EIKO HOSOE

Eiko Hosoe (1933- ) Pioner japonès de la fotografia expressionista i un dels més distingits
cronistes del moviment Butoh des de la seva creació. La seva estreta relació amb Tatsumi
Hijikata i Kazuo Ohno va conformar la base de sèries com Kamaitashi, Embrace, The
Butterflay Dream i Ukiyo-e projections.

1
Holborn recull el recorregut vital i artístic del fotògraf. Eiko Hosoe només tenia dotze anys,
quan el 1945 va tornar a Tòquio després de passar la Guerra a la seva terra natal del nord del
Japó. Va aconseguir tenir una càmera pròpia als catorze anys. Com a estudiant, durant els
anys 1950s, així com Hijikata, es va interessar per capturar el sotafons de la capital japonesa.
Immediatament després de veure l’actuació de Kinjjiki (1959) Hosoe va dirigir-se al bakstage i
es va presentar a Hijikata. Hosoe estava fascinat per la dansa moderna i ara havia trobat en
Hijikata el model perfecte. Les fotografies fetes per Hosoe d’Hijikata i altres ballarins, inclosos
Kazuo i Yoshito Ohno, van ser exhibides l’any següent a Tòquio.

“Ell era un complet desconegut la primera vegada que el vaig veure. El 1959 actuava al
Dai-ichi Semei Hall de Tokio. [...] Fins aleshores el seu nom només era familiar als
artistes que li eren contemporanis – figures com Kazuo Ohno, Yukio Mishima, Tatsuhiro
Shibusawa. Després d’aquella actuació, Hijikata va esdevenir famós. [...] Jo també vaig
assistir a l’espectacle. Estava molt commogut per la dansa d’Hijikata i vaig demanar-li si
em permetria fotografiar-lo. Li vaig dir ‘Vull fotografiar-te en un escenari natural, no en
un teatre’. I ell hi va estar d’acord. A canvi, jo li oferia que pogués utilitzar qualsevol de
les fotografies que jo li fes a ell o als membres del seu grup de teatre. Des de l’inici els
vaig fotografiar al seu estudi, al port, fora d’un jaciment de la companyia del gas, etc.
Volia capturar allò orgànic, les formes àgils dels ballarins contra els objectes inorgànics.
[un recull de les fotografies van ser usades per a la segona presentació de la dansa
d’Hijikata] el fullet titulat ‘Col·lecció de fotografies d’Eiko Hosoe’ i per la seva publicació
Yukio Mishima va contribuir-hi amb un text breu. D’aquesta manera va començar la meva
2
col·laboració fotogràfica amb Hijikata i Mishima.” (Eiko Hosoe, 2009)

Un any més tard, el 1960, van col·laborar en un film simbòlic, ‘Navel and the Atomic Bomb’,
una dansa a la platja amb elements mítics i demoníacs, en el que Hijikata prenia un altre rol
demoníac emergent del mar per a robar el melic d’un nen.

Hijikata explica el seu encontre amb Hosoe:

“Hosoe Eiko, un fotògraf, ha aparegut de cop i volta aquest estiu a ‘el lloc del cos’ i me
n’ha fet fora. Les llavors i jo hem estat empaquetats en bosses i amb càmeres clavant-se
als nostres pits, hem arribat al moll de Harumi. Sembla que el seu cotxe era un Renault.
Cossos nus, desempaquetats i posats en fila, de bon grat suprimint la seva roba interior.
Els magatzems dormien en les escenes ràncies d’assassinat. Els enormes tancs esfèrics
 del gas de Tòquio controlaven testicles terroristes de la mida dels glaçons als colls de
les ampolles de soda de llimona. Davant de trossos de lauan de totes les mides estàvem
oferint un guió difícil sobre un mite. ‘Cap a Alegria’ estava marcat en els nostres cossos
i hi havia còdols allotjats entre els dits dels nostres peus. Estàvem fets per a caminar
silenciosament enfonsant -nos. Aquest home va fotografiar les flors escrupolosament en
una part buida al costat d’un escorxador. L’ull de la càmera és brutal. Tots els porus dels
nostres cossos de ballarins estaven pintats i qualsevol cosa que es pugui anomenar
forat estava taponat. Ens van instal·lar uns tubs en els nostres natges i de la mateixa
manera la nostra respiració estava subministrada per un bomba manual d’estil Hosoe.
Cinc cossos inflats volaven sobre el moll de Harumi. L’olor salada del mar em va
convertir en un estranger. Per sota dels meus ulls, la gent de Tòquio eren puntets
aferrant-se a la mort. Aquest jove fotògraf, particularment abstemi (qui evita especialitzar-
se ) en fotografies de dones, és un àvid lector del Marquès de Sade. És virtualment
impossible resistir la seva passió quan és a la sala fosca mirant els negatius. El dia en
què ell faci una col·lecció fotogràfica basada en l’obra de [D.H.] Lawrence vindrà de
seguida. Va ser Eiko Hosoe el primer que em va demanar que estrenyés el meu anus,
després fotografià aquelles suaus, modestes muntanyes. M’inclino silenciosament
davant la col·lecció de fotografies que ell em va donar per a aquesta actuació. Res no em
faria més feliç. Serà un record per la resta de la meva vida. Fraternitat i amistat, més enllà
3
de l’odi, van crear aquesta col·lecció de fotografies que no té excés.” (Hijikata)

Kamaitashi
Els anys previs al 1968 Hijikata havia tornat a la seva terra natal de Tohoku amb Eiko Hosoe
per a produir l’obra Kamaitachi. Ambdós estaven redescobrint les seves arrels. Segons
4
Holborn , la narració del drama era simbòlica amb referències a l’època nuclear. Estava basat
en la memòria de la infantesa d’Hosoe durant els darrers anys de la Guerra. A Kamaitachi
improvisaven una seqüència de dansa en els camps d’arrós entre els vilatans del nord. El rol
d’Hijikata era el de l’innocent, del boig, posseït per l’esperit d’un dimoni, que rondava pels
camps d’arrós.
Tadanori Yokoo va dissenyar el cartell per a l’exposició i la publicació de Kamaitachi (1968).
Hijikata va marcar cada biombo de seda amb l’empremta de les seves mans sucades amb tinta
daurada. Cada posada en escena de la producció de l’exposició i de la publicació era una
forma de teatre ritualitzat.

La sèrie titulada Kamaitashi està considerada la millor il·lustració de l’estil fotogràfic híbrid
d’Hosoe, combinant performance i documental amb una estètica dramàtica i viril que recull els
principis fonamentals de l’Ankoku Butoh d’Hijikata. L’energia intensa i dramàtica que HIjikata
generava amb la seva dansa no només captivava la imaginació d’Hosoe sinó que també li obria
nous camins d’aproximació a la sexualitat, al gènere i al cos humà. Fusionant realitat (Hijikata
interactuava amb el paisatge i amb els vilatans) i representació, les sèries de ‘documental
subjectiu’ d’Hosoe van obrir un nou camp en la fotografia japonesa de postguerra.

“Per mi Kamaitachi recull la més profunda de les memòries. Als meus ulls, Kamaitachi
significa Tatsumi Hijikata. Durant els trenta-set anys que vaig conèixer a Hijikata, vaig
continuar rebent-ne estímul, xoc i coratge, assegurat per una sòlida amistat. […] Vaig
decidir fotografiar la zona de Tohoku, específicament la porció del nord-est, que era allà
on havíem nascut tan Hijikata com jo mateix. A mitjan 1960 Japó, especialment les zones
rurals, evolucionava ràpidament. Tenia por que aquestes zones rurals de les meves
memòries fossin transformades totalment, esdevenint no res més que terrenys plans i
sense identitat, víctimes de la modernització. Vaig dir-me a mi mateix:’Haig de fotografiar
la terra abans que canviï de manera irrevocable.’ [...] Volia capturar les meves memòries
de la terra d’on venia la meva mare i on jo vaig néixer. Una cosa que recordo dels meus
dies d’infantesa al camp era el sentiment que de vegades teníem, com si alguna cosa
terrible passaria si ens atrevíem a aventurar-nos a l’exterior després de fer-se fosc. Els
camps semblaven estar plens de fantasmes i dimonis – alguns de romàntics, alguns de
terribles. Kamaitachi era una dels més terrorífics: una bèstia com una mostela, invisible,
diminuta que colpejaria els pagesos en els camps. (‘Kama’ significa falç i ‘itachi’
significa mostela). Entre 1965 i 1968, Hijikata i jo varem visitar diversos pobles al voltant
de Tohoku, improvisant una peformance amb la vida de les viles tradicionals com a taló
de fons, en un esforç per crear un documental subjectiu de la nostra joventut. [...]
Hijikata sempre feia el rol de l’estafador Kamaitachi i jo li demanava que fes accions
específiques – interactuant amb la gent local o sobtadament corrent a través d’un camp
d’arrós. Una nit molt freda de lluna plena vaig demanar-li que es desvestís i que s’estirés
sobre el terra d’un arrossar sec. Que n’era de pacient!. [..] Kamaitachi és una gravació de
la meva nostàlgia i la meva tristesa deguda a la meva evacuació, però també és una
gravació de Tatsumi Hijikata. És l’enregistrament d’un record, que fa que aquesta sigui
una obra extremadament única.” (Hosoe, 2009)

El poeta i crític Takiguchi Shuzo va escriure sobre aquesta col·laboració:

“Els vilatans el contemplaven innocentment, com si els recordés un sacerdot oblidat en
el temps. Somreien, sense saber per què, a l’arribada del boig oblidadís. El seu somriure
esdevenia el mateix somriure dels senders entre els camps d’arrós. És un somriure al
5
llindar del terror.” (Shuzo Takiguchi, Kamaitachi toward a vacuum’s nest)
Embrace
Publicat en primerament com a llibre el 1971, Embrace (Abraçada) representa un retorn a
l’estudi del cos humà que ja Hosoe havia realitzat en sèries primerenques com Man and
Woman (1959) o Ordeal by roses (1963). En aquest nou treball, però, Hosoe abandona els forts
i dramàtics contrastos d’una estètica visual barroca en favor de la puresa de la forma del cos
humà. Mostrant fragments abstractes de cossos nus d’homes i de dones situats en llocs íntims,
la sèrie no tracta només de l’erotisme o del diàleg de rivalitat entre ambdós sexes sinó que és
també una celebració de la bellesa pura del cos humà. Despersonalitzant els cossos dels seus
models, Hosoe volia abastar una expressió universal de la corporeïtat. L’extrema abstracció
d’aquestes imatges enfocava l’atenció a la carn, la qual, segons la creença de Hosoe, és
l’essència dels éssers humans.
Yukio Mishima va comentar sobre aquestes sèries: “La viscositat que s’associa amb el sexe
– aquelles olors i temperatures terrenals dels òrgans interns, suaus i formats de manera
indeterminada – ha estat curosament eliminada d’aquestes fotografies. Per mi aquesta
és una sèrie plena d’una bellesa forta i atlètica. Primer i principalment és una sèrie sobre
la forma.”

The butterflay dream

The butterflay dream (El somni de la papallona) és una col·lecció de fotografies fetes durant un
període de quaranta-sis anys que representen l’homenatge que Hosoe ret al ballarí de butoh
Kazuo Ohno. Va ser publicada en format de llibre el 27 d’ocyubre de 2006 en motiu de la
celebració del centenari d’Ohno. Seguint de prop la carrera extremadament llarga i
internacionalment reconeguda del seu amic, Hosoe va poder capturar alguns dels moments
més punyents i màgics de la història del butoh. En honor a la convicció de Kazuo Ohno sobre la
importància d’assolir la llibertat del cos i de la ment, Hosoe va titular la seva col·lecció de
fotografies en relació a la famosa al·legoria daoista en la que el filòsof Zhuangzi somiava que
era un papallona, però un cop despert, es preguntava si era un home que somiava ser una
papallona o una papallona que somiava que era Zhuangzi.
Ukiyo-E Projections.
Quan Hosoe va assabentar-se de la notícia que l’estudi de dansa Abestos kan, fundat per
Tatsumi Hijikata i la seva muller Akiko Motofugi, tancaria el mes d’abril de 2003, després de
quaranta anys d’activitat, ve sentir la necessitat de retre homenatge als fruits d’aquest estudi
experimental. Amb l’ajuda de Motofuji, van organitzar una sèrie d’actuacions el 2002 i el 2003,
en les que es demanava que els ballarins es moguessin en relació a les imatges d’Hosoe així
com a pintures i gravats japonesos del segle XIX que es projectaven sobre els seus cossos nus
i pintats de blanc. El resultat d’aquest ‘teatre fotogràfic’ va ser fenomenal: una misteriós espai
tetradimensional transcendint l’espai i el temps ordinaris va ser creat a través de d’imatges
bidimensionals projectades en cossos tridimensionals. La idea d’utilitzar ‘shunga’ (gravats en
fusta fetes pels artistes ukiyo-e com Utamaro o Hokusai, entre d’altres) provenia de la
convicció que Hosoe tenia sobre l’estil de dansa d’Hijikata que considerava arcaic, estàtic i
amb arrels en aquest gènere artístic particular del període Edo (1603-1868).
Explorant molts dels temes recurrents en el treball d’Hosoe - la sexualitat, el cos humà, el
moviment, el pas del temps – aquesta sèrie personifica la seva aproximació única en la síntesi
fotogràfica de diverses formes ‘art visual i performàtic.
Hosoe parla de Kazuo Ohno a l’escrit ‘Admirant a Kazuo Ohno’ al llibre Hidden Body, on hi ha
un extens un recull de fotografies del ballarí.
“Recentment, incapacitat per caminar, ballava butoh en una cadira de rodes. [...] Em
semblava que només amb l’expressió de les seves mans i de la seva cara encarnava tota
6
la creació.”
Eiko Hosoe explica que “l’any 1990, quan el Memorial de Tatsumi Hijikata ‘Abestos
Studio’ va ser reconstruït, Akiko Motofuji, la muller d’HIjikata, va demanar-me suport per
establir una escola de fotografia com a annex a l’escola de Butoh, ‘l’Escola del Cos’,
perquè per a Hijikata la relació entre el Butoh i les fotografies sempre havien restat
neutrals. Kazuo Ohno va esdevenir el director de ‘l’Escola del Cos’, i jo el vicepresident.
Una condició que vaig posar a la primera classe de l’escola de fotografia ‘CORPUS’, que
va continuar durant 11 anys i que va esdevenir costum en la meva classe, era que els
alumnes fotografiessin el Butoh del Sr. Ohno. L’últim dia de classe, aquelles fotografies
s’ampliaven, s’exposaven arreu de la classe i es comentaven. Al finalitzar l’exposició
cada alumne signava la seva peça i la donava al Sr.Ohno. 296 alumnes des del 1991 i fins
el 2002 van passar per ‘l’Experiència Kazuo Ohno’ fotografiant el Butoh de Kazuo
7
Ohno.”
1
HOLBORN Mark i HOFFMAN, Ethan.: Butoh : Dance of the Dark Soul, A Sadev Book/Aperture, New

York 1987, p. 11.

2
HOSOE, Eiko, i HIJIKATA, Tatsumi.: Kamaitachi, Aperture Foundation, New York, 2009, Afterwoed.

3
HIJIKATA, Tatsumi.: Inner Material (Naka no sozai/sozai, 1960), “The Drama Review” TDR, vol. 44, nº 1,

(Primavera 2000), traduït per Jakeline S. Ruyak i Kurihara Nakano, The MIT Press, New York, pp.41,42.
4
HOLBORN i HOFFMAN, Ibídem, p.12.
5
HOSOE, Eiko, i HIJIKATA, Tatsumi, Ibídem.

6
VVAA.: Hidden Body. The World of Kazuo Ohno, supervisat per Yoshito Ohno, ed. Creo, Tòquio 2006, p.

119.
7
VVAA.: Hidden Body, p. 119.

‘Els Orígens del Butoh: Tatsumi Hijikata i Kazuo Ohno. Les paraules dels seus creadors.’
Maria Montseny. Barcelona, 2011.