IL·LUSTRACIÓ A MENORCA

L’illa de Menorca és completament diferent a la resta de Països Catalans. La primera

dominació britànica es va allargar fins l’any 1756, les quals van ocupar l’illa. La dominació
francesa es va acabar el 1763. La segona dominació britànica va acabar al 1782, quan va
ser conquerida per les tropes hispano-franceses. El 1798 es va produir un nou
desembarcament anglès. Menorca va pertànyer a la Corona britànica des de 1708 a 1802.
Una colònia britànica va tenir unes conseqüències per al desenvolupament de l’illa. Perquè
els anglesos no pretenien convertir l'illa en una terra anglesa. Es tracta de una situació
colonial, que va ser postiva per a l’illa. També va millorar l’explotació agrícola i ramaderia, es
va concedir llibertat de comerç, el català era la llengua de l’administració i dels tribunals de
justícia. Va desenrotllar iniciatives pròpies i els navegants menorquins van fer un actiu
comerç. D’altre banda el contacte amb la Gran Bretanya era normal. Aquesta activitat
econòmica es va realitzar sobretot a Maó. Els filles de les famílies burgeses acostumaven a
estudiar en universitats europees. Els nous corrents literaris europeus, el neoclassicisme i el
pre-romanticisme van penetrar a Menorca.
La manifestació més significativa a Menorca és la creació de la Societat Maonesa de
Cultura, entre els seus socis figuraven personalitats com ara els germans Pere, Joan i
Bartomeu Ramis i Ramis. L’activitat era habitual de qualsevol acadèmia del seu temps,
aquesta activitat es desenrotllava sempre en espanyol malgrat i aques punt marca la
diferència entre l’illa i els PaÏsos Catalans.
Per desgràcia, amb la dominació borbònica, la Societat de Cultur, no va aconseguir de
mantenir-se i, es va dissoldre l’any 1795. La veritat és que l’impuls cultural menorquí
arribarà fins el segle XIX.
Menorca donarà unes personalitats literàries. Ramis, per exemple, va estudiar retòrica i
poètica llatines i castellanes, on encara va rebre la influència d’un barroc decadent i
provincià, i es va doctorar en dret civil i dret canònic on la primitiva formació rebuda a
Mallorca va deixar pas a la influència neoclàssica, pocs anys després va ser l’autor més
important del nostro neoclassicisme. El treball de Joan Ramis com a creador literari, va ser
la seva obra poètica i sobretot les seves tragèdies.
Al costat de la labor creadora de Joan Rmis, la Societat Maonesa va saber estimular una
important activitat traductora. Pere Creus va fer conèixer la traducció d’un fragment d’una
obra d’Edward Ypung. D’altre banda, Pere Ramis i Ramis, es va ocupar especialment de
traduir Molière. I en la mateixa època es donen a conèixer altres peces dramàtiques.
En el camp teatral, la figura més important és Vicenç Albertí, que va traduir més d’una
trentena d’obres de Molière.
L’exemple d’actitud conseqüent és precisament el d’Antoni Febrer i Cardona, representa el
punt àlgid d’una tradició de gramàtics menorquins. En aquest camp, la seva producció
comprèn dues gramàtiques catalanes, dues de franceses. Aquest aspecte fa evident una
actitud, respecte a la llengua.
L’interès que Febrer tenia per la llengua el va dur a explorar altres camps, com la preceptiva
poètica, amb l’adaptació de la prosòdia del pare Emanuel Álvarez, que omplia una llacuna
evident.
I va ampliar els seus interessos lingüístics amb una tasta de traducció d’obres d’autors
clàssics llatins entre els quals sobresurt la traducció dels Salmans de David, i d’autors
contemporanis poètiques de Jean-Baptiste Rousseau, d’insipiració bíblica.
Aquest impuls cultural es va perllongarà fins entrar el segle XIX. Quan l’impuls del XVIII, la
producció literaria sera gairebé inexistent, la decadència política i econòmica anirá
acompanyada, d’una decadència literària.