Jan van Eyck

Salta a la navegacióSalta a la cerca

Jan van Eyck

Estàtues dels germans Van Eyck a Gant

Biografia

Naixement c. 1390 
Principat de Lieja 

Mort 9 juliol 1441   (50/51 anys)

Bruges 

Sepultura Catedral de Sant Donacià 

Pintor de cambra

Dades personals

Nacionalitat Flamenc

Religió Església Catòlica Romana 

Activitat

Ocupació Pintor i il·luminador 

Ocupador Joan III de Baviera

Felip III de Borgonya 

Art Pintura
 Gènere Retrat pictòric i pintura religiosa 

Moviment Primitius flamencs

Influències Melchior Broederlam

Influències en Petrus Christus, Gerard David, Hugo van der Goes, Lluís

Dalmau

Mecenes Felip III el Bo

Obra

Obres destacables
L'adoració de l'anyell,
El matrimoni Arnolfini,
La Mare de Déu del canonge Van der Paele

Família

Cònjuge Margareta van Eyck 

Germans Hubert van Eyck 

Obres destacables

Home amb caperó vermell (1433), considerat un autoretrat.

Signatura
  

     

Jan van Eyck (Maaseik, principat de Lieja, ca. 1390 - Bruges, comtat de

Flandes, 9 de juliol del 1441) fou un pintor flamenc del gòtic tardà que va treballar
a Bruges. És considerat com un dels millors artistes del grup dels primitius
flamencs per les seves innovacions en l'art del retrat i del paisatge. Junt
amb Robert Campin, que operava a Tournai, se'ls considera les figures claus de
l'aparició de l'escola flamenca amb èmfasi en l'observació del món natural. [1]
L'escriptor contemporani Bartolomeo Fazio va descriure Van Eyck com a litterarum
nonnihil doctus ('home de cultura literària'), expert en geometria i «mestre de totes
les arts que afegeixen distinció a la pintura», reconeixent la dedicació meticulosa
que posava en la creació de les seves obres. [2] Durant molt de temps va ser
considerat el «pare de la pintura a l'oli», ja que l'historiador i crític Giorgio Vasari li
va atribuir la invenció d'aquesta tècnica, aspecte que va quedar desmentit durant
el segle XIX.
És l'autor de nombrosos retrats i peces de tipus religiós entre les quals
destaca L'adoració de l'Anyell Místic, un compendi enciclopèdic de
la teologia cristiana desplegat en dotze panells que combinen el concepte de «la
salvació» que s'inicia amb l'Anunciació, fins a la fi del món amb l'Apocalipsi.
Considerada per Albrecht Dürer com «la pintura més preciosa i de major
comprensió», conté elements innovadors com la presència per primer cop dels
donants, així com de personatges nus de grans dimensions. [3]

Contingut

 1Biografia
o 1.1Vinculació amb Felip III el Bo
 2Obra
o 2.1Estil i tècnica
 2.1.1Pintura a l'oli
o 2.2Les seves pintures
 2.2.1Llibre d'hores de Torí
o 2.3Llegat
 3Galeria
 4Referències
 5Bibliografia
 6Enllaços externs

Biografia[modifica]
El lloc de naixement dels germans Van Eyck s'ha ubicat a Maaseik (Eik
al Mosa, que antigament s'escrivia Eyck). La data de naixement s'ha estimat cap a
1390 a partir dels pagaments que es van fer a Jan van Eyck entre 1422 i 1424
com a pintor de la cort de Joan III de Baviera a La Haia, on tenia el rang de
gentilhome de cambra; aquest fet suggereix una edat de més de 30 anys. A la
majoria dels especialistes, l'edat aparent que s'observa en el probable autoretrat
que ens ha arribat els suggereix una data anterior a 1395. [4]
Jan va pertànyer a una família en la que hi havia dos germans pintors, Hubert i
Lambert, i una germana anomenada Margareta, que va guanyar fama com
a miniaturista.[3] Pel que fa a la discutida existència del seu germà Hubert, hi ha
constància que va néixer a Maaseyck el 1366, hi ha constància d'una pintura
de 1413 del «Mestre Hubert», i va morir a Gant el 18 de setembre de 1426.
[5]
 Hubert és el que hauria començat l'obra de L'adoració de l'anyell. El 1823 es va
poder confirmar aquesta autoria en descobrir una inscripció al marc de l'obra, on
Jan van Eyck indicava que ell va ser qui va acabar l'obra començada pel seu
germà.[6]
Jan van Eyck es va casar amb una dona setze anys més jove, anomenada
Margareta, com la seva germana, amb qui va tenir almenys dos fills. [2]
Després d'una vida entre Lilla i Bruges, va morir en aquesta darrera ciutat el 9 de
juliol de 1441 i, segons consta als registres del capítol, va ser sepultat al cementiri
de l'església de Sant Donacià. El seu funeral va costar 12 lliures parisenques, i el
toc de campanes en honor seu, 24 sols. Posteriorment el seu cos va ser traslladat
del cementiri a l'interior de l'església, a petició del seu germà Lambert i es va
col·locar en una sepultura prop de la pila baptismal. [7] L'església de Sant Donacià,
va destruir-se durant la revolució francesa el 1799.[8]
Vinculació amb Felip III el Bo[modifica]
El seu primer treball documentat va ser com a pintor i 'gentilhome de cambre
del príncep-bisbe del principat de Lieja, Joan III de Baviera, que havia ocupat
el comtat d'Holanda en morir el seu germà Guillem VI de Baviera; Jan en va
decorar el seu castell de la Haia entre el 24 d'octubre de 1422 i l'11 de
setembre de 1424. El comte Joan III morí, i el 19 de maig de 1425 Jan es va
traslladar a Bruges també en qualitat de pintor de la cort i gentilhome de cambra
de Felip III el Bo, duc de Borgonya i comte de Flandes. Aquell mateix any va
marxar a Lilla, on el comte tenia la seva residència preferida i on va continuar fins
al 1429. El 1430 tot i seguir treballant per al duc, s'havia establert de forma
permanent a Bruges i tota la seva producció pictòrica coneguda és d'aquest
període.
Van Eyck comptava amb l'admiració artística del duc Felip i la seva màxima
confiança personal i per aquest motiu el 1426 va participar en diverses missions
diplomàtiques en el seu nom.[2] Uns any més tard, va viatjar
a València i Portugal formant part d'una delegació per a negociar el tercer
matrimoni del duc Felip. A València va intentar fer possible l'enllaç matrimonial de
Felip amb Elisabet d'Urgell, filla del comte Jaume II d'Urgell, una operació que va
fracassar perquè Alfons el Magnànim, rei d'Aragó i oncle d'Elisabet, havia acordat
la seva unió amb el príncep Pere de Portugal a fi i efecte de reforçar les seves
posicions davant el Regne de Castella.
En fracassar la proposta, el 19 d'octubre de 1428 va marxar cap a Portugal per a
demanar la mà d'Isabel de Portugal i de Lancaster al seu pare, el rei Joan I de
Portugal. La delegació va tornar un any més tard i la boda es va celebrar el 10 de
gener de 1430.[8] En aquest viatge Van Eyck va pintar un retrat de la princesa
Isabel de Portugal que havia de servir perquè el comte pogués conèixer-la i donar
la seva acceptació final. A Portugal, Van Eyck va coincidir amb el pintor
valencià Lluís Dalmau[9] que, curiosament, formava part de la comitiva de la boda
entre Elisabet d'Urgell i Pere de Portugal. De resultes d'aquesta coneixença,
Dalmau acabaria viatjant al Flandes entre 1431 i 1436 per aprendre la tècnica del
taller de Van Eyck i conèixer les noves tendències flamenques. Posteriorment,
Lluís Dalmau va realitzar la Mare de Déu dels Consellers, obra amb una clara
influència flamenca.[10]
Va ser en aquest període de fort intercanvi internacional que Van Eyck va realitzar
un mapa del món fet per al comte, una peça avui perduda, igual que el retrat
d'Isabel de Portugal.[8] El 1436 va fer el seu darrer viatge diplomàtic a Praga.
Jan van Eyck va continuar, fins a la seva mort, al servei del duc Felip, el qual
sempre li va estar reconegut, proporcionant-li un tracte de favor dins la cort;
el 1434 el duc va apadrinar un fill seu. Quan va morir l'artista, Felip concedí a la
seva vídua una compensació econòmica i una dot a la seva filla, Lyevine, per a
poder entrar en el convent de Santa Agnès de Maaseyck. [2]
Després de la seva mort, el seu germà Lambert es va encarregar del seu
assumptes i, probablement, va supervisar el tancament del seu taller a Bruges. [11]

Obra[modifica]
Estil i tècnica[modifica]

Les tres Maries a la tomba, Hubert van Eyck (1425). Les obres dels germans Van Eyck acostumen a
generar dubtes sobre l'autoria de Jan o d'Hubert.
Per contextualitzar l'obra de Van Eyck cal entendre que va ser un pintor de cort a
sou, desvinculat del gremi que agrupava els pintors lliures, on probablement tenia
vetat l'accés per aquest motiu. Tanmateix, el fet de tenir un sou li permetia poder
dedicar molt de temps a l'estudi i realització perfeccionista de la seva obra. [12] Per
la mateixa raó, els seus clients eren personatges relacionats amb la cort
de Borgonya, com el cardenal Niccolò Albergati[13] o rics comerciants italians com
el banquer de Lucca, Giovanni Arnolfini.[3]
La descripció que l'escriptor contemporani Bartolomeo Fazio fa de Van Eyck com
a litterarum nonnihil doctus i «mestre de totes les arts que afegeixen distinció a la
pintura», explica la seva curiositat intel·lectual pels texts teològics, els detalls
astronòmics, els cronogrames o la paleografia. Van Eyck manifestava un instint
d'historiador, d'estudiós sistemàtic que li va permetre crear un «simbolisme
disfressat» on «tot signe d'objectivitat tenia significat i tot significat tenia disfressa».
[2]

Per poder desenvolupar aquest simbolisme esdevingué un estudiós, quasi un

arqueòleg segons Panofsky, recreant esglésies i palaus o recuperant inscripcions
romàniques. Va imaginar en una mena de transformació lliure dels escenaris o
emplaçaments els detalls arquitectònics, de forma que, resultant absolutament
creïbles, resulta impossible identificar-los amb un lloc concret. Com
afirmava Durer, Van Eyck havia recollit «tots els detalls de les múltiples imatges
que havia vist, sense necessitat de recórrer a models individuals». Pintant des del
«tresor secret del seu cor» feia versemblant el que era imaginari, una imaginació
controlada en tots els detalls per un programa simbòlic preconcebut. [14]
El seu innovador estil combina naturalisme de vívids colors amb un estil decoratiu
propi de les miniatures de l'alta edat mitjana pel que fa a la meticulositat dels
detalls, la precisió de les textures i la recerca de nous sistemes de representació
de l'espai tridimensional. Les figures humanes s'emmarquen en un espai
naturalista.
Pel que fa a la recerca dels efectes tridimensionals, Van Eyck no recorre només a
la perspectiva amb un punt de fuga, sinó que també va desplegar el seu refinat
domini de la tècnica de la pintura a l'oli. Al principi de la seva carrera artística, Van
Eyck va desenvolupar un concepte clar de la realitat i de com els seus quadres
havien de representar-la. Però cap concepte no és eficaç sense mitjans
disponibles per a la seva exploració i expressió. L'èxit de l'artista utilitzant la seva
tècnica com a eina per augmentar la seva visió pictòrica, va ser crucial en la
reeixida manifestació del seu concepte artístic sobre tela. Van Eyck va utilitzar la
seva tècnica a l'oli com un dispositiu òptic i com a eina conceptual. En pura
pràctica, el «càlcul infinitesimal» de Van Eyck va ser possible perquè el nou mitjà
que va utilitzar li va permetre combinar una gran quantitat de pinzellades,
fusionant-les literalment entre si. Com a resultat, va poder investigar la relació
entre les pinzellades petites i grans en obres com la Mare de Déu del canceller
Rolin, la Mare de Déu Van der Paele i el retaule de Gant. És notable que Van
Eyck, utilitzant només instruments rudimentaris en combinació amb els
coneixements que la seva tècnica li permetia, va ser capaç de crear obres d'art
que reflecteixen la multiplicitat i la unitat de la natura. A la Mare de Déu de Rolin,
Van Eyck va utilitzar la seva tècnica al màxim per presentar una diferenciació
microscòpica del detall i, al mateix temps, veure a prop i lluny. En aquesta obra no
es conforma a unificar elements discrets en un tot, sinó que estén el seu mètode
de «visió millorada» per incloure una perspectiva distant. És com si aquest gran
observador fes servir la seva «tecno-artesania» molt desenvolupada per
escombrar amb l'ull tot el territori recercant la llum reveladora. [15]
El simbolisme religiós de les seves composicions denota un coneixement on
barreja el seu interès per la gent i la natura dins d'una mentalitat humanista. Jan
van Eyck va suposar una influència fonamental en els primitius
flamencs del SEGLE XV i començament del XVI.[8]
El domini semi-màgic de la tècnica de l'oli de Van Eyck, que va a portar Vasari a
considerar-lo un alquimista, conjurava un món nou i gairebé palpable, on la pintura
mateixa —sobretot en la prestació de la llum, les textures de materials— actuava
gairebé com un element constitutiu del que representa. [16]
Es pot afirmar que el seu estil simbolitza una estructura de l'univers amb una visió
infinitesimal dels objectes; construeix el seu món amb els seus pigments igual que
la natura construeix el món real amb la seva pròpia matèria primera. Reprodueix la
pell humana o un rostre mal afaitat assumint el caràcter mateix del que està
reproduint i manté la solidesa i plenitud dels objectes que apareixen allunyats com
els que estan en primer pla als seus paisatges. Els seus ulls es comportaven com
un microscopi i un telescopi alhora.[17]
Es tracta d'un artista que tenia consciència de la seva pròpia importància, i fou un
dels primers artistes flamencs que va signar i datar les seves pintures en els
marcs,[18] llavors considerats una part integral de l'obra (sovint es pintaven els dos
alhora).
Pintura a l'oli[modifica]
Una de les qualitats més admirades pels italians de l'època va ser l'esplendor de la
tècnica flamenca de la pintura a l'oli que Vasari considerava inventada per Van
Eyck. Vasari, a la seva biografia d'Antonello da Messina, va fantasiejar sobre el
descobriment de la tècnica per Van Eyck, guardat com un secret que donava
avantatge als pintors flamencs sobre els italians. [19] Tot i tractar-se d'un invent
anterior documentat per Teòfil el 1125[20] i per Cennino Cennini al seu Il libro
dell'arte de 1390,[21] certament la manipulació de Van Eyck va crear il·lusions
aparentment miraculoses de la realitat. L'oli va permetre una suau transició entre
el límits de volums i espais i garantir una precisió sorprenent dels detalls. Va crear
el subtil efecte de la llum difusa en les perspectives aèries i ombres, il·luminant fins
i tot els més foscos passatges amb la seva rica però transparent brillantor de color.
[16]
 A més, feia servir amb una tècnica depurada amb el blanc de plom per a
accentuar la llum de les superfícies més que com a color d'objectes específics. [2]
Van Eyck havia començat a treballar al tremp d'ou, experimentant amb un vernís
d'assecat més ràpid combinant olis de llinosa i de nous. En aquest procés,
que Karel van Mander situava el 1410, comença a usar un
nou aglutinant dels pigments que s'assecava més ràpid i produïa colors més
brillants fins i tot sense vernís, aconseguint una més fàcil combinació dels colors.
La «nova» tècnica es va anar estenent entre els pintors mitjançant la difusió de
l'escriptor alemany Joachim von Sandrart i el francès Jean-Baptiste Descamps,
fent més certa la llegenda de Vasari, fins que a mitjan SEGLE XIX es va descobrir
a Anglaterra una còpia de l'obra del monjo benedictí Teòfil Diversarum Artium
schedule sive de diversis Artibus (1125), un tractat on donava instruccions clares
sobre la pintura basada en l'oli.[20]
Però sí que és veritat que els germans Van Eyck van estar entre els primers
pintors flamencs que el van usar per pintures sobre taula amb detalls de molta
precisió. Van ser ells els que van aconseguir nous i destacats efectes a través de
l'ús de veladures, la tècnica de pintar amb capes de pintura sobre capes prèvies
de pintura encara humida i altres tècniques.[22] Jan van Eyck combinava el tremp
d'ou i l'oli en les diferents capes aconseguint un efecte especial a causa del
diferent índex de refracció de la llum d'ambdues substàncies.[19]
Va portar la tècnica de la pintura a l'oli i el realisme dels detalls (especialment la
representació de les matèries) amb un nivell no assolit mai abans. [3] Aquestes
capes d'oli s'aplicaven sobre un suport que consta d'una taula de fusta
(generalment de faig, Fagus sylvatica) polida i pintada de blanc, de manera que
s'aconsegueix una reflexió de la llum amb la consegüent brillantor de la pintura i
una suggestió de profunditat. Van Eyck es va atrevir amb aquests mètodes per a
intentar el que després s'anomenaria trompe l'oeil.
Aquesta habilitat amb l'oli li permetia reflectir d'una manera naturalista la realitat. A
més, era minuciós i les seves obres, generalment de mida petita, tenen un
extraordinari detall propi del món de la miniatura. Immediats antecedents que
influeixen en Van Eyck varen ser els excel·lents miniaturistes germans de Limburg,
així com l'escultor Claus Sluter: la forma de representar els plecs de les teles que
Sluter feia en pedra és pràcticament la mateixa manera amb què Van Eyck va
pintar els plecs a les seves obres. També s'esmenta com a predecessor dels Van
Eyck el menys conegut, però valuós pintor, Melchior Broederlam.[19]
Les seves pintures[modifica]
Dama al bany. Obra perduda
 En aquesta obra avui perduda i esmentada
per Vasari i Bartolomeo Fazio, l'autor
presenta un joc de mirades i
contraposicions, com ara la figura nua i la
vestida, la mirada frontal de l'espectador i la
visió subtil que es reflecteix al mirall
convex, a l'esquerra. Comparteix amb El
matrimoni Arnolfini el mirall i les sabatilles
i es pot interpretat que podria tractar-se del
bany ritual previ a la cerimònia. També s'ha
interpretat com una oposició entre l'amor
sagrat i el profà, o com una reflexió de
l'efímera bellesa i l'amor.[23] Aquesta imatge
és una reproducció captada per Willem van
Haecht a la seva pintura de gabinet, Visita
de l'arxiduc Albert a la col·lecció de Willem
van der Geest (1628).

L'obra anterior a 1420 és només coneguda per referències, entre d'altres la

biografia de Fazio on es descriu la producció perduda de Van Eyck, citant la Dama
al bany, una obra de temàtica profana, així com un mapa del món que Van Eyck
va pintar per al duc Felip.[24] La descripció del mapa perdut feta per Fazio deixa
clar que no només es tractava d'un mapa funcional sinó més aviat d'una obra
esplèndida. Per tant, encara que podria haver ubicat els llocs amb molta precisió
per tal d'haver estat útil per a l'estimació de les distàncies, també hauria estat
considerat, com a mapamundi, una peça fonamentalment simbòlica.[25]
Com a retratista és considerat un autor exhaustiu, amb uns retrats intensament
propers i alhora remots. Sap combinar la individualitat del personatge, allò en què
es diferencia de la resta de la humanitat, més propi de la pintura de gènere, amb la
seva universalitat, és a dir, allò que té en comú amb la resta de la humanitat, de
forma intemporal; són retrats que poden reflectir dades claus d'una societat o una
ètnia, però poden ser absolutament impersonals. Al segle XV a Flandes va ser més
característic un èmfasi cap a la singularitat que porta a un plantejament descriptiu i
estàtic. Aquest és el cas de Van Eyck amb retrats més descriptius que
interpretatius. Els personatges estan quasi estàtics, dotant-los d'una profunditat
atractiva i enigmàtica.[26]
Es conserven nou obres signades i datades entre 1432 i 1439, quatre d'elles són
de tema religiós, com La Mare de Déu del canonge Van der Paele (1436, Museu
Groeninge, Bruges) o La Mare de Déu del canceller Rolin (Museu del Louvre,
París) i les altres cinc són retrats, com El matrimoni Arnolfini (1434, National
Gallery, Londres). Com en gairebé totes les obres de Van Eyck, aquesta excel·leix
en al·legories i simbologies: figura un mirall circular convex en el qual apareix
vagament reflectit el mateix autor, i sota aquest mirall la frase «He estat aquí».
Encara que no és exactament el sistema de joc especular que després
utilitzarà Diego Velázquez a Las Meninas, hi ha en el quadre de Van Eyck un
interessant precedent, que és, entre altres coses, una recerca de la superació que
la bidimensionalitat del quadre imposa a la representació dels espais. Van Eyck
reforça una «integració» de l'espectador dins de l'espai virtual representat en la
seva obra.
Llibre d'hores de Torí[modifica]

El naixement de Joan Baptista, del Llibre de les Hores de Torí

La col·lecció de miniatures coneguda com el Llibre d'Hores de Torí és una obra

dels germans de Limburg. El desconeixement documental de l'activitat de Jan van
Eyck a la cort de La Haia amb Guillem VI de Baviera ha fet especular en l'autoria
dels Van Eyck en l'acabament de l'obra dels Limburg que estava inacabada en
morir aquests de pesta.[27]
Es tracta d'una obra de tradició tardogòtica francesa, probablement encarregada
pel duc Guillem de Baviera abans de 1417 i executada a La Haia per al comte
d'Holanda, Joan de Baviera entre 1422 i 1424. La major part de les miniatures van
ser destruïdes pel foc el 1904, encara que n'existeixen fotografies; la part existent
del manuscrit es conserva al museu Civico d'Arte Antica de Torí. Entre els
historiadors que atribueixen la participació dels Van Eyck, destaca Georges Hulin
de Loo que va identificar fins a onze col·laboradors en les miniatures del Llibre de
les Hores, anomenant-los amb les primeres lletres de l'alfabet. Als millors folis del
llibre miniat, atribuïts al «mestre G» (Jan van Eyck, segons De Loo) les figures
estan ja plenament integrades en un espai realista, amb una llum que unifica la
representació i dibuixa amb gran precisió i detalls diminuts l'espai i els rols dels
personatges. Queda clar que Van Eyck es plantejava, com Masaccio, el problema
de la realitat: però mentre l'italià feia una síntesi que acollia la sola essència de les
coses, preocupant-se de col·locar-les en un espai de perspectiva unitària i
racional, el flamenc analitzava amb lucidesa i atenció els objectes singulars tal
com es presenten davant els nostres sentits. No se sap exactament si aquestes
miniatures les va fer Jan o el seu germà Hubert, com passa amb altres obres
anteriors a 1426, data en què va morir el seu germà Hubert. [28] Almenys set de les
miniatures eren obra de Van Eyck («mestre G»), de les quals només dues es
conserven: El naixement de sant Joan Baptista i la Missa de difunts.[29]
Llegat[modifica]
A l'obra de l'humanista genovès Bartolomeo Fazio De viris illustribus escrita
el 1454, aquest el presentava com «el pintor principal» de la seva època, dins del
grup dels millors en què situava a Roger van der Weyden, Gentile da
Fabriano i Pisanello. És particularment interessant que Fazio mostrés tant
entusiasme pels pintors flamencs com ho feia pels italians. Fazio descriu Van Eyck
com un home culte, versat en els clàssics, sobretot en els escrits sobre pintura
de Plini el Vell. Això pot explicar la inscripció de l'Ars Amatoria d'Ovidi, que hi havia
al marc original, actualment perdut, del retrat del Matrimoni Arnolfini, i per les
inscripcions en llatí a les seves pintures, utilitzant la grafia romana, fet llavors
reservat als homes cultes.[30]
L'obra de Van Eyck ha estat abundantment copiada pels pintors i els il·luminadors.
Els seus compatriotes encara el seguien considerant el rei dels pintors al segle XVI,
exercint una enorme influència en l'art flamenc i europeu en general. Es considera
a Petrus Christus com el seu principal deixeble, tot i que no se sap si va formar
part del seu taller. Entre els seus hereus directes podem esmentar a Gerard
David, Hugo van der Goes i Konrad Witz, i fins i tot en Hans Memling, Martin
Schongauer, o (encara que ja sigui netament renaixentista) el Mabuse. També es
van veure influïts per ell els italians com Antonello da Messina i Colantonio. Van
der Weyden segueix el seu estil realista, tot i que afegint-hi més dramatisme.
L'artista contemporani valencià Lluís Dalmau va viatjar el 1431 a Flandes per
encàrrec d'Alfons V d'Aragó, on va conèixer l'obra de Van Eyck i podria haver estat
una temporada al seu taller. La seva influència més clara és a la Mare de Déu dels
Consellers encarregada pel Consell de Cent.[31] El rei Alfons era un gran admirador
de l'art flamenc i va arribar a posseir dues obres de Van Eyck, avui
desaparegudes: el Tríptic Lomellini i un Sant Jordi.[32]
El seu renom internacional, d'altra banda, se certifica en la historiografia italiana
del segle XV, on hi ha informació sobre Van Eyck, relatada, entre d'altres,
per Ciriaco de Pizzicolli, Bartolomeo Fazio, Filarete i Giovanni Santi.

Galeria[modifica]
Imatge Dades Imatge

Díptic de Crucifixió i Judici Final

oli sobre taula traspassat a tela

1420-25
56,5 x 19,5 cm

Metropolitan Museum of Art, Nova York

Els dos panells representen la crucifixió i el judici final,

respectivament. Se suposa que eren les ales laterals d'un tríptic,
el panell central del qual s'ha perdut. Contenen un veritable
microcosmos on cada detall mereix el mateix interès, tant si és
el paisatge com les emocions dels personatges. Els texts del
marc original contenien cites d'Isaïes sobre la Crucifixió, les
revelacions i el Deuteronomi en el Judici Final.[33]

Estigmatització de Sant Francesc

oli sobre taula
1428-1429
12,5 x 14,5 cm
Philadelphia Museum of Art, Philadelphia

Obra suposadament realitzada per Jan van Eyck a Espanya el

1428-1429. Hi ha una còpia posterior de la pintura (c. 1450) a
la Galeria Sabauda, Torí.

Retrat del cardenal Niccolò Albergati

Punta de plata
1431
21,2 x 18,0 cm
Gemäldegalerie Alte Meister, Dresden
Apunts per al retrat de Niccolò Albergati aprofitant el seu viatge
a Bruges entre el 8 i l'11 de desembre de 1431 per a negociar la
pau entre França i Anglaterra,[13] Van Eyck va fer només uns
esbossos per acabar el retrat posteriorment, encara que aquest és
l'únic dibuix de Jan van Eyck autentificat.[34]

Retrat d'un jove (Léal Souvenir)

Oli sobre taula
1432
34,5 x 19 cm (1a obra signada i datada)[13]
National Gallery de Londres
Es pensa que es tracta del músic Gilles Binchois que havia
treballat per al duc Felip. La inscripció «Tymotheos» en lletres
gregues fa referència al llegendari músic Timoteu de Milet,
tocador de cítara d'Alexandre Magne.
La frase «LEAL SOVVENIR» ('record fidel') fa pensar en un
regal del duc Felip a William de Pole, assimilant aquest a
Alexandre Magne mitjançant la imatge del seu músic comparat
amb Timoteu. La frase, però amaga altres interpretacions en
clau, pròpies de Van Eyck. Es tractaria d'un anagrama de
«NOVVELLES AIRE» ('noves melodies'), un missatge animant
a William a seguir innovant.

Mare de Déu llegint amb el Nen

Oli sobre taula
1433
26,5 x 19,5 cm
National Gallery de Victoria, Melbourne

La inscripció a la part alta esquerra de la paret diu:

«COMPLETU(m) AN(n)O D(omini) M CCCC XXXIIJ P(er)
JOH(ann)EM DE EYC BRVGIS». A la dreta apareix l'anotació:
«ALS IXH XAN» (als ich kan, i. e. 'Faig el que puc').[35]

El matrimoni Arnolfini
Oli sobre roure
1434
82 x 60 cm
National Gallery de Londres
És considerada com una de les obres més notables de Van Eyck.
És un dels primers retrats de tema no hagiogràfic. Representa el
ric mercader Giovanni Arnolfini i la seva esposa Jeanne
Cenami, establerts a la ciutat de Bruges entre 1420 i 1472, on
van prosperar econòmicament. Aparentment la imatge
correspon al casament de tots dos personatges.

Retrat de Giovanni Arnolfini

Oli sobre roure
1435
29 x 20 cm
Staatliche Museen de Berlín

La datació exacta de la pintura és dubtosa, si bé sembla executat

gairebé al mateix temps que el famós retrat del matrimoni a la
National Gallery, Londres. El turbant d'Arnolfini està embolicat
a l'estil italià, al voltant d'un nucli de fusta com els que sovint
dibuixava Piero della Francesca i Uccello en un exercici
de perspectiva.

Retrat d'home amb clavell

Oli sobre taula
1435
40 x 31 cm
Staatliche Museen, Berlin

El model desconegut porta la medalla de l'ordre de Sant Antoni,

creat per Albert de Baviera, comte d'Hainaut.

L'Anunciació
1436 Oli sobre taula
 39 x 24 cm (x 2)
Museu Thyssen-Bornemisza, Madrid

El díptic portàtil, un trompe-l'oeil en grisalla, presenta l'àngel de

l'Anunciació i la Mare de Déu. Són dues peces independents
que actualment estan al mateix museu.[36]

Retrat de Jan de Leeuw

Oli sobre taula
1436
24,5 x 19 cm
Kunsthistorisches Museum, Viena

Jan de Leeuw (nascut el 1401) va ser un membre actiu del

sindicat de joiers a Bruges.

Santa Bàrbara
Grisalla sobre taula
1437
31 x 18 cm
Museu de Belles Arts d'Anvers

Santa Bàrbara és una peça de tècnica inusual en l'autor. Es

desconeix si és una pintura sense acabar, una grisalla, o un
dibuix acabat. L'obra té un marc de marbre amb una inscripció
amb el nom de l'artista i la data, 1437. Van Eyck representa
a santa Bàrbara amb el seu llibre d'oracions i la palma, asseguda
davant d'una torre d'estil gòtic tardà llavors en procés de
construcció.

Mare de Déu amb Nen i font

Oli sobre taula
1439
19 x 12 cm
Museu de Belles Arts d'Anvers

El panell està signat i datat en el marc de marbre: «IOH(ann)ES

DE EYCK ME FECIT C(om)PLEVIT AN(n)O 1439». No
obstant alguns estudiosos pensen que és anterior (c. 1425-1430)
i el 1439 és només una data de finalització i l'emmarcament.
 Destaca la tendra abraçada de la mare amb el nen, característica
de la devoció de final de l'edat mitjana. L'artista descriu el jardí
paradisíac i altres símbols de la Mare de Déu com la font, la
rosa i l'iris. Els àngels sostenen una tela de brocat magnífic
darrere de la mare i el nen com a símbol d'honor. El simbolisme
dels colors utilitzats en la pintura serveix per augmentar el seu
missatge espiritual.

Mare de Déu i Nen amb santa Bàrbara, Elizabeth i Jan Vos

Oli sobre taula
1442
47 × 61 cm
The Frick Collection, Nova York

Es considera una obra del taller de Van Eyck. Va ser un

encàrrec del cartoixà de Bruges, Jan Vos. Anys més tard, aquest
va marxar del convent enduent-se l'obra i en va encarregar una
nova versió a Petrus Christus, coneguda com la Madonna
d'Exeter.[37][38]

Referències[modifica]
1. ↑ Hand 1986: pàg. 34
2. ↑ Anar a :2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 Panofsky 1998: pàg. 179-181
3. ↑ Anar a :3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Borchert 2006: pàg. 16-17
4. ↑ Châtelet 1998: pàg. 27-28
5. ↑ Enciclopèdia catòlica
6. ↑ Frère 2007:, pàg. 26
7. ↑ Crowe, pàg. 67
8. ↑ Anar a :8,0 8,1 8,2 8,3 Smets 2007:, pàg. 12
9. ↑ CIRICI, Alexandre. La pintura catalana. Moll, 1959, p. 154.
10. ↑ SALVADÓ I CABRÉ, Nativitat; (et al) «Mare de Déu dels Consellers, de Lluís Dalmau.
Una nova tècnica per a una obra singular». Butlletí del Museu Nacional d'Art de Catalunya[Vol.
9], 2008 [Consulta: 13 juliol 2011].
11. ↑ Jones, Susan. "Jan van Eyck (ca. 1380/90–1441)". A Heilbrunn Timeline of Art
History. Nova York: The Metropolitan Museum of Art, 2000–. (Octubre de 2002)
12. ↑ Harbison 1995: pàg. 19
13. ↑ Anar a :13,0 13,1 13,2 Schneider 1997: pàg. 101-102
14. ↑ Panofsky 1998, pàg.138
15. ↑ Huerta 2003: pàg. 41-42
 16. ↑ Anar a :16,0 16,1 Allmand 1998: pàg. 302
17. ↑ Panofsky 1998: pàg. 182-183
18. ↑ FARTHING, Stephen. 501 Artistes: Peintres, Sculpteurs, Platiciens: 1000 Ans D'histoire
de L'art (en francès). Editions du Trecarre, 2009. ISBN 9782895684695 [Consulta: 9 desembre
2010].
19. ↑ Anar a :19,0 19,1 19,2 Borchert 2006: pàg. 20
20. ↑ Anar a :20,0 20,1 THEOPHILUS, (presbíter). Theophili, qui et Rugerus, presbyteri et monachi,
libri III. de diversis artibus: seu, Diversarum artium schedula (en anglès). J. Murray, 1847
[Consulta: 10 desembre 2010].. Traducció a l'anglès de 1847 de l'obra en llatí de Teòfil
de 1125 on es descriuen les tècniques de la pintura a l'oli amb referències a escrits de Plini el
Vell
21. ↑ A Il libro dell'arte Cennino Cennini descriu totes les tècniques artístiques conegudes
amb descripcions precises. (CENNINI, Cennino. Libro del arte (en castellà). Editorial MAXTOR
(ed. 1947), 1390. ISBN 9788497613903 [Consulta: 10 juliol 2011]., pàg. 93
22. ↑ GOMBRICH, Ernst Hans. The story of art (en anglès). Phaidon, 1995. ISBN
9780714833552[Consulta: 9 desembre 2010].
23. ↑ www.artehistoria.jcyl.es
24. ↑ Allmand 1998: pàg. 303
25. ↑ Summers 2007: pàg. 93
26. ↑ Panofsky 1998: pàg. 194-195
27. ↑ BUISSERET, David. La revolución cartográfica en Europa, 1400-1800: la
representación de los nuevos mundos en la Europa del Renacimiento. Editorial Paidós, 30 Maig
2004, p. 51. ISBN 9788449315657 [Consulta: 10 desembre 2010].
28. ↑ DOGAER, Georges. Flemish miniature painting in the 15th and 16th centuries (en
anglès). B.M. Israël, 1987. ISBN 9789060780787 [Consulta: 10 desembre 2010].
29. ↑ «Jan van Eyck». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
30. ↑ Harbison 1995: pàg. 46
31. ↑ Fitxa tècnica de la Mare de Déu dels Consellers. MNAC
32. ↑ CORNUDELLA, Rafael. «Alfonso el Magnánimo y Jan van Eyck. Pintura y tapices
flamencos en la corte del rey de Aragón» (en castellà). LOCVS AMOENVS N.10, 2009-2010.
[Consulta: 3 juliol 2011]., pàg. 49
33. ↑ Fitxa d el'obra al Metropolitan
34. ↑ MILICUA, José. Historia Universal del Arte:La pintura flamenca Volum V (en castellà).
Barcelona: Planeta, 1988, p. 322. ISBN 84-320-8905-2.
35. ↑ Hudson, Hugh. Dades restauració obra
36. ↑ Fitxa de l'obra al museu Thyssen
37. ↑ Borchert 2006: pàg. 22
38. ↑ Fitxa de l'obra a la Frick Collection
39. ↑ Fitxa de l'obra a l'Institut d'Arts de Detroit

Bibliografia[modifica]
 ALLMAND, Christopher; MCKITTERICK, Rosamond. The New Cambridge Medieval History: c.
1415-c. 1500 (en anglès). Cambridge University Press, 28 Juny 1998. ISBN
9780521382960[Consulta: 8 desembre 2010].
 BORCHERT, Till. Flemish primitives in Bruges (en anglès). Luidon, 2006. ISBN
9789055446148[Consulta: 10 desembre 2010].
 CHÂTELET, Albert. Early Dutch painting: painting in the northern Netherlands in the fifteenth
century (en anglès). Montreux Fine Art Publications, 1988. ISBN 9782882600097 [Consulta: 10
Desembre2010].
 CROWE, Joseph Archer; CAVALCASELLE, Giovanni Battista. The early Flemish painters: notices of
their lives and works (en anglès). John Murray, 1857 [Consulta: 1r gener 2011].
 FRÈRE, Jean-Claude. Early Flemish painting. Terrail, 15 octubre 2007. ISBN
9782879393391[Consulta: 26 octubre 2010].
 HAND, John Oliver; WOLFF, Martha; National Gallery of Art (U.S.). Early Netherlandish
painting (en anglès). Cambridge University Press, 1986. ISBN 9780894680939 [Consulta: 12
desembre 2010].
 HARBISON, Craig. Jan van Eyck: the play of realism (en anglès). Reaktion Books, 1995. ISBN
9780948462795 [Consulta: 8 desembre 2010].
 HUERTA, Robert D. Giants of Delft: Johannes Vermeer and the natural philosophers: the parallel
search for knowledge during the age of discovery (en anglès). Bucknell University Press,
2003. ISBN 9780838755389 [Consulta: 14 desembre 2010].
 PANOFSKY, Erwin. Los primitivos flamencos (en castellà). Ediciones Cátedra, 1998. ISBN
9788437616179 [Consulta: 7 desembre 2010].
 SCHNEIDER, Norbert. Jan van Eyck, l'altar de Gante: propuestas para una reforma de la
iglesia (en castellà). Siglo XXI, 1 gener 1997. ISBN 9789682320750 [Consulta: 10 desembre
2010].
 SMETS, Irene. Ludion, Uitgeverij. Groeningemuseum & Arentshuis Brugge (en anglès), 20 Maig
2007. ISBN 9789055444861 [Consulta: 21 octubre 2010].
 SUMMERS, David. Vision, reflection, and desire in western painting (en anglès). UNC Press
Books, 2007. ISBN 9780807831106 [Consulta: 8 desembre 2010].