BLOC III

CORT GENERAL

ORÍGENS

La Cort General té un origen alto-medieval. La poca documentació fa que sigui difícil

establir-lo de manera concreta. La via d’identificació de l’origen de la institució és el
nominalisme, és a dir, des de que se l’anomena pel seu propi nom. No obstant, també hi
ha marge per la deducció (la identitat dels termes no sempre és la identitat de sentits).
S’ha de deduir el moment a partir del qual la institució es considera plenament
constituïda. El recorregut historiogràfic és invers, i per tal de preservar un cert esperit
científic, s’ha de prendre precaucions. Les fonts de la època son escasses, incompletes i
moltes vegades secundàries o indirectes.

La Cort General té base estrictament feudal. Troba un antecedent en l’aula règia

visigòtica (que acompanyava el monarca). Després, la Cúria comtal alto-mediedieval,
es desdoblava en dos, segons les necessitats: la Cúria ordinària s’encarregava de
l’administració ordinària, mentre que la Cúria extraordinària s’encarregava de situacions
excepcionals (de repercussió); i es conformava per l’Ordinària més alguns convidats
especials que hi ha d’anar per acomplir la finalitat per la que ha estat convocada.
Aquesta Cúria comtal es justifica perquè “el comte regeix pels seus d’acord amb els
seus propis interessos”, així com per raons d’oportunitat o polítiques. En aquestes
primeres Assemblees, un dels punts distintius és que els participants d’aquestes anaven
a “assentir”, mentre que a la Cort General podien “consentir”, és a dir, es permetien
desavinences i, per tant, la negociació. Això es produeix perquè els estaments van
prenent consciència d’unitat dins el mateix. Les institucions parlamentàries no eren
doncs una limitació del poder reial sinó una conseqüència de la seva debilitat.

La Cort General acabarà sent el resultat de l’estructura i les dinàmiques que es duien
durant la Cúria i abans. Però les institucions canòniques de la Pau de Déu i la Treva de
Déu, que es fondran en les Assemblees de pau i treva i localitzades a l’Europa
occidental, amb l’objectiu de frenar la violència feudal. Aquestes reunions regulars, a
les que se’ls afegeix el poder civil, fins a assumir el control al final de la violència
feudal (baixa edat mitjana), també son un precedent de la Cort General de Catalunya.
Son dues institucions que acaben confluint en una tercera, la Treva de Déu (afecta als
temps) i la Pau de Déu (afecta a les persones).

L’element que permet discriminar si ens trobem davant d’una assemblea altomedieval
(assentiment) o les assemblees parlamentaries i representatives (consentiment. Cort
General) té a veure amb l’herència del segle XIX de buscar els orígens nacionals;
l’estudi de les institucions parlamentaries medievals les varen fer en clau de les
institucions del segle XIX, tot i no haver-hi separació de poders, es situa en el punt en
que els estaments de la institució representen cadascun el seu (abans els membres de
les cúries no representaven els estaments, sinó a ells mateixos). Aquesta diferència
que marca el punt d’inflexió, por ser, segons el territori, que tingui un reflex estructural
immediat o que aquest trigui més en arribar. La Cort General de Catalunya, tot i
considerar que existeix des de primers del s. XIII, però el seu reflex estructural no
es durà a terme ben bé fins al s. XIV. A finals del segle XIII, amb Pere II (fill de
Jaume I), les Corts de fet passen a ser unes Corts de dret. Tanmateix, l’estructura
institucional dels estaments esmentada (menció de braç o estament) no es produeix fins
al segle XIV, el que suposa que la Cort no funcionava orgànicament per estaments fins
aquest moment.

El punt clau que permet distingir les assemblees de participació de les primeres és la
representació del tercer estament: la representació de viles i ciutats reials que
representin els interessos de l’estament. Fruit de l’evolució de la baixa a la alta edat
mitjana, amb l’aparició de les cofraries, la subdivisió social dins els mateixos es
produeixen les oligarquies municipals. El fet de que primerament apareguin a les
Cúries, no vol dir que representin a les viles i ciutats reials, sinó en nom propi, que serà
vertaderament determinant.

Les disposicions normatives (Constitucions de Cort) de les pàgines 189 i 191 són clau
(son fundacionals, és a dir capçals, per al propòsit de la institució) perquè s’explicita
com el rei comparteix l’exercici d’una part del poder normatiu (no de totes les potestats
legislatives) en alguns termes, renunciant així a l’exercici exclusiu. En concret, la que
afecta a la aprovació de Constitucions i Estatuts Generals, per les que es necessitarà
consentiment (consentir no és igual que colegislar en igualtat).

La formula pactista de Vicens Vives sobre la Cort General prejutja una sèrie de
condicions que on sempre es produeixen. Fa pensar que es troben en condicions
d’igualtat i no hi estan. És a dir, no es sostenible al llegir les Constitucions de Corts que
es produeix una igualtat entre la Cort i el Rei.

CONCEPTE

La Cort General era la reunió dels Braços del Principat i els comtats amb el Rei o amb
el seu lloctinent especialment habilitat, per a tractar del “bon estament i reformació de la
terra”, és a dir, del benestar general del país i de les mesures que les circumstàncies
aconsellaven adoptar; s’hi feia legislació, donant assentiment a les lleis generals
paccionades; s’hi presentaven i proveïen els greuges comesos pel Rei o els seus oficials
i s’hi votava el donatiu que els Braços feien al sobirà (Constitució de la Cort 1283 Una
vegada lo any”).

La intervenció del Rei, que convocava i presidia la Cort era l’essència de la celebració
de la Cort. L’òrgan titular de la potestat de sancionar normes supremes era la reunió del
Rei amb la representació del país en la Cort General (tot i que la potestat última era del
Rei): “el Rei junt amb les Corts està per damunt d’ell mateix tot sol”.

La convocació de la Cort ha de comprendre el braç eclesiàstic (prelats i religiosos), el

braç militar (barons i cavallers) i el braç popular o reial (ciutadans i homes de viles).

Abans de la seva institucionalització, la Cort es limitava a assentir les lleis generals

paccionades. D’ençà la Constitució volem, statuïm e ordenam, s’estableix la potestat
col·legisladora dels Braços amb el Rei: al consell degut al superior feudal i a la petició
adreçada al príncep sobirà s’afegeix així la necessària concurrència de la voluntat dels
estaments en la legislació (ja no s’assenteix, sinó que es consenteix). Per tant, les lleis
resultants d’aquesta col·laboració (constitucions, capítols i actes de cort), eren pactes
que se sobreposaven a la potestat legisladora del príncep i la limitaven.

ELS BRAÇOS

El braç eclesiàstic, del que l’arquebisbe de Tarragona n’era el president nat, era el
primer en dignitat i precedència i el seu president responia en nom de la Cort a la
proposició reial i encapçalava les ambaixades que els Braços trametien al Rei durant la
reunió.

El braç militar, format pel Duc de Cardona, els marquesos, comtes, vescomtes i
barons, i els nobles, cavallers i donzells, tenia una estructura corporativa permanent,
amb dret a congregar-se sense llicència especial per tractar els seus afers, caixa comuna
i segell.

Pel braç reial eren convocades les universitats de les ciutats i viles reials que, en virtut
de llurs privilegis o del costum tenien dret a participar-hi. La presidència corresponia a
la ciutat de Barcelona. No eren cridades les ciutats sotmeses a la jurisdicció de barons.

La universalitat de la Cort s’explica perquè es deia que els barons representaven llurs
vassalls, i les ciutats i viles amb interessència parlaven, en conjunt, en nom de tot
l’estament popular, estigués o no representat materialment.

Es considera que en la Cort General era present la república o cos místic de Catalunya,
amb el Rei com a cap i els Braços o estaments com a membres. Dintre d’aquesta
concepció, els Braços representaven el General o Generalitat del país en la seva
plenitud. Per això podien pactar amb el rei, titular de la jurisdicció suprema, les lleis
generals, prestar un consentiment vàlid i obligatori en nom de tota la comunitat als
donatius i, en general, fer tots els actes de disposició que afectessin als drets dels
estaments i llurs individus. Existeix a la Cort el deure d’assistència i la universal
obligatorietat dels actes de Cort.

El “principi representatiu” al que es fa referència amb l’entrada en les assemblees

parlamentàries medievals dels portaveus del tercer estament té dues dimensions. D’una
banda, la ja esmentada universalitat de la Cort, que ho inclou. I de l’altra, el mecanisme
de la representació, que s’aplicava no sols al braç reial sinó també a corporacions
eclesiàstiques i, eventualment, als components individuals dels braços eclesiàstic i
militar.

Els braços eren l’expressió d’unes jurisdiccions i competències territorials, amb

concurrències polítiques, econòmiques i militars prou importants perquè els reis no
poguessin deixar-les de tenir en compte.
 LA CELEBRACIÓ DE LA CORT

Eren poques les disposicions legals que regien la celebració de la Cort General. A part
d’algunes normes preses del dret comú, la resta del dret parlamentari era format per
costums i precedents. A causa dels orígens judicials de la institució, corroborats per
molts detalls del procediment, hom tendia a similar les pràctiques invertebrades amb
l’estil de cort d’un tribunal. El procediment parlamentari es dedueix de l’estudi dels
processos de cort (actes) i d’altres fonts connexes.
CONSTITUCIÓ DELS BRAÇOS I PROCESSOS FAMILIARS

Els braços es reunien separadament. L’escrivà (secretari) era el primer funcionari que
s’escollia, qui duia els processos familiars del braç corresponent. Després s’elegia el
porter. El promovedor, que era el portaveu de cada braç en les seves relacions amb els
altres. Els advocats, encarregats d’assesorar-lo i defensar-lo. El president rebia els
comptes de la Diputació.

Cada braç elegia tres habilitadors perquè, junt amb nou de nomenats pel Rei,
comprovessin el dret que tenien a intervenir en la Cort els qui s’havien presentat i
examinessin la validesa i regularitat dels poders que exhibien els procuradors i síndics.
En aquest sentit, sols podien intervenir en la Cort els naturals del Principat. A més,
existia incompatibilitat entre la condició d’oficial reial i la participació en corts com a
membres d’un braç.

Pel que fa als processos familiars, eren el mecanisme pel qual es formava la voluntat del
braç. Al reial, malgrat el nombre diferent de síndics, totes les ciutats i viles tenien un vot
cada una. El criteri corrector d’aquest principi derivava de “la major e de la pus sana
part de aquells” de la constitució “volem, statuïm e ordenam”. S’entenia que constituïen
la major et sènior pars del braç reial les ciutats de Barcelona, Lleida i Girona i la vila de
Perpinyà. Per tant, no s’establia un criteri objectiu de quantitat, sinó un qualitatiu (els
vots no es compten, es pesen). Als altres braços existien criteris semblants.

Els braços deliberaven per separat i només s’aplegaven en les sessions solemnes en
presència del Rei. Per als assumptes corrents es comunicaven per promovedors. Per als
negocis qualificats, per ambaixada. I les iniciatives, per via de “pensament”, que es
desenvolupava simultàniament als tres braços a fi de que es pogués arribar, mitjançant
les votacions respectives, a una posició comuna respecte al assumpte proposat en el
pensament.

El dissentiment era al·legat per qualsevol assistent dins el seu braç, en referència a una
qüestió relacionada amb els tractaments de la Cort que en justificava la interrupció. El
braç, si creia que el punt afectava un interès general, feia seu el dissentiment.
Generalment, el dissentiment era una qüestió de dret relacionada amb l’actuació del Rei
o dels seus oficials o alguna irregularitat en el funcionament de la Cort. Constituïa una
mena de qüestió prèvia dins el gran judici de la Cort General, el plantejament del qual
n’interrompia el progrés. Representava una arma de defensa de la legalitat. Es mirava de
resoldre el dissentiment per via de tracte, però si no s’assolia, calia obtenir la declaració
judicial de la qüestió.
 RELACIONS ENTRE EL REI I ELS BRAÇOS. PROCESSOS COMUNS

Tots els tractaments i actes de Cort havien d’ésser fets en comú pel Rei i els Braços. Rei
i braços prenien llurs iniciatives i elaboraven llurs posicions separadament. La
comunicació entre un i altres s’operava generalment a través dels tractadors, nomenats
per cadascuna de les parts, que deliberaven en comú sobre els afers debatuts,
principalment sobre les constitucions que s’havien de sancionar i sobre el donatiu que
els Braços oferirien al Rei, tot conferint llurs posicions respectives. Per als assumptes de
més transcendència, les comunicacions es feien per ambaixada. Tant els braços com el
Rei feien constar els seus missatges per escrit, que el protonotari, com a secretari
general de la Cort, anava inserint en el procés comú.
LA CORT I LA DIPUTACIÓ DEL GENERAL

El primer afer que ocupava l’atenció del Braços era el referent a aquells interessos de la
Generalitat de Catalunya que en els intervals de les corts restaven confiats a
l’administració de la Diputació, amb la seva representació ordinària i quotidiana
investida pels diputats i oïdors de comptes. La relació entre les dues institucions era la
del mandant amb el seu mandatari, en tant que els diputats i oïdors eren elegits pels
Braços (encara que després s’escollís per insaculació) i en tant que s’imposava com a
principi general la subordinació de la Diputació a la titularitat originària dels tres
estaments, alhora en els aspectes normatius i els d’execució.

En el pla normatiu, les ordinacions i crides de la Diputació eren de rang inferior a les
disposicions adoptades pels Braços en referència a les comeses fiscals, administratives i
polítiques de la Diputació, com també ho eren, les normes generals (constitucions,
capítols i actes de Cort) i les particulars (privilegis i altres preceptes reials).

En l’aspecte executiu, donat que diputats i oïdors eren considerats procuradors i

administradors dels interessos del General, estaven obligats a retre comptes a la Cort, en
tant que principal. Així, els Braços fiscalitzaven l’administració financera de la
Diputació, i podien reassumir l’exercici de les atribucions normals de la Diputació, que
només conservava durant la celebració de la Cort aquelles que els Braços li volguessin
deixar exercitar.
LEGISLACIÓ DE LA CORT

 Normativa de cort general

Els Braços encarregaven a 18 comissionats o constitucioners, sis per braç, la tasca
d’ordenar les constitucions i altres lleis generals paccionades. En aquesta comissió
es proposaven i elaboraven els texts que després es feien circular pels Braços perquè
n’emetessin el seu vot. (Els escrivans militars i reials en feien còpia, l’original
romania a l’eclesiàstic). Aleshores, els presidents podien presentar i fer considerar
de la mateixa manera els “pensaments” o capítols del braç respectiu, sense passar
per la comissió dels divuit. Si els Braços no es posaven d’acord sobre la redacció,
s’elegia una comissió més reduïda per resoldre les discrepàncies. Els presidents
procuraven llavors obtenir el consentiment reial per als texts convinguts. El
protonotari anava confegint el procés comú de la Cort.

Les lleis generals escrites paccionades en corts es dividien en constitucions, capítols

i actes de cort. Eren dits actes de cort (acta curiae) les disposicions adoptades pels
braços en el progrés de les corts a fi i efecte de prosseguir-les i dur-les a terme
(provisions d’oficis, habilitacions de suplicacions, deliberacions econòmiques,
mandats als diputats, etc.), eren d’eficàcia momentània i no constituïen lleis
generals.

D’entre els actes de cort perpetus o duradors, n’hi havia que eren lleis particulars
decretades pel Rei a petició de només un o dos braços; tampoc tenien caràcter
general i poden assimilar-se a les pragmàtiques, amb les que compartien la nota de
subsidiarietat respecte les constitucions. D’altres eren decretades pel rei a suplicació
de tots els braços, igual que els capítols de cort, amb la diferència per aquestes es
pretenia l’elevació a la categoria de llei paccionada d’abast general d’edictes,
pragmàtiques, costums, ordinacions, concòrdies, sentències reials, etc. Només
aquestes últimes tenien la mateixa força i fermetat que les constitucions i actes de
cort.

Els tres tipus de legislació esmentats tenien, pel que fa a satisfer els criteris formals i
materials de generalitat i permanència, la mateixa força i valor, i amb uns o altres
indistintament es podien derogar o abrogar els anteriors. Per aquesta raó, es referia
genèricament a aquestes amb el nom de “constitucions” o “constitucions i altres
drets” a totes les lleis generals paccionades aprovades en corts. Les constitucions i
els capítols de cort formaven dues sèries numerades separades.

Les constitucions i altres drets de Catalunya foren objecte de tres compilacions.

Usatges: és una rèmora dels orígens de la Cort, no és legislació nova, és

heretada del pas a la situació feudal al comtat de Barcelona. Les pràctiques que
no es podien regular pel Liber es solucionen per aquests usatges que son aplicats
en diferents territoris. Son pràctiques feudals duts a terme per les cúries comtals
del Comtat de Barcelona. Així, els Usatges son heretats en la societat
baixmedieval, amb la pàtina de ser dret català originari per sobre l’herència
visigoda.

 Constitucions: normes d’abast general redactades a la Cort redactades en

primera persona del plural. (En principi, són a iniciativa del rei). Son les normes
principals des del segle XII. Eren dictades pel Rei a iniciativa pròpia amb
l’aprovació dels Braços.

 Capítols de cort: normes d’abast general. Apareixen d’ençà la Cort de 1364.

Acaben amb “plau a sa majestat”. Son validats pel rei. Encara no es sap perquè
s’adopta la forma dels capítols o de constitucions. Acaben rebent un tracte
uniforme. La diferència és només formal. Eren peticions que els Braços, o algun
d’ells amb consentiment dels altres, elevaven al Rei

 Capítols del redreç del General: Son un subgènere dels capítols de cort (també
els han de fer amb el plau del rei), es recullen en Quaderns diferenciats per dos
motius: perquè regulen una institució específica (la Diputació del General) i son
destinataris només els membres d’aquesta. I perquè hi ha un caràcter temporal
 més acusat que en les altres normes, ja que s’han d’anar renovant al versar sobre
polítiques fiscals que la Diputació haurà d’aplicar.
No eren fetes pels Braços sense la intervenció del Rei, ja que aquest era l’únic
que les podia sancionar.
En conclusió, materialment no poden ésser considerats lleis generals (no es
compilen al dret general territorial), ja que, mentre aquestes s’adrecen a tota la
comunitat i regeixen la vida negocial de tots els seus membres, els capítols del
redreç es refereixen als drets i rèdits propis de la Generalitat i tenen com a
finalitat “la bona administració de la Casa i indemnitat del General”. De tot això
es dedueix que els capítols del redreç son normes particulars, de rang inferior a
les lleis generals de la terra i que, per tant, no poden derogar-les ni contradir-les.

 Estatuts (constitució general o estatuts generals):

 Normativa del rei:

Son disposicions d’origen unilateral, emanada de la potestat dispositiva del rei, que
es manifestava, dins l’esfera de les regalies o en virtut del ius edicendi que esqueia a
la seva magistratura suprema. Donat que les lleis pròpiament dites només es podien
fer conjuntament pel rei i els braços en corts, no poden ser abrogades ni derogades
més que per altres lleis sancionades amb els mateixos requisits.

 Pragmàtiques sancions: Son promulgades pel rei en solitari i van dirigides a un

territori. L’actitud dels diferents territoris pot ser diferent davant de les
pragmàtiques. Disposició del rei “de propi motiu i ofici” o a petició d’una
corporació o individu per un negoci particular, però en esguard de la utilitat
pública i no sols en interès del suplicant; podia ésser d’abast general, particular o
local. Podien ser fetes a Cort, a suplicació d’un o dos braços, o bé extra curiam,
amb acord del Consell Reial. No podien contravenir el disposat en les
constitucions i altres lleis generals i particulars, respecte a les quals tenien
caràcter subsidiari. Algunes pragmàtiques van ser recollides dins de la
compilació de les lleis generals, convertint-se en dret general, però d’altres
figuraven només registrades als arxius de la magistratura afectada. Amb tot, les
pragmàtiques representaven un exercici unilateral però normat de la potestat
dispositiva del príncep.

 Privilegis: eren disposicions del Rei o del seu lloctinent per les quals es
derogava parcialment el dret comú en benefici d’una altra persona, comunitat o
estament (productors de drets subjectius), si bé, en sentit ample, s’anomenava
privilegi a tot allò que emanava del príncep (com la provisió d’un ofici). Eren de
contingut variat, que anava des de la simple exempció o el conferiment d’un
honor fins a la concessió de tot un règim particular, com els privilegis de
regiment dels municipis. Cal considerar l’ordenament jurídic per poder
determinar quins privilegis eren admissibles i fins a quin punt. Tenen, a més, un
caràcter excepcional però no subordinat; eren normes amb la mateixa força que
les lleis generals, només que limitades en el seu àmbit d’aplicació. S’entenia que
les lleis generals no els derogaven si no en feien especial menció. El príncep no
podia revocar-los sense justa causa que tingués esguard a la utilitat pública nin
 perjudicar-ne indirectament la fruïció amb d’altres disposicions del mateix rang.
D’altra banda, pel seu caràcter exorbitant respecte el dret comú, feia que calgués
interpretar-los de manera molt estricta, sobre tot en quant podien representar un
perjudici per a tercers.

 Concòrdies:

 Crides: les pragmàtiques i d’altres preceptes d’interès general eren publicats

“amb veu de crida pública” per ordre del virrei. La crida no era en ella mateixa
cap mena de llei, sinó només la forma de notificació o promulgació del precepte.

 Ordinacions:

ELS GREUGES

La reparació dels greuges rebuts era una de les característiques de les assemblees
medievals. Eren una expressió de l’administració de justícia i la protecció dels oprimits
per part de la Corona. Aquesta reparació prengué a Catalunya un caràcter judicialista de
defensa de la legalitat paccionada.

Els Braços, després de resoldre els afers de la Generalitat, procedien a elegir tres
persones per braç per recollir els memorials de greuges que el Rei o els seus oficials
haguessin comés a la Generalitat de Catalunya o als particulars. Es consideraven
greuges reparables en Cort totes les violacions i abusos judicials i extrajudicials del dret
comesos pel Rei o pels oficials ordinaris o delegats que no poguessin rectificar-se per
procediments ordinaris i la reparació dels quals no impliqués l’interès de tercer; les
sentències judicials no podien ésser revisades per aquest procediment quant al fons,
però es podien declarar nunl·les en Cort les sentències reials dictades sense coneixement
de causa ni audiència de les parts. Figuraven entre els greuges les revocacions de
privilegis o provisions d’oficis sense justa causa.

Un cop recollits i ordenats els greuges, els braços demanaven al rei que nomenés nou
proveïdors de greuges nous u que els hi donés poder suficient a tots ells per fer justícia
als agreujats. El capítol resultant d’aquesta petició i de la resposta reial acostumava a
autoritzar irrevocablement els proveïdors a executar tots els greuges donats en la Cort.
Les sentències dels proveïdors de greuges eren actes de cort, i obligaven als oficials
reials a executar-les immediatament. Aquestes sentències no eren susceptibles de cap
apel·lació ni recurs, i s’havien d’executar en un termini de deu dies
EL DONATIU

Es designava una comissió per a elaborar el capítol del donatiu que els Braços oferirien
al Rei, segons l’acord a què s’hagués arribat amb aquest últim. Constituïa un principi
general del dret polític medieval que el príncep, així com tenia jurisdicció en tot el seu
regne, no tenia dret a les propietats i altres béns dels seus súbdits. Per tant, quan no
arribaven els impostos i les prestacions que la llei o el costum li atribuïen (i donat que
no en podia establir de nous unilateralment), havia de sol·licitar als estaments la
concessió d’una ajuda pecuniària o en espècie (gairebé sempre per una motivació
bèl·lica). Els braços procuraven que aquesta concessió no engendrés un dret permanent
que permetés al Rei exigir-la com un tribut ordinari, anomenant-lo “donatiu graciós”.
 CONCLUSIÓ I LLICENCIAMENT DE LA CORT

La promulgació de les constitucions, capítols i actes de cort ja convinguts entre el Rei i

els Braços es feia en el soli de clausura. Es presentava al Rei el Quadern de les
constitucions i capítols de Cort i el Quadern dels capítols del redreç del General
aprovats en la legislatura i li suplicava en nom de la Cort que es servís a jurar-los. En
acabar, el protonotari llicenciava la Cort en nom del Rei i els enviava cap a casa, posant
fi al deure d’assistència dels convocats.

EL PARLAMENT GENERAL

Era una reunió dels membres dels Braços, cridats pel Rei, per a donar consell i ajuda en
matèries concretes relatives als interessos de la corona o de la cosa pública del
Principat. Es diferència de la Cort per no gaudir d’universalitat temàtica i per tenir
caràcter ocasional. La seva integració coincidia amb la de la Cort, però l’assistència no
era obligatòria. Les seves funcions eren limitades: no s’hi feien lleis paccionades ni
s’elegien jutges de greuges ni es votava el donatiu.

LA DIPUTACIÓ DEL GENERAL

Diputació (diputar), té el seu origen en la designació d’una persona per a fer una gestió
determinada, és a dir, la Diputació obra en representació de la Generalitat de Catalunya.

La Cort no podia recaptar i pagar el donatiu atorgat al príncep en el temps que durava.
Així, la Cort General va reservar la percepció, administració i aplicació dels impostos
permanents a una comissió representativa dels Braços: la Diputació del General.
D’aquesta manera, es consolidava la intervenció de la Cort en l’administració financera.

Aquesta institució actua com un altre contrapoder a la sobirania del monarca. El fet de
que existís és el que permet encarar el Compromís de Casp (i altres situacions de crisi).
O, després de la Guerra dels Segadors, quan cerca a la monarquia francesa. No obstant,
no sorgeix com a contrapoder polític, sinó que originalment una delegació de la Cort
General amb un encàrrec concret per gestionar els diners que s’havien de donar al Rei
(es paga el donatiu per mitjà de les generalitats). Agafa caràcter de permanència al segle
XIV (Cort de Cervera 1359, es dóna l’encàrrec fundacional que redundarà en la
continuïtat), quan s’estableixen per part de la Cort una sèrie d’impostos anomenats
“generalitats” que acabaren per fer-se permanents. Acaba esdevenint una mena de
representació permanent del govern que representava l’assemblea estamental mentre no
està reunida. Té un caràcter permanent, a diferència de la naturalesa intermitent de la
Cort.
En definitiva, passa d’un protagonisme instrumental (administratiu i financer) a
esdevenir tota una institució política, com es manifesta en la funció de vetlla de la
preservació de l’ordenament jurídic català (contrafaccions i greuges). S’arrenden els
drets del General com a manera de finançament.

DIPUTATS I OÏDORS DE COMPTES DEL GENERAL

Els càrrecs de la Diputació seran tres diputats i tres oïdors de comptes (amb capacitat
decisòria), un de cada braç (no és la disposició originària de Cort de Cervera), que son
escollits per dur aquesta funció durant 3 anys (comencen l’1 d’agost) i que formaven un
cos col·legiat. S’acaba estructurant un cos de funcionaris al voltant al anar creixent:
Diputats locals els càrrecs tècnics (advocats, llibreters, etc.).

La renovació del càrrec era triennal, i no es podien perpetuar. Ferran el Catòlic instaura
un sistema d’insaculació per escollir els càrrecs (abans es regia pel sistema de la
cooptació, consistent en designació directa). Aquest sistema La visita del General
suposa visitar el trienni per mitjà dels seus escrits. És un mecanisme de control, com
una mena d’auditoria.

Quan es reuneixin la Diputació, s’anomenarà Consistori. Es portarà un dietari del

Consistori i registres de deliberacions. La institució va guanyant pes, i aconsegueix tenir
jurisdicció en la seva competència, instaurant així una xarxa de presència política i
judicial.

EL MUNICIPI

Els municipis regis troben el seu origen com un mecanisme per a controlar el poder dels
nobles. Son una agregació de persones que constitueixen una unitat de convivència i de
destí. La idea de municipi no és nova, ja existia a l’antiga Roma, però el concepte
institucionalitzat neix de la concessió (que permet passar de “Consejo” informal a
“Concejo”, amb estructura jurídica), amb la base de l’autonomia municipal.

L’autonomia municipal es crea mitjançant la concessió de privilegis per part de qui

tingui jurisdicció a la zona. En els municipis reials és el rei qui atorga el privilegi. Les
viles senyorials no gaudeixen de tanta autonomia, però el senyor els hi atorga alguns
privilegis. Les ciutats i viles reials depenen del rei i no de cap senyor noble ni
eclesiàstic, i és en les primeres en les que es pot parlar d’autonomia municipal; el rei les
dota d’institucions d’autogovern per a la pròpia autoorganització. Aquests privilegis
cedeixen la jurisdicció i el permís per crear unes institucions. Tanmateix, el rei manté la
titularitat sobre la persona jurídica (manté la jurisdicció reial, però s’exclou la
senyorial).

La situació de l’autonomia municipal no recula (es recullen en els Llibres de privilegis),

però si que es mutable i pot avançar. Aquest fet genera una certa preocupació per a
l’abast i control del territori, que es tradueix amb més persones treballant per als
municipis (com la policia de mercat), el que acaba per produir una tecnificació
administrativa.