Antropologia mèdica

L'antropologia mèdica és un subcamp de l'antropologia Antropologia mèdica

social o cultural. Des del 1963 serveix d'etiqueta identificativa de
Tipus d'ocupació antropologia 
la investigació empírica i la producció de teoria per part dels
antropòlegs sobre els processos socials i les representacions culturals de la salut, la malaltia i les pràctiques d'atenció o
assistència que s'hi relacionen. A Espanya s'han utilitzat, a més, les denominacions, antropologia de la
medicina, antropologia de la salut o antropologia de la malaltia.[1][2]

A Europa, el terme antropologia mèdica es va fer servir a la dècada del 1940 per designar els estudis filosòfics sobre el
cos, la salut i la malaltia, com a traducció del terme neerlandès medische anthropologie, encunyat al segle XIX.[3]

Contingut
1 Antecedents
2 Medicina popular i sistemes mèdics
2.1 Medicina popular
2.2 Sistemes mèdics
3 Antropologia mèdica aplicada
3.1 Problemes de la biomedicina
4 Agenda de l'antropologia mèdica
5 L'Antropologia mèdica a Catalunya
6 Referències
7 Bibliografia
7.1 En català
7.2 En altres idiomes
8 Enllaços externs

Antecedents [ modifica ]

Les relacions entre l'antropologia, la medicina i la pràctica mèdica són antigues i ben documentades. La medicina va
utilitzar fins a finals del segle XIX tècniques de camp qualitatives, va practicar l'observació participant i va produir
molta etnografia, ja que formava també part de la seva pràctica. L'antropologia general ocupava una posició rellevant en
les ciències mèdiques bàsiques (que correspon a les assignatures comunament anomenades preclíniques).[4][5]

A mesura que la medicina va anar tancant l'educació mèdica a l'hospital i va adoptar una actitud reticent enfront de
l'empirisme dels metges en la seva pràctica quotidiana entre la gent, i assumia la medicina experimental a l'hospital i al
laboratori com la font bàsica de coneixement, els metges van anar deixant l'etnografia en desús. Aquest abandó
s'efectua quan l'antropologia social adopta l'etnografia com un dels seus senyals d'identitat professionals i abandonà el
projecte inicial d'antropologia general. La divergència entre l'antropologia professional i la medicina no va significar mai
una escissió completa entre ambdues. Durant el segle XX són constants les relacions interdisciplinàries, fins a arribar a
la constitució de l'antropologia mèdica durant els anys seixanta i setanta.[6][7][8]

Medicina popular i sistemes mèdics [ modifica ]

Durant bona part del segle XX, metges i antropòlegs han compartit la noció de medicina popular, tradicional o folk -en
anglès, folkmedicine. Amb aquest concepte mèdic, antropòlegs i metges antropòlegs volien descriure els recursos que la
pagesia europea o llatinoamericana utilitzava per resoldre els problemes sanitaris al marge del personal mèdic. També
designava les pràctiques de salut dels aborígens en diferents parts del món, amb un especial èmfasi en els
coneixements etnobotànics, fonamentals per aïllar alcaloides i principis actius farmacològics. Igualment, el concepte es
referia a l'estudi de les dimensions rituals de les terapèutiques populars, que servien per discutir, a Occident, tant les
relacions entre ciència i religió com les categories psicopatològiques. Els metges no pretenien, amb el concepte de
medicina popular, construir un concepte antropològic, sinó un concepte mèdic que els fos útil per establir, amb bases
científiques, els límits culturals de la biomedicina.[9][10][11]

Medicina popular [ modifica ]

El concepte de medicina popular (folkmedicine) va ser incorporat també pels antropòlegs professionals de la primera
meitat del segle XX amb la intenció d'establir el límit entre pràctiques màgiques, medicina i religió, i explorar el paper i el
significat dels guaridors populars (medicine man, curanderos, sanadores, etc.) i de les seves pràctiques
d'automedicació. La medicina popular era per a ells un tret cultural particular específic d'alguns grups humans diferent
de les pràctiques universals de la biomedicina. Si cada cultura tenia la seva medicina específica, i es configurava a partir
dels trets culturals generals d'aquesta societat, podia proposar-se l'existència de tants sistemes mèdics com cultures i
desenvolupar-ne un estudi comparatiu. Els sistemes mèdics de les societats aborígens en què no podien demostrar-se
els trets sincrètics de la medicina popular europea es van anomenar medicines primitives o pretècniques, segons que es
fes referència als aborígens actuals o a les cultures anteriors a la Grècia clàssica. Les que disposen d'un corpus
documental com la tibetana, la tradicional xinesa o l'ayurvèdica són anomenades, de vegades, medicines sistemàtiques.
L'estudi comparatiu dels sistemes mèdics rep el nom d'etnomedicina, o etnopsiquiatria si l'estudi fa referència a la
psicopatologia.[12]

Sistemes mèdics [ modifica ]

Els sistemes mèdics són, segons aquesta concepció, el producte específic de la història cultural de cada grup ètnic.
La medicina científica és un sistema mèdic més, i per això és una forma cultural que pot estudiar-se com a tal. Aquesta
posició, pròpia del relativisme cultural sostingut per l'antropologia cultural, va permetre el debat amb la medicina i la
psiquiatria entorn d'algunes qüestions fonamentals:

1. El debat entorn de la influència relativa dels factors genotípics i fenotípics en relació amb la personalitat i
determinades formes de patologia, especialment psiquiàtrica i psicosomàtica.
2. La discussió sobre la influència de la cultura en el que es considera normal, patològic o anormal.
3. La verificació en distintes cultures de la universalitat de les categories nosològiques de la biomedicina i de la
psiquiatria.
4. La identificació i descripció de malalties pròpies de cultures específiques prèviament no descrites per la clínica:
els anomenats trastorns ètnics (ethnic disorders), i més recentment síndromes delimitades culturalment (culture
bound syndroms), com el mal d'ull o el tarantisme en els camperols europeus, la possessió i els estats de trànsit
en moltes cultures, i l'anorèxia nerviosa, els nervis o la síndrome premenstrual en les societats occidentals.

Des de finals del segle XX, els antropòlegs mèdics treballen amb una concepció molt més sofisticada de la problemàtica
de les representacions culturals i les pràctiques socials relatives a la salut, la malaltia i les pràctiques d'assistència o
atenció, enteses com un universal que adopta formes locals molt diverses que s'articulen en processos transaccionals.
L'enllaç al final d'aquesta pàgina té la voluntat d'oferir un panorama ample de les posicions actuals de l'antropologia
mèdica a partir d'un recull de bibliografia bàsica en llengües llatines.[13]

Antropologia mèdica aplicada [ modifica ]

Als Estats Units, Canadà, Mèxic i Brasil la col·laboració entre l'antropologia i la medicina va tenir a veure inicialment amb
el desplegament dels programes de salut comunitària en minories ètniques i culturals i amb l'avaluació etnogràfica i
qualitativa d'institucions sanitàries (hospitals, manicomis i serveis d'atenció primària). En el primer cas es tractava de
resoldre els problemes d'implantació de l'oferta de serveis en un mosaic de grups ètnics complex; en el segon,
d'analitzar els conflictes interestamentals dins les institucions: especialment entre metges, personal d'infermeria,
personal auxiliar i personal d'administracions que tenien efectes indesitjables en la seva reorganització administrativa i
en els seus objectius institucionals. Els reports etnogràfics van demostrar que les crisis interestamentals tenien efectes
directes en els criteris terapèutics i en l'atenció als malalts. També van aportar nous criteris metodològics per avaluar les
noves institucions producte de les reformes i experiments assistencials, com les comunitats terapèutiques.

L'evidència etnogràfica va sustentar les crítiques al custodialisme institucional i va contribuir de manera decisiva a les
polítiques de desinstitucionalització de l'assistència psiquiàtrica i social en general. En alguns països, com Itàlia, van
replantejar les directrius en educació i promoció per a la salut.

Les respostes empíriques a aquestes qüestions van motivar la incorporació d'antropòlegs en programes de salut
comunitària i internacional en països en via de desenvolupament, en l'avaluació de la influència de variables socials i
culturals en l'epidemiologia de certes formes de patologia psiquiàtrica (psiquiatria transcultural), en estudis sobre les
resistències culturals a la implantació d'innovacions terapèutiques i assistencials, i en estudis sobre guaridors
tradicionals, curanderos i llevadores empíriques susceptibles de ser reciclats com a agents de salut (els anomenats
metges descalços).

Problemes de la biomedicina [ modifica ]

També des dels anys seixanta, als països desenvolupats, la biomedicina es veu confrontada a una sèrie de problemes
que exigeixen revisar els anomenats erròniament factors predisposadors de naturalesa social o cultural, reduïts a meres
variables en protocols quantitatius i subordinats a interpretacions causals de matriu biològica o genètica. Entre aquests
cal destacar:

1. La transició entre un patró dominant de patologia infectocontagiosa aguda a un patró de patologia basat en
malalties cronicodegeneratives sense una terapèutica etiològica específica.
2. L'emergència de la necessitat de desenvolupar dispositius i estratègies de cures de llarga durada, enfront
d'intervencions terapèutiques incisives.
3. La influència de conceptes com la qualitat de vida en relació amb els criteris terapèutics clàssics en biomedicina.

A això s'uneixen els problemes associats al desplegament de dispositius sanitaris comunitaris que evolucionen, des
d'una primera fase en què són percebuts com a instruments de lluita contra les desigualtats d'accés als serveis de salut,
a una nova situació en què, un cop desplegada una oferta integral a la població, emergeixen problemes derivats de les
diferències ètniques, culturals, religioses, de grups d'edat, gènere o classe social.

Si el primer s'associa al desplegament dels dispositius d'atenció comunitària, un altre efecte es produeix quan se'n
planteja el desmantellament amb la devolució als particulars de competències sobre aquest punt.

En tots aquests àmbits, investigacions etnogràfiques de caràcter qualitatiu i local són indispensables per comprendre
com els pacients i les seves xarxes socials incorporen el coneixement sobre salut i malaltia, en un context en què la
seva experiència està matisada per influències culturals complexes, derivades de les característiques de les relacions
socials en les societats avançades i del pes dels mitjans de comunicació social, especialment dels audiovisuals i de la
publicitat.

Agenda de l'antropologia mèdica [ modifica ]

Actualment la investigació en antropologia mèdica és una de les que més creix en el conjunt de l'antropologia, i
s'observen fins i tot processos d'especialització interns molt importants. Per això qualsevol agenda sempre és discutible.
En general podem considerar que hi ha cinc àmbits bàsics:

1. El desenvolupament dels sistemes de coneixement mèdic i d'assistència mèdica.

2. Les relacions entre el metge i el pacient.
3. La integració de sistemes alternatius mèdics en ambients culturalment diversos.
4. Les interaccions entre factors biològics, ambientals i socials que influeixen en salut i malaltia, tant en el pla de
 l'individu com en el de la comunitat.
5. Els impactes de biomedicina i tecnologies biomèdiques en ajustos no occidentals.

S'exclouen camps tan importants com la psiquiatria cultural, transcultural o etnopsiquiatria, que són camps clínics que
tenen connexions amb l'antropologia mèdica en l'esfera de la metodologia d'investigació o de la producció de teoria.