Professional Documents
Culture Documents
Staiano Daniels - en.CA
Staiano Daniels - en.CA
Prospecte
Introducció
El museu de Viena no m’hauria d’haver sorprès, però sí. Una vintena d’ells, posats en posició vertical
en el seu marc, com els paraigües plegats a la parabrisa més gran del món, devien haver estat
més de tres vegades la meva alçada, al voltant de 20 peus de llarg, amb eixos cònics tan gruixuts al voltant del
base com el dit polze i l’índex encerclat; les seves puntes de llança de ferro, borroses a aquesta distància, eren petites
en comparació. Manejar una d’aquestes coses, i molt menys llançar algú amb qualsevol grau de
precisió: hauria estat com ficar una agulla en un blanc amb una vareta de saltador de perxes; Podria
implicació que no va substituir l’augment d’un nou tipus de simulacre i tàctiques a finals del segle XVI
un altre tipus de pedagogia, però la manca de sistema per complet. En aquesta anàlisi, les formes tàctiques més antigues
organització, com ara les places de luci conegudes per la història com tercios després de la paraula espanyola per a
ells, confiaven més en la mentalitat del ramat que en l’habilitat entrenada. 1 Així, la introducció del modern
la tàctica i el simulacre no només van suposar una millora de l’eficàcia militar, sinó que també van suposar una decisió
trepitjar el camí cap al progrés. També hi ha arguments sobre la importància del simulacre i la disciplina
va tenir una àmplia ressonància fora de la història militar, fonamentant discussions més àmplies sobre disciplina social,
1 Michael Roberts, "La revolució militar, 1560-1660", a Assaigs en història sueca. Londres:
Weidenfeld i Nicolson, 1967.
1
formació de l'estat i confessionalització a principis del període modern: no només eren soldats
foradats i controlats, però els civils també ho eren, convertint-se en bons súbdits del nou absolut
monarques o bons creients de confessions cada vegada més intrusives. 2 Ja sigui implícitament o
perforar o referir-se als militars com a model. No obstant això, aquestes línies de pensament tenen diversos defectes,
Aquests arguments passen per llarg del període de temps entre la defensa del nou simulacre
i la disciplina al tombant del segle XVII o anteriors i la seva àmplia adopció només després del
Thirty Years'War, més de cinquanta anys després. A la primera meitat del segle XVII, la majoria (no
Els soldats francesos) eren membres de companyies mercenàries, que entrenaven i governaven les seves
membres, de la mateixa manera que els gremis contemporanis; 3 només va ser amb la decadència posterior a la guerra de trenta anys
de bandes mercenàries que les autoritats del món de parla alemanya van poder implementar plenament
no només el nou simulacre, sinó també un programa més general de disciplina social entre soldats.
Tot i que continua sent el cas que el desig d’implementar un projecte i el compliment d’aquest projecte
portat a taló a Alemanya fins a finals del segle XVII, semblaria que la cronologia de
la disciplina social és menys directa del que semblaria, amb nodes durs de resistència
existent al costat de l'avanç de la disciplina. 4 Tot i que el meu treball se centrarà principalment en la cultura
2
i la pròpia societat de soldats, per tant, té implicacions més àmplies per a les discussions sobre
Al meu entendre, actualment no existeix cap relat complet en el camp històric alemany de
el període comprès entre la Guerra dels Trenta Anys, l'últim moment àlgid de la banda mercenària, i els Nou
Years'War (1688-1697), que va veure la primera implementació a gran escala de la reputació nacional
exèrcits. Aquest període no només és significatiu per a la implementació del nou simulacre, sinó per a
patró general de creixent disciplina social: durant aquest període, els exèrcits van canviar de
agents independents a servents de l'estat; els salaris (i l'estatus social dels soldats) van baixar, però
el sou es va fer més regular, de manera que els soldats no necessitaven dependre principalment del saqueig
mitjans de subsistència; els soldats es van separar dels civils en la vida quotidiana, però van passar a ser considerats com els
protectors de la política més que l'enemic de tots els civils, independentment de la seva fidelitat; el nombre
de dones i nens que viatjaven amb exèrcits caiguts; el servei militar es va fer menys
feina a temps i més carrera a llarg termini; i una classe de suboficials, la feina dels quals és
era entrenar, dirigir i observar les tropes a un nivell granular, desenvolupat. En resum, aquest període
conèixer l’efecte que aquests canvis van tenir en la vida diària i en les relacions afectives dels soldats
ells mateixos, o si els van resistir. La meva dissertació proposada, per tant, no té rellevància
només per a la història militar, per a la qual es produeixen canvis tècnics i tàctics al començament del període modern
va descriure la Revolució Militar com el resultat dels canvis tàctics i disciplinaris introduïts
3
de Maurici de Nassau i millor exemplificat per Gustavus Adolphus. Entre altres reformes per a
cavalleria i artilleria, Maurici va introduir formacions lineals per a infanteria, més petites i fines que
les «places massives, profundes i feixugues de l'espanyol tercio " i un complex pati
maniobres. 5 Aquests canvis tàctics van requerir un estricte i detallat règim de perforació, en el qual
per exemple, es van desglossar les complicades activitats de carregar i disparar un mosquet
els seus passos components. Segons Roberts, es tractava d'un nivell d'entrenament molt més elevat que
participació en un tercio exigits, que requereixen una major formació, un nivell més alt d’habilitat i millor
moral. 6 Les reformes militars holandeses eren una "ciència", que resultava atractiva no només perquè
permetria una utilització més eficient de la potència de foc, però també —potser més—, ja que
Tot i que aquests canvis tenien una naturalesa tàctica, Roberts argumenta que eren necessaris més amplis
desenvolupaments. S’ha comparat el regiment de mercenaris de la guerra anterior als trenta anys
míssil, en la mesura que era gran, car i d'un sol ús; es reclutarien regiments a
a la primavera, o per a una sola campanya, després es va amortitzar i es va dissoldre al final de la campanya o en
la caiguda. El servei durant tot l'any va ser instituït, almenys pels exèrcits imperials i els holandesos, al
principis del segle XVII, i un dels motius que cita Roberts per aquest desenvolupament és que l 'hivern, a
els soldats que romangueren allistats però no en campanya es podrien gastar en entrenament; afirma això
d’aquesta pràctica va sorgir l’exèrcit permanent modern. 8 També ressegueix l’augment de la mida de l’exèrcit durant
aquest període fins als nous desenvolupaments tàctics, en la mesura que el nou enfocament en la batalla suposadament
5 Michael Roberts, "La revolució militar, 1560-1660", a Assaigs en història sueca. Londres:
Weidenfeld i Nicolson, 1967, 196-197
6 Loc. cit.
7 La profunda influència clàssica en aquesta línia de pensament es pot veure amb força claredat a Kriegsbuch de
El comte Joan VII de Nassau-Siegen, cosí de Maurici, que cita a Vegetius, Aelian i Leo intensament a l'original; per
cert, el nostre vocabulari modern de comandament militar ha caigut gairebé inalterat des d’Aelià, a través dels
reformadors holandesos. ( Die Heeresreform der Oranier: Das Kriegsbuch des Grafen Johann von NassauSiegen, ed.
Werner Hahlweg. Wiesbaden, 1973. Vegeu també "La revolució militar, 1560-1660", 197).
8 "La revolució militar, 1560-1660", 201
4
habilitat va permetre a Gustavus Adolphus donar via lliure a la seva estratègia paneuropea, en general
abast de la guerra durant la guerra dels trenta anys, que requeria al seu torn un augment corresponent de
la mida dels exèrcits i, per tant, una expansió de l’autoritat estatal i de l’administració burocràtica. 9
explicació de l’auge de l’estat modern, en què el creixement dels exèrcits va impulsar el desenvolupament
en contrast amb les explicacions posteriors, que descrivien el desenvolupament de l 'estat en funció del
l'extracció de recursos necessària per finançar guerres en expansió, 11 Roberts explica tant l 'ascens del
tipus de trepant. En un reflex net de les discussions posteriors sobre disciplina social i governamentalitat,
la disciplina apareix, doncs, al centre del relat de Roberts sobre els primers estats moderns.
història que ha trobat una gran ressonància fora del búnquer d'ivori, integrant-se en
història social i econòmica, així com teoria política. Tot i que la tesi de Roberts ho ha estat
desafiats, els historiadors que tracten amb els primers militars moderns mai han perdut de vista la necessitat de fer-ho
debats sobre el terreny de l'evolució militar dins del seu context social i econòmic. Com
Clifford Rogers assenyala que, per tant, la Revolució Militar és important historiogràficament
així com històricament, ja que ha cridat l'atenció de la història militar sobre la història
9 Ibídem, 203-208
10 Thomas Ertman, "Repensant el desenvolupament polític a l'Europa medieval i moderna".
Comunicació presentada a la reunió de l’American Political Science Association, NewYork, 1994
11 Vegeu, per exemple, Charles Tilly, Coerció, capital i estats europeus ( 1990) i Brian
Downing, La revolució militar i el canvi polític ( 1992).
12 Clifford J. Rogers. "La revolució militar en la història i la historiografia", a Els militars
Debat sobre la revolució: lectures sobre la transformació militar de l’Europa moderna primerenca, Westview Press, 1995, pàgines 2-3
5
Tanmateix, el relat de Roberts sobre l'augment de les perforacions modernes està radicalment simplificat: l'antic ho és
vençuts pels nous, els exèrcits adopten tàctiques lineals o s’enfronten a la derrota i la manca d’absolutisme
a Suècia i els Països Baixos, els sembradors del nou trepant que suposadament va començar tot, va
inexplicable. També ho fan les reiterades derrotes sueces i holandeses a la guerra dels Trenta Anys. Des de
Es va publicar l'assaig de Roberts, els debats han florit sobre el que va canviar els primers militars moderns
consistia en, la rapidesa amb què van passar i quan van passar.
La primera gran reformulació de la tesi de Roberts va venir amb el treball de Geoffrey Parker
dues dècades després, a la seva "La revolució militar", 1560-1660: un mite? publicat a El
Revista d’Història Moderna el 1976. 13 En contrast amb les datacions de Roberts sobre la revolució militar i
centrat en exercicis i tàctiques, Parker va situar el seu origen al segle XV, amb el desenvolupament
d’artilleria de pólvora i fortificacions avançades. D'acord amb ell, trace italienne ( el nou
estil de fortificació desenvolupat a Itàlia a les primeres dècades del segle XVI) i millor
ara eren més forts i eren capaços de defensar-se activament amb l’artilleria de pólvora, van créixer els setges
en importància. Segons Parker, aquests setges necessitaven exèrcits més grans. Trepant, que era
central de la tesi de Roberts, apareix així a l'obra de Parker com a producte del factor causal real,
canvi tecnològic: els exèrcits més grans que eren necessaris per enderrocar una fortalesa al nou estil
no es podia maniobrar sense una millor disciplina, mentre que la perforació també era necessària per manejar
Com va assenyalar Rogers, el fet que aquest article fos publicat al prestigiós
corrent principal Revista d’Història Moderna significava l 'àmplia rellevància del concepte de
13 Geoffrey Parker, "La" Revolució militar ", 1560-1660: un mite?" The Journal of Modern History, Vol.
48, núm. 2 (juny de 1976), pàgines 195-214
6
Revolució militar.14 La dècada següent veuríem una pluja de publicacions sobre aquest tema. En
Només el 1985, David Parrott va publicar una crítica important a la tesi de la revolució militar a
que va argumentar que les reformes tàctiques elogiades per Roberts eren a la pràctica gairebé irrellevants
les batalles després de la invasió sueca d'Alemanya; 15 JR Hale va dedicar el capítol d'un llibre
el que va anomenar la "Reforma militar" 16 i John Lynn va argumentar que els francesos es van desenvolupar
les petites unitats tàctiques i les formacions lineals d'infanteria característiques de Roberts'Military
Revolució independentment dels holandesos i els suecs.17 El 1986, Simon Pepper i Nicholas
Adams va oferir un microestudi de l'impacte de les fortificacions modernes, tal com es va veure en el cas de la
conflicte de principis del segle XVI entre Siena i Florència. Il·lustrant l'àmplia rellevància de
la revolució militar, aquest treball delicat es va dur a terme des de la perspectiva de la història de
l’arquitectura i un dels seus objectius era ensenyar als historiadors de l’art o de l’arquitectura a “llegir” i interpretar
El moment àlgid de tot aquest esforç va ser la publicació de Lee de 1984 de Geoffrey Parker
Conferències de Knowles sobre ciències militars com La revolució militar: la innovació militar i el
Rise of the West, 1500-180 0, el 1988. Aquest treball es va ampliar en l'article anterior de Parker per cobrir
temes com l'evolució de la tecnologia naval, així com l'evolució en àrees externes a
"Cor" de la revolució militar com Anglaterra o Europa de l'Est. Per demostrar la seva
afirmaven que la força impulsora d’aquests canvis era més avenç tecnològic que no pas
factors culturalment específics com la fascinació per l’antiguitat grecoromana, Parker també
7
va incloure un tractament del trepant de mosquet instituït pel senyor feudal japonès Oda Nobunaga,
que va anticipar les reformes de Maurici de Nassau durant més d'una dècada i va ser la primera història
exemple enregistrat del contramarc. 19 Parker conclou argumentant que la clau per als occidentals
L'èxit en la creació dels primers imperis mundials del món entre el 1500 i el 1700 radicava en el complex de
avenços en la capacitat de fer la guerra coneguda com a Revolució Militar, lligant així els militars
història a història global. 20 La revolució militar va guanyar no només el premi al millor llibre del
American Military Institute, però, més significativament per a la recepció i rellevància del
Tesi de la Revolució militar: el premi Dexter al millor llibre sobre la història de la tecnologia
Durant la dècada següent, els historiadors van continuar discutint i debatent sobre els militars
com la seva valorització de les tàctiques lineals, demostrant que la victòria en aquest període tendeix a anar al
exèrcit més gran o amb més experiència amb independència de les tàctiques.22 Altres historiadors han defensat la
existència de diverses revolucions militars. 23 Quan va augmentar la mida dels exèrcits, i si això
va ser un augment constant, també han estat debatuts, sobretot per John Lynn. Segons Lynn,
la mida de l'exèrcit a França no va augmentar constantment, sinó que va respondre a les exigències de la guerra: ell
va romandre gairebé estàtic des de 1445 fins a principis del segle XVII, expandint-se ràpidament només el 1635,
escalant a finals de la dècada de 1630, amb la qual cosa es va enfonsar de nou entre finals de la dècada de 1630 i els holandesos
19 Geoffrey Parker, La revolució militar: innovació militar i ascens d’Occident, 1500-18 00.1988.
20 La revolució militar, 4
21 "La revolució militar en la història i la historiografia", 5
22 Una revolució militar? Canvi militar i societat europea, 1550-1800. Atlantic Highlands, Nova Jersey:
Humanities Press International, 1991, 12-13
23 Clifford Rogers, "La revolució militar de la guerra dels cent anys", a El debat sobre la revolució militar,
1995
8
War, després va tornar a pujar per la Guerra dels Nou Anys i la Guerra de Successió
Mentrestant, tot i abordar la importància crucial de les armes de foc (de fet, ell creu que aviat
les armes de foc modernes eren molt més letals que la majoria dels altres historiadors, argumentant que sí
adoptat per aquesta major eficàcia) 25 David Eltis va mantenir l’èmfasi de Roberts en el
La Revolució Militar com a avenç en exercicis i disciplina, però va impulsar el moment d’això
avançar cap enrere aproximadament mig segle. En aquesta obra única, Eltis va argumentar aquesta influència clàssica
es va estendre en els exèrcits europeus abans que Maurici de Nassau, que formava les primeres formacions modernes
necessitava un trepant extens per maniobrar adequadament, i que els programes de trepant d’influència clàssica,
la disciplina i l’ordre eren ben coneguts pels oficials i sergents del segle XVI.26 Aquesta obra
planteja preguntes importants sobre la naturalesa i el moment dels canvis que m’interessen, per si
Eltis és correcte, la diferència entre els militars del segle XVI i els de finals
El segle XVII no és el tipus ni la intensitat del simulacre, sinó qui el promulga i qui controla
l'exèrcit.
Tot i les seves diferències d’opinions, gairebé totes les obres produïdes als anys vuitanta i principis
La dècada de 1990 sobre aquest tema comparteix una suposició comuna que la Revolució Militar, sigui quin sigui o
sempre que fos, comportava un canvi de pràctiques i tecnologia antigues a pràctiques més noves i
tecnologia, i que aquest canvi va constituir un progrés, una millora real en la capacitat de fer guerra.
En canvi, es concentren moltes obres publicades sobre la història militar moderna de la darrera dècada
més sobre la complexitat del canvi històric que sobre l'avenç o el progrés. Aquestes obres tenen
va revelar fins a quin punt els desenvolupaments militars durant el primer període modern van ser múltiples
24 “El trace italienn e i el creixement dels exèrcits: el cas francès ”a La Revolució Militar Deba te, 1995, i Gegant del Gran Siècle:
l'exèrcit francès, 1610-171 5, 2006. En una nota relacionada, Philip Contamine argumenta que la diferència essencial entre els
exèrcits baixmedievals i els primers exercicis moderns no era la seva mida, sinó la durada del temps que van romandre en una mida
determinada, cosa que és una qüestió de capacitat organitzativa.
25 David Eltis, La revolució militar a l’Europa del segle XVI, Tauris i Companyia, 1998
(pub original. 1995), 13-16 26
Ibídem, 25-26, 54-66
9
encallats, caracteritzats tant per llegats de pràctiques passades com per innovació. Curiosament,
moltes d 'aquestes obres, fins i tot quan cobreixen el segle XVI o XVII, eviten
Per exemple, la recent de Peter Wilson magnum opus, La guerra dels trenta anys: la d'Europa
Tragèdia ( 2009) va utilitzar el terme "revolució militar" només una vegada en un llibre de gairebé mil
esdeveniment ben definit. Wilson va sostenir que els models d'Europa occidental no sempre eren rellevants
a l’Europa central i oriental, i en l’àmbit del simulacre i la tàctica, va afirmar que l’intricat
les seqüències de moviments trobades en els manuals de perforació d’època no reflectien la pràctica real al camp,
i va mantenir, en contrast amb la presentació de Roberts de la tàctica espanyola, que el tercio es va mantenir un
opció tàctica viable (de fet, preferible) durant tota la guerra dels trenta anys. 27 Mentrestant,
Lauro Martines Fúries descarta tot el concepte de "progrés" quan es parla de militars
durant aquest període estava equipat financerament per fer la guerra sense almenys endeutar-se,
que els exèrcits rutinàriament morien de gana al camp i que poques batalles durant aquest període foren políticament
Les obres de John Lynn i David Parrott són especialment interessants aquí, ja que ells
tesi, en què l’empresa militar privada era simplement substituïda pel control estatal. En canvi,
Lynn descriu l'exèrcit francès a partir de Lluís XIII en endavant com un "exèrcit de comissions estatals", en el qual
es van vendre comissions a oficials que van aixecar tropes pel seu compte, substituint així els independents
contractistes amb contractistes nacionals en forma de nobles. Els agents de l’estat van supervisar-ho
27 Peter Wilson. La guerra dels trenta anys: la tragèdia d'Europa, Belknap Press, 2009, 84-90
28 Lauro Martines, Furies: War in Europe, 1450-1700, Bloomsbury Press, 2013
10
procés privat, però no es va acabar amb l’empresa militar privada. 29 Mentrestant, David Parrott, a
The Business of War: Military Enterprise and Military Revolution in Early Modern Europe
durant els primers temps moderns, en lloc de marcir-se de cara a l'estat, ja que per
per si mateixos, els primers estats moderns encara no tenien els recursos per mantenir les tropes al camp. De Parrott
l'èmfasi en els mercenaris és refrescant; tanmateix, la seva obra (i per extensió, tot aquest recent
línia de pensament) ha estat criticat per fer una distinció massa nítida entre privat i
agents públics. Al cap i a la fi, l’activitat militar encara es va desenvolupar sota l’ègida de l’Estat, mentre ho és
sovint és difícil saber on acaba l’Estat i comença el sector privat, especialment en el cas de
els nobles que Lynn descriu, que són nobles francesos que treballen per al rei de França. Com Neil
Més jove va assenyalar, aquesta línia encara que pot tractar-se més de la naturalesa de l'estat
que sobre la seva extensió. 30 Mentrestant, Mousnier va demostrar que la venda d'oficines, tot i ser un
manera que la corona guanyés diners i dispersés el cost de la gestió de l’estat, també va vincular els nobles
l'autoritat central de la corona. Tot i que aquesta pràctica era un signe de la no-modernitat de la
primerenc estat francès modern, ja que el rei no podia governar sense conciliar el més poderós
senyors, en teoria almenys l'autoritat reial es mantenia absoluta en lloc de contractual. Venalitat i
la contractació de mercenaris pot haver tingut certes similituds estructurals, però no són les mateixes
cosa.
Parrott i Lynn subratllen la importància de l'empresa privada en general, en àrees com ara
contractació i equipament de tropes, logística, alimentació i equipament i campanyes de finançament. Malgrat això,
mentre descriuen les empreses militars i els soldats que serveixen per pagar més que per patriotes
sacrifici i, per tant, són "mercenaris" en un sentit ampli, la seva anàlisi no tracta de mercenaris
11
bandes específicament, amb contractistes militars independents autònoms i conscients
els seus homes que (sospito) es van entrenar i governar mútuament segons un estàndard més antic
comportament. I aquesta pràctica va disminuir després de la Guerra dels Trenta Anys: exemples posteriors de comerç a
les tropes o soldats que serveixen en exèrcits estrangers per pagament no són bandes mercenàries en estructura, però sí
exèrcits de la ancien régime que simplement es compren i venen, en una pràctica sobre la qual
molts d'ells, com els famosos "mercenaris" d'Hesse, tenien molt poc control.
El llibre recent de Jan Willem Huntebrinker (2010) proporciona una imatge diferent.
“Fromme Knechte” und “Garteteufel:” Söldner als soziale Gruppe im 16. und 17. Jahrhundert.
basat en una anàlisi arxivística de passaports; i una reconstrucció teòrica dels mercenaris
concepció d’ells mateixos, tal com es demostra en els seus contractes i reglaments i es desprèn de
documents legals militars. Segons Huntebrinker, els civils percebien els mercenaris com a
"anti-cultura" amenaçadora i licenciosa, les actituds de la qual són molt diferents cap a l'ostentació,
virtuts (treball dur, estalvi, continència, etc.), mentre que els soldats també podien ser vistos pels forasters
Tanmateix, sembla que Huntebrinker dóna aquestes virtuts massa per fet; considerant això
molts homes van entrar i sortir de l'exèrcit, els militars semblen menys el contrari de tot
els primers alemanys moderns eren molt estimats i eren més semblants a una ocupació socialment marginal en què es llicenciava
s’esperava. A més, la prevalença real del treball dur, de l 'estalvi i de la continència entre els
La població alemanya segueix sent lluny de ser evident, amb la vehemència de les figures d’autoritat ”
subratllar aquestes virtuts mesurant fins a quin punt sovint no es practicaven. Com
12
Segons l'obra de Sabean, la vida camperola no és aliena a l'odi, la llicència i la violència. Si el
militar és una "anticultura", és una anticultura que comparteix i exagera un costat de la vida que
pot ser que tothom fos familiar, però que els civils haurien preferit no reconèixer.
Huntebrinker conclou amb la hipòtesi que aquell període els teòrics militars defensaven
servei rodó i exercicis regulars per domesticar l’anti-cultura mercenària: si no ho fossin els regiments
durant la temporada baixa demanant feines estranyes. 31 Tot i que el treball de Huntebrinker és una mica
prim, sense el compromís intensiu amb la vida social i les mentalitats que podria fer una obra més gran
eficaços i perquè eren més morals, ja que se suposava que havien de fomentar qualitats
cosa que aquests teòrics valoraven tot restringint-ne d’altres. No obstant això, això segueix sent un
pauta per a una exploració posterior, com "Fromme Knechte" i "Garteteufel" no té cap compte de
el fundador del concepte de disciplina social, Gerhard Oestreich, el va fonamentar en gran mesura
Aquestes obres van ser enormement populars, inspirant Grotius i restant una base per a l'alemany
13
cartes fins al segle XVIII. Anticipant les discussions posteriors sobre disciplina social, Oestreich
argumenta que l'objectiu del neostoïcisme era augmentar el poder i l'eficàcia de l'estat per part d'un
acceptació del paper central de la força i de l’exèrcit. Al mateix temps, la filosofia de Lipsius
persones, que serien cridades a una vida de frugalitat, obediència, obediència i treball dur.
El resultat d’aquesta línia de pensament va ser una millora de la disciplina social en tots els àmbits de la vida,
percepció de l’individu.
Lipsius es va basar repetidament en metàfores militars per fer arribar el seu punt de vista, comparant el
virtuts que valorava a les virtuts dels soldats: soldats clàssics idealitzats, en lloc de
mercenaris de l’Europa contemporània. També va discutir la teoria militar, com ara la distinció
entre la guerra justa i la injusta i la necessitat d’una bona disciplina. Aquestes obres tenien un formigó
impacte en la revolució militar, ajudant a donar forma a les reformes militars holandeses. 33 Almenys per
Oestreich, per tant, una de les contribucions ideològiques centrals a la primera disciplina social moderna
era una filosofia militar. En general, la disciplina social és un concepte militar: no només ho eren
la burocràcia estatal, la vigilància de la gent i els impostos, impulsats per la necessitat de recaptar fons
al claustre) és el militar. 34
Tot i això, els militars a què es refereixen els historiadors quan comparen els temes del social
disciplina per als soldats és l'exèrcit holandès, l'exèrcit suec, fins a cert punt l'exèrcit francès, o
l'exèrcit permanent posterior (i darrere de tots ells, les legions romanes que els serviren)
34 Això se suma a arguments més específics, com el d’Otto Büsch Sistema Militar i Social
La vida a l'Antic Règim Prússia, 1713-1807 ( 1962), en què l’autor argumenta que la mobilització gairebé universal de
la població i els recursos prussians va donar lloc a una situació en què l’organització militar es va fusionar i es va
convertir en idèntica al propi sistema social., Perpetuant hàbits autoritaris que durarien fins al segle XX.
14
model inabastable i idealitzat). Aquests exèrcits no són les bandes mercenàries semblants a un gremi
substituïts, o, potser, dels vestigis dispersos originàriament dels membres de tals exèrcits
va venir. El meu treball, per tant, és només en el sentit concret i immediat “sobre” els exèrcits. Més
Per a molts historiadors, la noció de progrés ha estat fonamental per a la discussió del
revolució militar. De fet, diria que la història militar és el camp en què es basa la noció de
el progrés, o algun tipus d’explicació teleològica, és el més temptador. Al cap i a la fi, algunes tecnologies
són més eficaços que altres, objectivament millors en el que els seus creadors pretenien fer. És
difícil de desconstruir la idea de progrés amb apel·lacions als "canvis de paradigma" i similars en això
camp, ja que cada acte de combat és també una comparació de la tecnologia d’un grup amb un altre, i
un veredicte implícit. No obstant això, si bé els equips i pràctiques posteriors solen ser més eficaços que
anteriors, els historiadors han presentat massa sovint el moviment d'un a l'altre com un simple
commutador, ignorant la transició d'un a l'altre, ignorant les continuïtats que poden existir
Emprès de les descripcions de la selecció natural, faig servir "adaptació" per referir-me a la resposta de
individus i grups a reptes específics plantejats pel seu context. Un grup pot arribar a ser altament
adaptat als reptes als quals s'enfronta i, sempre que no s'enfronti a nous reptes, conservarà el
els canvis a mesura que les adaptacions ens recorden que no hi ha teleologia subtendent de la història; més aviat, històric
els processos s’han d’entendre conformats per contingències i reaccions a aquestes contingències.
(Així, per exemple, com ha argumentat Kenneth Chase, mentre els xinesos van inventar la pólvora
armes durant el primer mil·lenni AD, no les van desenvolupar en la mesura que ho van fer els europeus posteriors,
15
no a causa de cap resistència cultural innata a les armes o a la innovació com a tal, sinó a principis
les armes de foc van ser utilitzades per la infanteria i en setges, i l’imperi xinès en aquell moment va combatre l’estepa
nòmades a cavall a grans distàncies: no es pot carregar un bloqueig de llumins a cavall. 35) Allà
poden ser llargs períodes sense canvis a causa de pràctiques ben adaptades en un context estàtic, però sí
res com "enrere", perquè no avancem ", sinó que es pot estar bé"
adaptats o mal adaptats a les situacions que s’enfronten. Sempre que una pràctica pugui guanyar una batalla, ho és
pròpia de la seva situació. Aquest enfocament és similar al de Gervase Phillips, que va defugir l’ús
del terme "revolució militar" i argumentava que els desenvolupaments militars a Anglaterra
guerra. 36 Les creences i les actituds també formen part d’aquest sistema: les persones poden optar per conservar una pràctica
que no funciona en un context nou, adapteu una pràctica antiga a un context nou, creieu que sí
adoptar una nova pràctica útil que resulti fallida, adoptar una nova pràctica per altres motius que
la capacitat de guanyar la batalla, ser obligats a adoptar una nova pràctica per les seves autoritats o resistir-s’hi
coerció. La noció d 'adaptació proporciona una lent útil per mirar els canvis tecnològics, de
quin canvi militar forma part. Ens recorda que no hem de parlar d’un sol moviment
des de bandes mercenàries fins a exèrcits estatals, o des de pedagogies antigues fins a exercicis, però examineu el
interacció entre aquests complexos d’idees. A la meva tesi, tinc previst fer-ho al lloc on
haurien estat més urgents i bàsics: la vida i la societat del regiment, del
soldat comú.
35 Kenneth Chase. Les armes de foc: una història global fins al 1700. Cambridge: Cambridge University Press,
2008
36 Gervase Phillips, Les guerres anglo-escoceses, 1513-1550, Boydell i Brewer, 1999
16
Començaré el 1634, amb la mort de Wallenstein. Wallenstein és l 'exemplificació del
poder potencial del líder mercenari, però també l'amenaça que es pensaven exèrcits independents
posar. Aquesta secció probablement es basarà en fonts secundàries o materials impresos, com ara
en una altra part. El meu punt central és que després d’aquest període, el temps de l’emprenedor militar com a
La segona meitat de la guerra dels trenta anys, contràriament a la percepció popular, es caracteritza
per una disminució de la mida de l'exèrcit. També es van produir altres canvis tàctics i organitzatius:
segons Wilson, després de 1635 els exèrcits eren més petits i més mòbils, amb una proporció més gran
de cavalleria a infanteria, cosa que permet a les forces respondre més ràpidament a les amenaces i viure més
efectivament fora de la terra i portar més subministraments amb ells. Aquestes observacions desmenteixen el popular
visió de la posterior guerra dels Trenta Anys com una època de conflictes indiscriminats i metàstics, des de
la guerra seguia controlada i dirigida. 37 Les diferències regionals també pertanyien des de l'exèrcit fins al
exèrcit. Per exemple, Baviera va pagar les seves tropes millor que altres estats; menys lligat a la necessitat de
saquejant per menjar, els exèrcits bavaresos eren bastant petits. Van ser més disciplinats?
simultàniament per una disminució del salari dels soldats i una disminució del nombre de soldats
disponible per llogar. Els possibles soldats haurien estat atrapats entre el descens de la població
després de la Guerra dels Trenta Anys per una banda i la fallida generalitzada dels estats per l’altra.
Em pregunto per què aquestes persones no van negociar o no van poder negociar per obtenir salaris millors. En canvi, aquest període és
el començament de l'exèrcit permanent — mal pagat, però restant més temps al servei.
17
· 2. El soldat individual
Tinc previst treballar des del soldat individual cap a fora, des del seu cos fins al familiar
i relacions socials. El més bàsic i important per al cos del soldat individual
en aquest període hi ha menjar. En absència d’una font consistent d’aliments per part de les autoritats, és així
necessari per prendre menjar de civils. Com van trobar o robar menjar els soldats? Qui ha fet això? Va ser
buscant una activitat comunitària? Com circulaven els aliments dins del regiment? Fins a quin punt va ser
menjar substituït per racions sempre subministrades durant el meu període? L’alcohol probablement és uniforme
més important com a símbol, especialment a Alemanya on s’associa amb el masclisme com
així com juraments i promeses, així amb la cara pública i l’activitat dels homes. Si beveu un
jurament, que el fa vinculant. És diferent trobar alcohol a buscar menjar? Quan i com fer-ho
els soldats beuen? Amb qui beuen? Canvia això amb l’ascens de l’exèrcit permanent?
tractar altres coses, com ara transcripcions de prova. El meu pla fins ara és llegir-ne tantes
possible i tamisar-los per obtenir detalls de la vida quotidiana dels pobles. La literatura moralitzadora podria ser un altre
Els uniformes, en particular, han rebut l'atenció d'historiadors militars. Al contrari del popular
Percepció, molts soldats alemanys eren abrics de colors uniformes abans del 1618, perquè ho eren
impostos territorials emesos amb roba pel seu príncep. L'escassetat va combatre la uniformitat
durant la Guerra dels Trenta Anys, però, ja que moltes tropes van ser pagades en part amb roba que tindrien
van continuar confeccionant-se roba "uniforme". 38 Després de la guerra dels trenta anys, els coronels a
38 Ibídem, 89
18
molts països van uniformar els seus homes segons van creure convenient. Pot alguna cosa sobre el significat de
es poden obtenir uniformes o equipament estàndard per als soldats de les fonts disponibles?
El primer exèrcit modern estava poblat tant per dones com per homes. Tot i això
les dones eren anomenades "Huren" pels forasters, molt poques d'elles eren prostitutes, sent les esposes de
soldats; parelles en un "matrimoni de maig", en què una parella es reuniria per a la campanya
temporada; o les dones de soldats mantingudes a llarg termini, que es reunirien amb un home
canviar per una reducció del seu espoli o pagament. El paper de les dones a les primeres bandes mercenàries modernes és
similar al seu paper en la fabricació moderna primerenca; tot i que poques dones van lluitar si no ajudaven
per defensar una ciutat assetjada, eren una part important de l'economia mercenària de la llar.
Es van fer moltes activitats de suport com cuinar, rentar, confeccionar roba i atendre els malalts
per dones, que també eren actives en l’alimentació; el mercenari Peter Hagendorf relata com el seu
la dona va ser afusellada i gairebé morta mentre collia el gra que creixia fora d’una ciutat que eren
assetjant.
Segons el recent tractament de John Lynn sobre el tema, la disminució del nombre de
les dones a l'exèrcit coincideixen amb l'augment de l'exèrcit permanent i el sou regular, ja que les dones
va dirigir el que va anomenar "l'economia del saqueig", controlant la recepció i la circulació del saqueig
mercaderies. Si aquesta hipòtesi és correcta, les figures d’autoritat, que havien volgut eliminar les dones
exèrcits durant dècades: només podrien assolir aquest objectiu quan els soldats ja no necessitessin el saqueig
sobreviure. 39 A la darrera part del període que vull estudiar també es van produir intents oficials de vigilància
39 John Lynn, Dones, exèrcits i guerres a l’Europa moderna primerenca, Cambridge University Press, 2008
19
Com es va produir aquest descens? Quan es van prohibir el nombre de dones
promulgat? Què tan estrictament es van aplicar? Com van reaccionar-hi homes i dones? Fes-ho
les restriccions a la sexualitat dels soldats els separen de la vida civil o, des de molts joves
Els homes de la primera Alemanya moderna haurien tingut prohibit casar-se de totes maneres, si no
Una de les preguntes que més m’interessa d’aquest tema és que no sé com
La guerra "masculina" és en aquest moment, o el que significaria anomenar guerra un assumpte "masculí". Mentre
la violència està íntimament associada en aquest període amb imatges de potència masculina, no es va produir cap guerra
sense la participació de dones, i el campament no era una societat d’un sol gènere. Mentrestant,
representacions d'època de les dones que viatjaven amb exèrcits les representen en termes militaritzats;
per exemple, les seves vestimentes semblen versions femenines de vestits de soldats, de vegades ho són
representat participant en actes violents (fins i tot contra els soldats que són els seus companys) 40), o ho són
es mostra amb espases. Considerant el pes de l’espasa i el dret a portar-la com a masculina
Segons Lauro Martines, encara no existeix cap tractament detallat de les dones que
va viatjar amb exèrcits. De John Lynn Dones, exèrcits i guerra a l’Europa moderna primerenca ve
proper, però la majoria de les seves conclusions són conjecturals i es redueix a preguntar-se si poden
mai s’ha demostrat. L'obra de Lynn, però, es basa en fonts secundàries o en arxius francesos
il·luminar tant el paper de les dones en l'exèrcit modern primerenc com l'efecte del seu declivi
40 Ibídem, 94-101
41 B. Ann Tlusty, L’ètica marcial a la primera Alemanya moderna: el deure cívic i el dret d’armes, Palgrave,
2011, 124-130; Cap. 5. Curiosament, en el tractament que Tlusty va fer de l’ús d’armes entre homes i dones en disputes personals,
una de les poques dones que va fer servir una arma tallant en lloc de recórrer a un aparell domèstic va ser una dona que viatjava
amb un exèrcit. Ibídem, 145-158.
20
· 4. Família i amics, companys i enemics
Els primers soldats moderns vivien i treballaven tant en xarxes familiars com en xarxes de
companys. Les proves anecdòtiques, com el diari de Peter Hagendorf, suggereixen que aquestes són familiars
els vincles eren importants per a ells: per exemple, el pare de la segona esposa de Hagendorf també era soldat
dins del seu regiment (va pagar el casament), i Hagendorf i els parents masculins de la seva dona
la mateixa edat treballava sovint junts. Junts van enterrar la mare de la seva dona. Si n’hi ha prou
material disponible, espero examinar aquests vincles familiars, especialment en l’àmbit de la infància
i criança de fills. Podem obtenir una imatge de com era la meva infància militar? Ho podem veure
on acaben els fills dels soldats? Al final del meu període, a l’exèrcit francès, ells
freqüentment s'enrolen i quan ho fan, se'ls dóna una antiguitat igual a la seva edat, ja que "van romandre
amb el regiment ”tant de temps. Què passa amb les filles? Ho fan sovint, com el de Peter Hagendorf
· 5. Camarades i enemics
En aquest capítol, tinc la intenció d’examinar les xarxes socials dins i entre regiments.
Segons molts sociòlegs militars, la cohesió de les unitats, especialment en grups reduïts, és
essencial per a l'èxit d'una força. 42 Els petits grups es van embolicar i es van alimentar junts a principis moderns
Exèrcit alemany: la meva teoria és que la cohesió de grups reduïts també era de vital importància en aquest moment,
tot i que al meu entendre no hi ha cap anàlisi. Com funcionaven aquests petits grups?
Per contra, com van ocórrer els conflictes i la violència dins del regiment, entre soldats en el mateix
costat, tenir lloc? Per què van lluitar els primers soldats alemanys moderns?
Segons Lauro Martines, encara no existeix cap estudi de les relacions entre
oficials i homes al primer període modern. Com eren les relacions entre diferents
42 Hi ha hagut moltes publicacions sobre aquest tema. Un dels més influents és Alexander George, El
Exèrcit comunista xinès en acció: la guerra de Corea i les seves conseqüències. Columbia University Press, 1967..
21
rangs? Els oficials i els homes estaven lligats per vincles de mecenatge preexistents? Què eren els
estructures d’autoritat com a l’inici de l’exèrcit modern, especialment al nivell inferior; és a dir, entre
l’autoritat del superior es pot mantenir amb violència: com va ser el conflicte entre files
funció?
Canvien les relacions entre soldats en aquest període, a mesura que els exèrcits es fan més
"Modern"? A escala macro, aquest període pot veure una distància creixent entre oficials i homes:
la manera en què interactuen els superiors i els inferiors també canvia a nivell granular?
Com es van socialitzar els homes nous a la unitat? Com es van formar els mercenaris? Ells van fer
adoptar el nou simulacre? Com eren els mètodes d’entrenament més antics? Segons Eltis, els exèrcits són llargs
abans del meu període havia adoptat un simulacre formal. Si té raó, la diferència entre el mercenari
la banda i l'exèrcit permanent no és quin tipus d'entrenament reben els homes, sinó qui els controla
i com de ben pagats. Si no és correcte, aleshores el meu període ve com augmenta el nou
Aquesta és la secció que em sento més nerviosa pel que fa a fonts. Tot i que tinc confiança
que les transcripcions del judici i altres documents revelaran detalls de la vida quotidiana dels soldats, detallats
· 6. Combat
Por
Ferides
El pensament de la mort
· 6. Declinació de les bandes mercenàries. Contractació d’exèrcits d’estil nou al món de parla
alemanya
22
· 7. Els alemanys a la guerra dels nou anys
Mètode
Amb la publicació del seu treball emblemàtic, La cara de la batalla ( 1976), militar
l'historiador John Keegan va demanar als historiadors que sortissin dels clixés i de la llum d'informació
descripcions de combats per una banda o comptes tècnics i sense emocions per una altra i
intentar abordar l'experiència de la batalla. Aquesta obra es va publicar tant com a història militar
la subdisciplina moderna prenia forma i es va centrar en el soldat comú en lloc de ser alt
l'estratègia o la política alimentades a la "Nova Història Militar", que va estar fortament influïda per les qüestions socials
història. És possible que l'obra de Keegan ajudés a donar forma al renaixement de la història militar en els anys
això va seguir. No obstant això, mentre John Lynn el va tornar a emmarcar vint anys després, la crida de Keegan per atendre-la
l'experiència de la batalla es va convertir en un atac oblic a la història social: Lynn va descriure l'obra de
historiadors socials dels militars, com Corvisier, «limitats pel desig de tractar amb els militars
passat d’una manera acceptable per a les modes actuals en la formació històrica; ” en l’anàlisi dels militars
com a institució social, “descuiden o fins i tot neguen la seva essència. En última instància, els exèrcits són per lluitar,
i es defineixen en combat i en preparació per al combat ". Historiadors militars de més edat
pot haver errat ignorant el soldat comú i “si el camp ha de tenir en compte el de John Keegan
un repte per pintar la veritable cara de la batalla, ha de ser més inclusiva. Però tractaments moderns
de les institucions militars semblen errar en l’altra direcció; ” és a dir, estan massa centrats en la vida
Aquesta afirmació és problemàtica per diversos motius. En primer lloc, no hi ha proves que ho indiquin
centrar-se en el soldat comú ha d’allunyar l’atenció de l’historiador del combat. En segon lloc,
23
el combat no era l'únic propòsit dels primers exèrcits moderns, sinó que també tenien la intenció de desballestar
territori enemic, fer complir el compliment, extreure recursos de la població o actuar com a policia.
A més, la argumentació de Lynn del seu argument en una apel·lació al propòsit, causa o essència és
lògicament feble, ja que el significat d’una entitat (en aquest cas, una organització) no pot ser simplement
enriquir la nostra comprensió de les condicions laborals a l’Alemanya del segle XIX per recordar-ho
els treballadors de la fàbrica fabriquen mercaderies per vendre? No pretenc ignorar el combat, sinó les vides d’abans
els soldats moderns no es poden reduir a la batalla; també buscaven (robaven) menjar, s’emborratxaven,
van lluitar entre ells i van criar fills, per esmentar només algunes parts de la seva existència.
El més problemàtic des del punt de vista hermenèutic és la visió de l'experiència humana
la batalla és el combat, i si es pensa que el combat és fonamentalment "el mateix" al llarg del temps,
llavors la batalla (i per tant la seva experiència) també participa d’una essència comuna, més enllà de la cultural
súplica per una suposada naturalesa humana universal. Per exemple, Charles Carlton, en el seu cas contrari
excel · lent Anar a les guerres: l'experiència de les guerres civils britàniques, 1638-1651 ( 1992), cometes
amb aprovació, el comentari del general Sir John Hackett que “el soldat essencial continua sent el mateix.
Tant si maneja una arma de trets al mur d’Adrià com si està en una batalla principal
avui, és essencialment el mateix ". 44 Carlton torna a trucar constantment entre el seu temps i el
segona meitat del segle XVII; els vincles que dibuixa entre un període i un altre són pensats-
provocador, il·lustratiu i emocionalment commovedor, però en mans d'un escriptor menor, aquesta línia de
pensar pot arribar a ser massa simplista. Què significa dir que un romà compta amb el de Adriano
44 Anar a les guerres: l'experiència de les guerres civils britàniques, 1638-1651. Routledge, 1994
24
Wall és "essencialment el mateix" que un soldat britànic en un tanc, si les societats on viuen, la
les cultures que els van donar forma i les circumstàncies concretes de la seva vida són diferents? Tenir
hem après qualsevol cosa profunda sobre qualsevol d'ells si diem que tant obeeixen les seves autoritats com temen
la mort o, en definitiva, estem fent arguments que no podem demostrar sobre l’ànima humana,
No argumento que no hi hagi cap element bàsic en comú entre els humans, ni que sigui impossible
entendre com funcionen altres cultures. Però el procés de relacionar-se amb una altra forma de vida ho és
no tan senzills semblen pensar aquests autors. La història militar és per naturalesa un sub-
disciplina, que fa temps que s’ha ocupat de preocupacions transnacionals o globals que altres sub-
les disciplines van arribar només més tard. Això és valuós. No obstant això, molts historiadors militars ho semblen
fonamenta aquesta postura comparativa en una visió del que significa entendre una altra cultura que
Tot i que Lynn ha rebutjat la història social, crec que aquesta sofisticació la pot proporcionar
història social, així com antropologia social. Tot i que la història social ha estat fora de favor
els darrers vint anys, a diferència de la descripció que Lynn fa d’ell com a fadish, continua sent una forma útil de fer-ho
mirant les formes de vida de la gent normal. Aquesta postura no ha de comportar cap aspecte sec o sense ànima
aproximació al material; més aviat, la història social dibuixa una impressió d'una cultura del concret
condicions, situacions quotidianes i relacions. També puc mencionar que els dos més grans
els historiadors militars del segle XX, Corvisier i Redlich, van utilitzar una història social
aproximació.
D 'altra banda, l' antropologia social proporciona una manera de veure la societat des de l 'Internet
tant per dins com per baix de dalt. Aquesta disciplina investiga l'organització social de
grups de persones, prestant atenció a costums i lleis, resolució de conflictes, parentiu i família
25
estructura, relacions de gènere, etc. Atès que l’antropologia social també examina les contradiccions
i ambigüitats de la vida social, és un objectiu ideal per mirar els primers soldats moderns,
les vides de les quals es van caracteritzar pel conflicte, no només en el sentit evident de combat, sinó entre
la seva subcultura i la resta de la societat alemanya i dins de les seves pròpies files. Aquí, el treball de
Edmund Leach és especialment interessant, ja que el seu enfocament analitza les cultures en termes socials
canvi i heterogeneïtat social, en lloc de donar per suposada l’estabilitat social. A més, el seu
un enfocament minuciós, que defuig una alta teoria a favor de l'acumulació sense pretensions
m'atrau observacions sobre societats reals; mentre tinc idees sobre com de tecnològic
canvi de funcions, reconec que en aquest moment de la meva carrera seria contraproduent
Els antropòlegs que estudien la guerra, la violència o el militarisme es queixen regularment d’això
els temes reben massa poca atenció en el seu camp. 45 Tot i que això no és precisament correcte, el meu escrit
el treball antropològic sobre la guerra ha fet hipòtesis sobre els seus orígens o la seva prevalença dins
societat prehistòrica. L'anomenat "mite del salvatge pacífic", que afirmava que tampoc
la gent prehistòrica ni els caçadors-recol·lectors actuals van fer la guerra i això quan va sorgir el conflicte entre
Aquests grups eren més rituals que letals, van sorgir entre els anys vint i seixanta, influenciats
per un marc evolutiu que suposava que des de la guerra era el flagell de la
segle XX, devia ser menys letal en el passat. 46 Estudis antropològics de la guerra
va florir després dels anys seixanta, quan va sorgir un conflicte entre escoles de pensament que va mantenir-ho
45 Hugh Gusterson, "Antropologia i militarisme" Revisió anual d'antropologia, Vol. 36 (2007), pàgines 155-
175, 156
46 Keith F. Otterbein, "Una història de la investigació sobre la guerra en antropologia" Antropòleg nord-americà, nou
Sèrie, Vol. 101, núm. 4 (desembre, 1999), pàgines 794-805, 796
26
les bandes i les tribus eren guerreres i les que no. 47 Aquesta divisió, que també és una
divisió entre aquells que creuen que és natural la guerra ser guerrers i els que creuen
que la naturalesa humana és ser pacífic, ha continuat fins al present. 48 La prevalença o la manca de
la guerra en les nostres primeres societats o en la pròpia naturalesa humana no és una preocupació central per a mi
recerca. A més, trobo la distinció feta dins d'aquesta conversa, entre "guerra" i
activitats que impliquen l'assassinat comunitari de membres d'un grup extern però que no es convoquen
Entre els recents tractaments antropològics dels militars s’inclouen La companyia que mantenen, per
Anna Simons i Eyal Ben-Ari Dominar els soldats. El treball de Simons analitza l’especial dels EUA
Forces (els anomenats "Boines Verdes", encara que mai no utilitzen el terme), que cobreixen la iniciació,
formació, vida familiar, tutoria d 'indígenes irregulars, condicions de vida i de treball (hi ha
tota una secció sobre les ramificacions d’una renovació de l’edifici d’oficines SF) i de la unitat
cohesió. Va concloure que l'estructura organitzativa única de les Forces Especials, en què
la unitat bàsica és un equip de dotze homes, la majoria dels quals tenen el rang de sergent, fomenta un
entorn de competència constant de baix nivell i comoditat per obtenir estatus. Fins i tot com a equip com a
se suposa que el conjunt funciona (i sovint) funciona estretament com una unitat, les transferències freqüents es produeixen a prop
amistats de dues o tres persones indesitjables, una "camarilla" que posa en perill la feina del
sencera. 49 Tot i que aquest treball presenta una visió interessant de la vida i la formació d’un secret
branca de l’exèrcit, és molt lleugera en teoria, potser configurada per a l’ampli mercat dels Estats Units.
A més, Simons no va fer la seva investigació de camp amb persones que en aquell moment estaven en combat:
47 Per exemple, una influent etnografia de Napoleó Chagnon va descriure el poble yanomami del
La selva amazònica com una societat extremadament violenta, que participa en la guerra i comet violència (Napoleon
Chagnon, Yanomamo: la gent ferotge, Holt McDougal, 1983). Tanmateix, aquest treball va resultar altament controvertit i
investigacions posteriors van desmentir les afirmacions de Chagnon, assenyalant que la violència yanomani és esporàdica i
que gran part d’ella es produeix en resposta a la presència de l’Estat (Lizot, Jacques. Tales of the Yanomami: Daily Life in the
Venezualan, 1991; R. Brian Ferguson, Guerra Yanomami: una història política, 1995). 48
"AHistory of Research on Warfare in Anthropology", 801-802 49 AJ Simons, The Company They
Keep: Life Inside the US Special Forces, Simon i Schuster, 1997
27
tot i que a un dels homes que estudia li disparen al coll durant l’entrenament, no es tracta del seu treball
guerra.
Dominar els soldats: conflicte, emocions i l'enemic en una unitat militar israeliana és un
estudi etnogràfic d'un batalló d'infanteria de reserva de les FDI, del qual l'autor era oficial
entre 1985 i 1992. Examen de l'ús del llenguatge dels soldats per als "significats adjunts a
servei militar ", Ben-Ari identifica tres" models populars de coneixement: "l'exèrcit o
soldat com a màquina, exèrcit o soldat com a cervell / pensador i la retòrica del control emocional. Ell
continua afirmant que la virtut del control emocional és un element central dels militars
construcció del masclisme i, per tant, de la societat israeliana més àmplia, per això israeliana
els homes continuen complint de bon grat les obligacions dels drets de reserva. Aquest llibre és interessant i valuós,
però en definitiva massa curt. A més, es veu afectat per l'anàlisi de Ben-Ari sobre la relació
entre les FDI i els seus enemics. Argumenta que, atès que les FDI tracten amb civils enemics, es tracta
els soldats combinen civils enemics i combatents enemics, cosa que els porta a desplegar la retòrica de
control emocional amb més rigor, considerant suposadament que la violència contra els civils és aberrant. En
a més, els soldats de les FDI suposadament consideren als enemics i a ells mateixos sota la "màquina"
model; ” aquesta visió deshumanitzadora dels combatents enemics es contrasta favorablement amb la manera
Els soldats nord-americans de la Segona Guerra Mundial i Vietnam suposadament van demonitzar els seus enemics, i Ben-
Ari conclou afirmant que aquesta mera objectivació de l'enemic permet una cosa més racional
actitud. 50 Aquestes afirmacions no són confirmades per les proves. És més, encara que el de Ben-Ari
afirmació que l'exèrcit israelià pensa en els seus enemics de manera similar a la manera com pensa d'ell mateix
interessant si es compara amb la primera situació moderna, les seves observacions poden no ser-ho
generalitzable a una situació en què la divisió entre aliat i enemic és sovint fluida.
50 Eyal Ben-Ari, Dominar els soldats: conflicte, emocions i l'enemic en una unitat militar israeliana. Novetat
York i Oxford: llibres Berghahn, 1998
28
Mentrestant, el de John Hawkins Army of Hope, Army of Alienation és un estudi etnogràfic
de soldats americans i les seves famílies estacionades a Alemanya entre el 1986 i el 1988. Aquí,
Hawkins afirma que els "ideals americans" dels soldats, que incloïen la valorització de
l'obediència, que els soldats i les seves famílies sovint denigraven, irònicament, com a "comunista".
Conflictes com aquests, així com l'aïllament que els nord-americans sovint monolingües sentien a Alemanya,
exèrcit desplegat en aquest moment. El més greu és l’abisme entre les expectatives dels soldats sobre un
l'atenció a canvi dels serveis prestats i la realitat en què l'exèrcit no va estar a l'alçada
costat de la ganga. 51 Aquesta anàlisi de l’alienació cultural i dels contractes implícits és evident
Tanmateix, sospito que les obres que seran més valuoses per a mi com a inspiració
no es tracta en absolut d’estudis militars, sinó d’anàlisis antropològiques que semblen més profundes que
les obres sobre els militars que he llegit fins ara. Aquí, la de Michelle Rosaldo Coneixement i passió:
així com amb la desigualtat social. L’avanç de l’autor en aquestes qüestions és la pràctica de
la caça de caps, abandonada recentment entre els ilongots, però una vegada el nucli de la identitat masculina ilongota.
Rosaldo afirma que dos conceptes, "coneixement" i "passió", són fonamentals per entendre el
manera que els ilongots parlen del seu propi comportament. Tots dos tenen el focus en el "cor", "la font de
51 John Hawkins, Army of Hope, Army of Alienation: Culture and Contradiction in the American Army
Comunitats d'Alemanya de la Guerra Freda. University Alabama Press, 2005
29
acció i consciència, i un lloc vital i de voluntat ". 52 La passió es veu en una persona que treballa durament,
en la unitat per competir i en el poder enfocat dels encanteris màgics. La seva bellesa tensa, que es manifesta en
danses, es fa ressò de les coses brillants i esmolades, com les arracades de buceró que porta un jove que té
ja pres caps. És el que diuen els Ilongot que els fa matar. La passió caracteritza els homes joves,
que descarreguen la seva passió quan fan una incursió, maten a algú, els tallen el cap i el llencen
tempera la passió dels joves. La seva exhibició més característica es troba en competicions oratòries. Com
a més d'explicar per què maten els ilongots, aquestes emocions ajuden a explicar les desigualtats entre els homes
Tot i que hauria de ser el paral·lelisme entre les tribus filipines i els primers alemanys moderns
les accions, especialment aquelles que ens semblen més alienes o desagradables, són excel·lents
model per a la descripció i anàlisi dels primers soldats moderns, per als quals també era potent
lligat a la capacitat de matar. L'enfocament de Rosaldo és molt més viu que el de qualsevol
treballs antropològics citats aquí que descriuen específicament els militars. Una ressenya citada
La fórmula de Malinkowski de comprendre "pel que viu aquesta gent", així com el títol d'un
d’on va treure Rosaldo. 53 Aproximacions com aquestes semblen ser un bon model per a mi
treballar també.
Fonts
52 Michelle Rosaldo, Coneixement i passió: nocions il·lustres de si mateix i de vida social, Universitat de Cambridge
Premsa, 1980, 36
53 Coneixement i passió: nocions ilongotes de jo i vida social. per Michelle Z. Rosaldo.
Ressenya de: Andrew Strathern. Home, Nova sèrie, vol. 18, núm. 1 (març, 1983), pàg. 229
30
La majoria dels meus súbdits eren analfabets i molt mòbils, cosa que em va obligar a adoptar un
un enfocament àmplia i voraç de les fonts. Ja que no van deixar molts textos
per ells mateixos, he de buscar soldats en els textos d'altres, com ara els registres dels seus superiors o
autoritats religioses, transcripcions de judicis i documents judicials, registres de població de la ciutat, memòries i
etc. Documents com aquests són valuosos per a més del que simplement es pretenia
registre, i una minuciosa atenció a ells revelarà informació que, tot i que pot haver estat
incidental a la qüestió que ens ocupa, il·luminarà la vida dels soldats i les seves famílies.
la investigació es basarà en aquest treball. L’Oesterreichisches Staatsarchiv conté registres del Sant
L’administració de l’Imperi Romà i les possessions són extenses però poc organitzades. Mentre això
l'arxiu era difícil de navegar per a un principiant, probablement conté material més valuós que jo
Vaig poder trobar durant el breu període de temps que vaig estar allà. Mentre que el Kriegsarchiv de Viena
té poc material anterior a l'establiment d'un exèrcit austríac permanent, de les seves possessions
Constança provenia del seu tribunal, que contenia registres de disputes entre soldats i civils,
baralles, etc., i la majoria de ciutats i ciutats alemanyes de bona mida tenen material similar. M'agrada
a moltes ciutats del Rin, Constança també tenia una guarnició després de la Guerra dels Trenta Anys. Mentre
les disputes entre soldats i civils eren gestionades pels tribunals de la ciutat, la majoria dels registres dels quals
romandrien a les pròpies ciutats, les disputes entre soldats haurien estat resoltes pel
tribunals del regiment, els registres dels quals són més difícils de trobar.
31
El Saeschisches Hauptstaatsarchiv de Dresden va resultar el més fructífer. A més de
essent gairebé inexplorats pels occidentals fins fa poc, els primers fons moderns de Dresden ho són
antecedents judicials del regiment. Sembla que Dresden no només hi contenia la major quantitat de material, sinó també
tenia el material més interessant. També vaig poder contactar amb la doctora Katrin Keller, a
especialista en història de Saxònia que treballa a la Universitat de Viena; no només ha estat útil,
m'ha posat en contacte amb un especialista en la història de Hesse; segons ell, Hesse ho ha fet
A diferència dels arxius d'altres països, com ara França, els arxius alemanys són bastants
heterogeni, amb cada arxiu amb el seu propi sistema de classificació; els arxius més petits
sovint no tenen ajudes disponibles en línia. No obstant això, hi ha molts arxius de ciutats o estats
militaria, que serà el meu focus principal, i tots ells tenen antecedents penals. D'acord amb
Michael Hochedlinger, director dels primers fons moderns del Kriegsarchiv de Viena, núm
els registres dels capellans del període sobreviuen a Àustria, però encara tinc esperances
Alemanya.
A més de fonts inèdites, s’han publicat molts diaris i memòries d’aquest període
teoria militar, ficció i literatura popular, com ara sermons o fulls de càlcul, tots ells
ofereixen diferents punts de vista sobre els soldats, estan àmpliament disponibles, ja sigui en forma reeditada o digitalitzada. Com
proporcioneu detalls vius, i la historiografia del segle XIX o principis del segle XX en pot fer ús
32
33