CONTEXT HISTÒRIC

La Grècia Antiga se situa cronològicament del segle VIII-VII a. C. fins l’any 146 a. C.
Aquesta no sols se situava geogràficament a la Península Balcànica, sinó també a les
illes properes a ella, les costes d’Àsia Menor, colònies per la Mediterrània i, més tard,
un Imperi fins l’Índia.
Aquesta Grècia s’organitzava en polis independents entre elles, que tenien en comú la
llengua, la religió politeista i la cultura, així com els seus orígens, les Olimpíades i un
enemic comú: els perses. Pel que fa a l’economia, la seua activitat predominant era
l’agricultura i també la ramaderia, i estaven marcats per la societat esclavista on vivien,
que dividia els amos dels esclaus.
La política grega de l’època depenia de cada polis, i cadascuna tenia un sistema de
govern (democràcia, oligarquia, monarquia...). En totes les polis, com a característica
comuna, decidien els ciutadans, deixant de banda els esclaus, les dones i els xiquets.
El pensament grec es basava en l’antropocentrisme; l’home era la mesura de les coses,
els déus es representaven com a homes, i la filosofia nasqué a aquesta època històrica.
A més a més, la Grècia Antiga es divideix en tres períodes: en primer lloc, l’arcaic, on
les polis seran governades per reis que sovint donaren el poder a tirans i es
començaren a fundar colònies per la Mediterrània degut a la falta de terres de cultius
per a tots. En segon lloc, l’època clàssica, que va ser el període de major esplendor
econòmic, polític i artístic. S’observa un enfrontament entre Atenes i Esparta, les dues
polis més importants, i s’apreciaran dues guerres fonamentals: les mèdiques, contra
els perses, i les del Peloponès, entre les dues polis nomenades anteriorment.
Finalment, l’època hel·lenística comença quan els macedonis, amb Filip II al capdavant,
envaeixen Grècia després de les guerres del Peloponès. El fill de Filip II, Alexandre el
Gran, començarà més tard a expandir l’Imperi per Àsia, barrejant la cultura grega amb
l’oriental. A la seua mort, l’Imperi es dividirà en regnes i la cultura grega s’atomitza,
prenent un paper important a les ciutats orientals.
 ARQUITECTURA GREGA
L’arquitectura grega va tenir influències de diverses fonts; en primer lloc, de
Mesopotàmia i Egipte, de qui heretaren les estructures arquitravades i la importància
dels temples. En segon lloc, de l’art cretenc li venen les columnes dòriques i les
pintures al fresc, la ceràmica pintada i l’escultura. Per últim, de l’art micènic agafaren
les muralles ciclòpies, amés dels mègarons, precedents dels temples, i els tholos, dels
santuaris circulars.
L’arquitectura grega es basava en l’ordre, la raó, l’antropocentrisme i la bellesa.
Aquesta última la buscaven mitjançant proporcions i línies, usant càlculs matemàtics i
correccions per crear efectes òptics, així com també l’harmonia la buscaven així. Era un
art fet a escala humana, de pedra o marbre, amb les columnes i els entaulament com a
elements principals, que donaven lloc a l’estructura arquitravada. A més a més, les
construccions es policromaven, i es buscava l’aparença externa (urbanisme).
Els edificis grecs es classificaven segons la seua funció. En primer lloc trobem la funció
religiosa, amb el temple com edifici predominant. Aquests s’organitzaven segons el
nombre de columnes de la façana i la seua disposició, i es dividien en pronaos, naos i
opistòdom. Les columnes es classificaven segons l’ordre al qual pertanyien; dòric, jònic
o corinti. El primer, el dòric, és el més sobri. Es caracteritza per no tenir basa, tenir un
capitell dividit en collarí, equí i àbac sense decoració. L’entaulament compta amb un
arquitrau llis, un fris alternant tríglifs i mètopes i una cornisa simple, així com una
coberta a dues aigües que dona pas a dos frontons amb relleus. Per la seua banda,
l’ordre jònic és més ric en ornamentació. La columna està formada per una basa
formada per dos tors i una escòcia, i el capitell compta amb dues volutes en forma
d’espiral. L’entaulament està format per tres platabandes, un fris llis sense divisions
amb relleus o pintures i una cornisa elaborada. Finalment, es troba l’ordre corinti, que
té les columnes més esveltes, amb un capitell decorat amb caulices i fulles d’acant. A
més a més, aquest ordre es caracteritza per l’ús de cariàtides, dones, o atlants, homes,
en forma de columna. La decoració escultòrica s’adapta a l’espai disponible.
Per l’altra banda trobem la temàtica civil, on destaca el teatre. Aquesta temàtica era
molt important perquè posava el ciutadà al centre del pensament. L’edifici més
important, el teatre, servia per representar comèdies i tragèdies, i es dividien en
grades, orchestra i proskenion o escena. A banda d’aquest, hi havien altres edificis,
com l’stoa, per protegir els comerços de les inclemències meteorològiques, el gimnàs i
la palestra, per reunir-se i fer esport, i l’estadi, per fer competicions atlètiques.
Com passa també a l’escultura, l’època clàssica de l’arquitectura grega va ser l’etapa
de major esplendor, tenint com a exemple els temples de l’Acròpolis d’Atenes.
 ESCUTURA GREGA
L’escultura grega va tenir diverses influències; l’egípcia, de qui en un primer moment
va heretar la frontalitat i la rigidesa, i del període geomètric, de qui van agafar les
xoanes, que posteriorment es convertirien en els kourós i les koré.
Les escultures gregues estaven principalment fetes de bronze, fusta o ivori en el seu
orige, però les còpies romanes que ens han arribat estan fetes de marbre. Les
escultures es policromaven, i eren antropomòrfiques; les obres eren figuren humanes
que buscaven la bellesa física i l’equilibri espiritual.
Les bases de l’escultura grega són la bellesa proporcionada, mitjançant els cànons
introduïts en època clàssica, l’harmonia, idealitzant les expressions de cos i ment,
l’equilibri introduït pel contraposto i la perfecció. A més a més, es preocupaven per
representar moviment i volum, sobretot a partir d’època clàssica.
Les funcions principals són la religiosa, que representava als déus antropomòrficament
i com a herois, i la civil, que representava atletes i dames idealitzats i representats de
manera heroica.
L’escultura grega es divideix en tres períodes; l’arcaic, el clàssic, al qual podem
observar dos èpoques, la severa i la plenitud clàssica, i finalment l’hel·lenisme.
En primer lloc, l’època arcaica (segles VII-VI a. C.) es caracteritza per la seua rigidesa, el
poc moviment i la representació de kourós, atletes masculins nus, i koré, deesses
vestides amb túniques, anomenades himantion i chiton. Ambdós es representen de la
mateixa manera: braços apegats al cos, amb un peu potser avançat, un somriure
arcaic, ulls ametllats i cabell geomètric apegat al cap.
En segon lloc, el període sever, corresponent a la primera meitat del segle V a. C., es
caracteritza per intentar trencar amb la rigidesa arcaica i ser una transició entre el
període arcaic i el clàssic. A més a més, s’intenta augmentar la expressivitat dels
rostres mitjançant la supressió del somriure arcaic , i més naturalitat en els moviments
representats. Per la seua banda, la segona meitat del segle V a. C. trenca
definitivament amb la rigidesa arcaica, comença a representar el moviment de manera
més natural però idealitzada, el volum i la bellesa també idealitzada. A més a més,
s’introduiran els cànons de la mà de Políclet, un autor de l’època que també destacarà
pel seu detallisme i la introducció del contraposto. A banda d’ell, a l’època també
trobem Miró, que destaca per l’estudi de l’anatomia i pels seus avanços en els intents
de captar el moviment, i Fídies, que inclourà la tècnica dels draps banyats i serà
reconegut pel seu treball a l’Acròpolis d’Atenes, especialment al Partenó. El segle IV a.
C., precedent de l’època hel·lenística, augmentarà l’expressivitat i introduirà el nus
femení de la mà de les Venus i Afrodites. Com a autors destacaran Praxíteles, que va
donar moviment a les composicions mitjançant la famosa corba praxiteliana i va
destacar per la delicadesa amb que treballava, reflectida a les seues obres, Lísip, que
anunciarà l’època hel·lenística, canviarà el cànons de set caps a huit i farà retrats, i
Scopes, que destaca pel moviment i el patetisme dels rostres i figures propi de
l’hel·lensime.
Finalment, l’època hel·lenística suposarà una barreja d’influència oriental i tradició
clàssica de la qual resultarà la recerca de la tensió, el moviment i l’expressivitat
extrema. El naturalisme deixa d’idealitzar-se per buscar el realisme, arribant a recrear-
se en els defectes físics. El moviment es representarà de manera intensa, amb escorços
difícils que trenquen el plànol i transmeten tensió i dinamisme. A més a més, les
composicions es compliquen, arribant a la teatralitat, i els músculs seran treballats fins
el mínim detall.
A aquesta època no destaquen autors en concret, sinó escoles. En primer lloc, la
neoàtica o d’Atenes, que mantindrà molts elements clàssics i introduirà les Afrodites o
Venus. En segon lloc, l’escola de Pèrgam destacarà pel monumentalisme, el patetisme i
l’exotisme. Seguidament, de l’escola de Rodes resultaran escultures colossals on
sobreeixirà el patetisme, la tensió i el moviment exagerat. Finament, l’escola
d’Alexandria barrejarà elements egipcis, orientals i grecs i treballarà les al·legories.