Tema 1. Sistemes processals penals: sistema acusatori, inquisitiu i mixt.

El sis-
tema processal espanyol. Principis informadors del procés penal. Extensió i lí-
mits de la jurisdicció penal. Competència objectiva. Competència funcional.
Competència territorial. Les parts en el procés penal

Esquema

I. Sistemes processals penals: acusatori, inquisitiu i mixt ......................................... 1

1. Concepte............................................................................................................ 1
2. Sistema acusatori ............................................................................................... 1
3. Sistema inquisitiu ............................................................................................... 2
4. Sistema mixt ...................................................................................................... 2
II. El sistema processal espanyol ............................................................................... 2
III. Principis informadors del procés penal ............................................................... 3
1. Principis del procés penal................................................................................... 3
2. Principis del procediment penal .......................................................................... 4
IV. Extensió i límits de la jurisdicció penal ............................................................... 5
V. Competència objectiva. Competència funcional. Competència territorial ............... 7
1. Concepte de competència .................................................................................. 7
2. Competència objectiva. Competència funcional ................................................. 7
3. Competència territorial. Els furs. La connexió................................................... 11
VI. Les parts en el procés penal ............................................................................ 13
Punts clau ................................................................................................................... 16
Bibliografia .................................................................................................................. 16
I. Sistemes processals penals: acusatori, inquisitiu i mixt

1. Concepte

En totes les societats, sigui quina sigui la seva estructuració jurídica, sempre s’ha re-
accionat contra els atacs a les normes de tot tipus (culturals, religioses, jurídiques…)
que les configuren. Però aquesta reacció no ha estat sempre igual.

En les societats més antigues, aquesta reacció no estava institucionalitzada sinó que
es deixava en mans del perjudicat; era l’època de l’anomenada autotutela, l’època de
la venjança privada. Progressivament, aquesta reacció es va anar transferint a deter-
minats grups de persones (sacerdots, magistrats…) especialment instruïdes per fer-ho,
fins que va aparèixer una estructura pública, estatal, i institucionalitzada, titular exclu-
siva del ius puniendi, i la venjança es va fer pública. Neix l’Estat com a encarregat de
reaccionar contra els atacs al seu ordenament jurídic d’una manera organitzada, for-
mal, estructurada. I conseqüentment, neix així el procés penal (públic) tal com s’entén
actualment.

Per sistema processal penal cal entendre la manera com l’Estat estructura aquesta
reacció contra els delictes. La base de tot sistema penal és el procés, que parteix del
principi de legalitat penal, que recull avui l’art. 25.2 de la Constitució (CE); en concret,
és una manifestació de la garantia jurisdiccional (nulla poena sine praevio iudicio). Per
mitjà del procés, l’Estat prova de conciliar dos interessos contradictoris: l’interès dels
inculpats, que ha de ser tutelat mitjançant l’establiment de prou garanties per evitar
condemnes injustes, i l’interès de l’Estat de reprimir de forma ràpida i segura conduc-
tes nocives per evitar la inseguretat ciutadana i promoure la prevenció general.

Entren en joc diversos principis. Segons com es conjuguen aquests principis i segons
quin dels dos interessos preval, apareixen diversos sistemes processals penals.

2. Sistema acusatori

És el sistema històricament més antic i es caracteritza fonamentalment per la manca

d’interès estatal en la persecució del delicte. És a dir, sense acusador (particular) no hi
ha judici. És la víctima qui ha de prendre la iniciativa en la persecució del culpable, no
el jutge. Aquest ha de situar-se al marge de la recerca de les proves o del culpable; és
un mer observador del procés sobre el qual finalment ha de decidir. El procés transcor-
re amb plena independència entre les parts (acusador i acusat), situades en plena
igualtat.

Els trets definidors són:

 Necessitat de l’acusació privada (principi acusatori) i absència de qualsevol
acusació pública. Si la víctima no acusa o desisteix de l’acusació, no pot iniciar-
se o continuar-se el procediment.
 Impossible actuació ex officio del jutge, especialment en la investigació del de-
licte, ja que no existeix una fase d’instrucció formal com a tal. El jutge ha de li-
mitar-se a dictar sentència, a partir de les proves que han aportat les parts, so-

1
 bre la base del principi de lliure valoració de la prova i de recerca de la veritat
formal.
 Vigència dels principis de dualitat, igualtat, contradicció, oralitat i publicitat en el
procediment.
 Màxima garantia dels drets de l’acusat, incloent-hi la prohibició de limitació de
la seva llibertat fins al moment de la sentència condemnatòria.

3. Sistema inquisitiu

Aquest sistema, amb una llarga evolució que va des del segle IX fins al XVII dins del
marc del dret canònic, aposta per principis diferents. El tret definidor és el paper cen-
tral del jutge, que actua d’ofici tant en la fase d’instrucció (inquisitio) com en
l’enjudiciament posterior: el jutge investiga, prepara el judici oral i decideix, amb perju-
dici de la seva imparcialitat. Amb el pas del temps es van anar diferenciant els papers
de decisor i d’acusador, ambdós funcionaris públics especialitzats, amb moltes prerro-
gatives, de manera que hi va aparèixer la figura de l’acusador públic (Ministeri Fiscal).

Altres trets característiques d’aquest sistema són:

 Absència d’acusació privada. L’òrgan jurisdiccional actua d’ofici, tant en la in-
vestigació com en la decisió. En matèria de prova, regeix el principi de prova
taxada o valoració legal.
 Vigència dels principis d’escriptura, secret i no contradicció. El principi
d’escriptura fa néixer la figura dels amanuenses (o secretaris).
 Limitació o oblit dels drets dels acusats: ús de tortura…
 Aparició de la segona instància.

4. Sistema mixt

Amb el temps han aparegut sistemes eclèctics, amb barreja dels dos sistemes esmen-
tats. Són els anomenats sistemes mixtos. Avui en dia són els sistemes majoritaris.

El principal és l’anomenat sistema acusatori formal. Aquest sistema es caracteritza per

combinar els principis acusatori i inquisitiu, sovint en fases diferents del procés. És a
dir:
a) Del sistema acusatori, pren la existència necessària d’un acusador (encara que
sovint sigui públic: Ministeri Fiscal), la imparcialitat del jutge a l’hora de prendre
la decisió (separació de les fases d’instrucció i enjudiciament) i el respecte pels
drets de l’acusat.
b) Del sistema inquisitiu, adopta l’existència d’una investigació oficial, preponde-
rantment escrita, amb un acusador públic que pot gaudir en determinats supò-
sits de certes prerrogatives.

II. El sistema processal espanyol

El sistema processal espanyol el recull la Llei d’enjudiciament criminal (LECrim), re-

dactada originàriament l’any 1882 i que ha estat objecte de nombroses reformes, es-
pecialment per adaptar-se a la CE i a la doctrina del Tribunal Constitucional.

2
 Després de totes aquestes reformes, pot dir-se que el sistema processal espanyol és
un sistema mixt, amb predomini del sistema acusatori formal.

En general, els diversos procediments penals que configuren el sistema processal es-
panyol tenen dues fases diferenciades, cadascuna de les quals està presidida per un
principi diferent. Així, en la fase d’instrucció té preponderància el principi inquisitiu:
investigació oficial, controlada per l’autoritat judicial i regida pel principi d’escriptura;
certa preferència del paper de l’acusador públic (Ministeri Fiscal)… Per contra, en la
fase d’enjudiciament regeix el principi acusatori: necessitat d’una acusació (encara que
té preferència l’acusador públic), vigència principal del principi d’oralitat i publicitat,
garantia dels drets de defensa de l’acusat…

Aquesta separació entre les fases instructora i decisòria existeix d’alguna manera en
tots els procediments (vegeu el tema 4), i la intensitat dels principis esmentats també
és diferent.

III. Principis informadors del procés penal

Segons Gimeno Sendra, cal distingir entre principis del procés penal i principis del pro-
cediment. En qualsevol cas, aquests principis són idees extretes de les diferents nor-
mes que inspiren la legislació processal i ajuden a aplicar-la i interpretar-la.

1. Principis del procés penal

Són principis que ajuden a configurar un sistema processal concret, i que el diferenci-
en d’altres sistemes penals.

Un primer bloc de principis afecta l’estructura del procés. Són els principis de contra-
dicció i d’igualtat (d’armes). El principi de contradicció suposa que ambdues parts,
acusadora i acusada, poden accedir efectivament a la jurisdicció per fer valdre les se-
ves pretensions, mitjançant la introducció dels fets que les fonamenten i la pràctica de
prova corresponent. El principi d’igualtat n’és el complement: no n’hi ha prou amb
l’existència d’una contradicció (formal); perquè aquesta contradicció sigui efectiva, cal
que ambdues parts tinguin els mateixos mitjans d’atac i defensa i tinguin idèntiques
possibilitats d’al·legació, prova i impugnació.

Un altre grup de principis fa referència a l’objecte del procés. Hi intervenen els principis
de legalitat i d’oportunitat. Aquests principis assenyalen en quines condicions cal inco-
ar i finalitzar el procés penal. Un sistema processal està regit pel principi de legalitat
quan el procés penal ha d’incoar-se necessàriament davant de la sospita de la comis-
sió de qualsevol delicte, sense que el fiscal pugui demanar-ne el sobreseïment ni el
jutge pugui atorgar-lo mentre subsisteixin els pressupòsits materials que han provocat
la incoació i se’n conegui el suposat autor. Per contra, un sistema està per regit pel
principi d’oportunitat quan els titulars de l’acció penal poden, si es donen els requisits
que preveu la norma, fer ús de les seves potestats per incoar el procediment o provo-
car-ne el sobreseïment.

3
El sistema espanyol ha estat tradicionalment un sistema regit pel principi de legalitat,
però progressivament s’hi han anat introduint manifestacions del principi d’oportunitat:
conformitat, possible no enjudiciament de determinats delictes d’escassíssima trans-
cendència…

El tercer bloc de principis és el relatiu a la introducció dels fets en el procés; és a dir, a

quina de les parts correspon formar l’objecte del procés i, per tant, aportar-hi els fets.
En general, quan en un procés domina el principi acusatori, regeix en aquest sentit el
principi d’aportació (de part) i, quan domina el principi inquisitiu, regeix el principi
d’investigació (oficial). Com a sistema mixt que és, en el sistema processal espanyol
regeix, com a norma general, el principi d’investigació oficial en fase instructora i el
d’aportació en fase de plenari, amb excepcions.

En quart lloc, cal fer referència als principis relacionats amb la valoració de la prova.
És a dir, els principis que determinen quins criteris ha de fer servir el jutge per confor-
mar la seva decisió i plasmar-la en la sentència. El principi de prova legal o taxada
imposa al jutge un conjunt de regles vinculants mitjançant les quals ha de valorar la
prova, potenciant uns mitjans determinats en detriment d’altres. Per contra, el principi
de prova lliure o de lliure valoració de la prova regeix quan es deixa que el jutge formi
la seva convicció a partir dels fets provats en el judici, i l’obliga a fonamentar la seva
decisió d’acord amb les normes de l’experiència o de la lògica.

Regeix el principi de lliure valoració de la prova (art. 741 LECrim) i cal complementar-lo
amb les conseqüències derivades del principi de presumpció d’innocència i d’altres
drets processals de rang constitucional (art. 24 CE).

Finalment, cal fer esment dels principis relatius al règim de recursos. Un sistema està
regit pel principi d’instància única quan la sentència només pot impugnar-se per mitjà
de recursos extraordinaris. Per contra, un sistema està regit pel principi de doble ins-
tància, quan les resolucions definitives poden impugnar-se davant del superior jeràr-
quic de qui les ha emès per mitjà del recurs d’apel·lació.

Després de la reforma de 2015, el sistema espanyol és un sistema de doble instància.

2. Principis del procediment penal

Aquests principis ajuden a conformar els procediments concrets i el seu desenvolupa-

ment.

En primer lloc, hi ha una sèrie de principis relatius a la forma dels actes processals:
són els principis d’oralitat i d’escriptura. Regeix el principi d’oralitat quan la sentència
ha de fonamentar-se exclusivament en els actes produïts verbalment en el judici oral;
per contra, regeix el principi d’escriptura quan la resolució judicial ha de fonamentar-se
en exclusiva en les al·legacions escrites de les parts.

L’art. 120.2 CE estableix que «el procediment serà predominantment oral, sobretot en
matèria penal». Per tant, en els diferents procediments penals regeix el principi

4
 d’oralitat, especialment en la fase de plenari, tot i que no és un principi absolut i admet
excepcions.

En segon lloc, cal fer esment dels principis relatius a la relació entre el jutjador i
l’objecte penal; és a dir, als principis d’immediatesa i concentració.

El principi d’immediatesa, conseqüència del principi d’oralitat, suposa que l’activitat

probatòria ha de tenir lloc davant de la presència del jutjador, el qual ha d’assistir a
l’acte de la prova i valorar directament la declaració dels diferents intervinents (testi-
monis, perits…). La vigència d’aquest principi no impedeix la utilització de mitjans tèc-
nics (videoconferències) per a la pràctica de determinades declaracions. El regula amb
caràcter general l’art. 229.3 de la Llei orgànica del poder judicial (LOPJ).

També és conseqüència del principi d’oralitat el principi de concentració. Aquest prin-

cipi implica que ha de procurar-se que totes les actuacions tinguin lloc en una mateixa
audiència, vista o compareixença i, si no és possible, en el menor nombre de sessions
possibles i tan properes temporalment com sigui possible.

Finalment,, cal fer esment dels principis referents al coneixement de les actuacions:
són els principis de publicitat i secret.

En el sistema espanyol regeix el principi de publicitat. Això implica que la fase de ple-
nari ha de tenir lloc davant de la presència del jutge (immediatesa) però també davant
del públic en general, en audiència pública. Està reconegut com un dret fonamental
per l’art. 24.2 CE (dret a un procés públic) i, posteriorment, l’estableix de forma general
l’art. 120 CE, i queda recollida després en la normativa de desenvolupament.

El principi de publicitat regeix plenament en la fase de plenari; tot i això, es preveu com
a excepció la possibilitat de fer judicis a porta tancada per raons de moralitat o d’ordre
públic, o per protegir la intimitat o la seguretat de la víctima o la seva família (art. 680.2
LECrim). En la fase d’instrucció regeix el principi de publicitat relativa: públic per a les
parts i el Ministeri Fiscal, i secret per a la societat en general, que encara pot restringir-
se més, si es declara l’anomenat secret sumarial, quan només té accés a les actuaci-
ons judicials el Ministeri Fiscal (vegeu l’art. 301 i 302 LECrim).

IV. Extensió i límits de la jurisdicció penal

D’acord amb l’art. 117 CE, l’exercici de la potestat jurisdiccional (jurisdicció) en tot tipus
de processos, jutjant i fent executar allò que s’ha jutjat, correspon exclusivament als
jutjats i els tribunals que determinin les lleis, de conformitat amb les normes de compe-
tència i procediment que la legislació estableixi. Això suposa la concreció de la garan-
tia de l’art. 24 CE quan es refereix al jutge predeterminat per la llei i la necessitat d’un
procés públic amb totes les garanties.

Per la seva banda, en coherència amb això, la LOPJ declara que la jurisdicció és úni-
ca, cosa que no impedeix la pluralitat d’ordres jurisdiccionals ordinaris (civil, penal,
contenciós administratiu i social) i l’existència de diversos òrgans judicials dins de cada
un d’aquests ordres.

5
La jurisdicció s’estén, segons disposa l’art. 4 LOPJ, «a totes les persones, a totes les
matèries i a tot el territori espanyol, de la forma que estableixin la Constitució i les
lleis». Aquesta declaració ha de completar-se amb el que preveu l’art. 21.1 LOPJ, que
diu que «els jutjats i tribunals espanyols han de conèixer dels judicis que se suscitin al
territori espanyol entre espanyols, entre estrangers i entre espanyols i estrangers,
d’acord amb el que estableixen aquesta Llei i els tractats i convenis internacionals en
els quals Espanya sigui part».

Integren l’ordre jurisdiccional penal els òrgans jurisdiccionals següents:

 Jutjats d’instrucció i jutjats centrals d’instrucció. En els partits on les competèn-
cies no estan separades, jutjats de primera instància i instrucció.
 Jutjats de violència sobre la dona.
 Jutjats de menors. Jutjats centrals de menors.
 Jutjats penals. Jutjats centrals penals.
 Jutjats de vigilància penitenciària. Jutjats centrals de vigilància penitenciària.
 Audiències provincials. Sala penal.
 Audiència Nacional. Sala Penal.
 Tribunals superiors de justícia. Sala civil i penal.
 Tribunal Suprem. Sala Penal.

La jurisdicció penal així configurada és àmplia, però no il·limitada. Els límits a la juris-
dicció penal poden ser de tres tipus: objectius, subjectius i territorials.

Respecte als límits subjectius, tothom queda subjecte a la jurisdicció penal, indepen-
dentment de la seva nacionalitat o del fet que es tracti de persones físiques o jurídi-
ques. Hi ha, però, determinades exempcions jurisdiccionals que exclouen la virtualitat
de la subjecció a la jurisdicció, que és la regla general. D’acord amb l’art. 21 LOPJ,
queden exemptes de la jurisdicció penal espanyola les persones que siguin suscepti-
bles d’acollir-se a una immunitat de jurisdicció concreta. Aquesta immunitat és un im-
pediment legal a l’actuació jurisdiccional contra les persones que la tenen atribuïda.
Pot ser absoluta (el Rei, art. 56 CE) o relativa (els parlamentaris: inviolabilitat), i pot ser
imposada pel dret nacional (intern: les anteriors) o pel dret internacional públic (digna-
taris estrangers, cos diplomàtic i consolar…).

Respecte als límits objectius, els òrgans jurisdiccionals penals no poden estendre la
seva jurisdicció a causes que no siguin estrictament criminals (art. 9.3 LOPJ), ni a les
que siguin competència de la jurisdicció militar. La jurisdicció militar és una jurisdicció
extraordinària que, d’acord amb la seva normativa reguladora, s’ocupa, en temps de
pau i fora dels supòsits d’estat de setge, del coneixement dels delictes que comprèn el
Codi penal militar, quan siguin comesos en territori nacional.

Respecte als límits territorials, en matèria penal, en general, regeix el principi de terri-
torialitat, segons el qual correspon a la jurisdicció espanyola el coneixement i enjudici-
ament de les causes pels delictes comesos en territori espanyol (art. 23 LOPJ). Per
territori espanyol s’entén el que està integrat pel territori pròpiament dit, el mar territori-
al, l’espai aeri, i els bucs i aeronaus de guerra i mercants amb pavelló espanyol.

6
 Aquest principi té diverses excepcions que permeten jutjar a Espanya determinats de-
lictes comesos fora d’aquest territori. Són els anomenats supòsits de competència ju-
dicial internacional, i els recull amb caràcter general l’art. 23 LOPJ. Responen als prin-
cipis de persecució del delinqüent nacional (delictes comesos a l’estranger per espa-
nyols que es trobin a Espanya), protecció de l’interès general (persecució de determi-
nats delictes taxats legalment que atemptin greument contra l’interès general de
l’Estat: traïció, rebel·lió, sedició, atemptats contra la Corona o altres autoritats…) o de
persecució universal (persecució de determinats delictes greus, constitutius de delictes
de lesa humanitat, independentment del lloc on es cometin o de la nacionalitat d’autors
o víctimes: genocidi, pirateria, tràfic de persones, tràfic de drogues…).

V. Competència objectiva. Competència funcional. Competència territorial

1. Concepte de competència

Segons Gómez Orbaneja, per competència cal entendre el conjunt de processos en

què un òrgan jurisdiccional pot exercir, d’acord amb la llei, la seva jurisdicció. El conei-
xement cert, previ a la iniciació de qualsevol procés penal, dels òrgans jurisdiccionals
que han d’intervenir-hi, és un requisit necessari per donar satisfacció al «dret al jutge
ordinari predeterminat per la llei» de l’art. 24 CE.

La competència penal és improrrogable (art. 8 LECrim), és a dir, indisposable per les

parts i apreciable d’ofici per l’òrgan jurisdiccional mateix. I es caracteritza també pel fet
que en tots els procediments, tret del judici per delictes lleus, s’atribueix a una dualitat
d’òrgans jurisdiccionals als quals s’encarreguen, respectivament, les fases d’instrucció
i d’enjudiciament.

La competència pot estudiar-se des de tres punts de vista: objectiu, funcional i territori-
al.

2. Competència objectiva. Competència funcional

Per competència objectiva cal entendre la distribució que fa el legislador entre els dife-
rents tipus d’òrgans jurisdiccionals integrats en l’ordre penal per a l’enjudiciament en
primera instància dels fets delictius pels quals es procedeix. És a dir, és la que deter-
mina quin òrgan ha de conèixer un assumpte específic en primera instància.

Per atribuir-la hi ha diferents criteris, que poden es poden agrupar en dos tipus:
a) Subjectiu, és a dir, tenint en compte la qualitat de la persona investigada. Són
els anomenats aforaments, que fan que hi hagi una norma especial de compe-
tència (art. 57, 61 i 73 LOPJ).
b) Objectiu, és a dir, tenint en compte la naturalesa de la infracció i la gravetat i la
naturalesa de la pena (privativa de llibertat o no) que cal imposar, així com el
procediment aplicable.

Per competència funcional cal entendre la delimitació de l’atribució de les diferents

fases o actes processals concrets que corresponen a cada òrgan jurisdiccionals; deri-
va de l’anterior.

7
Tenint en compte la característica esmentada de la dualitat d’òrgans jurisdiccionals
dels procediments penals, ambdues qüestions van íntimament lligades. Per això,
s’estudien conjuntament en relació amb la competència dels diferents òrgans jurisdic-
cionals de l’ordre penal.

B. Competència objectiva i funcional de cada òrgan jurisdiccional penal

Jutjats d’instrucció (art. 87 LOPJ). La seva principal competència és la instrucció de

tots els processos per delictes, sigui quina sigui la pena que s’hi pugui imposar, el co-
neixement dels quals correspongui als jutjats penals o a les audiències provincials, i
també al tribunal del jurat (art. 14.2 LECrim), tret de les competències dels jutjats de
violència sobre la dona.

També coneix de la instrucció (competència objectiva) i enjudiciament (competència

funcional) dels judicis per delictes lleus que no siguin competència del jutjats de vio-
lència contra la dona.

Altres competències d’aquests òrgans jurisdiccionals són:

1. Dictar sentències en ocasió de la conformitat prestada pels imputats en els su-
pòsits que preveu l’art. 801 LECrim, durant les funcions de guàrdia.
2. Conèixer dels procediments d’habeas corpus, d’acord amb les previsions de la
Llei orgànica 6/1984, de 24 de maig.
3. Adoptar odres de protecció a la víctima de violència sobre la dona, mentre du-
gui a terme funcions de guàrdia, si per raons d’urgència aquestes decisions no
les poden prendre els jutjats de violència contra la dona.

Jutjats centrals d’instrucció (art. 88 LOPJ). La seva principal competència és la instruc-

ció de tots els processos per delictes, sigui quina sigui la pena que s’hi pugui imposar,
el coneixement dels quals correspongui als jutjats centrals penals i a l’Audiència Naci-
onal.

Li correspon també la tramitació dels expedients d’extradició passiva i de les ordres

europees de detenció i lliurament rebudes per Espanya.

Jutjats de violència contra la dona (art. 87 bis i 87 ter LOPJ i 14.5 LECrim). La seva
principal competència és la instrucció dels delictes qualificats com de violència de gè-
nere i l’emissió de les anomenades ordres de protecció.

La delimitació de la competència objectiva d’aquests òrgans té en compte tant el delic-

te comès com la víctima. Així, la LOPJ els declara competents per instruir els delictes
següents: «homicidi, avortament, lesions, lesions al fetus, delictes contra la llibertat,
delictes contra la integritat moral, contra la llibertat i indemnitat sexuals o qualsevol
altre delicte comès amb violència o intimidació», així com… «qualsevol altre delicte
contra els drets i deures familiars».

Pel que fa a la víctima, el delicte esmentat ha de cometre’s contra qui «sigui o hagi
estat la seva dona, o una dona que estigui o hagi estat lligada a l’autor per relació
d’afectivitat anàloga, fins i tot sense convivència, així como dels comesos sobre els

8
descendents, propis o de la dona o convivent, o sobre els menors o les persones amb
la capacitat modificada judicialment que convisquin amb ell o que estiguin subjectes a
la potestat, tutela, curatela, acolliment o guarda de fet de la dona o convivent, quan
també s’hagi produït un acte de violència de gènere».

A més, li correspon instruir i enjudiciar els delictes esmentats quan tinguin la conside-
ració de lleus (competència funcional) i dictar sentència amb ocasió de la conformitat
prestada pels imputats respecte d’aquests delictes en els supòsits que preveu l’art.
801 LECrim en funcions de guàrdia.

Jutjats de menors i centrals de menors (art. 96 LOPJ). Els jutjats de menors coneixen
dels fets comesos pels menors d’acord amb les previsions de la Llei orgànica 5/2000,
de 12 de gener, de responsabilitat penal dels menors.

Quan es tracti de delictes de terrorisme i altres delictes inclosos en l’art. 96.3 LOPJ, la
competència correspon al jutge central de menors.

Jutjats penals (art. 89 bis LOPJ). La seva principal competència (objectiva) és

l’enjudiciament dels delictes la pena dels quals no sigui superior a cinc anys de priva-
ció de llibertat (art. 14.3 LECrim), que s’han de tramitar d’acord amb les normes del
procediment abreujat o dels anomenats judicis ràpids.

També li correspon l’enjudiciament dels delictes castigats amb penes diferents de la

privació de llibertat, tant si són úniques, conjuntes o alternatives, sempre que no exce-
deixin els deu anys de durada.

Jutjats centrals penals (art. 89 bis 3 LOPJ). Tenen les mateixes competències que els
jutjats penals, però en el marc dels delictes la competència sobre els quals els
l’atribueix l’art. 65 LOPJ.

Jutjats de vigilància penitenciària. Jutjats centrals de vigilància penitenciària (art. 94

LOPJ). Als jutjats de vigilància penitenciària els corresponen les funcions que la Llei
orgànica general penitenciària (LO 1/1979, de 29 de setembre) i el Reglament peniten-
ciari (RD 190/1996, de 9 de febrer) els atribueixen en matèria d’execució de penes
privatives de llibertat i mesures de seguretat, control jurisdiccional de la potestat disci-
plinària de les autoritats penitenciàries, empara dels drets i beneficis dels interns… Les
seves funcions estan en expansió tant en l’execució de penes diferents a la privació de
llibertat com en l’execució de la cooperació judicial a escala europea.

Quan el sotmès a privació de llibertat compleixi, almenys, una condemna imposada

per l'Audiència Nacional, les funcions que la LOGP els atribueix corresponen al jutjat
central de vigilància penitenciària. En tot cas, la competència d’aquest jutjat central és
preferent i excloent si el penat compleix també altres condemnes que no hagin estat
imposades per l’Audiència Nacional.

Audiències provincials (art. 82 LOPJ). En l’ordre penal, les audiències provincials co-
neixen de l’enjudiciament de les causes per delictes que la llei no atribueixi a cap altre
òrgan de la jurisdicció penal. Així, amb caràcter general, els correspon l’enjudiciament

9
dels delictes castigats amb penes privatives de llibertat superiors a cinc anys o amb
penes d’una altra naturalesa amb una durada superior a deu anys (art. 14.4 LECrim).

Per delictes la pena dels quals superi els cinc anys de privació de llibertat i no superi
els nou, o quan la pena sigui no privativa de llibertat, cal seguir els tràmits del proce-
diment abreujat (art. 779 LECrim). Per delictes que superin els nou anys de privació de
llibertat, cal seguir les regles del procediment ordinari.

Com a competència funcional, resolen els recursos d’apel·lació interposats contra les
sentències dictades pels jutjats penals (art. 795.1 LECrim) i contra les sentències dic-
tades pels jutjats d’instrucció en matèria de delictes lleus. En aquest cas, la sala es
constitueix amb un sol magistrat.

També resolen (competència funcional) els recursos que estableix la llei contra les
disposicions dictades pels jutjats d’instrucció, de violència contra la dona, penals, de
menors i de vigilància penitenciària de la província.

I també els correspon la resolució de les qüestions de competència suscitades entre

els jutjats de la província que no tinguin cap altre superior comú.

Tribunal del jurat. La seva competència és la de jutjar els delictes a què es refereix
l’art. 1.2 de la Llei orgànica 5/1995, de 22 de maig, del tribunal del jurat.

D’acord amb aquesta norma, és competent per al contingut d’aquestes rúbriques del
Codi penal: delictes contra les persones; delictes comesos pels funcionaris públics en
l’exercici dels seus càrrecs; delictes contra l’honor; delictes contra la llibertat i la segu-
retat, i incendis. Més tard, la Llei especifica els delictes que són competència d’aquest
tribunal: homicidi (consumat), amenaces, violació del dret de domicili, suborn, incendis
forestals… En tot cas, queden exclosos de la competència del jurat els delictes
l’enjudiciament dels quals estigui atribuït a l’Audiència Nacional.

El tribunal del jurat no és un òrgan permanent sinó que es conforma ad hoc en el si de

l’audiència provincial, tret que, per raó de l’aforament de la persona jutjada, correspon-
gui fer-ho en un altre òrgan (tribunal superior de justícia o Tribunal Suprem).

Audiència Nacional (art. 65 LOPJ). Fonamentalment, la seva competència s’estén a

l’enjudiciament dels delictes que preveu de manera expressa la llei la decisió sobre els
quals no estigui atribuïda als jutjats centrals penals o a altres òrgans jurisdiccionals en
funció d’aforament o regles especials de competència. Entre aquests delictes hi ha:
delictes contra la Corona; falsificació de moneda i delictes monetaris; tràfic de drogues
o fraus alimentaris comesos per grups organitzats i que produeixin efectes en llocs
pertanyents a més d’una audiència provincial… També li correspon l’enjudiciament
dels delictes comesos fora de territori espanyol i l’enjudiciament dels quals sigui com-
petència dels tribunals espanyols.

També li correspon específicament l’enjudiciament dels delictes de terrorisme.

10
Com a competència funcional, li correspon la resolució dels recursos d’apel·lació inter-
posats contra les sentències dictades pels tribunals centrals penals en l’àmbit de la
seva competència. I la Sala d’Apel·lacions de l’Audiència Nacional resol els recursos
d’apel·lació interposats contra les sentències dictades per la Sala Penal de la mateixa
Audiència Nacional. I li correspon també la resolució dels recursos que preveu la llei
contra les interlocutòries de jutges centrals de menors i de vigilància penitenciària.

També li correspon la fase decisòria del procés d’extradició passiva; l’execució de les
ordres europees de detenció i lliurament; la continuació dels procediments iniciats a
l’estranger; l’execució de les sentències dictades per tribunals estrangers, o el compli-
ment de penes de presó imposades per tribunals estrangers, si en virtut d’un tractat
internacional li correspon aquesta competència.

Sala civil i penal dels tribunals superiors de justícia (art. 73 LOPJ). En l’àmbit penal
coneix de la instrucció i decisió de les causes penals determinades per la llei, i que
sovint fan esment de supòsits d’aforament: parlamentaris autonòmics, si així ho preve-
uen els estatuts d’autonomia respectius; jutges, magistrats o membres del Ministeri
Fiscal per delictes comesos en l’exercici del càrrec a la comunitat autònoma respecti-
va. En aquests casos, es nomena un instructor entre els magistrats de la sala, que
després no pot formar part del tribunal que ha de resoldre el cas.

Com a competència funcional, li correspon la resolució dels recursos d’apel·lació inter-

posats contra les sentències emanades del tribunal del jurat (art. 846 bis a i següents
LECrim) i contra les sentències dictades en primera instància per les audiències pro-
vincials.

Sala Penal del Tribunal Suprem (art. 57 LOPJ). El Tribunal Suprem només té compe-
tències objectives per raó d’aforament: li correspon la instrucció i la decisió de les cau-
ses penals dirigides contra aforats o subjectes respecte dels quals són aplicables re-
gles especials de competència (diputats, senadors, membres dels òrgans constitucio-
nals…). En aquests casos, es nomena un instructor entre els magistrats de la Sala,
que després no pot formar part del tribunal que ha de resoldre el cas.

La seva principal competència és funcional: és competent per resoldre el recurs de

cassació interposat contra sentències emanades per les audiències provincials,
l’Audiència Nacional o els tribunals superiors de justícia, en els casos que preveu l’art.
847 LECrim.

En el mateix sentit, també resol els recursos de revisió, anul·lació i d’altres

d’extraordinaris en matèria penal que estableixi la llei.

3. Competència territorial. Els furs. La connexió

A. Concepte

Per competència territorial s’entén els criteris de distribució d’una competència deter-
minada entre els diferents òrgans jurisdiccionals de la mateixa categoria encarregats
de la instrucció d’un òrgan determinat. Els criteris per adscriure territorialment el conei-

11
xement d’un procés a un òrgan concret s’anomena fur, i posa en relació un jutjat o un
tribunal determinat amb els fets delictius pels quals se segueix la causa.

B. Fur principal: forum commissi delicti

L’art. 14 LECrim estableix amb caràcter preferent i exclusiu el fur del lloc on la infracció
penal s’hagi comés.

Per tant, el lloc de comissió del delicte constitueix l’element determinant de la compe-
tència territorial, la qual, a més, en no ser dispositiva, no pot ser objecte de modificació
convencional per les parts. Per atendre al lloc de comissió del delicte, doctrinalment hi
ha tres teories principals: la de l’activitat, la del resultat i la de la ubiqüitat.

La teoria de l’activitat estableix que el lloc de comissió del delicte és aquell en què apa-
reix o s’exterioritza la voluntat delictiva. Segons la teoria del resultat, el delicte té lloc
allà on es consuma. Finalment, d’acord amb la teoria de la ubiqüitat, el delicte té lloc
tant on s’esdevenen els actes d’execució del delicte com on se’n produeix el resultat.
La jurisprudència ha emprat majoritàriament la teoria del resultat, i, en els delictes con-
tinuats o en les infraccions habituals o d’hàbit, la teoria de la ubiqüitat.

El fur del lloc de comissió del delicte el constitueixen aquells casos en què la compe-
tència s’atribueix a un òrgan jurisdiccional atenent a l’existència d’un aforament o d’una
regla especial de competència. És una modificació d’aquesta norma el coneixement
per part de l’Audiència Nacional, com a tribunal amb competència a tot el territori naci-
onal, dels delictes que la llei li atribueix.

L’art. 15 bis LECrim estableix una altra modificació d’aquesta regla en els supòsits de
violència de gènere: en aquests casos, la competència s’atribueix al jutjat de violència
sobre la dona del lloc del domicili de la víctima. Malgrat això, l’ordre de protecció pot
ser decretada pel jutge del lloc de comissió dels fets o pel de guàrdia.

C. Furs subsidiaris

Si es desconeix el lloc de comissió d’un delicte, l’art. 15 LECrim estableix un seguit de

criteris que tenen l’única virtualitat de determinar l’òrgan territorialment competent.

Aquests criteris només s’apliquen en cas de desconeixement del lloc de comissió del
fet, i perden tota la seva eficàcia quan, per qualsevol motiu, es coneix el lloc exacte de
la comissió del delicte, cas en el qual cal remetre les actuacions, en l’estat en què es
trobin, a l’òrgan competent.

Són furs subsidiaris segons l’art. 15 LECrim:

1. El lloc on s’hagin descobert proves materials del fet.
2. El lloc on l’imputat sigui detingut.
3. El lloc de residència de l’imputat.
4. Qualsevol lloc on s’hagi tingut notícia del delicte.

D. La connexió

12
 Quan, juntament amb el delicte principal, cal jutjar també un altre o uns altres delictes
connexos, les normes de competència poden modificar-se. L’art. 17 LECrim estableix
cinc causes o criteris per qualificar com a connexos determinats delictes, causes que
poden ser objectives o subjectives i que, a vegades, poden modificar la competència
territorial per concurrència de furs. L’art. 18 LECrim regula diversos furs especials que
cal aplicar quan hi concorre una diversitat de delictes connexos comesos en circums-
cripcions diferents.

VI. Les parts en el procés penal

És part en el procés penal tot aquell que sol·licita la imposició d’una pena o mesura de
seguretat o aquell per qui se sol·licita la pena o mesura de seguretat, al marge de la
titularitat del dret de penar (ius puniendi), que pertany sempre a l’Estat i no als intervi-
nents.

En el procés penal, les parts poden classificar-se en dos grans grups: parts acusado-
res, que exerceixen la pretensió penal i/o civil que en el nostre sistema es dedueix
conjuntament, i parts acusades, que suporten passivament la pretensió penal i/o civil
derivada del delicte.

1. Parts acusadores: Ministeri Fiscal, acusació particular, acusació privada, acusació

popular, actor civil

Ministeri Fiscal (art. 124 CE i 435 LOPJ i Estatut orgànic del Ministeri Fiscal). El Minis-
teri Fiscal és una institució que té encarregada diferents missions de rang constitucio-
nal: fonamentalment, promoure l’acció de la justícia en defensa de la legalitat, dels
drets dels ciutadans i de l’interès públic tutelat per la llei, vetllar per la independència
dels tribunals i procurar davant d’aquests la satisfacció de l’interès social (art. 124 CE).

Per fer-ho, actua d’acord amb els principis d’unitat d’actuació i de dependència jeràr-
quica i amb subjecció en tot cas a la legalitat i a la imparcialitat.

És una institució pública fortament jerarquitzada, que depèn del fiscal general de
l’Estat i que pot organitzar-se amb criteris d’especialització.

En matèria penal pot desenvolupar les funcions següents:

a) Exercir l’acció penal, que consisteix a iniciar el procés penal davant de la per-
sona sospitosa d’haver comès un delicte i acusar-la formalment si escau. Acos-
tuma a fer-ho per mitjà de querella.
b) Instar la realització d’actes d’investigació, directament o través de la policia ju-
dicial en la fase d’investigació preprocessal, o sol·licitant al jutge d’instrucció di-
ligències d’investigació (art. 773 LECrim).
c) Exercir l’acusació formal, sempre en els processos per delictes públics i semi-
públics, i, tret que se’n sol·liciti el sobreseïment, deduir-ne l’acusació correspo-
nent.
d) Ordenar la detenció i, si escau, sol·licitar l’adopció de la presó provisional, en
els supòsits que preveu la llei.

13
Acusació particular. L’acusació particular està constituïda pels ofesos directament pel
delicte, sempre que es tracti de delictes públics o semipúblics. Poden ser acusació
particular els espanyols o els estrangers, sempre que siguin els ofesos directament.

Per fer-ho han d’interposar querella o la voluntat d’assumir aquesta posició en el tràmit
d’oferiment d’accions en el procediment abreujat. En el cas de delictes semipúblics,
n’hi ha prou amb la denúncia de l’ofès perquè el Ministeri Fiscal pugui intervenir-hi.

Acusació privada. És la constituïda per l’ofès pel delicte, en cas de delicte privat, és a
dir, només perseguible a instància de part. A partir de la vigència de l’actual Codi pe-
nal, només queden la calúmnia i la injúria contra particulars en ambdós casos.

En tot cas, s’ha d’exercir sempre per mitjà de querella.

Acusació popular. En aquest cas, exerceix l’acusació qualsevol persona no ofesa per
un delicte públic. Cal que interposi querella i presti la fiança corresponent.

És un dret reservat als espanyols (art. 270 LECrim) i és un dret que proclama l’art. 125
CE.

En tot cas, no poden exercir-la aquelles persones a les quals fa esment l’art. 102 LE-
Crim, ni pot interposar-se querella en els supòsits de l’art. 103 LECrim.

Acusador o actor civil. És el subjecte perjudicat pel delicte en la seva persona, béns o
patrimoni, que pot coincidir amb l’ofès o no segons el delicte i els efectes que hagi
produït. El fonament de la seva acció el recull l’art. 100 LECrim.

2. Parts acusades: investigat, responsable civil

Investigat o encausat. És el subjecte passiu i suposat autor del delicte i el titular del
dret de defensa que reconeix l’art. 24 CE.

L’investigat o encausat és la part passiva del procés penal, contra la qual es dirigeix la
pretensió penal i per a la qual se sol·licita, per tant, la imposició d’una pena o mesura
de seguretat. És part essencial i necessària del procés penal: sense aquesta part no
pot haver-hi cap procés.

Rep diversos noms, que a vegades s’usen indistintament. Aquests noms són:
a) Investigat. És la persona sospitosa d’haver comès una acció criminal i davant
de la qual s’ha operat algun dels actes que l’art. 118 LECrim considera hàbils
per atorgar aquesta condició. Però aquesta denominació pot emprar-se amb
caràcter general i omnicomprensiu de qualsevol situació a la qual estigui sub-
jecta una persona sotmesa a un procés penal.
b) Processat. És la persona que ha estat formalment imputada en el procediment
ordinari per delictes pel fet que s’hi hagi dictat contra ella una interlocutòria de
processament a la qual fa esment l’art. 384 LECrim.
c) Encausat. És aquell en contra la qual s’ha ordenat obrir el procediment abreu-
jat.

14
 d) Acusat. És aquella persona contra la qual s’ha formulat una acusació en sentit
estricte. En el procediment ordinari per delictes, mitjançant l’escrit de qualifica-
ció provisional (art. 650 LECrim); en l’abreujat, mitjançant l’escrit d’acusació
(art. 781 LECrim); en els judicis ràpids, també mitjançant l’escrit d’acusació (art.
800.2 LECrim).
e) Condemnat. És qui ha estat declarat culpable en sentència penal.

La condició d’investigat neix (art. 118 LECrim) des que una persona es sotmesa a
qualsevol mesura cautelar, especialment la detenció; des de l’admissió de la denúncia
o querella; des que se li comunica a la persona l’existència d’un procediment en mar-
xa; des que es pronuncia en contra de la persona interlocutòria de processament en el
procediment ordinari per delictes, o des que es produeix qualsevol actuació processal
en què s’imputa un delicte a una persona o a diverses persones determinades.

Responsable civil. És aquell que, per ser l’autor del delicte o de la responsabilitat civil
que se’n deriva de manera directa o subsidiària, ha de fer front a la reparació dels
danys i perjudicis que siguin conseqüència de la comissió d’una acció delictuosa. És
regulat pels art. 100 LECrim i 116 del Codi penal.

15
Punts clau

 Per sistema penal s’entén la manera com l’Estat estructura la reacció contra els
delictes. N’hi ha diversos, que hi han aparegut progressivament: acusatori, inquisi-
tiu, mixt.

 El sistema processal penal espanyol és un sistema processal mixt, anomenat acu-

satori formal, en què priva el principi inquisitiu en la fase instructora i l’acusatori en
la de plenari.

 Hi ha un seguit de principis que afecten i estructuren el procés penal, i d’altres, el

procediment. Entre els primers, cal destacar els de contradicció, igualtat, legalitat,
oportunitat, acusatori i inquisitiu, entre d’altres; entre els segons, els d’oralitat, es-
criptura, immediatesa, concentració i publicitat.

 La jurisdicció penal és l’encarregada de la investigació i l’enjudiciament de les cau-

ses criminals. Té certs límits subjectius, objectius i territorials.

 Per competència s’entén el conjunt de processos que pot exercir un òrgan jurisdic-
cional concret, i pot estudiar-se des de tres punts de vista: objectiu, funcional i terri-
torial.

 Parts acusadores són aquelles que intervenen en el procés penal sol·licitant la im-
posició d’una pena (Ministeri Fiscal, acusacions populars, privades i particulars, ac-
tor civil), i parts acusades, aquelles contra les quals se sol·licita la imposició de la
pena (investigat, responsable civil).

Bibliografia

Asencio, J.M. (2015). Derecho Procesal Penal (7a ed.). Valencia: Tirant lo Blanch.

Garrido, V. (2014). Manual de Derecho procesal penal. UNED: Colex editorial.

Llei orgànica 6/1985, d’1 de juliol, del poder judicial.

Melón, A. (2016). Procesal Penal. Memento Práctico. Madrid: Francis Lefebvre.

Reial decret de 14 de setembre de 1882 pel qual s’aprova la Llei d’enjudiciament cri-
minal.

16