The educational Complex
Beatriz Colomina, Ignacio González Galán, Beatriz Colomina, Ignacio González Galán,
Evangelos Kotsioris, Anna-Maria Meister
Pedagogies Radicals: lluita amb els llibres
En una fotografia excepcional del maig del 1968 es veu Gian-
carlo De Carlo en un acalorat debat amb uns alumnes que, com a
protesta, havien ocupat la Triennal de Milà. Inclinat i enutjat, escolta
amb atenció com un estudiant el sermoneja. Els dos bàndols, tant
el professor com els estudiants que l’envolten, són radicals. Malgrat
la jaqueta i la corbata, Giancarlo De Carlo mateix és un anarquista
confés i els estudiants, paradoxalment, estan seguint el seu consell
de qüestionar l’autoritat institucional pel fet de refusar-se a seguir-lo.
Tota l’ecologia de l’ensenyament de l’arquitectura està desestabilit-
zada i es recargola incansablement sobre si mateixa en una mena de
vòrtex. El cercle d’estudiants s’ha convertit en una classe portàtil, un
espai improvisat on els carrers esdevenen el veritable professor. La
línia entre vida urbana i educació s’ha dissolt. La protesta ha esde-
vingut pedagogia.
En les protestes de 2010 contra la darrera reforma universi-
tària promoguda per la ministra de cultura italiana, Maristella Gel-
mini, els estudiants van marxar pels carrers de Roma. En un acte
polític performatiu, van ocupar l’espai públic de la ciutat amb escuts
que reproduïen la coberta de llibres transcendentals. L’escena capta
l’encreuament de protesta, educació i disseny italià, amb els escuts
de colors brillants alineats com si d’un manifest visual es tractés.
En comptes de debatre el contingut de la protesta, la ministra de
cultura va respondre: “No deixeu que els professors manipulin la
vostra opinió”. La implicació política activa es va reduir de cop a una
rèplica marcida del 68, instigada per radicals que ara eren professors
titulars. L’escena als carrers es va afrontar con un mer exercici a les
aules. La pedagogia s’ha convertit en protesta.
El projecte de recerca contínua Pedagogies Radicals* va
més enllà de la mera rèplica o la nostàlgia i estudia els embolics
81
Evangelos Kotsioris, Anna-Maria Meister
Radical Pedagogies: Fighting with Books
In a remarkable photograph of May 1968, Giancarlo De
Carlo is in a vigorous debate with the students taking over the Milan
Triennale in protest. He leans forward, angry but listening intently
as a student lectures him. Both sides, the teacher and the students
surrounding him, are radicals. Despite his jacket and tie, Giancarlo
De Carlo is a self-professed anarchist and the students are paradoxi-
cally following his call to question institutional authority by refusing
to follow him. The whole ecology of architectural education is desta-
bilized, twisting restlessly around itself in a kind of vortex. The circle
of students has become a classroom—a portable, improvised space
in which the streets become the real teacher. The line between urban
life and education has dissolved. Protest has become pedagogy.
In the 2010 protests against the latest university reforms pro-
moted by Italian Minister of Culture Maristella Gelmini, students
marched on the streets of Rome. In a performative political act,
they took over the public space of the city with shields reproducing
the covers of seminal books. The scene captures the intersection
of protest, education and Italian design, with the brightly colored
shields lined up as a visual manifesto. Rather than addressing the
content of the protest, the Minister of Culture responded: “Do not
let professors manipulate your opinions.” Active political engage-
ment was suddenly reduced to a faded replica of 1968, instigated by
now tenured radicals. The scene in the streets was treated as just a
classroom exercise. Pedagogy has become protest.  
The Radical Pedagogies ongoing research project* goes
beyond mere replica or nostalgia to investigate the entanglements
between architecture pedagogy and political protest. It is itself a
pedagogical exercise, a political project, and the securing of a space
for design, thought and action. As Athena Athanasiou has recently
el Complex educatiu
entre pedagogia de l’arquitectura i protesta política. Es tracta en
si mateix d’un exercici pedagògic, un projecte polític i una manera
de garantir un espai per al disseny, el pensament i l’acció. Tal com
Athena Athanasiou ha proposat recentment en una conversa amb
Judith Butler sobre el “bloqueig dels llibres” de 2010 a Roma, “de
vegades hem de lluitar pels nostres llibres amb els nostres llibres.”1
Pedagogies Radicals analitza una sèrie d’experiments inten-
sos però efímers en el camp de l’ensenyament de l’arquitectura que
van transformar profundament el paisatge, els mètodes i les políti-
ques de la disciplina durant els anys posteriors a la fi de la Segona
Guerra Mundial.2 De fet, alguns d’aquests experiments es poden
interpretar com a pràctiques arquitectòniques radicals de ple dret.
Les pedagogies radicals van contribuir més a sacsejar fonaments i
alterar assumpcions que a reforçar-los o propagar-los. Qüestionant
de forma desafiant els mètodes predominants en l’ensenyament de
l’arquitectura, tant el sistema Polytechnique com el Beaux Arts,
van rebutjar i reconfigurar el camp de l’arquitectura. Alhora que
aquests experiments qüestionaven l’arquitectura des de les seves
arrels mitjançant la mobilització de noves estratègies pedagògiques,
es convertien simultàniament en eines de desestabilització política o
models alternatius. Les iniciatives pedagògiques progressives tenien
com a objectiu redefinir les relacions heretades de l’arquitectura
amb els processos socials, polítics i econòmics i, de vegades, van
culminar en insurreccions radicals que van xocar amb la inèrcia de
les institucions “tradicionals”.
Aquest va ser un període de desafiament col·lectiu a l’auto-
ritat de les estructures institucionals, burocràtiques i capitalistes. El
món tal com el coneixíem va viure transformacions dràstiques a tots
els nivells –des del paisatge geopolític fins als materials que poblaven
els nous entorns domèstics– i ara es manifestaven profecies tecno-
lògiques utòpiques en un món nou i audaç de computació, dispo-
sitius tecnològics i naus espacials. L’arquitectura no es va mantenir
impassible davant d’aquestes transformacions. Amb un fort esperit
autocrític, el radicalisme arquitectònic d’aquesta època va exposar
les seves angoixes sobre la identitat de la disciplina en un món trans-
format. Tota una nova generació va rebutjar la visió acomodatícia
de l’arquitectura i el seu ensenyament, i va construir un nou espai
per redefinir la disciplina, tot emprenent un seguit d’experiments
pedagògics que compartien la forta creença en l’ensenyament de
l’arquitectura com a eina per al canvi polític.
Les institucions acadèmiques es van convertir en un espai de
confrontació al qual s’estenien les batalles intel·lectuals, polítiques,
econòmiques i físiques. Tot i que d’una banda es considerava que
les institucions eren el viver necessari per a l’erosió de les estructu-
res de poder establertes, de l’altra es percebien com a mecanismes
per a la reproducció de sistemes de dominació existents. L’autoritat
institucional era criticada des d’una àmplia gamma de contrainsti-
tucions i plataformes pedagògiques alternatives que soscavaven les
estructures jeràrquiques.
Amb freqüència es considera que el fet històric que havia
marcat aquest període de reconfiguracions va ser el 1968, amb les
revoltes d’estudiants arreu del món i les transformacions pedagò-
giques que les van envoltar. Tot i que aquestes revoltes van superar
àmpliament els confins de les escoles d’arquitectura, els estudiants
d’arquitectura van ser clau en algunes d’aquestes protestes. Un fac-
tor central en el resultat d’aquestes revoltes tal com es van desenvo-
lupar, per exemple, a París, va ser la formació l’any 1969 de la Unité
Pédagogique d’Architecture No. 6 (UP6), famosa per promoure una
alternativa a la pedagogia de l’École de Beaux-Arts. La UP6 va acu-
sar obertament el currículum i els mètodes d’ensenyament vigents a
l’escola de ser incapaços d’afrontar la relació de l’arquitectura amb
els mals socials i polítics contemporanis, i va exigir que la seva visió
d’un nou ordre social es reflectís en la base mateixa dels estudis. Es
va considerar que aquesta demanda no només afectava el contingut
1 Judith Butler amb Athena Athanasiou, Dispossession: The Performative in the Political
(Cambridge, Regne Unit: Polity Press, 2013), p. 189. Cursiva a l’original.
2 Fragments de la introducció d’aquest article s’han extret de l’obra de Beatriz Colomina,
Esther Choi, Ignacio González Galán i Anna-Maria Meister “Radical Pedagogies in
Architectural Education”, The Architectural Review 232, núm. 1388 (octubre de 2012): pp.
78-82; i “Radical Pedagogies: Lisbon Architecture Triennale”, Pidgin, núm. 17 (primavera
de 2014), pp. 116-127, obra de Beatriz Colomina, Ignacio González Galán, Evangelos
Kotsioris i Anna-Maria Meister.
82
proposed in a conversation with Judith Butler concerning the 2010
“book block” in Rome, “sometimes we have to fight for our books,
with our books.”1
Radical Pedagogies explores a series of intense but short-
lived experiments in architectural education that profoundly trans-
formed the landscape, methods and politics of the discipline in
the post-WWII years.2 In fact, some of these experiments can be
understood as radical architectural practices in their own right.
Radical pedagogies shook foundations and disturbed assumptions
rather than reinforce and disseminate them. Defiantly questioning
the dominant modes of architectural education of both the Poly-
technique and the Beaux Arts systems, they rejected and reshaped
the field of architecture. At the same time that these experiments
questioned architecture at its root by mobilizing new pedagogical
strategies, they simultaneously became tools for political destabiliza-
tion or alternative models. Progressive pedagogical initiatives aimed
to redefine architecture’s inherited relation to social, political, and
economic processes and sometimes culminated in radical upheavals
that clashed with the inertia of “traditional” institutions.
This was a period of collective defiance against the authority
of institutional, bureaucratic, and capitalist structures. The world
as it was known underwent drastic transformations on all scales—
from the geopolitical landscape to the materials populating the new
domestic environments—and utopian technological prophecies
now manifested in a brave new world of computation, gadgets and
spaceships. Architecture was not impervious to such shifts. Highly
self-conscious, the architectural radicalism of this era exposed the
anxieties about the discipline’s identity in a transformed world. A new
generation refused to take architecture or its training as granted.
They constructed a new space for redefinition of the discipline,
launching a series of pedagogical experiments that shared a strong
belief in architectural education as a tool towards political change.
Academic institutions became a space of confrontation—
sites of extended intellectual, political, economic and physical
battles. On the one hand institutions were understood as necessary
hosts for the erosion of established structures of power. On the other,
they were perceived as mechanisms for the reproduction of existing
systems of domination. Institutional authority was critiqued through
a broad range of counter-institutions and alternative pedagogical
platforms that undermined hierarchical structures.
The historical marker for this period of reconfigurations
is often taken to be 1968, with the student revolts that took place
around the world and the pedagogical transformations that sur-
rounded them. While these revolts greatly exceeded the confines
of architecture schools, architecture students were key in some of
these protests. Central to the outcomes of these revolts, as they devel-
oped in Paris for example, was the formation in 1969 of the Unité
Pédagogique d’Architecture No. 6 (UP6), which famously promoted
an alternative to the pedagogy of the Beaux-Arts School. The UP6
openly accused the school’s prevailing curricula and teaching meth-
ods of being incapable of addressing architecture’s relationship to
contemporary social and political maladies, and demanded that
their vision of a new social order be reflected in the very basis of
their studies. This demand was thought to concern not only the con-
tent of pedagogy, but also the mode of teaching and its institutional
framework. In post-1968 Paris, architectural pedagogy was revised
at the same time that the university was redefined.3
Yet some of the radical experiments aimed at a political
reconfiguration of society prior to the 1968 revolts. The Hochschule
für Gestaltung (HfG) in Ulm, Germany, for example, aimed to re-
democratize Germany through design toward a “better society.”4
1 Judith Butler with Athena Athanasiou, Dispossession: The Performative in the Political
(Cambridge, UK: Polity Press, 2013), p. 189. Emphasis in the original.
2 Parts of the introduction to this article are drawn from: Beatriz Colomina, Esther Choi,
Ignacio González Galán and Anna-Maria Meister. “Radical Pedagogies in Architectural
Education”, The Architectural Review 232, no. 1388 (October 2012), pp. 78-82 and Beatriz
Colomina, Ignacio González Galán, Evangelos Kotsioris, Anna-Maria Meister. “Radical
Pedagogies: Lisbon Architecture Triennale,”Pidgin, No. 17 (Spring 2014), pp. 116-127.
3 See Radical Pedagogies (R.P.) contribution by Jean-Louis Violeau. http://radical-peda-
gogies.com/search-cases/e13-unite-pedagogique-paris-architecture-nantes/
4 See R.P. contribution by Anna-Maria Meister.http://radical-pedagogies.com/search-
cases/e15-hochschule-gestaltung/
The educational Complex
pedagògic, sinó també la forma d’ensenyament i el marc institucional.
Al París de després del 68, la pedagogia arquitectònica es va revisar
alhora que es redefinia la universitat.3
Tanmateix, alguns dels experiments radicals que buscaven
una reconfiguració política de la societat són anteriors a les revoltes
del 68. Per exemple, la Hochschule für Gestaltung (HfG) d’Ulm (Ale-
manya) pretenia redemocratitzar Alemanya a través del disseny per
aconseguir una “societat millor”.4 L’escola va ser fundada el 1953 per,
entre d’altres, Inge Scholl, germana dels activistes de la resistència
Sophie i Hans Scholl que havien lluitat contra els nazis. Inspirant-se
d’una banda en el llegat funcionalista-humanista de la Bauhaus i, de
l’altra, en la cibernètica i el disseny de processos, l’HfG es va con-
cebre com un espai per al discurs institucionalitzat i la reinvenció
del paper del dissenyador. L’educació arquitectònica era un projecte
profundament polític per als seus protagonistes i alimentava debats
intensos i ideologies diverses. L’escola finalment va tancar les portes
el 1968 per desavinences internes i a conseqüència de la retirada de
subvencions per part d’un govern conservador.5 Justament l’any en
què les revoltes d’estudiants al món occidental van posar el punt final
a aquest experiment.
Els experiments radicals en l’ensenyament de l’arquitectura
van anar molt més enllà d’aquests casos ben documentats i van ser un
fenomen veritablement global l’abast del qual va superar les fronteres
geopolítiques del món occidental i dels règims democràtics tal com
estaven definits durant la guerra freda. Per exemple, amb el Partit
Revolucionari Institucional al poder des de feia dècades, l’ensenya-
ment de l’arquitectura a Mèxic durant la dècada dels setanta s’havia
dissociat progressivament de la realitat del país. Com a resposta,
els professors i estudiants de l’Escola Nacional d'Arquitectura van
emprendre accions radicals, van ocupar zones de l’escola i van pro-
posar un nou currículum. Amb el títol d’Autogobierno, aquest nou
currículum es basava en principis d’autogestió i va estar obert a la
matriculació d’estudiants durant gairebé quatre anys.6
L’any 1967, un seguit de disturbis encapçalats per estudiants i
professors de l’Escola d’Arquitectura de Valparaíso (Xile) compartien
aparentment algunes inquietuds similars amb altres revoltes contem-
porànies a la resta del món. Tanmateix, en comptes de promoure la
demanda de canvis polítics, aquest experiment en particular es va
mantenir com una temptativa radical d’un “canvi de vida” a través de
pràctiques pedagògiques que eradiquessin els límits entre aprenen-
tatge, feina i vida, però refusava qualsevol propòsit polític de “canviar
el món”.7 De fet, les activitats de l’Escola van sobreviure les tumultuo-
ses dècades de 1970 i 1980 a Xile gràcies a haver rebutjat implicar-s’hi.
Simultàniament, l’obra de joves arquitectes i urbanistes soci-
alistes va seduir educadors radicals dels països democràtics. Aquest
va ser el cas del grup soviètic Nou Element d’Assentament (NER),
un grup d’arquitectes soviètics que el 1968 va presentar la seva obra
a la Triennal de Milà gràcies a la invitació de Giancarlo De Carlo.
El seu llibre NER, On the Way to a New City (1966) va ser una de les
obres més influents sorgides de la Unió Soviètica en la dècada de
1960, fonamentalment per la crítica a les pràctiques de planificació
soviètica posteriors a l’estalinisme. I va ser a través d’educadors com
De Carlo que la crítica en gran mesura audaç del grup NER, junta-
ment amb les seves propostes per a una nova ordenació espacial del
socialisme, van saltar la barrera aparentment insular del teló d’acer
a final de la dècada de 1960.8
3 Vegeu la contribució a Pedagogies Radicals (P.R.) de Jean-Louis Violeau a http://radical-
pedagogies.com/search-cases/e13-unite-pedagogique-paris-architecture-nantes/
4 Vegeu la contribució a P.R. d’Anna-Maria Meister a http://radical-pedagogies.com/
search-cases/e15-hochschule-gestaltung/
5 Per consultar la història institucional de l’HfG, vegeu l’obra de René Spitz Hfg Ulm: The
View Behind the Foreground: The Political History of the Ulm School of Design, 1953-1968
(Stuttgart: Axel Menges, 2002).
6 Vegeu la contribució a P.R. de José Esparza a http://radical-pedagogies.com/search-
cases/a23-facultad-arquitectura-universidad-nacional-autonoma-mexico/; sobre la
introducció del nou currículum, vegeu: Arquitectura Autogobierno: Revista mensual de
material didáctico, núm. 1 (octubre de 1976).
7 Vegeu la contribució a P.R. d’Ignacio González Galán a http://radical-pedagogies.com/
search-cases/a24-escuela-instituto-arquitectura/
8 Vegeu la contribució a P.R. de Masha Penteleyeva a http://radical-pedagogies.com/
search-cases/e06-moscow-institute-architecture-triennale-milano/; vegeu també “Pre-
face”, The Ideal Communist City, de Giancarlo De Carlo (Nova York: George Brasilier,
1971).
83
The school was founded in 1953 by (among others) Inge Scholl, sister
of the Nazi resistance activists Sophie and Hans Scholl. Drawing on
the functionalist-humanist legacy of the Bauhaus on the one hand,
and cybernetics and process design on the other, the HfG was con-
ceived of as a site for institutionalized discourse and reinvention of
the role of the designer. Architectural education was a deeply politi-
cal project for its protagonists, one that provoked intense debates
and diverse ideologies. The school finally closed its doors in 1968
due to internal disagreements as well as a conservative government
withdrawing funds.5 Precisely the year that the student revolts across
the Western world had become the endpoint for this experiment.
Radical experiments in architectural education went far
beyond these well known cases and were a truly global phenomenon
whose reach extended beyond the geopolitical borders of Western
world and democratic regimes, as defined during the Cold War. With
the Institutional Revolutionary Party in power for several decades,
for example, architectural education in Mexico during the 1970s
had become increasingly disassociated from the country’s real-
ity. As a response, faculty and students at the Escuela Nacional de
Arquitectura took radical action by occupying parts of the school
and proposing a new architectural curriculum for the school. Titled
“Autogobierno” (Self-Government), this new curriculum was based
on principles of self-management and open to student enrollment
for almost four years.6
A series of upheavals led by students and faculty at the School
of Architecture in Valparaíso, Chile in 1967, seemingly shared some
similar concerns to those contemporaneously erupting worldwide.
Yet rather than participating in any pursuit for political change, this
particular experiment remained a radical pursuit for “a change of
life” through pedagogical practices that obliterated the boundaries
between learning, working and living, rejecting any political empha-
sis to “change the world.”7 In fact, the activities of the School survived
the tumultuous environment of the 1970s and ’80s in Chile by refus-
ing to participate within it.
Simultaneously, the work of young socialist architects and
urban planners exerted an allure on radical educators of democratic
countries. That was the case of the Soviet group the New Element of
Settlement (NER)—a group of Soviet architects that presented their
work in the 1968 Milan Triennale after the invitation of Giancarlo De
Carlo. Their book NER, On the Way to a New City (1966) was one of
the most highly influential tomes that came out of the Soviet Union
in the 1960s, primarily because of its critique of post-Stalinist Soviet
planning practices. And it was through educators like De Carlo, that
NER’s rather audacious critique along with their proposals towards
a new spatiality of socialism crossed the seemingly insular border of
the “Iron Curtain” during the late 1960s.8
Within different experiments, radical pedagogical experi-
ments introduced new constituencies within the discipline. The
experimental summer programs of the Women’s School of Plan-
ning and Architecture, established in 1974, gathered different femi-
nist sensibilities in the USA. Rather than merely opening a space
for women within the profession, it rehearsed collaborative and
non-hierarchical structures against the model of male-dominated
institutions.9 At UC Berkeley, the collaboration between the Center
of Independent Living and the College of Environmental Design in
the 1970s led to the introduction of physical accessibility as a topic
5 For the institutional history of the HfG see René Spitz, Hfg Ulm: The View Behind the
Foreground: The Political History of the Ulm School of Design, 1953-1968 (Stuttgart: Edi-
tion Axel Menges, 2002).
6 See R.P. contribution by José Esparza http://radical-pedagogies.com/search-cases/
a23-facultad-arquitectura-universidad-nacional-autonoma-mexico/; on the introduc-
tion of the new curriculum, see: Arquitectura Autogobierno: Revista mensual de material
didáctico, no. 1 (October 1976).
7 See R.P. contribution by Ignacio González Galán. http://radical-pedagogies.com/
search-cases/a24-escuela-instituto-arquitectura/
8 See R.P. contribution by Masha Penteleyeva. http://radical-pedagogies.com/search-
cases/e06-moscow-institute-architecture-triennale-milano/; also, Giancarlo De Carlo,
“Preface”, The Ideal Communist City, (New York: George Brasilier, 1971).
9 See R.P. contribution by Andrea Merrett. http://radical-pedagogies.com/search-cases/
a32-school-planning-architecture-wspa/
The educational Complex
pedagògic, sinó també la forma d’ensenyament i el marc institucional.
Al París de després del 68, la pedagogia arquitectònica es va revisar
alhora que es redefinia la universitat.3
Tanmateix, alguns dels experiments radicals que buscaven
una reconfiguració política de la societat són anteriors a les revoltes
del 68. Per exemple, la Hochschule für Gestaltung (HfG) d’Ulm (Ale-
manya) pretenia redemocratitzar Alemanya a través del disseny per
aconseguir una “societat millor”.4 L’escola va ser fundada el 1953 per,
entre d’altres, Inge Scholl, germana dels activistes de la resistència
Sophie i Hans Scholl que havien lluitat contra els nazis. Inspirant-se
d’una banda en el llegat funcionalista-humanista de la Bauhaus i, de
l’altra, en la cibernètica i el disseny de processos, l’HfG es va con-
cebre com un espai per al discurs institucionalitzat i la reinvenció
del paper del dissenyador. L’educació arquitectònica era un projecte
profundament polític per als seus protagonistes i alimentava debats
intensos i ideologies diverses. L’escola finalment va tancar les portes
el 1968 per desavinences internes i a conseqüència de la retirada de
subvencions per part d’un govern conservador.5 Justament l’any en
què les revoltes d’estudiants al món occidental van posar el punt final
a aquest experiment.
Els experiments radicals en l’ensenyament de l’arquitectura
van anar molt més enllà d’aquests casos ben documentats i van ser un
fenomen veritablement global l’abast del qual va superar les fronteres
geopolítiques del món occidental i dels règims democràtics tal com
estaven definits durant la guerra freda. Per exemple, amb el Partit
Revolucionari Institucional al poder des de feia dècades, l’ensenya-
ment de l’arquitectura a Mèxic durant la dècada dels setanta s’havia
dissociat progressivament de la realitat del país. Com a resposta,
els professors i estudiants de l’Escola Nacional d'Arquitectura van
emprendre accions radicals, van ocupar zones de l’escola i van pro-
posar un nou currículum. Amb el títol d’Autogobierno, aquest nou
currículum es basava en principis d’autogestió i va estar obert a la
matriculació d’estudiants durant gairebé quatre anys.6
L’any 1967, un seguit de disturbis encapçalats per estudiants i
professors de l’Escola d’Arquitectura de Valparaíso (Xile) compartien
aparentment algunes inquietuds similars amb altres revoltes contem-
porànies a la resta del món. Tanmateix, en comptes de promoure la
demanda de canvis polítics, aquest experiment en particular es va
mantenir com una temptativa radical d’un “canvi de vida” a través de
pràctiques pedagògiques que eradiquessin els límits entre aprenen-
tatge, feina i vida, però refusava qualsevol propòsit polític de “canviar
el món”.7 De fet, les activitats de l’Escola van sobreviure les tumultuo-
ses dècades de 1970 i 1980 a Xile gràcies a haver rebutjat implicar-s’hi.
Simultàniament, l’obra de joves arquitectes i urbanistes soci-
alistes va seduir educadors radicals dels països democràtics. Aquest
va ser el cas del grup soviètic Nou Element d’Assentament (NER),
un grup d’arquitectes soviètics que el 1968 va presentar la seva obra
a la Triennal de Milà gràcies a la invitació de Giancarlo De Carlo.
El seu llibre NER, On the Way to a New City (1966) va ser una de les
obres més influents sorgides de la Unió Soviètica en la dècada de
1960, fonamentalment per la crítica a les pràctiques de planificació
soviètica posteriors a l’estalinisme. I va ser a través d’educadors com
De Carlo que la crítica en gran mesura audaç del grup NER, junta-
ment amb les seves propostes per a una nova ordenació espacial del
socialisme, van saltar la barrera aparentment insular del teló d’acer
a final de la dècada de 1960.8
3 Vegeu la contribució a Pedagogies Radicals (P.R.) de Jean-Louis Violeau a http://radical-
pedagogies.com/search-cases/e13-unite-pedagogique-paris-architecture-nantes/
4 Vegeu la contribució a P.R. d’Anna-Maria Meister a http://radical-pedagogies.com/
search-cases/e15-hochschule-gestaltung/
5 Per consultar la història institucional de l’HfG, vegeu l’obra de René Spitz Hfg Ulm: The
View Behind the Foreground: The Political History of the Ulm School of Design, 1953-1968
(Stuttgart: Axel Menges, 2002).
6 Vegeu la contribució a P.R. de José Esparza a http://radical-pedagogies.com/search-
cases/a23-facultad-arquitectura-universidad-nacional-autonoma-mexico/; sobre la
introducció del nou currículum, vegeu: Arquitectura Autogobierno: Revista mensual de
material didáctico, núm. 1 (octubre de 1976).
7 Vegeu la contribució a P.R. d’Ignacio González Galán a http://radical-pedagogies.com/
search-cases/a24-escuela-instituto-arquitectura/
8 Vegeu la contribució a P.R. de Masha Penteleyeva a http://radical-pedagogies.com/
search-cases/e06-moscow-institute-architecture-triennale-milano/; vegeu també “Pre-
face”, The Ideal Communist City, de Giancarlo De Carlo (Nova York: George Brasilier,
1971).
83
The school was founded in 1953 by (among others) Inge Scholl, sister
of the Nazi resistance activists Sophie and Hans Scholl. Drawing on
the functionalist-humanist legacy of the Bauhaus on the one hand,
and cybernetics and process design on the other, the HfG was con-
ceived of as a site for institutionalized discourse and reinvention of
the role of the designer. Architectural education was a deeply politi-
cal project for its protagonists, one that provoked intense debates
and diverse ideologies. The school finally closed its doors in 1968
due to internal disagreements as well as a conservative government
withdrawing funds.5 Precisely the year that the student revolts across
the Western world had become the endpoint for this experiment.
Radical experiments in architectural education went far
beyond these well known cases and were a truly global phenomenon
whose reach extended beyond the geopolitical borders of Western
world and democratic regimes, as defined during the Cold War. With
the Institutional Revolutionary Party in power for several decades,
for example, architectural education in Mexico during the 1970s
had become increasingly disassociated from the country’s real-
ity. As a response, faculty and students at the Escuela Nacional de
Arquitectura took radical action by occupying parts of the school
and proposing a new architectural curriculum for the school. Titled
“Autogobierno” (Self-Government), this new curriculum was based
on principles of self-management and open to student enrollment
for almost four years.6
A series of upheavals led by students and faculty at the School
of Architecture in Valparaíso, Chile in 1967, seemingly shared some
similar concerns to those contemporaneously erupting worldwide.
Yet rather than participating in any pursuit for political change, this
particular experiment remained a radical pursuit for “a change of
life” through pedagogical practices that obliterated the boundaries
between learning, working and living, rejecting any political empha-
sis to “change the world.”7 In fact, the activities of the School survived
the tumultuous environment of the 1970s and ’80s in Chile by refus-
ing to participate within it.
Simultaneously, the work of young socialist architects and
urban planners exerted an allure on radical educators of democratic
countries. That was the case of the Soviet group the New Element of
Settlement (NER)—a group of Soviet architects that presented their
work in the 1968 Milan Triennale after the invitation of Giancarlo De
Carlo. Their book NER, On the Way to a New City (1966) was one of
the most highly influential tomes that came out of the Soviet Union
in the 1960s, primarily because of its critique of post-Stalinist Soviet
planning practices. And it was through educators like De Carlo, that
NER’s rather audacious critique along with their proposals towards
a new spatiality of socialism crossed the seemingly insular border of
the “Iron Curtain” during the late 1960s.8
Within different experiments, radical pedagogical experi-
ments introduced new constituencies within the discipline. The
experimental summer programs of the Women’s School of Plan-
ning and Architecture, established in 1974, gathered different femi-
nist sensibilities in the USA. Rather than merely opening a space
for women within the profession, it rehearsed collaborative and
non-hierarchical structures against the model of male-dominated
institutions.9 At UC Berkeley, the collaboration between the Center
of Independent Living and the College of Environmental Design in
the 1970s led to the introduction of physical accessibility as a topic
5 For the institutional history of the HfG see René Spitz, Hfg Ulm: The View Behind the
Foreground: The Political History of the Ulm School of Design, 1953-1968 (Stuttgart: Edi-
tion Axel Menges, 2002).
6 See R.P. contribution by José Esparza http://radical-pedagogies.com/search-cases/
a23-facultad-arquitectura-universidad-nacional-autonoma-mexico/; on the introduc-
tion of the new curriculum, see: Arquitectura Autogobierno: Revista mensual de material
didáctico, no. 1 (October 1976).
7 See R.P. contribution by Ignacio González Galán. http://radical-pedagogies.com/
search-cases/a24-escuela-instituto-arquitectura/
8 See R.P. contribution by Masha Penteleyeva. http://radical-pedagogies.com/search-
cases/e06-moscow-institute-architecture-triennale-milano/; also, Giancarlo De Carlo,
“Preface”, The Ideal Communist City, (New York: George Brasilier, 1971).
9 See R.P. contribution by Andrea Merrett. http://radical-pedagogies.com/search-cases/
a32-school-planning-architecture-wspa/
el Complex educatiu 84

Demonstration by students of the HfG and Walter Gropius in 1968

ture), 1961.
(Moscow Institute of Architec-
The NER group at Markhi
against the “execution” of the school.

Manifestació d’estudiants de la HfG i de Walter Gropius l’any 1968 en

contra del tancament de l’escola.

d’arquitectura de Moscú), 1961.

El grup NER a Markhi (Institut
Maine, 1975.
tectural Planning in Biddleford,
The Women's School of Archi-
Maine, 1975.
i Arquitectura a Biddleford,
L’Escola Femenina d’Urbanisme

Giancarlo De Carlo debates with Gianemilio Simonetti as protesting students take

over the Milan Triennale in May 1968. Photo by Cesare Colombo.

Giancarlo De Carlo debat amb Gianemilio Simonetti durant les protestes estudiantils
a la Triennal de Milà, maig de 1968. Fotografia de Cesare Colombo.
 reforms. Rome, 2010.

influents. Roma, 2010.

The educational Complex

covers of seminal books in protest against the latest University

Students march on the streets of Rome with shields reproducing

universitàries amb escuts on s’hi reprodueixen cobertes de llibres

Marxa d’estudiants pels carrers de Roma en protesta per les reformes
Manifestació d’Autogobierno, Mèxic DF, 1972.
Autogobierno demonstrations, Mexico DF, 1972.
85

Poetic Act for the “opening” of the
site, Open City, Ritoque, 1971.
Acte poètic durant la “inauguració”
de l'emplaçament, Ciutat oberta,
Ritoque, 1971.
Demonstration by students of the Center for Inde-
pendent Living at Berkeley University. Berkeley,
CA, ca. 1975-77. Photo by Deborah Hoffman.
Manifestació d’estudiants del Centre de Vida
Independent a la Universitat de Berkeley.
Berkeley, CA, ca. 1975-77. Fotografia de Deborah
Hoffman.
el Complex educatiu
Amb diferents temptatives, els experiments de la pedagogia radical van intro-
duir nous vessants en el si de la disciplina. Els programes d’estiu experimentals de
l’Escola Femenina d’Urbanisme i Arquitectura, fundada el 1974, reunien diferents
sensibilitats feministes dels Estats Units. En comptes de limitar-se merament a obrir
un espai per a les dones de la professió, va assajar estructures col·laboratives i no
jeràrquiques en contraposició al model de les institucions dominades pels homes.9 A
la Universitat de Califòrnia a Berkeley, la col·laboració en la dècada de 1970 entre el
Centre de Vida Independent i la Facultat de Disseny Mediambiental va desembocar
en la introducció de l’accessibilitat física com a matèria en l’ensenyament de l’arqui-
tectura, tant a les aules com als estudis.10 L’anhel de proporcionar un accés igualitari
a persones amb capacitats físiques diferents dins de l’espai construït era l’analogia
espacial d’una preocupació més general sobre la inclusió de noves veus i sensibilitats
a la universitat. De fet, aquesta col·laboració no es pot desvincular dels encesos debats
polítics, protestes i vagues al campus de l’època, començant pel moviment Llibertat
d’Expressió de 1964. L’acció política va prendre cos a través d’una sèrie d’intervencions
físiques al campus de Berkeley, com ara la construcció de guals per crear rampes
d’accés. Els canvis de polítiques que van originar aquells esdeveniments van culminar
amb l’aprovació, l’any 1990, de la Llei de discapacitats als Estats Units.
Tal com resulta evident a partir d’aquests exemples, la subversió va prendre
múltiples formes: va desafiar programes, escoles d’arquitectura, institucions i fins i tot
la relació bàsica entre professor i estudiant. La diversitat d’experiments pedagògics
va ser un aspecte crucial de la seva radicalitat. Qualsevol interpretació de l’arquitec-
tura com a fenomen singular i estable es va fer miques amb la multiplicitat de visions
calidoscòpiques que desafiaven el pensament convencional, així com pels efectes tan
diversos que van desencadenar. Els experiments radicals en l’ensenyament de l’arqui-
tectura van fer eclosió de forma efímera i, no obstant això, estaven interconnectats com
si fossin una xarxa d’inquietuds compartides més enllà d’ideologies i geografies. Més
que individus que creaven escoles radicals o figures genials que instigaven el canvi,
les pedagogies radicals eren formacions necessàries d’un procés polític més gran
sostingut per una xarxa de moviments, una superposició de manifestacions temporals
i efímeres.
En l’arquitectura, la pedagogia sempre ha estat un acte polític. Mai no ha estat
purament un espai de reflexió, de formació i assaig, sinó un espai d’acció, reacció i
interacció. Ensenyar arquitectura i la seva història és preservar i reobrir aquests espais,
qüestionar les convencions pedagògiques i desafiar l’statu quo polític.
*Pedagogies Radicals és un projecte continu de recerca col·laborativa de diver-
sos anys de durada dirigit per Beatriz Colomina amb un equip d’estudiants de doctorat
de l’Escola d’Arquitectura de la Universitat de Princeton. Fins ara, ja s’han completat
tres anys de seminaris, entrevistes, recerques en arxius, conferències d’invitats i apor-
tacions de més de 80 casos d’estudi de 40 protagonistes i acadèmics d’arreu del món.11
Pedagogies Radicals es va exposar per primera vegada a la 3a Triennal d'Arquitec-
tura de Lisboa (2013), i el projecte va culminar amb una gran instal·lació a la Biennal
de Venècia de 2014, on va rebre una Menció Especial.12 Més recentment, una versió
ampliada de l'exposició va formar part del 7è Festival Warsaw Under Construction,
organitzat pel Museu d'Art Modern de Varsòvia (2015). En aquest projecte de recerca,
així com en d’altres de similars dirigits pel programa de doctorat de Princeton, la
història i la teoria de l’arquitectura s’imparteixen i es practiquen com a experiments
en si mateixos, tot explorant-ne el potencial de col·laboració com a part d’allò que
sovint s’ensenya com a camp d’iniciativa individual.
9 Vegeu la contribució a P.R. d’Andrea Merrett a http://radical-pedagogies.com/search-cases/a32-school-plan-
ning-architecture-wspa/
10 Vegeu la contribució a P.R. de Kathleen James-Chakraborty a http://radical-pedagogies.com/search-cases/a22-
architecture-college-environmental-design-university-california-berkeley/; així com l’obra de Raymond Lifchez
i Barbara Winslow Design for Independent Living: The Environment and Physically Disabled People (Londres: The
Architectural Press,1979).
11 Podeu consultar tots els crèdits i contribucions actuals a la plataforma en línia del projecte de recerca,
www.radical-pedagogies.com.
12 L’exposició "Pedagogies Radicals: Acció-Reacció-Interacció", presentada a la Biennal de Venècia de 2014, va ser
comissariada per Beatriz Colomina, Britt Eversole, Ignacio González Galán, Evangelos Kotsioris, Anna-Maria
Meister i Federica Vannucchi.
86
of architectural education inside the classroom and the studio. 10 The
ambition to give equal access to diversely abled bodies within the
built environment was the spatial analog of a more general concern
with the inclusion of ever-new voices and sensibilities within the Uni-
versity. In fact, this collaboration cannot be detached from the heated
political debates, protests and strikes that were taking place on cam-
pus at the time, starting with the Free Speech movement in 1964.
Political action took shape as a series of physical interventions on
the Berkeley campus, such as curb cuts to form accessibility ramps.
Policy changes that ensued after these events, culminated in the pas-
sage of the Americans with Disabilities Act in 1990.
As becomes obvious from these examples, subversion took
multiple forms: challenging programs, architecture schools, institu-
tions and even the basic relationship between teacher and students.
The diversity of pedagogical experiments was a crucial aspect of
its radicality. Any sense of architecture as a singular, stable phe-
nomenon was jettisoned by a kaleidoscopic array of challenges to
conventional thinking, and in the diverse effects they triggered. Radi-
cal experiments in architectural education erupt with short-term
appearances, yet they are connected as a web of shared concerns
across ideologies and geographies. Rather than individuals creat-
ing radical schools or the genius figure instigating change, radical
pedagogies are necessary formations of a larger political process
sustained as a web of movements, a layering of short-lived, tempo-
rary manifestations.
Architecture pedagogy has always been a political act. It has
never merely been a space of reflection, of training and rehearsal, but
one of action, reaction and interaction. To teach architecture and its
history is to preserve and reopen those sites, to question pedagogical
conventions and challenge the political status quo.
*Radical Pedagogies is an ongoing multi-year collaborative
research project led by Beatriz Colomina with a team of PhD stu-
dents of the School of Architecture at Princeton University. It has so
far involved three years of seminars, interviews, archival research,
guest lectures, and more than 80 case study contributions by 40
protagonists and scholars around the world.11 Radical Pedagogies
was fist exhibited at the 3rd Lisbon Architecture Triennale (2013) and
culminated in a major installation at the exhibition at the Venice
Biennale of 2014, where it was awarded a Special Mention.12 Most
recently, an expanded version of the exhibition was part of the 7th
Warsaw Under Construction Festival organized by the Museum of
Modern Art in Warsaw (2015). In this, and similar research projects
conducted by the PhD program at Princeton, architecture history
and theory are taught and practiced as an experiment in and of
themselves, exploring the potential for collaboration in what is often
taught to be a field of individual endeavor.
10 See R.P. contribution by Kathleen James-Chakraborty.http://radical-pedagogies.com/
search-cases/a22-architecture-college-environmental-design-university-california-
berkeley/ ; as well as Raymond Lifchez and Barbara Winslow, Design for Independent
Living: The Environment and Physically Disabled People (London: The Architectural
Press,1979).
11 For full credits and current contributions, consult the online platform of the research
project, www.radical-pedagogies.com.
12 The exhibition Radical Pedagogies: Action-Reaction-Interaction, presented at the 2014
Venice Biennale, was curated by Beatriz Colomina, Britt Eversole, Ignacio González
Galán, Evangelos Kotsioris, Anna-Maria Meister and Federica Vannucchi.