Clara i Fritz vivien en una xicoteta ciutat al nord d'Europa.

Era nit de nadal i Clara

decorava l'arbre amb molta destresa. Primer una bola verda, després una garlanda
blavosa al voltant… Fritz era una mica més arreu i ofegava l'arbre amb adorns i
serpentines. Els dos germans estaven entusiasmats amb tots els regals que
haurien d'obrir; però, quan va arribar l'hora, no van trobar cap enfront de la
xemeneia.
Eixa nit els va visitar el seu oncle, el senyor Drosselmayer, un reconegut inventor
de joguets que sempre estava content i emocionat. Clar! Qui no? Tot el dia envoltat
de joguets! Clara i Fritz no podien dissimular el seu desencant.
- Què són eixes cares músties?! –va exclamar el seu oncle.
- On estan els regals? – va preguntar Clara sorpresa.
- És que potser ens hem portat malament? – va afegir apesarat Fritz.
I, aleshores, el senyor Dosselmayer, rient sorollosament va obrir un gran sac i tota
l'habitació es va tornar a omplir d'il·lusió. D'allí van eixir joguets de totes les mesures
i tots els colors. Als xiquets els faltaven mans per a agafar-los.
- Aaaaaay! A què jugue? No sé per on començar! – cridava Fritz.
Estava tan indecís! Hi havia moltes coses i volia jugar amb totes alhora. En canvi,
Clara es va quedar embadalida amb el joguet més senzill: un trencanous que tenia
forma de soldadet de fusta. Mentrestant, Fritz corria pel menjador com si
estiguera pel pati de l'escola, fins que va passar disparat pel costat de Clara amb
una avioneta de mà i PLAS! Amb l'ala va trencar una cama del trencanous. Clara
es va posar a plorar desconsoladament mentre el seu oncle Dosselmayer renyia
al seu germà:
- Has d'anar amb més cura Fritz!
A l'hora de dormir, Clara va presentar el trencanous a la resta de joguets de
l'habitació:
- Ací teniu un nou amic. Haureu de cuidar-lo molt perquè s'ha quedat coix.
I fent-li una besada, Clara es va ficar en el llit i va tancar els ulls. Per la finestra,
entrava la llum de la lluna i ho tenyia tot un color blau molt bonic. Els dos germans
es van adormir profundament.
Però els joguets no tenien son. Sí sí, ho heu entès bé. La màquina del tren va
començar a tirar fum, el pallasso de joguet a tocar la pandereta i les nines i ninots
a saltar i córrer per l'habitació. Què estrany! Els joguets jugant entre ells!
L'habitació es va convertir en l'escenari d'una festa improvisada fins que… Va
aparèixer el Rei dels ratolins.
- Eeeeey, tanta alegria em posa malalt! Es van a acabar les celebracions!
Ningú es va atrevir a dir res. El Rei dels ratolins portava un sac a la mà i els
joguets temien que els ficara dins; però aquella bèstia volia una altra cosa:
- Des del meu cau he olorat dolços i pastissos. Ja! La nit de nadal és una de
les nits més goloses de l'any. Vull que ompliu aquest sac de caramels,
xocolatines, pastissets i melmelades – va ordenar.
Tots els joguets van córrer al pis de baix a buscar en la cuina per a complir el
capritx d'aquella rata. Bé, tots no, el trencanous anava coix d'una cama i li resultava
impossible baixar les escales. Com no va poder seguir a la resta de joguets, es va
quedar quiet com una estàtua davant del Rei dels ratolins.
- Aaaah! Un soldadet valent. Et rius de mi, tros de fusta?
Al Rei dels ratolins no li va agradar molt que el trencanous es quedara allí plantat,
va pensar que el desafiava, que volia enfrontar-se a ell. Així que va alçar la vara i…
- Quiet!
- Clara!
- Torna al teu cau rosegador immund! –li va cridar.- Torna baix terra! A la
meua casa no hi ha lloc per a gent dolenta.
I la xiqueta va abraçar al trencanous mentre el rei fugia cames per a què us vull.
Els joguets es van tirar damunt de Clara. Estaven tan contents que li feien besos
i li feien manyagues per tots llocs. Ella no podia parar de riure perquè hi havia
joguets que se li havien ficat dins de pijama i Uy, quines cosquerelles!
Aleshores va passar una cosa increïble. El trencanous va començar a rodar i rodar
i rodar i van començar a eixir espurnes de colors pertot arreu. Era com un castell
de focs artificials i de dins d'aquesta bola de llum i color va sorgir un príncep: el
príncep de les llepolies. El príncep els va explicar que venia del país de la fada de
sucre i que allí tot estava fet de dolços i caramels, les cases de xocolate i els
arbres i les flors de mantega i mel i va afegir el que tots els joguets estaven
esperant des de feia estona:
- Voleu vindre a conèixer a la fada de sucre?
- Sí! Viva! Bé! Anem a veure a la fada! –van cridar tots.
En aquell mateix instant van iniciar el viatge al país de les llepolies, on li fada de
sucre va organitzar una festa de benvinguda i els va presentar a tots els que
vivien allí.
- Que comence la desfilada! – va cridar la fada de sucre.
Per ací uns homenets amb sacs plens de teteres i herbes d'aigua, van començar
a mesclar l'aigua amb les herbes omplint l'aire de mil i un aromes mentre sonava
una dansa xinesa.
Per allà, altres homenets amb barba portaven bidons plens de grans de café i
cafeteres plenes d'aigua. Al so d'una música àrab, els homenets molien els grans
de café. Mmmmm! L'olor era molt més forta.
De sobte, unes nines russes amb bastonets de caramel van començar a fer
piruetes al ritme del trepak.
Tot aquest festival de danses i músiques es va fondre com el xocolate quan cinc
donyets amb un mirlitons a la mà van aparéixer. Va sonar una melodia preciosa
que els cinc van ballar alhora que tocaven aquells instruments tan divertits. A
Clara li van entrar unes ganes boges de moure l'esquelet.
- Puc ballar? –li va preguntar a la fada de sucre.
- Clar! Balla balla!
I la xiqueta va saltar a la pista amb els ulls brillants. Aqueix so li havia hipnotitzat.
Aleshores, va sonar el vals de les flors i fins als joguets es van animar a ballar.
Les pilotes amb els ossets, el tren de fusta amb el pallasso de peluix. En començar
la dansa espanyola, Clara no podia més i es va quedar adormida.
Més tard, quan Clara va obrir els ulls, es va trobar arraulida en el seu llit. Què
havia passat? Ho havia somiat tot? No volia que aquella aventura acabara. Potser
tot això li va passar de debò… O qui sap si va ser un somni? D'aqueixos que tens
quan mamà o papà et porten al llit i et diuen: que tingues dolços somnis.

FI