Fundació I Establiment de La Psicologia Científica

Fundació i
establiment de
la psicologia
científica
Dra. Milagros Sáiz Roca
Dra. Dolores Sáiz
Dr. Gonzalo de la Casa
Dr. Gabriel Ruiz
Dra. Natividad Sánchez
P08/10503/01211
© FUOC • P08/10503/01211 Fundació i establiment de la psicologia científica
Índex
Objectius....................................................................................................... 5
1. El naixement de la psicologia científica..................................... 7
2. La psicologia científica alemanya................................................. 10

2.1. La psicologia de Wundt .............................................................. 10
2.2. Psicologies científiques alemanyes no wundtianes .................... 16
2.2.1. Hermann Ebbinghaus i l'estudi experimental de la
memòria ......................................................................... 18
2.2.2. Georg Elias Müller i la seva tasca al Laboratori
de Psicologia Experimental de la Universitat de
Göttingen ....................................................................... 21
2.2.3. Les psicologies empíriques ............................................ 23
2.3. El procés d'institucionalització de la psicologia científica a
Alemanya ..................................................................................... 25
2.3.1. El desenvolupament dels laboratoris de psicologia ....... 25
2.3.2. Les primeres revistes de la psicologia científica
alemanya ........................................................................ 28
2.3.3. La Societat Alemanya de Psicologia Experimental i
els seus primers congressos ........................................... 29
3. La psicologia científica francesa................................................... 31

3.1. Un panorama de la filosofia francesa de l'època ........................ 31
3.2. Théodule Ribot, pioner de la psicologia científica francesa ........ 32
3.3. Una breu passejada per la història de la psicopatologia ............. 36
3.4. Jean Martin Charcot, pare de la psicologia clínica francesa ....... 39
3.5. L'Escola de París .......................................................................... 41
4. La psicologia científica britànica.................................................. 43

4.1. Els inicis de la psicologia animal o comparada: G.J. Romanes
i C. Lloyd Morgan ...................................................................... 44
4.2. Francis Galton i la psicologia diferencial ................................... 49
4.2.1. L'heretabilitat de les característiques psíquiques ........... 50
4.2.2. L'estudi de les diferències individuals: el Laboratori
Antropomètric de Londres ............................................ 52
4.2.3. L'aplicació de l'estadística a la psicologia ...................... 53
4.2.4. Altres aportacions de Galton a la psicologia ................. 53
4.3. La psicologia experimental ......................................................... 54
5. La psicologia científica americana............................................... 57

5.1. La generació de 1880 .................................................................. 60
© FUOC • P08/10503/01211 Fundació i establiment de la psicologia científica
5.1.1. William James: pare de la psicologia americana ............ 60

5.1.2. Stanley Hall: principal institucionalitzador de la
psicologia americana ..................................................... 66
5.2. La generació de 1890: Baldwin i Cattell ..................................... 68
6. La psicologia científica russa......................................................... 71

6.1. Ivan M. Sechenov i els reflexos cerebrals ................................... 73
6.2. Vladimir M. Bechterev i la psicologia objectiva ......................... 75
6.3. La reflexologia pavloviana .......................................................... 78
6.3.1. Els fonaments bàsics ...................................................... 78
6.3.2. El descobriment del reflex condicionat ......................... 79
6.3.3. L'aproximació de Pavlov a la psicologia i la
psiquiatria ...................................................................... 83
6.3.4. Consideracions finals ..................................................... 88
© FUOC • P08/10503/01211 5 Fundació i establiment de la psicologia científica
Objectius
Aquest mòdul, com podreu comprovar després del seu estudi, us mostra el
naixement i l'establiment de la psicologia científica en diferents països, i amb
aquest pretenem que assoliu els objectius següents:
• Poder identificar allò que va fer que el naixement institucional de la psi-

cologia científica es produís a Alemanya.
• Conèixer els plantejaments fonamentals d'aquesta psicologia científica

naixent.
• Tenir clar per què s'atorga a Wilhelm Wundt el mèrit de ser el fundador
de la psicologia experimental.
• Arribar a conèixer en què consisteix un procés institucionalitzador i quines

són les formes principals d'aconseguir-ho.
• Ser capaços d'indicar les característiques diferencials i comunes de

l'establiment de la psicologia en els diferents països, i també les dels autors
que ho van possibilitar en cada un d'aquests, i conèixer-ne els planteja-
ments i les teories principals.
• Aconseguir d'emmarcar contextualment, tant socialment com científica-

ment, les característiques pròpies de cada un d'aquests països que van do-
nar com a resultat una mateixa disciplina –la psicologia–, però desenvolu-
pada de manera diferent en cada un d'aquests.
• Conèixer els elements fonamentals de les principals controvèrsies i debats

que van ocórrer en aquest període.
1. El naixement de la psicologia científica
Milagros�Sáiz�i�Dolors�Sáiz
La psicologia, en la seva recerca per a adquirir l'estatus científic i consolidar-se

com una disciplina diferenciada de les altres, va trobar el seu suport en l'ús
del mètode científic, i va resoldre l'estudi dels seus problemes per mitjà de
l'experiment al laboratori. El seu interès fonamental va ser demostrar que
els fenòmens psíquics o mentals eren susceptibles de ser mesurats de mane-
ra sistemàtica. La psicologia científica es va distanciar, d'aquesta manera, de
l'anomenada psicologia filosòfica, que heu vist desenvolupada en el mòdul "Els
llindars de la psicologia científica". Com recordareu, aquesta psicologia es va
caracteritzar pel seu enfocament especulatiu i reflexiu.
La nova psicologia volia obtenir dades empíriques per a fonamentar les seves
teories i això la va conduir irremeiablement –com ja hem dit– a treballar en el
laboratori, on podia obtenir mesures experimentals. En l'experiment va trobar
la forma apropiada de recollir les dades i va poder controlar, al màxim, els
factors subjectius i aquelles variables que podien interferir en els resultats. La
psicologia científica va establir, així, un rigor més elevat en l'anàlisi i va poder
variar sistemàticament les condicions experimentals, i també repetir les seves
observacions, cosa que li permetia d'arribar a la generalització d'uns quants
dels seus resultats i imprimir en la seva tasca un nivell semblant al d'altres
ciències.
Amb l'adopció del treball en el laboratori i l'ús de l'experiment, la psi-

cologia feia els passos que la conduirien a una separació definitiva de
la metafísica filosòfica i al seu procés d'institucionalització com a disci-
plina independent.
Aquesta situació fa comprensible que els historiadors de la psicologia hagin

concretat, justament, el naixement de la psicologia com a ciència a l'any 1879,
moment temporal que s'ha assenyalat com el de la fundació del primer labo-
ratori de psicologia experimental del món. Aquest laboratori va ser fundat per
Wundt a Leipzig, i el 1879 va ser l'any en què s'hi va iniciar la investigació psi-
cologicoexperimental que donaria com a resultat la tesi doctoral de Max Frie-
drich sobre el temps d'apercepció dels processos mentals simples i compostos.
Aquest laboratori de Wundt és el primer que va tenir un reconeixement ins-
titucional i va estar dotat d'instruments similars als que es feien servir en els
laboratoris fisiològics. Va ser, sens dubte, el laboratori de psicologia més ben
equipat del món.
Tanmateix, com han fet notar alguns historiadors de la psicologia, seria erroni
de considerar la fundació del Laboratori de Leipzig com el començament de
la psicologia científica i experimental. No hi ha res que sorgeixi espontània-
ment, deslligat del seu context sociocultural; la psicologia experimental ja era
en l'ambient i van ser una sèrie de circumstàncies les que en van possibilitar
l'aparició.
Encara que en la resta del món occidental es produïa aquell clima propiciador
d'una psicologia científica, s'ha de reconèixer, tanmateix, que l'alemany Wil-
helm�Wundt�(1832-1920) va ser l'iniciador d'una tasca institucionalitzadora
que va fer que la nostra disciplina fos reconeguda com a ciència. Aquesta tasca
es pot concretar en el següent:
• Establiment d'una definició de psicologia.
• Plantejament d'un objecte d'estudi.
• Concreció d'uns problemes que havien de ser resolts.

Wilhelm Wundt
• Indicació de la metodologia que s'havia de fer servir.
• Fundació del primer laboratori de psicologia experimental (el 1879

a la Universitat de Leipzig).
• Creació d'un òrgan de difusió: la revista Philosophische Studien, que

va permetre la divulgació dels treballs científics en psicologia i va
ser la tribuna propagandística de la "nova psicologia".
Tots aquests aspectes de caràcter institucionalitzador i teòric que veurem en Principals deixebles de
els pròxims apartats quan tractem la psicologia científica alemanya, van con- Wundt
ferir al laboratori de Wundt el paper detonant en un ambient propici, i van Per Leipzig van passar tant es-
fer de Leipzig el lloc de pas de la majoria de joves que s'interessaven per la tudiants europeus com d'altres
llocs del món, especialment
investigació experimental dels processos psíquics. Això va convertir Alemanya americans. Dels seus deixebles,
per la seva rellevància posteri-
en el país del qual irradiava la nova psicologia científica i en el protagonista or, cal destacar els següents:
F. Angell, J.M. Baldwin, J.Mck.
de la psicologia d'aquest període. Cattell, G.S. Hall, C.H. Judd, E.
Kraepelin, F. Krüeger, O. Kül-
pe, L. Lange, A. Lehmann, K.
Recordem, tal com apuntàvem en el mòdul "Els llindars de la psicologia cien- Marbe, E. Meumann, H. Müns-
terberg, E.W. Scripture, G.S.
tífica", que la psicologia científica va ser producte�de�la�interacció�de�la�psi- Stratton, E.B. Titchener i L.
cologia�filosòfica�i�la�fisiologia�del�sistema�nerviós�i,�en�particular,�de�la Witner.
sensorial. La fisiologia sensorial es va anar desenvolupant de tal manera que

va incorporar en el seu contingut coneixements psicològics i els va emprar per
a la determinació del funcionament dels sentits. D'altra banda, la vella psico-
logia filosòfica no va ser aliena a les troballes de la fisiologia i de la ciència
en general.
En aquest context d'aparició, hem de fer atenció a les causes socioculturals que
van propiciar, precisament, el naixement de la psicologia científica a Alema-
nya i que ha fet que es consideri aquest país com el bressol de la psicologia
científica. Segons la interpretació d'alguns historiadors de la psicologia, en el
marc geogràfic alemany es va donar un procés que s'ha denominat role-hybridi-
zation1, que es va produir a causa d'unes condicions acadèmiques especials que
van tenir lloc a l'Alemanya del final del segle XIX, on va tenir lloc un fenomen
peculiar: homes formats en el si de la fisiologia, davant l'absència de places de
la seva especialitat, van accedir a càtedres de filosofia i des d'allà van crear una
manera nova d'entendre la psicologia, la del seu enfocament científic i expe-
rimental. La tasca de Wundt en aquesta conjuntura serà primordial, perquè
viurà personalment aquest procés que el portarà de la fisiologia a la filosofia.
(1)
El procés de role-hybridization
El procés de role-hybridization s'entén en el context acadèmic alemany, en un moment

històric en el qual la fisiologia tenia un estatus més elevat que la filosofia, ja que les
ciències naturals estaven molt valorades i els enfocaments filosòfics havien perdut un
cert crèdit. Quan els fisiòlegs no van poder accedir a càtedres de fisiologia van decidir
d'optar a càtedres de filosofia; en aquestes circumstàncies era lògic que, aquests homes,
en un món acadèmic que permetia la total llibertat de càtedra, portessin al camp de la
filosofia els seus mètodes fisiològics, fet que els imprimia un caràcter diferencial respecte
als filòsofs tradicionals i els mantenia en la seva elit; tot� això� va� provocar� l'aparició
d'una�nova�figura�acadèmica,�la�del�psicòleg�(a�cavall�entre�la�fisiologia�i�la�filosofia).
Com era de suposar, això va provocar enfrontaments i debats entre psicòlegs i filòsofs.
Tanmateix, la psicologia científica no s'esgota ni es limita als progressos que es

van donar en terra alemanya, encara que, com hem dit, en aquell moment fos,
sovint, el referent, per acceptació o contraposició. Com veurem més endavant,
en aquest mateix mòdul, la psicologia d'orientació científica es va anar obrint
pas en altres països del món, això sí, en cada un dels països amb les seves
peculiars característiques.
2. La psicologia científica alemanya
2.1. La psicologia de Wundt
La discussió sobre la possibilitat d'una psicologia científica va ser un dels as-

sumptes més discutits a l'Alemanya del segle XIX. Concretament, l'intent de
fonamentar una psicologia científica basada en les matemàtiques, portat a ter-
me per Herbart, i la psicofísica com a mètode de mesurament psicològic, ela-
borat per Fechner, van resultar essencials per a possibilitar la fundació de la
psicologia com a disciplina experimental i científica en aquest país.
Tanmateix, els historiadors de la psicologia, malgrat aquests avenços, han vist

Wundt com el primer que poden anomenar psicòleg sense reserves. Wundt és
considerat el fundador de la psicologia experimental, i quan se li dóna aquest
apel·latiu vol dir que va ser ell qui va promoure més la idea de la psicologia
com una ciència independent. Això no obstant, s'ha de tenir en compte que
els plantejaments de Wundt, encara que crucials, no van ser les úniques pro-
postes innovadores formulades al llarg del segle XIX a Alemanya, ja que al-
tres personatges com Brentano, Stumpf, Ebbinghaus, G.E. Müller, entre altres
–autors que comentarem una mica més tard–, van treballar també en temes
psicològics, al marge de la iniciativa wundtiana, i des dels seus punts de vista,
van defensar la necessitat d'una autonomia per a la psicologia.
De tota manera, no hi ha cap dubte que el nou enfocament proposat

per Wundt�per�a�la�psicologia, i també el seu paper institucionalitza-
dor, fan d'ell una�de�les�figures�més�significatives no solament de la
psicologia alemanya, sinó de la psicologia mundial.
Vegem, a continuació, les seves propostes teòriques per a la psicologia, encara

que us adrecem a l'apartat 2.3 per a veure el procés institucionalitzador que va
experimentar la psicologia científica a Alemanya, en el qual Wundt va tenir
molt a dir.
Wilhelm Wundt va escriure la seva primera obra de caràcter psicològic el 1862

amb el títol Contribucions a una teoria de la percepció sensorial, en la qual parla-
va d'un projecte incipient de psicologia experimental. L'any següent va publi-
car la seva segona obra psicològica Lliçons sobre l'ànima humana i animal, que,
com el títol indica, són una mena de recull de les seves lliçons sobre psicolo-
gia. Però va ser el seu manual Principis de psicologia fisiològica (1873-1874) allò
que va establir les bases programàtiques i fundacionals de la nova disciplina.
Seguint les directrius conceptuals i metodològiques exposades al manual, va

iniciar la seva intensa activitat científica abocada a l'estudi experimental de la
consciència humana.
Altres dades biogràfiques de Wundt
Wundt va iniciar els seus cursos de medicina a Tubinga, però els va concloure i va fer el
seu doctorat a la Universitat de Heidelberg. El 1856 estudia amb Johannes Müller a Berlín
i es comença a interessar profundament per la fisiologia experimental. El 1857 és habilitat
com a docent de fisiologia a la Universitat de Heidelberg i el 1858 és nomenat ajudant de
von Helmholtz en l'acabat d'inaugurar Institut Fisiològic de Heidelberg, on romandrà fins
a la marxa de Helmholtz a Berlín (1864). La impossibilitat d'accedir a la càtedra vacant
a l'Institut va fer que Wundt acceptés posteriorment l'oferta d'una càtedra de filosofia a
Zürich (1874) i que el 1875 accedís a la càtedra de filosofia de la Universitat de Leipzig,
on fundaria el primer laboratori de psicologia experimental, i també la primera revista
de psicologia científica: Philosophische Studien.
En els seus Principis, Wundt divideix la nova psicologia en psicologia�expe-

rimental i psicologia�col·lectiva�o�dels�pobles;�la�primera�estudia�els�pro-
cessos�inferiors, és a dir, l'experiència immediata que ens arriba per mitjà de
la percepció sensorial, i la� segona� estudia� els� processos� superiors. Wundt
centrarà inicialment el seu interès en la percepció-sensació i desterrarà del seu
laboratori les investigacions experimentals al voltant dels processos superiors
perquè creia que no es podien tractar d'una manera sistemàtica i experimen-
tal. Això va ser així, perquè davant l'enorme complexitat de la vida mental
humana, Wundt pensava que era preferible de començar pels processos que es
consideraven més simples o elementals i més propers al món físic. Sota aquesta
perspectiva els processos més adequats per a ser investigats van ser les sensaci-
ons i percepcions, que en el seu conjunt formaven les representacions mentals.
Posteriors consideracions de la divisió de la psicologia
Amb els anys, Wundt perfilarà millor la divisió de la psicologia general, i en determinarà
també dues classes, com havia fet inicialment en el seu llibre fundacional: una psicologia
individual i una psicologia comparada.
La psicologia individual estudiava els processos inferiors com la sensació, els sentiments
i la voluntat. La psicologia comparada es dedicava a l'estudi del desenvolupament de la
ment.
Wundt en els seus Fonaments o Principis de psicologia fisiològica defineix�així

el�que�és�la�psicologia, denominada en aquell moment fisiològica:
"La psicologia fisiològica és així en primer lloc psicologia, i adopta com a objectiu, inves-
tigar els processos conscients dins el seu propi context."
W. Wundt (1874). Grundzüge der physiologischen Psychologie. Leipzig: W. Engelman.
Per tant, l'objecte de la psicologia podia estar especificat com l'estudi� de

l'experiència�immediata, és a dir, les experiències dels subjectes comunicades
directament per ells mateixos sense cap tipus d'abstracció o reflexió.
La psicologia que proposava Wundt no s'ocupava de l'ànima, era empírica i no

metafísica i s'havia de desenvolupar al marge d'aquesta. Wundt entenia per ex-
periència fenòmens com ara les sensacions, les percepcions i els sentiments. El
fet de decidir-se per un objecte d'estudi d'aquest calibre tenia avantatges, ja que
li permetia d'eludir un assumpte complex: el de la naturalesa de l'ànima i les
seves relacions amb el cos. La psicologia, senzillament, no tractava d'aquesta
qüestió.
La�tasca general de la psicologia experimental es concretava, segons Wundt,

en els punts següents:
a) Ha d'analitzar el contingut de la nostra consciència en els seus elements constituents.
b) Ha d'estudiar les característiques qualitatives i quantitatives d'aquests elements.
c) Ha de determinar de manera exacta les relacions de coexistència i successió d'aquests

elements.
W. Wundt (1883). "Schlusswort zum ersten Bande". Philosophische Studien (núm. 1, vol.
4, pàg. 615-617).
Aquesta concepció la va prendre de l'empirisme i associacionisme britànics, de

la mateixa manera que els físics havien analitzat la matèria reduint-la a àtoms
i els anatomistes havien analitzat els sistemes vitals reduint-los a cèl·lules.
Wundt va decidir que els psicòlegs havien d'analitzar la ment reduint-la a les
sensacions i sentiments elementals que la constitueixen.
Hem de corregir la idea, tanmateix, que Wundt entén la consciència en els

termes de l'empirisme clàssic, on les idees, com recordareu, eren elements in-
terns procedents de la sensació, que s'anaven associant d'una manera certa-
ment "atzarosa" per contigüitat. La�consciència�per�a�Wundt�és�el�conjunt
d'experiències�viscudes�per�una�persona, així encara que hi ha elements que
la constitueixen, aquests s'interconnexionen entre si i es troben vinculats amb
altres ocorreguts en el passat.
Teoria tridimensional dels

Els elements de la consciència eren, per Wundt, les� sensacions� i� els sentiments
sentiments.
Us convidem que intenteu
davant un metrònom de va-
riar pacientment la velocitat
Les sensacions i els sentiments del ritme del metrònom i que
comproveu com se succeeixen
els sentiments que assenyala
Les sensacions procedeixen unes de l'exterior per mitjà dels sentits (per tant, són visuals, Wundt.
tàctils, gustatives, etc.) i altres de l'interior (com la fatiga muscular, el dolor, la pressió,
etc.). Segons Wundt tenien dos tipus d'atributs: qualitat i intensitat; el primer es referia
al nom que donem a la sensació i el segon a la seva fortalesa o grau. Imagineu-vos una
gota de llimona a la vostra llengua. Quan assenyaleu que és àcida, el que feu és donar-li
nom, indiqueu la seva qualitat; quan marqueu que el seu sabor és molt fort, indiqueu
la seva intensitat.
Quant�als�sentiments, són subjectius, procedeixen del subjecte. En aquest camp, Wundt

desenvolupa la que ha estat coneguda com la teoria tridimensional dels sentiments. Per
tal d'arribar a la determinació d'aquests sentiments, Wundt va utilitzar el mètode intros-
pectiu amb l'ajuda d'un metrònom.
Wundt "a partir de les seves pròpies introspeccions informava que al final d'una sèrie
rítmica de pendulacions tenia la impressió d'un tot agradable; és a dir, que algunes suc-
cessions rítmiques són més plaents, més agradables que altres. D'aquesta autoobservació
treu la conclusió que part de l'experiència que una successió qualsevol de copets propor-
ciona és un sentiment subjectiu de plaure o desplaure, un sentiment que es pot localitzar
en algun punt d'un continu que va de l'agradable al desagradable. Però mentre escoltava
els espetecs del metrònom, també detectava una altra classe de sentiment en relació amb
aquests. Mentre esperava expectant cada espetec successiu, sentia una lleugera tensió;
una vegada que l'espetec esperat es produïa, sentia alleujament. Aquesta alternança entre
tensió i alleujament adquiria la seva màxima claredat quan els espetecs es produïen a
un ritme més lent. (...) Però això no era tot. Quan augmentava el ritme dels espetecs,
deia Wundt, se sentia suaument excitat; quan el ritme disminuïa, tenia un sentiment
apaivagador (...). Qualsevol sentiment conscient, va dir, es pot situar en algun punt a
l'espai tridimensional".
G.A. Miller (1968). Introducción a la Psicologia (pàg. 38). Madrid: Alianza.
Un dels aspectes relatius a la consciència que Wundt va desenvolupar, de-

rivant-lo del que va introduir Leibniz el 1704, va ser el d'apercepció. Amb
Wundt, aquest concepte va adquirir un significat nou i rellevància. Mentre
que la percepció era el procés d'entrada d'una representació mental en la nos-
tra consciència, l'apercepció era el procés que s'ocupava de mantenir o tras-
lladar determinada representació o representacions al centre d'atenció de la
consciència. Per a l'explicació d'aquest fenomen els psicòlegs de Leipzig feien
servir una analogia amb el camp de visió:
La comparació de la consciència amb el camp visual
La consciència, tal com ocorria en la visió, tenia un punt que era molt clara (el punt
de fixació), un lloc on apareixia confusa i obscura (el camp perifèric) i un lloc que els
circumdava, a partir del qual els continguts de la consciència eran inconscients (el llindar
de la consciència). Per tal de veure clar un contingut en la consciència havia d'estar portat
al focus d'atenció i per a això era necessari un procés voluntari per part del subjecte.
D'aquesta manera, la voluntat tenia un paper primordial en els processos d'apercepció i
el tindria d'ara endavant en tot el sistema psicològic de Wundt, que ha estat denominat
voluntarista.
"Sota 'percepció' s'entén l'entrada d'una representació al 'camp de visió', sota 'apercepció'
la seva elevació al 'centre del camp de visió' de la consciència."
O. Staude (1883). "Der Begriff der Apperception in der neueren Psychologie". Philosophische
Studien (núm. 1, pàg. 192).
D'aquesta manera el concepte d'apercepció es troba molt lligat a la voluntat i

ambdós van representar una preocupació bàsica de la psicologia wundtiana.
Per Wundt, cal aclarir que la voluntat amb prou feines es podia distingir d'un
sentiment: la voluntat era, així, una espècie de sentiment, concretament, un
sentiment de decisió o resolució, que conduïa a una acció manifesta.
En relació amb els mètodes que podia emprar la psicologia científica, van ser Lectura complementària
exposats pel mateix Wundt en un dels seus articles a la revista del Laboratori
Per a un coneixement espe-
de Leipzig, i els podem concretar de la manera següent: cífic de tots els mètodes que
proposa Wundt, podeu llegir
el seu article sobre els mèto-
des traduït per Annette Mül-
berger al castellà. W.�Wundt
(1999). "Acerca de los méto-
dos psicológicos". Revista de
Historia de la Psicología (núm.
20, vol. 2, pàg. 111-135).
Malgrat que entre els mètodes assenyalats no aparegui específicament la in-

trospecció2, no significa que Wundt no l'emprés al seu laboratori. Tanmateix,
Wundt només l'admet en el context de l'experiment:
(2)
El mètode de la introspecció
La introspecció o autoobservació és el mètode que consisteix a fer servir com a material

d'estudi el testimoni del mateix subjecte sobre les seves "experiències immediates". En
estudiar la ment, els aspectes interiors de l'individu, per Wundt l'única manera de fer-ho
és mitjançant l'autoobservació o la introspecció.
"... sota la meva opinió (...), l'únic procediment per a aplicar-la és formant part de
l'experiment psicològic."
W. Wundt (1888). "Selbstbeobachtung und innere Wahrnehmung". Philosophische Studien

(núm. 4, pàg. 301).
En les seves investigacions s'ha de tenir en compte que els subjectes experi-
mentals van ser, contràriament a les grans mostres de subjectes anònims i "in-
nocents" que es busquen avui en dia, uns quants col·legues psicòlegs (tres o
quatre) entrenats en l'autoobservació en situació experimental.
El treball experimental que Wundt va desenvolupar durant molts anys, di-

rigint, sobretot, els seus estudiants, es va veure complementat en els últims
temps de la seva activitat científica per l'estudi d'una de les àrees en la qual es
va dividir la psicologia científica: la�de�l'estudi�d'una�psicologia�etnològica

cultural que nosaltres hem comentat ja sota el nom de psicologia�col·lectiva
o�psicologia�dels�pobles. No cregueu que l'interès era nou; en els seus primers
anys de docent, Wundt havia fet una sèrie de lliçons sobre antropologia o his-
tòria natural de l'home, tanmateix la seva decisió de fer una psicologia cien-
tífica li va fer tractar primer, com hem comentat, temes relatius als processos
psíquics inferiors que eren més senzills i més fàcils de portar al laboratori.
L'estudi de la psicologia dels pobles no permetia una metodologia experimen-

tal i requeria l'ús de la interpretació històrica dels productes culturals per a
poder inferir el funcionament dels processos psíquics superiors i per això ne-
cessitava l'ús dels mètodes descriptius de les ciències socials. Aquesta psicolo-
gia, malgrat que Wundt encara no l'havia desenvolupat, sí que hi havia fet
referència en els seus textos de psicologia experimental.
La Volkerpsychologie3 ('Psicologia dels pobles') de Wundt ha estat considerada,

sovint, com una� psicologia� social, i això s'entén fàcilment perquè aquesta
psicologia es dedica a l'estudi dels productes culturals dels pobles. Aquests pro-
ductes socials Wundt els concreta en el�llenguatge,�els�mites�i�els�costums, ja
que són les més importants creacions de la ment col·lectiva, encara que dins
hi participarien altres fenòmens socials i culturals com l'art, la religió, els sis-
temes legals i morals, etc.
(3)
El terme volkerpsychologie
Aquest terme es va originar com una paraula composta, totalment nova per al llenguatge
alemany de l'època. Wundt reconeix al filòsof Lazarus i al filòleg Steinthal la seva crea-
ció a mitjan segle XIX; tanmateix, aquests autors no donaran al concepte una accepció
psicològica com ho fa Wundt.
És la ment col·lectiva, entesa com el conjunt de pensaments, sentiments i

maneres de viure compartits pels membres d'un grup social, l'objecte d'estudi
d'aquesta psicologia social de Wundt, que ell va expressar principalment a
través de la seva obra, en deu volums, titulada Psicologia dels pobles (1900-1920)
i del seu llibre Elements de psicologia dels pobles (1912-1913).
Criteris fonamentals de la Psicologia dels pobles
De l'obra de Wundt sobre la psicologia dels pobles podem extreure alguns aspectes fona-
mentals que assenyalarem a continuació a tall de síntesi o resum. Evidentment, la seva
obra és molt extensa i més profunda del que aquí us marcarem; en qualsevol cas, us re-
metem a la bibliografia complementària si voleu aprofundir més en aquest tema:
• Els productes culturals que millor representen l'evolució psíquica són el llenguatge,
els mites4 i els costums.
• La ment evoluciona cap al seu perfeccionament. Hi ha un trànsit evolutiu des de les

cultures primitives fins a les societats actuals.
• En la història del desenvolupament de la humanitat podem establir una sèrie d'estadis

pels quals ha passat la cultura humana:
– Període de l'home primitiu, en què no hi ha característiques comunes de raça o
origen.
– Període de l'edat totèmica, en la qual apareixen les primeres formes d'organització

social (famílies, tribus).
– Període de l'edat dels herois, aquí es desenvolupa amb una precisió més gran la
jerarquització de la societat, apareixen els caps i líders carismàtics que arrosseguen
els grups socials.
– Període de la humanització o desenvolupament de la humanitat, en la qual els

estats nacionals i les religions s'amplien i prenen força les religions semiuniversals
com el cristianisme, l'islamisme i el budisme. És una etapa l'objectiu final de la
qual és la plena humanitat, es produeixen canvis en la naturalesa dels costums
(vida econòmica, literatura, filosofia, art, ciència, etc.) que donen a la societat
humana el seu caràcter complex.
(4)
El llenguatge i els mites
Per mitjà del llenguatge ens podem intercomunicar i aquest ens serveix per a transme-
tre els pensaments i els fets culturals de la nostra comunitat, col·lectivitat o civilització.
Wundt quan estudia el llenguatge se centra a observar els moviments expressius, el llen-
guatge mímic, els sons del llenguatge, el canvi fonètic, la formació de paraules, la unió
d'oracions, el canvi semàntic i l'origen del llenguatge. Quant als mites, Wundt els inter-
preta com les representacions col·lectives de les pors, els ideals i les esperances comunes
d'un poble.
En resum, la psicologia etnològica o dels pobles de Wundt, es va orien-

tar, com heu vist, cap a l'estudi històric dels fenòmens socials i les for-
mes culturals sorgides del col·lectiu humà. Va emprar els mètodes des-
criptius de les ciències socials, ja que no es podia tractar amb el mètode
experimental, i va ser la manera com Wundt va entendre que es podi-
en estudiar els processos psíquics superiors, és a dir, mitjançant el seu
estudi històric i evolutiu.
"La psicologia social de Wundt no va resistir el pas del temps a causa del seu caràcter es-
peculatiu. La noció d'una ment o esperit de la col·lectivitat era inverificable i els proces-
sos de la interacció social s'escapaven de la investigació directa, atesa la seva naturalesa
inconscient. Per aquestes raons, la Psicologia dels pobles va ser desplaçada per la sociolo-
gia i psicologia social anglosaxones, molt més empíriques i quantificables. Però la seva
explicació del llenguatge i el seu èmfasi en la comunicació no verbal serien represos per
la psicolingüística moderna i la psicologia de la comunicació interpersonal."
J.M. Gondra (1997). Historia de la Psicología (vol. I. Nacimiento de la psicología científica,

pàg. 127). Madrid: Síntesis.
2.2. Psicologies científiques alemanyes no wundtianes
Encara que la psicologia científica en les últimes dècades del segle XIX va tenir
Alemanya com a focus central, l'enfocament experimental wundtià enclavat
a la Universitat de Leipzig, hi va haver, a més, altres centres de treball que, tot
i ser independents del Laboratori de Leipzig, van fer un treball experimental
profund i van contribuir, en la mateixa època, amb aportacions notables a la
configuració de la psicologia científica experimental. Com assenyala Antonio
Caparrós:
"En la ciència, les coses no es fan per decret. L'aparició de la psicologia experimental i
la funció fundadora del wundtisme no va comportar la integració automàtica de tots els
desenvolupaments filosòfics, fisiològics o d'un altre tipus, generadors de coneixement
psicològic en la nova ciència."
A. Caparrós (1984). La psicología y sus perfiles. Introducción a la cultura psicológica (pàg.

126). Barcelona: Barcanova.
El context universitari alemany, on es produïa l'avenç cap a la cientificitat de

la psicologia, us el podeu imaginar mitjançant el gràfic següent.
Com es veu en el gràfic, apareixen les universitats alemanyes més importants

amb els seus autors corresponents. Quan el repasseu, no dubteu que va ser a
la Universitat de Leipzig, de la mà de Wundt, on es va generar el prototip de
la psicologia que dominaria durant els anys següents. Tanmateix, hi va haver
altres universitats com la de Berlín, la de Göttingen o la de Würzburg que
van deixar, per mitjà dels autors que van desenvolupar allà els seus treballs
més representatius, una empremta especial en la psicologia alemanya d'aquells
moments.
Alguns d'aquests autors van defensar el treball de laboratori, mentre que altres
van donar suport a una psicologia empírica allunyada de la investigació expe-
rimental. En els pròxims apartats, ens referirem a aquestes posicions alterna-
tives a la de Wundt que descansen, principalment, a les mans d'homes com
Brentano, Ebbinghaus, Dilthey, Hering, G.E. Müller o Stumpf. Deixem per al
mòdul 4 els treballs duts a terme sobre el pensament per part dels components
de l'Escola de Würzburg, perquè estan més ben emmarcats dins el procés de
l'aparició de les diferents escoles o corrents apareguts durant la primera meitat
del segle XX.
2.2.1. Hermann Ebbinghaus i l'estudi experimental de la

memòria
Hermann� Ebbinghaus� (1850-1909) va iniciar els seus estudis universitaris La influència de la

el 1867 i es va interessar primer per la filologia i la història, per decidir-se, psicofísica
finalment, per la filosofia. El 16 d'agost de 1873 es va doctorar en filosofia a Ebbinghaus va entrar en con-
la Universitat de Bonn amb un treball sobre Eduard von Hartmann. Els anys tacte amb els treballs de psico-
física duts a terme per Fechner
següents al seu doctorat fins a la seva incorporació a la Universitat de Berlín quan va trobar, per casualitat,
el llibre Elements de Psicofísica
com a Privatdozent, són uns anys de difícil concreció en els quals es va dedicar en un antiquari. Ebbinghaus
va utilitzar el procediment de
a la seva formació independent i a l'ensenyament com a mestre o tutor. Va ser
Fechner per a quantificar els
durant aquests anys quan Ebbinghaus llegeix els Elemente der Psychophysik de graus de sensibilitat i establir
els llindars de percepció, i els
Fechner. Aquest llibre sembla que va ser el que li va inspirar la metodologia va adaptar per a poder mesu-
rar els graus de retenció i esta-
per a fer els seus experiments sistemàtics sobre la memòria. Podem trobar així blir, així, el funcionament de la
el seu interès per la memòria, lligat a la seva tasca educativa i a la lectura dels memòria.
Elemente der Psychophysik, encara que probablement podem trobar, també, una
certa connexió amb el tema de la seva tesi doctoral, perquè té en compte els
aspectes del record inconscient.
Els seus primers experiments de memòria van ser realitzats entre 1879 i 1880
amb interès d'obtenir la seva habilitació a la Universitat de Berlín. És justa-
ment durant la seva estada en aquesta universitat quan publica la seva obra
més famosa Über das Gedächtnis. Untersuchungen zur experimentellen Psychologie
('Sobre la memòria. Estudis en psicologia experimental') el 1885, que recull
tant els experiments que li van servir per a la seva habilitació com els realitzats
en el període de 1883 a 1884 i que li va permetre d'obtenir el nomenament
d'ausserordentlicher Professor (professor associat).
La trajectòria acadèmica i investigadora d'H. Ebbinghaus

Ebbinghaus
La trajectòria acadèmica i investigadora d'Ebbinghaus a partir de la seva habilitació a la

Universitat de Berlín es pot dividir en dues grans etapes:
• La primera, situada a la Universitat de Berlín, inclou l'interval temporal que va des

de 1880 fins a 1894 i se centra fonamentalment en investigacions monogràfiques de
gran especificitat; és el període en el qual s'ubica la publicació d'Über das Gedächtnis
el 1885.
• Una segona etapa és la que recull la seva vida acadèmica a les universitats de Breslau
i Halle, en la qual, al marge d'alguns petits treballs monogràfics entre els quals des-
taca la seva famosa prova d'intel·ligència, va centrar les seves preferències cap a la
preparació i elaboració de les seves dues obres de caràcter general i sistemàtic Abriss
der Psychologie ('Compendi de psicologia') i Grundzüge der Psychologie ('Principis de
psicologia'), que van tenir una gran acceptació en la seva època.
Els treballs experimentals duts a terme per Ebbinghaus a la Universitat de Ber- Lectures
lín representaven un cert atreviment en aquella època, ja que tant Wundt com complementàries
Fechner, pioners de la psicologia científica no veien viable l'estudi experimen- Per a un coneixement més alt
tal de la memòria. Tanmateix, els resultats de les seves investigacions no van dels experiments fets per Eb-
binghaus, que estan expres-
deixar d'impressionar, com ha indicat l'historiador espanyol Antonio Capar- sats en la seva obra Sobre la
memòria, aconsellem la lec-
rós, per la seva seguretat quantitativa experimental, rigor, originalitat, i imagi-
tura del text original, però,
nació innovadora, i també pel seu estil clar, sobri, precís i enèrgic. Amb aques- atesa la seva dificultat, si vo-
leu, en podeu trobar, en es-
ta aportació, Ebbinghaus es convertia en el pioner de l'estudi d'aquest procés, panyol, una aproximació al
i va exercir una influència profunda sobre la manera de tractar la investigació contingut i un detall de dos
dels seus experiments més
de la memòria. Amb el seu sistema de treball, va�trencar�amb�els�mètodes característics en els capítols
dedicats a Ebbinghaus en les
introspectius encara vigents al laboratori de Wundt a Leipzig i va obrir, alho-
obres següents:
ra, un camp d'investigació nou amb el qual va�demostrar�la�possibilitat�de M.�Sáiz;�D.�Sáiz;�A.�Mülber-
fer�servir�el�mètode�experimental�en�els�processos�cognitius. ger (1995). Historia de la Psi-
cología. Manual de prácticas.
Barcelona: Avesta.
Els estudis sobre la memòria D.�Sáiz;�M.�Sáiz;�J.�Baqués
(1996). Psicología de la Memo-
Ebbinghaus era conscient de la complexitat de la memòria humana, però va ignorar ex- ria. Manual de prácticas. Bar-
pressament aquesta dificultat i va intentar demostrar que el seu estudi era possible. Si el celona: Avesta.
problema de la memòria era complex, la solució, per Ebbinghaus, era simplificar-lo per
a convertir-lo en tractable.
En síntesi, les investigacions d'Ebbinghaus sobre la memòria van consistir en la presen-

tació de llistes de síl·labes, generalment sense sentit (en va arribar a generar al voltant
d'unes 2.300), que segons el seu criteri, permetien un millor control del material i de la
situació experimental. Va estudiar els efectes de la longitud de la llista, del nombre de
repeticions i l'amplitud de l'interval de retenció. Va analitzar l'evolució temporal de la
memòria i va establir allò que avui coneixem com "la corba de l'oblit", i va trobar que
aquest ocorria ràpidament al principi però s'alentia després.
Convé destacar que a pesar de l'extrema meticulositat que Ebbinghaus va imposar a les
seves investigacions, els seus experiments sobre la memòria es van fer tenint com a sub-
jecte experimental únic el mateix Ebbinghaus i no es van portar a terme en cap labora-
tori, ni formal ni informal, de psicologia, encara que això no li va impedir de mantenir
unes condicions experimentals constants i que els seus experiments tinguessin el rigor
necessari que exigia la metodologia científica. Des de les seves publicacions, Ebbinghaus
va remarcar que l'ampliació dels coneixements sobre la memòria no es podia fer sense la
utilització dels mètodes de les ciències naturals.
Es va inspirar en Fechner i va buscar una mesura indirecta de la memòria basada en el

mètode de l'estalvi a l'hora del reaprenentatge mesurat generalment depenent del nom-
bre de repeticions. Aquest plantejament és la seva invenció més important. Es basa en el
temps o els assajos emprats en un primer aprenentatge i el temps i els assajos emprats per
al reaprenentatge, i els relaciona amb la variable de l'interval de retenció entre el primer
aprenentatge i el reaprenentatge. Aquest paradigma bàsic proporciona dades consistents
i fàcilment reaplicables relatives a la taxa d'oblit en el temps.
Ebbinghaus va propiciar, així, l'inici de l'estudi objectiu de la memòria introduint�un

material�nou (les síl·labes sense sentit), un�procediment�experimental (reaprenentatge
o mètode de l'estalvi) i resultats�quantitatius que li van permetre de donar suport a les
seves conclusions. El seu treball sobre la memòria recollit a Über das Gedächtnis va tenir,
com hem dit, el�mèrit�de�mostrar�com�un�problema�aparentment�intractable�podia
ser�tractat�experimentalment.
En resum, respecte a la memòria, Ebbinghaus:
1) Va abandonar la confiança del testimoni de la instrospecció a favor

de l'evidència objectiva, fent servir el mètode del reaprenentatge i de
l'estalvi, i va poder inferir amb aquest la retenció que es produïa.
2) Va inventar un material calibrat (síl·labes sense sentit) que permetia

un millor control experimental.
3) Va criticar les lleis associatives de la contigüitat i de la successió im-

mediata, per a introduir un estudi quantitatiu de les associacions remo-
tes.
4) Va fer ús de nocions estadístiques i matemàtiques per a mesurar la sig-

nificació de les seves troballes i per a formular els seus resultats d'acord
amb un "model" matemàtic.
Però el seu mèrit històric no s'ha de limitar exclusivament al seu treball sobre Lectura complementària
la memòria, encara que aquest hagi estat habitualment el seu referent; s'ha
Per tal d'ampliar el coneixe-
de considerar, per exemple, la� postura� experimentalista d'Ebbinghaus i el ment de la revista editada per
seu afany de fer de la psicologia una ciència experimental quantitativa similar Ebbinghaus i Konig us reco-
manem la lectura de l'article
metodològicament, i no conceptualment, a les ciències naturals, el seu test seguent:
per a l'examen de les aptituds intel·lectuals (1897), probablement una de les M.�Sáiz;�A.�Mülberger;
D.�Sáiz(1992). "La revista
primeres proves d'intel·ligència i que va ser un treball autènticament pioner 'Zeitschrif für Psychologie
a Alemanya com a investigació aplicada, o el�seu�desig�institucionalitzador und Physiologie der Sinne-
sorgane' en el marco de la
en crear, al costat de König, un òrgan de difusió independent dels dictàmens primera psicología experi-
mental alemana". Revista de
wundtians com ho va ser el "Zeitschrift für Psychologie und Physiologie der Historia de la Psicología (núm.
Sinnesorgane" i fundar a Berlín el que pot ser considerat el tercer laboratori de 13, vol. 2-3, pàg. 245-254).
psicologia experimental d'Alemanya.
Repercussió del treball d'Ebbinghaus
Ebbinghaus no va crear una escola, a pesar del fet que va tenir alguns personatges cone-
guts entre els seus deixebles, com Max Dessoir (1867-1947), William Stern (1871-1938) o
Otto Lipmann (1880-1933). El seu Über das Gedächtnis, petita quant a extensió, va generar
un aviat reconeixement i va representar una font fecunda per a la investigació posterior,
que va permetre l'obertura experimental d'altres processos superiors –com el pensament
a l'Escola de Würzburg–, i tot i que va tenir les seves crítiques, aquestes van ser insignifi-
cants en relació amb l'acollida que va tenir l'obra en diferents àmbits, com a la revista
Mind, en la qual Jacobs recomana la lectura de l'obra, o William James, que va reconèixer
l'aportació d'Ebbinghaus als seus Principles of Psychology, o Titchener que la recomanava
als seus estudiants de Cornell. El 1890, Ebbinghaus havia adquirit un cert renom, que
va fer que la Universitat de Cornell als Estats Units, per mitjà de Schumman, li proposés
d'ocupar una càtedra amb el seu propi laboratori de psicologia i la possibilitat de partici-
par en la publicació d'una revista nova. Motius d'índole personal i familiar van fer que
Ebbinghaus rebutgés aquesta oferta que potser hauria canviat el perfil de la història de
la psicologia.
Ebbinghaus va aportar a la psicologia experimental naixent un rigor

científic i un marc metodològic que permetia la progressiva separació
de la psicologia de la filosofia. Encara que com acabem de dir no va
crear una escola, la seva estela es va estendre en la tradició funcionalista
i associacionista de l'estudi de la memòria.
La posició teòrica d'Ebbinghaus pot ser catalogada d'empírica, ateòri-

ca o mancada d'escola, orientada a la investigació i eclèctica, la qual
li imprimeix un cert caràcter independent de les escoles dominants en
aquella època a Alemanya i pot ser considerat, en certa mesura, com un
funcionalista europeu.
2.2.2. Georg Elias Müller i la seva tasca al Laboratori de

Psicologia Experimental de la Universitat de Göttingen
Georg�Elias�Müller�(1850-1934) va ser un dels "grans gegants" de la psicologia

científica alemanya inicial. Els seus estudis universitaris el van portar per les
universitats de Leipzig i Berlín on va estudiar filosofia i història, encara que la
seva formació definitiva es troba sota la tutela de Lotze, del qual va ser amic
personal i qui el va influir intensament en el seu pensament. El grau de doctor
en filosofia l'obté a la Universitat de Göttingen5, sota la direcció de Lotze, el
1873 amb el treball titulat Zur theorie der Sinnlichen Aufmerksamkeit ('Teoria de
l'atenció sensible'), a judici d'alguns, el primer estudi empíric sobre l'atenció,
citat àmpliament durant dècades. G.E. Müller
(5)
Müller i la Universitat de Göttingen
La vida professional de G.E. Müller està vinculada, gairebé exclusivament, a la Universitat

de Göttingen on s'inicia com a dozent el 1876 i acaba com a catedràtic el 1921 amb la seva
jubilació. A excepció de l'any 1880, que va ocupar una càtedra de filosofia a Czernowitz,
la tasca acadèmica de Müller ha de ser sempre referida a la seva estada durant quaranta
anys a la Universitat de Göttingen. La càtedra de filosofia que va ocupar en aquesta uni-
versitat –de gran prestigi– va ser "herència" dels dos pensadors que més l'havien influït:
J.F. Herbart, qui hi va romandre durant vuit anys, i R.H. Lotze, que la va mantenir durant
trenta-set anys i la va deixar vacant el 1881, quan va acceptar la càtedra oferta per la
Universitat de Berlín.
Müller es va dedicar a la psicologia seguint inicialment el camí traçat per Lotze

per convertir-se després en un psicòleg rigorós, crític i experimentalista –amb
Ebbinghaus i Titchener va ser un dels que més va batallar per a mantenir se-
parades la filosofia i la psicologia. El 1881 funda el seu Laboratori de Psicologia
Experimental, que va gaudir d'un gran reconeixement i va captar l'interès de
múltiples estudiants6 que van passar alguns trimestres i fins i tot anys prepa-
rant-se i investigant sota la supervisió de Müller. L'ímpetu i bon fer de G.E.
Müller van fer que el seu laboratori fos el segon més important d'Alemanya,
per sota només del de Leipzig.
(6)
Deixebles de G.E. Müller
Entre els seus alumnes hi ha Ach, Henri, Jaensch, Jost, Katz, Kroh, Külpe, Martin, Mc
Gamble, Pilzecker, Rubin, Rupp, Schumann, Spearman, Viqueira, entre altres; alguns
d'ells serien abans o després deixebles de Stumpf a Berlín, de Külpe i Marbe a Würzburg,
o de Wundt a Leipzig.
Si analitzem la tasca científica empresa per Müller, podem determinar dues

etapes en la seva vida productiva:
• Primera etapa: ocuparia, aproximadament, les dècades de 1880 i

1890 i estaria centrada en la problemàtica de la psicofísica i de
l'estudi experimental de la memòria, com a continuació dels treballs
d'Ebbinghaus.
• Segona etapa: començaria amb el segle XX i perduraria fins a la seva

mort, i versarien les seves investigacions sobre l'àrea de la percepció
visual, en una línia nativista molt propera a la d'E. Hering.
En el camp de la psicofísica, fent ús de la seva gran capacitat crítica, va refutar

Fechner i va fer una revisió profunda de la metodologia psicofísica. El 1889
va publicar amb Schumann un treball sobre pesos que va mostrar, clarament,
la incidència de les actituds. El seu treball va determinar que els judicis sobre
el "més pesat" i el "menys pesat" depenien de les anticipacions musculars de
l'estímul. Tots�aquests�treballs�el�van�portar�a�convertir-se�en�el�líder�de�la
investigació�en�aquesta�àrea,�després�de�la�mort�de�Fechner.
En l'estudi sobre la memòria, Müller va treballar –seguint, com hem dit, Eb-
binghaus– en la millora dels procediments d'investigació, preparant, fins i tot,
unes regles per a la formació de síl·labes sense sentit.
Contribucions més significatives de Müller en el camp de la investigació de

la memòria.
• La�llei�de�Jost, elaborada inicialment per Pilzecker i Müller i publicada pel seu alum-
ne Jost, la formulació de la qual afirma que: quan dues associacions tenen la matei-
xa intensitat, la repetició enfortirà la més antiga de les dues. Aquesta teoria de Jost
explicava l'avantatge que té distribuir les repeticions en el temps.
• La�llei�de�Müller-Schumann, que manifesta que: quan dos ítems s'associen resulta

més difícil després que qualsevol d'aquests s'uneixi a un tercer.
• La�teoria�de�la�interferència�en�l'oblit: en aquesta teoria l'oblit no es produeix úni-

cament segons el desús o esvaniment de la informació emmagatzemada en la memò-
ria sinó que és fruit de la interferència que produeix el nou material adquirit sobre
el record del que s'ha après anteriorment.
Respecte als problemes psicofisiològics relacionats amb la percepció visual, es

va centrar especialment en la teoria del color d'E. Hering, psicofisiòleg de la
Universitat de Leipzig, de tendència nativista i de gran relleu personal, que
en més d'una ocasió, havia mantingut debats oberts contra les postures empi-
ristes de von Helmholtz. En aquest sentit, Müller investiga sobre les tres subs-
tàncies retinianes que Hering havia assenyalat com les productores del color
a la visió, afirmant que les esmentades substàncies eren de caràcter químic i
no metabòliques com havia postulat aquest autor. Els seus treballs i els dels
seus alumnes en aquesta àrea, van repercutir sobre les noves orientacions de
la psicologia de la Gestalt.
Hering i els psicofisiòlegs nativistes
Encara que a Alemanya la psicologia científica experimental va tenir entre els seus princi-
pals promotors una sèrie de fisiòlegs que com Weber, Von Helmholtz o Wundt van trac-
tar problemes de la ment des de posicions teòriques en sintonia amb l'associacionisme,
també hi va haver, en aquella època, un nombre considerable de fisiòlegs que igualment
van participar molt eficaçment en la constitució de la psicologia científica en els àm-
bits que llavors acaparaven l'interès, com la psicofísica i la psicofisiologia sensorial visual
i auditiva, que va aportar en aquests dominis teories primordialment vinculades a les
orientacions nativistes. Els psicofisiòlegs més importants d'orientació nativista van ser
A.W. Wolkmann (1800-1877), K. von Vierordt (1818-1884), H. Aubert (1826-1892), W.
Preyer (1842-1897), B. Exner (1846-1926), H. Zwaardemaker (1857-1930), M. von Frey
(1852-1932), A. Konig (1856-1901) i E. Hering (1834-1918). Hering va destacar per la se-
va influència, no solament a G.M. Müller, sinó també en destacades figures com Stumpf
i els psicòlegs de la Gestalt.
2.2.3. Les psicologies empíriques
Els autors que hem comentant fins al moment, encara que discrepants en al-
guns aspectes amb el sistema wundtià, estarien d'acord amb les bases paradig-
màtiques establertes per ell. Creurien, doncs, en una psicologia de la consci-
ència que estudiava els seus continguts per mitjà de condicions experimentals,
per tal d'assimilar-la a les ciències naturals.
Però l'experimentalisme psicològic, encara que va ser el que va imprimir més

força a la psicologia del segle XIX, tant a Europa com a l'Amèrica del Nord,
també va tenir sectors crítics que no van veure adequada la seva orientació
positivista enfocada a l'estudi experimental.
La controvèrsia va estar centrada en la identificació inadequada de la

psicologia amb les ciències naturals, especialment amb la biologia-fisi-
ologia, i en l'ús dels mètodes d'aquestes ciències per a fonamentar-la.
Aquestes�tendències�contraposades�van�ser�sobretot�centreeuropees, prin-
cipalment alemanyes i austríaques, i encara que mai no es van mostrar com a
actituds perfectament delimitades o sistemàtiques, van servir de contrapunt,
amb els seus debats i fórmules teòriques noves, a la psicologia del contingut
desenvolupada especialment des de Leipzig, i�van�oferir�una�psicologia�com
a� ciència� empírica, filosoficoargumentativa, vinculada a les dades científi-
ques, a la pròpia experiència, però allunyada de l'experiment al laboratori.
Molts d'aquests cultivadors de la psicologia, ubicada com sabeu en facultats de

Filosofia, van preferir de no esqueixar-la de l'habitual tractament de les ciènci-
es culturals i de l'esperit, ciències que sempre havien tingut una estreta relació
amb la filosofia. Els enfocaments d'aquests autors discrepants de les formula-
cions i orientacions wundtianes, van ser més humanistes que naturalistes.
Encara que el valor de les tendències de molts d'aquests autors va ser

relatiu en el moment en el qual s'iniciava la psicologia científica, no hi
ha cap dubte de la importància de la seva presència per a les futures ge-
neracions de psicòlegs alemanys, que es van veure intensament influïts
per ells, com és el cas dels psicòlegs de la Gestalt. A més, amb la seva
presència va obligar el wundtisme, en moltes ocasions, a definir-se més
clarament en allò que feia i va deixar patents uns quants dels seus punts
febles.
Els representants d'aquests moviments, més que psicòlegs científics, van ser
filòsofs interessats en la psicologia, i si avui els considerem part de la nostra
història és perquè, com diu l'historiador espanyol Antonio Caparrós, van con-
tribuir a l'establiment d'una psicologia amb la seva presència antitètica activa
i correctora respecte dels qui van ser els protagonistes d'aquell procés històric:
els experimentalistes wundtians.
En aquestes tendències trobarem, sobretot, un�interès�pels�actes�de�la�cons-

ciència, és a dir, pels processos mentals i no pel contingut de la consciència,
aspecte que, com hem vist, és la base de la psicologia wundtiana, ja que els
actes de consciència van ser considerats com a inestables i, per tant, inexpe-
rimentables.
Les tendències contraposades a la psicologia experimental de Wundt més im- Lectura complementària
portants són les següents:
Com que en aquest curs
d'Història de la psicologia no
• La psicologia comprensiva de Dilthey. ens podem endinsar en els
desenvolupaments d'aquestes
tendències afins amb una
psicologia empírica, us reco-
• La psicologia de l'acte de Brentano (i en alguna mesura de Stumpf, autor
manem que repasseu la bi-
que veureu desenvolupat quan es parli de l'escola berlinesa de la Gestalt). bliografia complementària,
on trobareu informació que
pot ajudar a complementar
• La psicologia fenomenològica de Husserl (que té a les seves arrels els inci- aquesta breu exposició.
pients principis fenomenològics de Stumpf).

• L'escola austríaca de les qualitats de la forma (amb Benussi, Witasek, Von El Laboratori de William
Ehrenfels, Von Meinong i Cornelius, també desenvolupats en el mòdul James
quatre quan es parla de l'Escola de Graz). Com veurem en parlar de Wi-

lliam James, aquest autor ha-
via fundat un primer laborato-
ri que funcionava a la Univer-
sitat de Harvard (EUA) des de
2.3. El procés d'institucionalització de la psicologia científica a 1875. Tanmateix, el seu labo-
ratori, que no ha estat conside-
Alemanya rat ni com el primer del món,
ni com el primer d'Amèrica,
ha passat a un segon pla his-
Com hem vist en els apartats anteriors, al costat de l'avenç teòric del treball tòric en aquests moments
d'arrencada de la psicologia ci-
dut a terme pels psicòlegs alemanys que van ajudar a la consolidació de la psi- entífica perquè no disposava
cologia com a disciplina científica en demostrar que els processos psicològics d'un material tècnic (aparells)
com el de Leipzig ni gaudia
es podien estudiar de manera controlada, hi va haver un procés instituciona- d'un clar reconeixement insti-
tucional en aquella època. Heu
litzador centrat en la instauració de laboratoris i en la creació de revistes espe- de saber, això no obstant, que
cialitzades que es van ocupar de donar a conèixer la "nova psicologia". Aquests posteriorment James, per mitjà
de Münsterberg, va aconseguir
elements, tan importants en la consecució de l'acceptació de la psicologia com de fer-lo el més important dels
Estats Units.
una disciplina científica, els estudiarem a continuació d'una manera una mica
més detallada, afegint una breu exposició del que va representar la creació de
societats psicològiques.
2.3.1. El desenvolupament dels laboratoris de psicologia
Encara que no tots els laboratoris que es van generar procedien o intentaven
emular el de Wundt, i fins i tot se'n podrien assenyalar uns quants que van néi-
xer paral·lelament a aquest, aquest laboratori va ser l'artífex –tant per l'activitat
investigadora desplegada, com pel material tècnic que tenia– que va permetre
demostrar pràcticament que la psicologia experimental podia ser una realitat.
Va disposar d'una infraestructura instrumental i humana (aparells, ajudants i
estudiants) molt important, cosa que va possibilitar que s'hi desenvolupés una
línia d'investigació fructífera i que el va fer gaudir de prestigi i reconeixement.
Tanmateix, els passos fins a aquest gran laboratori no van ser fàcils per a
Wundt. Quan el 1875 va assumir la docència en el camp de la filosofia a la
Universitat de Leipzig, només se li va concedir una sala petita, que anterior-
ment s'havia fet servir com a auditori perquè pogués guardar l'instrumental
que utilitzava en les seves classes i investigacions pròpies. Això no obstant,
des de la seva arribada a Leipzig va fer repetits esforços sol·licitant al Ministeri
suport econòmic i el reconeixement oficial del seu laboratori.
L'ajuda es va fer esperar i no va ser fins al 1883 que, després d'una remodela- La ubicació del Laboratori
ció arquitectònica, el modest laboratori es va convertir en l'Institut psicològic de Wundt
experimental reconegut i finançat oficialment. Malgrat el retard de la inclusió De 1875 a 1892 el laboratori
del seu laboratori entre les institucions universitàries oficials, el 1879 es consi- va estar ubicat a l'edifici Kon-
vikt; d'allà es va traslladar a
dera, com ja hem dit, l'any de fundació d'aquest, ja que va ser a partir d'aquest un altre edifici de la Universi-
tat, el Trierianum, on, a més
moment que va començar la investigació psicologicoexperimental en aquest d'una àmplia sala de confe-
rències, es va crear un con-
lloc sota direcció de Wundt. junt d'onze sales de treball in-
tercomunicades. A partir de
1897, es va instal·lar al Pauli-
L'instrumental del Laboratori de Leipzig
num, un nou edifici destinat a
l'ensenyament, en què va ocu-
L'enumeració dels aparells que tenia aquest laboratori ens podrà donar una idea de la se- par tota la planta superior.
va amplitud i del perquè es va convertir en l'exemple a seguir pels laboratoris psicològics
posteriors. Segons l'historiador americà William Sahakian, en la dècada de 1880, quan
Külpe i Kirschmann van ser ajudants del laboratori, aquest comptava amb els següents
aparells, que us transcrivim a continuació només a tall d'exemple: Cronoscopi de Hipp,
Kugelfallapparat, martell de control, Fallapparat –un amb una ranura a la placa per a la
presentació de lletres o paraules i un altre amb quatre portaboles electromagnètiques–,
cronòmetre Fall, Sprechtkontactapparat (clau de ressonància de Roemer), metrònoms,
electromagneto amb estator, mescladors de color, diapasó cronogràfic elèctric, diapasó
cronogràfic elèctric de Helmholtz, aparell de reacció, pèndol amb ranures al disc, mag-
nets ajustables, cronògraf, Zeitsinnapparat, diafragma triple, aparells per a experiments
d'imatge accidental, aparell de rotació, i, un quimògraf. Material que no dubtem que va
haver d'anar augmentant i perfeccionant-se amb el temps.
En el Laboratori de Leipzig, Wundt es dedicava a dirigir les investigacions i

a assignar el problema que s'havia d'investigar a cada un dels seus deixebles.
Representava, així, l'autoritat a la qual es compareixia en el cas de dubte i en
algunes investigacions va fer fins i tot de subjecte experimental. Fora d'això
es dedicava, sobretot, a elaborar el marc teòric i metodològic, a dissenyar-ne
algun aparell nou i a desenvolupar reflexions filosòfiques, i defensava, si era
necessari, el seu punt de vista davant les crítiques rebudes. D'aquesta manera,
el treball empíric de recull minuciós de dades i càlcul de resultats en les inves-
7
tigacions experimentals de laboratori van recaure a mans dels seus deixebles
i col·laboradors.
(7)
Els estudiants de Wundt
Els alumnes de Wundt a Leipzig van poder assistir al seminari que va tenir per nom Pràc-
tiques psicològiques, que al principi va consistir en petits col·loquis sobre temes teòrics
de psicologia, encara que posteriorment, a partir de la tardor de 1879, alguns estudiants
van començar a fer treballs experimentals. Els primers participants en aquestes pràctiques
van ser Kraepelin, Moldenhauer, Stanley Hall, Tischer, Trauscholdt i J. Mck. Cattell. A
partir del semestre d'estiu de 1881, van aparèixer també per primera vegada al progra-
ma d'assignatures unes Pràctiques psicofísiques per a avançats. Els alumnes participaven,
doncs, en les investigacions que es feien al laboratori i d'alguna manera copiaven el mo-
del de treball i el sistema de divulgació que va emprendre Wundt. D'aquesta manera,
quan tornaven als països corresponents era habitual que ells mateixos iniciessin un la-
boratori experimental per a la nova ciència i, en molts casos, sorgissin d'aquests sengles
revistes divulgadores. Tanmateix, en gairebé tots els casos dels psicòlegs experimentals
formats amb Wundt es poden apreciar dues etapes, de les quals, la primera és d'estricta
adhesió a la problemàtica i metodologia assenyalada per Wundt a Leipzig i, la segona, de
distanciament del procediment wundtià amb una orientació psicològica original i dis-
crepant del mestre.
Wundt i els seus estudiants
A partir de la fundació del Laboratori de Leipzig, va començar una clara pro-

liferació de laboratoris que pretenien d'estudiar els processos psíquics de ma-
nera experimental. Molts d'aquests van ser creats pels estudiants de Wundt
a imatge i semblança del que ells havien conegut a Leipzig, d'altres van ser
producte d'una espècie d'"aparició per contagi" propiciat per la potent activitat
del laboratori de Wundt.
Altres laboratoris de psicologia experimental
Encara que són molts els manuals d'història de la psicologia que fan referència als deixe-
bles de Wundt i a la fundació dels primers laboratoris psicològics, probablement la taula
oferta per William Sahakian en el seu llibre de 1975 Història i sistema de la psicologia és
una de les més sistemàtiques i exhaustives. Així extreta d'aquesta obra podem esmentar,
encara que només ens centrarem en els que van aparèixer primer, els laboratoris següents
en ordre cronològic d'aparició després del de Leipzig:
• Laboratori de la Universitat de Göttingen (Alemanya) el 1881, creat per G.E. Müller.
• Laboratori de la Universitat de Johns Hopkins (EUA) el 1883, de G.S. Hall.
• Laboratori de la Universitat de Kazan (Rússia) de V. Bechterev, Laboratori de la Uni-

versitat de Berlín (Alemanya) d'H. Ebbinghaus i Laboratori de la Universitat de Co-
penhaguen (Dinamarca) d'A. Lehmann, tots aquests fundats el 1886.
• Laboratori de la Universitat de Pennsilvània (EUA) el 1887, de J.McK. Cattell.
• Laboratori de la Universitat d'Indiana (EUA) de W.L. Bryan, Laboratori de la Univer-

sitat de Wisconsin (EUA) de J. Jastrow, Laboratori de la Universitat de Tòquio (Japó)
d'Y. Motora i Laboratori de la Universitat de Friburg (Alemanya) d'H. Münsterberg,
tots ells creats el 1888.
• Laboratori de la Universitat de la Sorbona a París (França) d'H. Beaunis, Laboratori

de la Universitat de Clark (EUA) d'E.C. Sanford, Laboratori de la Universitat de Roma
(Itàlia) de G. Sergi, Laboratori de la Universitat de Munic (Alemanya) de C. Stumpf i
Laboratori de la Universitat de Nebraska (EUA) d'H.K. Wolfe, tots aquests apareguts
el 1889.
Aquesta petita mostra ens permet de comprovar la proliferació i expansió que es va pro-
duir arran del reconeixement o la consciència d'una psicologia experimental. Aquests
primers laboratoris, en mesura més gran o més petita, van comptar amb l'instrumental i
la disposició de generar unes situacions òptimes per a l'experiment psicològic i van ajudar
a l'assentament i reconeixement institucional de la nostra disciplina a nivell mundial.
2.3.2. Les primeres revistes de la psicologia científica alemanya
El paper institucionalitzador de les revistes es pot entendre fàcilment si es té Lectura recomanada

en compte que la tasca científica arriba al coneixement de la comunitat d'una
Per a una visió conjunta de
determinada disciplina per mitjà de la seva difusió; així, les revistes especialit- totes les revistes de psicolo-
zades, a partir de la seva aparició, es van anar convertint, a poc a poc, en un gia científica que van servir
de difusió de la primera psi-
dels canals més específics d'aquesta divulgació científica. cologia alemanya, us aconse-
llem que llegiu l'article d'M.
Sáiz;�D.�Sáiz;�A.�Mülberger
Sota aquest plantejament, Wundt, en el marc de la primera psicologia cientí- (1999). "La tradición de la
primera psicología experi-
fica alemanya, va tenir clara la necessitat de divulgar la nova ciència i va dotar mental alemana a través del
el seu laboratori d'un òrgan difusor dels treballs que s'hi feien. La revista Phi- estudio cuantitativo de sus
revistas iniciales". Revista de
8
losophische Studien ('Estudis de filosofia') fundada el 1881 va assumir aquest Historia de la Psicología (núm.
20, vol. 2, pàg.35-38).
paper fins al 1903; posteriorment Wundt deixaria a les mans d'E. Meumann,
antic assistent del Laboratori de Leipzig, la continuïtat d'aquesta publicació,
que va sortir a la llum amb el nom d'Archiv für die Gesamte Psychologie ('Arxius
per a tota la psicologia').
(8)
Els Philosophische Studen
Aquesta revista al llarg del seu primer període d'existència (1881-1903), va recollir 325
articles de 121 autors, entre els quals es trobaven autors procedents de diversos països,
especialment d'Alemanya i els Estats Units; entre aquests van destacar com a més pro-
ductius Wundt amb 53 publicacions, seguit de Merkel, Kirschmann, Kiesow, Kraepelin,
Külpe, G.F. Lipps, J.McK. Cattell, Lange, Lehmann i Meumann. Gran part d'aquests au-
tors havien estat ajudants de Wundt, fet que els va facilitar de publicar més d'un treball
a la revista, i va�donar�a�aquesta�un�caràcter�endogàmic9.
Les matèries més tractades en les investigacions publicades als Philosophische Studien
van ser els treballs�en�el�camp�de�la�sensació�i�percepció (119 articles, cosa que corres-
pon a un 32,16% del volum global de la revista) en els quals, encara que hi ha treballs
sobre el tacte, gust i olfacte, la visió i l'audició destaquen com a temes predilectes. També
el sentit del temps, els processos com l'apercepció, voluntat, sentiment i afectivitat, entre
altres són temes tractats en més d'una ocasió. A això s'afegeix un considerable nombre
d'articles sobre aspectes metodològics i teòrics de la psicologia, la majoria dels quals van
ser escrits pel mateix Wundt.
Tanmateix, després de vint-i-dos anys d'existència, i havent estat els Philosophische Studien
la primera revista especialitzada en psicologia experimental, a Wundt –qui havia assolit
ja en aquell moment una edat considerable–, li va semblar oportú de cedir la tasca de
direcció i obrir les mires de la revista a un ampli sector de la psicologia, així Meumman i
l'Archiv für die Gesamte Psychologie van prendre el relleu, encara que Wundt es va mantenir
vinculat, tant al seu paper de coeditor de la revista, com sota la influència directa que
va poder exercir sobre Meumann, i va ser, a més, l'única revista especialitzada que va
comptar amb la seva col·laboració, ja que no va participar ni va publicar en cap altra
revista psicològica alemanya fins que ell mateix va crear el 1905, paral·lelament a l'Archiv,
la revista Psychologische Studien ('Estudis de psicologia').
(9)
El�caràcter�endogàmic
S'entén per caràcter endogàmic d'una revista el fet que aquella publicació estigui a les
mans dels seus propis generadors o del seu comitè científic. Així diem que Philosphischen
Studien té un caràcter endogàmic perquè el 76,6% de les seves publicacions (249 articles)
van correspondre a publicacions del mateix Wundt, els seus alumnes, col·laboradors o
assistents.
Això no obstant, Alemanya necessitava una revista general que pogués donar
cabuda a sectors no representats per aquestes tres primeres publicacions clara-
ment de línia wundtiana. El Zeitschrift für Psychologie und Physiologie der Sin-
nesorgane10 ('Revista de psicologia i fisiologia dels òrgans sensorials'), sota el
guiatge d'Ebbinghaus i König, va aconseguir de reunir un grup interdiscipli-

nari de fisiòlegs i psicòlegs que van conformar una coalició de psicòlegs inde-
pendents de l'escola de Wundt.
(10)
El Zeitschrift für Psychologie und Physiologie der Sinnesorgane
La revista va comptar des d'un inici amb el suport de grans personalitats de la psicologia
i la psicofisiologia del seu temps (en el seu equip editor hi va haver autors tan represen-
tatius com: H. Aubert, S. Exner, H. von Helmholtz, E. Hering, J. von Kries, Th. Lipps, G.E.
Müller, W. Preyer, C. Stumpf, i Th. Ziehen), i va tenir com a objectiu obrir portes a la
totalitat dels grups més significatius de la psicologia de l'època, fins i tot a autors formats
en el si del Laboratori de Leipzig. El seu vessant va ser més fisiològic que filosòfic, però
els treballs�publicats recollien un ampli espectre de temàtiques, entre els quals destaca-
ven,�a�més�de�l'estudi�de�la�sensació-percepció –objecte d'estudi fonamental de tota la
psicologia alemanya–, la�memòria,�el�llenguatge�i�el�pensament, temes que per la seva
dificultat d'estudi experimental havien estat vetats pel Laboratori de Wundt, que només
els veia estudiables des de la psicologia dels pobles.
Les revistes psicològiques alemanyes d'aquest període, malgrat la volun-

tat d'algunes de voler unificar en les seves pàgines diferents punts de
vista teòrics, es poden agrupar, com es desprèn de la lectura d'aquest
apartat, en revistes d'orientació wundtiana i no wundtiana.
Davant l'anàlisi d'aquestes primeres revistes psicologicoexperimentals

que es van publicar a Alemanya des del final del segle XIX fins a la Pri-
mera Guerra Mundial, podem afirmar que la psicologia científica ale-
manya inicial va tenir entre els seus objectius dilucidar la forma com
perceben i senten els nostres òrgans sensorials, a fi de determinar la
configuració del contingut de la nostra consciència en un programa que
pretenia de renovar el sentit de la psicologia fent-la independent per
mitjà del seu reconeixement com a ciència sota l'aplicació d'una rigo-
rosa metodologia.
Altres revistes psicològiques europees
Heu de conèixer que anteriorment a la publicació de Philosophische Studien s'havien edi-

tat altres revistes com Mind (1876) a Anglaterra o Revue Philosophique (1876) a França,
però aquestes eren revistes filosòfiques que acceptaven de publicar treballs psicològics.
Durant el període d'edició dels Philosophische Studien, els Archiv für die Gesamte Psychologie
(1903), els Psychologische Studien (1905) i el Zeitschirft für Psychologie und Physiologie der
Sinnesorgane (1890) a Alemanya, també van veure la llum altres publicacions periòdiques
en altres llocs del món com l'American Journal of Psychology (1887) als Estats Units, L'Année
Psychologique (1894) i la Revue de Psychologie Normale et Patologique (1904) a França, la
Rivista di Psichologia (1896) i la Rivista di Psichologia Applicata (1905) a Itàlia, o The British
Journal of Psychology (1904) a la Gran Bretanya.
2.3.3. La Societat Alemanya de Psicologia Experimental i els seus

primers congressos
Les revistes, com heu vist en l'apartat anterior, van tenir un paper important
com a mitjà per a donar a conèixer allò que els diferents científics feien en
els seus laboratoris. A més de permetre, en moltes ocasions, el debat per mitjà
dels seus apartats de discussió i rèpliques. Això no obstant, a mesura que la
psicologia va avançar i ampliar les seves dimensions, els psicòlegs, cada vegada
més nombrosos, van veure la necessitat d'establir contactes personals per mitjà
de reunions que els permetessin d'agrupar-se i els servissin de fòrum per a

presentar els seus últims treballs i teories, i establir, així, relacions directes.
D'aquesta manera, van néixer els primers congressos de psicologia científica.
La idea d'un congrés de psicologia s'ha de reconèixer el polonès J. Ochorowicz, Alemanya al Primer
pioner en la docència de psicologia empírica a la Universitat de Lemberg (Po- Congrés de Psicologia
lònia), com el propulsor, ideador i defensor d'aquest sistema nou de comuni- La participació i compromís
cació en el marc de la psicologia, per mitjà del seu article titulat "Project d'un dels alemanys en la primera
trobada de psicòlegs va ha-
congrès international de Psychologie" de 1881. Les seves idees van ser repre- ver de ser important, ja que
en el comitè patrocinador apa-
ses el 1889 per la Societat Francesa de Psicologia Fisiològica, i va donar pas al reixen inscrits autors tan re-
presentatius com Wundt, von
Primer Congrés Internacional de Psicologia Científica fet a París sota la presi- Helmholtz i Preyer. La reunió
dència de J.M. Charcot i organitzat per Th. Ribot. de París va ser un gran èxit,
ja que va tenir 294 assistents
provinents de vint-i-un paï-
Els primers passos associatius de la psicologia alemanya sos, entre els quals es troba-
ven grans figures de la psico-
logia de l'època, i va aglutinar
A Alemanya, aquesta via d'institucionalització, amb la creació d'una societat i d'uns con-
homes del relleu de Beaunis,
gressos, no sorgeix fins al 1904, quan ja s'han produït a París, Londres, Munic i París, els Freud, Galton, James, Janet, Ri-
quatre primers congressos internacionals de psicologia científica. La Deutsche Gesellsc- bot o Wundt, entre altres. Des-
haft für Experimentelle Psychologie ('Societat Alemanya de Psicologia Experimental') va prés d'aquesta reunió se'n van
tenir com a primer president Georg Elias Müller, el qual va ocupar aquest càrrec fins al produir altres, amb una perio-
1921. Durant el seu mandat comparteixen la direcció diversos autors entre els quals hi dicitat aproximada de quatre
ha els següents: K. Bühler, H. Ebbinghaus, S. Exner, F. Krueger, O. Külpe, K. Marbe, E. anys, amb alguns lapses a cau-
Meumann, F. Schumann, R. Sommer, W. Stern i C. Stumpf. Altres presidents, en aquesta sa de les guerres mundials. En
primera meitat del segle XX, van ser consecutivament K. Marbe, K. Bühler, W. Stern, F. el si d'aquests congressos va
sorgir la Unió Internacional de
Krueger, E.R. Jaensch, O. Kroh i J. Von Allesch.
Psicologia Científica.
En la data de la seva fundació, 1904, la Societat tenia concretament a la seva junta direc-
tiva G.E. Müller, R. Sommer, H. Ebbinghaus, S. Exner, O. Külpe, E. Meumann i F. Schum-
man, que en aquells moments es trobaven, respectivament, a les universitats de Göttin-
gen, Giessen, Breslau, Viena, Würzburg, Zuric i Berlín. La Societat es va iniciar amb vui-
tanta-sis membres, la majoria dels quals procedien de Berlín i Würzburg, i els únics re-
presentants de Leipzig eren Hering, Wirth i Krueger. Va comptar entre els seus membres,
també, amb professors estrangers com Mc Dougall d'Oxford, Henri de París, Heymans
de Groningen i Claparède de Ginebra, entre altres, i també amb representants de l'escola
austríaca de la qualitat de la forma (Benussi, Meinong i Witasek).
La lectura detallada dels membres d'aquesta Societat denota un ampli espectre de tendèn-
cies no totalment adscrites a les idees de Leipzig. Us pot sorprendre l'absència de Wundt
en aquesta Societat alemanya, tant a les juntes directives com dins els participants provi-
nents de Leipzig. No hi ha una resposta a aquesta incògnita, almenys nosaltres no l'hem
trobat en les nostres investigacions, per això simplement podem aventurar meres supo-
sicions o hipòtesis: va poder ser a causa de la seva avançada edat? Wundt havia complert
llavors setanta-dos anys, tanmateix, encara treballava intensament; o és que potser, mal-
grat la cessió de la seva revista i de l'aparent obertura, ell continuava fidel al seu model
i no li venien de gust ni viatges ni conflictes en el si d'una agrupació on tenien cabuda
diferents visions teòriques amb les quals ja en alguna ocasió s'havia enfrontat? Com dè-
iem, només són possible suposicions, el fet és que Wundt no va participar en la Societat
Alemanya de Psicologia Experimental ni va presentar cap treball en els seus congressos.
L'organització de les primeres reunions d'aquesta societat va tenir una periodicitat ha-
bitual de dos anys, encara que hi va haver un parèntesi a causa de la Primera Guerra
Mundial. S'inicien el mateix any de la seva fundació, és a dir, el 1904. Els deu primers
congressos, que representarien l'activitat d'aquesta primera psicologia científica, van ser
fets als anys i llocs següents: I. Giessen (1904); II. Würzburg (1906); III. Frankfurt (1908);
IV. Innsbruck (1910); V. Berlín (1912); VI. Göttingen (1914); VII. Marburg (1921); VIII.
Leipzig (1923); IX. Munic (1925); X. Bonn (1927).
3. La psicologia científica francesa
3.1. Un panorama de la filosofia francesa de l'època
Encara que ja heu vist un esbós dels aspectes fonamentals de l'etapa filosò-
fica de la psicologia, ens agradaria que tinguéssiu una visió molt general de
les tendències teoricoideològiques que tenien presència en el moment en què
s'elabora a França una psicologia científica que, com veurem, té unes caracte-
rístiques distintives que la representen.
Recordeu que durant el segle XVII van dominar a França els enfocaments ra- Lectures recomanades
cionalistes-espiritualistes derivats dels plantejaments cartesians, i que en el se-
Us tornem a recordar que per
gle XVIII, la Il·lustració francesa va donar entrada a les idees empiristes de a un bon coneixement de la
Locke que es van transformar, en un procés de radicalització, en el sensualis- filosofia de l'època heu de re-
passar els textos de filosofia
me de Condillac, d'una banda, i en el materialisme d'autors com Cabanis i de que vau estudiar en cursos
anteriors, o apropar-vos als
Holbach, de l'altra. Aquest materialisme, com sabreu, va derivar, en el seu ves-
textos d'història de la psico-
sant extrem, en el mecanicisme de La Mettrie, exposat a la seva famosa obra logia que tracten la psicolo-
gia filosòfica. Consulteu la
L'homme machine ('L'home màquina'). bibliografia del mòdul "Els
llindars de la psicologia cien-
tífica".
Durant el principi del segle XIX continuaran d'alguna manera aquestes ten-
dències teòriques, i es recuperarà l'atacada tradició racionalista, que es remo-
delarà en una orientació psicològica espiritual encapçalada per François�Mai-
ne�de�Biran�(1766-1824). Si partim de l'escola espiritualista d'aquest autor i
sota el seu mateix marc conceptual trobem importants filòsofs francesos, que
seran coneguts com a pertanyents a l'escola�eclèctica�francesa.
Principals autors de
Podem sintetitzar l'escola eclèctica francesa com un moviment teòric de l'escola eclèctica
tall metafísic espiritualista que va centrar la problemàtica psicològica
• Victor Cousin (1792-1867).
dins el clàssic domini de les facultats mentals, i va insistir en el fet que
• Theodore Joufroy
l'únic accés metodològic per a l'estudi de les funcions psíquiques era la (1796-1842).
introspecció.
• Charles Renouvier
(1815-1903).
• Félix Ravaisson-Molien
Contemporàniament i paral·lelament a les teories sostingudes per l'escola
(1813-1900).
eclèctica, hi ha un altre moviment teòric d'orientació crítica i naturalista: el-
• Henri Bergson
positivisme, representat per Auguste�Comte�(1798-1857). (1849-1941).
El positivisme va pretendre d'excloure el problema psicològic del domi-

ni metafísic i integrar-lo al de les ciències naturals, i argumentar la ne-
cessitat de l'ús del mètode científic.
D'altra banda, no hem d'oblidar en aquest mateix context, el clàssic moviment

materialista il·lustrat que havent dominat en el segle XVIII, continua present,
encara que en un grau més baix que l'escola eclèctica o el positivisme. Aquest
moviment, en aquest període, se circumscriu als autors que defensen postures
psicofisiològiques i psicopatològiques.
En l'últim terç del segle XIX és quan es produeix un procés clar d'incorporació
a l'orientació científica, lligat als enfocaments positivistes. Una orientació ci-
entífica, que com hem advertit i podrem comprovar en els pròxims apartats,
tindrà unes peculiaritats que la distingiran clarament de la resta de les orien-
tacions psicològiques científiques de l'època, ja que, des dels seus orígens fins
als nostres dies, la psicologia científica francesa ha capitanejat l'orientació psi-
copatològica o estudi de la malaltia mental mitjançant l'ús del mètode clínic
i s'ha preocupat per l'estudi geneticoinfantil, educacional i social. Aquestes
problemàtiques han centrat les teories i investigacions psicològiques dels més
importants psicòlegs francesos, i han estès la seva orientació a països com Su-
ïssa i Bèlgica.
3.2. Théodule Ribot, pioner de la psicologia científica francesa
Per a alguns historiadors francesos, en la figura de Théodule� Ribot

(1839-1916) se centralitza i es reuneix l'inici de la psicologia científica del seu
país, no solament perquè va ser qui va intentar d'independitzar la psicologia,
tant de la filosofia metafísica com de la fisiologia, sinó perquè, a més, repre-
senta un projecte institucionalitzador per mitjà de la seva càtedra, la seva re-
vista i la seva proposta d'un laboratori. L'acció de Ribot ens recorda la que va
portar a terme Wundt a Alemanya.
El paper d'iniciador se li pot aplicar fàcilment perquè Ribot va ser qui va in- L'ensenyament superior a
troduir a França l'associacionisme britànic i l'experimentalisme alemany, per França
mitjà de dues de les seves primeres obres, La Psychologie anglaise contemporaine Atesa la inestabilitat política
(1870) i La Psychologie allemande contemporaine (1879), que poden ser conside- francesa, amb períodes de sis-
temes absolutistes, fins la III
rades com a excel·lents exposicions de la psicologia que es desenvolupava en República, el 1870, no hi va
haver un mitjà politicosoci-
aquests dos països. al que potenciés les universi-
tats; per això, col·lateralment
a aquest tipus d'institució aca-
En aquestes obres, Ribot planteja la necessitat de l'abandonament de la tradició dèmica, es van donar a Fran-
ça el que s'ha anomenat "les
espiritualista metafísica francesa i proposa l'estudi de la psicologia mitjançant Grands établissements", cen-
tres d'ensenyament superior
l'experiència i l'experimentació, en una clara aposta pel positivisme. Encara independents de la universi-
que ell mai no va fer personalment cap experiment, sí que va tenir una vocació tat, que van tenir, per la se-
va llarga tradició, gran presti-
docent que li va portar a facilitar el camí per tal que altres els poguessin dur gi i van potenciar la investiga-
ció. En aquest marc destaquen
a terme. el Collège de France i l'École
Practique des Hautes Études.
En el context docent, hauríem de saber que Ribot va ser inicialment un pro-

fessor de filosofia que ensenyava psicologia. A partir de 1885 va ser professor
del curs complementari de psicologia experimental que impartia la universitat
parisenca de la Sorbona i el 1888, al Collège de France (Col·legi de França), va
ocupar la càtedra de psicologia experimental i comparada.
La correcta preparació dels psicòlegs
Ribot té el seu peculiar punt de vista d'allò que ha de conèixer un psicòleg, la seva pre-
paració ha de ser àmplia i diversa, centrada fonamentalment en el coneixement de les
noves aportacions de la psicologia, de la psicopatologia i de les tècniques d'investigació.
A partir d'això ens comenta el següent:
"Actualment, el nombre dels qui estan preparats per a aquesta obra és molt petit. La
majoria dels fisiòlegs són molt poc psicòlegs, i la majoria dels psicòlegs coneixen molt
malament la fisiologia. Vivim en una època de transició, les dificultats de la qual fan
desanimar els més valerosos. Ni un dels que es preocupen profundament pel progrés de
la nova psicologia deixa de sentir, a cada moment, les llacunes d'una preparació insufi-
cient. Per tal d'emprendre fructuosament aquestes investigacions hauria de conèixer les
matemàtiques, la física, la fisiologia, la patologia, tenir aptitud per a manejar instruments
i, sobretot, sobretot, tenir l'hàbit de les ciències experimentals."
Però la seva tesi doctoral, en la qual podem veure exposades la seva posició
teòrica, va ser anterior a la seva trajectòria docent a París. En L'hérédité psycho-
logique (1873), títol que va donar a la seva tesi, apareixien de manera explícita
hipòtesis de caràcter naturalista i reduccionista. En aquesta, afirmava que els
processos mentals seguien les lleis de l'herència. Per ell, la vida psíquica no
era sinó un nivell més de la vida orgànica, en concret, de l'activitat nerviosa
cerebral. En conseqüència, l'herència psíquica era un cas d'herència biològica.
Amb aquestes conclusions, Ribot s'apropa als punts de vista evolucionistes i
estableix les bases del seu enfocament biològic, fonamentant-se en les teories
evolucionistes lamarkianes proposades per Spencer, autor que l'havia influït
quan traduí els seus Principis de psicologia.
Els seus pressupòsits de caràcter biologicista queden ben reflectits en el pròleg

que Ribot va escriure, el 1914, dos anys abans de la seva mort, per a un llibre
editat per un dels seus deixebles, el Traité de Psychologie de G. Dumas:
"La psicologia és, per a nosaltres, una part de la ciència de la vida o de la biologia. Dife-
reix de la resta de les parts d'aquesta ciència únicament en el fet que té per objecte els
fenòmens espirituals i no els fenòmens físics de la vida. El psicòleg experimental és un
naturalista de certa espècie... Si la psicologia no és més que una part de la biologia, no
pot continuar essent una part de la filosofia..."
Th. Ribot (1923). "Preface". A: G. Dumas. Traité de Psychologie (pàg. 9). París: Felix Alcan.
Com veiem fins aquí, Ribot estava compromès amb la ciència positiva,
creia que la psicologia pertanyia al domini de la biologia i que la seva
forma de progrés era el mètode científic.
La postura metodològica de Ribot
Però aclarim una mica més la seva posició davant la metodologia que havia de seguir la
psicologia en el seu camí científic cap al coneixement dels processos humans. Encara que
hi ha alguns historiadors que han plantejat que atès el seu caràcter positivista havia de
rebutjar els mètodes introspectius, la veritat és que no ho fa i considera aquest mètode
una forma interna de coneixement dels mateixos fenòmens psíquics, encara que pensa
que ha de ser utilitzat d'una manera parcial i complementària. Li semblen més útils els
mètodes experimentals d'ordre psicofisiològic que estudien les relacions entre l'activitat
psíquica i les seves connotacions orgàniques, i els mateixos mètodes experimentals psi-
cofísics que tracten qüestions psíquiques en situacions experimentals. Això no obstant,
Ribot, critica aquestes dues metodologies perquè les considera artificials i parcials, ja que
no tenen presents els subjectes que estudien altres branques de la psicologia com l'animal,
genètica, infantil i la de les funcions mentals patològiques.
Com que Ribot i altres psicòlegs francesos van creure que l'estudi dels desordres produïts
per la malaltia mental podien ser una forma d'estudiar els fenòmens psíquics normals en
el seu procés d'estructuració i desestructuració, aquest autor creu que l'autèntic mètode
científic de la psicologia és el mètode patològic o mòrbid.
El�mètode�mòrbid,�patològic�o�clínic és un mètode d'observació prolongada, que tracta

d'estudiar els processos psíquics en la seva fase de desorganització mental individual, sota
la creença que aquesta observació permet de conèixer en profunditat el funcionament
psíquic normal, en els seus processos d'evolució i d'involució o deteriorament. Aquest
mètode, propugnat per Ribot com a mètode científic principal, especialment vàlid per a
l'explicació de les malalties mentals, va ser utilitzat tant per Ribot com per l'escola psico-
patològica que se'n deriva, i molt particularment per Pierre Janet. La consolidació d'una
psicologia francesa enfocada principalment cap a l'estudi de l'anormalitat –la denomi-
nada escola psicopatològica francesa– està íntimament lligada a la seva trilogia sobre Les
maladies.
Ribot es va interessar molt per les malalties mentals, sota la influència del
seu amic Charcot, i va emprendre investigacions per tal d'aclarir els processos
de regressió i descomposició dels estats psíquics normals, i va confirmar el
principi del metge i fisiòleg anglès Jackson. Va concloure els seus estudis amb
la llei de la dissolució o llei de Ribot, que afirma el següent:
Els processos de desorganització segueixen un ordre, en el sentit que les

funcions psíquiques adquirides últimament desapareixen abans que les
antigues, i les funcions complexes desapareixen abans que les senzilles.
Seguint l'ordre que exposa la seva llei, la desorganització psicològica afecta

primer les funcions d'actes voluntaris o processos complexos de pensament i
després els automatismes adquirits a l'inici de les nostres vides. Un altre exem-
ple seria que primer oblidem els records més recents i després aquells que estan
més profundament emmagatzemats en la nostra memòria a llarg termini.
En relació amb la seva obra científica, hem d'assenyalar que les principals qües-
tions d'interès van ser les següents:
• La dinàmica afectiva i les seves bases orgàniques.

• Els límits entre l'automatisme i la consciència.
• El comportament subconscient i hipnòtic.
• Els estats patològics.
• El desenvolupament de la intel·ligència.
• El caràcter i la personalitat.
És importantíssim d'assenyalar que a diferència d'altres autors de

l'època, Ribot va considerar les funcions�afectives –l'afectivitat– com
més decisives que els estats intel·lectuals en l'explicació del comporta-
ment humà.
Finalment, hem de destacar els passos iniciats per Ribot per a una institucio-
nalització de la psicologia. En aquest sentit, com hem assenyalat, va tenir la
càtedra de psicologia experimental i comparada des d'on va poder impulsar
l'establiment del primer laboratori11 de psicologia experimental francès, que
va estar ubicat a la Sorbona. Tanmateix, en va deixar la direcció a les mans
de Beaunis. Una altra aportació important en aquest terreny és la fundació de
la revista Revue de Philosophie (1876) que va ser la primera que va permetre, a
França, la publicació de treballs experimentals en psicologia.
(11)
Els laboratoris francesos de psicologia
El primer laboratori de psicologia experimental francès va ser creat el 1889 per mediació
de Th. Ribot, que creia necessari un lloc on la psicologia pogués fer experiments. Tanma-
teix, la fundació i primera direcció s'atorga a H. Beaunis, el qual va abandonar la seva
càtedra de fisiologia de la Facultat de Medicina de Nancy per a fer-se càrrec de la direcció,
portat pel seu interès pel rigor i objectivitat experimental dels problemes psicològics. El
laboratori es va ubicar a París, adscrit a L'École Practique des Hautes Études i situat a la
Facultat de Lletres de la Sorbona. Quan Beaunis el 1894 es jubilà, el dirigí A. Binet, que ja
hi col·laborava des del 1891. A la mort imprevista de Binet el 1911, va prendre el relleu
Henri Piéron el 1912.
Hi va haver també en aquest període un altre laboratori de psicologia experimental que

B. Bourdon va establir a Rennes el 1896, un deixeble de Ribot que havia estudiat amb
Wundt a Leipzig.
La resta de laboratoris de psicologia van tenir un caràcter més aplicat com el Laboratori
de Pedagogia Experimental de Binet de 1905 (psicologia educacional i desenvolupament
de tests), el Laboratori Psicològic de la Salpêtrière dirigit per P. Janet des de 1889 i amb
H. Piéron de secretari (psicologia clínica) o el Laboratori de Psicobiologia del nen d'H.
Wallon de 1922 (psicologia evolutiva).
Per tot el que hem exposat fins ara, comprendreu que Ribot es convertís en
el patriarca i cap visible d'una important tradició de psicòlegs francesos que
es van formar en el si de la seva influència com Binet, Paulhan, Dumas, Janet
i Piéron, entre altres.
3.3. Una breu passejada per la història de la psicopatologia
La psicologia a França s'ha caracteritzat per la preocupació per l'estudi de la

psicopatologia, i el seu desenvolupament va estar molt connectat amb la psi-
quiatria, en la qual aquest país ha brillat amb llum pròpia. En les línies se-
güents intentarem de presentar una història molt breu de com ha estat tracta-
da la malaltia mental per tal d'apropar-nos més fàcilment als autors francesos.
Iniciem el nostre passeig per la conceptualització del que és la malaltia mental

veient la consideració que es tenia d'aquesta a l'edat mitjana. En aquest perío-
de podien ocórrer dues circumstàncies: D'una banda, que l'origen del trastorn
conductual (el comportament observat en el subjecte) fos imputat a la volun-
tat de l'home. En conseqüència, com que era el responsable dels seus actes, era
castigat en relació amb la seva culpa. La malaltia mental com a tal no existia.
Si l'home havia fet un acte criminal havia d'estar sotmès a condemna de presó.
D'altra banda, podia passar que el trastorn conductual fos imputat a una pos-
sessió diabòlica o al producte de la bruixeria. En aquest cas, la conseqüència
immediata era que l'home era exorcitzat en nom de Déu o cremat per bruixot
per la Santa Inquisició.
En el Renaixement, el desenvolupament medicoanatòmic produeix que la

malaltia mental sigui atribuïda, genèricament, a factors aliens a la voluntat de
l'home, i se la comenci a considerar com a malaltia. Tanmateix, els malalts
mentals són tractats rudement i internats, per a tota la vida, en institucions
manicomials o cases de llunàtics.
La revolució en el tractament dels pacients mentals i, per tant, en el progrés de

la psiquiatria i de la psicologia clínica es va produir gràcies a l'esforç del metge
francès Philippe�Pinel�(1745-1826), autor d'una crida a favor del tracte hu-
Ph. Pinel
manitari dels malalts mentals. Els pacients dels hospitals parisencs de Bicêtre
i la Salpêtrière estaven realment encadenats fins que Pinel en va fer treure les
seves cadenes i grillons, perquè creia que la llibertat i l'aire fresc eren factors
necessaris per a recobrar la salut. L'interès de Pinel, en el camp científic, va ser
el de la nosologia i el de l'etiologia12 dels trastorns mentals, i creia que el trac-
tament correcte depenia de la naturalesa i causa de la malaltia mental. Banys
calents, reconfortants i adormidors van substituir les dutxes d'aigua gelada i
les sagnies. Pinel estava convençut que els "alienats", nom que ell va donar a
aquest tipus de malalts, podien, fins a cert punt, raonar i donar respostes.
(12)
Nosologia i etiologia
La nosologia consisteix a identificar els trastorns mentals pel nom i l'etiologia a identi-
ficar-los per la causa.
Un altre destacat psicopatòleg francès va ser Jean�Esquirol�(1772-1840), dei-

xeble de Pinel, que va desenvolupar encara més les tècniques diagnòstiques i
nosològiques, i va ser el primer a fer l'ensenyament formal de la psiquiatria.
Va ser, també, el primer que va descriure de manera precisa la idiotesa, i qui
va emprar d'una manera aplicada a la psiquiatria el terme al·lucinació. Un altre
concepte introduït per ell, la monomania, va ser un avançament del concepte
d'esquizofrènia.
Entre els intents empresos per considerar el camp de la psicologia de l'anormal

(del malalt mental o del discapacitat psíquic) com una cosa científica que po-
dia ser estudiada de manera natural, ocupen un lloc rellevant diversos metges
francesos del segle XIX, i cal destacar Charcot a l'Escola Parisenca de la Salpê-
trière i Bernheim a l'Escola de Nancy, ambdues interessades en l'explicació de
la problemàtica de la histèria, la suggestió i l'hipnotisme.
Dins la tradició de la hipnosi hem de destacar el metge vienès Franz�Anton

Mesmer�(1734-1815), qui va fer servir, en la dècada de 1770, la hipnosi per
a curar determinades conductes anòmales. Les seves pràctiques van assolir un
èxit enorme a París, però aviat va ser desacreditat, ja que considerava que
l'efectivitat de la teràpia procedent de la hipnosi era deguda a l'existència d'una
atracció o poder especial d'un misteriós fluid magnètic, de tipus orgànic o ani-
mal; d'aquesta suposició sorgiria el�magnetisme�animal.
Algunes curacions mitjançant el magnetisme de Mesmer
Per mitjà d'aquest sistema va curar l'acadèmic i cèlebre matemàtic Osterwald, que patia
F.A. Mesmer
una paràlisi i trastorns visuals que cap metge de la cort vienesa no havia pogut resoldre;
també va solucionar –un dels seus casos més coneguts– encara que va ser una curació
poc duradora i només en presència del mateix Mesmer, el problema de Marie-Thérèse El marquès de Puységur
Paradis, filla del secretari particular de l'emperador Maximilià I de Baviera, jove pianista
que tenia atacs convulsius i ceguesa des dels quatre anys. Malgrat els seus aparents èxits, El marquès de Puységur va ser
el mesmerisme, en la creença que el fluid magnètic ho explicava tot, va ser considerat el descobridor del somnambu-
inadequat i la hipnosi (encara sota el signe del magnetisme) va caure en una llarga etapa lisme artificial i que més tard
de descrèdit. seria anomenat suggestió post-
hipnòtica. Puységur adormia
el pacient, el qual en aquest
El desenvolupament de la hipnosi passa de Mesmer per Puységur, Quimby, trànsit era capaç de respondre
intel·ligentment les preguntes.
Eddy, Elliotson, Esdaile fins a Braid, el qual es considera el vertader descobridor
En despertar-se no recordava
de l'hipnotisme, entès de la manera següent: res de l'ocorregut i experimen-
tava una millora. També el pa-
cient era capaç de complir les
ordres donades durant la ses-
sió en l'estat de vigília.
Provocació artificial d'un estat psíquic pròxim al son, en què el subjecte
atén i respon a les preguntes que se li formulen, executant les ordres que
se li donen en el mateix moment i també després de recuperar l'estat
normal.
James�Braid�(1795-1860), metge i cirurgià anglès, va ser qui va fer servir la

pràctica hipnòtica a meitat del segle XIX, sota la terminologia d'hipnosi o neu-
rohipnosi (son nerviós). La pràctica hipnòtica de Braid consistia en la fixació
sensorial, i creia que induïa son artificial quan feia mirar fixament un objecte
brillant a una persona per sobre de la línia de visió. Braid pensava, inicialment,
que el son era causat fisiològicament per la paràlisi dels músculs que aixequen
les parpelles, més tard, ho va atribuir a factors psicològics, especialment a la
suggestió.
Després dels moments d'apogeu, el 1780 amb Mesmer i el 1840 amb Braid, va
venir un període de descrèdit fins al 1880, data en la qual s'inicien les teories
psicològiques sobre l'hipnotisme procedents de les escoles de Nancy i de la
Salpêtrière.
13
L'Escola�de�Nancy , amb Hypolite�Bernheim�(1840-1919) com a mà-
xim representant, va defensar els fenòmens hipnòtics com a fenòmens
induïts per suggestió i, per tant, com a fenòmens totalment normals. En
discrepància, l'Escola�de�la�Salpêtrière, dirigida per Jean�Martin�Char-
cot�(1825-1893), interpretava els fenòmens hipnòtics com a símptomes
de tipus histèric i, per tant, com a símptomes d'anormalitat (l'Escola de
Nancy, evidentment, seguiria les idees de Braid).
(13)
Algunes dades sobre l'Escola de Nancy
L'Escola de Nancy s'inicia amb el treball d'Auguste Liébeault (1823-1924), metge rural,
que seguint les lectures dels magnetitzadors francesos es va interessar per aquests proces-
sos. Hipnotitzava els seus pacients mirant-los fixament els ulls durant un o dos minuts i
ordenant-los que s'adormissin. Tanmateix, l'obra de Liébeault, que va ser acusat en ocasi-
ons de "xarlatà", hauria passat inadvertida si no arriba a ser per Bernheim, que li donaria
la serietat acadèmica que necessitava i que va comptar amb la col·laboració de Henry
Beaunis (1830-1921) i Jules Liégeois (1823-1908).
La controvèrsia Escola de Nancy / Escola de la Salpêtrière
Encara que ambdues escoles eren coneixedores de les seves discrepàncies, la polèmica
sorgeix quan Paul Janet (no el confongueu amb el seu nebot, el psicòleg Pierre Janet)
publica uns articles sobre el mètode de Charcot i insinua que els treballs de Liébeault no
tenen base empírica i que Bernheim ha treballat sense tenir en compte les característiques
dels pacients, que ben bé podien presentar histèries encobertes.
El debat s'inicia quan Bernheim contesta aquestes acusacions dient que els millors sub-
jectes hipnòtics no eren els histèrics per la condició de ser-ho, sinó aquells que estaven
acostumats a obeir i, per tant, eren susceptibles a la suggestió. En conseqüència, era molt
probable que els pacients de Charcot no presentessin histèries naturals i que simplement
estiguessin suggestionats davant l'hipnotitzador. Els deixebles de Charcot van rebutjar
aquestes acusacions intentant demostrar la teoria de la Salpêtrière per mitjà de diversos
experiments, en els quals era discutible el control de les variables.
Les proves imparcials dutes a terme pel belga J. Delboeuf (1831-1896), que es va interessar
per la controvèrsia, van fer que les idees de Bernheim acabessin per imposar-se. Charcot,
que no va intervenir en aquest debat, va reconsiderar la seva posició i pel que sembla en
els seus últims escrits ja va parlar de les expectatives del pacient en els trànsits hipnòtics.
3.4. Jean Martin Charcot, pare de la psicologia clínica francesa
En el marc de la psicopatologia francesa del final del segle XIX, que acabem
de comentar breument, Jean�Martin�Charcot�(1825-1893) destaca per la se-
va brillantor a l'escola parisenca de la Salpêtrière. Aquest autor ha estat consi-
derat, pels historiadors de la psicologia, com el vertader pare de la psicologia
clínica francesa.
El seu primer descobriment, en aquesta àrea, va ser fruit d'una casualitat sin-
gular:
"L'atzar va portar a casa seva, en els seus temps d'estudiant, una criada que patia d'una
tremolor singular, i la consegüent falta de seguretat en el maneig dels utensilis domèstics
li dificultaven de trobar col·locació. Charcot va reconèixer en el seu estat la 'paralyse
choreiforme' descrita ja per Duchenne, però que no se'n sabia l'origen, i va conservar
J.M. Charcot
al seu servei la interessant criada, tot i que representava una petita fortuna en plats,
tasses i copes que trencava. Fins que la mort li va permetre de comprovar que la 'paralyse
choreiforme' era l'expressió clínica de l'esclerosi cervell-espinal múltiple."
S. Freud (1893). Nota necrològica a la mort de Charcot.
A aquest primer èxit n'hi van seguir d'altres de no menys importants, en el Unes quantes dades
marc de les malalties nervioses orgàniques cròniques (esclerosis laterals, atà- biogràfiques sobre
Charcot
xies locomotores, afàsies, epilèpsies, etc.) que el van convertir en el neuròleg
més famós de França. Però el tomb decisiu en la seva tasca científica va tenir Charcot, metge neuropatòleg,
va ser professor d'anatomia pa-
lloc més tard, a partir de 1882, quan el govern francès va crear per a ell la pri- tològica a la Facultat de Me-
decina de la Sorbona des del
mera càtedra de neuropatologia (càtedra de clínica de les malalties del sistema 1860. El 1862 és nomenat cap
nerviós) que hi va haver al món. Tenia llavors cinquanta-set anys. Va ser en de servei de la clínica de la
Salpêtrière de París. Les condi-
aquell moment quan va deixar de ser un investigador exclusiu de les malalties cions favorables del material
que hi havia a la Salpêtrière –el
nervioses orgàniques per a convertir-se en un neuropatòleg dedicat a trastorns 1862 allotjava prop de cinc mil
malalts, dels quals aproxima-
nerviosos d'origen no orgànic, com per exemple la histèria. dament 1.000 s'allotjaven en
les dependències del manico-
mi– van determinar que Char-
Charcot va intentar que la histèria fos considerada una autèntica malaltia, és cot es dediqués a l'estudi con-
tinu i exclusiu de les malalties
a dir, una malaltia real que fos acceptada per l'estament mèdic. La histèria ha- nervioses orgàniques cròniques
via estat etiquetada, per la majoria dels clínics, com un engany, simulació o i als seus fonaments anatomo-
patològics, impulsat pel cèle-
exageració de símptomes, i eren associades al que llavors s'anomenava, pejo- bre metge francès G.B.A. Duc-
henne, al qual va considerar
rativament, personalitat histèrica. Sobre això, Charcot va exposar el següent en com el seu mestre a la clínica
neurològica.
la lliçó inaugural de la seva càtedra:
"No ignoreu, senyors, que encara hi ha en aquest moment un gran nombre d'estats mor-
bosos que tenen per assentament evident el sistema nerviós, i que no deixen sobre el
cadàver cap empremta apreciable (...). Aquests compostos simptomàtics privats de subs-
tràtum anatòmic no es presenten en l'esperit del metge amb l'aparença de la solidesa,
l'objectivitat, que tenen les afeccions consegüents a una lesió orgànica apreciable. Alguns
no veuen en moltes d'aquestes afeccions més que un conjunt de fenòmens estranys,
incoherents, inaccessibles a l'anàlisi, i que més valdria potser relegar a la categoria de
l'incognoscible. L'histerisme, sobretot, és el ferit especialment per aquesta espècie de pros-
cripció. Però un decret, vingui d'on vingui, no en tindrà mai prou per a fer-lo desaparèi-
xer del quadre nosològic. Caldrà, per tant, de prendre'l tal com és, i de no deixar-nos
acovardir per les dificultats que ofereix el seu estudi."
Lliçó inaugural de Charcot a la seva càtedra de clínica de les malalties del sistema nerviós
(1882).
A la càtedra de clínica de les malalties nervioses de la Salpêtrière, Charcot va as-

solir fama mundial. Les seves demostracions en les lliçons dels dimarts (Leçons
du mardi) van atraure personalitats com Breuer i Freud, i a la major part dels
psicopatòlegs francesos de l'època: Janet, Binet, Dumas, Paulhan; els quals,
d'aquesta manera, completaven la seva doble formació, com a filòsofs o teò-
rics, influïts per Ribot, i com a pràctics clínics influïts per Charcot.
Charcot hipnotitzant pacient histèrica
Charcot es va especialitzar, a partir de llavors, en l'estudi de pacients que arri-

baven a la Salpêtrière amb diversos símptomes com paràlisi, anestèsies, amnè-
sies i confusió mental. En general, amb comportaments inadaptats, però en els
quals no hi havia evidència visible de cap lesió orgànica, és a dir, els símpto-
mes observats eren causats per factors psicològics. La major part dels pacients
eren dones histèriques i les seves anàlisis el van portar a creure en el sexe com
un dels factors psicògens determinants de les inadaptacions comportamentals
i de la producció de les psiconeurosis.
D'altra banda, com que els histèrics i els epilèptics estaven ingressats junts a la
Salpêtrière i hi havia una gran confusió entre un i un altre diagnòstic, Charcot
es va decidir a treballar en la determinació de les característiques de la "gran
histèria".
La histèria
La histèria era difícil de diagnosticar atesa la gran varietat de símptomes que la podi-
en confondre o fins i tot ocultar-la. Charcot la va considerar una neurosi funcional
del sistema nerviós. S'anunciava amb una crisi ("l'aura histèrica") en la qual presentava
al·lucinacions, desordres de la sensibilitat i pertorbacions orgàniques, i que donava pas
a un quadre, comunament, de quatre etapes:
1) Fase epileptoide, amb convulsions semblants a les epilèptiques.
2) Fase de clownisme, en la que qual el pacient experimentava espasmes musculars en

els quals adoptava postures circenses (per exemple, formava un arc amb el cap i els peus
sobre el terra).
3) Fase d'actituds passionals (estat en el que es reproduïen gestos expressius d'emocions).
4) Fase delirant, en la qual es produïen al·lucinacions i deliris, després de la qual el pacient

despertava sense recordar res.
En el tractament de les pacients histèriques, per mitjà de la hipnoteràpia, Char-

cot va aconseguir grans èxits. La seva tècnica terapèutica consistia a hipnotit-
zar el pacient i aconseguir que exposés les seves molèsties, cosa que freqüent-
ment produïa una millora considerable en el pacient. No utilitzava teràpia
medicamental perquè l'organisme del malalt es trobava sense lesió. La seva
teràpia pretenia, justament, de tractar directament els processos psíquics que
es trobaven darrere la desorganització conductual del subjecte.
En l'estudi de les paràlisis histèriques, Charcot va considerar que la causa po-

dien ser vivències afectivoemocionals del subjecte en determinats moments
de la seva vida anterior. Ell creia que el pacient revivia el fet traumàtic sense
integrar-lo en la memòria associativa i que aquests records inconscients eren
els causants de la paràlisi, per la qual cosa la hipnoteràpia la dirigia a modi-
ficar el record que el malalt guardava en el moment present d'aquella vivèn-

cia afectiva traumàtica anterior de la seva vida; així el terapeuta convencia el
pacient, en el trànsit hipnòtic, que les seves funcions orgàniques paralitzades
podien funcionar normalment.
Els estudis fets per Charcot i la metodologia emprada per aquest autor, han
fet que, juntament amb Ribot, sigui considerat un dels pares de la psicologia
francesa. Ambdós autors van influir en la tradició psicològica francesa, d'allò
que s'ha anomenat l'Escola de París, que veurem desenvolupada en el pròxim
subapartat.
3.5. L'Escola de París
La psicologia a França té el seu canvi generacional en un grup d'autors que van

seguir les empremtes de Ribot i Charcot. A aquest conjunt d'autors deslligats,
de fet, entre si se'l coneix com l'Escola de París i els seus membres més repre-
sentatius van ser: Pierre Janet (1859-1947), George Dumas (1862-1946), Alfred
Binet (1857-1911) i Henri Piéron (1881-1964); ells van contribuir al definitiu
establiment de la psicologia científica francesa.
Si els analitzem conjuntament, podem assenyalar unes característiques que

són pròpies a tota l'Escola:
1) Van estar influïts per Ribot i Charcot.
2) Van mantenir una postura d'allunyament de la direcció experimen-

talista alemanya, i també de l'associacionisme i atomisme (elementalis-
me) britànics.
3) Els seus estudis es van centrar, abans que res, en l'individu i els seus
processos psíquics.
4) Van utilitzar l'observació interna i externa, fonamentalment del mè-

tode clínic i hipnòtic.
5) Els òrgans difusors de les seves idees i treballs van ser, fonamental-
ment, les revistes: L'Année Psichologique, primera publicació francesa de
psicologia fundada per Binet i Beaunis el 1894, i el Journal de Psychologie A. Binet
Normal et Pathologique, fundada per Janet i Dumas el 1904.
Vistes aquestes idees generals, comunes a tota l'Escola de París, a continua-

ció destacarem breument alguns dels trets fonamentals dels seus components
principals.
Pierre�Janet�(1858-1947), probablement el psicopatòleg més famós de Fran- Histèria i psicoastènia a

ça, va treballar a fons sobre la hipnosi i la histèria, va incloure aquesta dins Janet
les neurosis i la va diferenciar de la psicoastènia. Va creure que el psiquisme Janet va dividir les neurosis en
normal tenia la capacitat de sintetitzar i integrar aspectes que no podia fer el histèries i psicoastènies; men-
tre que les primeres es carac-
psiquisme malalt, les pèrdues d'aquestes facultats conduïen a la desestructu- teritzen per "estrenyiment del
camp de la consciència" (tenen
ració de la vida mental i eren la causa de les malalties mentals. Janet es va reduït el nombre d'elements
que es poden mantenir en la
anticipar a Freud en proposar una teoria de l'inconscient, un avanç que no li consciència en un moment de-
va ser reconegut pels psicoanalistes i que va provocar fortes disputes. terminat), les segones es carac-
teritzen per les idees obsessives
i les conductes compulsives.
George�Dumas�(1862-1946) va treballar primordialment en l'estudi de la vida
emocional. Aquest interès el va portar a una relació molt fructuosa amb Ribot,
que, com ja hem vist, va donar una gran importància en els seus treballs a la
vida afectiva. La seva contribució més coneguda és l'obra Traité de Psychologie,
un tractat en el qual va plantejar sistemàticament la psicologia.
Alfred�Binet�(1857-1911), és, al nostre entendre, una de les figures més relle- El treball científic de Binet
vants d'aquesta Escola. Va tenir un paper institucionalitzador de la psicologia
Encara que Binet va estar al
des del seu professorat de psicologia fisiològica de la Sorbona, i va participar en capdavant del primer labora-
l'establiment del primer laboratori de psicologia d'aquesta universitat, del qual tori de psicologia francès, va
preferir els estudis de camp
va ser director a partir de 1894, any en el qual funda la primera revista francesa i com altres psicòlegs estudi-
arà i observarà els seus pro-
especialitzada en psicologia, L'Année Psychologique, en la qual va publicar la pis familiars, en aquest cas a
les seves dues filles. Per això,
defensa de la seva peculiar orientació científica psicològica antielementalista també l'estudi mètric de la
i els resultats de les seves primeres investigacions sobre la intel·ligència. Es va intel·ligència, el realitzarà al
medi natural de l'escola, no al
interessar i va estudiar la conducta psicopatològica de tipus neuròtic i histèric, laboratori.
però la seva preocupació principal va ser l'estudi dels processos mentals supe-
riors. En aquesta línia va desenvolupar, junt amb Th. Simon, la primera escala
mètrica que els mesurava. La importància i repercussió històrica d'aquest test
és indiscutible i ha fet de Binet un dels fundadors de la moderna psicologia
aplicada. Tots els aspectes relacionats amb el mesurament dels processos men-
tals els trobareu desenvolupats en el mòdul "La psicologia en la primera meitat
del segle XX. Primera part: els inicis de la psicologia aplicada".
Henri� Piéron� (1881-1964) és l'autor més jove d'aquesta escola, per la qual
cosa les seves relacions amb la resta de membres, com Binet i Janet, són les de
deixeble-mestre. Com que la seva vida acadèmica va transcórrer fins a mitjan
segle XX, se'l considera l'autor més influent de la psicologia francesa d'aquest
segle. Va ser el timó del Laboratori de Psicologia de la Sorbona i de la revista
L'Année Psyhcologique des de 1912 a la mort d'Alfred Binet. En la seva lluita per
la psicologia, tant professional com acadèmica, va aconseguir que el govern
francès reconegués el 1944 la llicenciatura de psicologia i el 1945 el Diploma
de Psicotècnic. Va treballar, sobretot, en psicofisiologia sensorial.
4. La psicologia científica britànica
La psicologia científica a la Gran Bretanya es va introduir amb més dificultat

que en altres països; l'ambient va propiciar que l'orientació teoricofilosòfica
romangués més temps que a Alemanya, els Estats Units o França. El Regne
Unit va ser reticent a adoptar laboratoris d'investigació i hi va haver un clima
advers que va provocar, en definitiva, un retard aproximadament de vint anys
a l'accés a l'orientació científica de la psicologia.
Per a alguns historiadors aquest retard el va poder provocar la falta de suport de

les universitats a aquells que des de les càtedres de "filosofia mental" –des d'on
s'impartia la psicologia– van fer els primers intents d'introducció de la nova
orientació i pel debat evolucionista que va fer ressorgir una filosofia idealista
i va provocar un fort retrocés de la psicologia associacionista, que com sabeu
va ser la que principalment va preparar el terreny de la psicologia científica.
Per tot això, la psicologia científica a la Gran Bretanya no es va desenvolupar

només a l'empara de les institucions acadèmiques, sinó que hem de veure la
seva evolució global davant diferents confluències en les quals van ser prota-
gonistes autors deslligats de qualsevol compromís acadèmic.
És fonamental, en parlar de la història de la psicologia anglesa, de tenir

en compte, d'una banda, les influències darwinianes i, de l'altra, les in-
fluències derivades de la psicologia filosòfica.
Les idees derivades de Darwin van ser essencials per a l'aparició de la psicologia
animal o comparada i per a l'establiment d'una psicologia diferencial que, pre-
ocupada per l'heretabilitat de les capacitats humanes, explica les diferències
que es donen entre els individus. Si repasseu un moment l'esquema que apa-
reix en aquest apartat, podreu veure com de les teories o idees evolucionistes
sorgeixen aquestes dues branques en les quals brillen figures com Romanes i
Morgan, o, Galton, qui per mitjà de Pearson va influir Spearman i tota l'Escola
Psicomètrica de Londres.
D'altra banda, la psicologia experimental –fixeu-vos en el mateix esquema–

partint de la psicologia filosòfica, s'aglutina al voltant de les universitats de
Cambridge i Londres, on l'esforç de Ward i Sully es va veure traduït en la crea-
ció dels primers laboratoris de psicologia experimental anglesos. Els laborato-
ris de psicologia experimental de Cambridge i de la University College de Lon-
dres van ser dirigits inicialment per Rivers. Ward, Sully i Rivers, acompanyats
de Stout, Myers, Bartlett, McDougall i Spearman, són els vertaders artífexs de

l'enlairament de la psicologia científica a la universitat, on les càtedres14 van
aparèixer tard.
(14)
Les càtedres de psicologia
Perquè us feu una idea de la lentitud en l'arrencada de la psicologia acadèmica a la Gran

Bretanya, heu de saber que la primera càtedra, a la Universitat de Londres, es va establir
el 1928 i a la Universitat d'Oxford no va aparèixer cap càtedra fins després de la II Guerra
Mundial, el 1946.
Aquestes tres branques diferents de la psicologia (la comparada, la diferencial i

l'experimental) les veurem desenvolupades de manera separada en els pròxims
apartats.
4.1. Els inicis de la psicologia animal o comparada: G.J. Romanes

i C. Lloyd Morgan
Com heu vist en el mòdul "Els llindars de la psicologia científica" en parlar

de les teories evolucionistes, la idea d'evolució va fer pensar que les tècniques
utilitzades per tal d'estudiar l'home es podien generalitzar en els animals i vi-
ceversa. Així és com va néixer la psicologia� animal� o� comparada,� que� es
fonamenta�en�el�principi�de�la�continuïtat�entre�les�funcions�psíquiques
animals�i�humanes. Volem insistir en el fet que aquest principi pressuposa
que hi ha reciprocitat i que poden ser utilitzades, per ambdós estaments, les
conclusions extretes de l'estudi i investigació de les funcions psíquiques hu-
manes i animals.
Recordeu que Darwin ha estat denominat l'iniciador d'aquesta branca de la

psicologia, tant per les seves idees de la continuïtat mental animal-home, com
per la publicació el 1872 del seu llibre L'expressió de les emocions en l'home i Ch. Darwin
els animals. Tanmateix, el primer pas important en el desenvolupament de la

psicologia animal el va dur a terme George�John�Romanes�(1848-1894), un
amic i seguidor de Darwin i de la psicologia associacionista.
Romanes va ser un investigador que va gaudir d'un cert prestigi i que va in- Lectura recomanada
tentar de ser rigorós en allò que escometia. La seva tècnica de treball va ser
Aquells de vosaltres que tin-
l'observació, que en aquella època era una de la més emprades per la ciència. gueu interès per un coneixe-
Així, el seu interès pels animals va fer que s'apropés a l'estudi d'aquests i em- ment ampli de la història de
la psicologia comparada, tro-
prengués observacions que pretenien demarcar el camp de la psicologia ani- bareu en el llibre que reco-
manem a continuació, a més
mal des del punt de vista teòric. Va treballar amb molts animals des de la me-
d'una bona narrativa històri-
dusa fins al ximpanzé: per exemple, va portar gats en una bossa i els va deixar ca, un ampli anecdotari i una
lectura amena.
anar a quilòmetres de distància de casa per a veure si eren capaços d'orientar-
E.�Boakes (1989). Historia
se i, també, va portar ocells molt joves a una illa deserta per a veure si d'adults de la psicología animal. De
Darwin al conductismo. Ma-
emetien els mateixos sons que els seus familiars que no es trobaven aïllats. drid: Alianza.
El 1882, aquest autor va publicar la seva obra Animal� Intelligence. Aquest

llibre és el primer�text�que�s'escriu�sobre�psicologia�comparada. En aquest
presenta una quantitat immensa de dades sobre el comportament animal, i va
establir les bases per a l'argumentació sobre la relació entre animals i home.
S'ha d'entendre aquest llibre en el marc d'un extraordinari interès per la ment
animal, que havia provocat entre 1860 i 1880 innombrables notes i cartes en
revistes científiques i populars, sobre diverses i insospitades habilitats mentals
en diferents animals, i la publicació de llibres no científics que consistien en
l'enumeració d'històries sobre animals, disposades una darrere l'altra, sense
cap tipus d'anàlisi crítica.
Amb la publicació d'Animal Intelligence Romanes volia fer un compendi de fets

sobre la ment animal i aconseguir de dignificar la jove psicologia comparada,
però corria el risc, com així va ser, de ser jutjada com una petita millora dels
G. Romanes
treballs anteriors que relataven anècdotes; perquè, en definitiva, encara que
Romanes va obtenir el material de l'observació científica del comportament
animal, també va recórrer al recompte d'històries populars sobre els animals,
per la qual cosa el seu mètode va ser anomenat, posteriorment, mètode�anec-
dòtic.
Romanes creia que podia observar el comportament animal i explicar-lo

d'acord amb la ment o intel·ligència que aquest tenia, una ment similar a la
dels humans. Si podem inferir l'estat d'ànim d'una altra persona observant el
seu comportament, per què no podem inferir la ment dels animals observant
la seva conducta.
Algunes de les seves observacions van originar polèmiques perquè eren exces-
sivament generoses en l'atribució de determinades capacitats als animals i se
li ha criticat la seva tendència cap a l'antropomorfisme15. Per exemple, parla
de la vida emocional de les aranyes, explica que un gat reparteix molles per tal
d'atreure ocells, que les arnes van a la llum per curiositat, que un gos és capaç
de tallar la fugida en cercle d'un conill perquè comprèn que la línia més curta
d'un cercle és l'arc, o, que la gallina tria la seva parella en virtut dels seus colors,
perquè té un sentit estètic, etc.
(15)
Antropomorfisme
Antropomorfisme prové de la unió d'antropo 'home' i morfisme 'forma', i implica el fet

d'atribuir les característiques humanes a l'animal.
De tota manera, heu de tenir present que en el seu arbre de l'evolució mental,
el mateix Romanes evidenciava que a mesura que descendim en l'escala del
regne animal la nostra analogia entre la psicologia humana i la de l'animal
es debilita. En aquest sentit va adoptar una posició antropocèntrica, ja que
entén l'evolució mental com un procés progressiu i ordenat que culmina amb
la ment humana. A falta d'una classificació que delimités específicament les
facultats humanes, Romanes va recórrer a la sistematització mental de Locke
i els associacionistes britànics; per això, a continuació veureu les conclusions
generals del seu plantejament mental evolutiu, expressades en els termes se-
güents:
1) Les "idees�simples" com ara les impressions sensorials, les percepci-

ons i els records de les percepcions són comuns a animals i homes.
2) Les "idees�complexes" pertanyen a alguns animals i a l'home.
3) Les "idees�nocionals", els conceptes del pensament abstracte només

pertanyen a l'home.
Les idees de Romanes van ser criticades, com hem assenyalat, pel seu antro-
pomorfisme i anecdotalisme, per això no és d'estranyar que sorgissin veus que
intentessin de pal·liar els defectes del sistema interpretatiu d'aquest autor. Un
dels primers a reconèixer els perills d'aquest enfocament de la psicologia com-
parada inicial va ser Lloyd� Morgan� (1852-1936), qui va tractar d'evitar les
tendències d'antropomorfitzar, i va enunciar una llei que generalment es co-
neix com a "llei de la parsimònia" o "cànon de Lloyd Morgan", que va ser for-
mulada de la manera següent:
"En cap cas podem interpretar una acció com el resultat de l'exercici
d'una facultat psíquica superior, si es pot interpretar com el resultat de
l'exercici d'una acció psíquica inferior en l'escala psicològica".
Ll. Morgan
El cànon de Morgan apareix en el seu llibre Introdution to Comparative Psycho-

logy (1894) i es basa en amplis estudis observacionals, estudis que el van portar
a forjar la idea que la complexitat animal gairebé mai no indica complexitat
psicològica. Amb el seu cànon pretenia de limitar al màxim les interpretacions
antropomòrfiques, encara que, de fet, no les prohibia.
Aquests plantejaments no impliquen que abans, l'any 1890, en la seva obra

Animal Life and Intelligence, Morgan no estigués a prop del treball de George
Romanes, predecessor i amic pel qual sentia un respecte afectuós, però això
no va evitar que no fes cap tipus de reverència cap al seu treball, i es mostrés
crític amb ell i, en definitiva, desfés el sistema desenvolupat per Romanes.
Els estudis de Morgan van emprar pollets de diferents aus que el van ajudar a
gestar una psicologia animal més moderna, però els treballs més coneguts són
els que va fer amb el seu gos Tony. L'observació d'aquest fox-terrier el va portar
a la revisió de les dades recollides per Romanes.
El cas de Tony, el fox-terrier de Lloyd Morgan
Lloyd Morgan ens exposa el cas del seu gos Tony i ens presenta, descrivint-la, una con-
ducta acabada en la qual es denota la intel·ligència del seu gos que és capaç d'obrir amb
el morro la balda de la porta del jardí:
"Tony, el fox-terrier, quan vol sortir a la carretera posa el cap sota de la balda del ras-
tell, l'aixeca i espera que la porta s'obri. Doncs bé, un observador d'aquesta actuació
intel·ligent del gos ben bé podria suposar que aquest ha percebut clarament com s'ha
d'assolir la finalitat que es proposava i els mitjans més apropiats per a dur a terme el seu
propòsit. S'hauria de suposar que per a la ment del gos ha passat la cadena d'idees següent,
no, sens dubte, d'una manera lògica i ben definida, però sí d'una manera rudimentària
i utilitzable pràcticament: Per què està tancat el rastell? La balda el subjecta. L'aixecaré.
Ara ja no està subjecta, per tant, s'obre".
Tanmateix, Morgan assenyadament ens explica com va aconseguir que Tony aprengués
aquesta conducta, i ens mostra com el seu gos ha necessitat un cert nombre de proves o
assajos i d'equivocacions o errors per tal d'arribar a fer, sense entrebancs, l'obertura del
rastell de la porta del jardí. Vegem com ho explica:
"Em trobava assegut al costat d'una finestra que dóna al jardí i vaig sentir que el gos sortia
per la porta. Així doncs, em vaig posar a observar-lo. Va córrer de dalt a baix al costat del
mur i va posar el cap entre els barrots de ferro del rastell, ara aquí, ara allà, en qualsevol
lloc, mirant impacientment cap a la carretera. Va fer això durant uns tres o quatre minuts.
Va ocórrer després que va posar el cap sota la balda, que és a una altura convenient perquè
el gos ho pogués fer així, ja que està a uns trenta centímetres per sobre del nivell del mur.
D'aquesta manera va aixecar la balda. Va retirar el cap; i caminava mirant a qualsevol
banda quan va descobrir que la porta s'obria, després va sortir disparat per aquesta. Des-
prés d'allò, sempre que el treia de casa jo tancava el rastell davant del seu morro i esperava
que l'obrís per si mateix i es reunís amb mi. No li proporcionava cap classe d'ajuda, sinó
que em limitava a esperar i a observar-lo; de vegades l'obligava a posar-se una altra vegada
dins i que obrís la porta de nou. Gradualment s'anava traslladant, després de donar uns
quants cops amb el cap al lloc no adequat, al forat en el qual hi havia el passador. Però
van transcórrer gairebé tres setmanes des que per primera vegada vaig observar aquests
actes del gos des de la finestra fins que l'animal es va dirigir directament i amb precisió
al lloc adequat (...). Doncs bé, el que tinc especial interès a fer constar és que allò que
necessitem és una investigació a consciència en comptes d'explicar anècdotes."
C.LL. Morgan (1894). An Introduction to Comparative Psychology (pàg. 287-291). Londres:

Scott. Citat a G.A. Miller (1968). Introducción a la psicologia (pàg. 290-291). Madrid: Ali-
anza.
En aquest text podem apreciar, d'una banda, la fina crítica� al� mètode� anecdòtic� i� la
proposta�d'un�aprenentatge�fruit�de�l'assaig-error�dels�subjectes.
Morgan va insistir en l'aprenentatge�per�assaig-error, possible explicació de

les conductes animals que Romanes ni s'havia plantejat i va rebutjar, per això,
les tesis lamarckianes que creien en l'herència dels hàbits adquirits. Per a Mor-
gan, l'únic que heretaven els animals era la disposició innata a respondre als
estímuls. Com podeu veure, aquest autor es va dedicar a l'estudi de la conduc-
ta heretada i apresa dels animals, i va intentar distingir entre ambdues. Per a
això va�dur�a�terme�investigacions�en�les�quals�emprava�alguns�dels�termes
que�caracteritzen�la�moderna�psicologia�de�l'aprenentatge (en parlar, per
exemple del "reforç" de formes de resposta amb èxit) i va anticipar el mètode
de l'aprenentatge per "assaig i error" abans que Thorndike hagués fet els seus
experiments.
Quant a l'aprenentatge, opinava que el d'assaig-error no era l'únic, ja

que es podia aprendre, també, per mitjà de la imitació de les conductes
observades en els altres.
Va ser extremadament cautelós a l'hora d'interpretar la conducta animal. Era

capaç d'observar pacientment un animal exposat repetidament a una mateixa
situació, el qual el possibilitava veure com es desenvolupava una determinada
conducta. Va observar els animals en les seves condicions naturals de vida i va
saber, també modificar les esmentades condicions a fi d'aclarir les seves obser-
vacions, el que va significar l'aparició en la psicologia comparada del mètode
experimental. Aquesta minuciositat en l'estudi i les dades obtingudes el van fer
dubtar que els animals fossin capaços de fer algun tipus de raonament, ja que
per a ell els animals afronten les dificultats mitjançant el mètode de l'assaig-
error, i per tant, la percepció de relació com a tal no resultava necessària.
A falta de dades convincents del fet que els animals poguessin o no dur a
terme percepció de relacions, Morgan va deixar oberta la possibilitat que fos
descoberta en el futur, sobretot si es treballava amb mones o antropoides.
Amb les contribucions d'evolucionistes com Darwin, Spencer, Romanes

i Morgan, la psicologia comparada va aconseguir, en els seus comença-
ments, d'obtenir grans avenços a la Gran Bretanya. Tanmateix, aquesta
línia d'investigació tan prometedora no va aconseguir de consolidar-se
en aquest país a causa del domini d'un clima filosòfic idealista, contrari
al desenvolupament d'una ciència experimental, a les universitats bri-
tàniques. Van prendre el relleu els psicòlegs nord-americans, entre els
quals destaca el treball de Thorndike, que es troba en estreta relació
amb les observacions d'aquests pioners. Així mateix parlarem, més en-
davant, d'autors alemanys com W. Köhler, que es va dedicar a estudiar
la intel·ligència animal.
4.2. Francis Galton i la psicologia diferencial
Francis�Galton�(1822-1911) va ser un dels grans pioners de la nova psicologia

a la Gran Bretanya, d'una psicologia que s'orientaria, principalment, a aclarir
el problema de les diferències individuals entre els homes, enfocament que
venia influït per les teories de l'evolució que dominaven l'ambient britànic i
per la incipient estadística que A. Quetelet havia aplicat a dades biològiques
i socials.
Galton, nascut en un ambient burgès, va poder gaudir d'independència atès

el nivell econòmic que tenia, així va tenir llibertat per a dedicar la seva fèrtil
ment a molt diverses activitats; la psicologia va ser solament un dels seus molts
camps d'interès. Això no obstant, en el camp de la psicologia, que va ocupar
la seva atenció en arribar a la maduresa, Galton va ser molt original i la seva F. Galton
inspiració no va estar relacionada amb el que es feia en el continent, encara

que coneixia prou bé els treballs alemanys.
L'originalitat investigadora de Francis Galton
Hi ha qui considera que Galton va ser un geni original de grans inquietuds que encar-
nava perfectament l'home de ciència ideal: tenia curiositat i ràpida aprehensió dels fets,
raonava enginyosament i era capaç de corregir i verificar les seves hipòtesis manejant
estadísticament gran quantitat de dades.
A aquesta conclusió podríeu arribar vosaltres mateixos d'acord amb els múltiples aspec-
tes que va tractar. Així, entre moltes altres coses, va tenir un afany aventurer que li va
fer recórrer la major part d'Àfrica, i va publicar un manual, no superat encara, per als
viatgers que transiten per terres inexplorades. Va inventar els "mapes del temps" en els
quals expressava, amb símbols gràfics molt fàcils, les dades procedents dels observatoris,
i va descobrir, en aquest interès per la meteorologia, els anticiclons. Va ser un avançat en
l'ús de les empremtes dactilars per a la identificació personal i va inventar el que ara ano-
menaríem el retrat-robot, ambdós aspectes de gran utilitat policial. Va intentar d'esbrinar,
mitjançant el recompte i l'estadística, quins comtats de la Gran Bretanya tenien les do-
nes més boniques. Va mesurar, per exemple, també, per mitjà del nombre de badalls,
l'avorriment suscitat per les conferències científiques. Va investigar sobre l'eficàcia de
l'oració, i la va considerar nul·la, en calcular la durada mitjana que vivien reis, clergues
i missioners i en comparar-la amb la mitjana de vida d'advocats, metges i altres professi-
ons burgeses que invocaven poc la intervenció divina. Va fer estudis curiosos sobre com
tractar d'entendre la paranoia sospitant de les intencions de tot el que se li apropava.
Va crear i va aplicar tests antropomètrics a humans generant proves mètriques i diversos
aparells per a comprovar l'efecte de l'herència en els individus.
Galton va ser un home que es va caracteritzar pels trets següents: a) un sorprenent en-
giny a l'hora de dissenyar�invents�i�artefactes, b) una obsessió per l'estudi�de�l'herència
humana�i�la�possibilitat�de�millorar�la�raça i c) una aplicació constant de la�quantifi-
cació�en�els�seus�estudis.
La psicologia alemanya, com recordareu, va voler estudiar la ment adulta, nor-

mal i universal, no la ment d'un home determinat o d'un grup d'homes deter-
minat, sinó la de l'home en general. Galton, com veurem, va investigar qual-
sevol tipus de ment humana. Per això a Wundt se'l sol considerar el fundador
de la psicologia general (la psicologia de la ment adulta, normal i generalitza-
da), mentre que a Galton se li acredita la fundació de la psicologia individual
(la psicologia de les diferències individuals en les capacitats humanes). Galton
va ser un home hàbil i polifacètic i va donar un gran impuls a aquesta branca

nova de la psicologia amb la seva versatilitat; amb els seus treballs va influir
sobretot la psicologia britànica i la nord-americana.
Galton, tot i que no va ser un professional de la psicologia ni va establir teories

sistemàtiques, va fer importants contribucions a la psicologia:
• Va ser el primer a investigar i mesurar les diferències individuals (és

considerat el pioner de la psicologia diferencial), i va ser l'inventor
dels tests mentals.
• Va ser el fundador del primer gabinet psicomètric del món (Labora-

tori Antropomètric).
• Va ser el primer a aplicar tècniques estadístiques a la psicologia, i

va ser el creador de la correlació per a l'estudi de les relacions entre
qualitats mesurades.
• Va ser el primer que va estudiar i va intentar d'aportar proves del fet

que els trets psicològics de l'home són heretats.
Aquestes diferents aportacions de Galton les veurem desenvolupades una mica

més extensament en els subapartats següents.
4.2.1. L'heretabilitat de les característiques psíquiques
L'interès per a demostrar que les característiques individuals s'heretaven prové

de la forta influència de l'obra del seu cosí Charles Darwin L'origen de les espè-
cies, que va provocar que deu anys més tard, el 1869, Galton edités la seva obra
Geni hereditari, en la qual afirmava que les habilitats naturals de l'home es de-
rivaven de l'herència de la mateixa manera que les característiques físiques. En
aquest treball es va esforçar per a demostrar que determinades habilitats com
ser un bon jutge o un bon músic són innates i hereditàries. Estava convençut
que les diferències individuals més importants, incloses la moral, el caràcter i
la intel·ligència, no són adquirides, sinó innates.
En el Geni hereditari16, Galton partia de diversos supòsits: 1) l'existència d'una

intel·ligència general que feia eminent tot aquell que la tenia (qui tingués
aquesta disposició seria un geni); 2)�que l'habilitat natural era una magnitud
contínua que es podia quantificar, i 3) que la naturalesa imposava límits més
enllà dels quals no es podia aprendre ni educar. En aquesta obra presentava
un estudi dut a terme per mitjà de l'anàlisi quantitatiu del protocol de 400 fa-
mílies seleccionades entre les millors de la societat britànica de la seva època,
la seva mostra estava composta per jutges, homes d'estat, militars, homes de
lletres i ciències, poetes, músics, pintors, teòlegs, etc. En aquestes famílies va

trobar 977 persones eminents i 332 famílies que podien estades catalogades
com a "genis".
(16)
Comentaris al Geni hereditari
En aquest treball s'entreveu el classisme de Galton, ja que va excloure la població feme-

nina i aquelles famílies que els seus èxits no eren coneguts per l'alta societat. El seu criteri
d'eminència era la fama o la reputació social, i això era un reflex evident de l'Anglaterra
victoriana en què va viure.
Sense una teoria genètica, en aquells temps, que pogués tractar el tema de Suport a favor de
l'herència, Galton va optar per un procediment estadístic per a poder inter- l'herència psíquica
pretar les dades. Així, va demostrar mitjançant les matemàtiques que la meitat Galton, en les seves conclusi-
de l'herència depenia dels pares, la quarta part dels avis, i així successivament. ons respecte a l'herència de
les capacitats intel·lectuals,
Les seves investigacions el van portar, per tant, a afirmar que la intel·ligència es va basar i s'aferrà en argu-
ments com els següents: que
es transmetia de pares a fills. tots els magistrats del Tribunal
Suprem procedien de famílies
il·lustres, que ocorria el mateix
També va constatar en aquest estudi que els homes capacitats tendien a ca- amb el 80% dels que van ser
Lord Canciller de Gran Bretanya
sar-se molt més tard que els incapacitats, i que per això tenien més infertilitat, i amb el 36% dels jutges.
cosa que portava, per a ell, a un futur nefast: el nivell intel·lectual de la socie-
tat disminuiria inexorablement. La proposta de Galton era també inapel·lable:
la societat hauria d'estimular els aparellaments entre els més capacitats i opo-
sar-se als aparellaments de nivells intel·lectuals baixos. Així sorgia el que seria
conegut com eugenèsia.
L'eugenèsia
A mitjan segle XIX hi havia un clima social especial a Anglaterra provocat per la revolu-
ció industrial, que va produir la immigració a les ciutats de gran nombre de persones.
Molts d'aquests desplaçats van acabar essent una massa ingent d'aturats, fet que produí
el caos de la desocupació, que va omplir els carrers de les ciutats de ganduls, criminals,
alcohòlics, prostitutes, nens abandonats, famolencs i malalts. Una escenografia que va
ser molt ben relatada per Charles Dickens (recordeu l'obra Oliver Twist). En aquesta esfera
no són estranyes les propostes derivades de l'evolucionisme imperant, encaminades a
millorar la situació. Així, hi havia postures que defensaven el darwinisme social17, altres
que donaven suport als moviments neohigienistes18 i altres que proposaven una actuació
política que evités la procreació d'aquells estrats socials baixos en què era evident que
abundava la debilitat mental (en aquells temps semblava que s'havia creat un nexe entre
pobresa i debilitat mental). En aquest marc sorgeix la eugenèsia, disciplina dedicada al
perfeccionament de la raça mitjançant el control de la reproducció. Hi ha qui ha con-
siderat l'eugenèsia una religió secular "salvadora" que lluitava contra les imperfeccions
humanes i que aspirava a crear un "superhome" o criatura perfecta.
Aquest conjunt de premisses eugenèsiques ha tingut una llarga, i sovint desgraciada,

història, tant en el pla social com en el de la psicologia. El mateix Pearson, deixeble de
Galton, sota aquestes idees, es va oposar, per exemple, al moviment britànic de la lluita
contra la tuberculosi, i es va negar al fet que els subjectes fossin guarits perquè després
procrearien i estendrien els gens malalts. També creia que els jueus eren hereditàriament
més bruts que els anglosaxons. En aquesta línia el 1969 Arthur Jensen afirmava que els
negres són intel·lectualment inferiors als blancs i Shockley –un físic premi Nobel–, en la
mateixa línia de Galton, creia en la importància d'incentius fiscals perquè els intel·ligents
tinguessin fills i perquè els no intel·ligents no els tinguessin.
L'eugenèsia reflecteix una mentalitat plena de prejudicis. Tanmateix, Galton va defensar

més els aspectes positius i estava convençut que els seus punts de vista serien un benefici
per a la societat. No va haver d'imaginar mai que els seus principis podrien ser la base
ideològica en la qual es basarien neteges ètniques i xenofòbiques.
(17)
El�darwinisme�social
El darwinisme social, conegut també com a darwinisme psicològic, va ser formulat per
Herbart Spencer, el qual creia que per mitjà de la selecció natural la humanitat tendiria
a la perfecció; per tant, només era necessari deixar actuar la naturalesa.
(18)
El�moviment�neohigienista
Aquest moviment, triomfador en la solució del problema anglès, assenyalava que el

deteriorament de la població era a causa de factors ambientals: baixa economia, falta
d'ingressos, poca higiene, desnutrició, i absència d'educació. Sota el seu punt de vista, si
es millorava la cria i les condicions de la llar, introduint l'educació escolar, es produirien
millores evidents.
Interessat com estava en l'heredabilitat de les característiques individuals, va

ampliar els seus estudis a una mostra de bessons per a diferenciar les aportaci-
ons tant de la naturalesa (herència) com de l'educació (ambient) al caràcter,
la intel·ligència i la conducta. Per a això va investigar amb bessons que eren
educats en ambients familiars separats i amb nens que eren adoptats i criats en
el mateix ambient familiar. Va concloure que la intel·ligència dels bessons era
pràcticament idèntica malgrat la diferent educació i que la dels fills adoptius
era inferior a la dels pares adoptius.
4.2.2. L'estudi de les diferències individuals: el Laboratori

Antropomètric de Londres
El convenciment que tenia Galton de la veracitat de l'herència mental i, tam-

bé, de l'existència de diferències individuals, el van dirigir cap a un estudi en
profunditat de les diferents capacitats humanes, unes facultats o aptituds que,
al seu entendre, es podien mesurar. Només era necessària la creació de proves
i aparells que les poguessin mesurar i a això es va dedicar, amb vertadera mes-
tria, en el seu laboratori antropomètric. Com el nom indica, el seu laboratori
estava especialitzat� en� el� mesurament� de� l'home. Per això, el� Laboratori
Laboratori Antropomètric de Londres.
Antropomètric�de�Londres�es�va�convertir�en�el�prototip�del�que�en�el�fu-
tur�serien�els�gabinets�psicomètrics, i es van generar�en�el�seu�si�els�primers
tests�psicològics. Coneguem una mica la història d'aquest laboratori.
Breu història del Laboratori Antropomètric de Londres
Encara que Galton tenia des de 1882 una espècie de laboratori de tests, el Laboratori An-
tropomètric de Londres va ser inaugurat durant la celebració de la International Health
Exhibition (Exposició Mundial de la Salut), en la qual es van recollir dades de 9.337 per-
sones, visitants que per un preu mòdic (tres o quatre penics) eren explorats en diferents
aptituds i facultats. El laboratori tenia instruments per a fer un gran nombre de mesura-
ments antropomètrics i psicomètrics. Es mesuraven estatura, pes, poder respiratori, perí-
metre cranial i toràcic, força muscular, rapidesa per a colpejar, audició, vista, sentit del
color, temps de reacció i altres dades personals. La relació entre aquesta recollida àmplia
de dades per a ser valorats estadísticament i l'interès de Galton per l'eugenèsia era òb-
via. Galton desitjava d'obtenir proves quantitatives sobre les capacitats humanes en gran
nombre d'atributs i facultats, i mostrar –per mitjà de l'anàlisi de famílies completes– com
aquestes eren comunes en un grup familiar específic. Per al mesurament d'aquestes fa-
cultats va fer servir qüestionaris, mètodes psicofísics i aparells i instruments, però aquests
aspectes els veurem en conjunt quan tractem el capítol dedicat als inicis de la psicologia
aplicada, en el qual ens endinsarem en la constitució dels primers tests.
El 1888 Galton va traslladar el Laboratori Antropomètric a la Secció de Ciències del South

Kensington Museum de Londres, on el va mantenir durant sis anys; posteriorment va
passar a la Universitat de Londres.
4.2.3. L'aplicació de l'estadística a la psicologia
Galton, influït pels treballs de Quetelet, va ser el primer a aplicar sistemàtica-

ment l'estadística a les dades psicològiques, i va ser l'inventor de la correlació
estadística i l'autor del primer mètode per a calcular-la. Amb l'ajuda del ma-
temàtic anglès Dickson va desenvolupar l'índex de correlació, que es va dir
inicialment la funció de Galton.
L'ús impressionant de les matemàtiques en els seus treballs i publicacions va

despertar l'interès i l'admiració d'alguns joves matemàtics més capacitats que
ell. Així trobem en Pearson el deixeble incondicional que va continuar i va
desenvolupar el treball estadístic de Galton, i va aportar tècniques noves de-
rivades dels treballs anteriors i dels seus propis, com la desviació típica, el co-
eficient de correlació, la regressió, o, el chi quadrat. La tradició estadística i
biomètrica de Galton i Pearson va continuar a les mans de Spearman, i es va
obrir el camí de la futura psicometria.
L'Escola Psicomètrica de Londres
La psicologia diferencial, iniciada a Londres per Galton, es caracteritza, com hem dit, per
la investigació de les capacitats i facultats psíquiques en les quals els homes es distingei-
xen o diferencien. L'Escola Psicomètrica de Londres es va interessar inicialment per les
aptituds intel·lectuals per a preocupar-se, posteriorment, per l'estudi mètric de la perso-
nalitat. Els psicòlegs diferencials van tractar de trobar proves per a mesurar aquestes di-
ferències i van elaborar tècniques quantitatives mitjançant la utilització d'estadístiques
correlatives, factorials i normatives.
Encara que puguem trobar al capdavant d'aquesta Escola psicomètrica personatges com
Galton i Pearson, no hi ha dubte que Spearman és el vertader punt de partida d'aquesta
escola dedicada al treball psicomètric. Spearman ha de ser destacat per la seva gran con-
tribució a l'estudi de la intel·ligència: en qualsevol activitat intel·ligent intervenen dos
factors, un de general, el factor G, que és universal, i un altre d'específic, el factor e, propi
de cada tasca i no correlacionat amb G.
L'Escola Psicomètrica de Londres, de gran tradició, ha tingut entre els seus membres au-
tors com Spearman, Burt, Vernon, R.B. Cattell i H.J. Eysenck.
La influència dels treballs d'aquesta línia d'investigació va ser fonamental en

la psicologia que es va generar al llarg dels trenta anys següents a la Gran
Bretanya, i va donar com a resultat el marcat segell matemàtic i hereditarista
que la psicologia anglesa va mantenir –i que la va caracteritzar– durant moltes
dècades.
4.2.4. Altres aportacions de Galton a la psicologia
Malgrat el fet que en general podem considerar els treballs de Galton de ca-
ràcter més aplicat que teòric, Galton també es va interessar enormement per
l'establiment de la psicologia com a ciència i va discutir sobre la utilitat de la
introspecció, que la va creure vàlida per a l'informe del que estava succeint en
la ment del subjecte.
En aquest sentit va estudiar per mitjà de la introspecció les imatges mentals, i

va comprovar que en la formació d'aquestes hi havia diferències individuals,
de tal manera que, mentre que hi havia subjectes que les empraven freqüent-
ment, en altres no apareixien mai. Així, hi havia persones que en el seu pro-
cés de pensament feien servir altres recursos que no eren imatges. A aquesta
conclusió arribarien pocs anys després, per mitjà d'estudis experimentals, els
membres de l'Escola de Würzburg, com veurem més endavant.
El pensament, també, va ser objecte d'estudi per a Galton. Va creure que allò
que constituïa el material bàsic del pensament eren cadenes associatives de
records. A fi de poder estudiar aquest procés va fer servir l'associació�lliure,
i va desenvolupar així el test conegut com a "test�d'associació�de�paraules"
–pioner d'aquest tipus de tests, que fins i tot va ser utilitzat al laboratori de
Wundt–, en el qual a partir d'un conjunt de paraules arbitràries, es registraven
les associacions que el subjecte produïa en un interval temporal de quatre
segons des de l'exposició de la paraula.
Com a conclusió de tots els subapartats vistos fins ara, heu de conside-
rar Galton com un dels pioners rellevants de la psicologia mundial i el
fundador de la tradició psicomètricodiferencial.
4.3. La psicologia experimental
Tal com us hem avançat en la petita introducció a aquest tema, el clima de les
universitats angleses del final del segle XIX era molt diferent de l'imperant a les
universitats alemanyes. En general, les institucions acadèmiques universitàries
rebutjaven la investigació i els seus professors es trobaven sota l'influx d'una
filosofia idealista de tipus neohegelià. Tot això va causar un retard considerable
en l'acceptació de la nova psicologia experimental.
Els pioners de la psicologia britànica, en aquest marc, van ser els filòsofs James
Ward� (1843-1925) i James� Sully� (1842-1923). Se'ls considera així, perquè,
d'una banda, Ward va ser l'autor de l'article de l'Enciclopèdia Britànica que el
1886 va introduir la nova disciplina als britànics, el fundador del primer labo-
ratori establert a la Universitat de Cambridge l'any 1897 i el que uns quants
anys abans havia intentat un primer projecte de fundació d'un laboratori de
psicofísica, però que el senat va impedir perquè pensava que el fet d'establir
escales o mesuraments de l'ànima humana anava contra la fe religiosa; més
tard aconseguiria, tanmateix, cinquanta lliures per a comprar aparells psicofí-
sics. D'altra banda, James Sully, professor de filosofia de la Universitat de Lon-
dres, és també un dels pioners perquè va establir el mateix any que Ward, és
a dir, el 1897, el Laboratori de Londres i va escriure, a més, els primers llibres
de text de la nova disciplina.
Els dos laboratoris de psicologia experimental creats per Ward i Sully, a Cam-
bridge i a Londres respectivament, van haver de ser dirigits, a falta d'una tra-
dició i preparació en aquest tema per part dels seus creadors, per William�Ri-
vers�(1864-1922).
Rivers procedia de la Universitat de Londres. El seu currículum era l'adequat,

i havia treballat a l'Hospital Nacional de Londres, on va conèixer Jackson, un
dels fisiòlegs anglesos més eminents. A causa de la seva influència i als estudis
fets a Alemanya, havia fet unes classes de psicologia experimental a Londres a
petició de Sully, i havia fet investigacions sobre la visió del color. A més, havia
col·laborat amb Kraepelin a Heidelberg en unes investigacions sobre la fatiga.
Quan feia poc temps que Rivers estava al capdavant dels dos laboratoris, la
Universitat de Cambridge va preparar el 1899 una expedició a l'Estret de Torres,
dirigida per l'antropòleg A.C. Haddon. Rivers s'hi va incorporar com a psicòleg,
juntament amb els seus deixebles William McDougall i Charles Myers, i així
es va iniciar el seu interès per l'antropologia i una certa línia d'investigació
que conduiria amb el temps la psicologia anglesa cap a una psicologia de tall
marcadament social.
Rivers, McDougall i Myers van viatjar amb un laboratori portàtil per tal
d'obtenir dades sobre els habitants de les illes de Melanèsia, situades al nord
d'Austràlia. Volien comparar els resultats obtinguts en una exploració psicofí-
sica amb una mostra de britànics, amb els resultats obtinguts de passar aques-
tes mateixes proves a persones d'altres cultures. La participació en aquesta ex-
pedició com a experts en psicologia els va donar fama al seu país. Van registrar
els temps de reacció dels nadius i l'estimació d'intervals temporals, van reco-
llir mesuraments psicofísiques dels sentits i de la capacitat memorística, van
comprovar la fatiga, el poder muscular, entre altres aspectes. Van comprovar
amb sorpresa que en les mitjanes s'obtenien resultats semblants.
D'altra banda, en el camp institucionalitzador Rivers va tenir un paper impor-

tant, al costat de Sully, Ward i Myers, ja que va ser cofundador de la Societat
Britànica de Psicologia intament en Sully el 1901, i va col·laborar amb Ward i
Myers en la creació de la revista British Journal of Psychology el 1904.
El Laboratori de Cambridge va ser dirigit, com hem dit, primer per Rivers; a Frederic C. Bartlett
aquest, el va succeir Myers, a la tornada de l'expedició a l'Estret de Torres, i
Bartlett, a més de tenir un im-
a aquest segon, un deixeble de Myers, Rivers i Ward, l'eminent Frederic� C. portant paper en la institucio-
Bartlett�(1886-1969), qui va tenir, també, un paper rellevant en la institucio- nalització de la psicologia an-
glesa, se'l considera un ante-
nalització de la psicologia anglesa des del seu càrrec de director, durant més cessor de la moderna psicolo-
gia cognitiva. Un dels aspec-
de vint anys, de la revista British Journal of Psychology. tes pel qual és més conegut és
per l'anàlisi del record tal com
es produeix en la vida quoti-
En relació amb el Laboratori de Londres, cal esmentar que la Universitat de diana. La seva postura sobre
l'estudi de la memòria es pre-
Londres es va mostrar més favorable a la psicologia experimental. Allà James senta com a radicalment opo-
sada a la de Hermann Ebbing-
Sully va aconseguir uns locals i va comprar els aparells del Laboratori de Fri- haus, la posició del qual va ser
burg, que havia estat tancat després que el seu director, Hugo Münsterberg – fonamentalment associacionis-
ta.
deixeble de Wundt i protagonista primordial de la psicologia aplicada inicial
a Amèrica–, marxés als Estats Units. El Laboratori de Londres, com ja hem co-
mentat, va ser inaugurat el 1897, poc després del Laboratori de Cambridge,
i va ser supervisat per Rivers, que va haver de compatibilitzar la direcció de
tots dos laboratoris.
El 1900, el laboratori de Londres va passar a mans de William� McDougall William McDougall

(1871-1938) que acabava de tornar de l'expedició a l'Estret de Torres que ha-
Heu de saber que aquest au-
via fet amb Rivers i Myers. A McDougall, que desenvoluparia part de la seva tor, encara que no el veurem
psicologia als Estats Units, el va succeir Charles Spearman, que va convertir el desenvolupat, va ser el crea-
dor de la psicologia hòrmica,
laboratori en el centre d'irradiació de l'Escola Psicomètrica de Londres, de la una psicologia que represen-
tava una via intermèdia entre
qual hem parlat breument en aquest mateix tema. l'introspeccionisme i el con-
ductisme. Influït per Ward i
Stout, va veure l'home com un
No ens agradaria de tancar aquest apartat sense destacar la figura de Charles subjecte actiu que funciona di-
rigit cap a unes metes i finali-
Samuel�Myers�(1873-1946) que es pot considerar un dels líders més impor- tats.
tants de la psicologia britànica, ja que a part d'una brillant carrera en el camp
de la psicologia experimental, va ser l'impulsor de la psicologia industrial bri-
tànica, que va tenir un clar paper en el desenvolupament de la psicologia apli-
cada, i va permetre alhora d'implantar una tasca professional de gran deman-
da i utilitat.
5. La psicologia científica americana
La psicologia científica que s'havia desenvolupat inicialment a Alemanya, va

trobar un bon camp de conreu als Estats Units on va créixer amb gran força,
i es produí una ràpida expansió.
Una explicació a aquest fet la podem trobar en la idiosincràsia peculiar dels

seus habitants. Recordeu que els Estats Units era un país jove, si el comparem
amb la clàssica i històrica Europa. Allà els colons que havien emigrat del vell
continent, van buscar de crear una civilització nova. Per a això es van haver
d'enfrontar a un món nou per explorar, que estava replet de situacions con-
flictives i perilloses. Van haver de ser capaços de sobreviure en medis hostils i
van haver d'aprendre a ajustar-se als canvis. Això els va portar a valorar, sobre
manera, allò que era útil i els ajudava a resoldre els problemes. Els americans
van generar, durant l'aparició del seu país, i especialment amb la conquesta de
l'oest territorial, un sentit pràctic, en què els aparells, els descobriments i tro-
balles nous eren essencials per a la seva adaptació. Es va atorgar a la tecnologia
un valor suprem i allò que era primordial van ser els èxits pràctics. Aquests
plantejaments subjeuen en l'única filosofia autòctona del país: el�pragmatis-
me19, i permeten de comprendre perquè els�americans�van�rebre�tan�bé�les
teories�de�l'evolucionisme�britànic.
(19)
El pragmatisme
El pragmatisme es genera entre 1872 i 1874 en el Club Metafísic de Boston, on un grup

d'autors educats a Harvard es reuneix per a discutir sobre filosofia. El pragmatisme és un
híbrid entre la filosofia associacionista de l'anglès Alexander Bain, l'idealisme alemany
d'Inmanuel Kant i les teories de l'evolució creades pel britànic Charles Darwin. En opo-
sició a la filosofia del sentit comú de l'escola escocesa que imperava en aquell moment
a tot el país, aquest grup d'autors proposen un enfocament en el qual la ment és vista
des d'una posició naturalista. Com us comentàvem, la seva característica principal és el
culte a l'utilitarisme i els efectes pràctics.
El pragmatisme va imprimir el seu segell en la psicologia nord-americana. Els seus autors

més representatius van ser Charles S. Peirce (1839-1914) i William James (1842-1910).
Peirce va dirigir els primers treballs sobre psicofísica que es van portar a terme als Estats
Units i William James es va convertir, com veurem, en el pare de la psicologia americana.
Però la contextualització social d'un país emergent obert a tot allò que és nou
i amb desitjos d'incorporar tecnologia, no és l'única causa que pot explicar el
desenvolupament vertiginós de la psicologia científica als Estats Units; podem
trobar altres raons en el seu desenvolupament intel·lectual universitari que va
evolucionar lentament des de mitjan segle XVII, i va provocar una situació
especial en el caràcter de les seves universitats abans de l'últim quart del segle
XIX.
Per a comprendre el resultat final, hem de conèixer aquesta evolució. Diferents

historiadors de la psicologia han vist –malgrat el fet que realment hi ha una
certa continuïtat– quatre etapes diferents en la psicologia americana.
Etapes de la psicologia americana
A continuació, us fem un breu detall de totes les etapes de la psicologia americana, encara
que és en les dues primeres on es produeix el clima intel·lectual del qual procedeix la
psicologia filosòfica americana anterior a l'aparició de la psicologia científica.
1)�Etapa�de�la�filosofia�moral�i�mental�(1640-1776): en aquest període Harvard, la que

seria més tard una de les universitats més importants dels Estats Units, implanta un cur-
rículum estable. La psicologia que s'imparteix des de la filosofia es caracteritza per un
enfocament escolàstic, en què allò que impera és el coneixement teològic. Aquest esco-
lasticisme comença a tenir una certa alternativa amb l'arribada de l'empirisme de Locke,
mitjançant la seva obra Assaig sobre l'enteniment humà (1714). Al final d'aquesta etapa
s'introdueixen les idees de Thomas Reid (1710-1796), cap visible de l'Escola Escocesa del
Sentit Comú, corrent filosòfic que dominarà la pròxima etapa.
2)�Etapa�de�la�filosofia�intel·lectual�(1776-1886): en aquest període la filosofia escocesa

representa el currículum universitari establert, que domina en tot l'ensenyament. Els tre-
balls dels empiristes (Locke, Berckeley i Hume) i els idealistes alemanys van ser substituïts
pels textos de Reid, el seu deixeble Stewart i els seus seguidors americans. Com assenyala
l'historiador dels Estats Units Thomas Leahey: "la filosofia escocesa era l'ortodòxia nord-
americana". En conseqüència, la psicologia filosòfica americana d'aquells temps va estar
guiada per la filosofia de l'Escola Escocesa del Sentit Comú, i es va donar per això un gran
èmfasi a l'estudi de les facultats mentals.
Dins aquest mateix context van prendre rellevància les pràctiques frenològiques, impor-
tades als Estats Units pels europeus Spurzheim i Combe i popularitzades "a l'americana"
pels germans Fowler, els quals les van veure com un negoci lucratiu.
"Al començament del segle XIX un col·lega de Gall, Johann Spurzheim, va iniciar un
viatge triomfal pels Estats Units, tot i que el seu rigor va acabar amb la seva vida al cap
d'unes quantes setmanes. El va seguir el frenòleg britànic George Combe, que va ser
molt ben rebut pels educadors i els presidents de diversos colleges. Tanmateix, les seves
conferències van resultar massa teòriques per a l'audiència dels Estats Units i la frenologia
va acabar caient a mans de dos laboriosos germans d'esperit marcadament empresarial,
Orson i Lorenzo Fowler. Aquests van minimitzar el contingut científic de la frenologia,
van maximitzar les aplicacions pràctiques i van establir un despatx a Nova York, al qual
compareixien clients perquè es llegís el seu caràcter a canvi d'uns honoraris. Van escriure,
sense treva, sobre els beneficis de la frenologia i van publicar una revista frenològica
(...). Van viatjar per tot el país (...), donant conferències i reptant els escèptics (...). La
frenologia dels germans Fowler va arribar a ser extremadament popular, gràcies a l'atractiu
que exercia per al caràcter nord-americà".
Th. Leahey (1998). Historia de la psicología. Madrid: Prentice Hall.
L'orientació escocesa es va mantenir com a centre de la psicologia filosòfica americana

fins que el pragmatisme, i més tard el funcionalisme, van fer la seva entrada a l'últim
terç del segle XIX. En aquesta època s'inicia, també, allò que s'ha conegut com l'"era dels
llibres de text americans". Sorgeixen així els primers llibres autòctons de psicologia entre
els quals destaquen els de McCosh (1811-1894) i els de Porter (1811-1912).
3)�Etapa�del�renaixement�americà�(1886-1896): en aquesta etapa es dóna un progressiu

abandonament de la psicologia filosòfica i es comencen a produir els passos cap a la
consecució d'una psicologia científica i d'una independència disciplinària. És en aquest
període que ens endinsarem unes pàgines més avall i allò que dóna la base al capítol que
tractem. Com veureu, en aquesta època s'institucionalitza la psicologia americana.
4)� Etapa� del� funcionalisme� americà� (1896� d'ara� endavant): en aquest període apa-
reix el funcionalisme psicològic americà amb la publicació de l'article de John Dewey
(1859-1952) "El concepte d'arc reflex en psicologia" de 1896. Aquesta etapa la veureu
desenvolupada en el mòdul "La psicologia en la primera meitat del segle XX. Segona part:
escoles i sistemes psicològics", quan tractem allò que ha estat conegut com el "període de
les grans escoles" o "període de la lluita d'escoles" (estructuralisme, funcionalisme, con-
ductisme, psicoanàlisi, Gestalt, etc.)
Aquesta ràpida visió evolutiva ens pot fer comprendre que les universitats ame-
ricanes, organitzades en colleges a l'estil britànic, presentessin a mitjan segle
XIX un franc retard en relació amb les europees, ja que durant un llarg període
(les etapes 1 i 2 que acabem d'assenyalar) van estar dominades per una tendèn-
cia marcadament religiosa que va fer que es descuidessin les ciències naturals.
Això va motivar, en aquell temps, l'èxode20 de molts joves cap a Europa i, molt
especialment, cap a Alemanya, fet que va provocar, al seu torn, la necessitat
d'una reforma universitària que pal·liés aquesta emigració estudiantil. Es va
apostar pel model de la universitat alemanya i aquest canvi va afavorir la no-
va psicologia que penetrava llavors a Amèrica, atès que incloïa els laboratoris,
fidel exponent de l'avanç tecnològic. D'altra banda, després de la guerra civil
americana, l'educació s'havia fet progressivament més secular i el pensament
intel·lectual va anar adoptant el naturalisme propi de la psicologia científica.
(20)
L'èxode estudiantil universitari
La recerca de l'especialització universitària que no hi havia en el seu país, va portar, com

assenyala José Ma. Gondra (vegeu la bibliografia), que els estudiants americans fessin els
seus estudis a l'estranger; fins al punt que l'any 1888, el nombre de nord-americans que
cursaven el doctorat en universitats europees era gairebé idèntic al que ho feia en el seu
país.
Podem dir, així, que la vella psicologia filosòfica americana, que s'havia con-
figurat des de diferents tendències com la filosofia moral i mental escocesa,
l'orientació frenològica i la tradició empiricoassociacionista, comença a expe-
rimentar canvis producte de la influència de l'evolucionisme britànic i de la
psicologia experimental alemanya. Aquests canvis es poden concretar en la
taula següent:
Característiques�de�la�psico- Canvi�a Característiques�de

logia�filosòfica�americana la�nova�psicologia�ci-
entífica�americana
Estudi de les facultats mentals ⇒⇒ Estudi de les funcions mentals
Punt de vista intuï- ⇒⇒ Punt de vista genè-

tiu de la consciència tic de la consciència
Un enfocament especulatiu ⇒⇒ Un enfocament experimental
Èmfasi en la teoria ⇒⇒ Èmfasi en les apli-

cacions pràctiques
La psicologia americana deu molt a dos personatges europeus: Wilhelm Wundt

i Francis Galton. La psicologia americana, com s'ha dit sovint, va heretar
l'aparell i el cos de Wundt, però la seva ment i inspiració provenien de Galton.
Els encarregats de traslladar aquests plantejaments van ser els psicòlegs ame-
ricans que es van formar a Europa. Molts d'ells, del seu pas per Leipzig es van
emportar el model organitzatiu i de treball de Wundt, amb el seu èmfasi es-
pecial en la investigació de laboratori. Del seu contacte amb Galton, James
Mckeen Cattell, va importar l'interès per l'estudi de les diferències individuals.
El canvi cap a una psicologia científica va començar al voltant de 1880 i en

poc més de quinze anys s'havia institucionalitzat com a ciència i disciplina.
Havia canviat totalment el panorama, en aquell moment ja hi havia nombro-
sos laboratoris, revistes especialitzades i s'atorgaven doctorats en psicologia.
Aquest desenvolupament és fruit del treball de diferents autors americans, que
es poden dividir històricament en dos grups:
• La�generació�de�1880, en la qual trobem els pioners d'aquesta psi-

cologia nord-americana; els seus principals representants són: Wi-
lliam James (1842-1910), Stanley Hall (1844-1924) i George Trum-
bull Ladd (1842-1921).
• La�generació�de�1890, en la qual trobem autors que han estat dei-

xebles d'aquests pioners o de Wundt o Galton, i que ajuden en la
configuració del panorama científic de la psicologia americana. Hi
sobresurten: James Marck Baldwin (1861-1934) i James Mckeen Cat-
tell (1860-1944).
5.1. La generació de 1880
5.1.1. William James: pare de la psicologia americana
William�James�(1842-1910) és considerat per molts autors el psicòleg americà

més important i com el gran precursor del moviment funcionalista als Estats
Units. Va ser un profund pensador, plural i de mires àmplies; es va apropar
a la consciència humana des de diversos punts que van fer que s'interessés
pels processos mentals conscients i racionals, però, també, pels subconscients
i per altres temes com la hipnosi, l'espiritisme, la telepatia i les experiències
religioses. Com altres fundadors de la psicologia científica, va combinar, en
definitiva, la fisiologia i la filosofia.
Lectures recomanades
La vida de William James, la seva carismàtica figura i la seva obra han rebut l'atenció d'un
gran nombre d'historiadors de la psicologia. La seva biografia, molt atractiva per al lector
i l'historiador, han estat molt ben relatades pels autors següents:
J.� Barzum (1983). Un paseo con William James. Mèxic: Fondo de Cultura Económica
(1986).
H.M.�Feinstein (1984). La formación de William James. Buenos Aires: Paidós (1987).
Després d'una educació molt heterogènia, i després d'unes quantes crisis per-
sonals, es va doctorar en medecina, i va ocupar diferents càrrecs a Harvard.
Va començar donant cursos de fisiologia i psicologia fisiològica i va acabar
ocupant una càtedra de psicologia, encara que en els seus últims anys va exer-
cir de professor de filosofia, amb la qual sempre s'havia relacionat i on havia

aprofundit donant un sentit psicològic al pragmatisme, del qual es convertí
en un dels seus líders.
El 1875 van començar les seves classes de Relacions entre la fisiologia i la psi- El coneixement de Wundt
cologia, justament el mateix any en què Wundt comença les seves a Leipzig
Se sap que el coneixement del
(Alemanya). Com Wundt, també ell crea el 1875 un laboratori en el qual té treball de l'alemany Wilhelm
diferents instruments. Un laboratori que bé podria haver estat el primer labo- Wundt li va fer apreciar la nova
psicologia experimental. Com
ratori de psicologia del món, però que no ho va ser en desbancar-lo el de Leip- comenta l'historiador ameri-
cà William S. Sahakian, quan
zig. Probablement, els historiadors de la psicologia han vist en el de James un va ser a Berlín el 1867, en una
carta dirigida al psicòleg an-
laboratori privat, ubicat en un local modest, que es dedicava especialment a la glès Ward, li comenta la ne-
docència més que al treball experimental, i que no va tenir un reconeixement cessitat de fer de la psicologia
una ciència com la que fan,
institucional fins bastant més tard que el de Wundt. en aquell moment, Wundt i
Helmholtz a Heidelberg (Ale-
manya).
El seu poc gust per la investigació va fer que el seu petit laboratori no expe-
rimentés, durant anys, grans desenvolupaments. Va ser el 1890, any en què
Stanley Hall va crear a la Universitat de Jonhs Hopkins el primer laboratori de
psicologia experimental americà, que va rebre aquest títol malgrat l'existència
del de James, quan aquest autor –sens dubte molest per l'actitud prepotent del
seu deixeble Hall, que s'havia format precisament en el laboratori de Harvard–
decidí d'impulsar la seva activitat. Per això, el 1892 n'ofereix a Hugo Münster-
berg la direcció qui, gràcies a la preparació obtinguda a Leipzig i al seu guanyat
mèrit d'experimentalista, li va saber fer assolir el nivell desitjat per James, i el
va convertir en un dels millors d'Amèrica.
Com podeu veure, William James no va practicar l'experiment, com tampoc

ho van fer molts dels fundadors de la psicologia a Europa, i no va ser aquesta
la manera com va motivar l'interès per la psicologia entre els seus deixebles.
W. James
La seva gran influència en la psicologia no prové, com dèiem, d'un treball
minuciós en el laboratori, si no d'una completa obra psicològica en la qual va
invertir dotze anys de la seva vida, els seus famosos Principis de psicologia de
1890 que van saber captar, amb un llenguatge atraient, l'interès de tots els que
ho llegien i van despertar en molts la vocació per la psicologia.
Aquest llibre ha estat considerat per tots com un dels textos més influents, no
solament de la psicologia americana, sinó del desenvolupament històric global
de la psicologia. Les seves 1.393 pàgines editades en dos volums reflecteixen
i integren el pensament psicològic de James, encara que va haver de resumir
la seva àmplia exposició per a fer-la més accessible al Compendi de psicologia
de 1892.
Atès que és en els Principis de psicologia on James expressa la seva posició psi-
cològica, nosaltres hi recorrerem per a destacar algunes de les més importants
opinions teòriques d'aquest autor.
James considera la psicologia com una ciència natural, més específicament, Lectura recomanada
com una ciència biològica. En el primer capítol dels Principis la defineix com:
Atesa la limitació d'aquest
"la� ciència� de� la� vida� mental,� tant� en� els� seus� fenòmens� com� en� les� se- curs d'Història de la psicologia,
ves�condicions", els fenòmens són l'experiència conscient i les condicions el no podem veure en tota la
seva extensió els temes trac-
cos organitzat, especialment el cervell. Posteriorment, al Compendi assenyala- tats per William James; per
això, recomanem a aquells
va que la psicologia era la "descripció i explicació dels estats de consciència
que us interessi d'aprofundir
com a tals". en aquest autor que llegiu di-
rectament el llibre següent:
W.�James�(1890). Principi-
L'objecte d'estudi de la psicologia el va concretar James en tres punts que poste- os de Psicología. Mèxic: Fon-
do de Cultura Económica
riorment han estat un model clàssic de la psicologia: (1989).
• Estudi de les aferències, processos antecedents i condicions immediates

(tot allò que es refereix al món de les sensacions).
• Estudi de les eferències, processos consecutius, respostes (el món dels mo-
viments).
• Estudi dels processos�centrals que intervenen o mediatitzen la connexió

entre sensació i moviment.
Es tracta d'un esquema que es pot presentar de la manera següent:
E→O→R
Això significaria que la psicologia estudia els estímuls (E) que rep el subjecte
des del món extern, el seu organisme (O) que els manipula activament per
mitjà dels processos superiors i les respostes (R) que dóna el subjecte, és a dir,
el seu comportament.
Encara que en els seus Principis presenta la reflexió sobre tots aquests temes
de la psicologia, al nostre entendre, el seu interès fonamental se centra en els
processos mentals, considerats activitats funcionals que tenen un valor extrem
per a la supervivència humana.
Quant als mètodes que havia d'emprar la psicologia, es va obrir a tots. El mè-
tode principal era la introspecció, seguida de l'experiment i dels mètodes que
comparaven homes, animals i "salvatges".
Un cop ja centrats la definició, l'objecte i els mètodes de la psicologia, comen-

tarem la concepció teòrica de James en relació amb la consciència, eix fona-
mental de la vida humana.
James va estar convençut que el�contingut�de�la�consciència�era�molt�menys

important�que�allò�que�feia�la�consciència. És primordial per a nosaltres la
funció que fa aquesta, ja que la consciència és la que crea i està alhora al nostre
servei pendent de les finalitats del nostre organisme. És la que s'encarrega de

la nostra supervivència, ens adapta a l'entorn, i ho fa d'una manera activa, mai
passiva, ja que tria i actua sempre amb una finalitat.
Com podeu veure, per a James, la nostra consciència és fonamental per-

què puguem continuar vivint. La seva funció vital és guiar l'organisme
cap als objectius precisos per a la seva supervivència, seleccionant en el
transcurs de l'acció allò que és més apropiat per a satisfer les necessitats
de l'individu. La consciència es converteix, així, en una estructura bio-
lògicament rellevant.
Aquest segell adaptatiu que dóna James a la consciència, producte sens dubte
de la influència de l'evolucionisme britànic, serà una constant a la generació
següent de psicòlegs americans.
La consciència de què parla James és una consciència ben diferent de la que

ens presenta Wundt; aquesta no està constituïda per unitats o elements que
s'associen entre si, sinó que és un corrent que flueix. Segmentar-la en elements
és produir la pèrdua de les seves qualitats primàries, el seu caràcter fluid; di-
vidir-la en parts l'únic que fa és distorsionar-la. James la compara a un riu o
corrent, i per això l'anomena corrent de pensament.
"La consciència no apareix tallada en trossos per si mateixa. Paraules com 'cadena' o 'tren'
no la descriuen convenientment tal com es presenta en primera instància. No és quelcom
compacte: flueix. 'Riu' o 'corrent' són metàfores mitjançant les quals se la descriu amb
major naturalitat. Quan en parlem d'ara endavant, en direm corrent del pensament, de
la consciència o de la vida subjectiva."
W. James (1890). Principios de Psicología. Mèxic: Fondo de Cultura Económica (1989).
Les característiques fonamentals de la consciència, segons James, són les se-

güent:
1)� La� consciència� és� personal, els pensaments pertanyen a algú, no

són compartits.
2)�La�consciència�canvia�constantment. Cap estat que hagi ocorregut

podrà tornar a ser idèntic al que era abans, poden ser semblats, però
no iguals.
3)�La�consciència�és�notablement�contínua, tot i que es donen graus

de consciència. Hi pot haver interrupcions com en el son. Els estats de
consciència se sobreposen els uns als altres, tenen alts i baixos. Aquestes
dimensions extres de la consciència es consideren com una dimensió
de l'atenció. James parla de graus de consciència.
4)�La�consciència�és�selectiva. Ella escull, selecciona. Només una petita

part del món que ens envolta és efectiva i estimula la nostra conscièn-
cia. Aquest principi de selecció, d'acord amb James, és un principi de
rellevància. La nostra consciència selecciona o tria allò que és rellevant
per a cada moment o circumstància.
El plantejament d'una consciència personal l'obliga a generar una teoria�del

jo�(self)21.
(21)
La teoria del jo de James
Per a James hi ha dos tipus de jo: el jo empíric i el jo pur o ego pur.
El�jo�empíric és per a James "la suma total de tot allò que pot dir que és seu, no solament
el seu cos i les seves facultats psíquiques, sinó la seva roba i la seva casa, la seva esposa
i fills, els seus avantpassats i amics, la seva reputació i les seves obres, les seves terres i
cavalls, i el seu iot i el seu compte al banc". Aquest�jo�empíric�estaria�compost d'un un
jo�material (el propi cos de l'individu i tot el que té), un�jo�social (la representació o
imatge que en té cadascuna de les persones que el coneixen) i un�jo�espiritual (les seves
facultats o disposicions psíquiques).
Quant al jo�pur�o�ego�pur, és el que ens permet de saber que som nosaltres mateixos
independentment dels canvis que es produeixin al nostre entorn, tant extern com intern.
Aquest és el jo que ens identifica, que ens dóna una identitat personal.
En relació amb els estats mentals de la consciència, i sota la idea que el cer-
vell és la condició corporal immediata de qualsevol procés mental, James va
mantenir que tenien dos tipus d'efectes corporals, ja que tota consciència és,
al seu entendre, motora:
• Exceptuant el cas en què no hi hagi alguna inhibició per altres estats

mentals o idees, el pensament d'un acte condueix automàticament
a la seva execució. Aquesta és la base teòrica de l'acció ideomotora.
• Per si mateixos, tots els estats mentals produeixen canvis corporals,

alguns observables externament i altres no (com la taxa cardíaca o
les secrecions glandulars).
Aquest plantejament de la teoria motriu de la consciència influirà notable-

ment en la psicologia americana que es desenvoluparà en els trenta anys se-
güents.
D'altra banda, James elabora una complexa teoria de l'instint, la qual defensa
que l'ésser humà és l'animal que té el nombre més alt i divers d'instints, en part
per la seva complexitat orgànica i, en part, per la complexitat del seu entorn.
James defensa l'instint com la facultat d'actuar d'una manera determinada,
i amb una finalitat determinada, sense conèixer-la en el moment d'actuar i
sense educació prèvia. James, a més, introdueix l'instint dins l'esfera de la mo-
tivació humana. Els homes actuen, la majoria de les vegades moguts per les
tendències instintives i innates i poques per motius racionals.
Assenyala el caràcter impulsiu i irracional de l'instint, però considera que pot

ser modificat per l'experiència, pels hàbits.
Els subjectes humans "a causa de la seva memòria, al seu poder de reflexió i al seu poder
d'inferència, aquests (es refereix als instints) vénen a ser sentits per a ell en connexió
amb una previsió dels seus resultats, una vegada que hi ha cedit i n'ha experimentat els
resultats en una ocasió."
W. James (1890). Principios de Psicología. Mèxic: Fondo de Cultura Económica (1989).
En altres paraules, una vegada s'ha produït una conducta instintiva i s'ha ex-
perimentat els seus resultats, l'home és capaç de connectar cada un dels ins-
tints amb una previsió de conseqüències. Per aquest motiu, segons James les
reaccions instintives poden ser inhibides pels hàbits.
Finalitzarem aquest breu recorregut per James, de qui hem deixat en el tinter
temes tan importants com la memòria, l'atenció, el raonament, l'associació,
els actes voluntaris, etc., amb una de les seves teories més conegudes, la que
tracta l'emoció.
Per a James l'emoció és la reverberació orgànica dels moviments corporis. Da-

vant el punt de vista més habitual i comú que assenyala que la percepció men-
tal d'un fet és la que excita l'afecció mental, és a dir, l'emoció i que és aquesta
la que ocasiona l'expressió corporal –teoria central de l'emoció–, el compor-
tament emotiu, James sostenia una teoria perifèrica en la qual eren els can-
vis corporals els que seguien directament la percepció del fet excitant, i era
l'emoció la sensació que apareixia quan ocorrien aquests canvis. Això conver-
tia l'emoció en el resultat i no en la causa dels canvis corporals. Per exemple,
quan veiem un animal ferotge comencem a tremolar i és la percepció d'aquest
moviment muscular la que ens fa experimentar la por. La seva teoria es pot
resumir en frases com les següents: ens sentim tristos perquè plorem i tenim
por perquè tremolem.
James va arribar a aquesta conclusió sobre l'emoció un any abans que Lange
(un deixeble de Wundt), seguint camins independents. En conseqüència, la
teoria en qüestió es coneix com teoria de James-Lange. El seu caràcter innova-
dor, original, i, fins a cert punt il·lògic, va provocar en el seu temps i durant
molts anys el debat i la rèplica, i va donar lloc a diferents teories alternatives,
que veureu desenvolupades en l'assignatura que tracta aquesta tema.
Tota l'obra de William James, sobretot els seus Principis de psicologia, com hem
dit, va exercir una influència decisiva sobre el desenvolupament de la psicolo-
gia americana, i se'l considera per això el pare de la psicologia en aquest país.
5.1.2. Stanley Hall: principal institucionalitzador de la

psicologia americana
Granville� Stanley� Hall� (1844-1924) va ser un gran pioner, no va deixar el

mateix tipus d'empremta que James, però el seu paper va predeterminar la
institucionalització de la psicologia en la dècada dels vuitanta.
S. Hall
Va ser deixeble de James a Harvard, i va aconseguir en aquesta universitat el Doctorats en psicologia als
grau de doctor en psicologia el 1878, el primer que es concedia als Estats Units Estats Units
en aquesta especialitat. Els seus desitjos d'ampliació el van portar a Alemanya, Com us hem comentat
volia ser amb Helmholtz i Du Bois-Reymond a Berlín, i veure Wundt a Leipzig. l'expansió de la psicologia als
Estats Units va ser extraordinà-
Justament en el curs 1879-1880, any en el qual Wundt considera fundat el seu ria, fins a tal punt que el 1915
eren més els psicòlegs ame-
laboratori de psicologia, Hall estudia la nova psicologia experimental alema- ricans (vuitanta-quatre) que
els europeus (setanta-un). El
nya, i és el primer nord-americà que es forma en l'orientació wundtiana. primer doctorat en psicologia
que es va concedir va ser el de
Hall el 1878, el segon, el 1884,
A la seva tornada, i després de diferents avatars acadèmics, Hall va exercir de el de Dewey; després comen-
ça la proliferació, de tal ma-
professor de pedagogia i de psicologia a la Universitat de Johns Hopkins des de nera que Harvard va doctorar
1883, i va fundar allà un laboratori de psicologia experimental i la primera re- cinquanta-tres psicòlegs (de
1878 a 1918); Johns Johkins,
vista de psicologia americana. El 1888 es va traslladar a la Universitat de Clark, divuit (de 1891 a 1918); Yale,
dinou (de 1893 a 1918); Penn-
per a dirigir-la i organitzar-la. En aquest centre, el departament de psicologia silvània, vint-i-vuit (de 1893 a
arribaria a ser el més important. 1918); Cornell, trenta-set (de
1894 a 1918); Colúmbia, cin-
quanta-cinc (de 1895 a 1918),
i Chicago, cinquanta-un (de
1899 a 1918).
El paper institucionalitzador de Hall, de qui ja hem avançat unes quantes da-

des, queda evidenciat en els punts següents:
• Va fundar el que es coneix com primer laboratori psicològic americà,

a la Universitat de Johns Hopkins (1883), on va dirigir la primera
escola de psicologia per a graduats.
• Va organitzar i va presidir la Universitat de Clark, on va potenciar

el seu departament de psicologia.
• Va fundar la primera revista psicològica americana The American

Journal of Psychology, el 1887. Però no es va limitar a aquesta, a
més crea Pedagogical Seminary (1891), Journal of Religious Psychology
(1904) i Journal of Applied Psychology (1917).
• Va organitzar i va ser el primer president de l'American Psychologi-

cal Association –APA– (Associació Americana de Psicologia), el 1892.
Si ens apropem ara a les facetes més teòriques de Stanley Hall, hauríem de
conèixer que va defensar la inclusió de la psicologia entre les ciències naturals
i va veure clara la necessitat del distanciament de la metafísica, tal com van
fer la resta dels fundadors de la psicologia científica. Tanmateix, ens exposa
una formulació àmplia del que és per a ell la psicologia en la qual inclou
l'estudi�de�l'experiència�conscient�i�inconscient,�religiosa,�social,�genètica�i
individual,�i�va�tenir�present�tant�la�vida�animal�i�humana,�com�la�normal
i�patològica.
Hi ha qui ha definit la seva psicologia de genètica,�funcional�i�dinà-

mica, pel seu interès en els aspectes evolutius de l'home, l'accent en la
funció de la consciència i la seva proximitat a les postures dinàmiques
de la psicoanàlisi.
De fet, Hall és un pioner de la psicologia evolutiva, de la psicologia genètica

com ell s'estimava més d'anomenar-la, i va ser en la dècada dels noranta quan
més la impulsa. L'any 1891 va crear el "Moviment per a l'estudi del nen" i en
anys posteriors va deixar evident la necessitat d'un estudi científic de la in-
fantesa. Amb l'ajuda de molts mestres i escoles nord-americanes, als quals va
passar qüestionaris, va determinar els estadis del desenvolupament infantil. El
seu interès per la psicologia evolutiva va fer que se centrés en l'adolescència
i en la senectut, a més de fer-ho en el nen. La psicologia de l'educació va ser,
també, una de les àrees que va introduir per mitjà de conferències i publicaci-
ons. Aquest interès per la intervenció del psicòleg en el marc escolar, el fa ser
partícip del moviment que s'estava produint entorn de la necessitat d'una psi-
cologia aplicada (vegeu el mòdul "La psicologia en la primera meitat del segle
XX. Primera part: els inicis de la psicologia aplicada" d'aquesta assignatura).
Va concordar, com dèiem, amb la psicoanàlisi, cosa que li va fer aprofundir en

la psicologia del sexe. Es considera Hall l'introductor d'aquesta escola psicolò-
gica als Estats Units, ja que va convidar Freud i Jung a dictar conferències el
22
1909. En aquella data se celebrava a la Universitat de Clark el vintè aniversari
de la seva fundació i Hall va organitzar, amb motiu d'això, una conferència
de psicologia, a la qual van assistir els més importants psicòlegs americans.
En aquesta, Freud va dictar cinc conferències que van versar sobre el mètode
psicoanalític, l'inconscient i la sexualitat infantil. Per la seva banda, Jung va
mostrar el test d'associació de paraules que emprava per a la determinació dels
complexos de l'inconscient. Freud va reconèixer, més tard, que aquestes con-
ferències havien estat el primer reconeixement del seu treball psicoanalític.
(22)
La reunió de Clark de 1909
Podeu veure una fotografia del grup que va assistir a aquestes conferències en la pàgina
web de l'assignatura. En primera fila apareixen els "grans" del moment, Titchener, James,
Stern, Hall, Freud, Jung, etc., en les altres podreu descobrir altres psicòlegs americans
(seguiu el peu de la foto).
5.2. La generació de 1890: Baldwin i Cattell
Després dels homes de la dècada de 1880, aviat van aparèixer altres autors, al-
guns formats a Europa i altres només dins la Universitat nord-americana, que
van ser els responsables de l'assentament i enlairament de la psicologia ame-
ricana i es van convertir en els líders de la psicologia després del canvi gene-
racional. Componen aquesta generació autors com Sanford, Cattell, Baldwin,
Jastrow, Münsterberg, Scripture o Titchener. Nosaltres dedicarem certa atenció
a dos dels autors més rellevants: Baldwin i Cattell.
James� Marck� Baldwin� (1861-1934), com altres psicòlegs americans, va ser

deixeble de Wundt i, per tant, seguint el seu exemple va crear diferents labo-
ratoris experimentals per a l'estudi de la psicologia. Però la seva influència més
notable la trobem en James, del qual va prendre un punt de vista funcional i
una decidida oposició a l'estructuralisme.
Aquesta orientació li va fer donar èmfasi als processos individuals d'adaptació a

l'entorn. L'objecte de la psicologia era el pensament, procés que tenia la funció
vital de l'adaptació per mitjà de la resolució de problemes.
Baldwin pràcticament no va experimentar al laboratori, tot i que al llarg de la

seva vida en crea uns quants a les diferents universitats en les quals va exercir J.M. Baldwin
docència. Es tracta més aviat d'un teòric de la psicologia. Encara que els seus
plantejaments de vegades resulten complexos, podem resumir i sintetitzar les

seves conceptualitzacions en relació amb la consciència en els dos punts se-
güents:
• El pensament apareix en el procés evolutiu, com un procés adapta-

tiu, un instrument que selecciona i escull permetent d'assolir allò
que és útil. L'ésser humà aprèn aquesta activitat adaptativa per mit-
jà de l'assaig-error i de la imitació.
• L'ésser humà i la seva consciència s'articulen progressivament dins

el grup social al qual pertanyen i pren coneixement de la seva pròpia
identitat, justament mitjançant la seva relació amb els altres.
Baldwin, com Hall, té un gran interès per la psicologia evolutiva i els seus
estudis li fan proposar una sèrie d'estadis que explicarien l'evolució del nen,
encara que aquests no han perdurat en la psicologia que explica les etapes per
les quals el nen evoluciona, i que tenen coincidències amb alguns dels que
comentareu en l'assignatura de psicologia evolutiva. Aquests estadis proposats
per Baldwin es poden concretar de la manera següent:
1) En el primer estadi, el�sensoriomotriu, el nen aprèn a distingir entre

objectes animats i inanimats.
2) En el segon estadi, el�projectiu, apareix l'autoconsciència –el conei-

xement de la consciència d'una identitat pròpia– per mitjà de la imita-
ció. S'inicia en aquesta etapa els processos volitius (els actes voluntaris).
3) En el tercer estadi, l'ejectiu, el nen atribueix als altres les mateixes

característiques que s'atribueix a si mateix.
D'altra banda, no hem d'oblidar la seva contribució a la institucionalització

de la psicologia en crear, amb Cattell, dues importants revistes psicològiques:
Psychological Review, el 1894, i Psychological Bulletin, el 1904.
James�Mckeen�Cattell�(1860-1944)�és probablement el psicòleg més impor-

tant d'aquesta generació. Va tenir un paper rellevant en la psicologia aplicada
perquè va introduir i difondre els tests. Destaca també per la seva tasca com a
divulgador de la ciència psicològica i de les seves aplicacions, tant per si ma-
teix com per mitjà dels seus nombrosos alumnes. Durant la seva estada a la
Universitat de Colúmbia, des de 1891 fins a 1917, es van atorgar molts docto-
rats, entre els quals hi ha els de Thorndike i Woodworth. Va exercir una tasca
organitzadora i administrativa important.
Cattell es va doctorar amb Wundt, i va treballar sobre el problema de les dife-

rències individuals en el temps de reacció; això no obstant, el seu influx més
gran el va rebre com a conseqüència del seu contacte amb Galton, de qui va J.M. Cattell
rebre una preparació estadística i psicomètrica important, al costat del qual

va conèixer les característiques del mesurament antropomètric de les diferèn-
cies individuals, que el va portar a veure clara la necessitat de l'aplicació de la
quantificació als resultats experimentals de la psicologia.
A la seva tornada d'Europa va exercir de professor a la Universitat de Pennsil-

vània, on va crear un laboratori del psicologia experimental que va deixar a
mans de Witmer (el seu deixeble i posterior estudiant de Wundt) quan es va
traslladar a Colúmbia, i en aquesta universitat, a més de fundar un altre labo-
ratori, va treballar amb afany en la preparació de molts futurs psicòlegs.
Els seus temes d'investigació van ser molt diversos. El 1914 sis dels seus estudi-
ants es van dedicar a reunir tots els treballs publicats per Cattell i van resumir
l'espectre temàtic en sis àrees:
• Temps de reacció.
• Associació.
• Percepció i lectura.
• Psicofísica.
• Mètode de l'ordre del mèrit o mètode del rang per a classificar cien-
tífics il·lustres.
• Diferències individuals.
Malgrat la diversitat, el seu interès central va estar al voltant de les diferències

individuals i els tests mentals. Cattell va ser la persona que va establir el terme
test mental en un article presentat a la revista Mind, però justament això i altres
aspectes relatius a la seva activitat com a psicòleg aplicat ho podreu estudiar
en el mòdul "La psicologia en la primera meitat del segle XX. Primera part: els
inicis de la psicologia aplicada", en el qual oferim una visió àmplia d'aquest
autor en aquesta faceta.
6. La psicologia científica russa
La penetració de la psicologia a Rússia es va produir a mitjan segle XIX, perí-

ode durant el qual es restaura l'ensenyament de la filosofia a les universitats
d'aquest país. En aquells anys hi va haver un nombre considerable d'estudiants
russos que van ampliar els seus estudis en altres universitats europees, i es
van apropar al coneixement de la psicologia científica que emanava des del
Laboratori de Leipzig. D'aquesta manera, podem dir que la psicologia que es
va construir en el marc universitari rus, passat un temps determinat, seria de
caire alemany; per això, alguns historiadors de la psicologia consideren que la
primera psicologia russa té un gran deute amb el pensament occidental.
El 1885, els autors russos que seguien una psicologia introspeccionista es Nikolai Grot
van agrupar en la Societat Psicològica de Moscou, fundada per Nikolai�Grot
Grot va ser qui va introduir a
(1852-1889), amb destacats intel·lectuals com L. Lopatin (1855-1920) o Geor- la Universitat d'Odessa els es-
gui�Chelpanov�(1862-1936). Justament, aquest últim, considerat el més dis- tudis de psicologia; més tard a
Moscou va ocupar la càtedra
tingit de la societat havia estudiat fisiologia amb Du Bois-Reymond, Göring i de psicologia de la universitat
d'aquesta ciutat. Va donar un
Köning i psicologia amb Wundt i Stumpf. A Chelpanov, se'l considera un dels impuls institucional a la psico-
logia creant, a més, la Societat
principals representants de la psicologia de Wundt a Rússia. Psicològica (1885) i el seu òr-
gan de difusió, la revista Pro-
blemes de filosofia i psicologia
Els primers laboratoris de psicologia a Rússia (1889), la primera revista de
psicologia del país.
Com hem vist en parlar de l'expansió de la psicologia científica, la repercussió del primer
laboratori de psicologia experimental fundat a Leipzig el 1879 per Wundt va provocar
una aparició, pràcticament en cadena, de diferents laboratoris on la psicologia, en prac-
ticar investigacions rigoroses amb mètodes controlats com els de la psicofísica o els dels
temps de reacció, va produir, a l'entendre de molts, l'autonomia, la independència i el
reconeixement científic de la psicologia.
Els autors russos també es van contagiar d'aquest moviment científic de la psicologia i
van generar laboratoris. El primer laboratori de psicologia a Rússia es va establir el 1886
per V. Bechterev a la Universitat de Kazan, després va arribar el 1892, el fundat per N.
Lange a la Universitat de Novorosisky a Odessa. El 1895 el mateix Bechterev funda un
nou laboratori al costat de l'Acadèmia de Ciències Medicomilitars de Sant Petersburg, i
en aquella mateixa data es crearien, també laboratoris a Moscou i a Kíev.
Georgui�Chelpanov va ocupar el 1906 la càtedra de psicologia que Grot havia

tingut a la Universitat de Moscou i el 1912 va fundar l'Institut de Psicologia
de Moscou. Aquest Institut va gaudir de gran fama, va ser el centre neuràlgic
de la psicologia experimental russa, i va difondre les seves idees per mitjà de
la Revista de psicologia creada per Chelpanov el 1917.
Des del seu institut, Chelpanov va lluitar per la independència total de la psi-
cologia tal com ho van fer altres iniciadors de la psicologia en altres països i
per l'adopció del mètode experimental en la nostra disciplina. Chelpanov va
creure que allò que era psíquic era la forma en què es manifestava l'ànima i que
el cervell era utilitzat per aquesta per a transmetre les seves manifestacions.
Així, el cervell no podia pensar sense ànima. Aquests plantejaments, exposats

en la seva obra Cervell i ànima (1900), van constituir una forta contrapartida
en les formulacions de la reflexologia russa.
Va ser poc dogmàtic i obert a altres plantejaments provinents de la psicologia K. Kornilov (1879-1957)
occidental; tanmateix, la seva oposició a fer dependre la psicologia dels postu-
K. Kornilov, deixeble de Chel-
lats de Marx i Engels li van valer la seva cessació de l'Institut de Psicologia panov, va tenir una orientació
de Moscou, després de la Revolució Russa. Va ser substituït per K. Kornilov, objectivista. Va ser l'impulsor
de la reactologia, una psicolo-
els plantejaments del qual s'allunyaven de Chelpanov i eren més compatibles, gia objectiva que recorda en
la seva base el conductisme
inicialment, amb les noves orientacions polítiques. nord-americà, que veureu ex-
plicat en el mòdul "La psicolo-
gia en la primera meitat del se-
Unes quantes dades sobre la història de l'Institut Psicològic Lidia Schukina gle XX. Segona part: escoles i
de Moscou sistemes psicològics" d'aquesta
assignatura. Les seves manifes-
L'institut psicològic creat per Chelpanov a Moscou va tenir el beneplàcit dels psicòlegs tacions en el Congrés Psicolò-
més importants d'aquella època (Wundt, Titchener, Külpe, Stumpf, Marbe i Cattell); fins gic Rus (1923) van acabar, se-
gons alguns historiadors, amb
i tot Pavlov, que com veurem practicava un altre tipus de psicologia, el va felicitar i li
els punts de vista idealistes i
va desitjar molt d'èxit. amb el mètode introspeccio-
nista en la psicologia russa, ori-
Finançat pel mecenes Serguéi Schukin (1854-1936), va ser inaugurat el 1912, en ple cor entacions que ja s'havien ata-
de Moscou, no gaire lluny del Kremlin, amb el nom d'Institut Psicològic Lidia Schukina, cat des de les files de la refle-
en memòria de l'esposa del patrocinador. L'Institut, destinat a finalitats docents i cientí- xologia.
fiques, va estar equipat amb els instruments i aparells més moderns de l'època, comprats
a Alemanya. Sota la tutela de Chelpanov es va formar a l'Institut la primera generació de
psicòlegs russos (més de cent cinquanta persones). La vida docent i científica de l'Institut
va ser relativament tranquil·la fins al 1921, any a partir del qual la lluita ideològica entre
materialisme i idealisme els va afectar. En aquell moment Kostantin Kornilov, deixeble
favorit de Chelpanov, va començar una lluita conceptual i teòrica contra el seu mestre,
i va aconseguir que el 1923 l'expulsessin de l'Institut.
En l'època de Chelpanov van treballar al seu costat homes de la rellevància de Pavel

Blonski i Alexéi Leontiev. Posteriorment, participarien a l'Institut psicòlegs soviètics de
la talla de Lev Vygotski i Alexander Luria.
Al costat de la psicologia científica que s'havia anat configurant a Lectura complementària

l'emparament de les influències de la psicologia experimentalista alemanya,
Si voleu conèixer la història
des de mitjan segle XIX es va començar a gestar una psicologia�materialista íntegra a l'Institut Psicològic
d'enfocament�objectiu que, després d'un debat encès amb l'idealisme, aca- de Moscou fins als nostres di-
es, podeu llegir la conferèn-
baria triomfant al primer quart del segle XX, recolzada pels plantejaments cia del professor Zínchenko
publicada al Boletín Informati-
intel·lectuals de la revolució russa de 1917.
vo de la Sociedad Española de
Historia de la Psicología (núm.
22).
És precisament aquest marc el que sol ser el referent de la reflexologia�rus-
sa que formulada en la segona meitat del segle XIX per I.M.� Sechenov
(1829-1905) seria continuada per V.M.�Bechterev�(1857-1927) i I.P.�Pavlov
(1849-1936).
Ambdós autors, Bechterev i Pavlov, van estar molt influïts pel positivisme i el
materialisme de Sechenov el qual els va portar al rebuig dels fenòmens sub-
jectius i del mètode introspectiu i la seva substitució per fenòmens objectius
(la conducta manifesta) i el mètode de l'observació i l'experimentació. Es van
centrar en la relació entre els estímuls externs i les respostes de l'organisme, i
van deixar de costat les qüestions mentalistes intermèdies. Bechterev va arri-
bar fins i tot a suprimir el nom de psicologia pel de reflexologia. Tanmateix, heu
de tenir present que, encara que Pavlov està inclòs entre els reflexòlegs russos
més importants, la seva posició va ser una mica diferent a la de Sechenov o
Bechterev, ja que sempre va defensar expressament la seva postura de fisiòleg,

no es va considerar mai un psicòleg, i no va entrar en debats sobre la natura-
lesa de la ment o de la psicologia.
A continuació, estudiarem aquests tres personatges una mica més a fons que
els autors que es van aglutinar al voltant d'una psicologia experimental prope-
ra a les orientacions de la psicologia experimental alemanya, ja que realment
allò que representa històricament la psicologia russa, en aquest període, és la
posició dels seus reflexòlegs. Així, comentarem les aportacions de Sechenov,
Bechterev i Pavlov, i ens estendrem més en aquest últim, atesa la repercussió
per a la psicologia del seu model metodològic.
6.1. Ivan M. Sechenov i els reflexos cerebrals
Els orígens de la reflexologia russa, que va intentar fer de la psicologia una

fisiologia dels reflexos cerebrals, es remunta a una època anterior a la fundació
de la psicologia experimental alemanya. Com us comentàvem en l'anterior
apartat, l'ideador va ser Ivan Mijailovich Sechenov i els fonaments de la seva
reflexologia apareixen en el seu llibre de 1863 Els reflexos cerebrals.
L'enquadrament històric situa la reflexologia russa en el marc polític del reg-

nat del tsar Alexandre II, en una època de canvis socials i d'una certa obertu-
ra política després del regnat del tsar Nicolau I. Les seves fonts intel·lectuals
principals van ser les dues següents:
I.M. Sechenov
La formació de Sechenov
1) Les idees dels demòcrates revolucionaris.
Sechenov després d'estudiar
2) La fisiologia alemanya de la segona meitat segle XIX. medecina a Moscou amplia
els seus estudis a Europa. A
Alemanya estudia amb fi-
siòlegs importants, a Ber-
lín amb Du Bois-Reymond
Breu síntesi de les influències de la reflexologia russa
(1818-1896), a Jena amb C.
Ludwig (1816-1895) i a Hei-
Els�demòcrates�revolucionaris, tot i que han de ser vistos com un grup de socialistes que delberg amb Von Helmholtz
van conformar, en la dècada de 1860, un moviment politicosocial que va lluitar contra (1821-1894). Després de la se-
els desequilibris socials i les imposicions polítiques, van tenir la seva importància com va tesi doctoral estudiarà, tam-
a intel·lectuals que van exposar uns plantejaments ideològics, influïts pels filòsofs mate- bé, a París amb el prestigiós
rialistes, que els�van�fer�proposar�i�defensar�una�psicologia�materialista oposada a la Claude Bernard (1813-1878),
idealista. Aquestes idees polítiques i intel·lectuals, que van ser objecte de gran persecu- pare de la medecina experi-
ció des del govern rus, van despertar l'interès i van influir en la joventut universitària mental.
d'aquella època, entre els quals trobem el jove Sechenov, que cursava, llavors, els seus
estudis de medecina a Moscou.
D'altra banda, l'altra font d'influència va ser, com us hem assenyalat, la�fisiologia�ale-
manya, sobretot la que era proposada per l'Escola de Berlín, ja que aquesta escola inter-
pretava d'una manera purament mecànica els processos fisiològics, i els considerava mers
productes�de�les�forces�fisicoquímiques i, en conseqüència, sotmesos a les seves matei-
xes lleis, influència que Sechenov va recollir quan va ampliar els seus estudis a Alemanya
i del qual va extreure la idea de considerar el sistema nerviós com una màquina especi-
alitzada a transformar energia.
La contribució principal de Sechenov a la psicologia va ser el fet d'haver pro-

posat, per primera vegada, una psicologia basada exclusivament en el concep-
te fisiològic de reflex. Així, en la seva obra Els reflexos cerebrals, Sechenov va
iniciar un estudi completament objectiu del comportament animal i humà,
partint�de�la�idea�que�totes�les�accions�tenen�caràcter�reflex, independent-
ment que les considerem intuïtivament com a voluntàries o involuntàries.
Sechenov va�sostenir�una�fisiologia�estrictament�materialista�i�objectiva.
El cervell era una màquina i, per tant, les funcions psíquiques que en depenien
eren completament mecàniques. Qualsevol�activitat�era�reductible�a�movi-
ments�reflexos. L'activitat psíquica humana s'expressava, d'aquesta manera,
per manifestacions externes. Per a Sechenov l'activitat de l'organisme era re-
flexa i el psiquisme no constituïa una excepció. Qualsevol activitat s'iniciava
amb la recepció d'un estímul i concloïa amb un moviment muscular.
Citació
"La infinita varietat de manifestacions externes de l'activitat cerebral es redueix, en defi-

nitiva, a un moviment simple: el moviment muscular. Tant si tenim el somriure d'un nen
davant una joguina, com la de Garibaldi perseguit per estimar en excés la seva pàtria,
l'estremiment d'una noia davant el primer somni d'amor o el gest de Newton en desco-
brir les lleis de l'Univers i transcriure-les sobre un paper, l'últim fet en tots els casos és
el moviment muscular.
Així, totes les manifestacions externes del funcionament del cervell es poden reduir al
moviment muscular."
I.M. Sechenov (1863). Los reflejos cerebrales. Barcelona: Fontanella (1978).
L'afirmació fonamental del seu llibre va ser que el pensament i la

intel·ligència depenen de l'estimulació per a existir i que "tots els actes
de la vida conscient o inconscient, són reflexos".
Aquesta teoria es va fer bastant popular entre els intel·lectuals de Sant Peters- Lectura complementària
burg, però era massa revolucionària per a la seva època, per la qual cosa el
El llibre Els reflexos cerebrals
Comitè de Censura23 de la ciutat va condemnar el 1866 aquest llibre, per con- de Sechenov està traduït al
castellà i podeu llegir direc-
siderar-lo materialista i immoral, en va prohibir la venda i va cridar Sechenov
tament les afirmacions que
a judici, per haver anat contra la moral pública, encara que aquesta acció ju- van ser tan escandaloses per
a moral de l'època i que el
dicial va ser detinguda l'any següent. van convertir en un dels lli-
bres més llegits del moment,
(23)
a més del seu interès cientí-
Al·legat del Comitè de Censors de Sant Petersburg (9 de juny de 1866) fic, per la controvèrsia i la
persecució que va patir.
"Aquesta teoria materialista –va resoldre el sever tribunal– redueix l'home més educat a la
fatalitat i repudia la noció de bé i de mal, d'obligació, de responsabilitat. Priva els nostres
actes de qualsevol mèrit i de qualsevol culpa i, en abolir les bases morals de la societat en
la vida d'aquí baix, destrueix el dogma religiós de la vida futura; no està d'acord ni amb els
punts de vista cristians ni amb els del dret penal i condueix al relaxament dels costums.
(...) Sechenov –segueix l'al·legat– ha presentat la seva teoria sota la forma d'un llibre ci-
entífic. Tanmateix el seu estil en dista molt i el llibre està escrit perquè el profà l'entengui.
Aquest fet i el seu baix cost (vuitanta copecs) proven que la intenció de l'autor és fer
accessible la seva teoria a un cercle ampli de lectors. Per tant, el llibre Els reflexos del cervell
es dirigeix a la corrupció de la moral; la seva lectura es considera perillosa per als qui no
tenen conviccions fermes i per això s'ha confiscar i destruït."
A. Colodrón (1978). "Pròleg". A: I. M. Sechenov. Los reflejos cerebrales. Barcelona: Fonta-

nella.
Com a conseqüència del judici i de la pressió de la censura, Sechenov es va

veure obligat a canviar el títol que havia triat per al seu treball: "Un intent
de formular bases fisiològiques per als processos mentals", pel d'"Els reflexos
cerebrals", nom amb el qual ha passat a la història.
Posteriorment, el 1873, Sechenov va escriure un assaig sobre les relacions en-

tre la psicologia i la fisiologia, titulat "Qui ha d'investigar els problemes de la
psicologia i com ho ha de fer". La resposta al "qui" va ser "el fisiòleg". La res-
posta al "com" va ser "estudiant els reflexos".
En síntesi, l'orientació de Sechenov implica una concepció materialis-

ta (el comportament és reductible, en tots els casos, a components fisi-
coquímics), mecanicista (el comportament es regeix segons els princi-
pis causa-efecte que dominen en la naturalesa) i nervista (el comporta-
ment respon exactament a una sèrie d'operacions que es produeixen en
el sistema nerviós).
Des de la perspectiva de Sechenov, la psicologia només es podria con-

vertir en una vertadera ciència natural si se la considera com una sub-
disciplina de la fisiologia dedicada a l'anàlisi dels reflexos cerebrals que
es troben en la base de cada una de les accions, tant motrius com psí-
quiques, que componen la nostra conducta.
6.2. Vladimir M. Bechterev i la psicologia objectiva
Vladimir�Mijailovich�Bechterev�(1857-1927) va continuar l'obra del seu mes-

tre Sechenov i va promoure el 1904 una psicologia objectiva que primer va
denominar psicoreflexologia (1912) i més tard reflexologia (1917).
Bechterev, producte d'una formació24 àmplia oberta a molts camps d'activitat,

va ser alhora fisiòleg, psicòleg i psiquiatre, va ocupar la càtedra de malalties
mentals de la Universitat de Kazan i, posteriorment, la de la Universitat de
Sant Petersburg. Les seves activitats en totes aquestes branques d'interès li van
donar un gran prestigi i les seves opinions sobre matèries generals van ser molt
respectades.
(24)
La formació de Bechterev
Bechterev va estudiar medecina a l'Acadèmia Medicomilitar de Sant Petersburg, i va aca-

bar els seus estudis el 1878, als vint-i-un anys. Després del seu doctorat, el 1881 va viatjar
per Europa i va estudiar a Leipzig neuroanatomia amb Flechsig i psicologia amb Wundt,
a Berlín s'acostà als treballs d'electrofisiologia de Du Bois-Reymond i a París es va fer un
expert hipnotitzador al costat amb Charcot.
V.M. Bechterev
Va exercir un paper important en la institucionalització de la psicologia russa,

entre altres coses pel següent:
• El 1886 va fundar el Laboratori de Psicologia Experimental en la

Clínica de Malalties Mentals de la Universitat de Kazan, que ha estat
considerat el primer laboratori psicològic rus.
• El 1895 a l'Acadèmia de Ciències Medicomilitars de Sant Petersburg
crea un nou Laboratori de Psicologia Experimental.
• El 1896, posa en marxa la Revista de Psiquiatria, Neuropatologia i psi-
cologia Experimental, primera revista del món que explícitament fa
servir en el seu títol el terme psicologia experimental.
• El 1896 col·labora en l'establiment de la Societat Russa de Psicologia
Normal i Patològica.
• El 1907 crea l'Institut Psiconeurològic de San Petersburg, en el qual
investiga els reflexos humans.
Bechterev va influir en la psicologia russa durant els primers anys del règim
soviètic, però la seva fama es va eclipsar molt poc després de la seva mort.
Segons alguns autors això es va deure a la poca fiabilitat d'alguns experiments
i a la dificultat de conciliar les seves teories amb les posicions dialèctiques de
la filosofia soviètica. Tanmateix, altres investigacions històriques recents, as-
senyalen que la causa va poder ser la relació de Bechterev amb Stalin. Bechte-
rev havia estat el metge privat de Stalin i alguns documents assenyalen que
a causa d'un possible diagnòstic mental de Becherev sobre la personalitat de
Stalin (va comentar que era paranoic) va fer que el mateix Stalin manés de
matar-lo i que no morís, com s'ha dit, d'un atac cardíac. Per això, és proba-
ble que, posteriorment, Stalin no deixés que es transmetessin amb facilitat les
idees d'aquest personatge.
Encara que la història ha revalorat el paper de Pavlov, i les controvèrsies que

aquest va mantenir amb Bechterev per discussions metodològiques de les
quals va resultar triomfador han provocat que el treball de Pavlov eclipsés to-
talment la tasca de Bechterev, no hi ha cap dubte que aquest personatge va
tenir relleu significatiu per a la psicologia.
El 1904 Bechterev ja defensava una psicologia, que va titular d'objectiva, que

era contrària a la introspecció i a l'estudi de la consciència, aspectes que deixà
més patents en el seu llibre de 1907 titulat Psicologia objectiva. En aquest mateix
any, poc després de conèixer els primers informes dels treballs de Pavlov sobre
el condicionament salival, va començar a orientar l'estudi dels reflexos sobre
aspectes més pràctics, ja que argumentava que el reflex salival era inaplicable
a l'home.
Bechterev i els seus col·laboradors es van dedicar a l'estudi�de�movi-

ments�corporals�observables tant en animals com en homes. La res-
piració i retirar la pota van servir de reflexos bàsics en els estudis amb
animals i retirar el peu i la mà en els éssers humans. El seu estímul bà-
sic era el xoc elèctric. El�funcionament�era�similar�a�l'experiment�de
Pavlov, però amb petites variants pròximes al condicionament operant
o instrumental. La�diferència amb l'experiment de Pavlov era que aquí
el�subjecte�podia�evitar�les�combinacions�to-xoc si responia única-
ment al to.
El mètode de Bechterev tenia uns quants avantatges sobre el de Pavlov, ja que Condicionament de
en estudiar el reflex motor no tenia la necessitat d'intervencions quirúrgiques Bechterev
per a controlar el nombre de gotes de saliva del subjecte experimental. A més, Bechterev va aplicar el seu
no hi ha dubte que el reflex motor és més essencial per a la vida diària que mètode de treball en la se-
va pràctica clínica per a curar
el salival. l'alcoholisme. Per a això apare-
llava la visió del got de vodka
amb un fort xoc elèctric o un
altre estímul advers.
Esquema�del�condicionament�motor�de�Bechterev
Abans�del�condicionament
Xoc elèctric (EI) ⇒⇒ retirada de la pota (RI)
(reflex�incondicionat)
Condicionament
(situació�de�condicionament)
Després�del�condicionament
So (EC) ⇒⇒⇒⇒⇒ retirada de la pota (RC)
(reflex�condicionat)
El 1917 Bechterev va publicar una sèrie de conferències que va anomenar Prin-

cipis generals de la reflexologia humana; en aquestes defensava l'aproximació ob-
jectiva als problemes de la psicologia i manifestava el seu desacord amb l'ús
de termes mentalistes.
Per Bechterev, l'activitat psíquica, que havia de ser estudiada objectiva-

ment, comprenia l'estudi dels moviments o de les expressions facials,
gestuals, etc. La investigació era simple, es tractava d'estudiar les accions
reflexes innates, és a dir, la reacció externa (R) que segueix a un estímul
extern (E), el qual podem concretar com l'estudi de les respostes que
produeixen els estímuls.
E�⇒�R
La psicologia dels reflexòlegs russos, amb els plantejaments que heu vist, in-
flueix notablement en el conductisme inicial, i en són conegudes ambdues
tendències, tant la reflexologia com el conductisme, com�a�psicologies�ob-
jectives.
6.3. La reflexologia pavloviana
L.�Gonzalo�de�la�Casa,�Gabriel�Ruiz�i�Natividad�Sánchez
6.3.1. Els fonaments bàsics
Encara que al final del segle XIX la psicologia s'independitzés de la filosofia i

es convertís en una ciència autònoma, alguns científics de l'època van posar
de manifest que aquesta separació havia estat més una declaració d'intencions
que un fet real. Així, malgrat el fet que els mètodes d'investigació desenvolu-
pats pels primers psicòlegs experimentals van arribar a assolir un grau alt de
rigor científic (per exemple, els mètodes emprats per la psicofísica o els proce-
diments de mesurament dels temps de reacció), l'èmfasi continuat per l'estudi
dels continguts de la consciència va fer que els vincles amb la filosofia roman-
guessin vigents durant les dècades posteriors.
Un dels científics que mai no va arribar a acceptar que la psicologia

hagués assolit el rang de la ciència natural va ser el prestigiós fisiòleg rus
Ivan�Petrovich�Pavlov�(1849-1936), qui, paradoxalment, s'arribaria a Pavlov
convertir en un dels personatges més influents en la psicologia del segle

XX.
Un cop d'ull ràpid a algunes de les dades més rellevants de la vida de Pavlov
basats en una breu autobiografia ens revela que va néixer a Riazan (Rússia)
l'any 1849. El seu interès per la fisiologia el va portar a iniciar l'any 1870 els es-
tudis de fisiologia i química a la Universitat de Sant Petersburg. Posteriorment,
va ingressar a l'Acadèmia de Medecina i Cirurgia, on va començar les seves
investigacions encaminades a obtenir el títol de doctor en medecina. Després
d'aconseguir un lloc d'assistent de fisiologia a l'Acadèmia, va acabar la seva
tesi doctoral sobre els nervis centrífugs del cor i va viatjar a alguns països eu-
ropeus on va perfeccionar les seves tècniques fisiològiques. Després d'aquests
viatges es van iniciar els seus primers treballs en l'àrea de la fisiologia nerviosa
dels processos digestius, que es van dur a terme al laboratori de fisiologia de
l'Institut de Medecina Experimental de Sant Petersburg. Aquests treballs cul-
minarien amb l'obtenció del premi Nobel l'any 1904.
A partir d'aquest important reconeixement científic, el prestigi de Pavlov li

serviria per a gaudir d'un interminable cabal de joves estudiants desitjosos
d'investigar sota la seva supervisió. Serien precisament les investigacions dutes
a terme per alguns dels seus col·laboradors en les albors del segle XX les que
facilitarien els primers indicis al voltant dels reflexos condicionats, aspecte
que atrauria l'atenció de Pavlov durant la resta de la seva llarga i productiva

vida científica. Però abans de centrar-nos en la que seria la seva aportació més
important per a la psicologia, cal conèixer algunes de les seves conviccions
al voltant de la naturalesa i l'ésser humà que seran determinants per a poder
comprendre la seva obra científica.
Una bona manera d'entendre els fonaments de la proposta pavloviana és atu-

rant-nos en els antecedents que van marcar les seves conviccions científiques.
L'obra del fisiòleg rus Ivan Mijailovich Sechenov (1829-1905) seria una de les
fonts constants d'inspiració per al treball desenvolupat per Pavlov en l'àmbit
d'estudi dels processos fisiològics en general i en l'anàlisi del funcionament
del sistema nerviós superior en particular.
Les idees fonamentals del pensament de Sechenov, juntament amb les

concepcions evolucionistes que Darwin havia popularitzat a partir de la
segona meitat del segle XIX, van formar el brou de cultiu que va afavorir
el canvi d'interessos de Pavlov de l'estudi dels processos nerviosos de la
digestió a l'anàlisi de les lleis que regien l'expressió dels reflexos que es
trobaven a la base de l'activitat psíquica animal i humana.
Malgrat l'èxit obtingut per Pavlov amb les seves primeres investigacions al
voltant dels fonaments fisiològics dels processos digestius, estudis pels quals
va obtenir, com ja hem assenyalat més amunt, el premi Nobel, molt aviat va
abandonar aquest àmbit per a dedicar-se en exclusiva a l'estudi dels mecanis-
mes que regeixen el funcionament del sistema nerviós superior.
6.3.2. El descobriment del reflex condicionat
El canvi d'orientació en l'obra de Pavlov, que va afectar tant les seves concep- La generalitat de la
cions teòriques com els procediments d'investigació emprats, es va desenvo- secreció psíquica
lupar de manera progressiva a mesura que van aparèixer en el laboratori de Tots els que treballaven en el
fisiologia les primeres observacions al voltant de l'aparició del que es va de- laboratori de fisiologia sabien
que la segregació de sucs gàs-
nominar secrecions�psíquiques: els sucs gàstrics dels animals experimentals trics s'iniciava fins i tot davant
la simple aparició a l'habitació
apareixien no solament davant el contacte del menjar amb la cavitat bucal, on es trobava l'animal de la
persona que habitualment
sinó també davant la mera visió del menjar. l'alimentava.
El fenomen de la secreció psíquica tan sols va atreure marginalment l'atenció

dels investigadors del laboratori de fisiologia i del mateix Pavlov, qui s'havia
convertit en el seu director l'any 1891, ja que es trobaven centrats de manera
exclusiva en la investigació estrictament fisiològica sobre el funcionament de
les glàndules relacionades amb els processos digestius.
La�primera�interpretació�que Pavlov va proposar sobre el fenomen de la se-

creció psíquica partia de la creença que l'activitat mental suscitada davant
l'estimulació�externa�era�la�responsable�de�l'activació�dels�nervis�centrí-
fugs i, per tant, de la salivació. Aquesta interpretació psicològica del fenomen

va canviar radicalment després del primer estudi25 sistemàtic sobre la secreció
psíquica de les glàndules salivals en gossos, desenvolupat per un dels investiga-
dors del laboratori, Stefan Vulfson, el 1898. A partir d'aquest treball inicial, un
altre investigador del laboratori de fisiologia anomenat Anton Snarski va com-
provar que el fenomen de la secreció psíquica es produïa no solament davant
la visió de l'aliment, sinó també davant de qualsevol altre tipus d'estimulació
per arbitrari que fos. Així, per exemple, Snarski va fer servir com a estímul a
distància un àcid tenyit de color negre. Després d'introduir-lo a la boca del gos
en diverses ocasions, la mera visió de qualsevol líquid negre en produïa una
salivació abundant.
(25)
Les observacions pioneres de S. Vulfson
Vulfson va comprovar, en primera instància, de quina manera la quantitat i qualitat de la

saliva segregada s'ajustava a la perfecció al tipus d'estimulació introduïda a la boca del gos.
Així, per exemple, mentre que la llet amb prou feines produïa salivació, la introducció
d'aliment sec a la boca generava una gran quantitat de saliva molt líquida. A continuació,
Vulfson va demostrar que les substàncies esmentades produïen en les glàndules salivals
la mateixa reacció, encara que d'intensitat més baixa, en presentar-les a distància, això
és, sense excitar directament la mucosa oral.
Davant aquests resultats, Pavlov va començar a defensar la idea segons la qual

el reflex psíquic no era de naturalesa psicològica, sinó que, igual que el reflex
produït per l'estimulació directa, el seu origen era estrictament fisiològic.
Possiblement, el canvi d'interessos definitiu de Pavlov des de l'estudi de

l'activitat de les glàndules digestives a l'anàlisi de l'activitat nerviosa superior
fent servir el mètode dels reflexos condicionats es va produir davant el resultat
dels treballs duts a terme pel psiquiatre Ivan F. Tolochinov sota la seva super-
visió. En aquests experiments, s'exposava els subjectes experimentals a dife-
rents tipus d'estímuls en successius assajos i es comptabilitzava la quantitat i
la freqüència de la saliva segregada.
Tolochinov va comprovar de quina manera la presentació a distància repeti-

da de l'estímul produïa una disminució en la salivació fins que, quan el nom-
bre d'assajos era elevat, la salivació acabava per desaparèixer. Tolochinov va
denominar aquest fenomen extinció. Si després de l'extinció es tornaven a
excitar directament les glàndules salivals amb qualsevol tipus de substància,
la salivació davant l'estímul extingit reapareixia immediatament. En la seva
interpretació d'aquests resultats Tolochinov va considerar que la salivació pro-
duïda davant de l'estímul podia estar considerada com un "reflex a distància"
en comptes d'una secreció psíquica.
Pavlov va suggerir el terme reflex condicional com a més adequat, en posar de

manifest el nombre més alt de condicions que es requerien en la producció del
mateix davant el reflex incondicional, que apareixia com una resposta innata
davant un estímul predeterminat, sense necessitat de condicions prèvies.
Nota explicativa
A partir d'aquests resultats es va anar perfeccionant la que es convertiria
en l'eina d'investigació fonamental en l'anàlisi pavlovià al voltant del Per a no generar confusions in-
necessàries, continuarem fent
funcionament del sistema nerviós superior: el�reflex�condicionat, en servir els termes més habituals
en la nostra literatura psicolò-
el qual Pavlov va creure haver trobat no solament el mecanisme fona- gica: reflex condicionat i reflex
mental d'adaptació al medi ambient de tots els animals, sinó també una incondicionat, que es van po-
pularitzar en la psicologia occi-
via d'accés objectiva que permetria l'estudi del sistema nerviós superior. dental després d'una traducció
errònia de l'obra de Pavlov feta
pels psicòlegs nord-americans.
En realitat, les expressions ori-
ginalment proposades per Pav-
Concretament, aquesta perspectiva considera que en la capacitat de resposta lov van ser reflex condicional i
dels organismes davant el medi extern destaquen dues formes de reacció: la reflex incondicional.
primera configurada de manera innata és el reflex incondicionat, pel qual es

produeix una resposta automàtica davant de determinats estímuls interns o
externs. Així, per exemple, davant el contacte amb el foc, immediatament es
posen en marxa els reflexos que n'eviten el contacte, davant un llum molt
intens es produeix un reflex de parpelleig o davant el contacte de l'aliment
amb les mucoses de la boca es produeix la secreció de saliva de manera reflexa.
En tots els casos aquests reflexos incondicionats tenen un clar paper adaptatiu
per a l'organisme (evitar l'agressió produïda pel foc, protegir els ulls, o facilitar
la deglució de l'aliment, respectivament).
Tanmateix, en el medi extern hi ha tants estímuls que seria impossible que el La instauració d'un reflex
sistema nerviós abastés connexions innates per a tots, per la qual cosa es fa condicionat
necessari un mecanisme que permeti una adaptació més flexible a l'ambient. Una bona manera d'entendre
Aquest mecanisme el va trobar Pavlov en el�reflex�condicionat, que depèn el procediment pel qual
s'estableixen els reflexos con-
de l'experiència individual de l'organisme. dicionats és analitzar una de
les situacions experimentals
emprades per Pavlov per a
generar-los: quan es posen
en la boca d'un gos unes go-
La manera en la qual s'estableix el reflex condicionat parteix de la tes d'àcid, immediatament es
coincidència temporal entre l'estímul neutral i l'estímul incondicionat. desencadena un reflex en vir-
tut del qual l'animal sacseja el
L'explicació que va oferir Pavlov sobre aquest procés va ser de naturale- cap i comença a segregar sa-
liva abundant per a eliminar
sa estrictament fisiològica, en considerar que aquesta coincidència pro- l'àcid de la boca. Si, just abans
d'introduir l'àcid, presentés-
duiria en el sistema nerviós l'establiment de noves connexions entre els sim un estímul neutral qualse-
centres cerebrals en els quals es processa l'estímul incondicionat i les vol (per exemple, el so d'una
campaneta), l'animal acabaria
zones en les quals es rep la informació de l'estímul neutral. per mostrar la mateixa respos-
ta reflexa, moure el cap i sali-
var, davant la simple presenta-
Aquestes connexions possibilitarien que l'estímul neutral adquirís la ció del so.
capacitat d'elicitar o provocar les mateixes respostes que el reflex incon-
dicionat, i d'aquesta manera s'hauria culminat el procés d'associació.
D'ara endavant, en presentar el que ja s'hauria convertit en estímul con-
dicionat, apareixeria de manera immediata el reflex condicionat, que
prepararia l'organisme per a rebre l'estímul incondicionat.
Situació experimental amb el gos salivant.
És important d'assenyalar que els reflexos condicionats en si mateixos no van

ser l'objectiu últim de les investigacions dutes a terme per Pavlov, sinó que
van ser considerats per aquest un instrument que permetria l'accés al funcio-
nament del sistema nerviós superior. Tanmateix, la lectura principal que es va
fer des de la psicologia occidental de l'obra pavloviana va considerar el reflex
condicionat com una manera d'explicar els processos d'aprenentatge sobre els
quals se sostenia la diversitat i plasticitat conductual mostrada pels organis-
mes vivents. Van ser clars exemples d'aquesta consideració les propostes de J.
B. Watson (1878-1958) al voltant de l'aprenentatge de les emocions o de C.L.
Hull (1884-1952), que va considerar que en l'aprenentatge dels reflexos con-
dicionats hi havia el fonament bàsic de tota la conducta dels éssers vius.
Si aprofundim una mica més en els resultats de les investigacions pavlovianes,

és interessant de ressaltar que els reflexos condicionats podien ser de dos tipus,
segons si provocaven una resposta activa o, al contrari, n'impedien l'aparició:
els primers van ser anomenats reflexos�excitatoris mentre que els segons re-
flexos� inhibitoris. Les condicions que possibiliten l'establiment d'un tipus
o un altre de reflex són diferents, encara que el principi fisiològic subjacent
sempre és, segons Pavlov, el mateix: la formació de connexions noves entre
les zones cerebrals encarregades de rebre la informació sensorial corresponent
i les zones encarregades de posar en marxa o de retenir les respostes.
La neurosi experimental
Pavlov va considerar, després de dur a terme diverses observacions al laboratori, que unes
quantes patologies suposadament mentals eren de naturalesa fisiològica i es produïen en
alterar-se l'equilibri entre els processos cerebrals excitatoris i inhibitoris. Específicament,
va provocar en alguns gossos el que va denominar neurosi experimental, enfrontant els
animals a tasques de discriminació altament complexes. Els símptomes que s'observaven

incloïen pèrdua d'aprenentatges previs, agitació o agressivitat.
L'equilibri global del sistema nerviós i, per extensió, de tota l'activitat psíquica
en un organisme serà el resultat de la lluita entre els diferents processos exci-
tatoris i inhibitoris que es produeixen en el cervell. D'aquesta manera, en cada
moment es podria traçar una línia contínua en què en els extrems hi hauria
l'estat d'excitació més absoluta fins a l'estat d'inhibició total, passant per l'estat
normal d'equilibri entre els processos d'excitació i inhibició.
6.3.3. L'aproximació de Pavlov a la psicologia i la psiquiatria
El nostre repàs per l'obra pavloviana quedaria absolutament desvirtuat si des-

criguéssim tan sols els principis bàsics que determinen l'establiment dels refle-
xos condicionats, ja que Pavlov, a mesura que les seves investigacions avança-
ven, va estendre la seva anàlisi del reflex condicionat cap a esferes cada vegada
més properes a la psicologia. D'aquesta manera, es va interessar per l'estudi del
son i la hipnosi, i va considerar tots dos processos com a formes d'expressió
de la inhibició cerebral. També va dur a terme estudis en l'àmbit de la psico-
patologia i la psiquiatria, i va proposar unes quantes hipòtesis sobre els meca-
nismes fisiològics subjacents per a uns quants tipus de neurosi i psicosi. Va
establir una teoria sobre el llenguatge humà, que encaixava dins el seu mo-
del de l'activitat reflexa. Finalment, va dur a terme una sèrie d'investigacions
dirigides a explicar els fonaments de la conducta intel·ligent. Repassarem a
continuació de manera succinta cada un d'aquests temes que van ocupar gran
part del treball de Pavlov.
Les investigacions sobre el son i la hipnosi
És evident el paper que té el sistema nerviós superior en totes les accions que
duem a terme durant el període de vigília. Tanmateix, Pavlov també es va
interessar per l'activitat nerviosa superior que es produeix durant el període
del son. Més específicament, sembla lògic de suposar que tots els processos
que subjeuen en el son o la hipnosi estiguin relacionats amb el predomini de
l'activitat inhibitòria en els hemisferis cerebrals.
Aquesta explicació es complementa a la perfecció amb la resta de la teoria Primers enfocaments

pavloviana i cobreix una part importantíssima de l'activitat dels organismes: psiquiàtrics de Pavlov
la que es produeix mentre dormim. El son i la hipnosi26, a més, serien des En els seus primers enfoca-
ments, les fases que Pavlov
d'aquesta perspectiva fenòmens plenament adaptatius, ja que, o bé permeten a havia anomenat paradoxal i
les cèl·lules nervioses de recuperar-se de la fatiga produïda per les activitats que ultraparadoxal en els gossos
hipnotitzats es van conver-
portem a terme durant la vigília, com ocorre durant el son, o bé protegeixen el tir en punt de partida per a
l'explicació d'alguns símpto-
sistema nerviós de patir danys a causa d'un excés d'activitat, finalitat d'alguns mes psicopatològics caracte-
estats hipnòtics. rístics de l'esquizofrènia. La ca-
racterística principal de les fa-
ses paradoxal i ultraparadoxal
(26) és la falta de correspondència
Els plantejaments de Pavlov sobre el son i la hipnosi entre el tipus i la intensitat de
l'estímul i la resposta reactiva
En els seus primers escrits sobre aquests temes, Pavlov no va arribar a establir una nítida de les cèl·lules corticals, pro-
distinció entre el son i la hipnosi, i va emprar en ocasions tots dos termes com a sinò- duint-se activitat excitatòria
nims. Tanmateix, a mesura que les seves observacions es feien més nombroses, Pavlov davant d'estímuls inhibitoris i
va identificar la hipnosi amb una fase específica del son, una de les etapes que hi ha viceversa, o generant-se una
entre la vigília i el son profund, i va proposar que tan sols es pot distingir entre ambdós resposta tan sols quan l'estímul
és de molt baixa intensitat.
fenòmens pel grau d'inhibició dominant en cada moment en els hemisferis cerebrals.
Concretament, el son seria un estat generalitzat d'inhibició que s'estén progressivament
dels hemisferis cerebrals a l'àrea subcortical, i que manté intactes tan sols els centres que
controlen la respiració i les contraccions del cor. Des que comença la somnolència que
ens indica que el son es troba pròxim, fins que estem profundament adormits se succe-
eixen tota una sèrie de fases que Pavlov va descriure a partir de les observacions fetes
sobre els animals del seu laboratori. Davant el son, la hipnosi es caracteritzaria perquè
la inhibició es localitza en zones específiques dels hemisferis cerebrals i es podria induir
de dues maneres: presentant un estímul fort i desacostumat que generés una inhibició
immediata dels grans hemisferis o presentant de manera repetida i monòtona qualsevol
estímul neutral.
Pavlov va considerar que la hipnosi, tal com s'obtenia al laboratori amb els animals, era
un procés anàleg a la hipnosi tal com es produïa en l'home. De la mateixa manera que
es podia induir la hipnosi als gossos fent servir qualsevol dels dos procediments descrits,
en els humans també es podia establir per dues vies: la primera seria la típica presenta-
ció repetida d'estímuls, per exemple paraules (estímuls condicionats relacionats amb el
son) que intenten evocar el son. La segona, de la qual ja havia informat el psiquiatre de
l'Escola Parisenca J.M. Charcot (1825-1893) després de les seves observacions de pacients
histèrics, es produiria com a fruit de la presentació d'estímuls inesperats. Com veurem
a continuació, aquesta connexió entre la hipnosi tal com apareix en els animals al labo-
ratori i la hipnosi humana tindria un paper important en l'aproximació pavloviana a
l'estudi dels trastorns psiquiàtrics.
Nota recordatòria
Podeu ampliar els plantejaments de Charcot en aquest mateix mòdul, en l'apartat dedicat
a la psicologia francesa, i també repassar les diferents posicions al voltant de la hipnosi
exposades per l'Escola de la Salpêtrière i l'Escola de Nancy.
Els estudis en l'àmbit de la psicopatologia i la psiquiatria
Una de les facetes menys conegudes de l'obra de Pavlov en la psicologia oc-

cidental és la relacionada amb la psicopatologia i la psiquiatria. Sense perdre
mai de vista la seva teoria de l'activitat nerviosa superior, es va interessar per
l'estudi de patologies tan diverses com l'esquizofrènia, la psicosi maniacode-
pressiva, la paranoia, els deliris, la neurastènia, la histèria, la psicoastènia i els
estats obsessius. En tots els casos va�partir�d'una�posició�estrictament�mate-
rialista sobre les causes d'aquests trastorns, sense atendre la diferenciació tra-
dicional entre les neurosis –psicògenes– i les psicosis –orgàniques–.
A partir de 1918, Pavlov va començar a estudiar de manera detallada diversos

casos clínics en un hospital psiquiàtric situat a la ciutat russa d'Udelnaia. Des
d'aquest moment la�hipnosi�prendria�cada�vegada�un�protagonisme�més
alt en la interpretació de la simptomatologia psiquiàtrica oferta per Pavlov.
Tanmateix, el moment crucial en la proposta psicopatològica pavloviana es Hipnosi i simptomatologia

produirà a partir de les experiències que el�van�portar�a�identificar�la�deno- psiquiàtrica
minada�neurosi�experimental al voltant de 1920. Des d'aquest moment és Segons Pavlov, el fet que un
possible d'identificar un segon període en la conceptualització pavloviana so- malalt catatònic no respon-
gués a preguntes fetes en un
bre els trastorns psiquiàtrics, que es caracteritzarà per un�cert�abandonament to normal, mentre que sí que
responia quan les preguntes
de�la�hipnosi com a mecanisme explicatiu que es�va�substituir�per�la�ruptura se li feien en un to molt baix
de veu, és comparable a una
de�l'equilibri�entre�els�processos�excitatoris�i�inhibitoris que poden tenir característica de la fase para-
lloc en el sistema nerviós. doxal de la hipnosi, en la qual
els gossos tan sols responien
als estímuls condicionats quan
Unes quantes dades més d'interès en l'enfocament psicopatològic de Pavlov eren de poca intensitat. El ne-
gativisme seria també similar a
la reacció observada als gossos
Pavlov va verificar que era la ruptura de l'equilibri entre processos excitatoris i inhibitoris
hipnotitzats quan en presen-
provocada intencionalment en el laboratori, allò que produïa la neurosi experimental. tar-los l'aliment es donaven la
Per això, en aquest període, Pavlov identificarà expressament dues circumstàncies gene- volta de manera sistemàtica.
radores de les alteracions psíquiques comunes en els animals i els humans: d'una banda,
l'enfrontament entre l'excitació i la inhibició i, de l'altra, la presència d'estímuls forts ex-
traordinaris. Més específicament, la neurastènia i la histèria correspondrien al primer dels
casos, l'enfrontament entre l'excitació i la inhibició, però mentre que en la neurastènia
l'excitació dominaria sobre la inhibició –per això, diu Pavlov, que són persones fortes–,
en la histèria la situació seria la inversa i per aquest fet els histèrics serien subjectes man-
cats de qualsevol vitalitat.
Una sèrie d'observacions derivades de la facilitat amb què les neurosis experimentals
apareixien en uns gossos, mentre que en altres era aparentment impossible, van portar
a Pavlov a distingir una sèrie de diferències individuals entre els seus animals que es
basaven en característiques del sistema nerviós. Aquestes diferències tindrien una base
innata, però serien modulades per l'experiència ambiental dels subjectes. Aquest va ser
el punt de partida per al desenvolupament d'una tipologia, en la qual es posaven en
relació algunes característiques fisiològiques del funcionament del sistema nerviós amb
determinats trets psicològics. Aquesta tipologia, a més del seu interès intrínsec, arribaria
a tenir un paper important en les seves concepcions psicopatològiques i psiquiàtriques.
En la seva versió més simple, Pavlov identificaria a partir de l'observació de la conducta

dels gossos en el laboratori quatre tipus psicològics que es correspondrien, com Pavlov
reconeix en nombroses ocasions, amb la tipologia hipocràtica que dividia els éssers hu-
mans en flegmàtics, sanguinis, colèrics i malenconiosos, d'acord amb l'humor corporal
predominant –flegma, sang, bilis negra o bilis groga. En general, tots els animals febles,
del tipus malenconiosos, emmalaltirien molt ràpidament, i es tornarien neuròtics davant
de situacions conflictives. Els animals forts però no equilibrats, del tipus colèric, en què
el procés inhibitori es produeix amb una intensitat escassa, també emmalaltirien amb
facilitat quan se'ls enfronta a situacions en què és necessària l'activitat inhibitòria. Final-
ment, els animals forts i equilibrats, independentment que siguin lents (flegmàtics) o
ràpids (sanguinis), mostren pocs trastorns de caràcter psicopatològic quan s'enfronten a
situacions conflictives.
Van ser molt nombrosos els treballs que Pavlov va fer en aquest àmbit, tot i que acaba-
rem aquest apartat assenyalant tan sols unes quantes de les orientacions terapèutiques
que van sorgir com a resultat directe de les seves teories, tècniques terapèutiques que
es van convertir en el model que s'havia de seguir durant molts anys en la psiquiatria
soviètica. Essencialment, van ser dues les recomanacions fetes per Pavlov per al tracta-
ment psicològic i psiquiàtric després d'experimentar les mateixes en els animals del la-
boratori: l'administració de bromur (en ocasions en conjunció amb cafeïna) i el descans
(per exemple, per mitjà de cures de son). El primer produiria un augment en el procés
inhibitori mentre que el segon permetria el restabliment de l'equilibri entre els processos
excitatoris i inhibitoris.
Les teories sobre el llenguatge i la conducta intel·ligent
Fruit del progressiu interès que va desenvolupar per la psicologia al llarg

de la seva vida, Pavlov es va mantenir sempre informat dels avenços que
es produïen en aquesta ciència. Així, Pavlov va mantenir una actitud
positiva cap a la psicologia conductista, sobretot per la seva orientació
cap a l'estudi objectiu del comportament. Tanmateix, també va consi-
derar que en prescindir de les referències a l'activitat fisiològica del sis-
tema nerviós superior, el conductisme havia desembocat en un atzucac.
Un dels àmbits d'estudi menys coneguts de l'obra de Pavlov van ser les seves
experiències al voltant de les capacitats de les mones antropoides per a eme-
tre conductes complexes davant de situacions noves. Aquestes experiències es
van inspirar directament en una sèrie d'experiments fets pel gestaltista Wolf-
gang Köhler (1887-1967), en els quals, aparentment, les mones havien mos-
trat conductes intel·ligents.
Els treballs de Köhler
Com veureu en el mòdul "La psicologia en la primera meitat del segle XX. Segona part:
escoles i sistemes psicològics" d'aquesta assignatura, quan estudieu la psicologia de la
Gestalt, en els experiments de Köhler, els animals havien de construir una torre apilant
una sèrie de caixes que es trobaven disperses pel terra de la gàbia per a poder pujar i així
aconseguir l'aliment que penjava del sostre.
Els resultats obtinguts en els experiments fets per Pavlov van ser similars als
descrits per Köhler: després d'una primera fase en la qual les mones intenta-
ven infructuosament de resoldre el problema per mitjà d'un comportament
basat en l'assaig i l'error (per exemple, intentaven d'aconseguir l'aliment sal-
tant, llançant-li una caixa o enfilant-se pels barrots de la gàbia), es produïa un
període durant el qual disminuïa acusadament l'activitat de l'animal per a, fi-
nalment, produir-se la solució al problema plantejat de manera sobtada (apilar
diverses caixes per a construir la torre des de la qual es podia agafar l'aliment).
Mentre que Köhler havia interpretat aquestes accions com a fruit d'un com-
portament intel·ligent, que permetia l'aparició de conductes noves i reeixides
de manera sobtada quan la situació es percebia de la manera adequada, Pavlov
va oferir una explicació alternativa, molt propera a la que defensaven els psi-
còlegs conductistes: el comportament dels ximpanzés en aquestes situacions
podria ser explicat atenent, en primer lloc, a aprenentatges previs en la vida
de l'animal.
Aquests aprenentatges es combinarien amb l'aprenentatge per assaig i error, o

"reacció caòtica" en termes pavlovians, i s'establirien les associacions parcials
correctes necessàries perquè, finalment, aquestes associacions s'encadenessin
donant lloc a la seqüència completa de conductes que portaven a la solu-
ció del problema. Aquesta seqüència quedaria reforçada per la consecució de
l'aliment. Les interpretacions ofertes per Pavlov per tal d'explicar el comporta-
ment mostrat pels ximpanzés en les experiències que havia dut a terme eren,
evidentment, compatibles amb el seu model de l'activitat nerviosa superior.
Un altre dels àmbits purament psicològics en què Pavlov va realitzar

importants aportacions va ser el de l'estudi�del�llenguatge. En essèn-
cia, el llenguatge encaixaria sense problemes dins el model pavlovià de
l'activitat reflexa, ja que si les estimulacions del medi representen un
primer sistema de senyals, el llenguatge seria també un sistema de se-
nyals del qual la paraula seria l'estímul principal.
Més concretament, el primer sistema de senyals, de caràcter universal per a

tots els animals, compleix la missió que estímuls inicialment neutres adqui-
reixin, segons l'experiència, la capacitat d'assenyalar l'aparició imminent d'un
esdeveniment rellevant per a l'organisme. D'aquesta manera, es posen en mar-
xa tota una sèrie de respostes que preparen l'organisme per tal d'enfrontar-se
adequadament a tal esdeveniment (per exemple, salivar davant la presència
del so que indica la presència de menjar o fer la flexió de la cama davant la
llum que indica la presència d'una descàrrega elèctrica).
A causa del gran desenvolupament del sistema nerviós superior en l'ésser hu-
mà, ha sorgit la capacitat d'establir un segon sistema de senyals que permet
una adaptació infinitament més complexa al medi: el llenguatge. D'aquesta
manera, una vegada s'ha establert la llum com a senyal primari de l'aparició
del menjar, la mera menció de la paraula llum pot fer que el subjecte emeti
la resposta de salivació, i mostri així el seu caràcter de senyal secundari. En
paraules del mateix Pavlov:
"Fins a l'aparició de la família Homo sapiens, els animals només es relacionaven amb
el món circumdant per impressions directes..., únics senyals dels objectes externs. En
l'home futur van aparèixer, es van desenvolupar i perfeccionar de manera extraordinària
els senyals de segon grau, els senyals d'aquells senyals primaris, en forma de paraules...
Les paraules eren i segueixen essent únicament segons senyals de la realitat."
I.P. Pavlov (1935). "Los tipos de actividad nerviosa superior en relación con neurosis y
psicosis, y mecanismo fisiológico de los sítomas neuróticos y psicóticos". A: I.P. Pavlov
(1954). Los reflejos condicionados aplicados a la psicopatología y psiquiatría (pàg. 337-342).
Buenos Aires: Peña Lillo.
Malgrat l'interès de Pavlov pel llenguatge mai no va arribar a desenvolupar

una teoria sistemàtica al seu voltant, sinó que van ser uns quants dels seus
deixebles aquells que aprofundirien en l'elaboració d'una teoria del llenguatge
des de la perspectiva de l'activitat nerviosa superior.
6.3.4. Consideracions finals
Probablement per mitjà dels apartats anteriors us hàgiu format una idea de
l'amplitud i de la rellevància de l'obra d'Ivan Petrovich Pavlov. Tanmateix hi
ha una sèrie de precisions que poden ser pertinents per tal de tancar aquest
capítol:
a) Malgrat l'amplitud temàtica de l'obra de Pavlov, és innegable que la seva

influència en la psicologia occidental ve determinada per la descripció dels
reflexos condicionats com un dels mecanismes que permeten l'adquisició de
noves respostes adaptatives. Aquest procediment, que es coneix actualment
com a condicionament clàssic, ha ocupat, i continua ocupant, un lloc molt
rellevant en les teories que pretenen d'explicar la forma en la qual es genera
i es diversifica el comportament.
b) Pavlov sempre va defensar que les seves investigacions eren una part de
la fisiologia, d'aquesta manera se situà al marge de la psicologia. A més, no
va escatimar esforços per a deixar clara la seva posició davant la psicologia
que practicaven els seus contemporanis, i va mostrar el seu rebuig davant una
psicologia de caràcter dualista que prescindís dels fets objectius:
"És evident que (els fisiòlegs i els psicòlegs) treballem sobre el mateix. Però, mentre les
nostres nocions i les nostres concepcions estan fonamentades i són gairebé indiscutibles,
pel que es refereix als psicòlegs, la cosa no és tan clara."
I.P. Pavlov (1935). "Los tipos de actividad nerviosa superior en relación con neurosis y
psicosis, y mecanismo fisiológico de los sítomas neuróticos y psicóticos". A: I.P. Pavlov
(1954). Los reflejos condicionados aplicados a la psicopatología y psiquiatría (pàg. 337-342).
Buenos Aires: Peña Lillo.
Malgrat tot, Pavlov va defensar la pertinència de la psicologia com una ciència

dedicada a l'estudi de la conducta i la ment humanes però, en qualsevol cas,
construïda a partir dels mètodes i les dades objectius procedents de la fisiologia
del sistema nerviós superior.
c) Les aportacions de Pavlov van tenir una gran influència en la ciència soviè-
tica i no solament en l'àmbit de la fisiologia, sinó també en el rumb que pren-
drien en aquell país la psicologia i la psiquiatria fins ben entrada la dècada de
1960. Pavlov va ser considerat pel règim comunista com l'ideal de científic,
fins a tal punt que Lenin el 1921 va decretar un tracte de favor cap a Pavlov te-
nim en compte les seves "excepcionalment valuoses aportacions científiques".
El seu llegat, per tant, s'arribaria a convertir en una cotilla de la qual no va
poder escapar la ciència soviètica durant gran part del segle XX.

Fundació I Establiment de La Psicologia Científica

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Fundació I Establiment de La Psicologia Científica

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Fundació i

1. El naixement de la psicologia científica..................................... 7

2. La psicologia científica alemanya................................................. 10

3. La psicologia científica francesa................................................... 31

4. La psicologia científica britànica.................................................. 43

5. La psicologia científica americana............................................... 57

5.1.1. William James: pare de la psicologia americana ............ 60

6. La psicologia científica russa......................................................... 71

• Poder identificar allò que va fer que el naixement institucional de la psi-

• Conèixer els plantejaments fonamentals d'aquesta psicologia científica

• Arribar a conèixer en què consisteix un procés institucionalitzador i quines

• Ser capaços d'indicar les característiques diferencials i comunes de

• Aconseguir d'emmarcar contextualment, tant socialment com científica-

• Conèixer els elements fonamentals de les principals controvèrsies i debats

1. El naixement de la psicologia científica

La psicologia, en la seva recerca per a adquirir l'estatus científic i consolidar-se

Amb l'adopció del treball en el laboratori i l'ús de l'experiment, la psi-

Aquesta situació fa comprensible que els historiadors de la psicologia hagin

• Establiment d'una definició de psicologia.

• Plantejament d'un objecte d'estudi.

• Concreció d'uns problemes que havien de ser resolts.

• Indicació de la metodologia que s'havia de fer servir.

• Fundació del primer laboratori de psicologia experimental (el 1879

• Creació d'un òrgan de difusió: la revista Philosophische Studien, que

sensorial. La fisiologia sensorial es va anar desenvolupant de tal manera que

El procés de role-hybridization s'entén en el context acadèmic alemany, en un moment

Tanmateix, la psicologia científica no s'esgota ni es limita als progressos que es

2. La psicologia científica alemanya

2.1. La psicologia de Wundt

La discussió sobre la possibilitat d'una psicologia científica va ser un dels as-

Tanmateix, els historiadors de la psicologia, malgrat aquests avenços, han vist

De tota manera, no hi ha cap dubte que el nou enfocament proposat

Vegem, a continuació, les seves propostes teòriques per a la psicologia, encara

Wilhelm Wundt va escriure la seva primera obra de caràcter psicològic el 1862

Seguint les directrius conceptuals i metodològiques exposades al manual, va

Altres dades biogràfiques de Wundt

En els seus Principis, Wundt divideix la nova psicologia en psicologia�expe-

Posteriors consideracions de la divisió de la psicologia

Wundt en els seus Fonaments o Principis de psicologia fisiològica defineix�així

W. Wundt (1874). Grundzüge der physiologischen Psychologie. Leipzig: W. Engelman.

Per tant, l'objecte de la psicologia podia estar especificat com l'estudi� de

La psicologia que proposava Wundt no s'ocupava de l'ànima, era empírica i no

La�tasca general de la psicologia experimental es concretava, segons Wundt,

a) Ha d'analitzar el contingut de la nostra consciència en els seus elements constituents.

b) Ha d'estudiar les característiques qualitatives i quantitatives d'aquests elements.

c) Ha de determinar de manera exacta les relacions de coexistència i successió d'aquests

Aquesta concepció la va prendre de l'empirisme i associacionisme britànics, de

Hem de corregir la idea, tanmateix, que Wundt entén la consciència en els

Teoria tridimensional dels

Quant�als�sentiments, són subjectius, procedeixen del subjecte. En aquest camp, Wundt

G.A. Miller (1968). Introducción a la Psicologia (pàg. 38). Madrid: Alianza.

Un dels aspectes relatius a la consciència que Wundt va desenvolupar, de-

La comparació de la consciència amb el camp visual

D'aquesta manera el concepte d'apercepció es troba molt lligat a la voluntat i

Malgrat que entre els mètodes assenyalats no aparegui específicament la in-

La introspecció o autoobservació és el mètode que consisteix a fer servir com a material

W. Wundt (1888). "Selbstbeobachtung und innere Wahrnehmung". Philosophische Studien

El treball experimental que Wundt va desenvolupar durant molts anys, di-

va dividir la psicologia científica: la�de�l'estudi�d'una�psicologia�etnològica

L'estudi de la psicologia dels pobles no permetia una metodologia experimen-

La Volkerpsychologie3 ('Psicologia dels pobles') de Wundt ha estat considerada,

És la ment col·lectiva, entesa com el conjunt de pensaments, sentiments i

Criteris fonamentals de la Psicologia dels pobles