NOAM CHOMSKY I ILAN PAPPÉ: GAZA EN CRISIS1

Jorge Ramos Tolosa

Universitat de València

Gaza en crisis analitza diversos aspectes del passat, del present i de les
possibilitats de futur d’Israel/Palestina des de la perspectiva de dos grans especialistes:
Noam Chomsky i Ilan Pappé. El primer és un dels pensadors nord-americans més
influents del món actual. Amb l’aparició de l’edició anglesa de Gaza en crisis, en el
New York Times Book Review es va poder llegir: “Chomsky és un fenomen global.
Probablement és la veu estatunidenca més llegida en tot el planeta en temes de política
internacional”. Lingüista, científic cognitiu, filòsof i assagista, ha estat especialitzat des
de fa dècades en la política exterior dels Estats Units i en els conflictes de l’Orient
Mitjà. Chomsky, professor emèrit de lingüística a l'Institut de Tecnologia de
Massachusetts (MIT), ha escrit més d’un centenar de llibres de matèries molt diverses.
Sobre la qüestió d’Israel i Palestina, ha sigut autor, entre altres, de: The Fateful
Triangle: The United States, Israel, and the Palestinians o Middle East Illusions:
Including Peace in the Middle East? Reflections on Justice and Nationhood.2

Per la seua banda, Ilan Pappé és actualment l’historiador revisionista israelià

més conegut al món. Va ser, juntament amb Benny Morris i Avi Shlaim, un dels tres
historiadors que van ser denominats a Israel amb el terme de “nou historiador” a la
darreria de la dècada de 1980. Va participar plenament en els debats posteriors i va ser
professor de la Universitat de Haifa. El 2004 i 2006 va publicar les seues dues obres
més difoses: A History of Modern Palestine: One Land, Two Peoples i The Ethnic
Cleansing of Palestine, respectivament.3 La seua tesi central, que una neteja ètnica
sistemàtica i planificada va ser l’origen dels refugiats palestins, ha tingut molt d’impacte
i ha sigut objecte d’una gran polèmica. En efecte, idees com aquesta van fer que,
després de moltes tribulacions acadèmiques i amenaces personals, Pappé hagués

1
Aquest treball s’inclou en el projecte d’investigació HAR2011-27392.
2
N. CHOMSKY, The Fateful Triangle: The United States, Israel, and the Palestinians, Boston, South
End Press, 1983 i 1999; i Middle East Illusions: Including Peace in the Middle East? Reflections on
Justice and Nationhood, Lanham, Rowman & Littlefield Publishers, 2003.
3
I. PAPPÉ, A History of Modern Palestine: One Land, Two Peoples, Cambridge, Cambridge University
Press, 2004; i The Ethnic Cleansing of Palestine, London-New York, Oneworld, 2006.

1
d’abandonar la Universitat de Haifa el 2007 i traslladar-se al Regne Unit. A hores d’ara
és professor d’Història a la Universitat d’Exeter.

El propòsit d’aquest llibre és fonamentalment divulgatiu. Al mateix temps,

compta amb autors i passatges acadèmics que s’inscriuen en el debat entre els
historiadors revisionistes israelians (i altres especialistes de paradigma similar) i la
historiografia oficial d’aquest país. Més enllà, en els aspectes relatius al present i el
futur d’Israel/Palestina, l’obra es contextualitza en la controvèrsia entre les posicions
anomenades “postsionistes” (defeses particularment per Ilan Pappé i que propugnen que
un dels primers passos per a la solució del conflicte ha de ser l’apropament o la
reconciliació de les narratives històriques de palestins i israelians) i les del sionisme
tradicional.

El conflicte israelianopalestí, també conegut, entre altres denominacions, com la

“qüestió de Palestina”, ha albergat dues narratives oposades, dos relats que han aparegut
com a irreconciliables des de fa dècades. No obstant això, cal puntualitzar que hi ha
hagut molts factors que han incorporat complexitat i entrecreuaments a aquest
recorregut paral·lel: dinàmiques internes i externes que han suposat que, encara que
marcada per l’enfrontament, la història d’Israel i Palestina no haja estat completament
determinada per aquella confrontació.

Amb tot, han prevalgut diverses versions antitètiques que han conformat un dels
elements centrals en la perpetuació d’un dels conflictes més llargs i que més rius de
tinta ha suscitat en la contemporaneïtat. Al Pròxim Orient, com en altres llocs, el relat
històric i la representació de l’Altre han tingut un rol fonamental en la construcció dels
Estats-Nació (o de les nacions sense Estat): han configurat identitats col·lectives i han
mobilitzat la lleialtat i el consens de masses, a més de tractar de legitimar els seus
orígens i les seues accions. Durant moltes dècades, a Israel i els països àrabs del voltant
han sigut hegemòniques lectures estratègiques dels esdeveniments passats i coetanis
amb vista a l’adequació a intencions polítiques. En aquest context, les historiografies
nacionals han travat grans narratives, els relats de les quals encara predominen en molts
àmbits d’aquestos països. El moment central que generalment tractaven aquestes
historiografies va ser 1948: l’any que va finalitzar el mandat britànic de Palestina, es va

2
crear l’Estat d’Israel, més de set-cents mil palestins es van convertir en refugiats i va
tenir lloc la primera guerra araboisraeliana.4

Tanmateix, tot aquest panorama va començar a esquerdar-se en la dècada de

1980, especialment a Israel. Aleshores, una conjunció d’elements van obrir un nou
escenari. En primer lloc, la invasió del Líban de 1982, que va suposar per a nombrosos
israelians un punt d’inflexió en la política i en la història del país. Fins aleshores, els
líders sionistes havien conreat el concepte d’ein breira (sense alternativa), en
l’explicació i la justificació de les guerres que havia lliurat Israel. 5 El 1982, el conflicte
al Líban va ser majoritàriament percebut com una guerra no defensiva, una “guerra feta
a posta amb objectius polítics”, com el mateix primer ministre Menahem Begin va
declarar en aquell moment. Aquest context va contribuir a crear un escenari de
replantejament de les interpretacions oficials de la història recent. D’altra banda, es van
desclassificar molts documents d’arxius israelians en aquesta dècada, transcorreguts els
trenta anys que va establir la Llei d’Arxius de 1955. Igualment, s’ha d’afegir l’obertura
d’importants sèries documentals d’altres arxius: britànics, dels Estats Units o de les
Nacions Unides. Llavors, diversos historiadors israelians van abordar noves
investigacions, essencialment sobre els anys al voltant de 1948. Amb la documentació
desclassificada, aquest grup, conegut com “nous historiadors” o “historiografia
revisionista israeliana”, va qüestionar nombroses tesis de la historiografia oficial de
l’Estat jueu, al temps que també es diferenciava per qüestions metodològiques que no
podem abordar ací. El relat històric de la historiografia oficial israeliana, anomenada des
d’aleshores també “vella història”, no tan sols era, òbviament, hegemònic a Israel, sinó
també a tot Occident. La “vella història” ha sostingut bàsicament que:

1. Des de finals del segle XIX, un minso però abrivat grup de jueus van intentar
regressar a la seua antiga pàtria després de dos mil anys d’exili, amb la intenció de crear
una societat ideal per al poble jueu. Els pioners van comprar terres als pocs àrabs que
vivien a Palestina, un territori quasi buit i desolat. Amb treball i esforç, van aconseguir
fer florir el desert.

2. El paper del Regne Unit. Encara que va prometre als jueus l’establiment d’una
llar nacional a Palestina (Declaració Balfour de 1917) i que Hitler i l’Holocaust van
confirmar que la creació d’un Estat jueu independent a Palestina era l’única solució a la
4
E. L. ROGAN i A. SHLAIM (eds.), The War for Palestine: Rewriting the History of 1948, Cambridge,
Cambridge University Press, 2007 (2001), 2.
5
A. SHLAIM, El muro de hierro: Israel y el mundo árabe, Granada, Almed, 2011 (2000), 10.

3
“qüestió jueva”, Londres va reprimir sense escrúpols les organitzacions d’alliberament
nacional sionistes i va posar-se de part dels àrabs.

3. 1947-1948. El Regne Unit va traspassar la responsabilitat del territori a

l’ONU, la qual va proposar una partició territorial que el Yishuv (la comunitat jueva a
Palestina) va acceptar però els àrabs van rebutjar. Mentre que els primers van estar
disposats a sacrificar una gran part del seu territori històric amb l’acceptació, els segons
van oposar-se amb la força. Quan es va proclamar l’Estat d’Israel, cinc països àrabs van
envair Palestina amb l’objectiu d’anihilar la petita comunitat jueva. Miraculosament, el
David israelià va vèncer el Goliat àrab. Amb la guerra, milers d’àrabs de Palestina van
abandonar les seues llars obeint els líders àrabs que ho demanaven per facilitar l’entrada
dels seus exèrcits.

4. Després de la guerra de 1948, Israel, l’únic Estat democràtic al Pròxim Orient,

va buscar la pau en reiterades ocasions, però els àrabs van rebutjar-la. El 1956, 1967 i
1973 l’Estat jueu va ser atacat pels seus veïns. De nou prodigiosament, Israel va
prevaler i en la Guerra dels Sis Dies va conquerir més territori. L’egipci Anuar El-Sadat
va fer un pas endavant i va signar la pau el 1978. Tanmateix, els terroristes de l’OAP
(Organització per a l'Alliberament de Palestina) no van voler seguir-ne l’exemple i
continuadament han menyspreat les tentatives de pau israelianes. Els palestins no estan
disposats a reconèixer l’Estat d’Israel ni a renunciar a la violència, i estan cada vegada
més dominats per organitzacions terroristes com Hamàs.6

Per la seua banda, la historiografia revisionista israeliana, que amb diferents

matisos ha subscrit moltes de les interpretacions històriques palestines, difereix respecte
a la narrativa anterior en nombrosos aspectes, els principals del quals són:

1. Palestina no era “una terra sense poble per a un poble sense terra”, com
sostenia el famós eslògan sionista, sinó un territori habitat i desenvolupat per àrabs
palestins arrelats al país. A més, des de les primeres dècades a partir de l’arribada dels
jueus sionistes a Palestina, els sionistes van dur a terme polítiques laborals
d’exclusivitat ètnica i de despossessió de la població nativa no jueva.
2. El paper del Regne Unit. Durant la Primera Guerra Mundial, Londres va
prometre als àrabs la seua independència política a canvi del seu suport contra els
otomans, però va faltar a la seua paraula i va repartir-se el Pròxim Orient amb França.

6
V. TILLEY, Palestina/Israel: un país, un Estado: una iniciativa audaz para la paz, Madrid, Akal, 2007,
168-177.

4
Incorporada la Declaració Balfour al text constitutiu del mandat britànic, el Regne Unit
va dur a terme una política prosionista en Palestina. Tanmateix, aquesta posició va
matisar-se els últims anys del mandat amb el Llibre Blanc de 1939 i els atacs sionistes
als britànics. Alhora, l’entesa entre el sionisme hegemònic i Abdallah de Transjordània
(aliat britànic) va desembocar en una política essencialment antipalestina.
3. 1947-1948. El sionisme va acceptar el pla de partició, però va ser més
aviat per assegurar-se la legitimitat internacional d’un Estat jueu a Palestina, ja que el
seu objectiu últim era expandir-se pel màxim territori i amb la major homogeneïtat
ètnica possibles. Així mateix, cal remarcar que, encara que els jueus posseïen entre un 6
i un 8 per cent de la terra, el pla de partició va assignar-los el 55 per cent del territori.
Més que aquesta partició, el que va definir el posterior mapa de Palestina va ser l’acord
i divisió del territori entre l’Agència Jueva i el monarca transjordà.
4. Els palestins no van abandonar les seues llars voluntàriament o per ordre
dels líders àrabs, sinó que, de manera premeditada o contingent, van ser expulsats per la
força per les tropes sionistes.
5. La intransigència i les negatives israelianes han sigut el factor principal
en la falta d’acords de pau entre israelians i palestins. Els governs israelians han primat
l’expansió per damunt de la seguretat, un aspecte especialment rellevant a partir de 1967
i les polítiques de colonització dels Territoris Ocupats.

Al llarg de vuit capítols d’un o altre autor, Gaza en crisis combina distintes
anàlisis o escriptures (entrevista, anàlisi històric i assaig politològic) des d’aquest últim
punt de vista històric. Chomsky i Pappé comparteixen el prisma de la historiografia
revisionista israeliana (un d’ells formant part del nucli d’aquesta i l’altre com a partícip
de les seues interpretacions històriques), encara que poden abordar els problemes del
present i del futur amb certes diferències.
Les entrevistes, realitzades per l’editor, Frank Barat, tracten aspectes prou
dispars de l’actualitat d’Israel/Palestina. Chomsky i Pappé coincideixen en temes com la
paradoxa que suposen unes condemnes internacionals a Israel que mai es tradueixen en
sancions efectives, les diferències i similituds amb la Sud-àfrica de l’apartheid, o la
utilització del llenguatge de la força per part d’Israel. Tanmateix, difereixen en
problemes presents i futurs: què seria necessari perquè els Estats Units retirassen el seu
suport a Israel, en la solució uniestatal binacional, en l’estratègia del BDS (Boicot,
Desinversió i Sancions) o en el pessimisme general del nord-americà.

5
 Per la seua banda, Pappé analitza històricament tres problemàtiques de capital
importància en la història del conflicte israelianopalestí: els orígens i desenvolupament
de la implicació d’Estats Units mitjançant cinc conjuncions d’actors de diferents signes;
la negació israeliana de la Nakba (el terme en llengua àrab que significa “catàstrofe” i fa
referència a l’expulsió d’uns tres quarts de milió de palestins l’any de la creació de
l’Estat d’Israel) com a política deliberada i com a element fonamental en el fracàs del
procés de pau; i la idea i vigència d’un Estat binacional com a solució al conflicte, que
l’israelià defén. Pappé també realitza un recorregut històric per Gaza i pels motius que
van portar a l’operació Plom Fos, entre els quals destaquen la frustració per la derrota
de 2006 al Líban o l’absència d’una estratègia política.
Aquesta operació, que va sacsejar Gaza des dels últims dies de desembre de
2008 fins a quasi un mes després, també centra l’atenció de l’assaig politològic de
Chomsky titulat “Exterminar a todos los salvajes: Gaza 2009”. Aquest autor insisteix en
la simbiosi entre Israel i els Estats Units i parla d’ofensiva “israelianoestatunidenc”,
detalla la violència utilitzada contra els habitants de Gaza, o explica la tàctica fatal i
deliberada d’atacar la població civil amb fins polítics (obligar els gazauis a retirar el seu
suport a Hamàs). Per últim, aprofundeix en el desmarcatge del “tàndem” Israel-Estats
Units respecte del consens internacional entorn de la solució dels dos Estats. Sense
trobar indicis que apunten a un canvi en aquesta actitud, el nord-americà augura un
horitzó vertaderament fosc als palestins.

S’ha de cridar l’atenció per l’excessiva reiteració d’alguns fils argumentatius al

llarg dels textos signats per Noam Chomsky. També, cal indicar que la centralitat que el
nord-americà atorga al “tàndem” Israel-Estats Units pot suscitar plantejaments, de
vegades, massa plans o lineals. Encara que la rellevància d’aquesta aliança és capital,
sembla que algunes problemàtiques poden construir-se de manera més complexa. El
mateix text de Pappé sobre la conjunció d’actors i recorreguts històrics distints que han
confluït en la configuració de la política nord-americana a l’Orient Mitjà és una bona
mostra d’això.
Gaza en crisis s’ha de remetre al marc del debat entre la “nova” i la “vella”
història israeliana, és a dir, entre la historiografia revisionista i la historiografia
tradicional o oficial d’Israel. Els “nous” historiadors, junt a altres autors que poden
incloure’s, d’una manera o d’una altra, en aquesta ona, han replantejat nombrosos
problemes i preguntes. Han obert un nou i irreversible espai de debat i han intentat

6
tendir ponts entre els distints relats històrics d’Israel i Palestina. Com argumenta Pappé
en l’obra col·lectiva Israeli and Palestinian Narratives of Conflict: History's Double
Helix,7 l’inici de la “reconciliació historiogràfica” o d’una “narrativa-pont” sempre ha
de venir des de la part forta, com s’ha esdevingut. Encara que no tan rotundament, des
de la part palestina aquesta invitació ha sigut corresposta: historiadors com Rashid
Khalidi han revisat molts dels paradigmes tradicionals de l’historiografia palestina i
àrab. No obstant això, ací encara queda un llarg camí. D’altra banda, també queda camí
per recórrer en la traducció al castellà o al català d’obres clau d’aquest context, en
concret dels historiadors Benny Morris, Walid Khalidi i el mateix Rashid Khalidi.

Amb tot, les interpretacions que sorgeixen d’aquestes renovadores perspectives

historiogràfiques són cada vegada més acceptades en tot el món acadèmic. Un clar
exemple és Shlomo Ben Ami. L’hispanista, diplomàtic i polític israelià (que va ser
ministre de Seguretat Pública i d’Afers Exteriors de l’Estat d’Israel), va exposar en
1981 una versió de la historia de l’Estat israelià molt pròxima a la versió oficial-
tradicional en Historia del Estado de Israel: génesis, problemas y realizaciones. 8 No
obstant això, 25 anys després, en el seu llibre Cicatrices de guerra, heridas de paz,9 va
subscriure diverses afirmacions dels historiadors revisionistes, concretament d’Ilan
Pappé, quan, per exemple, va reconèixer que el 1948 hi hagué una neteja ètnica
premeditada a Palestina.
Encara que Gaza en crisis (excepte, potser, el capítol de Pappé sobre la negació
de la Nakba) no aporta noves tesis de reconciliació entre les diferents narratives, sí que
s’insereix inevitablement en aquesta dinàmica historiogràfica i intenta fer-la arribar,
d’una manera aguda i variada, a un públic ample. El debat i els intents d’acostar
interpretacions estan oberts i actius. Encara que moltes vegades acullen postures i idees
que semblen inamovibles (amb freqüència motivades per concepcions negatives de
l’Altre construïdes al llarg de dècades de conflicte), també es poden trobar
interconnexions, préstecs o cruïlles.
El primer i fonamental pas ha de ser el reconeixement i la comprensió de l’Altre.
La negació de la Nakba és un dels principals obstacles que impedeixen arribar a
autèntics canals que porten a un debat fluid. Però, de l’altra banda, també s’ha

7
I. PAPPÉ, “The Bridging Narrative Concept”, dins de R. I. ROTBERG (ed.), Israeli and Palestinian
Narratives of Conflict: History's Double Helix, Bloomington, Indiana University Press, 2006, 195.
8
S. BEN AMI i Z. MEDIN, Historia del Estado de Israel: génesis, problemas y realizaciones, Madrid,
Rialp, 1981.
9
S. BEN AMI, Cicatrices de guerra, heridas de paz, Barcelona, Ediciones B, 2006.

7
d’assenyalar i reconèixer, per exemple, la incapacitat dels líders palestins en els anys
claus de 1947-1948, tal com assenyalen autors d’origen palestí, com ara Rashid Khalidi.
Cal escapar dels objectius de “repartiment de culpa” en què cauen, de vegades de
manera deliberada i d’altres involuntàriament, molts relats sobre el conflicte. Deixar
enrere tot això en les narratives del passat podria convertir-se en el primer pas cap a un
futur de vertadera esperança.