Tema 2. Fases del procés penal.

Iniciació: la denúncia, la querella i altres for-

mes d'incoació del judici penal. La instrucció. L'anomenada fase intermèdia del
procés penal. El judici oral

Esquema

I. Fases del procés penal ................................................................................................... 1

II. Iniciació: la denúncia, la querella i altres formes d’incoació del judici penal .................... 1
1. La denúncia (art. 259 i següents LECrim) ................................................................... 2
2. La querella (art. 270 i següents LECrim) ..................................................................... 3
3. Altres formes d’incoació .............................................................................................. 3
III. La instrucció ................................................................................................................... 4
1. Qüestions generals ..................................................................................................... 4
2. Els actes d’investigació ............................................................................................... 5
3. Altres actuacions en fase d’investigació .................................................................... 10
IV. L’anomenada fase intermèdia del procés penal ............................................................ 10
1. Introducció ................................................................................................................ 10
2. El sobreseïment (634 i següents LECrim) ................................................................. 11
V. El judici oral .................................................................................................................. 11
1. Qualificacions provisionals ........................................................................................ 11
2. Conformitat ............................................................................................................... 12
3. Articles de pronunciament previ ................................................................................ 12
4. Admissió de proves i preparació de judici oral ........................................................... 12
5. Celebració del plenari o vista (judici oral en sentit estricte)........................................ 12
Punts clau ............................................................................................................................ 14
Bibliografia ........................................................................................................................... 14
I. Fases del procés penal

L’existència del procés penal és conseqüència immediata del principi de legalitat que
recull l’art. 25.2 de la Constitució (CE), en concret de l’anomenada garantia jurisdiccio-
nal: nulla poena sine iudicio. En aquest sentit, procés penal és el conjunt d’actes jurí-
dics realitzats per les diferents parts i pel jutge a través dels quals es resol la qüestió
litigiosa consistent en la investigació d’un delicte, la fixació i l’esbrinament de l’autoria
del delicte i la imposició d’una pena a qui en sigui l’autor.

Configurat d’aquesta manera, tot procés es materialitza a la pràctica mitjançant una

sèrie concreta d’actes que es duen a terme sota la direcció i/o en la presència d’un
jutge. El conjunt d’actes concrets rep el nom de procediment i, en aquest sentit, es diu
que hi ha un únic procés penal, però hi poden haver (de fet, hi ha) diferents procedi-
ments penals. Així es desprèn de la Llei d’enjudiciament criminal (LECrim), però també
altres normes.

En general, en un procediment penal poden distingir-se les fases (o etapes) següents:

a) Fase d’instrucció (o investigació). La seva finalitat consisteix a recollir els vesti-
gis del delicte i tots aquells elements que permetin preparar l’acusació. Reuneix
tota l’activitat d’investigació amb la finalitat de preparar el judici oral.
b) Fase intermèdia. És una fase breu, tendent a examinar l’existència de tots els
requisits necessaris per iniciar el judici oral o, en cas contrari, per arxivar-lo (o
sobreseure’l), per la manca algun d’aquests requisits.
c) Fase de plenari o de judici oral. És la fase en què té lloc el veritable enjudicia-
ment dels fets, amb respecte absolut als principis d’immediació i contradicció, i
que es resol en una sentència sobre l’absolució o la condemna de l’inculpat.

Aquestes tres fases són necessàries; d’alguna manera hi apareixen sempre. Eventu-
alment, poden haver-hi altres fases un cop acabada la de plenari; en concret, les fases
d’impugnació i d’execució.

Si es dona la fase d’impugnació, la part que no ha vist satisfeta la seva pretensió pot
reclamar a un altre tribunal la revisió de la decisió presa per l’òrgan judicial. Arrenca
amb la notificació de la sentència i es desenvolupa bàsicament amb els recursos
d’apel·lació, cassació i revisió (vegeu el tema 5).

La fase d’execució només apareix quan hi ha sentència condemnatòria i, en aquest

cas, és una fase necessària. Aquesta fase s’adreça al compliment del veredicte, tant
de les penes o les mesures de seguretat com de la reparació de les conseqüències
civils del delicte. Està repartida entre el tribunal sentenciador, els jutges de vigilància
penitenciària i l’Administració penitenciària (vegeu el tema 5).

II. Iniciació: la denúncia, la querella i altres formes d’incoació del judici penal

Perquè s’iniciï el procediment en sentit estricte, cal que es posi en coneixement del
tribunal l’anomenada noticia criminis: cal comunicar al tribunal la comissió d’uns fets

1
que revesteixin els caràcters de delicte. A partir d’aquesta comunicació, s’incoa la fase
instructora del procediment.
Aquesta comunicació pot fer-se per diferents vies: d’ofici, mitjançant la presentació
d’una denúncia o mitjançant la interposició d’una querella.

1. La denúncia (art. 259 i següents LECrim)

Una denúncia és un acte d’una persona física (el denunciant) mitjançant el qual posa
en coneixement de l’autoritat corresponent que ha tingut lloc un fet aparentment delic-
tiu.
Pot ser denunciant qualsevol persona física, fins i tot els incapaços, tret dels casos de
delictes privats o semiprivats, en què el denunciant ha de tenir la qualitat d’ofès o sub-
jecte passiu del fet punible.
En principi, hi ha un deure genèric de denunciar que afecta específicament:
a) Qui presencií la perpetració de qualsevol delicte públic (testimonis directes o
presencials).
b) Qui conegui la comissió del delicte per raó del seu càrrec, professió o ofici,
sempre que no estiguin emparats pel secret professional.
c) Qui conegui per qualsevol mitjà indirecte la perpetració de qualsevol delicte pú-
blic.

L’incompliment d’aquest deure el sanciona la LECrim mateixa amb multes (de quantia
ridícula) i, especialment respecte dels obligats compresos en el paràgraf b) anterior,
per la responsabilitat penal que se’ls pot exigir d’acord amb els art. 407, 408 i 450 del
Codi penal (CP).
Hi ha també certes excepcions a aquest deure de denunciar. No estan obligats a de-
nunciar:
a) Les persones que coneguin la perpetració d’un delicte privat o semiprivat i no
en siguin les directament ofeses.
b) Els menors o incapaços, encara que poden fer-ho (persones sense plena ca-
pacitat civil).
c) El cònjuge o personal lligada per una relació d’afectivitat anàloga i determinats
parents del suposat delinqüent (ascendents i descendents en qualsevol grau i
col·laterals fins al segon grau).

Cal afegir-hi aquells ja esmentats que estan protegits pel deure del secret professional:
advocats, procuradors, capellans…
Les denúncies poden presentar-se davant de qualsevol autoritat policial (policia judici-
al), el Ministeri Fiscal o l’autoritat judicial, tant si és la competent per instruir el proce-
diment penal posterior com si no.
Respecte a la forma, se segueix el principi antiformalista: pot fer-se oralment o per
escrit. En cas de fer-se oralment, l’autoritat que rebi la denúncia ha de transcriure-la en
una acta i el denunciant ha de ratificar-la (signar-la). Si es presenta directament per
escrit, sempre ha d’estar signada. L’únic requisit exigit en tots els casos és la identifi-
cació correcta del denunciant.
Un cop formalitzada, s’incoa el procediment en tot cas, tret que els fets denunciats no
reuneixin caràcter de delicte, cas en el qual l’autoritat judicial corresponent pot arxivar-
la. El denunciant no està obligat a provar els fets denunciats, i la mera presentació de

2
la denúncia no li atorga la qualitat de part en el procés penal que s’incoï, tret que
posteriorment hi presenti una querella.

2. La querella (art. 270 i següents LECrim)

A diferència de la denúncia, la querella suposa un veritable acte processal d’exercici

de l’acció penal per mitjà del qual se sol·licita al jutge instructor la incoació d’un proce-
diment penal en què el querellant manifesta la voluntat de ser part.
Poden presentar querella tots els espanyols, ofesos pel delicte o no (acció popular) i
els estrangers ofesos directament pel delicte en la seva persona o en els seus béns. El
fiscal sempre ha d’interposar querella per exercir l’acció penal. Les persones jurídiques
també poden interposar querelles si es consideren ofeses pel delicte, i tenen sempre
aquesta consideració les associacions de víctimes.
La querella ha de presentar-se sempre per escrit, davant del jutge d’instrucció compe-
tent. L’escrit requereix la intervenció d’advocat i de procurador, el qual ha de tenir po-
der especialíssim a l’efecte.
En determinats supòsits, el querellant ha de dipositar una fiança per poder exercir
l’acció penal. La classe i la quantia d’aquesta fiança han de ser proporcionals al patri-
moni del querellant i no poden suposar un impediment a l’exercici del dret (art. 20.3 de
la Llei orgànica del poder judicial [LOPJ]). En tot cas, n’estan exempts els ofesos pel
delicte o els seus hereus o representants legals, l’advocat de l’Estat i el Ministeri Fis-
cal.

L’art. 277 LECrim en fixa contingut mínim: identificació de querellant i querellat, expo-
sició detallada dels fets objecte de la querella, sol·licitud de les diligències que cal
practicar…
Admesa la querella, s’incoa el procediment, el querellant esdevé en tot cas part pro-
cessal i el jutge ha d’ordenar la pràctica de les diligències proposades per les parts i
les que consideri adients, en general.
La querella pot ser inadmesa quan no hi concorrin els requisits processals per a la
seva admissió (incompetència del jutge davant del qual s’ha presentat, manca de re-
quisits processals, manca de postulació suficient…) o quan els fets objecte de la que-
rella no siguin constitutius de delicte.

3. Altres formes d’incoació

El procediment penal també pot incoar-se d’ofici. La incoació d’ofici té lloc quan la ini-
ciativa correspon al propi jutge: quan un jutge d’instrucció tingui coneixement de la
comissió d’un fet delictiu, bé per tractar-se d’un fet rellevant, o bé per haver-se comès
davant seu en el curs d’un procediment penal, ha de posar-ho en coneixement del Mi-
nisteri Fiscal i comunicar-ho al president de l’audiència per a què formi un sumari (art.
308 LECrim). Aquesta forma té caràcter residual.
Sovint, però, el jutge té coneixement dels fets suposadament delictius per mitjà d’un
atestat policial. A efectes d’incoació d’un procés penal, l’atestat policial (arts. 292 a 297
LECrim) té els efectes d’una denúncia.
L’atestat és l’escrit on la policia judicial documenta les primeres diligències
d’investigació i assegurament que ha dut a terme autònomament quan ha conegut la

3
 comissió d’un fet suposadament delictiu que li ha estat directament denunciat o del
qual n’ha tingut coneixement per qualsevol altre mitjà.
Ha d’incloure els informes tècnics o pericials i les conclusions a què han arribat sobre
el fet i el seu suposat autor, inclosos els antecedents policials, si es coneixen. Ha
d’anar signat per l’instructor de l’atestat, testimonis, perits i totes aquelles altres perso-
nes que han intervingut a la seva pràctica.
Ha de remetre’s necessàriament a l’autoritat judicial, tret que es desconegui l’autor
dels fets i es compleixin les previsions de l’art. 284 LECrim.
En tot cas, no té per si sol valor de prova documental, i molt menys de prova de càrrec,
i ha de ser ratificat i reiterat en l’acte del judici oral pel testimoni dels agents que hi
intervenen. També han de reiterar-se en seu judicial les declaracions testificals que
s’hi reflecteixin.

III. La instrucció

1. Qüestions generals

En tots els procediments penals, d’alguna manera, hi ha una primera fase

d’investigació, la finalitat bàsica de la qual és la recollida de prou vestigis del fet apa-
rentment comès i del suposat autor per tal de garantir l’enjudiciament posterior, a fi de
garantir la realització posterior del judici oral.
Aquesta fase instructora rep diferents noms segons el procediment concret de què es
tracti: s’anomena sumari al procediment ordinari; diligències prèvies, al procediment
abreujat; diligències urgents, als judicis ràpids; instrucció complementària, al procedi-
ment del tribunal del jurat…
Es du a terme davant d’un jutge d’instrucció o d’un jutge central d’instrucció (tret dels
casos d’aforament), segons les normes de competència, amb l’ajut de la policia judicial
i, en part, del Ministeri Fiscal.
Regeixen en aquesta fase les normes o els principis generals següents:
A. Unitat. Només pot haver-hi una instrucció per a cada delicte, a la qual poden afegir-
se els delictes connexos (art. 300 LECrim).
B. Predomini de l’escriptura, tot i que en determinats procediments s’han anat introdu-
int progressivament diferents tràmits orals (compareixences).
C. Caràcter secret de la instrucció. D’acord amb els art. 301 i següents LECrim, el su-
mari és secret per a la societat i és públic per a les parts, com a regla general. Cal re-
lacionar-lo amb l’art. 120 CE.
Com a excepció, també pot decretar-se en la instrucció secret per a les parts, amb
caràcter extraordinari, quan sigui necessari per evitar risc greu per a la vida, al llibertat
o la integritat física d’una persona (fonamentalment, la víctima o els testimonis) o quan
calgui per prevenir situacions determinades que puguin comprometre de forma greu el
resultat de la investigació.
Aquest secret pot tenir una durada màxima d’un mes, prorrogable de manera motivada
per la mateixa durada màxima si es mantenen els motius que van portar a ordenar-lo. I
en tot cas, ha de ser aixecat un mínim de deu dies abans de decretar la conclusió de la
instrucció.
En qualsevol cas, el secret mai no afecta el Ministeri Fiscal.
D. Termini de la instrucció. D’acord amb l’art. 324 LECrim, la instrucció ha de tenir lloc
en el termini més breu possible (principi de rapidesa), i, després de la reforma de

4
2015, s’estableix que el termini màxim de durada de la instrucció és de sis mesos des
de la data d’incoació del sumari o de les diligències prèvies.
Aquest termini pot ampliar-se fins a divuit mesos si la instrucció es declara complexa. I
pot declarar-se complexa si recau sobre grups o organitzacions criminals; té nombro-
sos fets punibles; tracta sobre terrorisme; involucra una gran quantitat d’investigats o
víctimes; necessita proves pericials complexes, o cal fer actuacions a l’estranger.
El termini s’interromp en decretar-se el secret de les actuacions o si se’n disposa el
sobreseïment provisional. Quan s’aixeca el secret o es reobre el procediment, la ins-
trucció pot continuar durant el temps que resti pendent.
E. Temps dels actes d’investigació. D’acord amb l’art. 184.1 LOPJ, en la instrucció
penal són hàbils tots els dies i hores de l’any, sense necessitat d’habilitació especial.
F. Respecte dels drets fonamentals. En la investigació dels delictes cal respectar els
drets fonamentals que la CE reconeix a tots els ciutadans. Però això no implica que
aquests drets siguin sempre il·limitats. D’acord amb doctrina i la jurisprudència consti-
tucionals, tret del dret a la vida, tots els drets fonamentals poden ser limitats en la ins-
trucció de les causes penals sempre que es respectin els principis de legalitat (la CE
mateixa o les lleis orgàniques de desenvolupament n’han de preveure la limitació),
jurisidiccionalitat (només pot disposar-ho un jutge per interlocutòria motivada) i propor-
cionalitat (només poden limitar-se els drets fonamentals en la investigació als formal-
ment imputats i mitjançant l’adopció de les mesures necessàries que siguin menys
costoses per al dret i que estiguin directament adreçades a assolir els objectius de la
investigació) (en aquest sentit, vegeu l’art. 588 bis LECrim).

2. Els actes d’investigació

La instrucció ha d’incloure tots els actes d’investigació (a vegades anomenats diligèn-

cies sumarials) necessaris per assolir els seus objectius: constància de la perpetració
del delicte amb totes les circumstàncies que l’envolten i la culpabilitat dels delinqüents
(art. 299 LECrim).
Ha d’incloure totes les diligències considerades pertinents, tant de les proposades per
les parts com les disposades pel jutge d’ofici mateix, amb la col·laboració de la policia
judicial o del Ministeri Fiscal.
N’hi ha nombroses i la llei no fixa l’ordre en què cal dur-les a terme, ni cal practicar-les
totes en totes les investigacions. Sí que són necessàries la investigació i la identifica-
ció de l’investigat, la seva declaració i la recollida del cos del delicte.

A. Reconeixement judicial (inspecció ocular) (art. 326 i següents LECrim)

Consisteix a determinar les condicions i les característiques d’un lloc o un espai físic
determinat relacionat amb la perpetració del delicte i amb la recollida dels vestigis ma-
terials, empremtes, instruments o efectes del delicte que s’hi trobin, per la qual cosa el
jutge ha d’inspeccionar i descriure tot allò que tingui relació amb l’existència i la natura-
lesa del fet. Pot emprar els mitjans que siguin necessaris: plànols, croquis, fotografies,
filmacions… És una diligència instrumental encaminada a la recollida del cos del delic-
te i té cert caràcter preferent sobre la resta d’actuacions instructores.
Pot tenir eficàcia de prova preconstituïda si en dur-lo a terme es respecta el principi de
contradicció: si es coneix qui és l’imputat, ha de ser-hi present i se li ha de garantir el
dret a la defensa i la possibilitat de participació. Quan hi participa l’imputat (o els testi-
monis, si escau), acostuma a rebre el nom de reconstrucció dels fets.

5
B. Diligències sobre el cos del delicte (art. 334 a 367 LECrim)
Per cos del delicte s’entén el conjunt de coses materials, més o menys permanents,
sobre les quals s’ha comès el delicte perquè n’és l’objecte immediat o perquè s’hi refe-
reix directament. Inclou la recollida i la descripció del cos del delicte material (cos del
delicte en sentit estricte), els instruments del delicte i les anomenades peces de con-
vicció (cos del delicte accidental).
Inclou la recollida, la descripció i la conservació del cos del delicte, que sovint té lloc a
partir d’altres actuacions (reconeixement ocular, entrada en lloc tancat, obertura de
correspondència…). Recollit i degudament descrit, cal conservar-lo per a la pràctica de
proves pericials i fins al moment del judici oral. La LECrim inclou normes específiques
per a la custòdia de determinats instruments del delicte (com ara armes). Respecte a
les drogues tòxiques i tots els objectes l’emmagatzematge dels quals pot resultar peri-
llós, la llei preveu la seva destrucció, amb la conservació prèvia d’una mostra suficient
a disposició judicial.
Inclou també actuacions sobre la víctima del delicte: aixecament i identificació dels
cadàvers; pràctica de l’autòpsia, si escau; reconeixement medicoforense de lesions… I
també l’anàlisi de drogues, verins i altres substàncies que intervinguin en el delicte.
Les du a terme l’Institut Nacional de Toxicologia.

C. Determinació i identificació de l’investigat (art. 368 i següents LECrim)

Com que la imputació ha d’adreçar-se a una persona concreta, cal que al llarg de la
instrucció es determini i identifiqui fefaentment qui és aquesta persona.
Per mitjà de la determinació es pretén establir quina persona va cometre el delicte mit-
jançant la constatació dels trets externs que la fan diferent de la resta de persones
(identificació material). Sovint aquesta determinació té lloc a través de l’anomenada
roda de reconeixement, però hi ha altres mecanismes: reconeixement fotogràfic, decla-
ració testifical, confessió del suposat autor, realització de proves tècniques (anàlisi de
sang, semen, cabell, empremtes dactilars, ADN…).

Feta la determinació, cal passar a la identificació formal de l’investigat. Consisteix a

establir les dades i circumstàncies personals (nom, àlies, adreça, edat…). Normal-
ment, aquestes dades s’obtenen amb l’aportació del DNI (o equivalent) de l’investigat,
però també es preveuen altres mecanismes, especialment pel que fa l’edat (certificat
de naixement del Registre Civil, fe de baptisme…). En tot cas, cal afegir-hi en aquest
moment els antecedents penals de l’investigat, si en té.

D. Declaracions de l’investigat (art. 386 i següents LECrim)

La finalitat d’aquesta declaració és que l’investigat pugui exercir correctament el seu
dret de defensa, reconegut constitucionalment per l’art. 24 CE: dret a no declarar, a no
declarar contra si mateix i fins i tot a mentir (no està obligat a dir la veritat).
En la seva primera declaració, tot i no estar obligat a declarar, sí que ha de corroborar
la seva identificació. Aquesta primera declaració, que acostuma a anomenar-se inda-
gatòria, ha de tenir lloc tan aviat com sigui possible, i en cas d’estar detingut, durant
les primeres 24 hores. A més d’aquesta declaració, l’investigat pot fer-ne tantes altres
com vulgui, per iniciativa pròpia o a instància del jutge, el Ministeri Fiscal o l’acusador
particular, sempre que aquesta declaració tingui relació amb la causa. En tot cas, no
pot incoar-se el judici oral sense que hagi fet, com a mínim, una declaració en la fase
judicial.

6
La declaració ha de fer-se sempre en presència del jutge i de l’advocat de l’investigat.
Ha de fer-se sempre de forma oral, en un idioma que sigui comprensible per a
l’investigat, amb intèrpret o sense; posteriorment l’interrogatori s’ha de transcriure en
una acta. Les preguntes han de ser directes i no poden ser capcioses (enganyoses) ni
suggestives (les que insinuen una resposta).
Excepcionalment, quan hi concorren raons d’utilitat, seguretat o ordre públic, o quan la
compareixença personal els sigui costosa o perjudicial, poden declarar mitjançant vi-
deoconferència o qualsevol altre sistema que permeti la comunicació bidireccional i
simultània de la imatge i el so (art. 229.3 LOPJ).

E. Declaracions de testimonis
Un testimoni és una persona física, diferent de les parts, que declara davant del jutge
sobre uns fets que ha vist (testimonis directes o presencials) o dels quals ha tingut
notícia (testimonis de referència). Un dels testimonis directes més importants és la
víctima mateixa.
En general, poden ser testimonis tots els residents en territori espanyol, nacionals o
no. El seu estatut jurídic conté un seguit d’obligacions derivades del deure general de
col·laborar amb la justícia de l’art. 118 CE. Entre aquests deures, en destaquen tres:
a) Comparèixer. Degudament citat per l’autoritat judicial o pel Ministeri Fiscal, el
testimoni ha de comparèixer (art. 410 LECrim); si no ho fa, pot ser considerat
autor d’un delicte d’obstrucció a la justícia de l’art. 463 CP. Hi ha algunes ex-
cepcions a aquest deure (art. 411 i 412 LECrim): el Rei, la Reina i altres mem-
bres de la família reial, el president del Govern, els ministres, els presidents del
Congrés i del Senat…; n’hi ha que poden declarar per escrit o des del seu des-
patx.
b) Declarar. A diferència dels investigats, els testimonis estan obligats a declarar
«tot el que sàpiguen sobre el que els sigui preguntat» (art. 410 LECrim).
L’incompliment d’aquest deure dona lloc a dos tipus de sancions: les multes
que preveu l’art. 420 LECrim i la possible comissió d’un delicte de desobedièn-
cia greu. També hi ha determinades excepcions: no estan obligats a declarar
els incapaços ni determinats parents (art. 416 LECrim), encara que poden fer-
ho. Tampoc no estan obligats a declarar els que estiguin vinculats pel secret
professional (advocats…: art. 416 LECrim) o religiós (capellans: art. 417 LE-
Crim).
c) Dir la veritat. També a diferència dels investigats, els testimonis estan obligats
a dir la veritat, sense excepcions (art. 433 LECrim). Per això, el primer acte de
l’interrogatori és sotmetre el testimoni a promesa o jurament de dir la veritat
(art. 434 LECrim). En cas que incompleixi aquest deure, pot caure en la comis-
sió del delicte de fals testimoni de l’art. 458 CP.

En general, la declaració dels testimonis ha de tenir lloc a la seu de l’òrgan judicial,

davant la presencia del jutge i del lletrat de l’Administració de justícia (art. 268 LOPJ).
Tant la LOPJ com la LECrim inclouen determinades regles per a la declaració de tes-
timonis que resideixin fora del partit judicial on s’instrueix la causa o a l’estranger, o en
cas que el testimoni no s’hi pugui desplaçar; també poden declarar per videoconferèn-
cia, en els mateixos supòsits que l’investigat.
Els testimonis declaren sempre separadament els uns dels altres i secretament. No
han d’anar acompanyats de lletrat. Les preguntes s’han de fer de manera oral i directa,

7
i no es poden formular preguntes capcioses ni suggestives. Les respostes també seran
orals. De tot això se n’ha d’aixecar acta.
En determinats supòsits es poden prendre mesures de protecció de testimonis, per tal
de garantir el dret a la vida i la integritat física dels testimonis (i víctimes). Això ho regu-
la la Llei orgànica 19/1994, de 23 de desembre, de protecció a testimonis i perits en
causes criminals, i la més recent Llei 4/2015, de 27 d’abril, de l’Estatut de la víctima del
delicte. Aquestes mesures són molt variades i van des de l’absència de les dades
identificatives del testimoni en el sumari, la prohibició de filmar-lo o fotografiar-lo, la
fixació de la seu judicial a efectes de domicili de notificacions fins a atribuir-li al testi-
moni una nova identitat.
Un tipus especial de testimoni és el que prové de la investigació feta per mitjà d’agent
encobert (art. 282 bis LECrim). En la investigació de determinats delictes greus i com-
plexos, la investigació pot fer-se a través d’un agent encobert, que ha de ser sempre
un membre de la policia judicial autoritzat per resolució judicial o pel Ministeri Fiscal.
Aquest agent, amb una identitat suposada, s’infiltra en una organització delictiva per
investigar i està legitimat per dur a terme actes que tindrien la consideració de delictius
per tal de descobrir la trama criminal, motiu pel qual la llei l’eximeix de responsabilitat
penal.

F. Acarament de testimonis i investigats

Si entre les declaracions de diferents testimonis o respecte de les declaracions dels
imputats sorgeixen contradiccions evidents, el jutge pot ordenar un acarament entre
els declarants el relat del quals sigui discordant o contradictori.
És un mecanisme excepcional. Per dur-lo a terme, el lletrat de l’Administració ha de
llegir en presència del jutge i dels acarats les declaracions contradictòries, i els ha de
demanar si ratifiquen la seva declaració o si volen modificar-la. Si la ratifiquen, els ha
de preguntar específicament sobre les discrepàncies i prendre’ls una declaració nova.

G. Actes d’investigació pericials (declaracions pericials) (456 i següents LECrim)

Aquests actes són els informes o els dictàmens fets per especialistes en les diverses
matèries de què es tracti i la finalitat dels quals és aportar coneixement de caràcter
tècnic sobre circumstàncies relatives als fets investigats, elements o cos del delicte o
la persona del suposat autor. Els redacta un perit: un tercer aliè al procés que ha estat
cridat per fer una declaració de ciència sobre fets en matèries pròpies del seu ofici, art
o professió, tant si és titulat (amb títol oficial o sense) com si no.
Avui en dia són molt importants i en certa manera poden tenir la consideració de prova
preconstituïda. La LECrim sembla que prefereix els perits persona física, i en regula el
nombre, la forma de designació i l’estatut jurídic. Malgrat això, actualment moltes
d’aquestes actuacions les duen a la pràctica organismes especialitzats i oficials, com
la policia judicial o l’Institut Medicoforense (proves dactiloscòpiques o balístiques, au-
tòpsia del cadàver, anàlisi de verins o restes biològiques…).

La pràctica d’aquestes actuacions té sempre dues parts:

a) Examen o reconeixement personal per part del perit, que ha de fer-se de forma
immediata per evitar la desaparició dels fets o vestigis que hagin de subjectar-
se a la perícia. Sovint no pot repetir-se.
b) Informe pericial, que s’incorpora a la instrucció i que inclou les conclusions ob-
tingudes per al coneixement del jutge i les parts. Posteriorment, el perit l’ha de

8
 ratificar en el plenari, respecte al qual s’ha de sotmetre a interrogatori. El con-
tingut d’aquest informe el recull l’art. 478 LECrim.

H. Diligències restrictives de drets fonamentals

Hi ha un seguit d’actes d’investigació que tenen en comú la limitació d’alguns drets

fonamentals, bàsicament els que recull l’art. 18 CE: inviolabilitat del domicili, intimitat,
secret de les comunicacions. La finalitat d’aquests actes d’investigació és obtenir i,
donat el seu caràcter irrepetible, assegurar determinades fonts de prova de manera
que permetin que la investigació avanci i que puguin ser reproduïdes en el plenari.
Tenen en comú uns trets determinats: han d’ordenar-se per interlocutòria motivada,
que respecti els principis de proporcionalitat (adopció de les diligències que resultin
menys costoses per al dret en qüestió), idoneïtat (les adients per a la investigació del
delicte concret que s’instrueix), excepcionalitat i temporalitat (pel temps imprescindible,
amb una durada inicial de tres mesos prorrogable per temps igual o inferior, amb un
màxim de divuit mesos).

S’hi inclouen les diligències concretes següents:

1. Entrada a llocs tancats (art. 546 i següents LECrim). Inclou el domicili i qualse-
vol altre lloc tancat (seu social de persones jurídiques, habitacions d’hotel, ru-
lots, naus…). No cal autorització judicial si el titular del lloc tancat hi consent
l’entrada, en cas de delicte flagrant o en cas de terrorisme.
2. Registre de llibres i papers (art. 573 i següents LECrim). Encara que el literal
d’aquesta llei només esmenta documents comptables, poden registrar-se tots
els que tinguin rellevància en la investigació (com ara diaris, etc.).
3. Intervenció de les comunicacions de tot tipus. Aquestes diligències suposen
una ingerència important en l’àmbit de les comunicacions o arxius d’informació.
Inclou les actuacions següents:
a) Detenció i obertura de la correspondència escrita i telegràfica (art. 579 a
588 LECrim).
b) Intercepció de les comunicacions telefòniques i telemàtiques (art. 588
bis i ter LECrim).
c) Captació i gravació de comunicacions orals mitjançant la utilització de
dispositius electrònics (art. 588 quater LECrim).
d) Utilització de dispositius de captació de la imatge, de seguiment i de lo-
calització (art. 588 quinquies LECrim).
e) Registre de dispositius d’emmagatzematge massiu d’informació (art.
588 sexies LECrim).
f) Registres remots sobre equips informàtics.

I. Altres actes d’investigació

Poden haver-hi altres actes d’investigació.
En la investigació dels delictes de tràfic de drogues pot emprar-se la circulació i lliura-
ment vigilat de drogues (art. 263 bis LECrim). Aquesta actuació requereix sempre au-
torització judicial.
També poden emprar-se gravacions obtingudes per videovigilància policial. La Llei
orgànica 4/1997 va autoritzar la policia a emprar videocàmeres per gravar imatges i
sons en llocs públics, oberts o tancats, per prevenir la comissió de delictes, que per-

9
 meten captar amb absoluta fidelitat imatges d’actes a partir dels quals es pot determi-
nar l’autoria de fets amb rellevància penal.
I també es poden aportar documents al procés penal. Per document s’entén qualsevol
suport material que expressa o incorpora dades, fets o narracions amb eficàcia proba-
tòria, que preexisteix al procés i n’és independent. Aquesta aportació documental és
especialment important (i sovint l’únic mitjà d’acreditació) respecte determinats delictes
com injúries i calúmnies... No hi ha cap prevenció legal concreta sobre com s’han
d’unir al procés; poden aportar-los les parts (art. 277 i 311 LECrim) o poden obtenir-se
a partir del registre en un lloc tancat.

3. Altres actuacions en fase d’investigació

Tot i que el gruix de les actuacions que es fan en aquesta primera fase el conformen
els actes d’investigació esmentats, en aquesta fase poden tenir lloc altres actuacions
amb vista a assegurar la fase de plenari posterior.
Així, al llarg d’aquesta fase pot tenir lloc l’adopció de mesures cautelars (personals i
reals), i la modificació i l’aixecament d’aquestes mesures. Serveixen per assegurar la
presència de l’investigat (acusat) a l’acte del judici i/o el compliment de la sentència
que posteriorment recaigui en el procediment (vegeu el tema 3).
També es produeix en aquesta fase el processament, tant si es fa de manera formal
(interlocutòria de processament al procediment ordinari) com si no (la resta de proce-
diments). El processament consisteix en la imputació a una persona concreta de la
comissió d’un fet que reuneix els caràcters de delicte i s’esdevé que de la investigació
feta resulten indicis racionals de criminalitat de la seva participació en el fet investigat.
El processament no infringeix, en cap cas, la presumpció d’innocència: no prejutja la
culpabilitat de l’investigat, sinó que la imputació provisional que realitza, que pot ser
enervada en fase de plenari, és una garantia del principi acusatori i permet desenvolu-
par el procés amb totes les garanties.
El processament pot tenir efectes extraprocessals: en molts estatuts funcionarials el
processament implica la suspensió de funcions dels funcionaris públics, determinada
pels superiors jeràrquics en funció de la seva potestat disciplinària.
Un cop fetes totes les actuacions necessàries, cal decretar la conclusió del sumari (de
la fase), que té lloc per interlocutòria del jutge instructor i que suposa que el procedi-
ment està llest per a l’enjudiciament.

IV. L’anomenada fase intermèdia del procés penal

1. Introducció

En aquesta fase tenen lloc les actuacions necessàries per determinar si hi concorren
els pressupòsits necessaris per a l’obertura del judici oral o no. Comença amb
l’anomenada conclusió del sumari i finalitza amb l’arxivament de la causa o l’inici del
judici oral.
L’òrgan judicial encarregat d’aquesta fase ha de prendre (per interlocutòria motivada)
una d’aquestes decisions:
a) La revocació del tancament de la fase d’instrucció per no haver-se dut a terme
totes les diligències necessàries per poder formular acusació (control dels ac-
tes d’investigació).

10
 b) La inadequació del procediment seguit i la transformació de les actuacions fe-
tes en el procediment correcte.
c) El sobreseïment del procediment, quan han tingut lloc totes les actuacions ne-
cessàries però no s’hi han pogut acreditar els fets o els seus autors.
d) La confirmació del sumari i l’obertura del judici oral.

2. El sobreseïment (634 i següents LECrim)

És una interlocutòria motivada que produeix la fi del procés penal (sobreseïment lliure)
o la seva suspensió (sobreseïment provisional) davant la manca d’algun dels pressu-
pòsits necessaris per decretar l’obertura del judici oral.
Tot i ser un dels continguts possibles de la fase intermèdia, pot disposar-se en qualse-
vol moment de la instrucció si hi apareixen els motius dels art. 637 i 641 LECrim.
El sobreseïment pot ser total (quan afecta tots els investigats) o parcial (quan només
afecta un o alguns dels investigats, si n’hi ha diversos). La principal classificació és la
que distingeix entre el sobreseïment lliure i el sobreseïment provisional.
El sobreseïment lliure té lloc quan hi concorren les causes de l’art. 637 LECrim. La
interlocutòria que el decreta posa fi de forma anticipada al procediment i produeix
l’efecte de cosa jutjada material, equivalent a una sentència absolutòria. Les causes
per decretar-lo estan taxades i és procedent fer-ho quan:
a) No hi ha indicis racionals que s’hagi perpetrat el fet que ha donat lloc a la for-
mació de la causa.
b) El fet no sigui constitutiu de delicte.
c) Apareguin exempts de responsabilitat criminal els investigats com a autors o
còmplices (bàsicament, perquè s’acrediti la seva no participació).

El sobreseïment provisional té lloc quan hi concorren les causes de l’art. 641 LECrim.
La interlocutòria que el decreta suspèn el procediment, que pot reobrir-se si hi aparei-
xen raons que superin els motius que van decretar-ne l’arxivament. No es produeix en
cap cas l’efecte de cosa jutjada. Les causes per les quals pot decretar-se també estan
taxades:
a) Quan no resulti degudament justificada la perpetració del delicte que ha donat
motiu a la formació de la causa; és a dir, per l’absència de dades sobre
l’existència dels fets.
b) Quan resulti de la investigació que s’ha comès un delicte, però no hi hagi prou
motius per acusar una persona o unes persones determinades com a autors o
còmplices.

V. El judici oral

Quan es decideixi la celebració del judici oral, cal dur a terme una sèrie d’actuacions
prèvies a la celebració de la vista, de preparació, i posteriorment la vista o plenari.

1. Qualificacions provisionals

Un cop decidida l’obertura del judici, es traslladen les actuacions a les parts perquè
formalitzin l’acusació a través dels escrits de qualificacions provisionals, tant per part

11
de les acusacions com de les defenses. El contingut d’aquests escrits el regula l’art.
650 LECrim.
En l’escrit ha d’haver-hi també la proposició de prova, incloent-hi la prova anticipada, i
les llistes de perits i testimonis a qui cal citar.

2. Conformitat

Tot i que és una institució del procediment abreujat, també pot aparèixer en altres pro-
cediments. La conformitat és una institució del principi d’oportunitat en el procediment
penal per la qual l’acusat i el seu defensor mostren l’acceptació de la pena més greu
de les sol·licitades, bé assumint la pena, o bé admetent la comissió dels fets imputats,
la qual cosa té com a efecte immediat l’emissió d’una sentència sense necessitat de
celebrar el judici oral i, per tant, sense que es practiqui cap prova.

3. Articles de pronunciament previ

En el procediment ordinari, si no es produeix la conformitat, en els tres primers dies en

què s’ha de formular els escrits de qualificació, les parts poden formular articles de
pronunciament previ, que són incidents de caràcter processal que pretenen posar de
manifest la impossibilitat de realitzar el judici. Els recull l’art. 666 LECrim.

4. Admissió de proves i preparació de judici oral

Admesos els escrits de qualificacions de les parts, el tribunal ha de manifestar-se res-

pecte de les proves; ha d’admetre totes les proves que pretenguin acreditar els fets
objecte d’enjudiciament de forma rellevant i directa.
A continuació, el tribunal ha de fixar, en la mateixa interlocutòria, la data, l’hora i el lloc
d’inici de les sessions del judici oral, i citar tant a perits i testimonis com a l’acusat, al
qual cal traslladar a la presó més propera a la seu del jutjat on tindrà lloc el judici.

5. Celebració del plenari o vista (judici oral en sentit estricte)

És el nucli essencial de tots els procediments. Ha de donar compliment als principis

d’oralitat, contradicció, immediació i publicitat.
Esquemàticament i amb matisos per a cada procediment concret, el judici oral es
desenvolupa de la manera següent:
A. Lectura dels escrits de qualificació (art. 701.3 i 786.2 LECrim). Ha de dur-la a terme
el lletrat de l’Administració de justícia. Si hi ha pacte de conformitat, el jutge ha de pre-
guntar a l’acusat sobre la mateixa, i si la ratifica, el procediment acaba.

B. Pràctica de la prova. Cal practicar totes les proves considerades pertinents i que el
tribunal ha admès. L’ordre en què es practiquen aquestes proves és el següent (art.
701 LECrim):
1. Interrogatori i declaració de l’acusat. Regeixen les mateixes normes que per a
la declaració sumarial.
2. Declaracions testificals. Els testimonis, incloent-hi la víctima, no poden roman-
dre a la sala fins després de declarar. Han de declarar sota jurament i estan
obligats a dir la veritat.

12
 3. Acarament entre l’acusat i el testimoni, si escau.
4. Declaracions pericials, en què s’interroga els perits sobre els informes emesos
en la fase d’investigació.
5. Prova documental.

Sempre es practiquen en primer lloc les proves que proposa l’acusació i, entre aques-
tes, les que proposa el Ministeri Fiscal.
En matèria de valoració de la prova regeix el principi de lliure apreciació o apreciació
en consciència per part del jutjador. En tot cas, cal que es respecti el principi de pre-
sumpció d’innocència: l’acusació ha de provar els fets que al·lega i, en cas de dubte,
cal absoldre l’acusat.

C. Conclusions definitives. Practicada tota la prova, el tribunal demana a les parts que,
vista la prova, ratifiquin (elevin a definitives) o modifiquin les conclusions dels escrits
de qualificació provisional. La modificació té uns límits (no pot modificar els fets essen-
cials). Les conclusions definitives poden ser orals si es limiten a mantenir les provisio-
nals o escrites si les modifiquen (art. 732.2 i 788 LECrim).

D. Plantejament de la tesi o proposta del tribunal (art. 733 LECrim). És un incident del
procediment ordinari mitjançant el qual el jutge proposa a les parts un canvi de qualifi-
cació. Hi ha la previsió d’un incident similar en el procediment abreujat (art. 786.2 LE-
Crim).

E. Informes orals. Resolts aquests incidents, si n’hi ha hagut, el tribunal dona la parau-
la a les parts perquè resumeixin tant els aspectes relatius al resultat de les proves com
la seva qualificació en tots els aspectes fàctics o jurídics (art. 734 i següents LECrim).
El resum ha d’ajustar-se als escrits de conclusions definitives.

F. Conclusió del debat. Exposats els informes orals, en el procediment ordinari el tri-
bunal dona la paraula a l’acusat (dret a l’última paraula), li demana si ha de manifestar
alguna cosa més i li permet fer les al·legacions que consideri adients. Després de la
declaració, o si no vol declarar, el jutge declara el judici tancat i pendent de sentència.
El lletrat ha d’estendre acta de totes les sessions del judici i al final de cada sessió.

G. Sentència. És l’últim tràmit del procediment, i teòricament ha de dictar-se en el ter-

mini de tres dies.

13
Punts clau

 En tot procés penal hi ha tres fases necessàries (d’investigació, intermèdia i de

judici oral). Eventualment, pot aparèixer una fase d’impugnació, i, en cas de con-
demna, d’una fase d’execució.

 El procés s’incoa quan la notitia criminis arriba a coneixement del tribunal. Aquest
coneixement pot tenir lloc per mitjà d’una denúncia, d’una querella o d’ofici. A efec-
tes pràctics l’atestat policial equival a una denúncia.

 La fase d’instrucció serveix per recollir els vestigis de la comissió dels fets, la iden-
tificació de l’autor, i la preparació del judici oral. S’hi inclouen tots els actes
d’investigació necessaris, la possible adopció de mesures cautelars i el processa-
ment.

 En la fase intermèdia s’estudia si hi concorren tots els pressupòsits per poder dur a
la pràctica el judici oral o no. Si hi concorren, s’ordena l’obertura del judici oral; si
no, se n’ordena el sobreseïment.

 En la fase de judici oral tenen lloc diverses actuacions, l’eix central de les quals és
la celebració del plenari. Ha de respectar els principis d’oralitat, contradicció, im-
mediació i publicitat.

Bibliografia

Alonso-Cuevillas, J. (2016). El nuevo proceso penal tras las reformas de 2015. Barce-
lona: Atelier, libros juridicos.

Asencio, J.M. (2015). Derecho Procesal Penal (7a ed.). Valencia: Tirant lo Blanch.

Barrientos, J.M., Melero, J., Gené, J. (2018). Prontuario Procesal Penal. Barcelona:
Ediciones experiència.

Llei orgànica 6/1985, d’1 de juliol, del poder judicial.

Melón, A. (2016). Procesal Penal. Memento Práctico. Madrid: Francis Lefebvre.

Reial decret de 14 de setembre de 1882 pel qual s’aprova la Llei d’enjudiciament cri-
minal.

14