DIALOGO DELLA MUSICA

ANTICA ET DELLA
MODERNA

Alumne: Pere Portero

Assignatura: Estètica de la música II

NIU: 1427887
Ens trobem davant d’un fragment de l’obra titulada Dialogo della musica antica
et della moderna del autor Vincenzo Galilei publicada a Florència el 1581.
Galilei fou un compositor, llaütista i teòric musical representant i referent de
l’humanisme musical renaixentista. Va participar en la camerata dirigida per
Bardi on conversava, divulgava i analitzava entorn a la música antiga i els
antics grecs els quals va estudiar en profunditat. Arran d’aquesta motivació i
interès per allò passat, va escriure aquesta obra on estableix una comparativa
entre la música antiga i la moderna.

Aquesta obra sosté com a tema principal la imitació dels conceptes que
s’extreuen de les paraules mitjançant la música. Per això, Galilei proposa i
critica un seguit d’exemples en relació a certs procediments sonors al servei del
text a més de presentar determinades observacions sobre músics antics. En
general, el text tendeix a demostrar i argumentar la superioritat de la música
antiga per sobre de la que anomena música moderna polifònica.

Finalmente voy a tratar, como he prometido, de la más importante y

principal parte de la Música, que es la imitación de los conceptos que se
extraen de las palabras; y una vez hecho esto, pasaré a discurrir sobre las
observaciones de los antiguos músicos.

Per a comprendre totalment aquest passatge hem de tenir en compte certes

realitats teòriques de l’època. El terme Muisca reservata, minoritària i confusa
quant a contingut, a mesura que avançava el segle XVI i part del XVII va
resultar fonamental i present en les característiques dels compositors de
l’època i fins al segle XVIII. Poc a poc, aquest fet va anar evolucionant fins a
originar les característiques i propietats de la retòrica musical. Aquesta evolució
de la retòrica musical va molt lligada a la literària, ja que emfatitza el mateix que
la música. L’objectiu fonamental de la retòrica era la intenció d’evocar emocions
en aquell que l’escoltava (relacionat amb l’antiga teoria dels afectes). Així
doncs, la teoria musical grecollatina torna a ser un punt d’interès ja que fins el
moment havia quedat eclipsada. Tanmateix, va acabar sorgint la idea de
relacionar la practica contemporània que associem a la música reservata amb
la teoria musical grecollatina. És aquí on copsem una atracció cap a la música
antiga la qual era definida pels teòrics com la que aconsegueix els afectes
vertaders.

Els seguidors d’aquesta corrent deien que, en polifonia, no són aplicables

aquests mètodes o només ho són si els pensem a partir de les normes actuals
i, per tant, plantegen el retorn a la monodia. És a partir d’aquí on es produeix
una relació entre la música i la teoria dels afectes típica dels grecs. Segons ells,
la polifonia i el seu desenvolupament cada cop s’allunyava més dels afectes de
la música i ,per tant, havia d’acabar conduint cap a la monodia.

Com a qüestions sobre aquest tema, es possible que sorgissin preguntes com:
I si la nostra música actual no té aquests efectes perquè l’enfocament és
erroni? I si ens capfiquem en pensar la música del nostre temps com a
polifònica a partir d’un aparell conceptual que no esta preparat per a ella? És
així com a partir dels anys 80 apareix el gran pensament alternatiu a tot això
anterior. La practica musical del nostre temps i la d’abans no tenien res a
veure. Els autors de l’època, redundantment, acostumaven a caure en el debat
de si la polifonia era capaç de respondre a la voluntat afectiva topant-se
sempre amb el dualisme entre polifonia i monodia.

La polèmica que sorgia contra el polifonisme no era més que una excusa per a
reivindicar l’existència de la unitat íntima que suposadament conformen música
i paraula. Aquest ideal és expressat per Galilei emprant una coneguda
expressió seva en la que defineix la música com “la imitación de los conceptos
que se extraen de las palabras”. És a partir d’aquest fragment que Galilei
reflexiona i dona voltes entorn al que estipula com allò més noble i important; la
voluntat d’expressar els conceptes de l’ànima a partir de les paraules. No
serveix de res la sofisticació del llenguatge harmònic sinó el de les paraules.
Així doncs, podem concloure que tot allò que no estigués al servei del text, per
a Galilei, era secundari. A més a més, sorprèn en el text postulant que els
músics moderns només pensen en sorprendre i seguir la moda oblidant-se del
més important, el fonament i valor del text.
Seguidament, topem amb un tros on Galilei comenta i posa en dubte la pràctica
d’alguns músics contrapuntistes i l’ús que donen als seus recursos sonors així
com la imitació que intenten aplicar a les paraules.

Dicen, e incluso tienen por cierto, nuestros prácticos contrapuntistas, que

han expresado los conceptos del ánimo en la manera que conviene, y que
han imitado las palabras

A partir d’aquí, és on podem deduir clarament quin és l’objectiu de Vincenzo;

ridiculitzar els mètodes dels “músics pràctics” per a re-valoritzar així la música
antiga. Música monòdica on els afectes i la relació música – text és essencial.
M’agradaria remarcar un punt concret del passatge:

“Dicen, incluso tienen por cierto”

És aquí on, mitjançant la ironia, pretén afirmar que els músics pràctics
contrapuntistes creuen, en efecte, estar aconseguint transmetre els afectes que
busquen, quan alhora el missatge comunica tot el contrari. Els tatxa d’il·lusos ja
que creuen que coneixen i dominen la pràctica musical i tot el que comporta
quan en realitat, segons el seu parer, no és així.

Aquests procediments sonors dels que parla els veiem exemplificats també al
text:

Otras veces dicen que imitan las palabras cuando entre ellas hay
conceptos como «huir» o «volar», que se pronunciarán con tal velocidad
y tan poca gracia como pueda imaginarse;

Podem veure novament la intenció subtil de Galilei en paraules com “dicen”, on

torna a donar a entendre el poc convenciment i rebuig que experimenta davant
la manera d’imitar les paraules que practiquen els polifonistes. Deixa clar que
no li agrada ja que no veu eficient que utilitzin aquests recursos i d’aquesta
manera, amb “tan poca gracia”.
Tot i així, tornem al debat principal:

(...) y cuando se dice «desaparecer», «extinguirse», «morir» o «apagarse»,

hacen callar las partes de repente con tal violencia que en vez de provocar esos
afectos causan la risa en el público, o bien el desdén, tomándolo como si fuera
una burla.

En aquest cas veiem que el recurs emprat criticat és el de intentar plasmar el

significat de paraules com “desaparecer” en a música mitjançant la desaparició
sobtada de la veu. La intenció era intentar emular alguna paraula del text i,
analitzant-ne la morfologia i el significat, tractar-la de manera sonora de tal
manera que musicalment funcionés igual que ho faria una paraula. Aquest
recurs, segons Galilei, destaca no només per no aconseguir el resultat esperat,
sinó que precisament per tot el contrari. El text, és un constant argumentari de
Galilei per a intentar desmuntar l’efecte que pretén tenir la música moderna.

A mode de resum i conclusió, l’autor introdueix l’últim paràgraf del text amb una
frase prou rellevant:

Y después se admiran de que la música de su tiempo no consiga ninguno

de aquellos notables efectos que producían la antigua.

Amb això ens comunica quina és la seva postura i com de clara la concep.
És contrari a la musica imperant tatxant-la d’ineficient i categoritzant els musics
que la practiquen com a ingenus quan se sorprenen de la falta de transmissió
dels efectes adequats que aquesta produeix. Fins a tal punt és així, que al final
del text comenta la magnitud de la diferència entre la música del moment i
l’antiga afegint que dona la sensació de que siguin “enemigas mortales”
criticant-la de manera contundent.

Finalment, Galilei conclou amb aquesta sentència:

El fin de esta [“la música de su tiempo”] no es más que el deleite del oído, y el
de aquella [“la antigua”] conducirlo, por este medio, al afecto mismo

És en aquest moment on posiciona i categoritza ambdós musiques a partir del

seu fi. Una serveix senzillament per a delitar l’oïda mentre que l’altra, l’antiga i
de la que ell es partidari, funciona a través del plaure i cap als afectes
adequats.