PROMETEO

Segons els antics grecs (ho contaven, però no s’ho creien), hi havia ELS DÉUS, que vivien a dalt
de l’Olimp i els humans, a baix al terra. Els Déus tenien el PODER, o sigui, tenien tot el que
volien inclús la immortalitat. Els homes tenien la certesa de la SUBMISSIÓ als déus, o sigui, no
tenien res més que la presumpta subsistència amb el vist i plau de l’Olimp. Això sí, les persones
s’ajudaven els uns als altres i compartien el poquet que tenien. Pobrets i alegrets!

Els déus podien anar i disposar al seu antull, sense cap limitació física ni moral. Els humans no
podien pujar a l’Olimp. Només hi pujaven els que tenien prou habilitats per divertir i entretenir
els déus.

Un d’aquests era en Prometeu (home fill de titans) prou intel·ligent com per interessar els
senyors de l’Olimp. Prometeu observava com vivien els uns i els altres, i en certa ocasió se l
acudí demanar als déus que li deixessin portar el foc als homes per ajudar-los a sobreviure en
millors condicions. Els déus li digueren:

- No!!
- Per què no? A vosaltres no us importa gens, i per a ells serà una gran ajuda.

Però; Zeus, el cap dels déus li contestà:

- Si els homes arriben a dominar el foc, es creuran déus, Aleshores ja no estaran

sotmesos i es revelaran contra nosaltres. Tindrem problemes. No et deixem que els
portis el foc!

Prometeu acatà l’ordre aparentment. D’amagat, va robar foc de l’Olimp i el portà als homes i
els va explicar què podien fer amb aquella cosa meravellosa.

Els homes van emprar el foc per coure els aliments, per defugir les feres, per dominar la
natura, per ... Però succeí el que havia dit en Zeus: Els dominà la supèrbia, es cregueren déus
i deixaren de retre submissió als déus.

Els senyors de l’Olimp estaven molt emprenyats. Van agafar en Prometeu, culpable de la
situació, i el condemnaren al pitjor turment: El van fer immortal, el van lligar al cim d’una
muntanya altíssima, cada dia hi anava una àguila que se li menjava el fetge de viu en viu fins a
la nit. Durant la nit li tornava a créixer el fetge fins l’endemà que passava el mateix. Així durant
tota l’eternitat.

I el homes, com els castigarien?

- Ells no en tenen la culpa. Fou en Prometeu que va robar el foc i els el dugué.
- Però ells se n’han aprofitat. No poden quedar sense càstig.

En Zeus els digué:

- Els homes no han robat res i no els podem castigar. Jo faré que siguin ells mateixos qui
es condemnen.
- I com ho faràs?
- Això ja és cosa meva.

En Zeus va agafar una caixa molt ben feta, formosa amb aparença misteriosa. Va ficar coses a
dins va tancar el pany amb una clau coberta de joies.

Es disfressar de mercader ambulant, va baixar de l’Olimp cap a on vivien els humans.

Discretament va visitar la Pandora, una dona que vivia sola i li va dir:

- Soc un mercader que he de fer un viatge molt llarg. Tinc una caixa que no em puc
endur ni deixar-la a casa per por que me la prenguin. M’han parlat molt bé de tu i el
vull demanar que la guardis fins que torni. Sé que me’n puc fiar.

La Pandora acceptà la petició de l’elegant mercader.

- Et deixo la caixa i la clau; però una cosa molt important. No obris mai la caixa fins que
jo torni!

En Zeus marxà i deixà la caixa amb la Pandora. La dona desà la caixa en el lloc més arrecerat de
casa.

Va anar passant el temps, i la Pandora pensava: “què hi deu haver dina la caixa?”; però no
gosava obrir-la.

A la que passava més temps, creixia la curiositat. “I si la obris només una mica? Tinc la clau.
Després torno a tancar i no es notarà res.” Però es controlava i no l’obria.

Com més temps passava, més augmentava la tafaneria. Fins que va arribar un moment que ...
succeí el que ha via previst en Zeus.

La Pandora obrí tot justa la caixa i ...

En un instant va sortir tot el que hi havia dintre: l’odi, l’enveja, la guerra, la pesta ... tots les
desgràcies que ara tenim.

L’últim en sortir fou l’única cosa bona que hi havia: L’esperança que les coses dolentes tindran
solució!

Així els déus de l’Olimp van castigar la humanitat. Així ens van les coses!