TEORÍA Y PRÁCTICA DE LA FOTOGRAFÍA

3. La llum i les seues propietats.

a llum, és una energia L’espectre de llum visible, és a dir, la

electromagnètica formada per una part de la llum que la nostra visió ens
partícula anomenada fotó, que permet veure, està relacionat amb la
vibra y produeix una ona. Podríem longitud d’ona. Aquesta longitud es
relacionar un fotó amb un electró, ja que mesura en nanometres (nm), en el cas de
ambdues són partícules carregades la longitud d’ona de l’espectre visible.
d’energia. Aquest espectre es troba entre 380 nm i
La direccionalitat de la llum és en línia 780 nm aproximadament.
recta, però ondulada, com veiem a les El color blanc, no apareix a l’espectre
ones mitjançant les quals estudiem la visible, perquè aquest és l’anomenat
llum, per la vibració de les partícules de color “llum”, és la unió de tots aquest
les quals parlàvem anteriorment. La llum colors purs que conformen l’espectre.
es mou en dos camps, l’elèctric i
l’electromagnètic. La llum, es mou per l’espai, per l’aire i
La velocitat de la llum, indicada amb la arriba un moment en el que es posa en
lletra “c”, per la teoria de la relativitat de contacte amb la matèria, en aquest
Einstein, és de 299.792.458 metres per moment es produeix una interacció entre
segon, a l’espai buit. llum i matèria, distingim quatre
interaccions, que anomenem com a
Les propietats de la llum són: reflexió, refracció, absorció i difracció.
Amplitud (A): És la longitud màxima
respecte a la posició d'equilibri que La reflexió, és una interacció bàsica, que
arriba l'ona en el seu desplaçament. veiem per exemple als miralls.
Primerament, hem d'entendre que la
Període (T): És el temps necessari per al matèria, els elements, està formada per
pas de dos màxims o mínims successius diferents partícules i que entre aquestes
per un punt fix en l'espai. hi ha buits en els quals trobem energia,
Freqüència (v o f): Nombre que produeix unes forces que anomenem
d'oscil·lacions del camp per unitat de com a forces d’atracció i repulsió. Per
temps. És una quantitat inversa al tant, a la reflexió, la llum entra en
període. contacte amb els elements i l’energia
electromagnètica la repel, per tant es
Longitud d'ona (λ): És la distància
lineal entre dos punts equivalents d'ones produeix aquest efecte de reflexió, la
successives. Inversament proporcional a llum canvia de sentit.
la freqüència.
En la refracció, el que ocorre és que la
Velocitat de propagació (V): És la llum quan traspasa aquests elements
distància que recorre l'ona en una unitat perd velocitat (no s’altera la longitud
de temps. En el cas de la velocitat de d’ona) encara que aquesta es recuperarà,
propagació de la llum en el buit, es més tard.
representa amb la lletra c.
En el cas de l’absorció, una altra
 TEORÍA Y PRÁCTICA DE LA FOTOGRAFÍA

interacció llum/matèria, la llum penetra Els raigs que passen per dins de l’orifici
els elements però no ix, els fotons són sense tocar la matèria, segueixen la seua
atrapats. Tenint en compte que la direcció.
matèria no es crea ni es destrueix, es Podem veure aquest efecte a la llum que
transforma, podem entendre que penetra els forats de les persianes.
aquesta es transforma, pot transformar-se Relacionant aquest fenòmen amb la
en calor o alterar la química d’un fotografia, es dóna amb el diafragma, el
material (com a la fotografia química). qual interessa que no siga massa xicotet
18/09/2019
per a que no es produisca una difracció
Per tant, a la fotografía química, de la llum, que ocasione que la imatge
s’utilitzen uns materials fotosensibles, siga difusa o borrosa.
que en el cas de la fotografia, contenen
unes substàncies que els permeten ser
fotosensibles, com per exemple els
halurs de plata o el nitrat de plata.
Aquests quan absorbeixen la llum, el que
ocórre és que els fotons es transformen,
es dissocien dos elements. Per exemple,
el que passa amb l’energia
electromagnètica dels fotons, que es
transforma en energia elèctrica, quan rep
altres electrons que s’agrupen amb
l’electró dels àtoms dels fotons.
La fotografia digital també es basa en
l’absorció de la llum, per materials com
l’òxid de coure o de silici, que
absorbeixen la llum, capten fotons i
aquests es transformen en electrons, però
no canvia la química, els transformen en
corrent elèctrica.
La difracció, finalment, és el que ocórre
quan la llum passa a través d’un orifici,
que la llum que es troba en contacte amb
la vora de la matèria, es desvia.
 TEORÍA Y PRÁCTICA DE LA FOTOGRAFÍA

1. Una mirada a la història. Origen i primers desenvolupaments de la fotografia.

’ha que tenir en compte que reflecteixen, són cercles de llum que es van
l’ésser humà sempre ha desitjat muntant uns sobre els altres.
plasmar la realitat, començà Els raigs difractats, dels que parlàvem a
amb dibuixos, com veiem als l’apartat anterior, no es veuen perquè són
dibuixos de les coves de la menys i els cercles que formen són més
prehistòria, gravats, quadres… i més grans i per tant més tènues.
tard, arribà la tècnica fotogràfica.
La càmera fosca, és l'antecedent més
antic de la fotografia, és un
instrument òptic que permet obtenir
una projecció plana d'una imatge
externa sobre la zona interior de la Aquests són els discs de confusió.
seua superfície. Constitueix un dels *Si l’orifici és de 0.4 mm o menor, no es pot
dispositius ancestrals que van conduir veure bé la imatge, per la difracció.
al desenvolupament de la fotografia.
Com hem dit abans, les imatges de la
Els aparells fotogràfics actuals van
càmera obscura són imatges difuses,
heretar la paraula càmera de les
tanmateix, amb l’experimentació, es va
antigues càmeres fosques.
treure una fórmula per a millorar la nitidesa
Aquesta càmera obscura o fosca, és
d’aquestes.
una caixa o una cambra, fins i tot, per
El diàmetre (D) de l’orifici de la càmera
la que no penetra la llum de ninguna
obscura era el resultat de l’arrel quadrada de
manera, amb les parets opaques.
(F) la distància entre la paret del forat i la de
Tanmateix, té una obertura, per on
fons, dividit entre 28.
entren els raigs de llum reflexant els
objectes de l’exterior, en un de les És molt important tenir en compte que
seues parets. Aquesta imatge, les primeres fotografies no són les imatges
resultarà amb una certa borrositat i estenopeiques. La primera fotografia va
invertida. ser presa en 1816, per Joseph Nicéphore
Niépce i aquesta imatge no era
estenopeica.
A la imatge de la següent pàgina veiem dos
exemples, dues fotografies del mateix lloc,
realitzades amb diferents “dispositius”,
d’una banda una fotografia realitzada amb
La imatge estenopeica, és a dir, el una càmera digital o analògica, i d’altra
resultat de la imatge creada a la banda una fotografia amb la mateixa càmera
càmera obscura, mai serà nítida, però sense l’objectiu, que fa un efecte
perquè els punts de la imatge que es similar al de una càmera obscura.
 TEORÍA Y PRÁCTICA DE LA FOTOGRAFÍA

La càmera obscura va ser

utilitzada també pels artistes,
com per exemple
Brunelleschi o Alberti
(aquest últim va estudiar la
perspectiva i va explicar el
que ara coneixem com a
perspectiva albertiana).
 TEORÍA Y PRÁCTICA DE LA FOTOGRAFÍA

Després de la càmera obscura, podem

parlar de la càmera lúcida, que naix
d’aquesta. Tanmateix, ha de quedar cla
que aquesta NO és una antecedent de la
fotografia, és sols una experimentació
amb la llum per aconseguir dibuixar la
realitat amb bones proporcions.
La càmera lúcida realitza una
superposició óptica del tema que s'està
Point de vue du Gras, Joseph Nicéphore Niépce
veient i de la superfície en què l'artista
està dibuixant. El artista veu les dues disseny així com en les lents òptiques o
escenes superposades, com en una objectius utilitzats, a causa de les
fotografia que s’ha exposat dues aportacions de diferents investigadors.
vegades. Això permet a l'artista
transferir punts de referència de l'escena Mitjançant una emulsió química de sals
a la superfície del dibuix, ajudant així ende plata. Utilitzant àcid nítric per a la
la recreació exacta de la perspectiva. gravació i fixació. Utilitzava el “betún
de Judea” que utilitzava a la litografia,
Abans de parlar de la primera fotografia per a la fotografia. L’exposició per a la
de Nicéphore Niépce, hem de parlar del realització d’aquestes fotografies
Lunatic Club, anomenat així per la arribava fins a 9 hores.
utilització d’una substància fotosensible,
el clorur de plata, també anomenat com a Quan Niépce va començar les seues
Luna Cornata. Però aquesta imatge investigacions necessitava vuit hores
anava perdent-se perquè no es quedava d'exposició a plena llum del dia per a
fixada sobre la superfície. obtenir les seues imatges. En 1839 Louis
Poc a poc es van anar descobrint Daguerre va fer públic el seu procés per
substàncies que servien com a fixador, a l'obtenció de fotografies basat en la
perquè anul·laven la fotosensibilitat de plata, anomenat daguerrotipo, que
les superfícies. Com el hiposulfit. resolia alguns problemes tècnics del
procediment inicial de Niépce i reduïa
El primer en fixar les fotografies i en els temps necessaris d'exposició. El seu
realitzar la primera fotografia de la procediment resulta ser el antecesor del
història, va ser Joseph Nicéphore actual fotografia instantània de Polaroid.
Niépce, en 1916, tanmateix la fotografia Gairebé al mateix temps Hèrcules
més antiga que se conserva és una Florence, Hippolythe Bayardy
imatge coneguda com “Vista des de la William Fox Talbot van desenvolupar
finestra a Le Gras”, obtinguda en 1826 altres mètodes diferents. El creat per
amb la utilització d'una càmera fosca William Fox Talbot es basava en un
amb lents i un suport sensibilitzat paper cobert amb clorur de plata que és
es va emprar la càmera fosca que va molt més proper al de la fotografia
patir constants millores en el seu en d'avui en dia, ja que produïa una imatge

negatiu que podia ser posteriorment
posivada tantes vegades com es
desitjara. Per captar les imatges, els
procediments fotogràfics utilitzats durant
el segle XIX van ser el daguerrotip, el
calotip, el col·lodió humit i el
gelà-bromur. Aquests 2 últims són els
que més van evolucionar el coneixement
fotogràfic mitjançant una sèrie de
millores en el calotip creat per William
Fox Talbot.
El Col·lodió humit és un procediment
fotogràfic creat l'any 1851 per Gustave
Le Gray, que va ser el primer a indicar
un procediment amb aquest compost,
aconseguint imatges mitjançant el
revelat amb sulfat de protòxid de ferro.
Scott Archer publicà aquest mateix any,
a Anglaterra, un estudi que va suposar
un gran avanç en el desenvolupament de
la fotografia. El mètode suposa la
utilització del col·lodió, una espècie de
vernís que s'aplica a les plaques, i sobre
aquest s'expandeix l'emulsió química,
així com una placa de vidre, superfície
transparent i polida, a qual cosa permet
l'obtenció d'imatges en negatiu o, fins i
tot, positiu.
El gelatinobromur és un procediment
fotogràfic creat l'any 1871 per R. L.
Maddox i millorat en l'any 1878 gràcies
als treballs de Charles E. Bennett que va
acabar reemplaçant al col·lodió humit, a
partir de l'any 1882.
Aquest procés sembla suposar en els
seus inicis l'ús d'una placa de vidre
sobre la qual s'estén una solució de
bromur de cadmi, aigua i gelatina
sensibilitzada amb nitrat de plata, que ja
no necessita mantenir humida la placa en
tot moment, la qual cosa posa fi a un
dels grans inconvenients del col·lodió
TEORÍA Y PRÁCTICA DE LA FOTOGRAFÍA
humit.
La primera càmera amb rodet (carrete),
va ser de la marca Kodak.
L'emulsió de gelatina en plata no
cobraria rellevància sinó fins a 1888,
quan George Eastman va posar al mercat
la primera càmera amb pel·lícula
fotogràfica en rotllo a força d'aquesta,
Kodak nº1, amb capacitat per a 100
fotografies. Aquesta càmera estava
dissenyada per a un ús massiu de la
fotografia, però no per a professionals.
(Cartel de la Kodak nº1)
Uns anys abans, en 1877 Eastman havia
descobert la fórmula per la qual, en
aplicar una emulsió de gelatina al vidre
per fer plaques fotogràfiques seques,
s'obtenia d'elles una major sensibilitat i
versatilitat que amb les anteriors plaques
humides.
En l’any 1889 substitueix el rollo de
paper semitransparent per cel·luloide,
una làmina plàstica transparent. Uns
quants anys més tard es canviarà per
l’acetat de cel·lulosa.
Els Lumière comencen a crear rodets de
cel·luloide.
La fotografia a color no sortirà fins anys
després, però l’invent, és fins i tot
anterior a la càmera Kodak. La primera
fotografia amb color permanent va ser
presa en 1861 pel físic escocès James
Clerk Maxwell. Va presentar el seu
 TEORÍA Y PRÁCTICA DE LA FOTOGRAFÍA

mètode additiu de fotografia en color a

Londres, amb la intenció de demostrar
que qualsevol color podia obtenir
barrejant llums dels tres colors primaris
RGB (vermell, verd i blau) en diferents
proporcions. Va provar la teoria fent
passar la llum a través de filtres acolorits
combinats i projectant el resultat en una
pantalla. Va ser el primer sistema additiu
aplicat a la fotografia en color i va rebre
el nom de tricromia.
Una teoría no comprobada en aquella (Primera fotografia a color)
época era que els cons de la nostra visió,
són aquells sensibles als colors,
concretament als colors primaris, i tots
els altres colors són creats al nostre
cervell.
Per percebre la llum i els colors, als
nostres ulls tenim els bastonets i els
cons, les cèl·lules que ens permeten
percebre els colors. Els bastons són
sensibles a diferències d'intensitat, ens
donen visió en blanc i negre. Tenen una
major sensibilitat. Dels cons, aquests són
sensibles als colors RGB. Cada con és
sensible a un diferent color. Per a formar
tots els altres colors s'ajunten els colors
rebuts per cada con. Els colors realment
són sensacions que fabrica el nostre
cervell.
En el cas de la fotografía, s’assembla al
nostre sistema perceptiu.
(SISTEMES ANALÒGIC I DIGITAL A
LA LLIBRETA)
 TEORÍA Y PRÁCTICA DE LA FOTOGRAFÍA

2. L’estatut semiòtic de la fotografia.

as fotografías suministran La realitat és inestable, es modifica

evidencia, incriminan o constantment.
justifican. Heràclit afirmava que tot canvia i res no
Anem a explicar la tragèdia de la roman. Va ser ell qui va dir "ningú es
comuna de París de 1871. Va ocórrer banya dues vegades en el mateix riu".
durant el govern de Napoleó III i va És una defensa contra la ansietat perquè
acabar amb la guerra francoprussiana. es retalla un tros de la realitat i es
Perden la guerra els alemanys. Les conserva els records. És un instrument
tropes Prussianes assetjaren París i per de poder.
tant aquesta es va quedar sense govern.
No s’acceptà la derrota i per tant es van INTRODUCCIÓ
crear comunes, germen del comunisme.
¿Què és la semiòtica o semiologia?
Així aconsegueixen que els alemanys no
entren a París, es repartiren armes a la És una ciència que estudia els signes.
població, i més tard es fan les paus amb
Alemanya i comença la República, entre Ferdinand de Saussure va ser un
el president Thiers que afusella a la gent lingüista suís, les idees van servir per a
de la comuna per restablir l’ordre. l'inici i posterior desenvolupament de
En l’any 1871 ja hi havia molts fotògrafs l'estudi de la lingüística moderna al
que van fotografiar aquests successos. segle XX. Se li coneix com el pare de la
Però açò va dur també a la falsificació de "lingüística estructural" del segle XX.
moltes fotografies. Segons el “curs de lingüística general”
“El beso de Judas: Fotografía y verdad, de Saussure, el signe està format per un
Joan Fontcuberta.” significant (S'utilitza en lingüística
Una fotografia no era concebuda de la estructural i en la semiòtica per a
mateixa manera que una interpretació denominar aquell component material o
escrita. Tot i que no deixa de ser una gairebé material del signe lingüístic i
visió personal de la realitat. que té la funció d'apuntar cap al
significat (representació mental o
concepte que correspon a aquesta
imatge fònica), i un significat.
Charles Sanders Peirce va ser un filòsof,
lògic i científic nord-americà. És
considerat el fundador del pragmatisme i
el pare de la semiòtica moderna o teoria
dels signes, al costat de Ferdinand de
Saussure. Aquest va tenir les seues
pròpies idees sobre la semiologia.
(Vietnam, Nick Ut)
 TEORÍA Y PRÁCTICA DE LA FOTOGRAFÍA

La definició de signe per Peirce és: llei o convenció, com les paraules d’una
Un signe és un primer que està en llengua. Una convenció que s’ensenya
relació triàdica genuina amb un segon
anomenat el seu objecte, de forma que La fotografia és un tipus de signe
determina a un tercer anomenat el seu utilitzada per a la comunicació social.
interpretant, a establir la mateixa Es dirà que la fotografia és la icona
relació triàdica en la que ell es troba perfecta, perquè el seu origen és indicial,
amb el mateix objecte. abans que res és un indici. Abans és una
petjada, una impremta.
● Primeritat: És la qualitat de tot
allò present a la nostra
consciència. Per això el signe és
el primer al objecte.
● Segonitat: Allò que està al món,
fora de la nostra consciència. Un
objecte no és necessàriament
físic.
● Terceritat: Facilita la relació entre
signe i objecte. És intersubjectiu,
que s’ha posat d’acord una
comunitat en un plànol
d’abstracció.
Les classificacions de Peirce sempre són
triàdiques, com:
1. La icona, és un signe que es
relaciona amb el seu objecte a
través de sensacions o
impressions en la nostra ment.
2. L’Index o indici és un signe
connectat físicament amb el seu
objecte. Per exemple: Una vela
marca la direcció del vent per
connexió física. O en el cas d’una
petjada, si físicament algú no
haguera passat per allí, no
existiria la petjada.
Depèn d'allò que es troba a la
realitat. “Fum com a indici de que
hi ha foc”.
3. Símbol, és un signe connectat
amb el seu objecte a través d’una
 TEORÍA Y PRÁCTICA DE LA FOTOGRAFÍA

6. La il·luminació en fotografia i els paràmetres de l’exposició.

a il·luminació és la quantitat de
llum rebuda per unitat de
superfície.
La il·luminació en fotografia és el
conjunt de tècniques, materials i efectes
utilitzats per il·luminar una escena o
subjecte. La llum és el factor més
important en l'art fotogràfic, ja que es
val d'ella per a ser creada, el seu correcte
control és determinant per al resultat
final.
Una unitat de mesura
de la llum és el lux:

Un “lm”, lumen és una unitat de flux

lluminós. Llum emesa direccionalment.
La fòrmula del lumen és una candela
(cd) entre (sr) esteroradià o àngle sólid.
Cd, és la llum emesa per una superfície,
unitat de emissió.
I el sr és la mesura del àngle sòlid.

Per tant, la unitat de la il·luminació és el

lux, un lumen per metre quadrat (1 lm /
m2), és a dir la quantitat de llum que
es reflecteix en una superfície. D'altra
banda, el lumen és una candela per Fórmula de la il·luminació:
estereoradiant (1cd / sr). el E1 / E2 = D22 / D21 E = il·luminació en
estereoradiant és la unitat que s'utilitza un punt; d = distància
per mesurar la superfície d'un angle S = Font de llum
sòlid, una piràmide amb una base Superfície A ≈d1
esfèrica. Un radiador ple o radiador Llei de Lambert:
planckiano és una placa, normalment de E = I (flux lluminós) / D21
tungstè, que, després d'un temps E = I cos θ / D22
d'exposició a la llum, es transforma i
reflecteix l'energia lumínica.
La il·luminació que rebota en una
superfície és inversament proporcional al
quadrat de la distància entre aquesta i la
font d'il·luminació.
 TEORÍA Y PRÁCTICA DE LA FOTOGRAFÍA

- Els paràmetres d’exposició:

1. Obertura del Diafragma: El diafragma és un forat per on entra la llum, regulat

per unes plaques que s'obren i es tanquen, i mai romanen totalment tancades.
És regulable, deixa passar molta o poca llum. S'expressa amb nombres (F). Si
aquests nombres són més baixos, l'obertura del diafragma és més gran, si
aquests nombres són més alts l'obertura serà menor.
L'obertura variable, anomenada diafragma, està formada per un conjunt de
petites làmines que solapen, determinant en el seu centre un orifici de diàmetre
variable que controla la quantitat de llum que passa al seu través, de la mateixa
manera que l'ample d'un embut determina la velocitat a la qual es buida.
Al fotografiar un subjecte fosc, s'empra una obertura gran, perquè entre la
major quantitat possible de llum; si el subjecte està molt il·luminat, es redueix
l'obertura. D'aquesta manera, la pel·lícula rep en els dos casos la mateixa
exposició.
Quan el diàmetre del cercle es duplica, l'àrea del mateix es quadruplica, i deixa
passar quatre vegades més llum. L'anell de control del diafragma porta
posicions intermèdies, que en conjunt determinen una escala (Nombres F)
sobre la qual cada pas suposa el doble (o la meitat) de llum que el següent. el
diafragma determina també la profunditat de camp, o zona de nitidesa que
s'estén per davant i per darrere del subjecte enfocat. Escala universal de f (x
arrel quadrada de 2): 1 1'4 2 2'8 4 5'6 8 11 16 22 32 45 64.

2. Velocitat de Obturació: O temps d'exposició. Gradua la quantitat de llum que

entra. Anem a tenir uns números que expressen fraccions de segon. Un segon,
entre aquest nombre, de manera que a major nombre, major velocitat i a
menor nombre, menor velocitat.
Si ajustem la càmera amb velocitats inferiors a 30, la foto sortirà borrosa pel
moviment, a no ser que utilitzem un trípode.
 TEORÍA Y PRÁCTICA DE LA FOTOGRAFÍA

El temps s'expressa depenent de la sensibilitat del material, abans es

necessitaven minuts, a segons (4 '' 2 '' 1 '' 0 2 4 8 15 30 60 125 250 500 2 = 1/2
segon).
Les càmeres tenen automatismes però no són molt fiables. Calculen el
diafragma, el temps, el flash... També hi ha semi automatismes, aquests
calculen la prioritat d'obturació o el diafragma.

3. Sensibilitat (ISO): És la capacitat que té un material fotosensible de ser afectat

per la llum.
La sensibilitat és la inversa de l'exposició. En les pel·lícules de rodet cada
material té una sensibilitat.
*Intentional Standard Organization porta a terme una normativa de la
fotografia.
Hi ha uns números ISO, que marquen la sensibilitat, 400 és el doble de sensible
que 200 i així successivament. Obtenim millors resultats amb les sensibilitats
més baixes. Les altes serveixen per quan no hi ha prou llum. - qualitat, +
sensibilitat.

8. Intencionalitat i expressió fotogràfica. Enquadrament, composició i dinamisme.

‘enquadrament és un retall nostre sistema perceptiu sempre ens

sobre el camp visual (tot allò
que tenim davant dels ulls),
podem comparar l’enquadrament amb
una finestra. Indica que no tot el camp
visual va a estar dins de la imatge.
Llevant el cas dels objectius gran
angular i els ulls de peix, que aquests
aborden un major camp de visió, les
fotografies limiten el que capturem.
En postproducció es sol realitzar un
segon enquadrament.
En l’enquadrament també influeix la
teoria de la forma de la Gestalt, però
aquesta teoria influeix sobretot en la
composició.
En l’expressió fotogràfica també trobem
la composició, que és la disposició
d'elements i subjectes dins del quadre. El
direccions en l'espai que ocupen les
marca un centre.
Un concepte important en la composició,
és la pregnància, que és una qualitat que
posseeixen les figures que es poden
captar a través del sentit de la vista.
Aquesta qualitat està vinculada a la
forma, el color, la textura i altres
característiques que fan que la persona
que observa pugui captar-la de manera
més ràpida i simple. Per exemple, una
figura simètrica és més pregnant que una
que no ho és, és més fàcil de percebre.
En la composició, entren regles com la
regla de l’horitzó o la regla dels tres
terços.
Per últim, el dinamisme és la sensació
de moviment en les imatges fixes. Les
 TEORÍA Y PRÁCTICA DE LA FOTOGRAFÍA

línies d'una imatge bidimensional poden

ser: vertical, horitzontal i obliqua, i
aquesta última és la que produeix més
dinamisme.
Un element de dinamisme a les imatges
fixes són les línies. Si són rectes se
solen associar a la fredor i la duresa,
mentre que les corbes transmeten
sensació de moviment. La línies rectes
verticals i horitzontals transmeten
equilibri, quietud i repòs, mentre que les
obliqües provoquen tensió i moviment.
Una altra manera de crear dinamisme és:
- El descentrament del punt
d'interès de la fotografia, és a
dir, que l'element principal que es
mostra a la fotografia no
coincideix amb el centre.
- El contrast cromàtic, l'asimetria,
la retallada d'elements de la
imatge, o, simplement, fer
fotografies en moviment, com els
escombrats, són altres formes de
crear dinamisme.
El nostre sistema de percepció té dos
tendències en el centrament de la imatge:
Per una banda, la regularització, és a
dir, ens fa veure una línia quasi vertical
com a vertical. També l'anomenen el
leveling.
D’altra banda l’agudització o
sharpening, quan ja no es pot realitzar la
regularització, ho exagera.
Tot açò depén de si la fotografía té una
tensió forta o no.
El primer en formular el dinamisme va
ser G.E Lessing, el qual va escriure un
llibre anomenat “Laocoont” que
classifica les arts del temps i l’espai.
Parla del concepte de dinamisme com a
inserció d’aquest en les arts de l’espai,
partint del Laocoonte.
 TEORÍA Y PRÁCTICA DE LA FOTOGRAFÍA

4. Càmeres fotogràfiques i objectius. Focals.

Els objectius es classifiquen en tres tipus: normal, gran angular, teleobjectiu.

La llum produeix raigs paral·lels que són refractats per l’objectiu per a enfocar-la
sobre un sol punt on convergeixen els raigs. La distància entre l’objectiu i aquest punt,
és la longitud focal de l'objectiu.

La classificació dels objectius depèn del sensor o de la pel·lícula, la distància focal va

en relació d’aquesta.
Els objectius normals són els que més s’aproximen a la visió humana. Un objectiu
que imita la visió humana, el camp visual amb un sol ull. Si la distància focal és
similar a la diagonal del format utilitzat (dimensions de la placa) és normal. El camp
de la visió humana és un con d’aproximadament uns 60 graus, per tant un objectiu
normal és aquell que és capaç de fixar en la fotografia un camp visual
d’aproximadament 60 graus. Combinació de l’objectiu i la placa sensible (química o
sensor electrònic). Distància focal igual al diàmetre (diagonal de la pel·lícula o del
sensor). Segons la diagonal de la pel·lícula canvia l’objectiu normal, per exemple per
a les càmeres amb sensor amb una diagonal 35 aproximadament, per tant l’objectiu
normal serà amb una distància focal de 35mm.
Els objectius que agafen un angle major dins de la pel·lícula, serà un objectiu gran
angular. Distància focal més curta, amb una lent més abombada, un major nivell de
refracció. Distància focal menor. A partir dels 70 graus comença a ser considerat com
a gran angular. 8 mil·límetres de diàmetre ja és un ull de peix. Distància focal menor
que el diàmetre.
Els objectius anomenats
teleobjectius són aquells que
abarquen menys de 60 graus. Per
tant, la distància focal és major
al diàmetre. Són les distàncies
focals llargues, poder de
convergència menor, és a dir,
 TEORÍA Y PRÁCTICA DE LA FOTOGRAFÍA

s’apropen a allò que es va a fotografiar.

Un zoom és un objectiu de distància focal variable i també existeixen els objectius
fixes que tenen més qualitat.

Per a la pràctica utilitzarem 17/18mm per a gran angular, 35mm per a normal i
85mm per a teleobjectiu.

Un objectiu pot ser simple, format per

una única lent convergent (perque sinó
no es forma la imatge), o compost, amb
diverses lents. Per a un objectiu simple la
lent ha de ser convergent però per als
objectius compostos, les lents poden ser
convergents o convexes. La
convergència dels diferents raigs no els
afecten igual a tots. S’utilitzen diferents
lents per a corregir les aberracions de les
altres lents. Però mai és solucionen al
100% aquestes aberracions.
Si combinem divergents i convergents, el
resultat ha de ser convergent, sinó no
formem una imatge. Les divergents
serveixen per a corregir les aberracions.
 TEORÍA Y PRÁCTICA DE LA FOTOGRAFÍA

TIPUS DE OBJECTIUS (LENTS):

Els raigs que arriben a la lent de la càmera arriben divergents i quan atravessen la lent,
canvien la direcció i acaben convergents. Els que vénen paral·lels es convergeixen a
punt focal principal. Però els raigs que arriben divergents convergeixen a un punt més
llunyà.
Enfocar és calibrar la distància que hi ha entre la lent i la imatge que se forma, varia
depenent de la distància de fóra, la distància de objecte. Hi ha una distància mínima
d’enfoc segons cada objectiu, i també una distància màxima. Quan la distància
d’enfoc i la distància focal coincideixen, s’anomena enfocar a l’infinit.
“L’únic que va més enllà de l’infinit és Buzz Lightyear”
 TEORÍA Y PRÁCTICA DE LA FOTOGRAFÍA

A distància més curta costa més convergir els raigs. Per això s’allarga la distància al
interior de la càmera.
Quan enfoquem un objecte, els altres queden desenfocats. Perquè aquests objectes no
enfocats, enlloc de ser un punt, acaben sent un cercle de confusió, que és el desenfoc.
El diafragma és aquell que controla la profunditat de camp, quan el diafragma està
més tancat, té més profunditat de camp i el cercle de confusió, és menor.
Per profunditat de camp o PDC s'entén tradicionalment en òptica, i en fotografia en
particular, la zona que comprèn des del punt més proper i el més llunyà del nostre
camp que sigui acceptable pel que fa a nitidesa, un cop formada la seva imatge en el
mateix pla d'enfocament.

Depèn de quatre factors:

- La mida del cercle de confusió màxim o CCM (i per tant el format i la mida de
la impressió, a més de la distància d'observació i de la capacitat resolutiva de
cada observador).
- La distància focal, més distància focal menor profunditat de camp, menor
profunditat de camp, major profunditat de camp.
- L'obertura del diafragma, o nombre f.
- La distància d'enfocament, distància a l’objecte, si la distància és gran tindrem
major profunditat de camp i viceversa. Per exemple a la fotografia macro, fem
una foto a un objecte proper, per tant a distància curta, és molt difícil la
profunditat de camp, hi ha poca profunditat de camp.
 TEORÍA Y PRÁCTICA DE LA FOTOGRAFÍA

La distància hiperfocal és la distància a la qual anem a aconseguir major zona

enfocada a la imatge; és a dir, més profunditat de camp en l'escena. Aquesta és una de
les seves definicions clàssiques:
És la distància que hi ha entre l'objectiu i el punt més proper de focus acceptablement
nítid, quan l'objectiu està enfocant cap a l'infinit. Quan ho està per la distància
hiperfocal, la profunditat de camp s'estén des de la meitat d'aquesta distància fins a
l'infinit.

Quan enfoquem a l’infinit sabrem la distància hiperfocal que tenim.

Un gran angular per exemple té una molt gran profunditat de camp, per tant la
distància hiperfocal serà molt propera.