LA DICTADURA FRANQUISTA (1939-1975) 

 
La guerra civil finalitzava l’1 d’abril de 1939 amb la victòria “nacional”, s’instaurà una 
dictadura encapçalada per Franco que va desmantelar l’obra política, social i cultural de la 
República, i que va perseguir als seus defensors, mantenint l’Estat de guerra fins al 1948, 
fou una postguerra marcada per la revenja i la repressió.  
 
Feixisme​: moviment polític caracteritzat per la 
submissió total a un líder que concentra tots els poders, 
per l’exaltació del nacionalisme i per l’eliminació violenta 
de l’oposició política i social 
 
Es considera que el franquisme té dos etapes: 
 
- Primera etapa​ (1939-1959): es caracteritza per 
l’intent d’establir un estat totalitari inspirat en el 
feixisme i afermat en l’autarquia econòmica. 
 
- Segona etapa ​(1959-1975): es va gestar en la 
dècada de 1950, quan el fracàs de la política 
econòmica i la necessitat de reconeixement internacional van comportar la 
liberalització de la economia. 
 
 
 
Característiques 
 
El franquisme fou una dictadura personal, autoritaria i de base militar. 
Els trets més importants són: 
 
● Totalitarisme​: manera de governar que genera individus que no són conscients dels 
seus drets, que perden la dignitat personal i la llibertat. 
 

El franquisme fou una dictadura inspirada en el model feixista italià, Mussolini i 

alemany, Hitler.  
Supressió de la Constitució 1931, totes les llibertats individuals i col·lectives. 
Es va clausurar el Parlament i es van prohibir tots els partits polítics i sindicats. 
Un partit i sindicat únics: ​La FET y de las JONS​, la Organización Sindical Española 
 
● Cabdillisme​: Franco fou convertit en cabdill d’Espanya, generalísimo, cap de l’Estat, 
president del govern i del partit únic. 
Fou un dictador que concentrà en la seua persona un poder il·limitat del qual només 
responia “ante Dios y ante la HIstoria”.  
Caràcter providencial, com s’observa al encunyar les monedes amb el seu bust i la 
frase “Francisco Franco, caudillo de España, por la gracia de Dios”. 
  
*”El cabdill que va salvar Espanya dels enemics liberals, comunistes i maçons.” 
● Concepció unitarista i centralista de l’Estat. 
● Visió unitaria i tradicionalista d’Espanya.  
Defensor de la unitat nacional i de l’ordre públic, anticomunista. 
● El franquisme va abolir els estatuts d’autonomia i fomentà “la españolización” de la 
població i dels territoris baix la influència del nacionalisme català, basc i gallec. 
● Repressió de tota l'oposició al règim (republicans) 
● Control dels mitjans de comunicació, sotmesos a la censura i a la propaganda 
franquista. 
● Autoritat en la persona del general Franco. A més de ser una dictadura feixista, fou 
personal amb trets similars als feixistes (saludo fascista) 
 
Bases ideològiques i socials del règim 
 
Van col·laborar tres institucions 
fonamentals i diferents grups 
socials: 
 
● L’exèrcit​: fou la columna 
vertebral del règim, es 
van beneficiar de 
privilegis i van participar 
activament en el poder, ja 
que bona part dels 
ministres i governadors 
eren militars. 
● La Falange​, el partit únic: les seues idees van ser claus per a la formació del règim, el 
control de la societat i l’equilibri de poders entre “families”.   
Amb el decret d’unificació de 1937, Franco “s’apoderà” del partit (creat per José 
Antonio Primo de Rivera) i l’uní a les JONS. ​FET y de las JONS, F ​ alange Española 
Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista. 
 
La seua doctrina política fou el nacionalsindicalisme, que defensava un sindicalisme 
vertical integrat per empresaris i treballadors. 
Les bases del sindicalisme vertical s’assentaven en la llei del Fuero del Trabajo. 
Culminava amb les lleis d’unitat sindical i les bases de l’Organització Sindical 
Espanyola (OSE), que donava forma a l’ordenació territorial i al sindicalisme vertical 
corporatiu, que comprenia empresaris i treballadors: 
 
- Fou un sindicat únic controlat per la Falange. 
- Obliga l'afiliació d’obrers i patrons per branques de producció. 
- Prohibeix la negociació col·lectiva i la vaga 
- Controla l’activitat laboral: salaris, horaris, permisos i vacances. 
 
 
 ● L'església​: va tindre un paper destacat en la legitimació del règim, que es definia 
com un Estat confessional catòlic. Franco deixà a les seues mans l’educació i el 
control religiós i moral de la societat, d’aquesta aliança va néixer el 
nacionalcatolicisme. 
 
● A més, Franco compta amb el suport de l’elit econòmica i social: empresaris, homes 
de negocis, terratinents i petits i mitjans propietaris. 
 
*Les classes mitjanes i baixes s’acomodaren a la dictadura, encara que s’oposaven a 
ella, però la repressió, la por i el control policial els portaren a una escassa relació 
amb la política. 
 
“Famílies” del règim 
 
Els grups que s’alçaren contra la República coincidien en l’oposició al liberalisme, la 
democràcia i al comunisme, però tenien diferent concepció de l’estat i de la societat. Franco 
actuà com a àrbitre del poder, per a mantenir l’equilibri polític.  
Les “famílies” amb més protagonisme en els governs foren: 
 
- Militars​: van copar l’ordre públic 
- Falangistes​: àmbit social, habitatge, treball i sindicats 
- Monàrquics​: menys protagonisme 
- Catòlics​: Asociación Católica Nacional de Propagandistas i l’Opus Dei (minoria 
adinerada catòlics), foren els responsables de l’educació i de l’economia. 
 
Control social i propaganda 
 

Organitzacions de masses per a organitzar la societat: 

 

- El Frente de Juventudes​: l’objectiu era inculcar en la juventud 

l’amor a la pàtria, exaltar els valors suprems, raça, imperi i Déu, i 
difondre les consignes del Movimiento Nacional. (formació i 
adoctrinament) 
- La Sección Femenina​: l’objectiu era formar a les dones joves i 
nenes per a fer-ne “excel·lents esposes i mares”. (sentit cristià i nacionalsindicalista) 
- El Sindicat d’Estudiants Universitaris (SEU)​: pretenia 
ser un instrument de control polític dels universitaris 
 
El control de la Falange va estar molt present en la societat 
espanyola: es cantava el ​Cara al sol​, Franco era saludat braç 
enlaire, la camisa blava recordava els vencedors de la Guerra, 
i el jou i les fletxes adornaven pobles i edificis. 
 
 
 
 
 
 Institucionalització i consolidació del nou Estat 
 
 
Les ​leyes fundamentales 
 
Per donar una imatge de legalitat al règim franquista, que no acceptava una constitució 
(república), van promulgar una sèrie de set lleis que ocupaven el seu lloc: 
 
Fuero del trabajo  regulà les relacions laborals entre treballadors i empresaris, i 
(1938)  establí els principis del nacionalsindicalisme. 

Ley Constitutiva de  dotava al règim d’unes Corts, encara que no tenien poder perquè 
las Cortes (​ 1942)  el cap de l’Estat manava per damunt d’elles. 

Fuero de los  recull els deures i drets dels espanyols, dins dels principis del 
españoles​ (1945)  règim i d’acord amb confessionalitat catòlica. 

Ley de referéndum  permetia sotmetre a consulta popular les decisions del govern. 
nacional (​ 1945) 

Ley de sucesión  definia Espanya com un “regne subjecte als principis del 
(1947)  Movimiento”. Joan de Borbó la denuncia en el manifest d’Estoril. 

Ley de Principios del  afirma els postulats de la Falange i garantia la integritat del 
Movimiento Nacional  Movimiento Nacional com únic partit i via exclusiva per a l’acció 
(1958)  política. 

Ley orgánica del  defineix l’estructura del règim consolidant i tancant el llarg 
estado​ (1966)  procés institucional de l’Estat. 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
  
La “Democràcia orgànica”  
 
Es rebutjava el sistema democràtic, per tant també, la voluntat popular, el sufragi i la 
separació de poders. Aleshores es van crear unes Corts, controlades pel cap de l’Estat 
(Franco), que donaven l’aparencia d’un sistema parlamentari, que s’anomenà “democràcia 
orgànica” perquè s’oposava a la inorgànica o parlamentaria, . La familia, el municipi i els 
sindicats foren les vies de participació dels espanyols.  
 
Les Corts <<òrgan superior de participació del poble espanyol en les tasques del Estat>>. 
 
Els representants en les Corts s’anomenaven procuradors i eren nomenats pel Govern 
(pucherazo). 
El Govern també nomenava per cada província governadors civils i militars, que exercien la 
direcció provincial del Movimiento i controlaven i nomenaven els alcaldes dels ajuntaments, 
que exercien com a caps locals del Movimiento. 
L’estructura militar es completava amb el nomenament de capitans generals. 
 
 

 
 
 
 Exili, repressió i oposició 
 
 
Cap al final de la guerra es va produir un gran èxode polític, civil i militar. Al voltant de 
500.000 espanyols van fugir a França, on uns 300.000 van ser consuïts a camps de 
refugiats.  
Entre els exiliats hi hagué molts intel·lectuals que van ser acollits pels països europeus, 
hispanoamericans o pels Estats Units, com:  
Luis Cernuda, Rafael Alberti, Max Aub, Mercé Rodoreda, María Zambrano o Manuel de Falla. 
 
El franquisme mai va mostrar interès per buscar la reconciliació amb els vençuts, van 
mantenir la voluntat d’eliminar a tots els que qualificaven com “enemics d’Espanya”.   
Es va desencadenar una violencia indiscriminada contra els desafectes (que no donaven 
suport) al règim i republicans (detencions, palisses públiques, afusellaments…). 
 
 

Creació de lleis per a institucionalitzar la repressió, per detenir, empresonar i executar: 

 
- Llei de responsabilitats polítiques​ (1939): depurar les persones que havien 
col·laborat políticament amb la República. 
 
- Llei de repressió de la maçoneria i el comunisme 
(1940): s'incoava expedient als acusats de 
defensar idees contràries a la religió, la pàtria i les 
seues institucions. 
 
- Llei de seguretat de l’estat​ (1941): delictes 
d’ordre públic (rebelió militar) 
 
Les causes van ser jutjades per tribunals militars en 
consells de guerra d’acord amb les lleis del nou 
Estat.  
Judicis militars: 400.000  
Presó: 300.000 
Treballs forçats 
Pena de mort: 70.000 condemnes/ 25.000 
executades 
Depuració de funcionaris i mestres “desafectes” 
 
 
Amb la repressió, el règim mantingué la divisió  
entre els espanyols, vigilats, silenciats i convertits en espies de si mateixos. A més, prohibí 
qualsevol manifestació nacionalista perifèrica: llengua, tradicions i altres trets d’identitat 
pròpia. Encara que, els sentiments nacionalistes continuaren en els àmbits familiars. 
 
 
 
L’oposició al règim 
 

Durant la Segunda Guerra Mundial, es van 

mobilitzar davant la previsible victòria dels aliats 
per aconseguir una intervenció militar contra 
Franco. Es van introduir en Espanya, envaïren la 
vall d’Aran en 1944 i es van estendre fins les 
zones del llevant, coneguts com els maquis, es 
dan desenvolupar en zones rurals i muntanyoses i 
foren magnificades per Radio Pirenaica. 
La activitat armada més intensa es va dur a 
terme entre 1945 i 1947, però cap al 1952 ja no era un perill per a el règim, però sí que 
perduraren alguns focus aïllats fins principis dels seixanta. Les forces d’ordre públic, 
emparades per la Llei de Repressió del Bandidatge i Terrorisme (1947), reprimiren les 
guerrilles amb els mitjans que tenien al seu abast.  
Les reivindicacions laborals augmentaren de forma gradual en forma de vagues des de 
1945 fins 1957-1958, el que obligà a Franco a canviar el seu govern.  
Les universitats foren des de la dècada de 1950 un símbol de la oposició al règim, que va 
utilitzar mètodes repressius per a controlar-la. 
 
 
Política exterior del primer franquisme 
 
 
 
1a etapa:​ L’acostament a les potències de l’Eix (1939-1945) 
 
Just en iniciar-se la guerra mundial, Espanya es declarà neutral, mente que el partit únic de 
la FET y de las JONS, encapçalat pel ministre d’Assumptes Exteriors, Serrano Súñer, 
aplaudia la iniciativa alemanya, i va ser el responsable de l'apropament a Alemanya i Itàlia. 
 
● Declaració de no-bel·ligerància: a l’octubre de 
1940 Hitler i Franco es reuniren en Hendaia, on 
signaren un protocol secret pel qual Espanya es 
comprometia a participar en la guerra, encara que 
sense precisar data perquè Hitler considerava 
que eren excessives les consideracions de 
Franco. 
● Més tard, es van reunir a Bordighera (Itàlia), 
Franco i Mussolini, i aquest aconseguí que 
Espanya canviara la seua posició de neutral a 
no-bel·ligerància al juny de 1941, per a proporcionar suport logístic als alemanys. 
● Espanya va enviar a la División Azul, un cos format per tropes “voluntàries” que 
lluitaren al costat d’Alemanya contra Russia, el comunisme soviètic. 
 
El franquisme s’orientava cap a les formes totalitaries feixistes, per tant, volia integrar-se de 
forma activa, van justificar l’ajuda rebuda per part d’Alemanya i Itàlia durant la Guerra Civil, 
per a fer-ho. 
 
 
2a etapa​: el distanciament del feixisme 
 
En 1943, Espanya es declarà de nou neutral i retirà la División Azul del front rus, però 
mantingué l’ajuda a Alemanya, a la qual va enviar wolframio per a la indústria de guerra. 
 
Al produir-se la victòria dels aliats, Franco va decidir canviar alguns aspectes de la seua 
política exterior: apropant-se a EEUU i Regne Unit, i va remodelar el govern (1945), 
desplaçant la Falange i donant l’entrada al sector catòlic.  
A més, va pretendre donar una imatge més propera a les democràcies occidentals (per fer 
oblidar la seua col·laboració amb les potències). Es van suprimir per decret la salutació 
feixista i la utilització de la camisa blava,  
 
La guerra va finalitzar sense que Espanya hagués participat en ella, encara que Franco 
estava dispost a participar-hi però el servei exterior britànic subornà el seu entorn més 
pròxim per evitar-ho.  
L’alineament amb les potències de l'Eix perjudicaren a Espanya tant durant la guerra com 
després, al quedar aïllada diplomàticament i privada del Pla Marshall, que ajudava a la 
recuperació i reconstrucció econòmica, per mantenir la dictadura.  
 
3a etapa:​ l’aïllament internacional. 
 
A pesar per els canvis de postura del règim, es van produir una sèrie de denúncies a la 
dictadura:  
- Don Juan de Borbó publicava el Manifest de Lausana en 1945 per a criticar la 
situació espanyola i reclamava la restauració de la monarquia tradicional. 
 
- Mèxic i Polònia denunciaren el caràcter feixista del règim i la Conferència de San 
Francisco aprovà en juny una resolució de la condemna, similar a la que havia 
adoptat la conferència de Postdam.  
 
- La Assemblea General de les Nacions Unides, (ONU), el 1946 va excloure Espanya i 
recomanava la eixida de Madrid de tots els ambaixadors. Per tant també, fou exclòs 
de les ajudes del Pla Marshall. 
 
El govern deprecià la condemna internacional per considerar-la fruit de una conspiració 
judeomaçònica i marxista. En el seu aïllament, comptà amb el suport de la Argentina de 
Perón i del Portugal de Salazar. 
 
 
 
 
Cap al reconeixement internacional​: 1950-1962 
 
La nova situació geopolítica de divisió de blocs, el inici de la guerra freda i el perill comunista 
de l'URSS afavoriren el règim. El Regne Unit i els Estats Units, amb gran pragmatisme 
ideològic i militar, veieren en Franco un firma aliat anticomunista, i Espanya una excel·lent 
base geoestratègica. 
 
En 1951 es va permetre ingresar a Espanya en les institucions internacionals: FAO 
(Organització per l’alimentació i l’agricultura), la UNESCO (1952) i l’ONU (1955). 
Els Estats Units no van aconseguir l’admisió d’Espanya en l’OTAN. 
 
En 1953 es firma el Concordat amb la Santa Seu per a legitimar el règim. Franco es 
reservava el dret de presentació de bisbes, mantenint la unitat religiosa d’Espanya. 
 
També, hi van haver els tres Pactes de Madrid amb els Estats Units, un pacte d’assistència 
econòmica, un d’ajuda per a la defensa mútua i un 
altre de subministraments de material de guerra. 
A més, Espanya cedia quatre bases militars, Rota, 
Morón, Saragossa i Torrejón. 
 
El 1959 el president nord-americà Eisenhower va 
visitar Espanya i va recórrer els carrers de Madrid 
junt amb Franco. El franquisme quedava 
políticament consolidat. 
 
 
 
L’obertura controlada del règim 
 
La nova situació internacional, Franco remodelà el govern en 1951 amb la intenció de 
homologar la “democràcia” espanyola a la dels països occidentals, intensificar les relacions 
diplomàtiques i superar la crisi econòmica.  
 
Les ajudes econòmiques exteriors resultaren insuficients per a pal·liar les dificultats i superar 
els problemes estructurals de la economia espanyola. El descontent general es va revelar en 
el augment del nombre de vagues (il·legals) d’obrers i manifestacions d’estudiants en la 
universitat. En 1956 es van produir greus enfrontaments entre els falangistes del SEU i la 
resta d’estudiants.  
 
El règim s’enfrontava a una triple crisi: la social; la econòmica, conseqüència de la política 
autàrquica, y la interna, amb la pugna entre catòlica i falangistes per mantenir les seues 
parcel·les de poder i defendre els seus propis models de societat.  
 
Franco va destituir als ministres Ruiz-Giménez i Fernández Cuesta i remodelà el govern en 
febrer de 1957 nombrant ministres a alguns membres del Opus Dei. Aquest eren 
aperturistes en matèria econòmica i conservadores en assumptes polítics i socials.  
 
Amb aquest canvi es modificava l’equilibri de les “famílies”, Carrero Blanco guanyava poder i 
augmentava la presència dels monàrquics. Els falangistes (van disminuint al perdre els 
nazis) perdien la possibilitat de crear un Estat nacionalsindicalista. La Llei de Principis del 
Moviment Nacional (1058) regalava el paper de la Falange, encara que mantenia la seua 
influència social i sindical. (però ja no en el àmbit polític) 
 
 
Política autàrquica i recessió econòmica 
 
 
Les mesures econòmiques del règim van retrasar la recuperació. Va augmentar la fam i la 
miseria en molts espanyols. 
 
Al finalitzar la guerra civil, Espanya era un país arruinat, sense recursos. El règim va posar en 
marxa una política econòmica intervencionista i autàrquica, inspirada en el feixisme italià, és 
a dir, pretenia ser autosuficient i mantenir la connexió més escasa possible amb l’exterior. 
 
L’Estat franquista va intervenir en l’economia: van fixar els preus, sense tenir en compte 
l’oferta i la demanda, van 
racionar el consum, va establir 
contingents de producció i va 
determinar els salaris. 
 
L’Estat intervingué i controlà 
totes les activitats 
econòmiques, especialment, el 
comerç exterior. Es van reduir 
les importacions i es va 
impulsar una política d'auto 
abastament nacional, que va 
provocar l’escassetat de 
productes bàsics i el seu 
encariment. 
 
En 1941 es va crear l’Institut Nacional d'Indústria (INI), inspirant en l’IRI italià, amb la finalitat 
d’articular, fomentar i nacionalitzar la industria. Sorgiren empreses com Iberia, SEAT o 
RENFE.   
*Es va enfocar en la industria militar, naval, siderúrgica, ferroviaria i la d’automoció. 
 
La agricultura fou el sector amb menys ajudes i menor innovació., es va crear en 1939 
l’Institut Nacional de Colonització (INC), les mesures del qual foren insuficients. 
La seua producció va disminuir per l'endarreriment tècnic, l'atur encobert, la llarga sequera i 
la imposició dels preus oficials. 
No obstant, en la dècada dels cinquanta es van iniciar plans integrals que milloraren la 
situació rural i agrícola amb el desenvolupament del regadiu, la construcció d’habitatges i la 
extensió de la xarxa elèctrica. Destacaren el de Badajoz en 1952 i el de Jaén en 1953.  
 
Des de el començament del franquisme es va potenciar una política hidràulica per a posar 
remei als problemes de subministrament de la electricitat i el emmagatzemament del aigua 
amb la construcció d’embassaments en les diferents conques hidrogràfiques.  
Franco va inaugurar en 1950 els del El Generalísimo, Contreras, Entrepeñas i Buendía. 
Alguns d’aquests projectes s’idearen en èpoques anteriors.  
 
 
Conseqüències de la política econòmica 
 
Les conseqüències d’aquesta política econòmica es poden resumir en: manca d’aliments i 
productes bàsics; la fam i la miseria generalitzada per la població; el racionament dels 
aliments; el creixement del mercat negre i el estraperlo. 
 
L’autarquia va retrasar la recuperació de la renta per càpita per la falta de productes bàsics. 
Va disminuir la producció agrícola, augmentant l’escassetat d’aliments i encarint-se els de 
primera necessitat. Les capes socials més pobres van sofrir la inflació i els baixos salaris, 
recurrint a una economia de subsistència i al trueque.  
“Els desaprofitats anys 40” 
 
L’augment de la pobresa extrema, 
d’enfermetats ja erradicades i de la 
mortalitat infantil. El règim es va servir 
de l'Auxili Social, controlada per la 
Falange, a través de menjadors socials 
per a xiquets i gent necessitada. A partir 
de maig de 1939 va crear dues cartilles 
de racionament: una era per a carn i 
l’altra per a la resta de aliments que 
estigueren vigents fins 1952. 
 
El govern va intervindre la producció agrícola a través del Servei Nacional del Blat i obligava 
a els agricultors a entregar la major part de les seues collites a un preu establert per a 
posar-ho al mercat amb un preu regulat.  
Les baixes tarifes imposades en els productes bàsics disgustaren als productors, que 
canviaven els cultius, ocultaven part de la collita o disminuïen la producció. 
 
Els organismes oficials, Fiscalia de Tasses i la Comissaria de Abastament i de transport 
s’ocupaven de controlar-ho. El desproveïment propicià el mercat negre o de estraperlo. 
Aquesta pràctica va afavorir, el amiguisme i l'enriquiment de l'entorn del règim.  
 
A la inseguretat, la por i la divisió social, s’uniren la escassetat, la fam, la misèria, la inflació i 
la falta d’habitatge.   
*Segona etapa​ ​(1959-1975): Consolidació i final del franquisme 
 
Les reformes econòmiques 
 
 
A partir de l’any 1959 es pot parlar d’una nova etapa del franquisme, degut a què es van 
produir certs fets que marcaren un nou camí per a la dictadura: 
 
El Govern dels tecnòcrates 
 

La crisi econòmica i les pressions, el 1957 van inclinar Franco a remodelar el Govern amb la 
inclusió de l’Opus Dei. El seu objectiu principal era aconseguir el creixement econòmic com a 
la principal garantia d’estabilitat social. Tenien un perfil més tècnic (tecnòcrates) i apostaven 
per una reforma que solucionara la crisi econòmica derivada de l’autarquia. 
 
Durant el bienni 1957-1959, el nou Govern s’encarregà de modernitzar l’economia, 
integrar-la en l’entorn europeu (capitalista) i millorar l’administració de l’estat: 
 
- Fixà un canvi únic de la peseta 
- Reforma tributària (pujar impostos) per a equilibrar 
- Creà un nou marc favorable a les inversions estrangeres (fàbriques estrangeres en 
Espanya) 
 
Tot açò falicità l’ingrés d’Espanya en la OECE, en el FMI i en el BIRD, que prestaren ajuda 
financera i tècnica per a dur a terme els plans espanyols. 
 
OECE: Organització Europea de Cooperació Econòmica 
FMI: Fons Monetari Internacional 
BIRD: Banc Internacional de Reconstrucció i Desenvolupament 
 
 
El pla d’estabilització (1959) 
 
*Canvis en la matèria econòmica, no política 
 
L’objectiu era posar fi a l’autarquia i donar pas a l’alliberament econòmic (una economia 
liberal i capitalista), que actuà com a motor de desenvolupament fins a la crisi de 1973.  
El pla establí mesures per a assolir l’estabilitat econòmica, la integració en el capitalisme 
europeu i l’equilibri de la balança comercial. 
 
Mesures fiscals​: encaminades a  
- limitar el crèdit al sector privat / suprimir els subsidis fiscals a les empreses públiques 
(donar diners a les empreses estatals) 
- apujar el tipus d'interès​ (diners+car, préstec) 
- reduir la despesa pública i augmentar els impostos (​ gastar poc i ciutadans paguen +) 
- congelar els salaris i rebaixar la taxa d’inflació. (​ preus no ↑) 
Mesures comercials:​ per a  
- afavorir tant les inversions estrangeres com les importacions de mercaderies​ (que 
nosaltres poguerem vendre a altres països)  
- per a facilitar els intercanvis la pesseta es va devaluar en quasi un 50% respecte al 
dòlar. 
 
Encara que els seus efectes a curt termini foren negatius (augmentà l’atur 1rs anys), al poc 
temps es van demostrar els seus beneficis i es va convertir en la palanca que va activar el 
creixement econòmic espanyol durant els anys 60: contenció de la inflació, l’augment de 
l’ocupació i de les exportacions industrials i l’increment en l’equilibri de la balança de 
pagaments. 
 

Els plans de desenvolupament 

 
Junt amb el programa d’estabilització, en la dècada dels 60, es van posar en marxa tres 
plans de desenvolupament econòmic i social, (1964-1967/68, 1969-1971, 1972-1975). 
Per supervisar el seu funcionament es creà una Comissaria del Pla de Desenvolupament, 
dirigida per López Rodó. 
 
Es tractava d’una planificació econòmica amb l’objectiu d’impulsar des de l’Estat el 
creixement econòmic. 
Els plans pretenien solucionar les deficiències de la indústria i afavorir les zones menys 
industrialitzades a partir dels pols de desenvolupament. ​(intentaven reduir els desequilibris 
regionals promovent noves indústries en zones d’escassa industrialització) 
 
No obstant això, va ser un fracàs perquè els recursos es van invertir preferentment en zones 
més segures i rendibles: País Basc, València, Madrid, Catalunya. El major assoliment fou 
crear infraestructures (electrificació, carreteres…) i matèria bàsica (acer, carbó, alumini…) que 
van contribuir al creixement industrial durant aquests anys.  
 
 Creixement econòmic i canvi social 
 
 
Entre 1959 i 1973, Espanya va concebre un intens creixement econòmic i una gran millora 
de vida, gràcies a les mesures liberalitzadores que van transformar el sistema productiu i a 
la bonança econòmica dels països europeus que van invertir capital en Espanya i hi 
aportaren divises i turisme. 
 

El desenvolupament econòmic dels seixanta fou bàsicament industrial (metal·lúrgia, química, 

energia i automòbil). 
 

El ritme de creixement fou tan excepcional que fou qualificat com “el miracle espanyol”. Es 
va triplicar la renta nacional, el PIB va créixer al 7% i la renta per capita es va duplicar. 
 
Una indústria accelerada 
 
El sector industrial fou el motor de l’expansió de l’economia. Aquest creixement fou degut a:  
 
- La millora de productivitat (va permetre el descens dels preus i, per tant, l’augment 
de les exportacions) 
- La contenció dels salaris (la pujada de salaris junt amb la difusió de compres a 
plaços, van conduir a un gran augment de la demanda de béns de consum com 
vehicles o electrodomèstics). 
- La competitivitat dels productes  
- L’ús de noves tecnologies 
 
A les zones amb tradició industrial com el País Basc, Astúries i Catalunya, es van unir noves 
zones com València, Madrid, El Ferrol, Vigo, Cádiz i Huelva. 
 
La reconversió de l’agricultura tradicional 
 
Les transformacions econòmiques que van ocurrir en la dècada de 1960 van provocar la 
crisi de l’agricultura tradicional. Aquesta proporcionà una mà d’obra abundant i baixos 
salaris. Les noves oportunitats de treball estimularen l’èxode rural. 
La població activa agrària va disminuir quasi dos milions de persones i moltes explotacions 
petites van desaparèixer. Aleshores, la població activa rural es va reduir del 40% (1960) al 
21% (1975), i el sector industrial va pujar del 33% al 38%, i els serveis del 27% al 40%. 
 
L’avanç del sector terciari 
 
En aquest procés van influir notablement un intens procés d’urbanització, l’augment del 
comerç, la millora dels transports i un augment del turisme. 
El benestar europeu i la generalització de les vacacions pagades per a la majoria de 
treballadors foren decisius en el “boom turístic” espanyol. Milers de turistes que trobaren 
Espanya un destí preferent pel seu clima càlid, abundància de platges i preus barats. 
 
La balança comercial resultant continuava 
sent negativa, ja que el valor de les 
importacions superava al de les 
exportacions. Aquest deficit tradicional es va 
veure compensat pels ingressos que venien 
del turisme, les inversions estrangeres i les 
remeses de divises enviades pels emigrants 
espanyols, que generaven un saldo positiu 
en la balança final de pagaments. 
 
Augment de la població i moviments migratoris 
 
Les millors condicions econòmiques afavoriren l’augment de la natalitat, el descens de 
mortalitat (especialment la infantil) i el creixement demogràfic anomenat el “baby boom” i 
una major esperança de vida. Entre 1960 i 1975 la població va passar de 30’4 a 35’7 
milions. 
 
Al seu torn, el desigual desenvolupament industrial va provocar migracions internes (del 
camp a la ciutat). Al voltant de 4 milions de persones d’Andalusia, Extremadura, les 
Castilles, Aragó i Galícia es van desplaçar a zones industrialitzades. 
 
D’una altra banda quasi un milió d’espanyols 
emigraren a països amb forta demanda de mà 
d’obra com Alemanya, França, Suïssa o Bèlgica. 
Un 11% a Latinoamérica. Al cap del temps el 
75% d'aquests immigrants van tornar a Espanya. 
La migració interna va influir amb el 
desenvolupament urbanístic, la demanda 
d’habitatges incrementà el sector de la 
construcció. 
 
Canvi social i comportaments socioculturals 
 
Creació d’una influent burgesia urbana, extensió de les classes mitjanes, augment del 
nombre de funcionaris i autònoms. El moviment obrer es va fer més reivindicatiu contra les 
empreses i el sistema polític. 
Es va donar pas a una Espanya urbana més oberta, plural i lliure, les ciutats es van convertir 
en llocs d’oportunitats. 
 
Millores socials: Major cobertura de la Seguretat Social, augment de la població 
escolaritzada en els diversos nivells i es reduí l’analfabetisme, la Llei general d’Educació 
1970, va ampliar l’escolarització obligatòria fins als 14 anys. 
 
 
 
Amb l’augment de l’ocupació i dels salaris canviaren els costums, els hàbits i la mentalitat 
dels espanyols: 
 
- Tipus de dona més formada, independent i incorporada al món laboral. 
- Millor alimentació, abandonament de les pràctiques religioses en part de la societat. 
- Augmenta la demanda de béns: 
frigorífics, rentadores, cuines, telèfon, 
televisió (fou una finestra oberta al 
consum, a la propaganda del règim i a 
un món més plural i obert) 
- Es generalitza l'ús de l'automòbil: SEAT 
600 “el seiscientos”, va canviar la vida 
dels espanyols, cada vegada més 
semblant a la dels europeus. 
 
 
El final del règim 
 
 
L’Oposició antifranquista 
 
La transformació social i econòmica també es va manifestar en la mentalitat de les noves 
generacions. Encara que eren il·legals, hi van haver vagues i conflictes laborals en augment. 
 
L’oposició social 
 
El moviment obrer (món laboral):​ el desenvolupament industrial afavorí l’augment de la 
classe treballadora. (Sindicats: UGT, CCOO.) 
Comissions Obreres (1964), un moviment unitari, democràtic i reivindicatiu, proper al camí 
comunista. El Govern les va il·legalitzar i empresonà els seus dirigents. 
*Sindicats d’orientació catòlica: HOAC, JOC i USO, defensaven els drets dels treballadors 
des del catolicisme. 
 
Estudiants universitaris: ​la lluita estudiantil va convertir la Universitat en un focus d’oposició 
permanent al franquisme. Les manifestacions van ser reprimides amb duresa, s’ocupà les 
instal·lacions, es clausurà algunes facultats i es sancionà i expulsà destacats professors que 
donaven suport a les protestes. (-Falange +SEU) 
 
Moviment veïnal:​ protestaven per la mala qualitat de les cases protegides o per la carestia 
de vida, contra els plans urbanístics. 
 
Església renovada: E ​ l Concili Vaticà II (1962-1965), aquesta intentarà allunyar-se molt poc 
a poc de Franco. A pesar d’això, el règim suavitzà la política religiosa, aprovà la Llei de 
llibertat religiosa i adaptà la nova doctrina de l’Església a la legislació de l’Estat. 
 
Oposició política *​ clandestina 
 
PCE (a l’interior): ​fou el més actiu i organitzat, i també el que patí més detencions, tortures i 
execucions. Després del fracàs de la vaga de 1959 hi va haver una gran repressió i va ser 
executat el seu líder Julián Grimau (1963). 
 
PSOE:​ dividit entre històrics i renovadors (exili), començà a organitzar-se en el Congrés de 
Suresnes (1974) 
 
Organitzacions d’extrema esquerra d’orientació maoista, marxista leninista, trotskista o 
comunista, i fins i tot algunes de clarament terroristes com el FRAP. 
 
Nacionalismes:  
- Catalunya, PSUC, forces democràtiques 
- País Basc: ​ETA, s​ ímbol de l'oposició basca al franquisme d’activitat terrorista, van 
cometre diversos atemptats. El seu objectiu inicial era la independència del País Basc 
i el règim socialista. 
 
Al IV Congrés del Moviment Europeu de Munich (1962) van ser convidats els opositors al 
franquisme (democràtics), la premsa del Movimiento (Franco) ho qualificà com a el 
“Contubernio” de Munic. 
 
L’oposició política es juntava a:  
- Junta Democràtica d’Espanya: PCE 
- Plataforma de Convergència d’Espanya: PSOE 
- Unió militar democràtica (UMD): exèrcit 
- Part de l’Església: una posició distant 
 
Intent d’adaptació a la nova realitat 
 
Encara que la dictadura va respondre amb repressió a tots aquests actes, alguns polítics 
franquistes defensaren la necessitat d’escometre reformes per a evitar l’enfonsament del 
règim. 
El falangisme va perdre poder al règim, ministres falangistes reduïts. El dictador trobava que 
la Falange era propera als feixistes que van perdre a la II G.M., per tant, no era una bona 
presentació del règim franquista. 
 
Des de 1957 es va modernitzar el sistema polític i administratiu però es van conservar els 
principis del règim.  
 
- Llei de règim jurídic de l’administració civil de l'Estat (1957): descentralitzà, 
modernitzà i agilità l’administració, i, separà l’activitat del Govern de la de l’Estat 
(Franco era el cap de tots dos) 
- Llei de convenis col·lectius (1958): per a adaptar el marc laboral a la realitat 
socioeconòmica 
- Llei sindical (1971) 
 - Llei de premsa (1966): eliminava la censura prèvia i afavoria nous mitjans de 
comunicació 
- Llei orgànica de l’Estat (1967): una llei fonamental amb què el règim intentava 
atendre les exigències democràtiques de l’entorn d’europa. (Incorpora les Corts al 
terç familiar i assegurava la Llei de successió.  
- Llei de Successió (1947): Carrero Blanco posà en marxa l’operació príncep perquè el 
“caudillo” nomenara hereu al tron Joan Carles de Borbó, el 22 de juliol de 1969. 
D’aquesta manera s’assegurava de la continuació del règim. 
 
Altres lleis són: la Llei de la Seguretat Social, la Llei de la Llibertat religiosa, la Llei general 
d’educació… 
 
Des del ministeri d’Assumptes Exteriors es van millorar les relacions amb els països 
hispanoamericans, els EEUU i es va tractar amb el Regne Unit el tema de Gibraltar. 
La descolonització dels territoris africans i l'acostament a la CEE (Comunitat Econòmica 
Europea) van ser dos assumptes d’importància: 
 
- Política descolonitzadora, directrius 
de l’ONU : en 1956 es concedí la 
independència al Protectorat del 
Marroc, 1968 a Guinea i en 1969 
s’entregà el Ifni al Marroc. En 1973 
naix el Frente Polisario en el Sahara 
espanyol a fi d’aconseguir la 
independència. 
Hassan II va organitzar la Marxa 
Verda, on aprofità la situació espanyola per envair de forma pacífica, el Govern 
volgué evitar entrar en una guerra i donà la colònia. 
 
- Al febrer de 1962, Espanya solicita a la CEE un acord d’associació que possibilitara 
una futura integració. Al juny de 1970 es va firmar un acord presencial que va 
beneficiar Espanya, ja que millorà les relacions comercials i reduí el dèficit exterior 
 
 
L’agonia del franquisme (60-70) 
 
Tensions internes entre les diverses “famílies” amb motiu de les lleis dels anys 60-70. Quan 
en 1968 es va obrir la possibilitat de crear associacions que permeteren cert “pluralisme 
polític”: 
 
- Oberturistes o reformistes, com Fraga, s’hi van mostrar a favor, consideraven que 
calia adaptar el règim a la realitat social 
- Immobilistes o “sector búnquer”, com Girón de Velasco, pretenien mantenir el règim 
intacte. 
- Conservadors, com Carrero Blanco, acceptaven només les reformes que no 
modificaren els principis fonamentals. 
 
Els enfrontaments i la pugna pel poder entre els tecnòcrates i falangistes, com la publicació 
de la noticia d’escàndol de corrupció (MATESA) a l’empara de la llei de premsa, que va 
molestar als sectors més conservadors i, per tant, Franco formà un nou Govern monocolor 
en 1969 amb Carrero Blanco com home fort i de confiança. 
 
Al juny de 1973, Franco separava per primera vegada la direcció del 
Govern i la de l’Estat i nomenà Carrero Blanco president del Govern, 
però aquest va ser assassinat el 20 de desembre en un atemptat 
d’ETA. La seua mort accelerà la crisi del règim i va fer augmentar les 
tensions entre les diverses “famílies” sobre el futur del franquisme. 
 
El nomenament de Carlos Arias Navarro (​ el de franco ha muerto)​, com 
a president del govern suscità certes expectatives de canvi. Aquest pronuncià un discurs 
que pretenia unir oberturistes amb immobilistes (búnquer) cap a un major pluralisme polític.  
Aquest discurs oberturista o “esperit del 12 de febrer”, com l’anomenaren els mitjans de 
comunicació, no va agradar al sector immobilista. I, frustrant les expectatives, Arias es va 
alinear amb els més conservadors. 
La política va quedar afectada per: 
 

- El 1974, la caiguda de les dictadures de Portugal i Grècia deixava Espanya aïllada en 
una Europa democràtica. 
- El 1973, la crisi econòmica del petroli, que provocà mobilitzacions, conflictivitat social 
i desocupació, augment de l’activitat terrorista, auge dels nacionalismes i el triomf 
dels sindicats de classe. 
 
Durant els últims anys de dictadura es va produir un augment de la violència política. D’una 
banda, ETA va incrementar els seus atemptats, i aparegué un terrorisme d’ultraesquerra que 
tingué els seus referents en el FRAP i el GRAPO. El Govern va provar una llei antiterrorista. 
 
El franquisme va respondre amb més mesures repressives que acceleraren la crisi política, 
l'execució de dos membres d'ETA i tres del FRAP a setembre de 1975, per a contrarestar, el 
Govern va convocar una manifestació (il·legals) de suport al “caudillo” l’1 d’octubre.  
 
L’avançada edat i la delicada salut de Franco van 
restar capacitat a Franco per exercir el poder al 
llarg de 1975. El Govern, però, intentà disimular el 
seu estat de salut ocultant informació i amb 
mesures repressives.  
 
Franco moria el 20 de novembre de 1975, 
confiant que la seua obra continuaria en la 
persona del rei Joan Carles, però amb ell moria el 
seu règim.