UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA

POLÍTICA I MÓN
CONTEMPORANI

MAX SOPENA REY

2016/2017

1
CONTINGUT
UNITAT 1 – LA GUERRA FREDA...................................................................................................... 4
1. CONCEPTE GUERRA FREDA ......................................................................................... 4
2. ELS ORÍGENS I ELS PRIMERS ANYS DE LA GUERRA FREDA ................................... 6
3. ECONOMIA, SOCIETAT I POLÍTCA AL BLOC CAPITALISTA ................................... 10
ECONOMIA CAPITALISTA INTERNACIONAL ......................................................................... 10
4. ECONOMIA, SOCIETAT I POLÍTCA AL BLOC COMUNISTA ..................................... 12
SISTEMA DE PLANIFICACIÓ ECONÒMICA ............................................................................ 12
CONSELL D’AJUDA MÚTUA ECONÒMICA (COMECON) ....................................................... 14
5. POLÍTICA AL BLOC COMUNISTA ............................................................................... 14
6. DESCONOLITZACIÓ I GUERRA FREDA A ÀSIA......................................................... 16
LA ÍNDIA............................................................................................................................... 18
LA XINA ................................................................................................................................ 19
COREA.................................................................................................................................. 19
UNITAT 2 – DESCOLONIZACIONS I MOVIMENTS......................................................................... 22
1. LES ARRELS HISTÒRIQUES DEL CONFLICTE ISRAEL – PALESTINA .................... 22
LA RESITÈNCIA PALESTINA .................................................................................................. 24
MOVIMENTS CONTRA LA GUERRA I PER LA PAU A ISRAEL – PALESTINA............................ 25
DESACRODS ENTRE GOVERN ISRAEL I AUTORITAT NACIONAL PALESTINA ........................ 25
2. DESCOLONITZACIÓ D’ÀFRICA ................................................................................... 25
ÀFRICA DEL NORD ............................................................................................................... 26
ÀFRICA SUBSAHARIANA ...................................................................................................... 27
3. EL TERCER MÓN I EL MOVIMENT DELS PAISOS ALIENATS .................................. 28
4. DELS MOVIMENTS PELS DRETS CIVILS AL BLACK POWER .................................. 30
5. LA GUERRA DE VIETNAM ........................................................................................... 33
MOVIMENTS D’OPOSICIÓ A LA GUERRA DE VIETNAM ....................................................... 36
6. LES REVOLTES I ELS MOVIMENTS DE LA DÈCADA DELS 60................................. 37
MAIG DEL 68 FRANCÈS ........................................................................................................ 38
7. LA PRIMAVERA DE PRAGA ......................................................................................... 40
8. FEMINISMES I MOVIMENTS FEMINISTES ................................................................ 43
FEMINISME A ESPANYA I CATALUNYA ................................................................................ 45
9. EL MOVIMENT LGTBI .................................................................................................. 46

2
 HISTÒRIA DELS MOVIMENTS LGTB ..................................................................................... 47
L’HOMOSEXUALITAT A LA LEGISLACIÓ FRANQUISTA.......................................................... 50
UNITAT 3 – CRISIS I REVOLUCIONS ............................................................................................. 54
1. DUES VIES AL SOCIALISME A AMÈRICA LLATINA .................................................. 54
REVOLUCIÓ CUBANA ........................................................................................................... 54
EL XILE D’ALLENDE............................................................................................................... 56
2. LES CRISIS ECONÒMIQUES DE LA DÈCADA DELS 70 ............................................. 57
TIPUS DE POLÍTIQUES ECONÒMIQUES................................................................................ 58
PRESSA ECONÒMICA MEDIOAMBIENTAL ........................................................................... 60
3. LA SEGONA GUERRA FREDA ...................................................................................... 60
SITUACIÓ DE LA URSS I L’EUROPA DE L’EST A LA DÈCADA DELS 80 .................................... 62
4. LA DESINTEGRACIÓ DE IUGOSLÀVIA ....................................................................... 64
GUERRES PER LA INDEPENDÈNCIA IUGOSLAVA .................................................................. 65
5. LA GLOBALITZACIÓ I EL MOVIMENT ALTERMUNDISTA ...................................... 67
6. LA GUERRA GLOBAL CONTRA EL TERRORISME I ELS CONFLICTES ARMATS
D’AFGANISTAN, IRAQ I SÍRIA............................................................................................. 70
7. LA CRISI GLOBAL ACTUAL .......................................................................................... 73
RESPOSTA DELS MOVIMENTS SOCIALS OCCIDENTALS ....................................................... 75
8. LA XINA ACTUAL .......................................................................................................... 76
POLÍTICA XINESA ................................................................................................................. 76
ECONOMIA XINESA ............................................................................................................. 78

3
UNITAT 1 – LA GUERRA FREDA
1. CONCEPTE GUERRA FREDA
L’ utilització del terme guerra freda des d’un sentit ampli sorgeix en el període que
va des del final de la Segona Guerra Mundial (II GM) fins a l’enfonsament de l’URSS
i dels règims de l’Europa de l’est (1989-1991), caracteritzat per la confrontació
entre dos blocs polítics, militats, econòmics i ideològics, el capitalista i el socialista,
liderats respectivament pels EEUU i l’URSS.

Des d’un sentit restringit s’entén com a les etapes històriques de major tensió
dintre del conflicte global entre els dos blocs, és a dir, durant la Primera i Segona
Guerra Freda.

La guerra freda sorgeix com a conseqüència de la Segona Guerra Mundial a Europa.

Aquesta es caracteritzaria per una pèrdua de l’hegemonia en les relacions
internacionals en benefici de EEUU i URSS. Europa es dividiria en dues parts
antagòniques, amb models econòmics i sistemes polítics diferents. Les anteriors
potències europees (França, Regne Unit, Portugal...) van perdre les seves
possessions colonials arreu del món a conseqüència dels diversos processos de
descolonització.

La guerra freda comença a Europa però poc a poc aquest conflicte va

internacionalitzar-se; d’Europa arribaria a Àsia, Àfrica i finalment a Amèrica
Llatina. Durant la guerra freda, es va ampliar el nombre de règims socialistes, fet
que succeiria a Europa de l’est, Xina, Corea del nord, Vietnam, Cuba... en alguns
països com França o Itàlia es van desenvolupar partits comunistes que van treure
un molt bon resultat electoral. Per això, els EEUU va desenvolupar la guerra freda
amb l’objectiu de contenir l’avanç del comunisme.

En aquest període històric es van configurar dos blocs de països amb sistemes i
institucions econòmiques diferents. Per una banda aquells països basats en una
economia de mercat i amb Fons Monetari Internacional (FMI) i Banc Mundial (BM)
i per altre els basats en una economia planificada i Consell d’Ajuda Mutua

4
Econòmica (CAME). Encara això, posteriorment a la segona guerra mundial, a tots
els països es va instaurar i va augmentar el sector públic, derivant en la creació
dels Estats del Benestar.

Es van constituir dues aliances militars internacionals enfrontades: l’OTAN i el

Pacte de Varsòvia. Els dos països que liderarien les seves respectives aliances
militars van ser EEUU i l’URSS.

La guerra freda va anar acompanyada de guerres brutals a l’àrea geogràficament

exterior als països de l’OTAN i del pacte de Varsòvia, entre els aliats respectius de
les superpotències, que rebien suport econòmic i militar de les mateixes, a causa
de que les dues volien ampliar les seves àrees d’influència. Aquest període
s’anomena guerra freda precisament par això, perquè el conflicte bèl·lic no va ser
directament entre les dues superpotències sinó que es va traslladar a altres països.
Encara això, tenint en compte el nombre de morts hi ha una minoria d’autors que
es refereixen a aquest període com a la tercera guerra mundial.

A les dècades de 1950 i 1960 es va configurar el Moviment de Països No Alineats,

que va rebutjar el colonialisme i la política de blocs, i es va pronunciar a favor de la
pau, el desarmament i el dret a l’autodeterminació dels pobles.

Durant la Guerra Freda, Nacions Unides va intentar rebaixar les tensions entre les
dues superpotències i els dos blocs, així com preservar la pau i la seguretat arreu
del món, però va fracassar la majoria de vegades.

Els dirigents de les potències enfrontades van construir un enemic exterior i un

enemic interior. A l’URSS i als països d’Europa de l’est els enemics interiors van ser
els dissidents i els projectes de socialisme democràtic i per EEUU i l’Europa
occidental els enemics interiors van ser els grups comunistes. Presentar un enemic
intern aliat amb l’enemic extern va possibilitar el control o l’eliminació de les
crítiques dels opositors i dels dissidents. En aquesta tasca van destacar a cada
bàndol dos organismes, en el cas d’EEUU la CIA mentre que en el bloc comunista el
KCB.

Una altre característica de la guerra freda van ser les milers de probes nuclears
realitzades i l’enorme acumulació d’armes de destrucció massiva. Els governs van

5
elaborar polítiques de dissuasió nuclear, que consistien en l’utilització del terror
avisant que si algun país atacava es faria ús de la bomba atòmica. L’utilització de la
bomba atòmica mai va acabar realitzant-se però va haver-hi moments on la
possibilitat d’un conflicte armat amb bombes nuclears va estar molt present, els
dos moments de major tensió van ser la guerra de Corea d’entre 1950-1953 i
durant la crisi dels míssils cubans al 1962.

La guerra freda també s’explica pels interessos econòmics que estaven en joc. Els
poders polítics van ser els que van prendre les decisions més importants però en
moltes ocasions van ser influenciats pels complexes militars industrials de cada
superpotència, a aquests complexes militars industrials els hi interessava mantenir
el clima de la guerra freda pel seu benefici. D’altre banda, cal destacar també el fet
que les superpotències pugnaven pel control mundial de les primeres matèries
essencials. Aquesta guerra freda va suposar que les potències militars gastessin
enormes recursos en despeses militars.

Durant la guerra freda es van desenvolupar moviments per la pau arreu del món
que van ser molts extensos quan les poblacions percebien que podia esclatar una
nova guerra mundial. Durant les fases de major creixement de la cursa
d’armaments nuclears o quan els efectes d’alguns conflictes bèl·lics eren
esfereïdors, com succeís a la guerra de Vietnam.

2. ELS ORÍGENS I ELS PRIMERS ANYS DE LA GUERRA FREDA

Si valorem el succeït els primers dies de la guerra freda tant els dirigents de la Unió
Soviètica com dels EEUU volien evitar el conflicte. Però un seguit d’esdeveniments i
el comportament d’aquestes dues superpotències van acabar derivant en el
conegut com a guerra freda. La Guerra Freda va esclatar ja que les condicions en
l’escena internacional van donar lloc a riscos que ni Truman ni Stalin podien
acceptar i a unes oportunitats a les que no es podien resistir. Tots dos líders havien
d’actuar ja que el perill era imminent.

Alguns dels esdeveniments que van afavorir la guerra freda van ser:

 La conferència de Potsdam (juliol - agost 1945) - On s’expressen els

interessos contraposats dels governs dels països aliats. La conferència de

6
 Potsdam va donar lloc a la divisió d’Alemanya en quatre zones d’ocupació
però mantenint-la unida, desarmada i desmilitaritzada.
Aquesta conferència tractar també la guerra del Pacífic. Els EEUU volia que
la URSS declarés la guerra a Japó, i així va ser. En aquesta mateixa
conferència la URSS va dir a EEUU que farien servir una gran nova arma en
contra Japó.
 Conseqüències polítiques de les bombes atòmiques sobre Hiroshima i
Nagasaki (agost 1945) - Amb la ràpida victòria sobre Japó, EEUU impediria
la presència de l’URSS en territori japonès. Amb l’arma atòmica, EEUU
disposava d’una força extraordinària que volia utilitzar per obtenir
concessions de l’URSS.
La URSS va reaccionar a això promovent un programa propi de construcció
de bombes atòmiques. I a partir d’aquí s’entra en l’espiral de la cursa en
l’armament nuclear. Alguns dels esdeveniments d’aquesta cursa són: 1945
bomba atòmica sobre Hiroshima i Nagasaki; 1949 esclata primer artefacte
nuclear de l’URSS; 1950 el president Truman aprova la fabricació de la
bomba atòmica; 1952 esclata el primer artefacte nuclear de Gran Bretanya;
1953 la URSS fa esclatar la seva primera bomba atòmica; 1957 Gran
Bretanya fa explotar la seva primera bomba atòmica; 1959 s’instal·len a
Gran Bretanya, Itàlia i Turquia míssils nord-americans Thor i Jupiter i
l’URSS emplaça els míssils SS-4 que apunten els països occidentals; 1962 la
crisis dels míssils de Cuba.
 A Europa de l’est els governs passen d’estar en mans de coalicions a governs
comunistes. Seguint les recomanacions de Stalin, es formen governs
provisionals i col·lisions en els quals els comunistes no eren la força
dominant, tot i que estava convençut de que es formarien, més endavant,
governs comunistes amb capacitat d’acaparar poder. Durant aquesta època,
sobretot en l’Europa de l’Est, el número d’afiliats als partits comunistes
augmenten, de manera que es consolida el nou poder en l’Europa de l’Est.
 Doctrina de Truman en la contenció del comunisme - En front com anaven
succeint els esdeveniments Truman decideix posar fi al comunisme. Un fet
determinant en aquest aspecte és el telegrama de George F.Kennan al febrer
del 1946. Alhora, són claus en aquests aspecte els discursos de Truman a

7
 l’Universitat Baylor i la Cambra dels representants al març del 1947. Alguns
historiadors creuen que es a partir d’aquest discurs que comença la guerra
freda.
 La guerra civil grega i l’implicació de Iugoslàvia, la URSS, Gran Bretanya i
EEUU en aquesta. Un cop es retiren les tropes alemanyes de Grècia,
comencen a sorgir noves confrontacions internes. Al país hi havia dues
forces principals que lluitaven en contra dels nazis: els monàrquics i els
comunistes. Quan ja no tenen un enemic comú, s’enfronten entre elles i
comencen una guerra civil. Els britànics retiren les seves tropes en veure
que els comunistes anaven a vèncer, però els nord-americans els van
substituir. Els milicians comunistes tenien el suport de la URSS, però aquest
no era l’objectiu de Stalin. Ell volia respectar el pacte amb els britànics i
l’aliança de la conferència de Potsdam. D’aquesta manera, qui va participar
militarment en el conflicte en suport als comunistes va ser Tito (General de
Iugoslàvia). Ell sí que volia dominar tots els Balcans amb la seva influència i
així aconseguir poder, per tal de ser un rival fort contra Stalin (tot i tenir la
mateixa ideologia). De fet, el govern soviètic feia pressió per a que
Iugoslàvia no participés en el conflicte, però Tito s’hi negava, ja que volia
mantenir la seva pròpia sobirania i la seva independència del règim soviètic
(ja que a Iugoslàvia, el comunisme va vèncer sense el suport ni militar ni
econòmic de la URSS). Per això, l’any 48 Iugoslàvia va ser exclosa de la
Kominform (Oficina de Informació dels patits comunistes i obrers) i es
confirma la ruptura política en el bloc comunista. Els dirigents britànics i
americans van veure que si guanyaven els comunistes, el país es passaria al
bloc comunista i això faria que altres països del voltant, tal i com Itàlia i
França, fossin susceptibles de fer el mateix. De fet, el número d’afiliats als
partits comunistes de l’Europa Occidental també va augmentar. Per tant, la
1era Guerra de la Guerra Freda va ser la Guerra Civil grega. És tan
important perquè va ser un fet decisiu per l’elaboració de la Doctrina
Truman i començar la seva creuada contra el comunisme. Es trenquen,
doncs, les voluntats mínimes per mantenir les aliances.
 El Pla Marshall - S’elabora amb interessos econòmics i polítics als EEUU.
Aquests interessos van ser econòmics i polítics, tenint la mateixa

8
 importància tots dos. Aquests eren el poder assegurar la venda dels seus
productes a Europa per així créixer econòmicament tal com havia succeït
durant la II GM i el debilitar la força electoral comunista ja que aquesta
estava en auge i semblava que els comunistes, sobretot en el cas italià,
podrien acabar guanyant unes eleccions. En conseqüència, la URSS obliga
als governs europeus de l’est a rebutjar els ajuts del Pla Marshall.
 Creació del Kominform – És l'acrònim usual per referir-se a l'Oficina
d'Informació dels Partits Comunistes i Obrers. Fou una organització per a
l'intercanvi d'informació i experiències entre els partits comunistes. La
Kominform va ser creada com a substituta de la Komintern entre el 22 i el
27 setembre de 1947, durant una conferència de dirigents de partits
comunistes que tingué lloc a Szklarska Poręba (Polònia). L'impulsor de la
creació de la Kominform va ser el representant soviètic, Andrei Jdànov, que
en resposta al Pla Marshall impulsat pel president dels Estats Units Harry S.
Truman, a Europa Occidental, va pronunciar un discurs en què va establir
les bases de la nova política internacional de la Unió Soviètica,
l'anomenada Doctrina Jdànov.
 Divisió d’Alemanya – Durant la guerra freda es va produir la divisió
d’alemanya a posteriori de la derrota nazi. Les quatre potències ocupants
tindrien divergències en el punt comú de control ja que els EEUU
s’implicaria en augmentar la producció industrial d’Alemanya, comportant
així tensió amb la URSS. Gran Bretanya, França i EEUU s’aliarien en uns
interessos econòmics comuns. Al juny del 1948 es va produir una reforma
monetària, substituint l’anterior moneda que estava molt devaluada per el
Deutschmark. A conseqüència, es produeix un bloqueig del Berlín
occidental entre juny 1948 i maig 1949. Aquest maig de 1949 es va crear la
República Federal Alemanya (RFA) i al 1949 la República Democràtica
Alemanya (RDA).
 Creació de dues aliances militars internacionals contraposades – Creació de
l’OTAN a l’abril de 1949 i el Pacte de Varsòvia al maig de 1955.
 Conseqüències internacionals de les lluites per la descolonització – creant
així nous escenaris de confrontació i provocant certs perills però també
oportunitats.

9
 3. ECONOMIA, SOCIETAT I POLÍTCA AL BLOC CAPITALISTA

A EEUU i Gran Bretanya es dissenya un nou ordre econòmic internacional. Amb el

Tractat General sobre Aranzels i Comerç del 1947 va ser quan es va produir una
liberalització del comerç internacional.

A part d’aquesta liberalització, un altre dels objectius del nou ordre econòmic
internacional era l’ intent d’estabilització monetària establint el patró or, és a dir,
que la moneda tingués un valor equivalent a la quantitat d’or del país. Per a regular
correctament els nous intercanvis internacionals que es comencen a produir
després de la Segona Guerra Mundial es va formar el Fons Monetari Internacional
(FMI) entre 1944 i 1946. El patró or ja no era viable ja que els EEUU disposava d’un
percentatge massa alt d’or, per això, tant Gran Bretanya com EEUU van aprovar el
patró or- dòlar, és a dir, qualsevol moneda podia ser equivalent en dòlars i en or.
Aquest FMI incorporaria al seguit de països que acceptarien el lliure comerç
internacional.

El tercer aspecte tractat va ser la recuperació d’inversions. Però va produir-se un

problema i es que mentre Keynes i White optaven per invertir en infraestructures
que havien estat malmeses per la guerra i després recuperar-ho, els inversors
privats veien això com un gran risc de pèrdua de beneficis. Aleshores, Keynes i
White van proposar entre 1944 i 1946 la creació del Banc Mundial.

ECONOMIA CAPITALISTA INTERNACIONAL

Entre els anys 1947 i 1973 es vivia un període de creixement econòmic i de

transformacions socials; aquest creixement ho podem mesurar per mitjà del
Producte Interior Brut (PIB). Entre aquests 25 anys els països amb economies
capitalistes van viure un creixement exponencial del PIB, és el cas de països com
Japó, Finlàndia o Dinamarca; en un cas més estable es troba EEUU a causa de la no
necessitat de tanta inversió.

El creixement econòmic es va iniciar a Alemanya i Gran Bretanya gracies a les

ajudes del Pla Marshall, per després anar arribant a França, Itàlia i la resta de
l’Europa occidental. Aquest creixement va comportar la creació i consolidació dels
Estats del Benestar, una disminució del atur...

10
Aquest creixement econòmic va produir-se principalment per 7 causes. Una d’elles
va ser l’estabilitat del nou ordre econòmic internacional, que va comportar que els
inversors privats es veiessin confiats i fessin inversions. Una segona causa va ser la
forta ajuda rebuda per part del EEUU; després de la guerra la situació era molt
dolenta i els EEUU decideixen elaborar i implantar el Pla Marshall, fent créixer així
les economies dels països de l’Europa occidental i comportant per tant que
poguessin posteriorment comprar els productes nord-americans, també hi havia
interessos polítics. Un altre causa va ser l’augment de les exportacions. L’augment
del comerç internacional amb el lliure comerç comportava més vendes per part
dels països europeus i els EEUU, beneficiant-se ambdós bàndols a nivell econòmic.
Un altre punt causal decisiu que a vegades no es té en compte és l’intercanvi
comercial desigual amb els països del Tercer Món; un fet que comportava molts
beneficis per a Europa ja que els productes manufacturats van pujar de preu i les
matèries primeres malgrat ser molt demandades havien de baixar de preu. No
podríem entendre el seu creixement sense els intercanvis amb el tercer món. El
següent punt va ser l’augment de la productivitat dels treballadors, aconseguida
gracies a les inversions en maquinaria a les empreses (mecanització) i un pacte
entre empresaris i sindicats que consistia en l’augment del salari dels treballadors
per evitar conflictes laborals, com poden ser les vagues, i tenir contents i actius els
treballadors. Les últimes dos causes van ser l’increment en inversions públiques en
infraestructures i l’augment de la població gran part deguda al creixement
econòmic i la reducció de la taxa de mortalitat.

Hi ha tres conseqüències directes produïdes per el creixement econòmic. Una

d’elles va ser la reducció de les taxes mitjanes de desocupació en l’Europa
occidental. Al tenir treball la població consumia molt més (conegut com consum de
masses), comprant principalment productes com frigorífics, cotxes, turisme,
transistors, televisions, roba o música. La segona conseqüència van ser els Estats
del Benestar, els quals es caracteritzaven per assegurar una cobertura en cas de
desocupació i invalidesa per accidents de treball, per donar dret a un tractament
mèdic per a tot treballador/a, donar pensions de jubilació i sanitat i educació
públiques. Per últim, la tercera conseqüència van ser les transformacions socials
que es van produir en l’Europa occidental, destacant la transformació viscuda en el
treball al passar d’unes societats agràries a societats basades en industria i serveis,
11
les transformacions en la naturalesa i diversitat de models familiars i la
transformació en l’augment de població a les ciutats i l’urbanització.

4. ECONOMIA, SOCIETAT I POLÍTCA AL BLOC COMUNISTA

Al 1917 es produeix la revolució russa, declarant-se la URSS com a socialista. La

resta de països de l’Europa de l’Est o altres com Xina, Vietnam o Cuba es declararan
socialistes a posteriori de la segona guerra mundial. Alguns teòrics a partir de la
dècada dels 60 van catalogar aquests règims polítics com a socialismes reals.
Posteriorment molts d’aquest països van caure, mantenint-se únicament com a
socialistes països com Cuba o Corea del Nord, on des de aleshores s’ha mantingut
un govern de caire comunista. Aquest socialisme real va consistir essencialment en
una planificació centralitzada de l’economia i un control polític en mans de partits
comunistes arribant a deixar l’oposició com a forces pràcticament marginals.

SISTEMA DE PLANIFICACIÓ ECONÒMICA

El sistema de planificació econòmica es caracteritzava per:

 Deixar en mans la gestió dels recursos públics d’organismes de la

planificació econòmica de l’Estat, dirigits per membres del partit comunista.
 Els funcionaris dels organismes planificadors de l’Estat centralitzaven i
concentraven les decisions econòmiques.
 Plans quinquennals amb objectius quantitatius. Duraven 5 anys i
s’especificaven els objectius econòmics, l’èxit del sistema depenia de si
aquests plans es complien o no.
 Estructura vertical i jeràrquica dels organismes de planificació.
 L’objectiu d’aquest sistema econòmic era satisfer les necessitats de la
població. Els preus dels productes no depenien de l’oferta i la demanda o
dels costos de producció com en el capitalisme. Per això, els preus dels béns
i serveis van ser baixos durant molts anys.
 Aquest sistema garantia la plena ocupació. Els treballadors no podien ser
acomiadats per motius econòmics o que l’empresa guanyes o no benefici,
deixant de ser així els treballadors una mercaderia més.

12
L’estructura internacional dels sistema econòmic de la URSS va servir com a base
per els altres països comunistes, Aquesta estructura tenia tres institucions
essencials: el Consell Superior de l’Economia Nacional (1917) on dins aquest
trobem els Consells Econòmics Regionals i Direccions Centrals Sectorials, en segon
lloc el Goelro i la Gosplan.

Aquest sistema de planificació econòmica va viure un seguit de crítiques. Una

d’aquestes era la consolidació d’una burocràcia central i diferents burocràcies a
regions i sectors de l’economia amb interessos propis, donant així uns privilegis en
l’àmbit del consum. Altres crítiques van ser el malbaratament de recursos i que
l’èxit econòmic es valorés en funció del creixement de la producció i no en el
satisfer les necessitats de la població al privatitzar les industries de mineria o
metal·lúrgica i no en béns de consum com l’alimentació, tèxtil o calçat. Aquest
últim factor va comportar la creació d’un mercat negre on els preus eren molt alts i
la lògica insatisfacció de la població. Una altre crítica va ser que els responsables
d’empreses i organismes de planificació es centressin en el creixement quantitatiu
de producció i no en la qualitat i varietat dels productes. A més, els treballadors no
disposaven de mecanismes de control de decisions ni de capacitat d’autogestió o
cogestió de les empreses. La no possibilitat de ser acomiadat va acabar comportant
que el ritmes de treball i la productivitat laboral fossin baixos. Finalment, l’última
crítica que se li va fer va ser que els organismes de planificació no van promoure la
modernització en instal·lacions i màquines, ni en innovació científica tecnològica ni
tan sols en la formació professional dels treballadors.

Alguns països al veure aquests errors del sistema van intentar resoldre’ls aplicant
certs mecanismes propis d’una economia de mercat, alguns van ser per exemple el
calcular el cost real de producció de cada producte, intentar reduir els costos per
comprovar si les empreses aconseguien treure beneficis, reajustar la demanda...
Altre mesura per intentar solucionar aquests conflictes va ser el descentralitzar
moltes de les decisions econòmiques. A països com Iugoslàvia es va incorporar un
mecanisme per donar protagonisme als treballadors en la gestió de l’empresa.
També a Iugoslàvia, es va arribar a mantenir el sistema però coexistint amb una
veritable economia de mercat. Aquesta mescla va tenir certs problemes com en

13
l’àmbit ocupacional, on va augmentar l’atur, alguns països vivien desigualtats
regionals al implementar la lògica de la competència.

CONSELL D’AJUDA MÚTUA ECONÒMICA (COMECON)

Al 1949 neix el Consell d’Ajuda Mútua Econòmica (COMECON), els països

fundadors del qual van ser Albània (que es retiraria al 1968), Bulgària,
Txecoslovàquia, Hongria, Polònia, Romania i la URSS. Posteriorment
s’incorporarien la República Alemanya al 1950, Mongòlia al 1962, Cuba al 1972 i
Vietnam al 1978.

Els interessos econòmics de l’URSS a l’Europa de l’est eren el cobrar les

indemnitzacions de la guerra i el obtenir beneficis en els intercanvis comercials.
Aquest últim interès es el referit al comerç entre la URSS i els països de l’Europa de
l’est; en aquests intercanvis el comerç era bilateral entre cada país i l’URSS, cada
país es va especialitzar de forma forçada en productes a fabricar i exportar.

Una diferència entre l’URSS i l’Europa de l’est i occident era en el consum. En

aquests països el consum era limitat degut a la escassetat de productes. Aquesta
escassetat de productes va comportar un augment de preus, fet que comportaria
protestes populars i el posterior fracàs dels socialisme real.

5. POLÍTICA AL BLOC COMUNISTA

Els països comunistes es caracteritzaven per ser règims de partit únic

monopolitzats pels partits comunistes. Per això, no es podia distingir clarament
entre les decisions de l’estat i del Partit comunista. El partit comunista exercia un
control de domini ideològic. No es qüestionava el COMINFOR. Els canvis que es
produïen a la URSS influïen als partits comunistes de Europa de l’est.

Això va comportat 3 principals dissensions:

 Ruptura Iugoslàvia – URSS al 1948. Tito no volia que Stalin ni la URSS

tinguessin la sobirania ja que el dirigent iugoslau va fer la revolució per
poder exercir la seva pròpia sobirania. El fet que no entres al organisme
econòmic dels partits comunistes va trencar les relacions entre ambdós

14
 països. Un cop Tito fundés la Lliga de Comunistes va dividir-se entre
Stalinistes i Trotskistes.
 Revolució hongaresa al 1956. Es va produir 3 anys després de la mort de
Stalin. Al congrés del 56 els nous dirigents de la URSS van denunciar que les
decisions de Stalin eren molt individualistes i no pel bé de l’URSS. A Hongria
hi havia una direcció stalinista que va haver de ser substituïda. Això va
provocar que els dirigents Stalinistes fossin substituïts per reformistes
dirigits per Nagy.
Al Manifest dels Setze punts els estudiants agafen molta més importància,
destacant els estudiants de la universitat tècnica de Budapest al octubre de
1956. En aquest manifest es van tractar reformes a la industria i agricultura,
en la democràcia i llibertat, fi de restriccions en la vida quotidiana, Nagy
com a primer ministre, el jutjar a Rakosi i els seus col·laboradors pels seus
crims, la retirada de les tropes soviètiques.
Nagy va ser nomenat primer ministre i durant la revolució de 1956 va
anunciar els següents fets: al 28 d’octubre l’abolició de la policia secreta i la
retirada de tropes soviètiques de Budapest; el 30 d’octubre s’incorpora un
govern amb suport de la coalició de partits democràtics, Hongria es declara
democràtica i independent i crida als líders de la URSS instant-los a retirar
tropes d’Hongria; el 31 d’octubre s’anuncia una iniciació en les negociacions
per aconseguir la retirada d’Hongria al pacte de Varsòvia; l’1 de novembre
Hongria es declara un país neutral; el 4 de novembre es crida al poble
hongarès per a resistir la invasió soviètica.
 Primavera de Praga al 1968

15
 6. DESCONOLITZACIÓ I GUERRA FREDA A ÀSIA

Des de finals del segle XVIII fins que es va acabar la Segona Guerra Mundial (II GM)
les principals potències capitalistes van exercir la seva dominació sobre la resta de
països del món, el conegut com imperialisme colonial. Aquest va consistir en la
conquesta, annexió i administració de la majoria de territoris d’Àsia i d’Àfrica. Els
principals països, que van arribar a conquerir una quarta part del territori del
planeta, foren Regne Unit, França, Alemanya, Itàlia, Països baixos, Bèlgica, Estats
Units i Japó. Aquest control tenia com a principal objectiu per als països
capitalistes l’extracció de primeres matèries com el cautxú o pedres precioses.

Ara bé, el fenomen imperialista no només es va produir per motius econòmics sinó
també per raons polítiques i ideològiques. De fet, aquest imperialisme va ser un
dels causants de la Primera Guerra Mundial (IGM).

La davallada o caiguda dels imperis capitalistes va ser en gran part deguda a les
dificultats econòmiques viscudes amb les dues guerres mundials. El mantenir les
colònies era molt costós, que juntament amb l’aparició de moviments
independentistes, va acabar derivant en la descolonització. Aquesta
descolonització va acabar derivant en la creació de pràcticament 80 nous Estats. El
procés de descolonització asiàtica va succeir a la dècada dels 50 post la II GM
mentre que la descolonització africana va ser a la dècada dels 60.

L’actitud de les potències imperials, EEUU i la URSS davant les lluites per la
descolonització asiàtica era en general la d’intentar preservar les seves colònies.
França va intentar preservar Indoxina, Holanda Indonèsia, Gran Bretanya
conservar les colònies rendibles com Malaia o Hong Kong i renunciar a altres com
l’Índia o Birmània, els Estats Units ocupar el japó i la contenció del comunisme i la
URSS veia la situació com una oportunitat d’ampliar el seu radi d’influència.

Als EEUU els hi preocupava el com redreçar l’economia japonesa ja que es trobava
en un estat desastrós a conseqüència de la guerra i les bombes, la guerra civil entre
nacionalistes i comunistes, els processos revolucionaris i d’independència nacional
viscuts a la Índia i que a partir d’aquests processos la URSS pogués estendre la seva
influència comunista arreu Àsia. Per això, acceleren i ocupen el Japó i signen la
seva recapitulació al setembre del 45. Comandats per Mcarthur. que tenia una

16
missió dictada pel president dels EEUU la qual consistía en desarmar i des-
militaritzar els japonesos, per tal de reformar la societat i redreçar la seva
economia. El primer que fan és elaborar una nova constitució que deixava sense
importància l’emperador, on s’aplicava el sufragi universal i en la que s’exposava
que el Japó renunciaria a la guerra. Ara bé, la Guerra de Corea permet l’expansió i
auge econòmic del Japó ja que els EEUU van fer importants comandes industrials a
les empreses japoneses. El setembre del 51 suposa fi a l’ocupació militar del Japó
però a canvi d’aquesta retirada es signa un tracte de seguretat que deixava als
EEUU la defensa militar del Japó i el control de les seves bases militars (destacant
la base d’Okinawa); el seu objectiu era controlar la construcció econòmica. Ara bé,
el segon punt i el principal era com aturar l’avenç comunista a Àsia. A corea i
Vietnam, sobretot.

En aquest context la URSS veu una clara oportunitat d’ampliar el seu radi
d’influència ja que ho veia de manera diferent. És cert que entre el 45-46 Stalin
prioritzava la seguretat de la URSS i mantenir les aliances i això ho feien que
suposés una renuncia als possibles avenços de la revolució arreu del món. Ara bé,
Truman llença la seva ofensiva anticomunista al 47. Així Stalin ja no té cap
problema per participar en els processos. El discurs de Truman és un punt
d’inflexió dels enfrontaments.

Des de l’altre punt de vista, el de les colònies asiàtiques. La guerra del Pacífic, que
va començar als anys 60, tenia com a objectiu el recuperar el Japó i el tornar a ser
una potència colonial; és per això que les característiques d’aquesta guerra era ben
diferenciada. El Japó volia governar Àsia i va derrotar els imperis europeus. Els
moviments comunistes i independentistes eren massa forts i un cop Europa
aconsegueix derrotar Japó, els imperis colonials veuen com no se’ls hi seria gens
fàcil recuperar els seus dominis ja que la població anteriorment colonial europea
no volia tornar a ser dominada. A la Índia es va fundar al 1885 el Partit del Congrés
i la Lliga Musulmana al 1906, a la Xina el Kuomintang al 1911 i el Partit Comunista
al 1921, a Indonèsia el Partit Nacional al 1927 i a Indoxina el Partit Comunista al
1931. Per tant, podem veure com posteriorment a la II GM es formen moltes
organitzacions nacionalistes i revolucionàries amb caràcter comunista.

17
LA ÍNDIA

La Índia era una colònia pròpia de Gran Bretanya que incloïa les zones de
Bangladesh, Pakistan, Rilanka... Aquestes estaven administrades per una
metròpolis situada a la pròpia Índia. La Índia ja en aquests moment era un dels
països més poblats del món amb 339 milions d’habitants, sent únicament superada
per la Xina. Aquesta gran massa de població es veia dominada per una minoria de
100 milers d’habitants dedicats a l’administració de l’Índia.

Durant la II GM la Índia es veu implicada al ser una colònia britànica. Es forma un

partit nacionalista i al parlament es diu que es donarà suport als nazis i al Japó. El
partit nacionalista es declara en contra i realitza una campanya de desobediència.
A tot això, el govern britànic inicia una repressió i ilegalitza el partit nacionalista
dirigit per figures com Gandhi i Nehru.

Contra tot pronòstic a Gran Bretanya guanyen les eleccions el partit laborista, el
qual tramita tot el poder de les administracions a la Índia. A la Índia es van fer
moltes vagues, revoltes camperoles, boicots o moviments populars. La lluita
d’alliberament nacional encapçalada pel Partit del Congrés al retornar Gandhi
d’Àfrica, després de fer totes les reivindicacions per mitjà de la desobediència. Van
formar un moviment des dels camperols i els moviments populars. Gandhi era la
figura que movia masses però no obstant destaca en la mateixa mesura Nehru, qui
posteriorment seria nomenat primer ministre de l’Índia. Un altre moviment
important per l’ independència de l’Índia va ser la Lliga Musulmana.

La retirada britànica de l’Índia va tenir tres motius principals: la seva precària

economia l’impedia seguir mantenir els costos del domini colonial, incapacitat de
mantenir l’ordre social i la lluita d’alliberament nacional realitzada pel Partit del
Congrés i la Lliga Musulmana. Amb l’independència de l’Índia el territori es va
dividir entre la pròpia Índia, el est del Pakistan i l’oest del Pakistan. El motius
d’aquesta divisió van ser religiosos i encara que el partit es va haver d’acabar
resignant a acceptar-ho, Gandhi, no ho va fer ja que no creia en la divisió per
religió, fet que va acabar provocant que un fanàtic l’assassinés. El Pakistan oest
seguiria sent la mateixa Pakistan però el Pakistan est és que ara coneixem com
Bangladesh.

18
LA XINA

Al 1911 segueix havent una monarquia la Xina que es derrocada per la República,
formant-se dues formes polítiques en una constant disputa. Malgrat que tots dos
volen la independència de la Xina, es produeix una guerra civil que acaba amb la
victòria dels comunistes, fet que comporta amb l’exili de l’oposició a la illa de
Formosa on es formarà la República Popular Xina. Aquí, a l’any 1949, es crearà una
constitució on es proclamava que la República Popular Xina era una dictadura
democràtica popular, mentre la URSS havia declarat una dictadura del proletariat.

Entre els anys 1949 i 1953, l’etapa coneguda com a nova democràcia, es produeix
una reforma agrària on la distribució del 43% de les terres són donades a 120
milions de camperols; fet diferencial de la URSS on la reforma agrària es va fer amb
tolerància en la propietat privada. Entre els anys 1854 i 1959 gracies a l’ajut de la
URSS en quant a diners, equipaments i experts, la Xina inicia un procés
d’industrialització. Entre els anys 1953 al 1957 inicia el primer pla quinquennal tal
com s’havien implementat en la URSS.

Xina i la URSS van signar una aliança estratègica que va durar des del 1949 fins a la
dècada de 1970 ja que a partir de la dècada dels 70 l’aliança estratègica de la Xina
de Mao passarà a ser amb els EEUU. Per tant, queda evidenciat com la Xina durant
la Guerra Freda va jugar un paper a ambdues bandes. La Xina va donar suport i
promoció a la revolució asiàtica a països com Corea o Indoxina. Mao Tse Tung va
teoritzar sobre la coneguda com a zona intermitja, els quals eren aquells països
oprimits no occidentals.

COREA

Vegem-la per fases:

 Japó ocupa Corea després guerra rus-japonesa de 1904-1905. Japó ocupa a

Corea després de la guerra russo-japonesa i la victòria de Japó. La derrota
de la Rússia Tsarista. Des de 1905, les forces coreanes combaten sense ajut
les tropes japoneses. Però al 47 les tropes coreanes es desmobilitzen i japó
annexiona a corea. Aquesta dominació del Japó es manté fins al final de la
2GM i la rendició del Japó.

19
 1945: rendició Japó; URSS i EEUU ocupen Corea i acorden la divisió del país.
La URSS i EEUU ocupen Corea. El govern dels EEUU divideix corea pel
paral·lel 38 i la part superior ocupada per la URSS i la part inferior per els
EEUU. La URSS accepta el pla de divisió i que ells ocupessin una part.
 1948 creació, el 15 d’agost, de la República de Corea (Corea del sud) i, el 9
de setembre, de la República Popular Democràtica de Corea (Corea del
nord). El 15 d’agost del 48 els EEUU crea la república de corea del sud i
designen a Sigman Ri. En resposta, la URSS forma la república democràtica
de corea del nord per Kim Jun un. Després de la proclamació dels 2 estat
retiren les seves tropes de la península coreana, però tots dos règims volien
unificar el país però cada un volia que la seva ideologia fos la dominant i
comencen els enfrontaments en la frontera i els dos bàndols es preparen
per envair la part contrària. El politburó soviètic desacredita la idea de que
el nord ataqués el sud però Stalin acaba acceptant l’atac de corea del nord
cap al sud. Ho accepta a través d’una entrevista secreta de Kim, però Stalin
adverteix de que ells no els recolzarien i que si volien suport havien de
parlar amb Xina. Stalin el va enviar a la Xina, tot i no recomanar-li la invasió.
 1950-1953: guerra de Corea: el 27 de juliol1953 es signa armistici que
mantindrà dividit el país del nord i al sud del paral·lel 38. Les tropes del
nord envaeixen una part del sud i s’inicia la guerra. Els EEUU no s’esperava
aquesta invasió i decideix intervenir directament en la guerra. Molts
pensaven que seria la 3era Guerra Mundial. El govern dels EEUU
aconsegueix que el consell de seguretat de la UN enviés tropes
internacionals al conflicte, entre ells els EEUU i GB. Qui ho dirigeix? Els
general McCarthur que era el que havia administrat el japó anys abans.
L’autoritzen no només a defensar-se sinó també a fer una contra ofensiva i
anar més enllà del paral·lel 38. Ara bé, sempre i quan allà no hi haguessin
tropes russes o xineses, perquè s’internacionalitzaria el conflicte (i això
derivaria en un conflicte armat internacional). Intervenció militar dels
EEUU i la Xina. Els xinesos i els coreans del nord derroten les tropes de
McCarthur i aquest recomana a Truman que calia l’ús de bombes
atòmiques i no només ho va dir a Truman sinó que ho va dir en una

20
declaració de premsa. McCarthur reconeix que a ell li hagués agradat que es
llencessin de 30 a 50 bombes nuclears. El president Truman no va acceptar
les seves pretensions i el destitueix perquè ell el que volia era limitar la
guerra a l’escenari coreà i no internacionalitzar el conflicte. El que va
autoritzar Truman era un gran bombardeig a Corea del Nord. Primera
experiència de bombardeig que s’utilitza més endavant al conflicte
d’Indoxina. El conflicte s’estanca i no hi ha cap vencedor. Al 53 es va signar
un armistici per establir la situació i mantindria separada la península fins
l’actualitat. L’armistici es va signar, no un tractat de pau i això es manté fins
ara. Per això i ha sempre tensions perquè hi ha el perill de que es derivi en
una guerra. A més, si ja amb Xina amb un partit comunista amb un règim
econòmic capitalista, a Corea hi ha un règim comunista monàrquic. És un
oxímoron molt gran.

21
 UNITAT 2 – DESCOLONIZACIONS
I MOVIMENTS

1. LES ARRELS HISTÒRIQUES DEL CONFLICTE ISRAEL –

PALESTINA

Abans de centrar-nos en el conflicte hauríem d’entendre que la zona de l’actual

Palestina ha sigut un punt on han viscut diverses religions. A finals del segle XIX la
gran majoria de la població era àrab i en un segon pla, com a minoria, vivien els
jueus, que havien sigut expulsats segles enrere pels romans. L’imperi otomà, al
qual formava part Palestina, cau per les colònies britàniques; però a l’any 1948,
després de la II GM cau la colònia britànica i neix l’Estat d’Israel.

Una de les claus històriques explicatives del conflicte és el sionisme, que sorgeix
com a resposta a l’extensió de l’antisemitisme (odi cap els jueus). Alguns líders del
sionisme van començar a pensar que seria adequat crear un nou Estat. Es
considera com a pare del sionisme a Theodor Herzl. No tots els autors estarien a
favor de les teories del autor Herzl ja que no estaven a favor de crear un nou Estat
basat en la religió. Tot i això Herzl continua amb la seva idea i convoca un congrés
per tractar aquest àmbit. Un dels temes tractats en aquest congrés va ser on crear
l’Estat sionista, l’Estat amb religió jueva. Una de les opcions que es va valorar va
ser crear-lo a Argentina però finalment es va refusar per acabar decidint crear-ho a
la zona de Palestina. Això no seria gens fàcil ja que a la zona on es volia crear el nou
Estat la majoria de la població era àrab i veurien atacat el seu territori. A més,
l’antisemitisme que es vivia en aquest moment complicaria més les coses; els líders
sionistes van buscar que alguna superpotència a occident que col·laborés, i Gran
Bretanya s’interessa per el projecte. És en aquest moment en el que es posa en
marxa el procés de creació del nou Estat jueu.

22
Al voltant dels anys 1907 es produiria el que actualment anomenem com segona
onada d’immigrants, liderada per Ben-Gurion. Al 1908 l’organització aconsegueix
la primera barricada jueva, la coneguda com Tel Aviv.

Recordem que quan queia l’Imperi Otomà Gran Bretanya agafa el mandat, que
duraria des de 1920 fins a 1948. El govern britànic aprovaria abans la Declaració
Balfour al 1917, en aquest moment tot i les migracions la comunitat jueva només
representava el 10% de la població de Palestina. Molts dels immigrants jueus
tenien la convicció que la zona de Palestina els pertanyia per causes religioses i
històriques ja que era el terreny elegit. L’objectiu del sionisme era posseir el
territori i no haver de dependre del comerç amb els àrabs, només contractaven mà
d’obra jueva.

Entre 1922-1947 la població jueva creix exponencialment, essent una de les causes
l’aparició de Hitler i el nazisme. Molts d’aquests immigrants tenien un fort poder
adquisitiu i podien comprar terres. A causa d’això ràpidament es van produir
mobilitzacions dels àrabs contra la colonització jueva, arribant a realitzar-se una
vaga general que duraria 7 mesos i que acabaria al intervenir l’exèrcit britànic.

A mitjans d’aquest període apareixeria l’Organització Militar Nacional, que en un

futur acabaria sent l’exèrcit jueu. Aquesta Organització Militar Nacional
començaria a fer atacs contra la comunitat àrab. El govern britànic havia proposat
crear un Estat conjunt d’àrabs i jueus però fou refusat. A partir d’aquí es planteja la
divisió de l’Estat de Palestina per part de Nacions Unides. D’aquesta repartició
també van a haver queixes ja que no estaven d’acord amb la quantitat de territori a
l’altre bàndol. Aquest nou Estat que es volia crear era Israel. Per fer por els àrabs
es posaria en marxa el Pla Dalet, exercint pressió sobre els pobles i població.
Alguns historiadors consideren aquest Pla com una neteja ètnica ja que va
provocar l’emigració, o més ben dit expulsió, de molts àrabs. És en aquest moment
quan es declara la creació de l’Estat d’Israel, fet que acabarà derivant en la primera
guerra àrab israeliana (1948-1949).

Després d’aquesta guerra el territori queda dividit, destacant el fet que la ciutat de
Jerusalem quedés dividida en dos. Però després d’aquesta guerra encara arribarien
més jueus, ja que l’objectiu era ser major nombre de jueus que àrabs. Des d’aquí

23
Israel ha invertit molt per a ser una potència militar, tenint sempre en major o
menor mesura segons el president dels EEUU.

El sionisme, per tant, es un moviment que havia sorgit a causa d’un trauma
europeu per a la creació d’un Estat jueu a Palestina. Per tant, s’havia traslladat el
conflicte i els àrabs podien veure com, malgrat que si era cert que per tradició
segles enrere els jueus havien viscut en aquelles terres, el trauma europeu s’havia
traslladat al seu territori.

Podríem considerar aquests fets com a la primera part del conflicte. La segona part
considerem que inicia amb la Guerra dels Sis Dies (1967), que com anteriorment
Israel guanyaria de forma aclaparadora. Aquesta victòria provocaria que Israel
ocupes Gaza, Cisjordània, Jerusalem Oriental, Alts Golan i Sinaí. En acabar la guerra
la ONU demana que Israel no ocupi aquests territoris; el govern d’Israel no ho
accepta. Al 1949 es firma entre Israel i Egipte un tractat de pau en el control del riu
Sinaí. Una vegada controlen el territori, aquest control es basa en tres factors amb
tot el que aquest impliquen: un control militar, un control sobre l’administració en
l’aprovació les lleis o nomenaments de càrrecs públics i el crear activitats físiques
sobre el terreny, destacant la creació d’assentaments jueus en els territoris ocupats
i el control del territori per garantir el subministrament de l’aigua.

El control de l’aigua en la colonització es clau per al procés agrícola i la

modernització industrial, es per això que el control del riu Jordan i els llacs del seu
voltant pren tantíssima importància. Finalment Israel acaba controlant els 3 punts
essencials d’aigua.

Des del moment en que s’ocupa Cisjordània el govern dona l’opció a tots aquells
que així ho volguessin a traslladar-se a Jordània; a més, es crearien assentaments
jueus a la resta de territoris palestins ocupats, intentant crear així una comunitat
jueva molt més extensa.

LA RESITÈNCIA PALESTINA

La primera organització que es crea com a resistència palestina és l’Organització

per a l’Alliberament de Palestina (1964); aquesta proposa un Estat amb dos
nacions. A partir del 1987 fins a l’any 1993 es produeix la Primera Intifada. Durant

24
aquest Intifada es crea una altre organització anomenada Hamàs al 1987. Aquesta
no reconeix l’Estat d’Israel sinó que plantejava la situació anterior històrica de
Palestina. Al 1994 es forma l’Autoritat Nacional Palestina. Durant el 2000 fins al
2005 es produeix la Segona Antifada. En el 2015 es van produir noves revoltes que
alguns van pensar que podria ser la tercera antifada però al final no sembla que
quedés com a res més que una revolta.

MOVIMENTS CONTRA LA GUERRA I PER LA PAU A ISRAEL – PALESTINA

Al llarg d’aquest conflicte també han aparegut certs moviments contra la guerra i
en busca de la pau entre Israel i Palestina. Un d’ells és el grup de dones per la pau i
contra la guerra. Un altre és el refuseniks. Altres són grups de pares o familiars que
han perdut algun membre al conflicte. Altre organització són els combatants For
Peace. Per últim un altre és la ONGE Pau Ara

DESACRODS ENTRE GOVERN ISRAEL I AUTORITAT NACIONAL PALESTINA

Fronteres dels futurs estats palestí i israelià.

Estatus de Jerusalem.

Dret al retorn dels refugiats palestins.

Govern d’Israel pretén mantenir bases militats al territori del futur Estat palestí.

2. DESCOLONITZACIÓ D’ÀFRICA

Les potències europees anirien establint-se com a colònies a l’Àfrica durant el segle
XX. La conquesta dels territoris africans provocaria enfrontaments entre les
potències europees, a més de les resistències de les poblacions africanes. Aquestes
tensions entre les potències europees va acabar provocant la Primera Guerra
Mundial.

Posteriorment a la IGM la ONU signaria un seguit de pactats al tractat de Versalles

el 28 de juny de 1919. En aquest tractat es va pactar que les potències mantindrien

25
el control sobre les colònies ja que aquestes no es podien autogovernar al no tenir
les millors condicions per assumir aquestes responsabilitats.

Al acabar la II GM només 4 països africans eren independents, a saber: Líbia,

Tunísia, Marroc, Egipte i Algèria. Els efectes destructors de la II GM feien incapaç el
mantenir el control sobre totes les colònies, a més de les nombroses revolucions
per la independència. Això va acabar derivant en un procés de descolonització a
Àfrica. Aquest procés es pot subdividir en dos grans blocs: el d’Àfrica del nord i
l’Àfrica subsahariana.

ÀFRICA DEL NORD

Pel que fa a l’Àfrica del Nord un dels casos més importants és el d’Egipte, el qual va
passar de ser un Regne al 1911 a una República al 1953 i que va viure fortament la
crisi del canal de Suez al 1956. Anteriorment havia guanyat a l’any 50 les eleccions
un partit nacionalista, el WAFD. Aquest partit va realitzar una forta lluita contra el
control britànic en un intent de protegir el control sobre el canal de Suez, punt
essencial pel control de l’Estat. La situació va descontrolar-se i el rei va haver de
destituir el govern del WAFD nomenant una sèrie de polítics independents que
eren fidels al rei. Finalment el rei va abdicar i es va nomenar el seu fill; alhora es va
nomenar un govern dirigir pel general Naguib. Després d’un procés de canvi
revolucionari dirigit per Nasser al 1953 es va declarar la República.

Un altre factor clau és l’imperi francès en el nord d’Àfrica. A la II GM França va ser

derrotada pels nazis. Les colònies van quedar a mans dels francesos que
recolzaven els nazis però aquests van ser derrotats pels moviments
independentistes. Una derrota del govern francès al nord de Vietnam va comportar
una feblesa que animaria els moviments nacionalistes i independentistes al Nord
d’Àfrica. Al 1954 hi ha una insurrecció d’Algèria contra l’administració francesa.
Paral·lelament a causa d’una guerra civil inicia una insurrecció al Marroc i Tunísia.
Els francesos van donar la independència a tots dos territoris però no a Algèria ja
que ja no era un territori annexionar a França. Els francesos i grups d’Algerians van
crear un comitè de defensa. Inicia una guerra que durarà 8 anys on dos milions de
persones lluitarien, essent un milió d’ells soldats joves. La guerra no semblava
poder solucionar-se de manera convencional així que el Front Nacional d’Algèria

26
va realitzar actes terroristes. A causa de tots els problemes que donava el mantenir
la colònia francesa a Algèria es va proposar la negociació amb els independentistes,
però els generals i una gran part dels colons veien les coses d’una manera
contraria així que van decidir actuar de forma independent al govern. Els militars
francesos entren a la ciutat d’Algèria intensifiquen la lluita. De Gaulle (president de
França), però, va desautoritzar l’atac i molts soldats van en contra dels seus caps
militars. El president francès va negociar amb els independentistes i seria a partir
de l’any 1962 quan Algèria aconsegueix la independència; provocant un èxode
dels colons cap al Sud de França.

ÀFRICA SUBSAHARIANA

La gran diferència en l’independència de les colònies subsaharianes respecte les

del nord, és que aquestes primeres s’aconseguirien per mitjà de negociacions entre
les metròpolis i les colònies i no pas per mitjà de revolucions. La negociació es
planteja donant l’independència a les colònies però reclamant el respecte dels
drets i negocis dels colons. Aquesta negociació va ser deguda a que els costos que
donava el mantenir la colònia eren superiors als beneficis que n’obtenien. La
majoria dels nous estats independents eren colònies britàniques, franceses i
belgues. No totes, però, es van resoldre en aquest moment ja que alguns dels estats
no van arribar a ser independents fins molts anys després (com el cas de les
colònies portugueses).

Abans de que arribessin els colons els territoris estaven habitats per altres. Els
primers en arribar a territoris com Sud-àfrica serien els portuguesos però poc
després arribarien els holandesos. Serien 90 colons els que crearien la colònia a la
ciutat del Cap, arribant posteriorment més. Aquests anirien per el territori
fomentant l’agricultura i la ramaderia i creant noves ciutats; els que intentaven
revelar-se van ser exterminats. El primer conflicte arribaria quan els britànics van
voler prohibir la esclavitud, i els holandesos es van negar. Aquest conflicte va ser
guanyada pels britànics. Les terres van ser posades en mans d’una minoria blanca.
El govern sud-africà va nomenar a la política de separació i discriminació per raça
com a apartheid. Al 1948 van haver unes eleccions parlamentàries que van
guanyar el Partit Nacional i Partit Afrikaner amb 79 escons i sota l’eslògan

27
“Apartheid” (que es tradueix com a separació). Pràcticament ¾ de la població eren
africans, sent únicament 3,7 milions d’habitants blancs i més de 15 milions
africans. Les organitzacions polítiques que van destacar en el moviment
antiapartheid van ser el Congrés Nacional Africà / Lliga Juvenil Llança de la Nació
(que era el dirigit per Mandela), el Partit Comunista Sud-africà, el Congrés Indi
Sud-africà, Congrés dels Pobles de Color, congrés de demòcrates sud-africans,
congrés Pan-africanista i el moviment de consciència negra.

Aquests estats independents de l’Àfrica subsahariana no van arribar a triomfar per

sis causes principals: la dependència econòmica i neocolonialisme, els exagerats
plans de desenvolupament industrial, el ressorgiment dels conflictes ètnics, les
desproporcionades despeses militars, la corrupció entre les elits africanes
dominants i, per últim, els elevats interessos del deute públic.

3. EL TERCER MÓN I EL MOVIMENT DELS PAISOS ALIENATS

Arreu la descolonització d’Àfrica, es va comença a utilitzar el terme tercer món. El

primer món eren aquells països occidentals capitalistes desenvolupats, és a dir,
principalment eren EEUU i l’Europa occidental. Els països del segon món eren
aquells països on dominaria el socialisme real amb economies planificades. El
tercer món serien aquells països subdesenvolupats d’Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina.
Els països dels primer món volien dominar els països del tercer món.

Alguns autora parlen del tercer món com a un projecte de nou món. Els principals
dirigents dels països del tercer món destaquen Jawaharal Nehru (Índia), Gamal
Abdel Nasser (Egipte), Ahmed Sukarno (Indonèsia), Kwame Nkrumah (Ghana) i
Fidel Castro (Cuba). Les trobades i organitzacions més importants viscudes entre
països del tercer món eren les Conferències afroasiàtiques de Bandung (1955) i El
Caire (1957), conferència Afroasiàtica de Dones (1961), Moviment de Països No
Alineats (creat al 1961) i la Conferència Tri continental de La Habana (1966)

Amb aquestes organitzacions i trobades els països del tercer món aspiraven a una
major igualtat política a nivell internacional, redistribució de recursos equitativa i
que la ciència, tecnologia i la cultura eren patrimoni de la humanitat. Per tant,

28
aquest tercer món s’articulava en trobades i conferències i es mostrava molt
marcat.

Tots aquest països del tercer món tenen un seguit de característiques comunes:
l’experiència colonial i la lluita contra els imperis colonials, la voluntat de
preservar l’independència política, la pobresa econòmica en comparació amb els
països desenvolupats, molts d’ells impulsaven polítiques en el desenvolupament
econòmic, tenien una forta dependència econòmica, no s’integraven en les aliances
militars internacionals i, per últim, tenien el suport de la ONU com a institució de
promoció per la pau i la justícia a nivell mundial. Als països dels tercer món es
diferenciaven les classes socials ja que podíem veure internament a cada país a una
classe social dominant (terratinents i burgesia industrial) i a subalternes (obrers i
camperols). A més, en molts d’aquests països també es vivia internament el
nacionalisme.

Aquest concepte de tercer món a causa de les diferències entre els diferents països
va ser qüestionat. Les tres principals diferencies entre els països del tercer món
era la distinció entre països productors de petroli que s’integrarien en la OPEP, els
països que creixien econòmicament i s’estaven desenvolupant industrialment i
aquells països empobrits. A més, hi havia una realitat que cada cop era més
evident, el quart món. Aquest quart món és el que s’anomenaria a la diferència
entre riquesa en els països desenvolupats econòmicament, és a dir, en les classes,
normalment immigrants, d’aquells països desenvolupats que vivien en la misèria.
Si això ho afegim a que en les darreres dècades alguns països, com Xina o Índia,
s’han desenvolupat econòmicament ja no entenem aquesta divisió del món en tres.

A la Conferència de Bandung es van reunir diversos governes alienats que ja des de

molt temps abans havien lluitat contra el imperialisme. Els antecedents d’aquesta
conferència era una organització anticolonialista. En aquesta Conferència de
Bandung, realitzada al 1955, els principals acords que es van pactar van ser la
condemna del colonialisme, afirmació de la independència i el dret
d’autodeterminació dels pobles, la condemna del racisme, la voluntat d’exercir el
paper destacat en les Nacions Unides, donar suport a la pau i al desarmament, la
defensa dels drets humans, la defensa de la cooperació econòmica, l’existència d’un

29
sector industrial autòcton, diversificació d’exportacions i la negativa a participar
en aliances militats internacionals.

Els objectius del Moviment dels Països No Alineats, tractats a la Conferència de

Belgrad de 1961, es va donar suport a la lluita antiimperialista i l’autodeterminació
dels pobles, el desarmament, el no alineament amb els blocs militars, l’enfortiment
de Nacions Unides, el desenvolupament socioeconòmic dels països empobrits i la
crítica al apartheid de Sud-àfrica.

Un tercer punt important en la lluita del tercer món va ser la Conferència

Afroasiàtica de Dones, realitzada al 1961, en la que van assistir delegades de molts
països del tercer món. Amb aquesta organització es va reclamar la també
alliberació de les dones en els països del tercer món.

Per últim, a la Conferència Tri continental de La Habana, 513 delegats

representants de països dels tres continents, es visualitzarien les diferencies en les
estratègies revolucionaries del tercer món. Hi havia qui apostava per la lluita
pacífica, democratització de les Nacions Unides i la seva configuració com a eina de
justícia. Per altre banda, hi havia moviments que plantejaven una acció armada
revolucionària contra l’ imperialisme. Aquesta conferència es veia, per tant, molt
influïda per la guerra de Vietnam. Alhora, en aquesta conferència es podria dir que
hi va haver un relleu de dirigents, apareixent dirigents com Fidel Castro. Che
Guevara va tenir una gran importància en aquesta conferència al dir que es podria
entendre una coexistència pacífica com a una no guerra armada nuclear però no
com una pausa en la lluita de classes.

4. DELS MOVIMENTS PELS DRETS CIVILS AL BLACK POWER

El racisme constitueix en essència en una relació de dominació respecte l’altre. Se’l

considera inferior, perillós. És un prejudici. Aquest racisme es pot expressar en
forma de segregació racial, discriminació racial o violència racial. La segregació
racial és a la vegada un procés i un resultat que pateix un grup a distancia,
localitzat en espais propis i que li son reservats com guetos o territoris d’un o altre
tipus.

30
La lluita contra l’esclavitud, contra la segregació racial i pels drets civils es poden
dividir en 4 grans blocs: entre 1619 i 1865 es produeixen revoltes d’esclaus i
moviments abolicionistes, a partir del 1865 fins el 1954 apareixen moviments
contra la segregació i l’alliberament dels negres, entre 1955 i 1965 moviments pels
drets civils i entre el 1965 i 1968 les revoltes als ghettos i el Black Power.

La primera de les etapes esmentades abans inicia al 1619 quan arriba el primer
carregament d’esclaus africans a Virgínia, que serien destinats sobretot als estats
del sud dels EEUU al sector del cotó o el tàbac entre d’altres. Arreu aquesta
esclavitud sorgeixen diversos moviments per la seva abolició. Tot el treball en les
revolucions acabaria tenint la seva recompensa al 1965 a la 13 esmena de la
Constitució americana en la que s’abolia l’esclavitud. Al 1866 es redactà la 14
esmena en la que s’atorgava a la ciutadania als afroamericans. Al 1970 es redacta la
15 esmena que dona dret a vot a tots els homes sense distinció de raça.

La segregació racial era evident, hi havia escoles per a negres, havien d’habitar
espais diferents... aquesta segregació era basada en la doctrina “separats però
iguals”. Al 1896 el Tribunal Suprem dictamina que la segregació racial es
constitucional, permetent així que es seguís produint sobretot als estats del sud.
Justament aquest mateix any neix el Ku-Klux-Klan, una organització/moviment en
contra del racisme que no dubtava en utilitzar la violència per combatre la
violència racista blanca. El dret a vot era a la pràctica un dret reduït per a molts
pocs ja que hi havia moltes traves en el seu exercici. Entre els 1865 i 1954 van
haver molts moviments en la protesta contra els drets civils dels afroamericans. En
aquesta etapa la lluita va ser de desobediència civil sense violència. Un dels més
importants van ser les activitats de la Nation Association for the Advancement of
Colored People, que va focalitzar la seva lluita en l’educació dels negres i les
reclamacions davant els tribunals per eliminar la segregació racial. Aquesta lluita
va tenir com a principal èxit la Sentència del cas Brown del 1954, en la que es
declara com inconstitucional la segregació racial a les escoles públiques i revoca la
sentència del 1896. Altres fets destacats en la lluita foren el cas Montgomery,
també conegud com el cas de Rosa Parks (noia es nega a cedir el seient a un blanc i
es detinguda, Martin Luther King encapçala la lluita), el cas Little Rock al 1957,
Greensboro al 1960 (discriminació a les cafeteries), els “Viatges de la llibertat” del

31
1961, Albany al 1961 i 1962, Birmingham al 1963 (acabar a la segregació social als
magatzems, fàbriques...), la Marxa de Washington al 1963 (marxa per pressionar el
governa a aprovar una llei que faci efectiva els drets civils, moment en el que M. L.
King elabora el seu famós discurs “I have a dream”) o Selma al 1965.

Aquesta etapa acaba amb l’aprovació de la llei de drets civils al 1964 i la llei de dret
a vot al 1965. Aquestes lleis no eviten que els negres deixessin de patir el racisme
ni la desigualtat respecte els blancs. Es seguien tenint prejudicis racistes, tal i com
escriu M.L.King la gran majoria de blancs no voldrien un negre ni com a veí. Alhora,
aquest líder diu que s’han d’implicar en contra la guerra del Vietnam ja que tenia
molt a veure amb els drets civils. El govern d’estats units estava destintant a
combatre al Vietnam i no en la lluita contra els drets civils. No és d’estranyar que
vista la situació vivides als ghettos es produïssin revoltes, destacant com a
principals disturbis els produïts al juliol de 1964 a NY, a l’agost de 1965 a Watts
(Los Angeles)Ç i a 1967 a Newark (New Jersey).

En aquest moment tindrien més presència els sectors més radicals del moviment
d’alliberament dels negres. Algunes de les organitzacions o moviments més
importants són el Black Power dirigit per Stokely Carmichael, el Black Panther
Party dirigit per Huey P.Newton i Bobby Seale o l’ Organitzation of Afro-American
Unity dirigit per Malcom X. Aquests grups rebutgen la integració racial, són
organitzacions composades exclusivament per negres i no dubten en utilitzar la
violència defensiva.

La campanya dels pobres s’inicia al desembre del 1867 i sorgeix amb el propòsit
que el govern aprovi lleis i plans que garantissin l’eradicació de la pobresa i la vida
digna. Els protagonistes d’aquesta campanya serien tots els pobres, tant negres
com blancs, indis, mexicans, port-riquenys... A aquesta campanya ja no va poder
anar-hi Matin Luther King ja que havia sigut assassinat poc abans a Memphis un 4
d’abril de 1968; moltes universitats van protestar en la seva mort. Aquesta
campanya acabaria realitzant una marxa dels pobres a Washington al juny de
1968.

Martin Luther King tenia com a principals idees la desobediència a les lleis injustes,
la no violència, l’oposició a la guerra i la revolució democràtica social. Ell

32
reconeixia la influencia que tenia de Mahatma Gandhi, és per això que proposava
idees no violentes i predicava l’amor pels enemics, no entès com l’amor en tal sinó
com a forma d’interpel·lar a l’altre per a que s’adoni que està equivocat i poder així
recuperar-ho per a la posterior convivència. Relacionat amb això és l’oposició a la
guerra, i tal com s’ha esmentat abans, l’oposició en concret a la guerra del Vietnam.
En la seva última etapa de vida és quan proposa la desobediència civil en contra les
lleis injustes i critica de fons al capitalisme.

5. LA GUERRA DE VIETNAM

La guerra del Vietnam és un conflicte que va durar al voltant de 30 anys i va ser un

dels esdeveniments més rellevants de la guerra freda. Des del punt de vista de
l’alliberament nacional vietnamita podríem dividir aquests 30 anys en 4 etapes:
una primera que va del 1946 al 1954 on es lliura una guerra d’alliberament contra
França; la segona va del 1954 al 1962 i és on es produeix una revolució a Vietnam
del sud dirigida pel Front d’Alliberament Nacional; la tercera va del 1962 al 1973 i
és el moment en el que es produeix la guerra per l’alliberament contra els EEUU;
finalment l’última etapa va del 1973 al 1975 on es produeix una guerra civil a
Vietnam del sud i una unificació del país.

En la primera de les etapes es va produir una guerra contra Indoxina. Les

principals forces polítiques indoxines contra l’ imperialisme van ser el Viet Nam
Quoc Dan Dang, que era una força nacionalista fundada al 1927 que tenia com a
líder a Nguyen Thai hoc; el Thanh Nien del 1925 que es caracterizava per ser
comunista i que derivaria en el Partit Comunista al 1930 que tenia com a líders a
Ngyuen Ai Quoc (Ho Chi Minh), Phan Van Dong i Vo Ngyuen Giap; i el Vietminh de
1941, que es caracteritzava per ser comunista i nacionalista.

La guerra contra França inicia ja que aquesta tenia interès en el control comercial
en el sud de la xina per tal d’accedir al mercat xinès. D’aquí, sorgeixen moviments
anticolonialistes dels quals els que tenien més força foren el Partit Comunista
d’Indoxina (que va ser la fusió de diversos partits). El contingut polític del PC era
antiimperialista, antifeudal i independentista. Els principals líders eren Ho Chi
Minh i Giap. En la dècada del 40’, Japó envaeix Indoxina i el sud de la Xina acorden
la fundació del “Vietmin” i es converteix en la principal força vietnamita. Després
33
de la derrota del Japó, Xina envaeix el territori. Més endavant, els vietmin
combaten els xinesos i es declara la independència al nord.

El govern francès, però, no reconeix la República democràtica del Vietnam i envia

tropes per reconquerir Vietnam del nord. El vietnim comencaria una lluita contra
França que va durar del 46 al 54. El govern dels EEUU dóna suport a França ja que
es postulava com una guerra colonial. L’explicació fonamental és que s’ha
d’entendre en la paranoia de la guerra freda i més concretament amb la teoria del
dominó que es van començar a fer públics els EEUU. Si Vietnam queia en mans dels
comunistes, també cauria tota la Xina, Indonèsia.... L’any 53, Nixon diu que si
Indoxina cau, quedarà perduda el seu interès en les matèries primeres. El
president precedent també anava en la mateixa línia.

A l’octubre del 59 es va establir el règim comunista de Mao. Després del combat,

França queda derrotada en la batalla del Març del 54. Els francesos es concentren
en la base militar per fer força, però van ser derrotats. Va ser la primera vegada
que un exèrcit de la metròpolis va se derrotat per uns combatents. Els EEUU
aconsellava a què es llencessin les bombes atòmiques a Vientam.

S’acorda a Ginebra un “alt al foc” i es divideix el Vietnam en dos parts, amb dos
governs diferenciats i règims contraposats (d’acord amb els interessos dels blocs
de la guerra freda) i que es crea un govern de coalició a través d’unes eleccions. Els
francesos accepten l’acord i els comunistes també, però els guerrilles comunistes
del Vietnam del Sud van manifestar el seu desacord perquè significa la
desunificació del país.

Al 54, el més important va ser la lluita dels guerrillers contra el govern del Vietnam
del Sud que comptava amb el suport dels EEUU. Després de la partició del país es
va estendre un descontentament social ja que es vivien certs factors claus: la
corrupció del dirigent que col·locava a la seva família en els llocs claus dels poders
polítics del Vietnam del Sud, les eleccions no es van acabar convocant., el general
no anava pel camí de les eleccions, ja que va abolir tots els partits polítics menys el
seu, lluites dels camperols a favor de la reforma agrària.

Al Vietnam del Nord es va portar a terme una reforma agrària de gran abast
perquè es van cedir les terres dels terratinents als camperols, però al Sud es va fer

34
tot el contrari. La situació de malestar s’incrementa, i el suport dels camperols
anaven dirigits a les guerrilles comunistes que plantejaven la reforma agrària. Un
dels factors claus va ser el suport de la població a les guerrilles, sobretot la
camperola ja que era un país fonamentalment agrari.

Entre 1954 i 1962 els 12.00 guerrillers del Sud van formar un front d’alliberament
nacional el qual es transformaria en un autèntic exèrcit popular. El front els EEUU
ho va anomenar “vietcon”, tot i que no només fossin comunistes. El Vietnam del
nord envia ajuda als guerrillers del sud. Davant l’extensió del moviment i el suport
popular, es va acomiadar al president. Ara bé, es van fer unes “aldees” que en
realitat eren uns camps de concentració.

El Front Nacional d’Alliberament va proposar en el seu programa els següents

punts: enderrocar la dictadura de Diem i formar un govern d’unitat nacional i
democràtica; construir un règim de llibertats democràtiques i elegir per sufragi
universal una nova assemblea nacional; establir una economia independent,
millorar les condicions de vida del poble i decretar la reforma agrària per proveir
de terra als agricultors; impulsar una política exterior de pau i neutralitat; i
preparar la reunificació de Vietnam.

La guerra per l’alliberament contra els EEUU que va durar del 1962 al 1973 es
desenvolupa amb aquests punts claus: al 1962 EEUU envia 16000 consellers
militars a Vietnam, al 1963 es produeixen revoltes budistes a Vietnam del sud i un
cop militar contra el president Diem, al 1964 hi ha un atac al destructor nord-
americà Maddox i les cambres d’EEUU autoritzen l’ intervenció militar a Vietnam,
al 1965 23000 soldats nord americans son a Vietnam i es produeixen bombardejos
a Vietnam del nord, al 1967 542000 soldats nord americans són ja a Vietnam, al
1968 hi ha una ofensiva del Tet que resulta una catàstrofe pel Front Nacional en
quant a nombre de morts però un èxit a nivell polític, aquest fet coincideix amb un
augment de les protestes contra la guerra de Vietnam a EEUU. Al novembre del 68
es produeixen unes eleccions a EEUU que guanyarà Nixon. Finalment, al 1969
Nixon anuncia la retirada dels EEUU de Vietnam i dona suport econòmic al govern
vietnamita, al 1971 es comença la retirada dels soldats nord-americans i al 1973 es
produeix, al fi, la signatura del tractat de pau.

35
Però encara es seguia vivint una guerra entre Vietnam del sud i Vietnam del nord,
entrant així en la última etapa. La guerra del Vietnam va provocar la mort d’entre 2
o 3 milions de vietnamites i la mort de 60 mil soldats estatunidencs, però són
aquests últims els que es considera que surten perden.

Les claus explicatives de la derrota dels EEUU van ser la capacitat de resistència i
lluita del poble vietnamita, els errors polítics del govern dels EEUU, les imatges
brutals de la guerra als mitjans de comunicació, els moviments contra la guerra
dels EEUU i el canvi de l’oposició pública sobre la guerra de Vietnam.

MOVIMENTS D’OPOSICIÓ A LA GUERRA DE VIETNAM

Als EEUU van haver diversos moviments d’oposició a la guerra de Vietnam, entre
els que destaquen els líders i grups del moviment d’alliberament dels negres, els
moviments universitaris, les manifestacions ciutadanes al carrer i les fetes per les
forces armades.

Els líders i grups del moviment d’alliberació dels negres que es van posicionar
contra la guerra del Vietnam van ser Martin Luther King i la seva dona, el Comité
d’estudiants no violents, el Black Panther, i Malcom X.

El moviment universitari es va iniciar a partir del 65, després de l’escalada de

tropes americanes. Es decideix programar, en un principi, una aturada de classes
d’un sol dia en protesta pel Vietnam. A més, van aconseguir el suport de més de 50
professors però el rectorat els va amenaçar, de forma que es va programar el
Teach-ins, que eren xerrades entre alumnes i professors després de classes.
Posteriorment es van anar produint de forma exponencialment multitudinàries
ocupacions, vagues i manifestacions.

A les forces armades, es van produir cremades i devolucions de targetes de

reclutament per part d’una majoria de joves que es veien obligats a fer el servei
militar. A més, destaca el fet de que hi haguessin molts desertors cap al Canadà. Es
van formar diverses organitzacions com l’American Servicemen’s Union, Vietnam
Veterans Against the War o el Grups Gls United Against the War. Es van crear
revistes i periòdics clandestins d’oposició. Es van fer cafeteries de soldats (GI
coffeehouese) i es produeix el fragging i amenaces de fragging, que consistia en

36
l’explosió d’una bomba de fragmentació en les tendes dels generals més
sanguinaris.

6. LES REVOLTES I ELS MOVIMENTS DE LA DÈCADA DELS 60

Hi van haver moviments estudiantils a diversos països; aqui ens centrarem en uns
pocs dels més importants.

A la dècada dels 60 hi van haver revoltes elaborades sobretot pels joves encara que
també van haver-hi revoltes per part de les classes treballadores. Aquestes
revoltes van qüestionar fets polítics com la necessitat d’eradicar l’autoritarisme, la
llibertat social... El símbol principal d’aquestes revoltes va ser el maig francès; ara
bé, a altres punts molt diferents del món també es van produir revoltes.

El 1968 va ser l’any clau ja que es un moment de moltes revoltes o també en el que
mor Martin Luther King. Són anys també de moviments en contra de la Guerra del
Vietnam. Sorgeixen, o més ben dit, explosiona el moviment feminista, l’anomenada
segona onada del feminisme.

Tot i que els moviments són molt diversos i es produeixen en diversos països,
podem entendre diversos fets explicatius causals d’aquests moviments. Als anys 50
es vivia un fort creixement econòmic, baixades d’atur, la consolidació dels Estats
del Benestar, l’augment dels salaris i del consum, desmobilitzacions de les classes
treballadores, acceptacions de l’autoritat del govern i la religió, subordinació de les
dones als homes i dels fills als pares... Totes aquestes coses als anys 60 es posarien
en qüestió amb la lluita pels diferents drets civils i contra la Guerra del Vietnam. A
més, destaca el fet de l’explosió del feminisme, l’alliberament sexual, la crítica al
consumisme, els festivals de música... És produeixen per tant, mobilitzacions i
canvis protagonitzats pels joves, especialment pels estudiants universitaris. Hi ha
gent que afirma que el que es va produir va ser un canvi de valors.

Si haguéssim de destacar alguns dels aspectes causals de les revoltes i moviments

estudiantils de la dècada del 1960 destacaríem l’antiimperialisme i l’oposició a la
guerra del Vietnam, l’oposició a l’autoritarisme i l’ inadequació de les
infraestructures universitàries a causa de l’ insatisfacció de l’ensenyament que

37
s’impartia i l’oposició a la funció que complia la universitat en la societat. Les
autoritats el que volien era que a les universitats es formessin els nous dirigents de
les empreses capitalistes però els moviments estudiantils lluitaven per a que
aquestes s’impartissin coneixements humanistes.

A França al 1968 es va publicar el numero 1 de la revista Action, un article d’una

revista on es manifestava la contrarietat dels universitaris front l’ensenyament que
s’impartia a les universitats i la funció social que complia la universitat, volen tenir
capacitat de decisió en la seva formació. El mètode que plantegen alguns
moviments per aconseguir-ho era a través d’una impugnació permanent, és a dir,
crear en les universitats òrgans amb dret a vet dels organismes de gestió de la
universitat.

MAIG DEL 68 FRANCÈS

Per entendre els fets del maig del 68 francès hauríem de veure quins
esdeveniments anteriors han anat coent la revolta. El primer dels esdeveniments
destacats és el fort creixement en nombre d’estudiants universitaris a França. Les
infraestructures i les relacions comencen a ser insuficients i ja apareixerien
moviments i organitzacions.

Un altre fet destacat, potser no en les revoltes al carrer però si en les revoltes
posteriors, van ser els situacionistes. Aquests situacionistes eren liderats per Guy
Debord. Els situacionistes denunciaven la situació dels estudiants en les
universitats de països capitalistes on trobàvem Estats del Benestar. El tercer fet
important és el sorgiment de noves organitzacions comunistes juvenils, que
jugarien un paper d’organització i impuls en la revolta del 68. Per últim, el quart
punt a tenir en compte és que aquests fets ja anteriorment venien des de les lluites
dels treballadors i els instituts de batxillerat. No només a les universitats
s’organitzen grups en les universitats sinó també en els instituts, tenint forta
importància a les revoltes del maig.

La Universitat de Nanterre va ser un dels punts claus en el moviment del maig, ja

que es on es va organitzar el Moviment del 22 de març, que porta el nom del dia en
el que es va crear l’organització.

38
La cronologia dels fets del 68 és la següent: el moviment esclata el 2 de maig quan
la policia intervé en la Universitat de Nanaterre per impedir una manifestació de
suport al poble vietnamita. S’expedientia a vuit estudiants, entre ells Daniel Cohn-
Bendit, líder del moviment del 22 de març. El degà de la Facultat de Sociologia
decideix tancar la facultat. El 3 de maig a la Universitat de la Sorbonne de París es
fa un míting de suport als estudiants de la universitat de Nanterre. El rector
demana a la policia que intervingui. La policia entra en la universitat i es porta a
527 persones, 27 de les quals serien detingudes, estan entre elles algunes de les
principals figures polítiques i sindicals estudiantils. La UNEF i la SNE Sup
convoquen una vaga general indefinida. Aquella nit, al Quartier Latin, es
produeixen barricades i enfrontaments. De Gaulle, el president francès, declara que
el govern no pot tolerar la violència. Unes 50000 persones es manifesten a París
seguint la convocatòria de les organitzacions estudiantils. Al primer número del
periòdic Action, publicat per la UNEF, CAL, Moviment del 22 de març i SNE SUP
s’expressen tres reclamacions: la retirada de la policia del Quartier Latin,
l’anul·lació de tots els processos i la fi de la repressió policial i judicial, i la
reobertura de les facultats universitàries tancades. Es produeixen enfrontaments
entre els manifestants i la policia. L’11 de maig la UNEF i els sindicats de
treballadors CGT, CFDT i FO convoquen una vaga general i una manifestació pel
dilluns 13 de maig. El 13 de maig es produeix la vaga general i un milió de persones
es manifesten a París. Per primera vegada es manifesten conjuntament els
estudiants i els treballadors, a més, es produeix l’ocupació de la Universitat de la
Sarbonne. El dia 14 s’estenen les vagues i comencen les ocupacions d’empreses. Els
actors ocupen el teatre nacional de l’Odeón. El 16 de maig es produeix una vaga
general que s’estén a diferents empreses del sector metal·lúrgic i a diversos sectors
professionals (metges, psicolegs...). El 17 de maig els estudiants de la UNEF, del
Moviment del 22 de març, de la UJCML i de la JCR decideixen anar en manifestació
a la fàbrica de la Renault a Billancourt, ocupada pels treballadors, però els
dirigents de la CGT, sindicat majoritari de la fàbrica, impedeixen el contacte entre
els estudiants i treballadors en la lluita. El 20 de maig sis milions de treballadors
entren en vaga, els estudiants de batxillerat ocupen els liceus i a l’Assemblea
Nacional l’oposició reclama la dimissió del govern i la convocatòria d’eleccions. El
21 de maig es calcula que ja havien deu milions de treballadors en vaga. A

39
l’Assamblea Nacional, s’obre el debat de la moció de censura presentada per
l’oposició. El 22 de maig l’Assamblea Nacional fracasa en la moció. El 25 de maig
els sindicats, patronal i govern negocien els acords de Grenelle, que contemplaven
un augment dels salaris dels treballadors. El 27 de maig l’Assemblea de
treballadors de la Renault rebutja els acords de la Grenelle. A la majoria de les
grans empreses els treballadors es pronuncien a favor de la continuació de la vaga.
A Nantes es produeix potser el punt més àlgid de la manifestació. El 29 de maig a
París i ha una manifestació convocada pel PCF i CGT en la que participen 500000
persones reclamen la dimissió de De Gaulle i la formació d’un govern popular;
Mendès-France s’ofereix a encapçalar el poder que li atorgui l’esquerra reunida. El
30 de maig De Gaulle anuncia la dissolució de l’Assemblea Nacional i la
convocatòria d’unes eleccions legislatives, i crida a la majoria silenciosa a
manifestar-se al carrer. Aquella tarda, un milió de persones es manifesten a París
reclamant el retorn a l’ordre. A partir d’aquell dia, la revolta estudiantil retrocedirà
i començarà un procés de retorn dels treballadors a la feina. Finalment el 13 de
maig el nou govern prohibeix les manifestacions i tots els grups d’esquerres FER,
JCR, UJCML i Moviment de 22 de març. El 23 i el 30 de juny es celebren les
eleccions legislatives en les que guanyen els partits que donaven suport a De
Gaulle i l’esquerra retrocedeix electoralment.

7. LA PRIMAVERA DE PRAGA

Primavera de Praga és un curt però intens període de temps reformista que

finalment no va poder prosperar. La primavera de Praga es caracteritzava per ser
el afan del poble txec i eslovac per construir un socialisme de rostre humà, és a dir,
una societat socialista que garanteixi a la majoria dels ciutadans el màxim de drets
i llibertats.

Els fets prevís a la primavera de Praga van ser les propostes dels economistes
reformistes del Partit Comunista (PC), aquestes propostes eren principalment que
els treballadors puguin rebre un percentatge dels beneficis de les empreses, o el
que és el mateix, un repartiment més igualitari i descentralitzar l’economia. A més,
els intel·lectuals expressen les seves opinions crítiques i es produeixen dissensions
entre comunistes txecs i eslovacs, ja que no volien seguir dominats i es pensa en el

40
federalisme. Als anys 60, tal com succeïa arreu del món, hi van prendre
importància els joves estudiants universitaris, els quals van mobilitzar-se en
contra l’autoritarisme.

L’últim punt important causal de la primavera de Praga va ser l’elecció de Dubcek

com a primer secretari del PC, essent escollit amb l’objectiu de solucionar un
problema que se li estava anant de les mans al PC. La importància d’aquesta elecció
resideix en que Dubcek havia estat anteriorment secretari eslovac; per tant, el PC
passa d’estar en mans txeques a eslovaques. Dubcek va elaborar propostes de
caràcter reformista que van ser aprovades pel Comitè Central del Partit Comunista.
Aquest Comitè va acceptar el 5 d’abril de 1968 un programa d’acció, essent
possiblement el document més important de la Primavera de Praga. En aquest
programa d’acció es deia que el sistema polític havia de ser pluralista, cap partit
estaria subordinat al PC, que haurà de mantenir el seu partit directiu però en el
marc d’una competitivitat democràtica. És a dir, no es treia el PC sinó es volia que
el partit es guanyes el lideratge. D’altra banda també es deia que la ciutadania
exercirà poder a través de la democràcia representativa, és a dir, elecció de
representants per a un sufragi secret, i una democràcia directa, amb el control del
poder per mitjà dels consells obrers i l’autogestió. El tercer punt deia que es
permetria la propietat privada però es mantindria la propietat col·lectiva com a
mitjans bàsics de la producció. El quart punt proposava que en la gestió de
l’economia hi hauria major protagonisme dels treballadors i tècnics, deixant de
tenir tanta dependència de les empreses; els treballadors participarien en la
direcció i planificació econòmiques. Els tres següents punts van ser donar el dret
de vaga que havia estat restringit en l’època Stalinista, el garantir la independència
de la justícia i el control de la policia i el garantir també la llibertat religiosa. El
següent dels punts tractats era el propiciar la creació artística i la investigació
científica. El penúltim punt feia referència a les relacions entre nacions txeca i
eslovaca, dient que aquestes relacions quedarien sota la forma d’una federació. Per
últim, el darrer punt era referent a la política exterior, dient que havia d’haver una
aliança amb els països del Pacte de Varsòvia i les relacions amb la URSS serien des
de la sobirania.

41
El 26 de juny queda abolit el control sobre els mitjans de comunicació a
Txecoslovàquia i alhora, en aquell mateix dia es declara a Txecoslovàquia com a
una federació.

A la URSS, evidentment, li preocupava que l’exemple txecoslovac es pogués

contagiar a altres països i que es trenques el monopoli del PC. Per això, en secret es
va començar a preparar l’intervenció militar i es va pressionar els dirigents
txecoslovacs per a que donessin un pas enrere en la reforma. Es va dur a terme una
reunió al 1968 en la que va sorgir la Doctrina Breznev, que deixava molt clar que
qualsevol partit podia aplicar els principis del marxisme, leninisme i socialisme
però no es podien deslligar d’aquests ja que fer-ho debilitaria a tots els països
socialistes.

Es va produir aleshores una intervenció militar de la resta dels PC a la invasió de

Txecoslovàquia. Dos països però, es van negar: Romania i Iugoslàvia. Els
arguments, que en gran mesura eren falsos, per a justificar la intervenció militar
van ser que altres PC havien demanat aquesta intervenció militar, que el PC
txecoslovac recolzava les agrupacions reaccionaries que optaven pel capitalisme i
acusar als dirigents del PC txecoslovac de no voler seguir la funció dirigent del PC.
La invasió militar del Pacte de Varsòvia sobre Txecoslovàquia aconsegueix tombar
el pla d’acció. Dubcek es detingut i el porten a Moscou, on li obliguen a retirar
algunes de les propostes i a prometre donar entrada a dirigents del partit més
fidels. Això però, només seria per uns mesos ja que poc després Dubcek seria
destituït del seu càrrec per Husak, que tendia a ser molt més partidari dels
interessos del PC de la Unió Soviètica. Va derogar moltes de les reformes de la
Primavera de Praga però no va ser capaç d’abolir la llei que proclamava
Txecoslovàquia com a federació.

La nit que es produeix la intervenció sobre Txecoslovàquia es va reunir la ONU

però el govern dels EEUU no va realitzar ninguna intervenció pràctica ja que
estaven centrats en la Guerra del Vietnam i unes setmanes abans EEUU i
Txecoslovàquia i la URSS havien signat un pacte de distensió.

La conclusió d’aquest procés és que els estudiants, artistes i intel·lectuals realitzen

la Primavera de Praga sense l’objectiu de substituir el comunisme pel capitalisme

42
sinó implantant una democràcia socialista. Aquest procés va denotar que era
possible un socialisme diferent al que es vivia a la URSS però va acabar fracassant.
Els països comunistes europeus van continuar tambalejant se. Es pot arribar a
pensar que va ser al 1968 amb el fracàs de la Primavera de Praga que es va produir
la mort de l’ànima del comunisme malgrat que no fos fins 20 anys després la seva
retirada total.

8. FEMINISMES I MOVIMENTS FEMINISTES

El terme feminisme s’inspira en l’arrel llatina “fèmina” (dona) i el “isme” que ve

dels moviments de lluita que havien aparegut en l’època. El feminisme és un
pensament polític i un moviment social que lluita per l’eradicació de les
discriminacions per raons de sexe i aconseguir la llibertat de les dones com a
condició necessària per a garantir una societat paritària plenament lliure. El
feminisme per tant, apunta a reconsiderar les relacions humanes, preguntant-se en
quines condicions es possible un món amb igualtat entre homes i dones. L’ igualtat
de drets, la llibertat de les dones i l’alliberació del masclisme per part dels homes
són els factors necessària per a formar una societat paritària plenament lliure.

El moviment feminista és el conjunt de grups i persones que lluiten contra els

discriminacions i per la llibertat de les dones, que reivindiquen drets i millores en
les seves condicions de vida, i que treballen per l’extensió de les idees i els valors
feministes. El moviment feminista és un concepte molt plural però podríem definir
dos tipus de feminisme: el feminisme de la igualtat, que busca la millora en els
drets de les dones com per exemple el moviment sufragista pel vot femení; o el
feminisme de la diferència, que busca tant drets com llibertats per les dones, volen
transformar la societat aconseguint la llibertat de les dones i intentant eradicar el
masclisme per part dels homes. Per tant el feminisme de la diferència considera
que el fet que les dones aconsegueixin una igualtat de drets en front la llei
aconsegueixin així la llibertat.

El primer esmentat, el feminisme de la igualtat, és el més propi de la primera

onada del feminisme mentre que el segon, el feminisme de la diferència és el que
predomina en la segona onada del feminisme. Malgrat ser propis cadascun d’un

43
època, això no vol dir que no hagin conviscut tots dos tipus de feminisme. Un
exemple d’aquesta convivència entre els dos tipus de feminisme es va viure quan a
la dècada dels 80 a Espanya es va proposar el servei voluntari militar de les dones.

Hem esmentat que hi van haver dues grans onades pel moviment feminista. La
primera de les onades tenia com a gran objectiu l’aconseguir el dret del vot femení
ja que podem veure com fa 100 anys únicament 5 països incorporaven el vot
femení. La segona onada irromp amb força a la dècada dels 70 ja que es produeix
un malestar de les dones després de la Segona Guerra Mundial que havien retornat
a tasques domèstiques i patien discriminacions laborals. D’altre banda també
destaca el fet moltes dones de països occidentals arribessin a les universitats,
adquirint així un alt nivell cultural i poden llegir obres feministes de l’època com
l’escrit per Simone de Beauvoir i Betty Friedan. Un tercer motiu fou el poc interès
dels partits socialdemòcrates i comunistes per qüestions que afectaven
específicament a les dones. El quart factor de l’ irrupció de la segona onada fou el
rebuig dels límits sexistes de les revoltes i els moviments estudiantils de la dècada
dels 60. Moltes de les dones que organitzen la segona onada feminista havien
participat en els moviments dels 60, creient que era necessari que les dones
s’organitzessin per si soles.

La major etapa d’expansió i impacte de la segona onada feminista és a la dècada

dels 70. Les característiques principals dels moviments feministes de la segona
onada van ser:

 La distinció entre sexe, entès com a les diferències físiques i anatòmiques

home dona, i el gènere, entès com a les diferències entre masculí – femení
que han sigut construïdes socialment i culturalment.
 Van situar en el debat social el concepte de patriarcat. Definit com el
concepte global de dominació i opressió dels homes sobre les dones.
 Reivindicaven igualtat de drets i canvi en les relacions entre homes i dones.
No només en l’àmbit públic sinó també en l’àmbit més privat.
 La gran rellevància a l’alliberament sexual i el control del propi cos.
 La lluita contra la violència de gènere. És el moment en el que es creen els
centres de refugi i habitatge per a les dones maltractades. Moltes dones van

44
 denunciar que patien maltractament per part dels directius de les seves
empreses.
 Aquest nou feminisme va qüestionar el concepte de família tradicional i el
de treball, ja que anteriorment només s’atribuïa a la definició de treball
l’assalariat però no pas les tasques domèstiques.
 Les feministes de la segona onada van crear grups de dones sense homes ja
que l’experiència en grups mixtes havia demostrat que no eren acollidors
per a els dones.
 Posaven accent en el canvi personal com a requisit per a l’emancipació.
 Van contribuir a crear serveis assistencials per a les dones.
 Es van crear una amplia xarxa de revistes, butlletins, llibreries i editorials
feministes.
 Van contribuir a la creació dels estudis sobre les dones a les universitats.

FEMINISME A ESPANYA I CATALUNYA

El moviment de la segona onada a Catalunya també sorgeix a la dècada dels 70.

Però, de fet, a la constitució republicana del 1931 ja hi havien certs articles com: el
2 que deia que tots els espanyols som iguals front la llei; el 25 que no podrà ser
fonament de privilegi jurídic ni la naturalesa, afiliació, sexe, classe social, riquesa,
idees polítiques ni creences religioses; l’article 40 que deia que tots els espanyols,
sense distinció de sexe, son admissibles a llocs de treball i càrrecs públics segons
les seves capacitats o mèrits; l’article 43 que deia que el matrimoni es fonamenta
en la igualtat de drets per ambdós sexes i que es podrà dissoldre per mutu acord o
petició d’un dels dos amb alegació justa de la causa; i l’article 53 que deia que
podrien ser escollits per a diputats tots els ciutadans de la República majors de
vint-i-tres anys sense distinció de sexe o estat civil. Tots aquests articles donaven
major igualtat a les dones.

Aquestes mesures amb el franquisme van ser excloses i la situació de la dona va

passar a ser molt pitjor. Fins al maig del 1975 les dones casades necessitaven el
permís del marit per a exercir la seva professió, adquirir o administrar bens i
comparèixer en judicis. Fins maig del 1978 estava penalitzat l’adulteri, i el codi

45
penal contemplava penes més dures si l’adultera era una dona. Fins octubre de
1978 no va deixar de ser delicte aconseguir algun mètode anticonceptiu.

El discurs que predominava el de la domesticitat. Aquest deia que les dones havien
d’acceptar l’autoritat i el predomini de l’home a la família, han de ser bones
esposes, mares i mestresses de casa i que les dones no han de competir pels llocs
de treball assalariat.

El procés de formació del moviment feminista de la segona onada a Espanya inicia

a la dècada dels 70 amb l’aparició dels primers grups feministes. Les primeres
expressions públiques del moviment feminista són al 1975 a madrid amb les
Jornades d’alliberament de la dona, al 1976 a Barcelona amb les Primeres jornades
catalanes de la dona i a 1977 a Bilbao en les jornades dels grups feministes del País
Basc. No es fins a 1977 quan neix la coordinadora estatal d’organitzacions
feministes. Les companyes pel moviment feminista de la dècada dels 70 foren
contra la penalització de l’adulteri, pel dret de divorci, educació, salut i sexualitat
de les dones, legalització dels anticonceptius, dret a avortament lliure i gratuït i
contra la violència sexista.

Avui dia encara es viuen discriminacions i violència sexista, tan clares com la
desigualtat salarial, el repartiment injust del treball domèstic o la violència contra
les dones en agressions, violacions, assassinats, micro masclismes... Algunes dades:
les dones reben el 15% menys de salari per un mateix treball, les dones treballen
més del doble en tasques domèstiques o entre 2015 i 2016 hi ha hagut un augment
en denuncies per agressions de violència de gènere.

9. EL MOVIMENT LGTBI

El moviment d’alliberament Gay o LGTB és un dels que més ha aconseguit que ha

plantejat en quan al reconeixement de drets civils. Entre les reclamacions per
eliminar la discriminació i la garantia d’igualtat de drets, Espanya al 2005 es va
aprovar la llei del matrimoni entre persones del mateix sexe i l’adopció de nens. El
dret al matrimoni està reconegut en diversos països del món.

46
Això ha estat possible gracies a diversos factors ja que la tasca desenvolupada pels
grups vinculats al moviment perquè van contribuir a eliminar els perjudicis que ha
generat un estat d’idees en algunes de les societats mundials. La qual cosa no vol
dir que encara no quedin reptes en referència a la igualtat social. S’ha de dir que tot
arreu on s’han aprovat els mesures en contra de la discriminació s’ha generat un
gran debat públic i institucions, grups i moviments de caràcter conservador que
han intentat impedir-los i representants recursos al Tribunals Constitucionals. Ha
costat aconseguir els drets i sense la tasca dels moviments LTGB no estaries
reconeguts.

HISTÒRIA DELS MOVIMENTS LGTB

La primera generació sorgeix des de finals del segle XIX fins a finals de la 2GM. Cal
incloure una sèrie d’organitzacions sorgides a principis del segle XX i van fer front
a les idees dominant respecte l’homosexualitat, denominada com a patologia,
delicte, crim. El primer grup del moviment que va treballar en aquesta línia va
sorgir a Alemanya, l’anomenat Comitè científic i humanitari que va aconseguir que
els cossos legislatius retiressin la penalització entre relacions entre homes, acabar
amb difusió dels estudis que deien que era una patologia i promoure la lluita pels
drets dels homosexuals. Als anys 20, els nous grups es formen a GB, als EEUU,
Holanda, Països escandinaus i Àustria. Una part important de la primera generació
a Europa va ser esclafada pels Nazis, Stalinistes durant els 30 i 40.

Els grups d’alliberament alemany van ser reprimits pels nazis ja que volien
preservar la puresa de la raça ària. Van exterminar jueus, gitanos juntament amb
els homosexuals. Milers van ser assassinats als camps d’extermini, on es distingia
amb un triangle rosa a la roba. Les lesbianes també i se les distingia amb un
triangle negre que havien de portar-ho a la roba. Així es distingia qui eren jueus,
quins homosexuals... Es calcula que van ser uns 10.000.

Pel que fa al bloc de l’Est després de la RR es va aprovar la despenalització de les

pràctiques homosexuals. A partir de l’etapa Stalinista es va aprovar el decret que
prohibia les relacions homosexuals. Milers van ser detinguts i deportats a Sibèria.

Just abans de la dècada dels 20 es van aturar els avenços pels moviments LGTBI.

47
La segona generació es la que inclou des del final de la 2GM fins als finals de la
dècada dels 60. No tenen expressió pública durant els 50 ni 60. No existien
moviments amplis, públics i massius. A la majoria de països, la gent d’aquest
moviment eren il·legals i actuaven en la clandestinitat. En els diferents governs de
caire conservador existien normatives legals en contra dels homosexuals.

En aquella època, tot i que eren perseguits hi havia clubs, associacions de caràcter
homosexual que desenvolupaven activitats informatives i actuaven com a grups de
pressió per a des criminalitzar la homosexualitat. També hi havia llocs de torbada
com cafeteries però eren de classe alta. Entre els grups del moviment cal destacar
els d’Holanda i França. Aquest últim té una gran influència a Catalunya perquè es
funda “Arcadie” que es dedica a distribuir pels grups a Espanya que formaven part
d’aquest moviment.

Informes Kinsey (1947 i 1953). Publica uns informes sobre les pràctiques socials
als EEUU. L’associació rokefeller va demanar aquest informe. Va ser el primer
estudi sobre la sexualitat dels humans a través d’un anàlisi científic. Aquest incloïa
els següents punts:

 La resposta sexual dels homes i de les dones blanques és diversa. Sobre els
homes i sobre les dones.
 Kinsey va establir una escala amb set gris de relació entre l’activitat
heterosexual i homosexual. Pluralitat en quan a les pràctiques sexuals entre
els humans. Estableix una escala, però va dir que fins i tot es podien establir
més.
 El grau de pràctiques homosexuals i heterosexuals d’una persona pot variar
al llarg de la seva vida.
 L’homosexualitat no és anormal ni antinatural, ni és una perversió ni
tampoc una malaltia.
 Totes les persones tenen la capacitat de practicar.
 Les conductes sexuals s’adquireixen a través de l’educació i dels costums
socials.
 No cal canviar de conducta sexual sinó acceptar la que a un més li agradi.

48
  Cal canviar la societat per evitar els trastorns neuròtics que ocasiona a
molts homosexuals la reacció negativa de la població davant de les
pràctiques homosexuals.

Aquest estudi va estimular la realització d’estudis semblants per reafirmar les

conclusions. Cal tenir en compte que: la dècada dels 40 i 50, a Europa es feien les
“lobotomies” (que extirpen les parts del cervell que desenvolupen les capacitats
sexuals); fins fa no gaires dècades, es van continuar fent teràpies d’electroxoc per
acabar amb el desig homosexual; els estudis afecten positivament als moviments,
ja que molts homosexuals vivien la seva homosexualitat com quelcom vergonyosa
perquè l’entorn li deia que era una malaltia.

Finalment la tercera generació que va des de la revolta d’Stonevall del 69 a New

York. Hi ha diversos factors que van afavorir sorgiment tercera generació
moviment alliberament homosexual:

 Transformacions socials i cultural dècades dels 50 i 60, destacant el canvi

de calors de la joventut. Valors morals i ètics. En haver un canvi de valors
influeix positivament perquè sorgís un nou moviment, més pública i més
política.
 Revoltes i moviments socials dècada dels 60: canviar la societat i la vida
privada de les persones (noves relacions entre homes i dones, pràctiques
sexuals diverses). Els estudiants s’oposaven a les estructures autoritàries i
un sector ampli dels joves volien canviar la vida privada de les persones.
Per això, es qüestionen les relacions privades sexuals (pel sorgiment dels
grups feministes) i pràctiques socials dominants apostant per noves
relacions afectives i sexuals més diverses que les que es toleraven en la
època.
 Aportacions científiques. Van enfortir la causa dels grups, actuant des dels
anys 30.

Tots aquests factors ajuden a explicar perquè va sorgir la tercera. Ara bé, hi ha un
esdeveniment que és el desencadenant de la nova generació, la formació dels
fronts d’alliberament gay. A EEUU la revolta de Sonewall 69, Gay Liberatiu Front.
La nit del 17 de juny del 69 es va fer la revolta. Va començar en un bar freqüentant

49
per homosexuals i transsexuals. Després de les agressions de la política del bar,
una multitud de persones es va concentrar i van arribar reforços policials amb
enfrontaments. Va durar 3 dies. 400 policies es van enfrontar a uns 2000
homosexuals i transsexuals. La primera vegada que aquest grup mostra en públic
la seva indignació. En el marc de la lluita es va formar el GLF i neix l’anomenat
“orgull gay”. El 20 de juny es declara el dia d’orgull gay que es celebra cada any. LA
revolta va representar n grup d’inflexió i de la defensiva passen a l’ofensiva, a
reclamar els seus drets i l’orgull de la seva identitat. La revolta suposa un factor
detonant que dinamitza el moviment, present des de fa dècades però que tenien
poca visibilitat política i social. Alhora, també va fomentar la creació de nous
grups del front: el 26 d’agost a GB, representants dels diferents grups del
moviment dels EEUU i Austràlia creen la IGA (Internacional Gay Association) i
reclamen els seus drets. Es transforma en la ILGA, la qual manté les mateixes sigles
però es denomina ILGBTIA (agrupa a més de 400 grups de més de 90 països
diferents).

La tercera generació canvia la paraula homosexual per la de “gay” perquè el

concepte que s’havia establert per la medicina estava associat a una malaltia. En
comptes, es va adoptar el terme que significa content o divertit. El símbol és l’arc
de Sant Martí. A Europa occidental també s’utilitza el triangle rosa en reivindicació
durant l’holocaust.

Aquest moviments reclamen l’abolició de les lleis discriminatòries i rebutgen les

bases de dominació occidental. Rebutgen el patriarcat, ja que era una institució de
domini dels homes mascles. Es vincula amb altres lluites d’esquerres
anticapitalistes i, per aquesta raó, es proclamen anticapitalistes. A més, plantegen
la necessitat d’un canvi social, en el qual s’acceptessin totes les pràctiques sexuals i
proclamaven les llibertats sexuals.

L’HOMOSEXUALITAT A LA LEGISLACIÓ FRANQUISTA

Els homosexuals són perseguits per la política i empresonats i expulsat dels seus
llocs de treball. Se’ls hi acusava de cometre un delicte. Se’ls considerava uns
perillosos sexuals. Només es toleraven els “mariquites” en el món del folklore i en
el poble per divertiment. Durant el franquisme molts homosexuals es van exiliar o

50
suïcidar-se. La ley de Vagos y Maleantes del 54 on s’ncolien els homosexuals va ser
substituïda per: Ley de peligrosidad i Rehabilitación social a l’any 70, la qual deia
que els homosexuals pel sol fet de ser-ho eren perillosos socials. Serien perseguits i
sancionats, igual que serien perseguits els proxenetes, vagabunds i prostitutes.

Els que es detenien anaven a Badajoz i Huelva. Les primeres recerques indiquen
que van ser milers que se’ls hi van aplicar aquestes lleis.

El fet detonant del moviment gay va ser quan es va presentar aquesta llei. Era una
intolerància, tant de les institucions o públiques com per l’església o els mitjans de
comunicació. Com a conseqüència de l’aprovació, es configuren nuclis i grups que
van expressar el seu rebuig a la llei i a la repressió.

Concretament a Catalunya es creen diversos moviments, destacant el MELH que

tenia com a objectius el conscienciar als homosexuals per a reivindicar els seus
drets i informar a la societat. Es va criticar al sector cristià, per la discriminació i el
masclisme. Aquest grup es caracteritza per criticar als locals gais (que els
qualificava guetos). A iniciativa del MELH es va crear el FAGC. Procés que culmina
en 4 assemblees constituents. I s’aprova el Manifest del FAGC (principal manifest
del conjunt de l’estat espanyol). Aglutinava a 2000 activistes arreu de Catalunya i
espanya.

Al 1976, es va crear el Institut Landa creat pel FAGC i és un centre de suport i

atenció jurídica, d’orientació i club sociocultural. Es publica una revista amb el
mateix nom. El procés de fundació i les seves idees repercuteixen en el sentit
d’influir en els grups d’homosexuals creats en altres llocs de l’Estat espanyol i que
s’orienten a la tendència que predomina als EEUU. Al maig del 77 es crea a
Barcelona la “Coordinadora de Frentes del Estado Español i s’integren els diferents
fronts d’arreu del país.

La primera manifestació es produeix el 26 de juny del 1977 a Barcelona. Al

capdavant de la manifestació protagonitzada pels transvestits. Sorgeixen dues
opinions: els que consideraven que exhibir de manera provocadora era una eina de
reivindicació contra el masclisme i homofòbia i l’altre punt de vista era que el que
es tractava era demostrar que qualsevol persona podia ser homosexual, no només

51
els transvestits i era una caricatura dels homes dels transvestits. La capçalera de la
manifestació havia de ser més plural.

A partir dels 80 entra en crisi i apareix l’arribada de la SIDA. Després de la

despenalització de la homosexualitat, molts activistes van prioritzar la seva vida
personal i que ja s’havia fet la feina. S’amplien les discoteques d’alliberament gay i
altres revistes. Anys en els quals els gays ocupen els espais, però els moviments es
buiden d’activistes. La situació de crisi es caracteritza per menys audiència, menys
activistes...etc. En comptes d’actuar de forma positiva, van actuar en contra dels
espais on es localitzaven els gays anomenant-los guetos. Aquí es va crear una
divisió en el moviment, perquè els espais locals d’ambient gay es van posar en
contra dels fronts. Va haver-hi un distanciament.

Arriba la SIDA i la epidèmia trasbalsa el moviment gay. Unes 100.000 persones de

la comunitat gay de San Francisco va haver-hi 4 morts en 5 anys. Va generar un
escenari nou, després d’haver aconseguit els seus drets. La situació es substitueix
per una situació de por. A més, es va presentar la malaltia amb una malaltia “gay”,
però lògicament no era certa. El moviment fa pedagogia per combatre aquesta
visió i per prevenir la contracció de la malaltia. Implicació forta per combatre la
malaltia i volia explicar que no era una malaltia relacionada amb cap grup de risc.

Les postures davant la SIDA van ser diverses destacant que es un problema que
han d’abordar els metges i que el moviment ha de treballar per la prevenció de la
SIDA. Per això sorgeixen voluntariat que feia tasca de informació i assistència.

El moviment de gais i lesbianes a la dècada dels 80 destaca per la seva poca

participació en les manifestacions reivindicatives; la Vota rosa que fou una
estratègia de pressió política en motiu de les eleccions i incorporar les
reivindicacions dels grups LGTB; la reclamació davant dels Tribunals per a que es
reconeguessin els drets dels homosexuals, com per exemple el dret a successió, i
altres drets relacionat amb les qüestions quotidianes. El congrés dels diputats
accepta la incorporació d’aquests drets a la llei. Campanya de parelles de fet i el
parlament de Catalunya o aprova al juny del 98.

52
El moviments LGTB del 2000 es produeix Gràcies als tractament mèdics, es
produeix un canvi en el clima del moviment homosexual. Aconsegueixen disminuir
les defuncions. El nou clima es viu des de finals de la dècada dels 90 al carrer.
Manifestacions més massives. Manifestació Europea (2 milions de manifestants). A
Catalunya hi ha discrepàncies de com havien de ser. Un sector deia que no havien e
serr comercials i lúdics, sinó que havien de ser militants i reivindicatives. Un altre
sector va incorporar al màxim de ciutadans en manifestacions de caràcter ludico-
reivindicatiu. Visibilitat opció homosexuals a les televisions ja que guionistes
s’incorporen gamb connotacions positives. Normalització de la qüestió
homosexual. Chueca i Gaixample es postulen com “barris roses”. Nou debat en el
moviment. Un sector rebutja les zones per considerar-los ghettos i espais de
negocis i altres sectors va reconèixer que eren llocs de negoci però acceptava que
la seva existència era una victòria perquè era un espai de trobada, i a més no eren
ghettos perquè no eren excloents, sinó tolerants. Es produeixen debats sobre la
condició transsexuals que cada vegada són més nombrosos. Aquest col·lectius
encara presenta dificultats més grans que els gays, en el mercat de treball sobretot.
Moltes persones d’aquest col·lectiu es veien abocades a l’exercici de la prostitució.
Es reivindicació al dret del matrimoni i adopció de nens. Davant de la negativa del
PP d’aprovar la llei de parelles de fet es va arribar a la conclusió de que s’havia de
reivindicar la llibertat total. També genera polèmica, ja que els gais estan en contra
de tot tipus de matrimoni, però igualment es reconeix com a positiu el dret al
matrimoni. El matrimoni és una opció, no un model a defensar per part del
moviment LGTB.

53
 UNITAT 3 – CRISIS I REVOLUCIONS

1. DUES VIES AL SOCIALISME A AMÈRICA LLATINA

REVOLUCIÓ CUBANA

Cuba viu des del 1952 una dictadura del general Batista que rep el suport dels
EEUU. Un jove militar, Fidel Castro, juntament amb un grup de revolucionaris l’any
1953 intenten fer un cop a la dictadura assaltant la caserna de Montcada a Santiago
de Cuba. Aquest assalt va fracassar i els que no van morir en l’intent van ser
detinguts, entre ells Fidel Castro, qui realitzaria posteriorment un discurs històric.

Els detinguts van haver de marxar a l’exili a Mèxic després de passar 22 mesos a la
presó. Aquí es formaria el conegut com Moviment pel 26 de Juliol, que va lluitar
contra la dictadura dins Cuba. El moviment fa aliances amb dues grans
organitzacions: un grup d’estudiants encapçalat per Echavarria i una organització
dirigida per el mestre Frank País.

Al 1956 s’organitza el desembarcament de Granma, però en fer-ho se n’adonen que

la rebel·lió popular no havia tingut èxit i el gruo de revolucionaris queda acribillat,
quedant vius únicament 12 d’ells, entre els supervivents trobem a Fidel Castro, el
seu germà, Che Guevara... S’instal·là un grup guerriller a Sierra Maestra i la
dictadura fa un pas enrere, denotant així una feblesa de la dictadura que comporta
que Fidel Castro decideixi passar a la ofensiva. Es per això que l’any 1957 inicia
una guerra revolucionaria. El 31 de desembre el general Batista, que ja no
comptava amb el suport dels EEUU, ha de marxar de Cuba. Aquesta marxa fa que
les tropes revolucionaries de Fidel Castro entressin a Cuba l’1 de gener del 1959 i
es forma un govern de coalició que inicialment rebrà el suport dels EEUU. Per tant,
havia triomfat la revolució. Aquest mateix any el govern decideix aprovar una
reforma agrària contra el règim de propietat dels terratinents i propietaris del
sucre; donat que la majoria d’indústries i camps del sucre eren latifundis
estadounidencs inicia un conflicte entre EEUU i Cuba. La CIA inicia operacions per
tal d’enderrocar el règim castrista, intentant enverinar Fidel Castro o fent que Cuba

54
no sigui un règim pròsper econòmicament. El 1959 havia sigut per tant, un any de
ruptura amb EEUU.

Al 1960 Cuba rep ajuts econòmics de l’URSS, establint relacions diplomàtiques

entre els dos països. A causa d’això EEUU suspèn la importació de sucre cubà,
tenint com a represàlia cubana l’embargament de les empreses nord-americanes.
S’aprova la Primera Declaració de la Habana i a l’octubre del 60 el govern dels
EEUU decideix fer un embargament de les exportacions a Cuba ja que els acusen de
rebre armaments soviètics. La ruptura formal de les relacions diplomàtiques entre
Cuba i EEUU es produeix el 2 de gener del 1961. A la Bahía de Cochinos es produeix
un desembarcament de 1400 tropes anticastristes, una operació amb l’objectiu de
provocar un aixecament d’un sector de la població de Cuba i crear així un nou
govern alternatiu que cridaria als EEUU per a que els ajudessin a derrocar el
govern de Fidel Castro. Ara bé, aquest intent fracassaria ja que Fidel Castro
organitzaria els seus soldats sense donar opció a les tropes anticastristes d’ocupar
cap ciutat. Aquesta operació va acabar provocant uns 140 anticastristes morts i
1200 presoners. La CIA va col·laborar en l’intervenció; el president dels EEUU era
en aquell moment Kennedy, a qui li havien assegurat que aquesta operació seria un
èxit. Totes les organitzacions o forces que havien participat en la revolució a favor
de Fidel Castro s’alien creant l’Organització de Revolucionaries Integrades (ORI),
que derivarà en la formació del Partit Únic de la Revolució Socialista.

L’any 1962 es suspèn la participació de Cuba a la OEA, un organisme dominat pels

EEUU que va tenir molta importància a llatino americà durant la Guerra Freda.
Aquest mateix any es produeix la Crisi dels Míssils. Una vegada passa aquesta crisi
estem en disposició d’observar quin impacte quines conseqüències va tenir la
revolució a Amèrica Llatina.

La revolució va comportat la revitalització i creació de grups guerrillers a diversos

països d’Amèrica Llatina durant la dècada dels 60 inspirats en l’experiència
cubana. Aquests grups, però, no van aconseguir el poder polític a través de les
guerrilles, principalment essent els motius que no van rebre el suficient suport de
la població, que els exercits estaven preparats per lluitar contra els grups
guerrillers i la col·laboració de la CIA. Un dels exemples de fracàs guerriller es
l’organitzat per Che Guevara a Bolívia. Una altre conseqüència de la revolució
55
cubana fou la reacció dels EEUU al programa Aliança pel Progrés, que dirigit per
Kennedy seria un entrenament i equipament dels exèrcits llatinoamericans que
donaria suport als cops militars contra els governs democràtics.

EL XILE D’ALLENDE

Al 1969 a Xile s’aprova un programa de govern de la Unidad Popular (UP). Al 1970

es produeixen unes eleccions en les que Allende guanya amb el 36% dels vots, per
tant, sense majoria absoluta; segons la Constitució xilena si cap candidat obté la
majoria absoluta és el Congrés el que decidirà qui serà el president encara que
tradicionalment sempre s’havia escollit el candidat que més vots havia obtingut.
Un periodista però, informa que estan havent conspiracions per a que Allende no
sigui president. Poc després, la extrema dreta assassina al general Schneider.
Encara això Allende aconsegueix suficients vots per a la presidència.

L’any 1971 el govern d’Allende crea l’Àrea de Propietat Social i es produeix una
expropiació de les explotacions agrícoles en més de 80 hectàrees. El 12 de març el
parlament aprova la nacionalització de les mines de coure, que era un factor clau
en l’economia de Xile. El 4 d’abril es produeixen unes eleccions municipals, en les
que UP torna a guanyar. El 10 d’octubre es produeix una vaga dels propietaris de
camions que anava en contra del govern d’Allende.

L’any 1972 és un any de manifestacions massives de la dreta i de la UP. Es tornen a

produir vagues de camioners, comercials, metges... es per això que Allende anuncia
que Xile està a prop d’una guerra civil.

L’any 1973 és un any clau ja que el govern d’Allende implanta una economia de
guerra. Hi ha unes noves eleccions legislatives en les que UP obté la majoria de vots
però no la majoria d’escons, la suma dels altres dos partits de dretes era suficient
per a treure la majoria a UP encara que cada vegada augmentessin el nombre de
votants. Aquests resultats electorals fan que la dreta arribi a la conclusió que la via
electoral no li donaria el poder sinó la via de la força, comencen a pensar en un cop
militar contra el govern d’Allende. L’extrema dreta realitza un atemptat contra el
general Prats. El 29 de juny es produeix el “tancazo”, un primer intent de cop
militar. Després del “tancazo” Allende i el Partit Comunista afirmen que no era
necessari armar a la població i treballadors enfront un possible cop militar ja que
56
l’exèrcit continuava sent lleial. Continuen havent vagues dels propietaris dels
camions. El 23 d’agost el parlament declara que el govern d’Allende és il·legal,
cridant a l’exèrcit a escollit a qui recolzar. El 24 d’agost el general Prats renuncia
com a ministre de defensa i el general Pinochet el substitueix com a cap de
l’exèrcit. Es produeix una manifestació massiva amb el suport d’Allende, qui
declararia que s’estava intent realitzar un cop militar per part de la dreta i la
democràcia cristiana. L’11 de desembre es produeix un cop d’Estat encapçalat per
una junta militar dirigida per Pinochet, demanant a Allende que renuncies al seu
càrrec, però Allende es negà i decideix suïcidar-se abans de ser capturat.

Podem observar per tant, com abans del setembre del 73 la composició del congrés
era força equilibrada. A més, destaca el fet que els EEUU recolzes a Pinochet, de la
mateixa manera que s’havia posicionat en contra del moviment revolucionari cubà.
Un altre punt de similitud entre Cuba i Xile és que tots dos buscaven implantar el
socialisme però cada moviment ho va intentar amb un mètode diferent. A Cuba ho
van intentar per la via guerrillera i a Xile per un procés democràtic.

2. LES CRISIS ECONÒMIQUES DE LA DÈCADA DELS 70

A partir del 73 i en les darreres dècades del segle XX el món va viure un període de
crisis socials que van afectar a tots menys a Àsia. Anteriorment, les potències van
viure un grandíssim creixement econòmic. Però a partir del 73 aquesta etapa
d’expansió va finalitzar ja que les dretes van aprofitar la situació per fer una
revolta conservadora. Inicialment aquesta revolució conservadora es concretaria
en les polítiques econòmiques, predominant les polítiques neoliberals. Aquest fet
posteriorment acabaria derivant en la segona Guerra Freda.

Per veure com va afectar la crisi del petroli del 73 hem de veure el context en
perspectiva. Entre el 70 i el 73 hi va haver una pujada de la producció industrial
creixent les potencies entre un 15 i 25 %, va augmentar la oferta monetària donant
així més crèdits i produint-se una inflació. El creixement de les potencies
industrials va comportar que s’haguessin de demanar més matèries primeres
proveïdes per països del tercer món, produint-se un increment de preus d’un 70%
en matèries primeres i un 100% en aliments. A partir d’aquí es desenvolupa una
forta pujada dels preus del barrils de petroli, entenent la influencia en el context

57
dels conflictes a l’Orient Mitjà. El baix preu del petroli que anterior havia hagut,
havia facilitat el procés d’industrialització però al disparar-se el preu passant de
2,18 dòlars l’any 71 a 33 dòlars al 79 això va crear un evident gran conflicte.
Aquest augment del petroli va ser degut a que al 1960 els països de la OPEP –
organització de països productors de petroli (Aràbia Saudita, Qatar, Kuwait,
Emirats Àrabs, Veneçuela...) – van pactar inicialment augmentar el preu a 5$ però
aquest preu aniria incrementant.

Veient les conseqüències, el creixement econòmic havia comportat una inflació

d’un aproximadament 10%. Els costos de producció s’havien vist incrementats
degut a l’augment del preu del barril del petroli; moltes empreses van haver de
tancar reduint així el creixement econòmic i comportant una evident pèrdua de
nivell adquisitiu de les famílies i treballadors. Tots els països de la OCDE van patir
un creixement econòmic en les taxes d’atur. Un dels factors claus que va comportat
l’augment de la taxa d’atur va ser la revolució tecnològica ja que tal com deia Eric
Hobsbawm la tendència general de la industrialització ha sigut la de substituir el
treball humà per forces mecàniques deixant a la gent sense treball, la implacable
lògica de la mecanització, que més aviat que tard donaria fins i tot que el
treballador més barat costés més car que una màquina del seu treball, quant més
avançada és la tecnologia més car resulta el component humà de la producció
comparat amb el mecànic. Aquest augment de l’atur comportaria un fort malestar
social que va poder ser controlat gracies als Estats del Benestar, però encara això
van haver-hi manifestacions i protestes dels treballadors per la reducció de
plantilles. Per tal de reduir l’efecte de l’atur molts països van decidir donar més
llocs de treball en el sector públic, però això va comportar un endeutament de
l’Estat.

TIPUS DE POLÍTIQUES ECONÒMIQUES

Vist aquests conflicte sorgeixen dos tipus de polítiques econòmiques: les

keynesianes i les neoliberals. Les polítiques keynesianes havien predominat des de
la finalització de la Segona Guerra Mundial i van ser ideades per John Maynard
Keynes. Aquestes es basaven en un economia mixta, creant ocupació i garantint la
plena ocupació i els salaris; tot amb l’objectiu de reactivar la economia i poder

58
mantenir així l’Estat del benestar. Per altre banda, van sorgir les idees neoliberals a
EEUU després de la Segona Guerra Mundial encara que van ser molt minoritàries
fins a la dècada dels 80. Aquestes polítiques neoliberals es basaven en el lliure
mercat, és a dir, una mínima o nul·la regulació estatal de l’activitat empresarial, el
comerç internacional i l’activitat financera; en el lliure mercat i la competència de
les empreses entre el que produirà el benestar social i en que el dèficit públic i el
sector públic són el malestar de l’economia, havent de reduir-se, privatitzant les
empreses i serveis i reduint el benestar. Un dels objectius principals del
neoliberalisme és el control de la inflació, en cas que es disparessin els preus
caldria augmentar la pressió fiscal i el tipus d’interès dels crèdits, encara que
suposi una recessió econòmica i un augment de l’atur. A més, el neoliberalisme
creeu que els llocs de treball es creen si creix l’economia, els empresaris han
d’augmentar les inversions i els beneficis, baixar els impostos sobre guanys
empresarials, han de reduir els salaris i drets laborals, es debiliten els sindicats i
s’eliminen les intervencions de l’Estat en la regulació de mercats de treball.

Les principals crítiques que se li poden fer al neoliberalisme són que els mercats
no funcionen de manera perfecta en quan a competència i informació ja que hi ha
diferències de poder, que els mercats sense acció correctora dels estats generen
desigualtats socials, atur, pobresa i contaminació mediambiental i alhora que no
valora la importància de les tasques del govern (inversions públiques per afavorir
el creixement econòmic i crear llocs de treball, cobrir necessitats bàsiques de la
població, contrarestar els impactes mediambientals negatius, rescatar empreses i
sectors econòmics en crisi...).

Aquestes idees neoliberals inicialment als anys 70 seguien sent minoritàries ja que
els governs tendien a dur a terme polítiques keynesianes, però a partir de la
dècada dels 80 això canvia, i les polítiques neoliberals comencen a aparèixer amb
força. Dos dels grans factors que van impulsar les polítiques neoliberals foren les
victòries de Margaret Tatcher a Gran Bretanya i Ronald Reagan a EEUU.

Aquestes darreres dècades també van afectar al segon i tercer món. Als anys 60 i
70 aquestes economies es veia també clar que vivien crisis molt semblants a les
dels països d’occidents; els països del segon món – és a dir la URSS i els països

59
d’Europa de l’Est – eren poc eficients econòmicament, fet que va enfonsar
l’economia i va causar un endeutament públic. L’enfonsament econòmic a la URSS i
la resta de països de l’Est va provocar que s’acabés implementant un capitalisme
encara més salvatge. Als països dels tercer món (països no desenvolupats) els hi va
afectar molt negativament la crisi del petroli. A Amèrica Llatina i l’Àfrica
Subsahariana el creixement econòmic es va estancar i es van endeutar, vivint una
gran crisi econòmica i un augment de l’atur. La única excepció d’aquests efectes
van ser els països asiàtics que si van créixer econòmicament gracies a les
polítiques aplicades pel seu president.

PRESSA ECONÒMICA MEDIOAMBIENTAL

Primerament hem de diferenciar entre ecologia, que és la ciència que estudia els
sers vius com habitants d’un medi i les relacions que es mantenen entre si i amb el
propi medi, i l’ecologisme, que és el moviment sociopolític que propugna la defensa
de la naturalesa i la preservació del medi ambient. Encara que l’ecologisme també
s’ha de remarcar que qüestiona el model productiu, que s’analitzi el creixement i
benestar pel PIB que no mesura els costos socials...

Des de la dècada dels 60, la tendència ecologista comença a créixer. A la dècada

dels 70 es viu una extensió de la consciencia social sobre els efectes negatius dels
sistemes econòmics industrials i es formen molts grups ecologistes sobretot als
països capitalistes. Entre 1956 i 1972 es publiquen moltes obres ecologistes per
part de Rachel Carson, Barry Commoner, René Dumont... Al 1972 es realitza
l’informe “Els límits del creixement” del Club de Roma i es produeix una
Conferència de les Nacions unides sobre el medi humà. A més, aquest any es va
crear la PNUMA.

3. LA SEGONA GUERRA FREDA

Quan ens referim a la Guerra Freda estem fent referència al període que va des del
final de la Segona Guerra Mundial (II GM) fins a l’enfonsament de l’URSS i dels
règims de l’Europa de l’est (1989-1991), caracteritzat per la confrontació entre dos
blocs polítics, militats, econòmics i ideològics, el capitalista i el socialista, liderats
respectivament pels EEUU i l’URSS.

60
Des d’un sentit restringit s’entén com a les etapes històriques de major tensió
dintre del conflicte global entre els dos blocs, és a dir, podent diferenciar entre la
Primera i Segona Guerra Freda.

Entre els anys 1963 i 1972 es van produir uns quants acords de desarmament. A
l’any 1963 es produeix el Tractat per la prohibició parcial assajos nuclears; l’any
1967 els tractats de l’espai exterior i de Tlatelolco; al 1968 el Tractat de No
Proliferació Nuclear; a 1971 el Tractat de prohibició d’instal·lació d’armes de
destrucció massiva en sòl o subsòl oceànic; i al 1972 els tractat ABM, el tractat
SALT I i la convenció per la prohibició de desenvolupament, producció i
emmagatzematge d’armes bacteriològiques i tòxiques.

Es produeix, per tant, el gènesi de la Segona Guerra Freda. Els esdeveniments que a
EEUU es perceben com a alteració entre les dues superpotències són la derrota
dels EEUU a la guerra del Vietnam l’any 1975, les triomfants revolucions a Iran i
Nicaragua al 1979 i la invasió soviètica d’Afganistan en aquest mateix any. Però
durant la presidència de Reagan als EEUU es produeixen reaccions, hi ha un
finançament contra Nicaragua i es dona suport als insurgents afganesos i
augmentant les despeses militars i instal·lacions míssils nuclears a Europa
Occidental. Es passa d’un acord de distensió i desarmament que s’havia viscut
durant la dècada dels 60 a un nou període de tensió internacional.

Les 5 característiques principals de la Segona Guerra Freda van ser l’augment de

les tensions entre les superpotències i blocs militars, l’augment en despeses
militars i desenvolupament en la cursa d’armaments nuclears, les declaracions dels
polítics i militars de l’OTAN afirmant que es pot guanyar la guerra amb armes
nuclears en un primer cop contra l’enemic, la percepció que intervencions militars
a Afganistan i Nicaragua podien desencadenar una guerra mundial i el
debilitament de la confiança de les poblacions en les institucions polítiques i
militars juntament amb la generalització de la conscient necessitat de mobilització
a favor del desarmament i el sorgiment de moviments per la pau arreu del món.

D’aquests moviments i activitats per la pau i el desarmament durant la Segona

Guerra Freda podem destacar els grups de científics antinuclears, les declaracions
a favor la desnuclearització municipal i altres moviments per la pau i el

61
desarmament com el Freeze als EEUU, el conjunt de moviments de l’European
Nuclear Disarmament (END), els Grups de dones per la pau, i els moviments anti-
OTAN i d’objecció a la consciència al Regne Espanyol.

SITUACIÓ DE LA URSS I L’EUROPA DE L’EST A LA DÈCADA DELS 80

La situació de la URSS i l’Europa de l’est a la primera meitat de la dècada dels 80 no

era gaire bona. Es vivia una crisi econòmica, un endeutament i un fort malestar
social. A més alguns països com Polònia o Hongria havien hagut de demanar
crèdits als països occidentals. La esperança de vida als països d’economia
planificada va reduir-se, es mantenia una educació i una sanitat pública però
estaven totes dues molt deteriorades i l’escassetat d’aliments agreujava encara
més el problema. Polònia va patir plenament aquests problemes ja que estava
greument endeutada; a causa del malestar d’una població endeutada es van
produir mobilitzacions ja no només per l’augment de preus sinó també per la
llibertat d’expressió. Els dirigents de la URSS van amenaçar amb una intervenció
militar al govern polonès i aquest va haver d’acabar cedint i aprovant la llei
marcial.

Alhora, aquestes dificultats econòmiques van tenir fortes conseqüències negatives

en la curs d’armaments ja que no eren capaços de seguir el ritme en la despesa
militar dels EEUU, fet que va ser aprofitat per Reagan. Juntament, cal considerar els
costos de la intervenció soviètica a Afganistan però al no ser capaços de guanyar la
guerra el prestigi de superpotència va caure. És per això, que es diu que Afganistan
és l’equivalent al que va suposar la guerra de Vietnam per als EEUU.

Tot el malestar i després del seguit de problemes acaba amb l’elecció de Gorbachov
com a secretari general del Partit Comunista. Gorbachov, de 54 anys, tenia com a
propòsit la reforma i la revitalització del socialisme. Els objectius de la perestroika
(=restructuració) eren la eradicació de la corrupció, la millora dels mecanismes en
la gestió econòmica i l’autonomia de les empreses; el creixement econòmic basat
en l’innovació científica i la tècnica i en increment de la productivitat dels
treballadors; a més de l’augment de bens de consum, una major qualitat de
productes, una millora en les condicions de vida de la població i una justícia social.
Era per tant, un projecte de reforma econòmica i social molt ambiciosa i Gorbachov

62
va considerar que un dels objectius principals era la reducció en la despesa militar
que en aquell moment era d’un 15-17% del PIB. Apostava per tant per una
coexistència pacífica, un desarmament i una reducció en les despeses militars.

Les negociacions en el desarmament entre la URSS i EEUU van acabar donant els
seus fruits gracies a l’aparició de Gorbachov i la reelecció de Reagan als EEUU i la
seva situació de superioritat demanant concessions a la Unió Soviètica. Es per això
que els primers anys no s’aconsegueix cap tractat però si que afavoreix per a la
confiança entre ambdós líders. Al novembre de 1985 es produeix la cimera de
Ginebra i a l’octubre de 1986 la cimera de Reykjavik. Finalment al desembre 1987
es va aprovar el tractat de l’eliminació dels míssils nuclears d’abast mitjà i menor.

El projecte de Gorbachov fracassa per diferents causes: la perestroika no va

aconseguir millorar les condicions de la població, la catàstrofe nuclear de
Txernòbil al 1986, el fracàs de la invasió soviètica a l’Afganistan que genera un
clima de desmoralització i la divisió en la direcció del PCUS i juntament amb un
intent de cop d’Estat.

La URSS decideix retirar les forces militars dels països de l’Europa de l’est, fet
desencadenant de canvis en alguns dels països. A Polònia els comunistes són
derrotats contundentment en les eleccions i a Hongria es decideixen a obrir
fronteres permetent el trasllat de ciutadans capa a la República Federal Alemanya.
El mur de Berlín cau i Alemanya s’unifica podent per fi traspassar el mur. La URSS
es desintegra i es dissol el Pacte de Varsòvia, posant així fi a la Guerra Freda. Es
podria dir per tant, que els EEUU va aconseguir sortir guanyador de la Guerra
Freda ja que va aconseguir acabar amb el seu rival, els països d’economia
planificada.

63
 4. LA DESINTEGRACIÓ DE IUGOSLÀVIA

Abans de res hem de veure quina era la situació de la Iugoslàvia socialista de

“Tito”, que va perdurar des de 1946 fins 1980. Iugoslàvia era un estat federal,
anomenat concretament com República Federal Socialista de Iugoslàvia, la qual
contenia els actuals països d’Eslovènia, Croàcia, Sèrbia, Bòsnia-Herzegovina...
essent 7 els pobles i ètnies presents en aquell moment. Mantenia un una economia
descentralitzada i autogestionada i el règim polític era de partit únic, mantenint-se
neutral i no alineada.

Iugoslàvia era per tant, un Estat amb molta diversitat i alguns historiadors afirmen
que pot ser un dels causant més importants de la seva desaparició. A cada una de
les províncies podíem diferenciar entre diverses nacionalitats. Ara bé, era molt
freqüent el desconeixement sobre la religió de cadascú i excepte algunes
excepcions aquest fet no era un problema. Pel que fa a les religions la predominant,
segons el cens de 1981, era la ortodoxa representant un 45,4% de la població, en
segon lloc la catòlica amb un 30,8% i en tercer lloc els musulmans amb un 17%.
Encara això, la població no atribuïa una relació entre la religió i el sentiment
nacionalista; de fet, molts autors afirmen que la diversitat religiosa no fou un dels
factors claus en les guerres de secessió o les guerres.

La llengua oficial de Iugoslàvia era l’eslovè, encara que també es parlaven el

serbocroata, el macedoni, l’albanès i l’hongarès. Com es evident aquestes llengües
no són precisament semblants però les diferencies amb la llengua oficial si que
eren mínimes, diferencies d’accents, vocals...

Per tant, podríem dir que les causes religioses o culturals no van ser el factor clau
en la desintegració de Iugoslàvia, malgrat això, val dir que si van ser utilitzades
políticament. Un dels que si podríem considerar com a factor clau es que després
de la mort de Tito no es va poder trobar un líder que el succeís adequadament. Un
altre motiu és l’econòmic, el model que fins ara havia funcionat fins l’any 1978 va
començar a patir una recessió. Els símptomes econòmics d’aquesta recessió van el
fort deute exterior de Iugoslàvia, el creixent augment de la taxa d’inflació i la
decadència del PIB per càpita. Aquesta crisis provocaria un augment d’atur i un
conseqüent malestar, convocant vagues i crítiques al govern iugoslau. A això, val
64
sumar que el Producte Social Real (PSR) per càpita l’any 1986 era molt desigual;
posant un valor de 100 de mitja podíem observar com províncies com Eslovènia o
Vojvodina gaudien d’un 179 i 133 de PSR mentre que Kosovo o Macedònia patien
amb un 36 i un 75. Aquestes diferencies van augmentar els ressentiments i van
afavorir els moviments separatistes a posteriori. Ara bé, la lluita per la sobirania de
cada província era molt diferent en cadascun dels territoris: per exemple a les
zones més pobres la lluita va anar lligada al conflicte econòmic.

Els serbis dominaven gran part dels alts càrrecs de les institucions Iugoslaves,
representant més del doble del que els hi pertocava. L’exèrcit va passar de ser
iugoslau a un exercit al servei de Sèrbia, fet que succeeix amb les independències
de Iugoslàvia. El factor causal més important en les guerres iugoslaves va ser el
naixement de estats nació a zones on hi havia gran diversitat cultural. Es va
utilitzar la història com a eina política.

6 anys després de la Mort de Tito, Milosevic accedeix al poder de la Lliga

Comunista iugoslava, qui va dur a terme una política agressiva en arribar. Ell passa
a ser líder del partit serbi i aconsegueix la presidència de la República de Sèrbia.
Un cop es president Milosevic elimina la autonomia de les Kosovo i Voivodina.

GUERRES PER LA INDEPENDÈNCIA IUGOSLAVA

La independència d’Eslovenia no va tenir gaire conflictivitat interna ja que ells

representaven la gran majoria de la població. Inicia amb un referèndum. L’exèrcit
iugoslau va intentar fer una intervenció però va durar molt poc ja que va fracassar.

A Croàcia el conflicte va ser major ja que es produeix un conflicte intern. Davant el

procés independentista de Croàcia els dirigents de Krajina, on els serbis eren
majoritaris, es neguen a seguir amb el procés. Quan Croàcia declara la
independència ja comencen les revoltes que derivarien en una guerra causant de
20000 morts. Al 1995 Croàcia reconquistaria els territoris perduts i la situació
s’estabilitzaria.

A Macedònia el 8 de setembre de 1971 la República Socialista de Macedònia passa

a ser la República de Macedònia però es veurà obligada a canviar de nom ja que les

65
Nacions Unides s’ho exigeixen, Grècia s’havia negat a acceptar el nom (també hi
havia un territori grec amb aquest nom).

Les dues guerres més sagnants foren les de Bòsnia-Herzegovina i Kosovo. A

Bòsnia-Herzegovina es vivia una forta unió entre nacionalitats i ètnies però davant
el procés d’independència de Iugoslàvia es creen comunitats sèrbies. Es va
convocar un referèndum, malgrat que les comunitats sèrbies se’n van del
parlament, per la independència al febrer del 1992 i la victòria independent va ser
clara, declarant la independència de Bòsnia-Herzegovina poc després. Mladic inicia
un procés de neteja ètnica, Sèrbia declara la República de Srpska. Es produeix una
matança per part dels serbis als musulmans i la OTAN decideix fer una intervenció
militar que acabaria forçant als dirigents a sentar-se a negociar i firmar els acords
de Dayton al 1995. La guerra va causar 100000 morts.

Finalment, la guerra de Kosovo inicia amb la reclamació del dret serbi per part de
Milosevic. La població predominant era la albanesa i els serbis tenien cada vegada
menys importància. Des de 1990 els kosovans, dirigits per Rugova, van mobilitzar-
se per tal de declarar Kosovo com una república autònoma. Es produeix un acte
terrorista i la situació era cada vegada era pitjor essent la violència cada vegada
més activa; Sèrbia decideix intervenir militarment però l’ONU busca un pacte, els
coneguts com acords de Rambouillet, que es donaria al donar-li el poder a
Milosevic d’aturar la repressió de Kosovo. Ara bé, aquests acords no convencien als
serbis i no es pot arribar a un acord, es produeix una intervenció militar i la OTAN
realitza més de 70 dies de bombardejos que provocaran molts morts. La política
dels serbis però no canviaria i seguirien expulsant i reprimint els kosovans
provocant la mort de molta més població. Finalment aquests bombardejos
causarien un impacte molt negatiu per a les infraestructures sèrbies i obligarien a
Milosevic a retirar les forces militars. Kosovo es veu en un nou marc polític; el 14
de març de 2001 es crea un nou parlament per finalment el 17 de febrer de 2008
formar-se Kosovo definitivament com a estat independent.

66
 5. LA GLOBALITZACIÓ I EL MOVIMENT ALTERMUNDISTA

Darrera etapa de internacionalització del sistema capitalista i sempre ha tendit a

expandir-se. Durant el segle XVI ja estava desenvolupat, després d ela revolució
industrial va produir una força expansió, però no aconsegueix una forta intensitat
com en els anys 80.

La globalització abasta moltes coses: flux internacional d'idees i coneixements,

intercanvi cultural, societat civil global i moviment global a favor del medi ambient.
Implica la integració econòmica cada vegada més estreta de tots els països del món
a través del flux creixent de béns i serveis, capital i fins i tot treball.

Les principals carcterísitiques de la globalització són:

 Creixement de la borsa i importància dels actius financers. Gran poder

dels actors financers i inestabilitat del sistema econòmic en tant que
eren activitats especulatives.
 Liberalització del comerç
 Privatització de serveis públics ja que les empreses privades
resultaven ser més eficaces. També es considera la subcontractació
d’empreses privades sobre serveis públics.
 Reestructuració de l’organització empresarial: reconversió de grans
empreses a una xarxa de petites plantes que formen el conglomerat de
l’economia.
 Noves tecnologies de la comunicació: les tecnologies afavoreixen els
fluxos informatius i possibiliten el control remot en temps real
d’activitats a qualsevol lloc del món.

Extensió mundial del sistema econòmic afavorit per l’enfonsament dels règims
d’Europa del est a economies de mercat; difusió internacional de la informació i de
la comunicació; supressió de les barreres en el comerç internacional, però els
països més desenvolupats encara es mantenen normes proteccionistes;
protagonisme de les empreses transnacionals o multinacionals, fins i tot amb més
riquesa que tot un país; procés de deslocalització en els països tercermundistes; els

67
estats s’han dedicat a controlar els processos migratoris regulant el nombre de
persones que van dels països empobrits als més econòmicament desenvolupats.

Té uns certs costos socials, ecològics i polítics de la globalització capitalista: es

caracteritzen per ser volàtils i qui fa una inversió d’aquesta mena o li preocupa
les conseqüències en un país; ha provocat que els països rics són més rics i els
països pobres cada vegada més pobres, gran cost de la globalització; situació de
opulència i escassetat fins i tot dintre dels mateixos països; la pobresa s’ha
estes arreu del món. Aquest augment va en relació al augment de riqueses per
part dels països capitalistes; globalització econòmica no ha anat acompanyada
de la globalització política i suposa un dèficit democràtic.

Les organitzacions que governen la globalització capitalista principals són el FMI,

el Banc Internacional per a la Reconstrucció (Banc Mundial) i la OMC (organització
mundial del comerç), també hi ha trobades com el G8 o el G20. El GAT (tractat
d’aranzels i comerç) es va convertir en la organització mundial del comerç en la
qual s’integren més de 100 països. Aquestes institucions se li ha fet crítiques, junt
amb el FMI:

 Manca d’informació i transparència en relació a les actuacions i dificulta

el seu control democràtic. Moles decisions són secretes, no només pels
parlaments sinó també per la resta de països als quals afecten les
decisions. Actuen al marge de la democràcia internacional.
 Les seves activitats tenen lloc al món subdesenvolupat, però estan
dominades pels països econòmicament rics.
 Malgrat s’ha demostrat que no tenen un resultat positiu, aquestes
organitzacions segueixen utilitzant aquestes polítiques; no surten del
paradigma ideològic.
 Imposen polítiques econòmiques sense tenir en compte les alternatives
plantejades pels governs dels països que les han d’aplicar i les
necessitats socials de les poblacions els països subdesenvolupats han
d’aplicar les polítiques, independentment de la seva voluntat.
 Sovint, els resultats de les polítiques imposades per alguns d’aquests
organismes han provocat més desigualtat social i pobresa de la que ja

68
 existia. Aquestes ajudes estructurals han fet augmentar la fam, els
disturbis i protestes en contra de les polítiques, i a més a més en alguns
llocs que sí han aconseguit el creixement econòmic s’ha vist que els
beneficis fossin desproporcionats i desequilibrats.

El moviment que ha influenciat en la gent jove d’arreu del mon i es va mobilitzar

per dos motius fonamentals: estan en contra de les organitzacions internacionals i
en contra dels resultats nefastos d’aquestes polítiques neoliberals juntament amb
el desenvolupament ecològic

En un primer moment es va anomenar anti-globalització però ho van canviar per

alterglobalització, ja que no rebutjaven tots els aspectes de la globalització. Es deia
que era un moviment de moviments, perquè incloïa diversos grups relacionats
amb els drets humans i altres ideologies. Els diversos factors que han influït en el
sorgiment del moviment altermundista són el malestar i rebuig social provocat
pels efectes negatius de la globalització neoliberal, la oposició actuacions
institucions internacionals i la convicció d’un món alternatiu.

Com a antecedents destaca la Trobada a Xiapaes a Mèxic on moltes organitzacions

que van anar a la trobada van formar part de la xarxa altermundista. A partir de la
mobilització al 99 a Seattle de manera més articulat i pretenien la no realització
d’una cimera pel comerç. Es van convocar diverses manifestacions massives a les
grans ciutats en les dates de les reunions de les institucions que governaven les
institucions capitalistes neoliberals.

Es van produir grans manifestacions en contra de la Guerra d’Irak i Afganistan amb

una fase ascendent que va crear el Fòrum Social Mundial que celebra les seves
edicions a Puerto Alegre. Al 2001 va ser una resposta a una resposta d’una reunió
que es va portar a terme a Suïssa i era el Fòrum Econòmic Mundial. Però el
moviment entra en descendent, tot i que els fòrums se segueixen celebrant.

Algunes de les propostes del moviment alterglobalitzador van ser la Renda bàsica
garantida per tota la ciutadania per garantir les necessitats bàsiques.
Desenvolupament sostenible i decreixement econòmic (fins i tot un decreixement
econòmic selectiu d’empreses que contaminessin però la creació i creixement

69
d’empreses renovables...). Una sobirania alimentaria en que cada país tingui la
capacitat de produir els aliments que necessiti consumir. Preservar la diversitat
cultural i lingüística. Dissolució del FMI, BM, OMC i reforma democràtica de les
Nacions Unides. Democràcia participativa i inclusiva amb la correcció de les
patologies de la deficiència de la democràcia representativa. Desarmament i
reducció despeses militars

Aquest conjunt s’han d’emmarcar en el eslògan de “un altre món és possible”. Una
part de les propostes ja van estar elaborades per diverses organitzacions, però les
mobilitzacions a Puerto Alegre i a Seattle li van donar més difusió i acabar
d’articular

Fòrum Social Mundial. Forma part del moviment alterglobalitzador i ara és una
referencia dels moviments altermundista. Va ser un punt de referència per entitats
i persones que qüestionaven el desenvolupament neoliberal. Era un espai
internacional d’intercanvi d’experiències i debat polític oposats a la globalització
neoliberal. Es un conjunt de fòrums mundials temàtics, regionals, nacionals,
municipals i locals que s’organitzen sobre l’acord de cartes de principis aprovada a
Sao Paulo. Posteriorment es va modificar al 2001, afirmen que han de ser
respectats per tots els membres de l’organització.

6. LA GUERRA GLOBAL CONTRA EL TERRORISME I ELS

CONFLICTES ARMATS D’AFGANISTAN, IRAQ I SÍRIA

Al-Qaeda va fer diversos atacs terroristes contra els EEUU. El primer es produeix
al World Trade Center (WTC) de Nova York al febrer de 1993. L’agost de 1998 es
produeixen explosions a les ambaixades d’EEUU de Nairobi (Kenya) i Dar es
Salaam (Tanzània). A l’octubre del 2000 hi ha una explosió al destructor nord-
americà Cole, al port d’Aden (Iemen). Finalment es produeixen els atacs a les torres
bessones del World Trade Center i al Pentàgon al setembre de 2001. Aquests atacs
van demostrar que el sistema de seguretat americana no s’havia preparat. Osama
Bin Laden va enviar un missatge que en el que afirmava que havien fet aquest atac
per a que EEUU pateixi a conseqüència dels diversos atacs o invasions nord-

70
americanes contra els islàmics, és a dir, per a que els EEUU també pateixin el que
havien viscut els estats islàmics.

L’origen d’Al-Qaeda es remunta al conflicte d’Afganistan, on les tropes yihadistes

es van posicionar a favor de la Unió Soviètica. El principal dirigent d’Al-Qaeda fou
Osama Bin Laden, nascut a Aràbia Saudita, va finançar voluntaris a Pakistan per a
que lluitessin a favor de l’islam. Un cop feta aquesta tasca va a Afganistan on crea
zones d’entrenament i funda al 1988 una organització internacional
descentralitzada que lluitaria per l’islam per tal de construir un califat mundial, és
a dir, instaurar l’islam arreu del món, aquesta organització posteriorment passarà
a ser Al-Qaeda.

Un altre conflicte en el que va participar Bin Laden fou la guerra d’Iraq. El règim de
Hassan Husein donava suport a els EEUUU, però aquest últim estava en crisis
perquè no podria sostenir els costos, a més d’haver de baixar el preu del petroli,
fet que no va ajudar a pagar els deutes. Es per això Husein intenta fer un cop
militar a Kuwait, ja que era qui va baixar el preu del petroli, Estats Units això no ho
volia ja que depenia del petroli (ja que si aconseguien Kuwait, Iraq tindria les bases
de petroli més gran). Estats Units va intentar un cop militar. Nacions Unides va fer
un comunicat dient a Iraq que es retires sobre Kuwait.

Després d’això, Bush va decidir iniciar l’operació llampec, bombardejant a tot el

territori (tant civils com soldats). Hassan Husein va acceptar la resolució però amb
condicions, primer una resolució del conflicte palestí, desprès al veure que no pot
solucionar-lo demana una retirada ordenada però demanant només l’aturada del
foc. Estats Units no va acceptar aquet últim tracte, va anar atacar a Iraq i van fer-
los fora ràpidament, en conseqüència d’això, van seguir atacant provocant la seva
rendició. Gorbachov va fer de mediador. Destacant en aquest precís moment la
intervenció a Iraq del 91.

Van aplicar moltes sancions a Iraq, però sobretot a la gent ja que posaven multes
que repercutien a les medicines i aliments. Osama Bin Laden va focalitzar com
Estats Units es el enemic. Dient que l’exercit nord-americà esta en Terra Santa
(Aràbia Saudita). El 23 d’agost del 96, Osama Bin Laden (Al-Qaeda) declara la
guerra a Estats Units i el seu objectiu de conquerir Terra Santa. Al 98, va canviar

71
una mica la seva reivindicació, va dir que anaven contra ‘’Los Cruzados’’ i els Jueus
i organitzarien una xarxa mundial del islam.

La primera reacció de l’administració del president George Bush després dels atacs
d’Al-Qaeda fou elaborar un discurs on es deixava clar que el nou enemic d’EEUU
després de la Guerra Freda i haver derrotat el comunisme era el terrorisme
internacional, i destacadament el yihadista. Els atacs d’Al-Qaeda creen un clima de
tensió i por que facilitaran a Bush el crear noves lleis, el secretisme... una sèrie de
mesures que moltes d’elles anaven en contra dels drets humans. Es va decidir
unilateralment que als terroristes no se’ls aplicaria un tracte humà als presoneres
de guerra, es podria imposar una presó preventiva...

La guerra global contra el terrorisme tindria dos punts àlgids: Afganistan i Iraq. Pel
que a la guerra d’Afganistan. Després d’11 anys de guerra quedaria clar que seria
molt difícil derrotar els insurgents afganesos. Amb Obama s’arribaria un acord per
la retirada de tropes. Un dels principals “èxits” fou la mort d’Osama Bin Laden
quan estava no armat i sense mostrar resistència, el fet de perquè no el van detenir
aleshores i no pas matar-lo és un misteri on cadascú pot tenir el seu criteri.

Iraq seria el segon escenari del conflicte global contra el terrorisme. Es va produir
una invasió dels EEUU a Iraq; aquesta decisió es va planejar abans de l’atemptat
terrorista d’Al-Qaeda acabant justificant-ho dient que era perquè disposaven d’una
arma nuclear, encara que posteriorment es va demostrar que era fals. Tot indica
que ja es tenia plantejada aquesta intervenció volent dissenyar políticament a
l’orient pròxim i afirmant que ells portarien la democràcia a Orient mitjà. Encara
que el que no es confessava en públic era el desig nord-americà de dominar el
petroli iraquià. La guerra inicia al 2003 i qui més tropes aportaria seria Gran
Bretanya seguit d’EEUU. Un cop estan les tropes d’EEUU a Iraq s’intenta crear un
nou Estat sense salvar cap institució de l’Estat de Saddam Hussein. Això no va
atraure a la població ni a cap sector de l’exèrcit donant encara més força als
insurgents d’Iraq obligant al juny de 2009 alss EEUU a retirar-se. Una vegada es
retiren les tropes la guerra iraquiana encara pren més força. Al 2010 el nou
president Obama va afirmar que la guerra ja havia acabat per ells, però no va ser

72
pas així per Iraq ja que quedaria profundament destrossat i amb nombrosos atacs
terroristes.

El tercer escenari de la guerra contra el terrorisme és el conflicte a Síria. La revolta

s’inicia per contagi de les revoltes de Tunísia i Egipte. La força de la revolta a Síria
sorgiria al veure que es podia derrotar el règim de Bashar al-Àssad, el president. Al
produir-se mobilitzacions la resposta de Bashar al-Àssad fou reprimir-les per la
força. Un sector de l’exèrcit forma l’exèrcit lliure de Síria i apareixen de nou els
yihadistes a Síria. Els yihadistes s’enfronten tant al govern de Bashar al-Àssad com
a l’exèrcit lliure ja que creuen que s’estan aliant amb potències estrangeres. El
govern de Bashar al-Àssad compta amb el suport d’Iran, Rússia, les guerrilles del
Líban; d’altre banda els EEUU van en contra inicialment de Bashar al-Àssad però al
aparèixer els yihadistes comencen a canviar d’idea i de bàndol. La guerra encara
avui continua, estant en un dels punts àlgids.

7. LA CRISI GLOBAL ACTUAL

La crisi actual d’aquests darrers anys és una crisi de caràcter multidimensional,

essent una crisi ecològica, econòmica, social i política. És una crisi del sistema
capitalista global dominat pel sector financer i succeïda per les polítiques dutes a
terme a occident.

En l’àmbit ecològic hi ha una sèrie de símptomes evidents com el canvi climàtic,

produint-se el desgel de l’àrtic i els anys més calorosos recordats des de el segle
XIX. Aquest desgel és en gran part degut a l’excés d’emissió de diòxid de carboni a
l’atmosfera, els coneguts com gas de l’efecte hivernacle; és un excés produït en
gran part per la gran quantitat de producció industrial. A nivell internacional s’han
firmat tractats com el de Kyoto per tal

A nivell polític, destaca el fet que es produeixi una desconfiança enfront la

corrupció dels polítics, l’augment del populisme alhora que dels moviments
alternatius i l’increment de partits xenòfobs, sobretot a Europa, i d’ultra dreta.

Econòmicament és una crisi global del capitalisme però algunes potències

econòmiques del món han seguit creixent, és el cas de Xina i la India. Aquest

73
increment del PIB però, no ha significat que es visqui millor en aquests països ja
que hi ha seguit havent molta pobresa i sobreexplotació. No hem de confondre per
tant el ser una crisi del capitalisme global amb una crisi dels països amb economia
de mercat.

Els factors que van conduir a la crisi financera i econòmica de 2007-08 han estat
diversos. Alguns d’ells són:

 Que la liberalització i regulació financera van afavorir a l’especulació financera i

la concessió de crèdits d’alt ris.
Hem d’entendre que la banca actual funciona per mitjà de la confiança, és a dir,
quan es dona un crèdit hipotecaris el banc atorga confiança en el comprador; el
que va succeir en aquest moment es que molta gent no podia pagar els seus crèdits,
produint-se aleshores els desnonaments. A més, el preu de l’habitatge és inferior
en al crèdit que t’ha donat el banc, és a dir, t’han tret el pis i a més segueixes
endeutat. Això influeix directament en els derivats ja que els bancs que han invertit
molt en empreses de producció de derivats deuen molts diners i entren en fallida,
al entrar en fallida el banc és l’Estat el que ha d’entrar al rescat, dedicant molts
diners públics i disminuint la inversió pública.
 Les noves tecnologies de la informació i comunicació van facilitar l’extensió i
descontrol de pràctiques especulatives i d’alt risc.
 La manca de voluntat o incapacitat dels governs per aturar la irregular gestió
dels crèdits i de les hipoteques d’alt risc.
 La innovació de nous i complexos productes financers com derivats, futurs,
opcions, cobertura per riscos crediticis...
 L’increment irresponsable del consum i l’adquisició de béns.
 Els efectes catastròfics en la punxada de la bombolla immobiliària en els
propietaris d’habitatges i en l’economia.

Algunes de les conseqüències més importants d’aquesta gran crisi foren la gran
recessió econòmica que deriven en certes conseqüències socials ja que el rescat als
bancs suposa menor despesa en polítiques públiques i moltes persones queden
sense habitatge, sense ajudes, sense energia, sense pensió... A causa de les
polítiques dutes a terme pels governs neoliberals es produeixen diversos

74
moviments de protesta al carrer expressant. Es va plantejar tornar a dur a terme
polítiques keynesianes però al creure que són insuficients sorgeixen noves
polítiques econòmiques i socials alternatives al neoliberalisme: una fiscalitat justa,
subordinar el deute públic a l’assoliment d’objectius socials – és a dir, objectius
com evitar els desnonaments o l’increment d’inversió en ajudes-, una banca
pública i amb finances ètiques, una reforma de la llei de l’habitatge, un canvi en el
model de producció i consum, l’aparició d’una transició energètica, un transport
públic i l’aparició i increment aposta per els vehicles elèctrics, es creen llocs de
treball i es reparteixen, el cooperativisme, imposició de la democràcia a les
empreses i una eradicació de les discriminacions laborals de les dones.

RESPOSTA DELS MOVIMENTS SOCIALS OCCIDENTALS

Tal com diu Manuel Castells les característiques comunes dels moviments
indignats són que estan connectats en les xarxes socials online i offline, que ocupen
espais urbans, que són locals i globals, que són virals, les decisions es prenen en
assemblea i es mante una horitzontalitat que afavoreix la col·laboració i la
solidaritat, són auto-reflexius, no són vidents i practiquen una desobediència civil
pacífica i són polítiques i pràctiques de democràcia directa.

Concretament a Espanya un cas molt espacial fou el 15M. El 15M proposava una
democràcia amb alt contingut social, una regeneració de la democràcia
representativa i uns mecanismes de democràcia participativa i directa. Aquests
mecanismes de democràcia directa i participativa poden ser el referèndum, les
Iniciatives Legislatives Populars, els pressupostos legislatius, els instruments de
democràcia electrònica.

75
 8. LA XINA ACTUAL

La Xina, la República Federal de Xina, actual és un país molt interessant del qual es
podrien analitzar moltíssim factors. Estudiarem els polítics, econòmics i socials.

POLÍTICA XINESA

A nivell polític destaca el fet que el control de les institucions de l’Estat com el
exercit està en mans del Partit Comunista. L’estructura de l’Estat xinès es basa en 6
institucions essencials: L’Assemblea Popular Nacional, Consell d’Estat, Tribunal
Popular Suprem, Fiscalia Popular Suprema, Comissió Militar Central i Presidència
de l’Estat.

No trobem grans diferencies en les funcions de les diferents institucions ja que no

diferencia la divisió entre les funcions de l’Estat i el Partit Comunista.

Es pot pensar que només hi existeix un sòl partit però 9 són els legals. Com ja s’ha
esmentat el partit hegemònic és el Partit Comunista de Xina; els altres nou – a
saber: Comitè Revolucionari del Partit Nacionalista de Xina, Lliga Democràtica de
Xina, Associació de la Construcció Democràtica de Xina, Associació per a la
Promoció de la Democràcia de Xina, Partit Democràtic Camperol i Obrer de Xina,
Zhigongdang de Xina, Societat Jiusan i la Lliga per a la Democràcia i l’Autonomia de
Taiwan - es van formar majoritàriament a partir de la guerra civil entre comunistes
i els nacionalistes.

Es podria considerar que es tracta d’un sistema tancat i hegemònic ja que no deixa
que apareguin altres partits i els 8 partits democràtics funcionen com a assessors
del Partit Comunista i aquest pot decidir si acceptar i seguir les seves
recomanacions o no. Per tant, aquests 8 partits malgrat ser legals tenen funcions
subalternades i no es pot considerar el sistema de partits de Xina com a
democràtic. El Partit Comunista compta amb gairebé 89 milions d’afiliats de 130
milions d’habitants que té el país. Només una quarta part dels afiliats són dones.

La estructura del PC de Xina es basa en un Congrés on al novembre de 2012, al XVII

Congrés, hi havia 2270 delegats; el Comitè Central que són elegits pels delegats del
Congrés i on al XVII congrés es van escollir 205 membres titulars i 171 suplents

76
sense dret a vot; el buró polític o politburó que és elegit pel Comitè Central i al
congrés XVIII en va escollir 25 membres; el Comitè Permanent del Buró Polític que
és elegit pel Politburó i actualment el composen set homes; i el Secretari General
que és elegit pel Comitè Central.

Els principals líders de la República Popular de Xina han sigut Mao Tse-Tung de
1949 a 1976, Deng Xiaoping de 1978 a 1989, Jiang Zemin de 1989 a 2002-2003, Hu
Jintao de 2002-2003 a 2012 i Xi Jinping des de 2012 fins 2013.

Des de l’època de Xi Jinping es van adoptar 3 principals mesures amb l’objectiu

d’evitar els llargs mandats dels caps dels membres del Politburó: cap membre del
politburó pot tenir més de 70 anys, no poden renovar més de dos mandats i els
membres han de ser escollits per consens. Actualment, els tres líders vius
encapçalen tres corrents diferents, a més de tenir repercussions en la distribució
territorial. De fet, els dirigents xinesos estan obsessionats en que no hi hagi
confrontació sinó unitat.

El PC al ser un partit hegemònic sempre ha intentant integrar els diferents sectors

de la societat xinesa. Jiang Zemin va oficiar la doctrina per la qual s’integraven
empresaris i intel·lectuals, fet que desplaçava a militars i obrers; intentant per tant
integrar sectors més dinàmics.

El sistema de partits de l’estat xinès ha provocat que sorgeixin dissidències que el

PC ha anat reprimint durament per mitjà de la censura. Les dues dissidències a
destacar són:

 Revolta de Tiannamen – produïda al 1989 va estar dirigida per estudiants

però s’hi van sumar intel·lectuals i obrers. Aquesta revolta va esclatar
després de la destitució del secretari general Hu Yaobang i va ser una
revolta que no va qüestionar el socialisme sinó va fer una crítica a les elits i
en contra de l’hegemonia del PC ja que es creia que s’havia de democratitzar
el sistema. El partit es mostrava dividit i al final va guanyar el sector a
acabar amb les mobilitzacions per mitjà de la repressió, aprovant poc
després la Llei Marcial i actuant militarment contra els revolucionaris
provocant nombrosos morts.

77
  Les demandes de Carta 08 – Aquest moviment sorgeix de les conegudes
com cartes 77 de Txecoslovàquia que servirien com inspiració als
revolucionaris de Carta 08. Aquest grup pren com a principals demandes:
una reforma constitucional, separació de poders, democràcia legislativa,
independència judicial, control públic de les institucions públiques, garantia
dels drets humans, elecció dels càrrecs públics, igualtat entre camp i ciutat,
llibertat d’associació, llibertat de reunió, llibertat d’expressió, llibertat de
culte, educació cívica, protecció de la propietat, reforma del sistema
tributari, seguretat social, protecció mediambiental, República federal i
rectificació per la veritat.

La nacionalitat majoritària a xina és la han, que representa el 91% de la població.

Les 55 minoritàries representen el 8% de la població. Existeixen certes regions
autònomes com Xinjiang, Tibet, Ningexia, Mongòlia interior i Guangxi encara que
també estan governats per líders amb nacionalitat han. De les nacionalitats que
aspiren a la independència potser les més destacades són la tibetana del Tibet i els
uigurs de Xinjiang. Després de la revolució de 1949 moltes de les persones amb
nacionalitat uigur marxen a viure a altres països de la Unió Soviètica com
Kazajistan.

ECONOMIA XINESA

La nova política econòmica es va basar en la introducció progressiva de formules i

mecanismes liberalitzadors que van posar fi a la rigidesa del sistema afavorint el
desenvolupament de les forces productives i per altre banda una orientació a dit
procés al mercat internacional, procurant treure profit de l’abundant ma d’obra del
país i atraient als països capitalismes externs amb el consegüent benefici en
l’introducció de tecnologies i mètodes de gestió que renovarien la estructura
econòmica del país.

La primera fase de la nova economia es va basar en una reforma agrícola, que

canviava el paper de les comunes i comportava un contracte de responsabilitat
amb les famílies. És a dir, es passa d’una propietat comunal a una explotació per
part de les famílies on els excedents podien ser comerciats per les propies.

78
Al 1980 s’estableixen cinc zones econòmiques especials: Shenzhen, Zhuhai,
Shantou, Xiamen i Hainan. Al 1984 catorze ciutats costaneres s’obren a la inversió
estrangera. A poc a poc es va anar reformant el sistema bancari i financer. Existeix
una pluralitat en les formes de propietat, podent diferenciar entre empreses
públiques i empreses privades. És el propi Estat el que determina la política
econòmica, fiscal, monetària...

El creixement del PIB de Xina s’ha vist en augment des de fa ja molts anys. Fins el
2007 aquest creixement era molt i molt gran però posteriorment amb la crisis
econòmic mundial, encara que segueix creixent, s’alenteix amb un 6,7%, una xifra
molt elevada tenint en compte la situació financera global.

Això, fa que Xina es situï com a la segona potència a nivell econòmic mundial i fins i
tot, hi ha qui especula que pot acabar superant els EEUU. Això sí, malgrat aquest
benestar econòmic Xina es situa com a la número 80 en el Índex de
Desenvolupament Humà (IDH) ja que aquest rànquing incorpora altres factors
determinants en les condicions de vida més el factor purament econòmic.

Aquest creixement econòmic tan exponencial ha tingut alhora certes

conseqüències. Una de les conseqüències més importants és el deteriorament del
medi ambient, encara que no hem d’oblidar que a causa del creixement econòmic
també s’ha produït un augment de les desigualtats socials i un increment de la
conflictivitat social i laboral.

79