Filosofia 2n Batxillerat – 2007-08

TEMA 4. Filosofia medieval i renaixentista: el desenvolupament i els grans temes

Aquest esquema és només una síntesis de la unitat, per a ús personal i privat. No està revisat per a
publicació: vol ésser un ajut a l’estudi.

No fem referències, més que de passada a la ciència:

• Des del s. III aC. Alexandria va tenir un important centre d’investigació: el Museum [700.000
llibres, literatura, matemàtiques, astronomia i biologia-medicina; fundada per Ptolemeu Soter].
Influència aristotèlica en els mètodes. Estrabó... i sobretot Euclides, Arquimedes i Aristarc
(heliocentrisme)... Amb els romans la investigació va sofrir un col·lapse. Només entre I-II d. C.
va ressorgir: el més conegut Claudi Ptolomeu (Sistema d’Astronomia... anomenat Almagest a
l’edat mitjana). Referència a Euclides.
• El centre de la Filosofia era a Atenes: la Filosofia va ser poc present al Museum.

A. Cristianisme i filosofia a l’Imperi romà (71)

1. La filosofia a l'Imperi romà (71)

Escoles platònica, aristotèlica, estoica i – sempre considerada atea i llicenciosa –

epicureisme.
El platonisme va ser l'element més fort dins del sincretisme romà (Sèneca, I)
Des del s. III, la doctrina més vigorosa i amb més categoria va ser el neoplatonisme (Plotí).
Fins al s. VI.

A Roma hi va haver dues tendències: a) orientació eclèctica, de caràcter pràctic, orientat a la vida
i a l’acció; b) aquella filosofia que assumeix les aspiracions religioses que dominen l’Imperi

A. Eclecticisme.
B. Orientació místicoreligiosa: p. 96 ss.
a. Neoplatonisme: Plotí, Ennèades publicades per Porfiri... Contemplació mística de
l’U (absolutament transcendent i incomprensible); emanació explicat de manera
metafòrica; Nous o Intel·ligència / Ànima del món / matèria ; purificació de l’home
entès dualísticament; procés de retorn a l’U. El savi s’identifica amb el místic
contemplatiu

b. La filosofia feta pels cristians: a) apologètica (Justí, Ireneu o Tertul·lià: controvèrsia

amb el gnosticisme); b) apogeu de la Patrística (III-V; amb l’Escola de Cesarea de
Capadòcia i els grecs i Agustí a Occident; polèmica amb les heretgies d’Arri i de
Nestori) ; c) periode de la decadència: Boeci, Cassiodor, Isidor de Sevilla i Beda el
Venerable

La patrística cristiana tindrà dos trets característics: a) l’assimilació de la filosofia

grega (Plató, neoplatònics, estoics...; inicialment actitud negativa...: “Credo quia absurdum
est”, o Joan Damascè: “ancilla theologiae”; i b) el desenvolupament del dogma i de la
terminologia filosòfica (conceptes de persona, Déu, creació, dualisme antropològic
mitigat...)

2. Les doctrines cristianes davant la filosofia (71)

El cristianisme no és un sistema filosòfic sinó una doctrina religiosa de salvació. Ara bé, inclou
creences sobre el món i l'ésser humà comparables a afirmacions paral·leles dels filòsofs

La concepció cristiana de la història: és absolutament la teoria de la creació del món, però

també el fet de posar Déu en relació amb la història. Els grecs ho havien fet d'alguna manera
(Anaxàgores o Plató – Intel·ligència ordenadora - ; Aristòtil – primer motor - o els estoics – raó
còsmica - ), però hi ha dues novetats: a) Déu és provident i s'ocupa dels assumptes humans i
 el transcurs de la història; i b) Déu s'ha fet home. Els grecs ho van considerar rebutjable:
absurd i ridícul.

Cristianisme i veritat: Els cristians diuen que Déu havia parlat als homes, i adopten una nova
actitud envers la veritat; la seva resultaria ser aleshores l'única, i superior a les filosofies amb
les que havia de dialogar (això va fer que mai els cristianisme es desdibuixés, fonent-se amb
les escoles filosòfiques). Problema: els grecs insistien en els límits del coneixement humà (la
impossibilitat del coneixement absolut) i feia que s’haguessin acostumat a la pluralitat
d'escoles filosòfiques i a la seva "coexistència".

La imatge cristiana de Déu: a) monoteisme (els grecs sempre havien deixat lloc a la
pluralitat dels déus del culte, encara que alguns havien plantejat postures monoteistes:
platònics, aristotèlics i neoplatònics); b) creacionisme (els grecs mantenien la impossibilitat
que una cosa sorgís del no-res; l’accentuació de la diferència entre Déu i les coses va
permetre desenvolupar el concepte de contingència); c) omnipotència (per ser l’únic i creador,
és un déu que es pot permetre intervencions arbitràries i freqüents en l'univers: altre element
de xoc, ja que la necessitat era un dels elements que permetien distingir el cosmos del caos);
d) paternitat (déu es pare dels homes, amb una relació específica i especial amb l'home, que
va molt mes enllà del Demiürg).

La concepció cristiana de l'home: a) l'home és creat a imatge de Déu; b) l'ànima és

immortal; c) els cossos ressuscitaran; d) en l'àmbit moral apareix el pecat (s’aparten d'una
filosofia moral intel·lectualista), que no és un problema d’ignorància sinó la combinació de dos
factors: la maldat humana i la llibertat de l’individu. Apareixen conceptes de culpa,
penediment, pecat, redempció...

3. Cristianisme i platonisme (74)

En el s.II el cristianisme comença a xocar amb la filosofia. Primer hostilitat (per les dues
bandes) però desprès es va assimilar la filosofia grega (apologetes i escriptors cristians). El
cristianisme es va formular en un cos doctrinal de conceptes bàsicament platònics.

Déu i l'univers: el cristianisme va acceptar les doctrines de a) existència d'un altre món; b)
aquest món està fet a imatge de les idees, c) la participació explica que els ésser sensibles
rebien l'ésser i tinguin la seva causa en les idees; això confirmava la contingència d'allò creat
respecte al Creador. A més, el Demiürg prefigurava una certa idea de creació i el primer
principi esdevenia del més enllà (transcendent)

L'ésser humà: aquí els semblaven bé les idees de a) la immortalitat de l'ànima [encara que
creada per Déu, no pas inengendrada], b) el destí de les ànimes no és en aquest món (i la
vida és un període de purificació), i c) les ànimes són jutjades després de la mort. El que NO
podien acceptar és la relació platònica entre ànima i cos, ja que: a) el que és a imatge de Déu
és l'home sencer, no només l'ànima; b) la resurrecció dels cossos és una doctrina que no pot
admetre que l’estat natural de l'home sigui l'ànima desencarnada (la unió cos-ànima no pot
ser antinatural, sinó "natural").

B. El cicle de la filosofia medieval (77)

1. Origen i característiques de la filosofia medieval (77)

a) des s. V al s. XV. El Renaixement és pot considerar com una ruptura radical pe`ro també
com la culminació de moviments i transformacions començades al s. XIII

b) la destrucció de l'Imperi romà va suposar la decadència i pèrdua de molts èxits de la

civilització romana (comunicacions, dret, ordre...). El sistema socioeconòmic va ser el
feudalisme (senyors i vassalls) fins a l'augment de la població i el creixement econòmic de les
ciutats des del s. XII. En el s. XIII, art gòtic i universitats... menció al breu floriment de la cort
de Carlemany.

2
 c) l'articulació de dos poders: el de la religió i el polític va ser bàsica. Hi ha un predomini
cultural de la religió en tot (pensament, art, literatura..) i la filosofia es va posar al servei de les
creences religioses, fins a l'inici d'una certa secularització des del XIII.

2. Principals corrents i autors de la filosofia medieval (78)

a) Corrent platònicoagustinià. "Agustinisme medieval", Avicenna, Anselm i Bonaventura (VI-

XIII) (78)

Segueix Plató i Sant Agustí. Van entendre la separació de les dos ciutats com quelcom
temporal. Influències d'Avicenna. Destaquen sant Anselm i Sant Bonaventura

b) Averroisme. Descobriment d'Aristòtil per Averroes, el comentador. "Averroisme llatí"(XII-

XIII) (78)

Els àrabs van conèixer Aristòtil, inicialment molt platonitzat (Avicenna). però al XII Averrois va
convertir-se en el Comentador (cercant un aristotelisme pur). Es va començar a traduir
Aristòtil el XIII, i també les obres dels àrabs.
L'averroisme llatí és un intent (París, Siger de Brabant) d'afirmar tesis que pensaven
aristotèliques i no cristianes. a) eternitat del món (aquest semblava atemptar contra la
creació); b) l'ànima individual no és immortal, sinó perible i corruptible, c) la teoria de la doble
veritat, l'una teològica o de fe, l’altra filosòfica o de raó (intent desesperat de salvar
l'autonomia de la raó davant de la fe)

c) Aristotelisme no averroista. Tomàs d'Aquino (XIII) (79)

Sant Albert Magne i sant Tomàs d'Aquino. Compatibilitat Aristòtil amb l'ortodòxia cristiana. Les
idees averroistes van ser criticades.
El punt a) podia ser cert: no hi ha cap contradicció en què el món sigui etern i creat al mateix
temps; en canvi, l'enteniment superior immortal és la part superior de l'ànima de cadascú, i la
doble veritat és una hipòtesi inadmissible. Tomàs d'Aquino estava convençut que el sistema
aristotèlic era compatible amb la fe cristiana en les seves línies generals.

d) El nominalisme. Guillem d'Occam (XIV) (80)

Rebutja els grans sistemes filosòfics...

En l’exposició a classe s’ha seguit un criteri cronològic

A. Els primers segles (ss. VI-X)

a) Principals fonts per als autors de l’alta Escolàstica: Boeci, Pseudo-Dionís, Joan
Escot Eriúgena
b) El mètode d’ensenyament de les “scholae” és el trivium i el quadrivium, que
posteriorment es corregirà en el sentit de la dialèctica (lectio i quaestio o
discussió). S’usa la dialèctica, en el sentit de discussió.
c) Gran importància del Renaixement carolingi (s. IX) amb l’escola palatina
d’Aquisgrà (Alcuí de York, Eginard), i altres, com Fulda o Corbie
B. L’alta Escolàstica (ss. XI-XII)
a) Es desenvolupen les escoles urbanes
b) Arriben nous manuscrits de l’antiguitat: moltes vegades són els àrabs qui fan
d’intermediaris
c) Idea que som “nans enfilats a l’esquena de gegants” (Bernat de Chartres,
Metalogicus)
d) S. XI: Anselm de Canterbury, línia agustiniana. Conegut per l’argument
ontològic (demostració de l’existència de Déu, feta des del pensament). Saber
explicar-lo
e) S. XI-XII: discussió sobre el “problema dels universals” (realisme exagerat de
Guillem de Champeaux, nominalisme de Roscel·lí de Compiègne; postura
intermitja o conceptualisme de Pere Abelard)

3
 f)Les compilacions de frases d’autors antics fan aparèixer els llibres de “Sentències”
(les més conegudes del de Pere Llombard, XII) i, ja en el XIII, les Summae (la més
coneguda, la Summa Theologia de Tomàs d’Aquino)
g) Autors: Pere Abelard, Joan de Salisbury. Més extravagants: Bernat de Claravall i
Joaquim de Fiore.
h) Pensadors àrabs (Avicenna i Averrois) i jueus (Maimònides). Aporten idees
d’Aristòtil i d’altres cap a Occident
C. La gran Escolàstica (s. XIII): San Bonaventura i Sant Tomàs d’Aquino (es veuen apart,
sobretot el dominic)
a) Tres fets històrics: aparició de les Universitats (París, Oxford, Bolònia...); recepció
de traduccions àrabs i Escola de Traductors de Toledo; són fundades les ordes
mendicants – dominics i franciscans - amb enorme vitalitat acadèmica universitària
b) Assimilació de l’aristotelisme, en front de l’augustinisme franciscà (Alexandre de
Hales, Robert Grosseteste i Sant Bonaventura)
c) Escola d’Oxford (Roger Bacon, investigació de la naturalesa) i tendències
nominalistes (Guillem d’Ockham, el s. XIV); estudis de lògica combinatòria (Ramon
Llull)
d) Averroisme llatí (Siger de Brabant) a París: teoria de la doble veritat i ruptura de la
conciliació fe i raó.
D. La crisi de l’Escolàstica (s. XIV)
a) Molts autors crítics amb l’equilibri fe-raó, etc. del s. XIII: “via modernorum”
b) Destaquen Duns Escot i Guillem d’Ockham (es veu apart, aquest darrer). Són
franciscans però crítics amb la tradició
c) Altres pensadors heterodoxos (influències en Luter i altres) i també d’alguns que
anticipen la revolució científica del s. XV i ss.: Jean Buridan, Nicolau d’Oresme...

3. Principals temes de la filosofia medieval (80)

a) Relacions entre la fe i la raó (80)

És el tema de reflexió més important. Les posicions bàsiques són:
a) Tradició agustiniana: no marca fronteres entre ambdues, ja que la fe i la raó tenen com a
objecte la veritat revelada. la fe il·lumina la raó i "fides quaerens intellectum" (la fe intenta
comprendre). No distinció.
b) Des del XIII es comença a reclamar més autonomia per la raó. Això ho expressa
l'averroisme llatí amb la teoria de la doble veritat (la raó pot establir veritats de manera
autònoma i que poden ser fins i tot contràries a la fe). Conflicte.
c) Tomàs d'Aquino volia garantir l'autonomia de la raó davant la fe, cercant l’harmonia entre
les dues. Hi pot haver veritats que són de raó i de fe al mateix temps. Harmonia i
col·laboració.
d) el nominalisme va rebutjar veritats que puguin ser comunes a la raó i a la fe; tenen
"continguts" diferents. L'existència de Déu o la immortalitat de l'ànima serien indemostrables
racionalment. Són exclusives de la fe religiosa. Separació.

b) Demostració de l'existència de Déu (81)

Occam nega que, en sentit estricte, sigui demostrable racionalment l'existència de Déu. Però les
posicions més rellevants foren;:
a) Via de la interiorització (Agustí d'Hipona): recolliment de l'ànima en si mateix, quan capta
dins seu veritats eternes i immutables, el fonament de les quals no pot ser altre que Déu,
etern i immutable. Són veritats superiors a l'ànima
b) "Argument ontològic" (Anselm de Canterbury): Déu pensat com a ser perfecte ha d'existir
necessàriament no només en el pensament sinó en la realitat [TA afirma que de l'essència
pensada de Déu nomé sen podem concloure l'existència pensada, no es pot passar de l'ordre
mental al real; Kant dirà que l'existència no és un tret que sigui propi de l'essència d'una cosa]
c) Proves tomistes a posteriori: el coneixement de Déu s'ha de basar necessàriament en
l'experiència que tenim del món, cal anar de l'efecte a la causa – a posteriori – d'allò que es
posterior a l'anterior. Les famoses cinc vies tomistes totes seguint un mateix model...

c) Ordre còsmic i ordre moral (82)

4
La filosofia cristiana va assimilar les idees gregues: la naturalesa o physis mostra un ordre
necessari. i aquest ordre està vinculat a un primer principi.

Però hi va haver dos corrents filosòfics:

a) Agustinisme i tomisme: El fonament de l'ordre del cosmos és en Déu. També l'ordre

moral, que forma part de l'ordre general de l'univers.
Matisos diferents: l’augustinisme fonamenta la llei en la voluntat divina; el tomisme en
l’enteniment diví
Terminologia: "llei eterna vol dir en Agustí " llei moral natural" mentre que en Tomàs d’Aquino
és la que regula el comportament de tots els éssers (essent la llei natural la part de la llei
eterna que es refereix a l'ésser humà entès com a racional i lliure)
b) Occamisme: pretén defensar absolutament l’omnipotència divina, que no té límits. per tant,
tot l'ordre existent (còsmic o moral) procedeix de la voluntat sobirana de Déu. les lleis serien
contingents, cap seria necessària. Cap manament moral seria una llei natural: podrien ser
diferents (ser bo robar o ser bo l'odi a Déu mateix...!)

C. De l'edat mitjana a la modernitat : el Renaixement (83)

1. Origen i característiques del Renaixement(83)

- és una tornada als gustos i als cànons clàssics, però sense ser una ruptura amb l'època medieval
en a) política (estats nacionals); economia (individualisme i creixement de la burgesia), literatura
(l'humanisme va començar a Itàlia el XIV) i filosòfic (tan el coneixement dels grecs com el
desenvolupament de la ciència van començar abans). Més que de ruptura amb l'edat mitjana:
desenvolupament i expansió de certs fenòmens.

- transformació societat europea: 1437 Concili de Florència-Ferrara; 1457 caiguda de Constantinoble.

Venen filòsofs platònics (Pletó, Bessarió) que impulsen el coneixement del grec i dels pensadors
grecs. / descobriments: brúixola, cartografia, navegació, pólvora, impremta / religió: desintegració
que culminarà en la Reforma i altres reformes / canvis en l'ordre políticosocial

És una època de transició, filosòficament poc original. Amb escoles, multiplicitat d’autors i
temàtiques, que va des de la crisis de l’Escolàstica fins a l’inici pròpiament dit de la filosofia moderna
(Descartes, + 1650)

No és un període tancat, sinó l’inici de la filosofia moderna. Tindran clara consciència d’una època
nova en filosofia només en el s. XVII, amb Descartes o – una mica abans – amb F. Bacon. Els tres
elements de la filosofia moderna seran el racionalisme, l’empirisme i la ciència moderna, però ja des
del s. XV hi ha un nou concepte de raó, caracteritzada per:

a) anonimat: la raó no és propietat ni exclusiva de ningú

b) audàcia: no té límits, la potencialitat és infinita
c) autonomia: l’home no depèn de ningú, antropocentrisme
d) domini: la raó ha de permetre imposar-se a la natura, controlar, ser funcional i útil
e) exactitud: el model racional en seran les matemàtiques i la claredat

2. Principals corrents i autors del Renaixement (85)

En el manual de text es tracta des de la p. 85. Apareixen molts dels noms que també s’esmenten en
aquests apunts. Concepte d’humanisme (antropocentrisme, secularització, home com a
microcosmos, etc.)

La filosofia renaixentista (ss. XV-XVI)

a. Nicolau de Cusa: un filòsof de transició
• cardenal entre l’època medieval i el Renaixement. Neoplatònic /conciliació de contraris
• De docta ignorantia (del 1440): estil socràtic
• Déu com quelcom desconegut per a la raó: sabem més el que no és que el que és
b. La filosofia clàssica que reneix
5
 • Arribada a Itàlia de savis bizantins (grecs): Concili de Ferrara-Florència (1438) i caiguda
de Constantinoble (1453)
• a) Platònics (Marsilio Ficino i Giovanni Pico della Mirandola, Acadèmia platònica de
Florència – fundada per Pleton) ; b) aristotèlics (inspirats en Alexandre d’Afrodísia i en
Averrois: doctrines heterodoxes – Pietro Pomponazzi, Jordi de Trebisonda); c) estoics,
(Lipsius); d) epicuris (Valla, Gassendi...); i e) escèptics (Montaigne, Charron, Sánchez...)
c. La filosofia de la naturalesa
• No són científics, sinó filòsofs (influència de l’alquímia, de les savieses mistèriques...).
Critiquen aspectes d’Aristòtil.
• Telesio, Campanella...: també solen ser reformadors socials...
• Giordano Bruno (heterodox; infinitud de l’univers i panteisme incipient)
d. La teoria política: s’inicia una seriosa secularització (influència de l’absolutisme monàrquic i de
les idees de la Reforma)
• Maquiavel (+1527) (separació de la política respecte de l’ètica; la política com a tècnica
per a conservar el poder i mantenir l’ordre, un art de calcular)
• Erasme de Rotterdam (+1536): importància dels imperatius morals i religiosos
• Tomàs More (+1535): “Utopia”, visió d’un estat ideal, igualitari. Abundància de
plantejaments “utòpics” (ja vist en Plató): “Nova Atlàntida”, de F. Bacon; “La Ciutat del Sol”
(Campanella), etc.
• Cap a finals del s. XVI sorgeixen altres teòrics de les idees polítiques: Bodin, Althusius,
Francisco Suàrez...
e. La filosofia del Dret: el “jusnaturalisme” apareix com una filosofia jurídica basada en la raó,
que separa l’existència d’una llei o dret natural de la llei divina eterna. Alberico Gentile, Hugo
Grotius.
f. La filosofia de la ciència: Francis Bacon
• Londres (+1626), precedent immediat de l’empirisme anglès. No era un científic sinó un
“filòsof”. Introdueix la idea del domini de la naturalesa: conèixer per dominar
• pretén reformar la societat, des de la ciència aplicada (“Instauratio Magna”, inacabada,
essent la més coneguda una de les 6 parts, el “Novum Organum”, 1620)
• Objectiu: utilitzar la naturalesa per a fer feliç l’ésser humà. Humanisme “tècnic”. “Saber és
poder”. Estil o actitud guanyadora en l’actualitat
• Mètode científic: a) pars destruens, crítica dels prejudicis o ídols [tribu, caverna, fòrum,
teatre; respectivament: grup; formació individual rebuda; llenguatge; altres sistemes
filosòfics anteriors]; b) pars construens [mètode inductiu amb taules de presència i
absència, però encara lluny de la matematització]. Ineficàcia dels resultats

La ciència renaixentista (s. XVI) (158-163)

a. Introducció: “De revolutionibus orbium coelestium” (Copèrnic, 1543, pòstum, planteja
l’heliocentrisme) + ideals del platonisme i pitagorisme (Kepler: “molt sovint sóc filòsof
pitagòric” + Galileu (el llenguatge mateix de la realitat són les matemàtiques). Resumint:
astronomia i matemàtiques
b. Les novetats:
A. Nova imatge de l’univers
• L’antiga, aristotelicoptolemaica [Ptolomeu, s. II]: a) geocentrisme; b) esfericitat de
l’univers, c) heterogeneïtat de les regions (supralunar o pur i incorruptible; sublunar,
compost del quatre elements); d) causa extrínseca i immaterial dels moviments. La
intenció és “salvar les aparences” (veure’n l’exposició al llibre, p. 159)
• La nova imatge: a) heliocentrisme (Copèrnic, encara que a l’Antiguitat algú ho havia
“apuntat tímidament”); b) òrbites el·líptiques (Kepler !); c) homogeneïtat de l’univers
(observacions del telescopi emprat per Galileu); d) concepte de “força” (preparat per
lleis planetàries de Kepler o dinàmica terrestre de Galileu, es sintetitza en la teoria de
la gravitació universal, de Newton, ja en el s. XVIII)
• Apareix la hipòtesi – només possible – d’un “univers infinit.

B. Nova concepció de la ciència

• Mecanicisme (en front de l’organicisme aristotèlic), que pren la màquina – en concret,
el rellotge – com a “model”. Suposa una certa tornada a l’atomisme de Demòcrit i un
deixar conceptes aristotèlics, com els de “forma” o “fi”. Progressiva reducció de les
qualitats secundàries a les primàries, com si aquestes fossin les úniques “reals”
6
 • Matematització: es redueix la realitat a elements quantificables (recuperació de l’ideal
platònicopitagòric d’una matemàtica universal)

C. Nova metodologia científica (161-163)

• Precedents crítics: a) allunyament d’Aristòtil (inducció simple més deduccions segons
tècnica sil·logística); b) perd valor l’autoritat dels antics; c) aplicació del principi
d’economia (simplicitat); d) triomf de la matematització i, en sentit filosòfic, del
nominalisme i el fenomenisme (“causa” ve a ser una paraula que expressa una
“regularitat observada”)
• Mètode hipotèticodeductiu
• atribuïble a Galileu (entre empirisme inductiu de Bacon i racionalisme deductiu
de Descartes: entendre aquests conceptes !!). O sigui: experiència + raó
matemàtica
• inspirat en el mètode de resolució i composició, de l’Escola de medicina de
Pàdua
• passos: 1) Observació i reducció (resoldre un fenomen en les seves “propietats
essencials”; 2) Composició: per una hipòtesi explicativa, de tipus matemàtic, i
de la qual se’n dedueixin “conseqüències; 3) resolució (experiments “ad hoc”,
per a comprovar les “conseqüències de la hipòtesi”)

3. Principals temes de la filosofia del Renaixement (89)

En el renaixement d’una manera o altra es toquen tots els temes que interessen la Filosofia. En el
manual s’esmenten dos:
a) l’ésser humà: visió antropocèntrica i naturalista. Es manifesta un optimisme antropològic que
suposa una exaltació entusiasta de l’ésser humà i de la seva dignitat. Això contrasta amb el
pessimisme teocèntric propi de la reforma protestant
b) societat, dret i política: cal assenyalar quatre aspectes. En primer lloc l’anàlisi que es fa sobre
l’origen de l’Estat i del poder (tractant qüestions com les de la llei natural, el dret natural o la
teoria del contracte); en segon lloc, les qüestions de dret internacional o “dret de gents”; en
tercer lloc el paper de les utopies (descripcions de societats imaginàries amb un ordre social i
perfecte, on els habitants són feliços i que suposen una notable crítica de les deficiències de
les societats existents); finalment el plantejament maquiavèl·lic del realisme polític, que entén
la política com un a tècnica dirigida a mantenir i ampliar el poder de l’Estat (se’l considera el
primer teòric modern de la política i el creador de la ciència política).
En la qüestió del pensament utòpic es pot esmentar More, Campanella i F. Bacon.

A les UD 5, 6, 7 i 8 s’estduien alguns elemsnts dels pensament d’Agustí, Tomàs d’Aquino, Guillem
d’Occam i Maquiavel, de forma molt breu.