Pensament Polític

INTRODUCCIÓ ............................................................................................................................... 2
Tradició Filosofia Política............................................................................................................... 3
LA GRÈCIA ANTIGA I LA DEMOCRÀCIA: ......................................................................................... 4
Analitzar el discurs de Tucidides ................................................................................................... 7
LA MORT DE SOCRATES ................................................................................................................. 8
(Sòcrates 471-464 a.n.e) ............................................................................................................... 8
Sofocles (496-406 a.n.e) .............................................................................................................. 10
THEMISTOCLEA DE DELFOS ......................................................................................................... 11
ASPÀSIA ....................................................................................................................................... 11
HIPÀRQUIA DE MARONEA (C. 350 a.n.e – C 280.a.n.e) .............................................................. 11
Plató c. 427-347 a.n.e.................................................................................................................. 12
ARISTÒTIL .................................................................................................................................... 14
Jordi Mir Garcia; jordi.mir@uab.cat

Aula Moodle servirà per compartir materials. Conèixer els autors i les autores del temari, i fer-
lo a partir de la lectura directa de les autores i els autors. Articles, planteja qüestions, iniciar
temes, classes a mitges... Mir l’utilitzarà per crear bústies electròniques etc.

Propostes a classe:

 Eleccions Alemanyes... Tipus d’Estat (Locke-Hobbes)

 Desobediència civil – Antígona
 Despotisme Il·lustrat (Voltaire)
 Visió de gènere

Dos exàmens parcials, 30% de la part de la nota cadascun, condició aprovar dos exàmens amb
nota mínima que es 5, dos treballs en el curs 10% entre els dos (20%).

Per fer mitja, haurien d’estar aprovats (o tenir un 4 i 6). No pots aprovar si has tret menys de
un 4. Dos exàmens (en moments determinats, pactar).

Seminaris, la participació al aula, (no nomes seminaris, quotidianament) i després un treball. Es

fan + o – segons els curs i el suport a l’hora de dividir els grups per els seminaris.

Proves de lectures, pots venir amb els llibres i tots els materials. (trampa) Perquè tots els
exercicis que van més enllà del que posa el llibre. Analitzar i pensar sobre les qüestions que
treballarem. Exàmens amplis. Textos per analitzar. Al Aula es pot originar debats/diàlegs
perquè serveix per argumentació, presentació... Nota de participació.

El treball va sobre qüestionar-nos alguna inquietud nostre i respondre.

INTRODUCCIÓ

Hannah Arendt, el seu pensament polític el podem recuperar a final de curs, sobre principals
obres com Arendt. H (1963): Eichmann en Jerusalén: Un estudio sobre la banalidad del mal.
Editorial Lumen. Arendt, H. (1951): Los orígenes del Totalitarismo. Editorial Taurus. Però avui es
recuperar per pensar que es la política. Es fem la següent qüestió:

Què és la política?

 Ella, en el volum que va parlar sobre això (obra inacabada) sobre alguns conceptes claus
per de la política i el pensament polític. En els anys 50, per ella el món es un referent, el
context es després de la segona guerra mundial, per Hannah Arendt era una
aproximació a la fi del món, i va comprovar que no era el final. Les bombes nuclears eren
una forma d’acabar rapit, es va iniciar el món nuclear sobre dos potencies, l’ésser humà
pot destrossar el planeta terra (en pocs minuts acabar amb tot).

Per tant quan Hannah Arendt està pensant en la política no hi és una situació fàcil ja que ha patit
la Segona Guerra Mundial, en els nous escenaris, nous problemes i no solucionar els anteriors,
pensa el següent: Que és la política? Se basa en el hecho en la pluralidad del Hombres, dios ha
creado al hombre, el hombre es producto de la natureleza humama (...)
La política no va del esser humà, va de la pluralitat, la política tracta d’estar junt, uns del altres,
dels diversos, per parlar de política es allò que surts de nosaltres per estar junts amb els altres.
La filosofia te dos motius per cercar la política (el seu origen). El zoon Politikon, el ser humà es
que en la seva essència es polític (Aristòtil ), per Hannah Arendt no es així, el ser humà es apolític
ja que la política sorgeix de la connexió amb els altres, es a dir, no hi ha política si no hi ha un
grup d’essers. Si es un ser individual, no serà un ser polític.

La antipolítica o apartidista no es pot confondre amb apolítica. El 15M va ser una Manifestació
molt política, un altre cosa es ser apartidista. Dues concepcions del ser polític o no. Neix a partir
de estar amb els altres.

Hannah Arendt intenta definir alguns aspectes importants de la seva concepció de la política i
fer-se altres qüestions com: Te la política encara algun sentit? Ens està senyalant que hi ha un
altre escenari (es a dir, ha passat alguna cosa que ha canviat) la resposta senzilla: El sentit de la
política es la llibertat. Avui dia aquesta resposta no es convicent. La pregunta actual sorgeix de
fets molts reals de la política, una pregunta molt radical. La existència dels totalitarisme (la vida
de la ciutadania es polititzada) la llibertat i la política es viable?

La segona qüestió és: el esser es capaç de aniquilar la política abans d’aniquilar l’home?

(Genera una mica de dificultat tot i que, esta al nostre abast)

 La resposta és si i el sentit de la política es la llibertat. Aquí entren dos elements Política-

Llibertat. Després de la Segona Guerra Mundial... Quina es la relació entre llibertat i
política? La política pot acabar amb la llibertat. El totalitarisme (una forma de fer
política) amenaça la llibertat. Estudiant el feixisme, podem trobar la defensa de la
llibertat dins del feixisme. El Utilitarisme (Liberalisme) es la defensa de la llibertat
individual. Els anys 30. El concepte de llibertat volen tenir garantia de la seva integritat
i defensa dels seus drets

Diversos conceptes de llibertat, ningú s’oposarà a la llibertat, per Hannah Arendt la política vol
esclafar la llibertat.

En la Guerra Freda hi un altre relació política i llibertat – Essencial per pensar la política.

La política al llarg de la historia te a veure amb la llibertat. La llibertat perquè al llarg de la historia
es menciona. Especial menció a la llibertat i a la política en una resposta binaria (SI/NO) a la
societat democràtica.

Tradició Filosofia Política

Plató & Parmenides: On ve l’Occidentalisme (origen grec)

Respostes que justifiquen la política/decisions: mitja per un final indeterminat (Una fi més
elevada). La política es una necessitat ineludible de la vida humana (es a dir, de la societat)
depenem d’uns altres ja que sense convivència seria impossible, l’esser humà no es autàrquic.
La política deu concedir a tots/totes. La practica de la política es la convivència o altres tipus de
polítiques poden trencar la convivència i crear un altre. Hannah Arendt feia distinció entre
sentits antics o sentits moderns:

 Sentit Antic: La pràctica de la filosofia era per uns pocs.

 Sentit modern: és el que sosté el fil de la felicitat

‘’El esser humà es un ser apolític, es transforma mitjançant la relació amb els altres’’. La autora
es refereix a que no sempre hi ha política, es necessiten unes condicions. Aquestes
condicions/característiques polítiques mai seran iguals. Per exemple, el Atenes de Pericles va
dotar a la seva societat unes condicions i característiques (millors o pitjors) que van suposar un
primer pas en la historia de la democràcia occidental.

LA GRÈCIA ANTIGA I LA DEMOCRÀCIA:

De Platón a Marx, avui dia la filosofia i teoria política parlen en Grec (estar oberts a les influencies
gregues). Paraules como Democràcia, Oligarquia... Per els grecs la política es la activitat mes
honorable; participar en la vida de la Polis. La paraula polític te de referencia polis (ciutat,
territoris...) aquesta paraula ve de la ma amb la formació de lleis per exemple.

Esparta (aristocràcia i oligarquia) i Atenes (igualitarisme democràtic). Atenes després de les

guerres mediques es va transformar en una potencia més gran. La democràcia va guanyar el seu
màxim esplendor amb l’època dorada per Pericles..

Esparta de caràcter militar era partidària de la aristocràcia i oligarquia i Atenes del igualitarisme
democràtic. Això planteja unes qüestions... ja que no era ben bé el que entenem igualitarisme
democràtic avui dia.

El demos no es un demos como el nostre, sinó un demos molt definit grecs, famílies no esclava,
ciutadans, homes... Te les seves restriccions molt altres comparades actualment.

Però també plantejava altres problemes, no era una democràcia perfecte, ja que van sortir molts
crítics de totes les fissures d’aquesta democràcia, un fet que pot servir d’exemple pot ser que
Plató va desconfiar de la democràcia per la mort de Sòcrates.

o Rafael del Àguila ‘’los precursores de la idea de la democràcia, la democràcia

Ateniense’’. Diu que és bastant comú afirmar dues coses contradictòries de Grècia
Clàssica, com per exemple dir que va néixer a Grecia, quan el origen es Persa o tipus
semblants i l’altre error, es dir Democràcia, perquè dir democràcia no es correcta ja que
de democràcia nomes te el nom ja que excloïa a molta gent. Però es cert que esta lluny
de la democràcia que entem nosaltres però en un sentit contrari també es així...Per
exemple unn grec no entendria que es una democràcia liberal. Veurien Oligarquia o
Aristocràcia ja que l’únic que intervé en la política la ciutadania es votar cada 4 anys,
perquè en quina mesura el demos de la democràcia liberal te implicació política real en
la ‘’Poli’’.

Posem 3 exemples per diferenciar la Democràcia de la Grècia Clàssica de la Democràcia Liberal.

 El centre de poder de la política es la Assemblea (Ekklesia). Tots els ciutadans reunits

mínim 40 vegades a l’any, on es prenen les decisions.
  Tots el llocs executius no eren electes, eren mitjançant l’atzar. Aquests ho desenvolupen
durant uns anys el treball ja que podia tocar a qualsevol persona de la Assemblea. Son
ocupats pel demos per sorteig. NO ELECCIONS. El poble hi es en el espai de decisió (ja
que a tothom en algun moment li tocaria un lloc executiu)
 La justícia hi era a mans dels jutjats populars molt poderosos. El poder estava en la
Assemblea més que en els jutges. Tot i que feien equilibris ja que anaven molt
relacionats.

La democràcia atenenca funcionava bé: bona organització. Això es contraposa contra el típic
discurs que diuen que la política es una cosa que especialistes/experts, en canvi en Grècia
tothom s’implica perquè totes aquestes les decisions els afecten.

Alguns jutges de l’experiència grega es mostren molt crítics, cap era demòcrata (Plató, Sòcrates,
Aristòtil...ni altres personatges con Tucides). No poden ser representatius ni poden ser idees
hegemòniques. Plató o Aristòtil es queixen de que cadascú fa el que desitja... encara que un
enfoc diferent. Per Aristòtil i Plató es el enfrontament dels pobres v.s els poderosos. Els molts
vs els pocs. Molt autors liberals critiquen aquesta possibilitat i diuen que la democràcia no es
bon sistema.

o Rafael del Águila ‘’escasses fonts, arguments sofistes, trames dramàtiques...on es

abordat indirectament...i per últim els crítics de la democràcia per tal de reconstruir-lo
negativament’’. Utilitzar els sofistes com Protagores per conèixer a Plató es com es
conèixer a Adam Smith per mitjançant Marx o a Marx mitjançant Hayek.’’

Per els grecs no hi havia un blindatge per els drets dels ciutadans. Les diferencies amb els grecs
ve des de el més bàsic com es el concepte ‘’política’’ que era tot oposat del privat (nosaltres no
tenim aquesta percepció). Política com dominant de la societat. Som allò que fem a la nostra
comunitat.

Per nosaltres allò el principal es la nostra vida privada, òbviament tenim vida pública... Però
fonamentalment la nostra vida privada, això es lo principal per després pensar en el col·lectiu, a
diferencia de les polis gregues.

Moltes vegades situem la ciutadania per fora de la política. En canvi en Grècia, tots som polítics.
Solón (639-559), legislador va fer una reforma clau, el seu objectiu semblar ser que volia trobar
estabilitat per Atenes, evitar la HYBRIS (desmesura), evitar el sorgiment de tiranies. Equilibri de
drets en les capes de la població i va posar el concepte de Justícia sobre la taula.

Que es una reforma política? Va iniciar-se un pensament de que es podien canviar les coses en
política. Pensar políticament alternatives. Mesures que fomenten la igualtat del demos, en
contra de la tirania o en poques mans.

La idea de Demos canvia en part per les reformes de Solón (639-559), estan present unes normes
normatives que promouen la igualtat però segueix havent restriccions. (s’ampliarà no nomes
per les reformes sinó també per la voluntat d’expansió de Atenes). Solón es vist com un
introductor del compromís i el pacte entre diferents classes socials. Va establir el dret de lliure
associació a Atenes.

 L’últim exemple d’ampliació legal: si compres una propietat pots tenir certs drets de la
ciutadania espanyola (si tenien un valor que no està al abast de tothom). Un exemple
contrari, limitar el servei sanitari dels immigrants (PP) per tal de estalviar i aplicar
retallades.
Filòleg Camfora, gran aportació ‘’Critica de la retòrica democràtica’’. Recomanació
https://elpais.com/cultura/2014/04/23/actualidad/1398267208_914979.html

Com es defineix la ciutadania? En la època de Pericles eren pocs, els barons adults (edat militar),
pares d’atenesos i lliures per naixement. Atenes hi havien pocs ciutadans llavors, la relació hi era
de cada 4 persones hi havia 1 persona lliure, els altres esclaus. No hi concedien als pobres la
ciutadania. Tot i això, el demos era més ampli que a una tirania, aristocràcia, oligarquia...

El treball domèstic s’ocupen les dones, el treball militar els homes...democràcia limitada. Ser
guerrer implicava tenir mitjans d’obtenir armadura i cavalls...van passar a ser considerats aquells
que tenen propietats. CIUTADANIA-GUERRA: Propietat-Dret-Ciutadania. I això arribarà fins el
concepte de sufragi universal. (Locke defensarà que el vot tingui diferent valor per exemple)

Treballar sobre un discurs, Discurs Fúnebre de Pericles per Tucidides que és posa en boca de
Pericles es pot veure el ideal de la democràcia grega, es pot veure la creació d’un mite (fals, ja
que creen ideals de societats que no es podrien construir mai).

Perquè poden entrar en el demos persones que havien estat excloses? Des de la perspectiva
del poder, perquè ampliar el demos?

Connexió entre democràcia radical-imperialisme i guerra. El vincle entre aquets dos, es

innegable ja que es guanyen els drets no per la lluita social sinó la necessitat de ampliar exercits
i oferir contrapartida que son drets i ciutadania. Escenari comparatiu, perquè avui dia es poden
veure exemples dels privilegis dels militars a segons quina cosa excedir.

Idea de valorar (hipòtesis): La absència de conflictes civils disgregadors en un marc de

democràcia radical, es deu a els beneficis materials de totes les classes socials que van extraure
els ciutadans. Un dels motius es la ampliació de drets i dels resultats econòmics beneficiosos
(fruits de la guerres). Ens ve a dir, que Atenes es una Polis colonial, pels habitants de las polis
una millora de les condicions de vida, la part del demos que s’ha ampliat per tant son persones
que vivien millor que abans. La qüestió es que te a veure amb compartiments no democràtics
fora de les nostres fronteres. (Dintre democràcia y fora no, principal contradicció). No es una
novetat històrica. La relació hi ha de haver com mitjans-fins... Les hem d’aplicar també amb les
RI (relacions internacionals, es a dir, relació interior/exterior) ? Els grecs no ho van fer així,
encara que va implicar una millora de vida i el empitjorament de vida dels altres. DEMOCRACIA-
GUERRA, un element més per pensar les contradiccions del sistema.

Pensador, lingüista...Chomsky ‘’la por a la democràcia’’.

Aristòtil, podia fer tot allò el que desitjava, la virtut la podia exercir tothom.

Al Paternó, al fris, comença a parèixer el poble, ja no figures mitològiques o escenes bèl·liques.

La millor forma d’assegurar de que els ciutadans eren responsables de si mateixos..autokrato.
El demos governa i es governat per torns, en diferents moments estan en un costat o un altre,
però no te perquè anar amb càrrec però sempre es governa sobre si mateix en algun moment.
Això es l’assegurança es de ser amo de tu mateix, AUTOKRATO. La millor forma dels ciutadans
eren el seu propi amo, ningú pot decidir per tu. Vincle directe a la llibertat, per ser lliure em de
ser els nostres propis amos. Ningú pot decidir per tu.

Per la democràcia atenenca, la vida en comú era molt important, el individuo a diferencia del
liberalisme, lo important es la comunitat, en la democràcia liberal lo important es l’individu.
L’individu mai aïllat, estava lligat a les institucions polítiques, l’increment de contactes
quotidians milloraven la comunitat, i això es ideal per una societat on els partits polítics ni cap
organitzacions ni oposicions... No hi ha res de grups de pressions, lobby’s, església, ni poders
autònoms... Comunitarisme, de vida de comunitat, la idea de la comunitat en la que nosaltres
ens devem i ens dona a nosaltres el que som, no hi ha intermediaris com els partits polítics (no
representants) no actuem en funció de aquests sinó de nosaltres, del que diem... No hi ha
sistema de democràcia liberal.

La societat les fonts d’informació informals, la gent no es deixava influenciar per manipuladors
ni oradors.

La llibertat era entesa a Atenes, llibertat entre iguals no era un reducte de la privacitat i no
intervenció i es mantenia la llibertat entre iguals mitjançant la presencia cívica i la participació
del autogovern de la polis. Avui dia te a veure amb la privacitat, hi ha altres que consideres que
la llibertat és un idea que no es pot assolir. Que necessito per ser lliure? Condicions espirituals
que materials? No tenir restriccions que ningú em digui que puc fer? Avui dia ningú s’ho planteja
així (participar en el govern). La llibertat no es un estatus que obté algú per certes garanties
jurídiques legals...per ser lliure tinc que tenir lleis i normes per garantir les nostres llibertats
expressions. El món grec, no existeix un estat que ho garanteix.

Els liberals, naixerà en contra d’un poder autoritari, però s’adonarà de que el Estat pot garantir
la llibertat. Per el grecs, la llibertat es la participació del autogovern (dels qui formen part del
demos) es a dir, la llibertat depenia de la participació. La llibertat es NO suggestió amb altre,
capacitat de complir els objectius i evitar despotisme i esclavisme. AUTONOMIA I AUTOGOVERN.

La llibertat no està relacionada amb drets garantits sinó autogovern per el qui treballa (en la
assemblea) ens pot qüestionar la garantia del drets. En el cas de la Grècia clàssica, aquesta
garantia no estan establertes. Cas peculiar de Sòcrates (no garantia de llibertat d’expressió). La
responsabilitat dels qui feien denuncies o propostes (responsable del qui deia), convé recordar
que Sòcrates ve condemnat per un jutge popular, això no el va salvar. No hi ha un corpus jurídic
que em pugui protegir, només del ser ciutadà, de la participació...

Analitzar el discurs de Tucidides

http://ddooss.org/articulos/textos/Tucidides.htm

‘’ Disfrutamos de un régimen político que no imita las leyes de los vecinos 2; más
que imitadores de otros, en efecto, nosotros mismos servimos de modelo para
algunos 3. En cuanto al nombre, puesto que la administración se ejerce en favor de
la mayoría, y no de unos pocos, a este régimen se lo ha llamado democracia 4;
respecto a las leyes, todos gozan de iguales derechos en la defensa de sus intereses
particulares; en lo relativo a los honores, cualquiera que se distinga en algún aspecto
puede acceder a los cargos públicos, pues se lo elige más por sus méritos que por su
categoría social; y tampoco al que es pobre, por su parte, su oscura posición le impide
prestar sus servicios a la patria, si es que tiene la posibilidad de hacerlo.’’

Tenemos por norma respetar la libertad, tanto en los asuntos públicos como en
las rivalidades diarias de unos con otros, sin enojarnos con nuestro vecino
cuando él actúa espontáneamente, ni exteriorizar nuestra molestia, pues ésta,
aunque innocua, es ingrata de presenciar. Si bien en los asuntos privados somos
indulgentes, en los públicos, en cambio, ante todo por un respetuoso temor,
jamás obramos ilegalmente, sino que obedecemos a quienes les toca el turno de
mandar, y acatamos las leyes, en particular las dictadas en favor de los que son
 víctimas de una injusticia, y las que, aunque no estén escritas, todos consideran
vergonzoso infringir.

SOCRATES accepta les lleis que no considerava justes. Legalitat-Legitimitat.

A nuestros enemigos les llevamos ventaja también en cuanto al adiestramiento

en las artes de la guerra, ya que mantenemos siempre abiertas las puertas de
nuestra ciudad y jamás recurrimos a la expulsión de los extranjeros para impedir
que se conozca o se presencie algo que, por no hallarse oculto, bien podría a un
enemigo resultarle de provecho observarlo 6.

Y es que, más que en los armamentos y estratagemas, confiamos en la fortaleza

de alma con que naturalmente acometemos nuestras empresas. Y en cuanto a la
educación, mientras ellos procuran adquirir coraje realizando desde muy jóvenes
una ardua ejercitación, nosotros, aunque vivimos más regaladamente, podemos
afrontar peligros no menores que ellos 7.

LA MORT DE SOCRATES
(Sòcrates 471-464 a.n.e)

Canfora utilitza aquet fet ‘’La Mort de Sòcrates) per alertar-nos de la capacitat de decisió que
tenen les majories. Plató escriu sobre el últim discurs de Sòcrates (intervenció) treballar les idees
següents:

Judici- Apologia (Elogi, defensa...text escrit per Plató). Plató ens permet conèixer a Sòcrates, ja
que Sòcrates mai va escriure res. En el text de la Apologia, apareix un fragment on desenvolupa
la idea de Sòcrates fent presents les acusacions que ha rebut (no creu en Deu, pervertidor del
Jovent...). L’Oracle (Delfos) va afirmar que Sòcrates era el savi per excel·lència (no ha havia ningú
més savi). Sòcrates interactuant amb un polític que en teoria era molt llest o creia que ho era,
al indagar amb el polític es va adonar que no ho era però el polític pensava que era un savi. La
idea darrera d’això, es creure les seves limitacions, la saviesa que te ell no es excepcional
simplement que en la seva societat on era, la gent que es considerava sàvia, no ho era en realitat.
Es important tenir en compte el que saps però també el que no saps.

Sòcrates fa un recorregut en diferents gremis per conèixer el coneixement, però troba el mateix
efecte en tots els gremis: No son conscients del que no saben i l’atreviment de pensar que si ho
dominen. Es pregunta Sòcrates...Que coneixement vol tenir? Politic? Artesà? Poeta? O quedar-
se com està? Sòcrates respon que ell respondria que prefereix quedar-se com està ja que es
conscient del que no sap. Poca humilitat d’allò amb el coneixement. Difícilment si no coneixem
les nostres limitacions, mai podrem superar-les. Sofistes nomes intenten guanyar els debats
encara que utilitzen tècniques no molt ‘’honorables’’ Sòcrates reivindica la honestedat. Per
Sòcrates la mentida es falsedat i la veritat es el màxim que podem aspirar. Si hi ha lleis justes,
mal aplicades pels homes no son lleis injustes, la aplicació dels homes que la fa dolenta.

Per arribar a conèixer cal parlar des de ‘’el amor al saber’’ no des de el partidisme.

APORTACIÓ Power Point: Diferencies entre el concepte del mètode. No es el mateix el que avui
dia considerem ‘’mètode’’ i el que era a l’època grega. Avui dia, el mètode és un instrument del
coneixement científic. En canvi, per Sòcrates, el concepte te a veure amb un coneixement obert
(dialogat) i una autotransformació: no es pretén aconseguir cap cosa, sinó arribar a la
compressió (conèixer-se un mateix). Més concretament, el mètode d’investigació de Sòcrates
es pot dividir en dues parts: maièutica i ironia.
 a. La Ironia: és el moment destructiu, negatiu i crític, es tracta de refutar els errors i el fals
saber del coneixement vulgar i sofístic. Pretén posar en contradicció a l’interlocutor:
demostrar-li que defensa coses absurdes per obligar-lo a que negui el que abans havia
afirmat. La ironia és como una mena d’espurna que encén la conversa.
b. Maièutica: dialèctica constructiva. És l’art de portar a l’interlocutor del diàleg les ides
que innatament es troben al fons mateix de tota persona: les que tots tenim sense
saber-ho. La funció del filòsof és aconseguir a través del diàleg que aquesta bondat
originària, profunda... pugui ser posada al descobert.

L’intel·lectualisme moral: és la conseqüència de la maièutica. Tot home bo és savi. Si un home

coneix el Bé, no pot deixar de fer-lo, perquè la força del Bé és insuperable. Tot home porta a
dins els valors ètics. Per això estrictament parlant ningú no pot ensenyar filosofia: el que es pot
fer és ajudar a treure el que cadascú porta a dins; ajudar a què l'home segueixi el consell dèlfic:
coneix-te a tu mateix i arriba a ser allò que ets.

La docta ignorància: És l'estratègia socràtica de coneixement. Sempre apareix com un savi

ignorant (aeion) que modestament fa preguntes als falsos savis (àladson), als suposats líders de
la ciutat que creuen saber però en realitat ignoren el més important. La frase que resumeix la
docta ignorància és: només sé que no sé res. Els falsos savis creuen que coneixent la seva tècnica
o el seu ofici ja n'hi ha prou; són falsos savis perquè confonen el coneixement tècnic (saber
coses) amb el coneixement seriós i en profunditat sobre l'home (que és l'únic saber que ens fa
dignes de ser ciutadans). El més important no és el saber tècnic sinó el saber ètic que els àladson
ignoren.

La dialèctica socràtica: És l'art del diàleg. En el diàleg aprens dels que saben, a condició de ser
prou obert, gens dogmàtic. En certa manera es tracta de repetir la conversa que quotidianament
tothom té a l'àgora, però d'una manera ordenada. Sòcrates fa del diàleg l'eina per descobrir
maièuticament la veritat a través de preguntes i respostes orientades, a la recerca del Bé.

En el diàleg tothom ensenya i tothom aprèn; l'educació és col·lectiva: la ciutat ens educa. En
certa manera no aprenem del mestre (sinó a través del mestres): l'autèntic magisteri el dona la
vida.

Universalisme ètic: Sòcrates es revolta contra la teoria sofística segons la qual tot són opinions.
Creu que la decadència de la ciutat és conseqüència d'aquest relativisme ètic dels sofistes per
als qui tot és igual i res no és millor. Sòcrates dirà sempre que és millor ser just que injust i que
és millor ser bo que dolent. La funció del filòsof és definir els universals ètics i ajudar a cada
home a trobar-los.

‘’Només se que no sé res’’ (?) . Delfos, ignorància sàvia? Nomes se que soc un ignorant...però
costa pensar que Sòcrates es un ignorant...sap moltes coses però també sap que no coneix
moltes altres.

 Lleis respectables (Si moro no és per culpa de les lleis, és dels homes)
 Val més patir la injustícia, que la cometre-la.

En el teatre pot haver-hi més pensament polític (ja que en el teatre anava més enllà) perquè que
genera discurs a una majoria de la població? Al Parlament o a la Sexta Noche? Òbviament la
segona.

La tragèdia, es un acte que pel algun motiu es dolorós, un esdeveniment dolorós per on succeeix
i per la gent a qui afecta.
  ‘’Tot el teatre esta ple de significació religiosa...’’
 ‘’El públic anava en massa a les representacions en una mesura de 13.000 o 14.000
persones’’
 ‘’Tot el món tenia un accés lliure al teatre, incloses les dones, que estaven al marge de
altres activitats publiques de les polis. El estat, a més a més, sufragava la entrada dels
més pobres per mitja de un fons comú denominat el theórico’’
 ‘’El teatre es va convertir així en un autèntic fòrum de debat en el que s’exposava els
problemes polítics principals, com el conflicte entre la raó d’estat i els sentiments i
deures individuals que retrata la Antígona de Sófocles.

Els referents culturals, tenen una voluntat política. No es nomes Pa i Circ, com dirien a Roma, les
tragèdies i comèdies no estan absents de reflexió, ens esta aportant al que per moltes persones
de la Polí, son dilemes o preocupacions. Antígona ens planteja preguntes de la vida pública.

Sofocles (496-406 a.n.e)

El seu interès se centrava en els grans problemes de la existència humana, la lluita del home
contra un destí que li resulta inintel·ligible es un tema repetit al llarg de les seves obres, i els
‘’deus son més omnipresents i tot i que de la simpatia aparent que desperta els seus herois
rebels (Edipo, Antígona, Ájax, Filoctetes...) al final acaba imposant-se un sentiment profund de
la omnipotència divina.

Marina Picazo, ‘’Alguien se acordarà de nosotras’’ llibre de referencia de la dona en èpoques

antigues, sobretot la dona en la Grècia Antiga?. Por naturalesa tenim que tenir certeses.

El paper de les dones a la historia grega, Marina ens diu, el argument principal del llibre, es
centra en el problema de invisibilitat i silenci de les dones de la antiga grega, tenim poca
influencia o referencies ja que no tenien massa interès en deixar constància el pensament o
experiències de la gent comú. La gent que em estudiar historia, la historia s’ha analitza per qui
governa, NO de la gent comú. Ranahit Guia, la historia s’ha construït mitjançant estatistes (s’ha
centrat en governants, el que passa per dalt, però sempre falta el que passa al carrer). La historia
sense adjectius, es la historia de tothom.

La evolució del PdeCat, es gracies a la gent? Aquesta pregunta, no es pot centrar en que fa
Pugidemont... Si no també en la gent i les mobilitzacions socials.

El que ens explica Picazo, falten veus, perque no hi son? Hi ha qui considera que no eren
rellevants. Intenta donar veus a les dones en la historia. ‘’No sigueu inferiors a la vostra
inferioritat’’. Des de un punt de vista ideològica una posició Antagònica entre homes i dones.
Poeta lírica Safo, es indudable importància d’aquesta autora. Vers de una obra ‘’Alguien se
acordarà de nosotras’’ No sabem que intentava dir, ja que formava part d’un poema que no s’ha
conservat. En qualsevol cas, des de la nostra perspectiva podem dir que es un crit de futur en
comú, per totes aquelles dones que no tenen veu.

Si algú avui ens preguntes quins son els filòsofs de la actualitat? Més enllà dels noms, les idees
de aquells que passen per filòsofs, son les idees de la societat? Son les idees que poden tenir
presencia en la societat? Si volem estudiar les idees de època, no tenim prou amb els filòsofs,
sinó com circulen en la societat? Les idees no viuen en els pensadors, viuen en la gent.

Les dones no participen en les assemblees ni en la guerra, però les dones tenien rellevància dins
del àmbit familiar, una estructura que fins abans de ahir, el cap de família es un home, poder
masculí sobre els altres que mana sobre tot.
Perpetuació del sistema de control del masculí mitjançant idees, formes d’entendre la vida...
Home grec lliure, sempre es millor que la dona, home barber... (dins de la seva ideologia). Una
historia de les dones en la Antiga Grècia es tenia que adaptar a la Hegemonia Masculina, les
relacions de poder que hi havia.

Si es vol analitzar una societat, una pregunta clau:

Com fem les etapes/dividim les èpoques/...? (una mirada des de a dalt). Si necessitem altres
formes de mesurar, en el cas de les dones, es acceptat dividir per això? No, ja que podem
mesurar o dividir des de els moviments socials, des de els canvis culturals... Les dones tenien un
protagonisme actiu sobretot en els moviments del naixement de donar a llum a tots els sers de
la polis. Quan les dones complien aquet ‘’rol’’ hi havia equilibri en la societat. En canvi, tot el
contrari d’això, aquelles dones que tenen ganes de participar en el llocs públics son un perill, ja
que amenacen tota la masculinitat.

THEMISTOCLEA DE DELFOS
C. 600 a.n.e, Sacerdotessa de Delfos, ‘’Igualment diu Aristóxeno que Pitágores va aprendre
molts dogmes morals de Temistoclea’’ Diògenes. ‘’Ensenyava, igualment, alguns altres
preceptes que deia haver rebut de Aristoclea de Delfos’’ Porfiri.

Themistoclea es una de les primeres pensadores, Hi ha autors com Diogenes ens diuen que va
existir, donen certa rellevància a la existència de Themistoclea (no es un personatge mitològic).

ASPÀSIA
Va néixer a la polis jònia de Milet, però només es poden aproximar les dates del seu naixement
i mort, entre els segles V i IV a.n.e. (475-390 aproximadament). Relacions amb Pericles (495-429
a.n.e) i Lisicles (? – 427/8 a.n.e). L’Aspasia de Mileto. Testimonios i discursos, de selecció, prologo
i estudi introductori de José Solana, Edt: Anthropos, 1994. Plató en parla...de aquella dona,
www.biblioteca.org.ar/libros/133617.pdf Pintura de Hector Leroux (1682-1740) que retrata a
Pericles i Aspasia admirant la gegantesca estàtua de Atenea en el estudi de Fidias. Aspásia es
jutjada (alteració del ordre o càstig, no es sap ben bé) es veu que era una hetera (concubina) no
es pot casar per Pericles perque no es de família ciutadana, van tenir un fill bastard. Era una
relació fora del paper de la dona que habitualment es dóna a la societat de Atenes, es a dir, era
el contrari que el ideal de la dona atenenca, Pericles organitzava assemblees en les quals Aspasia
era present i participava. Molts autors atacant Aspasia per ser atacar a Pericles.

HIPÀRQUIA DE MARONEA (C. 350 a.n.e – C 280.a.n.e)

Dama grega nascuda en una família distingida a Maronea, a Tràcia. Passa per ser una de les
primeres dones filòsofes. Van conviure, malgrat la inicial oposició de la seva família, amb Crates
de Tebes (368-288. a.n.e) a qui hauria de conegut a partir del seu germà Metrocles. Es diu que
Hipàrquia i Crates s’unien en públic, instaurant el que en dient la cinogàmia. El poc que sabem
d’ella ho sabem en bona mesura gràcies a Diògenes Laerci (única dona que apareix a la seva
obra). Hipàrquia va escriure tres llibres, d’acords amb Suidas, que no han arribat fins avui:
Hipòtesis filosòfiques, Epiqueremes i Qüestions a Teodor l’ateu

http://www.e-torredebabel.com/Biblioteca/Diogenes-Laercio/Vida-Filosofos-Ilustres-
Hiparquia.htm
Plató c. 427-347 a.n.e
Plató planteja temes de política en molts del seus diàleg. Hi ha alguns especialment dedicats a
questa qüestió (República, Les Leis, Polític) però en molts altres diàlegs hi ha alguna pàgina
dedicada a aquest tema (d’una manera secundària). Acostumen a sortir en els Dialegs, estranys,
figures del espai públic com dones... Que no tinguin drets com els homes no vol dir que no s’hagi
de aprendre de aquelles persones. Hi ha dubtes sobre obres que es possible que s’elaboressin
obres i no han arribat, o no s’han pogut elaborar o que algunes obres no pertany a Plató (algun
deixeble o altre persona). Un curs sencer, es impossible estudiar tota obra de Plató, nomes es
una porta per accedir a les idees claus de Plató. Dedica les seves obres d’àmbits molts diversos,
una gran part no te veure amb Pensament Polític, però d’altre banda per Plató la política intervé
en tot. La vida política es la vida de la Polis (encarna bé la visió de la Política del seu temps). Es
un autor que uneix molt bé totes les dimensions de la vida política. En el seu plantejament de
com ha de ser la política, el coneixement es un pilar fonamental. La organització de la societat
tindrà a veure amb les persones que tinguin més coneixement. No hi ha política sense
coneixement.

DUES RECOMANACIONS: Camfora, una professió perillosa (un capítol dedicat a Plató) i El
Pensament de Platón (Monografia més amplia, parcial).

Els règims polítics en Plató, segons Plató hi ha cinc tupis de règims polítics. Proposa una gradació
des del món perfecte, que és l’aristocràcia, fins els més imperfectes que son la democràcia i la
tirania. (Visió centrada en la República, un autor no es el autor d’una obra nomes).

 ARISTOCRÀCIA: En grec, Aristos vol dir el millor i cratos poder. L’aristocràcia és el govern
dels millors. Dels magistrats que tenen l’ànima millor, més perfecte. Està dirigida pel
filòsof- rei, perquè el filòsof és el que millor coneix la idea de bé i per tant qui millor pot
portar-la a la pràctica. Aquest govern entra en crisi per error dels magistrats quan
analitzen l’ànima dels infants. La importància del coneixement per el regim que governa.
 TIMOCRÀCIA: Timos= valor. És el govern dels militars (són els que tenen l’ànima
d’argent, plata). És un govern excessivament violent. Els guerrers volen governar la
ciutat com si es tractés d’un quartes i això provoca injustícies. Hi ha una revolució com
a conseqüències de la violència i aleshores apareix la Oligarquia
 OLIGARQUIA: Govern dels pocs: És el govern dels rics que són sempre una minoria. Els
rics són sempre egoistes, cada vegada volen ser més rics i això fa que els pobres també
cada vegada siguin més pobres Així es provoca una revolució popular com a
conseqüència de la qual apareix la democràcia. Famílies que han aconseguit un poder
polític mentre de la ma del poder econòmic i la aristocràcia tradicionalment tenen poder
polític perquè tenen millor formació, status...
 DEMOCRÀCIA: Etimològicament és el poder del poder, entès como igualtat davant la
llei. Era el model de Pèricles, que havia fracassat en les guerres del Peloponès. És un
règim d’opinió pública. Plató es radicalment contrari a aquest règim i fa una sèrie de
critiques:
1. Quan governa tothom és com si no governés ningú, no hi ha ordre
2. En la democràcia no governa el millor sinó el més popular. De la mateixa manera
que la nau no l’ha de governar el més popular sinó un capità expert, l’Estat ha
de ser també governat pel millor coneixedor.
3. En la democràcia tothom té el mateix dret, el vot és independentment del
coneixement, de manera que qüestions que afecten a tothom són decidida per
ignorats.
 4. La democràcia provoca una situació de desordre com a conseqüència de la qual
es produeix un cop d’Estat i apareix la Tirania o dictadura.

 TIRANIA: és el govern més injust. Degradació de la democràcia. A la Tirania no hi ha cap

virtut ni cap tipus de llei excepte la voluntat del tirà.

Plató creu que els règims polítics se succeeixen els uns als altres d’una manera cíclica de manera
que la seva època era la decadència absoluta i calia preparar altre cop l’arribada del filòsof-rei.

Plató planteja el tema de la decadència dels règims polítics d’una manera original. Descobreix
que els governs cauen pels seus propis errors i per la corrupció interna: primer un règim polític
es produeix interiorment i després pot ser derrotat pels seus enemics com a conseqüència de la
seva prèvia crisi moral.

TOTALITARISME DE PLATÓ

Tota la filosofia política de Plató està condicionada per la percepció que tenia sobre la crisi de
la polis atenesa i per la mort del seu mestre, que considera un crim d'estat. La ciutat li sembla
injusta perquè el saber i el poder no estan unificats. Governen els més populars, però no els
més savis. L'alternativa de Plató és un govern autoritari, guiat pel filòsof rei. En l'Estat
autoritari cal procurar que tothom sigui igual, que no hi hagi ni rics ni pobres, perquè tots dos
extrems són igualment dolents per al bé comú. Però, a més, cal que siguin només els
magistrats i el filòsof rei el únics que prenguin decisions polítiques perquè són els únics tècnics,
coneixedors de l'Estat.

El totalitarisme platònic comporta que els magistrat tenen dret a decidir absolutament sobre tot
el poble, sense demanar mai l’opinió de les altres classes.

Cal fer una matisació important quan es diu que Plató és el pare dels totalitarisme moderns
(Popper). Els totalitarismes moderns molt sovint tenen un aspecte d’arbitrarietat. Les ordres que
es donen són absurdes, no tenen cap sentit, depenen de l’humor variable del dictador o del
buròcrata de torn. En canvi, almenys teòricament, el totalitarisme platònic implica un aspecte
d’ordre i jerarquia important. El filòsof- rei no és un vulgar dictador que opera fent el que li dóna
la gana, sinó que quan governa té el pensament posat en la realització d'una polis justa i mai
d'un profit personal En la kalípolis, tot està adreçat a la idea de Justícia i tothom (fins i tot els
magistrats que no poden tenir propietat privada) està subordinat a la realització del Bé.

EL LLIBRE VIIè de la REPÚBLICA. RESUM

El llibre VIIè de La República narra les diverses etapes que marquen l’ascensió del filòsof fins a
la saviesa suprema (la ciència del Bé) única capaç de fer-lo apte per governar la Ciutat Ideal.
Aquesta ascensió s'explica de dues maneres:

1. D'una manera al·legòrica: a través del conegut mite de la caverna

2. D'una manera explícita: En la definició del contingut i de l'esperit de l'ensenyament. En
la descripció dels diversos moments de la carrera del filòsof des de la seva joventut fins
a l'edat necessària per governar la Ciutat.
ARISTÒTIL
Aristòtil, un dels grans filòsofs, es preocupava per tot el que passava al seu voltant, des de les
característiques del mamífers fins al pensament metafísic de la lògica i la política. Realitza
estudis de molts tipus. Moltes obres, d’àmbits diferents, des de la lògica, física, filosofia, filosofia
practica, es capaç de escriure de com ha de ser el govern de una societat, la literatura, relacions
sexuals... Inquietud que passa al voltant. Viem un tipus de filosofia (que no existeix avui dia),
Aristòtil es fàcil d’estudiar si es la historia (de qualsevol disciplina acadèmica), un altre cosa es
que el desenvolupament de la humanitat, aquets àmbits s’han anat independitzant (tot neix de
la filosofia). Aristòtil es el tronc comú.

Voluntat de coneixement. Aquets siguin els primer estudis (Aristotil genera coneixement) que
travessarà la historia des de la Atenes clàssica fins l’edat mitjana fins l’edat moderna. Referencia
del major filòsof considerat de aquell temps: Aristòtil (fins l’edat mitjana). Comentado [JC1]: Nom i cosa a llegir: en el nom de la
rosa.
Aristòtil serà un referent, per exemple en el cas espanyol en el segle XVI, debat impulsat per el
bisbe Bartolome de les Cases (que ha estat a Amèrica, i planteja el tracte inhumà dels indígenes)
amb la corona Espanyola (esclavistes els habitants del nou món havien descobert). Debat
intel·lectual. Es pot tractar inhumanament els qui no son humans o sí? Son humans? Aristòtil es
argument de pes, per els habitants de aquelles terres, per justificar dir que estan per sota dels
essers humans. Que va dir Aristòtil fa 2000 anys? (Argument de pes), algú que ha tingut una
influencia sobre la societat, es arraconat, ja que en aquell moment, no es un argument suficient
ja que la evolució del pensament per tal de deslegitimar el que era filòsof referent. Poques
figures tenen un recorregut tan llarg, com figura de que pugui determinar el que no es correcte
i el que ho és. Mestre de l’antiguitat, nomes quan les pensem críticament podem baixar-lo del
altar. La gran diversitat, gran quantitat de la seva obra, repercussió, en el mon modern Hegel (li
passa alguna cosa semblant) Engels i Marx parlen sempre en funció del mestre (Hegel).

Llibre Salvador Giner, pag 30. Recomanació. Lectura bàsica per quedar-nos dels elements claus
entorn de la Política, La Democracia en els Textos (Plató i Aristòtil)

o Rafael del Aguila: bona part dels filòsofs de la Grècia clàssica, en que la democràcia tenia
un greu problema, es que en la majoria no hi ha el coneixement necessari per realitzar
les tasques polítics, no tothom te aquet coneixement, està a la bast de poques persones.
‘’Hombre medio, incapaz’’. Una cosa es la excel·lència (coneixement que haurien de
tenir) i un altre, la competència política. Plató, el filòsof rei es qui esta capacitat de
governar. El cas de Aristòtil es peculiar, no es un demòcrata, ens parlar que el millor
govern seria el govern dels millors, va posar les bases de la tradició republicana. El
republicanisme no es república. La seva teoria surt de elements democràtics i altres que
no ho son. Per Aristòtil, l’esser humà, es un zoon politikon, la condició natural del esser
humà es polític, que es política? Viure en comunitat (tenir relacions). La polis es la
condició natural del esser humà, hagi de trobar la manera de viure en comunitat
(relacions). Tots fem política d’una forma o un altre. La condició humana individual seria
una forma de pensar els interessos propis, però si som essers polítics, hem de plantejar-
nos en una comunitat.

Això ens porta a una escenari, per una banda tenim a Plató que pensa en la excel·lència, el filòsof
Rei. Ciutadans per sota. D’altre banda els demòcrates, pensen en la capacitació del conjunt de
la ciutadania. Es situa en un punt entre mig, per excel·lència es ideal, però aquesta no ha de
estar renyida amb la capacitació amb la capacitació de la societat. Capacitació per aconseguir la
excel·lència.
La virtut es un punt mig, virtuós, no es un punt mig geogràfic, es un punt elevant. L’home és un
animal polític la condició del qual només pot realitzar-se en la vida de la polis. L’acció política
sols té sentit en la confrontació d’opinions diverses. Per tant, l’home és un animal polític en la
mesura que ho és a través de la parla, de la persuasió i el raonament, i que obliga a trobar una
posició comuna per al govern de la polis.

El bé comú per a Aristòtil en la monarquia, l’aristocràcia i la república (bon sistemes de govern

per a Aristòtil) el rei, els pocs i tots busquen el bé comú. Si la monarquia es corromp, apareix la
tirania, si l’aristocràcia es corromp, a pareix l’oligarquia, si la república es corromp, apareix la
democràcia. És a dir, si el règim es corromp el rei –els pocs- o els tots que abans governaven pel
bé comú ara passen a governar pels seus interessos. Per tant, la qüestió és com s’aconsegueix
que tots governem pel bé comú.

Els fonaments dels règims democràtic es la llibertat, pues sol dir-se que nomes en aquet regim
es participar de llibertat (...) Una característica de la llibertat es el ser governat i governat per
torn i, en efecte, la justícia democràtic consisteix en tenir tots els numèricament i no segons els
seus mèrits i sent això es junt.

Difícilment es ser lliures sense igualtat ja sigui igualtat material, igualtat davant de la justícia
igualtat a l’hora de governar (govern per torns). El Aristòtil més democràtic, doncs, considera
que la llibertat ha d’estar fonamentada en la igualtat.

Nosaltres, República atribuïm a no tenir rei, però la tradició del republicanisme comporta unes
característiques en termes de llibertat i igualtat en la societat en la qual vivim.

Igualtat, llibertat es trobar en la democràcia, es pot aconseguir, participació de tothom del poble
i la voluntat de la majoria.

PREGUNTES DE EXAMEN, DOS BLOCS (es pot triar una de cada).

Es podien portar apunts, ningú confiï trobar els apunts la resposta.