1.

No sóc cap lladre

D'uns quants dies ençà, alguns alumnes havien trobat a faltar diners. No es tractava de
quantitats importants (un o dos euros), però s'havia creat un ambient enrarit. A causa de les
seves visites inusuals al gimnàs, on havien tingut lloc els robatoris, i perquè havia desvetllat
sospites entre alguns professors, el principal acusat era el Raül, un noi de primer de batxillerat
en qui jo tenia molta confiança i de qui mai no hauria pensat que fos capaç d'u na cosa així. Em
va tocar parlar-hi per tal d'estirar-li la llengua. Ell se'n va adonar de seguida:
— Avui fas de policia, oi?
—Tan sols vull saber si tens res a veure amb els robatoris — vaig dir-li sense preàmbuls.
Ell també va anar al gra:
— He sigut jo —va dir amb cert penediment, si be en un to una mica reivindicatiu.
Vaig quedar-me de pedra. No podia ser que el Raül, que mai no havia anat just de diners,
sinó més aviat al contrari, s'hagués ficat en aquell embolic. Devia passar alguna cosa. Com si
no donés crèdit a les seves paraules, li vaig tornar a preguntar:
— Raül, tens res a veure amb els robatoris al gimnàs?
— Ja t'ho he dit: he sigut jo, però no sóc cap lladre. No tinc diners i em veig obligat a agafar-
ne. Et juro que els tornaré.
Em va ensenyar una llista de tot el que havia pres a cada grup, cosa que demostrava la seva
intenció de restituir els diners robats, i va prosseguir:
— Fa un més que els meus pares em van castigar sense setmanada fins al final del curs
perquè havia suspès llengua. Amb els diners que havia estalviat he anat tirant, però al final... No
puc anar sempre de gorra. Agafo diners a la mare, però no en tinc prou... Ja sé que no està bé,
però què he de fer? Demanar un préstec?
— I per què no has demanat als teus pares que t'aixequin el càstig?
— No m'han fet cas. Son molt durs amb els càstigs, ja ho saps. Si quan els vaig portar les
notes els hagués agafat per dir que em quedava sense setmanada fins al final de l'any o fins
d'aquí a tres anys en lloc de fins al final del curs, no haurien afluixat la corda.
— Bé, doncs — vaig concloure —, ara val més que vagis a Direcció i ho diguis tot. Jo t'hi
acompanyo. Després parlarem amb els teus pares.
— No, si us plau —va dir de seguida—. Assumiré qualsevol sanció, però... no ho diguis als
meus pares.