Eivissa- Etnografia i cultura popular

Eivissa- Etnografia i cultura popular L’etnografia i la cultura popular d’Eivissa ve conformada per dos paràmetres principals. D’una
banda les característiques geogràfiques i orogràfiques específiques de l’illa, prou substancials com per determinar una adaptació
humana concreta i diferent de la resta de les Balears. D’altra banda, i a pesar de la seua proximitat entre si, unes diferències
historicoculturals prou significatives com per conformar i consolidar aquestos trets específics, que comportaren també unes pautes
importants a seguir pels pobladors d’Eivissa. Estratègies adaptatives El pagès eivissenc s’ha hagut d’anar especialitzant per poder
subsistir. Pel que fa a la seua defensa, s’hi ha hagut de dedicar seriosament fins a l’època contemporània, sobretot a causa de les
incursions procedents del continent africà; a vegades ha pres l’ofensiva —corsarisme— a la recerca de béns i esclaus per treballar la
terra. Cal recordar en aquest sentit els comentaris de Miquel Caietà Soler explicant que la necessitat de vigilar i guardar la costa
retreia la població masculina d’atendre el camp, fet que explicava el seu endarreriment. Quant a l’alimentació, havien de produir un
poc de tot, sense poder destinar grans extensions al cultiu d’un sol producte. Això determina en gran manera no només el paisatge
agrari, sinó també la manera de vida que genera aquest tipus d’agricultura de subsistència, que és un dels punts de partida de la
cultura popular de l’illa d’Eivissa, entenent amb aquest terme tots aquells costums, tradicions, mites, creences i religiositat, parentiu,
relacions socials, dret foral, música, danses i altres trets específics dels seus pobladors. Una de les constants que es repeteixen al
llarg del temps és la dispersió de les cases a l’àmbit rural, ja des d’època púnica, tal i com assenyalen Matilde Font i Miquel Tarradell
a Eivissa cartaginesa quan parlen de l’extraordinària perdurabilitat de l’hàbitat rural dispers. Això, unit a un tipus de producció familiar,
configura un sistema d’explotació de la terra destinat a l’autoabastament del grup familiar que habita la casa pairal, que es
complementava amb activitats secundàries i complementàries i diverses artesanies de caràcter domèstic. L’organització i la
distribució de les diferents tasques productives havien d’estar enfocades cap a la subsistència de tot el grup que habitava la casa.
Tots col·laboraven en la producció, cada un segons les seues possibilitats, de manera que es donava una distribució de les tasques
atenent els paràmetres d’edat i sexe. La base de l’explotació era la família que havia de produir un excedent, encara que fos reduït,
per tal de poder obtenir, a través de l’intercanvi de productes o bé a través de l’escassa circulació monetària que existia, tot allò que
necessitaven i no podien produir ells mateixos: robes, eines, mobles, etc. Més encara si es donava el cas que el pagès no era
propietari i treballava les terres com a majoral o bé com a arrendatari, ja que en aquestos casos havien d’entregar una part de les
seues collites i de la producció al propietari. També s’havia de preveure una part per a possibles reparacions o millores de la finca i
per al manteniment de la casa, així com per a les diferents celebracions familiars i socials que es poguessin escaure. Així, es troba a
Eivissa un paisatge rural caracteritzat per unes explotacions no gaire grans amb tot tipus de cultiu, tant de reguiu com de secà,
complementats per la ramaderia: cabres i ovelles, porcs, alguna vaca, conills i aviram. Tot això sense oblidar la pesca, la caça i,
sobretot, l’explotació dels recursos forestals. Pel que fa a la producció agrària, cal dir que el 95% de les terres estaven destinades a
cultius de secà, amb una associació d’arbres i herbacis, necessària per les exigències de l’autoabastament. Els cereals eren el cultiu
predominant, sobretot l’ordi i el blat, que en els anys de rotació de cultiu eren substituïts per llegums (faves o pèsols). I, entre els
arbres, destaquen per la seua importància el garrover i l’ametller i, després, la figuera, l’olivera i els albercoquers (aquestos últims,
font d’un notable volum d’exportació cap als països nòrdics). També cal apuntar la vinya per a la producció de vi. El reguiu era
important sobretot a les feixes del pla de Vila i als horts de Sant Antoni i de Santa Eulària. Cal no oblidar els tancons i hortets que
s’arreglaven al costat de cada casa, destinats a fruiters i tot tipus d’hortalisses, regades amb l’aigua de cisterna o aljub. La ramaderia
oferia força de treball, adobs i tota una sèrie de productes necessaris per al consum humà: carn, ous i llet i derivats, llana i pells.
Deixant de banda els animals de preu (cavalls, mules i ases), necessaris per als treballs agrícoles i els transports, el porc era l’animal
que més avantatges oferia: estabulat a la vora de la casa ocasionava poques despeses i poca feina, i se n’aprofitava gairebé tot, era
una part important en la dieta alimentària eivissenca. També es poden destacar els ramats d’ovelles i cabres, que pasturaven els
camps en guaret, i conills i aviram que complementaven de manera periòdica la dieta alimentària amb carn i ous. La pesca era una
activitat primordial, tant a la ciutat d’Eivissa com arreu de l’illa, especialment per als qui vivien prop de la costa. Les petites
embarcacions (llaüts i bots) eren guardades en sec a les casetes varador que encara hi ha a la majoria de cales. Les activitats
complementàries significaven un reforç necessari dins de l’economia domèstica i es portaven a terme una vegada ateses les tasques
principals del camp i dels animals. Les més importants eren l’extracció de sal i la pesca, la recol·lecció i aprofitament dels recursos
forestals (fusta, llenya, carbó, quitrà i teia, calç, herbes aromàtiques i medicinals i altres), la caça i les diferents artesanies
domèstiques transmeses de generació en generació: cosir, brodar, filar, teixir, encordar cadires, fer espardenyes o instruments
musicals i d’altres. L’organització i distribució social i familiar de les tasques quotidianes d’una casa pagesa solia respondre a un
mateix patró. El cap de família ajudat dels fills, principalment de l’hereu, s’ocupava del conreu de la finca. La mare i les altres dones
www.eeif.es - Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera 2017 © Consell d'Eivissa - Av. d'Espanya 49 . 07800 Eivissa - Illes Balears (Espanya)
de la família s’ocupaven de la cuina, del corral, del tancó o hortet i de la criança i l’educació dels infants. La feina es començava ben
de matí i durant les hores de sol fort, sobretot a l’estiu, se solia descansar, o fer altres activitats més a repaire; a la tarda s’hi tornava
fins al sol post. Ateses les tasques principals, fins a l’hora d’anar a jeure hi havia tot un seguit de feines que es portaven a terme i que
responien a aquest model d’autoabastament de les cases pageses eivissenques. Els homes havien de fer o reparar eines, obres a la
casa, corrals, margenades, i les feines pròpies del camp. Les dones havien de fer la roba que la família necessitava, filaven llana,
teixien, cosien, cobrien les soles d’espardenyes que feien els homes, brodaven i altres coses. Les feines, reparacions i obres
importants es feien en col·laboració amb altres familiars o vesins, tant si tenien caràcter extraordinari, com si eren tasques inscrites
dins el calendari agrícola i que, a la vegada, suposaven una reunió festiva o una xacota, com per exemple una desfeta de dacsa, una
esclovada d’ametlles, una matança, una fonyada de raïm o una trullada. Les persones que anaven a una casa per col·laborar eren
compensades i complimentades amb part del producte elaborat —oli en una trullada, vi en una fonyada de raïm, sobrassada i
botifarra en una matança—, a més de ser convidats a l’àpat que es feia aquell dia a la casa. D’altra banda, les feines comunitàries o
parroquials també es portaven a terme en col·laboració amb els diferents vesins, com emblanquinar l’església —per a això hi havia
els obrers parroquials, que per torns es feien càrrec de les necessitats del temple—, o reparar una margenada o un camí vesinal.
També en comú es feien els forns de calç, on s’havien de coure les pedres calcàries més de 45 hores seguides i, per tant, s’havien
de fer torns per vigilar el foc i anar afegint-hi llenya; així mateix es feien col·lectivament els forns de pega o les sitges de carbó. En
totes aquestes activitats jugava un paper important la cooperació entre diferents grups productius. Eren feines que requerien un
esforç suplementari, però també tenien un component lúdic produït, sens dubte, per la reunió de diferents grups o famílies; era el
moment oportú per enfortir les relacions socials, de parentiu i, fins i tot, una avinentesa per tal que les al·lotes i els joves fadrins es
poguessin conèixer i així donar peu a l’inici dels festejos. Tipus de residència i hàbitat Al camp eivissenc tradicionalment s’ha donat
de manera preeminent la patrilocalitat o residència a la casa dels pares del nuvi, especialment si és l’hereu i successor. Podia
esdevenir-se que si l’hereva era la núvia i ell no, el nou matrimoni anàs a viure a casa de la família d’ella, de manera que es donava
així, a vegades, la residència matrilocal, fet menys freqüent a causa que a l’elecció de l’hereu se solia preferir, sense ser però
determinant, el primer fill mascle. I més sovent podia passar que haguessin de recórrer a la neolocalitat, si cap dels dos eren hereus
de la finca. En aquest cas, havien de buscar una casa nova per a ells, construir-la al tros de terra que corresponia a la seua herència
llegítima o buscar una finca on poguessin treballar com a majorals. En qualsevol cas, la casa pagesa eivissenca o casament es
caracteritzava per la seua dimensió familiar, entenent com a tal un espai que s’adaptava en cada moment a les necessitats del grup
que l’habitava. Tenia un domini públic, com és el porxet i el porxo, que recorda en certa manera l’atrium romà, on sovent se
celebraven xacotes, festes familiars, velatoris i també el conegut festeig pagès; un domini familiar, la cuina, lloc on se solia menjar i
treballar i, a l’hivern, s’hi celebrava el festeig pagès, i un domini molt més restringit i reservat que són les diferents cases de dormir. A
més a més, hi ha uns altres elements característics que responen a la seua funcionalitat agrícola i ramadera com són el graner, els
corrals, el trull, el magatzem, el pou o la cisterna i, al costat de la casa, el tancó o hortet, el safareig, les sèquies i les regadores i, més
separat encara, algun aljub i l’era per batre el cereal. Les cases més antigues, sobretot les que es trobaven allunyades de l’església,
a vegades tenien una torre de defensa, que podia ser exempta o bé com un afegit més de la casa, element sovent imprescindible a
causa de la inseguretat que durant segles patí la gent de l’illa. Tecnologia La tecnologia agrària i dels diferents oficis i artesanies
domèstiques es caracteritzava per la senzillesa, l’evolució lenta al llarg del temps i per estar realitzada amb els materials que
l’eivissenc tenia al seu abast. El pagès coneixia i dominava el seu entorn natural i feia un aprofitament savi dels recursos. Les eines
del camp no diferien gaire del que es pot trobar a altres societats camperoles. S’han de destacar els diferents tipus d’arades
—començant per l’arada romana, la de pales, la d’orellots i, finalment la de rodes, precedent del modern tractor—, les aixades i els
aixadons, els guarniments per als animals de preu —tant per treballar la terra com per al transport—, les destrals, les serres, els
podets i altres. Cada una de les tasques complementàries requeria uns estris específics. Les eines, si eren senzilles, se les feien ells
mateixos; si requerien alguna complicació les podien encarregar a algun ferrer o fuster d’ofici. Un exemple de la rudesa de les eines
podria ser l’endreçada de fer espardenyes: fetes de fusta, cepell, i senzillament d’os com són el trinxador i l’allisador. Els oficis més
especialitzats, que ja requerien una professionalització —terrissaire, mestre d’aixa, calafat, llauner, ferrer, sabater, fuster, carreter,
etc.—, disposaven d’un conjunt d’eines més diverses i específiques per poder realitzar el millor possible tot el procés de l’obra. En
aquest sentit, cal dir que hi va haver un impuls important per a la modernització i foment de la producció, tant al camp com a la ciutat,
al final del segle XVIII, arran sobretot del Pla de Millora impulsat principalment per l’il·lustrat Miquel Caietà Soler, així com per
diverses personalitats que anaren passant per l’illa d’Eivissa. La pràctica, però, no va acompanyar del tot les idees teòriques dels
il·lustrats. Entre el final del segle XIX i el principi del XX, Eivissa s’obrí més al comerç exterior i es produïren nous intents
industrialitzadors, que milloraren una mica el panorama econòmic d’Eivissa, però sovent topaven amb els inconvenients derivats de la
insularitat. En tot cas, el camp seguia com sempre, més endarrerit que la ciutat. Per aquesta raó, l’escriptor Marià Villangómez parla
de la triple insularitat que patia el pagès eivissenc: la primera, causada per la dispersió del poblament rural; la segona, per la
www.eeif.es - Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera 2017 © Consell d'Eivissa - Av. d'Espanya 49 . 07800 Eivissa - Illes Balears (Espanya)
separació evident entre camp i ciutat, i la tercera, pel fet de ser una illa. Calendari anual Les tasques agrícoles determinaven el ritme
de totes les activitats. L’hort era una ocupació contínua per a les dones. Els homes havien de sembrar, regar, cavar, segar, batre a
l’era; i a l’estiu, podien anar a l’extracció de la sal. Sempre es trobava temps per a la pesca i també per a la caça. Al camp, a més de
les tasques que requeria el cultiu de secà, s’havien de collir ametlles, garroves, albercocs, figues, raïm i altres fruites; al
començament de la tardor es fonyava el vi, més tard es feia la trullada i després les matances. Tot això s’anava alternant amb les
tasques d’explotació forestal: fusta, llenya, forns de calç, forns de pega i sitges de carbó. Quan les ocupacions agrícoles ho permetien
s’havia d’emblanquinar la casa (una vegada a l’any per fora i dues per dins), s’havien d’arreglar els terrats reposant algues i argila,
s’havien de fer nets la cisterna, el safareig i les sèquies. [CSC] Festes profanes El calendari de les festes profanes d’Eivissa i
Formentera ve marcat per la celebració dels solsticis, el d’estiu a l’entorn de sant Joan i el d’hivern al voltant de Nadal; però s’han
d’entendre les dates centrals, 24 de juny i 25 de desembre, no com un dia assenyalat, sinó com un període de temps, i així amb el
solstici d’estiu s’inicien les feines de segar, batre i aixecar eres, segueix amb el foc i l’aigua de Sant Joan, les rodades de cabres i
beneïdes d’animals i les ballades a pous i fonts que s’allarguen fins a la darreria de setembre. El nucli de les festes d’estiu és sens
dubte Sant Joan, amb la màgia i amb la creença que aquesta nit es fa possible tot allò que la resta de l’any és impossible o resulta
ocult o tal volta privat, com són consultes amoroses, propietats curatives de les aigües de mar i de pous i fonts, plantes medicinals,
transmissió de poders curatius com és ara el cas del dejuni de sant Llorenç, per obtenir poder curatiu amb la saliva per a les
cremades, la certificació de pactes entre amo i majoral, o el sorteig de les pesqueres. D’altra banda, les festes d’hivern s’inicien amb
la celebració de la festa dedicada als difunts els dos primers dies de novembre, amb la trencada de pinyons, menjar magranes i
panellets la tarda de Tots Sants, acabada la qual no s’ha de retirar res del que hi ha damunt la taula, sinó que es deixa la taula
parada i un llumet d’oli encès tota la nit per tal que les animetes dels difunts familiars visitin la casa i puguin compartir el menjar de
festa; segueixen les festes de Nadal, amb el conegut tió de Nadal que fa foc totes les festes; es comparteix una llesca de pa amb
l’animal de preu el dia de Nadal, i d’aquí el nom de pa de mula per referir-se al bescuit dolç de mullar amb la salsa. L’hivern es tanca
amb el despertar de la primavera i el carnestoltes, el mes de febrer, que pot representar l’inici del període d’activitat i de fertilitat. No
es pot perdre de vista que moltes d’aquestes festes profanes conviuen amb la celebració de les festes religioses, una vegada que
han estat cristianitzades; així es pot relacionar fàcilment el Corpus amb la sega; Sant Joan, Sant Pere, Sant Cristòfol i Sant Llorenç
amb les aigües, els foguerons i els trons; Tots Sants, amb els difunts; Nadal amb el sol més lluent de l’hivern; la Candelera amb el
desglaç, i la Quaresma amb la resurrecció i tornada a la vida. Mitologia popular i creences Eivissa ha conservat nombroses
creences, així com una literatura oral molt rica en elements mitològics. Per conèixer el món de la mitologia tradicional pitiüsa cal
endinsar-se en la història oral i en l’estudi de les rondalles i contarelles. Els barruguets són els sers més coneguts per tothom; habiten
les coves del puig des Molins, els forats de les murades, pous i aljubs, cap damunt del tegell dels sostres de la casa... solen ser
empipadors i nerviosos, de cos petit i s’alimenten de pa i formatge. El fameliar és un ser que només apareix a les Pitiüses; també és
un petit homenet que ajuda a fer les feines més feixugues de la casa, és incansable i hom creu que ha construït les parets dels
marges de les muntanyes d’Eivissa, que ha segat les hisendes més grosses sense aturar-se ni de nit ni de dia, i que ha construït
cases en una sola nit. La manera com es creu que es podia tenir un fameliar era anant davall el pont Vell de Santa Eulària i a punt de
mitjanit de la nit de Sant Joan neix una floreta que s’ha d’introduir dins una ampolla fosca i tapar-la bé; aquesta floreta es converteix
en un homenet que, quan surt de l’ampolla, sempre demana feina o menjar, i hom li ha de donar una de les dues coses. L’energia
inexhaurible del fameliar només es pot vèncer manant-li una feina impossible com és ara buidar un safareig o una sènia amb un
cistelló. El follet, més que un ser, és un poder per fer-se invisible i viatjar on es vulgui sense ser vist. Hi ha algun encreuament entre
els follets i els barruguets, que surten a la nit i es posen a les robetes dels infantons petits, i per això hom creu que no es pot deixar la
robeta estesa fora de la casa en fer-se de nits, perquè s’hi posen els follets i després posen nervioses les criatures, que ploren tota la
nit. Per espantar els follets s’han de senyar les robetes passant-les a la creu per damunt el foc tres voltes, o bé es du la criatura a
mossènyer perquè la senyi i l’alliberi del follet amb una oració o una lectura bíblica. A part d’aquestos sers també hi ha els gegants,
com ara el que es conta que viu en una cova des Vedrà. És un ser que recorda el cíclop Polifem de la literatura homèrica. Entre
aquestos sers també hi la geganta, que apareix als contes i s’identifica amb una jaia dolenta o una bruixa. Al Broll de Buscastell
existeix un conjunt de sers particulars entre els quals destaca el crespell gros, una espècie de monstre amb el cos ple d’enormes
berrugues, amb un sol ull pel qual treu foc a la nit, que viu amb els seus fillets a la cova des Crespells, situada a les penyes del
torrent, i també hi ha altres éssers com són ara cuques, llembres i llonganisses, que també apareixen a la nit i hom identifica amb
ànimes de difunts. El dragó de set caps apareix si hom romp un ouet d’aquells petits que ponen les gallines a la primera posta; si es
guarda sencer acompanya la bona sort, però si es romp, surt la terrible cuca. Les cabrelles acompanyades del pastor, fan perdre
fortuna a aquella persona que viu l’experiència d’haver-les escoltat una vegada en la vida i hom les identifica amb el boldró d’estrelles
que porta el mateix nom. El costum de passar el missatge fa referència a la notícia que es passava de casa en casa quan moria algú,
això és, passaven el missatge de la defunció d’una casa a l’altra, en direcció cap a totes les cases de la vénda fins a la darrera casa, i
www.eeif.es - Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera 2017 © Consell d'Eivissa - Av. d'Espanya 49 . 07800 Eivissa - Illes Balears (Espanya)
el darrer que portava el missatge no el podia guardar, sinó que l’havia d’enterrar o passar-lo a una estepa, a una mata o a una altra
herba. Moltes cases rurals d’Eivissa presenten una creu blanca, o a vegades més d’una, damunt les finestres exteriors, que té la
funció de protegir la casa de l’entrada de bruixes i altres mals esperits i d’aquí el nom, creus de bruixa. Una sargantana de dues coes
du bona sort i per això els jugadors d’anys enrere conten que duien una sargantana de dues coes guardada dins un canó de canya,
amb la creença que els donava sort en el joc, d’aquí llavors sorgí la dita “ell dus sa sargantana de dos coes”, per referir-se a una
persona amb sort en una juguesca. Els ous del Divendres Sant, hom creu que estan beneïts i es guarden com a medecina, per a
quan una dona pateix pèrdues importants de sang, o bé se sent molt debilitada; aleshores es prepara mig ou picat amb xocolata i vi
pagès, es posa al foc, s’espesseix lentament i després es beu; aquesta creença tal vegada arranca dels temps dels púnics i els seus
costums i rituals funeraris, que foren cristianitzats segles més tard per Sant Agustí, pare de l’Església, que va utilitzar el símbol de l’ou
per explicar el misteri de la mort i resurrecció de Jesucrist, i d’aleshores ençà, podria perdurar aquest costum, relacionat amb la
tradició de la mona de Pasqua, o l’ou com balla del Corpus de Barcelona. El Divendres Sant és un dia en què no es pot fer cap tipus
de feina: si s’encén foc per coure menjar surten paneres per tota la casa, no es pot cosir perquè es puny el cos de Nostre Senyor, no
es pot granar el porxo de la casa perquè es tira fora la benedicció de Déu, i altres creences. La Nit de Tots Sants després de la
trencada de pinyons, nous i menjada dels panellets, es deixava la taula parada. La Nit de Sant Joan era l’hora màgica per assegurar
pactes i demanar l’acompliment de favors i endevinar el futur desconegut. [MTT] Accés als recursos naturals A l’àmbit rural les
diferències socioeconòmiques són minses. La majoria eren petits o mitjans propietaris que treballaven les seues pròpies terres.
L’explotació directa era el règim de tinença predominant. Una part reduïda eren majorals de grans finques, els propietaris de les quals
residien a Dalt Vila, formant una discreta classe alta, i en molta menys quantitat, hi havia els arrendataris. Dins d’aquest context,
tenien més avantatge les finques que disposaven de l’aigua suficient per a les necessitats de la casa i del camp. En aquest sentit,
l’hort podia significar un major ingrés monetari, ja que els productes de l’hort, de caràcter perible, s’havien d’anar a vendre, la qual
cosa oferia una important font d’ingressos. Sobretot al final del segle XIX i al principi del XX, l’augment de població va propiciar que
es rompessin noves terres. Aquesta expansió es va fer a terres cada vegada més marginals, la qual cosa anava en detriment dels
rendiments. Això també influí en el moment del repartiment de la finca: normalment l’hereu es quedava el millor tros i es dedicaven a
llegítimes les terres menys aptes per al cultiu que, sovent, eren les boscoses i les costaneres. Potser la població de Vila gaudia d’una
situació econòmica una mica més folgada, però en temps dolents, com per exemple durant la Guerra Civil espanyola, els pagesos, a
pesar de l’escassetat de mitjans, sempre tenien quelcom que portar-se a la boca. Més d’una família de Dalt Vila i de la Marina anaren
a viure a casa d’algun conegut al camp durant aquells temps difícils. D’altra banda, les finques que tenien bosc trobaven uns
ingressos addicionals en l’explotació dels recursos forestals, dels quals obtenien calç, pega, quitrà, fusta, llenya, carbó, herbes
medicinals, pebrassos i altres aliments i productes. Parentiu. Cicles de vida i ritus de pas Una anàlisi dels llinatges i noms de cases
per parròquies i, fins i tot, per véndes, mostra significativament la reduïda mobilitat dels individus a través de les successives
generacions. Els grups familiars són o bé nuclears (se n’entén el grup format pel matrimoni i els seus descendents) en els casos on hi
ha neolocalitat, o bé famílies extenses, en els casos dels hereus amb membres de la generació ascendent, col·laterals, o d’ambdues,
més els descendents, en les quals es podien ajuntar tres i, fins i tot, quatre generacions. L’entramat de les relacions familiars era molt
important i també el de la família extensa i la parentela en general. Després hi havia els vesins, molt importants en aquest sistema de
producció. La cooperació entre els diferents grups era habitual i necessària. Els esdeveniments familiars trencaven sempre la rutina
d’unes tasques quotidianes que es repetien, any rere any, seguint el calendari agrícola. Aquestos esdeveniments es troben
completament emmarcats dins la tradició cristianocatòlica, per tant cada un dels moments de la vida d’un individu que marcava un
canvi, era celebrat amb una ceremònia religiosa: batejos, comunions, bodes, funerals. Tanmateix, hi ha aspectes que s’escapen
d’aquest control que exercia l’església catòlica, com són alguns mites i creences que envolten alguns dels costums més arrelats, com
per exemple l’anomenat passar el missatge, o bé el festeig pagès i les fuites o el costum ben perseguit d’oferir armes —cutxilles,
cotxorrillos, fluixes i pistoles—, als al·lots, quan es començava a considerar que homenejaven (14-16 anys), com una mena de ritu de
pas. Un naixement era sempre motiu d’alegria, de seguida es triaven els padrins, sovent els avis o els oncles del nadó. Els padrins
s’emportaven aviat la criatura a batejar-la, sense esperar que la mare s’hagués recuperat del part. Això es feia així per l’alta
incidència de la mortalitat infantil (albats) i també perquè es considerava que la mare, fins que no hagués passat la quarantena i
hagués pogut anar a missa a penedir-se i a confessar-se, estava impura. Mentrestant, durant la quarantena i com un aspecte més de
la cooperació entre les diferents famílies i grups productius, les dones de la família i les vesines anaven de comares, portaven a la
partera una cistella amb tapa plena de productes amb els quals l’obsequiaven: ous, fideus, xocolata, ensaïmades, una gallina... amb
la finalitat que la partera pogués recuperar aviat les seues forces i alletàs bé el seu nadó. Cal recordar que el costum pagès era
dirigir-se als infants, ja des del seu naixement, amb el tractament de vós. L’educació dels fills era sobretot responsabilitat de les
mares que aviat els acostumaven a col·laborar en les tasques de la casa i sobretot en la cura dels animals. Quan ja eren més
grandets, els feien fer la comunió, i en el cas de les nenes era quan començaven a lluir alguna joia: alguna passada de cordoncillo o
www.eeif.es - Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera 2017 © Consell d'Eivissa - Av. d'Espanya 49 . 07800 Eivissa - Illes Balears (Espanya)
la creu amb o sense la joia, com a senyal extern de passar a un nou grup d’edat. Passada l’adolescència, als al·lots se’ls permetia
anar de corrinxa amb els amics. Les al·lotes no sortien de l’àmbit familiar més que els diumenges per anar a missa, però aviat el cap
de família permetia entrar a la casa —al porxo o a la cuina— els fadrins festejadors i, d’aquesta manera, s’iniciava l’etapa més
important en la vida d’una dona: el festeig, durant el qual semblava que ella era la reina dels esdeveniments. Durant el festeig les
al·lotes, mudades per a l’ocasió, rebien tots i cada un dels fadrins que es presentaven a casa seua. Es feien torns rigorosos. Si algú
estava més temps del que s’havia pactat, els que esperaven torn l’avisaven tirant una o dues pedretes als seus peus. Si s’havia
d’arribar a la tercera pedreta, es corria el risc de provocar alguna baralla. El caràcter de l’home eivissenc era orgullós i altiu i sovent la
seua joventut feia que s’envalentissin més del compte —els verros. De l’al·lota s’esperava que fos honesta i que no donàs tracte
preferent a cap d’ells. Els pares, especialment la mare, no deixaven de vigilar els festejos. A Eivissa, igual que en la majoria de les
societats mediterrànies, es tenia el sentiment que l’honor de la família depenia molt especialment de l’actitud dels seus membres
femenins. Però a més a més, els pares volien conèixer els fadrins per tal de poder aconsellar a la seua filla quin era el jove que més li
convenia. Normalment se solien preferir matrimonis entre gent de la mateixa parròquia, com diu l’antropòleg Joan Bestard —ni massa
lluny, ni massa prop. A vegades, a causa del parentiu, s’havia de recórrer a la dispensa matrimonial, encara que el percentatge més
freqüent era per un quart grau —fills de cosins. Un cop els fadrins es decidien, ho havien de comunicar als pares respectius i
s’acabava el festeig en grup. Els promesos continuaven festejant fins que les possibilitats econòmiques, laborals i familiars de les
dues famílies permetien el casament. Si la núvia tenia emprendada, hi havia el costum que el nuvi, en ocasió del prometatge, li
regalàs els anells (fins a un total de 24, dels diferents models: de roseta, de castell, de segell i de borronat). Abans de casar-se es
pactaven els espòlits o capitulacions matrimonials. Les bodes eren una de les celebracions més importants i, després de la missa, no
faltaven les orelletes i el ball. Els nuvis encara no anaven a conviure junts més que després d’una temporada. Cal dir, però, que no
sempre els pares estaven d’acord en l’elecció de la filla i li prohibien les relacions amb el jove escollit. Normalment la filla obeïa les
ordres del pare, ja que l’autoritat paterna era forta i respectada. Però si els joves s’entossudien, tenien una opció socialment
acceptada que eren les fuites. Si els joves estaven molt enamorats tramaven fugir, això sí, en companyia d’algun familiar que pogués
testimoniar que l’al·lota conservava el seu honor. Tothom comprenia la situació, i els pares recapacitaven i permetien el casament. A
partir d’aquí, una nova família anava creixent i una nova generació substituïa l’anterior. El fadrinatge era una opció que s’havia
d’evitar perquè el sistema de producció establert estava basat en tots els components d’una família i, per tant, una persona tota sola
representava una unitat econòmica incompleta. Per això, quan els fadrins no trobaven parella, la família de vegades intervenia per
ajudar a concertar un matrimoni adequat, sovent dins l’àmbit de la parentela. Finalment, les defuncions tancaven el cicle de la vida.
En el cas de la mort d’un fill o del marit, sovent les dones portaven dol per a tota la vida. Els velatoris es feien al porxo de la casa i
després es portava el mort a l’església per al funeral i s’enterrava. A la família se li dóna el condol dient: “Déu mos do molts anys de
vida” o simplement “molts anys de vida”, o bé, com per Sant Miquel, que diuen “Déu mos do molts anys d’avantatge”. Cada família
pactava el temps de dol, que podia ser de tres o quatre anys o, fins i tot, de set anys. Dret foral Segons Josep Costa Ramon, el dret
foral eivissenc es caracteritza per una vigència del dret romà, especialment pel que fa referència a les successions, no en canvi pel
que fa al tema de privilegis. Tanmateix el conjunt, sense ser una creació exclusiva d’Eivissa, resulta específic i diferent del que es
troba a la resta de les Balears, i en comparació, per exemple, a l’heretament català, el costum foral eivissenc representa un triomf de
l’equitat sobre la rigidesa de Catalunya. És una variant més humana i menys petrificada del dret. Entre aquestes especificitats cal
destacar: el dret d’habitació, servituds, successions i llegítimes, espòlits i parceria. Costa Ramon afirma que antigament devia regir el
dret romà, amb els privilegis concedits a les illes, i que un cop entra en vigor el codi civil, s’observà el dret comú. No es pot parlar
pròpiament d’un dret escrit consuetudinari, sinó més aviat d’un costum foral transmès de generació en generació, com molts altres
aspectes de la cultura local, ja que poca gent, especialment a l’àmbit rural, sabia llegir i escriure. El dret d’habitació, conegut a
Mallorca com a estatge i que encaixa perfectament en el dret d’habitació de la legislació comuna, representa el dret de les germanes
fadrines de l’hereu a seguir vivint a la casa paterna, amb dret a una habitació o casa de dormir, independent i tancada amb pany i
clau, així com a la utilització de la cuina, del porxo, del pou o cisterna i menjar fruita fresca de la finca. A canvi, solia fer hereu de la
seua llegítima el nebot predilecte, fill de l’hereu, i normalment fillol. Una altra fórmula era que l’al·lota no reclamàs la seua llegítima a
canvi, però, de manutenció, cura i assistència en cas de malaltia. O encara, fer del dret d’habitació i de manutenció, un substitut de la
llegítima. Evidentment això representava una fórmula per no desprendre’s o bé per retornar a la casa pairal una part (la llegítima d’un
dels seus membres) del patrimoni, seguint sempre la política d’evitar la seua fragmentació. Pel que fa al tema de les servituds, el
costum eivissenc té el que es coneix com camí d’anar a missa, que podria tenir origen en el iter ad sepulchrum del dret romà i que té
els mateixos motius d’existència que el camí de sacraments i el camí de vius i de morts del dret català. Aquestos camins eren els que
la gent de la pagesia emprava per anar a un servei religiós: un enterrament, un boda, un bateig, una processó, una missa... i
creuaven alguna finca privada, el propietari de la qual havia permès aquest pas, però únicament i exclusivament per aquestes raons
de cooperació amb els serveis religiosos. Aquestes dreceres es feien a causa de la dispersió de poblament. Estava tan arrelat aquest
www.eeif.es - Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera 2017 © Consell d'Eivissa - Av. d'Espanya 49 . 07800 Eivissa - Illes Balears (Espanya)
costum que s’havia arribat a l’extrem de creure que el pas d’un enterrament obria un nou camí de missa, però era el pas constant,
durant segles, dels viàtics, dels enterraments i dels matrimonis, el que creava i donava lloc a aquesta servitud. Pel que fa al tema de
la successió i de les llegítimes, cal diferenciar entre l’herència forçosa i l’herència de lliure disposició. La part forçosa, que és la que
es destina a les llegítimes, es distribueix entre tots els fills d’acord amb les normes de Justinià i varia segons el nombre de fills: quatre
o menys fills obtenen la tercera part de l’herència. Cinc o més fills n’obtenen la meitat. S’ocasiona així una injustícia ja que en cas de
ser quatre germans, cada un n’obté la dotzena part. Si són cinc germans, cada un n’obté una desena. No és una regla equitativa sigui
quin sigui el nombre de fills. Això la diferencia, però, del dret comú que destina la tercera part de l’herència sigui quin sigui el nombre
de fills. A diferència també d’altres llocs, es dóna el cas que les llegítimes són normalment pagades en vida del donant, tant per
defensar els drets dels fills no hereus, com per evitar que els hereus a qui s’ha atorgat la major part de la finca, reservant-se’n els
pares l’usdefruit, malmetessin aquesta part que no els corresponia. Sembla que no era molt freqüent el finiment o carta de pagament
de la llegítima que els fills atorgaven als pares renunciant a qualsevol suplement de la seua llegítima. D’altra banda hi ha els
contractes que s’estipulaven abans del matrimoni, és a dir les capitulacions matrimonials o, tal com es coneixen a Eivissa, els
espòlits, que tenen un caràcter especial i únic; la seua originalitat permet considerar-los com la institució fonamental del dret foral
eivissenc, com afirma Costa Ramon. Els espòlits contenen diferents contractes que afecten tant els nuvis, com les seues respectives
famílies. En primer lloc s’especifiquen les donacions amb les seues condicions i reserves, el dot o el regal a la núvia i, finalment,
l’heretament. El segle XX desaparegué la figura de l’escreix, que era un augment del dot de la núvia, que era freqüent fins al final del
segle XIX. A les donacions dels pares als fills per raó del seu matrimoni, els donants es reserven l’usdefruit vitalici, tant per a si
mateixos com per al seu cònjuge —mentre no es torni a casar. Això acaba convertint-se en una vertadera donació que no té efecte
més que després de la mort del donant i que es contradiu amb la legislació comuna que prohibeix les donacions entre cònjuges.
Després de les donacions ve la constitució de dot a favor de la núvia, generalment en robes i prendes, tot valorat per un perit i
assegurat pel futur marit sobre els seus propis béns. Es determinen els beneficis i s’estipulen els heretaments. A Eivissa, com a la
resta de les Balears, regeix el règim matrimonial de separació de béns. En cas de millores, s’han de pactar expressament i la seua
fórmula corrent és dividir el patrimoni adquirit durant el matrimoni, en proporció desigual a favor del marit —a raó de tres quartes
parts—, donada la “presumpció lògica” que l’home aporta un major esforç a la societat familiar. L’heretament a favor dels fills data de
l’època de la conquista catalana. Aquest heretament no comporta cap limitació del domini dels donants, ja que no perden mai el dret
de separar o de gravar lliurament els béns. D’altra banda, els contraents tot just acaben de rebre els béns, ja els donen a favor
d’algun dels seus futurs fills. Però això no suposa donar ocasió a una manca del respecte que els fills deuen als pares, donat que no
es nomena un hereu —no hi ha primogenitura com en el cas català—, sinó que s’estipula la facultat de designar d’entre tots els fills,
preferentment mascles, aquell que millor els sembli, evitant així, de pas, el cas que el primogènit no fos persona capaç o patís alguna
minusvalidesa. L’heretament eivissenc és irrevocable i es troba subjecte a la celebració del matrimoni i a l’acceptació per part del
donatari. La parceria és un contracte agrícola entre el propietari de la finca i el majoral, que a més de treballar la finca tenint cura de
la seua producció, habitarà la casa. Són contractes verbals que començaven i acabaven el dia de Sant Joan (24 de juny). El majoral
aporta els animals de preu amb els seus guarniments i els estris necessaris per a les diferents tasques agrícoles, anomenats
l’arreuada. Normalment, la meitat de la collita era per al majoral i l’altra meitat per al propietari. En cas de tenir hort, el majoral havia
de portar dos o tres cops per setmana una certa quantitat de productes del temps al propietari, aportació que era coneguda amb el
nom de senalló. Les contribucions, les llavors, l’adob i els fems, eren pagats a mitges. Totes les feines de la finca i el manteniment de
la casa eren a càrrec del majoral, i el propietari es feia càrrec de les reparacions i de la sembra o la reposició dels arbres fruiters. Els
animals de corral solien ser meitat i meitat, com també les seues cries. Si el propietari no tenia part en l’aviram, per Sant Joan i per
Nadal se li portaven dos galls o dues gallines. En cas d’haver-hi bosc, llevat de la brusca, el majoral no podia tallar fusta, tret que fos
per encàrrec del propietari i, en aquest cas, se la repartien. El desvís, o avís per avançat de la finalització del tracte, es feia sis mesos
abans, per Nadal. Danses Un dels trets més arcaics de la cultura popular eivissenca són les danses i la música. El ball pagès guarda
reminiscències d’uns rituals de festejos i cortesia que han perdurat al llarg dels anys, com són per exemple el toc de la castanyola per
convidar l’al·lota a ballar, o que la parella balladora no se solia donar l’esquena mai i la reverència que el ballador fa a la dona en
acabar el ball. Les persones majors recorden poca varietat en aquestos balls: la curta, la llarga, sa filera i ses nou rodades, cada un
amb les seues variacions arreu de l’illa. Al llarg del temps han sofert canvis i evolucions, s’ha ampliant el ventall de balls coneguts:
s’estrella, sa palmera, sa gira-tomba... evidenciant així, amb l’aportació de nous elements, la gran vitalitat d’aquestes danses. La curta
és un ball lent amb el qual s’inicia la festa per part dels majors amfitrions. La llarga és el ball dels joves, molt més ràpid. Sa filera es
caracteritza perquè un sol ballador convidava a ballar tres balladores que se situaven una darrere l’altra. És un ball cerimoniós, on el
jove va passant els braços, mentre no deixa de saltar per damunt del cap de cada una de les al·lotes i acaba fent la reverència davant
totes tres. Ses nou rodades és un ball també molt cerimoniós i ple de connotacions simbòliques. És el ball dels nuvis que van fent
rodades, i en dos moments semblen enganxar-se (o dels colzes o de les mans), però no arriben a tocar-se. Ses nou rodades sol
www.eeif.es - Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera 2017 © Consell d'Eivissa - Av. d'Espanya 49 . 07800 Eivissa - Illes Balears (Espanya)
acabar amb la llarga, amb la participació de tots els balladors. Religiositat popular i calendari de festes La conquista catalana i el
posterior repoblament va comportar principalment un canvi en el sistema de cultius, preferint-se els cultius de secà a les feixes i horts
que tan importants havien estat en època musulmana; també s’introduïren canvis de llengua i de religió. Seguiren els costums
profans, vistos ara segons la tradició i el calendari cristià. El desembre hi ha les festes de Nadal, que són les més importants del
calendari litúrgic. La nit de Nadal (24 de desembre), després de deixar llesta la salsa de Nadal, s’anava a missa de matines, on es
cantaven les caramelles de Nadal. El dia de Nadal, se celebra el naixement de Jesús, és un dia familiar, així ho expressa la dita “Per
Nadal cada ovella al seu corral”. Era costum també celebrar el 26 de desembre, Sant Esteve, conegut com la segona o la mitjana
festa de Nadal. Després, el Cap d’Any era també una festa molt assenyalada, però que no comportava cap celebració en particular.
Es tenia la creença que així com anàs el primer dia de l’any aniria tot l’any. Una festa especial per als infants era el vespre i el dia de
Reis. El mes de gener era molt celebrat el dia 17, dia de Sant Antoni, quan es porten els animals a beneir al temple i es fa una petita
desfilada. Les festes patronals de cada poble se celebraven amb una missa solemne, balls i cants a la plaça, i orelletes, bunyols i vi
per a tothom, a més d’organitzar diversos actes de caràcter lúdic per als parroquians. Les més importants són Santa Agnès el 21 de
gener, Santa Eulària, el 12 de febrer, Sant Josep el 19 de març, Sant Vicent el 5 d’abril, Sant Jordi el 23 d’abril, festa documentada
des del segle XVI. Durant el mes de maig se celebren diverses festes amb motiu de l’arribada de la primavera, de les flors, recordant
tal volta les festes paganes de l’antiguitat. El primer diumenge de maig se celebra a Santa Eulària una de les festes més vistoses de
l’illa, amb desfilada de carros. La tradició s’origina quan l’Església Vella, situada en un pujol a la vora de la mar, es va ensorrar a la
sortida de missa i, com que ningú prengué mal es recorda aquell dia amb una gran festa. El segon diumenge se solia celebrar al barri
de la Marina i al Mercat Vell d’Eivissa, una festa popular que ara s’ha perdut, però que en certa manera s’ha volgut recuperar i s’hi
celebra ara la Festa d’Eivissa Patrimoni de la Humanitat. I el tercer diumenge de maig, se celebra la festa patronal del Puig d’en Valls,
que té la seua festa el primer de gener, però se celebra pel maig perquè no coincideixi amb les festes de Nadal i Cap d’Any. Sant
Joan és el 24 de juny, festa que és l’adaptació religiosa del solstici d’estiu, que les societats camperoles solien celebrar amb rituals
purificadors de foc i aigua. La nit abans se salta per damunt dels nou foguerons, i a Vila es cremen els focs de Sant Joan. Aquesta nit
té un encís particular, nit màgica i molt adient per conèixer coses del futur, recollir herbes medicinals. Sant Pere i Sant Pau, 29 de
juny, que se celebren, respectivament, al barri de Ca n’Escandell i a la parròquia de Sant Pere; Sant Cristòfol el dia 10 de juliol, dia
que tradicionalment es feia una benedicció de cotxes i popularment s’acostumava a tirar aigua als qui passaven pels carrers de Vila, i
els al·lots es tiraven a nadar vestits. Tradicionalment era un dia que es passava a les platges. El 16 de juliol se celebra la festa de la
Mare de Déu del Carme, patrona de la mar i patrona des Cubells, és costum fer processons marítimes. Sant Jaume, el 25 de juliol, és
la festa grossa de Formentera; molts d’eivissencs, especialment els que hi tenien família, acostumaven a anar-hi a passar el dia.
S’arriba al 5 d’agost, que és la festa gran d’Eivissa, Santa Maria. Aquesta festa té origen en el pacte fet el 1234 entre l’arquebisbe
electe de Tarragona, Guillem de Montgrí, el comte Nunó Sanç i l’infant Pere de Portugal, que havien promès que si podien conquerir
les illes d’Eivissa i Formentera hi fundarien una parròquia dedicada a Santa Maria. Després de la conquista, el 8 d’agost de 1235, fou
instituïda i dotada la parròquia de Santa Maria d’Eivissa. Les festes patronals, de caire religiós i popular, està documentat que
començaren a celebrar-se ben aviat, a càrrec de la comunitat de preveres i de la Universitat. El segle XXI, la festa de Santa Maria és
la primera de les festes de la terra, commemoració de la conquista catalana. L’endemà, el 6, se celebra a Sant Elm, barri de la
Marina, la seua festa patronal, Sant Salvador. La gent de la mar sempre ha tengut un relleu singular, com correspon a una illa, i per
això aquesta festa va néixer fa segles, primer a la plaça actual de la Catedral, a la capella gòtica, dedicada al Salvador, i després a la
Marina. La confraria de la Mare de Déu del Bon Aire, tengué una importància particular en l’organització de la festa a l’església de
Sant Elm. És el dia en què es fa l’acte d’homenatge als corsaris eivissencs. El dia 8 d’agost, dia de Sant Ciriac, són les Festes de la
Terra. L’Ajuntament construí el 1754 la capelleta del sant al lloc on, segons tradició antiga, els soldats entraren a l’últim recinte de la
vila àrab. Una senzilla i evocadora processó va de la Catedral a aquesta capelleta, per després continuar fins al monument a Guillem
de Montgrí, al mirador de l’Ajuntament d’Eivissa, a Dalt Vila. Popularment la part més important ha estat sempre la multitudinària
berenada al Puig des Molins, que té lloc aquella tarda i on no falta mai la música. El dia 10 d’agost se celebra la festa patronal de
Sant Llorenç. El 15 d’agost se celebra la festa de la Mare de Déu de la Bona Mort o l’Assumpció (popularment, la Mare de Déu
d’agost); encara que cap parròquia no en du l’advocació, se celebra per tot arreu. A Sant Antoni se celebra molt especialment Sant
Bartomeu, el 24 d’agost. Després, el dia 28 hi ha les festes de Sant Agustí. El 8 de setembre, dia de la Mare de Déu de Jesús, són
les festes de Jesús, on des d’antic arribava molta gent moguda per promeses fetes a la Mare de Déu en moments de perill,
especialment els mariners. El dia 21 de setembre és la festa patronal de Sant Mateu d’Albarca, i el dia 29 la de Sant Miquel de
Balansat. El dia 15 d’octubre, as Cubells, se celebra Santa Teresa des que, a mitjan segle XIX, el beat Francesc Palau estengué les
devocions carmelitanes. El dia 24 és la festa patronal de Sant Rafel de sa Creu o de Forca. La primera de les festes importants de
l’hivern és la de Tots Sants, el dia 1 de novembre, i el dia 2 el dia dels Sants Difunts. El 4 de novembre se celebra la festa de Sant
Carles de Peralta i el 16, la de Santa Gertrudis de Fruitera. El dia 8 de desembre és festa a tot arreu, però molt especialment a
www.eeif.es - Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera 2017 © Consell d'Eivissa - Av. d'Espanya 49 . 07800 Eivissa - Illes Balears (Espanya)
Forada i Buscastell, des de 1967 en què tenen la seua capella rural; el diumenge de després de Nadal és la festa de la Sagrada
Família als barris de Can Bonet, ses Païsses i Can Guillemó, no gaire lluny de sa raval de Sant Antoni. Sense data concreta, però
normalment a final de febrer, entre el dijous llarder i el dimarts següent, se celebra el carnaval, amb jocs populars de caràcter burlesc,
petites representacions bufes i enganyifes. Tenen origen en celebracions paganes que es remunten a les festes saturnals, les
lupercals i les matronals de l’època romana. La gent es disfressava o s’emmariol·lava, i anaven de casa en casa a demanar els “ous
de carnaval” per fer una truita. Acabades aquestes festes lúdiques de caràcter pagà, començava amb el dimecres de cendra la
quaresma, durant la qual es guardava dejuni fins a la Setmana Santa, celebració eminentment religiosa, en record de la mort i la
resurrecció de Jesucrist, que evidentment està estretament relacionada amb els cicles agrícoles. Començava el Diumenge de Rams
amb els passos, seguia el Dijous Sant amb les cases santes a totes les parròquies, i el Divendres Sant amb la processó de caputxins,
i s’acabava aquest cicle amb el Dissabte de Glòria i el Diumenge de Pasqua. Cinquanta dies després de Pasqua és la Santíssima
Trinitat, i el dijous o el diumenge després és el Corpus, la festa solemne de l’eucaristia, establerta el 1316, que se celebra a tot arreu
amb processons, amb la participació dels nens i nenes que han fet la Primera Comunió. La processó que surt de la Catedral i va fins
al Convent, treu aquest dia l’antiga custòdia gòtica, obra de l’argenter mallorquí, Francesc Martí (1399). Indumentària i joieria:
diversitat, evolució i modes La roba més antiga que es recorda és la gonella negra, feta d’una tela gruixuda i rudimentària, teixida
amb dos fils de llana i un de cànem. És estreta i llarga fins als peus, rivetejada amb la cimolsa. Un plisat molt menudet envolta el cos,
menys la part de davant que és llisa, damunt de la qual es col·loca un davantal, pla i llarg, fet de la mateixa roba, el davantal de
mostra, que té una via brodada, en colors groguencs i vermells baix, i una altra de més d’un palm d’amplària a la part superior. El
cosset és sense mànegues i, per davall del mantó, blanc brodat, o groc, se’n posaven unes de postisses, lligades una amb l’altra amb
unes vetes. Solien ser molt estretes i fetes de setí, vellut o llaneta, brodades també des del colze fins als punys, amb uns trauets on
es col·locaven els botons de plata o d’or. La gonella negra es complementava amb l’emprendada de coral i plata sobre mantó de cotó
brodat blanc, o bé més modernament amb l’emprendada d’or amb mantó de seda groc. Al cap s’hi posaven el cambuix i el capell de
feltre adornat amb vetes de colors i flors. Als peus, les espardenyes de sola d’espart i coberta de pita. Després les robes s’anaren fent
més lleugeres i el vestit era cada vegada més estufat. De darrere seguia plisant-se, primer amb plecs petits, després més amples, i
més modernament i per tot dur, ruat sense plisar. S’empraven robes de cotó —la gonella blanca—, de llana, de seda, llistats,
d’indianeta... Cronològicament és probable que la roba de clauer se situàs entre la gonella negra i la gonella blanca. Hi ha, però,
escassos testimonis d’aquesta roba, que la tradició oral no recorda i que es podria caracteritzar per portar penjant un rest de claus, el
clauer, semblant al que es portava en alguns llocs de la Catalunya Nord. Tots els vestits es portaven amb rifacos o faldellins de colors
diferents, brodats o de randa. El cosset dels vestits era similar al de la gonella negra, però per baix s’hi posava un gipó, que sovent
tenia la part del cos d’una roba més senzilla, i les mànegues, que era l’únic que es veia, d’una roba més mudada i més vistosa, i ja no
eren estretes, sinó més estufades i tancades amb punys brodats i molt amples les de la gonella blanca; en canvi, en el vestit de color
presenten unes punys ben estretets. Els davantals passen a ser curts i ruats, de setí amb brodats, o bé fets de sedalines
estampades. Els mantons són de roba i colors ben variats. Primer s’estilaren quadrats, de tipus mallorquí, amb flocadura clara i llarga,
i després triangulars, amb la flocadura més curta i més espessa. La forma de nuar-se’l també ha anat variant al llarg del temps:
primer es portava ben sipat i després més amollat. Si la gonella era blanca, podien ser groguencs o bé de llaneta prima de colors
foscos amb unes vies amples brodades o pintades, i per damunt s’hi lluïa l’emprendada d’or. Al cap duien mocadors de blonda
blanca, brodats a mà, o bé de seda de colors groguencs. Amb les gonelles de color, els mantons tenien colors molt variats, i podien
ser de sedalines, llana o vellut. Si no porten emprendada, el davantal se’l posen llarg, una mica ruat. Els mocadors del cap, també
són de seda i de colors groguencs. Als peus, sempre les espardenyes de pitra. Un element emprat només per a actes religiosos era
la manteta de llana o franel·la blanca, rivetejada en els caires amb una cinta ampla de setí o seda de color negre. I, per tapar-se les
joies i en dies de fred, el mantó de grana, que era com un faldó, ruat de dalt i que es passava pel cap per tapar el pit; de la banda de
darrere s’aixecava i es col·locava per damunt el cap. En cas de dol, llevat de les espardenyes, tot era de color negre, i en el dol fort
s’hi afegia el mantó de dol, amb el qual es tapaven cap i tot. La roba de feina era més senzilla i sovent prescindien del mantó,
“anaven de cosset”, i sobretot per la banda de Sant Josep i Sant Antoni on empraven jaqueta, una mena de gipó que es col·locava
per sobre de la gonella —el caracó. Per treballar s’endoblaven el vestit de la part de davant fins a la cintura, d’aquesta manera podien
caminar i moure’s més còmodament. Per a diari calçaven espardenyes fetes totes d’espart, o bé cobertes de lona, de diferents
models: les de mirallet, les escotades o les que anomenaven sabatilles. La roba més antiga de l’home també era similar a la gonella
negra. Els calçons eren molt amples de dalt i molt estrets de baix. A dalt, una camisola ampla i fosca; després les camises fetes de
drap amb uns brodats petits damunt les espatlles; del mateix color de la roba, es posaven els calçons de punxa, anomenats així
perquè es fermaven amb un os en forma de punxa, a mena de botó. Aquestos calçons eren també amples de dalt i estrets del genoll
avall. Al cap, el barret semblant a la barretina catalana, de color vermell amb volta negra o bé negra amb la volta vermella o, fins i tot,
tota negra. La roba de clauer segons s’aprecia en alguns dibuixos i retrats era amb calçons amples i curts, jac cenyit i un capell d’ala
www.eeif.es - Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera 2017 © Consell d'Eivissa - Av. d'Espanya 49 . 07800 Eivissa - Illes Balears (Espanya)
ampla. Després, amb els calçons de punxa, l’home començà a lluir camises de cotó amb la part del pit brodada, amb tavelletes molt
fines, i els colls alts i brodats, que es complementaven amb un jupetí de color variat (vermell, negre, verd o blau) on col·locaven els
botons de plata, fins a una dotzena a cada costat. També portaven uns jacs estrets i curts, de solapa gran, calçons de llana de colors
foscos, i amb uns capells d’ala estreta i molt alts. A la cintura s’hi posaven una faixa ampla acabada amb flocadura, que era
normalment de color vermell o negre. Al coll s’hi posaven un mocador per no embrutar la camisa. Aviat començaren a posar-se uns
calçons estrets de dalt i que s’eixamplaven als peus, amb unes camisoles de colors foscos, negres o blaves, tot complementat amb
capell baix i d’ala ampla. A poc a poc l’home començà a emprar el jac, tipus americana amb camisa blanca i calçons amb cinturó. Els
capells es feren d’ala més petita. En cas de dol, els homes es posaven una mena de caputxons llargs, amb els quals no se’ls veia
més que la punta del nas. Les espardenyes que empraven els homes eren també de sola d’espart i coberta de pitra, però obertes de
la puntera, a diferència de les de la dona que tenien morret. Per treballar eren totes d’espart, o cobertes de corda foradades, o bé de
lona, tipus valencià. També es coneixien les anomenades blutxer, que estaven fetes a imitació de les sabates, o les catalanes. Per
evitar que les soles es gastassin ràpidament, a vegades els posaven a la sola una puntera i una talonera de ferro i així l’espart no es
desfeia tan de pressa. També solien enquitranar la sola, donant-li una major consistència. Cap als anys cinquanta es començaren a
fer espardenyes emprant per a la sola les rodes velles de camió. A pesar dels escassos mitjans de les famílies de la pagesia
eivissenca, s’ha de destacar la riquesa de la joieria, tant pels materials emprats, plata i or, com per la laboriositat i el treball delicat de
les peces. D’una banda es té l’emprendada de coral i plata, la més antiga, complementada amb l’agustinada de nacre. A les
mànegues es posaven els botons de pic de martell o d’estrella. Segurament el costum de l’emprendada degué sorgir de l’hàbit de
penjar-se grans rosaris pel coll, fets normalment, de plata i atzabetja. Aquestos rosaris, amb el temps, deixaren de penjar-se i
s’enganxaven amb agulles damunt les espatlles. Els homes també es posaven rosaris pel coll, encara que de menor grandària. Als
jupetins s’hi posaven grans botons de filigrana de plata buits de dins. Després hi ha les joies d’or: arracades, botons, anells, i
emprendada. Els anells, fins a 24, de diferents models: de roseta, de borronat, de castell i de segell, eren el regal del nuvi a la seua
promesa. L’emprendada estava formada per diferents passades de cordoncillo enganxat en dues agulles de formes diverses; el
collaret format per peces bitroncocòniques i buides per dins, per la creu i per la joia. A vegades s’hi afegia una creu petita, l’adreç,
que es col·locava damunt el cor. L’emprendada, igual que les arracades i els botons se solia passar de mares a filles; en canvi, els
anells s’havien de guardar per als regals a les núvies dels fills. Patrimoni material: mobiliari, instruments musicals i joies A diferència
de Mallorca, a Eivissa no hi ha hagut tradició d’ebenisteria fins a la darreria del segle XIX o principi del XX, per tant, el mobiliari fet a
Eivissa era escàs i rudimentari. Deixant de banda les arreuades, eines diverses i guarniments que també s’anaven passant de pares
a fills, per la seua importància funcional, s’ha de destacar la caixa de núvia i el canterano, que es donaven a les filles per posar-hi la
seua roba quan es casaven. Les caixes estaven fetes amb la fusta que tenien al seu abast, sovent fustes d’arbre fruiter, pintades i
decorades amb motius normalment geomètrics. Els canteranos estaven més finament elaborats en marqueteria i peça de marbre a la
part superior. Llevat d’això hi havia els capçals dels llits, les tauletes de nit, els safers i, al porxo, una gran taula matancera amb
cadires encordades de bova, espart o corda, amb dissenys diferents. També s’ha de destacar per la seua laboriositat la manufactura
dels instruments musicals: el tambor, les castanyoles, l’espasí, la flaüta, la xeremia i el bimbau. I, finalment, l’esmentada més amunt
joieria eivissenca, especialment l’emprendada, que lluïda damunt el pit de les al·lotes era el reflex de la posició socioeconòmica de la
família. Remeis i cuina popular La gent tenia un coneixement ben profund dels recursos naturals que tenia al seu abast. Una llarga
varietat d’herbes eren recollides durant diferents èpoques de l’any, especialment per Sant Joan, per guarir els diferents mals:
camomil·la, herba de Sant Ponç, trencapedra, romaní, frígola, fulles d’eucaliptus, sàlvia, fulles de noguer, herba sana... També eren
importants per a l’elaboració de licors estomacals: herbes i frígola. Pel que fa a la cuina, cal destacar la importància dels llegums i el
pa fet de blat o d’ordi. L’aportació proteínica venia dels animals de corral que oferien ous i carn, de les matances del porc i porcelles,
que es feien normalment abans de Nadal i després de Pasqua. No s’ha d’oblidar, però, la importància de les carns de bestiar i de
vedella. Plats principals de la cuina eivissenca són el cuinat de verdures i llegum, fet per quaresma, els macarrons dolços de Sant
Joan, el sofrit pagès, l’ensalada pagesa, l’ensalada de bescuit o de peix sec, el guisat de peix, la borrida de rajada, la frita de polp, de
porc o de freixura... Es fan coques de gató, de pebrera, de tomata, de sobrassada o de bledes, i també cocarrois farcits de bledes.
Com a dolços: les orelletes per a celebracions especials, els bunyols, el flaó fet amb formatge tendre, la greixonera feta amb llet i
ensaïmades o amb pa dur, i els panellets per Tots Sants. Finalment s’ha de destacar la salsa de Nadal, recepta ben peculiar de les
Pitiüses, on es barreja salat i dolç. Se’n feia una olla ben gran per tal que n’hi hagués durant totes les festes de Nadal, Cap d’Any i
Reis, o fins i tot, per a Sant Antoni. Els primers visitants i el turisme Eivissa ha estat sempre un poble obert als seus visitants. Alguns
d’ells han deixat cròniques del que conegueren durant els seus viatges com, per exemple, l’arxiduc Lluís Salvador, que conegué
Eivissa entre 1867 i 1875, que és considerat el primer etnògraf de les Pitiüses, per la seua obra Les Antigues Pitiüses. També Gaston
Vuillier, molt més sensacionalista, que escrigué l’obra Les Illes Oblidades. Viatge a les Balears (1893). Entre els espanyols, l’escriptor
Vicente Blasco Ibáñez parla del festeig pagès i les relacions de parentiu en la seua novel·la Los muertos mandan, i Víctor Navarro
www.eeif.es - Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera 2017 © Consell d'Eivissa - Av. d'Espanya 49 . 07800 Eivissa - Illes Balears (Espanya)
també volgué recollir costums eivissencs, especialment el festeig i les fuites, deixant constància d’alguns espòlits de final del segle
XIX. A poc a poc i amb la modernització del transport marítim, anaren arribant els primers turistes, que d’una manera massiva
irromperen a mitjan anys seixanta i setanta. La coneixença de noves formes de vida i d’altres cultures i tradicions va fer que es
deixassin de banda la major part dels costums antics que encara s’estilaven. El paisatge illenc canvià de manera traumàtica, a causa
d’una economia emergent: el sector terciari i tot el que està relacionat amb el turisme. Les bones finques agrícoles de l’interior de l’illa
es començaren a abandonar. Les terres costaneres, amb les quals fins aleshores s’havien pagat les llegítimes, es venen per a la
construcció d’hotels, restaurants, apartaments. Les relacions socials s’obriren i els matrimonis deixaren de celebrar-se de manera
endogàmica. Molts de costums es perderen i altres queden només en el record. [CSC]

www.eeif.es - Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera 2017 © Consell d'Eivissa - Av. d'Espanya 49 . 07800 Eivissa - Illes Balears (Espanya)
Col·laboradors
Catalina Sansano Costa [CSC]
Marià Torres Torres [MTT]

www.eeif.es - Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera 2017 © Consell d'Eivissa - Av. d'Espanya 49 . 07800 Eivissa - Illes Balears (Espanya)