TEMA 1 - Introducció: El temps i la realitat actual.

Els historiadors reconstrueixen el temps passat mitjançant els vestigis del passat.
La història contemporània comença amb la Revolució Francesa. Els historiadors
divideixen aquesta història contemporània en un període anomenat “Món Actual”, el
qual comença en 1945 (tall cronològic). Açò es deu a alguns canvis com: la irrupció de la
societat de masses (presència de les masses en el món), irrupció de les dones a la
política, el nombre de persones que vivim al món (evolució de les societat, augment de
la població).

CREIXEMENT DEMOGRÀFIC En 1950 va produir-se un creixement de la població,

fins i tot amb els problemes que va causar la Guerra
Mundial. Va créixer un 53%. I de 1950 al 2000, ha
crescut un 141%.
Actual: 7760 milions de persones.
1900: 1600 milions
1950: 2518 milions
2000: 6000 milions

Conseqüències de la superpoblació:
- Falta de recursos primaris.
- Gran concentració humana en urbs (problema de les zones buidades).
- Problemes mediambientals, conseqüències del canvi climàtic per l’abús dels
recursos naturals i la mala distribució d’aquests.
- Més gent major, societat envellida, el que suposa problemes econòmics. Pot
ocasionar un col·lapse: cada vegada hi ha menys gent treballant, i més vivint de la
seguretat social.
- Esperança de vida més llarga.
- Presència de la dona, incorporada massivament en el món occidental.
- Creixement en la altura i extensió de les ciutats (necessitats de noves
infraestructures).
- Necessitat de transport (evolució de les tecnologies).
- Canvi en els patrons de consum.
- Migració massiva.
 - Consum i depredació del territori. Es consumeix l’espai.
- Necessitat de recursos econòmics.
- Massiva utilització de l’energia fòssil.
- Modificació del territori.

Alguns canvis produïts que legitimen la importància de la Segona Guerra Mundial són:
- La descolonització a finals dels anys 40 i 50.
- Estats Units es converteix en una gran potència després de les seues
intervencions en la Primera Guerra Mundial, així com el Japó.
- Les grans potències europees entren en crisi (Gran Bretanya, França, Alemanya,
Itàlia).
- Van desaparèixer els imperis Austrohongarès, Rus i Otomà.
- Desfragmentar en xicotets països, redefinint les fronteres. Es van establir alguns
protectorats francesos i anglesos que van dividir els territoris tan malament que
avui, encara patim les conseqüències.
- La Revolució Soviètica va tenir el seu origen en les tensions causades per la
Primera Guerra Mundial, quan va néixer el comunisme, que creà expectatives i
temors en diferents sectors socials d'altres Països europeus.
- El capitalisme sofrí una gran crisi després de la Primera Guerra Mundial (1929)
- Durant les guerres, les nacions van sol·licitar als ciutadans certs sacrificis que
després van haver de recompensar mitjançant la creació d'uns ministeris: de
Sanitat, de treball, d’habitatge…
- Les dones van demostrar les seues capacitats per al treball i es van reconèixer els
seus drets a travers del sufragi universal.

Hobsbawm va escriure “Història del segle XX” on proposava una periodització del segle
XX, que començava en 1914 i que acabava en 1991, perquè pensava que la revolució
russa i la caiguda del mur de Berlín eren molt importants.
Aquest període es caracteritza per la existència d'una alternativa a la democràcia i el
món capitalista, que era el comunisme.
La Guerra Mundial va fer possible la Revolució Socialista per a Hobsbawm, el fet que
triunfara la revolució Socialista era una realitat, no era una utopia. Es va començar a
crear una nova societat. (Construcció d'una ciutat diferent presència d'un món
alternatiu que creava una esperança).
La caiguda del mur del mur de Berlín suposa un abans i un després. Neix una nova
realitat.
La por al comunisme porta el capitalisme a alliberar el món del comunisme.
La Primera Guerra Mundial significà la pèrdua d'importància del món Occidental.
Europa començà a perdre colònies. Va sorgir el dret dels països del tercer món i
alliberar-se.

CRONOLOGIA DES DEL 1. 1914 - 1945: Época de les catàstrofs. Període

1914 FINS FINALS DEL d’entreguerres.
S.XX 2. 1945 - 1980-85: Edat d’or.
SEGONS JACKSON. (Tall en la meitat del 73-75, marcant un abans i un
després. una cesura per la crisi del petroli).
3. 1980-85 - fins al 2000. (1991 desaparició de la
Unió Soviètica).

DESENVOLUPAMENT:
1. 1914 - 1945: Época de les catàstrofs. Període d’entreguerres.

Finals del segle 19:

- Va suposar un canvi del pensament.
- Una presència més important de les masses en la política.
- Progressiva agudització de la lluita de classes.
- Presència de l'estat en la cultura, economia, educació, etcètera.
En 1914 la Primera Guerra Mundial va fer de Gran Bretanya el centre del món. Es manté
Europa en la posició Central de la política Mundial.
La Primera Guerra Mundial, va ser una guerra de lluita econòmica, amb uns models de
societat que provoca una sacsejada en Europa
En 1914 s'inicia l'etapa de les guerres mundials, les catàstrofes.
Intents revolucionaris en altres països afecta a la civilització industrial. Comunisme
instaurat. Imperis colonials enderrocats, imperis europeus enderrocats en la primera
guerra com a l'imperi Alemà o austrohongarès.
Crisi econòmica amb “El Crack del 29” y la “Gran depressió” dels anys 30.
S’hagueren de buscar solucions novedoses i revolucionàries per a la época, com la
intervenció dels Estats per salvar al capitalisme. Convulsions polítiques de les
entreguerres, crisis de les de la democràcia, assentament dels totalitarismes feixisme i
crisi del parlamentarisme.
Etapa de devastació acabada amb la Segona Guerra Mundial amb les mateixes causes,
però a gran escala, es va formar una aliança per acabar amb el feixisme defensa de la
derrota del cap del totalitarisme i la construcció d'un món diferent.
Estats Units va ser la potència planetària. Victòria de la Unió Soviètica fortalesa del
comunisme.

Després de la Primera Guerra Mundial començà realment a haver-hi democràcies amb

distints partits amb les mateixes possibilitats.
Mentre uns es decantaven per els feixismes, uns altres ho van fer pel comunisme. això
acabà en una lluita armada en la Segona Guerra Mundial: democràcia i comunisme
contra el feixisme. (1939 1945).
La Victòria dels aliats contra Hitler, va demostrar la gran fortalesa del sistema soviètic
que donà una gran confiança en aquest sistema. Volien convèncer a la gent de que el seu
sistema era millor.
Així, amb la seua intervenció, el comunisme que, irònicament volia acabar amb el
liberalisme. Ajudà a salvar i incentivar el liberalisme que acabà triomfant. Sense el
comunisme, el liberalisme no s'haguera flexibilitzat ni millorat.
En aquest context es donen tres situacions diferents:
● Imperialisme americà a partir del qual es reforçaren les democràcies i es creà
un estat de Benestar per a contenir el comunisme. Les democràcies superaràn
totes les crisis fins als anys 60. Al maig de 1938 van superar la crisis del la LORS,
el maig francès i les manifestacions en contra de la guerra de Vietnam als Estats
Units. Es va crear una carcassa molt consistent que la URSS no va poder travessar.
La crisi dels 70 va ser de energètica financiera y de producció ja que reprèn del
capitalisme, fent-lo diferent amb una vocació d'universalització de les
tecnologies, gestió avançada, pensant en la globalització, etc. Des d'un punt de
vista polític això també afecta ja que després de la primera amenaça, a partir dels
70, apareixen nous grups socials que qüestionen la democràcia, raó per la qual
 els partits es reformaran i es remodelaran fent que la política ja no siga igual.
D'altra banda sorgeixen l'ecologisme, el pacifisme i la nova escala i no
desapareixen.
● Despertar del tercer del món ja que els desenvolupats comencen a
descolonitzar els seus territoris, procés que ja havien començat en el període
d'entreguerres, entretant en una fase definitiva de independència política
internacional. Es creen un centenar de nous països. Europa, que abans era el
centre, es trenca als anys 70, però la independència política no significarà que les
colònies tingueren una independència econòmica, ja que dependran de les
metròpolis econòmicament creant un nou colonialisme més subtil. Aquest no
seria com imperialisme del segle anterior, sinó que no Precisa de l'exèrcit ni
polítics sinó armes més subtils però igual eficaces.

● La Guerra Freda que mai s'havia donat és el concepte al contrari que el sistema
polític del segle XIX, basat en un directori, ara es creen dos blocs formats per
superpotències que s'enfronten bipolarment. No sols es disputen els territoris en
un enfrontament geogràfic sinó que la lluita és també ideològica, econòmica i
política, provocant una tensió permanent. Cadascun dels blocs té una política de
contenció i dissuasió que no doni un pas més enllà de raonable han d'estar ben
preparat per a això.
Necessària una carrera de moment de destrucció massiva i nuclear una altra
característica d'aquest sistema és que la seva confrontació no és directe està
muntada per aquests combatre en tot el món i munten al seu teatre a les Nacions
Unides. Es basava en avançar cap al contrari i veure fins a on arriba l'altre.

2. 1945 - 1980-85: Edat d’or.

El món occidental va viure després de la primera i segona guerra mundial uns anys de
creixement econòmic. Es van produir grans canvis econòmics i culturals. Els “feliços
anys 60”, que van ser anys de creixement econòmic del 5% durant molt de temps. Va
tenir lloc una reordenació industrial, un ús massiu d'energia fòssil, una reestructuració
financera i comercial com el Plan Marshall (El Plan Marshall fue el principal plan de los
Estados Unidos para la reconstrucción de los países europeos después de la Segunda
Guerra Mundial, que a la vez estaba destinado a contener un posible avance del
comunismo), acords de caràcter comercial. Va renéixer la economia capitalista,
conseqüència de la globalització.
Època Daurada des del punt de vista Tecnològic què depèn de la investigació bèl·lica
que fa l'Estat. Durant la guerra es va descobrir moltes innovacions tecnològiques com la
indústria aeroespacial, electrònica, etcètera.
Aparició de les multinacionals dependència de les metròpolis per l'imperialisme.
Política en el període d'entreguerres es busquen solucions moltes alternatives per a la
democràcia liberal com els totalitarismes la Guerra Mundial fou guanyat les democràcies
liberals però també la Unió Soviètica i dóna versemblança al comunisme.
Després dels tractats de pau es divideix Europa occidental i Europa Oriental
(comunisme). S'intenta recuperar recuperar els valors de la democràcia liberal, per tant,
es va instaurar l'Estat de Benestar, nous valors socials (abarcar la vida des de la cuna
fins a la tomba), s'oxigena l'esquema polític i econòmic... La democràcia es veu
consolidada a occident per l'estabilitat i el creixement econòmic.
Però, què ocorre al tercer món?
El “despertar” dels països asiàtics i africans va provocar una sacsejada al sistema
colonial. Per la Segona Guerra Mundial s'havia mobilitzat durant la guerra a les colònies
els processos de descolonització. Aquests països es van obrir, aquest “despertar” va
suposar el coneixement de nous problemes com: el subdesenvolupament, la
dependència, el neocolonialisme o el problema de la no alineació dels països del tercer
món. Es va plantejar una política internacional diferent.
La Guerra Freda va ser una guerra que volia salvar la política i que no hi haguera un altre
confrontament. Duran aquesta guerra s'exporten els conflictes a altres llocs per a que no
es produirà una confrontació amb armament atòmic.
La crisi econòmica del 1973 va posar de manifest signes de desgast i desequilibri dels
models de postguerra. Es va alumbrar un món diferent, va suposar una crisis econòmica
i una crisis energética basada en el petroli, que portà a una reestructuració econòmica i
es van modificar les polítiques socials es va produir per dalt per tant un empobriment. A
partir del 86 es mostren senyals de canvi.
 3. 1980-85 - fins al 2000.

Es vol construir una economia mundial que neix de les grans multinacionals que es
converteixen en autèntiques com protagonistes.
1989 i 1991, va ser un moment central. La esperança de 1917 d'una societat alternativa
s'enfonsa per la mala gestió de la Unió Soviètica, la Guerra Freda desapareix. Estats
Units com a única superpotència i Xina com a la gran potència comunista mundial. El
gran fenòmen de la crisi del 73 va ser la globalització. S'estenen i s'imposen les
estructures econòmiques per tot el món s'allibera al mercat nacional i internacional es
produeix una alliberació de les relacions comercials. La democràcia es enfortida: sobre
les bases d'una democràcia oberta i participativa es recupera l'estat de Benestar. En
matèria econòmica i política va haver diferents canvis però es va notar en aquesta època
una notable estabilitat.
És quan realment la Unió Soviètica mostra una voluntat de canviar i es veu que es troba
a una profunda crisi interna. Es donen els següents factors que afavoreixen el canvi:
● Gorbachov accedeix a la presidència de la Unió Soviètica. Es tracta d'un líder
jove amb un programa reformista, la perestroika, amb molta més transparència.
Amb això es dóna un canvi espectacular a la Unió Soviètica i a tots els països
socialistes.
● Es supera la crisis del 80. Al llarg d'aquest temps s’ha anat construint el que
serà el capitalisme del s. XXI, que té una intenció d'internacionalitzar l'economia
(globalització, creació de la Unió Europea al 86) i legitimitzar-lo acabant així amb
el socialisme. Hi ha empreses que creixen i es converteixen en grans
multinacionals mitjançant el procés de centralització, arribant a crear uns
imperis que perduren, fins al punt de tindre més beneficis que alguns països
europeus.
● Ronald Reagan és elegit president dels Estats Units. Comença un nou règim
de duresa vers la Unió Soviètica encara que des dels anys cinquanta ja hi existia
una convivència pacífica: es parla fins i tot d'una Segona Guerra Freda. Reagan no
continua amb la política de Jimmy Carter sinó que recolza grups anticomunistes i
crea la política de iniciativa estratègica (la Guerra del estrelles). Aquesta política
els va obliga a mantindre una política armamentística i de domini que no podia
 mantindre, pel que va caure. Quan gorbatxov va pujar al poder li va demanar una
entrevista arriben per anar resolent els seus problemes.
● Caiguda del mur de Berlín 1989. Els països passen a enfocar-se cap a un
capitalisme real de manera definitiva. Es quan els produeix la revolució del vellut
o del terciopelo, que va posar fi al mandat del Partit Comunista a Txecoslovàquia,
reformant-se els països soviètics cap al capitalisme. Boris Yeltsin, per exemple
era un impacient que volia reformes ràpida si no tranquils com Gorbachov.
D'altra banda es dóna una repressió a Pequín Xina quan els estudiants passen a
manifestar-se per la reforma política a més de l'econòmica.
● 1991 desaparició definitiva de la Unió Soviètica i de la Guerra Freda.
Gorbachov dimiteix.
● Del 91 fins a l'actualitat. El capitalisme s'ha establert com a únic sistema
internacional de gestió de recursos al segle XX ja que no té contrincants donat
que no es poden considerar alternatives a cura Cuba o Correa mentre que et Xina
i cada vegada s'obre més el mercat s'ha donat la globalització econòmica i
l'obertura de barreres la llibertat de mercat i l'establiment del mercat com a
espai d'activitats. Amb això també ha triomfat la democràcia liberal, ja que els
països que van sortir inti desenvolupant-se s'inclinen cap a un sistema
parlamentari de partits les repercussions han sigut l'existència democràcies que
mai en la història. A més a més la desaparició d'un sistema bipolar obri la porta a
un nou sistema de relacions internacionals donen com a resultat un nou sistema
que encara no s'ha definit els 90 Clinton diu que no volen manar això soles sinó
que volen una responsabilitat compartida entre totes les Nacions i els Estats
Units pel consum i es comença a prendre part militarment els conflictes
internacionals com jugues l'avi Amèrica Llatina Àfrica però la civada dibuix volen
altra vegada una política unilateralis te controlant el món i sent els protagonistes
Això dona especialment des del 11S amb una política de venjança contra el
terrorisme començant anat Canis tan inventant-se altres enemics després en
anterior a l'eix del mal aquest nou sistema és menys controlable i previsible.
TEMA 2 - La dualitat econòmica: capitalisme i socialisme.

2.1. EL MÓN CAPITALISTA

Segona Guerra Mundial i Postguerra: Problemes al capitalisme.
Amb la fi de la Segona Guerra Mundial en 1945 s’esperava una situació molt dura per als
països que havien participat en la guerra. La guerra havia implicat a 60 països, que van
haver de mobilitzar tots els seus recursos, i 25 d’aquests havien sigut envaïts. Les
conseqüències que havia portat la guerra eren devastadores, en total uns vuit-cents
milions de persones van estar afectades per la guerra. Un copiós nombre de persones
van morir durant la guerra, concretament uns cinquanta milions de persones, entre
aquestes, aproximadament uns setze milions eren militars. Aquest gran nombre de civils
morts són resultat, en gran part, de l’extermini dels nazis i els japonesos. A més el
nombre de desapareguts i ferits també és molt alt.
Altres conseqüències de la guerra van ser els desplaçaments, la utilització d’armament
de destrucció massiva, la destrucció d’un gran nombre d’infraestructures i l’ús de la
bomba atòmica. Tot açò va tenir unes repercussions directes en la societat, com és la
reaparició de malalties infeccioses que ja havien desaparegut pràcticament.
Tota aquesta situació que havia provocat la guerra també va ocasionar conseqüències
econòmiques. Els països que havien estat implicats en la guerra van disparar les seues
despeses públiques durant la guerra, van haver d’utilitzar un gran nombre de recursos.
Aquest fet va provocar grans endeutaments, com és el cas de Gran Bretanya. Les
economies europees, per tant, es van endeutar i aquest fet va provocar un problema
econòmic. Va haver-hi problemes de proveïment d’aliments i de matèries primeres, açò
va provocar l’arribada d’una política de bescanvi, imposada per l’atur, la desocupació, el
racionament, el mercat negre… Tot a causa del dèficit que sofrien els països capitalistes
i les inflacions que començaven a tenir lloc. A més a més, es va produir una devaluació
de la moneda, i els països van haver de prendre mesures, com el racionament dels
productes de primera necessitat. A l’URSS no es donaven aquestes dificultats perquè
l’Estat ho controlava tot.

Hi havia certs problemes als països capitalistes als quals s’havia de posar solució:
1. Debilitament del creixement econòmic. El capitalisme no creixia.
 2. Redistribució de les jerarquies econòmiques internacionals. Els Estats
Units passaren a ser una gran potència mundial, considerats salvadors del
capitalisme, mentre que els països que havien estat al capdavant, abans de la
segona guerra mundial, entraven en crisi. Gran Bretanya i França, uns països que
havien sigut molt importants, queden en una situació molt inestable després de
la guerra, afectat pel període d’entreguerres i per la caiguda de l’imperi britànic.
Dos països que també van acabar en una situació precària són el Japó i Alemanya,
que van ser ocupats.
3. Existència d’un altre model, a part del capitalista. L’economia socialista va
eixir reforçada de la guerra, la Unió Soviètica era també una nova superpotència i
estava desenvolupant un model alternatiu, i això feia por als capitalistes. Els
partits que més prenien protagonisme eren els partits comunistes, això resultava
un gran problema per als països capitalistes.
4. La descolonització. Després de la guerra els països colonials perdien les seues
colònies, que ja havien començat a perdre abans. Aquest procés va ser considerat
un “despertar” dels països colonitzats. Els països colonials per tant, deixaven els
països que els havien aportat matèries primeres, mà d’obra barata, aliments
barats, entre altres beneficis que hi havien contribuït en la seua economia. Per
tant, açò va afectar l’economia de la metròpoli.
En aquest panorama tot el món esperava una crisi econòmica internacional. Es creia que
suposaria el fi del sistema capitalista perquè començaria a qüestionar-se i es viurien
unes conseqüències devastadores. Tanmateix, no va ser així, el capitalisme va aprofitar
aquesta situació de postguerra per a renovar-se i es va iniciar una època d’estabilitat
política i creixement econòmic.

Renovació del capitalisme i estabilitat.

Al contrari del que s’esperava, amb l’entrada de 1945 i el fi de la Segona Guerra Mundial,
els Estats Units i en general el capitalisme, van viure un període d’estabilitat política i
econòmica.
1. El consens sobre l’economia i la societat de postguerra al que es va arribar
presenta unes bases d’un capitalisme diferent, el capitalisme de postguerra
que presenta com a principal objectiu, renovar-se. De millorar
 progressivament per arribar a una situació de creixement econòmic. També
volien que es distribuïra la riquesa a través de programes de benestar, aquí és on
parlem de l’Estat de Benestar. Això va provocar que una gran part de la classe
obrera confiara en el sistema capitalista i en la creació d’unes democràcies
molt més obertes.
2. Legitimitat del capitalisme i la democràcia. El sufragi universal absolut va ser
una de les bases del capitalisme. S’acceptava i obeïa al sistema, no es discutien
les victòries a les eleccions i s’acceptava la presència de partits comunistes.
3. Una altra característica eren les polítiques de coalició, a les quals es recorria
per a aconseguir governs estables i estabilitat econòmica.
4. Es parla d’una nova democràcia perquè es pretenia arribar sempre a acords,
solucionar els problemes per la via institucional. La negociació era molt
important i formava part d’aquesta institucionalització de la consciència
revolucionària.

Evolució amb etapes definides del capitalisme.

1. Etapa de reconstrucció (1945-1950).

Marcada per l’ajuda nord-americana, arbitrada a través del Pla Marshall. I també per
l’ajuda que havia ofert els Estats Units als països europeus durant la guerra. L’objectiu
del Pla Marshall era finançar l’economia del capitalisme europeu per a la seua
reconstrucció. Assentà les bases del creixement, i va consolidar la divisió d’Europa en
dos blocs econòmics i polítics: el bloc comunista i el bloc capitalista. L’Europa oriental
ho refusa perquè l’URSS va obligar als països ocupats a no acceptar les ajudes dels EUA.
Aquest període acaba en 1950, amb la Guerra de Corea (1950-1953), el primer conflicte
de la Guerra Freda. Es produeix una confrontació entre el nord de Corea, que segueix el
model comunista, i el sud de Corea, amb un model capitalista.

2. Etapa daurada del capitalisme (1950-1973).

S’inicia amb la Guerra de Corea, la primera confrontació entre les dues superpotències:
els Estats Units i la Unió Soviètica. Estat Units aprofita per a reforçar-se i convertir-se en
el salvador de l’economia europea.
En els anys anteriors el capitalisme que s’ha oxigenat i es mostra vigor i dinamisme
enorme dels països rics. Es crea l’OCDE, que és una Organització per a la Cooperació i el
Desenvolupament Econòmics amb l’objectiu de coordinar sobre polítiques econòmiques
i socials. A més també es produeixen uns miracles com són la recuperació d'Alemanya i
el Japó. Els Estats Units lideren el capitalisme mundial, que s’entén a la manera dels
nord-americans, el que provoca una gran estabilitat econòmica i política, i fa que es
reflexione sobre la base d’aplicació de doctrines Keynesianes i de planificació.
La crisi energètica del petroli en 1973, provocada per la dependència d’aquest, deté el
creixement i comença a tornar enrere. La factura energètica dels països occidentals
s’eleva enormement perquè el model econòmic descansa sobre uns factors de consum i
uns patrons productius d’aquesta energia, molt barata però que en els anys setanta, els
canvis en orient mitjà, com la guerra entre Palestina i Israel i altres confrontacions...
Provocaren que el valor del petroli es disparara.

3. Crisi econòmica (1973-1985).

Aquesta etapa és una inflexió de l’etapa anterior. S'arriba a una gran crisi econòmica que
afecta els mateixos paràmetres del funcionament del capitalisme. Una crisi marcada per:
● Inflació, els índexs d’inflació es disparen de nou.
● La desocupació, abans havia viscut en una fase de plena ocupació, la mitjana de
desocupació era de 2,5%. En l'època daurada, el sistema creava fins i tot una
voluntat de tenir més d’una ocupació, per arribar a cotes de consum i de benestar
i per aconseguir els objectius propis del benestar. A causa de la crisi econòmica,
la desocupació pujà a un 21/22% de la població, com en el cas d’Espanya. També
hi ha un tancament d’empreses, dèficits comercials, deute públic, crisi financera...
● En la mesura en què els estats tenen problemes de liquidesa, l’economia no
creix i per tant recapten menys ingressos, s’ha de redefinir l’estat del benestar i
l‘Estat ha d’eliminar algunes prestacions socials dels 50/60 o bé gestionar-les de
forma diferent deixant-les en mans privades. És el pas de l’Estat de benestar a la
societat del benestar. Es porta a cap una filosofia contrària a les Keynesianes.
Doctrines neoliberals. ESTAT: qui gestiona és l’estat. SOCIETAT: filosofia
neoliberal que diu que qui ha de gestionar la societat són les empreses privades i
la mateixa societat.
 Es porta a cap la privatització de les empreses, de la sanitat i educació,
privatització de companyies ferroviàries, creació d’infraestructures que eren
gratuïtes i ara es paguen (autopistes) universitats privades i també de l’energia,
que abans estava en mans estatals. Eixí de la crisi globalitzant-se, obrint-se,
liberalitzant-se, amb les concentracions d’empreses.

4. Finals dels anys vuitanta fins a l’actualitat.

A causa de la crisi del socialisme i la seua desaparició, el capitalisme és l’únic model
internacional, s’ha produït el seu triomf. El capitalisme és reforçat per a adoptar
mesures que el convertiran en un capitalisme globalitzat.
Es crea un gegant mercat mundial, que pretén internacionalitzar l’economia, adoptar
filosofies neoliberals i fomentar un mercat cada vegada més lliure que és el que
beneficia realment a les economies més poderoses, i això té conseqüències en el mercat
nacional, en el mercat internacional (més liberalitzat). Aquest capitalisme de la
globalització, hegemònic i més estructurat, ha anat sofrint crisis periòdiques, no ha
sabut desterrar les crisis.

El capitalisme de postguerra: Característiques.

Les dades estadístiques ens mostren el creixement tan gran que va haver-hi després del
període d’entreguerres. Un creixement generalitzat als països capitalistes. Algunes de
les dades de les estadístiques són: quasi totes les economies creixien un 4-5% anual, cal
destacar que Alemanya creixia més, amb un 6%, i Japó amb un 10%, tenint en compte
que entre el 13 i el 45 van créixer un 2-3%, a causa de la Segona Guerra Mundial. Per
tant es va produir un miracle, perquè després de la guerra Alemanya i Japó s’havien
enfonsat en una situació precària. Augmentà també la productivitat, amb una mitjana
d’un 4% i la renda per càpita. El nivell de desocupació era molt baix, entre un 2 i un 4%,
que es considera plena ocupació. L’economia internacional incrementà, es trobava cap al
8%.

Les causes o les bases d’aquest creixement van ser:

1. Increment demogràfic (ampliació de la força de treball).
La guerra va provocar la mort d’un gran nombre de la població civil. Els anys cinquanta i
seixanta són els anys del gran fenomen del Baby Boom. La tendència natural de l'ésser
humà és augmentar la població però a açò li sumem les polítiques natalistes que es van
imposar en aquella època per a recuperar la població que s’havia perdut en la guerra.
Es calcula que entre els 50-70 els països avançats incrementar entorn del 26%, Europa i
els països rics augmentaren en 1.076 milions de persones en conjunt. També trobem
tasses molt elevades, en el Japó, es va aconseguir un augment del 76%. Aquest
increment de la població (1900 hi havia 1600 milions de persones i en 1950, 2518
milions), té lloc a causa de l’increment en la natalitat i la immigració fonamentalment
després de 1945 i els 50 de les colònies de les antigues metròpolis. Ciutadans dels
imperis que després de la descolonització opten per instal·lar-se i emigrar a les
metròpolis, creant una societat més multicultural, creant una societat nova, molt plural,
des del punt de vista ètnic, religiós, etc.
També és rellevant l’entrada de nous col·lectius al mercat laboral, sobretot en les dones.
La seua incorporació modifica alguns comportaments, com la natalitat, i va permetre
que les dones tingueren més diners i pogueren consumir més i per tant, a conseqüència
de l'augment de la capacitat adquisitiva a les famílies, es plantejaven més el fet de tenir
fills.

2. Elevades tasses d’acumulació de capital i d’inversió.

Elevades taxes d’acumulació de capital i d’inversió que s’empraren en aquests anys, amb
la voluntat de regenerar les estructures de la Segona Revolució Industrial. Hi ha que
invertir als sectors “punters”. La indústria estava afectada també físicament, hi havia que
renovar les plantes i investigar millores tecnològiques que no havien sigut investigades
en 25 anys. El petroli destaca com substitutiu del carbó, però això va provocar que es
necessitara molt més de capital. Es produeix una capitalització del sistema i
s’inverteixen els diners. Bona part de la inversió vingué del Pla Marshall i de préstecs.
Els sectors pels quals més s’inverteix són les indústries emergents: l’automòbil, la
construcció d’habitatges i infraestructures públiques, la indústria química i
petroquímica, l'electrònica (molt relacionada en guerra) i l’aeronàutica. Evidentment
també la d’armament, sobretot en els EUA. Aquests sectors, gràcies a la inversió,
retroalimenten un capitalisme més tecnològicament avançat.

3. Energia barata.
Hi ha un canvi energètic, perquè el petroli va reemplaçar al carbó. En 1950 el petroli era
el 28% de l’energia que s’utilitzava però en el 1973 era el 45.5%. L’energia d’occident
depenia del petroli, el qual no produïen ells, per tant, canvià la factura econòmica en els
països. És una energia poc costosa, però la dependència es absoluta del petroli és molt
perillosa als països d’Occident, perquè no són els que produeixen aquest producte.

4. Revolució tecnològica.
Aquesta revolució tecnològica està vinculada a la guerra i es va produir per la necessitat
d’invertir en investigació, ciència i tecnologia, desprès aquesta investigació s’aplica al
món civil. En la Segona Guerra Mundial diverses empreses privades començaven a
preocupar-se en investigació i tecnologia (I+D).
La tecnologia es va aplicar al món rural, com per a regar camps, per tant, es va produir
una electrificació massiva del món rural. Les innovacions tecnològiques també
suposaren la producció en massa, a través de l’automatització de la producció i el
fordisme, la producció en cadena aplicada per Henry Ford a les seues fàbriques de
cotxes. A més, va nàixer una nova organització interna. Això aporta la possibilitat de
produir més, en menys temps i més barat. Es van desenvolupar més tard els primers
ordinadors, la tecnologia, mitjans de comunicació, entre altres. Això ha generat la
revolució tecnològica a la qual ens referim i s’han creat negocis nous i grans
oportunitats de negoci.

5. Producció en massa, estandardització.

Les noves tecnologies permeten una producció en massa, s’aconsegueix produir més en
menys temps. Els Estats Units van ser el primer país, sobretot en el camp de l’automòbil,
on es va donar el fenomen conegut com el Fordisme. El fordisme o després el Toyotisme
en el Japó són aplicacions que incrementen la productivitat incrementant la tecnologia
però també processos de la producció.
A més passa a treballar-se a la fàbrica, es perden totalment les tradicions artesanals.
 6. Noves estratègies de gestió comercial.
És el cas de les noves estratègies de gestió empresarial, trobarem un canvi en la filosofia
de les empreses. La relació entre treballadors i propietaris canvia. Ja no es pot parlar
amb els propietaris, es parla amb tècnics. Les empreses per tant són una figura amb un
caràcter tecnocràtic o despersonalitzat. Empreses dirigides per tecnòcrates, gestors que
no són els propietaris de les empreses. Fins i tot, els treballadors de les empreses no
saben qui són els directors d’aquestes, poden ser accionistes en borsa o inversors...
Les empreses comencen a ocupar-se de la publicitat, de les unitats de producció i de la
mercantilització. Per tant, les empreses comencen a crear àrees o departaments que
s’encarreguen d’aquests sectors com: departament d’investigació, departament de
direcció, departament de vendes, etc.

7. Transformació de la demanda i increment del consum.

El principal objectiu d’un sistema capitalista és fomentar el consum que ha de ser de
masses. Per tant, es produeixen canvis en els paràmetres de consum d’aquesta època.
Per a aconseguir aquesta expansió del consum s’apliquen 3 pilars del consum. Aquests
patrons nous de consum són molt nord-americans i no es van implantar per casualitat,
sinó que es va fer conscientment. El model consistia en la separació física de l’espai de
treball, de la llar i de l’oci. Separació física de les condicions de vida.
1. Sorgeix la idea que cada família ha de tenir la seua habitança pròpia. Aquest és el
primer gran pilar de consum. El que provocava un augment en la demanda
d’habitatges i com a conseqüència la massiva construcció d’habitatges. Es viu un
creixement del negoci immobiliari, amb l’objectiu de què tota la classe obrera
tinguera una casa pròpia. Es produïa una separació del lloc de treball, el lloc
familiar i l’oci, per tant, la casa estava separada del lloc on es treballava.
2. La separació que hi havia entre l’habitatge i el lloc de treball provocava una
necessitat de desplaçament. Això crea una altra necessitat, la de tenir un vehicle
propi, el cotxe, per a desplaçar-se ràpidament i fàcilment al lloc de treball i de
consum. Aleshores incrementa la demanda a la indústria d’automòbils i es fa
necessari crear noves infraestructures per al transport, com autopistes, autovies,
noves carreteres…
 3. Aspiració de complir amb una estètica funcional domèstica. La casa ha de tenir
les màximes comoditats possibles, això s'aconsegueix a través del consum
d’artefactes que creen un espai de comoditats, com els electrodomèstics
(rentadores, frigorífics…) que faciliten el treball domèstic. Les tasques que abans
eren de les dones comencen a mecanitzar-se i són portades a terme pels
electrodomèstics. A més, aquestes màquines proporcionen més temps i per tant
s’aconsegueix més temps per a l’oci, el que es tradueix en més temps per a gastar
diners al cine, al teatre, als bars… L’oci, vinculat a les vacances, a poder viatjar,
però també en la ciutat en la qual es viu, serà un dels factors on es creen pautes
de consum i que es converteix en un producte més al que tenen dret també les
famílies populars. Aquest oci i consum determinen l’estatut i el reconeixement
social. Això crea una dependència del consum.
Els electrodomèstics, la televisió, la ràdio i tots els productes són obsolescents, es
vol que la vida dels productes siga curta perquè així s’haja de consumir més.
Oferta àmplia i diversificada, el capitalisme té com a objectiu mercantilitzar-ho
tot.
El sistema capitalista porta a cap un finançament del consum en massa, per a no crear
frustració en la societat. Es donen possibilitats econòmiques perquè la gent consumisca.
S’ofereixen més préstecs bancaris, es facilita el consum a llarg termini, accions estatals a
favor de les rendes mínimes, s’actua a favor de les persones amb menys capacitats
adquisitives, es determina un salari mínim, proliferació dels serveis socials, intervenció
de l’Estat...

8. Intervenció estatal en l’economia.

Després de la Segona Guerra Mundial, el capitalisme es planteja la intervenció de l’Estat
en l’economia i en la societat, al contrari de la seua voluntat general d'intervenir poc.
Açò es deu a l’entrada en crisi del sistema, es vol modelar el capitalisme cap a una
direcció determinada. Es centra sobretot en el New Deal i la política Keynesiana. El
model de Keynes es basa en la idea fonamental que la intervenció de Govern pot
estabilitzar l'economia, augmentant els nivells d'ocupació i producció, principalment
mitjançant l'augment de la despesa pública en períodes d'atur. Una planificació per part
de l’estat de l’economia capitalista. Tot açò s’aconsegueix a través de:
 - La creació de ministeris. Després de la Segona Guerra Mundial hi ha ministeris
nous com el d’educació, vinculats a la sanitat i la seguretat social, relacionats amb
els sectors nacionalitzats com la indústria, transports, combustibles,
comunicacions… Tot el que té a veure amb la recaptació d’impostos i la gestió
d’aquests. En definitiva, hi ha una voluntat que l’estat intervinga.
- Fixar salaris, amb una voluntat que els salaris puguen garantir el consum de les
famílies.
- L’Estat intervé per convertir-se en un gran consumidor, no sols ha de crear una
demanda agregada (com deia Keynes) sinó que l’Estat es convertisca en el
principal consumidor de les empreses privades.
- Manteniment de cobertures als desocupats, malalts, jubilats, pensionistes, que
també són consumidors i sobre els quals té una política perquè puguen continuar
consumint.

9. Expansió del comerç internacional.

Existeix una voluntat, per part del sistema capitalista, de convertir el món en un mercat
internacional i dinamitzat. En la postguerra es multipliquen per cinc els intercanvis, es
calcula que creixia anualment un 8-9%. Açò afavoreix que els països rics estiguen per
damunt dels pobres. L’any 1947 creà una agència que regulava el comerç internacional.
Això creà el GAT (Acord General sobre Aranzels i Comerços), uns mecanismes de
conferències periòdiques que feren possible l’eliminació de les duanes i els aranzels.
També es creen l’SMI (Sistema Monetari Internacional) i el Banc Mundial. Articulació de
nous processos de cooperació, entre menys països. Per això potencia la creació de la
Unió Europea, amb el Pla Marshall, que creà institucions de coordinació econòmica com
la EFTA o l’Associació Europea de Lliure Comerç. Els Estats Units obren el procés
d’unificació econòmica. Per a fer-ho es va utilitzar el Pla Marshall, que solucionà
diversos problemes per a aconseguir la reconstrucció d’Europa i introduí a aquest
continent el sistema econòmic nord-americà.

Evolució desenvolupada del capitalisme.

Ja hem analitzat les característiques del capitalisme de postguerra i en general del
capitalisme, per tant, ara anem a analitzar d’una manera desenvolupada l’evolució del
sistema capitalista. Primer analitzarem l’etapa de reconstrucció del capitalisme, que
comprén des de 1945 fins a 1950, on juguen el paper més important els Estats Units,
que són aquells que s’encarreguen d’oxigenar el sistema capitalista a Europa. També es
tractaran les diferents situacions a França, Alemanya i Japó. Seguidament analitzarem la
fi de l’etapa daurada del capitalisme amb la crisi del petroli en 1973 i per acabar, la
creació de l’Estat de Benestar.

Etapa de reconstrucció (1945-1950).

Aquesta etapa es troba marcada per l’ajuda nord-americana, arbitrada a través del Pla
Marshall. Aquesta decisió nord-americana d’interposar-se en els problemes europeus es
deu al fet que els Estats Units, al finalitzar la guerra en 1945, eren considerats com una
de les principals referències del sistema capitalista mundial. Per tant, els països
d’Europa que durant la guerra havien sigut alliberats pels aliats, consideraven que per a
no sofrir unes conseqüències greus a causa de la guerra, havien de relacionar-se amb
aquesta nova superpotència legitimada.
La situació de postguerra dels Estats Units era bona, gràcies a la producció i la indústria
d’armament que havia fet créixer l’economia americana durant la Segona Guerra
Mundial. El problema més gros dels Estats Units en aquell moment era la dificultat de
mantenir el creixement econòmic, perquè si la producció era molt alta però no podien
exportar, es produiria una crisi de sobreproducció. Necessitava exportar, però la situació
que hi havia en Europa impossibilitava l’exportació a aquests països occidentals. Les
seues relacions comercials estaven en una relació molt precària, podem observar-ho
seguint les següents xifres: en l’any 1940, el PIB era de 227.000 milions de dòlars, i en
1945 era de 355.000 milions de dòlars. És a dir un 50% més de PIB durant la guerra, és
el gran país beneficiat per la guerra.
En 1944 va haver-hi unes eleccions als Estats Units, que van acabar amb la victòria d’un
partit demòcrata amb un vicepresident, Truman. Per tant en 1945, el president
Roosevelt va morir i va ser substituït per Truman, el qual va prendre les últimes
decisions de guerra, com els tractats de pau, el llançament de bombes nuclears al final
de la guerra del Pacífic (bombes a Hiroshima i Nagasaki)... Entre totes aquestes
decisions, es troba el Pla Marshall.
Aquest pla era la decisió de reconstruir els països capitalistes d’Europa i enfortir-los. Els
Estats Units havien ofert als països europeus una gran ajuda durant la guerra, a través
d’una llei que s’anomenava Llei del Préstec i Lloguer, que va ser aprovada en 1941.
Aquesta llei va ajudar als països a través d’aliments, matèries primeres, indústria
lleugera… En 1946 la situació dels països europeus era fràgil i dolenta, per tant els
nord-americans van aprofitar aquesta possibilitat d'intervenir en els països occidentals
per a complir certs objectius, com la contenció del comunisme. Decidiren donar suports
als països democràtics perquè els votants no es decantaren pels partits comunistes o
socialdemòcrates.
La voluntat nord-americana es va fer pública en un discurs històric que va fer George
Marshall el 5 de juny de 1947. És un text històric perquè mostra clarament quina és la
filosofia d’intervenció americana en Europa.
Els objectius del Pla Marshall, basant-se en aquest discurs, eren:
- Impedir l’amenaça d’una recessió en els Estats Units. Es volia intentar que no se
sofrira una crisi econòmica provocada per la sobreproducció, com s’ha dit abans.
- Restablir els circuits interns del capitalisme. És a dir, recuperar les relacions
econòmiques anteriors a la guerra. Es pretenia obligar els països europeus a
coordinar els seus recursos per a reconstruir l’economia capitalista europea i
construir un nou mercat, més obert, més lliure i més coordinat, articulat en
Europa. La base de l’objectiu està en la reconciliació francoalemanya, que són les
dues economies que històricament havien competit i que havien ocasionat uns
quants conflictes interns en Europa. La reconciliació econòmica entre les dues
grans potències econòmiques europees l’alemanya i la francesa.
- Finalment, com hem dit abans, evitar l’avanç del comunisme en Europa. El
comunisme es veia com un sistema que portaria als països a la misèria, a la
inestabilitat i al deteriorament.
El pla va ser aprovat en abril de 1948 i va començar a funcionar en juliol. Per a coordinar
el Pla Marshall es van crear dos organismes: un que s’encarregava de la coordinació i el
control de tots els processos i les fases de distribució de les ajudes del pla a Washington
i un altre a París, on es vigilava que els circuits es completaren i s’arreplegava la
informació sobre les demandes, que s’enviaven a Washington perquè es concretaren
ajudes bilaterals a més països i es puga seguir el funcionament del pla. En funció de les
demandes que realitzen els països europeus, el govern nord-americà adquireix
maquinària, aliments, matèries primeres a empreses nord-americanes i les envia a
aquests països.
Finalment, les conseqüències que va tenir el Pla van ser:
- Gran rapidesa de recuperació de les economies occidentals, cosa que no va
ocórrer després de 1918, després de la Gran Guerra. En lloc de recuperar-se en
vuit anys, es recuperaren en quatre. Relacions entre el capitalisme nord-americà i
l’europeu, es va crear un capitalisme determinat, lligat a l'economia
nord-americana.
- Es va dividir el món en dos blocs, dos models econòmics: el model comunista
soviètic i el model capitalista nord-americà.
- Es van crear llaços permanents entre els països i mecanismes de relacions
econòmiques.
- Es crea l’Estat de Benestar, relacionat amb les polítiques Keynesianes amb
l’objectiu d’acostar a la classe obrera a la democràcia a través de polítiques de
benestar i socials.

Etapa daurada (Alemanya, Japó i França).

L’ajuda nord-americana aconseguí crear unes bases perquè es produïra aquest
desenvolupament. Els països occidentals i altres com el Japó, van rebre l’ajuda dels
Estats Units i van ser influenciats per les polítiques keynesianes, però cada un va
desenvolupar el seu propi sistema, com són els casos de:
- França: Jean Monnet va ser l’inspirador de dur a terme una política de
planificació indicativa, dirigida per l’Estat. Aquest sistema era dirigista, consistia
en un control de l’economia per part de l’Estat amb l'objectiu de reconstruir
l’economia amb una planificació i una intervenció de l’Estat. Es van dur a terme
diferents plans quinquennals, concretament sis. El primer pla quinquennal va ser
aprovat en 1947, els següents, es van succeir fins a 1973.
- Alemanya: Ludwig Erhard, un ministre d’hisenda, va ser l’inspirador d’un model
anomenat Economia Social de Mercat. Aquest va fer possible el miracle econòmic
alemany. Aquest model consistia en la intervenció de l’Estat, no tan directa i més
 subtil en col·laboració amb els grans sectors empresarials alemanys va invertir
en els sectors més dinàmics i més punters de l’economia alemanya i va recuperar
en poc de temps els índexs de producció anteriors a la guerra i va viure un fort
creixement.
- El Japó: Aquest país també va viure un miracle en la postguerra. La situació del
Japó, després de la guerra, era deplorable i estava totalment ocupat pels Estats
Units. En 1951, es va fer el Tractat de Sant Francisco, quan s’establiren les
relacions entre els Estats Units i el Japó. El Japó es va reconstruir mitjançant una
planificació flexible i amb ajudes similars a les del Pla Marshall provinents dels
Estats Units.

Crisi econòmica (1973).

El capitalisme va travessar la seua època daurada i de fort creixement entre els anys
cinquanta i l’any setanta-tres. A partir d’aquest últim any, aquest creixement que havia
caracteritzat al sistema capitalista de postguerra, es va detenir. Es va produir un tall
cronològic, a partir del qual el capitalisme va entrar en una crisi profunda. Va ser una
època amb característiques totalment contràries a les del període anterior. Es va viure
un moment d’altes taxes de desocupació a diferència de l’estat de plena ocupació al que
s’havia arribat abans (en alguns casos del doble de la que tenia, si abans estàvem entorn
del 4/5% de desocupació, ara passem a índex del 7 i 8 % de desocupació, alguns països
arriben a percentatges del 17 i 18% de desocupació), elevats índexs d’inflació (hi havia
països que inclòs arribaven a un 12/13% d’inflació al 73), un creixement negatiu i un
gran estancament de l’economia. Per tot això és pel que molts economistes han designat
aquesta crisi com a una crisi d’estanflació, és a dir, una etapa caracteritzada per
l’estancament de l’economia i la inflació.
Les causes d’aquesta crisi són:
- L’esgotament del model que s’havia instaurat durant la postguerra.
- Una pressió salarial molt forta i la falta de mà d’obra. La classe obrera es
desenganxa del sistema i comencen a aparéixer queixes i moviments de protesta,
per una classe obrera nova, que no havia viscut la guerra ni la postguerra.
- Però sobretot la crisi s’ha vinculat a la crisi energètica. La factura energètica està
absolutament modificada en els anys setanta. Aquest augment de la factura
 energètica va ser degut a la creació d’un bloc dels països productors de petroli,
l’OPEP en 1961 formada per països generalment pobres que tenien en el seu
subsòl petroli. El petroli començà a utilitzar-se com a arma política, pels països
que ja s’havien descolonitzat, contra els països europeus i els Estats Units. A
finals dels seixanta i principis dels setanta, especialment a partir de 1973,
diversos països àrabs participaren en la guerra del Yom Kippur i utilitzaren la
guerra per a emprar el preu del petroli com a arma política, perquè els països
occidentals feren cas d’alguna manera a les reivindicacions i posaren fre a
l’intervencionisme creixent en la seua àrea. Això és el que va fer que
pràcticament en uns mesos, entre octubre del 73 i gener del 74 el preu del petroli
que havia estat entorn de dos dòlars el barril en els 50 i 60 es dispara a dotze
dòlars en aquest període. A partir de 1979 el barril de petroli estava entorn de
vint-i-tres dòlars i va pujar fins a quaranta-dos.
Per últim, les conseqüències que va portar aquesta gran crisi van ser:
- Es porta a cap una filosofia contrària a les Keynesianes. Les doctrines neoliberals,
noves alternatives. Es plantejaven velles i noves polítiques neoliberals, de tornar
al lliure mercat, menor intervenció de l’Estat en l’economia... ESTAT: qui gestiona
és l’estat. SOCIETAT: filosofia neoliberal que diu que qui ha de gestionar la
societat són les empreses privades i la mateixa societat. Es porta a cap la
privatització de les empreses, de la sanitat i educació, privatització de
companyies ferroviàries, creació d’infraestructures que eren gratuïtes i ara es
paguen (autopistes) universitats privades i també de l’energia, que abans estava
en mans estatals. Eixí de la crisi globalitzant-se, obrint-se, liberalitzant-se, amb
les concentracions d’empreses.
- S’optà per governs conservadors i de dreta i aquests són d’alguna manera els que
ajudaren a sortir de la crisi.
- Qüestionament de l’estat del benestar els països tenen greus problemes, per tant
es troben amb dificultats per a seguir finançant les polítiques de benestar. Canvi
d’estat de benestar a societat de benestar.
 Estat de Benestar.
L’Estat de Benestar és allò que li aporta especial sentit al capitalisme de postguerra i va
fer fortuna després de la Segona Guerra Mundial en occident amb l'objectiu
d’aconseguir la supervivència social i que ningú se sentira desplaçat pel sistema,
especialment a aquells col·lectius que viuen etapes de necessitat, de precarietat i de
contingència, i que necessiten que l’Estat els done seguretat i els aporte serveis i ajudes.
Es pensava que aprofitant el paper de l’Estat i el nou capitalisme, s’havia de reafirmar la
democràcia i fer-la més participativa. Per tant, es dirigia el capitalisme cap a una
distribució més justa dels beneficis entre tots els grups socials, aquest procés s’anomena
“popularitzar el capitalisme”, per crear un Estat més obert que planificara i
intervinguera en les polítiques econòmiques i en el mercat. Es volia distribuir la riquesa
i el benestar. A més, es va afavorir aquest Estat de Benestar perquè la gent no s’inclinara
cap a les opcions comunistes i es legitimara el sistema capitalista.
Cal tenir en compte que no s’ha d’associar les polítiques Keynesianes, és a dir la
intervenció de l’Estat especialment en l’economia per eixir de la crisi, amb l’Estat de
Benestar. Keynes en cap moment deia que aquesta intervenció tinguera res a veure amb
la política social. Per tant les doctrines keynesianes defensaven la intervenció de l’Estat
en l’economia per crear una demanda agregada i distribuir millor els recursos
econòmics en el mercat. Tanmateix, en l’època de la postguerra s’entenia que la
intervenció de l’estat a través de polítiques keynesianes havia de tenir aparellada una
sèrie de polítiques socials que garantiren el benestar dels ciutadans. Per tant és el
benestar el segon component que complementa la intervenció de l’estat en la
postguerra.
Ramesh Mishra teoritzà sobre els elements constitutius de l’estat del benestar. Aquest
teòric destaca tres nivells:
1. El primer nivell és la intervenció de l’Estat en l’economia, per garantir la plena
ocupació i que hi haja un nombre mínim d’atur. En moltes constitucions, de fet,
s’inclou el dret a treballar i a tenir un treball digne, per tant, l’Estat ha
d'intervenir perquè el capitalisme siga capaç de mantenir l’ocupació.
2. Previsió pública de serveis socials de caràcter universal. És a dir, l’Estat ha de
contribuir per a garantir que les necessitats bàsiques, com són l’educació, la
 sanitat o l’habitatge, siguen cobertes per a tots els ciutadans, que hi haja una
igualtat d’oportunitats.
En relació amb l’educació, l’Estat ha de garantir una educació mínima i una
educació d’àmbit públic. En el sistema capitalista, és l’Estat qui s’encarrega de
l’educació dels xiquets, l’educació és construïda per una comunitat educativa que
marca els continguts. Es creu que els xiquets han de desenvolupar les seues
potencialitats i aquestes han de beneficiar a tota la comunitat.
Respecte a la sanitat, l’Estat té l’obligació de què tots els ciutadans i ciutadanes
estiguen cobertes per una atenció sanitària.
3. Manteniment d’uns mínims nivells de vida per part de l’Estat, perquè aquest és
un dret social. L’Estat ha de mantenir una xarxa de seguretat, de serveis
existencials basats en la renda, dirigits a persones que tinguen eixes necessitats.
Per tant, s’ofereixen ajudes, beques, subsidis i pensions i es determina un salari
mínim (ha d’establir-se un salari mínim que garantisca la supervivència de les
famílies).
L’Estat de Benestar és una concepció del s. XIX amb cobertures sanitàries, d’ocupació,
etc., caminant cap a una política social. A l’Alemanya de Bismarck ja es donava des de
1871. Entre la I GM i la II GM altres països insistiren encara més.
Fins a la Segona Guerra Mundial s’havien consolidat els drets polítics, però ara
s’afegeixen aquests nous drets socials i l’Estat és responsable del seu desenvolupament.
Per tant s’ha portat a cap una institucionalització de l’Estat per prevenir desigualtats i
que no hi haja gent fóra del sistema, cosa que no s’havia tingut molt en compte abans.
És a partir del 45 quan s’entén que és l’estat el que ha de mantenir el benestar. Va ser en
1942 quan durant la Segona Guerra Mundial, el govern britànic va encarregar a un
diputat liberal britànic que elaborara una sèrie d’informes sobre la situació política i
social de Gran Bretanya i sobre les mesures que haurà d’implementar el govern si
guanyava la guerra per construir una societat més justa. L’encarregat de fer els informes
fou Beveridge, que va fer un informe que va anomenar “Segurs socials i serveis afins” que
feia referència a les mesures que hauria d’impulsar-se. Plantejà que l’estat capitalista
devia apropar-se a les masses i garantir algunes coses. Es va publicar arreu del món i
serví perquè després de la guerra s’incorporaren els drets socials a les constitucions.
Totes les forces socials i polítiques, empresaris i sindicats, establiren un llarg consens on
s’indicava que el capitalisme de postguerra havia de tenir com a objectiu aquest Estat de
Benestar i ha acabat sent una realitat en els països d’occident des de 45 fins a
l’actualitat.
L’Estat de Benestar ha viscut una evolució, que dividim en tres etapes:
1. Consens (1945-1973). En tots els Estats o països occidentals capitalistes hi ha un
consens entorn d’aquest model benefactor d’Estat social. És una etapa en la qual
es despleguen les característiques o les grans mesures de l’Estat de Benestar.
Coincideix en l’etapa del creixement en la qual totes les economies capitalistes
occidentals comparteixen eixe model de capitalisme com a paradigma de
desenvolupament econòmic però també social.
2. Etapa de crisi (1973-1984/85). En plena crisi del petroli l’any 1973, l’Estat de
Benestar entra en una crisi de confiança en la viabilitat del manteniment de
l’Estat de Benestar. Una etapa marcada per grans desequilibris i debilitats,
perquè el finançament de l’Estat de Benestar és més difícil.
3. Etapa post-crisi (1985- fins a l’actualitat). Ruptura ideològica d’alguns sectors
socials entorn de l’estat benefactor. Es relativitza l’estat de Benestar i es busquen
plantejaments alternatius, generalment molt conservadors o social corporatius.
Aquests plantegen que la gestió de l’Estat de Benestar hauria de ser privada i que
les cobertures les gestione no l’estat sinó empreses privades perquè entenen que
també l’estat del benestar pot ser un negoci.

2.1. EL MODEL SOCIALISTA

Introducció
Els països comunistes als anys de postguerra, a partir de 1945, van iniciar un procés
d’expansió i van representar una tercera part de la població mundial. En aquest
moviment expansionista, la Unió Soviètica juga un paper molt important, ja que després
de la Segona Guerra Mundial es converteix en una de les grans superpotències
juntament amb els Estats Units. A més, en 1939, l’únic país socialista era l’URSS, però en
1949 es van anar afegint països de l’Europa oriental (Polònia, Hongria, Romania i
Iugoslàvia) i central, que havien sigut ocupats per la Unió Soviètica després de la Segona
Guerra Mundial, i la Xina.
El model socialista va ser durant aquest període el model alternatiu al capitalisme i
molts països que havien viscut els processos de descolonització aprofitaren els models
econòmics de planificació socialistes per a dur a cap moviments revolucionaris per a
trencar el món capitalista i les democràcies liberals. Això dóna lloc a una atmosfera
propicia per a la Guerra Freda, quan es crearen economies socialistes com Corea del
Nord, Vietnam, Àfrica o Cuba. De fet, en l'època de postguerra, els països que no tenien
una economia capitalista, seguien el model socialista.
És important estudiar el model econòmic socialista, perquè tot i que en 1989 molts
països hagueren de tornar al capitalisme, en l’actualitat existeixen països, com la Xina,
que conserven aquest model modificat per a ajustar-se al món actual.
El que caracteritza al socialisme principalment és a voluntat de substituir al capitalisme,
consolidar la base del socialisme i millorar les condicions de vida dels ciutadans, per
això estableix les següents bases:
● Els mitjans de producció són de l’Estat. S’han socialitzat, passen d’estar en
mans privades a ser controlades per l’Estat mitjançant empreses públiques. Es
controla mitjançant un partit únic socialista.
● L’Estat intervé i planifica tot allò que té a veure amb l’economia del país.
Regula la producció de béns, el consum, l'intercanvi… Però no en tots els països
que comparteixen aquest sistema es fa de la mateixa manera.
○ En la Unió Soviètica aquesta economia es troba molt centralitzada i se
segueix un sistema molt dirigista.
○ En Iugoslàvia, amb Tito, es porta a terme un model cooperatiu en el qual
es dóna poder en la gestió als treballadors i treballadores. La gestió es fa
de baix cap amunt.
○ Xina imita el model de l’URSS, però a partir dels anys setanta modifica
aquest model.
● Un sistema centralitzat basa en la planificació, mitjançant plans a mitjà i llarg
termini, coneguts com a plans quinquennals. Són molt diversos, en alguns casos
es desenvolupa la indústria pesant, en altres l’agricultura, etc.
● Voluntat expansionista. Mantenir el sistema socialista i a més expandir-lo a
Europa o a altres països del tercer món per a acabar amb el capitalisme. Per a
aconseguir coordinar la integració es crea el COMECON (Consell d'Assistència
 Econòmica Mútua) en 1949 com a contrapartida del pla Marshall i que és allò que
permet vigilar que no hi haja desviacions i coordina els intercanvis entre les
economies socialistes.
Crear des de zero una economia nova que puga acabar amb un sistema establert, és un
pla arriscat i difícil d’aconseguir. De fet, en el cas del capitalisme s’ha tardat molts segles
a construir-se i li ha costat més de cent cinquanta anys establir unes normes. L’URSS, on
triomfa la revolució soviètica, és un país agrari i per tant qui gestiona la revolució havia
de construir un sistema alternatiu.
Marx i Engels havien teoritzat sobre la revolució, sobre les contradiccions del
capitalisme, però no de com es construïa una nova economia i en aquest cas una
economia retardada que era bàsicament agrària i aquest és el gran repte de Lenin.
Aquest va plantejar que esperaren al fet que acabara la guerra per veure si també
esclaten més revolucions i ja entre tots es gestionaria la revolució i l’economia socialista.
Aquesta és la teoria de la revolució permanent, la de la necessitat d’altres revolucions.
Aleshores plantegen la revolució en un únic país, es dediquen a consolidar-la a l’URSS i
és quan es plantegen com ho han de fer. En el sistema econòmic socialista hi ha molta
improvisació i molts errors, perquè era una cosa nova, entre altres coses perquè en
aquell moment la revolució socialista es vista com una via per a desenvolupar països
endarrerits. Quan acaba la Segona Guerra Mundial, el model soviètic havia estat
legitimat pels resultats de la guerra, és vist com un sistema que té futur per a
desenvolupar països endarrerits i aconseguir cotes de benestar a través de mecanismes
que no són els tradicionals.

Etapes del socialisme. URSS

Les etapes que va viure el socialisme en la unió soviètica són:
1. 1917-1928. Política econòmica. Comunisme de guerra.
Època en la qual la Unió Soviètica es troba liderada per Lenin, des de 1924 fins a 1924.
Després lideratge de Stalin, des de 1924 fins a 1953. Als primers anys, amb Lenin,
s’imposa una economia de guerra, anomenada com a “comunisme de guerra”, quan es
provenen amb aliments i indústria d’armament per aconseguir el triomf bolxevic en la
primera guerra mundial i la guerra civil i consolidar el socialisme. És un moment
especialment marcat per la improvisació perquè eren el primer país comunista.
A partir de 1921, amb la victòria soviètica, Lenin modifica l’economia aplicant la NEP,
que va ser una política econòmica denominada com a “Capitalisme d’Estat”. L’objectiu
era flexibilitzar les mesures de caràcter socialista sobretot la creixent intervenció de
l’estat del període de guerra i un cert retorn a l’economia de mercat. Es tracta per tant
una economia mixta en la qual segueix existint un cert mercat lliure i empreses privades
i també un cert respecte a la mitjana i xicoteta empresa, mentre que els grans sectors
estratègics nacionalitzats durant la guerra (indústria pesant, comerç, banca, etc.) estava
en mans de l’estat. Culmina en 1927, ja amb Stalin en el poder, quan l’URSS es planteja
modernitzar l'economia soviètica, construir una nova societat socialista a través d’una
industrialització molt forçosa i molt ràpida, molt intensa, des de dalt, des del Partit
Comunista, cosa que implicava aquest gir cap a la modernització des del socialisme i
implicava trencar amb l’economia mixta de la NEP i anar fins i tot a una segona
revolució política.

2. 1928-1945. Consolidació de la Revolució. Primer Estalinisme.

Aquesta etapa es troba presidida per l’Estalinisme, en torn la figura de Stalin, i la segona
revolució bolxevic. És el moment on es veu realment la voluntat de construir una nova
economia alternativa al capitalisme i una nova societat, una economia centralitzada
mitjançant la seua socialització. Es vol aconseguir una industrialització ràpida des de
l’Estat, per tant, feia falta un poder fort i centralitzat. Això ho aconsegueixen amb
l'Estalinisme, se li atorga un poder absolut a Stalin, adoptant un fort autoritarisme. Es
controlava a les masses des de dalt. Tot això implicava uns grans sacrificis i sofriments
en la societat, de fet, es va crear la política de purgues i terrors.
Els instruments que utilitzà Stalin són els plans quinquennals. Es van aprovar tres:
- (1928-1932): L’objectiu era convertir l’agricultura en Indústria pesant. Va
suposar una gran mobilització de recursos per a realitzar aquest desplaçament
del sector agrari a la indústria.
- (1933-1937): L’objectiu era accelerar la revolució tecnològica industrial.
- (1938-1941): Aquest pla va ser interromput per la Segona Guerra Mundial.
Pretenia fer un salt qualitatiu en la inversió tecnològica i en el procés
d’industrialització, desenvolupant la indústria lleugera. Amb la invasió alemanya
de la Unió Soviètica va haver de tornar a una economia de guerra, com va ocórrer
 en 1917. Es va haver de destinar recursos a bastir els fronts tant d'armament i
d'aliments.

3. (1945-1975) Període de postguerra.

Es torna als plans quinquennals de socialització, per a reconstruir-se després de la
guerra. Comença una etapa de creixement espectacular i de consolidació de la via
econòmica cap al socialisme, fins que la crisi dels anys setanta afecta el sistema.
Coincideix al mateix temps amb el creixement del capitalisme. L’Estalinisme representa
la fórmula més dura i dramàtica de modernitzar un país des de dalt, planificant-lo tot
des del govern.
A partir de 1945 es vol portar a cap una reconstrucció física de la Unió Soviètica i es
pretén superar la postguerra, ja que van ser els més afectats pel que fa a la mortalitat.
Un dels seus objectius fou la reconstrucció i modernització de l’economia soviètica i la
recollida dels fruits de la industrialització dels anys trenta, quan van fer els primers
plans quinquennals. Es volen recuperar els objectius d’aquests plans, per tant, es
planifiquen de nous. Aquests plans van permetre:
- Un creixement espectacular mitjançant un model que se centrava als sectors
punta industrials. Com són la indústria metal·lúrgica, l’economia
col·lectivitzada… Per tant, es va viure una reconstrucció de l’economia soviètica
després de la guerra. Va ser un model que va aconseguir modernitzar una
economia agrària i convertir-la en una economia industrial potent, sobretot en la
pesada que havia alimentat els sectors punta que podien garantir una
modernització global en pocs anys.
- També es va aconseguir la imposició de criteris més flexibles en els objectius dels
plans quinquennals, perquè l'època de Kruschev a ser una etapa d’obrir la porta
fins i tot una certa obertura a reformes tant polítiques com econòmiques. Nikita
Kruschev acabà amb les purgues i va fer autocrítica de com es planificava
l’economia, Kruschev intentà imposar al plans quinquennals a partir d’eixe
moment una inclinació cap als sectors punta, però a més a més també cap a les
indústries de consum. De fet en aquests dos anys, a finals dels anys cinquanta, es
planteja una certa descentralització de la planificació deixant les regions o
nacionalitats que planifiquen territorialment la construcció del socialisme, a
 través de consells econòmics regionals, també s'introduïren unes reformes en
l’agricultura, per exemple que les granges cooperatives pogueren vendre els
excedents quan compliren els objectius del pla, o fins i tot en alguns casos que les
granges col·lectives permeteren un cultiu paral·lel de parcel·les individuals quan
es complien també els objectius del pla, en definitiva introduir incentius perquè
s’implementara la producció agrària, que era un dels primers defectes, perquè
l’URSS necessitava importar aliments i productes agraris perquè era incapaç
d’alimentar la seua població a pesar de la socialització del món rural.
Quan va morir Stalin, al 53, els líders van aprofitar per a impulsar el post estalinisme,
abocant crítiques contra el estalinisme, es deia que la planificació socialista no estava
funcionant.

4. (1975-1989) Crisi de les economies socialistes.

En aquesta època no es produeix un estancament, com va ocórrer al capitalisme, sinó
que es produeix un autèntic col·lapse. Aquesta època va coincidir amb els últims anys de
Brézhnev al poder (1964-1982). A part d’aquesta crisi econòmica, també es va donar
una crisi política causada per la gerontocràcia o govern no renovat. S’havien succeït
líders d'avançada edat com Andropov (82-84), Chernenko (82-85), i Gorbatxov (85-91).
En aquest moment es feia necessària una reforma econòmica i política.
S’intentà salvar la revolució, però hi hagué una certa paralització de l’economia soviètica
a finals dels anys setanta i un procés de deteriorament i enfonsament d’un model que ja
no creixia i no donava respostes.
Es va donar un excés de burocratització, el que provocava una gran falta de flexibilitat,
això va provocar que quan es produeix la crisi energètica als anys setanta les economies
socialistes es veieren més afectades que les capitalistes. A més aquest model es tractava
d’un model de planificació centralitzada, molt rígid i amb una gran obsessió per
modernitzar l’economia, posant massa atenció a la indústria pesant i destinant bona
part de la inversió als sectors base, a la producció de maquinària i béns d’equip i l’àmbit
militar i industrial que era molt necessari per a mantenir el ritme dels Estats Units. A
conseqüència d'açò, els recursos naturals es van reduir, igual que els recursos humans.
Això provocà que a finals dels anys vuitanta, la Unió Soviètica entrar en una crisi que va
conduir al país al col·lapse del sistema, enfonsant finalment a l’URSS i a altres economies
socialistes en pocs anys.

Característiques del socialisme i evolució en les democràcies populars.

La resta d’economies socialistes segueixen una evolució molt similar a la que es
produeix en la Unió Soviètica. Tanmateix, als països d’Europa oriental i central com
Txecoslovàquia, Polònia, Hongria, etc., l’evolució del socialisme comença a partir de
1945, quan acaba la Segona Guerra Mundial. En aquest moment, la Unió Soviètica ocupa
aquests països, que abans seguien un model capitalista, i es creen les anomenades
democràcies populars, on s’imposa el sistema socialista de partit únic i es dirigeix
l’economia cap al model soviètic.
En aquest cas, no es produeix una etapa caracteritzada per la improvisació perquè
existeix una experiència i es coneix com s’ha anat creant aquesta economia. Per tant,
s’imita el model soviètic i el socialisme de les democràcies populars evoluciona a un
ritme més ràpid.
Entre 1947 i 1949 en aquests països comença el procés de creació d’un sistema de
planificació centralitzada i l’aplicació de plans quinquennals com s’havia fet a l’URSS,
amb l’objectiu de modernitzar aquests països que també tenen cotes d’endarreriment
sobretot en matèria industrial. Però no tenen una obsessió tan gran en industrialitzar
els països sinó de modernitzar-los. Cap als anys cinquanta, aquest objectiu
s’aconsegueix i es modernitza la indústria, l’energia, la mineria, el transport, les
comunicacions i tot el sistema financer. En l’agricultura el model a copiar és l’agrari, una
reforma agrària que expropia les propietats agrícoles i la converteix en una economia de
granges cooperatives o granges estatals, en les quals els treballadors són treballadors de
l’Estat. Les cooperatives són autogestionades i en les granges estatals és l’Estat el que té
als treballadors a càrrec seu, a canvi d’un sou i tota la producció passa a mans de l’Estat.
Les principals característiques del comunisme tant en les democràcies populars com en
la Unió Soviètica són:
1. Es tracta d’un model extensiu que es basa en una àmplia disponibilitat de
recursos de tota mena. L’Estat és el propietari de tot i disposa d’una gran
quantitat de recursos dels quals pot disposar en qualsevol moment. Entre
aquests recursos es troben els recursos humans, pel que l’Estat pot disposar dels
 ciutadans, això provoca que l’Estat puga permetre’s el luxe d’incrementar les
jornades laborals per a complir els objectius en el mercat, pot contemplar la
incorporació de les dones al mercat laboral, cosa que no fou un dret sinó una
obligació. És un sistema polític al qual des del principi no li preocupa l’eficàcia o
eficiència ni la productivitat, per l’àmplia disponibilitat de recursos i d’inversió.
Respecte a la inversió, l’Estat té la possibilitat d’invertir o de donar diners però
també de detraure diners dels mateixos treballadors per a destinar-los al
consum, inversió o a millorar el nivell de vida.
- Industrialització. Un dels protagonistes és la indústria sobre l’agricultura. La
població passa de ser majoritàriament agrícola a ser industrial en poc de temps.
- Les economies descansaven en la indústria pesant i no en la lleugera, per tant és
un model que transfereix poques possibilitats de consum d’aquestes famílies.
- Model de creixement que té efectes sobre la vida dels habitants. És cert que el
nivell de vida fins als anys setanta va millorar, es va produir una duplicació de
salaris i nivell de cotes de consum i benestar, en comparació al punt de partida.
L’Estat també els oferia uns serveis públics gratuïts o semi gratuïts però eixa
millora estava lluny de respondre al creixement de la renda nacional i això vol dir
que les possibilitats d'inversió en aparell burocràtic o militar fa que el consum
privat de la població acabe sent baix, en relació amb el que ofereix el capitalisme.
Això s’observa a finals dels seixanta i principis dels setanta en el qual hi ha
sectors de la població que veuen que no hi ha consonància en el sacrifici i les
cotes de consum i benestar a les que han arribat, el que explica la necessitat de
reformes en el sistema.

Onades reformistes.
El sistema socialista fou un sistema que demanava reformes a mesura que anava
avançant. Es necessitava un canvi de model extensiu a un intensiu. Per tant, durant
l’evolució del socialisme van tenir lloc diverses onades reformistes:
1. A principis dels anys cinquanta van començar els plans quinquennals. En
Iugoslàvia, Tito va promoure uns canvis profunds en el sistema econòmic
soviètic. Aquests canvis es basaven a implantar l’autogestió, per la qual els
treballadors i treballadores adquirien més paper en la gestió. Seguia sent una
 economia planificada però més participativa. Tito començà a representar una via
diferent del socialisme, que tenia present en qüestions econòmiques, una
descentralització i participació des de baix.
2. La segona onada reformista té lloc en el període entre 1966 i 1975. Durant
l’època posterior a la mort de Stalin, anomenada etapa postestalinista o procés
de desestalinització, que va començar en 1953 amb la mort de Stalin. És una
onada caracteritzada per l’autocrítica en l’URSS, presidida per Kruschov. Hi
hagué diverses temptatives reformistes alimentades per la desestalinització.
S’intenten llançar propostes que al final de l’època es mostraren infructuoses i la
descentralització va ser mínima, mantenint-se grosso modo les mateixes línies de
creixement extensiu del model soviètic. És una època d’obertura política.
3. La tercera onada té lloc entre 1966 i 1975. Els governs veuen que el model
extensiu no creix. Es planteja la necessitat de millorar la gestió de les empreses
en mans de l’Estat i la necessitat, per tant, de canviar el model extensiu per un
model intensiu. S’havia d’aplicar reformes per a desenvolupar els sistemes de
planificació, per això, enfront una tendència a la disminució del creixement
econòmic, es va intentar dotar de flexibilitat un sistema que era molt rígid. Es
volia dotar el sistema d’incentius que milloraren la producció i la productivitat,
també es volia dotar el mercat de llibertat iniciativa perquè la presa de decisions
fora molt més oberta i participativa; que hi haguera una atenció al mercat no sols
a produir sinó també tenir en compte la demanda, preocupar-se de disminuir els
costos de producció i especialment la millora de la productivitat, que era una
inversió en tecnologia que fera possible que la producció per càpita fóra major. Es
va implantar una reforma en l’agricultura, que en aquell moment no arribava a
alimentar a tota la població. A més, es van crear incentius per a revivar el
consum. Tanmateix, aquests intents de reforma, sempre acabaven xocant contra
la ideologia del comunisme, perquè es creia que atemptaven contra el seu poder i
futur, i amb la mateixa burocràcia del país. Va començar una fase d’estancament.
No s’hauria d’haver dedicat recursos a l’armament i a altres sectors, sinó a la
productivitat. I haurien d'haver creat competència.
 Problemes del sistema.
El problema més gran del sistema socialista va ser que es necessitaven unes reformes
que no es portaven a cap. El sistema necessitava modificar les seues bases perquè es
trobava basat en el control dels recursos, els quals s’esgoten. Per tant, amb el pas del
temps, els recursos, com es podia preveure, van anar minvant. La solució que hauria
d’haver portat a cap l’Estat era incrementar la productivitat i invertir en tecnologies per
a facilitar aquest procés, però no ho va fer. Certament els recursos naturals començaren
a minvar progressivament, recursos miners i petroli, o l’explotació d’eixos recursos
requeria un elevat cost d'inversió, bona part de l’aparell industrial es va invertir en ells
en els anys trenta o en la postguerra i havia passat molt de temps d’aquella inversió. A
més, també van decréixer els recursos humans perquè el creixement demogràfic no va
ser suficient als països socialistes i els incentius ideològics es van anar perdent i per
tant, les noves generacions començaren a demanar incentius materials com increments
de salaris, millores en els serveis públics, etc. Però la qualitat dels serveis que oferia
l’Estat era cada vegada pitjor, igual que els incentius vinculats al consum.
Aquest també va ser un sistema que generava molta corrupció. Hi havia grans límits
financers, l’ús massiu dels recursos de l’estat, van progressivament minvant. Sobretot en
bona part perquè el sistema productiu estava envellit, no s’havia invertit en dues
dècades en millorar el sistema productiu. Les despeses militars que en l’URSS sempre
havien sigut molt importants, fa que una part important del pressupost es dedicara a
això i no al fet que les famílies consumiren més.
L’agricultura no era la suficient per a mantenir a la població. El resultat de tot açò és que
als anys vuitanta, l’economia estava estancada, havia entrat en un esgotament i fins i tot
un endeutament perillós. Tot esclata en 1989, obrint-se pas un procés revolucionari
sense violència. Al final es planteja, per solucionar aquest gran problema, passar d’una
economia socialista a una capitalista. La qual cosa tenia una gran dificultat perquè
havien de lliurar el mercat, i no tenien experiència de com fer-ho. Països com la Unió
Soviètica han tingut problemes per a establir el sistema capitalista i fins i tot han
necessitat reeducar als ciutadans.
2.1.2 LA XINA.
Anem a parlar de la revolució Xinesa que va ser una reacció contra la decrepitud de
l’Imperi, que necessitava un poder central fort i una regeneració moral.
El primer dels líders a la Xina fou Mao Zedong.
El líder històric del partit que va fer possible la caiguda de l’Imperi Manxú va ser Jun
Yat-Sen, un socialdemòcrata que va portar la Xina a la república en 1911. Va ser el líder
del Partit Nacional del Poble, conegut com a Kuomintang. La disputa de la guerra civil
abans que triomfara la revolució va ser entre aquest i el partit comunista.
Després de 1925 el Kuomintang va ser dirigit per Chiang Kai-Shek, que va ser derrotat
després de la Segona Guerra Mundial pel Partit Comunista.
Els líders dels partits comunistes foren Mao Zedong i després Den Xiaoping, que va
portar a cap certes reformes i el següent va ser Jian Zemin fins al 2003. A aquest el va
succeir Hu Jintao i finalment el líder actual de la Xina és Xi Jinping que dirigeix el partit
des de 2013.
Aquests dos partits són els que iniciaran la revolució i establiran una República en 1911,
dirigida pel partit comunista i el Kuomintang. La revolució xinesa naix en principi de la
desaparició de l’imperi tradicional Manxú. Hi haurà una altra revolució, la revolució
socialista en 1949. Aquestes dues revolucions tenen en comú un caràcter nacionalista.
Això es deu al fet que la Xina sempre ha sigut i és un país amb valors tradicionals que
uneixen els seus ciutadans. El que pretenen amb les revolucions és regenerar
moralment un país tan gran com es Xina, re actualitzar els valors tradicionals i
especialment modernitzar la Xina.
La revolució de 1911 és, per tant, una regeneració, on trobem esperances en un partit
molt nacionalista que representa als intel·lectuals però que volia una recuperació de la
Xina a partir de les bases sòlides que tenia la cultura xinesa. És un moviment de
regeneració nacional. El partit comunista també naix amb eixe objectiu. Són dos partits
que tenen aquest objectiu. Entre 1911 i 1949 és el període en el qual la república és
substituïda per un règim socialista, el que es produeix és una guerra civil entre el partit
comunista i les tropes el Kuomintang, especialment a partir de 1925 en el que el
lideratge de Jun Yat-Sen és substituït pel de Chiang Kai-shek. Fou una guerra molt llarga
i els partits mantenien exèrcits propis i hi hagué moments en el que el Kuomintang va
desplaçar amb el suport de les potències occidentals al partit comunista a una zona de
l’interior de la Xina, on va construir una experiència socialista, basada a fer una reforma
agrària i intentar aconseguir el suport dels camperols abans de la revolució. És conegut
el desplaçament com la llarga marxa i va encetar un procés de revolució socialista en
termes econòmics, creant les primeres comunes col·lectives de producció agrícola.
A partir de 1949 el Partit Comunista ha guanyat la guerra civil i instaura una dictadura
del proletariat copiant el model soviètic i s’instaura la República Popular Xinesa i
comença a construir-se una economia socialista. Mao el que pretén és modernitzar un
país endarrerit.

En la vida de Mao trobem 5 etapes:

1. 1949-57

Quan es proclama la república Popular. El que es pretén és dur a terme un procés de

modernització molt intens, perquè s’intenta fer amb molt poc de temps i afecta milions
de persones especialment agricultors i també industrialitzar. Està caracteritzada per:
l’assumpció de Mao sobre el país que dóna lloc a un Estat nou, centralitzat, amb trets
repressius amb la política de terror. A la constitució del 64, aquella que constitueix
aquesta etapa, s’afegeixen objectius relacionats amb política de planificació socialista, de
fet, el model que se segueix és l’ortodòxia del model soviètic. Es produeix un acord
d’assistència mútua entre la Xina i l'URSS. Com a resultat de la guerra de Corea es
converteix a Mao en líder principal. Coincideix amb el primer pla quinquennal en 1953
de la Xina. Es vol modernitzar l’economia d’un país pobre mitjançant el model de
planificació centralitzada. L'objectiu prioritari és la indústria pesant i la reforma agrària
i col·lectivització de l’agricultura.

2. 1958-62
Es produeix un Gran salt cap endavant, en aquesta segona etapa, que significa que
enfront del fracàs de la política agrària, que no alimenta al conjunt de la població, es
plantejaren impulsar encara més un creixement econòmic molt més intensiu, es
mobilitzaren tots els recursos de l’Estat per a controlar tota la producció. Això es
reflecteix en granges estatals en mans de l’Estat, una gran col·lectivització. Una etapa
d’estalinitzacio de l’economia que va resultar un gran fracàs per les males collites, un
gran endarreriment tècnic per la falta de mecanització, i una manca d'aprovisionament.
 3. 1963-65
El que fa es tot el contrari, flexibilitzar la economia, s’imposa la Nova Política Econòmica,
que significa més flexibilitat i mes atenció als sectors agraris i crear incentius en el món
agrari per a que produïren més. En esta etapa es frena la col·lectivització i es torna a les
cooperatives i repartir parcel·les a les famílies per autoabastir-se i fins i tot
comercialitzar. Si que fa una cosa que se li havia demanat que era el canviar la política de
inversió en industria pesada en industria lleugera i del consum.

4. 1966-69
Es dóna un gir espectacular, es trenca amb la cultura de l’URSS, i s’instal·la una etapa
repressiva, basada en l’ortodòxia. Es considera que s’havien desviat de la puresa
ideològica i que únicament xina és el fort internacional del sistema comunista i arriba
fins i tot a occident. Aquesta etapa es troba marcada per la revolució cultural, una lluita
de Mao recolzat pels joves estudiants comunistes, sectors molt ortodoxes contra els
reformistes, que volen introduir modificacions. El que fa Mao és imposar la ortodòxia a
través del llibre roig, de campanyes d’adoctrinament, de repressió i en aquesta etapa no
va ser una prioritat l’economia.

5. 1970-76
Aquesta és l’última etapa de lideratge de Mao. Qui lidera realment dins el partit el sector
reformista és Den Xiaoping, qui ha liderat la política de reformes des del 76 fins a 1995,
perquè Mao ja és molt vell i morirà en 1976. Són els anys en els quals s’enceten reformes
econòmiques i polítiques. S’introduïren grans reformes en l’economia i al mateix temps
una apertura cap a l’exterior. Econòmicament es flexibilitza el sistema, s’alliberen
sectors econòmics, s’incentiva la propietat privada… En el 1971 la Xina va entrar en
l’ONU i formà part del consell de seguretat, tenia dret a vet com els Estats Units o l’URSS,
així es va legitimar el país cap a l’exterior i al mateix temps els reformistes introduïren
les reformes que he dit abans:
- Major atenció a l’agricultura permetent l’accés a la propietat privada per part de
camperols.
 - Apertura que permetia la inversió estrangera a la Xina. Des de 76 fins a l’actualitat
Xina ha fet possible la introducció d’aquests canvis que tenen a veure amb una
economia de mercat en una economia socialista, que ha fet possible una
modernització sense precedents, que supera en molts casos els índexs de
producció de la primera etapa dels plans quinquennals, promovent una apertura
econòmica sense precedents i des de mitjans dels anys setanta, abans que les
economies socialistes en Europa entraren en crisi, per tant, es va avançar als
canvis que necessitava una economia socialista a través d’una proposta que Den
Xiaoping anomena les Quatre Modernitzacions, la de la indústria, l’agricultura, la
ciència i la tecnologia. El que plantejava aquesta proposta al partit era substituir
els objectius ideològics de la revolució per una modernització molt pragmàtica i
molt realista que descansava en l’apertura cap al mercat. Les mesures que s’han
adoptat en els darrers quaranta anys són:
o Propietat privada i respectada.
o Es venen collites lliurement. Mercat lliure.
o Alimentació garantida, s’aconsegueix sustentar al doble de la població.
o Empreses cooperatives.
o Obertura econòmica.
Es va tindre un gran èxit en aquestes reformes.