Judith Roig Cléries

Dialectologia
Curs 2019-2020

ELS PARLARS DE LA TERRA ALTA

NAVARRO, Pere (1996), Els parlars de la Terra Alta. 1 Estudi Geolingüístic, Tarragona,
Diputació de Tarragona.

Aquest llibre és un treball de microlingüística, que es troba entre l’atles i la monografia

dialectal, és a dir, la geolingüística aplicada a una parcel·la del domini. L’interés científic de
l’estudi és divers: com és una àrea lateral ens trobem molts arcaismes; és una cruïlla on
s'entrecreuen el nord-occidental, el valencià i l’aragonés; la immigració és nul·la; i no havia
estat estudiada en el seu conjunt. L’autor, Pere Navarro Gómez, és doctor en filologia
catalana i professor de dialectologia, gramàtica històrica i sociolingüística a la Universitat
Rovira i Virgili. Els parlar de la Terra Alta constitueixen la tesi doctoral que presentà en
1994 a la mateixa universitat on exerceix de docent. Està constituïda per dos volums, on el
segon serveix com a micro-atles lingüístic de la Terra Alta.

Pel que fa a la metodologia, s’adequa als cànons de la dialectologia tradicional. Parteix del
qüestionari de l’Atles Lingüístic del Domini Català que elaborà en la tesi de la seua
llicenciatura, en què s’han modificat preguntes, se n’han afegit de noves i s’han incorporat
imatges. L’autor ha fet l’aplicació a informadors de la primera generació dels quinze
municipis de la Terra Alta. Recollint el més important, en una àrea de transició i
d’interferències ens trobem amb una alternança de formes nord-occidentals i valencianes
(pop/polp) amb més pes de les septentrionals en morfologia (article lo) i de les meridionals en
lèxic (gord, estall). També es noten certes concomitàncies amb el ribagorçà, així com la
presència de mossarabismes, d’aragonesismes, de castellanismes i d’arcaismes.

A més, per tractar-se d’una zona poc estudiada, apareixen noves unitats lexicals
desconegudes (justacòs ‘armilla’, tracalet ‘entremaliat’) que engruixen el nostre patrimoni
lexical. La variació fonètica no és menyspreable: hi ha alternances en relació a la variable
arcaisme/innovació (fus/fos, fost, fundit); fluctuacions fonètiques probablement polimòrfiques
(espígol/aspígol); canvis condicionats pel context (renyons, ronyons, ranyons, rinyons).

1
Descripció històrico-geogràfica

La Terra Alta es troba ubicada a l’extrem centro-occidental dels Països Catalans, en la cruïlla
entre el Principat de Catalunya, l’Aragó i el País Valencià. Comparteix amb la comarca veïna
del Matarranya una sèrie de característiques històriques, socials, econòmiques, lingüístiques i
culturals que han contribuït a no deixar definir-ne amb precisió els seus límits. Tot i que es
troba al bell mig dels Països Catalans, ha viscut sempre allunyada de les principals vies de
comunicació. Aquests fets han propiciat que en l’actualitat es compte amb la renda per càpita
més baixa del Principat de Catalunya i amb un índex de decreixement demogràfic que, entre
1950 i 1991, va provocar la davallada del 30% de la població. Aquesta poca atenció que ha
rebut la Terra Alta per part de l’Administració ha propiciat l’aparició d’un sentiment
d’inferioritat en diversos àmbits, com la llengua. La nul·la sensibilitat lingüística dels mitjans
de comunicació i l’escassa d’alguns docents afavoreixen la perpetuació d’un autoodi del tot
perjudicial per al manteniment de la parla terraltenca. Amb aquesta percepció, la consciència
lingüística dels terraltencs fa que denominen el seu parlar xapurreau.

Les fonts bibliogràfiques ofereixen una escassa informació històrica anterior al segle XII,
data de la repoblació cristiana de la Terra Alta encetada per Ramon Berenguer IV. El 1148,
Tortosa passa a mans dels cristians i el 1153 el castell de Miravet també és conquistat per
Ramon Berenguer IV. La col·laboració dels cavallers del Temple possibilità a aquest orde el
domini de pràcticament tota la comarca. Durant segles, aquestes terres foren zona de frontera
prou insegures, condició que no afavoria els assentaments estables de població. Per les cartes
de repoblació, podem saber que els colons procedien de les comarques lleidatanes.

Pel que fa a la seua distribució, dels 15 municipis, 12 en són administrativament catalans

(Arnes, Batea, Bot, Caseres, Corbera de l’Ebre, la Fatarella, Gandesa, Orta, el Pinell de Brai,
la Pobla de Massaluca, Prat de Comte i Vilalba dels Arcs) i 3 en són administrativament
aragonesos (Favara de Matarranya, Maella i Nonasp). Pertany a la província de Tarragona i té
capital a Gandesa. Pel que fa a la població, el llibre recull les dades del 1991, on hi havia
17.601 habitants. En 2019, les xifres són de 11.490 habitants. El 1920 hi havia una població
de 31.344 habitants. Les causes del procés de davallada demogràfica són sobretot
econòmiques, ja que és una comarca eminentment agrícola, on els principals conreus són de

2
secà: la vinya, l’ametller i l’oliver. És una paradoxa que tot i formar part de les Terres de
l’Ebre, no puga regar amb aigua d’aquest riu.

La constitució geogràfica i l’escassa inversió de l’Administració hana condicionat na xarxa

viària molt deficient i tortuosa. El servei de ferrocarril és pràcticament inexistent. Així doncs,
ens trobem amb una comarca postrada econòmicament i empobrida de recursos humans.

Estudi lingüístic

L’estudi lingüístic està estructurat en quatre parts: fonètica, morfologia nominal, morfologia
verbal i lèxic, amb una antologia de textos al final. Ens centrarem en els aspectes més
rellevants d’aquests apartats, així com en les solucions que més divergeixen respecte a la
resta del domini lingüístic.

Fonètica

- Pel que fa al vocalisme tònic, ens trobem amb la mateixa distribució del català
occidental, llevat de Maella (vessant palatal) i Arnes, Favara i Nonasp (modificació de
la vessant medial). Així presenta aquests 8 sons vocàlics: i e ɛ a aˠ (velaritzada) ɔ o u.
- La vocal medial oberta /a/ en posició final absoluta pot vore endarrerit el seu punt
d’articulació fins a velaritzar-se [aˠ] a les localitats d’Arnes, Favara i Nonasp: p[aˠ].
Aquest fenomen s’estén quan el sufix -ada desapareix: tanc[aˠ].
- A Maella, la /a/ tònica final pateix una modificació en el mateix context que a Favara
i Nonasp i també en els morfemes d’imperfet d’indicatiu dels verbs del I grup: la
medial palatalitza en [ɛ]. Aquest fet es dona perquè, a causa de la caiguda de la /d/
intervocàlica del sufix -ada i l’absència de /v/ en els morfemes de l’imperfet
d’indicatiu, es facilita el contacte entre les vocals medial oberta i palatal semioberta
[aɛ]. Exemple: vegada > vegad[ɛ] > veg[aɛ] > veg[ɛ].
- La primera persona de l’imperfet d’indicatiu (jo tanc[ɛ́]) ha arrossegat analògicament
la resta de persones del mateix temps. A més, la /e/ àtona dels morfemes verbals i de
nombre en els sufixos -ades, per dissimlació amb la [ɛ́] tònica s’articula [ĭ]: tu tanc[ɛi
̆]s.
- Un dels trets més característics del parlar de Maella és la distribució de la [ɛ] o el
manteniment del timbre vocàlic del llatí vulgar [ɛ] procedent de la Ĕ llatina. Només el

3
 ribagorçà i el pallarés divergeixen de la solució general del català i es mantenen fidels
a l’articulació del llatí vulgar. Aquest és un dels fenòmens que defineixen el maellà
com un enclavament aïllat i discontinu del bloc ribagorçano-pallarés en terres
meridionals. Exemples: mots acabats amb el sufix -ell, -ella: an[ɛ]ll, pa[ɛ]lla; mots
acabats amb el sufix -er, -era: carr[ɛ]r, cull[ɛ]ra.
- Pel que fa al vocalisme àton, es perden les vocals /a/ o /e/ en posició pretònica en
contacte amb /r/ i una altra consonant, característica que només apareixia en el català
oriental. Exemples: cargol, carbassa.
- La /a/ àtona final en síl·laba lliure presenta una triple solució: [a], [aˠ] i [ɛ]. Les que
més es mantenen són la [a] i la [ɛ].
- El tancament de /e/ en [i] és un fenomen que apareix a tota la comarca quan /e/ es
troba en contacte amb una consonant palatal o per assimilació amb /i/ tònica: g[i]ner,
istiu. Per dissimilació, també trobem el tancament de /e/ en [i] en algunes formes
verbals: presents d’indicatiu i subjuntiu (jo sinto, sinta) i el condicional i futur (jo
siré, jo siria).
- És un fenomen general el canvi de /o/ inicial en [aŭ], segurament per fonosintaxi:
aulives, aurelles.
- Si ens fixem en el consonantisme, es conserva, a l’igual que en català meridional o
valencià, la caiguda de la dental sonora del sufix -ada, però emmudeix la dental dels
grups finals -nt i -lt, fet que separa aquest parlar d’alguns parlars valencians.
- Només a Maella es produeix l’ensordiment de les alveolars friativa i africada sonores:
/z/ > [s], /dz/ > [ts]. A la resta de localitats es manetenen sonores. Aquest fenomen és
propi del ribagorçà i del valencià central o apitxat. Exemples: fe[s]ol / fe[z]ol.
- En posició intervocàlica, les prepalatals sonores presenten una variació articulatòria i
una distribució particulars: a Favara sempre trobem l’africada sorda. A Maella trobem
l’africada sonora en els mots que presenten els grups de iod llatins BY, DY, I, GY
(rois, pu[j]ar). També ens trobem la possibilitat de la caiguda de la semiconsonant
(roa, ‘roja’). A la resta de les localitats, la solució general és la prepalatal fricativa
sonora [ʒ] (mi[ʒ]a) i la prepalatal africada sonora [dʒ] (fe[dʒ]e).
- Encara es pot trobar residualment la conservació de la semivocal palatal [ĭ] procedent
del grup de iod llatí CT en fet, guareit, lleit i pleit.
- En posició intervocàlica, la semiconsonant palatal /j/pot ser articulada amb un grau
d’obertura més gran [ĕ]: ga[ĕ]ata, ia[ĕ]a.

4
 - És una característica quasibé general la vocalització en [ŭ] de la líquida lateral
alveolar /l/ agrupada a una consonant labial: aubarda, pauma.
- Un tret que també separa aquest català del valencià és la no articulació de la líquida /r/
en posició final de mot: ficâ’l ‘ficar-lo’.

Morfologia nominal

- Pel que fa al gènere, ens trobem amb una divergència en relació a d’altres parlars com
lo dot.
- Només a Maella apareix una considerable quantitat de mots masculins que han
canviat la -e morfemàtica final per -o. Es pot explicar per aragonesisme o per
castellanisme, o per extensió analògica amb els masculins que presenten el
morfema /o/: agro, aladro, directo, gendro.
- Els articles masculins lo, los presenten les formes plenes.
- La primera persona del singular presenta l’articulació de la velar tònica com a
semitancada [jo] a Favara, Maella i Nonasp i com a semioberta [jɔ] a la resta.
- S’usen les formes plenes, com a la llengua antiga, per als pronoms personals febles.
Ens trobem les formes mos, us i tos, forma analògica de te. Aquesta darrera forma
presenta un paral·lelisme amb la mateixa forma de l’aragonés.
- Pel que fa als possessius tònics, a Favara i Maella la vocal tònica de les formes d’un
sol posseïdor s’articula semioberta: m[ɛ]u.
- Per als possessius àtons ens trobem dos sistemes: només a Favara i Maella s’usen les
formes mi, tu, su, comunes per al masculí i el femení. A la resta de localitats: mon,
ton, son. Els plurals s’han format per analogia amb aquestes formes: mons, tons, sons,
articulats amb [u]. A Favara, Maella i Nonasp, enlloc d’usar formes àtones, s’usen les
formes tòniques los meus, los teus, los seus… Una darrera consideració és que els
possessius àtons poden no coincidir en gènere ni en nombre amb els mots que
precedeixen: tan germanes, ma cosines, ma cosí.
- Els tres graus de localització dels demostratius encara es distingeixen a Favara,
Maella i Batea en les generacions més grans. Les generacions més velles del Pinell
empren el neutre açò. A la resta de les localitats han desaparegut les formes
masculines i femenines del segon grau, ocupades per les del primer. Esporàdicament,
a Nonasp també s’usen les formes reforçades aqueste, aquesta, aquestos, aquestes.

5
 - A Favara, Maella i Nonasp, a partir del número 31, s’uneixen les desenes i les unitats
amb la copulativa i, possiblement com a conseqüència d’una interferència de
l’espanyol: trenta-i-un, setanta-i-dos. També podríem destacar que els numerals
desset, devuit i denou són usats a tota la comarca, generalment per les generacions
més grans. Les més joves comencen a fer servir les formes dissimilades disset, divuit,
dinou.
- El pronom interrogatiu què, quan acaba tira fònica, s’articula [kɛ́] i [ké]. Quan va
seguit d’un altre element s’articula [ká] i [ké]: Ca em sé io!; això, ca é?
- La preposició a, davant de demostratiu i pronom persona, que comença per vocal,
acostuma a articular-se amb una nasal antihiàtica /n/ an: an ella li diuen Maria.
- La preposició cap a no s’usa ni a Favara ni a Maella: allà empren les formes enta i
cara: una mica més enta baix. Per metàtesi consonàntica també trobem la variació
pac (a) estesa en Tortosí, que en combinació amb un adverbi de lloc, pot perdre el
segon element: pac fora, pac dins, pac detràs.
- Pel que fa als adverbis de lloc, a Favara i Maella es disingeixen tres locatius: ací, astí
i allí/allà. A la resta de les localitats s’usa aquí per al primer i segon grau. Astí s’estén
per tot el ribagorçà i es comparteix amb l’aragonés.
- Si ens fixem amb els adverbis de temps, aleshores no s’usa a la Terra Alta; al seu lloc
apareixen formes analògiques com llavons, allavons, llavòrens, llavontes, allavontes,
entonces, antes o ans. Tampoc s’usa l’adverbi després; al seu lloc usen en acabat,
encabat, luego, llugo (aragonesisme?) i después. No s’usa quasi mai aviat; ens trobem
prompte (amb [ɔ] en la majoria de les localitats) i alego.
- És d’ús general a totes les localitats la conjunció adversativa su, que sembla una
reducció de sinó que: no ha anat su a Reus. També trobem la forma híbrida sumés
(conjunció su i l’adverbi només), com a adverbi de quantitat: sumés tenie això de
ferro. La conjunció temporal quan acostuma a anar precedida per la preposició a
(quan) amb monoftongació [akɔ́n]: a con són durs no es poden minjar.
- Pel que fa a les interjeccions, destacaríem la forma fillo com a vocatiu per cridar un
fill, la forma mano/manyo com a vocatiu per cridar el germà o el cosí i les formes
xeic/xeica [tʃɛ́ĭk / tʃɛ́ĭka] com a vocatiu per cridar algú.

Morfologia verbal

6
- Alguns infinitius del II grup es veuen afectats per l’afegiment d’una velar analògica:
haviguer, puguer, sabiguer. El mateix ocorre amb alguns gerundis del II grup:
haviguent, puguent, sabiguent. També els participis dels verbs haver i saber poden
aparéixer amb la velar analògica: havigut, sabigut.
- Els verbs del II grup acabats en -àixer, -éixer tenen uns participis el lexema dels quals
coincideix amb la 1a persona del present d’indicatiu i amb les 1a, 2a, 3a i 6a del
present de subjuntiu: crescut / creixut / creixcut.
- Només a Maella es conserva la iod en el participi feit, tret arcaïtzant que comparteix
amb alguns parlars ribagorçans. Pel que fa al verb ser, la forma més usada per al
participi és sigut, però a Favara i Nonasp s’empra sét. A Maella s’usa sit.
- Un tret qualitativament rellevant que inclou els parlars de la Terra Alta al català nord-
occidental i els separa del valencià és l’ús del morfema -o de primera persona del
present d’indicatiu: dono, bato / bàtigo. L’ús d’aquest morfema apareix tant en els
verbs del I grup com en els del III i també en els del II el lexema dels quals acaba
en /ʃ/, /ʒ/ o /r/. En la resta dels verbs que no entren, s’empra el morfema zero.
- Tant en verbs del II grup com del III grup podem trobar formes de primera persona
amb un increment velar: bàtigo, córrego, búlligo, cúsigo.
- A Corbera i el Pinell, la 2a persona dels verbs sentir i sortir poden oferir les formes tu
sentes, tu surtes, però a Favara, Maella i Nonasp apareix tu sints, io sinto, ell sint ells
sinten. El morfema vocàlic -i és propi del valencià i sol ser el més habitual per a les
2a, 3a i 6a persones dels verbs de la 3a conjugació: obris, omplis.
- El morfema de 3a persona del present d’indicatiu dels verbs del I grup és -e: ell done,
cante, minge. També el trobem en l’imperfet d’indicatiu i el condicional de les 3
conjugacions: ell donae, corrie, correrie.
- Es mantenen els morfemes -am, -au per a les 4a i 5a persones del I grup: donam,
anau. A la Pobla de Massaluca poden articular una semiconsonant antihiàtica:
cantàiam, cantàiau. A Maella s’ha produït un fenomen únic arreu del domini
lingüístic: tancament de la /a/ tònica en [ɛ] del morfema de l’imperfet d’indicatiu en
els verbs del I grup: don[ɛĭ], don[ɛ]m, don[ɛ]u, don[ɛĭ]n.
- Es conserven els imperfets de tipus feble en verbs del II grup: fia, veïa. A Favara i
Maella els verbs dir i fer també poden presentar la labial -v-: dieva, fieva.
- Com a conseqüència de la necessitat de distingir les persones 2a, 3a i 6a del present
de subjuntiu de les respectives de l’indicatiu, per tot el nord-occidental va aparéixer la

7
 vocal -o com a morfema de present de subjuntiu, encara que no gaudeix de bon
prestigi i sol canviar-se pels morfemes en -e: cregos, crégon / cregues, creguen.
- Per analogia al present de subjuntiu, el morfema de primera persona de l’imperfet del
mateix mode també pren la vocal -a: donessa, donara, don[ɛ]ra.
- Només es conserva com a etimològica la 2a persona de l’imperatiu, les altres s´ón del
present d’indicatiu o del subjuntiu. En les oracions negatives s’usa com a 2a persona
la del subjuntiu: espera’t, no entros.

Lèxic

El lèxic està ordenat segons camps semàntics, dels quals hem decidit destacar-ne únicament
tres: el camp i els cultius, els vegetals i el cos humà.

Pel que fa al camp i els cultius, la ubicació de la Terra Alta dins el català occidental ens
permet localitzar-hi mots propis d’aquests dialectes, però també participa del nord-occidental.
Així, antera (tros de terra que queda sense llaurar) inclou la Terra Alta al nord-occidental,
però anar a estall (anar a preu fet), avena (civada), cornalons (bosses que forma la sàrria),
fesol (mongeta seca), bajoca (mongeta tendra), engloba aquests parlars amb el valencià.

La particularitat lingüística afecta sobretot Favara i Maella. Així marge és en aquelles

localitats riba. A Nonasp usen espona. També podríem esmentar el contacte amb els
repobladors aragonesos: totxo (garrot), tronçador (xerrac de 2 mans).

Si ens fixem amb les particularitats lingüístiques dels vegetals, es desmarquen de la solució
general de la comarca amb l’ús de sarsal (Favara), arcigal (Maella) o barzera (Nonasp). A la
resta de les localitats apareix el paral·lelisme amb el valencià romiguera. Sanseverd (Maella i
Nonasp) i senseverd (Favara) en comparació amb la forma general de la resta de les localitats,
juliverd.

Pel que fa al cos humà, l’oest i el nord de la Terra Alta empren tos ferina; l’est, el centre i el
sud fan servir les variants autòctones escanacia i escanyacia. Per indicar un individu
descurós o deixat s’empra dejecte o desjecte, creacions lèxiques de la zona tortosina. Enjullar
(enlluernar) només apareix al sud i al nord-est de la comarca. Només Orta i Prat de Comte
presenten el paral·lelisme amb el valencià gepa (gep); a la Fatarella, Favara i Maella apareix

8
giba (híbrid amb l’espanyol); a la resta de localitats s’usa geba, forma no documentada pel
DCVB. Altres termes que no apareixen a aquest diccionari són tracalet (xiquet entremaliat);
barrelles i barreres indiquen les galteres. Com a relíquia del mossàrab cal destacar colomello
(ullal).

Conclusions

Els parlars de la Terra Alta participen plenament dels 18 trets generals que segons Joan Veny
caracteritzen el català occidental. A més, com a conseqüència de la seua situació geogràfica,
participa tant de trets del català nord-occidental com del català valencià. Alguns n’afecten a
tota la comarca, d’altres la divideixen en dues o més zones. És sobretot en el nivell lèxic on
més paral·lelismes s’observa amb el valencià. En canvi, el nivell morfològic s’acosta més al
nord-occidental. Les localitats de Favara i Maella presenten una personalitat lingüística
particular: hi podem trobar paral·lelismes exclusius tant amb els parlars septentrionals com
meridionals que els distingeixen de la resta de la Terra Alta.

També podríem esmentar que, com a resultat de la participació de repobladors procedents de

les comarques nord-occidentals de les Terres de Ponent, es localitza una sèrie de
paral·lelismes lèxics amb els subdialectes ribagorçà i pallarés escampats arreu de la Terra
Alta. Sobretot Maella presenta paral·lelismes amb aquests dos subdialectes septentrionals en
els nivells fonètic i morfològic.

A més a més, a causa de la col·laboració d’aragonesos en la colonització de la Terra Alta i

també com a conseqüència del veïnatge geogràfic amb Aragó, es pot trobar una sèrie
d’aragonesismes que afecten el nivell lèxic. La similitud estructural entre l’aragonés i el
castellà dificulten enormement esbrinar la procedència d’aquest o d’aquell mot.

Així mateix, per raons de substrat, es detecta un nombre considerable de mossarabismes,

relíquies lèxiques, testimonis vius dels habitants cristians de la Terra Alta musulmana. També
per raons de veïnatge geogràfic amb l’Aragó i per influència de l’escola i dels mitjans de
comunicació, s’enregistra una sèrie d’interferència lèxiques de l’espanyol. La localitat amb
més castellanismes és MAella, seguida per Favara.

9
A nivell morfològic, presenta a confusió de les persones 4a i 5a del present de subjuntiu amb
les de l’imperfet del mateix mode, llevat de Favara i Maella. Aquest és un tret del nivell
morfològic genuí del tortosí. També, com normalment acostuma a passar en les àrees laterals,
aïllades i tardanes, els parlars de la Terra Alta conserven un conjunt de solucions
lingüístiques arcaïtzants que es remunten a la llengua antiga. Bona part d’aquests arcaismes
són compartits pel valencià i/o pel balear.

Finalment, tal i com proposà Lluís Gimeno, per tal de caracteritzar el tortosí, la Terra Alta ha
de ser-hi inclosa com a part integrant.

10