ÍNDEX

Introducció. ................................................................................................................................... 2
Objectius. ...................................................................................................................................... 4
Fonts, materials utilitzats i metodologia d’ investigació. .............................................................. 4
Resultats. ....................................................................................................................................... 5
Estudis i/o evolució històrica. ................................................................................................. 11
Tractament judicial del cianur. ................................................................................................ 16
Conclusions. ................................................................................................................................ 19
Bibliografia. ................................................................................................................................. 21

1
Introducció.

El cianur és un element químic amb bastant història, ja que a Egipte i Roma ja s'utilitzava
amb finalitats suïcides o homicides. De fet, segons l'escriptor Tit Livi, el verí preferit de
Neró era el cianur.1

El cianur usualment es troba associat amb altres substàncies com a part d'un compost 2
y es pot trobar en tres estats: sòlid, líquid i gasós. En estat líquid trobem el cianur
d'hidrogen (HCN), que també pot trobar-se en forma de gas. En estat gasós trobem el
clorur de cianogen (CNCl) i el bromur de cianogen (CNBr). Per últim, en estat sòlid, en
forma de complexos cristal·lins tetraèdrics, trobem el cianur de sodi (NaCN) i el cianur
de potassi (KCN).3

El cianur d'hidrogen també es coneix com a àcid cianhídric, nitril fòrmic i àcid prússic. És
un líquid incolor, inflamable, amb una acidesa molt feble, verinós, de baixa viscositat i
amb una olor característica a ametlles amargues. Scheele va preparar cianur d’hidrogen
en dissolució en 1782 i Gai- Lussac el va obtenir com un compost pur en 1815.4

Tant el cianur d'hidrogen, com els cianurs sòlids o en dissolució són tòxics per absorció
per la pell, ingestió i inhalació. Per a la vida aquàtica són extremadament perillosos
doncs mentre que per a algunes espècies s'ha trobat que una concentració de 0.05 mg/l
de cianurs lliures és acceptable, uns altres són sensibles a concentracions més baixes, la
qual cosa dificulta l'establiment de concentracions límit.4

Les fruites que tenen una llavor gran, com el cantalup o l'albercoc, generalment tenen
petites quantitats de cianur d'hidrogen en la seva llavor. Les ametlles amargues, de les
quals s'extreu l'oli d'ametlla, també ho contenen. Alguns milpeus l’utilitzen com a mitjà
de defensa. També es pot trobar en els gasos produïts per motors de vehicles, en el fum
del tabac i en el fum de la combustió de plàstics que contenen nitrogen. 5

2
El cianur d'hidrogen es produeix en grans quantitats a tot el món per la indústria
química, ja que és indispensable per aquesta. És utilitzat en tints, explosius, producció
de plàstics, etc. Pot ser produït provocant la reacció entre un cianur i un àcid fort, o
directament d'amoníac i monòxid de carboni.

La intoxicació pot ocórrer de dues maneres:6

1. Per inhalació de vapors d'àcid cianhídric pur.

2. Per ingestió de substàncies que en l'organisme generen àcid cianhídric: sals

cianurades, glucòsids cianogenètics.

Creiem que, com a criminòlegs és de vital importància per a nosaltres el fet de tenir
coneixement sobre diferents verins, els seus efectes i antídots. El fet d’haver escollit el
cianur en concret va ser degut a la curiositat que teníem per ampliar els nostres
coneixements sobre aquest i també per la facilitat amb la que es pot obtenir, fet pel qual
en un futur podríem trobar algun cas on hagués sigut utilitzat.

3
Objectius.

Primordialment, es persegueix constatar si el cianur segueix sent un tema d'actualitat o

ha quedat enrere. És a dir, es pretén fer una revisió dels diferents estudis existents i així
veure si encara s'intenta saber més sobre aquest o, per contra, és un tema que s'ha
deixat de banda.

Altres objectius els quals procurem investigar són:

-Comparar com es tracta el cianur a nivell judicial en diversos països, posant l'accent en
les diferències que pugui tenir Espanya vers aquests.

-Explicar les tècniques més noves a través d'un recopilatori d'estudis des de l'inici dels
seus usos.

En definitiva, pretenem explorar entre la informació o estudis disponibles amb tal de

plantejar la seva evolució històrica ja sigui a nivell d'utilitat, descobriments o
tractaments i, seguidament, exposar com es tracta judicialment al nostre país.

Fonts, materials utilitzats i metodologia d’ investigació.

Els materials emprats per tal de desenvolupar el nostre projecte, seran extrets
principalment d’internet. Ja sigui informació o llibres en format electrònic, tots ells seran
detallats a la bibliografia. Degut a aquest caràcter literari, la metodologia serà més aviat
qualitativa.

Per tant, partint de que farem la recerca utilitzant dades de diferents webs o
institucions, cal dir que seran dades secundàries. En altres paraules, en la nostra recerca
no construirem dades, sinó que ens basarem en estudis ja fets per altres persones i/o
institucions. Aquestes dades seran emprades com a material empíric, doncs utilitzarem
documents per donar resposta als nostres objectius.

4
Resultats.

Existeixen teories en les que es diu que el cianur va ser un dels principals causants de
l’origen de les plantes i animals en la terra a través de la generació d’aminoàcids. Aquest
es troba en petites quantitats a la sang humana (0.02 a 0.04 mg/ml) i en les persones
que fumen o consumeixen moltes verdures, és lleugerament més alt.

El cianur és un líquid incolor, inflamable, àcid, venenós, de baixa viscositat i amb un olor
característic a ametlles amargues, caracteritzat per la presència d’una unitat química
formada per l’enllaç carboni-nitrogen (CN). Bàsicament el cianur es presenta com a
cianur d’hidrogen (HCN), que és un gas o en forma de cristalls com el cianur de sodi
(NaCN) o el cianur de potassi (KCN).

Petites quantitats d’aquest compost es formen al cremar hidrocarburs en atmosferes

deficients en quant a aire. També es troba a l’estratosfera. Es pot obtenir de residus com
la remolatxa i també n’hi ha mètodes d’obtenció. Un d’aquests és el procés Castner que
consisteix en combinar coque i amoníac amb sodi líquid per a formar el cianur de sodi
que pot generar cianur d’hidrogen. També es porta a terme una oxidació catalítica de
barreges d'amoníac i metà per aconseguir-lo. Un altre mètode d'obtenció involucra la
reacció d'amoníac i metà amb aire en presència de catalitzadors de platí. També s'obté
com a subproducte en la fabricació d'acrilonitril per amoxidació de propilè i en altres
casos pot deshidratar-formamida per obtenir-lo. A nivell laboratori, es pot obtenir
acidulant ferrocianur de potassi.

A causa de la seva toxicitat, va ser emprat durant dècades com a verí i plaguicida.
Actualment aquests usos han desaparegut i s’empra principalment en la recuperació de
metalls preciosos i és indispensable a la industria química, ja que s’utilitza com a matèria
prima en la elaboració d’altres productes químics com per exemple: com adiponitril, per
produir niló; metacrilat de metil, per obtenir plàstics acrílics; cianur de sodi, per
recuperar or i plata; triazines, per herbicides; metionina, usat com a suplement
alimentari d'animals i com quelatant en el tractament d'aigua residual, entre altres usos.

5
Tot i això, les sals de cianur poden ser comprades (cianur potàssic), també trobem cianur
al rodoenticida, al líquid fotogràfic, conservants químics i als incendis (cianhídric, al
cremar plàstics). A més, el cianur s'utilitza en productes farmacèutics com el laetril, una
substància per combatre el càncer, i el nitroprussiat, una droga per reduir la pressió
arterial. Els compostos de cianur també s'utilitzen en benes quirúrgiques que promouen
la cicatrització i redueixen les cicatrius.
Unes de les primeres indicacions d'intoxicació amb cianur són la respiració ràpida i
profunda i la falta d'alè, seguit de convulsions i pèrdua del coneixement. Els subjectes
enverinats per cianur també poden presentar una coloració vermell-cirera característica
causa de canvis en el pigment natural dels glòbuls vermells o hemoglobina. Pot provocar
terribles dolors. L'àcid cianhídric que es desprèn del cianur no provoca vòmits, pel que
es considera un verí net. La ingestió de més de cinquanta ametlles amargues en un adult
seria mortal, i la quantitat és menor per als nens. El cianur és capaç de causar la mort de
manera fulminant en el curs d'una intoxicació a causa de l'alliberament d'àcid cianhídric
(HCN) el qual al entrar en contacte amb àcids estomacals, provoca gasos. Els cianurs es
consideren agents químics asfixiants que, sense lesionar el pulmó ni les vies respiratòries
superiors, alteren l'oxigenació dels teixits i limiten l'accés de les diferents cèl·lules
orgàniques a l'oxigen. Pot provocar la mort en un lapse de temps molt breu.

Hi ha exàmens per mesurar nivells de cianur en la sang i l'orina; però, sempre hi ha

petites quantitats de cianur detectables en aquests. Es poden mesurar nivells de cianur
en els teixits si se sospita enverinament amb cianur, però com el cianur és eliminat de
l'organisme ràpidament, els exàmens s'han de fer promptament després de l'exposició.
Una olor semblant a ametlles en l'alè pot alertar al metge que una persona ha estat
exposada al cianur.

6
Què li passa al cianur quan entra al medi ambient?

El cianur entra a l'aire, a l'aigua i al sòl com a conseqüència de processos naturals i

d'activitats industrials. El cianur es troba en l'aire generalment en nivells molt menors
que els que poden ser perillosos. En l'aire, el cianur està present principalment com
cianur d'hidrogen gasós. Una petita porció del cianur en l'aire està present com petites
partícules de pols. Aquesta pols eventualment es diposita sobre el sòl i l'aigua. La pluja i
la neu ajuden a remoure les partícules de cianur de l'aire.
La vida mitjana (el temps necessari per remoure la meitat del material) del cianur
d'hidrogen a l'atmosfera és al voltant d'1 a 3 anys. La major part del cianur en l'aigua
superficial formarà cianur d'hidrogen i s'evaporarà. No obstant això, la quantitat de
cianur d'hidrogen que es forma generalment no és suficient com per afectar la salut
d'éssers humans. Una porció del cianur en l'aigua serà transformat per microorganismes
(plantes i animals de mida molt petita) a substàncies químiques menys perjudicials o
formarà un complex amb metalls, com ara el ferro. La vida mitjana del cianur en l'aigua
no es coneix, doncs cianur en l'aigua no s'acumula en el cos dels peixos.

Els cianurs són relativament mòbils a terra. Un cop a terra, el cianur pot ser remogut a
través de diversos processos. Alguns compostos de cianur a terra poden formar cianur
d'hidrogen i evaporar-se, mentre que altres seran transformats a altres substàncies
químiques pels microorganismes a terra. Conseqüentment, els cianurs generalment no
es filtren cap a l'aigua subterrània. No obstant això, s'ha detectat cianur en aigües
subterrànies d'uns pocs abocadors i en llocs per disposició de residus industrials. Les
concentracions altes de cianur que es troben en alguns filtrats d'abocadors i en les
escombraries que s'emmagatzema en alguns llocs són tòxiques per als microorganismes
del sòl. A causa que aquests microorganismes ja no poden transformar el cianur a altres
formes químiques, el cianur pot passar a través del sòl cap a l'aigua subterrània.

Absorció.
El cianur pot entrar al cos si respira aire, menja aliments o pren aigua que ho conté.
També a través de la pell, però això solament en persones que treballen en indústries
relacionades amb cianur i no usen equip de protecció.

7
Una vegada que està en els pulmons o l'estómac, el cianur pot passar ràpidament al
corrent sanguini. Certa porció del cianur és transformada a tiocianato, substancia que
és menys perillosa, i abandona el cos en l'orina. Una petita quantitat de cianur és
convertida en el cos a anhídrid carbònic, que abandona el cos en l'alè. En casos
d'exposició a nivells baixos, la major part del cianur i els seus productes abandonen el
cos durant les 24 hores després de l'exposició. La manera com el cianur entra i abandona
el cos és similar en éssers humans i en animals.

L'àcid cianhídric és una molècula petita i té un pKa de 9,21 que fa que no estigui ionitzada
al pH fisiològic. En l'estat gasós és un compost d'elevada difusibilitat. Travessa
ràpidament membranes per un mecanisme de difusió simple. L'àcid cianhídric
s'absorbeix per pell i mucoses i pot ingressar a l'organisme per via inhalatòria, oral,
conjuntival i dèrmica.
Els factors que modifiquen la velocitat d'absorció poden ser: propis del compost, com la
liposolubilitat, la constant de dissociació, la concentració en el lloc d'absorció
(Directament relacionada amb la concentració o dosi d'exposició); i propis del lloc
d'absorció, com la superfície de contacte, la irrigació o perfusió i el pH al lloc d'absorció.

L'absorció gastrointestinal de sals de cianur és més lenta que l'absorció inhalatòria del
gas cianhídric i es veu afectada per la presència d'aliments. El temps transcorregut entre
l'exposició i l'aparició dels símptomes depèn del tipus de compost involucrat (Gas
cianhídric, cianurs hidrosolubles, cianurs insolubles en aigua i compostos cianogenètics),
la via d'ingrés i la dosi.

Cal mencionar que les dosis tòxiques són:

– 0,2μg/mL de sang → primeres manifestacions
– 1,0μg/mL de sang → mortal.

En quant a simptomatologia, dependrà del nivell de intoxicació i seran:

Fulminant o sobreaguda, la qual provocarà la mort en 2-3 min per paràlisi respiratòria.
La aguda, es compon de tres fases i la mort es donarà 30-50 min per paràlisi
respiratòria: Primerament, patirà mal de cap, seguidament tindrà marejos, traurà

8
espuma per la boca, convulsionarà i s’arribarà a la mort, possiblement amb pèrdua de
consciencia.
Finalment, la fase lleu, al tenir una simptomatologia atenuada podrà portar possibles
seqüeles neurològiques.

Distribució.
Si l'absorció va ser per via oral, una important porció és detoxificada en fetge pel procés
de primer passatge. La distribució del cianur absorbit és ràpida (Minuts a hores) i
uniforme, s'hi troba en pràcticament tots els teixits, sense això, els majors nivells solen
trobar-se en fetge, pulmons, sang i cervell.

S'uneix a molts metal·loenzims, inactivant-los, entre les quals trobem enzims que
contenen ferro, coure i cobalt . En sang, la major proporció de cianur es troba dins de
l'eritròcit. La relació concentració del cianur en glòbul vermell / concentració de cianur
en plasma varia d'acord a diferents autors. L'alta afinitat dels eritròcits pel cianur podria
ser interpretada com un mecanisme de detoxificació. El cianur pot travessar la barrera
placentària. Aquesta afirmació es basa en que es van trobar majors nivells de tiocianat
(principal metabòlit del cianur) en sang de cordó umbilical de fetus de mares fumadores
comparats amb els nivells trobats en sang de cordó de fetus de mares no fumadores, el
que suggereix que el tiocianat i possiblement el cianur travessin placenta.

No s'ha descrit acumulació del cianur en sang o teixits després d'exposició crònica al
tòxic.
Metabolisme i eliminació.
El procés de detoxificació de cianur involucra una via metabòlica principal en la qual
participen enzims intracel·lulars (sulfotransferasas) i vies metabòliques alternatives
menors conformades per processos d'oxidació i unió a cistina, entre d'altres. Les
sulfotransferasas catalitzen l'addició de sofre a cianur de manera irreversible formant
tiocianat, de menor toxicitat que el cianur, que posteriorment és eliminat en l'orina. El
metabolisme a través de les sulfotransferasas és crític en el procés de detoxificació.
Diverses enzims han estat caracteritzades que afavoreixen la transferència de sulfurs
bivalents a acceptors nucleofílics com el cianur.

9
La rodanasa és un enzim mitocondrial, que converteix el cianur en tiocianat a transferir
un àtom de sofre des del tiosulfat o un altre donador de sofre. Per aquesta via es
detoxifica el 80% de la dosi absorbida de cianur. El sulfit produït en aquesta reacció és
convertit a sulfat per l'enzim sulfit oxidasa. En teixit humà s'ha descrit la presència
d'isoenzims de la rodanasa i una activitat de rodanasa elevada en ronyó seguida per
fetge, cervell, pulmó, múscul i estómac.

Tractament
El paradigma de tractament clàssic en toxicologia clínica inclou: 1) tractament de suport;
2) prevenció de l'absorció dels compostos tòxics; 3) enfortiment de la seva eliminació;
4) tractaments específics, inclosos els antídots. El tractament amb antídot, sobre una
base toxicocinètica, implica una disminució de la concentració del tòxic a nivell del blanc
cel·lular i, sobre una base toxicodinàmica, condueix a una modificació de la
simptomatologia clínica sense afectar la concentració del compost en el blanc cel·lular.

En la intoxicació per cianur les accions són complexes i no poden atribuir-se

exclusivament a la inhibició de la utilització del oxigen, es produeix un ràpid inici de la
toxicitat que ha de tenir un tractament eficaç i immediat per evitar la síndrome tòxica.

Els compostos utilitzats com a antídots en la intoxicació amb cianur poden ser classificats
en quatre grups basats en el seu mecanisme d'acció:

- Segrestant: Són compostos que inactiven al cianur per unió a ell, per exemple:
hidroxicobalamina o hidroxocobalamina (93,98,99), EDTA di Co (100,101), altres
sals de cobalt (102,103), compostos formadors de cianhidrinas com el
acetoglutarato, l'efecte protector contínua sent estudiat a nivell experimental
(104-108); o compostos que generen la formació de metahemoglobina, a la qual
al seu torn, s'uneix el cianur, per exemple: nitrits.

10
 - Detoxificant: Són compostos donants de sofre com el tiosulfat, que afavoreixen
la metabolització enzimàtica del cianur i la seva conversió a tiocianat,
relativament no tòxic, que s'elimina ràpidament de l'organisme.

- Fisiològic: L'oxigen sembla ser un antagonista fisiològic que pot facilitar la

dissociació del cianur de la citocrom oxidasa.

- Bioquímic: Són compostos que disposen de mecanismes en gran mesura sense

explicació i les seves accions poden estar relacionades amb dianes intracel·lulars
de cianur que no siguin la citocrom oxidasa.

En el tractament específic de la intoxicació amb cianur es fa ús de diferents classes

d'antídots. Tots els antídots actualment disponibles per tractar la intoxicació per cianur,
excepte l'oxigen, exerceixen la seva acció sobre una base toxicocinètica.

Estudis i/o evolució històrica.

Àcid cianhídric en relació amb l’origen de la vida.

Segons han demostrat diversos estudis realitzats per astrofísics i d’altres científics, els
compostos d’àcid cianhídric es poden trobar també en el medi interestel·lar formant
part de l’estructura de cometes com el Halley, el qual conté un 0,01% d’aquesta
substància en la seva composició. Aquests estudis proposen la teoria que aquest
compost químic formava ja part de la massa interestel·lar des de abans de l’aparició de
vida en el planeta Terra.

A partir d’aquests estudis es va formular la hipòtesis que l’àcid cianhídric podria haver
estat un dels principals components de l’atmosfera primitiva terrestre; doncs els
compostos que han format l’atmosfera han variat durant els anys. La idea que aquesta
substància podria ser un dels compostos originals prové dels resultats que obtenir Miller
en els seus estudis l’any 1953 en els quals es proposava reproduir les condicions
primitives del planeta Terra.

11
Un dels compostos que va obtenir com a resultat de la primera barreja de gasos va ser
l’àcid cianhídric. Aquest fet planteja la possibilitat que aquesta substància desempenyés
un paper fonamental en l’aparició de la vida.

L’aportació fonamental de l’àcid cianhídric en l’aparició d’organismes vius en el planeta

Terra es va confirmar amb els estudis d’Oró en la Universitat de Houston on va
demostrar que era possible generar nombroses molècules fonamentals per la vida
utilitzant únicament l’àcid cianhídric.

Hi ha una teoria que provoca molta controvèrsia en el món científic presentada per
Matthews l’any 1992, la qual defensa que les proteïnes es varen formar directament a
partir de molècules d’àcid cianhídric.

Les teories que defensen la presència d’aquesta substància en una atmosfera primitiva,
defensen també que els primers organismes existents eren fotosintètics i que el procés
bioquímic que duien a terme van provocar modificacions ambientals consistents en
l’acumulació d’oxigen a l’atmosfera, fet que desembocà en un canvi en el metabolisme
dels organismes desenvolupant efectes nocius davant l’exposició d’àcid cianhídric que
en un principi no era tòxic per aquests.

Accidents amb àcid cianhídric al llarg de la història.

L’àcid cianhídric es troba en alguns aliments o plantes, de manera que els primers
accidents amb àcid cianhídric es van produir amb seguretat per la ingestió d’alguns
d’aquests aliments que van provocar intoxicacions als éssers que els van consumir.

Encara que va ser descobert l’any 1782, fins a principis del segle següent no es va
reconèixer la seva toxicitat, de manera que moltes de les intoxicacions que es van
produir durant aquests anys va ser producte de l’ús d’aquesta substància com a
medicament fruit del desconeixement dels efectes adversos que ocasionava.

Al 1886 es va donar a conèixer el poder de l’àcid cianhídric com a insecticida i a partir

d’aquí es va popularitzar el seu ús amb aquesta finalitat. Aquesta aplicació va provocar

12
altes xifres d’accidents mortals durant els primers 50 anys del segle XX, principalment
entre els treballadors encarregats de dur a terme el procés de fumigació.

L’àcid cianhídric es pot produir també durant el metabolisme d’una altre substància. Es
coneix d’un cas a Salt Lake City d’un nen de 16 mesos, qui va morir per intoxicació
cianhídrica després d’haver consumit un cosmètic que contenia entre 98 i 100%
d’acetonitril, substància que al ser metabolitzada allibera cianur.

Homicidis amb àcid cianhídric .

Els enverinaments criminals amb cianur no són gaire populars degut a la forta olor a
ametlles amargues que desprèn i té una reacció pronunciada de manera que la seva
administració és difícil de passar desapercebuda. Encara així, hi ha alguns casos
relacionats amb el cianur que mereixen ser esmentats.

L’any 1922 a Leipzig, dos homes van atemptar contra una tercera persona alliberant gas
cianogen a través d’una xeringa, exposant-la així al producte tòxic. La víctima va haver
de ser atesa per intoxicació però no va ser mortal.

Va haver un cas al Japó l’any 1948, el dia 26 de gener es va presentar un home en una
agència bancaria que es va presentar com un inspector de sanitat que havia de vacunar
a tots els treballadors contra la disenteria amebiana. La suposada vacuna que va ser
introduïda en el té i ingerida pels treballadors, era en realitat cianur; només van
sobreviure quatre persones.

Finalment, un dels fets històrics més rellevants que guarda relació amb el cianur és
l’intent d’enverinament de Rasputín la nit del 16 de desembre del 1916. Rasputín va
ingerir cianur barrejat amb dolços però el seu assassí, impacient perquè el verí no feia
efecte li va disparar acabant així amb la seva vida. Hi ha diverses teories sobre el motiu
pel qual el cianur no va provocar cap efecte en Rasputín.

13
Suïcidis amb àcid cianhídric .

A partir del 1840, l’ús del cianur es va popularitzar i l’accés a aquesta substància era molt
assequible per la major part de la població. Aquest fet va produir que durant aquells
anys fos una substància d’ús comú en els suïcidis.
El cas més conegut de suïcidi amb cianur va ser un suïcidi col·lectiu en el qual van
participar més de 900 persones. Va tenir lloc 18 de novembre de 1978 a Jonestown, les
que hi varen acudir eren membres d’una secta denominada Templo del pueblo que tenia
a Jim Jones com a líder i fou l’inductor al suïcidi. Els estudis realitzats pel forense patòleg
després de la mort, va revelar la presència de cianur en el contingut gàstric de tots els
cossos que havia analitzat.

L’àcid cianhídric i la política .

L’àcid cianhídric i el poder polític estan relacionats des d’anys enrere, doncs els egipcis
ja l’utilitzaven com a forma d’execució de la pena capital.
Els Estats Units també van utilitzar el cianur per efectuar la pena de mort després de
considerar-lo una opció més humana que la cadira elèctrica. D’aquesta manera l’any
1924 Gee Jong nascut a la xina, va ser la primera persona en ser condemnada a morir
per asfixia de gas cianhídric.
Durant la primera guerra mundial, els francesos utilitzaren el gas cianhídric contra els
soldats de les trinxeres però degut a la volatilitat d’aquesta substància no es va acumular
suficient el gas i gairebé va provocar efectes adversos.

En la segona guerra mundial, un dels mètodes més empleats per a aconseguir

l’extermini de tota una raça per part del grup nazi foren les cambres de gas. En un
principi el gas que s’utilitzava pels assassinats massius que es duien a terme era el
monòxid de carboni però posteriorment utilitzaven Ziclón B, un producte que alliberava
àcid cianhídric. Encara que és cert que no tots els camps de concentració utilitzaven el
gas cianhídric en les cambrees de gas, dos dels recintes més icònics de la barbarie nazi
com són el camp d’Auscwitz i Birkenau, utilitzaven aquesta substància.

14
Altres estudis.

Collins i Martland, al 1908, van trobar invalidesa permanent com a resultat d'exposició
dèrmica al cianur en un treballador d'hotel que durant 2 anys polia plata amb una solució
de cianur de potassi sense usar guants; els símptomes van incloure cefalea, dermatitis,
diarrea, dolor i rigidesa d'esquena, feblesa de braços i cames, retenció urinària i
pigmentació fosca en braços, cames i ungles.

Gettler i Baine, a l'1938, van informar sobre gossos que van rebre per sonda gàstrica 20,
50, i 100 mg/kg de cianur de potassi i van absorbir 17, 24, i 72%, respectivament, de la
dosi administrada.

Landahl i Hermann, al 1950, van informar que l'humà reté en pulmons entre 57 i 77%
del HCN inhalat. L'absorció de gas cianur des del fum de tabac és causant de l'alt nivell
de tiocianato en el plasma de fumadors. Els cianurs són lleugerament liposolubles; per
això, penetren l'epidermis i les seves sals tenen efecte corrosiu en la pell, factor que
incrementa la seva absorció dèrmica

Doherty, en 1982, va administrar cianur per injecció hipodèrmica contínua a hàmsters

gestants a velocitat de 0,126, 0,1275 i 0,1295 mmol/kg/h, per 6 dies; va arribar a una
dosi total equivalent a 30 i 40 vegades la LD50. Va trobar alta incidència de
malformacions en el desenvolupament del tub neural en tota la descendència dels grups
estudiats. Les més comunes van ser exencefalia i encefalocele, però a més hidropericardi
i torsió anormal de la cua. Altres estudis refereixen que si als animals se'ls administra
simultàniament tiocianato, aquest els protegeix contra els efectes tòxics i teratògens del
cianur.

Carelli, en 2002, va associar disfunció mitocondrial i neuropatia genètica del nervi òptic
induïdes pel cianur.

Kiang, al 2004, descriu associació entre hipòxia cel·lular induïda per cianur i alteracions
genètiques.

15
Tractament judicial del cianur.
El cianur és considerat un producte altament tòxic pels efectes que causa en els
organismes vius podent arribar a provocar un desastre natural. Amb motiu de la seva
toxicitat, tan el transport, la distribució i el seu ús ha d’estar regulat dins un marc estatal
i europeu. L’objectiu d’aquest apartat consisteix en determinar la legislació vigent
relativa al cianur.
Per a la manipulació d’aquest tipus de substàncies, existeix un sistema mundialment
harmonitzat que pauta el procediment d’etiquetatge i envasat al qual han de ser
sotmesos per què sigui adequada la seva comercialització. Aquest procediment es
coneix amb el nom de normativa REACH i la seva nova actualització indica el mode en
que han d’estar totes les indicacions i advertències.

En quant a legislació estatal, la base legal motiu pel qual l’ús del cianur ha d’estar regulat,
es troba en l’article 149.1 de la constitució espanyola. El cianur s’utilitza comunament
en l’àmbit farmacèutic, l’article esmentat anteriorment destaca el fet que l’estat gaudeix
de competència exclusiva per regular, entre d’altres matèries, la legislació sobre els
productes farmacèutics i la legislació bàsica sobre la protecció del medi ambient, apartat
rellevant donada la toxicitat de la substància. Les lleis que corresponen a aquests dos
àmbits són la 21/2003 i la llei 29/2006.

Degut a la perillositat del producte, des del dia 1 d’octubre de 2014, a partir d’un ordre
impulsada pel ministeri de la presidència d’Espanya, el cianur d’hidrogen va ser
classificat com un biocida. Entenent-se per biocida una substància destinada a destruir,
contrarestar, neutralitzar o impedir l’acció dels organismes vius.
L’activitat descrita amb anterioritat, facilita la utilització del cianur d’hidrogen com a
fumigant. Aquest ús, segons l’ordre del 17 de setembre del 2013, el supedita a les
següents condicions: només podrà ser subministrat als professionals amb la formació
adequada i només ells estaran autoritzats per usar-lo, el seu ús haurà de seguir un
procediment operatiu segur durant la fumigació i ventilació, només es podrà utilitzar
amb l’equip de protecció individualitzat adequat i s’haurà d’impedir l’exposició a
l’ambient quan els nivells de concentració a l’aire no siguin segurs pels operadors.

16
Referent a la comercialització d’aquestes substàncies, la llei estatal que regula aquest
aspecte dels biocides i que es complementa amb la llei europea especificada en el
següent apartat ,és el real decret 1054/2002, de l’11 de octubre, el qual especifica en
l’article 3 que perquè el seu comerç sigui legal, el biocida ha de figurar en el registre
oficial de biocides de la direcció general de salut pública del ministeri de sanitat i
consum.

Pel que fa a la legislació europea, a partir de la catalogació esmentada anteriorment, la

comercialització del cianur d’hidrogen, així com la seva regulació en general, està
recollida en la directiva 98/8/CE del parlament europeu i consell relativa a la
comercialització de biocides. Segons disposa l’article 5 d’aquesta directiva està prohibit
la comercialització d’aquestes substàncies al públic general quan estiguin classificades
com tòxiques o molt tòxiques, carcinògena o mutàgena; o classificada com a tòxica per
la reproducció. L’apartat primer de l’article 3 obliga als estats membres a controlar que
els biocides no siguin comercialitzats ni utilitzats en el territori a no ser que s’hagi
autoritzat en virtut de la directiva. Aquest acord entre els estats membres de la unió
europea exhorta a presentar una autorització davant el parlament europeu quan es
vulgui procedir a l’obtenció d’algun biocida per part d’algun estat.
El procediment en referència al control de la substància així com de la informació
rellevant referent a aquesta, està regulat en l‘article 23, el qual destaca que la
informació relativa als biocides comercialitzats així com a la seva composició química,
només podrà difondre’s en base a un requeriment mèdic a través de la proposta de
mesures preventives o curatives.

El cianur s’utilitza també en un procés d’extracció molt contaminant en les mines. L’any
2010, el parlament europeu va sol·licitar a la comissió europea la prohibició de l’ús de la
mineria basada en la tecnologia del cianur; la resolució va acceptar la proposta i
actualment el cianur ja ha estat prohibit en alguns països de la unió europea.

17
Considerem necessari fer menció del codi Internacional pel Maneig del Cianur. Un
institut amb seu a Washington que té com a objecte d’estudi el cianur com a producte
altament perillós en operacions mineres d’or, va publicar un document el desembre de
2014 format per principis i normes de protocol.

El codi internacional pel maneig del cianur, és un conjunt de normes i principis no

oficials, és a dir de compliment voluntari, que proposa un procediment tant per la
manipulació, el transport i l’ús del cianur; com per la protecció del medi ambient i dels
organismes vius que en poden ser perjudicats en cas d’exposició. Al ser de caràcter
voluntari, qualsevol empresa minera en pot ser signatària i cada vagada més n’adopten
els seus protocols.

Aquest codi marca el procediment a seguir per l’emmagatzematge del cianur, fent
necessari el disseny i construcció d’instal·lacions que segueixin els controls necessaris
per assegurar la qualitat del producte i evitar possibles accidents. Presenta també un
protocol de resposta davant una emergència i els protocols habituals de seguretat pels
operadors. Destaca també que els treballadors han d’estar capacitats per comprendre
la situació de perill en què es troben degut a la manipulació d’aquesta substància.

18
Conclusions.

El cianur ha sigut una de les substàncies més estudiades ja que és de fàcil accés en fruites
i plantes i els efectes adversos que provoca no triguen a manifestar-se. Alguns estudis
defensen que va jugar un paper fonamental en l’origen de la vida i ,experiments com el
de Miller, ho respatllen.

Grans concentracions d’aquesta substància provoca efectes nocius en els organismes

vius, quan s’identifiquen 0,2mg/mL en sang ja es comencen a produir les primeres
manifestacions i la mort es produeix quan les concentracions en sang arriben a 1mg/mL.
La mort es produeix per paràlisi respiratòria, si ha sofert una mort fulminant, aquesta es
produeix entre dos o tres minuts; mentre que si ha sigut per intoxicació aguda el resultat
de mort demora una mitja hora. En cas que no fos mortal, l’exposició a aquesta
substància pot causar seqüeles greus.

La etiologia accidental, homicida i suïcida relacionada amb el cianur és molt extensa.

L’accidental principalment, ja que com s’ha esmentat anteriorment aquesta substància
és molt freqüent trobar-la al medi, de manera que la ingesta per part d’éssers vius es
produeix amb les conseqüències que se’n deriven; també està relacionat amb els
productes en combustió doncs en autòpsies de víctimes d’incendis han sortit resultats
d’intoxicació per àcid cianhídric. També s’han registrat desastres naturals relacionats
amb el cianur.
El cianur com a arma homicida no és molt popular degut a que no és fàcil passar-la
desapercebuda, encara així han existit intents d’enverinament al llarg de la història amb
aquesta substància. En la literatura era molt famós l’ús del cianur com a arma.
Finalment, el suïcidi amb cianur es va popularitzar a mitjans del segle XIX ja que es va
facilitar molt l’accés a aquesta substància per part de la població donada la seva
popularitat d’aquells anys.

19
El cianur també ha estat molt relacionat amb el poder: en temps dels egipcis ja l’usaven
per executar les condemnes a mort, de fet el propi govern dels estats units també va
usar el cianur amb aquest propòsit. Va ser utilitzat també durant la primera guerra
mundial i durant la segona en les càmeres de gas on els nazis exterminaven persones.

A nivell protocolari, el cianur és considerada una substància altament tòxica pels

organismes vius i per aquest motiu és necessari una harmonització en el tractament i
manipulació d’aquesta substància així com en les mesures que han de prendre els
individus que se n’exposin. El codi internacional del maneig del cianur és un conjunt de
normes i principis que s’aplica en diferents països i està centrat en l’àmbit laboral de la
mineria però el seu ús és bastant extens.

El parlament europeu va aprovar una sèrie de lleis que regulaven l’ús del cianur
d’hidrogen com a biocida sotmetent-lo a una sèrie normes, també va incidir en l’ús del
cianur com a mètode d’extracció en les mines d’or prohibint-ne el seu procés degut a
accidents anteriors que s’han produït relacionats amb aquesta substància i l’impacte
que aquests han causat a la natura. A partir d’aquí, seguint aquestes lleis com a
referència, cada país de la unió europea desenvolupa lliurement els aspectes a regular
de les matèries concretes.

Un dels objectius que ens vam proposar a l’inici d’aquest treball era determinar les lleis
que regulaven l’ús del cianur a Espanya i d’altres països per així determinar-ne les
diferències. Quan ens vàrem disposar a analitzar a aquest punt ens vàrem adonar que
tant a Espanya com a d’altres països el cianur és regulat en diversos àmbits fet que ens
va dificultar la realització d’aquest objectiu. Encara així, ens vàrem adonar que la llei de
referència per regular l’ús del cianur en l’explotació minera és la llei vigent a Perú. Doncs
Perú, és un país on més es desenvolupa la industria minera per tant, la llei que en regula
els productes i els processos és molt és extensa i concreta que la d’altres països.

20
Bibliografia.

1. Es.wikipedia.org. (2016). Historia del veneno. [online] Available at:

https://es.wikipedia.org/wiki/Historia_del_veneno [Accessed 26 Dec. 2016].
2. Enfermedades, A. (2016). ToxFAQsTM: Cianuro (Cyanide) | ToxFAQ | ATSDR.
[online] Atsdr.cdc.gov. Available at:
https://www.atsdr.cdc.gov/es/toxfaqs/es_tfacts8.html [Accessed 26 Dec. 2016].
3. Es.wikipedia.org. (2016). Cianuro. [online] Available at:
https://es.wikipedia.org/wiki/Cianuro [Accessed 26 Dec. 2016].
4. Hoja de Seguridad XX CIANURO DE HIDRÓGENO Y CIANUROS. (2016). 1st ed.
[ebook] p.1. Available at:
http://www.quimica.unam.mx/IMG/pdf/20cianuros.pdf [Accessed 27 Dec.
2016].
5. Es.wikipedia.org. (2016). Ácido cianhídrico. [online] Available at:
https://es.wikipedia.org/wiki/%C3%81cido_cianh%C3%ADdrico [Accessed 27
Dec. 2016].
6. Es.wikipedia.org. (2016). Intoxicación cianhídrica. [online] Available at:
https://es.wikipedia.org/wiki/Intoxicaci%C3%B3n_cianh%C3%ADdrica
[Accessed 27 Dec. 2016].

Cyanidecode.org. (2016). Bienvenido al ICMI | International Cyanide Management

Code (ICMI) For The Manufacture, Transport and Use of Cyanide In The Production
of Gold(ICMI). [online] Available at: http://www.cyanidecode.org/bienvenido-al-
icmi [Accessed 27 Dec. 2016].

Atsdr.cdc.org (2016) Resúmenes de Salud Pública – Cianuro.

https://www.atsdr.cdc.gov/es/phs/es_phs8.html

Scielo.org (2010). Toxicidad del cianuro. Investigación bibliográfica de sus efectos en

animales y en el hombre.
http://www.scielo.org.pe/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S1025-
55832010000100011

21