La Sonata nº 5 en Fa major op.

24 “Primavera” per a violí i piano, és una de

les més aconseguides per Beethoven, gràcies al seu perfecte equilibri
formal. Beethoven va treballar en ella durant la seua primera etapa vienesa,
entre 1794 i 1795.
Durant la primavera de l’ any 1800, Beethoven va pasar una temporada
inoblidable en el camp, en casa de la familia Brunsvick, de les filles dels
quals, Teresa i Josefina, estava enamorat. Allí avançarà bastant la
composició d’ aquesta sonata en fa major, a la qual li donarà un to
delicadament pastoral. Després d’ aquest important impuls, la va acabar en
1801, poc abans de cumplir 31 anys. En esta època, Beethoven, ja patia
una creixent sordera que encara intentava ocultar.
No va ser Beethoven qui li va donar el sobrenom de “ Primavera”, pel qual
es coneguda ja que aconseguix en l’ oient l’ evocació de l’ aire primaveral i
el brot de la naturalesa i la claredat, en un estil que inicia la música
romántica, transmetent a la vegada sentiments d’ alegría i melancolía.
La Sonata nº 5 inclou quatre moviments. Els dos primers, que són els que
escoltarem en aquest concert, son peces mestres per la seua unitat i
cohesió. El “Allegro” és un meravellós model d’ elaboració. Els cèlebres
compasos inicials, li exigiren molt de treball, és una melodia màgica que
provoca en l’ oient una sensació de sorpresa i d’ admiració. L’ “ Adagio”, és
un dels més delicats escrits per Beethoven, l’ “Scherzo”, breu i alegre,
prepara el camí al “Rondó” final, el tema del qual está inspirat en una aria
de l’ òpera “La clemenza di Titto” de Mozart.
La “Sonata Primavera” es va publicar, junt a la “Sonata nº 4” en La menor,
en octubre de 1801. En un principi, portava el número de op. 23 n º 2 (la 4ª
portava el de op. 23 nº 1), però l’ editor, per una errada amb l’ impremta,
els va donar un format diferent i va considerar convenient separar-les. Per
tant, en edicions posteriors, va aparèixer amb el seu número definitiu: Nº 5
op. 24.