Catarsi 24 — pàg. 4 — Deu anys!

FORA DEL PRESTATGE

per Steve Redwood

traducció de la Carmen Acuña Condal

il·lustració de l’FX Godoy

Els prestatges de la Biblioteca estaven inhabitualment plens aquell dia, amb dones
de pell daurada que deixaven penjar amb llangor les cames nues per sobre les vores.
No les deixaven parlar, evidentment, però els seus ulls tristos pregaven: «Agafa’m,
agafa’m». Per una porta mig oberta, en va veure dues que estaven rebent tracta-
ment.
Va empènyer la Maria 8, que tenia la pell amb unes taques malsanes, cap al
taulell, i va forçar un somriure per a la Pellblava asseguda al darrere. Ella no li va tor -
nar.
—He vingut a renovar aquesta dona —va dir. El seu to era defensiu.
Ella va arrufar les celles.
—Haurà de pagar la quota de renovació, és clar.
—Ho sé.
Li va prendre el nom —John William Smith— i el número de la Seguretat
Social, i després es va posar a teclejar a l’ordinador, els dits movent-se amb la rapidesa
de les ales d’un colibrí.
Darrere d’ella, va fixar-se en una gran reproducció dels amants tapats de Ma -
gritte. «S’amagaven les cares l’un de l’altra per no decebre’s?», es va preguntar.
Ella va imprimir un foli i l’hi va passar.
Ell li va donar una ullada i després va aixecar el cap.

Catarsi 24 — pàg. 5 — Deu anys!

 —Però si això és el doble de l’última vegada!
—Exacte.
—Però per què?
Ella se’l va mirar amb ulls sense parpelles.
—Sap molt bé que com més temps estigui sense un Servei més ràpid, es fa
malbé. I per tant el tractament també és més car.
L’ordinador va emetre un xiulet. Ella li va donar una ullada i va tornar a mi-
rar l’home.
—De totes maneres, sembla que algú l’ha reservada. Per... a veure... el 14. El
mes que ve.
—Què?
—Això vol dir que de totes maneres no podria renovar-la per més de dues
setmanes.
Per dins, es va sentir molt alleujat. Ja no calia donar-hi més voltes! Ja no esta-
va al seu abast! Però al mateix temps...
—Qui l’ha reservada?
—Sap que no puc donar-li aquest tipus d’informació.
La Maria 8 estava de peu a un costat, el rostre inexpressiu. Però ell quasi po-
dia olorar la seva por.
—Perdoni, no ho entenc. Per què la vol? Era el seu amo abans?
Ella no va respondre.
Ell sabia que no era gaire adequat, però no va poder estar-se de remugar.
—No és com si estigués en molt bon estat inclús quan ell la tenia!
El cap de la Pellblava es va redreçar i els ulls incolors van polsar ominosa-
ment.
—Si us plau, recordi que vostè viu d’un subsidi estatal! Li solucionem les se-
ves necessitats sexuals mínimes, però no pot esperar que li facilitem els models més
recents, o que el deixem mirar i triar el que vostè creu que li escau millor. Si vol una
dona nova de trinca, llavors trobi una feina i pagui’n una!
Adonant-se que havia anat massa lluny, ell va fer un gest apaivagador.
—Perdoni. És que la factura puja molt més del que esperava.
—No puc fer-hi res. Si us plau, decideixi’s: encara vol renovar-la (però només
fins al 14) o preferiria canviar-la ara?
Ell va mirar cap a la Maria 8, va recordar on era i ràpidament va tornar a mi -
rar la Bibliotecària. Esperava que no se n’hagués adonat de la relliscada.
Volia dir:
—Bé, si només és un parell de setmanes, també podria tornar-la ara.
Però en realitat va dir:
—La meva renovació actual encara és vàlida fins a final de mes. Puc tornar
d’aquí un o dos dies i respondre-li llavors?
Ella va semblar sorpresa. Després va arrufar les celles.

Catarsi 24 — pàg. 6 — Deu anys!

 —Pot fer-ho, si vol.
—Sí, gràcies, crec que ho faré. Adéu.
No va perdre el temps somrient, aquella vegada, sinó que, empenyent la Ma-
ria 8 davant seu, va a anar cap a la porta, intentant no prestar atenció a la col·lecció de
cames espurnejants. La Maria, va comentar traïdora la seva ment, era com un núvol
gris passant davant del sol.
Així que algú l’havia reservada. Com que als aturats no se’ls deixava fer reser-
ves, i el ciutadà treballador mitjà no podia gaudir dels Beneficis Estatals, havia de ser
algú a un lloc alt del sistema. Algú realment ben amunt. Es va sentir quasi alleujat.
No depenia d’ell. Havia fet tot el que havia pogut. Ella no el podia culpar per això.
Però sabia que ho faria.

***

Es va asseure pensatiu mentre ella preparava el dinar a la cuina. Ella quasi no havia
dit res de camí a casa. Es va adonar que les mans d’ella eren enganxoses. De nervis.
Però per què, per l’amor de Déu? Havia fet més del que mai es podria haver esperat
d’ell. No tan sols l’havia renovada ja dues vegades, sinó que inclús havia estat dispo-
sat a fer-ho una tercera! Hauria suposat quatre mesos. Quatre mesos sencers amb la
mateixa dona usada! Dubtava que algú més a la Ciutat hagués tingut mai tant de
temps una dona fora sense un Servei, i per descomptat cap tan feta malbé com ella.
Van dinar en un silenci incòmode fins que al final ell va dir, intentant donar-
li un to lleuger:
—Bé, sembla que tens un admirador important! T’hauries de sentir afalaga-
da.
—Potser m’hi sentiria si sabés qui és.
Un moment de silenci. I després, inevitablement:
—Per què no em vas canviar llavors, i acabaves? Com si realment ho vol-
guessis?
No va respondre de seguida. Algunes setmanes abans, s’hauria encès i li hau-
ria dit que com podia ser tan desagraïda, fent-se la víctima, quan el que es sacrificava
era ell! Però ara s’havia resignat a la seva desconfiança, sabent, ben endins seu, que
no li faltaven raons.
Dues setmanes abans, l’havia enxampat fullejant els catàlegs.
—Només hi dono una ullada! —havia protestat mentre ella se’l mirava trista
i decebuda—. Au, vinga, si volgués una altra dona, només hauria de tornar-te, com
fa tothom!
Ho va dir per defensar-se, no com una amenaça, però havia sigut un mo-
ment decisiu. Ella mai li havia comentat, però ell sabia que no l’havia perdonat mai.
Cosa que era de bojos, perquè no hi havia res a perdonar.
Ara, va dir, sense respondre a la seva pregunta:

Catarsi 24 — pàg. 7 — Deu anys!