PRÀCTIQUES QUÍMICA I

Departament de Química Física

Departamento de Química Física

Normes bàsiques
1. S'han programat 24 hores de pràctiques (7 sessions de laboratori de 3h, 1 sessió de 2h de preparació del l’examen que
té assignada 1h).
2. Al laboratori hauràs d'estar proveït d'ulleres de seguretat i bata.
3. Al final de la pràctica s'ha de deixar la bancada tal i com es va trobar, amb TOT el material net i revisat.
4. Hauràs d'utilitzar un quadern de laboratori (no s'admeten fulls solts) en el qual s'anotaran les dades durant la
realització de cada pràctica i també els càlculs i resultats.
5. En tot moment cal tenir presents les normes de seguretat dels laboratoris i comunicar immediatament al professor o
professora qualsevol trencament, incidència o accident.
6. Tots els productes químics sobrants han d'introduir-se en els bidons de residus que els corresponguen.
7. En les següents adreces d'internet es poden trobar vídeos explicatius de les operacions més importants del laboratori.
Es recomana visualitzar aquests vídeos abans del començament de les pràctiques

http://rua.ua.es/dspace/bitstream/10045/8458/1/01seguridad%20Passiva.mpg
http://rua.ua.es/dspace/bitstream/10045/8459/1/02seguridad.mpg
http://rua.ua.es/dspace/bitstream/10045/8460/1/03primeros%20auxilis.mpg
http://rua.ua.es/dspace/bitstream/10045/8461/1/04pesada.mpg
http://rua.ua.es/dspace/bitstream/10045/8462/1/05volumen.mpg
http://rua.ua.es/dspace/bitstream/10045/8463/1/06pipetear.mpg
http://rua.ua.es/dspace/bitstream/10045/8464/1/07preparacion%20dissolucions.mpg
http://rua.ua.es/dspace/bitstream/10045/8465/1/08filtraci%c3%b3n.mpg
http://rua.ua.es/dspace/bitstream/10045/8466/1/09valoraci%c3%b3n.mpg

8. Donada la importància del quadern per a l'avaluació , es recomana seguir els consells resumits ací:
 Tria un quadern quadriculat o mil·limetrat.
 Han de quedar ben visibles les teues dades personals.
 Deixa dues o tres pàgines en blanc a l'inici per a elaborar un índex al final de les sessions
 Anota la data de realització i numera les pàgines de cada la pràctica.
 Escriu el títol de l'activitat pràctica i els seus objectius de forma breu. Si hi ha alguna explicació
del professor pren les notes necessàries a continuació.
 Realitza un inventari de tot el material que trobes en la bancada a l'inici de la pràctica. Açò et
servirà per a comprovar al final que has deixat tot igual que ho vas trobar.
 Realitza un resum esquemàtic amb els passos necessaris per a realitzar l'experiment
(procediment).
 Anota tots els valors de les mesures que realitzes (no el valor que apareix en el procediment)
amb les seues xifres significatives i les seues unitats. Després de la presa de dades potser
necessites fer algun càlcul, si no vas a fer-ho immediatament deixa prou espai en blanc.
 En el quadern han d'arreplegar-se les anàlisis de resultats. Deixa espai en blanc després de la
realització de la pràctica (2-3 pàgines en blanc) per a poder realitzar aquest treball més tard.
 Totes les anotacions han de realitzar-se amb bolígraf. Si comets cap error, ratlla-ho amb una
línia, de manera que el ratllat seguisca sent llegible en cas que hages de recórrer al ell més tard.
Per aquest motiu, no s'ha d'usar Tipp-ex ni d’altres productes d'esborrar similars.

1
Llibreta de laboratori PRÀCTIQUES QUÍMICA I

LLIBRETA DE LABORATORI
L'alumne ha de portar una llibreta de laboratori, per a:
 prendre totes les notes de les explicacions per a complementar el guió.
 realitzar els càlculs previs a la realització de pràctica, per exemple per a la preparació de les dissolucions.
 anotar les dades que es vagen obtenint durant la realització de l'experiment.
La llibreta de laboratori té un paper substancial en el desenvolupament de la labor experimental. En ella es guarda un registre
escrit de tot l'esdevingut durant la realització de l'experiment. Aquest registre és fonamental a l'hora d'interpretar i analitzar
els resultats, per la qual cosa és molt important que siga portat de forma adequada.
Com que la presa de notes durant la realització de la pràctica es realitza sovint de forma no sistemàtica i moltes vegades és
necessari afegir dades sobre observacions ja realitzades o fins i tot corregir notes incorrectes, el resultat, si no es posa especial
cura, és freqüentment caòtic. Per açò és important desenvolupar l'habilitat necessària perquè açò no succeïsca i el resultat
siga llegible no solament per l'experimentador que ho ha escrit, sinó també, en cas necessari, per qualsevol altra persona
familiaritzada amb el treball de laboratori.
L'habilitat per a mantenir una bona llibreta de laboratori és alguna cosa que es desenvolupa amb la pràctica. Un mateix pot
jutjar la qualitat de la seua llibreta quan la revisa transcorregut algun temps des que les notes van ser escrites. Si et trobes a
tu mateix dient: Què significarà aquest gargot? Aquest nombre serà un 4 o un 9? Per què tinc dues temperatures anotades per
a una mateixa mesura? ... significa que encara tens molt que millorar...
A continuació s'indiquen alguns consells que poden ajudar a mantenir una llibreta el més clara i llegible possible:
 Usar una llibreta en lloc de fulls solts. Tria un quadern quadriculat o mil·limetrat. La llibreta de laboratori ha de ser
un registre permanent i de primera mà de l'esdevingut durant la realització de la pràctica. Per açò és important que les
notes es prenguen en una llibreta i no en fulls solts. Açò ajudarà a evitar que es perden dades, al mateix temps que obliga
al fet que les anotacions es facen de forma seqüencial, és a dir, una sota una altra, de forma cronològica. Els fulls de la
llibreta no s'han d'arrancar, llevat que estiguem absolutament segurs que no contenen cap informació que puga ser
important més endavant. En general, és aconsellable conservar totes les fulles per a evitar descobrir dies més tard que
hem tirat a la paperera la fulla que contenia la dada fonamental per a poder prosseguir amb l'anàlisi dels resultats.
 Han de quedar ben visibles les teues dades personals.
 Deixa dues o tres pàgines en blanc a l'inici per a elaborar un índex general al final de les sessions, amb totes les pàgines
numerades consecutivament.
 Començar cada dia posant la data i el títol de la pràctica. Cada pràctica ha de començar en un full nou. La pàgina
ha de començar indicant el títol de la pràctica. Cada dia escriurem la data i separarem les anotacions del dia anterior
clarament, per exemple, traçant una línia horitzontal.
 No usar llapis ni tinta correctora blanca (típex). Totes les anotacions haurien de ser en bolígraf. Cap anotació ha de
ser esborrada. Si ens hem equivocat, l'anotació errònia s'ha de ratllar de forma neta, de manera que la part ratllada
seguisca sent llegible, per si, en cas necessari, hem de tornar a recórrer a ella.
 Deixar espais en blanc. Intenta deixar espais en blanc i sigues generós amb l'espai. Al cap i a la fi, al final sempre
sobren fulls en blanc que mai tornes a utilitzar. Si deixes espais en blanc, després podràs afegir noves dades en cas
necessari.
 No copiar el guió. Després del títol i la data, realitza un inventari de tot el material que trobes en la bancada a l'inici de
la pràctica. Açò et servirà per a comprovar al final que has deixat tot igual que ho vas trobar. Les pràctiques d'aquesta
assignatura es realitzaran seguint un guió que conté tota la informació sobre el procediment a seguir. No té cap sentit
tornar a copiar el que ja està al guió.
 Després de l'inventari descriu breument els objectius de la pràctica i, si hi ha alguna explicació del professor, pren les
notes necessàries a continuació.
 Realitza un resum esquemàtic amb els passos necessaris per a realitzar l'experiment (procediment) i, quan la pràctica
es preste a açò, un dibuix esquemàtic del muntatge realitzat per a efectuar l'experiment pot ajudar a recordar detalls que
no estan escrits en el guió.
 Anota tots els valors de les mesures que tu realitzes (no el valor que apareix en el procediment) amb les seues xifres
significatives i les seues unitats. Després de la presa de dades potser necessites fer algun càlcul, si no ho vas a fer
immediatament deixa espai en blanc suficient.

2
Llibreta de laboratori PRÀCTIQUES QUÍMICA I
 En el quadern han d'arreplegar-se les anàlisis de resultats. Deixa espai en blanc després de la realització de la pràctica
(2-3 pàgines en blanc) per a poder realitzar aquest treball més tard.
 Totes les anotacions han de realitzar-se amb bolígraf. Si comets algun error, ratlla-ho amb una línia, de manera que
el ratllat seguisca sent llegible en cas que hages de recórrer al ell més tard. Per aquest motiu, no s'ha d'usar típex ni altres
productes d'esborrar similars.
 No passar a net. És recomana NO prendre notes en trossos de paper solt, en paper de filtre o sobre la taula, amb la
intenció de passar després a net les dades a la llibreta. La llibreta ha de ser el primer lloc on s'anoten els resultats,
d'aquesta forma es minimitza el risc d'errors que tindríem si passàrem les dades a net. En cas que siga necessari inserir
informació es podria recórrer a engrapar o pegar nous fulls, encara que açò s'ha d'evitar al màxim per que contribuirà a
disminuir la llegibilitat de la llibreta.
 Organitzar amb anticipació. A fi d'organitzar la presa de dades tan bé com siga possible és important ser previsible i
tenir en compte què és el que anem a necessitar anotar. Posa't en situació i pensa como vas a organitzar la presa de dades
abans de començar la pràctica. És generalment convenient organitzar les dades en forma de taula. Llavors, haurem de
preveure quantes columnes necessitarem i una idea aproximada del nombre de files. D'aquesta forma evitarem una taula
amb files cada vegada més estretes segons ens acostem al final del paper.
 Identificar clarament cada anotació. Els càlculs han de ser identificats amb rètols que indiquen de què es tracta. No
obstant açò, ha de cercar-se un compromís entre la claredat i el temps que es dedica a mantenir la llibreta, que hauria de
ser el més òptim possible. Encara que en el moment en què realitzem la pràctica pensem que alguna cosa és clar, hem
de tenir en compte que l'objectiu de la llibreta és que romanga llegible tant per nosaltres com per altres persones, fins i
tot transcorreguts mesos o anys. Per açò, no hem de confiar gens a la memòria. És una pràctica desitjable revisar al final
del dia les anotacions per si trobem convenient afegir noves anotacions, mentre tenim fresc en la memòria el que acabem
de fer.
 Unitats. Els nombres han d'anar acompanyats sempre de les corresponents unitats. Quan anotem els valors de les
mesures, hem d'anotar el nombre directament mesurat, abans de realitzar cap conversió. Per exemple, si mesurem
temperatura en graus centígrads, hem d'anotar el nombre en aquestes unitats, i, en cas de ser necessari, posteriorment
transformar-ho a Kelvin. D'aquesta forma evitarem 'fallades ximples' en la conversió, que podrien afectar a la resta de
l'anàlisi de dades.
 Precisió de la mesura. Una mica del que mai ens acordem, però que és important a l'hora d'analitzar la qualitat de les
dades, és una estimació de l'error de la mesura. Per exemple, si estem mesurant en una escala graduada, l'error de la
mesura seria més menys una divisió de l'escala.
 Taules. Les taules de dades han d'anar encapçalades convenientment. En la capçalera s'ha d'indicar la magnitud que
s'està mesurant i les seues unitats. Hauria de quedar clar del context quin és la variable independent i quin la depenent.
 Gràfiques. Han de presentar-se en paper mil·limetrat o utilitzant un programa de representació adequat (Excel®, Origin
®,...), mai a mà alçada. En la llibreta, ha de deixar-se espai suficient, al costat de la taula que continga les dades que es
van a representar, para, posteriorment, pegar la gràfica. En aquesta última ha d'indicar-se clarament quina magnitud es
representa en cada eix i en quines unitats. Les escales han de ser racionals. Els punts corresponents als valors representats
han d'aparèixer clarament diferenciats de les línies corresponents als ajustos realitzats i amb símbols (una creu: x o +)
de grandària suficient per a poder ser identificats.
 Anotacions i discussió. Les observacions que es jutgen importants s'anotaran de forma clara i concisa. També és
possible anotar una breu discussió dels resultats, per exemple, quan aquesta es base en explicacions del professor.
Recorda una vegada més que la llibreta ha de ser l'únic lloc on es prenguen notes des del moment en què s'entra per la
porta del laboratori. És també bona idea, si et sorgeixen dubtes durant la realització de la pràctica, anotar-les en forma
de preguntes en la llibreta, per a posteriorment, quan hi haja ocasió, intentar aclarir-les. Per exemple, podríem escriure:
'Es forma un precipitat blanc quan bombollegem CO2 per una dissolució de Ca(OH)2. Per què? Què és?
 Bibliografia. L'origen de les dades ha d'estar perfectament identificat. Quan es copien dades de l'algun lloc (Handbook,
guió, etc.), s'ha d'indicar la referència bibliogràfica adequadament.

3
Llibreta de laboratori PRÀCTIQUES QUÍMICA I

Criteri de correcció de les llibretes de laboratori

El professor realitzarà un seguiment de les llibretes durant les sessions de pràctiques, avaluant la claredat i
qualitat de les anotacions.

Una vegada lliurades, es corregirà cadascuna de les pràctiques, promediant-se les notes corresponents. De
l'activitat zero (sobre mesures i xifres significatives) es corregiran els exercicis plantejats.

Criteris per a la correcció de les llibretes (pràctiques 1-7):

 Presentació: 50%
o Data i títol: 5%
o Objectius: 10%. Resumir en una o dues frases els objectius principals de la pràctica.
o Inventari: 5%. Llistat de tot el material de laboratori que s'usarà en la pràctica.
o Procediment: 15%. Sense arribar a copiar el guió, la llibreta ha de contenir suficient informació
per a entendre el procediment seguit. Han d'indicar-se totes les concentracions, volums, masses,
etc., usades. També és convenient afegir una xicoteta discussió, quan siga rellevant, segons les
explicacions del professor.
o Unitats i xifres significatives: 5%. S'ha d'indicar les unitats de cada mesura. El nombre de xifres
significatives ha de ser conforme a la precisió de la mesura. D'haver-hi taules, aquestes hauran de
tenir una línia de capçalera en la qual s'indique què és cada mesura i quins són les seues unitats.
o Claredat: 10%. No ha d'haver-hi excessiu nombre d'esborradures. Les anotacions han d'estar
ordenades i perfectament llegibles. No ha d'usar-se llapis ni ratllar amb típex o similar.
 Anàlisi: 50% Les dades preses han d'analitzar-se responent a les qüestions plantejades en l'apartat de
càlculs i tenint en compte els fonaments teòrics indicats en el guió.
o Respostes adequades a totes les qüestions plantejades (incloses, si escau, les gràfiques i les dades
bibliogràfiques o de l'Handbook): 35 %
o Claredat en la redacció: 5%
o Conclusions: 10%
Les conclusions han de presentar-se com un xicotet resum (5-10 línies) de la pràctica en el qual s'indique
breument:
o Què s'ha fet (en relació amb els objectius de la pràctica indicats al principi)
o Com s'ha fet (mètode(s) utilitzat(s))
o Principals resultats obtinguts.
o Valoració dels resultats (en comparació del que es pensava obtenir i/o, si escau, amb les dades
disponibles en la bibliografia (Handbook...) Les dades preses han d'analitzar-se conforme als
fonaments teòrics indicats en el guió.

4
Material d'ús comú en el laboratori PRÀCTIQUES QUÍMICA I

5
Material d'ús comú en el laboratori PRÀCTIQUES QUÍMICA I

Per si voleu consultar el nom del material comú de laboratori en castellà i anglés:

http://www.ub.edu/oblq/oblq%20catala/diccionari.htmL

6
Activitat 0. PRÀCTIQUES QUÍMICA I

Activitat 0: Mesures i xifres significatives

Nota: Aquesta activitat és no presencial però ha d'incloure's en la llibreta de laboratori

Model: Incertesa en la mesura de longitud

El nombre de dígits indicat en una quantitat numèrica transmet la qualitat d'una mesura. La precisió d'una mesura està indicada
pel nombre de dígits que conté. Els instruments de mesura de laboratori tenen els seus límits, igual que els teus propis sentits.
Una de les teues tasques, a més d'aprendre a utilitzar els diversos instruments del laboratori correctament, serà determinar
correctament la precisió d’aquests instruments.

Posem d'exemple la mesura de distàncies amb una regla. El límit de precisió d'una regla ve determinat per la separació entre
les marques i la teua capacitat de llegir la longitud entre les marques. A la regla que es mostra a la figura, la distància entre
les marques més properes és 0,1 cm. La línia de la dreta de la regla correspon a una mesura de 6,65 cm. L'última posició
decimal, la centena (el 5), és estimada. Es poden aplicar criteris més o menys estrictes per a determinar la precisió de la
majoria de dispositius de mesura. Per exemple, es podria considerar que es pot donar una mesura amb un decimal més que
el que proporcionen les marques de qualsevol dispositiu. A la regla de la Figura 1. les marques més properes són de 0,1 cm,
i per tant les dècimes es poden determinar amb seguretat però les centenes 0,01 cm, són una estimació, és a dir, no es té
seguretat plena del seu valor però es podrien incloure en el resultat de la mesura.

Normalment es pot obtenir una mesura aproximada amb un decimal més enllà de les marques de qualsevol
dispositiu de mesura.

4 5 a b
6 6,65
7

Figura 1. Porció d’una regla (escala en cm)

Quan observem una regla real, les marques més xicotetes (és a dir, les marques de mil·límetres) estan tan properes que
tot el que podem dir per a determinar la posició de la línia de punts és que es troba a mig camí de dues marques
successives.

Per tant, la millor estimació de la posició de la línia de punts és de 6,65 cm i l'instrument de mesura és llegible amb una
precisió de 0,05 cm. El 0,05 cm significa que la mesura real pot estar 0,05 cm per damunt o per sota de l'indicat.
Aquest valor es denomina incertesa o precisió de l'instrument.

Exercicis:

1. Quin és el menor valor de l'increment en la regla de la figura 1.?

2. Quina distància està representada per la línia de punts "a" de la figura 1.? Quanta incertesa existeix en aquesta mesura?
3. Quina distància està representada per la línia puntejada "b" en la figura 1.? Quanta incertesa existeix en aquesta mesura?

Model: Incertesa en la mesura de volums de líquids

En el laboratori de química el volum d'un líquid normalment es mesura emprant cilindres graduats (provetes, petes o buretes).

A causa de la tensió superficial dels líquids a l'interior d'aquests cilindres es formen un menisc.
Per a llegir la graduació convé tenir el cilindre sobre una superfície plana i col·locar la vista al
nivell del líquid. S'ha de llegir el nivell del líquid en el punt més baix del menisc.

7
Activitat 0. PRÀCTIQUES QUÍMICA I

Exercicis:

4. Quin és el menor valor de l'increment en la proveta de la dreta?

5. Quin és el volum de líquid en la proveta? Quina incertesa existeix en aquesta mesura?

6. Quin és el menor valor de l'increment de la bureta de la dreta?

7. Si la bureta estava enrasada inicialment a 0 mL, quin volum de dissolució va ser

dispensat?

Informació: Decidint quines xifres són significatives en una mesura

Generalment, quan es realitzen mesures, existeix una incertesa en el dígit final. En la bureta emprada el volum marcat té tres
dígits de precisió i el quart té alguna incertesa (per exemple, 45,50  0,05 mL). Els quatre dígits es diuen xifres significatives.
Si el dígit després de la quarta xifra significativa és 5 o major, hauríem d'arredonir cap amunt, però si és menor de 5
simplement hem d'eliminar els dígits finals.

Taula 1: Regles per a determinar xifres significatives en mesures

Exemple (se subratllen les

Regla
xifres significatives)

1. Tots els nombres diferents de zero són significatius 2,25

2. Els zeros a l'esquerra no són significatius 0,0054

3. Els zeros a la dreta són significatius només si apareix la coma decimal 700; 700, ; 7,00102

4. Els factors de conversió o les constants tenen infinites xifres significatives, si les prenem amb suficients decimals,
es poden considerar amb error menyspreable.

Exercicis:

8. Arredoneix 2,244094488 cm a cuatre xifres significatives:

9. Arredoneix 2,248031496 cm a cuatre xifres significatives:

10. Indica el nombre de xifres significatives de cada mesura.

a. 100 m b. 0,0095 g c. 3600,0 s

11. Escriu les següents mesures en notació científica, sense canviar el nombre de xifres significatives.

a. 100,0 m b. 0,000965 g c. 3600 s d. 3600, s

12. Arrodoneix les següents xifres a tres dígits significatius.

a. 0,00325700 L b. 3,215 ×104 m c. 123762 s

8
Activitat 0. PRÀCTIQUES QUÍMICA I

Informació: Xifres significatives en els càlculs

La taula 2 dóna algunes regles empíriques que ajuden a determinar quina precisió té el resultat d'un càlcul.

Aquestes regles són fàcils d'aplicar però només proporcionen una estimació del nivell correcte de precisió. Aquesta estimació
és preferible a incloure tots els possibles dígits en el resultat d'un càlcul, però no és tan bona com una anàlisi rigorosa d'errors.

Atès que la majoria dels càlculs en química impliquen multiplicació o divisió, podem utilitzar las regles següents:

a) mantenir en el resultat tantes xifres significatives (o posicions decimals (veure tabla)) com té la mesura amb el
menor nombre de xifres significatives (o posicions decimals.)
b) A més, per a evitar agreujar errors, un no s’ha d’arrodonir els resultats intermedis, i s’ha d'esperar a arrodonir només
en la resposta final.

Taula 2: Regles per als càlculs amb xifres significatives

Exemple (se subratllen les xifres
Operació Regla
significatives
Mantenir el menor nombre de xifres
1. Multiplicació o divisió 250 / 7,134 =35,043 = 35
significatives

Mantenir el menor nombre de posicions 73,147 + 52,1 + 0,05411 = 125,30111

2. Summes o restes
decimals =125,3
Mantenir els mateixos dígits
3. Logaritmes significatius després de la coma decimal log(2003)=3,3016809= 3,3017
(mantissa)

Exercicis:

1. Realitza els càlculs amb les xifres significatives i unitats correctes.

3,42 𝑔 +25,65 𝑔 7,873 𝑔

a) 36,122 g – 5,62 g b) 169,0 cm + 0,8967 m c) d) 16,15 𝑚𝐿 −8,4 𝑚𝐿
0,8 𝑔

2
1 1 (2,073 𝑥10−4 𝑚𝑜𝑙 ⁄𝐿 ) (4,6 𝑥10−3 𝑚𝑜𝑙 ⁄𝐿 )
i) 𝐸𝑐 = 2 𝑚𝑣 2 = 2 1,8 𝑥102 𝑔 ∙ (24,17 𝑚⁄𝑠)2 f) (8,5 𝑥10−5 𝑚𝑜𝑙 ⁄𝐿 ) (0,418 𝑥10−2 𝑚𝑜𝑙 ⁄𝐿 )3

9
Pràctica 1. PRÀCTIQUES QUÍMICA I

Pràctica 1. TÈCNIQUES DE LABORATORI

L'objectiu d'aquesta pràctica és aprendre el maneig del material d'ús més freqüent en el laboratori, així com algunes de les
tècniques bàsiques.

PESADA DE SUBSTÀNCIES QUÍMIQUES

Procediment:
1 Per a pesar substàncies químiques s'usa sempre un recipient de vidre, normalment un got de precipitats, net i sec. Mai
es pesen aquestes substàncies directament sobre el platet de la balança o sobre paper de filtre.
2 Col·loca el got de precipitats sobre la balança, es prem el botó de TARA i s'espera fins que l'indicador digital de pes
marque zero. Ara llevem el got de la balaça.
3 Amb una espàtula, neta i seca es pren una xicoteta quantitat del producte i es va tirant a poc a poc en el got. Mai s'omple
massa l'espàtula, perquè el producte podria caure. Comprovar el pes del producte i afegir més si cal.
4 Una vegada completat el pes desitjat, el producte sobrant que queda en l'espàtula es tira al bidó de residus corresponent.
Mai es tornen a introduir les sobres en el flascó, perquè podria contaminar el seu contingut.
5 No és necessari pesar exactament la quantitat indicada en el guió. El que sí és important és conèixer exactament
la quantitat pesada. En cas d'haver pesat de més, no és necessari llevar l'excés, sinó que es recalcularà la concentració
preparada.

Pràctica.
Pese 0,77 g d'àcid cítric en un got de precipitats, net i sec. Anote la precisió
de la balança utilitzada i el pes molecular del compost que figura en el flascó
usat (a vegades els productes químics contenen aigua d’hidratació).

PREPARACIÓ DE DISSOLUCIONS D'UNA DETERMINADA CONCENTRACIÓ

Procediment.
1 Sempre que es vol preparar una dissolució la concentració de la qual ha de ser coneguda amb exactitud, s'ha d'usar
material de precisió. És a dir, balances de precisió per a pesar, i pipetes i matrassos aforats per a mesurar volums. No
s’han usar-se gots o matrassos Erlenmeyer per a mesurar volums perquè la seua escala és orientativa.
2 Per a preparar una dissolució d'una substància sòlida s'ha de calcular el pes de substància necessari. Una vegada pesada
aquesta quantitat, s'afig una xicoteta quantitat d'aigua destil·lada al got que conté la substància pesada.
3 Es remou bé el contingut del got amb una vareta de vidre fins que el sòlid estiga
completament dissolt, i s'aboca en un matràs aforat adequat. Aquesta operació
es repeteix amb successives porcions d'aigua destil·lada, fins a haver aconseguit
transvasar tot el contingut del got al matràs. Es pot ajudar de la vareta per a
abocar el líquid, tal com s'indica en la figura.
4 Finalment s’ha d’omplir el matràs aforat amb aigua destil·lada fins a un nivell pròxim al senyal d'enrasament i, per a
aconseguir un enrasament perfecte, l'última porció d'aigua destil·lada s'afig gota a gota utilitzant una pipeta Pasteur. Ha
d'homogeneïtzar-se la concentració per agitació abans d'enrasar. El menisc ha de quedar tangent a la marca de
l'aforament. Després d'enrasar, tornarem a agitar vigorosament la dissolució per a aconseguir la seua perfecta
homogeneïtat.

Pràctica
Realitze el procediment descrit amb els 0,77 g d'àcid cítric que ha pesat en l'apartat anterior, utilitzant un matràs aforat
de 100 mL. Calcule la concentració d'àcid cítric en la dissolució resultant. Anote la precisió del matràs aforat utilitzat.

10
Pràctica 1. PRÀCTIQUES QUÍMICA I

MESURA I TRANSVASAMENT DE LÍQUIDS

Procediment
1 Per a mesurar amb exactitud un determinat volum de líquid s'utilitza la pipeta. La proveta només serveix per a mesurar
quantitats aproximades de líquid. Les escales assenyalades en la resta de material no volumètric (p.ex. els gots) són
molt inexactes.
2 Abans d'utilitzar la pipeta és necessari homogeneïtzar-la. Utilitzant una propipeta, se succiona una xicoteta quantitat del
líquid que es va a mesurar, i es fa relliscar el líquid per totes les parets de la pipeta. Quan tota la part interna de la pipeta
haja sigut mullada por el líquid, aquest es rebutja.
3 A continuació s'introdueix la pipeta en el got que conté el líquid a pipetejar i se succiona amb la propipeta
fins que el líquid sobrepasse lleugerament el senyal d'enrasament.
4 Mantenint la pipeta vertical, el got que conté el líquid inclinat i la punta de la pipeta recolzada en la part
interna seca del got (veure figura) es va deixant caure líquid gota a gota fins que s'aconseguisca el senyal
d'enrasament corresponent al volum desitjat.
5 Quan s'ha efectuat l'enrasament, de manera que la pipeta continga el volum desitjat, s'aboca el seu contingut en un altre
recipient que anem a utilitzar, tenint la precaució de recolzar la punta de la pipeta en les parets del recipient.

Pràctica
Mesure amb una proveta, neta i homogeneïtzada, 50, mL d’aigua destil·lada i col·loque'ls en un got. Homogeneïtze les
pipetes i prepare 3 gots amb 10,0, 15,0 i 20,0 mL, pipetejant aquests volums del got anterior.

FILTRAT I LLAVAT DE FILTRATS.

Procediment.
1 La filtració serveix per a separar una fase sòlida d'una
líquida. Si interessa una filtració ràpida i no necessitem els
residus sòlids, s'utilitza un filtre de paper plegat. Si el que
interessa conservar és el sòlid, s'utilitza un filtre de paper
llis. Quan hi ha molt precipitat, aquest és molt fi o poc dens,
s'utilitza la filtració al buit, que és molt més ràpida.
2 En la figura es mostra como es preparen els filtres llis i
plegat. En el cas de filtració al buit, el filtre és un cercle de
paper de la mateixa mesura de l'embut Büchner que es va
a utilitzar. En aquest tipus de filtració se sol usar doble
capa de paper.
3 A continuació es col·loca el filtre en l'embut i s'humiteja
amb unes gotes de dissolvent, generalment aigua
destil·lada, perquè el filtre quede ben adherit a l'embut.
4 Es col·loca l'embut amb el filtre sobre un matràs
erlenmeyer i es va abocant a poc a poc la barreja a filtrar,
tal com es pot observar en la figura, amb l'ajuda d'una
vareta de vidre per a evitar esquitxades i sense omplir mai
l'embut fins a la vora.

11
Pràctica 1. PRÀCTIQUES QUÍMICA I

5 Per a la filtració al buit s'utilitza un embut Büchner i un matràs

Kitasato connectat a una trompa de buit (figura 4). Es col·loca el filtre
redó, cuidant que l'última fila de forats estiga coberta però que no es
formen plecs, la qual cosa succeiria si es munta el filtre sobre les
parets de l'embut. S'humiteja el filtre amb unes gotes de dissolvent, es
connecta la trompa de buit i s'aboca la barreja a separar amb ajuda
d'una vareta de vidre.
6 Per a completar la transferència del sòlid des del recipient fins al paper
de filtre, s'arrossega el sòlid amb xicotetes quantitats de dissolvent.
7 Finalment, ja que algunes gotes queden adherides al precipitat, aquest ha de llavar-se amb xicotetes porcions de
dissolvent. Si el sòlid que es filtra és alguna cosa soluble en el dissolvent, no han d'afegir-se quantitats excessives de
líquid per a llavar.

Pràctica:
1 Afegir als 3 gots contenint 10,0, 15,0 i 20,0 mL d’aigua xicotetes quantitats de carbó actiu amb una espàtula. El carbó
actiu no és soluble i s'observarà que queda precipitat.
2 Prepare un filtre llis, un de plecs i dos filtres redons per a la filtració al buit.
3 Filtre els 10,0 mL de barreja amb el filtre llis, els 15,0 mL amb el filtre de plecs i els 20,0 mL amb filtració al buit.

VALORACIÓ DE DISSOLUCIONS.

Procediment
1 Suposem que hem de valorar 10,0 mL d'una dissolució problema (X) de concentració desconeguda amb una dissolució
patró (P) de concentració coneguda. El punt final de la valoració se sol determinar amb l'ús d'un indicador (I), que indica
el punt final per un canvi de color de la dissolució, o per l'aparició d'un precipitat.
2 En primer lloc es pipetegen 10,0 mL de la dissolució problema (X) i s'aboquen en un matràs erlenmeyer net (no cal
que estiga sec).
3 A continuació s'homogeneïtza la bureta amb una xicoteta quantitat de dissolució patró (P). Es plena amb la dissolució
patró fins que el líquid sobrepasse lleugerament el senyal de 0 mL. Es col·loca un got net sota la bureta, s'obri
lleugerament la clau inferior i es deixa caure gota a gota el líquid fins a enrasar a 0,0 mL. Ha de comprovar-se que no
queden bambolles d'aire en l'interior de la bureta ni per davall de la clau.
4 S'afigen tres o quatre gotes d'indicador (I) en el matràs Erlenmeyer.
5 Si col·loca l'Erlenmeyer sota la bureta, amb la punta de la bureta a
l'interior del coll del matràs. Per a observar el canvi de color que es
produirà en el punt final, es col·loca un paper blanc sota el matràs.
6 Es comença la valoració, col·locant les mans tal com s'observa en la
figura. La clau de la bureta s'obri de manera que el líquid vaja caent
gota a gota, i el matràs Erlenmeyer ha d'agitar-se de forma vigorosa i
contínua perquè el seu contingut es barrege ràpidament.
7 En el moment en el qual el líquid del matràs adquirisca una coloració
permanent es tanca per complet la clau de la bureta i s'anota el volum
de la dissolució (P) gastat. S'ha d'observar un canvi brusc en la
coloració i no una variació progressiva. En una valoració
correctament realitzada una sola gota marca una diferència clara entre
els dos colors de l'indicador.
8 Per a cometre el menor error possible, les valoracions es repeteixen sempre fins a obtenir tres volums concordants.
S'anoten els tres volums de patró (P) gastats, es realitza la mitjana aritmètica. La diferència entre els volums de les

12
Pràctica 1. PRÀCTIQUES QUÍMICA I

diferents valoracions no ha de sobrepassar els 0,2 mL. Si la diferència és major, haurà de repetir-se la valoració
una vegada més.

Pràctica.
1 Aboque la dissolució restant d'àcid cítric en un got net i sec, o bé, homogeneïtzat.
2 Fique en un matràs Erlenmeyer 10,0 mL d'aquesta dissolució amb l’ajuda d’una pipeta. Valore la alíquota agafada amb
una dissolució de NaOH 0,1 M, utilitzant fenolftaleïna com a indicador.
3 Realitze la valoració d’altres alíquotes fins obtindre tres valors concordants i calcule el volum mitjà gastat.
Càlculs.
1 Calcule, a partir del resultat de la valoració, el nombre d'hidrògens àcids en la molècula d'àcid cítric. Faça una
discussió del resultat obtingut amb relació amb l’estructura de la molècula de l’àcid cítric, els valors de les constants de
dissociació d’aquest àcid (pKa1=3,1, pKa2=4,8 y pKa3=6,4) i de l’ interval de viratge de la fenoftaleína (8-10).
2 La molaritat d'una dissolució depèn de la massa de solut dissolta. Les dades de la següent taula expressen els valors
de molaritat per a diferents masses d'àcid cítric dissoltes en aigua fins a un volum de 100,0 mL. Obtinga una expressió
que reflectisca la dependència lineal de la molaritat amb la massa d'àcid cítric anhidre. Comprove gràficament que les
dades de la taula s'ajusten a aqueix comportament (representant-los en paper mil·limetrat o utilitzant un programa de
representació com Excel ®) i obtinga l'equació de la recta. A partir del pendent, calcule la massa molar de l'àcid cítric.
Compare-la amb el valor esperat.

REPRESENTACIÓ GRÀFICA.
La molaritat de 100 mL d'una dissolució d'àcid cítric depèn de la massa dissolta. Les dades de la següent taula expressen els
valors de molaritat per a diferents masses d'àcid cítric.

Obtinga la dependència de la molaritat amb la massa d'àcid cítric. Per a açò, represente gràficament les dades de la taula i
obtinga l'equació de la recta. A partir del pendent d'aquesta recta obtinga la massa molar de l'àcid cítric.

[Á𝒄𝒊𝒅𝒐 𝒄í𝒕𝒓𝒊𝒄] (𝑴) 0,016 0,035 0,050 0,064

𝒎 (𝒈) 0,30 0,68 0,90 1,24

13
Pràctica 2. PRÀCTIQUES QUÍMICA I

Pràctica 2. PREPARACIÓ DE DISSOLUCIONS I EXPRESSIÓ DE LA CONCENTRACIÓ

Nombroses reaccions químiques tenen lloc en dissolució. Moltes reaccions que podrien realitzar-se directament entre
substàncies químiques pures es realitzen freqüentment en dissolució perquè hi haja una major facilitat de reacció. El concepte
de mol és bàsic en química, a partir d'ell deriven pràcticament totes les relacions estequiomètriques utilitzades en els càlculs
sobre reaccions químiques i composició de les substàncies. Es defineix com la quantitat de matèria que conté el nombre
d'Avogadro de molècules, ions o altres espècies químiques fonamentals.

La dissolució es defineix com el conjunt format per una o diverses espècies o substàncies químiques que es troben barrejades
de forma homogènia amb una altra espècie o substància química. L'espècie que es troba en menor proporció rep el nom
de solut, mentre que la que es troba en major proporció rep el nom de dissolvent. La concentració d'una dissolució es
pot expressar en molt diverses formes. Les més importants són:

Molaridad (M): mols solut/litre dissolució,

Molalitat (m): mols solut/ quilo dissolvent,
Fracció molar (x): mols solut/ mols totals de substàncies presents en la dissolució,
Raó molar: mols solut/mols dissolvent,
Fracció màssica: grams solut/grams dissolució,
Percentatge en pes (%): Fracció màssica x100
Parts per milió (ppm): Fracció màssica x106
Una de les propietats associades a la concentració d'una dissolució és la seua densitat. En aquesta pràctica es mesurarà la
densitat de les dissolucions preparades utilitzant per a açò un densímetre que permet expressar la densitat en graus Baumé
(oBé). Per a líquids més densos que l'aigua la relació entre la densitat (expressada en g·mL-1) i els graus Baumé ve donada
145
per:  
145º Bé

1. Procediment.

1.1. Pese amb exactitud 20,0 g de NaCl en un got sec de 150 ó 200 mL. Afegir l’aigua necessària per obtenir una
dissolució al 15 % de NaCl. Per tal d’obtenir una menor incerteza tare el got amb la sal, mesure l’aigua necessaria
utilitzant una proveta, afegeix l’aigua al got que conté la sal i torne a pesar de nou per a saber exactament la massa
d’aigua afegida. Pesar abans de ficar la vareta per a remoure. Recalcule la concentració exacta d’aquesta dissolució
que s’anomenarà A i mesure la seua densitat amb un densímetre. Per tal de fer-ho aboque la dissolució en una
proveta i després introduisca amb cura el densímetre que calga. La mesura vindrà donada en graus Baumé (ºBé).
Transvase i guarde la dissolució A a un flascó de plàstic. Recorde que l'escala del got de precipitats és solament
orientativa i no ha d'usar-se mai per a mesurar volums.
1.2. A partir de la dissolució A prepare en un got de precipitats 100,0 g de dissolució al 4,0%. Empre el procediment
descrit al punt 1.1 per mesurar la quantitat d’aigua afegida. Nomene B a aquesta dissolució i mesure la seua densitat
igual que anteriorment. Transvase aquesta dissolució a un got de precipitats.
1.3. A partir de la dissolució A prepare 100,0 mL de dissolució 1,25 M. Prepare aquesta dissolució en un matràs aforat.
Nomene C a aquesta disolución i determine la seua densitat igual que abans. Transvase aquesta dissolució a un got
de precipitats.
1.4. A partir de la dissolució A prepare 100,0 g de dissolució 0,80 m (molal). Prepare aquesta dissolució en un got de
precipitats. Empre el procediment del punt 1.1 per mesurar la quantitat d’aigua afegida. Nomene D a aquesta
dissolució i determine la seua densitat igual que abans.

14
Pràctica 2. PRÀCTIQUES QUÍMICA I

2. Càlculs i reflexions.
2.1. Calcule les concentracions de les dissolucions A, B, C i D en les set formes indicades en la introducció i expresse
els resultats en una taula. Incloga les densitats de cadascuna de les dissolucions.
2.2. Cerque en l'Handbook valors de la densitat de dissolucions de NaCl amb les mateixes (o semblants) concentracions
a les preparades en la pràctica.
2.3. En quins casos ha usat el matràs aforat i per què?
2.4. Explique el funcionament del densímetre basant-se en el principi d'Arquímedes.

3. Conclusions.

15
Pràctica 3. PRÀCTIQUES QUÍMICA I

Pràctica 3. TERMOQUÍMICA. CALOR DE REACCIÓ

La majoria dels processos químics transcorren amb un intercanvi d'energia. En gran part dels casos, l'energia s'intercanvia en
forma de calor. Las reacciones es classifiquen en endotèrmiques (si absorbeixen calor) i exotèrmiques (si desprenen calor).
En aquesta pràctica s’ observarà l'intercanvi de calor en una sèrie de reaccions químiques i, a continuació, es mesuraran les
calors associades a dues reaccions de neutralització diferents.
Per a mesurar la calor de neutralització s'utilitzarà un calorímetre. La calor alliberada en els processos que tinguen lloc dins
del calorímetre s'invertirà, en part, a augmentar la temperatura de la barreja i, en part, es transferirà al calorímetre. Inicialment
s’ha d'estimar la quantitat de calor que el calorímetre i els seus accessoris (termòmetre, agitador, etc.) absorbeixen. La
capacitat calorífica del calorímetre se sol expressar en forma d'equivalent en aigua, açò és, la quantitat d'aigua (en grams)
que posseiria la mateixa capacitat calorífica que el calorímetre. Aquesta és una constant per a cada calorímetre i ha de
conèixer-se per a poder analitzar la resta de mesures.
Per a determinar l'equivalent calorífic del calorímetre es realitza algun procés en el qual es transferisca una quantitat de calor
coneguda de manera que, mesurant el canvi de temperatura de la barreja, es puga calcular la calor absorbida pel calorímetre.
En aquesta pràctica es realitzarà la barreja de dues porcions d'aigua a diferent temperatura. En considerar el calorímetre com
un sistema adiabàtic, la calor cedida per l'aigua calenta serà igual a la calor guanyada per l'aigua freda i el calorímetre, de
manera que es complisquen les equacions:
𝑞𝑐𝑒𝑑𝑖𝑡 𝑎𝑖𝑔𝑢𝑎 𝑐𝑎𝑙𝑒𝑛𝑡𝑎 = 𝑚𝑎𝑖𝑔𝑢𝑎 𝑐𝑎𝑙𝑒𝑛𝑡𝑎 𝑐𝑖 (𝑇𝑚 − 𝑇2 )
𝑞𝑔𝑢𝑎𝑛𝑦𝑎𝑡 𝑎𝑖𝑔𝑢𝑎 𝑓𝑟𝑒𝑑𝑎 = 𝑚𝑎𝑖𝑔𝑢𝑎 𝑓𝑟𝑒𝑑𝑎 𝑐𝑖 (𝑇𝑚 − 𝑇1 )
𝑞𝑐𝑎𝑙𝑜𝑟í𝑚𝑒𝑡𝑟𝑒 = 𝑊 𝑐𝑖 (𝑇𝑚 − 𝑇1 )
𝑞𝑐𝑒𝑑𝑖𝑡 𝑎𝑖𝑔𝑢𝑎 𝑐𝑎𝑙𝑒𝑛𝑡𝑎 + 𝑞𝑔𝑢𝑎𝑛𝑦𝑎𝑡 𝑎𝑖𝑔𝑢𝑎 𝑓𝑟𝑒𝑑𝑎 + 𝑞𝑐𝑎𝑙𝑜𝑟í𝑚𝑒𝑡𝑟𝑒 = 0
on T1 i T2 són les temperatures de l'aigua freda i de l'aigua calenta, Tm és la temperatura final de la barreja, W és l'equivalent
calorífic del calorímetre i ci és la calor específica de l'aigua, 4,18 𝐽 ∙ 𝑔 −1 ∙ 𝐾 −1. A partir de la mesura experimental de T m
quan es barregen masses conegudes d'aigua a diferents temperatures, T1 i T2, també conegudes, és possible calcular W,
buidant-ho de l'equació anterior.
Quan es produeix una reacció química a l'interior del calorímetre a pressió constant, la calor despresa serà igual al canvi
d'entalpia en la reacció. Aquesta calor serà absorbida per la barreja de reacció, augmentant la seua temperatura. Per tant, si
nomenem n al nombre de mols, es complirà que:
𝑛 ∆𝑟 𝐻̅ + 𝑚𝑏𝑎𝑟𝑟𝑒𝑗𝑎 𝑐𝑖 (𝑇𝑚 − 𝑇𝑖 ) + 𝑊 𝑐𝑖 (𝑇𝑚 − 𝑇𝑖 ) = 0
̅ 
D'on es podrà calcular el canvi d'entalpia de la reacció, ∆𝑟 𝐻

1. Procediment.
1.1. Calor en els processos químics
Observa els canvis de temperatura que es produeixen en els següents processos en realitzar-los en un tub d'assaig:
(i) Barrejar aproximadament 0,5 g d'hidròxid de sodi amb aproximadament 3 mL d'aigua.
(ii) Barrejar una mica de sucre amb unes gotes d'àcid sulfúric concentrat.
(iii) Barrejar aproximadament 0,5 g de nitrat de potassi sòlid i aproximadament 3 mL d'aigua.
(iv) Barrejar aproximadament 3 mL d'aigua i àcid nítric concentrat (afegir gota a gota).
Totes les quantitats indicades són aproximades (no necessiten mesurar-se amb exactitud). Per exemple, la massa de 2 llentilles
de NaOH és aproximadament 0,5 g. Si el canvi de temperatura no és prou gran per a apreciar-ho simplement al tacte, ajude's
d'un termòmetre per a determinar-ho amb precisió.
1.2. Determinació de l'equivalent en aigua del calorímetre.
1.2.1. Col·loque en el calorímetre 50 mL d'aigua molt freda (a una temperatura inferior a 10°C), mesurats amb una
proveta. Agite suaument el calorímetre i mesure la temperatura que s'aconsegueix en l'equilibri, T1. Perquè
aquesta temperatura siga el més baixa possible netege prèviament el calorímetre amb aigua freda.
1.2.2. Mesure en una proveta 50 mL d'aigua destil·lada a temperatura ambient, mesure la seua temperatura (T2) i
afija'ls ràpidament al calorímetre. Tanque el calorímetre, agite-ho i mesure la temperatura de la barreja, una
vegada estabilitzada Tm.
1.2.3. Determine l'equivalent en aigua del calorímetre (W) utilitzant les equacions de la introducció.
1.2.4. Repetisca la mesura per a comprovar que s'obtenen resultats concordants.
16
Pràctica 3. PRÀCTIQUES QUÍMICA I

1.3. Determinació de l'entalpia de neutralització d'un àcid fort per una base forta.
Mesure en una proveta 50 mL de dissolució 2M d'hidròxid de sodi i col·loque'ls en el calorímetre, mesure 50 mL de dissolució
d'àcid clorhídric 2M en una proveta i afija'ls al calorímetre juntament amb la dissolució d'hidròxid de sodi. És important que
les dues dissolucions estiguen a la mateixa temperatura (la temperatura ambient); si la dissolució d'hidròxid de sodi no ho
està cal rentar amb aigua el calorímetre per a que assolisca la temperatura ambient. Determine la temperatura que
s'aconsegueix en l'equilibri. Cal repetir l’experiment 3 vegades.
1.4. Determinació de l'entalpia de neutralització d'un àcid feble per una base forta.
Repetisca l'apartat anterior però substituint la dissolució d'àcid clorhídric per una dissolució d'àcid acètic 2M.

2. Càlculs.
2.1. Escriga les reaccions corresponents als processos estudiats en el primer apartat, indicant si són endotèrmics o
exotèrmics.
2.2. Faça un càlcul detallat de l’equivalent en aigua del calorímetre.
2.3. Escriga les reaccions que ha estudiat als apartats 1.3 i 1.4. Determine els valors de les variacions d'entalpia molar
de neutralització de les dues reaccions estudiades. Tinga en compte que necessitarà dividir pels mols que han
reaccionat per a obtenir la magnitud molar.
2.4. Calcule teòricament la variació d'entalpia molar de la reacció de neutralització per a l’àcid clorhídric i compare el
resultat teòric amb els resultats experimentals obtinguts.
2.5. Com que les entalpies de formació de l’àcid acètic i de l’anió acetat en dissolució són pràcticament iguals, enraone
si és de esperar que l’entalpia de neutralització de l’àcid acètic siga sensiblement diferent a la de l’àcid clorhídric.

Dades de variació d'entalpia de formació (en 𝑘𝐽/𝑚𝑜𝑙) a 25ºC:

∆𝑓 𝐻𝐻2𝑂(𝑙) = −285,8; ∆𝑓 𝐻𝐻 +(𝑎𝑞) = 0; ∆𝑓 𝐻𝑂𝐻 −(𝑎𝑞) = −230 .

3. Conclusions.

17
Pràctica 4. PRÀCTIQUES QUÍMICA I

Pràctica 4. MANIPULACIÓ DE GASOS. ESTEQUIOMETRIA. DETERMINACIÓ DEL PES

MOLECULAR DEL GAS

La generació i manipulació de gasos són algunes de les operacions que es poden realitzar típicament en un laboratori químic.
En aquesta pràctica es generarà diòxid de carboni per acidificació d'una suspensió de carbonat de calci, arreplegant-se
posteriorment per a estudiar algunes reaccions químiques característiques d'aquest gas, determinar la seua massa molar a
partir de la mesura de la seua densitat o mesurar el volum de gas arreplegat en una càmera pneumàtica per a relacionar aquest
volum amb el nombre de mols del mateix o viceversa.

El diòxid de carboni és un gas que presenta una solubilitat moderada en aigua que, com és habitual per a altres gasos,
disminueix en augmentar la temperatura. D'altra banda, el CO2 és un gas àcid que reacciona de forma característica amb
diverses espècies.

La introducció de CO2 en una dissolució alcalina que conté ions Ca2+ provoca inicialment la formació de un precipitat:
Ca2+ (ac) + CO23− (ac) → CaCO3(s)

Si se segueix dissolent CO2 es produeix una baixada del pH de la dissolució, la qual

cosa dóna lloc a la formació de bicarbonat de calci, que és soluble.
En presència d’un agent complexant del calci en dissolució, per exemple l'EDTA (àcid
etilen-diaminotetraacètic, Y4−), el Ca2+ quedarà formant un complex el que inhibeix la
formació del precipitat.
Ácid etilendiaminotetraacètic

Ca2+ (ac ) + Y4− (ac) → CaY2−(ac)

1. Procediment.

1.1. Obtenció de CO 2.
1.1.1. Observar el muntatge experimental similar al que s'indica en la figura i ajustar perquè no existisquen tensions
en les zones esmerilades. Copia’l a la llibreta. No manipule el parany que conté àcid sulfúric (l'objecte del
qual eliminar el vapor d'aigua que acompanya al diòxid de carboni). El tub pel qual ix el gas d'aquest parany
s'introduirà en diferents recipients depenent de l'experiment que es realitze. El de la figura correspon a l'apartat
1.4, en el qual es mesurarà el volum corresponent a una determinada quantitat de gas produït utilitzant una
càmera pneumàtica formada per una proveta invertida plena d'aigua.

1.1.2. Ficar en el matràs de reacció aproximadament 5 g de

CaCO3 i afegir al voltant de 15 mL d'H2O perquè
arrossegue el sòlid que puga haver quedat adherit a
l'esmerilat del matràs. Comprovar que l'eixida del tub
de despreniment de gasos dins del flascó rentador
queda per sota del nivell d'àcid sulfúric concentrat.

1.1.3. Una vegada tancat el sistema col·locar HCl 6M en

l'embut de decantació. Obrir la clau i anar deixant
caure l'àcid gota a gota sobre el carbonat de calci.
Introduir la goma d'eixida del gas en el cristalitzador
ple d'aigua i observar que es produeix bombolleig. Per
a assegurar-se que tot l'aire contingut en el sistema ha
sigut desallotjat, deixar transcórrer 2 minuts abans
d'arreplegar el gas que es desprèn del matràs.

18
Pràctica 4. PRÀCTIQUES QUÍMICA I

1.2. Reacciones característiques. Assajos qualitatius.

1.2.1. Introduir l'eixida del tub de despreniment de CO2 dins d'un tub d'assaig contenint, fins a aproximadament la
meitat del seu volum, una dissolució saturada d'hidròxid de calci. Observar la formació d'un precipitat.
Continuar passant gas fins que es produïsca la redisolució d'aquest precipitat. Quan s'haja dissolt tot el
precipitat traure el tub de despreniment de gas i calfar suaument fins que reaparega el precipitat.

1.2.2. Abocar de nou Ca(OH)2 en un tub d'assaig i afegir unes gotes de l'indicador blau de bromotimol (de color
groc en dissolucions àcides i blau en dissolucions bàsiques ja que el seu pKa= 7,1). Comprove que l'indicador
canvia de color reflectint el canvi de pH associat al bombolleig de CO2 i els processos de formació i
redissolució d’un precipitat ja observats a l’apartat anterior.

1.2.3. Abocar de nou Ca(OH)2 en un tub d'assaig i afegir uns 5 mL d'EDTA 0,01M (agent complexant de l'ió Ca2+).
Bombollejar CO2 i comprovar que no es forma el precipitat.

1.3. Mesura del volum de CO2 arreplegat. Càlcul del nombre de mols.

Arreplegue el CO2 format emprant una proveta invertida plena d’aigua la boca de la qual està submergida en un
recipient amb aigua (veure la figura adjunta). Podrà veure com el gas desplaça l’aigua de la proveta. Lleve el tub
de l’interior de la proveta quan el volum de gas estiga entre 70 i 80 mL. Mesure amb una regla l’alçada de la
columna d’aigua que hi ha quedat a l’interior de la proveta i el volum del gas arreplegat.

1.4. Determinació de la massa molar.

El mètode més antic i encara adequat per a determinar la densitat d'un gas és pesar-ho en un matràs de volum conegut. La
principal font d'error d'aquest mètode sol ser la precisió de la pesada del recipient de vidre. Per a açò, el matràs ha d’estar sec
i ha de ser manipulat amb un tros de paper de filtre per a evitar deixar restes de greix en el vidre. Es pesarà el matràs tres
vegades, primer ple amb aire, després ple amb CO2 i finalment ple amb aigua (no han d’haver hi bombolles). La pesada amb
aigua es realitza per a eliminar l’efecte de l’empenyiment i poder determinar la densitat del CO2 amb la major precisió
possible. Tinga en compte que sempre ha de pesar el matràs tapat i en la balança de major precisió.

1.4.1. Pese el matràs Erlenmeyer net i sec i ple d'aire. Anotar el seu pes (w1). Si és necessari, netege el matràs abans
de pesar-ho. Per a assecar-ho, rente-ho amb etanol (o acetona) i introduïsca-ho en l'estufa per a accelerar
l'assecat.

1.4.2. Destape el matràs i fique el tub de despreniment de CO2 durant 5 a 8 minuts (d'aquesta forma s'elimina l'aire
del matràs). Transcorregut aquest temps, lleve el tub de despreniment i tape ràpidament el matràs perquè no
escape el CO2 que conté. Pese ara el matràs ple de CO2 en la mateixa balança utilitzada anteriorment i anote
el pes del matràs ple de CO2 (w2).

1.4.3. Òmpliga el matràs amb aigua destil·lada. Torne a tapar-ho, assegurant-se que no queden bambolles d'aire, i
pese-ho en la mateixa balança. Anote el pes (w3). Assegure's que l'exterior del matràs està ben sec abans de
pesar.

1.4.4. Anote la temperatura i la pressió en el laboratori.

2. Càlculs.

2.1. Indique la reacció de formació de CO2, així com cadascuna de les reaccions que té lloc en l'apartat 1.2. Per què
canvia el color de la dissolució en l'apartat 1.2.2? Indique l'interval de viratge del blau de bromotimol.

2.2. Suposant comportament ideal, calcule quants litres de CO2 en condicions estàndard (0ºC i 1 bar), es produiran a
partir d'1 g de CaCO3, tenint en compte el procés utilitzat en la pràctica.

19
Pràctica 4. PRÀCTIQUES QUÍMICA I

2.3. Calcule el nombre de mols de CO2 arreplegats en l'apartat 1.4. Tinga en compte que el valor de la pressió de vapor
de l'aigua a la temperatura de treball.

2.4. Calcule quin seria el volum d'aigua en la proveta i l'altura de la columna d'aigua en la mateixa si haguera arreplegat
en la mateixa 310−3 mols de CO2. Tinga en compte la secció de la proveta utilitzada i l'altura inicial de la columna
de líquid en la proveta quan està plena (Vo=0).

2.5. Calcule, a partir dels pesos obtinguts en l'apartat 1.4, el volum del matràs suposant que la densitat d'aigua és 1 g/mL.
Utilitzant les dades obtingudes en l'apartat 1.4, calcule la massa molar aproximada del CO2.

3. Conclusions.

SEGURETAT
Tinga precaució amb els àcids utilitzats en la pràctica ja que estan molt concentrats i són corrosius.
No manipule la dissolució d'H2SO4 del matràs de rentat de gasos.

20
Pràctica 6. PRÀCTIQUES QUÍMICA I

Pràctica 5. DETERMINACIÓ DE LA CONSTANT DE REPARTIMENT DE L'ÀCID ACÈTIC

ENTRE AIGUA I ÈTER

En posar en contacte dos dissolvents inmiscibles contenint un solut comú, el solut es distribueix entre els dos dissolvents fins
a aconseguir l'equilibri. En aquesta pràctica s'estudiarà el repartiment de l'àcid acètic entre l'aigua i l'èter dietílic. Si designem
a un dels dissolvents (aigua) com a fase 1 i a l'altre (èter dietílic) com a fase 2, es pot escriure, el següent equilibri:
CH3COOH (fase 1) ⇄ CH3COOH (fase 2)
la constant d'equilibri (K), es defineix per la relació entre les concentracions de l'àcid acètic en ambdues fases, aigua (c1) i
èter etílic (c2):
c2
K
c1

K es denomina constant de distribució o de repartiment i com altres constants d'equilibri, el seu valor canvia amb la
temperatura però no depèn de les concentracions (per a dissolucions diluïdes).

El procés de repartiment d'un solut entre dos dissolvents no miscibles s'utilitza en els experiments d'extracció, particularment
en química orgànica. Pot demostrar-se fàcilment que per a extraure un solut d’una fase és molt més eficaç si es realitza
l’extracció successiva utilitzant un volum de dissolvent en xicotetes porcions que si s'utilitza el mateix volum de dissolvent
en una sola operació d'extracció.

1. Procediment.

1.1. Mesurar amb una proveta uns 30 mL de dissolució d'àcid acètic 0,5 M i introduir-los en el primer embut de
decantació. Afegir 30 mL d'èter etílic, mesurats també amb una proveta.
1.2. Preparar a partir de la dissolució 0,5 M d'àcid acètic, 50 mL d'àcid acètic 0,125 M en aigua.
1.3. Com en l'apartat 1.1, col·locar ara en el segon embut de decantació 30 mL d'àcid acètic 0,125 M en aigua, i afegir
30 mL d'èter.
1.4. Agitar vigorosament tots dos embuts cada 2 minuts durant 20 minuts perquè s'aconseguisca l'equilibri. En començar
cada agitació és important descarregar la pressió que puga haver-se produït, per a açò s'obri breument la clau
mantenint l'embut de decantació invertit. Deixar reposar tots dos embuts el temps necessari perquè s'aconseguisca
la separació de fases.
1.5. Es pren l'embut de decantació amb la dissolució inicial d'àcid acètic 0,5 M i es decanta (transfereix) la fase aquosa
a un matràs erlenmeyer esmerilat assegurant-se que alhora no s'aboque l'èter. Excloure la porció d'interfase i deixar
la fase etèria en l'embut de decantació.
1.6. Es prenen amb la pipeta 10,0 mL de la fase orgànica (èter) i s'introdueixen en un matràs Erlenmeyer. Se li afegeix
unes gotes de fenolftaleïna.
1.7. A continuació determinar la concentració d'àcid acètic en la fase orgànica, mitjançant valoració de la dissolució
d'àcid acètic en èter amb una dissolució 0,1M d'hidròxid sòdic utilitzant fenolftaleïna com a indicador. Per a açò es
col·loca el NaOH en la bureta i s'afig lentament sobre l'èter que hem col·locat en l'Erlenmeyer fins que l'indicador
canvie d'incolor (al medi àcid) a color rosa (al medi bàsic). La concentració d'àcid acètic es determina a partir del
punt de neutralització. Repetisca la valoració amb una altra alíquota de 10,0 mL. El resultat d'ambdues valoracions
ha de ser concordant, amb una diferència menor de 0,3 mL. De no ser així, repetisca la valoració una tercera vegada.
1.8. Repetisca el procediment amb la fase aquosa que ha reservat. Prenga 10,0 mL d'aquesta dissolució i determine la
concentració d'àcid acètic mitjançant valoració com en l'apartat 1.7.
1.9. Repetisca els apartats 1.5, a 1.8 amb l'embut de la dissolució inicial 0,125 M d'àcid acètic.
1.10. Anote la temperatura del laboratori.

21
Pràctica 6. PRÀCTIQUES QUÍMICA I

2. Càlculs.

2.1. Calcule per a les dues concentracions inicials (0,5 M i 0,125 M), a partir de la valoració amb hidròxid sòdic, la
concentració d'àcid acètic en la fase aquosa (com a valor mitjà de les dues valoracions) i la concentració de l'àcid
acètic en la fase orgànica (com el valor mitjà de les dues valoracions).
2.2. Calcule la constant de repartiment, per a les dues concentracions d'àcid acètic, com a quocient de concentracions
de l'àcid acètic en la fase orgànica i la fase aquosa.
2.3. Compare els dos valors de constant de repartiment obtinguts.
2.4. Tenint en compte el valor de la constant de repartiment, li sembla adequat l'èter com a dissolvent per a extraure de
forma eficaç l'àcid acètic present inicialment en la dissolució aquosa?

3. Conclusions.

22
Pràctica 6. PRÀCTIQUES QUÍMICA I

Pràctica 6. EQUILIBRIS REDOX. MESURA DEL POTENCIAL D'UNA PILA.

Les reacciones redox són aquelles que impliquen l'intercanvi d'electrons entre diferents espècies. Quan un element cedeix
electrons s'oxida (és el reductor d’una altra substància que guanya electrons), mentre que quan els guanya es redueix (és
l'oxidant). Perquè un element puga oxidar-se, es requereix que hi haja un acceptor d'aqueix electró, és a dir, que un altre
element es reduïsca.
En una cèl·lula galvànica, constituïda per dos elèctrodes submergits en un electròlit i units externament per un conductor
metàl·lic, l'elèctrode en el qual es produeix l'oxidació es diu ànode. L'elèctrode en el qual es produeix la reducció es diu
càtode. La força electromotriu de la pila es defineix com, Ecel, es defineix com la diferència de potencial, mesurada amb un
voltímetre, entre l'elèctrode que es considera com a càtode (connectat al pol positiu del voltímetre) i el que es considera com
a ànode (connectat al pol negatiu). La força electromotriu està relacionada amb els corresponents potencials d'elèctrode:
𝐸𝑐𝑒𝑙 = 𝐸𝑐à𝑡𝑜𝑑𝑒 − 𝐸à𝑛𝑜𝑑𝑒
La força electromotriu d'una pila depèn de la naturalesa dels sistemes redox involucrats, de la seua concentració, i de la
temperatura a la qual tinga lloc la reacció. Parlem de valors estàndard per a potencials d'elèctrode (E o) i força electromotriu
(Eocel) quan totes les espècies es troben en l'estat estàndard a la temperatura considerada
La termodinàmica proporciona les relacions que lliguen les diferents variables per a un sistema en equilibri, permetent predir
quines reaccions tindran lloc de forma espontània. En concret, podem obtenir la relació entre la força electromotriu d'una pila
i la variació d'energia lliure per a la reacció de la pila en les condicions de treball, G:
∆𝐺 = −𝑛 𝐹 𝐸𝑐𝑒𝑙
En aquesta equació, n és el nombre d'electrons intercanviats en la reacció global de la pila i F la constant de Faraday (96485
C/mol). Si la pila es trobara en condicions estàndard escriuríem:
∆𝐺° = −𝑛 𝐹 𝐸°𝑐𝑒𝑙
Atès que, perquè una reacció siga espontània, G ha de ser negativa, la condició d'espontaneïtat implica que la força
electromotriu ha de ser positiva. En altres paraules, un valor experimental positiu per a la força electromotriu d'una pila
implica que en elèctrode que hem connectat al pol positiu del multímetre es donaria de forma espontània la semireacció de
reducció mentre que l'altre elèctrode la reacció seria d'oxidació.
Determinant la força electromotriu d'una pila, és possible comparar la capacitat oxidant o reductora dels parells redox, podent-
se així establir un ordre en funció del seu caràcter oxidant (o reductor).

1. Procediment.
1.1. Mesura de la diferència de potencial (força electromotriu) d'una pila.
1.1.1. Introduïsca aproximadament 40 mL de la dissolució 0,1 M de CuSO4 en un got de 50 mL. Etiquete-ho com A
i introduïsca en ell la barra de Cu. En un altre got de 50 mL introduïsca 40 mL de la dissolució 0,1M FeCl3 +
0,1 M FeCl2 (o bé una barreja de volums iguals de dissolucions 0,2 M de tots dos reactius) i etiquete-la com
a B. Introduïsca una barra de grafit. Prepare una tira de paper de filtre net d'aproximadament 2x15 cm,
doblegue-la per la meitat i banye-la en una dissolució 1 M KNO3. Utilitze la tira de paper com a pont salí per
a connectar les dues semipiles introduint els extrems en els gots A i B. Mesure la diferencia de potencial de
la pila i indique quin elèctrode funciona com a càtode i quin elèctrode funciona com a ànode tenint en compte
el signe de la diferencia de potencial mesurada.
1.1.2. Marque altres tres gots de 50 mL (C, D i E) i introduïsca en ells 40 mL de les dissolucions 0,1 M de: C) ZnSO4,
D) Pb(NO3)2 i E) I2+KI. Introduïsca en cada got els següents metalls: C) Zn, D) Pb i E) grafit.
1.1.3. Forme les piles amb totes les combinacions possibles entre els parells A - E i faça com en l'apartat 1.1.1.
IMPORTANT: Utilitze per a cada pila una tira de paper de filtre (pont salí) nova. Una vegada mesurades totes les piles, recupere
cadascuna de les dissolucions abocant-les de nou en la seua botella d'origen.

1.1.4. D'acord amb els potencials de les piles obtinguts, ordene els diferents parells redox segons la seua tendència
a actuar com a càtode (poder oxidant creixent).

23
Pràctica 6. PRÀCTIQUES QUÍMICA I

1.2. Espontaneïtat.

Important: abans de realitzar els assajos dels apartats 1.2.1 a 1.2.11, escriga les reaccions que es podrien produir i
utilitze la informació de l'apartat 1.1. (en concret, de l'ordenació de l'apartat 1.1.4) per a decidir si la reacció serà
espontània o no. Tinga en compte que, perquè hi haja reacció, hem de tenir la forma oxidada d'un parell i la forma
reduïda d'un altre. Sobre la base d'açò, intente predir què canvis poden produir-se (aparició de precipitats, canvis de color,
despreniment de gasos, etc.). Per a predir l'espontaneïtat de les reaccions dels apartats 1.2.9 a 1.2.11 haurà de consultar els
corresponents potencials estàndard en l'Handbook. Consulte amb el professor abans de començar l'experiment per a
assegurar-se que ha entès bé les possibles reaccions.

Realitze els següents assajos en tubs d'assaig i usant els reactius continguts en les botelles xicotetes. Tinga en compte que, en
ser els experiments qualitatius, tots els volums són orientatius i no cal mesurar-los amb exactitud.
1.2.1. Barrege al voltant de 2 ó 3 cm3 de dissolució FeCl3 0,1 M con unes gotes de KI 0,1 M.
1.2.2. Barrege al voltant de 2 ó 3 cm3 de KI 0,1 M amb unes gotes de ZnSO4 0.1M.
1.2.3. Afegir a 2 ó 3 cm3 de dissolució de FeCl3 0,1 M una xicoteta quantitat de pols de Zn. Explique els fenòmens
observats. Assage la presència de Fe(III) en la dissolució resultant afegint unes gotes de KSCN 0,1M.
L'aparició d'un color roig intens indicaria la presència d'aquest catió a través de la formació d'un complex amb
els ions tiocianat (també anomenat sulfocianur).
1.2.4. Repetisca l'experiència de l'apartat 1.2.3. afegint primer KSCN a la dissolució de FeCl3 i després la pols de
Zn.
1.2.5. A uns 2 ó 3 cm3 de dissolució de CuSO4 afegeix una xicoteta quantitat de pols de Zn. Observe si es forma cap
precipitat (diferent del Zn afegit) i assage la presència de ions Cu(II) afegint unes gotes de dissolució
concentrada de NH3. L'aparició d'un color blau intens és característic de la formació d'un complex de Cu(II)
amb l'amoniac. Aquest assaig ha de realitzar-se en campana extractora.
1.2.6. A uns 2 ó 3 cm3 de dissolució de Pb(NO3)2 afegeix una xicoteta quantitat de pols de Zn.
1.2.7. A uns 2 ó 3 cm3 de dissolució de Pb(NO3)2 afegeix una xicoteta quantitat de pols de Cu.
1.2.8. Barrege en un tub d'assaig uns 2 ó 3 cm3 de les dissolucions de CuSO4 i ZnSO4.
1.2.9. A uns 2 ó 3 cm3 de dissolució 6 M HCl afegeix una xicoteta quantitat de pols de Zn.
1.2.10. A uns 2 ó 3 cm3 de dissolució 6 M HCl afegeix una xicoteta quantitat de pols de Cu. Assage la presència
de ions Cu(II) afegint (en la campana extractora) unes gotes d'amoniac concentrat.
1.2.11. A uns 2 ó 3 cm3 de dissolució 1,0 M HNO3 afegeix una xicoteta quantitat de pols de Cu. Assage la presència
de ions Cu(II) afegint (en la campana extractora) unes gotes d'amoniaco concentrat.
2. Càlculs.
2.1. Expresse mitjançant equacions iòniques els processos redox de cadascuna de les piles formades en l'apartat 1.1.
2.2. Compare l'ordre establit en l'apartat 1.1.4. per als diferents parex redox estudiats amb el dels potencials d'elèctrode
estàndard que pot trobar en l'Handbook o en un llibre de text.
2.3. D'acord amb l'ordenació dels parells redox establida al final de les experiències de l'apartat 1.1., justifique les
observacions de l'apartat 1.2.1 a 8.
2.4. D'acord amb els valors dels potencials redox corresponents (obtinguts de les tables), justifique les observacions
dels apartat s 1.2.9, 1.2.10 y 1.2.11.

3. Conclusions.

24
Pràctica 7. PRÀCTIQUES QUÍMICA I

Pràctica 7. DESCOMPOSICIÓ DE L'ÀCID TIOSULFÚRIC. VELOCITAT INICIAL

L'àcid tiosulfúric no és estable a temperatura ambient. Quan s'acidula una dissolució de tiosulfat, aquesta roman transparent
durant un curt temps, es torna opalina i, per fi, precipita sofre, produint-se en la dissolució ió bisulfit:
𝑆2 𝑂32− (𝑎𝑐) + 𝐻 + (𝑎𝑐) → 𝐻𝑆𝑂3− (𝑎𝑐) + 𝑆(𝑠)
Es pretén determinar l'ordre d'aquesta reacció pel que fa al tiosulfat.
Un mètode útil per a determinar l'ordre d'una reacció pel que fa als reactius individuals implica la determinació de la velocitat
inicial de reacció quan varia la concentració inicial d'un dels reactius i es mantenen constants les de tots els altres. La velocitat
inicial es mesura al llarg d'un període en el qual la reacció ha avançat poc (un 10% o menys) i s'expressa en termes de la
concentració inicial dels reactius. Així, si tenim una reacció del tipus:
𝐴 + 𝐵 → 𝑃𝑟𝑜𝑑𝑢𝑐𝑡𝑒𝑠
Anomenant [A] i [B] a les concentracions molars d'A i B per a un valor de temps determinat, [A]0 i [B]0 als corresponents
valors inicials (temps, t, igual a 0) i x a la variació en la concentració d'A que s'ha produït a un temps t.

x   A0   A

La velocitat vindrà expressada per mitjà de:

d [ A] d x
 k  A  B 
n m
v 
dt dt

on n i m són els ordres de reacció respecte a A i B, respectivament. Si es mesura la velocitat de la reacció quan només s'ha
consumit una quantitat molt xicoteta de reactius, podrem suposar que les concentracions són les inicials: [A]=[A] 0 i [B]=[B]0,
i l'equació anterior es converteix en:

dx d [ A]
 k  A 0  B  0
n m
v0    
 d t 0 d t

On v0=(dx/dt)0 és la velocitat al començament de la reacció i els altres subíndexs zero són les concentracions inicials
respectives. Ara bé, si es realitzen diverses experiències variant [A] 0 mentre [B]0 es manté constant l'equació anterior es
converteix en:

v0  k   A 0
n

k   k  B 0
m
on

Prenent logaritmes:

log v0  log k   n log  A 0

Per tant, si es mesuren les velocitats inicials d'una reacció en experiments on es fa variar la concentració inicial d'un reactiu
i es mantenen constants les concentracions inicials dels altres, pot determinar-se l'ordre de la reacció pel que fa al component
la concentració inicial del qual es va fer variar, d'acord amb l'equació anterior. Una representació gràfica de 𝑙𝑜𝑔(𝑑𝑥 ⁄𝑑𝑡 )0 en
funció de 𝑙𝑜𝑔[𝐴]0 serà una línia recta amb pendent n i amb l’ordenada en l'origen 𝑙𝑜𝑔𝑘′
En la pràctica, en comptes de determinar directament el valor de la velocitat inicial, mesurarem el temps necessari per a
observar l'aparició de terbolesa associada a la formació de sofre a partir del tiosulfat. Siga s la quantitat mínima de sofre per
unitat de volum que pot ser detectada visualment i t el temps transcorregut per a la seua formació. Com s és en tots els
casos una quantitat menyspreable pel que fa a la concentració inicial de tiosulfat, es tindrà:

d x s
 k   A 0
n
v0    
 d t 0  t

25
Pràctica 7. PRÀCTIQUES QUÍMICA I

Per tant, la representació del logaritme de la inversa de t enfront del logaritme de la concentració inicial ha de ser lineal,
amb un pendent igual a l'ordre de reacció que cerquem.

1
log  log k   log  s  n log  A 0
t

1. Procedimient.
Prepare tres buretes, omplint una amb aigua; una altra amb H2SO4 0,5 M i una altra amb Na2S2O3 0,3 M.
Numeren-se i/o etiqueten-se convenientment set gots de precipitats de 100 mL, posant en cadascun d'ells, per mitjà de les
buretes, les quantitats d'aigua i tiosulfat indicades en la taula següent. Es disposarà amb açò de set dissolucions de tiosulfat
sòdic a diferents concentracions.
Els set gots estaran a la mateixa temperatura (ambient). S'aboquen en el primer got 12 mL de la dissolució d'àcid sulfúric,
s'agita bé i es mesura el temps transcorregut fins a l'aparició de terbolesa. Per a minimitzar el temps d'addició dels 12 mL de
la dissolució d'àcid sulfúric s'aboca el volum des de la bureta en un tub d'assaig auxiliar i d'aquest, d'una sola vegada, al got
de precipitats. Aquesta operació es repetirà amb cadascun dels gots de precipitats, anotant els valors en una taula.
La sèrie d'experiments ha de repetir-se tres vegades per a comprovar que els valors de temps són reproduïbles.

Volum (mL) Volum (mL)

Got nº t (s)
Na2S2O3 0,3 M H2O
1 12 0

2 8 4

3 6 6

4 4 8

5 3 9

6 2 10

7 1 11

2. Càlculs.
2.1. Calcule la concentració inicial de tiosulfat sòdic ([𝐴]0 ) en cada got.
2.2. Represente gràficament 𝑙𝑜𝑔(1⁄∆𝑡 ) enfront de 𝑙𝑜𝑔[𝐴]0 per a cada sèrie d’experiments (en paper mil·limetrat o
emprant un software como ara Excel®). Obtinga l'equació de la recta a partir de la representació gràfica. Indique
quin és l'ordre experimental pel que fa al tiosulfat.
2.3. Raone com faria per determinar l’ordre de reacció pel que fa a l’àcid sulfúric.

3. Conclusions.

26