SOCIETAT ACTUAL

MODERNITAT, POSTMODERNITAT I SOCIETAT DE LA INFORMACIÓ

1. PERSPECTIVA HISTÒRICA

Introducció.
La “teoria sueca del amor” parla de la construcció de la societat de Benestar, presentant una
distopia.
Es mostra la importància de la identitat i individualisme. Es presenta a l'individu en el centre
de tot. Societats atomitzades, creades per individus preocupats sols per ells mateixa.
Nova modernitat en contínua evolució. Tecnificació de la societat i importància de la
tecnologia, partint de la idea de “la tecnologia ens fa lliures”.
Text de Bauman: Bauman, Z. (2000): “Prólogo. Acerca de lo leve y lo líquido”, en
Modernidad líquida, Madrid, FCE, pp. 7-20.

Zygmunt Bauman - MODERNIDAD LÍQUIDA

En el text de Bauman s'utilitza la idea de la fluïdesa per a referir-se a la modernitat. Una

nova modernitat, una modernitat líquida dominada pel discurs econòmic. Una modernitat on
l’ordre econòmic ha arribat a dominar la totalitat de la vida humana. Presenta una lògica
utilitarista optimització dels recursos.
Es deixa fora tots els aspectes de la vida que no contribueixen a la reproducció del sistema.
Allò que no és útil en termes materials queda relegat a un segon plànol. Per tant es produeix
una dissolució dels vincles interpersonals, allò que s'ha fos en el procés de la modernitat és
l'articulació d’allò individual amb allò col·lectiu. Els projectes i accions col·lectives: les
estructures de comunicació i coordinació entre les polítiques de vida individuals i les accions
polítiques col·lectives.
La biopolitica amb l'oposició de la tanatopolítica.
Regulació de la vida i la regulació de la mort. La biopolítica de Foucault y la tanatopolítica
de Mbembé.
Permeabilitat del poder, una era panòptica, control de la població. La permeabilitat del poder
relacionada amb aquesta estructura panòptica per Bentham. “No fa falta que ningú els mire,
ells ja se senten observats.” La societat va començar a funcionar de la mateixa manera que
el panòptic.
La metàfora de la fluïdesa: tot el que és sòlid s'esvaeix en l'aire. Relaciona la fluïdesa i lo
sòlid amb l'espai i el temps, la modernitat líquida no es deté.
IDEES HOLOCAUST:

- Holocaust com a finestra. (Bauman, 2011: 12)

- Producte de la nostra societat.

Una idea bàsica: El neoliberalisme, com a doctrina econòmica, genera o aprofita crisis
socials o naturals per a implantar reformes impopulars. Doctrina del shock.

De la postguerra mundial a la cultura global: breu recorregut per la història del

món actual (1945-2020)
En el llibre:
Historia actual del mundo. De la posguerra a la cultura global José C. Rueda
Laffond, José Á. Sánchez Román, Andrea Donofrio, Ángel L. Rubio Moraga
S’ordena la història així:
1. Hora zero: la postguerra mundial (1945-1953)
2. La Guerra Freda (1953-1973)
3. Transicions i ruptures (1973-1991)
4. Post-Guerra Freda i globalització (1991-2020)

1. Hora zero: la postguerra mundial (1945-1953)

Primer s'ha de pensar en els efectes que va tenir la Segona Guerra Mundial. La destrucció i
la mort va arribar a les ciutats. Alemanya va mobilitzar tota la seua força per a conquerir
exterminar i destruir altres països europeus i part de la seua població.
“va ser durant la II GM quan tota la força del modern Estat Europeu (Alemanya) es va
mobilitzar per primera vegada amb el principal propòsit de conquerir i explotar a altres
europeus”
Va haver després de la guerra una reestructuració de les fronteres
La violència exercida per Alemanya té un caràcter transformador perquè és una eina que el
poder va utilitzar per a transformar la societat. Ruptura dels vincles socials i confiança
generalitzada amb els altres.
1945 va ser un punt de fractura històrica. La guerra acaba pero segueix donant-se la
presència de l'ús de la violència durant la postguerra. “Disfruta de la guerra porque la paz
serà terrible”
Gran dificultat per tornar a la normalitat política d'organització de l'Europa Occidental; el
parlamentarisme.
Persistència d’episodis de violència i xenofòbia: interés dels Estats en homogeneitzar les
seues poblacions mitjançant l’expulsió de minories nacionals o culturals (Potsdam, 1945). •
No va existir una línia clara que separara la guerra de la pau: "Disfruta de la guerra, la pau
serà terrible" (Judt, 2006: 46)
● Desmilitarització, desnazificació i democratizació: el problema de la complicitat social
amb els règims feixistes.
● Processos constituents de caràcter democràtic i parlamentari per a edificar un nou
“ordre de postguerra”.
● La creació de governs de coalició a partir de 1945: la gran capacitat d’acord entre
forces polítiques ideològicament allunyades entre si. (El terme cultura política)
● L’antifeixisme com a nexe comú per a la construcció d’una nova Europa.

2. La Guerra Freda (1953-1973)

Clima de tensió permanent fomentat per un sistema bipolar, dominat per les dos grans
potències: Els Estats Units i la Unió Soviètica.
Per una part coneguem la perspectiva soviètica: que pretenia expandir el comunisme,
expansió soviètica. La GF com a conseqüència de l’expansionisme soviètic i el seu agressiu
totalitarisme. I d’altra banda la perspectiva nord americana: que pretenia expandir
l’imperialisme nord-americà i la seva ambició de mercat.
Producte: països del tercer món.
El xoc directe entre soviètics i nordamericans mai es va produïr, ja que la presència
d’arsenals atòmics va actuar com a factor decisiu: “pau freda” o “guerra virtual”. Batalles
exportades a altres països, als països “del tercer món”.

3. Transicions i ruptures (1973-1991)

La crisi de 1973 va sumir el món occidental en la seua major recessió econòmica des del
crack del 29. Com a resultat d’aquesta crisi es va trencar la confiança en la intervenció
econòmica estatal promoguda després de la II GM i van crèixer les dificultats dels Governs
per a mantenir el sistema de garanties socials. El trencament amb el dinamisme econòmic i
les polítiques socials dels anys 50 i 60 es van veure reflexades en la crisi de l’estat de
benestar construït després de 1945. Juntament amb la crisi econòmica (i en molts casos
com una de les coneseqüències d’aquesta) les últimes dècades del s XX van estar
marcades per les dinàmiques de transició que van afectar profundament en termes polítcs,
socials i culturals a la configuració de les democràcies actuals
Aquests processos transicionals son han de ser compresos desde 3 perspectives distintes
però complementàries:
- Des d’una perspectiva cultural
- Des d’una perspectiva política
- Des d’una perspectiva socio-econòmica

Amb els canvis geopolítics generats amb 11-S, la noció de postmodernitat ha estat
substituïda per altres categories d’anàlisi del món actual. La que s’ha imposat ha estat la
categoria de globalització
Les dimensions de a globalització:
• Conseqüències i límits de la globalització
• La Societat xarxa
• Reivindicacions feministes
• Sostenibilitat i medi ambient
• Del creixement a la crisi econòmica
• Tecnologia i mitjans de comunicació
• Les migracions al món global

2. SOCIETAT, DEMOCRÀCIA I PARTICIPACIÓ

“La democràcia (i la filosofia) són la manifestació de la capacitat de les societats de posar

en qüestió les institucions i les significacions establides” Cornelius Castoriadis

La democràcia és un sistema polític, econòmic i social. És una forma de govern,

caracteritzada per ser un govern de la majoria. Poder del poble.

demos + kratos

poble + poder

Democràcia com a:
● Sistema o organització.
● Com a poder de decisió o capacitat.
● Força de transformació social.
● Model d’organització en el qual s’assenten les societats modernes.
Es produeix una equitat entre tres sistemes: L’econòmic, el polític i el social.
A més es caracteritza per:
- La llibertat d’expressió.
- Representació del poble.
- Ideologia.
- Respecte, es compleixen una sèrie de drets i deures, per a intentar aconseguir
justícia per a tothom.
- Societats de masses i globalització.
- Estat de benestar.
- Construcció d’una opinió pública.
- Comunitat.

L’element articulador en aquest sistema polític és el consens.

Es crea un “sentit comú”, construït per valors, ideologia i l'opinió pública.

Un poc de context:
➔ 1776: Declaració de la independència d’Estats Units.
➔ 1789: Revolució Francesa (Final de l’Antic Règim). Pasa a ser una societat de
classes o burgesa.
➔ 1808: Guerra de Independència Espanyola. Es crea el constitucionalisme.

La democràcia moderna és el resultat de noves formes de participació social. El model

d’organització en el que s’assenten les societats modernes és aquell en el que la societat
civil es procura una administració que ha de satisfer les seues necessitats.
En el s.XIX les noves democràcies modernes seràn:
- Limitades: no partiràn d’un sufragi universal.
- Incompletes: Gran part de la societat no participarà.
- No inclusives: Es parteix d’uns valors i una ideologia burgesa.
- Inestables: No són molt duraderes.
- Conflictives.
A partir de 1945 amb la fi de la Segona Guerra Mundial és quan neixen les democràcies
com les entenem avui en dia.

Les democràcies actual es caracteritzen per ser:

 - Democràcies representatives.
- Democràcies plurals.
- Democràcies participatives.
- Democràcies transparents (es garanteix el dret a la informació).
- L’Estat ha de servir els interessos de tots.

Giovanni Sartori - LA DEMOCRÀCIA

Descripció i prescripció:
Sartori exposa una definició general del concepte de democràcia, més enllà del significat
literal.
Sartori mostra la importància de definir la democràcia, però no únicament de manera
utòpica, és a dir, no sols de manera “irreal”. En les paraules sol passar que entre el nombre i
l'objecte no hi ha una relació directa en el significat o definició. No s’ha de discutir sobre la
paraula ignorant la cosa, com diu Sartori pàg.25.
Sartori afirma que allò que la democràcia ÉS, s’ha de separar d’allò que DEURIA SER. Per
això indica que la definició necessita tractar dues definicions diferents:
- Definició prescriptiva: És a dir, el que DEURIA SER. Democràcia ideal.
- Definició descriptiva: El que ÉS. Democràcia posible.

“La democràcia té en primer lloc una definició normativa: però això no significa que
el deure ser de la democràcia siga la democràcia i que el ideal democràtic definisca
la realitat democràtica” (Sartori, 1993, p.18)

Democràcia política, social i econòmica:

La democràcia principalment conta amb una accepció primària del terme, com a una entitat
política, una forma d’Estat i de govern. Però també es defineix mitjançant els conceptes:
democràcia social i econòmica.

DEMOCRÀCIA SOCIAL
Es planteja per primera vegada amb Tocqueville a l’obra: “La democràcia en Amèrica”. Es
parla d’un estat de la societat que no s’havia vist abans. És una societat caracteritzada per
la igualtat de condicions, guiada per un “espíritu igualitari”, com diu Sartori, és a dir,
guiada per la igualtat de condicions. Amb una estructura horizontal, com a una forma de
viure i conviure, el que exigeix a tots els ciutadans a veure’s i tractar-se com a
socialment iguals. És el contrari d’aristocràcia.

DEMOCRÀCIA ECONÒMICA
Democràcia econòmica significa igualtat econòmica, s’aproximen els extrems de: pobresa
i riquesa. Es persegueix un benestar generalitzat.
També es parla de “democràcia industrial”, que és la democràcia en el lloc del treball i en la
organització i gestió del treball. En la societat industrial el treball es concentra en les
fàbriques i, per tant, és en la fàbrica on s’ha d'introduir la democràcia. La democràcia
industrial té a veure amb l’autogovern del treballador en el seu lloc de treball.
Es porta a cap una interpretació materialista de la història.

RELACIÓ ENTRE LES TRES DEMOCRÀCIES:

La democràcia política és una condició necessària per a l'existència de les altres dues. Si
falta la democràcia política no poden sobreviure les altres. Les democràcies social i
econòmica són complementàries, amplien o complementen a la primera.

Per tant, la democràcia és un conjunt de diverses teories i definicions “simplistes”:

- Etimològica o literal. Simplismo
És la democràcia explicada per la paraula. És a dir, “poder popular”. Per tant, les
democràcies deuen ser allò que indica la paraula: Sistemes i règims polítics on el poble és
el qui mana.
IDEES QUE NO CORRESPONEN AMB LA DEMOCRÀCIA POSIBLE:
El poble pot ser entès de diferents maneres: el poble com a tots, el poble com als que més,
com a classes inferiors, com a majoria absoluta, com a majoria moderada…
Normalment entenem per poble a la totalitat, tanmateix tots mai són tots en realitat. Per
exemple, restem als menors d’edat, incapacitats, criminals…
El poble com al proletariat deixa a molta gent fóra, tota aquella que siga no-proletariat.
Configuració piramidal. Qui elegeix quan algú és pobre, menor d’edat...?
El poble com a totalitat origina l’autoritarisme i el totalitarisme baix la idea de “tots per una
sola persona”.
La majoria absoluta ocasiona que la majoria faça referència a tots i la minoria a res.
 - Realista - pragmàtica.
- Perfeccionista.

Per tant, tenim clar que en una democràcia la idea és que el poble té el poder. Per tant, el
poble decideix. Seguint el principi majoritari absolut, el poble es divideix en una majoria
que compta com a una totalitat i una minoria que ho perd tot, que queda anulada i conta
com a ningú. Es redueix a la minoria a la impotència.
Una idea important és que qui vota a la majoria deixa d’estar sotmès únicament a la seua
pròpia voluntat, perquè si per exemple ell canvia d’opinió seria necessari per a reafirmar la
seua opinió i fer-la visible, una majoria a favor de la seua opinió.
Acton (1955, p.56) afirma: “La prova més segura per a jutjar si un país és veritablement
lliure, és el quantum de seguretat del que gaudeixen les minories”.
Suprimir la oposició significa al mateix temps suprimir la sobirania del poble. El que provoca
un embus.
Existeix tanmateix el principi majoritari moderat pel que la majoria predomina sobre les
minories però es respecten els drets i les llibertats de les minories.

SOCIETAT DE MASSES:
Al llarg del temps s’ha anat creant un nou terme per a referir-se al poble “masses”, un nom
nou per a adaptar aquesta idea a una nova realitat: La Societat de Masses.
Les característiques d’aquesta nova societat són:
- La vida a les grans ciutats: multitud solitària i despersonalització. La ciutat ha
anat creixent cada vegada més, ja no vivim a una ciutat xicoteta, sinò a una
megalòpolis. Vivim amontonats uns sobre els altres en soledat, multitud solitària, i en
la despersonalització.
- S’ha produït una acceleració del temps històric en el món contemporani. Hem
arribat a un moment en el qual ens resulta difícil reconèixer quan envellim, el món
que coneguerem en la nostra adolescència. Una realitat molt canviant, efímera.
- Societat atomitzada / alliberament de cadenes. No es troba seient en aquest món
perquè estem en constant desplaçament, el que fa que els vincles i les relacions
entre nosaltres siguen inestables i amb poca duració. No ens agrupem ni
perteneixem. Es produeix una pèrdua de les nostres arrels. Alliberament de
cadenes.
- Societat exposada a la mobilització i a la manipulació.
 - L’individu-massa està aïllat, és vulnerable i està “disponible”. Oscila entre un
activisme extremista o la apatia.
Tornem a la idea del poder del poble sobre el poble.
L’importància del poder es troba en QUI exerceix el poder, el més important és qui es troba
a les palanques del poder.
No s’ha d’arribar a la situació en que s’otorga el poder a algú i este acaba deixant al poble
sense un gram de potestat.

Com s’atorga el poder?

Els sistemes democràtics s’articulen a través de normes majoritàries, es troba al poder
aquell que rep més vots i escanys al parlament. Mitjançant mecanismes electius.
Transmissió representativa.
Governar sempre significarà ser governat. La democràcia per tant implica el poder del poble
sobre el poble, sobre si mateix.
Si no es controla, pot arribar a donar-se el cas de què el poble acaba sense tindre res a
veure amb el govern.
Lo ideal per a una democràcia és una societat sense Estat i sense res equivalent a la idea
d’Estat. El poder exercit pel poble i no per altres.
Però existeixen les democràcies actuals perquè s’ha comprès que el problema d’aconseguir
la existència d’una democràcia és precisament el discurs etimològic.

Com es legitima la democràcia?

La democràcia s’entén sols si es parla d’una societat lliure, no oprimida per un poder polític
ni dominada per una oligarquia tancada i restringida on el governants responen pels
governats. Hi ha democràcia quan existisca una societat oberta on la relació entre
governants i governats es base en la idea de que l’Estat es troba al servei del poble i no el
poble al servei de l’Estat.
Esta idea se trata en la pàgina 39 y 40, ejemplos.

3. SOCIETAT I IDEOLOGIA

A Wikipedia:
“En ciencias sociales, una ideología es un conjunto normativo de emociones, ideas y
creencias colectivas que son compatibles entre sí y están especialmente referidas a la
conducta social humana. Las ideologías describen y postulan modos de actuar sobre la
 realidad colectiva, ya sea sobre el sistema general de la sociedad o en uno o varios
de sus sistemas específicos, como son el económico, social, científico-tecnológico,
político, cultural, moral, religioso, medioambiental u otros relacionados al bien común.”

La ideologia, per tant és un conjunt normatiu, és a dir una norma dins de la societat. Amb
una dimensió col·lectiva. Tres elements:
- Conjunt normatiu d’emocions, idees i creences.
- Descriu i postula formes d’actuar sobre la realitat o sistema general o sobre algun
valor determinat.
- És una representació del sistema (ideals).
- Programa d’acció (pràctica).

La representación proporciona un punto de vista propio y particular sobre la realidad

vigente, observándola desde una determinada perspectiva compuesta por emociones,
percepciones, creencias, ideas y razonamientos, a partir del cual se le analiza y compara
con un sistema real o ideal alternativo, finalizando en un conjunto de juicios críticos y de
valor que plantean un punto de vista superior a la realidad vigente. El programa de acción
tiene como objetivo acercar en lo posible el sistema real existente al sistema ideal
pretendido. Relacionar amb Sartori.

Podem definir la ideologia a partir de tres criteris:

- Individu: El lloc que ocupa l'individu en relació a la societat.
- Propietat: Posicionament respecte a la propietat privada.
- Progrès: Posicionament front la idea de progrés.
Exemples:
Socialisme: En contra de la propietat privada.
Liberalisme econòmic: A favor de la propietat privada.
Anarquisme: llibertat de l’individu.
Liberalisme: llibertat de l’individu.
Progressisme: Progrés.
Conservadorisme: En contra del progrés.

RECORREGUT HISTÒRIC:
La discussió teòrica sobre la ideologia sorgeix al segle XIX. Són diverses les escoles que
discuteixen sobre aquest tema.
S.XX
La qüestió de la ideología és central, ja que el món es divideix en dos blocs de pensament:
EL COMUNISME I EL CAPITALISME.

S.XIX
Evolució del pensament Neoliberal. El capitalisme es transforma en neoliberalisme
(ideología invisible) trabaja, sé feliz, sé tu mismo.
“LA IDEOLOGIA DE LA NO IDEOLOGIA”
Estem en un món en el que “la ideologia ja no existeix”.
Deconstrucció: invisibilitat
No somos capaces de ver nuestra propia ideologia.

Slavoj Žižek - THE PERVERT’S GUIDE TO IDEOLOGY

Zizek ens parla des d’un context neoliberal, el que també és una ideologia.
- La ideologia és el conjunt de idees que ens remeten al que una persona creu que
la realitat deuria ser. (Relació amb Sartori)
- Estamos en un siglo “post-ideológico”. Però en realitat en trobem en un moment en
el que podem trobar dictadura en la democràcia pels missatges ocults en el món.
Missatges ideològics del poder dominant.
El poder enmascara els seus missatges i ens fa creure que nosaltres volem fer
o pensem igual que ells diuen. Falsa consciència, tot i que sabem que fem això
perquè se’ns dicta, ho fem.
- Veritat o fals? És ideològic pensar que existeix una veritat. En la película “They
live”, darrere de un missatge es troba un missatge ocult, la veritat. Tanmateix la
veritat pot ser dolorosa, per això en la película el personatge no es vol posar les
ulleres, perquè en realitat sap que viu en una mentira. (caverna de Plató)
- Viure en una mentira: La ideologia es pot veure com a algo que ens nubla la visió
i confón la nostra visió sobre la realitat.
- La ideologia és algo que portem dins i del que no ens podem desfer. Quan més
pensem en la ideologia, més difícil se'ns fa escapar.
- “La ideologia és la que ens fa no voler menjar del fem tot i que ja estem menjant
d’ell”. Aquest és el poder de la ideologia. Ocultació i naturalització de la realitat
social. (Eagleton)
- Relació amb el panòptic de Foucault. Tot té una càrrega implícita invisible que
ens fa comportar-nos com el poder vol.

EUFEMISMES I TABÚS
El neoliberalisme utilitza mecanismes per amagar la violència.
Feminicidi per exemple és un neologisme creat des d'una perspectiva de gènere.
Terry Eagleton - QUÈ ÉS LA IDEOLOGIA?
El text està escrit en 1995 en un context on la ideologia neoliberal és hegemònica. Eagleton
tracta de definir la ideologia en relació de les idees dintre de la vida social. El seu caràcter
sociològic.

- La relació entre ideologia i poder

- La relació entre ideologia i discurs
- Ideologia i processos de significació social
- Ideologia dominant i estratègies de legitimació ideològica.

La relació entre ideologia i poder:

● La ideologia no fa referència a idees o conceptes: la ideologia fa referència a
assumptes relatius al poder.
● El poder entès com la dominació d’un grup social sobre altres grups socials.
● Ideologia com una il·lusió, distorsió o mistificació. Esta acepción significaría que la
ideología no es otro cosa que un modo de sueño imposible, que encierra al individuo a
estar en una dimensión que él mismo desconoce en absoluto cuando despierta.
● Veritat absoluta contrari a la ideologia com a imposició d’un poder doctrinari.
Ideologia com a el poder dominant, però per tant, les feministes? el socialisme?
● Eagleton proposa 6 estratègies de legitimació ideològica per les quals poder
s’imposa dintre de les societats actuals.
● Un poder dominant se pot legitimar mitjançant la promoció de les seues creences i
idees, la naturalització i universalització de les creences per a fer-les evidents,
denigrant altres idees i oscurint la realitat social per a fer-la més convenient a si
mateix.
○ 1. Unificació: promoció de creences i valors afins.
○ 2. Naturalització: identificació amb el “sentit comú”.
○ 3. Universalització: projecció de valors específics com a valors universals.
○ 4. Denigració d’idees contràries o desafiants
○ 5. Exclusió de formes contràries de pensament
○ 6. Enfosquir la realitat social de forma convenient a si mateixa
● També trobem la idea de que ideologia són tots aquells poders d’oposició. Totes les
ideologies són esquemes políticament oposicionals, estérilment totalitzants en front a
la sabiduria pràctica vigent (pàg. 25).

La relació entre ideologia i discurs:

● “ideología como discurso interesado, entonces, exigiría la misma calificación que si
se la caracterizara como una cuestión de poder”. (Eagleton, 1997, 30). Aquí, se
observa a la ideología como un discurso que involucra ciertos “intereses”, los cuales
se intentan preservar para tener ciertos privilegios desde ámbitos diferentes.
● Foucault definirà el poder com “una força penetrant i intangible que s’entrellaça amb
els nostres gestos més íntims”.
● Qualsevol tipus d’intersecció entre sistemes de creences i poder polític.
● Foucault no parlarà de ideologia: parlarà de discurs.
 ● El discurs requereix d’un context, té interessos de poder i efectes polítics.
● El concepte d’ideologia serà útil només si ens ajuda a distingir entre aquells
interessos i conflictes de poder que són centrals per a la nostra societat d’aquells
que no ho són.
● La ideologia es un assumpte més del discurs que del llenguatge. La ideologia és una
funció de la relació d’una manifestació amb el seu context social.

Ideologia i processos de significació social:

● “La ideologia és el mitjà pel qual els individus lliuren les seues batalles polítiques i
socials al nivell dels signes, significats i representacions" (31).
● Per tant, la ideologia no és falsa o vertadera, sino que és la forma en què els
processos de poder es donen dintre de l’ámbit de la significació (és a dir, de la
producció de sentit) dintre d’un context social (“significació social”).
● Apareix, ací la definició d’ideologia que havia proposat Louis Althusser i que
introdueix en escena la dimensió afectiva de la ideologia.
● Limitar la idea del poder a les manifestacions polítiques és una iniciativa ideològica
per ella mateixa. Que veiam el poder com a algo que determina les nostres relacions
personals i activitats rutinaries és un benefici polític.
● “La ideología no es una cuestión de verdad o falsedad: la ideología implica una
representación subjetiva de la realidad (‘la realidad como yo la vivo’) en relació con
el conjunto de la sociedad (y eso no puede ser verdadero o falso” (39-40).
● Amb Althusser, apareix la concepció de la ideologia com una organització particular
de pràctiques significants, que constitueix als individus com a éssers socials i que
produeix relacions per les que els subjectes estàn connectats amb les relacions de
producció dominants en una societat.
● Aquesta connexió pot ser des d’una posició d’identificació amb el poder dominant o
des d’una posició oposada al poder dominant.

Un discurs comença a tindre un caràcter ideològic quan comença a implicar creences.

Per a ser efectives, les ideologies han de donar al menys un mínim de sentit a les
experiències de la gent, han d’ajustar-se al que es sap de la realitat social des de la
interacció pràctica amb aquesta.

No hi ha res fals en la ideologia.

Construeix la nostra identitat.

Definir ideologia de 6 maneres:

- Ideologia com al procès marelia general de producció d’idees i creences i valors en
la vida social.
- Idees i creences que simbolitzen les condicions i experiències de vida d’un grup o
classe en concret. Autoexpressió simbòlica colectiva.
- Promoció i legitimació dels interessos de grups socials amb interessos oposats.
- Promoció i legitimació d’interessos sectorials, poder social dominant.
 - Idees i creences que legitimen els interessos d’un grup dominant mitjançant distorsió
i disimulo.
- Creences falses o enganyoses relacionades amb una estructura material del conjunt
de la societat

Por último, en este primer capítulo Eagleton nos muestra que la ideología, es un proceso
material general de producción de ideas, creencias y valores en la vida social. Pero también
se encarga de las ideas y creencias (verdaderas como falsas) que expresan o simbolizan las
condiciones y expresiones de la vida. Otra sentido de ideología, sería la legitimación y
promoción de intereses de grupos sociales, pero la noción más frecuente en la filosofía
contemporánea es a la ideología como un proceso de dominación que nos lleva a la cuestión
del poder.

4. SOCIETAT, TREBALL I CLASSE

¿Què diu la ideologia dominant (neoliberal) sobre el treball?

Ideologia dominant
––––––––––––––––––––––
Imaginari col·lectiu
––––––––––––––––––––––
Sentit comú

El sentit comú és el conjunt de creences i idees que s’alimenten per la societat. "La facultat
per a orientar-se en la vida pràctica" segons Henri Bergson. Ens fan poder conviure en
societat.

- Dintre del model capitalista, l’especialització serà l’element fonamental en l’evolució

de les formes de treball de les societats post-industrials (de 1970 endavant).
- També ho serà l’eficiència en la gestió del temps i de recursos.
- L’especialització i la gestió del temps acabaràn combinant-se amb el valor que té la
informació i la tecnologia en els processos de producció.
- Del fordisme al toyotisme.

El treball al context del neoliberalisme

● El treball serà el nucli de l’estructura social.
● L’estructura social de les societats neoliberals es caracteritza pel pas de bens a
serveis, per la desaparició dels treballs agrícoles i fabrils i per l’auge de les
ocupacions executives i professional.
● Es produeix, per tant, la creació de noves formes d’ocupació que no existien
prèviament (executius, professionals, tècnics…).
● Es polaritza tant l’estructura ocupacional com la distribució de la renda: la major part
de la població a les societats neoliberals és assalariada.

“Ahora todos somos clase media”

Owen Jones - CHAVS, LA DEMONIZACIÓN DE LA CLASE OBRERA
Chav: Terme pejoratiu per a referir-se a la subcultura de la classe treballadora anglesa
(sobretot al jóvens). És crea un estereotip en torn aquest terme.

➔ Classisme naturalitzat: el terme chav. El que més preocupa és que davant d’un
comentari de mal gust cap a alguna classe, en aquest cas l’obrera, ningú parega
sorprendre’s ni respondre a aquest.
➔ La demonització de la classe obrera: l’acceptació social del rebuig cap a la
classe treballadora. Odi dominant de la classe mitjana cap a la classe treballadora.
Aquest odi s’alimenta recurrint a la por i al fàstic. Creant estereotips.
Demonitzar als de abaix per a justificar les desigualtat socials de la nostra societat.
➔ S’intenta ocultar la realitat de la majoria de la classe treballadora. Algunes realitats
de la majoria de la classe treballadora s’han ocultat a favor de la caricatura chav.
➔ La classe mitjana: què significa? Simon Heffer afirmà que la classe treballadora
com la coneixiem, ha desaparegut, ja no té aspiracions ni ambició, ara viu de l’Estat
de Benestar. La classe treballadora ha pujat de classe social a ser classe mitjana.
Classe mitjana com a agradable i civilitzada. Classe treballadora pobre i per tant,
despreciable.
Ser de classe mitjana és més sofistica i autèntic.
➔ El poder de les representacions: creació d’estereotips de classe. Es veu a tota la
classe obrera com a una subclasse taujana.
➔ L’odi de classe. Els rics burlant-se dels pobres. És difícil que la classe treballadora
arribe a la condició econòmica i social de la classe mitjana o superiors, per la seua
condició i origen.
➔ Classe, paraula prohibida.
➔ Tots som presoners de la nostra classe però això no significa que tingam que ser-ho
dels nostres prejudicis.

Identitat de classe o identitat cultural:

El significat d’una paraula canvia depenent de qui la utilitza.

5. SOCIETAT I GÈNERE
Ideologia de gènere:
Re-interpretació de la realitat des d’un punt de vista de gènere.
Visibilització d’una posició d'opressió.

Evolució del pensament feminista: Què és i què busca?

El feminisme naix en el món anglosaxó a finals del 19 i principis del segle 20. Però ja hi
havia pensament feminista, però a partir d’aquest moment naix a l’esfera pública.
PRIMERA ONADA
Les dones viuen en opressió en front als homes. Es pren consciència. El moviment
feminista sorgeix al mateix temps que el moviments d’abolició de l'esclavitud. Busquen
igualtat en l’esfera pública.
Són les dones que comencen lluitant al dret a vot. “Votes for women” Moviment sufragista.
Les quatre onades del moviment sufragista naixen al món occidental. Articulat sobretot als
països anglosaxons com Anglaterra i Estats Units i que es van anar unint els països
occidentals a la dècada dels anys 70.
“Atado y bien atado” Documental Espanya de la transició (moviment feminista).

SEGONA ONADA
Denúncia dels efectes de la desigualtat en la vida quotidiana, ja no sols lluiten per la igualtat
a l’esfera pública. Sorgeix la idea de “patriarcat”, que afecta sobretot a l’esfera íntima, on
també hi ha una desigualtat. (Feminisme de la generació dels nostres Pares).
La demanda d’igualtat s’extén a la esfera sexual, domèstica i laboral.
Consolidació de l’activisme feminista: Women Liberation Movement
Simone de Beauvoir, va ser una de les autores fonamentals del moviment feminista
sobretot pel llibre “El segundo sexo”, exposa la idea de que el gènere es un comportament
que s'aprèn, una dona no neix siguent dona, ho aprèn en el temps amb les normes culturals.
Ell gènere es una construcció cultural.
Kate Millet és famosa per la seua tesi doctoral “Sexual Politics”. Recull tota la
evolució del feminisme. Les relacions sexuals són polítiques.

TERCERA ONADA
El transfeminisme sorgeix als anys 90, amb la tercera onada del feminisme. Redefinició del
moviment feminista, des de la idea de diversitat, pels factors externes de les lluites de la
diversitat, com moviments queer, homosexualitat…
La teoria queer partirà de la distinció de gènere. Abolició dels estereotips de gènere.
Mirada naturalitzada d'allò que és “no normatiu”. Quan neix la teoria queer, aquesta paraula
era una paraula amb connotacions negatives “marica”, just reivindiquen la seua posició a
través d’aquesta paraula.
Interseccionalitat i visibilització de les distintes “capes d’opressió” (ex. Puto xino
maricón). Gènere, classe i raça. Les distintes capes d’opressió que un mateix subjecte pot
tenir. A partir d’aquesta idea sorgeixen totes les altres versions del feminisme.
Judith Butler, va ser clau en el pensament feminista contemporani, enceta la
tercera onada del feminisme. “El género en disputa” llibre esencial per entendre el
transfeminisme. Es comença a parlar de la feminitat com una qüestió identitària. Feminisme
com a identitat (llegir el seu llibre).
Kimberlé Crenshaw, intersecció entre el gènere i la raça. “Critical Race Theory”.
Lluita per la raça i per la igualtat de gènere.
Novel·la: “Guapas listas limpias”

QUARTA ONADA
Encara està en construcció. Adaptació històrica del feminisme: darreres
transformacions del moviment. Consisteix en la denúncia massiva i multitudinària de les
distintes formes de violència exercida sobre les dones. Reclama la justícia i igualtat
real entre homes i dones. (Moviment “Ni una menos” en Argentina, naixement de la quarta
onada). A Espanya, moviment 8M. Altres moviments com #Metoo, visibilitza un abús sexual
als espais laborals. Desnaturalitzar aquests comportaments. Denuncia del feminicidi.

INTERSECCIONALITAT

Existeixen nombrosos tipus d’opressió i discriminació depenent de la categoria social,

cultural, biològica… Com són de gènere, ètnia, classe, orientació sexual, religió,
discapacitat, etc.
El terme d’interseccionalitat va nàixer per donar nom a un problema que no en tenia. De la
mateixa manera que parlem de les “ulleres de la ideologia” podem parlar de les lents de la
interseccionalitat, perquè aquest nom ens permet veure el problema.
Una intersecció, segons l’Institut d’Estudis Catalans és:
1 f. [MT] Punt comú, línia comuna, a dues línies, a dues superfícies, que es tallen o
s’intersequen.
Podríem dir que és el punt comú de dues línies, dos camins, dues carreteres… La
Interseccionalitat és un enfoc que explica que totes aquestes categories es troben
interrelacionades. Aquest enfoc es fixa en tots els tipus de discriminació i opressió citats
anteriorment i indica que aquestes discriminacions poden anar unides. És a dir, poden
haver impactes simultanis en la intersecció de dues problemàtiques. És el que
anomenem doble discriminació. Per exemple, en el cas que exposa Kimberlé Crenshaw en
una de les seues conferències, una dona afroamericana no és contractada en una
empresa d'automòbils per la seua doble condició, el fet de ser dona i afroamericana.
Per tant veiem que rep aquest doble impacte, perquè sabem que l'empresa havia
contractat hòmens afroamericans i dones blanques per a diferents tasques.

Rita Segato - CONTRA-PEDAGOGÍAS DE LA CRUELDAD

Les pedagogies de la crueltat per a Rita Segato són l’ensenyament del menyspreu a la vida,
ensenyar a la gent que estem en un món de coses, on les persones som coses. S’intenta
que la gent aprenga a no sentir, a no patir, soportar el dolor. Es redueixen els nivells
d’empatia i els sentiments que tenim en relació al sofriment.

(¿Qué son las pedagogías de la crueldad? | Rita Segato:

https://www.youtube.com/watch?v=CayYT_qZlvY)

Aquesta idea es relacionada amb els feminicidis i les discriminacions en general, tant racials
com sexuals… Als mitjans de comunicació es presenten nombrosos casos de feminicidis
que ens fan no veure aquesta violència amb empatia. El que ens provoca no fixar-nos
realment en la gran problemàtica dels crims contra les dones, homosexuals, d’altres
cultures… Les contra-pedagogies de la crueltat representen el feminisme, la lluita contra la
conversió de la vida en coses, retornar a la vitalitat. Lluitar contra la cosificació y la violència
cap a les dones y altres categories socials, religioses, biològiques...
Rita Segato explica que tots aquests crims es troben relacionats perquè tots desafien a
l’estructura patriarcal. Són tots crims d’un mateix tipus, fruit del patriarcat. Rita Segato
afegeix a la interseccionalitat de Kimberlé Crenshaw el neoliberalisme actual.
Ambdues autores parlen de que totes aquestes discriminacions tenen un origen comú.
Parlem d’un mateix tipus de discriminació i opressió però de diferents àmbits.

La perspectiva de gènere ens obliga a repensar la nostra manera de veure el feminisme.

Perills de crear una història única. (HISTORY/HERSTORY).
El gènere, al igual que la ideologia, també és una perspectiva. Depèn des de quina
perspectiva es miren els fets.
Crímenes del patriarcado.
Rita Segato afegeix la qüestió de neolliberalisme.
Serie The Deuce/ Veure entrevistes a Rita Segato.
Les pedagogies de la crueltat per a Rita Segato són l’ensenyament del menyspreu a la vida,
ensenyar a la gent que estem en un món de coses, on les persones som coses. S’intenta
que la gent aprenga a no sentir, a no patir, soportar el dolor. Es redueixen els nivells
d’empatia i els sentiments que tenim en relació al sofriment.

En aquest text Segato ens presenta les problemàtiques del neoliberalisme en relació amb el
gènere, classe, raça, orientació sexual… Relacionant-ho amb el colonialisme, el patriarcat i
el perill de crear una historia única. Perquè la història de les dones es diferent a la dels
hòmens per la marginació d’aquestes, durant la història, de la burocràcia, la política… Per
tant, les dones no formem part de la història del patriarcat.
També tracta la idea de que el feminisme va néixer principalment a occident, la idea de
feminisme té tendència a ser relacionada amb aquest feminisme occidental. Però en el text
ens presenta un tipus de sistema alternatiu que es va trobar cap als anys 70 en una
comunitat afrobrasilenya, un sistema que arribava a ser més lliure, sofisticat, complexe… Un
sistema que no es podia definir amb ningún concepte existent als anys 70.
En aquestes societats no es separaven les distintes categories de les que parlava en la
pregunta anterior i es naturalitzaven.
 6. SOCIETAT I ECOLOGIA
1. Reflexió des del present de la emergència sanitària.

La crisi del coronavirus ha imposat un espai de reflexió sobre la nostra forma de vida. S’ha
paralitzat la vida humana.
“El món existeix fora de nosaltres” Alba Rico 2020
Els límits del capitalisme i les desigualtat que genera: vides precàries. Butler, 2020
Punt d’inflexió per a reflexionar sobre la desigualtat, el món, les relacions humanes…
L’ecologisme naix als anys 60 lluitant en contra dels danys que provoca la societat
postindustrial i capitalista, al món.
Amb la crisi sanitària, el món respira.
"Esta sensación de irrealidad se debe al hecho de que por primera vez nos está ocurriendo
algo real. Es decir, nos está ocurriendo algo a todos juntos y al mismo tiempo.
Aprovechemos la oportunidad”. Santiago Alba Rico (1960)

2. Plantejaments generals del moviment ecologista.

oiko= casa / El planeta entès com a casa, lloc on les persones habiten. Preocupació pel
medi ambient com allò que ens permet viure.
Aquest moviment ecologista sorgeix als anys 60, en relació amb la crítica d’una forma de
vida heretada amb la situació post industrial, que deixava de banda drets i problemes que hi
havia en aquell moment.
Escoltar segons aquest moviment ecologista, és canviar la nostra forma de vida per poder
conviure amb el nostre planeta. L’ecologisme aboga pel decreixement: El decreixement és
un corrent de pensament polític, econòmic i social que va sorgir als anys 70 per
l'economista Georgescu-Roegen. Primerament, per comprendre aquest corrent hem de tenir
en compte que les persones estem lligades a la natura, per tant hem de posar atenció en
aquesta i no destruir-la. El decreixement exposa que no és possible un creixement
econòmic sense limitació, un creixement econòmic ràpid i continu en un planeta en el
qual els recursos són limitats. Proposa una idea d'avanç més lent però més eficaç,
mitjançant el qual s'aconsegueix una sostenibilitat de la vida i el manteniment de l'equilibri
dels sistemes del nostre planeta, mitjançant la gestió dels recursos i del consum.
La catàstrofe de Chernóbil, a l’any 86. Primer punt de no retorn.
Voces de Chernóbil (llibre)
Va ser el moment en el que comença el declivi de la URSS. Catàstrofe absoluta, amb grans
conseqüències mediambientals, tant nuclears com la despoblació de tota la zona. Tot i que
vivim en un món hiper tecnologitzat i hiperdesenvolupat, depenem de la natura. Shock
antropològic. Desvaliment en relació amb el planeta terra. BECK Text, pròleg.
La sociedad del riesgo global, Ulrich Beck.
La vida humana quasi més nociva que una explosió nuclear.
Green Deal, informar-se.

3. Els límits mediambientals del desenvolupament.

Fins on és possible assumir el risc? Anihilació del medi ambient Destruir la força, la
virtut, l'eficàcia, etc., (d'alguna cosa). Interferència en l’equilibri dels ecosistemes.
Mutacions en la cadena tròfica (consum massiu de la indústria càrnica). Desaparició de
moltes espècies. Desforestació.

Una de les conseqüències té a veure en l’aparició de les pandèmies. El coronavirus té a

veure en una mutació de la cadena tròfica.

Escalfament global i canvi climàtic, una altra conseqüència.

4. Antropocè

Eres geològiques: Pleistocè, Holocè i Antropoce.

Anthropos=Hombre, humano.
Antropocè: El ser humà ha provocat una nova era geològica. Generada per la intervenció de
la mà de l’home. Modifica la manera de vida.
L’antropocè es troba relacionat amb l’antropocentrisme (el home en el centre de tot). Es
troba tant en el centre que ha pres les rendes de tot. És un mega concepte. La crítica de
l’antropocè assenyala el paper dels Estats i les indústries a deteriorament mediambiental.
(Chutlucé) especie humana no és l’únic ésser al planeta, però actua com si ho fóra,
tiranitza el planeta. L’ésser humà ha de conviure de manera respetuosa amb els altres
éssers al planeta.
Donna Haraway

cli-fi: Climatic fiction, distopia relacionada amb el clima.

BRIEVA IDEAS:
 - El problema ecológico no es un problema en sí sino más bien una
consecuencia más de otro problema mayor. La solución sería por tanto una
solución política y económica.
-

Arias Maldonado - LA ERA HUMANA Y SUS PELIGROS

ANTROPOCÉ:
L'ecologia va nàixer als anys seixanta lluitant contra els danys que començava a ocasionar
la societat postindustrial i capitalista al món. Aquests problemes continuen vigents en
l'actualitat i ocasiona un debat públic, pel que s'ha començat a parlar de l'Antropocé.

L'Antropocé, anunciat i estudiat pel químic Paul Crutzen i el biòleg Eugene Stoermer, és una
nova etapa geològica, posterior a les que coneixem: Pleistocé i Holocé. Aquestes són
etapes eventuals de la història de la terra i de la vida.

Aquesta nova època geològica es caracteritza per un tret principal: el protagonisme

de la humanitat. És una etapa coneguda com a Edat humana. Si analitzem la paraula
Antropocé etimològicament, observem que: anthropos significa home i kainos, nou.
És una ciència interdisciplinària tractada des de diferents ciències, aquesta nova etapa
afecta tant biològica, social i políticament.

El nou concepte naix per visibilitzar i explicar la causa de tots els problemes
mediambientals actuals (canvi climàtic, pèrdua de la biodiversitat, mutació de la cadena
tròfica, acidificació dels oceans...). Per tant la causa de tota aquesta problemàtica és,
precisament, el protagonisme de la humanitat, la influència humana sobre tots els
sistemes naturals.

La història humana podem descriure-la com a la història de les relacions humanes amb la
natura, puix que la naturalesa i la societat es troben íntimament relacionades. No obstant
això, la humanitat s'ha convertit en la força més grossa i ha descuidat el planeta, donant-li
major importància a les seues necessitats i capritxos. S'ha ocasionat una gran transformació
del nostre planeta i això ha comportat al mateix temps nombrosos danys. Recordem que la
natura és dinàmica i efímera i la presència de l'ésser humà presenta més efectes del que
podem imaginar, com estem veient actualment amb la crisi sanitària que ens obliga a tots a
confinar-nos a les nostres cases. Aquesta situació ha provocat una gran disminució de la
contaminació al nostre planeta.

Per tant, estem danyant la nostra casa i s'ha de tenir en compte que sense la natura no
podem entendre'ns a nosaltres mateixa, doncs és la que permet la nostra vida. Si no aturem
aquests danys, la natura no humanitzada pot posar fi a la vida humana.
 7. SOCIETAT I MEMÒRIA
1. Introducció: per a què la memòria?
Quan parlem de memòria ens referim al passat més proper, als esdeveniments
traumàtics, és a dir violència política: guerres, exterminis, dictadures, transicions.
Partim de l’holocaust en els estudis de la memòria. Per la seua magnitud i les seues
conseqüències. Exemple, com a cas paradigmàtic.
Mirada sobre el passat desde la perspectiva del present, EFECTES EN EL PRESENT,
però també amb una perspectiva global.
“El monstruo de la memoria, Yishai Sarid”
Yolocaust projecte de les fotografies que pujava la gent a les xarxes socials a llocs de la
memòria de l’holocaust totalment descontextualitzades i vanalitzades. PERILLS DEDE
DEFORMACIÓ DE LA MEMÒRIA.
Per a què la memòria?
Una forma d’entendre d’on venim, IDENTITAT. Comunitats Imaginades. La història és
sempre una versió del passat, la memòria presenta més versions d’aquesta, més punts de
vista. Actualitzar el passat.Implica pensar sobre els usos públics de la Història.

2. Els usos públics del passat: preguntes des del present.

La memòria s’interroga sobre el passat des del present. La memòria actualitza el sentit del
passat. La memòria és una qüestió molt més viva de com connectem amb el passat. La
nostra mirada sobre el passat està mediada per les experiències del nostre present.
La memòria també és contextual, no és el mateix la visió del 2002 que del 2020.
La memòria és susceptible a ser manipulada. Por ello, existe una gran importancia del
testimonio.
Los derechos humanos, se empieza a hablar después de la segunda guerra mundial tras los
crímenes contra la humanidad (juicios de nuremberg). Nace en los años 50, para permitir
juzgar los crímenes contra la humanidad.
Los derechos humanos dirán, en españa entre el 36 y 50 se asesinaron 150 mil personas.
Sin distinguir de qué bando son cada uno. Le da igual el discurso político. Sin ideologías, de
manera objetiva. Tampoco entiende de contextos concretos.
Què implica actualitzar el passat?
Pensar sobre els efectes del passat en el present.
Los efectos de la violencia transformadora ejercidos de violencia del estado, la violencia no
gratuita, concreta i específica, que persigue unos efectos transformadores. Violencia que
busca transformar las estructuras sociales a otras. El presente no se puede entender sin los
efectos transformadores que esa violencia pretendía conseguir. Sin entender esa violencia
no entendemos lo que esa sociedad sufrió.
Implica pensar de forma crítica sobre els usos públics de la Història, per això és
manipulable.
Implica pensar el passat (la història) des de noves perspectives. Des del present és des
d’on s’obre la possibilitat de fer preguntes. La historia está siempre situada.
La memòria no implica pensar sols sobre el passat, sinó pensar en el passat des del
present, pensant sobre un futur. Sense la recuperació d’un passat, no serà possible pensar
en un futur complet. Una societat que busca ser millor, pensa en un millor present per a
construir un bon futur.
L'actualització de la memòria subjecta a unes pautes:
- Ideològiques.
- D'interès polític.
- Econòmiques (rendibilitat comercial).
Aquestes pautes condicionaràn quin tipus de passat s’evoca i la forma en què es
materialitza aquesta evocació.
3. Memòria social, memòria històrica: la qüestió de la identitat.
Identitat més enllà de la individual. La memòria s’articula socialment, de forma col·lectiva, té
a veure amb la idea de comunitat.
Maurice Halbwachs.
Memòria situada social i geogràficament.
Marcs socials de memòria es referia a les diferents modalitats de records compartides per
distints grups socials.
Relació entre la memòria individual i la memòria social.
Relació entre memòria i estat i memòria i identitat nacional. Memòria com a eix el discurs
dels drets humans.
Relació entre memòria i identitat col·lectiva determinada pels espais de memòria. Espais de
caràcters diversos, localitzacions on ha tingut repressió o crims, altres espais de
commemoració.
Mainstream, lo contrario de lo alternativo.
Se pervierte y se re-apropia la memoria.
Memoria transformada en un discurso.
No existeix una memòria total i unívoca. Memòria conversa sobre el passat.
 4. La memòria social del franquisme: de la intimitat a la esfera pública.
Guerra civil.
Dictadura o Franquisme.
Transició espanyola.
Una de les dictadures més llargues de tot el món. Va tenir conseqüències en la construcció
de la memòria.

Jorge Moreno - EL DUELO REVELADO

Avelino Chillarón va escriure un correu electrònic a Jorge Moreno, qui havia realitzat
jornades sobre la guerra civil al seu poble familiar, per si podia rebre més informació sobre
el seu avi. Gràcies a aquell correu va aconseguir més informació i el més important, va
poder conéixer al seu avi mitjançant una fotografia.

La història d’Avelino García, és una història relacionada amb la memòria històrica

d’Espanya. Avelino va ser assassinat als anys 40 i no va poder ser enterrat. A la família
aquesta mort va convertir-se en un tabú, el silenci per la por regnava a la veu de l’àvia, però
no a la seua memòria.

Quan van aconseguir la fotografia, les emocions afloraven i l’àvia va començar a besar-la
quant la va veure. En aquestes situacions, les imatges funcionen com a “fotografias
inhumanadas”, és a dir, és una manera de donar sepultura a una persona de la qual
no es pot accedir al seu cos. Mitjançant la seua imatge es manté viva, continua amb la
família i s’honra la fotografia. Els rituals que es realitzarien a la seua tomba, es realitzen
amb aquesta. Les famílies reaccionen de diferents maneres, la besen, parlen amb ella, la
posen en el centre del saló o a la còmoda per veure-la cada dia, la modifiquen quan ja està
envellida, etc.

Per tant, una fotografia conta més històries del que creiem. Darrere d’una fotografia alegre a
les festes de poble, pot amagar-se una gran història de dolor i repressió. I darrere de cada
tros trencat, arruga o defecte en aquesta, unes mans per les quals ha passat o uns llavis
que l’han besada.

Movimiento espacial y otro temporal de las fotografías de la memoria.

Fotografía como signo de esperanza.
Fotografía como legado.
La acción de vivir. Esa condición de mantener de alguna manera al muerto vivo.
Modificaciones en las fotografías
La familia busca una representación subjetiva mediante la modificación de la original.
 8. LA CONSTRUCCIÓ SOCIAL DE LA REALITAT

1. La realitat com a construcció discursiva.

El pressentiment: anunci damn. L’ha utilitzat per fusionar dos construccions socials
oposades y mostra la diferència. Evidència fins a quin punt la realitat es troba
manipulada i és una construcció discursiva.
Els discursos no estan només formats per paraules, sinò per imatges, sorolls, paraules… La
construcció de la nostra realitat es troba mediada per la comunicació i els discursos.
Aproximació als discursos que caracteritzen i modelen la percepció social de la realitat.
El discurs és el caos ordenat en paraules. Permet donar un cert ordre a la realitat.
Discurs: Doctrina, ideologia, tesi o punt de vista.
Els discursos són construccions subjectes a ser manipulades en funció dels interessos de
qui els crea, els distribueix i promou.
La publicitat és un gran exemple per a pensar el discurs d’aquesta manera. El marketing té
com a punt de partida la construcció comunicativa de la realitat.
Miguel Brieva
Les contradiccions es troben a qualsevol construcció social de la realitat. L’humor
desenmascara a la publicitat, mostra les contradiccions.

2. La construcció social de la realitat.

Quan parlem d’un “arbre” cadascú té una imatge d’aquest però tots entenem el mateix. Un
exemple d’una convenció és el del video de l’anorèxia, es crea una imatge de com ha de ser
la dona i aquesta s’incorpora a l'imaginari de molta gent, i veiem que una dona ha de ser
flaca.
La realitat és un sistema de creences que ens ve donat. El sistema de creences és el
resultat d'un procés de construcció complexa que es dóna per la relació entre l’individu i la
societat. Ens relacionen amb la realitat mitjançant convencions, que adopten la forma de
relats.
Relats, tot el que sabem, recordem i pensem El relat és el que conté el discurs i la narració
és la manera com el discurs s’articula.
L’individu necessita ordenar la realitat per a entendre-la. Per això necessitem discursos.
La construcción social de la realidad Peter Berger.
La noció de realitat és externa al subjecte i el seu coneixement és una construcció.
Combinació de l'herència biològica, cultural i el paper de la socialització (com és
compartida la idea).
El coneixement és construït i relacional, és configura en relació als altres individus.
Els humans esdevenim ésser socials a través de:
- Socialització primària: Fase de reconeixement mitjançant la interacció social,
relació amb els altres. És una fase de reconeixement a partir dels diferents àmbits
de la interacció social. Comencem a conèixen on acabem nosaltres i on comencen
els altres. Bebé amb la mare, altres bebés, ell a l’espill.
- Socialització secundària: Univers simbòlic. Camps semàntics (campos de
significado). Interiorizamos las esferas de sentido, gràcies a açò, l'individu és
conscient dels rols que pot tenir.
El que venen a dir Berger i Luckmann és que les societats són comunitats de sentit, és a
dir, els contextos de referència pers als individus.

3. Universos simbòlics i imaginaris compartits.

Relats com a universos simbòlics són convencions i imaginaris compartits. Són els
que articulen les comunitats de sentit. Trabajan de manera inconsciente.
Ejemplo: La familia. Incesto como tabú.
Quasi tot és una qüestió de perspectiva.
Allò que articula les comunitats de sentit són els universos simbòlics.
Són idees i convencions que funcionen com a idea abstracta, es materialitzen amb les
accions socials dels individus. Legitimen una norma o un ordre establert. Ordenar la realitat i
dictar la norma. Patrons genèrics.
Assumim que hi ha una norma i una jerarquia, però nosaltres tenim la llibertat
d’actuar com vullgam.

- Els referents culturals (i també els discursos periodístics i publicitaris) tenen una
relació molt estreta amb els universos simbòlics: generen el que anomenem
imaginaris socials o imaginaris compartits.
- Els referents culturals representen o dialoguen amb el consens social.
- Els discursos periodístics i publicitaris busquen generer el consens social (opinió).
- Els universos simbòlics tenen produeixen efectes subjectius: un dels més perillosos
és la confusió del referent amb la realitat.
Aquestes mirades crítiques ens ajuden a construir universos simbòlics alternatius, quan els
que tenim ja no ens serveixen o, directament, ens fan mal. És a dir, generen el que Pierre
Bourdieu anomena violència simbòlica. Pierre Bourdieu parla de violència simbòlica
(Bourdieu, 2007).
 4. La imaginació com a camp de batalla.
La veritat és lo de menos, lo que conta es la construcció.

Miguel Brieva - EL SECUESTRO DE LA IMAGINACIÓN COMO CAMBIO SOCIAL.

El contenido de la imágenes se ha banalizado.
Arte como posibilidad de pensar al margen de “gag” (obligación de reírse sin mediación
racional o narrativa). Gag paradigmático
Contra-pedagogías de la crueldad: Nos hemos acostumbrado a la televisión y a los
periódicos, a que las imágenes de los verdugos se muestren con las víctimas sin
relación aparente. ej. deterioro ambiental con publicidades de coches y empresas.
El creador, mitjançant la imaginació alumbra nous horitzons.
Imaginación como campo de batalla. pág. 339 El objetivo de un acto creativo es
ensanchar la imaginación, para ampliar la posibilidad de lo que somos y lo que podemos
ser.
La potencia humana se halla secuestrada por la economía y las consecuencias de ese rapto
son más seria de lo que parece.
Vivimos en una guerra cotidiana. Campo de batalla imaginación. Algunos combaten
contra ella, sin embargo, otros, la gran mayoría, la padecen en el papel de rehenes
receptores, son pasivos.
Es necesaria por lo tanto el control de la imaginación y los límites de todo lo posible.
La publicidad, propaganda, televisión,... Buscan gags para mantener a la población
entretenida y qie no puedan cuestionarse la realidad que les es dada. Les mantiene en un
permanente estado de aceptación de la realidad impuesta.
Los relatos y cuentos pretenden romper la realidad y percibir otras realidades, a
través de la imaginación. La publicidad es un anti-cuento, es lo contrario. Está
destinado a reproducir un mismo cuento con el objetivo de ocultar al espectador la
realidad y las infinitas realidades de los demás cuentos posibles. (RELACIONADO
CON LA IDEOLOGÍA DOMINANTE DE eagleton). Ocultació i naturalització de la realitat
social. (Eagleton)
Crear una sociedad sumisa y entregada al consumo.
La humanidad siempre se ha organizado conforme a relatos, mitos o lugares comunes.
Se muestra un ideal de lo que debería ser, que oculta lo que realmente es. (Relacionado
con Sartori, definir democracia).
Se muestra la manera de ser de un colectivo y moldean al individuo a las masas. pág. 331
Se intenta que no se llegue a pensar.
CASTA DOMINANTE.
Razón pura
Razón instrumental: utilitaria. La razón como herramienta de poder y no como camino al
saber.
Disolución de la lógica pág. 329
RAZÓN Y EMOCIÓN COMPLEMENTARIOS bases de la conducta moral.
Razón instrumental no es razonable porque no va acompañada de sustrato emocional.

9. SOCIETAT, CONEIXEMENT I CULTURA

1. Referents culturals i violència simbòlica.

Ruptura con las apariencias y la consciencia de que existe un lenguaje con el que nos
vemos a nosotros mismos y en este existe una violencia que se ejerce a nosotros
mismos, lo que bourdieu llama violencia simbólica.
Els efectes subjectius de les representacions és la confusió del referent amb la realitat:
violència simbòlica.
Els referents culturals tenen una relació molt estreta amb els imaginaris socials i culturals.
Per representar aquests referents culturals, s’utilitza un llenguatge, uns codis.

Pierre Bourdieu (wikipedia)

Violencia cuando el oprimido tienen que utilizar el lenguaje del opresor para
describirse a sí mismo. Perpetuando unos prototipos, se nombra a sí misma mediante el
instrumento que comparte con el dominador. Utiliza ese código único y disponible para
nombrarse a sí misma. Códigos del sistema de dominación.
La imaginación como arma. “Las palabras ensanchan la imaginación, amplían la
posibilidad de imaginar lo que podemos y lo que podemos ser”. Brieva
Violencia simbólica o invisible. Relacionado con la idea de clase. Interiorizar la
opresión como algo normal. CHAVS
Categorías connotadas.
Violencia que crean las apariencias.
Secuestro de la imaginación.
INVESTIGAR SOBRE LOS CONCEPTOS DE PIERRE BOURDIEU
El lenguaje te aliena.
 2. El sentit social del gust.

• Camp cultural
• Capital simbòlic - Capital cultural
• Reproducció social
• Habitus de classe
• Sentit social del gust
La idea del bon gust en relació a la idea de classe. Capital simbólico, valores simbólicos.
El arte no discrimina, discrimina su uso. Elementos culturales como accesorio que te forman
como persona. Eliges tus gustos para encajar en un concepto social.
Aquest valor no és un valor material: és un valor simbòlic. I aquest valor simbòlic és, també,
un producte social.
És a dir, la reproducció social de conductes i de relacións de dominació i dependència entre
les distintes classes socials.

Pierre Bourdieu - EL SENTIDO SOCIAL DEL GUSTO.

10. SOCIETAT, CONTROL I LLIBERTAT

Panòptic i tinder, relació?

El control, el ser observat o el ser vigilat. Com funciona el control a les societats actuals?
Control visible inverificable a nova forma de control, el poder mitjançant algoritmes.
El panòptic es va fent invisible.
Amb el panòptic passem d’una estructura arquitectònica (panòptic) a un mecanisme
subvertiu. Permeabilitat dels subjectes al poder, al saber que està el poder, adoptem una
subjectivitat moldeada pel poder.

1. Introducció: poder, control i vigilància.

Control - Poder - Vigilància
Què és el poder?
Comunicación y poder - Manuel Castells.
El procés fonamental de la societat, es construeix de manera progressiva, definit per
relacions, és relacional. l poder es el proceso fundamental de la sociedad, puesto que esta
se define en torno a valores e instituciones y lo que se valora e institucionaliza está definido
por relaciones de poder”. Capacitat relacional (el poder no és un atribut sinò una
relació, sempre ha d’haver algú que ejercisca el poder sobre altres) que influeix de
manera asimétrica (de dalt a baix, sempre hi ha un major grau d’influència d’uns actors
sobre altres. Exemple: tindrà més poder un partit polític que una ONG, mitjançant un poder
jeràrquic que de vegades s’invisibilitza) en les decisions dels actors socials (els subjectes
que intervenen en la interacció social).
El poder s'exerceix mitjançant la coacció i/o mitjançant la construcció d’un significat
(construeix realitats, violència simbòlica, s’exerceix el poder al discurs, Bourdieu)
(ulleres de la ideologia).
No hi ha mai un poder absolut. No estem absolutament sotmesos a la idea del poder. Tenim
un marge d’acció. Sempre existeix la possibilitat de resistència.
Exemple veïns que denuncien als seus veïns a la policia. El poder es troba el carrer per a
que no incumplisques les normes de no eixir. Vecinos policías, policía de balcó. La idea del
panòptic es torna visible, els veïns exerceixen també el control. Fins a quin punt podem
estar fora del sistema.
Quan apareix la idea de control?
Apareix per a dissuadir-nos de trobar eixa possibilitat de resistència.
Com exerceix el poder el control?
A través de la vigilància.

2. La societat disciplinada: Foucault i el panoptisme.

Llibertat és una de les paraules més ideologitzades i també és un significant buit. Te
doy mi libertad a cambio de la seguridad. El control està siguent demanat per la societat.
Michel Foucault i el panoptisme. Evolució de la societat disciplinària a la societat de control
(después de la segona guerra mundial) mutació on les relacions de poder penetren als
cosos, quan aquesta construcció arquitectònica desapareix per la tenim
interioritzada.
Vigilar y castigar, Michel Foucault.
En aquest llibre, Foucault parla del panòptic de Bentham.
La societat disciplinària: s.XVIII, XIX i principis del XX. El segle 18 com a inici amb els
mecanismes de control de la pesta negra. Presó, escola, família, instruments disciplinaris.
Pasa a la Societat de control. La estructura panòptica és permeable als subjectes, es va
obrint pas en l’individu.
Esquema disciplinari a partir de la pesta negra del segle XVIII. Per a combatre la pesta
negra, es tracta d’identificar i aïllar els individus que tenien la enfermetat. A diferència de la
lepra, que s’aïllava en general als humans. S. XIX i XX, el panòptic adopta més cos i més
forma, sorgeixen el manicomis, les presons, l’exèrcit, l’escola, els hospitals… Masses
vigilades de forma individual. En cas de que caigues al costat equivocat de la dicotomia, ets
controlat.
Sustitución de la fábrica por la empresa. Siempre hay un control que viene de otro, uno que
mira.
La visibilitat com a trampa, estem exposats a una mirada, no sabem si ens miren però ens
sentim controlats, som visibles, per tant la nostra actuació es modifica. Es modifica la
conducta. Permeabilitat dels cossos al poder.
El poder te té controlat. La vigilància és permanent, fins i tot si quan l’acció es discontinua,
sempre actuarem com si en tot moment ens estigueren vigilant. El poder ha de ser visible
però inverificable. El panòptic homogeneiza els individus i les conductes.
Ya no necesitamos el dispositivo panóptico porque lo hemos integrado en nuestra propia
subjetividad.
Marketing nueva herramienta de control social.

3. Del panòptic a Tinder: governabilitat algorítmica.

Les pàgines web obtenen les nostres dades de forma gratuïta i les venen. Vivim en cases
de cristal. Estem controlats. Ens sentim segurs en la idea d’anonimat que ens dona la
massa, però ens vigilen. Allò important no ets tu sinò la informació que generem.
Estado de vigilancia permanente.
Nada escapa del algoritmo. ¿Cuál es la relación entre esta nueva gobernabilidad algorítmico
i el panoptismo?

Gilles Deleuze - CONVERSACIONES.

Foucault habla de : Sociedades disciplinarias, sus miembros van cambiando de círculos
cerrados o encierros, cada uno con sus normas:
- Familia
- Escuela
 - Cuarteles
- Fábricas
- Hospital
- Cárcel
Centros de encierro.
PASADO INMEDIATO.
Estas son sociedades que mantienen a gente ocupada mientras se instauran nuevas
sociedades
Las sociedades de control.
FUTURO INMEDIATO.
Encierros: moldes
control: modulación.
moldeado autodeformante.
sociedad disciplinaria: se vuelve a empezar de cero.
sociedad de control: modulación universal.
El hombre ya no está encerrado sino endeudado.
Control social a través del marketing.

El individuo se han devenido dividuos, se ha fragmentado su subjetividad, ya no son tan “yo”

forman parte de las masas, están construidos por diferentes sectores de la sociedad.

Michel Foucault - VIGILAR Y CASTIGAR.

Control a través del miedo: pena de muerte.
Individuo constantemente localizado.
La plena luz y la mirada de un vigilante captan mejor que la sombra. Visibilidad como
trampa.
Él no ve, a él le ven. Objeto de una información pero no sujeto de una comunicación.
orden. no hay motivo de que exista complot.
Multiplicidad enumerable y controlada.
INTRODUCIR EN EL DETENIDO UN ESTADO CONSCIENTE Y PERMANENTE DE
VISIBILIDAD QUE GARANTIZA EL FUNCIONAMIENTO AUTOMÁTICO DEL PODER.
Vigilancia permanente.
Detenidos portadores de la situación de poder.
Automatiza y desindividualiza el poder.
la era del control social, más de 40 años después la teoría es cada vez más
actual.
Todos tus comportamientos como ser humano son juzgados, de forma
consciente o no, por la opinión de la mayoría.
Ese Gran Hermano ilusorio, que a menudo llamamos sentido común, y
define los comportamientos como aceptables o no, es la torre de vigilancia
de la cárcel panóptica, que nos induce a un estado de permanente
visibilidad, haciéndonos sentir vigilados sin estarlo.
Tú, como individuo, no eres vigilado, pero sí incentivado a actuar de cierta
forma. Focault dice que en todos los planos de la sociedad moderna existe
un tipo de “prisión continua”, todo está conectado mediante la vigilancia,
deliberada o no, de unos seres humanos sobre otros, en busca de una
“normalización” generalizada.

Nos vigilamos unos a otros, sin saberlo, y nos creemos libres, sin serlo, y
esa es nuestra cárcel

Cada vez que criticas a los que no son o piensan como tú contribuyes,
desde tu jaula sin rejas, a acallar y entorpecer ideas hoy “inaceptables”.
Pero la vida nos enseña que, con frecuencia, lo que ayer fueron ideas
“inaceptables” hoy son nuestros pensamientos.

Uno de los aspectos recalcados por Foucault es precisamente ese control

sobre el tiempo y los movimientos. Se ejerce en la escuela, en el trabajo y en
diversas instituciones y espacios. Las gentes deben transitar por
determinados espacios y por otros no. Deben sentarse o mantenerse de pie.
También deben regular su tiempo de acuerdo a como lo señalen diversos
poderes.