Acabar con algunas ideas establecidas sobre la radicalitzación.

Una etiqueta única para trayectorias múltiples

Comentari de text (prova escrita)

Carla Carceller
2n Educació Social
Acabar con algunes ideas establecidas sobre la radicalitzación és un article del diari
mensual Le Monde Diplomatique del 22 de setembre de 2018 que tracta la joventut
francesa radicalitzada i acusada de terrorisme. L’article es basa en la recerca feta per
Laurent Bonelli i Fabien Carrié per establir el perfil d’aquests/es joves, que ve
determinat per un seguit de situacions adverses i restriccions que han viscut tant a
l’escola com en l’entorn familiar.

L’article fa un crit a la comprensió i al no judici d’aquestes persones, ja que passen per

processos invisibles als ulls dels que formen part de la cultura hegemònica i de les
institucions que la reprodueixen, sent aquests qui precisament generen les etiquetes.

En aquest escrit farem un repàs i anàlisi sobre tots els continguts i teories de
l’Antropologia de l’Educació que intervenen en aquests processos descrits en l’article,
prenent com a eixos principals d’anàlisi les estratègies d’inversió parental i la
resistència que acaben produint aquests mecanismes en la institució educativa
primordial: l’escola.

Abans, però, és important emmarcar el concepte de radicalització. És important tenir

en compte que la radicalització no es pot explicar arrel d’un sol factor, sinó que es
tracta d’un procés multifactorial. No hi ha homogeneïtat en el seu camí i és resultant
d’una complexa interacció de múltiples mecanismes (Sainz, 2017). Aquesta idea
permet abandonar la creença que la radicalització es pot reduir a un col·lectiu o un
context concret, i començar a pensar-la sense etiquetes ni judicis, principal
problemàtica que planteja el fragment de l’article que estudiarem.

Aquest etiquetatge, que sovint té com a objectiu jerarquitzar i potenciar la cultura

legítima, forma part del pensament de casta de la societat d’acollida, i sovint aquest
crea un habitus en les minories basat en el constrenyiment.

En l’article es tracten les que John Ogbu anomena minories voluntàries, aquelles que
han experimentat una mobilització geogràfica en busca de millors oportunitats.
Aquestes minories són mogudes per l’optimisme, però sovint el pensament de casta,
que es materialitza en etiquetes i judicis, i inclús amb violència simbòlica, junt amb
poques o nul·les oportunitats que ofereix la societat d’acollida per aquestes minories,
acaben amb aquest optimisme.
Aquesta és la situació que viuen els progenitors dels joves del text, que vistos en el
fracàs del procés d’aculturació, intenten que els seus fills no visquin aquest mateix
destí. El text ho esmenta així: “Todos sus progenitores (...) tienen en común (...) su
empeño en que sus hijos cosechen éxitos a nivel escolar con el objetivo de
experimentar un ascenso social por procuración” (Bonelli, L i Carrié, F, 2018). Aquesta
etnoteoria parental es basa en mecanismes concrets per l’obtenció de l’èxit escolar:
alliberació de les tasques domèstiques, creació d’una habitació individual, control de
les amistats, i finalment, eliminació dels orígens (culturals, religiosos o de la història
familiar). Aquesta eliminació dels orígens busca una assimilació a l’alça (és a dir, que
al final els seus fills s’acabin confonent amb la gent de la cultura hegemònica de tant
assimilada que tenen).

Aquest model d’inversió parental, que es pot pensar que és pedagògic perquè busca el
desenvolupament cognitiu de l’infant per fer un bon seguiment a l’escola, a mi em
ressona al pediàtric, perquè darrere hi ha una protecció per la supervivència intentant
reduir els riscos. No és una supervivència física i biològica, sinó una supervivència
dins la cultura hegemònica, i, com veurem més endavant, acaba en una autonomia per
part de l’infant, que es separa de la família i, en el cas dels joves del text, troba en el
Gihadisme una via per escapar de la crítica.

Al final només es busca ser reconegut com a membre de la societat en què es viu,
però com va dir una personalitat que ara m’és anònima: “hi ha més d’un camí per fer-
se americà. I fer-se americà no és sempre afavoridor”. Amb això vull dir que sovint,
aquesta inversió en esforços que fan les famílies perquè els seus fills tinguin una
enculturació al 100%, per una banda suposa l’encàrrec d’una missió que els infants no
podran complir per culpa de la reproducció de capital cultural que fa l’escola, que
veurem més endavant; i per una altra banda, una criança en la que el text anomena
una “bombolla parental”. Una bombolla que explota quan aquesta joventut arriba a
l’institut.

L’arribada a l’institut en l’adolescència, considerada un marcador en el cicle vital,

suposa un canvi radical en el seu procés d’aculturació.
L’escola imposa un capital cultural que està relacionat amb el capital cultural de les
classes mitjanes de la cultura hegemònica. Per tant, els fills de classes més baixes o
d’immigrants juguen amb desavantatge, perquè no coneixen ni entenen la manera en
com es transmet aquesta cultura (l’anomenat codi elaborat de Bernstein), i per tant no
arriben mai a assolir-la.
Pierre Bourdieu engloba aquesta idea amb la teoria de la reproducció social. Per
Bourdieu, la reproducció de diverses relacions de poder i simbòliques entre classes
està directament relacionada amb els processos d’educació, posant atenció en la
importància del capital cultural, que s’hereta de la família, com a clau d’èxit en l’escola
(Zañartu, J, 2013).

Així doncs, l’escola és un mecanisme de reproducció social perquè premia els “pre-
sabers” de la cultura hegemònica i penalitza a aquells que no els tenen, i converteix la
cultura hegemònica en universal i legítima. Això es tradueix, seguint la línia dels joves
que tracta el text, en un descens de les qualificacions i es suma a un conjunt de burles
i humiliacions per part de personalitats que formen part de la cultura hegemònica. Així,
els infants perceben el fracàs escolar com una responsabilitat individual quan és un
defecte del sistema i adquireixen el Síndrome del baix esforç o baix rendiment, que es
deu a les teories sobre l’èxit escolar, el sostre laboral i a diverses forces comunitàries,
que desanimen als alumnes a tenir actituds de compromís i serietat i a esforçar-se en
les tasques escolars (Ogbu, J, 1991).

Ens podríem remuntar a la teoria del dèficit per donar-li una altra explicació a aquest
fenomen de no-assoliment de la cultura hegemònica, teoria que exposa que hi ha
diferències entre alumnes, és a dir, que no segueixen el mateix camí, que tenen
diferents necessitats, i aquests diferències són les que determinen l’èxit o el fracàs en
l’escola; però altre cop estaríem posant el focus en l’individu i estaríem donant
l’esquena al problema real: la reproducció de la cultura hegemònica dins l’escola.

Amb tota aquesta motxilla, plena de restriccions, sancions, incapacitacions i

jerarquitzacions, els nostres joves protagonistes del text es veuen incapaços
d’aconseguir l’ascens social que els pares els havien encomanat i l’única via per fugir-
ne és entrar en bandes, la violència, el consum de drogues i el Gihadisme.
Aquesta actitud em recorda a la teoria de la resistència de Paul Willis, ja que hi veig
reflectit l’interès per anar en contra dels valors i competències que ofereix la institució
educativa.

Hi ha un paral·lelisme entre els colegas i els orejas de Willis i els joves radicalitzats i la
gent de la cultura hegemònica del nostre text. Els colegas són equivalents als joves
radicalitzats. Totes dues personalitats tenen un rebuig cap a la institució educativa i fan
el possible per anar en contra de tot el que aquesta simbolitza, com per exemple els
valors i les competències que predica.
A més, igual que als colegas, aquesta producció cultural aporta menys adaptabilitat en
les situacions de crisi als nostres joves, per el que resulta ineficaç i acaba fent que la
desigualtat persisteixi, perquè els orejas, o la gent que forma part de la cultura
hegemònica, que no s’han rebel·lat, tenen més adaptabilitat en situacions de crisi i per
tant segueixen sortint guanyant.

La teoria de la competència cultural podria servir com a solució d’aquesta situació, si

més no com a atenuant. És una teoria que aporta la idea que no només cal una
comprensió de la cultura, comprensió sobre com s’emeten els judicis, com es propaga
la cultura hegemònica, etc, sinó que també cal una competència cultural, la introducció
en el currículum de les característiques de la minoria. Valorar-la i incloure-la com a
cultura igualment vàlida.

Aquesta filosofia, que recull també l’Educació Intercultural Bilingüe, segueix sent, però
molt utòpica. Almenys en el marc de la EIB, perquè tot i tenir bones intencions i tenir
perspectiva de canvi i millora social, al darrere hi ha un interès pervers per part de la
cultura hegemònica. Perquè és aquesta la que s’ensenya a les aules de les escoles
rurals com a una cultura que s’ha de valorar igualitàriament a part de la seva, però en
les escoles de les ciutats l’única cultura que s’ensenya és l’hegemònica. Per tant, l
´únic interès que hi ha en què les escoles rurals ensenyin la cultura hegemònica és
que aquesta arribi a un percentatge més alt de la població, i no pas arribar a una
interculturalitat i a una valoració entre cultures iguals.

Una frase de Willis, ara per mi mítica després de les sessions magistrals, exposa que
la resistència pot ser alienant i que la submissió pot ser alliberadora. En el cas dels
joves del nostre text, aquesta resistència (que creuen que els allibera de les crítiques i
que és una via cap a formar part d’un grup, d’alguna cosa important) els està resultant
alienant perquè estan transformant la seva consciència i el seu jo fins al punt de
convertir-se en algú completament diferent del que s’esperaven els seus pares quan
invertien esforços perquè tinguessin un bon seguiment en l’escola.

I aquesta transformació no és escollida, darrere de tot aquest moviment ideològic hi ha

unes forces que manipulen a aquests joves en moments de debilitat i desesperació
perquè es basculin cap al terreny que els interessa. Perquè quan es tracta de política o
economia tot s’hi val, i qui sempre surt perdent és el poble.
Bibliografia

Ogbu, John. (1991). Resupuesta de las minorías a la experiencia escolar. The Journal
of Psychohistory, 18 (4) 433-456

Sainz, L. (2017). La radicalización como proceso e ideas para la prevención.

Recuperat de http://iuisi.es/wp-content/uploads/2017/09/07_2017.pdf

Zañartu, J. (31/12/2013). Teoria de la Reproducción de Pierre Bourdieu. Reeditor.

Recuperat de
https://www.reeditor.com/columna/11962/27/sociologia/teoria/la/reproduccion/pierre/bourdieu