Degut a, a causa de

A la frase “La discussió va començar *degut a la seva intervenció” degut a és incorrecte, ja

que aquesta expressió no es pot utilitzar amb el sentit de a causa de. En aquest cas, doncs,
s’ha d’optar per expressions com a causa de, gràcies a, per culpa de, per raó de, perquè o ja
que: per tant, la frase seria “la discussió va començar a causa de la seva intervenció”. Degut,
de fet, només és correcte quan s’utilitza com a participi del verb deure, acompanya sempre un
altre verb, concorda amb un nom anterior —al qual es refereix— i pot anar seguit de la
preposició a: “Aquest resultat va ser degut al bon entrenament”.

Que, què, el que

Quan cal fer servir que  (el qual), quan el que i quan què? Per què podem dir “No vaig gosar
comparar-lo amb els que estafen” però no “El tren va haver de frenar de cop, *el que va
provocar que descarrilés”? Tots tres poden funcionar com a pronoms relatius, però el
que només és correcte quan equival a una oració de relatiu substantivada (és a dir, seria el
mateix que dir “No vaig gosar comparar-lo amb un estafador”). El que no és correcte quan
equival a una oració de relatiu neutre (per analogia al castellà, lo que), sinó que es construeix
amb la qual cosa, fet que, cosa que, circumstància que: “El tren va haver de frenar de cop, fet
que va provocar que descarrilés”.
Què, al seu torn, a banda de funcionar com a pronom interrogatiu (Què fareu per dinar?),
també funciona com a pronom relatiu seguit de preposició i antecedent, com, per exemple:
“El llibre de què em parlaves m’ha agradat molt”. També seria correcte construir aquesta
frase amb el pronom relatiu compost, que és molt útil per evitar construccions ambigües: “El
llibre del qualem parlaves m’ha agradat molt”.

Des de, des que

En català, quan una preposició feble (com a, en, de i amb) va seguida de la conjunció que,
s’elideix. Per exemple: “Des que la vaig conèixer, no puc parar de pensar-hi”, mentre que
“Des d’ahir, no puc parar de pensar-hi”.
Per evitar, però, construccions forçades per l’eliminació de la preposició àtona davant de que,
Solà, tal com explica Pelegrí Sancho al capítol 11 de la Gramàtica del català
contemporani (Gcc), va proposar algunes alternatives, com recórrer a una estructura amb un
mot abstracte (el fet, manera, mesura,acció, idea, creença, això, etc.), o bé a un infinitiu, un
nom o un gerundi: “L’amenaçaven amb això d’expulsar-lo”.
Així mateix, la normativa obliga a canviar les preposicions en i amb per a/dedavant de
l’infinitiu que funciona com a nucli d’una subordinada exigida pel verb: “L’exercici
consisteix en aprendre’s de memòria els exemples” hauria de ser “L’exercici
consisteix a aprendre’s de memòria els exemples”.
Donar, fer
En català, certes expressions es construeixen amb el verb fer i no amb donar: així
no *donem petons sinó que fem petons. Però tampoc no donem pena (fem pena), no donem
fàstic (fem fàstic), no donem una volta (sinó que fem una volta), no ens donem compte d’una
cosa (sinó que ens n’adonem) ni ens dóna la sensació (sinó que ens fa la sensació o tenim la
sensació), etc. Ara bé, a vegades, tal com apunta l’Ésadir, utilitzem el verb fer quan l’expressió
es construeix amb donar: és el cas de donar una bufetada o donar una puntada de peu, per
exemple. En un article escrit a Núvol fa un parell d’anys, Pau Vidal descrivia un altre exemple
d’ús del verb donar fruit de la interferència del castellà, Que ens donin.

Ser, estar, haver-hi

Sona el telèfon: “*Està la Clàudia?”. Per què no és correcte? L’ús del verb estaren aquest cas
es deu a una interferència de la llengua castellana (¿Está Clàudia?) i en català es construeix
amb haver-hi: “Que hi ha la Clàudia?”, però responem “No, no hi és” o “Sí, sí que hi és”, tal
com explicava Joan Solà en un dels seus articles recollits a Plantem cara.
Però anem una mica més enllà: quan hem d’utilitzar ser i quan, estar? Si el verb porta com a
complements construccions que indiquen estats, amb preposicions amb valor locatiu
(en, a, per, etc.) o adverbis, el verb que sol aparèixer és estar: “La Fina està en condicions
d’explicar-t’ho”, “Avui estic pitjor que ahir”. Les construccions amb, sense, de i com (a),
demanen ser, quan el complement introdueix una propietat, o estar, si introdueix un estat:
“Aquesta faldilla és de seda”, “El teu pare està amb febre”. Finalment, en les oracions en què
es combina un atribut i un locatiu, l’ús d’un verb o d’un altre depèn de la importància dels
complements: si ho és el locatiu, aleshores cal triar ser, però si ho és l’atribut, estar: “En
aquella foto, la meva germana és a l’habitació amb un llibre”, però “En aquella foto, la meva
germana està amb un llibre a l’habitació”.
L’ús de ser o estar també està condicionat pel tipus de subjecte (animat o inanimat) i pel
significat de l’atribut. Quan el subjecte és animat i els adjectius designen propietats, se sol
optar per ser, però si l’adjectiu és transitori, estar: “En Joan és prim”, però “La Maria està
exempta de pagar impostos”. Alguns adjectius (com els que designen caràcter) tenen els dos
valors: “L’home és gelós” i “L’home està gelós del seu èxit”. En canvi, si el subjecte és
inanimat i designa propietat, es construeix amb ser, mentre que si indica estat, s’opta
perestar. Alguns adjectius, com tort, bo, fluix, net, brut,  etc., poden tenir sentit transitori o no,
però amb independència del sentit que s’hi doni, l’ús tradicional prefereix ser —encara
que estar no és incorrecte si expressa estat: “El menjar és/està bo”.
Quan l’atribut és un participi i el subjecte és animat, s’usa ser quan designa propietat (tot i
que no és gaire freqüent) i estar, quan expressa estat: “L’Aina és decidida”, però “Avui estic
cansada”. En canvi, si el subjecte és inanimat i l’atribut designa propietat, es construeix
amb ser: “Aquesta figura és feta a mà”, mentre que, si expressa un estat (que és el més
freqüent), es pot construir ambser o estar: “El quadre és/està trencat”. Finalment, quan
l’oració combina atribut + locatiu, el més freqüent és estar —“Està agenollada al mig de
l’habitació”—, però si l’ordre és locatiu + atribut, s’opta per ser: “En Miquel era a la sala
d’espera malalt i desanimat”.

Tant, tan
Quan hem d’escriure tant i quan tan? Tan és un adverbi que s’escriu sempre davant d’un
adjectiu o davant d’un altre adverbi i s’utilitza per modificar adjectius o locucions adjectivals i
adverbis o locucions adverbials, per exemple: “És tan alta que toca tots els sostres”, o
“Camina tan de pressa que no el puc atrapar”.
Tant, en canvi, pot ser un adjectiu, un pronom o un adverbi. Com a adjectiu, acompanya un
nom, amb el qual concorda en gènere i nombre, i pot admetre la preposició de: “Fa tant de
vent que se m’emporta”, “He menjat tanta xocolata que ara no tinc gana”. Com a pronom,
també es flexiona: “Mai n’havia vist tantes de juntes”. Com a adverbi, complementa el verb:
“No mengis tant!”.
En les oracions comparatives, s’escriu tan després d’adjectiu o adverbi: “És tan dolç com el
sucre” o “Va venir tan aviat com va poder”. Però s’escriu tant seguit d’adverbi, adjectiu o nom
quan s’introdueixen dos elements idèntics: “Va beure tant vi com cervesa”. Sobre l’ús
de tant o tan en l’expressió “tan(t) o més, us recomano que us llegiu aquest article d’Albert Pla
Nualart.

El complement directe no porta ‘a’

És a dir, el complement directe, en català, no porta cap marca que l’identifiqui, com pot ser
una preposició o que concordi amb algun element (només el subjecte concorda amb el verb).
De manera general, el complement directe s’escriu sense a i, per tant, no és correcte dir “La
malaltia *afecta al 85% de la població”, sinó que cal dir “La malaltia afecta el 85% de la
població”.
La preposició és optativa quan el complement directe es construeix amb els
pronoms tothom, tot i ningú, davant de qui i el qual, i davant de complements directes
coordinats, un dels quals ha d’anar introduït per a i l’altre, no (“Saluda a ells i a la Maria”). És
obligatòria, però, en els casos següents: davant dels pronoms personals forts quan
assumeixen la funció de CD (“Tu em miraves a mi”), per desfer ambigüitats comparatives
(“M’estima més que a la seva germana”) o en l’expressió l’un a l’altre (“Es miraven l’un a
l’altre”), així com davant de CD animats desplaçats a inici de frase (“A en Jordi ja no el
convido”).

Perquè, per què

Quan hem d’escriure per què i quan perquè? En català, la conjunció s’escriuperquè quan
indica causa i equival a ja que (“No volia veure’l perquè sabia que ploraria”), però també quan
indica finalitat i equival a per tal que (“He portat aquest regal al nen perquè
jugui”). Perquè també, com a substantiu, equival araó o causa: “No te’n sabria dir el perquè”.
Al seu torn, per què introdueix frases interrogatives, tant directes com indirectes: “Per què no
ha agafat el llibre?” o “M’ha preguntat per què no ha agafat el llibre”. També funciona com a
pronom relatiu i funciona com el relatiu compost (pel qual): “Aquest és el motiu per què han
arribat a les mans”.

Gerundi de posterioritat
En català una frase com “Va caure a terra, morint a l’acte” no es considera correcta, ja que el
gerundi amb valor de posterioritat és incorrecte. En aquest cas, la solució proposada és
construir una oració coordinada copulativa: “Va caure a terra, i va morir a l’acte”.
L’ús del gerundi, en canvi, és correcte quan té valor de simultaneïtat o anterior (“Llegia
mossegant-se les ungles”), quan té una funció adverbial (“Va marxar jugant amb la pilota”) o
quan complementa un nom (“Vaig veure la Maria llegint un llibre”).

Per, per a
Quan hem d’utilitzar per i quan per a? Aquest és un dels punts més qüestionats de la
gramàtica i que ens fa dubtar més. A la Gramàtica catalana, Fabra va establir una distribució
dels usos que presentaven les preposicions per i per adavant d’infinitiu o sintagma nominal,
encara que ha causat dubtes entre els gramàtics i s’ha fet altres propostes, com la de
Coromines-Solà.
Així, s’escriu davant de sintagma nominal s’escriu per quan expressa causa o motiu, lloc de
pas, localització en l’espai, durada, localització en el temps, mitjà o instrument, bescanvi,
identificació, distribució, freqüència o complement agent (en les oracions passives), però cal
fer servir per a quan expressa destinació o finalitat, i termini fix referit al futur. Per exemple:
“El meu germà ha vingut expressament per tu”, mentre que “Aquest regal és per a  la meva
amiga”. Podeu trobar més exemples a la fitxa de l’Optimot.
Davant d’infinitiu, la normativa dicta que cal fer servir per quan l’infinitiu té valor causal —si
bé només es considera correcte davant d’infinitiu compost (“Això et passa per no haver-me fet
cas”), però és incorrecte davant d’infinitiu simple: “Bec *per tenir set”—, quan indica una
acció que encara no ha passat o està a punt de passar (“Abans de plegar tinc molta feina per
fer”), o quan té el mateix sentit que encara que: “Per tenir l’edat que té, es conserva bé”.
Quan l’infinitiu té valor de destinació o finalitat, s’utilitza per a  (“He comprat un regal per a
regalar a la Júlia”), excepte quan l’infinitiu no només té valor de finalitat sinó que també fa
referència al motiu: “Havíem anat a Figueres per veure la nova exposició”. Aquesta explicació,
que Fabra va donar a laGramàtica catalana de 1918, és un dels punts conflictius d’aquesta
norma, juntament amb la noció de “nom/verb d’acció voluntària”, que provoca dubtes
d’aplicació.
Per solucionar aquests dubtes, Coromines va proposar mantenir la distribució d’usos
de per i per a només davant de sintagma nominal i reduir-la a perdavant d’infinitiu i
partícules (adverbis i conjuncions), cosa que Solà va ampliar amb una proposta que aposti per
una normativa “convencional, que atengui exclusivament la necessitat que té la llengua
estàndard de distingir les dues nocions que aquestes preposicions vehiculen”. Tanmateix,
aquesta proposta, asseguren Viana i Suïls a la Gramàtica del català contemporani “ha de fer
front a la no acceptabilitat de l’infinitiu simple amb per amb valor causal”. Solà, però,
considera que a la pràctica poques vegades es produeix ambigüitat, ja que “els valors causal i
final no depenen únicament de la preposició, sinó de les altres paraules del context”.
Altres gramàtics, com Badia i Margarit, Ruaix i Albert Jané s’han posicionat a favor de la
norma Fabra i n’han ampliat alguns continguts. Badia i Margarit, per exemple, va elaborar
una regla que explicava les correspondències entre les preposicions per  i per a catalanes i
les por i para castellanes.

Per elaborar aquest aticle m’he basat en la Gramàtica del català contemporani, així com
algunes fitxes l’Optimot i l’Ésadir.
Si t’ha agradat aquest article, també pots llegir “5 aberracions lingüístiques nadalenques”, de
Bernat Puigtobella.