Foc a la piscina mediterrània

Per Joan Buades

El Paradís Mediterrani està a les portes del seu ocàs. Amb sort, cap al 2050, podrà celebrar
el seu Segle d’Or enmig de severes restriccions de salut per a residents i turistes. Deixarà
de ser la primera piscina del món: ara acull un de cada quatre turistes internacionals. No
estarà sol: també passaran a millor vida el Carib, l’Índic o bona part del Pacífic, els
principals centres de turisme balneari mundial. És possible que sigui substituït per nous
Paradisos allí on el caos climàtic torni més amables les temperatures: qui sap si el nord de
Sibèria o del Canadà, per exemple, es posaran de moda.

Els indicis que anem cap a una situació catastròfica no fan més que acumular-se enmig de
la indiferència de la indústria i dels grans poders polítics de la Conca i de fora així com d’un
massís silenci mediàtic. Hi ha molts interessos en joc, òbviament. El turisme és la primera
indústria legal del món, genera un de cada 10 llocs de feina, copa un de cada 20 dòlars
d’inversió. La seva simbiosi amb l’economia criminal o, si més no, submergida, fa que jugui
un paper essencial en el rentat de diner negre a escala global, que acaba traduint-se en
hotels, blocs d’apartaments, marines, golfs o casinos. De fet, la indústria del turisme és un
sector d’avantguarda del capitalisme internacional per la seva bona imatge de marca, la
seva extrema ductilitat a l’hora d’operar en “mercats” ben diversos de la mà de socis
poderosíssims, i pel seu èxit a restar sota radar pel que fa a poder sostreure’s a qualsevol
supervisió democràtica, social o ambiental. L’omertà turística, com la de la Màfia històrica
calabresa o siciliana, no existeix oficialment però explica com res altre qui mana de veritat a
les ribes més riques de la Mediterrània. Callar i esprémer els beneficis fins a l’última gota és
la consigna obeïda fèrriament pels poquíssims que en fan l’agost.

Els senyals d’alerta màxima són inequívocs en el plànol purament científic. No hi ha dubte
que la Mediterrània és un autèntic punt calent del caos climàtic general: si les temperatures
mitjanes s’han apujat d’1ºC des del principi de la industrialització, al Mare Nostrum ho han
fet d’1,4ºC, és a dir, un 40% més intensament. S’espera que a mitjan segle actual la pujada
superi de llarg els 3ºC i acabi el 2100 per sobre dels 5ºC. Això és moltíssim tenint en
compte que en el darrer milió d’anys el clima ha sofert variacions d’entre 4 i 7ºC només. Les
aigües de bany també tendiran a escalfar-se. De fet, ja ho han fet de 2,5ºC en la darrera
dècada a costes com la tarragonina a Catalunya. La calorada que ja patim i que anirà
intensificant-se, vindrà acompanyada de la pujada del nivell del mar de prop d’un metre.
Traduït: bona part de les platges que han fet de mines turístiques així com molts aeroports
(situats sovint en maresmes properes) tenen els anys comptats per simple inundació. Les
costes catalanes, andaluses, adriàtiques, gregues, turques o magribines tendiran a quedar
sota l’aigua. De fet, cada cop n’hi ha més que han de ser “regenerades” artificialment any
rere any per pèrdua de sorra i retrocés de la línia de costa. Tercerament, la sequera
esdevindrà un factor crucial en l’estabilitat de les societats riberenques: a la costa
magribina, catalana, grega o turca, la reducció d’aigua disponible en ple estiu podria
suposar el 50% en poques dècades. A grans trets, la Mediterrània s’està saharitzant mentre
que bona part del centre i el nord d’Europa veu com les seves temperatures es
“mediterranitzen”. El Banc Mundial ha parlat que Londres tindrà temperatures portugueses,
Berlín espanyoles, Roma, xipriotes i Barcelona, rifenyes. Una bona pregunta per a les
societats amfitriones que malviuen del turisme a la Mediterrània és: té sentit sacrificar al
creixement del turisme litoral tota possibilitat d’economies alternatives enmig d’una
hecatombe que farà que els principals mercats emissors nòrdics tinguin a casa o més prop
platges i un sol insòlitament amable?

Però la Mediterrània no sols està sent un dels principals punts calents d’afectació passiva
del caos climàtic. Fins ara, el sector turístic ha aconseguit quedar exempt de cap objectiu de
reducció de gasos hivernacle tant al Protocol de Kyoto de 1997 com als Acords de París de
2015, amb el pretext que representarien un màxim del 3% de les emissions globals. Res
més lluny de la realitat: en un càlcul conservador, el conjunt de les emissions turístiques
suposen un mínim del 8% i, si hi comptéssim l’anomenat “efecte radiatiu” complet (que va
més enllà de calcular la simple crema de fuel), podria atènyer el 14% del total. És a dir, que
el turisme és un agent major, un catalitzador fonamental del caos climàtic en marxa. La
principal responsabilitat la té l’impacte que deriva del recurs al transport aeri, que representa
al voltant del 80% de la factura climàtica del sector. Malgrat la retòrica sostenibilista, el
turisme creix bàsicament acoblat a la multiplicació dels vols low cost. Entre el 1995 i el
2015, els i les visitants a la UE per via aèria han augmentat d’un 44 a un 57%. A la
Mediterrània superen els dos terços. En casos extrems, com a Barcelona capital, gairebé el
96% de la factura climàtica dels 33 milions de turistes és responsabilitat de l’opció aèria.
Naturalment, l’impacte deu ser similar als arxipèlags (Balears, les illes gregues, Malta,
Xipre,...) així com a les costes del Magrib i del Llevant. Aquest és el segon límit a l’expansió
del turisme a la Mediterrània: en la mesura que la urgència climàtica s’imposi, haurà de
penalitzar-se fortament el transport aeri. O l’una o l’altre. En el segon cas, que és el que
estem tolerant, la Mediterrània bullirà molt més que la mitjana global amb les conseqüències
catastròfiques corresponents, incloent-hi derivades socials i migratòries majors.

El segle d’Or del turisme mediterrani agonitza per col·lapse climàtic. Si el 1950 hi vivien 250
milions de persones, el 2050 bé podrien ser el triple, la major part vivint al litoral i buscant el
mannà turístic que, molt majoritàriament, arribaria en avió. L’absoluta inacció i inconsciència
d’autoritats i molt activisme social al Nord, al Sud i al Llevant en matèria de resiliència
climàtica ha de ser capgirada amb urgència si volem que no es faci realitat l’impensable.

Per saber-ne més:

Buades, J. (2012), “La Mediterrània en el microones de carboni: alerta climàtica màxima, més
desigualtat, la fi del turisme litoral. Una visió de conjunt sobre els riscos globals a la Mediterrània
durant el segle XXI” [Descarregable a Albasud.org: http://www.albasud.org/publ/docs/50.ca.pdf]

Manfred Lenzen et al, The carbon footprint of global tourism, Nature Climate Change (2018). DOI:
10.1038/s41558-018-0141-x

Rico, Anna & Martínez-Blanco, Julia & Montlleó, Marc & Rodríguez, Gustavo & Tavares, Nuno &
Arias, Albert & Oliver-Solà, Jordi. (2019). Carbon footprint of tourism in Barcelona. Tourism
Management. 70. 491-504. 10.1016/j.tourman.2018.09.012.