Literatures Medievals Comparades

Paula Ribera Blabia

NIUB: 20029855

Respon a DUES de les preguntes següents:

1) Flamenca i la gelosia.
Flamenca és una novel·la occitana del segle XIII -escrita entre 1250 i 1270- que va aparèixer
a les corts del sud d’Occitània, l’autor és desconegut. Escrita en occità, ​Flamenca és una
història d’amor, un cant a l’alegria de viure. Cal esmentar el ​Roman de la rosa com a
antecedent importantíssim perquè planteja els temes que Flamenca, més tard, desenvoluparà.
És una obra incompleta: falta el principi, uns fragments intermedis i el final. Va tenir molt
poca difusió medieval, va causar malestar. La narrativa occitana va tenir una aparició tardana,
i allí hi van deixar l’empremta del seu bagatge cultural, en aquell moment amenaçat per la
invasió de les corts del nord (també en l’àmbit intel·lectual i literari). Arriben també els
canvis fonamentals que s’experimenten a l’Edat Mitjana i que provocaran un canvi
d’episteme: la universitat obre les portes a nous tipus de coneixement i a una major difusió
d’aquests, el desenvolupament de la ciència porta a la revisió dels sabers tradicionalment
acceptats, gran influència del pensament àrab, apareixen centres laics aliens al control de
l'Església, etc. Tot això provoca la desaparició del vel misteriós que embolcallava la figura de
midons, passa a ser una dona de carn i ossos.

Els autors occitans, aleshores, veuen com el món està canviant i que la seva cultura no és
compatible amb les noves idees. La seva cosmovisió necessita actualitzar-se per poder-se
integrar al món exterior. De tota manera, sempre seguiran considerant la lírica com a la millor
tradició, superior a la narrativa.

L’autor de la Flamenca no rebutja la literatura del nord, al contrari: la incorpora. La història

narra la peripècia d’un home que vol salvar la seva estimada de la gelosia del seu marit, en un
moment en el qual els matrimonis es celebraven per conveniència. S’evidencia al llarg de la
novel·la els motius pels quals la gelosia s’ha de castigar. La gelosia provoca bogeria, i la
bogeria no és benvinguda a una cort civilitzada. El narrador s’implica molt a la història, i
realitza una anàlisi gairebé patològic de la gelosia entesa com a malaltia. Assistim a un
triangle amorós propi de la lírica dels trobadors: Archambault d'Alvèrnia es casa amb

1
Flamenca i la tanca en una torre per gelosia, mentre que Guillem de Nevers, un jove cavaller
dotat de totes les perfeccions, s'enamora d’oïdes de Flamenca per escoltar la seva història -la
del captiveri-.

La gelosia és tan important a la novel·la que és el que marca les tres parts que se’n
diferencien. La primera part s’estableix abans de l’aparició de la gelosia, Archambault
d’Alvèrnia s’enamora de Flamenca a la manera de la ​fin amor,​ es posa malalt en un desig de
possessió que el consumeix. Finalment es casen.

La segona part és quan apareix la gelosia, i amb ella, la bogeria. Se celebra un torneig de
benvinguda a Flamenca, el rei de França assisteix i es mostra cortès amb ella. Això és el que
provocarà les primeres manifestacions de la gelosia tant en la reina de França com en
Archambault. Com a conseqüència, Flamenca és tancada pel seu marit a una torre amb
l’única companyia d’una donzella, condemnada a viure al marge de la cort. A partir d’aquí, és
quan Archambault perd el seny, la mesura i la compostura. Ell també s’aïlla perquè perd,
alhora, tota la civilització.

La tercera part es transforma en una aventura amorosa de salvació. Guillem de Nevers somia
amb Flamenca i això li serveix de pont per a comunicar-se amb ella. Traça un pla per
apropar-se a ella: es fa passar per capellà i la coneix els diumenges en el moment de donar la
pau, a missa. La situació és complicada, només poden dir-se una frase xiuxiuejada un cop per
setmana (emmiralla la paciència de la fin amor​). Fins aleshores, Flamenca vivia en el lament,
però a partir d’aquests encontres comença a pensar i esdevé el seu despertar: torna a ser la
dona forta i valenta que era a les corts del sud, i decideix enganyar el seu marit perquè aquest
pensa que ja ho fa. Guillem cava un túnel per arribar als banys, on sap que la pot trobar.

Finalment, quan ella és infidel de debò, Archambault es cura de la gelosia i accepta l’adulteri.
Flamenca i Guillem se separen perquè ell ja ha jugat el paper que li calia fer. Veiem que, per
primer cop, l’enginy és el motor de la salvació, allò que no es trobava als herois artúrics.

2
2) Dante i la llengua vulgar.
El recorregut de Dante pel que fa a la dignificació de la llengua vulgar enfront l’artificialitat
de la llengua llatina comença ja abans de la publicació de ​De vulgari eloquentia​, obra
destinada específicament a demostrar la necessitat, a Itàlia, d’una llengua poètica capaç de
competir en eficàcia expressiva i bellesa amb el llatí.

A ​La Vita Nuova ja explica l’ús que feien els trobadors de la llengua pròpia com a necessitat
per expressar el seu amor per la dama estimada. ​Il Convivio va ser escrit en llengua toscana, i
podem observar com al tractat introductori i justificatiu de l’obra, ressalta la naturalitat de la
llengua vulgar. Després desenvoluparà aquesta idea a ​De vulgari eloquentia​, que conté dues
parts ben diferenciades: a la primera, fa un recorregut de l’evolució de la llengua des dels
seus orígens mítics (la torre de Babel) fins al present, perquè estava convençut que la llengua
no és quelcom estable i que per tant, necessita una contextualització històrica; la segona part
és una classificació tant formal com temàtica dels diferents gèneres lírics. De tota manera,
Dante va molt més enllà, i a més d’això, planteja moltes altres qüestions relatives a la
llengua. No és Dante, però, el primer a tractar aquest tema, altres autors reconeguts com
Chrétien de Troyes o Maria de França ja ho havien fet abans. Tanmateix, Dante és el primer a
construir una justificació que prové de dins mateix de la llengua vulgar. Cal dir, que en aquest
moment, i sobretot després de la difusió de ​De vulgari eloquentia​, comença a aflorar a
Europa el dubte sobre la idoneïtat d’utilitzar les llengües de prestigi -el grec i el llatí- com a
vehicle d’expressió.

El context no afavoria l’ús de la pròpia llengua, ja que la llarga dedicació a les llengües cultes
havia provocat la desatenció a les vulgars, i principalment, els mancava una base normativa
forta. És per això, potser, que Dante decideix escriure aquesta obra en llatí, conscient que per
tal de promoure la seva difusió calia utilitzar la llengua de culte del moment, la que feien
servir els intel·lectuals, els únics a qui realment podia arribar la seva obra.

També cal destacar que Itàlia era un país heterogeni, molt fragmentat, i que les disputes entre
els diversos dialectes per l’hegemonia eren freqüents. Dante sempre destacarà el dialecte
toscà per sobre dels altres catorze coneguts: «il volgare ilustre, cardinale, aulico y curiale».

3
Fins al moment, només la llengua llatina podia ocupar-se dels temes dignes, però a poc a poc
es va deixant pas al més gran competidor: la llengua natural dels homes, que deixa de ser -en
un àmbit literari- un mer instrument ocasional per produir versos amorosos. És aleshores
quan Dante es converteix en teòric de l’expressió literària vulgar. Per a ell, la dignitat de la
llengua correspon tant a qui la utilitza com a allò que representa. Per tant, haurà de ser
utilitzada pels millors poetes i per expressar les coses més belles. Per això, a la segona part de
De vulgari eloquentia,​ quan precisa la seva noció d’estil i mostra la dignitas com a ideal
suprem, el cànon d’autors es redueix.