Geografiaeconomicasectors 130107025305 Phpapp01

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP
GEOGRAFIA
D'ESPANYA
2n BATXILLERAT
IES BROCH I LLOP
DEPARTAMENT DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA

Josep Xavier Llop Goterris
NOTA IMPORTANT
La reproducció de textos i imatges en aquest dossier educatiu s’acull al text refós de la

Llei de Propietat Intel·lectual, en l’article 32 de la qual del Reial Decret Legislatiu
1/1996, del 12 d’Abril (B.O.E. número 97, del 22 d’Abril) amb les modificacions fetes
al mateix per la Llei 5/1998 del 6 de Març (B.O.E. número 57, del 7 de Març) i la Llei
1/2000 del 7 de Gener (B.O.E. número 7 del 8 de Gener), es diu el que segueix: «És
lícita la inclusió en una obra pròpia de fragments d’altres obres alienes de naturalesa
escrita, sonora o audiovisual, així com la d’obres aïllades de caràcter plàstic, fotogràfic,
figuratiu o anàleg, sempre que es tracte d’obres ja divulgades i la seua inclusió es
realitze a títol de cita o per a la seua anàlisi, comentari o judici crític. Aquesta utilització
només podrà realitzar-se amb fins docents o d’investigació, en la mesura justificada pel
fi d’aquesta incorporació i indicant la font i el nom de l’autor de l’obra utilitzada».
1a versió: Setembre 2012
Aquesta obra està subjecte a la llicència de

Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 No
adaptada de Creative Commons. Si voleu veure una còpia
d'aquesta llicència accediu a
http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/ o envieu una carta sol·licitant-la a
Creative Commons, 444 Castro Street, Suite 900, Mountain View, California, 94041,
EUA.
ÍNDEX:
5. ELS ESPAIS DEL SECTOR PRIMARI
6. ELS ESPAIS INDUSTRIALS
7. ELS ESPAIS DE SERVEIS

TEMA 5
ELS ESPAIS DEL SECTOR PRIMARI
ELS ESPAIS RURALS
Abans d'entrar a parlar dels espais del sector primari cal diferenciar una sèrie de
conceptes:
● PRIMARI: Inclou totes aquelles activitats que obtenen productes directament de

la natura: agricultura, ramaderia, pesca, explotació forestal i mineria, encara que
aquesta degut als paisatges que origina i a la vinculació tan forta que té amb la
indústria se sol incloure moltes vegades al sector secundari.
● RURAL: El terme Rural fa referència al poblament, els espais rurals són tots
aquells que no són urbans; que no podem considerar que formen part d'una
ciutat. Avui en dia els límits entre la ruràlia i l'espai urbà s'han anat fent difusos
i existeix una gran franja rurubana (també anomenada periurbana).
● AGRARI: Inclou les activitats del camp; agrícoles ramaderes i forestals.
● AGRÍCOLA: Fa referència a les activitats de l'agricultura: aquelles que obtenen

productes vegetals del cultiu de la terra.
• FACTORS FÍSICS I HUMANS DE L'ESPAI RURAL
Els espais rurals són molt diversos i estan afectats per multiples factors:
o El medi natural
L'activitat agrària sempre ha sigut molt dependent del medi físic, per tant
l'activitat agrària a Espanya ha estat condicionada sobretot pel relleu i el
clima. A Espanya el clima no afavoreix l'agricultura llevat de les zones del nord, a més presenta
moltes zones muntanyoses que dificulten el conreu.
o L'estructura agrària
L'estructura agrària tradicional ha canviat degut a la modernització i l'èxode rural, de manera

que de vora el 50% de la població activa meitat de segle ha passat al 5% el 2005.
 demografia: la població rural espanyola ha descendit a la vegada que els actius agraris.
La causa principal ha sigut la mecanització i les baixes rendes que van provocar el gran
èxode rural dels anys 60 i 70 i que encara no ha acaba, provocant despoblament i
envelliment de la població.
 sistemes d'explotació1, propietat2 i tinença3: a la vegada que el descens demogràfic s'han

produït canvis en tota la resta d'estructura agrària: les Explotacions han augmentat la
grandària i també de les propietats; es manté un règim de tinença majoritàriament de
propietat, que tendeix a ser mitjana (30 ha).
o El poblament
Encara que considerem població rural aquella que es troba en nuclis inferiors als 10.000
habitants4, podem diferenciar entre els nuclis semiurbans (amb certes característiques urbanes)
entre 10.000 i 2.000 habitants i els estrictament rurals; inferiors als 2.000 habitants.
 Dispers: la casa rural està voltada de camps. El poblament dispers es troba en àrees on
l'aigua és abundant: al nord, Canàries, hortes de la mediterrània, etc.
 Concentrat: els habitatges estan uns a la vora dels altres formant pobles més o menys
grans. Trobem aquest tipus de poblament als secans de l'interior peninsular.
 Intercalar: es tracta d'un tipus mixt, hi ha hàbitat disseminat entre pobles. Es troba a la
muntanya mitjana de l'est i el sud peninsular i en algunes zones del nord.
1
Cal diferenciar entre parcel·la (extensió de terra sota un sol límit) i explotació (conjunt de parcel·les explotades per un mateix
propietari).
2
Quan abunden les grans propietats parlem de Latifundi (predominen a l'oest i sud de la península) i si abunden les xicotetes
propietats parlem de Minifundi (predominen al nord i l'est)
3
Relació entre el propietari de la terra i qui la treballa: propietat (el propietari l'explota), arrendament (lloguer) o parceria (propietari i
explotador es parteixen la collita).
4
En Espanya, en altres països la xifra de població puja o baixa, això és degut a que el criteri de població no és determinant per a
establir la diferència entre una ciutat i un poble, són altres criteris més difícils de medir estadísticament com els serveis que ofereix,
l'ocupació dels seus habitants o els hàbits socials. Malgrat tot el criteri poblacional s'usa per ser el més fàcilment quantificable.
o La política agrària
 les polítiques agràries al segle XIX i XX.
Les polítiques sempre han repercutit en l'economia i, com no, en l'espai rural. Al segle
XIX la principal política agrària duta a terme fou la desamortització, que va provocar
canvis en la propietat i la tinença de la terra en bona part d'Espanya, agreujant la
dicotomia jornaler – latifundista del sud i centre peninsular.
Al segle XX es va intentar reformar la propietat de la terra, però totes les reformes van
fracassar. Ara bé, es van dur a terme altres accions encaminades canviar el sistema de
tinença de la terra i augmentar la propietat, així com el rendiment:
• Política hidràulica: és la principal política que s'ha dut a terme en Espanya

consistent en estendre el regadiu per tal de millorar la producció i productivitat
de la terra5.
• Colonitzacions: dutes a terme a la dictadura de Franco, normalment en noves

zones de regadiu, per tal d'oferir terra i habitatge als jornalers agraris. Importants
a la vall del Tajo i l'Ebre.
• Concentració parcel·lària: encara continua però tímidament, es tracta de

concentrar les diverses parcel·les disperses d'un mateix propietari en una o dos
parcel·les de grans dimensions, millorant-ne la rendibilitat.
 la PAC (política agrària comunitària)
5
Les bases de la política hidràulica del segle XX les van posar Joaquin Costa i els regeracionistes a principi de segle.
Des de l'entrada d'Espanya al Mercat Comú el 1986 la política agrària ja no depèn del
govern espanyol sinó que és comuna per a tota europa.
Els productes s'agrupen en OCM (organitzacions comunes de mercat) que fixen preus,
produccions, subvencions i quotes.
Els objectius fonamentals de la PAC són:
• Garantir l'autoabastiment de productes agrícoles dins la Unió.
• Assegurar unes rendes als agricultors iguals a la resta de ciutadans.
• Mantindre un preu assequible dels productes agrícoles per als consumidors.
• Garantir l'equilibri ecològic al camp.
• Fixar la població al medi rural.
• Millorar i assegurar la qualitat dels aliments.
Els instruments utilitzats per a fer-ho han estat:
• Subvencions als productes per a fomentar la producció.
• Quotes de producció per a evitar excedents.
• Fons estructurals destinats a diversificar l'economia rural i mantindre l'ocupació i

la població en les zones rurals.
• Regulació de la qualitat dels productes alimentaris mitjançant una estricta

normativa i controls continus.
Les conseqüències han sigut diverses: les zones especialitzades en productes

excedentaris han rebut un fort impacte, abandonant part de l'activitat, però en
general ha estat positiu per a l'agricultura espanyola, ajudant a fixar població i
diversificant l'economia de les zones rurals.
• ELS USOS DE L'ESPAI RURAL
L'espai rural és un espai divers i diversificat que presenta una gran quantitat d'usos diferents,
especialitzats o combinant-se entre ells. Els podem classificar en:
Mapa dels paisatges agraris espanyols. Font: lyceo_hispanico
o Usos agrícoles
L'agricultura tradicional es basava en el policultiu, però les transformacions que ha patit arran
de la mecanització i modernització han conduit a una agricultura especialitzada que produeix
per al mercat amb les següents característiques:
 Tendeix a especialitzar-se en el producte més rendible per a cada zona.
 S'usen tècniques modernes
• llavor seleccionades, cultius transgènics
• ús intensiu de pesticides i fertilitzants
• mecanització i substitució de mà d'obra per maquinària
• noves tècniques de cultiu: hivernacles, encoixinament, arenament
• increment del regadiu: l'expansió del regadiu ha sigut la principal política agrària
que s'ha dut a terme a Espanya al llarg del segle XX. Assegura les collites,
augmenta la producció, el rendiment i les rendes agrícoles i ha creat tota una
indústria auxiliar i comercialitzador al seu voltant. Tot i això també representa
una gran alteració mediambiental.
La producció agrícola representa encara més de la meitat de la producció final agrària; sent els
cultius de regadiu els que tenen el major pes en aquesta.
Els cereals però són els qui més extensió ocupen dins de la superfície agrícola encara que els
seus rendiments (llevat de l'arròs i la dacsa6) són baixos. Bona part dels cereals en secà, i la
practica totalitat del regadiu (llevat de l'arròs) es destina a la producció de pinsos.
La vinya ocupa una part important dels secans interiors. No suporta les gelades fortes i ocupa la
seua màxima extensió a la meseta sud, la vall alta de l'Ebre i el litoral mediterrani. La producció
vitivinicola s'està modernitzant incorporant el regadiu per a assegurar les collites i el cultiu
emparrat que augmenta la producció i permet la mecanització. A la vegada s'està intentant
augmentar el prestigi i la qualitat dels vins.
Espanya és el principal productor d'oli d'oliva del món, la distribució de l'olivera coincideix en
part amb la vinya, però destaca a Andalusia. L'extensió de l'olivar ha crescut molt en els darrers
temps unida a les ajudes de la PAC, a les campanyes per a fomentar l'oli d'oliva i a la
comercialització directa de les empreses productores.
6
L'arròs es concentra en les zones humides, sobretot litorals. La dacsa és predominant al nord i als regadius interiors i s'usa per a
pinsos.
La producció de fruites i horalisses es concentra als regadius, sobretot als litorals i valls regades
de l'interior. Malgrat que l'extensió no és massa té un gran pes en la producció final agrària i
sobretot en les exportacions. Destaca la producció intensiva en hivernacles, hui en dia
l'agricultura més rendible d'Espanya i que demanda una gran quantitat de mà d'obra.
A banda d'aquests també tenen importància els cultius industrials com el tabac i la remolatxa
sucrera i els farratgers, tots ells lligats als regadius interiors7.
o Usos ramaders
Encara que tradicionalment el seu pes a la producció final agrària sempre ha estat per sota de
l'agricultura hui en dia s'està equiparant degut als canvis en els hàbits alimentaris8 de la
població. Per tot açò la ramaderia:
 tendeix a especialitzar-se per regions en un producte concret: llet, carn de vedella, ous,
etc.
 S'ha modernitzat i amb l'aparició dels pinsos ha esdevingut més independent del medi
físic
 la ramaderia intensiva és hui en dia la predominant, vinculada a les zones productores de

pinsos i a les àrees de consum.
La ramaderia bovina es dona en règim extensiu al nord i oest d'Espanya i a les zones
muntanyoses del centre, es tracta d'explotacions per a la cria de vedells que s'engreixen
posteriorment en explotacions intensives.
La producció de llet, majoritàriament de vaca, es concentra al nord peninsular on s'aprofiten les

pastures naturals, bé directament o com a farratges.
La ramaderia ovina predomina als secans de l'interior peninsular en règim extensiu i amb una
explotació molt tradicional, encara que algunes explotacions presenten règims mixtes
semiestabulats, sobretot en àrees de muntanya9.
La ramaderia porcina i aviar es basa en empreses integradores; açò és grans empreses que
proporcionen els animals i els pinsos i les explotacions intensives que proporcionen el treball i
la infraestructura.
o Usos forestals
El principal aprofitament econòmic dels boscos és la fusta, usada en la indústria paperera, de la

construcció i del moble.
7
Excepte el girasol.
8
L'augment del poder adquisitiu ha permés incrementar el consum de carn.
9
L'alternativa a la transhumància tradicional és l'estabulament del ramat a l'hivern.
La major part de la producció de fusta es concentra al nord peninsular amb règim de cultiu10, es
tracta d'espècies de fusta de poc valor (eucaliptus, pi de monterrey) per a paper o aglomerat. La
resta d'explotació es troba regulada i es fa per aclarida dels peus aprofitables (pins, roures,
avets). Bona part de la superfície forestal espanyola no és però aprofitable per a fusta11.
o Altres usos
Hui en dia el món rural és molt heterogeni ja que a banda dels usos agraris tradicionals hi ha
nous usos de l'espai que a vegades entren en contradicció amb els tradicionals.
Algunes comarques que formen part de l'”espai rural profund” mantenen les activitats rurals
tradicionals i un envelliment i pèrdua de població notòries. Altres han modernitzat les activitats
agràries o han diversificat les activitats econòmiques.
Així trobem dins l'espai rural nous usos:
 residencials: habitatges secundaris de cap de setmana o vacances, sobretot a l'espai rural

proper. Molts pobles han esdevingut urbanitzacions sinó en la tipologia si en la funció.
 Industrials: derivats del trasllat de fàbriques des de les zones urbanes, o bé

d'agroindustries d'industrialització endògena.
 Terciaris: sobretot turístics, tant de l'agroturisme, turisme lligat als espais naturals,
esports de muntanya i d'hivern, etc.
 Mediambientals: lligats a la conservació de moltes zones (parcs naturals, nacionals) que

creen llocs de treball relacionats amb la protecció de la natura (guarda forestal, brigades
forestals, etc.)
10
Es a dir es planten les espècies per a ser tallades i arrancades als 20-30 anys quan han arribat a un tamany òptim.
11
A les estadístiques oficials apareix sota l'epígraf de “monte leñoso” o “monte abierto” en contraposició a “monte maderable”.
• ELS PAISATGES AGRARIS D'ESPANYA
ESPANYA HUMIDA INTERIOR PENINSULAR MEDITERRANI MUNTANYA

Ocupa les parts altes dels
S'estén per l'extrem nord penínsular: Inclou la major part de Castella i Lleó, Abraça tot el litoral mediterrani
Pirineus, Serralada
Galícia, Astúries, Cantàbria, País Basc, Aragó i Castella la Manxa; la totalitat de de Catalunya, les illes Balears,
ZONA GEOGRÀFICA nord de Navarra i nord de Castella i Madrid, la Rioja i Extremadura i les parts València, Múrcia i el litoral
Cantàbrica, Sistema
Central, Sistema Ibèric i
Lleó. interiors de Catalunya i Andalusia. mediterrani andalús.
Sierra Nevada.
Presenta un relleu molt
S'estén per la Meseta i la depressió de Relleu accidentat alternant amb
accidentat, altitud elevada i
Relleu accidentat, clima oceànic i rius l'Ebre amb relleu pla, clima Mediterrani planes més o menys extenses.
MEDI FÍSIC de règim pluvionival oceànic. continentalitzat i rius de règim pluvial El clima és mediterrani típic i el
un clima de muntanya; els
rius són de règim nival pur
mediterrani continentalitzat. règim dels rius també.
o mixte.
Poca població i molts
Població nombrosa encara que molt La població és escassa i molt envellida. Població nombrosa a les planes despoblats.
Població i envellida. El poblament és concentrat en pobles i reduïda a les muntanyes. El poblament ha sigut
poblament El poblament predominant és dispers xicotets i propers entre ells al nord, i en Poblament dispers a les hortes i concentrat en molts
pur o en xicotets grups de poques cases. pobles grans i allunyats al sud. intercalar a les muntanyes. xicotets nuclis, molts d'ells
ESTRUCTURA ara despoblats.
AGRÀRIA
Coexisteixen les xicotetes
El minifundi predomina a la vall del
Minifundi al regadiu i explotacions privades amb
Explotació Explotacions minifundistes, parcel·les Duero i el latifundi al Sud. El tamany de
explotacions mitjanes al nord i els terrenys comunals que
agrària tancades i allunyades entre si. les propietats ha augmentat gràcies a la
grans a la vall del Guadalquivir. ocupen grans extensions de
concentració parcel·lària i a l'emigració.
boscos i prats.
El secà domina a la major part de les El secà ocupa les zones
àrees conreant-se cereals, vinya i olivera. prelitorals, dominant la vinya, Al nord es concentra a les
Ocupa poca superfície als fons de les
El regadiu s'esten aprofitant l'aigua del ametlers i l'olivera (andalusia). valls amb cultius farratgers
valls. Convieuen els horts familiars amb
Agrícola els cultius farratgers: prats, alfals, trèvol
Duero i Ebre; es cultiven plantes El regadiu es dedica als cítrics, i xicotetes hortes.
farratgeres, cultius industrials (tabac i fruiters variats i a l'horticultura. Al sud hi ha bancals
i dacsa; per alimentar el bestiar.
remolatxa) i fruites i hortalisses a la vall Destaquen els hivernacles del d'ametlers, oliveres i vinya.
de l'Ebre. Sudest.
USOS DEL SÒL És l'activitat més important afavorida La ramaderia és ovina extensiva als La ramaderia ovina i cabruna Ramaderia extensiva i
pel clima. Especialitzada en boví de secans, bovina i ovina a les deveses ocupa els secans, però la més semiestabulada (abans
Ramader carn en règim extensiu i de llet en règim extremenyes i salmantines, i intensiva a importnat és la porcina, aviar i transhumant) bovina i
intensiu. la vall de l'Ebre. bovina en règim intensiu. ovina.
És una activitat important amb Té poca importància, excepte S'aprofiten les espècies
L'explotació forestal més important és la
plantacions d'espècies de creixement en Catalunya, Cadis i Huelva autòctones per a fusta i les
Forestal ràpid per a pasta de paper i aglomerat; i
del suro, la llenya i les bellotes de les
per al suro i a Huelva amb repoblacions per a paper i
deveses.
roure i faig per a moble. l'eucaliptus per a paper aglomerat.
• LES DINÀMIQUES RECENTS DEL MÓN RURAL
o La crisi i els problemes del món rural
Des de fa dècades el món rural ha entrat en una crisi global que afecta a la seua economia i
població.
Les activitats agràries es troben en crisi; tot i que el PIB creix en xifres absolutes ha disminuït el
seu pes relatiu í el nivell de renda dels empresaris agraris, en part degut a la concentració de la
distribució en unes poques empreses.
A partir de l'èxode rural hi ha hagut una important disminució de la població i un gran

envelliment que ha deixat despoblades moltes comarques rurals, fent impossible la seua
recuperació a curt i mitjà termini.
Hi ha també una escassa diversificació de l'espai doncs les activitats agràries encara representen
la major font d'ingressos12 a més, les zones rurals es troben desconnectades del fenomen de la
globalització degut a les mancances en infraestructures de telecomunicacions i l'ús de noves
tecnologies, dificultant la seua inclusió a la nova economia.
Les noves activitats agràries atenten sovint contra el medi ambient contaminant les aigües i les
terres i reduïnt la biodiversitat. A més cal tindre present que molts dels paisatges rurals són
creació humana i el despoblament rural amenaça estos paisatges tradicionals i els ecosistemes
associats.
o L'ordenació de l'espai rural
Tots aquests problemes del món rural s'intenten solucionar mitjançant les polítiques d'ordenació
i desenvolupament del món rural.
La Unió Europea planteja les directrius a seguir en economia, medi ambient i qualitat de vida, i
concedeix ajudes a traves dels fons FEADER13 el FEOGA i les ajudes de la PAC.
L'estat espanyol a través del MARM14 mitjançant la Llei de Desenvolupament Sostenible del
Medi Rural intenta crear una normativa bàsica aplicable a tot l'estat.
Les comunitats Autònomes, que tenen les competències en Agricultura i Pesca, i en ordenació
del territori són les que, al final, duen a terme les actuacions en el medi rural: creant
infraestructures i equipaments: sanitat, educació, etc.
Les polítiques a aplicar busquen una major diversificació econòmica (turisme, indústries),
millorar les comunicacions i telecomunicacions, dotar d'equipament adequat el món rural
(centres de salut, escoles, etc.) i protegir el medi ambient (nous objectius de la PAC).
12
En molts pobles és la segon font d'ingressos per darrere de les pensions de jubilació.
13
Fons Europeu Agrícola de Desenvolupament Rural
14
Ministeri de Medi Ambient i Medi Rural i Marí.
• L'ACTIVITAT PESQUERA
L'economia pesquera ha perdut pes dins el sector primari, tot i això Espanya continua
sent una gran potència pesquera a nivell mundial i el principal consumidor de peix
d'Europa.
 L'espai pesquer
La flota espanyola pesca al calador nacional, comunitari15 i a la resta del món.
La major part del peix es destina al consum humà (fresc, congelat, salat o en conserva)
encara que ha crescut molt el destinat a farines i pinsos.
 La producció pesquera
La major part de les captures són peixos, encara que també destaquen pel seu valor els
mol·luscos i crustacis.
Hi ha una gran diferència entre la flota pesquera costanera, d'altura i de gran altura.
15
Aigües de països pertanyents a la Unió Europea
La flota costanera és artesanal pesca prop de la costa amb tècniques tradicionals16 i

vaixells menuts. Les seues captures solen ser d'elevat valor econòmic i estan destinades
al consum en fresc.
La flota d'altura utilitza vaixells més grans, tècniques més modernes17 i pesca als
caladors nacionals o comunitaris. Les seues captures es destinen al consum en fresc o a
abastir la indústria conservera.
La pesca de gran altura usa grans vaixells congeladors, autèntiques fàbriques flotants;
pesca en aigües internacionals i als països on hi ha convenis amb tècniques avançades18.
Les seues captures es netegen i congelen per a conservar-les fins que el vaixell retorna al
port.
• LA CRISI I ELS PROBLEMES DE L'ACTIVITAT PESQUERA
L'activitat pesquera travessa una època de crisi, motivada sobretot per la pèrdua de caladors
internacionals i l'esgotament dels nacionals.
La població ocupada a la pesca ha disminuït així com la seua contribució al PIB.
o El problema dels caladors
 Els caladors estatals
El calador estatal és massa reduït per a la gran flota pesquera espanyola, a banda d'això
es troba sobreexplotat i algunes espècies s'han començat a esgotar.
 Els caladors comunitaris
Tots els caladors de la Unió Europea estan sotmesos a un sistema de quotes per a ajudar
a la seua recuperació, quotes que es reparteixen entre les flotes pesqueres que els han
usat tradicionalment; així la flota espanyola té accés a caladors comunitaris, però només
de manera parcial.
 Els caladors internacionals
Les primeres 200 milles de costa es consideren ZEE (zones econòmiques exclusives) i
per tant cada país restringeix l'accés a les seues aigües. Degut a això la flota espanyola
ha de negociar l'accés als diferents caladors internacionals19.
o Els problemes estructurals de la pesca
 La població activa
16
Tresmall, nanses ...
17
Arrossegament, cercol ...
18
Arrossegament de grans fons, pesca elèctrica ...
19
La negociació la duu a terme la Unió Europea, i sovint com a contrapartida s'obliga els vaixells a contractar part de la tripulació
dels seus nacionals i descarregar les captures als seus ports.
La població activa ocupada en la pesca és escassa, envellida i poc remunerada, per tant
no hi ha un relleu generacional.
En general la major part del treball pesquer el realitzen immigrants20, mentre que els
espanyols ocupen els llocs de treball més especialitzats (capità, cap de màquines, patró).
 La flota pesquera
La flota espanyola està sobredimensionada; la flota artesanal i d'altura és massa gran per
als caladors on faena, a més està envellida. La Unió Europea ha donat ajudes per a la
reconversió i el desballestament.
La flota de gran altura és més moderna però no actua dins les aigües espanyoles i depèn
dels convenis internacionals.
o Els problemes mediambientals
El principal problema mediambiental és l'excés de pesca que ha provocat la quasi desaparició

d'algunes espècies. Per a evitar-ho s'estableixen quotes de pesca i aturades biològiques21, és
regulen les arts de pesca més indiscriminades i s'incrementa la vigilància dels infractors.
La contaminació és el segon problema doncs redueix la biodiversitat i contaminen l'ecosistema

marí, a banda de disminuir la seua productivitat.
• L'AQÜICULTURA
L'aqüicultura és la cria d'espècies vegetals i animals aquàtics, marins o d'aigua dolça. Davant la
disminució de les captures d'algunes espècies s'ha fomentat la seua cria en captivitat.
Instal·lacions d'aqüicultura a Espanya. Font: Marm
o Aqüicultura continental
20
Normalment senegalesos o marroquins amb experiència en el sector al seu país.
21
Els vaixells romanen a port i els pescadors a casa cobrant un subsidi.
És la cria més tradicional, ja practicada a l'edat mitjana. Es crien sobretot truites i també carpes,
a les capçaleres dels rius del nord d'Espanya, encara que s'està introduint l'esturió per la
rendibilitat econòmica22.
o Aqüicultura marina
L'aqüicultura marina és la més estesa i de major valor afegit. Es crien els animals dins la mar o
en la zona intermarear (mol·luscos i crustacis). Podem diferenciar entre:
 Aqüicultura extensiva:
S'usa sobretot per a mol·luscos: clòtxines en batees, escopinyes, ostres, etc als quals no
se'ls aporta alimentació externa.
 Aqüicultura intensiva
Intervé en tot el procés vital de l'espècie: reproducció, cria i engrossament.

Normalement les dos primeres es fan en condicions molt controlades i la tercera en
gàbies dins la mar o llacs a terra.
Les espècies més freqüents són la orada, salmó, el llobarro, turbot (rodaballo), anguila i
recentement la tonyina.
o Problemes mediambientals
L'aqüicultura presenta uns avantatges evidents: augment de producció, no esgotament de

l'espècie, igualtat de la qualitat i mida, etc. Però també presenta problemes: malalties que
afecten els animals, contaminació de les aigües, necessitat de pescar peixos de poc valor per a
alimentar els cultius aqüícoles, etc.
Tot i els problemes que planteja el futur del consum de peix passa per l'aqüicultura.
• BIBLIOGRAFIA
• Muñoz Delgado, M. C. Batxillerat 2 Geografia Ed. Anaya, Madrid, 2009
• http://ca.wikipedia.org/wiki/Viquipèdia
• http://www.mispeces.com
• http://www.mapa.es
22
Per a extreure'n el caviar.
ACTIVITATS TEMA 5:
Puntuació: Activitat 1: 5 punts; activitat 2: 2'5 punts; activitat 3: 2,5 punts.
1. Realitza un informe sobre la Política Agrària Comunitària seguint el següent esquema: (5/10)
1. Introducció
2. Objectius inicials
3. Origen i evolució
4. Conseqüències sobre l'agricultura europea
5. Crítiques que ha rebut
6. Reformes recents i nous objectius
7. Normativa d'aplicació i funcionament actual
8. Futur de la PAC
9. Conclusió
10. Bibliografia
2. A partir de les dades següents construeix un gràfic lineal de les terres de cultiu de secà, regadiu i total;
un gràfic de barres de les explotacions, superfície llaurada i tamany mitjà de l'explotació; un gràfic
sectorial sobre la pesca, i representa amb els gràfics més adients l'evolució de l'extensió dels tipus de
cultius i el percentatge que representen sobre el total de superfície agrícola el 2007. (2,5/10)
3. Comenta els gràfics anteriors. (2,5/10)
Font: Anuario Estadística 2009 Ministerio Medio Rural y Marino

Font: I.N.E. Dins l'Anuario Estadística 2009 del MARM
Font: Eurostat dins l'Anuario Estadístico 2009 de l'INE

COMENTARI D'UN GRÀFIC DE BARRES
EXPLOTACIONS AGRÀRIES I TERRES LLAURADES
1962 - 2007
25000
20000
EXPLOTACIONS
15000
TERRES LLAURADES
Hectàrees
10000
5000
0
ANYS 1962 1972 1982 1989 1999 2003 2007
TAMANY MITJÀ D'EXPLOTACIÓ
1962 - 2007
35
30
25
TAMANY MITJÀ
20 EXPLOTACIO
Hectàrees
15
10
0
ANYS 1962 1972 1982 1989 1999 2003 2007
COMENTARI
Els dos gràfics anteriors són dos gràfics de barres que representen les explotacions agràries i terres llaurades, i
el tamany mitjà d'explotació, respectivament.
Al primer gràfic podem vore com hi ha una disminució tant de les terres llaurades com del nombre
d'explotacions, encara que no es produeix d'una manera lineal.
El volum de terres llaurades es mante prou estable al voltant dels 18-19 milions d'hectàrees des de la dècada
dels 1960 fins als 80, quan es produeix una reducció significativa (2 milions), mantenint-se estable a partir
d'ací al voltant dels 16 milions d'hectàrees.
El nombre d'explotacions presenta una reducció constant, més significativa entre el 62 i el 72, aturant-se
relativament (només baixa un 10%) fins al 89, i accelerant-se progressivament, sobretot a partir del 1999, quan
es perden el 40% de les explotacions en menys de 10 anys.
Per contra el tamany mitjà de les explotacions ha anat augmentant progressivament de les 15 ha/expl. Del 1962
fins a les 31 del 2007. Este creixement ha estat constant però desigual, així fins al 1989 només va passar de 15
a 19 ha/expl, mentre que a la darrera dècada s'ha incrementat en un terç passant de les 23 a les 31 ha/expl.
Al gràfic, i en la seua evolució veiem reflexades les principals vicissituts que ha viscut l'agricultura espanyola
als darrers 50 anys; així observem com els anys 60 amb el desarrollismo i l'èxode rural fa disminuir les
explotacions degut a l'abandó de l'agricultura i la no incorporació de nous actius agraris. Este èxode es frena
als anys 70 a conseqüència de la crisi del petroli del 72, que perdura fins ben entrat els 80 i provoca un
manteniment de les explotacions existents al desincentivar-se l'abandó de l'agricultura per falta d'alternatives a
la ciutat i a la indústria.
A partir del 1986 amb la incorporació d'Espanya a la Unió Europea hi ha un abandonament de terres elevat (es
perden 2 milions d'ha) a causa del dur procés d'adaptació de l'agricultura española a les normes europees, que
incloien les primes per a l'abandó de terres.
A partir de la dècada dels 90, i superada ja la traumàtica incorporació hi ha un període d'estabilitat i
modernització de les explotacions que, unida a la jubilació de molts titulars d'explotacions, fa disminuir
ostensiblement el nombre d'estes.
La disminució d'explotacions no implica però un abandó de les terres, ans al contrari, estes s'incorporen a les
explotacions restants, més modernes, que augmenten de tamany, procés que s'accelera a partir de l'any 2000.
A manera de conclusió podem afirmar que a Espanya els darrers anys s'ha produit una concentració i augment
de mida de les explotacions de manera gradual, a l'haver disminuit les explotacions menys viables
(normalment més menudes) a la vegada que s'han modernitzat les mitjanes. Esta tendència continuarà en un
futur donada la poca rendibilitat de la major part de l'agricultura i el fet que la major part dels titulars
d'explotacions agràries són majors de 50 anys i molts d'ells superen l'edat de jubilació.
TEMA 6
ELS ESPAIS INDUSTRIALS
EL SECTOR SECUNDARI
Abans de començar a parlar dels espais industrials cal definir una sèrie de conceptes, començant pel sector
secundari:
Sector secundari: és aquell que transforma les matèries primeres en productes elaborats o semielaborats,
incloem també ací per la seua relació directa amb la transformació; l'extracció de matèries primeres i l'ús de les
fonts d'energia.
Indústria: pròpiament dita és l'activitat que transforma les matèries primeres en productes elaborats o semi
elaborats a gran escala amb l'ús de maquinària i d'energia, el mateix però manualment es considera artesania.
Font d'energia: tot aquell recurs que proporciona energia útil per a diverses aplicacions (entenent com a energia
la capacitat de produir treball).
LES MATÈRIES PRIMERES
Les matèries primes les podem classificar segons el seu origen:
● Orgànic
○ vegetal: (lli, fusta, cotó)
○ animal (llana, cuir)
● Mineral
○ metàl·lic (ferro, coure)
○ no metàl·lic (quars, bor, fluor)
○ roques industrials (argiles, calcària, granit)
Espanya és deficitària en la major part de matèries primes d'origen orgànic, i minerals, llevat de les roques
industrials. No és que manquen mines a l'estat, és que és molt més rendible importar pels costos d'explotació i
mediambientals.
LES FONTS D'ENERGIA

Cal diferenciar entre les fonts d'energia i l'energia en si, podem considerar les primeres com energia primària,
mentre que l'energia pot ser primària o secundària23.
Segons el seu origen classifiquem les fonts d'energia en:
● Combustibles fòssils:
○ Carbó: a Espanya el carbó és de baixa qualitat, difícil explotació, a més de ser el combustible fòssil
més contaminant.
Malgrat els problemes s'usa per a evitar la dependència exterior i està subvencionat, encara que a
partir del 2010 es retiren les subvencions. El seu futur passa per un preu elevat del petroli i
l'eliminació del CO2.
○ Petroli: s'ha d'importar de l'exterior i s'usa bàsicament per al transport (vaixells, carretera, aviació) i
també com a matèria prima per a fabricar plàstics, fertilitzants, etc.Les refineries es troben a la
costa.
El principal problema és l'augment de preu per tant s'està intentant reduir el seu consum, fomentant
el transport públic, el tren i els vehicles no contaminants.
○ Gas: és el substitut del petroli per a produir electricitat, també s'ha d'importar de l'exterior però és
més econòmic i menys contaminant.
S'usa en les centrals tèrmiques de cicle combinat per a produir electricitat, en les fàbriques i en
calefacció en domicilis particulars.
● Minerals:
○ Urani: usat com a combustible per a l'energia nuclear. Espanya s'autoabasteix d'urani que,
transformat en plutoni és el combustible de les centrals nuclears per a produir electricitat.
Malgrat que és barata, rendible i no genera dependència presenta altres desavantatges: és

potencialment perillosa i genera residus tòxics d'impossible eliminació a llarg termini.
● Renovables: utilitzen fonts d'energia que no s'esgoten i s'usen bàsicament per a produir electricitat.
○ Hidràulica: és l'energia renovable de més tradició, neta i es pot emmagatzemar24
El principal problema que presenta és l'escassesa d'aigua i el conflicte d'interessos amb altres usos
de l'aigua (regadiu). A més a Espanya s'ha arribat pràcticament al límit del seu ús donat que la
majoria de cursos d'aigua es troben totalment aprofitats.
23
Per exemple el petroli és un font d'energia i pot ser usada com a energia primària als motors d'explosió o per a produir electricitat
(energia secundària).
24
Els pantans permeten emmagatzemar aigua per convertir-la en electricitat quan calga.
○ Eòlica: és neta, renovable i presenta un impacte ambiental relativament baix. Ha crescut molt en
l'última dècada passant a ser la principal font d'energia renovable en Espanya.
Malgrat que els aerogeneradors són cada vegada més eficients encara no és econòmicament
rendible, per tant està subvencionada.
○ Solar: cal diferenciar entre dos tipus d'energia solar: fotovoltaica i tèrmica. La primera consisteix en
generar electricitat i la segona aigua calenta. En Espanya malgrat el potencial de sol disponible
encara només està començant, i per a afavorir-la està subvencionada.
L'energia tèrmica és més eficient i les noves lleis obliguen a usar-la en les noves construccions, la
fotovoltaica és encara molt ineficient (cara), per tant només la millora tecnològica conduirà a
l'extensió del seu ús.
○ Biomassa i biocombustibles: consisteix en usar els vegetals com a fonts d'energia. La biomassa
aprofita els residus vegetals (palla, remulla, etc.) per a produir electricitat tèrmica. Els
biocombustibles són combustibles extrets de productes vegetals que poden ser usats en el transport
per carretera.
El problema principal de la biomassa és el cost de recollida dels residus, mentre que els
biocombustibles tenen el problema d'encarir el preu dels productes alimentaris.
Els principals problemes d'espanya en matèria energètica són la gran dependència exterior, especialment en
petroli i gas i el desequilibri entre el consum i la producció, sobretot d'energia elèctrica, havent-ne d'importar
de França.
La política energètica espanyola intenta per tant, resoldre estos problemes. Les seues directrius principals són:
● Reduir la dependència de l'exterior
● Estalviar energia
● Emetre menys CO2 per tal de complir els acords de KIOTO.
● Assegurar el proveïment; diversificant les fonts energètiques i tenint bones relacions amb els principals
països proveïdors.
CLASSIFICACIÓ DE LES INDÚSTRIES
Dins de la indústria podem diferenciar quasi tants sectors industrials com productes que es fabriquen però
podem agrupar-los en tres grans grups:
● Indústries de base: transformen les primeres matèries en productes semielaborats per a utilitzar-los en
altres indústries, no aptes per al consumidor final. S'anomena també indústria pesada pel volum de les
matèries primeres usades.
● Indústries de béns d'equip: fabriquen béns (maquinària, etc.) per a altres indústries o empreses. També
dita de màquines-ferramenta.
● Indústries d'ús i consum: fabriquen béns per als consumidors particulars25. Anomenada també indústria
lleugera.
LA INDÚSTRIA ESPANYOLA ABANS DEL 1960
Com a conseqüència de la guerra del Francès i la pèrdua de les colònies Espanya va entrar en una fase de
decadència i desestabilització que va durar fins a finals del segle XIX. Els capitals repatriats de les colònies es
van reinvertir en terra i no en crear un teixit industrial, llevat del cas de Catalunya i alguns focus aïllats, basats
sobretot en la indústria tèxtil. A finals de segle XIX, gràcies al comerç del ferro de les mines biscaines es va
desenvolupar la indústria siderúrgica basca, i més tardanament asturiana.
A primers del segle XX es va accelerar la industrialització, estenent-se per les principals ciutats, però sense
perdre el seu caràcter secundari davant un panorama marcat pel predomini del sector primari. Aquest principi
d'industrialització fou tallat en sec per la Guerra Civil i la dura postguerra.
La veritable industrialització espanyola es produeix després del 1959, amb la posada en marxa del Plan de
Estabilización i l'arribada al poder dels tecnòcrates (molts d'ells de l'Opus Dei); que seguint les directrius del
FMI van impulsar l'economia espanyola en el que s'ha anomenat posteriorment com a desarrollismo.
Es va desenvolupar extraordinàriament la indústria als seus focus tradicionals, i es va estendre per altres zones
properes o adients, creant-se polos de desarrollo per tal de fomentar l'extensió de la indústria per tot el territori,
amb resultats desiguals però més bé pobres; i amb el resultat complementari d'un acusat èxode rural,
creixement desmesurat d'algunes ciutats i despoblació de bona part del territori.
INDUSTRIALITZACIÓ I “DESARROLLISMO” 1960
Durant l'època de desarrollismo espanyola la indústria es va concentrar en diferents zones, bàsicament vora
mar, d'acord amb el següent patró:
● Àrees de base extractiva: vora els jaciments de ferro i carbó del cantàbric, a Astúries i el país Basc
(Bilbao, Gijon, Avilés)
● Àrees portuàries: unides a un rerepaís industrial com Barcelona (catalunya), València, o amb indústries
relacionades amb la mar; Vigo (conserves), Cadis, Ferrol (drassanes)
● Àrees urbanes: bàsicament Madrid on s'instal·la una indústria lleugera d'ús i consum.
A més es va reforçar l'especialització en sectors bàsics, amb grans fàbriques i centenars de treballadors al
cantàbric, mentre que prop dels ports mediterranis apareix una indústria més diversificada, més xicoteta i
lleugera. Comencen a intuir-se també els actuals eixos de l'Ebre i del Mediterrani.
25
Encara que sembla una classificació senzilla i clara, cal tindre en conte que no ho és tant. Per exemple un mateix bé pot ser
qualificat d'ús i consum o d'equip segons qui el compre (per exemple un martell és un bé d'equip per a una empresa, i de consum per
a un particular). El mateix passa amb alguns béns de base.
La política industrial va estar basada en el proteccionisme, la creació d'empreses públiques en sectors bàsics
(siderúrgica, petroquímica) i la planificació, doncs al Plan de estabilización de 1959 li van seguir els Planes de
desarrollo en vigor des del 1960 fins al 1975.
A més es van dur a terme polítiques de promoció industrial mitjançant la creació de Polos de desarrollo, on
s'intenten crear noves zones industrials que servisquen per estendre la indústria per tot el territori. Els resultats
d'aquestes polítiques fou escàs, llevat de zones puntuals amb bones comunicacions o amb un teixit industrial
previ. Es creen també altres mesures legals de promoció, amb avantatges fiscals i subvencions: zones de
preferent localització i polígons de descongestió industrial26.
CRISI I RECONVERSIÓ 1975 – 1985
A partir del 1973, amb l'augment sobtat del preu del petroli27 es va desencadenar una greu crisi que va afectar a
tot el món, i especialment a Espanya i que va provocar, a la llarga, un canvi en el model industrial.
Encara que la pujada del preu del petroli fou l'espurna de la crisi, les causes són molt més complexes, les
podem diferenciar entre externes, i internes o pròpies de l'economia espanyola:
Externes: com l'encariment del petroli, l'exhauriment del cicle tecnològic (iniciat a la fi de la II Guerra
mundial), l'aparició de noves tecnologies (electrònica, informàtica, telecomunicacions), l'aparició de nous
sectors industrials fruit de canvis en la demanda, nous sistemes de producció més flexible i descentralitzada i
l'inici de la globalització de l'economia.
Internes: podem destacar les deficiències estructurals de les empreses espanyoles, intensives en treball i
energia, i moltes d'elles de sectors madurs (siderúrgica, metal·lúrgica, drassanes); conjuntura històrica
desfavorable al trobar-se amb la mort de Franco i la transició política que posposa les respostes a la crisi
almenys 8 anys.
Les conseqüències foren el tancament d'empreses, descens de la producció, augment del deute públic i
sobretot de la desocupació que de pràcticament inexistent arriba al 20% dels actius.
Davant d'aquest panorama es va dur a terme una política de reconversió i reindustrialització de les indústries i
zones industrials, amb més o menys èxit.
Reconversió: és produeixen regulacions d'empleament, el sanejament financer de les empreses, tancament de

les empreses no rentables i especialització en productes amb més demanda així com nous sistemes de gestió i
organització. Aquesta va afectar els secors considerats madurs: siderúrgica, tèxtil, drassanes, etc. amb el
resultat d'un important augment de la desocupació.
Reindustrialització: mitjançant la modernització tecnològica, la creació de ZUR (zones d'urgent

reindustrialització) amb incentius fiscals, financers i subvencions. El resultat fou la diversificació i recuperació
d'algunes zones industrials (país Basc, Catalunya); encara que en general moltes de les zones del cantàbric mai
es van recuperar de la crisi, i no es va recuperar tota l'ocupació perduda.
26
“Curiosament” tots els polos de desarrollo i demés mesures de foment de la indústria es donen a les zones que l'any 1936 es van
unir al alçament militar (llevat del cas de Madrid).
27
Els països de l'OPEP (la majoria àrabs) es venjaven així dels països occidentals que recolzaven a Israel que havia encetat una nova
guerra contra els seus veïns.
LA INDÚSTRIA ESPANYOLA HUI EN DIA
La reconversió industrial encara no ha acabat del tot, doncs encara resten algunes empreses de sectors madurs
amb poques perspectives de futur, que es mantenen amb fons públics en zones industrials en declivi i sense
alternatives viables.
Després de la fase més dura de la reconversió (1977-1984) la indústria es va recuperant, llevat del breu període
de crisi de començaments dels noranta (1990-1994). Ara bé, el balanç del període no resulta gens favorable.
La Tercera Revolució Industrial
Si la primera revolució industrial es va basar en la introducció de noves fonts d'energia (carbó) i la maquinària
a la fabricació de productes, la segon va lligada a noves fonts energètiques (petroli) i un canvi en els sistemes
productius28. La tercera és la revolució de la informació on, gràcies a les noves tecnologies de la informàtica i
electrònica es milloren els productes i els processos productius.
Alguns autors parlen de la societat de la informació29 per a referir-se al món actual on, més important que el
valor de les matèries primeres i la mà d'obra per a configurar el preu d'un producte és el valor dels
coneixements que hi ha al darrere, i on apareixen empreses que ja no fabriquen un producte “físic” sinó virtual
o intel·lectual (programes informàtics, ciberempreses, etc.)
La nova societat del coneixement és a més, gràcies a la revolució de les comunicacions, una societat global i
les empreses s'han d'adaptar a d'ella mitjançant diferents canvis en:
● Sistema de producció descentralitzat: és a dir, separat el procés productiu en diferents establiments

situats en l'emplaçament més favorable30, cadascun especialitzat en un producte31; recorrent a la
subcontratació de peces, components, i fases senceres de la producció; o arribant a constituir xarxes on
cada empresa s'especialitza en una fase de la producció o on arriben a acords de cooperació per a reduir
costos32.
● Sistema de producció flexible: que permet canviar d'un producte a l'altre ràpidament, així com el volum
de producció, per tal de respondre ràpidament a una demanda variable; possible gràcies a la maquinària
versàtil i a la flexibilitat en la mà d'obra.
● Disminució del volum de les plantes: més menudes per tal de respondre millor als canvis productius,
per necessitar cada vegada menys mà d'obra, i per fugir de les regulacions laborals33.
28
S'introdueix la producció en cadena o fordisme, també anomenat taylorisme, pel seu principal teòric.
29
Castells, Manuel La era de la información. 1997
30
Així els components electrònics d'un automòbil es fabriquen en els països més avançats, mentre que l'ensamblatge final es fa allà on
hi ha mà d'obra més barata.
31
Un percentatge significatiu del comerç exterior mundial no és més que el transport de productes d'una planta a una altra d'una
empresa multinacional.
32
Exemples hi ha molts, però el cluster ceràmic de la Plana n'és u. Les empreses s'especialitzen en productes complementaris, en
fases de la producció o en serveis a diferents empreses. Fins i tot les grans multinacionals com les de l'automòbil arriben a acords de
cooperació per tal de reduir els costos d'R+D per tal de llançar nous models.
33
No hi ha però una reducció en la mida de les empreses, al contrari, cada vegada són més grans, però disposen de multiples plantes i
d'empreses filials.
● Treball cada volta més qualificat: de manera que els treballs més manuals van sent substituïts per
màquines, augmentant per tant la proporció de treballadors qualificats34. A la vegada és produeix una
desregulació del mercat laboral: contrats temporals, d'obra, contractació d'autònoms, etc.
● Terciarització de la indústria: doncs l'automatització redueix les tasques directament productives

mentre que s'allarguen els processos productius donat que tant important com fabricar i vendre són
totes les tasques anteriors i posteriors (I+D, disseny, gestió, control de qualitat, postvenda, màrqueting).
Aixó augmenta el nombre de professionals de coll blanc35 dedicats als serveis a la producció dins de la
mateixa indústria (i per suposat d'empreses de serveis externs incloses dins el sector terciari).
● Noves localitzacions industrials: de manera que les empreses per tal de reduir costos s'instal·len als
llocs que més avantatges els ofereixen36. Es creen també concentracions industrials en zones concretes
que els ofereixen avantatges en matèria de transports, comunicacions, etc. D'altra banda les industries
d'alta tecnologia s'instal·len a les àrees centrals més ben comunicades, coincidents en grans àrees
metropolitanes37.
● En la Política Industrial: seguint les pautes del neoliberalisme38 de moda arran de la crisi del petroli s'ha
reduït la intervenció estatal i s'han privatitzat les empreses estatals i molts dels serveis que abans oferia
l'estat (correus, sanitat, educació, etc.). Es fomenta ara des de l'estat l'anomenada industrialització
endògena; és a dir, la creació d'indústries per part dels empresaris locals aprofitant les potencialitats de
la zona39.
Estructura industrial espanyola.
Dins l'estructura industrial espanyola podem diferenciar tres sectors: madur, dinàmic i punta, corresponent
cadascun amb les empreses sorgides arran de la primera, segon i tercera revolució industrial.
Sectors Madurs: encara tenen una gran importància, Així trobem siderúrgica a Astúries, que s'ha reconvertit
per a tindre una producció diversificada i de qualitat. També indústria de transformats metàl·lics i de béns
d'equip, sobretot al País Basc i en menor mesura a Catalunya. La fabricació d'electrodomèstics, sobretot en
Catalunya i Madrid, encara que esta en procés de reorganització productiva. Les drassanes a Galícia i
Andalusia, que estan en procés d'especialització en productes d'alta tecnologia (vaixells militars, plataformes
petrolieres) i finalment; el tèxtil i el calçat, a Catalunya i el País Valencià, afectades fortament per la
globalització i la deslocalització.
Sectors dinàmics: presenten una alta productivitat i especialització, encara que tenen l'inconvenient d'estar
dominats per capital estranger (empreses transnacionals). Entre ells destaquen l'automòbil que va dur un dur
procés de reconversió i renovació amb grans ajudes oficials. L'automòbil és una de les principals exportacions
34
Als països rics quan una indústria no pot substituir les persones per màquines tanca i se'n va a un país on la mà d'obra és més barata.
35
Com a alternativa a la tradicional divisió en sectors, existeix la classificació de la mà d'obra en treballadors de coll blanc, blau i
marró; segons treballen en tasques administratives, mecàniques qualificades o peons sense qualificar.
36
Al món globalitzat on vivim l'àmbit d'actuació de les empreses és mundial, així es busca a la Xina mà d'obra barata sense qualificar,
o a l'Índia mà d'obra qualificada a bon preu.
37
Les grans ciutats lluiten entre elles per atreure les industries més innovadores i, sobretot les seus de les principals empreses.
38
Corrent de pensament econòmic que revitalitza a finals del segle XX el pensament econòmic liberal de principis del segle XIX, i
que defèn el lliure mercat, la no intervenció estatal, la desregulació de la contractació de treballadors, etc. e seu triomf ve donat per la
crisi del petroli que va acabar amb les polítiques econòmiques keynesianes que defensaven la intervenció de l'estat en èpoques de
crisi i el pacte social entre treballadors i empresaris.
39
La indústria ceràmica de la Plana seria un exemple paradigmàtic.
espanyoles, i de fet Espanya es troba entre els 10 principals productors mundials. El sector de l'automòbil està
distribuït pels principals eixos d'expansió (Ebre, Mediterrani) amb alguns enclavaments aïllats com Valladolid
i Vigo. Trobem també sector Químic, dividit en petroquímic o de Base, organitzada en grans complexos prop
de les refineries (vora mar) i la química de transformació, en xicotetes empreses disperses pel territori. Un
apart mereix el sector farmacèutic, de gran valor afegit i amb molta importància de la I+D, instal·lat sobretot a
les dos grans àrees metropolitanes. El sector agroalimentari és més diversificat i dispers pel territori, i cada
vegada presenta una transformació major (i un major valor afegit) als productes posats a la venda.
La construcció és un sector apart; encara que solem englobar-la en un epígraf separat de la indústria es troba
fortament relacionada amb ella (amb matèries primes es fa un producte nou), a més d'haver-hi tot un sector
industrial relacionat amb ella (ceràmica, moble, ciment, etc.). La construcció ha estat el motor del creixement
econòmic de la darrera dècada, però està molt sotmesa a les fluctuacions conjunturals.
Sectors Punta: s'ha implantat amb retard a Espanya, i encara es troba en un estat inicial, per tant presenta una
sèrie de dificultats i deficiències: dependència de l'exterior en I+D, poca integració entre universitat i
empresa40, predomini de les xicotetes i mitjanes empreses poc competitives, poca mà d'obra qualificada. Es
localitzen preferentment a la rodalia de les grans àrees metropolitanes, en ciutats mitjanes amb una bona
accessibilitat i una bona qualitat de vida.
Problemes de la indústria espanyola.
La dimensió de les empreses és massa menuda el que les fa poc competitives i no afavoreix la I+D ni la
modernització. Per estes raons la tecnologia que s'usa és endarrerida i depenent de l'exterior.
Com a conseqüència d'açò la productivitat i la qualitat són baixos i el cost de producció major que el d'altres
productes similars.
Factors i tendències de la localització industrial.
Els factors clàssics de localització han perdut importància, així ja no és tan important al proximitat als recursos
ni al mercat gràcies a la millora i abaratiment dels transports i comunicacions. Avui en dia l'accessibilitat és a
dir, el trobar-se en un lloc ben comunicat, i prop dels centres d'innovació i informació és el factor més
important de localització de les noves indústries. Per tot açò els espais centrals (bàsicament Madrid i
Barcelona) mantenen un fort atractiu per a les indústries Punta i per a ser la seu social i de gestió de les grans
empreses industrials i de serveis.
A la vegada es produeix una difusió de les plantes industrials des de les aglomeracions tradicionals cap a les
zones perifèriques per tal d'abaratir costos salarials, fiscals, de sòl41, etc. A més en aquestes zones trobem
també una industrialització endògena basada en els recursos propis de la zona.
Per tant tenim dos fenòmens complementaris a la vegada; la difusió cap a les zones perifèriques de les plantes
industrials i la localització en les zones centrals de les indústries més competitives i de les activitats de gestió i
direcció, que impliquen un major valor afegit42.
40
Moltes de les investigacions dutes a terme a la Universitat no arriben per tant en concretar-se en avanços concrets, o productes nous
que afavorisquen l'indústria espanyola.
41
I també per a buscar mà d'obra poc conflictiva en zones on tradicionalment els sindicats han tingut poc o gens d'implantació.
42
I un treball més qualificat i ben remunerat.
Àrees industrials a Espanya.
Podem diferenciar tres grans àrees industrials a Espanya, o més ben dit dos àrees industrials i una altra amb
una implantació industrial puntual.
Àrees desenvolupades i eixos d'expansió: són les dos principals àrees metropolitanes espanyoles: Madrid i
Barcelona, on es produeix una forta terciarització de la indústria, i la concentració dels sectors Punta. Els eixos
d'expansió de la indústria actualment són tres: l'eix de l'Ebre, el Mediterrani i la Corona Metropolitana de
Madrid. La darrera es produeix per difusió a la franja periurbana de les indústries de Madrid. L'eix
Mediterrani, el més dinàmic, uneix les principals zones industrials de la Mediterrania que disposen d'una bona
xarxa de comunicacions (ports, autopistes, ferrocarril) enllaçant zones d'antiga tradició industrial. L'eix de
l'Ebre enllaça l'anterior amb el País Basc, unint les dos principals zones industrials d'Espanya, aprofitant
aquesta situació per a convertir-se en una immillorable plataforma logística.
El País Basc, on acaba l'eix de l'Ebre és l'única zona industrial espanyola que ha assolit amb èxit un procés de
reconversió, passant de ser una zona d'indústries madures a competitives43.
Eixos en declivi: Astúries, Cantàbria i algunes zones de Galícia estaven especialitzades en sectors industrials
madurs, que en bona part van ser desmantellats arran de la crisi del petroli, i que no s'han reindustrialitzat. Les
conseqüències d'açò són l'emigració i l'envelliment de la població, i la creixent situació perifèrica dins
d'Espanya i d'Europa.
En darrer terme la resta d'Àrees presenten una industrialització escassa o nul·la, lligada als recursos naturals44,
a iniciatives estatals45 o a situar-se en zones ben comunicades46. Totes elles però es troben aïllades i sense
connexió amb altres zones no formant un teixit industrial continuu.
La política industrial.
La política industrial espanyola, igual que a la resta d'Europa, ha disminuït la intervenció estatal, d'acord amb
les tendències generals de la teoria neoliberal. Així amb l'entrada a la Unió Europea s'han eliminat els aranzels,
desapareixent el proteccionisme; a la vegada que el compliment dels criteris de convergència de l'Euro va
obligar a vendre les empreses estatals més rendibles47. Per tant totes les ajudes a la indústria són ara més o
menys indirectes: foment del crèdit, l'exportació, la creació d'empreses innovadores, els parcs tecnològics, i
com no, les infrastructures48.
A més, al estar transferides les competències en qüestions d'ordenació del territori a les Comunitats
Autònomes, són ara aquestes les responsables de la política de promoció industrial a nivell regional; amb la
creació de polígons industrials, avantatges fiscals, ajudes directes a les empreses49 i en la protecció del territori
i defensa del medi ambient. Ara bé, l'estat també intervé amb plans especials per a zones deprimides, foment
43
Gràcies a les ajudes del Govern Basc; permeses per l'amplia autonomia sobretot fiscal.
44
Per exemple la fusta i el moble a les serres de Sòria i Conca.
45
Antics polos de desarrollo com Puertollano o Valladolid.
46
Cas de Burgos o Cadis.
47
Seguint la lògica neoliberal, les empreses que l'estat va nacionalitzar els anys 80, després de sanejar-les i modernitzar-les amb els
diners públics i quan ja són rendibles i donen beneficis s'han de posar en mans privades.
48
Per a este menester existeix l'ICO (institut de crèdit oficial), l'IVEX (institut valencià d'exportació), els vivers d'empreses, a més
d'una llarga llista d'ajudes als emprenedors tant europees com estatals o autonòmiques.
49
Sempre dins dels límits que estableix la Unió Europea per a mantindre la competència.
de l'ocupació50, etc. També la Unió Europea té catalogades diferents zones del territori espanyol com a zones
d'urgent reindustrialització, amb les corresponents ajudes.
Ara bé, la majoria de les polítiques d'industrialització, adés i ara, han demostrat ser molt poc eficaces a l'hora
de crear un teixit industrial viu, fort i arrelat al territori, sent el foment de la industrialització endògena l'única
que ha donat resultats acceptables en les zones no industrials. Aquesta última estan començant a fomentar-la
darrerament les CC.AA. i la Unió Europea, i amb més retràs, l'estat.
BIBLIOGRAFIA:
• Pitarch, Toni ccsocials.blogspot.es
50
Existeixen tota una sèrie de plans estatals per a zones desindustrialitzades que ofereixen avantatges a les empreses que s'instal·len
en eixes zones.
Activitats tema 6:
1. Completa els següents quadres comparatius de les fonts d'energia, etapes de la industrialització i àrees
industrials a Espanya.
Carbó Petroli Gas E. Nuclear E. Hidroelèctrica E. Renovables
Origen i
evolució
Producció
Autoabastiment
Destinació
Tendències
Factors de Àrees Política
Cojuntura Producció Estructura de
localització industrials industrial
localització
Inicis
1855-1975
Crisi
1975-1985
Actual
des del
1985
Àrees
Àrees
Eixos en expansió Àrees en declivi d'industrialització
desenvolupades
induïda i escassa
Localització
Característiques
2. Comenta el següent gràfic del document 5.

3. Comenta el gràfic del document 451 responen a les següents preguntes: Quin tipus de situació queda
definida en cada un dels quatre quadrants? Quines són les diferents situacions regionals que poden
definir-se a partir del gràfic?
4. Al mapa Annex contrueix un mapa de lligams econòmics a partir de les dades del Document 3.
Delimita les grans macrorregions econòmiques de l'Espanya peninsular a partir dels fluxos de transport
de mercaderies per carretera.
51
Elaborat a partir de les dades dels documents 1 i 2.
Qüestions prèvies:
Los flujos de mercancías son uno de los principales elementos en que se materializan las
relaciones interregionales, especialmente de carácter empresarial. Proveedores y clientes
(ya sea dentro de la cadena de producción industrial, entre sectores industriales y
comerciantes mayoristas, o entre empresas comerciales) establecen vínculos que en
ocasiones rebasan las fronteras regionales. Podemos utilizar esos vínculos, esos flujos de
transporte interregionales, para establecer qué CC.AA. están más estrechamente
relacionadas entre sí, hasta el punto de formar las principales macrorregiones económicas
en las que se puede subdividir España.
 Carrera et al., 1988, Trabajos Prácticos de Geografía Humana, Madrid, Síntesis, Cap IV.
Asentamientos y transportes
Documento 1: Datos de VAB y empleo industrial (1995 - 2001)
VAB VAB Empleo Empleo

CC.AA industrial industrial industrial industrial
1995 2001 1995 2001
Miles € Miles € Miles Miles empleos
empleos
Andalucía 6384459 7643421 216,8 250,2
Aragón 2982193 3751236 92 114,7
Asturias 1741795 2132486 53,6 59,4
Baleares 629804 754307 25,8 32,1
Canarias 983923 1172641 34,1 43,2
Cantabria 1051676 1296126 29,9 36,5
Castilla – La 2358621 2862021 98 115,9
Mancha
Castilla y León 4356463 5302611 134,9 154,6
Cataluña 20856148 25848982 611,4 746,2
Comunidad 8886079 11003258 335,4 400,2
Valenciana
Extremadura 495691 579115 23,9 27,6
Galicia 3639676 4430641 140,4 169,7
Madrid 10261909 12770806 291,7 342,3
Murcia 1535690 1852382 61,6 74,1
Navarra 2262711 2897698 62,4 75,6
País Vasco 7309487 9325352 205 259
La Rioja 874661 1064401 30,9 35,4
España 76631000 94711000 2448,6 2937,4
Valor del VAB: valores calculados a precios constantes de 1995
Fuente: Instituto Nacional de Estadística, Contabilidad Regional de España. Resultados detallados.
Document 2: Productividad del trabajo, y crecimiento anual del VAB y del empleo
industrial (1995 - 2001)
Productivida Productivida Tasa de Tasa de

d del trabajo d del trabajo crecimiento crecimiento
CC.AA en 1995 en 2001 anual del VAB anual del
€ / empleo € / empleo entre 1995 y empleo entre
2001 (%) 1995 y 2001 (%)
Andalucía 29449 30549 3,0 2,4
Aragón 32415 32705 3,9 3,7
Asturias 32496 35900 3,4 1,7
Baleares 24411 23499 3,1 3,7
Canarias 28854 27144 3,0 4,0
Cantabria 35173 35510 3,5 3,4
Castilla – La 24068 24694 3,3 2,8
Mancha
Castilla y León 32294 34299 3,3 2,3
Cataluña 34112 34641 3,6 3,4
Comunidad 26494 27494 3,6 3,0
Valenciana
Extremadura 20740 20982 2,6 2,4
Galicia 25924 26109 3,3 3,2
Madrid 35180 37309 3,7 2,7
Murcia 24930 24998 3,2 3,1
Navarra 36261 38329 4,2 3,2
País Vasco 35656 36005 4,1 4,0
La Rioja 28306 30068 3,3 2,3
España 31296 32243 3,6 3,1
Document 3: Transporte por carretera entre comunidades autònomas.

Font: INE, modificat.

Documento 4: Gráfico de puntos: evolución comparada del VAB y del empleo industrial entre 1995 y 2001
Evolución del VAB y del empleo industrial

en las CC.AA. (1996-2001)
4,5%
Crecimiento del VAB industrial Navarra

País Vasco
4,0%
Comunidad Aragón
Valenciana
Madrid
Cataluña
3,5% Cantabria
Castilla y León
Asturias La Rioja Galicia
Castilla-La Mancha Murcia
3,0% Andalucía
Baleares Canarias
Extremadura
2,5%
1,5% 2,0% 2,5% 3,0% 3,5% 4,0% 4,5%
Crecimiento del empleo industrial
Document 5:
MAPA ANNEX
TEMA 7
ELS ESPAIS DE SERVEIS52
El sector terciari, també anomenat sector de serveis, ha estat considerat tradicionalment un calaix de sastre en
el qual s’ha inclòs qualsevol activitat econòmica que no cabia dintre del sector primari ni del sector secundari.
Efectivament, aquest sector agrupa activitats summament heterogènies, com ara el transport,
l’emmagatzematge, les comunicacions, el comerç a l’engròs i al detall, l’hoteleria, la banca, les finances, les
assegurances, el turisme i altres serveis de tipus molt diferents, tant privats com públics (serveis sanitaris,
educatius, etc.). L’Administració pública té un paper cada vegada més important dins d’aquest sector.
En definitiva, es pot concloure que el sector terciari engloba una sèrie d’activitats econòmiques, conegudes
amb el nom de «serveis», que no produeixen béns materials de manera directa. La importància econòmica
d’aquest sector tendeix a incrementar-se amb el nivell de renda, raó per la qual el sector terciari té, avui dia, un
pes creixent als països més desenvolupats.
Des dels anys setanta, l’economia de l’Estat espanyol ha anat evolucionant progressivament cap a la
terciarització. En l’actualitat, aquest sector ocupa el primer lloc pel que fa a l’ocupació i també al valor de la
producció, amb un 60,3 % i un 63 %, respectivament. Els subsectors més importants són, d’una banda, els
financers i els relacionats amb la prestació de serveis especialitzats a les empreses, i de l’altra, el sector públic
(que inclou ensenyament, sanitat i altres serveis socials).
Aquest fenomen s’ha produït a totes les comunitats autònomes, malgrat que hi ha importants diferències
regionals. La terciarització màxima de l’ocupació s’observa a les Balears, les Canàries i Madrid, mentre que la
Rioja, Galícia i Castella-la Manxa se situen a l’extrem oposat. Pel que fa al valor de la producció del sector
terciari, sobresurten Madrid, Catalunya i Andalusia enfront de la Rioja, Cantàbria, Navarra i Extremadura, que
ocupen les últimes posicions.
1. EL SECTOR TERCIARI O DE SERVEIS

La naturalesa del sector serveis
La divisió clàssica de les activitats econòmiques en tres sectors resulta insuficient en l’actualitat per delimitar
de manera absoluta la naturalesa del sector terciari o de serveis. Sovint s’ha considerat aquest sector com una
mena de conjunt heterogeni en el qual s’han inclòs tota una sèrie de tasques que no encaixaven dins de les
activitats extractives, de la fabricació de manufactures i de la producció agropecuària. Així, cal remarcar com a
mínim dues qüestions rellevants al respecte:
a) La primera qüestió és l’heterogeneïtat del sector serveis, en el qual s’inclouen activitats econòmiques de
qualificació molt diversa, com ara el repartiment de propaganda a domicili i la investigació científica, per
posar dos exemples ben diferents l’un de l’altre. Per aquest motiu, algunes vegades també es considera que hi
pot haver un sector quaternari, fins i tot quinari o bé terciari decisori, per classificar els serveis segons el grau
de qualificació i la capacitat que tenen de generar rendes més altes.
b) La segona qüestió és que, tradicionalment, s’ha considerat que les activitats incloses en el sector terciari
tenen en comú el fet que són intangibles, a diferència de la manufactura, que és tangible, i que no són
emmagatzemables, ja que la producció i el consum del servei són instantanis.
Però aquestes són unes consideracions que ja no es poden mantenir estrictament, ja que en una economia
desenvolupada la prestació de serveis acostuma a necessitar instruments i equips fabricats, de la mateixa
manera que la producció de béns porta aparellats determinats serveis (disseny, investigació i desenvolupament,
gestió de personal, etc.).
52
El punt 1: el sector serveis, i el punt 4: el turisme estan copiats dels apunts de Toni Pitarch, trets de la seua web
ccsocials.blogspot.com amb el vist-i-plau de l'autor.
Per tant, avui no podem continuar considerant l’activitat econòmica com un conjunt de compartiments estancs
i aïllats, cada un dels quals constituiria un dels tres sectors tradicionals. Al contrari, actualment aquesta
activitat forma un tot continu en el qual els productes són el resultat de la combinació de béns i serveis, i la
inclusió d’un producte o d’una activitat en un sector econòmic o en un altre depèn, fonamentalment, que en la
proporció final pesen més els béns o els serveis que hi han intervingut. És a dir, el fet de delimitar la naturalesa
dels serveis està més relacionat amb les funcions que es duen a terme que no pas amb els béns produïts, unes
funcions que no estan connectades directament amb la manipulació i la transformació material de béns, i el
consum de les quals és intangible (però no immaterial) i més o menys instantani.
1.2 La tipologia dels serveis
De la dificultat de delimitar la naturalesa dels serveis es deriva la tasca, no menys complexa, que representa
intentar fer-ne una classificació. Davant l’enorme diversitat de tipologies i de criteris que es poden adoptar per
establir-la, potser el més senzill és referir-nos a la relació elaborada pel Cens Nacional d’Activitats
Econòmiques (CNAE), el qual enumera els serveis següents:
• Comerç, restaurants, hoteleria i reparacions.
• Transport i comunicacions.
• Serveis a la producció: institucions financeres, assegurances, serveis prestats a les empreses i lloguers.
• Altres serveis.
1.3 La terciarització de l’economia espanyola
La terciarització de l’ocupació a l’Estat espanyol és un fet des dels primers anys setanta, moment en què la
població activa d’aquest sector va superar la dels altres dos sectors. Però si això era cert en el conjunt de
l’Estat, el 1973 aquesta tendència només es concretava a 15 províncies, quasi totes costaneres i relacionades
amb el fenomen turístic, mentre que les altres 35 mantenien el predomini d’ocupacions agràries o industrials.
Al cap de dues dècades, el 1996, només en una província (Lugo) la població activa no era majoritàriament
terciària, perquè encara hi predominava el sector primari.
Tanmateix, l’ocupació no és un indicador gaire significatiu, perquè les classificacions d’activitats en voga,
com ja hem dit abans, converteixen aquest sector en una mena de calaix de sastre en el qual cap tot allò que,
per exclusió, no troba lloc als altres dos sectors, sense possibilitat de distingir activitats amb precisió en unes
estadístiques que, d’altra banda, com que s’han modificat les categories i classificacions del CNAE,
impossibiliten qualsevol intent de seguir la dinàmica del sector de manera fiable. De tota manera, alguns
estudis recents subratllen, d’una banda, que els subsectors que més han crescut han estat els financers i els
relacionats amb la prestació de serveis especialitzats a empreses, i de l’altra, el paper del subsector públic.
L’anàlisi de la producció també planteja problemes semblants, malgrat que potser amb aquesta es pot mesurar
més bé el pes real del sector serveis en l’economia espanyola, i evitar el biaix que es pot produir per una
possible inflació d’actius en subsectors poc dinàmics i fins i tot marginals.
El fet més significatiu és l’evolució cap a la terciarització de la producció a totes les comunitats autònomes.
• El 1973, cap d’aquestes no se situava als vèrtexs1 de màxima concentració, i la majoria era a la franja en qui
el valor de l’agricultura era reduït. No obstant això, destacaven les Balears, les Canàries i Madrid perquè eren
properes al vèrtex de màxima terciarització, i Astúries i el País Basc perquè eren properes al de més pes
industrial, amb llocs intermedis per a Catalunya i Cantàbria. Per la seua banda, Castella i Lleó, la Rioja i
Extremadura quedaven en una zona propera al centre, amb un notable component agrari però amb una lleugera
tendència cap al vèrtex terciari, i tot just superaven el 40 % del VAB en aquest sector.
• Tanmateix, el 1985 aquesta distribució es va simplificar enormement i hi va haver una comunitat, les illes
Balears, que va traspassar el llindar de la màxima concentració del VAB en aquest sector serveis -molt a prop
hi havia les Canàries i Madrid-; el més destacable, però, és que totes les comunitats, sense cap excepció, es van
agrupar en l’estreta àrea de la meitat inferior de la franja esquerra del triangle, cosa que vol dir que el pes
d’aquest sector ja havia igualat o sobrepassat el 50 % del total.
En conjunt, per tant, la terciarització de l’economia espanyola ja no és una tendència, sinó una realitat de
trajectòria ràpida i conseqüències importants; de manera que, tot i que el sector terciari encara no ha ocupat la
posició que fins al 1975 havia correspost a la indústria com a factor explicatiu principal del creixement urbà, el
seu desenvolupament i les seues pautes de localització tendeixen cap a la reorganització estructural de la xarxa
urbana i els seus centres de gravetat.
1.4 Les causes de la terciarització
Entre les causes principals d’aquesta evolució de l’economia es poden esmentar les següents:
• L’Estat espanyol exporta serveis, en els quals disposa d’infrastructures tècniques i organitzatives favorables
per fer una oferta atractiva que genere ingressos importants. Això és el que passa amb el turisme, pel qual,
gràcies als atractius naturals, l’estructura hotelera i la millora dels transports, el país ingressa una quantitat
elevada de divises que han servit per equilibrar la balança de pagaments, per importar béns necessaris en altres
sectors productius i per impulsar i modernitzar l’estructura socioeconòmica de les principals àrees i regions
turístiques.
• L’augment de la renda per càpita i del nivell de vida de la població espanyola, derivat del desenvolupament
industrial juntament amb les noves necessitats sorgides com a conseqüència dels canvis socials i culturals,
augmenten la demanda de serveis destinats al consum final, i es pot afirmar que a l’Estat espanyol s’ha passat
d’una societat consumidora de béns a una societat consumidora de serveis. Si bé és cert que una oferta de béns
àmplia incrementa, al seu torn, la demanda de serveis complementaris d’aquests béns (reparacions,
manteniment, transports públics i comunicacions, principalment), són, tanmateix, els serveis no
complementaris els que més han crescut en els últims anys: ensenyament, sanitat, servei domèstic, lleure,
cultura i esport.
• Atesa la interrelació dels serveis amb la resta de les activitats econòmiques, els serveis a empreses i els
serveis intermedis en els processos de producció influeixen decisivament en la millora de la productivitat del
conjunt d’aquestes mateixes activitats. Les noves tecnologies permeten (o bé obliguen, segons els casos)
racionalitzar i externalitzar fora de l’explotació agropecuària i de la factoria industrial determinades funcions
que han assolit un grau d’especialització alt, com per exemple les següents: serveis de projectes, consultoria,
assessorament, comunicacions, serveis financers, etc. D’aquesta manera, es pot considerar que un sector de
serveis avançats forma part de la infrastructura econòmica capaç de fomentar el desenvolupament i la
competitivitat; a més, com que els serveis estan més vinculats als mercats i menys a les matèries primeres que
la indústria, es poden situar amb una certa independència d’aquella, i així permeten, simultàniament, canvis en
els mateixos factors de localització industrial.
• El comportament del mercat de treball també ha influït en el desenvolupament dels serveis de maneres molt
variades. En aquest sector, la productivitat mitjana augmenta a un ritme lent, i el capital no ha arribat a
substituir la mà d’obra d’una manera tan clara com en la indústria, per la qual cosa encara es considera que té
un cert caràcter de «refugi» per als treballadors excedents dels altres dos sectors econòmics i per a la població
femenina, una part important de la qual treballa en el sector terciari.
• El paper del sector públic ha estat fonamental en el creixement dels serveis a l’Estat espanyol. D’una banda,
la nova estructura política i territorial ha generat 17 administracions autonòmiques al costat de l’Administració
central, a la qual cosa s’hauria d’afegir la creació de nous llocs de treball públics a les corporacions locals.
Aquest augment no s’ha de veure com una simple inflació del funcionariat, ja que una bona part d’aquests
nous llocs de treball corresponen a l’assumpció per les administracions autonòmiques de noves competències
sorgides després de la descentralització política. D’altra banda, la generalització de l’Estat de benestar ha
incrementat la despesa pública en ensenyament, sanitat i altres serveis socials, amb l’augment consegüent dels
serveis públics.
1.5 Els serveis i el territori
· Les diferències regionals
Tot i que més endavant tractarem amb profunditat els desequilibris territorials de l’Estat espanyol, ara podem
avançar una classificació senzilla de les comunitats autònomes segons les característiques del sector terciari.
• Un primer grup estaria constituït per Catalunya i Madrid, comunitats especialitzades en activitats financeres,
serveis a les empreses i, en general, serveis destinats a la venda, tot i que a Madrid també tenen un gran pes els
serveis de l’Administració central.
• En un altre grup de comunitats autònomes predominen els serveis destinats al consum (comerç, hoteleria,
transports, béns immobles). Així, les Balears i les Canàries s’han especialitzat en el turisme i el comerç; la
Comunitat Valenciana en el comerç i en altres serveis destinats a la venda; el País Basc, Navarra i Cantàbria en
el transport i en el grup indefinit d’«altres» serveis destinats a la venda.
• A la resta del territori de l’Estat dominen els serveis no destinats a la venda, sovint d’escassa qualificació,
administratius de segon ordre, comercials d’àmbit petit i assistencials de caràcter públic. Òbviament, a escala
provincial i local hi ha excepcions, com passa amb l’alta especialització turística d’algunes comarques
d’Andalusia.
· Els serveis en l’espai urbà
La ciutat és el territori terciari per excel·lència, en el sentit que els serveis han ocupat i, fins i tot, han
organitzat en gran mesura l’estructura de l’espai urbà. En l’actualitat, aquestes activitats han superat el que fins
fa poc temps eren els límits del centre administratiu i de negocis, i s’han estès per gairebé tot el teixit urbà.
Això no obstant, com veurem a continuació, cada tipus de servei es comporta d’una manera molt diferent.
• El comerç. Actualment, els sectors històrics del petit comerç tradicional es troben en crisi a causa dels canvis
que s’han produït en l’oferta (noves tècniques de conservació i de mercat, equipaments, etc.) i també en la
demanda (disminució de la periodicitat i la freqüència de compra dels clients, despoblació dels nuclis antics,
etc.). Com a conseqüència de la decadència d’aquestes àrees centrals s’han desenvolupat grans superfícies fora
del recinte pròpiament urbà, al costat de vies de circulació ràpida, que sovint formen grans centres comercials
integrats, en els quals, al voltant d’un gran supermercat, s’estableixen una sèrie de botigues més
especialitzades.
• Els serveis a la producció. Mentre que la localització industrial tendeix a una certa descentralització
productiva, les funcions estratègiques de les seus socials es concentren cada vegada més en àrees molt
concretes dels centres metropolitans (aquest és el cas de Madrid).
• El mercat immobiliari d’oficines. Les grans companyies tendeixen gradualment a abandonar el centre de
negocis de les ciutats per instal·lar-se en edificis moderns i funcionals al costat de vies ràpides i en determinats
eixos urbans molt representatius (per exemple, la Diagonal de Barcelona).
• L’Administració. Els serveis administratius i funcionarials, tanmateix, continuen mantenint estratègies
espacials més conservadores i ocupen, per regla general, el centre històric de les ciutats; en molts casos es
rehabiliten edificis de gran valor històric i patrimonial per fer-los servir com a oficines.
2. COMERÇ
Podem definir el comerç com l'intercanvi de productes i serveis entre productors i consumidors. Per tant dins
una economia capitalista basade en el lliure mercat el comerç és bàsic per al seu funcionament. Però podem
diferenciar diversos tipus de começ.
Interior:
Dins les fronteres d'un estat, encara que cada vegada té menys importància esta divisió donsc la globalització i
la desaparició progressiva de l'estat debilita esta classificació.
La seua localització és en les zones més accessibles del centre de les ciutats (grans magatzems i botigues
especialitzades) o als afores en polígons comercials (grans centres comercials i d'oci que necessiten molt
d'espai).
Cada vegada presenta una automatització més gran per tal d'eliminar mà d'obra, i s'incrementa el comerç
electrònic.
Podem diferenciar diferntes tipus:
Comerç a l'engròs: són els mercats centrals i per a majoristes situats als afores de les principals ciutats, a més
del comerç entre empreses.
Comerç al detall: és la venda directa al consumidor privat, inclou el comerç tradicional; on sobreviuen les
botigues especialitzades, i algunes situades en zones poc accessibles amb les noves formes comercials:
supermercats a prop del consumidor, grans magatzems, al centre de les ciutats; i grans centres comercials i
d'oci als afores.
Exterior:
Inclou tot allò que s'intercanvia fora de les fronteres establertes. La majoria del comerç exterior espanyol avui
en dia ja no ho és tal, sinó comerç intern dins de la Unió Europea. A més el comerç exterior espanyol perd pes
per al competència d'altres productes més competitius.
3. EL TURISME
3.1 L’evolució del turisme a l’Estat espanyol
El turisme com a fenomen de masses es va començar a desenvolupar a partir, aproximadament, del 1950 a
causa, sobretot, del creixement econòmic dels països de l’Europa occidental i l’augment consegüent del nivell
de renda dels seus habitants, del canvi dels valors socials i culturals (que van generar noves necessitats de
lleure en la població) i també de la millora dels mitjans i les infraestructures de transport.
Ja des del final d’aquesta mateixa dècada, l’Estat espanyol es va convertir en una de les destinacions
turístiques per excel·lència, amb una oferta basada gairebé exclusivament en el sol i la platja a preus barats i
destinada a una clientela massiva d’origen centreeuropeu i nord-europeu i d’una condició econòmica mitjana i
mitjana-baixa, que s’allotjava en hotels i apartaments de categoria també mitjana (i, fins i tot, en allotjaments
no controlats). Aquest model turístic es va començar a esgotar a mitjan dècada dels vuitanta perquè l’Estat
espanyol va deixar de ser un país barat i exòtic, i perquè es va arribar al punt de saturació del mateix model
quantitatiu, que no havia sabut donar respostes a problemes importants, entre els quals destacaven els següents:
la insuficiència de les infraestructures, la baixa qualitat dels serveis, els impactes negatius en el territori i el
medi ambient, i també l’absència de planificació i les deficiències en la gestió, situació que ha provocat una
gran dependència d’operadors estrangers.
En l’actualitat es tendeix a millorar la qualitat dels serveis turístics amb una política de reestructuració i control
dels allotjaments i, sobretot, d’ampliació de l’oferta a altres activitats de lleure i cultura a més del binomi sol-
platja; aquesta ampliació també implica la diversificació territorial de les destinacions de vacances cap a altres
punts no situats al litoral, procés en el qual totes les comunitats autònomes no especialitzades en aquest sector
estan fent un esforç notable i creixent.
3.2 Els factors
Per moltes possibilitats que tinga un espai per ser turístic, només arribarà a ser-ho mitjançant una intervenció
humana que transforma les possibilitats en realitat. D’aquesta manera, l’espai turístic és el resultat de combinar
un marc natural de característiques peculiars amb la decisió dels agents socioeconòmics de facilitar una oferta
adequada a les demandes de la societat. Per tant, l’organització de l’espai turístic, com la de qualsevol altre
espai, està íntimament connectada amb el model econòmic vigent, concreta els processos generals en un
territori singular i, a més a més, és variable temporalment i espacial.
Així, doncs, l’Estat espanyol gaudeix d’una àmplia varietat de condicions que, conjuntament, integren una
interessant oferta turística basada en diversos factors, els quals, al seu torn, ens apropen als diferents processos
i tipologies turístiques.
· Factors naturals
Alguns components del medi físic condicionen l’activitat turística de l’Estat espanyol.
• El relleu és, en general, molt variat i abrupte, característiques que permeten practicar esports de muntanya i
d’hivern, com per exemple l’escalada, l’esquí de fons i alpí (Pirineus, Sierra Nevada, Picos d’Europa,
Guadarrama), el senderisme (a totes les zones de muntanya de l’Estat), l’espeleologia (a les abundants
muntanyes calcàries, en particular al complex càrstic d’Ojo Guareña) i molts altres.
• El clima suau i la generosa insolació mediterrània són uns dels principals atractius turístics de l’Estat
espanyol, però cal tenir en compte que la valoració dels elements climàtics depèn de l’activitat de lleure que es
pretenga realitzar: el vent, per exemple, és desagradable per als qui volen anar a la platja, però atrau els
surfistes (Tarifa).
• Els recursos forestals no són molt abundants a l’Estat espanyol, però complementen el factor relleu i
constitueixen un atractiu fonamental en molts espais naturals i, a vegades, per a la caça.
• El mar, gràcies a la quantitat de quilòmetres de costes, és essencial per al turisme, i ofereix platges abundants
i oportunitats per a la navegació esportiva. Tampoc no s’ha d’oblidar l’enorme importància de les aigües
continentals, que són utilitzades per al termalisme en diversos balnearis (Caldes de Malavella, Alhama de
Aragón, La Toja, Arnedillo, Archena ...), per als esports fluvials com ara la pesca als rius del nord de la
península, i també per al piragüisme (riu Sella, a Astúries) i per al barranquisme (barrancs de Guara, a Osca).
Però, com veurem a continuació, el turisme de l’Estat espanyol també s’ha vist influït per factors humans,
principalment de tipus econòmic, tècnic i cultural.
· Factors humans
Els factors de tipus humà que han influït en el creixement de l’oferta turística de l’Estat espanyol es poden
classificar de la manera següent:
• Els factors econòmics consisteixen en el fet que l’increment de les rendes i del nivell de vida ha generat
noves necessitats de lleure que s’han pogut satisfer gràcies, d’una banda, a les economies d’escala originades a
les comunitats més turístiques i, d’altra banda, a les fluctuacions monetàries que, durant força temps, han fet
que l’Estat espanyol siga un lloc de vacances barat per als estrangers provinents de les societats més
desenvolupades i riques d’Europa.
• Els factors tècnics no han estat menys importants en l’evolució del turisme a l’Estat espanyol. Entre aquests
cal esmentar expressament els següents: la millora dels mitjans de transport -especialment el desenvolupament
de l’aviació comercial-, la modernització de les infraestructures de les comunicacions terrestres (gràcies,
sobretot, a la construcció de carreteres i autopistes noves i més segures), l’abundant i variada estructura
d’allotjaments i, també, les estratègies dels operadors turístics multinacionals, que han monopolitzat l’oferta de
vacances barates (algunes vegades, fins i tot, imposant preus baixos als hotelers espanyols).
• Els factors culturals, tan diversos a l’Estat espanyol, constitueixen un atractiu turístic a l’alça. La recerca
tradicional de sol i platja es complementa en l’actualitat amb ofertes de caire més cultural: religioses (camí de
Sant Jaume, que té una llarga tradició de pelegrinatge), de patrimoni artístic (ciutats Patrimoni de la
Humanitat, pinacoteques), festives (Feria de Sevilla, sanfermines), comercials (fires i certàmens), esportives,
etc. Entre tots aquests factors culturals, potser també cal destacar el protagonisme que té l’anomenat turisme
rural, siga en la versió de segona residència de cap de setmana o de vacances, siga en la faceta més
«ecològica» d’allotjament en cases rurals.
3.3 Les regions turístiques
La varietat i potencialitat turístiques del territori espanyol expliquen la diversitat de regions turístiques, tot i
que amb un pes notable de les que ofereixen platges i sol abundant. Aquesta diversitat es pot agrupar en els
quatre grans conjunts següents.
· La zona mediterrània
A la zona mediterrània peninsular dominen els factors turístics relacionats amb les característiques del medi
físic de la platja i amb l’accessibilitat des del centre d’Europa, i a això cal afegir-hi l’existència, especialment
en algunes classes socials, d’una tradició d’estiueig anterior a l’arribada del turisme de masses.
• Catalunya presenta dues zones turístiques per excel·lència. D’una banda, la Costa Brava, que rep
fonamentalment viatgers estrangers a l’època estiuenca i que, a més, gaudeix de les possibilitats
complementàries que ofereix la proximitat de Barcelona. Les comarques més freqüentades són la Selva (Lloret
de Mar, Platja d’Aro, Sant Feliu de Guíxols), el Maresme, tot i que molt menys concorregut, i el Baix i l’Alt
Empordà, amb emplaçaments més selectes i equipaments nàutics o esportius. D’altra banda, la Costa Daurada,
que comprèn les franges de costa que van del Garraf al Vendrell, on predomina la segona residència, i el sud
de Tarragona, amb centres de turisme interior massiu a Salou i Cambrils, amb el complement recent d’alguns
parcs temàtics d'atraccions (Port Aventura).
• Andalusia presenta una oferta molt variada. Al litoral sobresurten tres zones: la Costa del Sol, on destaquen
Marbella (un dels refugis tradicionals de la jet-set), Fuengirola i Torremolinos (amb un turisme interior i més
massiu), Màlaga i una part de la costa de Granada; la Costa de la Llum, que comprèn poblacions de Cadis i de
Huelva, com ara Barbate, Matalascañas i Punta Umbría, i la Costa d’Almeria, al voltant del cap de Gata, que
s’ha incorporat recentment als corrents turístics. Pel que fa a l’interior, Andalusia disposa d’una oferta
excel·lent d’esports d’hivern a Sierra Nevada, d’una varietat de turisme urbà i amb inquietuds culturals
consolidat (especialment en ciutats amb un gran patrimoni artístic, com ara Sevilla, Còrdova, Granada) i també
un pròsper ecoturisme als espais protegits (Doñana, serra de Cazorla).
• La Comunitat Valenciana és un altre dels llocs de platja per excel·lència. Al nord de Castelló hi ha la Costa
dels Tarongers o de Azahar (Benicarló, Peníscola, Benicàssim), tradicional destinació d’estiueig interior. La
comarca de la Safor, amb centre a Gandia, té una sèrie de característiques similars a l’anterior. La Costa
Blanca és més diversa: la Marina (Xàbia, Calp, Altea) reuneix una quantitat important d’estiuejants i residents
estrangers; Benidorm és el paradigma del turisme massiu i barat procedent d’altres països d’Europa, mentre
que al sud, la comarca de Torrevella és un lloc d’implantació de segones residències.
• La Regió de Múrcia és receptora de turisme interior, però també estranger, que últimament està augmentant.
Els centres més importants són La Manga o albufera del Mar Menor i Mazarrón-Águilas.
· La zona atlàntica i la cantàbrica
• Galícia té, fins ara, una oferta turística de dimensions familiars i poc massificada. Les principals zones
turístiques costaneres se centren a Rías Altas i Rías Baixas, però en aquesta comunitat és primordial el turisme
de caràcter urbanocultural o religiós que arriba seguint el camí de Sant Jaume i s’instal·la en la mateixa ciutat
compostel·lana.
• La resta de la cornisa cantàbrica també té una oferta doble. D’una banda, a l’època estiuenca es produeix una
gran afluència d’estiuejants a algunes platges d’Astúries i, sobretot, de Cantàbria (El Sardinero, Santoña,
Laredo), que atrauen un turisme familiar procedent, principalment, del centre i el nord de la Meseta. Al País
Basc, les platges guipuscoanes (Fuenterrabia, Zarauz) també es nodreixen de visitants provinents de l’interior
de la península. Així mateix, i especialment a Astúries, els esports de muntanya, el senderisme i el turisme
rural en cases de pagès constitueixen un tipus de turisme cada vegada més abundant.
· L’interior peninsular
• Madrid és una de les destinacions més freqüentades pel turisme procedent tant de l’exterior com de l’interior
de l’Estat espanyol. Els recursos turístics de caràcter cultural de que disposa són innegables (museus,
espectacles, esdeveniments esportius, etc.), però és impossible separar les visites que responen a aquests
motius de les que es deuen a les funcions que desenvolupa com a capital administrativa de l’Estat, centre de
negocis, certàmens comercials, fires, etc.
• També hi ha un corrent turístic que es dirigeix cap a les ciutats històriques de l’interior: Toledo, Salamanca,
Segòvia, Ávila, etc., però que no registren un nombre destacable de pernoctacions perquè solen rebre visites
d’un sol dia de durada (viatgers en ruta, des de Madrid, etc.).
• Un lloc especial en el turisme no costaner és el representat per les estacions hivernals, entre les quals
destaquen les que es localitzen al Pirineu aragonès (Candanchú, Formigal, Astún, Cerler) i català (Vaquéira-
Beret, la Molina), que són les destinacions més freqüentades i, només secundàriament, les de la serralada
Cantàbrica, el Sistema Ibèric i el Sistema Central.
• Així mateix, el turisme rural i l’ecoturisme en qualsevol versió (allotjament en cases de pagès, rutes verdes a
cavall o amb bicicleta, senderisme, espais naturals protegits, etc.) estan esdevenint més importants a les
regions interiors de la península. Navarra ha desenvolupat força aquest sector, i en aquesta línia també hi ha
Castella i Lleó, l’Aragó, la Rioja i Extremadura. Sens dubte, un dels atractius més rellevants és el camí de Sant
Jaume.
· Els arxipèlags
• Les Balears són una de les imatges turístiques de l’Estat espanyol per excel·lència, i la comunitat autònoma
eminentment lligada a aquest sector. L’oferta és, fonamentalment, estacional, de platja i d’esports nàutics,
acompanyada dels valors paisatgístics. Mallorca té àrees de turisme de masses (s’Arenal) al costat d’altres de
gran exclusivitat (Alcúdia, Formentor, etc.). Menorca ha sabut conjuntar el turisme de qualitat amb el respecte
pel medi ambient, mentre que Eivissa ha promocionat una imatge més despreocupada.
• Les Canàries són la comunitat que menys estacionalitat pateix, gràcies al seu clima subtropical. La varietat de
les illes també afavoreix la diversitat de l’oferta, que va des de les platges del sud de Gran Canària i Tenerife
fins a l’exclusivitat de Lanzarote, passant per les oportunitats que ofereixen els seus grans parcs naturals: Las
Cañadas del Teide, Garajonay, Caldera de Taburiente, etc. Especialment a Tenerife hi ha una colònia important
de residents estrangers jubilats d’alt poder adquisitiu.
3.4 L’impacte espacial de les activitats turístiques
· En el medi físic
En el medi físic es tendeix a considerar la presència d’activitats turístiques com un element distorsionador, en
el sentit que la pressió humana pot acabar destruint les característiques que, precisament, van fer atractiu un
espai determinat; però també és cert que en algunes ocasions l’activitat turística ha servit per humanitzar un
medi hostil.
A les zones litorals, la manca de depuradores contribueix a la contaminació de les platges amb residus sòlids i
líquids; la construcció de dics als ports esportius altera els corrents marins i pot arribar a fer desaparéixer
platges; la urbanització massiva de la costa ha construït autèntiques muralles de formigó, fenomen que es
coneix internacionalment amb el nom de «marbellització»; en altres casos, la sobreexplotació de les aigües
destinades al consum humà ha provocat dèficits en el proveïment i la salinització dels aqüífers. Per contra, en
algunes ocasions el turisme ha afectat favorablement el sanejament de certes zones, com en el cas de l’illa de
Lanzarote.
La pressió turística sobre les àrees de muntanya pot afectar molt negativament el medi per la desforestació, la
pèrdua de zones de pastures, l’alteració de la fauna i la intensificació de l’erosió consegüent, a més de la
contaminació per residus, acústica i visual; tots aquests processos poden acabar destruint la riquesa
paisatgística i l’equilibri ecològic d’aquestes àrees. Pel costat positiu, determinades actuacions correctes han
permès mantenir les activitats tradicionals de la regió, i han redundat en un desenvolupament sostenible.
· En la població
Quant a la demografia, el turisme ha servit per mantenir la població de moltes zones i també per augmentar-la
per la capacitat d’ocupació, directa o indirecta, del sector. Això no obstant, s’ha de tenir en compte l’alt grau
d’estacionalitat d’aquests llocs de treball, les migracions intraprovincials que es produeixen i els canvis en la
mateixa estructura de la població activa, amb transferències d’altres sectors cap a l’hoteleria i, freqüentment,
amb aparició de formes de treball submergit.
· En la xarxa d’assentaments
La xarxa d’assentaments també està profundament afectada per l’activitat turística, pel fet que la jerarquia de
nuclis actual pot haver representat una ruptura completa i ràpida amb la xarxa existent prèviament, heretada de
les condicions històriques seculars. D’altra banda, l’organització de les xarxes de comunicacions s’ha
modernitzat i s’ha transformat segons els interessos turístics, especialment a les zones costaneres.
4. TRANSPORT
Dins el sector serveis el transport és un dels subsectors més importants pel seu caràcter estratègic i per ser
l'encarregat de posar en relació la resta d'activitats econòmiques.
4.1. Característiques.
Espanya presenta un medi físic desfavorable per a les comunicacions terrestres donada la disposició perifèrica
del relleu53, afavorint algunes comunicacions i impedint-ne d'altres.
A més el centralisme dominant des del segle XVIIII ençà ha creat una xarxa de transports radial, afavorint les
comunicacions de Madrid amb els principals ports i fronteres.
53
vid. tema 1.
4.2. Tipus.
Carretera:
Presenta un disseny radial fruit del centralisme de l'estat, encara que amb l'estat de les autonomies (federal)
tendeix a crear-se una xarxa descentralitzada, amb dos eixos importants: l'eix de l'Ebre i el Mediterrani, que
corresponen a les zones més dinàmiques de l'estat. El transport per carretera a més té un important volum de
trànsit tant de passatgers com de mercaderies. El seu propi disseny a més crea zones de gran accessibilitat
(Madrid, Saragossa) i altres aïllades (Sória, Ciudad-real).
El principal problema que plantetga, a banda de la centralització, és la manca de connexions amb França (i la
resta d'Europa) complicades per la barrera dels Pirineus i les afeccions ambientals que suposa travessar-la.
Ferrocarril:
Existeixen tres xarxes bàsiques:
RENFE: ferrocarril d'ample ibèric, d'estructura radial i destinada a un trànsit de passatgers i mercaderies.
Donat el tancament de bona part de les línies deficitàries i la poca densitat de la xarxa és poc utilitzat per ser la
major part de línies obsoletes i amb poca freqüència de pas. S'utilitza poc per al transport de mercaderies a
l'estar mancat d'estacions intermodals i haver-se apostat poc per ell. La xarxa de rodalies, existent a totes les
grans àrees metropolitanes funciona com una extensió en superfície del metro interconnectant en superfície
totes les ciutats de l'àrea.
FEVE: és tracta de ferrocarrils de via estreta, amb una xarxa més important al nord d'Espanya. Funciona
moltes vegades com una xarxa de rodalies. Depenen en molts casos de les Comunitats Autònomes.
AVE: d'ample europeu és la xarxa d'alta velocitat que pretèn connectar les principals ciutats fent-li la
competència a l'avió. Tant l'AVE com el FEVE són línies dedicades al transport de passatgers.
Els principals problemes a que s'enfronta són la necessitat de modernitzar les línies convencionals i de
mercaderies, doncs s'ha apostat clarament per l'alta velocitat en detriment de la resta de línies. Hi ha però una
forta demanda de rodalies a les ciutats grans i mitjanes, i una aposta clara des de la Unió Europea pel
ferrocarril com a alternativa a la carretera per al transport de mercaderies.
Marítim:
En general el trànsit de passatgers per mar és poc important (excepte a les illes i Algesires), però el trànsit de
mercaderies és molt important.
Els ports depenen en el seu funcionament de l'estat i les Comunitats Autònomes, però són autònoms en
funcionament i competeixen entre sí per a captar quota de mercat.
El tràfic de cabotatge és poc important encara que s'intenta apostar per ell des de la Unió Europea creant el que
s'anomena autopistes de la mar funcionant com una alternativa al trànsit de mercaderies terrestre.
El tràfic internacional és però, amb diferència, el més important, sobretot de matèries primeres (petroli, carbó,
ferro, etc.). De fet les principals indústries consumidores d'aquestes es troben associades als ports54. El trànsit
de contenidors també s'ha incrementat molt els darrers anys, lligat als principals centres consumidors.
Els ports són importants nodes de transport connectats a carreteres i ferrocarrils i actuen com pols de
desenvolupament indústrial.
Aeri:
S'utilitza bàsicament per al transport de persones. La xarxa bàsica s'organitza jeràrquicament, funcionant
Barajas com a aeroport central on enllacen la rsta per a connectar amb la resta del món55.
Són importants també els aeroports de les àrees turístiques, no tant per les línies regulars com pels vols xarter.
4.3. Comunicacions
54
Com passa generalment a tot el món.
55
Amb les connotacions econòmiques que això genera doncs afavoreix la centralitat de Madrid i li dona un avantatge comparatiu
davant la resta de ciutats espanyoles. Si ací li sumem el caràcter radial de les comunicacions, incrementat amb la construcció de les
línies d'alta velocitat trobem que des de l'estat s'està reforçant el caràcter d'espai central de Madrid amb el greuge comparatiu que
això suposa a la resta del territori.
Encara que els nous mitjans de comunicació: telèfon mòbil, internet, etc. arriben o poden arribar a qualsevol
part de l'estat, algunes zones es troben més ben comunicades que altres; així l'ADSL no arriba als nuclis rurals
ni la telefonia mòbil arriba sempre.
La facilitat de comunicacions reforça els espais centrals (àrees metropolitanes) primeres en incorporar les
innovacions en comunicació i noves tecnologies.
BIBLIOGRAFIA
• Pitarch, Toni ccsocials.blogspot.es

ACTIVITATS TEMA 7
1. Sobre el mapa annex i amb les dades del document 1, construïu un mapa de coropletes.
2. Comenta el mapa resultant.
3. Explica les característiques del turisme nacional a partir dels documents de l'annex II. (activitat 6 de la
pàgina 271 del llibre).
Percentatge del personal ocupat en el subsector comercial respecte del total del sector
%
comercio
Andalucía, Ceuta y Melilla 42.74
Aragón 43.27
Asturias (Principado de) 42.03
Balears (Illes) 32.78
Canarias 38.55
Cantabria 38.90
Castilla y León 41.17
Castilla-La Mancha 44.94
Cataluña 38.21
Comunidad Valenciana 46.25
Extremadura 50.73
Galicia 43.14
Madrid (Comunidad de) 32.01
Murcia (Región de) 48.53
Navarra (Comunidad Foral de) 39.26
País Vasco 37.01
Rioja (La) 44.09
TOTAL 39.60
Font: Encuesta Anual de Comercio y Encuesta Anual de Servicios, 2004 (INE).

EXEMPLE
S'hauran d’agrupar les dades en 4 o 5 intervals i donar a cada un trames distintes.

Els intervals es trauran dividint per 4 (o 5)la distància entre el major i el menor valor .
És a dir aplicant la següent fòrmula: índex major-índex menor/4 (5) = x; i índex menor+x; i així
successivament per a treure els intervals.
De la mateixa manera, s’acceptarà l’ús d’altres intervals també correctes, com els que es
poden calcular prenent la mitjana com a punt central.
Les trames s'hauran de fer amb un gradient de major a menor.
Es mostra a continuació un exemple del mapa:

Geografiaeconomicasectors 130107025305 Phpapp01

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Geografiaeconomicasectors 130107025305 Phpapp01

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP

IES BROCH I LLOP

DEPARTAMENT DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA

La reproducció de textos i imatges en aquest dossier educatiu s’acull al text refós de la

1a versió: Setembre 2012

Aquesta obra està subjecte a la llicència de

5. ELS ESPAIS DEL SECTOR PRIMARI

6. ELS ESPAIS INDUSTRIALS

7. ELS ESPAIS DE SERVEIS

ELS ESPAIS RURALS

● PRIMARI: Inclou totes aquelles activitats que obtenen productes directament de

● AGRARI: Inclou les activitats del camp; agrícoles ramaderes i forestals.

● AGRÍCOLA: Fa referència a les activitats de l'agricultura: aquelles que obtenen

• FACTORS FÍSICS I HUMANS DE L'ESPAI RURAL

L'estructura agrària tradicional ha canviat degut a la modernització i l'èxode rural, de manera

 sistemes d'explotació1, propietat2 i tinença3: a la vegada que el descens demogràfic s'han

 les polítiques agràries al segle XIX i XX.

• Política hidràulica: és la principal política que s'ha dut a terme en Espanya

• Colonitzacions: dutes a terme a la dictadura de Franco, normalment en noves

• Concentració parcel·lària: encara continua però tímidament, es tracta de

 la PAC (política agrària comunitària)

Els objectius fonamentals de la PAC són:

• Garantir l'autoabastiment de productes agrícoles dins la Unió.

• Assegurar unes rendes als agricultors iguals a la resta de ciutadans.

• Mantindre un preu assequible dels productes agrícoles per als consumidors.

• Garantir l'equilibri ecològic al camp.

• Fixar la població al medi rural.

• Millorar i assegurar la qualitat dels aliments.

Els instruments utilitzats per a fer-ho han estat:

• Subvencions als productes per a fomentar la producció.

• Quotes de producció per a evitar excedents.

• Fons estructurals destinats a diversificar l'economia rural i mantindre l'ocupació i

• Regulació de la qualitat dels productes alimentaris mitjançant una estricta

Les conseqüències han sigut diverses: les zones especialitzades en productes

• ELS USOS DE L'ESPAI RURAL

Mapa dels paisatges agraris espanyols. Font: lyceo_hispanico

 Tendeix a especialitzar-se en el producte més rendible per a cada zona.

 S'usen tècniques modernes

• llavor seleccionades, cultius transgènics

• ús intensiu de pesticides i fertilitzants

• mecanització i substitució de mà d'obra per maquinària

• noves tècniques de cultiu: hivernacles, encoixinament, arenament

 la ramaderia intensiva és hui en dia la predominant, vinculada a les zones productores de

La producció de llet, majoritàriament de vaca, es concentra al nord peninsular on s'aprofiten les

El principal aprofitament econòmic dels boscos és la fusta, usada en la indústria paperera, de la

Així trobem dins l'espai rural nous usos:

 residencials: habitatges secundaris de cap de setmana o vacances, sobretot a l'espai rural

 Industrials: derivats del trasllat de fàbriques des de les zones urbanes, o bé

 Mediambientals: lligats a la conservació de moltes zones (parcs naturals, nacionals) que

ESPANYA HUMIDA INTERIOR PENINSULAR MEDITERRANI MUNTANYA

• LES DINÀMIQUES RECENTS DEL MÓN RURAL

o La crisi i els problemes del món rural

A partir de l'èxode rural hi ha hagut una important disminució de la població i un gran

o L'ordenació de l'espai rural

La flota espanyola pesca al calador nacional, comunitari15 i a la resta del món.

La flota costanera és artesanal pesca prop de la costa amb tècniques tradicionals16 i

• LA CRISI I ELS PROBLEMES DE L'ACTIVITAT PESQUERA

La població ocupada a la pesca ha disminuït així com la seua contribució al PIB.

o El problema dels caladors

 Els caladors estatals

 Els caladors comunitaris

 Els caladors internacionals

o Els problemes estructurals de la pesca