenta formació com Palladio va configurant la seva tipologia per
excelència: la villa. Des de la Villa Gondi (1540) a la Villa Capra (1569), un dels motius que
utilitzarà invariablement és la loggia, l’espai porticat. Anirà afegint altres motius del
llenguatge del clàssic com el salone a quattro colonne, el salone a crociera, el salone pasante,
les pronaos, les finestres a la manera de les termes i l’ordre jònic, asociat sempre a la loggia.
Aquestes apareixen rematades per frontons triangulars, que ens recorden als dels temples
clàssics, en el que considerava una sacralització de la vida al camp, com un santuari rural,
similar als que citaven els poetes bucòlics i pastorils. Aquesta sacralització queda accentuada
en la reduplicació del frontó, colocant un damunt l’altre, de forma reiterativa. El frontó
triangular és el símbol de l’accés reverenciat i pren tot el protagonisme, davant d’altres parts
que que careixen d’aquest significat, com les finestres, que utilitzen frontons corbs, més
senzills.
L’obra de Palladio funciona per iuxtaposició d’elements que mantenen la seva autonomia, de
forma evident a través de la presència d’elements de sutura4.

Les vil·les són grans conjunts agrícoles dedicats a l’explotació del camp. Consten d’un edifici
principal, simètric, al centre del qual es troba el corpo padronale, la residència d’estiu del
propietari, als costats del qual es troben les barchese, els serveis complementaris de
magatzems, graners, quadres, etc…. Al front trobam un pati ajardinat amb estancs (peschiere)
i, més enllà la zona agrícola.
El cos residencial consta d’unes poques estances al voltant d’un gran saló central i les escales
de comunicació entre els dos pisos principals5.

Per les seves construccions Palladio utilitza els materials i les tècniques locals. Empra per a
les vil·les el fang de les argiles sedimentàries de la regió, amb estucs i revocats de cal. En uns

3
Op. cit., p. 41
4
Op. cit. , p. 45
5
Op. cit. , p. 48
pocs casos, recorr a la pedra importada d’Ístria, en concret pels edificis públics i les façanes
de les esglèsies6.

-Els promotors:
A més de Giangiorgio Trissino, cal citar a Daniele Barbaro, el Patriarca d’Aquileia, per qui
realitza la Villa doble de Maser (1557-58) i els dibuixos pels gravats de la traducció
comentada de Vitrubi, titulada I Dieci Libri dell’Architettura tradutti et comentati (1556). A
través de la família Barbari entra en contacte amb els Foscari, pels quals realitza la Villa
Malcontenta (1559-60) i la seva primera intervenció a Venècia, la reforma del convent de la
Carità (1560-62). És a partir d’aquesta obra quan realitza els seus principals encàrrecs a la
ciutat, projectes per esglèsies i dissenys pel Ponte di Rialto i el Palazzo Ducale, encara que
molts d’ells no s’arriben a realitzar mai7.

-Villa Rotonda:
Promoguda pel bisbe Almerico Capra, la Villa Capra o Villa Rotonda, va sorgir amb una
finalitat diferent, la d’un lloc festiu i de reunió, desvinculada de les feines agrícoles. En no
necessitar espais de servei, suprimeix les barchese, reforçant l’efecte simètric que ja havia
assatjat a edificacions anteriors. No és una arquitectura funcional, sinò un joc intelectual, un
divertiment, a la manera del que Bramante havia realitzat amb el San Pietro in Montorio però
amb una altre intenció. No hi ha diferenciació a les quatre façanes externes, tot i que a
l’interior sí que presenta diferents orientacions.

2)
El text d’Ackerman escollit per a la síntesi8 presenta una sèrie de divergències respecte el text
de Vera Botí.
En primer lloc, recalca com el que succeeix al primer taller on Palladio entra a formar part és
la ruptura del contrat i com Palladio fuig a Vicenza9. També seria diferent l’origen del nom
Palladio, amb el que l’humanista Trissino hauria pretés evocar la saviesa de Pallas Atenea i
que hauria emprat en el seu poema èpic Italia Liberata dai Goti, dedicat a Carles V10. La

6
Op. cit., p. 51
7
Op. cit., p. 46.
8
Ackerman, J. S. [trad. Beramendi, J. G.], Palladio. 1980. Madrid: Xarait.
9
Op. cit., p. 5.
10
Op. cit., p. 6.
formació de Palladio, en aquest sentit, hauria estat més encaminada cap a l’arquitectura,
l’enginyeria, la topografia i la ciència militar, els afers pràctics, allunyats d’una educació
clàssica, més completa, a l’estil albertià.
A Pàdua, Ackermann recalca la importància de que conegués a Alvise Cornaro y a
Falconetto. Cornaro va escriure un tractat d’arquitectura que va causar una gran impressió a
Palladio. Era sorprenentment antirromà i pràctic, antitètic de l’humanisme de Trissino. Dos
fets proven la seva influència damunt l’arquitecte: l’inclussió del frontó triangular dins els
trets de la façana domèstica i les seves distinicions en tamany, coberta i proporcions entre la
sala principal y les stanze laterals.
Una altre influència, que el text de Vera no menciona, és la del teòric bolonyés Sebastiano
Serlio, en concret dels seus llibres d’arquitectura (tot i que no és descarta la possibilitat de
que es conegeussin en persona) i, especialment pel que fa a la importància de les imatges,
dels gravats per damunt de la paraula, fet que el propi Palladio recollirà a les seves pròpies
obres11.

En qualsevol cas, ambdós textos coincideixen que el fet catalitzador de la maduresa

arquitectònica de Palladio és el viatge a Roma en companyia de Trissino el 1541. Després del
seu darrer viatge en 1554, publica L’antichità di Roma, la primera “guia de butxaca” de les
antiguitats romanes, enumerant-ne monuments conservats i desapareguts. Una altra obra
escrita per Palladio són els Quattro Libri dell’Architettura, publicat el 1570 a Venècia. No és
una obra humanista sinò eminentment pràctica, amb un llenguatge econòmic i enèrgic, més
que erudit. Dividit en fonaments de l’arquitectura i els ordres; disseny domèstic; disseny
públic i urbà; temples, és una obra dirigida a l’arquitecte practicant i no a l’humanista
interessat en la teoria12.

Cal constatar també la relació de Palladio amb altres arquitectes del seu temps, especialment
amb aquells que com ell havien estudiat amb cura i detall les restes de l’Antiguitat, com
Bramante i Rafael. Com Serlio, Palladio inclou el San Pietro in Montorio de Bramante entre
els temples antics, no perque sigui una bona còpia, sinò perque és una obra d’una importància
i qualitat equivalents. Les fòrmules de Bramante per a la façana de les cases-palau també
seran fonamentals en l’evolució de Palladio. Com en el cas mateix de Bramante, la tradició
de la Itàlia central no va influir per res en les vil·les palladianes. Un altre personatge influent

11
Op. cit., p. 9.
12
Op. cit., p.10-13.
en els dissenys de Palladio va ser Giulio Romano, l’ajudant de Rafael, que es traslladà a
Màntua en 1523.
Aquestes grans figures de principis del segle XVI varen empènyer Palladio primer en una
direcció i després en l’altre. LA seva etapa entre 1538 i 1549 és una de les més erràtiques del
Renaixement, però també d’una ràpida maduresa, doncs els projectes de 1549, el Palazzo
Chiericati i les vil·les Thiene i Rotonda són dissenys completament seus i novedosos. A
través del coneixement d’altres, s’havia trobat a ell mateix13.

A pesar de que el text de Vera Botí reitera una sèrie d’elements que configuren la vil·la
palladiana, Ackermann la defensa com la tipologia més experimental de Palladio on en molts
pocs casos repeteix una planta, un motiu o un volum i que com a molt, introduia variacions
en dos o tres projectes abans de passar al següent cas. En conseqüència, afirma, no hi ha una
vil·la palladiana “típica”14. En Palladio coincideixen l’habilitat per dissenyar estructures
funcionals i utilitàries, carents de tradició en l’arquitectura anterior, al mateix temps que les
revesteix de l’herència clàssica, pròpia dels comitents, que dignifica l’edifici, tot i que les
tècniques que utilitzi siguin les locals i els materials, els més econòmics15.
Cal tenir en compte també la diferència de pensament, co concepció de l’edifici que tenien els
toscans i la que tenien els venecians. La tradició toscana projecta l’edifici a base de cossos
separats, diferenciats. En canvi, un venecià com Palladio té en compte les continuitats
espacials, com un gran organisme compacte, amb un punt de vista quasi urbanístic. En
paraules del mateix Palladio, “una casa no és res més que una petita ciutat”16. Els centres
agrícoles que constitueixen les vil·les resulten més econòmics i naturals si es reuneixen les
seves funcions en un mateix espai. No és tan sols una simple iuxtaposició d’elements, sinò
que existeix una jerarquia, on les parts nobles i belles queden a la vista, mentre que les
innobles però esencials, són ocultades. Aquest procés resulta especialment adequat pel
període de crisi que Venècia patia; la primera exigència era una vivenda habitable per l’amo,
la resta anava en funció del que hom es podia permetre, en forma de lògies i torres17.

Un altre punt on Ackerman coincideix amb el nostre text és el fet com Palladio, tot i què no
és el primer en utilitzar-lo (aquest honor correspondria a Giuliano da Sangallo a la Villa

13
Op. cit.,p.15.
14
Op. cit., p.19.
15
Op, cit., p. 38.
16
Op. cit., p. 25.
17
Op. cit., p. 42.
Mèdici), sí que és qui utilitza el remat de frontó triangular a les seves vil·les de forma
reiterada, com una marca distintiva de la seva obra i qui el convertirà en un leitmotiv de
l’arquitectura post-renaixentista.

Sobre la Villa Rotonda, Ackerman afegeix, a més de la funció festiva, la de contemplació del
panorama, d’una vista ordenada en patrons campestres, per la seva situació a un terreny
elevat, com si fos un actor damunt un podi. Aquest model seria experimentat amb variacions
a Villa Trissino a Meledo, l’únic altre lloc on Palladio escolleix el cim d’un turó per
edificar18.

La villa palladiana ha esedevingut un dels models més imitats i amb més èxit de tota la
Història de l’Art. Palladio, des d’un primer moment va ser apreciat en el Nord protestant, el
qual va acabar essent la cultura dominant a Europa a través de l’estat absolutista i la revolució
científica. Pot ser va ser pel seu caràcter cerebral i abstracte o per l’àmplia divulgació dels
seus Quatre Llibres, plagats d’imatges i dissenys. Culturalment, no es pot menysprear les
similituds entre els cavallers rurals del Vènet, els squires britànics i els grans terratinents de
les plantacions nord-americanes. La villa palladiana, un model que s’ajustava perfectament a
aquest tipus d’economia agrària, va esdevenir el model predilecte en condicions econòmiques
i socials similars.

Bibliografia
-VERA BOTÍ, A. “Il ben passato e la presente noia. Notas para un centenario: Andrea
Palladio (1508-1580)”, Murgetana, 119 (2008).
-ACKERMAN, J. S. [trad. Beramendi, J. G.], Palladio. Madrid: Xarait (1980).

18
Op. cit, p. 53.