 La llibertat de cultes.

 Els pressupostos del clergat.

 El divorci.
 La dissolució de la companyia de Jesús (jesuïtes).
 El matrimoni civil.
 Supressió de Festes religioses de caràcter nacional.
 La Llei de Confessions i Congregacions religioses.
Els bisbes espanyols parlaven de la tirania de l’Estat i recomanaven als catòlics enviar els seus
fills a les escoles catòliques.
La guerra escolar va rebre el recolzament de la Santa Seu. El Papa Pio XI considerava
anticristiana a la política secularitzadora dels nostres republicans, la reprovava i la condemnava.
Dissenyats els programes d’acció en els primers mesos de govern provisional i aprovada la
Constitució; el primer bienni va tractar de desenvolupar el programa en el Pla quinquennal de
creació d’escoles i dotació de places docents.
LA REACCIÓ CONSERVADORA I POPULISME RADICAL (1933-1935)
El triomf de la coalició entre catòlics (C.E.D.A.) i radicals d’Alejandro Lerroux en les
eleccions de novembre de 1933 va introduir un gir profund en la línia seguida fins llavors durant el
primer bienni (1931-1933). Al segon bienni va comportar un fre al pla de creació d’escoles i una
revisió de les reformes pedagògiques iniciades anteriorment. Una de les mesures més destacades
supressió de la coeducació en les aules.
En educació redueixen pressupostos destinats a l’educació. Després de la dissolució de les
Corts i el triomf del Front Popular en les eleccions de 1936  gir radical, retornant als primer
programes de l’any 1931. D Marcelino Domingo torna al ministeri i reprèn el fil perdut de la política
progressista (reactivació del pla de creació i construcció d’escoles, control de l’ensenyament privat
per l’Estat... Entre febrer i juliol de 1936  ESCLATA GUERRA CIVIL.
L’EDUCACIÓ EN GUERRA
El trienni bèl·lic (1936-1939) dos fronts respecte la història de l’educació.
Zona republicana  ensenyament bel·ligerant, cultura de combat al servei de la revolució.
L’escola com un arma ideològica i de lluita popular contra el feixisme  Defensar la República era
defensar la cultura.
Govern presidit per Llarg Caballero amb assistència sindicat F.E.T.E. i UGT i C.N.T
(anarquista), introduïren front ideològic en els programes educatius. Instruir i ensenyar per a
alimentar la revolució. L’educació laica, racionalista, social, solidaria, internacionalista, popular,
unificada i antifeixista. Es va realitzar la creació de colònies escolar que acollien als xiquets evacuats
de zones de perill a altres zones més segures. Les reformes promogudes pel Ministre Jesús
Hernández (P.C.E.) destaquen:
 El Pla d’estudis d’Ensenyament Primari (1937).
  L’establiment des de 1939 d’Instituts obrers que impartien batxillerat per a
treballadors.
 Programes de Formació Professional.
 Lluita contra l’analfabetisme a través de les “milícies de la cultura”.
 La creació d’Universitats Populars.
 L’extensió de les missions pedagògiques.
 Creació de biblioteques.
LES REALITZACIONS ESCOLARS DE LA REPÚBLICA
La curta experiència educativa de la República s’ha constituït en gran manera en un símbol
que la historiografia ha emfatitzat com a exemple d’un temps de progrés.
L’escolarització primària  creació d’escoles accelerada en un sol quinquenni (7.000 escoles)
però no es va complir l’objectiu de (27.000 escoles).
El 1929 es va produir una crisi econòmica a Espanya i la inflexió o canvi de rumb suposa que
la política del segon bienni va donar al trast amb part d’expectatives que s’havien suscitat al principi
de la República.
El creixement de l’alumnat més accelerat en els centres  increment en l’educació i les seues
necessitats, descens de la ràtio escola-alumne (1880, 81//1931, 59)  descens significa que no es
complia el programa quinquennal de construcció i es van millorar les condicions reals de
l’escolarització.
La plantilla de mestres es va ampliar de forma evident. Al llarg del quinquenni, el nombre de
docents primaris va augmentar en quasi 14.000 places, increment d’uns 2.100 per any. La descripció
del sistema escolar primari no va variar substancialment, esforç republicà per millorar la tecno-
estructura escolar. L’assistència mitjana als centres amb prou faenes es va modificar en aquests anys.
Les inversions en educació van créixer, malgrat la incidència del crack del 29 en l’economia, la
participació del Ministeri d’Instrucció Pública va ser de 5,69 (1931) i 7,08 (1934).
La curta experiència republicana tampoc va poder modificar certs trets de la mentalitat
col·lectiva dels espanyols, com les actituds davant l’absentisme escolar, que va seguir sent un hàbit
molt generalitzat.
Al llarg de la restauració, l’ensenyament secundari satisfà les escasses demandes de
l’oligarquia i burgesia dominants, ateses en bona part pel sector privat. El quinquenni republicà
suposa un pas important en el creixement del sector, especialment el primer bienni. Durant aquest
cicle centres públic i alumnes es van incrementar notablement.
CULTURA DE L’ESCOLA I RENOVACIÓ EDUCATIVA
LA TROBADA ENTRE LES CULTURES ESCOLARS
El període històric de la segona república del 31 fins Guerra Civil 1936-1939, va ser una etapa
de noves convergències entre els ensenyaments, els experts i els polítics, i per tant entre les cultures
empírica, teòrica i burocràtica que ells representaven. No vol dir que tal implicació trencarà amb les
regles i tradicions de cadascun del registres pedagògics.
 El magisteri millor tacte i atenció de la classe política, més atret a col·laborar en les reformes
republicanes. La pràctica escolar no va poder canviar molt en tant curt temps, va afectar la laïcització
de les festes, tampoc va impartir canvis importants.
La República sense regular el currículum o el contingut de les disciplines. Els textos van ser
expurgats de les petjades del vell règim per adaptar-los a la nova situació política.
L’aixovar dels centres renova i amplia amb les dotacions d’equips didàctics i biblioteques que
el règim va fer, s’incorporaren a la pràctica quotidiana dels professors. Cursets, missions
pedagògiques, centres de col·laboració i activitats complementàries van iniciar una dinàmica
renovadora que expressava bé la voluntat de convergència entre els polítics, els científics i els
pràctics (mestres/as), a la República li va faltar temps.
La “edat d’Or” de la pedagogia espanyola (últimes dècades de la Restauració) maduració
durant la República  les tres generacions intel·lectuals que des de cap a temps venien lluitant per la
regeneració i modernització del país (98, 14 i 27).
L’educació i la pedagogia en la República aconsegueixen el punt crític d’expansió. La ciència
pedagògica incorpora a la universitat el seu màxim estatut acadèmic.
La República va fer possible la conjunció de dos moviments pedagògics renovadors en les
dues últimes dècades: el Krausisme i el socialisme. La ILE va intentar durant la primera etapa de la
Restauració la reforma moral de la societat a través de l’educació. El caràcter liberal i petit burgès, la
Institució per limitacions pròpies de la classe social que la sostenia. Les limitacions porten a alguns
institucionalistes a participar en projectes del socialisme espanyol. Convergència que s’opera en la
fase republicana, l’adveniment de la República  majoria cultura integrada per tots els sectors
intel·lectuals i pedagògics qu