Barcelona:

els dos reptes

de la capitalitat
cultural
Xavier Antich
Doctor en Filosofia i professor de Teoria de l’art de la Universitat de Girona

558 LLIBRE BLANC

A lguns dels grans reptes culturals que, al meu entendre, s’obren a la ciutat de Barcelona
davant la possibilitat d’esdevenir capital d’estat poden concentrar-se en dos: l’un cap a
l’exterior, dirigit al nou sentit que hauria de tenir la seva dimensió internacional, i l’altre, orientat
cap a l’interior del país i la totalitat del territori de Catalunya, concentrat en una nova funció de
lideratge i representació, així com de la seva nova responsabilitat.
Pel que fa a la dimensió internacional, la Barcelona del futur immediat compta amb els seus
actius indiscutibles de ciutat cultural de referència global, consolidada, de manera molt especial,
en les dues darreres dècades, tot i que des de finals de segle xix la ciutat ja apareix com un pol
europeu i mediterrani de cosmopolitisme, creativitat i cultura innovadora i d’avantguarda en
tots els àmbits de la cultura, entesa en un sentit molt ampli. Barcelona va participar del corrent
de renovació pedagògica internacional amb una posició destacada, va ser una de les capitals de
l’art modern a finals de segle xix i principis de segle xx, ha desplegat un sistema cultural molt
equilibrat en la tensió entre potencial patrimonial i noves formes de creació (del modernisme
i el noucentisme al Sónar, per entendre’ns), i ha esdevingut un espai d’exportació i importació
contínues de talent. La seva capitalitat cultural en el món global ha assolit nivells d’excel·lència
i referència indiscutibles en l’arquitectura i el teatre, la música i el cinema, l’art i els museus, la
dansa, el teatre i el còmic, les universitats i la recerca científica, entre molts altres. Una Barcelona
capital d’estat hauria de mantenir i incrementar la seva projecció internacional no només com
una via de difusió a l’exterior de la molt rica vida cultural de la ciutat, sinó també com a espai
d’intercanvi amb els fluxos culturals internacionals. Però sobretot hauria de convertir-se en el
far de projecció, no ja només de la vida i la producció cultural de la ciutat, sinó de la riquesa cul-
tural, patrimonial i creativa, del país: aquesta, al meu entendre, és la correcció fonamental que,
en la dimensió internacional de Barcelona, hauria de produir-se, de manera molt generosa, amb
una Barcelona que, com a capital d’estat, assumís la representació de la totalitat del país.
Pel que fa a la dimensió interior, també una Barcelona capital d’estat tindria la nova res-
ponsabilitat, mai no assumida fins ara, d’esdevenir líder i portaveu de la riquesa cultural de la
totalitat del territori de Catalunya. Les relacions entre la ciutat i el territori no han estat mai nor-
malitzades del tot, ja que Barcelona, tot i exercir la capitalitat nominal del país, mai no ha estat
una capital real, a causa de l’absència de normalització institucional de Catalunya per la seva
consideració com una regió o autonomia de l’Estat espanyol, situació que ha impedit que pogués
exercir un lideratge explícit i que pogués acomplir amb la responsabilitat que l’estatus de capi-
talitat, per força, exigiria. Una Barcelona capital d’estat tindria una responsabilitat respecte del
territori català que ara no se li reclama. Ara per ara, en la situació de subalternança institucional
del país, és una capitalitat podria dir-se que representativa, simbòlica o honorífica. En un futur
de capitalitat institucional, la responsabilitat seria explícita i hauria de ser real. Les institucions
culturals en tots els seus àmbits ja no podrien ser pensades en termes de ciutat, sinó en termes de
país, cosa que obligaria a replantejar els seus objectius, la seva dimensió, la seva escala i la seva
responsabilitat social respecte a tot el país, que hauria de sentir-se la ciutat de Barcelona, també
en això, com a pròpia i, en els pobles i ciutats de Catalunya, com a present en la seva realitat
quotidiana.

BARCELONA, CAPITAL D'UN NOU ESTAT 559