La crisi de la

Restauració i la
Dictadura de
Primo de Rivera
 HEGEMONIES​. ​Crisi, moviments de 
Resistència i processos polítics (1910-2013) 
de​ Xavier Domènech Sampere 
 
TEMA 8 LA CRISI DE LA RESTAURACIÓ I LA DICTADURA DE PRIMO DE 
RIVERA.   
Aquest  tema  aborda  diversos  temes  de  Catalunya  i  Espanya  del  primer  terç  del 
S.XX: 
- Les  repercussions  directes  de  la  Gran  Guerra  sobre  l’economia  i la societat de 
l’època.  Per  una  banda,  els  grans  beneficis  econòmics  d’aquesta  i  com  no  es  va 
saber  aprofitar  l’oportunitat  per  tal  de  situar  Espanya  entre  els  països  més 
desenvolupats. 
 
- La  Triple  Crisi  de  la  Restauració  (1917):  ​o  com  des  dels sectors dels militars de 
guarnició  es  va  qüestionar  la  seva  situació  generant  tota  una  crisi  social  que  es 
veurà  acompanyada  per  les  demandes  dels  polítics  de  l’oposició  d’iniciar  un 
període  constituent  i  la  transformació  del  règim  polític  i  finalment  una  crisi  social 
desenvolupada  a  partir  de  les  reivindicacions  sindical  i  que  esclatarà  en una vaga 
general. 
 
- El  desenvolupament  del  sindicalisme​:  A  partir  del  Congrés  de  Sants,  la  CNT 
aconsegueix  consolidar-se  i  desenvolupar-se.  La  vaga  de  La  Canadenca  va  ser 
l’ocasió  en  que  aquest  sindicalisme  de  classe  va  demostrar  tenir  un  gran  poder a 
l’aconseguir  les  seves  reivindicacions,  però  sobretot,  la  jornada  laboral  de  les  8 
hores, per primer cop. 
 
- El  pistolerisme​:  per  tal  de  fer  front  al  poder  dels  sindicats,  patronals,  policia  i 
institucions  de  l’Estat  van  participar  d’una  estratègia  violenta  que  volia  afeblir  la 
CNT  però  el  que  va  aconseguir,  finalment,  va  ser  establir  un  clima  de  violència 
social  a  Barcelona,  força  irrespirable.  Les  morts  de  Francesc  Layret  i  Salvador 
Seguí,  tot  i  afeblir  el  lideratge  sindical,  va  promoure  els  sectors  anarquistes  més 
violents, fet que culminarà amb la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) 
 
- La  Crisi  del  Marroc​:  lluny  de  consolidar  el  seu  domini  colonial,  Espanya,  cada 
cop  es  trobava  amb  més  resistències  al  Riff.  L’aparició  de  la figura d’Abd el Krim, 
la  derrota  d’Annual i el posterior Informe Picasso, posaran de relleula corrupció i la 
mala  organització  de  l’Exercit  Espanyol.  Sols  la  victòria  d’Alhucemas,  en  plena 
Dictadura de Primo de Rivera, va semblar aturar les crítiques. 
 
- La  crisi  de  la  Restauració  i  la  Dictadura  de  Primo  de  Rivera​:  Totes  les 
situacions  anteriors,  van  situar  el  Règim  Polític  de  la  Restauració  a  la  defensiva  i 
com  a  solució  d’emergència  es  van  constituir  governs  de  concentració  amb  la 
participació dels partits turnants i de la Lliga Regionalista. 
 
- Aquesta situació de crisi, va ser aprofitada pel General Primo de Rivera per establir 
una  Dictadura,  després  d’un  cop  d’estat  que  va  comptar  amb  el  suport  de  la 
Monarquia i les classes socials dominants. 
  
- Aquesta  Dictadura,  primer  va  intentar  resoldre  la  situació  directament  però  el 
contacte  amb  Mussolini  i  la  dictadura  feixista  italiana  la  va  fer  evolucionar.  Una 
dictadura que va establir 
o Una economia monopolística  
o Una repressió important contra l’oposició i sobre la cultura catalana 
o El final de la dictadura: va acabar sense suports. 
 
 

TASCA: ​HEGEMONIES. Salvador Seguí o les tres vides

d’un anarcosindicalista
TROBAREU EL TEXT a l’apartat COMENTARIS DE TEXT al vostre mur 
 
1  -  Fes  un  resum  ampli,  detectant  les  principals  idees  dels  apartats  del 
text: 
- La Vaga de la Canadenca i Salvador Seguí 
 
L’11  de  març  el  govern  del  liberal  Romanones  decretà  la  implantació  de  les  8  hores  a  tot  el  sector  de  la 
construcció  i  el 3 d’abril  s’estenia al total dels oficis. Espanya es convertia així en  el primer país del món on la 
vella aspiració obrera del segle XIX transmutava en una realitat 
 
La  vaga  de  la  Canadenca  va  desatar  un  conflicte  que,  començant  en  aquesta  fàbrica,  havia  portat  a  la 
paralització  total  i  absoluta  de  la  ciutat  de  Barcelona.  Va  ser  una  demostració  de  poder  que  el  govern  havia 
intentat  aturar  al  declarar l’estat de guerra el 13 de març i el Capità General de Catalunya, Milans del Bosch, al 
decretar  la  militarització  dels  vaguistes.  Un  decret,  que  no  va  ser  possible  l’aplicació degut a la pràctica de la 
censura  roja  que  impedia  la  publicació  de  qualsevol  mesura  contraria  als  obrers.  el  17  de  març  s’acorda  la 
readmissió  de  tots  els  vaguistes,  un  augment  general  de  salaris,  la  llibertat  del  presos,  el  cobrament  de  la 
meitat del mes en el que els treballadors havien estat en vaga i la consecució de les 8 hores.  
 
  44  dies  després  de  l’inici  del  conflicte  a  la  Canadenca,  el  19  de  març  de  1923,  es  trobaven  més  de vint mil 
persones  reunides  a  la  Pl.  de  les  Arenes  de  Barcelona.  Els  reunits  aquell  día  volien  més.  No  es  conformaven 
amb  l’aconseguit,  desitjaven  anar  més  endavant  i  més  endavant  només  hi  havia  la  revolució.  Va  ser  llavors 
quan Salvador seguí va decidir pendre paraula en aquella assamblea. La plaça va quedar emmudida davant un 
dels  millors  oradors.  Va  proposar  anar  més  enllà,  no  volia  tenir  limits,  i  això  el  va  portar  a  convertir-se en un 
líder  sindical,  anarquista i en el principal dirigent de la principal organització de masses de tot l’Estat que havia 
de donar respostes a unes problemàtiques que anaven molt més enllà del sindicalisme. 

 
- De l’anarquisme al anarcosindicalisme: la aposta sindical  
 
  ​Formats  sota  el  record  dels  luctuosos  processos  de  Montjuïc  de  1896  ,  Seguí,  Pestaña,  Peiró,  Quemades  o 
Viadiu,  entre  d’altres,  conformaren  una  generació  extremadament  singular.  Van  realitzar  els  seus  primers 
passos  militants  durant  la vaga general de Barcelona de 1902 i durant la  Setmana Tràgica de 1908. Entre ells 
i  en  aquest  ambient  de  “rebel·lió”  va  sorgir  el  seu  compromís  sindicalcom a espai de contacte i treball amb la 
classe  obrera.  Aquest  es  va  anar  desenvolupant en el marc de la recent creació de Solidaritat Obrera el 1907 i 
en el de la Confederació Nacional del Treball creada a Barcelona el 1910.  
A  partir  de  1914,  aquesta  generació  començà  a prendre el relleu assumint la direcció progressiva del sindicat. 
Van  tenir  un  moment  de  visualització  amb  la  polèmica  desatada  a  partir  del  “  Manifest  dels  16”.  Text  que 
postulava  el  suport  de  l’anarquisme  internacional  a  la  Triple  Entensa  contra  els  imperis  centrals  en el context 
de  la  Primera  Guerra  Mundial,  impulsat  per  personalitats  com  Kropotkin,  Jean  Greve  o  Paul  Reclus, tingué el 
suport de destacats anarquistes de la Península, com Federico Urales o Tarrida.  
 
Fou  Seguí,  acompanyat  per  la  nova  generació  de  sindicalistes,  el  que  des  del  càrrec  de  secretari de l’Ateneu 
Sindicalista,  organisme  que  fomentava  la  introducció  dels  anarquistes  en  el  sindicalisme,  atacà  les  posicions 
probelicistes  ,  propugnant  en  tot  cas  la  necessitat  d’impulsar  processos  revolucionaris  per  acabar  amb  la 
guerra.  
 
Però  la  principal  marca  d’aquesta  nova  generació  fou  la  innovació  en  el  camp  del  sindicalisme.  Procés  en  el 
que Salvador Seguí, conegut com el Noi del Sucre, jugà un paper central. Va ser triat president de la Federació 
del  Ram  de  la Construcció de Barcelona i el gener de 1915, impulsà el nou model de sindicat únic. Fins llavors 
l’articulació  dels  treballadors  es  feia  segons  l’ofici  que  realitzaven  en  el  marc  d’una  indústria  o  obra.La 
innovació fou èxitosa en el sentit que les vagues d’indústria i ram bloquejaven completament la producció. Fou 
precisament  aquest  èxit  el  que  impulsà  al  Noi  del  Sucre  primer  a  la  direcció  de  l’Ateneu  Sindicalista  i, 
posteriorment,  a  la  secretaria  general  de  la  CNT  catalana  durant  el  Congrés  de Sants de 1918. Congrés on el 
model  de  Sindicat  Únic  fou  establert  obligatòriament  per  tots  els  àmbits  de  la  producció  catalana.  Tot  i  que 
aquesta  innovació  va  trobar  certes  resistències  en  termes  ideològics  des  del  camp  de  l’anarquisme 
individualista  ,  finalment  va  ser  acceptat.  ense  l’emergència  d’aquest  nou  tipus  de  sindicalisme  és 
incomprensible  l’hegemonia  que exercirà l’anarcosindicalisme al llarg d’aquest anys entre les classes populars 
catalanes, ni la mateixa potència que adquirí la nova generació de dirigents, entre els que destacava clarament 
Seguí, però ells no eren tan sols sindicalistes. 
 
Però,  com  es  feia  una  revolució?  Aquest  era  el  problema  que  seguí  plantejava  davant  de  l’assemblea  de  les 
Arenes  el  1919.  Aquest  és  el  problema  al  que  intentà  donar  una  resposta  teòrica  i  pràctica,  en  un  procés  de 
maduració que el portà més enllà de Catalunya i cap a un anarcosindicalisme ple. 
 
 
2- Fes un anàlisi seguint l’esquema de les preguntes A i B dels exàmens: 
A - ​Descriviu el tipus de font i digueu de què tracta 
 
Ens  trobem  davant d’una font de caràcter textual, secundària, informativa i àmbit social/polític. 
Concretament  un  article  titulat  :  “Salvador  Seguí  o  les  tres  vides  d’un  anarcosindicalista 
(sindicalisme,  revolució,  hegemonia  i  frontpopulisme)”  escrit  per  Xavier Domènech, referent al 
capítol 10 del llibre : ​Hegemonies : crisis, movimientos y procesos políticos ( 2010-2013)​ ​. 
  
 
B - ​Digueu quin és el context històric de les dades que proporciona la 
font  
La font ens parla de successos que van ocórrer al 1919. Al voltant d’aquest any tenim les 
següents dates importants:  
 
- Pel que fa Catalunya: el Congrés de Sants (1918) , la vaga de la Canadenca ( 1919) , 
Pistolerisme ( 1918-1923), la creació de la Mancomunitat de Catalunya al 1914 i la 
Segona Revolució Industrial. 
- En l’àmbit nacional ens trobem a la segona Restauració ( 1902-1923) i sota el regnat d’ 
Alfons XIII. Cal destacar la Triple Crisi (1917): Política Militar i Social i el Conflicte del 
Marroc.  
- Internacionalment trobem la Gran Guerra ( 1914-1918) i la Revolució Soviètica ( 1917)  
 
3 – Mira el següent mapa i respon segons la pregunta C del exàmens 
- ​Comenteu la font 
- Explica la crisi del Marroc 
  
E​ns  trobem  davant  un  gràfic 
que  ens  representa  El 
Protectorado  Español  en 
Marruecos.  ​La  línia 
discontinua  ros  fa referència al 
límit  a  partir  del  qual  i  cap  al 
nord  tenim  tot  el  territori  que 
va  esdevenir  de  l’estat 
després  de  l’acord  establert 
amb  França  el  1902.  La  línia 
lila  ens  assenyala  i  delimita  el 
territori  objectiu  del 
Protectorado  español  en  1912 
i  l’ombrejat  taronja  el 
protectorat  espanyol  desde 
1927.   
 
Tot  i  que  la  presència 
espanyola  a  la  zona  del  Nord 
del  Marroc  venia  de  lluny,  no 
va  ser  fins  la  pèrdua  de  Cuba, 
Puerto Rico i Filipines (1898) quan Espanya es va plantejar ocupar colonialment el Nord del Marroc 

A  la  Conferència  d’Algecires  (1906)  Espanya  i  França  es  repartien  el  territori  del  Marroc  i  a  Espanya  li 
corresponia el Rif. Aquesta ocupació tenia un fort component de prestigi (per l’estat i l’exèrcit) a més d’algunes 
explotacions  mineres.  L’ocupació  però  es  va  convertir  en  molt impopular entre les classes populars que veien 
com  els  seus  fills  marxaven  al  Marroc  per  fer front els rifenys (Setmana Tràgica). No obstant, l’ocupació va ser 
un fet, encara que va ser molt laboriosa i va caler tenir 250.000 soldats a la zona. 

1-  L’any  1920  es  va  iniciar,  des  de  Melilla,  una  campanya  per  acabar  d’ocupar  el  territori  i  el  primer 
enfrontament  va  ser amb la Kabila Beni Uriagel, dirigida per Mohamed ibd Abd el-Krim, que havia proclamat la 
guerra  santa  contra  espanyols  i  francesos.  El  general  Fernández  Silvestre,  va  avançar  sense  cobrir  la 
rereguarda  fins  el  cor  del  Rif  i  les  tropes  espanyoles  van  ser  atacades  iniciant  una  maniobra  de  retirada  a 
Annual  (1921)  i  allà  van  morir  uns  13.000  soldats  espanyols  mentre  Abd  el-Krim  proclamava  l’Emirat  del  Rif 
contant  amb  un  veritable  exercit.  El  desastre  militar  d’Annual  va  commocionar  molt  la  societat  española  i  va 
significar la crisi definitiva de la Restauració.  

2-  Enllestir  definitivament  el  tema  del  Marroc  va  ser  un  dels  arguments  de Primo de Rivera per tal de donar el 
cop  d’estat  (1923)  i  un  cop  al  poder,  va  reforçar  l’exercit  d’Àfrica  per  tal  d’aconseguir  la  victòria  militar.  La 
situació  va  canviar  quan  Abd  el-Krim  va  atacar  els  francesos  i  França  i  Espanya  van  acordar  col·laborar 
militarment.  El  1925  després  del  desembarcament  de  tropes  de  Alhucemas,  que va comptar amb suport aeri, 
es  va  derrotar  Abd  el-Krim,  amb suport francès i el rifeny es va entregar a França que el va deportar a la Illa de 
Reunió  (Índic)  d’on  no  va  ser  alliberat  fins  el  1947:  amb  tot  Abd  el-Krim  es  va  convertir  en tot un símbol de la 
lluita anticolonialista en el món islàmic. 

 
4 – Contesta les següents preguntes segons l’esquema de les preguntes 
D 
 
A  -  Expliqueu  raonadament  les  conseqüències  de  la  Primera  Guerra 
Mundial  a  Espanya,  així  com  la conflictivitat política que s’hi visqué fins al 
1923. 
o Efectes de la Gran Guerra sobre l’economia i la societat 
 o La Triple Crisi de la Restauració 

 

Quan  el  1914  va  esclatar  la  Gran  Guerra,  Espanya  es  va  declarar  neutral,  postura  que  era  la 
més  lògica  per  un  exèrcit  mal preparat, uns ciutadans majoritàriament neutrals i una economia 
molt fràgil. 

Finalment,  la  Guerra  i  la  neutralitat d’Espanya es van convertir en un estímul per l’economia, ja 

que  amb  la  guerra  es va incrementar la demanda de productes agrícoles i industrials (augment 
de  les  exportacions  per  subministrar  al  països  en  guerra)  fomentant  una  forta  expansió 
econòmica. 

Però  ni  molts  industrials,  ni  l’estat  van  aprofitar  per  reinvertir  en  millorar  els  sistemes  de 
producció,  el  que  va  provocar  que  a  la  fi  de  la  guerra  i  un  cop  acabada  la  demanda 
excepcional provocada per aquesta, l’economia, tornés a l’estat anterior. 

Això  va  produir  conseqüències  nefastes  com  que  el  poder  adquisitiu  de  les  famílies  mitjanes 
caigués  un  20%  i  que els preus dels productes bàsics pujessin molt, provocant l’empobriment 
de les classes treballadores i augment de la conflictivitat laboral i social. 

La  Revolució  Rusa  de  1917  va  tenir  una  forta  repercussió  a Europa i per als obrers significava 
una gran esperança i el camí a seguir per acabar amb l’explotació que patien. 

El  final  de  la  Ia  Guerra  Mundial  també  va  significar  la  independència  d’estats  com  Finlàndia, 
Hongria,  Àustria,  Txecoslovàquia. Això va sobre el catalanisme, que veia una oportunitat, fa jos 
per aconseguir un grau d’autonomia més important o per aconseguir la independència. 

- Pel  que  fa  l’economia  :  No  tots  els  sectors  econòmics  es  van  afavorir  igual  del 
creixement  de  la  demanda  que  va  generar  la  Gran Guerra, ja que aquesta depenia del 
que calia en els països en guerra. 

La  demanda  es  va  centrar  en  productes  minerals  (ferro,  carbó) metal·lúrgics (peces, rails, ... ) i 
en  serveis  naviliers.  La  zona  industrial  basca  i cantàbrica, va veure com la demanda creixia un 
20%  anual.  La  retirada  de  capital  estranger,  va  obligar  a  invertir  capital  nacional:  la  banca 
basca va aprofitar aquesta conjuntura per tal de confirmar-se com la més important d’Espanya 

També  hi  va  haver  una  forta  demanda  de  manufactures:  La  industria  catalana,  va créixer molt 
per  la  demanda  de  tèxtil,  calçat,  productes  químics.  A  partir  de  1916,  la  indústria  catalana 
treballava a ple rendiment les 24 hores del dia. 

Va  créixer  la  demanda  de  productes  agrícoles: els d’horta catalans o valencians així com la de 

cereals,  però  la  caiguda  de  la  demanda  va  provocar  greus  conflictes  en  el  camp,  com  a 
Andalucia, on es va produir el període conegut com a Trienni Bolxevic 

En  tot  cas,  la  demanda  de  molts  productes  es  va  acabar  amb  la  guerra  i  van  tornar  les 
dificultats i es va entrar en una època conflictiva socialment. 

- Pel  que  fa  la societat: Amb la guerra els països receptors de l’emigració espanyola van 

tancar  les  fronteres.  L’emigració  dons  es  va  redirigir  cap  a  les  ciutats.  Entre  els  fets 
negatius  d’una  immigració  tan  massiva,  cal  citar  la  proliferació  de  barraques  o  la 
massificació  d’habitacions  rellogades,  en  suburbis  o  el  centre  urbà:  es  van  generar 
noves formes de pobresa i tensió social, a més de l’augment de la sindicació. 
Fent referència a la triple crisi: politica, militar i social de l’any 1917: 

Les  dificultats  del  sistema  polític  de  la  Restauració,  el descontentament militar, la conflictivitat 

social  i  l’encariment  de  la  vida  que  empitjorava  les  condicions  de  vida,  van  suposar  una 
protesta generalitzada. 

1)  Les  Juntes  Militars  de  Defensa  (crisi  militar  de  1917):  La  crisi  militar  es  basava  en  el 
problema  que  els  ascensos  s’obtenien  per  mèrits  de  guerra.  Va  haver  un  descontentament 
general  dels  oficials  de  baixa  i  mitjana  graduació,  que  viven  en  les  ciutats  que  va  suposar  la 
creació  de  les  Juntes  Militars  de  Defensa  reclamaven  augment  salarial,  proposaven  els 
ascensos per l’escalafó 

El  primer  desafiament  al  que  va  tenir  que  fer  front  el  govern  espanyol:  el  de  la  mobilització 
militar  protagonitzada  per  les  Juntes  Militars  de  Defensa, que estaven formades, sobretot, per 
militars de guarnició. Els militar de guarnició vivien en ciutats molt encarides i també veien com 
no  tenien  cap  mecanisme  per  tal  de  defensar  els  seus  interessos  salarials  i  com  els  seus 
salaris  perdien  valor  adquisitiu,  de  forma constant i no podien defensar els seus interessos: no 
tenien dret a sindicar-se. 

2)  L’Assemblea  de  Parlamentaris  (crisi  política  de  1917)  Mentre  es  produïen  les  primeres 
proclames  de  les  Juntes  Militars  de  Defensa,  alguns polítics van pensar que era el moment de 
modernitzar  la  política  espanyola  que  feia  temps  donava  símptomes  d’esgotament,  sobretot 
des  de  l’esclat  de  la  Gran  Guerra  i  van  pensar  que  calia  aprofitar  el  moment per tal de reobrir 
les Corts i obrir un període de reformes. 

Cambó  pensava  que  aquestes  reformes,  a  més, havien de permetre la concessió d’autonomia 

per  Catalunya,  mentre  que  Maura,  llavors  es  mostrava  contrari  a  les  reivindicacions  del 
catalanisme.  Malgrat  tot,  Cambó  va  convocar  una  Assemblea  de  parlamentaris  a  Barcelona 
per  pressionar  al  govern  a  convocar  eleccions.  El  govern  la  va  declarar  il·legal.  Malgrat  tot, 
l’Assemblea es va convocar i es va constituir, poc abans de la seva dissolució per la policia. 

Malgrat  la convocatoria d’una nova assemblea a Madrid, aquest moviment va ser un fracàs per 
la  retirada dels conservadors i la manca de participació de les Juntes, més preocupats, llavors, 
en  aturar els moviments de l’obrerisme que llavors plantejava ja el tercer gran conflicte de l’any 
1917: la crisi social.  

3)  La  vaga  revolucionària  (crisi  social  de  1917)  Al  llarg  de  la  Gran  Guerra,  el  sindicalisme  va 
tenir  un  creixement  espectacular,  la  CNT  va  creixer  molt  en  nombre  d’afiliats.  El  1917  i 
aprofitant  la  conjuntura  creada  pels  militars  i  els  parlamentaris,  el  sindicalisme  que  veia  com 
guanyava  molts  afiliats  i  força  social,  va plantejar actuar de forma conjunta (CNT i UGT) per tal 
de  protestar  per  l’encariment  de  la  vida,  per  tal d’assegurar la feina, salaris justos i condicions 
de vida aceptables. 

A  l’agost  de  1917,  va  esclatar  una  vaga  revolucionaria. De fet, era la primera gran mobilització 

sindical,  amb  gran  ressò  social.  La  vaga  va  tenir  cert  pes  à  Astúries,  Euskadi  i  Catalunya  i  va 
ser  l’exèrcit  qui  va  encapçalar  la  repressió.  A  Barcelona  aquesta  repressió  va  provocar  33 
morts, uns 100 ferits i moltíssimes detencions que també van afectar a polítics d’esquerres. 

El  fracàs  de  la  mobilització  i  la  posterior  repressió  va  radicalitzar  el  moviment  sindical  però 
també el va obligar a organitzar-se. 

 
 
 
 
 
 
 
B - La conflictivitat social 
▪ Efectes de la Gran Guerra i la Revolució Bolxevic 
 

Quan  el  1914  va  esclatar  la  Gran  Guerra,  Espanya  es  va  declarar  neutral,  postura  que  era  la 
més  lògica  per  un  exèrcit  mal preparat, uns ciutadans majoritàriament neutrals i una economia 
molt fràgil. 

Finalment,  la  Guerra  i  la  neutralitat d’Espanya es van convertir en un estímul per l’economia, ja 

que  amb  la  guerra  es va incrementar la demanda de productes agrícoles i industrials (augment 
de  les  exportacions  per  subministrar  al  països  en  guerra)  fomentant  una  forta  expansió 
econòmica. 

Però  ni  molts  industrials,  ni  l’estat  van  aprofitar  per  reinvertir  en  millorar  els  sistemes  de 
producció,  el  que  va  provocar  que  a  la  fi  de  la  guerra  i  un  cop  acabada  la  demanda 
excepcional provocada per aquesta, l’economia, tornés a l’estat anterior. 

Això  va  produir  conseqüències  nefastes  com  que  el  poder  adquisitiu  de  les  famílies  mitjanes 
caigués  un  20%  i  que els preus dels productes bàsics pujessin molt, provocant l’empobriment 
de les classes treballadores i augment de la conflictivitat laboral i social. 

La  Revolució  Rusa:  el  febrer  de  1917  va  fer  caure  el  tsar  Nicolau  II  i  el  25  d’octubre  els 
bolxevics  van  arribar  al  poder  liderats  per  Lenin.  Aquesta  revolució  va  tenir  una  forta 
repercussió  a  Europa  i  per  als  obrers  significava  una  gran  esperança  i  el  camí  a  seguir  per 
acabar amb l’explotació que patien. 

El  final  de  la  Ia  Guerra  Mundial  també  va  significar  la  independència  d’estats  com  Finlàndia, 
Hongria,  Àustria,  Txecoslovàquia. Això va sobre el catalanisme, que veia una oportunitat, fa jos 
per aconseguir un grau d’autonomia més important o per aconseguir la independència. 

▪ El Congrés de Sants de la CNT (fets i principis a destacar) 

 

El  Congrés  de  Sants,  va  ser  una  important  reunió  de  l'​obrerisme  català  que  va  tenir  lloc  a 
l'Ateneu  Racionalista  del  carrer  ​Vallespir  de  ​Sants  (​Barcelona​)  del  ​28  de  juny  a  l'​1  de  juliol  de 
191​8.  Aquest  congrés  va  estar  fortament  influenciat  per  la  ​Revolució  russa  del  1917  i  seria  el 
detonant  de  l'enfortiment  de  l'​anarcosindicalisme  a  Catalunya  i  a  l'estat espanyol, representat 
per la CNT.  

Aquest  congrés  comença  a  posar  en  pràctica  els  acords presos en el Congrés fundacional de 

la  ​CNT  de  1910,  que  no  s'havien  dut a terme a causa de la desorganització interna provocada 
per  la  forta  repressió  que  l'obligà  a  treballar  algun  temps  en  la  clandestinitat.  Convocat  a 
iniciativa  d'​Ángel  Pestaña  el  1917,  el  comitè  organitzador  del  Congrés  estava  format  per 
Salvador  Seguí  i  Rubinat​,  ​Enric  Rueda  López​,  ​Camil  Piñón  i  Oriola​,  ​Joan  Pey  i  ​Salvador 
Quemades  i  es  valgué  de  campanyes  promogudes  pels  diaris  ​Solidaridad  Obrera  i  ​Tierra  y 
Libertad​.  Hi  van  assistir  155  delegats  que  representaven  137 sindicats, 11 Federacions locals, 
el  Consell  local  de  Manlleu,  La  Federació  Nacional  d'Adobadors  i  la  Federació  Regional  dels 
Metal·lúrgics, representant un total de 74.219 afiliats. 

El  principal  acord  orgànic  pres  al  congrés  a  proposta  de  ​Salvador  Seguí  i  Rubinat  fou  la 
supressió  de  les  federacions  basades  en  l'ofici  i  la  seva  substitució per una nova organització 
basada  en  els  Sindicats  Únics d'indústria. Així es constituïa un únic sindicat que agrupava tots 
els  treballadors  del  mateix  ram  productiu.  Es  tractava  d'una  estratègia  més  adequada  per  a 
enfrontar-se a la manera de producció capitalista sorgit amb la industrialització. 
El  federalisme  llibertari  pretenia  transformar  l'estructura  social,  potenciant  la  solidaritat  entre 
els  oficis  per  sobre  dels  interessos  gremials,  al  mateix  temps  que  possibilitava  un  major  grau 
d'unitat enfront de la patronal i facilitava estratègies com la ​vaga general​ i l'​acció directa​.
Tot  i  que  el  Congrés  es  caracteritzà  per  la  marginació  dels  principis  ideològics  rígids  donant 
preferència  a l'​acció directa com a enfrontament directe amb la burgesia sense intermediaris ni 
pal·liatius.  No  obstant  això,  no  van  excloure  altres  mètodes  d'acció,  amb  la  intenció  de 
mantenir  obertes  les  portes de la Confederació al major nombre possible de societats obreres, 
salvant  la  reticència  d'algunes  agrupacions  que  confiaven  en alguns mètodes del sindicalisme 
de  base  múltiple,  com  el  ​mutualisme  o  el  ​cooperativisme​.  També  van  votar  que  els  polítics 
professionals  no  representessin  l'organització,  per  potenciar  la  sindicació femenina, establir el 
carnet  confederal,  creació  de  tallers  col·lectius,  centralitzar  el comitè pro-presos i impulsar les 
escoles racionalistes. 
Altres  acords  reivindicaven  la  jornada  de  vuit  hores,  els  salaris  mínims  fixats  pels  sindicats, 
l'abolició  del  treball  a  preu  fet  i  de  l'explotació  de  menors,  i  la  negativa  a  treballar  hores 
extraordinàries. 
L'esment  de  l'agrupació  del  proletariat  en  una  organització  unitària  també  va  ser  debatuda,  i 
fins  i  tot  propugnada  en  un  acord,  però  sense  cap  resultat  pràctic,  perquè  a  escasses 
setmanes  de  conclòs  el  congrés  la  CNT  va  decidir  seguir  endavant  amb  les  mobilitzacions 
sense comptar amb la ​UGT​. 
Les  resolucions  del  congrés  refermaren  l'anarcosindicalisme  i la tàctica de l'acció directa amb 
l'objectiu  final  de  l'emancipació  del proletariat. ​Salvador Seguí i Rubinat fou elegit ​secretari del 
Comitè  Nacional  de  la  CNT  per  aclamació.  Aquest  congrés  representà  el  punt  de  partida  de 
l'expansió  ​anarcosindicalista  a  tot  l'Estat  espanyol  i  el  reforçament  de  la  CNT  com  a força de 
xoc sindical, com quedaria ben clar en la ​vaga de la Canadenca​ de 1919. 

▪ La Vaga de la Canadenca (desenvolupar el tema) 

 

“La  Canadenca”  era  una  fàbrica  construïa  la  presa  sobre el Noguera Pallaresa i on treballaven 

uns  3000  obrers.  El  novembre  de  1918  Solidaritat  Obrera  (CNT) denunciava les condicions de 
vida  i  treball  i  el  desembre  es  declarava  la  vaga  que  va ser fortament reprimida per la Guardia 
Civil.  La  vaga  es  va  estendre  per  tota  la  província  de  Lleida  i  l’empresa  acomiadava 
treballadors . 

El  febrer de 1919, s’iniciava la fase més coneguda de la vaga a Barcelona a l’empresa elèctrica 
Barcelona  Traction,  Light  and  Power  Co  (  La  Canadenca,  ja  que  el  seu  capital  era  d’origen 
canadenc).  El  gener  es  produïen  fortes  retallades  salarials  que  afectaven  molt  a  la  secció  de 
facturació  i  molts  d’aquests  obrers  es  van  afiliar  a  la  CNT.  A  inicis  de  febrer  l’empresa 
acomiadava  8  treballadors  i  els  seus  companys  iniciaven  una  vaga  de  braços  caiguts,  tot 
demanant la intervenció de les institucions. 

El  8  de  febrer  la  vaga  s’estén  s  tots  els  treballadors  de  La  Canadenca  El  13  de  febrer,  és 
assassinat  un  cobrador  de  la  companyia  (considerat  esquirol)  A  partir  d’aquí  la  vaga  es  va 
generalitzar.  El  21  de  febrer  es  convoca  una  VAGA  GENERAL  a  Barcelona:  hi  participen  els 
treballadors  industrial,  els  dels  serveis  públics,  els  de  l’electricitat,  aigua,gas  ...  La  CNT  va 
aconseguir  aturar  solidàriament  altres  indústries  de  la  ciutat.  Finalment  s’exten  fora  de  BCN  i 
afecta al 70% de la producció industrial.  

Llavors  el  govern  va  fer  intervenir  l’exercit:  Es  va  militaritzar  l’empresa  però  els  obrers  encara 
es  van  revoltar  més,  3000  obrers  són  tancats  a  Montjuic,  però  l’aturada  continua,  els  obrers 
d’arts gràfiques i dels periòdics apliquen la CENSURA ROJA. 

Entre el 15 i 16 de març, amb la mediació governamental, es va arribar a un 

acord  entre  sindicat  i  patronal  pels  que:  Es  readmetien  els  obrers  acomiadats, es tornava a la 
feina  després  d’alliberar  els  detinguts  per  motius  socials,  es  pactaven  millores  salarials, 
s’obtenia  la  jornada  de  8  hores  per  tothom,  l’empresa  es  comprometia  a  pagar  el  50%  dels 
dies de vaga. 

Per  refrendar  els  acords,  la CNT convocava una assemblea (el 19 de març) a la Plaça de braus 

de  LES  ARENES,  en  la  que  hi  van  participar  entre  20000  i  50000  treballadors.  Va  estar 
presidida  per  Simó  Piera  i  va  destacar  el  lideratge  de Salvador Seguí (El Noi del Sucre) que va 
aconseguir  aturar  la  vaga  davant  els  que  volien  continuar-la  per  tal  d’aconseguir  la  Revolució 
Social.  

 
El  problema  va  venir  quan  el  capità  general  no  va  alliberar  tots  els detinguts (entre 5 i 35) i els 
obrers  van  reemprendre  la  vaga,  el  24  de  març, per tal d’alliberar-los. La resposta del govern i 
l’exèrcit  van  ser  molt  contundents.  Es  va  tornar  a  declarar  l’estat  de  guerra,  es  va  refer  el 
sometent  i  la  patronal  va  amenaçar amb el locaut si no es tornava a treballar i a mitjans abril la 
vaga acabava amb un fort sentiment de derrota per part dels obrers. 

La  patronal,  en  aquest  cas,  es va posar al costat de l’exèrcitEl 14 d’abril concloïa la vaga, amb 

el retorn dels obrers als treball. 

▪ El  Noi  del  Sucre  (síntesi  biogràfica,  idees  i  influència  sobre  el 
sindicalisme) 

Salvador  Seguí  Rubinat,  va  néixer  el  23  de  desembre  de  1886  en  a  Tornabous,  Lleida, 
Catalunya  i  va  ser  assassinat  el  10  de  març  de  1923  a  Barcelona,  conegut  com  “El  noi  del 
sucre”  ,  va  ser  una  de  les  persones  més  destacats  de  l'anarcosindicalisme  d'Espanya  de 
principis  del  segle  XX.  Va  buscar  donar  un  nou  impuls  a  la  lluita  proletària  sense  oblidar  les 
essències del seu ideari anarquista. 

Es  va  formar  com  a  pintor,  professió  que  sempre  va  exercir  i  amb  la  qual  es  va  guanyar  el 
manteniment.  Va  propulsar  la  formació  i  educació  de  les  classes  obreres  des  dels  sindicats 
com  a  armes  revolucionàries:  la  preparació  intel·lectual,  cultural  i  tècnica  dels  treballadors.Va 
ser  president  de  l'Ateneu  Sindicalista  del  carrer  de  Ponent  de  Barcelona,  on  va  fundar  i  va 
organitzar  la  seva  biblioteca  en  1915,2  lloc  en  el  qual  es  van  assumir  funcions  de  centre 
superior  d'estudis  sindicalistes  i  anarquistes.  Va  ser  impulsor  de  la  creació  de  Solidaritat 
Obrera, formant part del consell directiu (com a vocal) durant un temps.  

El  seu  ideari  revolucionari  es  fonamentava  en la conquesta pel saber de la classe treballadora, 

un  camí  que  creia  propici  per  a  realitzar  amb  èxit  la  revolució  social contra el capitalisme i les 
classes  socials  dominants.  Per  aquesta  raó  era  partidari d'una revolució gradual, lligada a una 
formació  llibertària  que  imaginés  una  societat  sense  opressors  ni  oprimits,  una  societat  més 
lliure i creativa.  
 

El  1916  va  iniciar  negociacions  per  a  un  pacte  d'unitat  conjunta  d'acció  entre la CNT i la UGT 
com  a  front  únic  del  moviment  obrer,  que convocaren plegats inicialment una vaga general de 
24  hores  per  al  18  de  desembre  com  a  protesta  per  l'augment  de  preu  dels  comestibles.  El 
1917  es  continua  amb  l’aliança  estratègica  entre  els  sindicats de la CNT i el sindicat socialista 
UGT  i  es  convocà  una  altra  vaga.  Fou  escollit  secretari  general  de  la  CNT  a  Catalunya  al 
Congrés  de  Sants  del  1918  i  va  donar  suport  a  la  retirada  de  la  CNT  de  la  Tercera 
Internacional.  La  seva  oposició  a  la  violència era parcial, ja que aquesta era acceptable en cas 
de  legítima  defensa i per a resistir enfront d'un règim despòtic i totalitari; aquesta percepció de 
Seguí es forma en un context d'experiències repressives continuades i brutals, entre les que va 
ser detingut moltes vegades per la seva activitat anarcosindicalista. 

La  idea  de Salvador Seguí d'un sindicat es desplega el juny de 1918 amb el Congrés de Sants, 

i  el  context  revolucionari  nacional  i  internacional  provoca  un  creixement  exponencial  de  la 
CNT,  de  75.000  afiliats  al  mes  de  juny,  a  345.000 a finals d'any; aquest èxit presenta també el 
problema  de  les  tensions  internes  de  diferents  corrents,  i  d'un  cos  important  d'afiliats  sense 
formació llibertària. Va ser un dels líders sindicals de la Vaga de la Canadenca (1919) .  

La  seva  capacitat  per revolucionar la forma en que s’organitzava el moviment obrer i la creació 

dels  sindicats  únics  esmentats  anteriorment  van  ser  una  de  les  aportacions  pràctiques  més 
importants  del  Noi  del  Sucre  al  sindicalisme  català  ,  juntament  amb  el  naixement  del  nou 
anarcosindicalisme.  

El  ​10  de  març  de  ​1923​,  en  plena  maduració  per  promoure  entre  els  treballadors  la  idea  de 
l'emancipació  com  a  motor  social,  va  ésser  assassinat  d'un  tret  al  carrer  de la Cadena per un 
pistoler del Sindicat Lliure.  

 
▪ L’Època  del  Pistolerisme  (desenvolupar  el  tema,  tenint  present 
els apunts) 
 

A  partir  de  1916  va  augmentar  la  conflictivitat  social.  Els  empresaris  desde  la  Federació 
Patronal es van mostrar molt intransigents i utilitzaven el locaut per doblegar els vaguistes. 

La  CNT,  per  tal  de  fer  front  al  gran  creixement  d’afiliats  va  convocar  el  Congrés  de  Sants 
(6/1918)  que  va  aprovar  els  sindicats  únics  d’indústria  i  el  seu  portaveu,  “Solidaritat  Obrera”, 
seria  dirigit  per  Àngel  Pestaña.  El  primer  conflicte  important  al  que  va  fer  front la CNT, com ja 
hem  vist,  va  ser  la  vaga  de La Canadenca, liderada per Salvador Seguí (El Noi del Sucre). Dins 
la CNT, van coexistir 2 tendències:  

-Anarcosindicalistes: partidaris d’una estratègia sindical. 

-Anarquistes:  Partidaris  de  la  revolució.  Alguns  d’aquests,  van  formar  grups  com  LOS 
SOLIDARIOS  que  van  atemptar,  en  nom  de  la  CNT,  contra  patrons,  encarregats,  obrers 
d’altres idees o autoritats i van arribar a assassinar a Eduardo Dato (1921) 

La  por  a  la  revolució  social  es va estendre per la ciutat de Barcelona i va començar una època 

de  violència  i  repressió  contra  el  moviment  sindical,  associacionisme popular i l’esquerra. Des 
de  la  patronal  i  desde sectors governamentals es van fomentar els Sindicats Lliures (1919) que 
fomentaven  la  violència  contra  la  CNT.  Uns  quants  anys,  als  carrers  de  Barcelona  es  va 
desenvolupar  la  violència  dels  pistolers  anarquistes  i  els  del  Sindicat  Lliure  (aquests  amb  la 
complicitat de la policia). 

La  llei  de  fugues  permetia  a  la  policia  disparar  contra  els  detinguts  en  cas  d’intent  de  fugida: 
diversos sindicalistes van ser assassinats per forces de l’ordre. 

La  violència  social  va  afectar  Barcelona  entre  1918  i  1923,  període  en  el  que  es  van  produir 
més de 500 atemptats amb 424 morts, entre aquests 168 sindicalistes anarquistes. 

Ena questa època molts dirigents republicans i obrers van ser detinguts i empresonats, d’altres 
assassinats:  com  el  laboralista  i  catalanista  Francesc  Layret  o el dirigent anarcosindicalista de 
la  CNT,  Salvador  Seguí.  La  violència  social  també  es  va  desenvolupar  fora  de  Barcelona.  A 
Andalucia,  va  tenir  lloc  el  Trienni  bolxevic  (1918-21)  quan  els  jornalers  van  protagonitzar 
actuacions violentes que incloïen la destrucció de collites i ocupar finques. 

 
 
 
C - La Dictadura de Primo de Rivera 
o Expliqueu  les  causes  de  l’adveniment  de  la  dictadura  de  Primo  de 
Rivera 
o les polítiques repressives que va aplicar 
o Les fases,  
o L’obra de govern  
o Les causes del final d’aquest règim polític.  
o Expliqueu  les  repercussions  de  la  Dictadura  de  Primo  de  Rivera  sobre 
Catalunya 
 

Entre  les  raons del cop d’estat de Primo de Rivera, en podem trobar d’internes (descrèdit de la 

Restauració)  i  d’externes  (descrèdit  del  sistema  parlamentari  al  Sud d’Europa: se l’acusava de 
corrupció  política  i  manca  de  sensibilitat  social).  Seguint  aquestes  idees,  el  1922,  Benito 
Mussolini  havia  arribat  al  poder  i implantava el feixisme a Itàlia. L’exemple de Mussolini, va ser 
seguit  en  diversos  estats  europeus,  entre  ells,  Espanya.  EL  12 de Setembre de 1923 el Capità 
General  de  Catalunya,  Miguel  Primo  de  Rivera,  va  donar  un  cop  d’estat  i  va  suspendre  la 
Constitució:  aquest  fet  va  significar  la  fi  del  sistema  polític  de  la  Restauració  i  la  1a  dictadura 
militar del S.XX. Primo de Rivera, va donar el cop d’estat per diverses raons: 

-  La  Guerra  social:  les  relacions  entre  empresaris  i  obrers  eren  molt  tenses:  en  una 
època  en  que  l’economia  estava  en  recessió  el  moviment  obrer  s’havia  radicalitzat  i 
eren molt freqüents les vagues. A més hi havia el tema del pistolerisme. 
-  Els  últims  governs  de  la  Restauració  no  havien  estat  capaços  d’afrontar  els 
problemes socials i el mateix règim estava molt desprestigiat. 
-  Republicans  i  socialistes  cada  cop  tenien  més  pes  en  l’opinió  pública  i  el 
catalanisme  també  demanava  més  autonomia:  es  posava  en perill la pròpia estructura 
de l’estat. 

Després del desastre d’Annual, l’exèrcit volia recuperar el prestigi. 

El  monarca,  l’exercit,  la  burgesia  i  els  sectors  més  conservadors  de  la  societat  van  donar 
suport  a  Primo  de  Rivera  i  aquest  va formar un govern exclusivament amb militars: el Directori 
Militar. 

Publicava  el  manifest  Al  país  y  al  Ejército  Españoles,  dissolia  el  Congrés  dels  Diputats  i 
prohibia  tots  els  partits  polítics.  Per  acabar  amb  la  corrupció,  el  Directori  Militar  va  dissoldre 
les  diputacions  i  ajuntaments.  Els  alcaldes  eren  nomenats  pel  govern  (reial  ordre)  i  molts 
governadors civils eren militars en actiu. 

Primo  de  Rivera,  volia  aprofitar  el  corrent  d’opinió  que  sostenia  el  descrèdit  del  sistema 
parlamentari, la corrupció política i l’egoisme econòmic. 

Primo  de  Rivera  per  tal  de  tenir  més  recolzaments  es  va  reunir  amb  membres  de  les  classes 
altes  catalanes  per  convèncer-les  de  la  necessitat  del  cop,  que  asegurés la pau social i poder 
tornar  la confiança al conjunt de la ciutadania i poder emprendre la modernització definitiva del 
país, a més de respectar l’obra del catalanisme (cosa que no va fer). 

La història de la dictadura es pot dividir en 2 períodes:  

a)  El  Directori  Militar  (1923-1925)  els  militars  es  van  fer  càrrec  del  govern  de  l’estat,  dels 
governs  civils,  de  les diputacions i de les alcaldies. La intenció era acabar amb la Restauració i 
la  corrupció  caciquista.  Van  crear  organismes  com el Consell del Treball (on hi va col·laborarla 
UGT)  el  Consell  d’Economia  Nacional,  el  Consell  d’Estat  (col·laboració  del  PSOE)  i  un  partit 
únic,  la  Unión  Patriótica  (1924)  a  la  qual  es  van  adherir  les  oligarquies  locals  de  l’antic 
caciquisme. 

b)  El  Directori  Civil  (1925-1929)  El  desembre  de  1925,  va  restablir  el  Consell  de  Ministres que 
ell  mateix presidia: seria l’anomenat Directori Civil: tots el ministres eren de la Unión Patriótica i 
conservava  militars  a  ministeris  com Governació, Guerra o Marina. Cap el final de la dictadura, 
Primo  de  Rivera,  va  voler  donar  una  aparença  de  normalitat  amb  la  creació  de  l’Assemblea 
Nacional Consultiva, una mena de parlamentamb capacitat legislativa. 

Des  de  l’inici,  un  dels  grans  objectius  del  dictador  va  ser  acabar  amb  el  catalanisme.  Així  a 
Catalunya,  va  fomentar  l’anticatalanisme  i  va  anomenar  Alfons  Sala  de  la  Unión  Monárquica 
Nacional  (monàrquic,  centralista  i  de  dretes)  president  de  la  Mancomunitat  de  Catalunya, que 
va  dissoldre  el  1925.  El  18  de  setembre  de  1923,  va  publicar  un  decret  anomenat  “contra  el 
separatisme” que contemplava mesures com: 

- Prohibir l’ús públic del català i de la senyera 

- Persecució i censura de la premsa catalana en català 
- Dissolució d’unes 150 entitats catalanistes (entre elles l’Orfeó Català) 
- Es van destruir llibres en català 
- Es van prohibir els Jocs Florals 
-  Es  va  clausurar  el  camp  del  FC  Barcelona  i  en  va  suspendre  les  sevesactivitats  6 
mesos, perquè el 
públic havia xiulat l’himne espanyol 
- Es va clausurar el Col·legi d’Advocats 
Aquesta  dura  repressió,  va  trobar  l’oposició  d’intel·lectuals  espanyols  que  l’any  1927 
van  organitzar  a  Madrid  una  gran  exposició  de  llibres  catalans  i  un  cicle  de 
conferències  que  van  fonamentar  grans  simpaties  entre  intel·lectuals  catalans  i 
espanyols, fins l’inici de la Segona República. 
 

Pel  que  fa  l’economia  i  la  societat→  Els  primers  anys de la dictadura van coincidir amb anys 

d’expansió  econòmica  a  Espanya  i  a  nivell  internacional.  La  dictadura  va  fer  una  política  de 
dirigisme econòmic: Intervencionisme de l’estat i monopolisme 
L’estat  va  promoure  la  construcció  d’obres  públiques:  hidràuliques,  ferrocarrils,  carreteres  i 
camins  i  amb  la  col·laboració  dels  ajuntaments,  més  de  5.000  escoles.  L’estat  va 
subvencionar  empreses  ferroviàries,  navilieres  i  mineres  no rendibles. Es van constituir grans 
monopolis: 
 -  Va cedir el monopoli dels telèfons a la International Telephone and Telegraph 
(ITT) que va fundar la Companyia Telefònica Nacional d’Espanya (1924). 

-  Per  tal  d’importar,  refinar,  distribuir  i  vendre  petroli,  va  crear  la  Companyia 
Arrendatària  del  Monopoli  de  Petrolis  (CAMPSA)  de  capital  mixt  repartit  entre 
la gran banca i l’estat espanyol (que la controlava). 
Respecte  l’exterior,  va  promoure  una  política  proteccionista  per  tal  d’afavorir 
les  empreses  espanyoles:  augmentaven  les  tarifes  aranzelàries  sobre  les 
importacions. 

En  política  social,  va  combinar  la  repressió  del  moviment  obrer  amb  cert  paternalisme  social. 
Es  van  tancar  diaris  i  locals  obrers,  també  es  va  prohibir  la  CNT  mentre  potenciava  els 
Sindicats  Lliures  i  la  UGT  era  tolerada  i  el  seu dirigent Francisco Largo Caballero era nomenat 
conseller d’estat. 

Es regulava el descans dominical, el treball a domicili i el codi de treball. 

Per  tal  de  regular  les  relacions  laborals,  es  van  constituir  comitès  paritaris,  per  tal  de 
reglamentar  aspecte  com  els  salaris,  les  condicions de treball: es volien controlarels conflictes 
laborals i evitar les vagues. 

En  principi,  els  líders  republicans,  catalanistes  i anarcosindicalistes o eren a la presó, l’exili o a 

la clandestinitat, sols els socialistes van col·laborar d’alguna manera amb la dictadura. 

La  primera  acció  important  contra  la  dictadura  la  va  protagonitzar  Francesc  Macià,  que  va 
planejar  entrar  a  Catalunya  des  de  Prat  de  Molló  (1926)  per  tal  d’aconseguir-ne  la 
independència, però tot i el seu fracàs, va obtenir un gran prestigi polític dins del catalanisme. 

A  més  i  sobretot  a  partir  de  1928, es van produir accions d’oposició pel rebuig a les polítiques 

de Primo de Rivera que contaven amb l’oposició de molts sectors socialsi polítics: 

-  Intel·lectuals  i  escriptors  van  ser  desterrats  o  exiliats:  Miguel  de  Unamuno  o  Vicent 
Blasco  Ibáñez.  El  març  de  1924,  més de 100 intel·lectuals encapçalats pel filòsof José 
Ortega  y  Gasset  i  l’historiador  Ramón  Menéndez  Pidal,  van  signar  un  manifest  contra 
la  política  cultural  de  la  Dictadura.  A  la  universitat,  professors  i  estudiants  van 
organitzar  la  Federación  Universitaria  Escolar,  prohibida  per  les  seves  crítiques  a  la 
dictadura. 
-  A  partir  de  1928,  es  va  formar un moviment estudiantil molt dinàmic (FUE Federació 
Universitària Espanyola). 
-  La CNT, clandestina, va veure com es potenciava el seu sector més radical que volia 
practicar  la  violència  social:  es  fundava  la  Federació  AnarquistaIbèrica  (FAI)  on 
predominaven els anarquistes. 
-  Els  socialistes,  tot  i  participar  dels  comitès  paritaris,  cada  cop  més  optaven  per  la 
democràcia i la República. 
-  Dins  del  camp  nacionalista català, també hi va haver una forta radicalització: la Lliga 
Regionalista  perdia  el  seu  predomini.  Es  van  donar  complots  polítics  i  militars  (1929: 
Sánchez Guerra). 
-  Començaria  a formar-se una oposició en l’interior de l’exèrcit: el cos d’artilleria havia 
estat molt reprimit per Primo de Rivera. 
-  Diversos  capitans  generals  i  el  rei  van  fer  evident  la  seva  pèrdua  de  confiança 
respecte Primo de Rivera i aquest va ser apartat del poder el 28 de gener de 1930. 

Mentre  les  crítiques  polítiques  i  socials  augmentaven,  l’economia  també  patia  una  forta 
davallada:  el  1927  l’atur  va  augmentar  i  el  1929  el  descontentament  es  va  estendre  a 
empresaris i inversors: hi va haver una gran fuga de capitals. 
Diversos  sectors  de  l’exèrcit  tampoc  confiaven  en  Primo  de  Rivera  i  el  rei  el  va  començar  a 
considerar un obstacle, ja que l’opinió pública identificava monarquia i dictadura. 
El  28/1/1930,  Primo  de  Rivera  va  presentar  la  seva  dimissió:  es  va  formar  un  govern  presidit 
pel  General  Dámaso  Berenguer  (la  dictablanda)  amb  el  que  es  va  intentar  tornar  a  l’antic 
sistema de la Restauració, però era inviable pels seus lligams amb la dictadura. 
A  partir  de  3/1930  la  oposició  es  va  reorganitzar,  es  van  crear  nous  partits  i  organitzacions 
republicanes:  cal  destacar l’adhesió al republicanisme d’antics polítics monàrquics llavors molt 
crítics  amb  la  Restauració  com  Niceto  Alcalá  Zamora  o  Miguel  Maura  (Derecha  Liberal 
Republicana)  d’altres  més  clarament  republicans  com  l’Acción  Republicana  (Manuel  Azaña)  o 
Al  Servicio  de  la  República  (José  Ortega  y  Gasset).  Fins  i  tot  CNT,  fins  llavors  al  marge  dels 
moviments polítics, participava en complots antimonàrquics. 
El  8/1930:  l’oposició  es  va  reunir  a  Sant Sebastià, per tal de pactar una estratègia comuna per 
tal  d’arribar  a  la  república  i  obrir  un  procés  constituent  ​(Pacte  de  Sant  Sebastià).  ​Aquesta 
reunió  va  ser  convocada  per  Miguel  Maura  i  Niceto  Alcalá-Zamora  a  on  hi  han  acudir 
representats  de  diveres  corrents  republicanes de tota Espanya. Es va decidir formar un comitè 
revolucionari,  que  preparés  un  aixecament  militar  contra  la  dictadura.  Es  va  planificar  per 
decembre  de  aquell  mateix  any.  L’aixecament  es  produí  a  Jaca  el  12  de  desembre  de  1930. 
Els  capitans  Fermín  Galán  i  Ángel  García,  van  intentar  un  cop  d’estat  republicà,  però  van  ser 
neutralitzats  i  afusellats.  Alfons  XIII,  veient  com  es  generalitzava  l’oposició va nomenar un nou 
cap  de  govern,  l’almirall  Aznar  (2/1931)  que  va  convocar  unes  eleccions  municipals  que 
portarien directament cap a la proclamació de la República.