CRI-A

INVENTARI DE RESPOSTES D’AFRONTAMENT

-ADULTS-

AVALUACIÓ D’ADULTS I L ‘AFRONTAMENT DEL RISC

Laura Banda Heras, 16630504

Xenia Escalona Peris, 16188362
Grup T1
26/4/2017
INDEX

1.Marc teòric sobre teoria de l’afrontament p.3

2. Descripció del CRI-A p.5

2.1 Full de respostes del CRI-A administrat p.7
2.2 Full de perfil del CRI-A administrat p.8
2.2.1 Administració del CRI-A p.8
2.2.2 Correcció p.8

3. Informe psicològic p.9

3.1 Característiques de l’appraisal p.9
3.2 Estratègies d’afrontament emprades, predomini de focus i mètode p.10
3.3 Resum p.11
3.4 Pronòstic p.11
3.5 Indicacions terapèutiques p.12

4. Bibliografia p.12

1. Marc teòric sobre teoria de l’afrontament

2
Els processos d'estrès i d'afrontament són un aspecte central de la vida quotidiana de les
persones. Al llarg de tot el cicle vital, hem de fer front a moltíssimes situacions que ens
generen estres. El procés que utilitzem les persones per fer-les front rep el nom de coping o
afrontament.

Segons Fleishman (1984) l'afrontament són les respostes cognitives o comportamentals que
donem les persones per reduir o eliminar les condicions estressants. Aquestes respostes al
llarg de tota la història han sigut de gran interès en el camp de la Psicologia.

La història de la teoria de l'afrontament en el camp de la psicologia, ha sigut estudiada des

de diverses perspectives i diferents etapes. Fins al 1960, hi havia dos enfocaments a l'hora
d'abordar-la: la psicologia dels trets de personalitat (Allport, 1936) i la psicologia dinàmica.
Aquesta última, es centrava en el fet que l'afrontament fa referència als mecanismes de
defensa del jo per protegir a la persona davant de les excessives exigències dels impulsos.

La segona etapa comprèn des de 1960 fins a 1980. És una etapa més centrada en el que
envolta a la persona, és a dir, en l'entorn social, el clima i les situacions que fan que la
persona actuï de diferent manera en funció de les persones que la rodegen, etc. Per tant, en
aquesta etapa es pretén estudiar com el context social afecta la conducta de les persones.
A diferència de l'altra etapa, és un període on el coping està marcat pel conductisme i les
teories cognitives-conductuals, ja que la conducta sorgeix com a reacció a les situacions
que ens estressen i la valoració que nosaltres donem a aquell estressor.

Per últim, cal parlar de l'última etapa en la història del CRI-A. Aquesta tercera etapa pren un
interès més específic per la personalitat. És a dir, dóna importància a factors personals i
situacionals, ja que la situació no ho explica tot. Sorgeixen noves teories de la personalitat
com el Big Five, que donen impuls a aquesta nova generació.

Lazarus i Folkaman (1984), van ser dos autors d'important rellevància en l'estudi de
l'afrontament. Per a ells, l'afrontament és el conjunt d'esforços cognitius i conductuals que
realitza la persona per tal de poder donar resposta davant de determinades demandes
externes o internes i que produeixen un excés d'ús dels recursos que pot tenir la persona.
Per això, segons Lazarus i Folkaman, és important que la persona avaluï les demandes
situacionals que siguin sobrecarregants i que aquestes siguin capaces de catalogar-les com
estressants perquè puguin posar en pràctica els processos d''afrontament.

També segons aquests autors, quan fem front a aquest estressor es produeixen dues fases:

1. Valoració o appraisal primari: es valora l'estressor i s'analitza el risc que ens pot
ocasionar pel benestar.

1. Valoració o appraisal secundari: s'analitza els recursos disponibles i es pren la

decisió de quin mètode es pot utilitzar per resoldre la situació (és a dir, si
cognitivament o conductual).

Cal tenir present que, a part de les fases anteriors no es pot deixar de banda l'objectiu o
focus que adopti la persona per afrontar l'estressor.
● Si l'objectiu és eliminar o reavaluar l'estressor → Afrontament focalitzat en el problema →
aproximació.
3
 ● Si l'objectiu és regular l'estat emocional que provoca estrès → Afrontament focalitzat
en l'emoció → Evitació.

D’altre banda, R.H.Moos (1995) proposa un altre model, en el que es basa el CRI-A, és un
model fonamental per poder interpretar l'afrontament.
Per a R.H.Moos, el coping es basa en 5 panells, on hi ha diferents variables que
interaccionen entre elles.

Esquema 1: Esquema conceptual del model de Moos 1995.

Com podem observar en l'esquema conceptual, el panell I, inclou tots els estressors
provinents del sistema ambiental. El panell II inclou les característiques personals. És a dir,
el panell I és més estable que el II. El panell III fa referència als factors ambientals
estressants. El IV fa referencia a la valoració i resposta que es dóna a l'estrès. I per últim, el
panell V, és l'estat de salut o benestar que pot tenir el subjecte en algun moment.

Segons el model, en funció del mètode o tipus d'esforç que es realitza i el focus o orientació
que s'utilitza a l'hora de prendre la decisió per resoldre el problema, tindríem quatre tipus de
coping, que són els que avalua el CRI-A (administrat posteriorment).

4
 Esquema 2: Quatre tipus de coping segons Moos, 1995.

És molt similar al que deien autors com Lazarus i Folkman anteriorment (1984).
Si el focus es focalitza en el problema: Aproximació. Aquesta pot ser cognitiva o conductual
segons el mètode.
Si el focus es focalitza en l'emoció: Evitació. Que també segons el mètode pot ser
conductual o cognitiva.

2. Descripció del CRI-A

Autor: R.H. Moss

Adaptat per: T.Kirchnner i M.Forns
Administració: individual i col·lectiva
Temps: Variable, normalment entre 10-30 minuts
Edat: Adults
Categories:
● CLÍNICA, inteligencia emocional.
● CLÍNICA, ansiedad, estrés y depresión.
● RRHH, inteligencia emocional.

L'inventari de Respostes d'Afrontament per Adults, creat per Rudolf H. Moos i B. Moos, és
test que ens permet analitzar la interacció entre l'individu i l'entorn, per avaluar les respostes
d'afrontament que una persona adulta dóna davant d'un problema o situació estressant.
L'afrontament per tant, és entès com un dels conceptes centrals. S'entén per afrontament
els esforços cognitius conductuals que desenvolupem per fer front a situacions específiques
internes o externes que són avaluades com excedents dels recursos de l'individu (Lazarus &
Folkman, 1984).
El CRI-A està compost per vuit escales que inclouen estratègies d'aproximació al problema:

5
 ● Aproximació cognitiva: Anàlisi lògic (intents cognitius per preparar-se mentalment per
al estressor i les seves conseqüències) i Reavaluació positiva (intents cognitius per
reestructurar un problema de forma positiva, tot i acceptar la realitat de la situació)
● Aproximació conductual: Cerca de guia i suport (intents conductuals parell buscar
informació, guia o suport) i Solució de problemes (intents conductuals per emprendre
accions que porten a la solució directa del problema).

I també inclou estratègies d’evitació del problema:

● Evitació cognitiva: Evitació cognitiva (intents cognitius per evitar pensar de manera
realista sobre el problema) i Acceptació o resignació (intents cognitius per acceptar
el problema, ja que no se li veu solució).
● Evitació conductual: Cerca de recompenses alternatives (intents conductuals per
implicar-se en activitats substitutives i crear noves fonts de satisfacció) i Descàrrega
emocional (intents conductuals per reduir la tensió mitjançant l'expressió de
sentiments negatius).

L'inventari consta de tres parts:

1. Descripció del problema més important que s'hagi viscut en els últims 12 mesos.
2. Realització d'una valoració en una escala likert respecte a 10 preguntes sobre el
problema.
3. 48 ítems distribuïts 8 escales amb 4 opcions per la valoració primària de la situació
estressant. Les puntuacions s'avaluen en una escala likert de 0 a 3 punts. No (N=0),
una o dues vegades (U=1), bastants cops (B=2), si, quasi sempre (S=3). També es
pot marca un ítem amb "NA", informant que és "no aplicable". En el cas que es
deixin preguntes sense contestar, aquestes seran avaluades de diferent manera: 1-3
ítems sense contestar per escala, no es podrà arribar a aconseguir puntuació. Si
almenys 4-5 ítems tinguessin resposta, aquesta escala s'avaluaria sumant els ítems
resposts amb un factor corrector: 5 respostes (x1,2), 4 respostes (x1.5).
Cada columna fa referència a una escala d'estratègia.

3. Exemple de quadre de puntuacions de la segona part del CRI-A.

6
L'ús del CRI-A és molt útil en contextos clínics, educatius o socials per facilitar l'orientació i
desenvolupament d'una persona avaluada i millora la seva manera de superar els
problemes als que s'afronta. ("CRI-A. Inventario de Respuestas de Afrontamiento", 2018).
2.1 Full de respostes i del perfil del CRI-A administrat

Imatge 1. Descripció del problema i puntuacions de la part 1 de la prova

(valoració primària del problema)

Imatge 2. Puntuacions de la part 2 de la prova i perfil de les estratègies

d’afrontament
2.2 Full de perfil del CRI-A administrat
7
 2.2.1 Administració del CRI-A:

L'aplicació del CRI-A es fa de manera individual i col·lectiva. El temps d'administració es

variable, tot i que normalment és entre 10-minuts.
En el nostre cas, vam administrar el CRI-A a un noi de 23 anys que actualment està cursant
estudis de CFGS d'Educació Infantil.

L'administració va ser mitjançant un autoaplicació individual. Es va contactar telefònicament

amb el subjecte i després de l'explicació dels objectius del treball i la finalitat acadèmica va
accedir a què li passéssim el qüestionari sempre respectant la confidencialitat de dades.
Posteriorment vam pactar dia, lloc i hora i se li va fer l'autoaplicació.

L'autoaplicació va realitzar-se en el seu domicili en un ambient adequat. Se li va explicar els

passos a realitzar i la possibilitat de fer preguntes en cas de no comprendre algun ítem,
inclús l'opció d'abandonar el procediment sense necessitat de donar explicació.
Com em explicat anteriorment, li vam explicar que el CRI-A constava de tres parts. La
primera on havia d'exposar un problema recent d'important rellevància per a ell (viscut en
els últims 12 mesos). La segona part havia de realitzar una valoració en una escala Likert
respecte a 10 preguntes sobre el problema. Per últim respondre 48 ítems en referència a la
forma d'afrontar-se al problema. També se li va explicar que en el cas que un ítem no
s'ajustés al problema podia posar NA al costat d'aquest.

El subjecte va tardar un total de 20 minuts en omplir l'inventari. Finalment se li va donar

l'opció de què en els següents dies podria saber els resultats i el diagnòstic.

2.2.2 Correcció:

El fet de que sigui un test autoaplicable ens permet que sigui el mateix subjecte qui vagi
anotant les respostes en el quadre de registre en la primera i segona part. En la tercera part
també és ell mateix qui anota les respostes al full de respostes dels 48 ítems sense la
necessitat de què després les haurem de traslladar.

La primera i segona part ens dóna les dades qualitatives. Aquestes no només es poden
interpretar amb un cop d'ull, sinó que no cal que siguin corregides a priori. D'altra banda, la
tercera part sí que requereix una correcció quantitativa, ja que ens proporciona informació
addicional.

La correcció quantitativa es realitza de la següent manera:

Per obtenir les puntuacions directes (PD): se sumen les puntuacions de cada columna (AL,
RP, BG, SP, EC, AR, BR, DE) en el cas que els 6 ítems estiguin respostos. En el nostre
cas, vam tenir que prorratejar alguns ítems (el prorrateig el vam dur a terme com hem
explicat anteriorment en l'apartat 2), ja que havia respost menys de 6 ítems. Vam sumar els
ítems resposts i es va realitzar la multiplicació x1'5 o 1'2 en el cas de respondre 5 o 4 ítems
respectivament.

Un cop vam tenir les PD, les vam traslladar a la taula corresponent per unir-les i així poder
formar una gràfica que no només ens permetia obtenir els percentils i les puntuacions T sinó

8
que també el perfil del subjecte, per poder després interpretar d'una forma més òptima i
senzilla els resultats.

3. Informe psicològic:

3.1 Característiques del apprasail

En relació amb la descripció del problema, es va demanar al usuari que penses en la

situació o problema més difícil que hagués experimentat en els últims 12 mesos. A
continuació, el subjecte va procedir a escriure’l:

Problema escolar; “ Desde pequeño se me han dado mal las matemáticas. Siempre he
tenido un profesor particular. Ahora en el grado, creía que no haría nunca más números,
pero en la asignatura de Fol las hay. Cada vez que me toca la asignatura me sudan las
manos y me duele mucho el pecho, pese a mi esfuerzo sé que la suspenderé, porque no
tengo profesor particular”

Els resultats qualitatius analitzats en la primera part del test, ens indiquen que el subjecte va
experimentar una alta intensitat d’estrès (Puntuació de 9), i que no podia controlar aquesta
situació (puntuació de 3). Es refereix a ell, com un problema generalment resolt i satisfactori
(pregunta 9 i 10), però que generalment no va treure res de bo al enfrontar-se o viure aquell
esdeveniment.

Per tal de contextualitzar-nos, vam preguntar sobre el temps d’aquest esdeveniment, i si va

fer alguna cosa per solucionar-ho. Posteriorment, vam saber que això va ocorre al juny del
any passat, al presentar-se al últim examen de la assignatura de Fol. Va explicar que es va
haver d’esforçar molt per entendre i aprovar aquesta assignatura i, que a mesura que
passava el curs, quedava amb alguns companys de classe perquè li ajudessin, encara que
la majoria de cops que deia d’anar, acabava renunciant (o evitant) la proposta, també
verbalitza que la suor a les mans i el dolor al pit (ansietat vegetativa) que experimentava,
augmentava quan estava amb els companys, i que això dificultava molt el seu
aprenentatge.

Desprès d’aquesta explicació, podem inferir que des de el primer moment, el problema es
percebut com una amenaça, un risc pel manteniment del benestar psicològic del subjecte,
que no pot controlar amb els recursos presents. A partir d’aquest primer contacte, es pot
pensar, que l’enfoc que utilitza per intentar solucionar-lo es cognitiu, perquè no son les
matemàtiques (succés específic) el que li produeix estrès, si no que es la pròpia percepció
que té el subjecte sobre la falta de recursos per enfrontar-se al succés específic el que fa
que representi aquest esdeveniment com estressant.

Podem dir, que la representació o vivència que té del problema, augmenta quan 1)
demandes del ambient: per l’exigència que aquesta comporta, és a dir, el subjecte explica
que quan estudia amb els companys o va físicament a les classes el problema augmenta, 2)
recursos que té o creu tenir el subjecte: pensa que suspendrà si no té l’ajuda d’un professor,
perquè per ell sol no té el recursos necessaris per poder fer front a la situació. (“a pesar
dels meus esforços sé que la suspendré”)

9
Respecte l’appraisal primari, el fet d’enfrontar-se al examen de matemàtiques sense
professor particular, va comportar un risc potencial pel seu benestar psicològic. Per un altre
costat, l’appraisal secundari posa en joc el recursos i estratègies que manifesta el subjecte
per fer front a la situació.

3.2 Comentar les estratègies d’afrontament utilitzades, predomini del focus i mètode

En relació al anàlisis del perfil del subjecte, podem observar que en les escales associades
a l’enfrontament d’aproximació (anàlisis lògic, revaluació positiva, cerca de guia i suport i
solució de problemes) obté puntuacions inferiors respecte les escales d’afrontament per
evitació (evitació cognitiva, acceptació o resignació, cerca de recompenses alternatives i
descàrrega emocional). En línies generals, la tipologia d’aproximació és la que més es
relaciona amb la salut mental, i en canvi, la tipologia d’evitació s’associa a simptomatologia
psicològica i a nombroses situacions de risc.

En primer lloc, les puntuacions en les escales d’afrontament d’aproximació estan situades
dintre dels paràmetres de la normalitat (entre el percentil 20 y 80), encara que observem
una puntuació significativa per sota de la mitja en el cas de l’escala de la revaluació positiva
(RP: 8). La qual cosa ens suggereix que al subjecte li costa veure la part positiva de la
situació problemàtica, i que no es capaç d’extreure els aspectes positius, i per tant, veure
aquesta situació com una font d’aprenentatge. Per un altre costat, obté una puntuació una
mica per sobre de la mitja en l’escala de cerca de guia i de suport (BG: 8), tal i com explica
el subjecte va ser capaç de demanar ajuda als companys de classe i organitzar unes
classes de repàs grupal encara que es sentís ansiós igualment. Això pot indicar un factor
protector, ja que aquesta estratègia afavoreix positivament a que el nostre subjecte
manifesti una actitud de recerca de suport activa, la qual cosa li permet exterioritzar el
problema i buscar una possible solució.

Respecte les escales de tipologia d’afrontament per evitació, es pot observar que en la
majoria d’escales obté puntuacions significatives per sobre de la mitjana. El subjecte esta
situat en percentils alts en les següents escales: evitació cognitiva, acceptació o resignació i
descarrega emocional. El que ens fa pensar que el subjecte utilitza de forma excessiva
aquest tipus d’estratègies de afrontament.

La puntuació en l’escala d’evitació cognitiva (EC: 13) suscita que el subjecte fa grans intents
cognitius per evitar pensar de forma realista sobre el problema. Pensem que focalitza de
forma errònia la problemàtica per tal de protegir-se, és a dir, en comptes de focalitzar-lo
segons l’ansietat que ho provoca, pensa que el problema està en las matemàtiques. I per
tant, decideix no pensar en el problema real, no l’assumeix i per tant, no ho pot solucionar.
En la valoració primària del problema, el subjecte indica que generalment, quan el problema
s’ha solucionat (fer l’examen), sent que li va tot bé i que per tant, el problema deixa d’existir.
Això fa pensar que al no utilitzar/treballar amb una bona estratègia d’enfrontament, quan es
torni a repetir aquesta situació estressant, el subjecte s’enfrontarà de la mateixa manera, i
posteriorment, tornarà a experimentar la mateixa angoixa.

Aquesta evitació cognitiva, està estretament relacionada amb l’escala d’acceptació o

resignació (AR: 14,4). Anteriorment, hem vist que el subjecte no pensa de forma realista
sobre el problema, i amb aquesta puntuació veiem que a més a més es resigna front
aquest, la qual cosa l’allunya de pensar que pot haver-hi solució. Per una altre part, l’escala
10
de descàrrega emocional (DE:10) també presenta puntuacions significatives, fet que
contribueix a que el subjecte eviti el problema, augmentant el malestar psicològic. Aquesta
escala reflecteix els intents conductuals que fa el nostre subjecte per tal de reduir la tensió
mitjançant l’expressió de sentiments negatius. No només la somatització que manifesta,
sinó que també presenta un discurs negatiu sobre les capacitats que té per fer front a les
matemàtiques.

En les puntuacions de la part 1 de la prova (descripció del problema) podem observar que
concep el problema com a incontrolable (puntuació de 3), el que pot explicar que el subjecte
no contribueixi a fer esforços per afrontar-lo de forma adequada

En relació al mètode i desprès del anterior anàlisis, podem afirmar que predomina
l’afrontament de tipus cognitiu.

Respecte al focus, podem confirmar que l’enfrontament té per objectiu regular l’estat
emocional que ha provocat l’estressor, i que per tant, el subjecte presenta un enfrontament
focalitzat en la emoció o evitació.

3.3 Resum
Desprès de l’anàlisi anterior, podem afirmar que el subjecte davant la situació exposada ha
portat a terme un afrontament amb predominança d’estratègies d’evitació.

Les estratègies d’afrontament, son mecanismes y/o recursos que activen les persones per
pal·liar l’efecte desestabilitzador del estrès i que ens permet recuperar la homeòstasis
psicològica.

Molts cops, la solució es el problema i aquest, seria un exemple.

El nostre subjecte, per tal de regular el distrés emocional, fa esforços cognitius i conductuals
d’ afrontament focalitzat en la emoció, i/o d’evitació. Podem pensar, que alhora de calibrar si
pot fer alguna cosa per vèncer o prevenir l’estrès que li provoca suspendre, - o directament
les matemàtiques- manifesta ansietat i conductes d’evitació, (p.ex: no anant a les classes
que prepara amb els companys), i a més, utilitza tècniques de caràcter cognitiu per fer-ho
(p.ex: pensar en que no serà capaç d’aprovar si no té un professor particular).

Aquest tipus d’afrontament es explicat per la errònia percepció que va tenir el subjecte al
pensar que el problema era incontrolable i que per tant, la solució no estava al seu abast

3.4 Pronòstic

Es difícil pensar en un únic estil d’afrontament idoni que proporcioni un ajust psicològic
òptim a qualsevol problema o situació estressant, i per això, existeixen discrepàncies. Per
alguns autors, el coping focalitzat en el problema decrementa el malestar psicològic, i el
focalitzat en la emoció l’incrementa (Felton & Revenon, 1983; Griffith, Dubow & Ippolito,
200), uns altres obtenen resultats contraris (Baum, Fleming & Singer, 1983; Marrero, 1982).
No obstant, seguint la perspectiva de que la eficàcia d’afrontament, depèn del tipus
d’estresor i del grau de control percebut sobre la situació, en aquest cas, podríem dir que
les estratègies que utilitza el nostre subjecte no son funcionals.

11
El que ocorre es que les estratègies d’afrontament van en concordança amb la percepció de
control que té- poca-, i es aquesta la que es dona de forma errònia ja que el problema, en
realitat, si que es pot controlar i si que té solució.

3.5 Indicacions terapèutiques

Una possible indicació terapèutica, seria intentar ajustar el locus de control de la persona,
és a dir, que fos intern. S’hauria de regular la percepció que té sobre les possibles
situacions estressants. El subjecte sent que no la pot controlar, perquè pensa que es un
problema extern a ell, inabastable per els seus recursos i que la solució depèn de terceres
persones “ pese a mi esfuerzo, se que suspendere porque no tengo profesor particular” .

Per tant, una solució seria aprendre a gestionar aquestes idees que fan que no es senti
capaç de solucionar la situació. Per exemple, reforçar una recerca més activa tant dels
recursos com de les solucions, estimular un estil de coping focalitzat en el problema i no en
la emoció (o millor dit, trobar un equilibri entre les dos). A més a més, cal dir que trobem
convenient fer una exploració de l’autoestima, ja l’actitud pessimista esta relacionada amb
una baixa autoestima, i per tant seria òptim potenciar una actitud optimista front l’estrès.

4. Bibliografia

● CRI-A. Inventario de Respuestas de Afrontamiento. (2018). Web.teaediciones.com.

Retrieved 11 March 2018, fromhttp://web.teaediciones.com/CRI-A--INVENTARIO-
DE-RESPUESTAS-DE-AFRONTAMIENTO.aspx

● Moos, R.H (1993). CRIA-A: Inventario de Respuestas de Afrontamiento- Adultos.

Adaptación española. Kirchner, T. y Forns i Santacana, M. Madrid: 2010-

12