Jean Fouquet

Salta a la navegacióSalta a la cerca

Jean Fouquet

Autoretrat sobre esmalt, Museu del Louvre, París. 

Biografia

Naixement c. 1420 (Gregorià) 
Tours 

Mort 1478 ↔ 1481   (59/69 anys)

Tours 

Pintor de cambra

Dades personals

Nacionalitat Francesa

Activitat

Ocupació Pintor, il·luminador i artista 

Art Pintura
 Gènere Retrat i pintura religiosa 

Moviment Gòtic, Renaixement

Alumnes Maître du Boccace de Munich 

Influències Llibre d'hores de Boucicaut 

Mecenes Carles VII de França 

Obra

Obres destacables
Díptic de Melun i les miniatures del Llibre d'Hores d'Étienne Chevalier

Jean Fouquet (Tours, França, 1420 – 1481) és considerat un dels

grans pintors del Renaixement primerenc i el renovador de la pintura francesa del
segle XV.
Format en la tradició francesa del gòtic internacional, va desenvolupar un nou estil
en el qual integrà les tonalitats cromàtiques fortes del gòtic, amb la perspectiva i
els volums italians, i la innovació naturalista dels primitius flamencs. Les seves
obres mestres són el Díptic de Melun i les miniatures del Llibre d'Hores d'Étienne
Chevalier.
Va ser un pintor de molt renom a la seva època però després la seva obra va
quedar oblidada fins que, durant el segle XIX, va ser rehabilitada
pels romàntics francesos i alemanys, que estaven molt interessats en
l'art medieval. La seva obra es va revalorar definitivament durant una exposició
sobre francesos primitius, organitzada a la Biblioteca Nacional de París el 1904,
que va permetre de reunir i fer-ne conèixer l'obra dispersa. [1]

Contingut

 1Context històric i artístic

 2Biografia
 3Tècnica i composició
 4Influències flamenca i italiana
 5Obra
o 5.1Retrats
o 5.2Díptic de Melun
o 5.3Pietat de Nouans
o 5.4Miniatures
 5.4.1Llibre d'Hores d'Étienne Chevalier
 5.4.2Les Grans Cròniques de França
 5.4.3Les Antiguitats judaiques de Flavi Josep
 6Referències bibliogràfiques
 7Referències
 8Enllaços externs

Context històric i artístic[modifica]

Al darrer terç del SEGLE XIV, un nou estil pictòric es va estendre per Europa des de
la cort dels Papes d'Avinyó. Simone Martini i altres artistes italians i francesos van
difondre el realisme naturalista dels pintors de l'escola senesa i
la cal·ligrafia refinada de les miniatures franceses. Aquest estil, que després
s'anomenarà gòtic internacional, va tenir els seus principals focus
a París, Siena, Colònia i Bohèmia.
París s'havia convertit en el centre de la miniatura europea. Amb el duc de Berry
treballaven els germans de Limburg, els miniaturistes francesos més importants
que, entre 1411 i 1416, van il·luminar la seva obra mestra, Les molt riques hores
del Duc de Berry. El fet que les obres més ben conservades d'aquest període
siguin miniatures revela la preponderància d'aquestes sobre la pintura.
El 1422, a Flandes, començà l'activitat de Jan van Eyck, figura clau de la història
de l'art i gran innovador de la pintura, ja que va desenvolupar una nova forma de
representar la realitat.[2] Durant el segle XV, la tècnica de l'oli es va difondre a
Flandes, on va tenir una bona acollida. L'ús d'oli com a aglutinant permetia tintes
més fluides que, aplicades en capes successives gairebé transparents, obtenien
totes les gradacions de color i lluminositat. [3] D'aquesta forma s'aconseguia
representar qualsevol objecte amb molt de detall. També, de manera experimental
i mitjançant mètodes empírics, utilitzaven tota mena de sistemes perspectius. La
seva perspectiva s'aproximava més a la visió natural i l'aire gairebé es palpava. Ho
aconseguien mitjançant la "perspectiva aèria",i en el cas dels objectes llunyans
degradaven el color cap a tons grisos i blavosos. El text teòric que va recollir els
sistemes perspectius nòrdics va ser el De artificiali perspectiva, de Jean Pélegrin,
conegut com a "Viator", i que és l'equivalent del Tractat d'Alberti de la pintura
renaixentista italiana.
A Itàlia, en aquest període, s'estava gestant el Quattrocento, el primer
renaixement, un art a la mesura de l'home, amb la perspectiva com a recurs
pictòric, recurs que produïa la il·lusió d'una tercera dimensió. [4] Els antecedents
d'aquest nou llenguatge es trobaven a les representacions
escultòriques de Ghiberti, Della Quercia i Donatello. Va ser a Florència, el 1427,
en el quadre de la Trinitat, on el pintor Masaccio, en col·laboració amb
l'arquitecte Brunelleschi, van resoldre els problemes de la perspectiva.
Posteriorment, Leon Battista Alberti, arquitecte i amic de Brunelleschi, que havia
conegut els debats a la Trinitat sobre la forma de representar la perspectiva, els va
saber transmetre a la seva obra De Pictura. Més endavant, a partir de 1430 Paolo
Uccello, Andrea del Castagno, Piero della Francesca i Andrea Mantegna van
acabar d'elaborar el nou llenguatge pictòric. [5] França estava immersa en la Guerra
dels Cent Anys (1337-1453) contra Anglaterra. El 1415 Enric V d'Anglaterra va
desembarcar a Normandia i va derrotar els francesos a la batalla d'Azincourt; va
prendre París, va capturar com a ostatge el rei francès Carles VI, i el va obligar a
reconèixer el monarca anglès com a hereu al tron francès. En aquests anys, la
guerra i el caos van fer desaparèixer quasi completament l'activitat artística a
França.
A la mort de Carles VI el 1429, França, incomplint l'acordat, va coronar el fill de
Carles VI com a nou rei, amb el nom de Carles VII; aquest va establir la seva cort
a Bourges. Fins a l'any 1453 no es va alliberar totalment el país dels anglesos.
Carles VII va morir el 1461 i el va succeir el seu fill Lluís XI, que va establir la
capital de França a Tours.

Biografia[modifica]

Retrat del bufó Jester Gonella, Kunsthistorisches Museum, Viena.

Jean Fouquet va néixer entre 1415 i 1420 a Tours i va morir entre 1478 i 1481,

probablement a la mateixa ciutat. No se'n sap gaire cosa de la seva vida i de la
seva trajectòria artística, que està poc documentada. El mitjà artístic on va rebre la
seva formació és objecte de debat. És probable que es formés a tallers de
miniaturistes, entorn del Mestre de Bedford .[4] Se suposa que el Mestre de
Bedford era Haincelin de Haquenan, qui s'havia format amb Jacques Coene,
pintor i il·luminador flamenc establert a París. A partir de la mort del gran mecenes
Jean de Berry el 1416 i l'ocupació anglesa de París el 1418, els grans tallers de
flamencs, italians i francesos van abandonar París. Haincelin de Haquenan va ser
un dels que es va quedar al París ocupat. El jove Fouquet, probablement, degué
arribar a aquest taller quan la ciutat acabava de ser alliberada. Aquesta teoria
sosté la tradició que Fouquet va ser un continuador dels il·luminadors francesos,
tot i que no s'ha pogut confirmar amb l'anàlisi de les obres de joventut, [6] ni tampoc
la possible influència dels germans de Limburg en la seva obra. [7]
Al voltant de 1443-1447, va emprendre un viatge a Itàlia on va realitzar el retrat
perdut del papa Eugeni IV amb dos dignataris, que en el passat es trobava a la
sagristia de l'església de Santa Maria sopra Minerva, a Roma.[8] Allà va entrar en
contacte, i potser va col·laborar, amb Fra Angelico, la influència del qual és
perceptible a la seva obra posterior. Possiblement va ser també a Florència, on va
conèixer el treball dels grans renovadors toscans. Potser va recalar també
a Màntua, on va pintar el Bufó Gonella.[9] Segons Vasari, Fouquet va ser un artista
molt admirat a Itàlia.
A més de la trobada amb Fra Angelico, que també treballava pel papa, a Roma va
haver de conèixer les reconstruccions de vil·les i l'excavació d'antiguitats.
A Florència, a San Michele i Santa Maria Novella, potser va poder analitzar la
mestria de Brunelleschi i Donatello. També segurament va contactar
amb Masaccio, Uccello i Piero della Francesca. A Pàdua, va poder posar-se en
contacte amb Castagno i, a Venècia, amb Jacopo Bellini.[10] La influència
del Quattrocento italià en ell és triple: va interioritzar la concepció de l'espai, la
seva decoració i els seus interiors; va aprendre la seva visió dels colors, vius i
calents; i va desenvolupar la costruzione legittima descrita pel teòric Leon Battista
Alberti al seu tractat Della Pittura.[11] Entre 1448 i 1450 va retornar a França i, a
partir de llavors, va desenvolupar el seu treball principalment a Tours, la seva
ciutat natal. Cap al 1450 també va treballar a la cort de Carles VII. Sí que és segur
que en aquesta època va rebre l'encàrrec del tresorer de França, Étienne
Chevalier, per fer el Díptic de Melun i les miniatures del seu llibre d'hores.
Ambdues han esdevingut les seves obres mestres.
El període en què es va pintar el retrat de Carles VII també és una font
d'especulació. Una part dels estudiosos defensen que és un quadre que no té cap
influència italiana i que va ser pintat, per tant, abans del viatge a Itàlia, i és l'obra
més primerenca del pintor. Un altre sector de la crítica defensa que la inscripció
del quadre, Rei molt victoriós, demostraria que el quadre es va pintar després de
la victòria sobre els anglesos el 1450, a la batalla de Formigny o, encara més tard,
a la conquesta de Guyenne el 1453.[12] A partir de 1459, disposà d'un excel·lent
col·laborador, conegut com el Mestre de Boccace de Munic. Era segurament un fill
seu, Louis o François, que va participar activament en el taller familiar. [9] Entre
1460-1470, va pintar el retrat del canceller de França Jouvenel des Ursins i la
Pietà de Nouans.
El 1461 va morir Carles VII i va ser elegit rei el seu fill, Lluís XI, del que va
esdevenir pintor oficial a partir de 1475. Aquest mateix any va rebre l'encàrrec
de Jean d'Armagnac per acabar les Antiguitats judaiques de Flavi Josep, que
havien quedat incompletes amb la mort del duc Jean de Berry. Aquesta obra, la
primera totalment confirmada de Fouquet, ha servit per identificar tot el corpus del
pintor.[4] Va morir entre 1478 i 1481.
Va ser un artista polivalent. Pintor i miniaturista de llibres, va practicar l'esmalt, el
vitrall, i segurament la tapisseria. També va organitzar espectacles pels reis. Tal
com s'ha assenyalat, la seva vida és poc coneguda i s'està reconstruint a través
de testimonis escrits dels seus contemporanis. Tant el seu aprenentatge, com el
seu viatge a Itàlia, el seu treball a Tours, i fins i tot la seva obra -que està molt
escampada i ha estat atribuïda parcialment a altres artistes-, és encara una font de
debat.

Tècnica i composició[modifica]
Els seus dissenys estaven acuradament
pensats per endavant. Coneixia els
aspectes tècnics necessaris per captar
l'atenció de l'espectador mitjançant una
composició que basava en cercles, en
el nombre auri i en polígons regulars.[13]
Pel que fa als cercles, habitualment
emprava el cercle central i un segon que
inscrivia en la meitat superior del quadre.
S'aprecia la relació entre ambdós i com el
primer, més general, dirigeix el segon que és més particular. Es comprova en els
tres primers quadres com la variació de l'ample i el llarg d'aquest, afecta els dos
cercles:

 En el primer quadre, el cercle major emmarca el rostre, braços i mans,

mentre que el menor circumscriu el rostre i la gorra.
 En el segon quadre, el del rei, el cercle major determina la posició de les
mans, braços i cortines, mentre que el menor emmarca el rostre, el barret i el
coll de pell.
 En el tercer quadre, el de la crucifixió, el cercle major perfila, a la part
inferior, el cos de Maria i el soldat ajagut que juga als daus, mentre que el
menor emmarca clarament les tres figures crucificades.
El quart, la Pietà, és un quadre horitzontal, disposició a la qual no estava habituat,
ja que la majoria dels seus quadres eren verticals. Va decidir compondre'l aplicant
els dos cercles, amb un resultat una mica estrany, potser perquè la mirada de
l'espectador engloba amb més facilitat els dos cercles verticals que els
horitzontals. O potser perquè desconeixia que la mirada de l'espectador dretà es
dirigeix primer a examinar la part dreta del quadre abans que l'esquerra. [14] En el
cinquè quadre, el pintor
transforma els dos cercles
verticals en un únic cercle
que fa tangent al costat
superior.
Quant a la proporció àuria
o nombre auri, es coneix
des de l'antiguitat i es va
usar molt al Renaixement,
ja que es considera que
és la proporció perfecta.
El seu valor exacte és: 
Els pitagòrics ho van deduir de les formes geomètriques del quadrat i del cercle
que ells consideraven les formes perfectes. [15]
Així, AS(a) és el segment auri d'AB (a+b). També SB (b) és el segment auri

d'AS(a) 
Fouquet emprava els segments auris que corresponien tant a l'amplada total com
a l'altura total del quadre. En el segon quadre, el del rei, empra dos segments
auris per traçar dues verticals simètriques que delimiten el rostre del rei. En el
tercer quadre, el de la crucifixió, va emprar les dues verticals per emmarcar les
dues figures centrals d'esquena i un horitzontal per limitar superiorment les
persones de fons a cavall. En el cinquè quadre, tan sols va emprar una d'aquestes
línies verticals per emmarcar el genet a cavall i també va emprar una de les línies
horitzontals que s'obté dels segments auris per limitar a la zona superior les
figures del fons.

Coronació de Lluís VI de França

Grans Cròniques de França
Biblioteca Nacional de París.

A la miniatura de La coronació de Lluís VI hi ha una "perspectiva aèria" que pretén
destacar els efectes atmosfèrics.[16] Aquest quadre recorda el paisatge de fons
de La Marededéu amb el canceller Nicolas Rollin de Jan van Eyck, pintat el 1435.
Allà Van Eyck va emprar un paisatge de besllum o a contraclaror, és a dir, la llum
ve del fons del quadre i les ombres es veuen davant. Com en aquesta pintura de
Fouquet, en el quadre de Van Eyck l'ombra del pont es veu al davant. Tanta és la
similitud que, potser com a homenatge, Fouquet va pintar també un homenet
apuntat als merlets del castell.[16] Com s'ha assenyalat anteriorment, la
"perspectiva aèria" les aconsegueix tractant els objectes llunyans mitjançant la
gradació del color cap a grisos emblavits. Gràcies a aquestes degradacions
aconsegueix efectes visuals com:

 al lateral del mur del castell a mesura que s'allunya es distingeixen fins a
cinc degradacions de color blau;
 en el fossat d'aigua, els reflexos del mur del castell es pot observar que com
més llunyana és l'ombra, més es va difuminant;
 el blau de l'aigua de la fossa, i fins i tot el blanc, a mesura que s'allunya es
degrada, i d'una manera similar succeeix al cel;
 les ombres de la barca que hi ha a l'aigua estan més degradades que les
del pont llevadís;

Detall de la Marededéu del Díptic de Melun

Museu de Belles Arts, Anvers.

 la torre marró del pont llevadís, a les torres del fons a la dreta, és d'un
marró més degradat;
 fins i tot es veu un blanc degradat del cel des de la finestra del castell.
Dissenyant aquests detalls Jean Fouquet va aconseguir que el nostre ull
d'observador tingui una sensació de lluminositat i de com si es pogués palpar
l'aire.
El rostre de la Marededéu del Díptic de Melun té una forma ovoide i la il·luminació
divideix el rostre en dues parts: una de més reduïda, amb fortes ombres i relleus, i
l'altra més ampla, pràcticament sense ombres, amb un efecte dominant pla. El
modelatge no és continu, ja que a la dreta queden molt accentuades les ombres,
disminueixen en passar a l'esquerra, i desapareixen a la part de més a l'esquerra.
Fins i tot, de manera deliberada, fa desaparèixer zones de l'esquerra que haurien
de tenir ombres. D'aquesta forma aconsegueix que la part esquerra del rostre
tingui un component eminentment pla que contrasta amb la tensió i la profunditat
de la part ombrejada de la dreta.[17] Cal destacar també com està resolta la mirada
de la Marededéu, amb unes parpelles pràcticament tancades i amb tres zones de
llum damunt les parpelles i la zona dels llavis.
Influències flamenca i italiana[modifica]
Fouquet va estar
atent a les
novetats dels
pintors flamencs,
incorporant-les a la
seva tècnica. Va
conèixer, va
analitzar i va
assimilar les
recopilacions de
dibuixos flamencs
que circulaven
pels tallers dels
il·luminadors
francesos.
[18]
 S'aprecia en
dos exemples com
incorporava les
influències d'altres
Gravat pintors. Així, al
del retrat desaparegut retrat del papa
Eugeni IV, va
del Papa Eugeni IV
Timoteu de Jan van Eyck, 1432 decidir partir d'una
Jean Fouquet, 1437/1450. idea present
National Gallery de Londres.
al Timoteu de van
Eyck.
Van Eyck va concloure el seu Timoteu el mateix any que el Políptic de Gant; per
tant, estava en la plenitud de la seva mestria. Davant d'un fons negre, la figura
està il·luminada des de l'esquerra i, a la part inferior, està pintada una barana
en trompe-l'oeil, fingint que és de pedra. La mà dreta està en escorç i el seu colze
queda ja fora del quadre.[19] En la còpia del quadre del papa –l'original ha
desaparegut–, s'aprecia en primer lloc que el trompe-l'oeil en aquest cas és més
petit i gairebé no té gruix. L'artista ho ha definit amb una línia superior de llum que
contrasta amb l'ombra del braç esquerre, braç que aixeca lleugerament, i
d'aquesta manera aconsegueix un efecte de profunditat. A diferència del quadre
de van Eyck, la mà dreta no surt del quadre, però la part del braç que es veu
també apareix en escorç, i això contribueix a crear profunditat. El cos del papa és
més gran, i el seu cap més petit. Ambdues figures tenen la mateixa quietud i les
seves mirades són profundes. Tanmateix, en el cas del papa, s'endevina una
personalitat d'una major complexitat. Aquest rictus seriós d'Eugeni IV
s'aconsegueix marcant la rigidesa dels músculs de la cara i mitjançant el
modelatge intens de llums i ombres. El resultat final és un quadre totalment
diferent.
En el segon cas es compara la miniatura Crucifixió, que pertany a les Hores de
Chevalier, amb dos quadres en els quals es va inspirar: un de van Eyck i un altre
de Fra Angelico. Particularment els especialistes destqaquen la influència de Fra
Angelico.

La Crucifixió, Angelico, 1437/1446
Museu de sant Marc Llibre d'Hores d'Etienne Chavalier
Florència. Jean Fouquet, 1452/1460,
Museu Condé, Chantilly.
La Crucifixió, Jan van
Eyck, 1426
Metropolitan Museum of Art
Nova York.

La Crucifixió de van Eyck té una mida reduïda -56,5x19,7 cm - i una forma

semblant amb el Judici Universal. Al costat de les creus hi ha una multitud a peu i
a cavall: personatges amb vestits contemporanis, amb capes i amb rivets de pell.
El fons està resolt amb una perspectiva atmosfèrica. En un primer pla hi ha un
grup de dones ploroses, la Marededéu i sant Joan. [20] Fouquet va construir un
quadre, alhora, semblant i diferent. Hi ha moltes similituds. La Marededéu de blau i
el sant Joan de vermell es mantenen en un primer pla, tot i que els va representar
mirant cap a Crist. En els dos quadres el sant Joan sembla la mateixa persona. Els
cavalls, pintats d'una manera tan magistral per van Eyck, ara són menys
nombrosos, però estan igualment ben pintats. La capa del genet amb el rivet de
pell en el de Fouquet apareix d'una altra forma. Aprofita les llances que es
dibuixen al cel per crear una perspectiva, i les posa en línia de forma decreixent.
La vestimenta marró clara del soldat amb els corretjams de l'espasa que està
esquena, està representada en els dos quadres; fins i tot el seu braç esquerre està
en la mateixa posició. També deixa lliure la zona de la creu per mostrar al fons una
ciutat i les muntanyes blaves: també aquí hi ha una perspectiva aèria. Aquí li dóna
un to general blavós, quan el to de l'original era vermell.
Respecte del quadre Sant Marc de fra Angelico, degué haver conegut[Cal aclariment] i
admirat l'extraordinària disposició de les creus i dels crucificats. Amb uns recursos
molt escassos fra Angelico aconsegueix crear un efecte de profunditat a causa de
la disposició de les fustes horitzontals de les creus dels lladres, augmentat pels
escorços dels braços d'ambdós lladres. A més les creus eren molt altes,
pràcticament fins a la part superior del quadre, i així separava els crucificats dels
seus acompanyants. Fouquet fa el mateix: inclou unes creus altíssimes
disposades de manera que aconsegueix ressaltar els tres condemnats sobre el
blau del cel, especialment a Crist.
Per tant, són reelaboracions, i Fouquet no s'amaga quan es recolza en el quadre
d'un altre mestre i, sovint, "fa l'ullet" i realitza homenatges als mestres que l'han
inspirat.

Obra[modifica]
Retrats[modifica]

Retrat de Carles VII, del Louvre,París.

Oli sobre taula

Els retrats, una part fonamental de la seva tasca artística, mostren la seva

capacitat per plasmar la personalitat dels retratats.
En aquesta època el retrat, que fins llavors era un gènere poc difós, va començar
a transformar-se en un gran estil. Fins llavors, el retrat era eminentment religiós i
en aquella època també passà a ser profà. A més, s'intentava reproduir al retratat
tot buscant la seva personalitat psicològica.[21] En el Retrat del rei Carles VII, va
pintar el personatge des del davant i envoltat de cortinatges. En això, va seguir la
tradició francesa de pintar el rei sense els atributs del seu rang i sense aparèixer
com a figura intermèdia de donant, fórmula que ja es va emprar un segle abans en
el retrat del rei Joan II.[22] El resultat és una figura amb influències flamenques i
que mostra una anàlisi molt detallada del rostre. El regnat de Carles va ser un dels
més complexos de la monarquia francesa. Poc acceptat en els seus inicis, va
haver de reconquerir el país als anglesos i va tenir un paper important en la
reorganització de l'estat. Tot i així, l'artista el va retratar desproveït d'atributs reals,
encara que va engrandir l'amplada de les espatlles per mostrar-lo molt més
majestuós.
Segons Benazit, el més probable és que es tracti d'una de les seves obres més
antigues, anterior al viatge a Itàlia. Aquest crític afirma que el retrat del rei recorda
al retrat d'Arnolfini de Van Eyck, i que està pintat en una actitud d'oració, posició
amb què Fouquet pintava totes les seves figures. També argumenta que en totes
les altres pintures mostra que coneixia el Quattrocento italià, i aquesta n'és
l'excepció.[7] Al retrat del bufó Jester Gonella, pintat a Itàlia, va presentar la figura
molt en un primer pla, i una gran part de la figura queda fora del quadre; centra
tota l'atenció al rostre, amb la qual cosa va aconseguir transmetre de manera
magistral la profunda humanitat del personatge.

Retrat del canceller de França Guillaume Juvénal des Ursins

Museu del Louvre, París.
Oli sobre taula

Otto Pacht va demostrar que aquest retrat del bufó, atribuït durant molt de temps a
van Eyck i també a Brueghel, va ser pintat per Fouquet.[23] A la còpia del retrat
desaparegut del papa Eugeni IV, realitzat a Roma, presenta al personatge només
de mig cos, i l'atenció de l'artista s'ha concentrat a transmetre'ns la psicologia de
l'home, poderós, absort i enèrgic.
Al seu autoretrat, de 1450, se'ns mostra amb un rostre jove, lleugerament
decantat, amb aspecte segur i dirigint fermament la mirada a l'espectador. Es
tracta d'un coure esmaltat de 6,8 cm de diàmetre que revela que coneixia altres
tècniques pictòriques. Aquest rodó formava part del Díptic de Melun i demostra
que era conscient de la importància del díptic. Els estudiosos veuen en aquest
retrat un home que es considerava un humanista.
Cap a 1465, va pintar el retrat del canceller Guillaume Juvénal des Ursins. Es
tracta de la part esquerra d'un díptic o d'un tríptic devocional, del que s'ha perdut la
part dreta. El presenta en actitud orant. La figura té un gran volum i està en actitud
obliqua, en tres quarts.
El retrat és diferent del de Chevalier, ja que, tot i formar part d'un díptic i trobar-se
en actitud d'oració, no apareix acompanyat del seu sant patró. L'aspecte religiós
ha desaparegut del quadre. En primer lloc, es va preocupar de transmetre
l'honradesa i la bondat del personatge. En segon lloc, va destacar les
característiques que el com a un alt funcionari del regne. El retratat era una
persona d'alt rang, un fet al qual el pintor va donar molta importància. [24] La
vestimenta, la borsa al cinturó, el coixí i les pilastres daurades de gran riquesa
transmeten aquesta excel·lència.
Díptic de Melun[modifica]
Cap a 1450 va pintar el Díptic de Melun, obra encarregada per Étienne Chevalier.
En ambdues taules va realitzar un compendi de les formes flamenques, italianes i
gòtiques. Així, els detalls del tron i de la corona de la Marededéu són flamencs,
mentre que les figures monumentals d'Étienne de sant Esteve i l'arquitectura
amb perspectiva escapada són italianes. Tanmateix, el retrat de Chevalier és
flamenc, els àngels són gòtics i la composició és renaixentista. [25] A la taula de
l'esquerra, el donant està en oració, protegit pel seu sant patró, Sant Esteve, amb
les vestimentes de diaca. Damunt del llibre, Sant Esteve porta una pedra
punteguda que recorda que va ser lapidat. Hi ha un tractament important de la
llum, en un contrast de llums i ombres, i de la forma en la qual aquestes figures es
troben dins l'espai real, que és de clara influència italiana. Tanmateix l'interès amb
què capta les teles, els marbres i la pell, remet a la influència flamenca de Jan Van
Eyck.
El realisme d'aquesta taula contrasta fortament amb l'altre plafó del díptic, on
aconsegueix crear una composició molt idealitzada que sembla irreal i, novament,
amb el tractament de la llum, que té un paper important. L'atmosfera celestial se
situa davant la terrenal.
La Marededéu apareix com una dona molt bonica i elegant, de pell blanca i
perfecta, i un front molt ampla. Porta una capa d'ermini i el pit esquerre, nu, té a
veure amb el paper de Maria com a dida de la humanitat. El tron i la corona
s'adornen amb perles i gemmes. Els àngels estan disposats de manera que cada
rostre està en posició diferent: els blaus són querubins i els vermells són serafins,
segons deien els Pares de l'Església.[14] Els àngels monocroms, vermells i blaus,
contrasten fortament amb el blanc marmori de la Verge. [26] Com a model de la
marededéu apareix Agnès Sorel, amant del rei Carles VII, de la que Chevalier era
amic i marmessor testamentari. Es deia que la bella Agnès era la dona més bonica
de França. El Díptic es va disposar a la capella funerària d'Agnès Sorel, a la
catedral de Melun, amb la intenció de facilitar el que pogués entrar en el regne del
Cel.[14] Tanmateix, també és motiu de controvèrsia el que sigui Agnès Sorel, doncs,
fins i tot sent una tradició molt antiga, hi ha qui defensa que es tracta de l'esposa
del pintor, Catherine Bude.[27] La crítica assenyala el contrast entre la textura
blanca i resplendent de la Marededéu i el nen, els àngels monocroms vermells i
blaus, i els colors tènues de Chevalier i sant Esteve. També contrasta la disposició
frontal de la Marededéu i el nen amb les figures de perfil de donant i acompanyant.
Finalment, destaca l'amalgama d'estils, gòtic i renaixement, nòrdic i italià. [27]

Díptic de Melun
Esquerra: Étienne Chevalier amb Sant Esteve.- Gemäldegalerie, Berlín
Dreta: La Verge amb el Nen. - Museu de Belles Arts, Anvers.

Durant la Revolució Francesa, els dos plafons es van vendre separadament, i

actualment la taula esquerra està al Museu de Berlín, i la dreta al Museu de Belles
Arts d'Anvers. Del díptic procedeix també el petit rodó amb l'autoretrat de l'artista,
ara al Louvre.
Pietat de Nouans[modifica]

Pietat de Nouans. Fontaines (França).

Cap a 1470-1480 va pintar la Pietat de Nouans, realitzada en gran format

(146 cm x 237 cm ). És l'obra fonamental de la fase final de la seva carrera. La
perfecció de com són ordenades les figures és clarament renaixentista. Van poder
ajudar en la realització d'aquesta pintura els seus fills, Louis i François, que
s'estima que van intervenir al seu taller en la fase última de la seva producció.
[28]
 Aquest gran quadre difereix de la resta de la seva producció i cal incidir que
aquesta obra monumental es deu a un miniaturista. Certament l'obra té alguns
defectes a causa de les grans magnituds del quadre, però l'obra ha de considerar-
se com una de les més belles del pintor.[29] Es tracta d'una Pietat diferent. Aquí la
Verge amb el seu sofriment no ocupa el tema central del quadre com pot ser a
la Pietat d'Avinyó, i la composició no està centrada en la Verge. La Verge
contempla el Crist que dos deixebles col·loquen davant d'ella. Sant
Joan contempla també l'escena amb una actitud protectora cap a Maria. Quatre
dones i uns altres dos deixebles segueixen els esdeveniments emocionats. A la
dreta es troba el donant acompanyat pel seu sant patró Sant Jaume, pel que se
suposa que el donant es deia així.[30] Crida l'atenció la similitud dels dos deixebles
que porten a Crist. Probablement es tracta del mateix model pintat en diferent
posició.
L'emoció continguda i el sofriment de totes les figures és potser el principal
aspecte del quadre. També es pot destacar el retrat del donant, sovint assenyalat
com un dels seus millors retrats. El detallisme de les mans del donant, de Maria i
d'una de les dones, és comparable a les mans de Chevalier al díptic o les del
retrat de Juvénal.[30]
Miniatures[modifica]
Fou també un il·luminador i miniaturista que va assolir una precisió exquisida en la
representació dels detalls, tot combinant els refinaments lineals francesos i el
sentit volumètric italià.
Llibre d'Hores d'Étienne Chevalier[modifica]
 Llibre d'Hores d'Étienne Chavalier El tresorer real li va encarregar
Museu Condé, Chantilly. el Llibre d'Hores d'Étienne
Tèmpera sobre pergamí
Chevalier, que és considerada
com la seva obra mestra per
les excel·lents miniatures que
conté.
Realitzat entre 1452 i 1460,
Fouquet es deslliga de la forma
tradicional característica de la
il·luminació medieval. Elimina
els ornaments i la miniatura
ocupa tota la pàgina convertint-
la en un quadre. En aplicar les
noves tècniques, va renovar
l'art de la il·luminació.[31] Va
  introduir la perspectiva, els jocs
de llums i colors, arquitectures
idealitzades
del Renaixement en
representacions de l'Antiguitat i
va aplicar el naturalisme en la
interpretació dels temes
tradicionals.
Tots els fulls tenen el mateix
format de 16,5 cm x 12 cm.
Van ser realitzats en tremp
d'ou sobre pergamí. Alguns
d'ells es trobaven en mal estat i
  han necessitat mesures
especials de conservació.
En les reproduccions
fotogràfiques dels dos primers
fulls, enfrontats a tall de díptic,
es torna a proposar el motiu
del Díptic de Melun. La
reelaboració manté algunes
propostes i en modifica d'altres.
Així es mantenen les figures
principals: Étienne
pràcticament és una còpia,
sant Esteve es retarda per
 
donar preponderància a
Chevalier, la model de la
Marededéu ja no és Agnès Sorel, però també mostra el si descobert tot i que, en
aquest cas, està donant el pit a Jesús. La modificació d'aquesta versió consisteix
en el fet que les dues parts formen una mateixa habitació. Aquest extrem
s'observa en la continuïtat de les parets del palau, el paviment, la disposició dels
àngels i el mantell vermell de Maria que envaeix lleugerament la part esquerra.
Aquesta presentació dóna a entendre que Chevalier ha arribat al regne celestial i,
per això, està envoltat d'àngels. Les figures principals ja no apareixen des d'una
visió frontal i en espais diferents, sinó que les relaciona posant-les unes al davant
de les altres. D'aquesta manera l'artista fa un homenatge al seu millor mecenes,
amb una meravellosa obra en un llibre per al seu ús privat.
Va integrar lliurement elements d'actualitat política o arquitectònica. Per exemple,
va tractar a Carles VII com un dels Reis Mags, o va usar decorats francesos en els
episodis bíblics. D'aquesta forma s'incorpora plenament a les idees del
Renaixement, ja que presenta l'home en l'esfera del diví i apropa Déu als homes.
A la làmina de l'Epifania, va unir la història bíblica i la història de França. Gaspar,
representat per Carles VII, adora Jesús. El rei es distingeix clarament pel seu
rostre i per les robes. La catifa, amb el símbol de la Flor de lys sobre la qual
s'agenolla el rei de França, es prolonga fins al vestit de la Marededéu unint
l'episodi bíblic i la història francesa. Els soldats, en formació al costat del rei,
indiquen que Carles VII posa el seu exèrcit a disposició de Crist. El missatge que
es vol transmetre és que França torna a ser el regne preponderant de la
cristiandat. Al fons, es pot veure el final d'una batalla entre francesos i anglesos.
És la Guerra dels Cent Anys, Crist està amb França i la victòria és de les tropes
franceses .[31] A la làmina de l'Anunciació, on els especialistes reconeixen la
influència de Fra Angelico, es representa un moment del qual existeixen multitud
d'iconografies: «l'Arcàngel Gabriel li va dir a Maria: ...i concebràs en el teu si i
pariràs un fill que anomenaràs Jesús...Maria va contestar: com serà això?, perquè
no conec baró... i va respondre l'àngel: l'Esperit Sant vindrà sobre tu, i la virtut de
l'Altíssim et farà ombra, el sant que naixerà serà nomenat Fill de Déu.» El raig de
llum i el colom simbolitzen el moment descrit. En aquell mateix moment, Maria va
quedar encinta miraculosament. Maria està representada en una actitud modesta i
pietosa («Vet aquí la serva del Senyor.» - Evangeli de sant Lluc). Apareix amb un
llibre obert i, de vegades, un llibre tancat que són el Nou i l'antic Testament.[32] La
Marededéu està a la nau central d'una catedral gòtica. L'edifici es representa amb
precisió i l'església està inundada de llum. Tant l'arquitectura com la llum tenen
una funció simbòlica: la Marededéu apareix com Mare de l'Església i s'identifica
amb l'església mateixa.[33] L'església representada a la làmina és la catedral
de Bourges. Tota la perspectiva fuga en un punt, al centre del quadre, que
coincideix amb l'estàtua de Moisès que porta les Taules de la Llei. S'observa la
coincidència del color blau del vestit de la Marededéu i de l'altar.
A la següent làmina, La vinguda de l'Esperit Sant, conservada al Metropolitan
Museum de Nova York, va descriure l'episodi del Nou Testament en el qual uns
grups de fidels estan pregant en un paisatge parisenc; s'aprecia el pont de Saint
Michel sobre el Sena i la façana de Notre Dame.[31] A la làmina Els funerals
d'Étienne Chevalier, el pintor va anticipar els funerals d'aquest personatge.
Quatre monjos d'ordes mendicants porten el taüt d'Étienne Chevalier cap a
l'església, acompanyats per uns portadors de torxes. En un primer pla, apareix un
portador que té un trencat a la sabata. És possible que Fouquet representés les
arquitectures de les diferents destinacions de Chevalier: s'aprecia una torre
italiana a l'esquerra, una església i un campanar anglès al centre, i les torretes del
Louvre de París a la dreta.[31]
El Llibre d'Hores d'Étienne Chevalier es va desmembrar i cap al 1700 va quedar
separat en 47 taules de pietat. Avui es conserva a sis museus diferents. El Museu
Condé de Chantilly disposa de quaranta fulls.
Les Grans Cròniques de
Grans Cròniques de França França[modifica]
Biblioteca Nacional de París.
El 1458 li van encarregar que
il·lustrés les Grans Cròniques de
França; possiblement el destinatari
va ser el mateix rei.[34] Tècnicament
empra un estil més francès amb
menys influències italianes.
Apareixen en els fons viles que ell
coneix bé,
com Tours, Orleans i París.[35] Va
representar imatges en les quals
enalteix la monarquia i on l'acció
  propagandística és evident, mostrant
moments amb èxits històrics i amb
entrades triomfals a diverses ciutats. La flor de lys, emblema de la dinastia Valois,
apareix de forma reiterada.
A la primera làmina, el 5 de juny de 1286, Eduard I d'Anglaterra, ret homenatge al
rei de França, Felip IV, en presència de la cort. Aquest últim va ser un polític
realista que va afavorir la formació d'un pensament estatal. Guiena i Gascunya, a
França, encara eren possessions feudals d'Eduard I i per això li ret vassallatge al
rei francès. Posteriorment, van entrar en guerra entre ells. [36] A la segona
làmina, Carles V, el Savi, entra triomfant a París per la porta de Saint-Denis,
després d'haver estat coronat a Reims el 19 de maig de 1364. Va ser un rei
important per França, ja havia començat la Guerra dels Cent Anys i es va esforçar
per restaurar l'ordre al país i enfortir el prestigi de la monarquia. [37]
Les Antiguitats judaiques de Flavi
Les Antiguitats judaiques de Flavi Josep Josep[modifica]
Biblioteca Nacional de París.
Tèmpera sobre pergamí Cap al 1470, i abans de 1476, va
rebre l'encàrrec de Jean
d'Armagnac, duc de Nemours,
d'acabar el còdex de les Antiguitats
judaiques de Flavi Josep, que
havien quedat incompletes després
de la mort del seu amo, el duc Jean
de Berry, i que Armagnac havia
heretat. Fouquet va realitzar 12

 
miniatures.[38] Va interpretar el drama del poble jueu mitjançant unes escenes
grandioses amb la presència de multituds magistralment ordenades. Generalment
va adoptar un punt de vista des de dalt que li va permetre incloure grans
paisatges. En l'ordenació de la multitud va presentar un primer grup de persones
en un pla més proper.
Va imaginar paisatges extraordinaris i decorats antics, que va alternar amb
recreacions de la vall del Loira.[28] Les cases que apareixen a La presa de
Jericó són les de Tours.[39] A cada làmina superposava diversos episodis, que
representava en plans diferents.[39] La Biblioteca Nacional de París conserva nou
miniatures de les Antiguitats judaiques de Flavi Josep.

Referències bibliogràfiques[modifica]
 Avril, François. Livre-catalogui Jean Fouquet, peintre et enlumineur du XVe
siècle. Bibliothèque nationale de France / Hazan, 2003. ISBN 2-7177-2257-2. (en
francès)
 Avril, François; Gousset M.Therese. Miniatures per les grans cròniques-
Jean Fouquet. Madrid: Casariego, 1988. ISBN 84-86760-02-X.
 Melet-Sanson, Jacqueline. Fouquet. Henri Scrépel, 1977. (en francès)
 MARCHETTI, Francesca Castria. «El Renacimiento frances». A: La pintura
rencentista. Madrid: Electa, 2000. ISBN 84-8156-274-2.
 WUNDRAM, Manfred. «El Prerrenacimiento». A: Los Maestros de la Pintura
Occidental. Köln: Benedikt Taschen Verlag, 2002. ISBN 3822818690.
 KLUCKERT, Ehrenfriend. «La pintura gótica: Pintura sobre tabla, pintura
mural e iluminación de libros». A: El Gótico: arquitectura, escultura, pintura.
Köln: Könemann, 1999. ISBN 3-8290-1742-1.

Referències[modifica]
1. ↑ AVRIL, François. «le peintre du roi a "Jean Fouquet, pintor i il·luminador del segle XV"
(en francès)». Bibliothèque nationale de France/Hazan.
2. ↑ ARMIRAGLIO, Federica. «la Vida i l'art». A: Van Eyck. Unitat Editorial, 2005. ISBN 84-
96507-03-3.
3. ↑ TATJANA, Pauli. «El segle XV a Flandes». A: La pintura renaixentista. Madrid: Electa,
2000, pàg. 11. ISBN 84-8156-274-2.
4. ↑ Anar a :4,0 4,1 4,2 MARCHETTI, Francesca Castria. «El Renacimiento francés». A: La pintura
renacentista. Madrid: Electa, 2000. ISBN 84-8156-274-2.
5. ↑ Nieto Alcaide, Victor. El Arte del renacimiento. Història 16, Información e Historia,
S.L., 1996. ISBN 84-7679-307-3.
6. ↑ Melet-Sanson, Jacqueline. Fouquet, pag 10. Henri Scrépel, 1977.
7. ↑ Anar a :7,0 7,1 Benazit, E.. Dictionnaire des peintres, sculpteurs, dessinateurs et graveurs.
Tomo4. Librairie Gründ, 1966.
8. ↑ Volum 9, La Gran Enciclopèdia en català (2004) Barcelona, Edicions 62 ISBN 84-297-
5437-7
9. ↑ Anar a :9,0 9,1 AVRIL, François. «Referències cronològiques a "Jean Fouquet, pintor i
il·luminador del segle XV" (en francès)». Bibliothèque nationale de France/Hazan.
10. ↑ Melet-Sanson, Jacqueline. Fouquet, pag 12. Henri Scrépel, 1977.
11. ↑ Melet-Sanson, Jacqueline. Fouquet, pag 60. Henri Scrépel id =, 1977.
12. ↑ Melet-Sanson, Jacqueline. Fouquet, pàg 30. Henri Scrépel, 1977.
13. ↑ AVRIL, François. «L'art de la geometria a "Jean Fouquet, pintor i il·luminador del segle
XV" (en francès)». Bibliothèque nationale de France/Hazan.
14. ↑ Anar a :14,0 14,1 14,2 De Rynck, Patrick. Cómo llegir la pintura. Electa, 2005. ISBN 84-8156-
388-9.
15. ↑ Laneyrie-Dagen, Nadeije. Leer la pintura. Larousse editorial, S.L., 2006. ISBN 84-8332-
598-5.
16. ↑ Anar a :16,0 16,1 AVRIL, François. «La perspectiva aèria a "Jean Fouquet, pintor i
il·luminador del segle XV" (en francès)». Bibliothèque nationale de France/Hazan.
17. ↑ Berger, René. El coneixement de la pintura, tom 2. Editorial Noguer, S.A., 1976. ISBN
84-279-0852-0.
18. ↑ AVRIL, François. «La influència flamenca a "Jean Fouquet, pintor i il·luminador del
segle XV" (en francès)». Bibliothèque nationale de France/Hazan.
19. ↑ ARMIRAGLIO, Federica. «Timoteo». A: Van Eyck. 2005 Unitat Editorial, 2005. ISBN 84-
96507-03-3.
20. ↑ ARMIRAGLIO, Federica. «La Crucifixión». A: Van Eyck. 2005 Unitat Editorial,
2005. ISBN 84-96507-03-3.
21. ↑ Melet-Sanson, Jacqueline. Fouquet, pàg 28. Henri Scrépel, 1977.
22. ↑ Melet-Sanson, Jacqueline. Fouquet, pag 30-31. Henri Scrépel, 1977.
23. ↑ Melet-Sanson, Jacqueline. Fouquet, pag 45. Henri Scrépel, 1977.
24. ↑ Melet-Sanson, Jacqueline. Fouquet, pag 32-44. Henri Scrépel, 1977.
25. ↑ Chico, María Victoria. La pintura Gòtica del segle  XV, pag 32. Barcelona. Edicciones
Vicens Vives S.A.. ISBN 84-316-2719-0.
26. ↑ Maillard, Robert. Dictionnaire Universal de la Peinture, pag 474. SNL Dictionnaires
Robert, 1975. ISBN 2-85036-002-3.
27. ↑ Anar a :27,0 27,1 Melet-Sanson, Jacqueline. Fouquet, pag 31-32. Henri Scrépel, 1977.
28. ↑ Anar a :28,0 28,1 Maillard, Robert. Dictionnaire Universal de la Peinture, pag 476. SNL
Dictionnaires Robert, 1975. ISBN 2-85036-002-3.
29. ↑ Melet-Sanson, Jacqueline. Fouquet, pag 48. Henri Scrépel, 1977.
30. ↑ Anar a :30,0 30,1 Melet-Sanson, Jacqueline. Fouquet, pag 46. Henri Scrépel, 1977.
31. ↑ Anar a :31,0 31,1 31,2 31,3 AVRIL, François. «Le peintre de manuscrits a "Jean Fouquet, pintor i
il·luminador del segle XV" (en francès)». Bibliothèque nationale de France/Hazan.
32. ↑ De Rynck, Patrick. Cóm llegir la pintura, pàg. 15 i 35. Electa, 2005. ISBN 84-8156-388-
9.
33. ↑ ARMIRAGLIO, Federica. «La verge a l'església». A: Van Eyck. 2005 Unitat Editorial,
2005. ISBN 84-96507-03-3.
34. ↑ Melet-Sanson, Jacqueline. Fouquet, pag 22. Henri Scrépel, 1977.
35. ↑ Melet-Sanson, Jacqueline. Fouquet, pag 64. Henri Scrépel, 1977.
36. ↑ Hofstatter, Hans H. i Pixa, Hannes. Història Universal Comparada, tom V, pag 40.
Barcelona:Plaza i Janes, 1971. 84-01-60628-4.
37. ↑ Hofstatter, Hans H. i Pixa, Hannes. Història Universal Comparada, tom V, pag 67.
Barcelona:Plaza i Janes, 1971. 84-01-60628-4.
38. ↑ Melet-Sanson, Jacqueline. Fouquet, pag 26. Henri Scrépel, 1977.
39. ↑ Anar a :39,0 39,1 Melet-Sanson, Jacqueline. Fouquet, pag 70-71. Henri Scrépel, 1977.